Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat “El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)

El règim del 81

Aquesta setmana es compleixen 40 anys del frustrat cop d’estat del tinent coronel Tejero, entrant pistola en mà al Congrés de Diputats, fent amagar darrere els seus escons amb trets a l’aire a ses senyories, excepte tres valents (Suarez, Carrillo i Gutiérrez Mellado), que van fer front als guàrdies civils armats. Al govern espanyol li ha semblat adient ‘celebrar’ aquest esdeveniment amb un acte a Madrid, seguit d’un tiberi amb els assistents. La celebració ha tingut lloc sense el principal protagonista, el rei emèrit Joan Carles de Borbó, fugit als Emirats Àrabs Units i en espera de la sort de les investigacions judicials sobre una suma d'escàndols que l'esquitxen de ple. Una absència convertida en la principal contradicció de l'acte, ja que bona part de la legitimitat de la monarquia instaurada el 1975 s'ha forjat a partir de l'actuació de l'aleshores rei davant l'intent colpista. L'altra gran absència de l'acte l'ha protagonitzat el gruix de les forces sobiranistes (ERC, Junts, CUP, BNG, PNB i Bildu), fent palesa la seva esmena a la totalitat pel gir ‘autoritari’ produït a l'estat.

Sembla evident que a hores d’ara no se sap, prou ni bé, el què va passar de veritat aquell fatídic 23 de febrer del 1981, però sí que coneixem prou bé, sobretot els catalans, quines conseqüències van tenir aquells fets. El cop de timó que va sofrir l’anomenada Transició va ser terrible, ja que una part dels poders fàctics de l’Estat van considerar que la Transició havia arribat massa lluny, o que hi havia el risc que hi arribés, i per això es van posar d’acord per tancar-la o, millor dit, per fer-la anar enrere. Sobretot en allò que més els inquietava: l’evolució de l’estat de les autonomies.

De fet allò que moltes vegades hom anomena ‘règim del 78’, potser l’hauríem d’anomenar ‘règim del 81’, és a dir el que va quedar establert els dies posteriors al 23-F, amb la convocatòria per part del rei dels principals partits espanyols, però excloent-hi els bascos i els catalans, amb la posterior promulgació de la LOAPA. El règim que s’estableix a partir d’aquell dia és una democràcia convencional, però amb tres temes intocables: la monarquia, la unitat d’Espanya tal com l’entenen des de Madrid i la no revisió del franquisme que es podrà mantenir dins de les estructures de l’Estat, com ho estem veient ara en l’àmbit militar, judicial i polític amb l’aparició de Vox.

Està clar per molta gent que l’acte de dimarts ha estat un intent de blanquejar la figura del rei emèrit fugat als Emirats Àrabs per part del seu fill Felip VI. El cap de l’Estat s’ha referit al seu pare, per a defensar el seu paper aquell dia dient: “Va assumir la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució”. Resulta curiós el fet que hagi esperat fins ara per mencionar el seu progenitor, quan havia tingut ocasió de fer-ho molt abans, per exemple en el seu discurs a l’inici de la pandèmia, on va aprofitar per anunciar que havia renunciat a l’herència del seu pare, o tampoc va mencionar per res a Joan Carles en el seu discurs de Nadal. El catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pèrez Royo, fa una crítica molt encertada d’aquest homenatge al rei emèrit, en el seu article titulat ‘Un homenatge vergonyós’, on opina que el millor homenatge que podria fer l’actual govern espanyol, seria desclassificar els documents secrets del cop d’estat del 23-F, i no ho ha fet encara excusant-se en una llei franquista que no s’ha arribat a reformar mai. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Un homenatge vergonyós

Mentre els partits que han gestionat el sistema polític que va tenir el seu origen en la Transició, PSOE i PP, no estiguin disposats a reformar la llei de secrets oficials de 1968 i permetre que es tingui accés a tota la documentació relativa al 23F, celebrar actes com el que ha tingut lloc aquest dimarts passat resulta contraproduent.

