Selecions Esportives Catalanes

Boicot a Madrid 2016

La Unió Catalanista de Sabadell, dona suport a totes les iniciatives, reivindicacions i tot allò que enforteix el Moviment Catalanista, reforça la Identitat del nostre Poble i forma patriotes disposats a aconseguir la Independència de Catalunya.

D’una manera especial volem Informar, Persuadir i Mobilitzar a tots els ciutadans de Catalunya per aconseguir el reconeixement internacional de les

SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES

que l’Estat Espanyol, impedeix amb tots els seus mitjans (i els nostres impostos).

Per aquests motius proposem un Boicot a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, fins que Catalunya pugui tenir Seleccions Esportives pròpies. També volem denunciar l’actitud servil i estúpida del Sr. Carod-Rovira en proclamar el suport a Madrid, com a seu dels Jocs Olímpics, a canvi de res.

El suport a la Candidatura de Madrid a les Olimpíades, només es pot donar, si el Govern Espanyol accepta (encara que sigui a contracor) i no impedeix directament o indirectament, utilitzant les Federacions Espanyoles, l’existència de Seleccions Catalanes en tots els esports i que puguem competir internacionalment sense cap mena de restricció i amb els nostres símbols Nacionals.

Mentre el Govern Espanyol ens impedeixi disposar de Seleccions Esportives Catalanes, la Generalitat i el Poble de Catalunya han de boicotejar la candidatura de Madrid com a seu dels Jocs Olímpics.

Sense complexes i amb la cara ben alta !

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta enviada per l'IPS a tots el adherits a l'UCS el mes d'abril de 2009.

La bandera espanyola continuarà onejant a Montjuïc

PP i PSC són el mateix

El pacte entre el PSC i el PP per convertir el castell de Montjuïc en "un centre de la pau", vigilat per l'exèrcit espanyol, portarà cua. A partir d'ara, quan Montilla recorri a la cantarella del pacte de CiU amb el PP, els nois de Mas podran respondre-li que quan la dreta catalana pacta amb la dreta espanyola aboleix la mili obligatòria, mentre que, quan l'esquerra espanyola pacta amb la dreta espanyola, el que fa és legitimar tres segles d'ocupació militar i repressió. Després d'aquest pacte per la mínima, queda clar que el PSC i el PP són el mateix. Queda clar que si el PSC no pacta més amb el PP -per exemple a la Generalitat- és perquè no sumen prou encara, i que si els partits catalans no s'espavilen acabaran devorats per l'enganyifa patriòtico-burocràtica que torna a ser Espanya, mort el somni de la Transició. La deriva del PSC recorda la del partit lerrouxista. Vull dir que el PSC cada dia és més de dretes, més espanyolista i cada dia s'assembla menys a un partit i més a una oficina de col·locació. Les preferències del PSC per la dreta espanyola, que té una tradició d'explotació, fanatisme i privilegi, davant la dreta catalana que, com a mínim, ha produït riquesa i ha pagat sempre el sou als treballadors, és la demostració que l'eix social és una pura farsa i que la Transició no ha passat per l'Ajuntament de Barcelona. Per això, l'alcalde troba tan normal, ara que hi ha crisi, utilitzar els nostres diners per netejar les vergonyes de l'exèrcit i tapar les mentides de Zapatero amb una remodelació del castell que no canvia ni restitueix res.

Enric Vila
Llicenciat en Història i Doctor en Periodisme

Article publicat al diari AVUI el divendres 17 d’abril del 2009.

Montilla: l'encarregat que vigila el tros ?

El convergent que estima Montilla

Passejava a prop de Catalunya Ràdio i vaig trobar-me amb un il·lustre ciutadà, durant anys polític convergent amb càrrec. Amb aquest bon home, que ara ja no té el protagonisme d’abans, vam comentar breuement el panorama del moment i, de cop i volta, em clava: “Però en Montilla no ho fa tan malament, és correcte i no fa coses estranyes, té una manera de fer tranquil·la...”. Diria mentida si digués que em va sorprendre molt aquesta expressió, perquè ja em conec la fauna del país. Vaig saber, poc després, que el convergent en qüestió ha estat cridat a integrar una comissió de savis creada pel Govern de la Generalitat, la qual cosa explicaria les seves paraules. La vanitat és motor de la bèstia. Però tot plegat és encara més trist: estic segur que la criatura pensa, de debò, que Montilla aprova l’examen. I no és l’únic, malgrat les evidències. De propagandistes de les virtuts de Montilla n’hi ha més dels que sembla.

El mateix empresari que fa un moment t’ha comentat que el president Montilla és un personatge que no té conversa, i que pot passar-se tot un sopar sense dir res de substancial, t’acaba assegurant que “aquest home, al capdavall, va fent”. En què quedem, senyor empresari? Aquesta mena de judicis tan desfigurats i tan absurds sobre l’actual president de la Generalitat assenyalen –en la meva modesta opinió- tres coses: a) Hem perdut la capacitat d’avaluar la realitat i preferim moure’ns entre ombres i tocant el flabiol; b) la nostra classe dirigent és poruga i està massa acostumada a rebre el favor dels de dalt en comptes de provocar canvis amb audàcia; c) la propaganda del PSC sobre les fantàstiques virtuts del seu líder ha acabat fent forat entre alguns cercles. Així les coses, l’aparell socialista (amb l’ajut de ximples com el convergent anònim que esmento) aspira a sedimentar el següent argument: el tripartit ha tingut problemes per culpa d’ICV i d’ERC, però Montilla ha salvat els trastos i cal que obtingui una segona oportunitat.

Ja es veu a venir l’ensarronada del carrer Nicaragua. El que fa riure és que col·laborin en aquesta operació persones que saben les quatre regles i que, a més, són víctimes objectives de les polítiques del PSC i del tripartit. El prestigi del Montilla president és un dels mites més colossals de la nostra vida pública. La veritat és que Madrid se’l rifa cada dia (vegeu el recent canvi de ministres) i que els seus socis no li permeten tocar cap peça del Govern. Això és un president o és un encarregat que vigila el tros? Val a dir que Montilla, en canvi, és un perfecte timoner del seu partit, però qui sap fer cabassos no ha de saber fer cistells, necessàriament. Com a president, Montilla és gris, escàs, prim i buit. A més de ser un dirigent lligat de peus i mans pel PSOE i la Moncloa.

“No ho fa tant malament”, diuen els carallots. El fet cert és que Montilla no fa res, no pren cap decisió important, no malda per dominar la realitat, no fa cap esforç per assolir èxits en la defensa dels interessos de Catalunya. Res de res. Només deixa passar el temps i calla. Com si el silenci acredités la seva inacció.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat, el dilluns 13 d’abril de 2009

Els pactes post-electorals

L’estranya parella

Aquests dies el PP i el PSOE estan pactant a Euskadi la formació d’un nou govern que, segons sembla, només està pensat per extirpar la crosta nacionalista basca, doncs els pactes d’aquesta estranya parella serviran al país basc per, entre altres coses: canviar els límits geogràfics del mapa del temps a Euskal Telebista o que els pares dels alumnes puguin escollir la llengua oficial d'escolarització. Aquesta situació la coneixem molt bé el catalans, que ara podríem preguntar al president Montilla: com el líder d’un PSC que en les darreres eleccions ens feia la por de que, si no guanyaven ells “tornaria el PP”, i també com el president d’un tripartit “catalanista i d’esquerres” justifica aquest front espanyolista contra el nacionalisme basc? Crec que ara, el president català, s’ha empescat un curiós acudit: el pacte basc és bo perquè fa possible l’alternança. Fantàstic!. Ara només cal que el PSC-PSOE apliqui aquest mateix raonament a totes les institucions i àmbits de poder on els socialistes manen des de fa dècades i només s’alternen entre ells, com per exemple l’Ajuntament o la Diputació de Barcelona.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el divendres 3 d’abril de 2009

Amunt, Avant, Visca Catalunya Lliure!! (*)

Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

Se’ns acumulen les bones notícies, estimat Sr. Carrasco i Formiguera. El dissabte 7 de març, deu mil catalans anaren a proclamar a Europa que existim, encara. Fa poques setmanes, companys del vostre partit han constituït l’associació Sobirania i Justícia. Ara, Honorable senyor, toca el torn a aquest digital, elmatidigital.cat.

Us faria gràcia llegir-lo, aquest digital. A mi em recorda vagament aquell L´Estevet que vós vau impulsar i que us va costar el primer viatge a la presó de Burgos. Del segon, ja no sortiríeu dempeus. A L´Estevet, “setmanari nacionalista i popular” vau fixar unes fites ben senzilles: “Pàtria i llibertat”. Vós hi escrivíeu amb un pseudònim, La Bugadera i vau mantenir-hi una secció “Tornant del mercat”, on criticàveu el tímid regionalisme lligaire i l’Espanya opressora i reclamàveu audàcia i valentia a les noves joventuts de catalans. Quines belles paraules! No són justament les mateixes que inspiren avui aquest web?

La Dictadura de Primo de Rivera va caure i vós vau representar al Pacte de Sant Sebastià el que aleshores era el vostre partit, Acció Catalana. En vau escriure un llibret, del que sempre m’ha agradat recordar aquest paràgraf: “Catalunya, com a poble que té pendent de resolució la seva llibertat, la seva vida com a poble, l’hora no pot ésser de cap manera la d’una part dels catalanistes; pot, deu, ha d’ésser, l’hora de tots els catalans”. L’hora de tots els catalans! Avui, com vuitanta anys enrere, la seguim anhelant, aquesta hora, l’hora de tots els catalans. Sovint se’ns encomana el pessimisme, de vegades pensem roïnament que no hi ha res a fer, però de sobte l’ànima del poble batega de nou, s’alça, s’exalta, demana pas. Deu mil catalans van anar a Brussel·les en un acte que segur que ens hi haguéssiu acompanyat, no en tinc cap dubte coneixent-vos. L’hora dels catalans passava aquell dia per la Grand Place. Joves i vells, esquerrans i convergents, reagrupats, matinaires i de la CUP, tant se val, deu mil catalans cridaven el mateix que vós vau cridar tota la vostra vida: llibertat per la pàtria!

I va arribar la República, honorable senyor, i vós vau restar al costat del vostre amic, el President Macià, i quan després vau ingressar a la Unió Democràtica, amb els vostres companys Vila Abadal, Trias Peitx, Romeva, Serrahima, Roca Caball, vau estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Un somni impossible?. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra civil, quan us enviaren en missió oficial al País Basc, us van detenir i, en aquell fatídic 1937, us van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després un historiador que us estima, l’Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi ha hagi ningú al món que no s´hagi commogut en llegir les vostres últimes hores de vida. Vau administrar la vostra pròpia missa, la missa “pro agonizantibus”, amb el pare Romanyà, que us va acompanyar després fins al pati de la presó. Besàveu un santcrist i no vau voler que us embenessin els ulls. Amb els vostres ulls néts i clars, vau mirar l’escamot d’afusellament i vau exclamar: “El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”. Diu el Pare Raguer que vau poder encara murmurar “Jesús, Jesús” . Després es va sentir el crit de “Fuego!”. I es va fer el silenci.

Vau caure cridant Visca Catalunya lliure. Com podríem oblidar-ho?. Per això avui som molts els que ens aixequem cridant el mateix: Visca Catalunya lliure. Sentim arribar de nou una nova hora, la vostra, la nostra, l’hora de tots els catalans. Us recordem ara més que mai, Honorable senyor, i us sentim a prop, xiuxiuejant-nos a l’orella les mateixes paraules que vós vau escriure:” si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”. Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

(*) Frase pronunciada per Manuel Carrasco i Formiguera el 9 d’abril de 1938, pocs segons abans d'ésser afusellat.

Article publicat a elmatidigital.cat, el dimecres 1 d’abril de 2009

Una mica d'història

ORÍGENS DEL CATALANISME (1833-1901)

El catalanisme, que, com a moviment polític només va ser important des de principis del segle XX, va aparèixer a causa d’un seguit de factors: el romanticisme (primera meitat del segle XIX), que exaltava l’individualisme i el “passat gloriós” medieval; la difusió en altres estats europeus dels moviments nacionalistes (segona meitat del segle XIX), que defensaven el dret dels pobles a decidir el seu propi govern; la industrialització de Catalunya, que va marcar diferències econòmiques i socials amb la resta d’Espanya; i la creació d’un Estat liberal espanyol centralitzador, que va provocar l’aparició de moviments contraris a la uniformització política i cultural (federalisme, catalanisme, nacionalismes basc i gallec).

La Renaixença fou un moviment de recuperació de la identitat nacional catalana, en especial de la llengua, que des de començament del segle XIX havia quedat reduïda a la condició de parla d’ús oral. Iniciada simbòlicament amb l’oda La Pàtria (1833), es va desenvolupar fonamentalment durant la segona meitat del segle XIX. Els Jocs Florals (1859) i noves publicacions escrites íntegrament en català van contribuir a la difusió de les obres d’escriptors com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Paral•lelament a la Renaixença es va produir un moviment cultural popular, amb la difusió progressiva d’una literatura i d’un teatre escrits en un català proper a la llengua parlada.

Des de finals del segle XIX, a més a més de les reivindicacions lingüístiques i literàries, el catalanisme es va convertir en un moviment polític que exigia un sistema d’autogovern per a Catalunya. Els seus antecedents van ser les “bullangues” (revoltes populars contra l’Estat liberal, en especial contra la seva política econòmica, desenvolupades de 1835 a 1843); el federalisme, que propugnava una nova articulació de l’Estat espanyol, repartint els poders entre òrgans de poder estatals, regionals i municipals; i el carlisme, que reivindicava la devolució dels furs abolits per Felip V.

Valentí Almirall va trencar amb el Partit Federal i va iniciar l’intent de crear una organització política específicament catalana. Amb l’objectiu d’unir totes les forces catalanistes, va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va impulsar la creació del Centre Català (1882), que aspirava a ser una organització cívica interclassista que aplegués tots els catalanistes en defensa dels interessos de Catalunya. El segon Congrés Catalanista (1883) va acordar que els membres del Centre Català abandonessin els partits polítics espanyols i creessin organitzacions estrictament catalanes. L’any 1885 es va aprovar el manifest “Memorial de Greuges”, que recollia els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada.