La monarquia espanyola té un problema de credibilitat difícil d’amagar. L'origen del problema rau en l'executòria del rei Joan Carles durant el seu regnat. La credibilitat de la institució no ha estat assaltada des de fora, sinó que ha estat torpedinada des de dins. Ha estat la mateixa Casa Reial, amb Felip VI al capdavant de la mateixa, que va emetre un comunicat el dia que va entrar en vigor el primer decret d'estat d'alarma, en el qual va aixecar sospites sobre la conducta del seu pare. Ningú a Espanya ha posat en qüestió l'honorabilitat del senyor Joan Carles amb la intensitat amb què ho ha fet el seu fill. El comunicat de la Casa Reial sobre les operacions financeres del rei emèrit és l'equivalent a l'anunci de la posada en venda de Gènova 13 per part de Pablo Casado. És la confessió d'una trajectòria marcada per la corrupció.

Fins al moment, el 23F havia quedat fora de qualsevol mena de sospita sobre la conducta en el mateix del rei Joan Carles I de Borbó. S'havia publicat algun llibre o uns quants articles, en els quals es posava en dubte que la conducta del rei aquell dia fos tan immaculada com se l'havia presentat a l'opinió pública tant espanyola com internacional. Però la figura del rei Joan Carles pel que fa al cop d'Estat es mantenia en aquest punt pràcticament incòlume.

Des de la celebració del quaranta aniversari del 23F de la forma en què s'ha produït al Congrés dels Diputats, ja no podrà seguir essent així. Ningú amb rellevància en el país havia considerat que la conducta del Rei Joan Carles I respecte al cop d'Estat del 23F de 1981 era matèria susceptible de ser sotmesa a investigació. No hi havia res a investigar. Em temo que no serà així d'ara endavant.

Desconec de qui ha estat la idea de la celebració de l'acte. I de fer-ho amb el format amb què s'ha realitzat. Formalment ha estat un acte de celebració del triomf de la democràcia sobre el cop d'Estat. Materialment ha estat un homenatge vergonyós al senyor Juan Carlos per la seva intervenció en aquest dia.

¿No se li ha acudit a ningú que, amb una celebració com la que s'ha fet, s'està donant peu perquè es sol·liciti una reforma de la llei de secrets oficials i es tingui accés a la documentació sobre el 23F? ¿Estan tan segurs els organitzadors de l'acte que la conducta del rei aquell dia no es veuria afectada pel coneixement de la documentació classificada com a secreta? Què faran el Govern i el Congrés dels Diputats si es sol·licita una reforma de la llei per tenir un coneixement més exacte del que va passar el 23F i de la conducta del rei respecte d'ell mateix?

Al meu entendre, l'homenatge dissimulat, però gens encobert, que se li ha tributat al senyor Juan Carlos aquest passat dimarts ha estat un error. I un error no menor. Se li ha pogut tributar de la forma en què s'ha fet perquè respecte del 23F se sap el que se'n sap o, dit d'una altra manera, perquè encara està classificada com informació secreta respecte del que va succeir aquell dia.

L'última cosa que necessita el rei Joan Carles en particular, i la monarquia en general, és que se sol·liciti una investigació sobre el 23F. La conducta del rei Joan Carles aquell dia era un ‘actiu’ de la institució monàrquica. ¿Podrà continuar sent-ho si es té accés a la documentació classificada? ¿O si es rebutja tota sol·licitud de reforma de la llei per tenir accés a ella?

L'acte d'aquest dimarts passat ha estat un homenatge vergonyós, que únicament s'ha pogut celebrar pel dèficit d'informació que existeix sobre el 23F. Tinc la impressió que no ha estat d'utilitat per millorar ni la imatge del rei Joan Carles ni la de la institució monàrquica.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimarts 23 de febrero del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l'UCS)

Violència i llibertat d’expressió

Comencem per la llibertat d’expressió. La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

El professor de Dret Constitucional, Joaquín Urías ens dóna una lliçó de dret per esvair dubtes a aquells que no tenen clar el sentit jurídic de la llibertat d'expressió quan diu: "La qüestió de la llibertat d'expressió jurídicament és més senzilla del que creu la gent. Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d'expressió, si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d'expressió".

Tot plegat ve a tomb per l’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat el 2014 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme d'ETA, els Grapo, Terra Lliure i Al-Qaeda a les seves cançons. El setembre del 2019, l'Audiència va suspendre el compliment de la pena amb la condició que el raper no reincidís en 3 anys, perquè si no comportaria el seu immediat ingrés a la presó. Ara, l'ingrés a la presó de Pablo Hasél és pel compliment de 2 anys i 4 mesos, per la suma de les dues condemnes. Però Hasél té altres condemnes els anys 2017, 2018 i 2020. ¿Vol dir això que l’empresonament del raper vulneri la seva llibertat d’expressió? Potser millor dir que les múltiples condemnes que ha rebut, han motivat finalment el seu engarjolament.