El 1887, el Centre Català es va escindir i un grup d’intel•lectuals conservadors oposats a Almirall se’n van separar i van fundar un club polític, la Lliga de Catalunya. El 1888 van presentar un “Missatge a la Reina Regent”, en el qual es demanava autonomia per a Catalunya. El 1889 endegaren una campanya contra el projecte del govern de suprimir el dret civil català, que finalment es va mantenir vigent. El Centre Català va perdre influència i va desaparèixer a meitat dels anys 90, fracassant l’intent d’Almirall de crear un catalanisme progressista.

A partir dels anys 90, l’hegemonia dins del catalanisme es va decantar cap als sectors conservadors i catòlics. Tanmateix, l’apropament de l’Església catalana al catalanisme conservador va ser un intent de cristianitzar un moviment que fins llavors havia estat majoritàriament laic i progressista.

L’any 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que volia ser una federació de tots els grups, centres i publicacions catalanistes. El 1892, va celebrar a Manresa una Assemblea de delegats on es va aprovar el seu programa polític (les “Bases per a la Constitució Regional Catalana” o Bases de Manresa), on es defensava la plena sobirania de Catalunya en el govern interior i competències absolutes en nombroses matèries.

El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van presentar-se units a les eleccions legislatives amb l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. Després de l’èxit electoral de la candidatura, els dos grups es van unir i van crear el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista. Aquest va aplegar gran part dels sectors benestants del país contra el sistema centralista de la Restauració i a favor de l’autonomia de Catalunya. La Lliga va aconseguir l’hegemonia política a Catalunya durant tot el primer terç del segle XX, fins que, durant la Segona República, fos desplaçada pel catalanisme progressista d’Esquerra República de Catalunya.

Síntesi de les pàg. 224-235 d’Horitzó, Ed. Vicens Vives, redactada el gener de 2004 per Laura Ricol Lainez, 2K, corregida i modificada per R. Palomero

El PSC és catalanista?

El gran enigma del PSC

L'abast del catalanisme del PSC és un gran enigma i la resposta depèn de l'observador. Amb tot, hi ha elements objectius per aclarir aquesta qüestió. Des de la seva fundació el 1977, al nom hi té les sigles "PSOE", si bé, quan ha convingut, les han amagades una mica. També és cert que el PSC-PSOE ha maldat per reivindicar-se com a "catalanista". Amb aquesta finalitat, ha contrafet la pròpia definició del concepte per adequar-la a la seva realitat. CiU, al seu torn, veient l'actuació del PSC, va titllar-lo de "sucursalista" perquè el PSC sempre estava -i està-, en darrera instància, a les ordres del PSOE. No en va, el PSC era i és, orgànicament, el PSOE a Catalunya. El president Rodríguez Zapatero ho recordava fa poc. Per evitar la divisió del país en dues comunitats lingüístiques i a canvi que el PSC no atiés el lerrouxisme, els partits catalanistes van acabar concedint que el PSC també era catalanista, però sense creure-s'ho mai del tot. ERC, el 2003, li atorgà credencials de catalanista. El PSC les va acceptar sense protestar perquè obtenia la presidència de la Generalitat. Però tothom és com és i el temps el posa a lloc. ERC s'adona que la vessà. Per tal de remuntar la davallada que està patint, ara intenta qüestionar el catalanisme del PSC (vegeu les recents declaracions de Puigcercós o de Junqueras). Tot el que ERC havia dit, s'ho vol empassar. No pel bé del país, sinó per no perdre més escons. D'això algú en dirà patriotisme, com es diu que el PSC és catalanista.

Jordi Argelaguet
Professor de ciència política a laUAB

Publicat al diari AVUI el dia 17 de febrer del 2009

Catalunya ha canviat

El futur de la catalanitat

Què succeeix quan en un país conviuen dues comunitats lingüístiques, culturals? Què acaba succeint? A Catalunya coexisteixen dues comunitats culturals i lingüístiques: la pròpia, la catalana; i l'espanyola. Mediàticament, cada una d'aquestes comunitats es mou en uns espais concrets: TV3 - AVUI - RAC 1 - Catalunya Ràdio..., per un costat; i Tele-5 - Antena 3 - TVE - la SER - la COPE - El País - Abc..., per l'altre. Són dos mons, culturalment, lingüísticament, mentalment, que conviuen, que cohabiten pacíficament, però són dos mons. És veritat que alguns ciutadans tenen sentiments d'identitat compartida, i conviuen en les dues comunitats a la vegada. Certament. Però aquests són una minoria. En realitat, quan en una mateixa societat coexisteixen dues llengües, dues cultures, l'una acaba menjant-se l'altra. El peix gros sempre acaba menjant-se el petit.

Històricament, els tres darrers intents d'acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional, que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta, 1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat. Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvar-nos els mots. No van cedir. Van salvar la llengua. Cal destacar l'encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntat d'unir i no de separar. La voluntat d'integrar a la catalanitat els nouvinguts. L'escola catalana ha fet un gran servei al país en aquest sentit. Fer una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.

La immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, ha conviscut, però no s'ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d'immigrants espanyols s'han arrelat. I alguns d'ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans. A més, que l'ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental. Un altra part d'aquesta segona generació, però, simplement s'han adaptat. I un tercer grup tenen els peus aquí des del primer dia, però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d'Extremadura o els de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.

Ara, però, l’escenari ha canviat totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d'immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegades sembla que no en siguem prou conscients, d'aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d'esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petita minoria a casa seva). De moment, però, ni hem guanyat ni l'hem perdut, la partida. Però l'empat infinit no existeix.

Ho tenim complicat, certament. Però si fins ara, i en dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia. El que hem de tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos, ningú. Estem sols. Però no hem de ser catastròfics ni pessimistes. No hem perdut. Però, això sí: si no ens hi posem, perdrem, segur. Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no fem res, tot juga a favor de l'espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d'ells. Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta saber quin país volem per d'aquí a vint o trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l'espanyolitat anirà avançant a Catalunya.

Joaquim Colominas
Professor de ciència política a la URL

Article publicat al diari AVUI el dimarts, 17 de febrer del 2009

A voltes amb el català

El català, llengua o dialecte?

En una conversa més o menys pública l'altre dia l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l'escriptor Quim Monzó es van declarar preocupats per l'estat de salut del català, que, al seu parer, cada dia s'assembla més a un dialecte del castellà. Potser els exemples que va triar l'expresident per il·lustrar aquesta angoixa, que en ell és del tot sincera i que ha expressat diverses vegades durant els darrers anys, no van ser del tot encertats. Pujol es fixa bàsicament en les anècdotes. Tot i que les anècdotes solen ser sovint il·lustratives de la categoria. Sigui com sigui, és evident que el pes del castellà sobre el català s'ha fet cada vegada més evident. Palpable. Podria preocupar si es tractés exclusivament de calcs semàntics. Ha de preocupar perquè la tendència va molt més enllà i afecta les estructures sintàctiques pròpies de la llengua. No és ja només que un "tenir que" substitueixi de manera sistemàtica un "haver de" o un "caldre que". Aquests exemples que tant preocupen la gent de bona fe. El mimetisme i la dependència van molt més enllà. Fins al punt que les noves paraules o expressions que van entrant per la necessitat d'ús en el català ho fan sempre per la porta del castellà. Fins al punt també que les construccions de les oracions, les frases fetes, l'argot juvenil, tot, absolutament tot, en el català és una adaptació del castellà.