Arribem ara al tema de la violència i és que l’empresonament de Hasél ha provocat arreu de Catalunya i la resta de l’estat espanyol, un seguit d’aldarulls que hom pot pensar si hi caben dins un altre dret fonamental, com és el dret de manifestació. La violència que s’està veient en aquestes manifestacions, no pot ser solament deguda l’assumpte del raper. Han d’haver-hi d’altres connotacions que fins ara restaven somortes, com pot ser l’atur juvenil, la manca de futur, les restriccions per la pandèmia, etc. que han estat la guspira que ha encès la flama de la violència. Tot plegat ens porta cap a una altre qüestió: ¿Afectaran aquests aldarulls i la forma com els tracta el cos de mossos a les negociacions per formar govern? Massa preguntes per ser contestades en aquest post. Tal vegada una reflexió arran d’aquests fets, ens la fa el president Quim Torra en el seu article titulat “La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar” que podeu llegir tot seguit.

La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar 

Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.

Quim Torra

131é President de la Generalitat

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 19 de febrer del 2021

El feixisme assetja

El dimarts vam poder veure per TV3 el debat dels nou candidats a les eleccions del 14-F. Potser no va ser un debat massa reeixit, malgrat l’expectació creada i les xifres d’audiència assolides. Tots els candidats varen tractar de nedar i guardar la roba, sense donar massa pistes de cap on anirien els seus pactes postelectorals. Les enquestes del 14-F dibuixen un escenari amb tres partits amb opcions de guanyar: JxCat, ERC i el PSC que surten com a favorits i ja fan números per veure quina seria la fórmula que garantís als seus candidats guanyar una votació d'investidura. En el cas del PSC, Salvador Illa ha insistit que, a diferència d'Inés Arrimadas, si guanya els comicis, es presentarà a la investidura, però sembla que amb els vots dels Comuns no en tindria prou i llavors s'obren algunes incògnites, com per exemple si el candidat Illa rebutjaria un suport de VOX a canvi de res. A l'estil de què va fer Ada Colau amb Manuel Valls per barrar el pas als independentistes d'ERC. Una pregunta que el candidat, en el debat, va defugir contestar.

La capsa dels trons de VOX la va obrir el secretari general del partit d'ultradreta, Javier Ortega Smith, quan a finals de gener va assegurar que votaria a favor d'Illa en una investidura "per evitar que governin els colpistes”. Això pot arribar a ser molt perillós, ja que blanquejant el feixisme de VOX hem permès que aquesta ideologia nefasta penetri dins la nostra societat. No serveixen les excuses del fet que són un partit minoritari i que tenen tota la legalitat per actuar dins el nostre marc democràtic, perquè ells demostren, per activa i per passiva, que no són un partit democràtic. Alguns pensen que marcant-los de prop o fent-los el buit aconseguiran aturar-los i això ens recorda aquella escena de la pel·lícula ‘Cabaret’ on, veient la joventut nazi cantant el “tomorrow belongs to me” i fent la salutació feixista, en Brian li etziba al seu amic: “Encara creieu que podeu aturar-los?”. Recordem-ho, VOX va passar de 24 a 52 escons al Congrés de Diputats i ara pot entrar al nostre Parlament amb 6-8 diputats. Podrem aturar-los?

S’apropa doncs el moment de la veritat i aquest és el diumenge 14-F, si negligim la nostra obligació d’anar a votar, signarem la nostra capitulació; aprofitem-la i farem d’ella l’inici del nostre redreçament. El 14 de febrer està en joc un canvi de paradigma total. Catalunya ha d’escollir seguir essent un Estat autonòmic recentralitzat, amb uns partits ‘nazionalistes’ espanyols o poder ser una Nació lliure que decideixi el seu futur amb llibertat. Els dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre i van defensar les urnes, el proper 14F, no es poden equivocar en decidir el seu vot o, més greu encara, quedar-se a casa. Votar sense excuses de cap mena i omplir les urnes de vots independentistes, serà la demostració del fracàs de tres anys de terrorisme estatal perpetrat contra el nostre poble i la prova fefaent, davant nosaltres mateixos i del món sencer, que Catalunya és encara viva i els catalans no ens resignem a morir amb vergonya. El coordinador de la Sectorial de Gent Gran de l’ANC, Josep Mª de Fàbregues, ha enviat una carta als seus amics jubilats, que pel seu to i els exemples que hi escriu, ens ha semblat encertat reproduir tot seguit.