En aquest sentit, només cal mirar el cas gallec. Va ser a Galícia on es va formar la llengua que va anar guanyant territoris cap al sud amb la conquesta cristiana i l'expulsió dels musulmans. Gallec i portuguès van rebre el mateix nom compost durant segles, perquè es tractava del mateix idioma. La història dels dos països es va allunyar políticament quan al segle XVII Portugal es va separar de la Corona espanyola. A partir d'aquell moment els dos idiomes han seguit evolucions diferents. Fins al punt que avui dia els denominats panlusistes -defensors de la confluència del gallec amb el portuguès- són una anècdota. Si aquesta escissió és preocupant per a la vitalitat del gallec, encara ho és més el fet que cada dia aquest idioma s'assembla més al castellà. Sobretot entre els parlants urbans. ¿Quant de temps falta perquè el gallec sigui considerat com la manera peculiar que tenen els gallecs de parlar castellà?

Quan dos idiomes comparteixen territori sempre n'hi ha un que guanya i un altre que perd. Contra els defensors del perversament anomenat bilingüisme, si tots els parlants d'una llengua en dominen una altra de més potent, no es pot evitar una contaminació gradual. Als Països Catalans tots els catalanoparlants es poden expressar perfectament en castellà. I és en aquest idioma que reben una quantitat desmesurada d'influències. El cinema els arriba en castellà, la televisió és majoritàriament en castellà, el castellà és també la llengua de la judicatura, de la delinqüència real o fictícia, dels videojocs, de la majoria de les cançons, de l'humor i la broma, dels molt pobres i dels molt rics, dels turistes que intenten que els entenguin, de la immigració peninsular dels seixanta i de la immigració llatinoamericana del 2000... Del sistema i dels antisistema.

El castellà és la llengua dominant en la majoria dels àmbits. I ha arribat també a ser considerada la llengua de moda entre l'adolescència i la joventut. És evident que no es poden comparar les capacitats d'influència real de l'una i de l'altra. I també ho és que per cada pas que fa el català el castellà en fa vint. Quan teníem quatre canals de televisió, dos en castellà i dos en català, en van arribar dos més en castellà. I dos més. I ara uns vint més gràcies a la implantació de la televisió digital terrestre. Tot això no només té conseqüències en les arribades o en les desercions lingüístiques, en el nombre de parlants d'un idioma i de l'altre, tot això té un reflex també en l'acomodació, en la còpia, en el calc lingüístics. En la pèrdua de vitalitat del català a l'hora de mantenir estructures pròpies i a l'hora d'innovar, d'acceptar neologismes, de resistir o assumir les influències externes.

El català corre un seriós perill de dialectalització, d'esdevenir un patuès més del castellà. Feta la constatació, advertit el perill, el que no hauria de fer ningú és assumir-ne les conseqüències amb fatalitat, resignar-s'hi. Hi ha moltes maneres de combatre'n els símptomes. Per exemple, si parlem de polítiques públiques, incentivant totes aquelles iniciatives que serveixen per escampar usos i modes entre els joves, en tots els àmbits on s'expressen massivament.

Vicent Sanchis
Periodista.
President del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació SL

Article publicat al diari AVUI el dia 1 de febrer del 2009

Les eleccions americanes vistes per un català

Lliçons d’Amèrica

Si del viatge electoral de l'any 1997 a Anglaterra per veure les primeres eleccions d'en Blair en vàrem treure unes lliçons que foren útils, crec que també en podem treure algunes de la campanya USA 2008. Hem vist una dura batalla política que ha aguditzat estratègies. Més enllà d'això, ha estat una campanya interessant, però, perquè s'han sabut llegir els signes dels temps, temps de crisi, de desconfiança cap a l'establishment i cap al sistema. Què hem vist i què es pot traslladar a Catalunya?

1a. Lliçó.- És una maledicció eludible. En un temps en el que la frase "Tots els polítics són iguals" és una veritat popularment admesa, Obama ha demostrat que és possible restablir la confiança entre el polític i el seu electorat. Una altra relació polític-poble és possible. En el míting, l'empatia Obama-gent és total.
2a. Lliçó.- El futur guanya sobre el passat. John McCain és un gran polític que ha fet una campanya amb moments memorables. McCain per edat, però també per missatge, era el candidat del passat. Obama era el candidat que mirava cap al futur, que utilitzava les noves tecnologies, que en parlava (ha defensat el programari lliure), que mobilitzava als joves...
3a. Lliçó.- L'electorat vol polítics competents i preparats. Sí, un és negre pot identificar-se més amb un candidat negre i les dones, potser, es poden sentit més identificades amb una candidata femenina. En temps de crisi l'electorat sobretot vol, però, polítics capaços i competents. Sara Palin, finalment percebuda com una persona no prou preparada pel càrrec, ha estat el més greu error de la campanya de McCain. Enfront, Joe Biden ha demostrat competència i coneixement. Ha estat un dels grans encerts de la campanya d'Obama que, amb la seva elecció, ha demostrat que sap trobar la millor gent.
4a. Lliçó.- Perd l’establishment. No guanya l'alternativa al sistema. Guanya el crític dins del sistema. Quan la crisi es fa evident, no guanya l'establishment. No guanya l'hereu que ha crescut dins del sistema. Quan Bush ha fracassat no pot guanyar McCain, de la mateixa manera que quan fa aigües Chirac no pot guanyar Villepin. La gent tampoc arrisquen, però, a trencar amb el sistema, votant un candidat massa alternatiu, que també és percebut com un risc. Qui guanya és el crític dins del sistema, es digui Obama o Sarkozy.
5a. Lliçó - Guanyen els lluitadors. Guanyen els batalladors, els que no defalleixen mai. I és que semblen només preparats per governar els que ja han passat per moltes proves. La biografia de l'Obama és una superació continua de dificultats. Davant de tot el país va passar, però, l'examen de les més dures primàries des de fa molt temps. Sarkozy, lluitant contra l'establishment representat per Chirac, de nou, torna a ser un exemple.
6a. Lliçó.- Guanya la seriositat. Obama ha guanyat sense fer cap concessió al populisme. Ha parlat al poble com es parla a un adult, conscient, i sense demagògia. Ha parlat, però, de política en majúscules. Mai ha caigut en l'error de fer politiqueig i de parlar de la política que interessa als polítics. Parla a la gent d'impostos, de polítiques socials, d'educació, etc...
7a. Lliçó.- Guanya l'elegància. En aquesta campanya ha guanyat l'elegància formal i també la dialèctica. Durant la campanya s'ha discutit a fons i hi ha hagut molta guerra bruta. Sempre hi ha hagut, però, un gran respecte mutu entre els dos candidats. Sempre s'han tractat de "senador" i més aviat hi ha hagut frases de reconeixement de l'un a l'altre.
8a. Lliçó.- La importància dels missatges. La campanya d'Obama s'ha basat en tres missatges molt bàsics, fins podríem dir que elementals: “Canvi”, "Yes, we can" i "Amèrica és un sol poble". Sobre aquestes tres idees s'ha organitzat tot un discurs.

- “Canvi”. S'ha insistit en la idea del "canvi" perquè hi havia la percepció, que mai s'ha deixat d'incentivar, que l'Era Bush havia estat un desastre. S'ha procurat, doncs, d'associar McCain a Bush.
- "Yes, we can". En psicologia política s'ha dit sempre que el líder carismàtic és el que és percebut pels seus seguidors com a capaç d'assolir fites impossibles. En un moment que l'economia fa que la vida de molts nord-americans sigui molt costa amunt que un líder els digui "Yes, we can", amb convicció, és quelcom que reforça l'autoconfiança i anima a treure totes les forces.
- "Amèrica una sola nació". Dit per un negre té molta força. Obama trenca esquemes grupals per anar a buscar el suport de tots.

Carles Llorens
Secretari de Relacions Internacionals

Article publicat al Butlletí "Parlem-ne" de la Sectorial de Gent Gran de CDC el Gener de 2009

A voltes amb el finançament

No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura

L’estratègia que el govern de l’Estat està seguint amb el finançament autonòmic podria ser la mateixa en essència que previsiblement farà servir el Tribunal Constitucional per resoldre els recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut. Maniobres de distracció i jocs d’“interpretació” que cansen una opinió pública, la catalana, fastiguejada amb tantes voltes. Es tracta de marejar, no pas la perdiu ─com diuen allà─, sinó l’au pidolaire.

Després d’un “enorme esforç”, Pedro Solbes ha presentat una proposta carregada de subtileses i ambigüitats. Inclou aquesta nova fórmula dos conceptes estranys que poden distorsionar-ne el resultat final quan l’apliqui a voluntat qui la controla, que és el govern central. Solbes ha anunciat i preveu dos “fons” que han de reequilibrar el sistema. L’un de “competitivitat”, “per a les comunitats que facin més esforç fiscal”, i l’altre, de “cooperació”, per a aquelles que tinguin “menys riquesa relativa”. Com que el ministre d’Economia no ha volgut concretar de cap manera les quantitats que se’n derivaran quan arribi el gran moment de portar-los a la pràctica, l’enigma es manté. És a dir, amb aquesta segona proposta tampoc no hi ha cap garantia d’aconseguir corregir la balança fiscal ni tampoc allò de veure complert allò que el nou Estatut denomina “principi d’ordinalitat”.

És a dir, ningú garanteix encara ara que Catalunya, després d’aportar els seus impostos a l’Estat, no perdrà llocs al rànquing del PIB. Els representants del govern de Catalunya han rebutjat “per insuficient” aquesta nova proposta i han demanat el compliment “literal” de l’Estatut. És obvi que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no pensa fer-ho. Com també és obvi que el president espanyol busca una solució que acontenti més o menys a tothom –a alguns més menys que als altres- quan s’obre un pendent d’eleccions que n’encadenarà una rere una altra fins que arribin les generals.

Els representants de la Generalitat n’haurien de prendre nota. No n’obtindran satisfacció. No hi haurà un bon finançament per a Catalunya perquè seria un mal finançament per a Andalusia i Extremadura, que no acceptarien ni tan sols donar la raó aparent “als catalans” amb un nou model que continués beneficiant-los a ells en el fons. És una qüestió electoral. És una qüestió mental. És una qüestió nacional. Ara només cal esperar quant de temps més aguantarà el govern de José Montilla, que té dues pressions ben efectives en contra: la precarietat agudíssima financera que pateix després que la població de Catalunya s’hagi disparat en els darrers anys i el seu equilibri amb el PSOE. Si molt hipotèticament aquest equilibri es trenqués, ja se sap qui en trauria la pitjor part.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor
Professor a la FCC Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.cat” el dia 5 de gener de 2009.

Ens adherim a la campanya Deumil.cat

De Catalunya a Brussel·les, fent camí cap a la nostra llibertat

Com una taca d’oli s’està estenent una iniciativa que comença a trencar la grisor de l’horitzó de l’actualitat política i social de casa nostra. “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana” (Deumil.cat) és una plataforma que està treballant per aconseguir l’èxit d’una fita ben específica: anar el 7 de març a Brussel·les sota el crit “Volem l'Estat propi”, tot reivindicant la independència de la nostra nació.

Deumil.cat és un projecte de caràcter transversal, atès que pretenem anar a Brussel·les com a país, sense el sotmetiment ni en representació de cap sigla política, d’entitat o grup. En canvi, sí cerquem la implicació del teixit associatiu de la nostra societat civil i ens dirigim a les plataformes sobiranistes que ens el darrers temps han protagonitzat les més grans mobilitzacions en resposta a les agressions a les nostres llibertats i reclamen el dret de decidir. Però, per damunt de tot, demanem la mobilització del ciutadà del carrer, que cansat de que no se li escolti, reclama el seu protagonisme i dignitat.

Aquesta no serà una manifestació de tantes. Les reformes estatutàries ens han dut a un cul-de-sac on la manca d’un finançament just evidencia un continu i depredador espoli fiscal. Som a punt, a més, de veure com Catalunya resta sotmesa al dictat d’una sentència del Tribunal Constitucional, on se li retallaran més competències deixant sense efecte, i com un paper mullat, la sobirania popular. Certament, l’encaix a Espanya ha esdevingut una sagnia econòmica i contrari a la democràcia dels catalans, als nostres interessos, al nostre futur.

Manifestant-nos a Brussel·les el proper 7 de març reivindiquem a Europa i al món la inclusió de l’autodeterminació de la nació catalana en la seva agenda. I també, amb la nostra acció, estarem forçant als partits polítics catalans que es posicionin fermament ha favor de la independència i es comprometin a aconseguir-la. També demanem el compromís de tothom, des de tots els àmbits de la nostra societat, a què ajudin a aconseguir el dret dels catalans a
decidir per la nostra pròpia sobirania.

Deumil.cat i la marxa a Brussel·les és una iniciativa nascuda gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies (Societat 2.0, facebook, blogs, internet), amb la participació de les xarxes socials, poden esdevenir útils en la difusió, promoció i canalització d’una iniciativa ciutadana. Necessitem de la implicació i participació de tothom en els propers mesos per a fer que la marxa a Brussel·les tingui èxit (entreu al web www.deumil.cat i enregistreu-vos).