Els dos millors actes electorals 

Fa ben pocs dies jugava el Barça i faltant pocs minuts per acabar el partit perdia per 2 a 0. Però els jugadors no van deixar de lluitar i al minut 88 feien el 2 a 1 i, seguint lluitant, encara van fer el 2 a 2 i aconseguir una pròrroga. Van tornar a marcar i els van tornar a empatar. Tampoc es van arronsar i al final van acabar guanyant per 3 a 5 i eliminant al Granada.

I ara em preguntareu si sóc un culer empedreït i us diré que no i que no sóc massa ‘futbolero’. I si em demaneu  què té a veure això amb les eleccions diré que molt (i ho dedico especialment als desanimats). Espanya ens guanya i el partit s’està acabant. Decisió nostra és acceptar el resultat i esperar a l’any que ve (o quan sigui) per lluitar per la copa, o seguir combatent i acabar guanyant.

El dilema del Hamlet: O conformar-se amb l’Adversitat o prenent les armes contra la Fortuna acabar guanyant-la.

Diumenge, ens quedem a casa perquè no hi ha res a fer, perquè els polítics ho han fet  molt malament, perquè tenim el que ens mereixem, perquè és millor esperar temps més propicis, perquè no ens en sortirem, perquè potser en una taula de diàleg tot s’arregli, perquè tampoc estem tan malament...? O ens posem la mascareta i anem a votar Independència, perquè el partit –ni molt menys– no s’ha acabat?

L’altre míting no va ser a Granada. Va ser a Moscou. Qui ens va dirigir la paraula va ser un tal Sergei Lavrov, ministre d’Afers Estrangers rus que va demostrar estar molt informat i ens va venir a dir ─amb molt poques paraules─ que Europa té els peus de fang a causa dels nostres presos polítics, del polititzat funcionament de la Justícia espanyola i de l’absurd tractament del cas català per part del “Gobierno”.

I nosaltres vam entendre també que la  nostra davantera situada a Bèlgica va marcant gols i guanyant partits, un darrere l’altra, a poquet a poquet, sense alterar-se. I que, n’estem segurs, amb un ‘equipàs’ així acabarem guanyant la Champions.

Diumenge, amb la família, TOTS A VOTAR. Veurem qui guanya el partit...

Josep Mª de Fàbregues

Coordinador de la Sectorial ANC de Jubilats-Gent gran

P.S.- Ens escriu sovint un company des de la Xina ^(*) i ens explica el calvari que està passant per poder votar, les ‘trampetes’ de l’ambaixada i el sistema per impedir-ho i el seu desencís perquè, malgrat tots els esforços que ha fet per poder emetre el seu vot, veu que no serà possible. Em trec el barret per la seva lluita que, a més, ens obliga molt a tots.

^(*) N.R. – El company a qui es refereix en Fàbregues, no és altre que el nostre Vicepresident de l’ASM, en Joaquim Clusa i Oriach.

 

 

El ‘via crucis’ de votar des de l’estranger

Els catalans residents a l'estranger s'exclamen de retards en la tramesa de les butlletes de vot i de les poques facilitats de què disposen per a lliurar-les al consolat de torn. La nostra Associació coneix aquest problema de primera mà, ja que el vicepresident de l’ASM, viu des de fa gairebé un any a la República Popular Xinesa i des d’aquell llunyà país, palesa les dificultats que té per aconseguir votar en les eleccions del 14-F. Constata amb tristesa i preocupació que els catalans no són persones actives a la Xina, i per tant es veuen desemparats per poder exercir el seu dret de vot. D’altra banda, les condicions actuals degudes en part a la pandèmia, ha posat molt difícil el fet de desenvolupar amb normalitat totes les gestions necessàries per obtenir la documentació de vot.

El vot exterior és una de les potes coixes de la llei de règim electoral (LOREG) que en cada votació causa el maldecap de milers de votants que resideixen a l’exterior. És un procés amb una logística feixuga que grinyola per uns quants punts: retards en la tramesa de les butlletes de vot, terminis molt ajustats, poques facilitats per a lliurar els vots i manca de transparència del consolat. Enguany s’hi han afegit les incògnites que envoltaven fins fa pocs dies la data de les eleccions, un entrebanc més en un procés gairebé analògic que fa perdre els nervis a qui vol emprendre’l.