S’està creant una xarxa de col·laboradors pel territori i arreu del món que tenen la missió de promocionar la iniciativa i, sobretot, aconseguir emplenar autobusos, trens i avions. Per a fer això possible s’ha dissenyat conjuntament amb un dels més importants tour-operadors de Catalunya un paquet d’ofertes de viatge (autocar, trens i avió) i allotjaments per 1 ó 2
dies a la capital brussel·lesa (al web deumil.cat teniu tota la informació i podeu fer efectiva la reserva i compra del vostre bitllet des del 8 de gener fins el 15 de febrer).

Ha arribat l’hora de fer realitat el nostre somni i posar-nos a caminar plegats. Perquè un dia no gaire llunyà els catalans i catalanes puguem decidir lliurement un futur millor. Vens amb nosaltres a Brussel·les? Junts, farem camí cap a la nostra llibertat.

Si voleu veure el ressò que aquesta campanya va agafant a Brussel·les, entreu al web :
http://forum.toudi.org/viewtopic.php?t=4930&start=0&postdays=0&postorder=asc&highlight=&sid=3fe780ef35f7c7766fc517aab5b201c5.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Quo vadis PSC ?

El PSC no és cap partit

Les recents declaracions de Miquel Iceta justificant el sí del PSC als Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2009 no han sorprès ningú perquè reflecteixen perfectament la naturalesa d'aquesta formació. Però que no hagin sorprès ningú no vol dir que no provoquin vergonya aliena. I no em refereixo a la manca de sentit nacional català que demostren ─per al PSC no hi ha més nació que Espanya─, sinó a l'esborronadora puerilitat de la justificació emprada. Segons Iceta, votar en contra d'aquests pressupostos "obriria les portes al PP". Francament, cal ser molt ingenu per no petar-se de riure en sentir això. El conte del llop és una vella tàctica del PSC –no en té d'altra– per aconseguir el vot d'alguns catalans de bona fe que creuen erròniament que el pitjor que li pot passar a Catalunya és que a Espanya governi el Partit Popular en comptes del PSOE, quan és justament al contrari. El pitjor que li pot passar a Catalunya –ho hem vist amb Felipe González i amb Zapatero– és que a Espanya governi el PSOE. No, no és que el PP sigui millor. La diferència rau en el fet que, per bé que tant el PP com el PSOE són partits nacionalistes espanyols, el PP no se n'amaga i el PSOE sí. No hi ha cap més diferència, cap ni una. La concepció d'Espanya que tenen ambdós partits és exactament la mateixa. Però el PP té una cosa molt favorable per a Catalunya, i és que quan governa esdevé una potentíssima màquina de fer independentistes. És, de fet, un esplèndid despertador de la consciència nacional catalana. El PSOE, en canvi, afavorit per la imatge ferotge del PP, apareix davant els catalans com un sant baró al qual hem d'estar agraïts per salvar-nos de les urpes del llop. Tanmateix, el llop és ell.
"I el PSC?", preguntarà algú. "Quin paper hi juga, el PSC?". D'entrada, abans de respondre aquestes preguntes, cal aclarir que el PSC, per ell mateix, no juga cap paper per la senzilla raó que no existeix. El PSC no és cap partit. El PSC és tan sols la finestreta del PSOE a Catalunya de la mateixa manera que el PSPV és la finestreta del PSOE al País Valencià. Això és tot. És absurd, per tant, parlar de PSC o de PSC-PSOE. Només hi ha un partit, i aquest partit es diu PSOE. Un PSOE amb una delegació catalana que té 37 diputats que defensen els seus interessos al Parlament de Catalunya i 25 diputats més que els defensen al Congrés espanyol. I aquests diputats no poden votar en contra dels Pressupostos Generals d'Espanya per dues raons: perquè Espanya és la seva nació i perquè el PSOE no pot votar mai en contra del PSOE.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.cat” el dia 16/12/2008

Pilar Rahola al diari "AVUI"

Ens han perdut el respecte

Ara és això de Swiss Air, que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país. I ahir va ser la decisió de la jutge sobre les seleccions nacionals catalanes, que va decidir que no poden ser anomenades nacionals. I abans foren els d'Air Berlin i els seus exabruptes teutons, i ahir mateix fou un tribunal francès impedint el reconeixement internacional del rugbi català, i suma i segueix pel camí dels atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país, i aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat.

EL FET QUE TOTS AQUESTS ATACS bàsics assoleixin el seu objectiu i que no siguem capaços de defensar-nos-en dóna la mesura de la nostra extrema feblesa. Ara per ara, som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat, i els gols van entrant a la porteria mentre l'equip de casa s'ho mira amb el trist esguard de l'ase dels cops. En algun moment de la història recent -que els historiadors farien bé de radiografiar amb la seva precisió cirurgiana- vam perdre la capacitat de ser respectats, i avui tothom s'atreveix amb Catalunya. Al capdavall, ¿tenim capacitat de resposta? Ni en l'àmbit judicial, ni en el mediàtic ni en el social som capaços de mostrar una fortalesa digna dels embats que patim, i així, per art de perseverança, la pluja fina va calant-nos fins al moll de l'os. I, pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens va fent cada dia una mica més espanyols .

QUÈ PASSA EN L'ÀMBIT POLÍTIC? Passa un doble fenomen que juga, en ambdues bandes, en contra nostre. D'una banda, tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic. Amb una Espanya que ha entrat al món amb decisió, que es ven com un producte a l'alça, que recupera els seus símbols identitaris i que ha descobert la feblesa de la nostra realitat, Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant. Cap mal major. Per això, els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol, per això mateix ens creixen els nans alternatius que prediquen el menyspreu contra qualsevol identitat que no sigui l'oficial de l'imperi, i triomfen a la trinxera del soroll i la provocació.

A LES ESPANYES, EL TEMA CATALÀ ja no existeix com a problema polític no resolt. Existeix, exclusivament, com una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara, talment l'històric "conllevar" de l'ínclit Ortega y Gasset. Verb que, per cert, no implica mai voluntat de solució, sinó inequívoca voluntat d'enquistament. Els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega?

COM VA DIR ENRIC VILA AL SEU MAGNÍFIC llibre sobre Companys -Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs-, una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer. Cosa que ens fa aterrar en els nostres estimats polítics, imbuïts (amb rares excepcions) d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira. Per això ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dijous 18 de desembre de 2008

La presentació de UCS al Diari Sabadell

L’associació vol promoure una renaixença per l’Estat Català.

Més de dos centenars de persones van assistir a la presentació de la Unió Catalanista de Sabadell celebrat el passat dijous al Casal Pere Quart. La majoria d'assistents era d'edat madura. L'acte va comptar amb la presència de diversos regidors i ex regidors de Convergència i Unió (CiU).

La nova associació té com a objectiu la constitució de l'Estat Català com a fita irrenunciable, l'oficialitat única de la llengua catalana, la història com a base de la identitat, el catalanisme com a motor social i polític, i la nació, la llibertat i la democràcia com a fonaments ideològics.

Història i autoestima

Miquel Crusafont, doctor en Història i membre de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC), va impartir la conferència "El catalanisme del segle XXI i la Unió Catalanista a Sabadell". Després de denunciar el poc coneixement que tenen els catalans de la seva història va realitzar una dissertació sobre les diferències de mentalitat entre catalans i castellans, producte de la història i la tradició.