Aquest problema s’origina ara fa deu anys, quan el congrés espanyol canvia la LOREG i estableix un nou sistema de vot exterior amb l’objectiu de combatre les sospites de frau electoral que hi havia per culpa d’un cens d’estrangers, segons ells, farcit d’errors. Aquí neix el sistema anomenat ‘vot pregat’, és a dir, que és l’elector qui ha de demanar de votar si vol exercir aquest dret. Els qui resisteixen de manera permanent a l’exterior s’han d’haver inscrit al CERA (Cens Electoral de Residents Ausents) i són uns 255.000. L’obstacle principal és que, si vols votar, d’alguna manera ho has de fer dues vegades. La primera, per a sol·licitar el vot, i la segona, per a votar. Tot plegat fa que la participació sigui molt baixa. A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya només van votar un 12%, una xifra relativament alta perquè les circumstàncies eren especials pel 155 i veníem de l’1-O. Ara pot ser que hi hagi la meitat de participació. A les últimes eleccions al congrés espanyol, el 2019, la participació va ser del 9,3% i a les europees del mateix any, del 4,9%. És un escàndol que sempre hi hagi menys del 10% de participació i encara és més escandalós veure com ha augmentat exponencialment la corba de catalans residents a l’estranger i que la participació fins i tot hagi caigut.

Veiem doncs amb impotència que la ‘Catalunya exterior’ (que seria la 2a o 3a ciutat del país per nombre de votants) no podrà exercir el seu dret democràtic de sufragi en unes eleccions. Us imagineu una llei arbitrària que només deixés votar un 10% dels sabadellencs? Això és, de fet, el que fa la LOREG amb la imposició del vot pregat. Sergi Marzabal és la persona que gestiona la web ‘catalansalmon.com’, un projecte per muntar una xarxa mundial de pàgines webs per a posar en contacte els catalans que viuen per tot el món, de manera ràpida, eficient i de franc. En l’actualitat agrupa 462 pàgines amb un total de 14.341 usuaris. En Sergi ha publicat aquests dies un article titulat ‘La tempesta electoral perfecta’, en la seva pàgina web ‘exterior.cat’, on fa una anàlisi de les traves i dificultats que troben els residents a l’estranger per poder votar, i on assegura que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Una veritable frau democràtic. Llegiu l’article tot seguit.

La tempesta electoral perfecta 

Almenys el 96% dels catalans a l’exterior NO votaran al 14F. Sí; 96 catalans de cada 100 es quedaran sense votar. A efectes pràctics podem dir que pràcticament la totalitat dels catalans a l’exterior no votaran el 14F tot i tenir el dret a fer-ho. Us feu una idea de la magnitud de l’estafa democràtica que això representa?

I per què? És que s’han evaporat els catalans a l’exterior? Al contrari; hi ha més catalans vivint a l’exterior que mai. El nombre de catalans a l’exterior s’ha doblat en els darrers 10 anys i s’ha quadruplicat en els darrers 20. Actualment hi ha 330.000 registrats, 255.000 dels quals són majors d’edat per votar. I aquests són només els que es registren als consolats… n’hi ha molts que ni es registren perquè saben que si es registren als consolats per votar, no podran votar…. paradoxa? No, amics. Benvinguts al vot exterior.

És que no els interessa la política? Tant o més que no pas als catalans de l’interior! En temps tan convulsos políticament, les discussions i picabaralles polítiques als grups de Whatsapp, Telegram, Signal i el que calgui, estan a l’ordre del dia. Les xarxes socials de catalans a l’exterior en van plenes!

I perquè no podran votar? I com podem saber-ho abans que la gent voti? Fàcil! Els catalans de l’exterior no som catalans “normals”. Per nosaltres, els drets elementals, com ara el de participació electoral, són dubtosos, encara que legalment hi tinguem dret garantit per la Constitució. Per què tots sabem que la Constitució només serveix per garantir alguns drets, principalment els drets que coincideixen amb el programa electoral de la dreta i l’extrema dreta. La resta de drets, bo… ‘eso ya y tal…’.

Perquè resulta que si surts de casa i travesses la frontera, has de ‘pregar’ poder votar. No ens inventem la paraula, nosaltres no votem; nosaltres preguem que ens deixin votar.  Per votar no només cal estar registrat al consolat, que seria el més lògic, sinó que a més cal que fer una gestió extra. I no és pas fàcil. Internet, correu postal, i FAX (si, heu llegit bé, per FAX) són les eines que ens proposen per poder demanar exercir el nostre dret. I ho hem de fer cada cop que hi ha eleccions….

I això passa a tots els que viuen a fora? Doncs no. Els militars espanyols que estan en missions a l’estranger també voten, a ells els posen totes les facilitats, i el 90% no tenen cap problema per votar cada cop que hi ha eleccions. Si; el 90% dels militars voten sense problema. I si ets un agent de la Guàrdia Civil enviat a Catalunya per atonyinar iaies que volen votar l’1-O, la JEC farà tot un procediment urgent per modificar el reglament perquè tu i els teus simpàtics companys pugueu demostrar que no cal cervell per votar i pugueu votar sense problema, sempre i quan puguin superar el trauma de veure urnes i no trencar-les….

Així doncs, quanta gent ha pregat poder votar el 14F? L’INE ha publicat que per les eleccions del 14F hi ha hagut 15.000 sol·licituds de vot pregat. De 255.000, només 15.000 persones han fet les gestions per votar. Això és un 6% del cens, i un 60% menys que les darreres eleccions. Això vol dir que si tothom que ho ha demanat acaba votant, tindríem una participació màxima del 6% del cens.

Si ja de per si és una dada dramàtica, no us perdeu la següent: un de cada 3 dels que fa totes les gestions per votar, acaba sense votar. Bàsicament perquè no li arriben les paperetes a temps a casa, però també hi ha qui es fa un embolic amb les paperetes i els sobres… a voltes cal posar un sobre dintre d’un sobre dintre d’un tercer sobre…i no oblidar-se d’incloure els certificats, dos si votes per correu, un si votes presencialment… També cal córrer perquè si per miracle arriben a temps, has de PAGAR per enviar les cartes per correu urgent i certificat si vols que arribin a temps al consolat… efectivament, els catalans de l’exterior tot sovint també hem de pagar per votar. Fàcil, oi?

I no em feu parlar del descontrol del vot als consolats, que en tindríem per una temporada sencera a Netflix… Només us dic que si jo vaig a votar presencialment al consolat amb un llaç groc, res no impedeix que el personal del consolat s’apunti el meu nom i després, abans d’enviar els sobres a Madrid, algú busqui el meu nom a l’exterior del sobre (per què ens obliguen a posar el nom al sobre, ningú no sap per què) i casualment el meu sobre “desaparegui”.

No diem que passi, denunciem que si passa, i algú fa desaparèixer el meu vot, no ho arribarem a saber mai, perquè no estan obligats a publicar la participació consular. Tal com llegiu. Si la publiquen és perquè aquell dia els hi ha vingut de gust fer-ho.

I doncs? Quanta gent acabarà votant? Doncs la xifra és clara, Sabem que si només demana el vot un 6% i que històricament un terç d’aquests (com a mínim) no podran votar, acabarem tenint una participació per sota del 4%. Tants caps, tants barrets, tantes cases de barrets i togues. Això vol dir que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Quan diem que una cosa afecta el 96% dels casos, podem parlar, a efectes pràctics, de totalitat. Els catalans de l’exterior (pràcticament) no votaran a les eleccions catalanes del 14F del 2021.

Aquest cop, a les ja conegudes dificultats de votar des de l’exterior, se n’han sumat de noves: la incertesa, els canvis de data (o no), la mateixa pandèmia, els dies que el vot exterior ha ‘desaparegut’ dels webs… que s’hi afegeix a una Junta Electoral més a prop de la Inquisició que de la Constitució, una manca de cintura per no tenir llei electoral des de fa 40 anys… El còctel perfecte de burocràcia, desemparament, desmotivació, desconfiança en la política i en la gestió partidista de la ‘justícia’ espanyola… la llista és inacabable.

El resultat és un 4%, ladies and gentlemen. Aplaudim drets curulls de joia! Si la salut d’una democràcia es mesura en la seva participació, suposo que no hi ha dubte que el vot de la Catalunya exterior està podrit fins al moll de l’os. Les xifres no poden ser més clares.

Sergi Marzabal

Webmaster

Article publicat al digital  exterior.cat  el dilluns 1 de febrer del 2021

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021