Esforç contra picaresca

Mentre a la Catalunya medieval el poder era compartit pel rei i una oligarquia comercial, a Castella ho era pel rei i la noblesa. Aquest és el motiu que explica per què aquí ha arrelat una cultura de l'esforç i del diàleg enfront de la picaresca i l'autoritarisme típic dels castellans.

Crusafont va lloar el sistema fiscal i el règim municipal de l'Edat Mitjana, que va considerar més democràtic que l'actual. També va assegurar que Catalunya va tenir el primer parlament del món, un exemple que van imitar els anglesos.
Igualment va tributar elogis a la tasca dels prohoms de la Renaixença i va afirmar que ara haurien d'encetar una segona Renaixença.

Nou i vell catalanisme

Segons Manel Pagès, president de l'Associació Sabadell Memorial, membre de l'IEC i ex regidor de CiU, Catalunya és un país ocupat i sotmès per un Estat que "ens roba i vol destruir la nostra identitat". Va considerar que l'autonomia ha fracassat i que cal pensar en la independència.

Va criticar durament els partits que s'anomenen catalanistes i que en realitat es comporten com un apèndix del nacionalisme espanyol. Tampoc va estalviar crítiques a la Unió Europea i va manifestar "sentir-se estafat per Europa" que rebutja totes les iniciatives catalanes.

Només Putin

A Europa, assegurà, només Vladimir Putin, que va estiuejar durant anys a la costa d'Alacant, és coneixedor i simpatitzant de les reivindicacions catalanes. "Aquesta és una possibilitat", afirmà. Pagès va declarar estar disposat a "aliar-se amb el diable" per tal d'aconseguir la independència de Catalunya.

L'acte es va tancar amb un torn d'intervencions del públic que va mostrar-se d'acord amb Crufasont i Pagès. Alguns participants van palesar el seu desencís pel comportament dels par¬tits catalans i van dir que ja no sabien a qui votar.

Crònica publicada al Diari Sabadell el 10 de desembre del 2008 amb el títol : Presentació de la Unió Catalanista

La presentació de UCS al diari AVUI

Cap a la II Renaixença

INDEPENDÈNCIA • L’objectiu de recuperar la institució és crear una consciència col·lectiva per reclamar la independència. CRÍTIQUES• Durant la presentació es van jutjar les polítiques que s’han fet des de Madrid i la poca valentia de la iniciativa catalana. HISTÒRIA • Es va dir que encara es desconeix.

Si el 27 de març de 1892 la ciutat de Manresa va acollir la signatura de les bases de la Constitució Regional Catalana, dijous passat el Casal Pere Quart va ser l’escenari triat per recuperar l’entitat que llavors va donar l’impuls a les reclamacions del poble català: la Unió Catalanista. El president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), Miquel Crusafont, i el president de l’Associació Memorial de Sabadell, Manel Pagès, van organitzar un debat sobre l’estat del país al segle XXI que va concloure amb la creació d’aquesta entitat.

Reclamant una segona Renaixença per a la nació, ambdós van coincidir en apuntar la necessitat de mobilitzar la població per tal de recuperar una consciència col·lectiva que condueixi cap a la independència. ‘‘La base perquè siguem un país lliure és que hi hagi catalanistes, que la majoria del poble ho vulgui’’, va expressar Pagès davant els més de 300 assistents a l’acte, recordant que el 1890, quan va tenir lloc el primer congrés catalanista, ‘‘la gent no era ni conscient que el català era una llengua’’. ‘‘Eren quatre gats i només cal repassar tot el que ells sols van aconseguir’’, va afegir. Tal com ell mateix va reconèixer, aquest serà un procés difícil: ‘‘Actualment encara estem per sota dels nivells de conscienciació social que hi havia a finals del segle XIX’’.

Durant el seu parlament també van haver-hi paraules crítiques per a la Transició, un procés en què Pagès va participar-hi activament. ‘‘Ha estat un canvi sense sang mal tancat’’ va valorar, a la vegada que va mostrar el seu rebuig pel desenvolupament de la política espanyola dels darrers 25 anys. ‘‘En la democràcia els hereus del franquisme han continuat fent la seva tasca de destrucció de la Renaixença catalana, però aquesta vegada amb mitjans pseudolegals’’, va afirmar. També va exemplificar algunes actituds que ‘‘han diluït les nostres demandes, com el cafè per a tots, mentre reclamàvem la nostra pròpia autonomia.” Aquests no van ser els únics mots durs contra les polítiques que es fan des de Madrid. Una força que, segons va comentar Pagès, ha impedit entre d’altres que Àngel Guimerà es quedés sense Premi Nobel de Literatura quan els seu nom va començar a sonar a Estocolm. També va estirar les orelles dels polítics catalans: ‘‘A l’Ajuntament de Barcelona encara no li dóna la gana de restituir les quatre columnes que en Puig i Cadafalch va posar davant del Palau Reial i Primo de Rivera va fer retirar’’. Més dur es va mostrar amb els ‘‘traïdors de casa’’, tal com els va batejar, ‘‘partits polítics que diuen que són catalanistes i en veritat són espanyolistes.”

Història de Catalunya

D’altra banda,Miquel Crusafont va traslladar a l’auditori la seva inquietud per l’enorme desconeixement que hi ha de la història de Catalunya. Per ell, això té una conseqüència tràgica: ‘‘Com a col·lectivitat estem exposats a anar topant sempre ambla mateixa pedra.” Fent memòria de tot el que ha viscut el país durant la seva època de màxima esplendor, és a dir, mentre era independent del domini de Castella, va recordar que a Catalunya hi havia unes condicions que no s’han tornat ni a repetir ni a reclamar.

‘‘Teníem un règim fiscal que està a anys llum del que ara tenen els bascos’’, va comentar explicant exactament en què consistia: ‘‘La Generalitat recaptava impostos i quan el rei venia a les Corts li donaven una part d’aquests en funció dels projectes que presentava.” En qüestions de finançament va ser molt taxatiu: ‘‘Una solidaritat imposada no és més que un robatori amb totes les lletres.” Tot i així també es va mostrar optimista pel futur del país: ‘‘La virtut que tenim els catalans és que som tossuts i treballadors, aquesta és l’única arma de combat amb què podrem vèncer’’, i va afegir que ‘‘és bastant simptomàtic que portin 300 anys volent-nos destruir i encara no ho hagin aconseguit”.

Crònica publicada al diari AVUI+Sabadell el 9 de desembre del 2008 amb el títol : Unió Catalanista - Refundació a Sabadell

En defensa de la cultura i la llengua catalanes

DECÀLEG d’actuació individual

I. Comprar només diaris i revistes en català. Qualsevol subscripció a diaris, revistes, clubs o associacions es faran solament si són catalans, i només si els seus butlletins de informació al soci o adherit son editats integrament en català. Tots els llibres que es comprin seran sempre en català, donant preferència als escriptors catalans, abans d’una traducció d’un escriptor estranger al català. Davant de la necessitat de llegir un llibre en espanyol, en llogarà de la biblioteca pública.

II. Per anar al cinema o al teatre, triar sempre per l’ordre següent:

a) Pel·lícules de directors catalans parlades en català
b) Pel·lícules estrangeres doblades al català.
c) Pel·lícules estrangeres no doblades i subtitulades en català.
d) Pel·lícules estrangeres doblades al espanyol, només si son molt bones i tenen un interès especial.
e) Les pel·lícules de directors espanyols en versió espanyola es procurarà veure-les només per televisió, i si son molt bones.
f) Si es tracta de funcions de teatre, assistir només a obres fetes en català.

III. Preneu la decisió d'escriure totes les cartes i notes en català. Ompliu-hi els talons. Feu canviar els vostres impresos, els rètols, etc. Fóra ben trist que per estalviar despeses deixéssim de donar testimoni de catalanitat. Quan es rebin E-mails en castellà, no re enviar-los sense abans traduir-los al català (porta una mica de feina, però és molt important per tal d’anar eliminant el castellà de la xarxa).

IV. Connectar només cadenes i programes de televisió en català. Canviar d’emissora en el cas de programes en espanyol emeses per emissores catalanes. Això també s’aplicarà al cas d’emissores de ràdio. Molt menys connectar emissores, com alguna que pertany a l’església catòlica, que sistemàticament insulten tot el que és català. Ni per la morbositat de sentir els seus disbarats.

V. Sortir sense excuses, i que de manera notòria es vegi el nostre enuig, dels restaurants i bars on després de demanar la carta en català, resulti que no en disposen o que en català no ens entenen. Marxar sense comprar de qualsevol botiga de Catalunya que no ens entenguin en català.

VI. Per comprar productes alimentaris es triarà sempre els produïts en territori català, i si són envasats, es donarà preferència a aquells que etiquetin en català. No es compraran productes d’aquelles marques que facin publicitat en espanyol a mitjans catalans (televisió, ràdio, diaris i revistes).

VII. Donar prioritat absoluta al català en converses, reunions, debats, etc. Quan ens vulguin vendre quelcom per telèfon, contestar sempre en català i dir al nostre interlocutor que no enteneu el castellà.

VIII. Parlar en català a les persones que s’adrecin a nosaltres. Als immigrants, sobretot als de parla castellana, parlar-los sempre en català, a poc a poc si fa poc temps que han arribat al nostre país, però mai pel fet que son d’altres països, renunciar a parlar-los en la nostra llengua. Si fossin turistes estrangers i no ens entenguessin, els parlarem en anglès o francès. Si veieu algú que s'esforça a parlar en català, ajudeu-lo. I demostreu-li que valoreu el seu capteniment.

IX. Exigir de totes les administracions públiques que se’ns atengui en català, especialment als jutjats, policies i funcionaris. També en d’altres serveis públics, com les companyies de telecomunicacions, energia elèctrica, gas, aigua, etc., demanar de ésser atesos sempre en català.

X. No hem de renunciar a exhibir els nostres símbols allà on ens convingui. Que a totes les eixides i terrats, onegi la bandera nacional. A endegar una campanya per col·locar l’escut de Catalunya en ceràmica, a la façana de les cases. D’afermar les nostres senyes d’identitat. Hem de comprometre en aquesta tasca tota la gent que coneixem, amb decisió i sense claudicacions vergonyants. Hem d’aconseguir la catalanització dels noms. Que el cognom català sigui el que triïn els pares.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Tot esperant la sentència

Cal plantejar-se les reaccions necessàries

Des que el Partit Popular, el dit Defensor del Poble i alguns governs de comunitats autònomes diverses van presentar recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut de Catalunya hi ha hagut una espera fatal. Agònica. Gairebé tots els catalans saben que les sentències del Tribunal Constitucional depenen de fa molt de temps més dels equilibris extrems entre els juristes identificats amb el PP i amb el PSOE que d’un criteri lliure i al servei de la llei que teòricament diuen que defensen. Aquests equilibris es mantenen gràcies a un acord de partida comú que, no cal dir-ho, és del tot restrictiu.

El PP i el PSOE coincideixen en uns interessos que al seu entendre són “superiors”. Afirma el PSC que ningú ha de parar la bena abans de sentir la ferida. Això seria cert en circumstàncies estrictament escèptiques i objectives. No és el cas. Tothom sap que el Constitucional limitarà i retallarà l’Estatut. Retocant-ne el text o forçant-ne interpretacions restrictives. No se sap què és pitjor.

Perquè la interpretació pot ser justificada des de les mateixes instàncies que ara no volen sentir parlar de benes. El problema és que des dels altres partits -en concret des dels partits que fan bandera de la seva sensibilitat nacional- hi ha la suspicàcia fonamentada sobre el final del serial, però no s’han desplegat prou mecanismes de defensa i actuació. Aquí rau el principal problema de tot plegat.

En continuarem parlant, però, en tot cas, és necessari que des de la societat o des dels partits que la representen amb un mínim se sentit nacional es comencin a plantejar les reaccions necessàries contra una sentència anunciada. Només cal pensar que els mecanismes de justificació de la decisió del Tribunal Constitucional a Catalunya seran tan contundents com majoritaris. Hi ha experts juristes en dret constitucional que qüestionen la intervenció del Tribunal contra una llei que ha estat prèviament aprovada en referèndum.

És democràticament insensat que una instància judicial esmeni la plana a la voluntat majoritària del poble català expressada directament en les urnes. Però encara és més insensat esperar amb resignació una sentència que se sap contrària a la voluntat d’autogovern del poble català sense preparar els mecanismes necessaris de resistència -legítima- tant socials com polítics.

Article publicat al Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta nº 157 del 13 de novembre de 2008

El miracle econòmic de l’Estat espanyol

Una presa de pèl en el context d’una vulgar monarquia bananera

En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.

Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.

Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.

Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Oriol Junqueras
Historiador. Professor universitari a la UAB.

Article publicada al diari AVUI el 31 d'octubre del 2008 amb el títol : De desagraïts... l'infern n'és ple

Per una Catalunya forta en l’Europa del segle XXI

Resum del Manifest
“CAP AL TERCER CONGRÉS CATALANISTA”

Tots els pobles i comunitats nacionals s’han anat definint i enfortint a partir de moments i processos històrics que marquen un abans i un després. Així, el segle XIX, per no recular més en el temps, va representar a Catalunya un tombant decisiu en tots els aspectes: cultural, econòmic i sociopolític. I ho fou concretament a partir del moviment de la Renaixença, que arrenca en el segon terç d’aquell segle. És així com en els primers moments de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en els anys 1880 i 1883, se celebraren, respectivament, el primer i segon dels congressos catalanistes, que tingueren com a principal impulsor Valentí Almirall, i que accentuaren la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgia de la mateixa entranya de la nostra realitat nacional.

Aquelles llavors germinaren en iniciatives com ara la presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII (1885); l’elaboració, uns anys més tard, per part de la Unió Catalanista, del projecte per a Catalunya conegut com “Bases de Manresa” (1892); la victòria esclatant, en les eleccions de diputats a Corts del 1901, de la candidatura unitària coneguda com la “dels quatre presidents”, que suposà la derrota dels partits que representaven el sucursalisme polític; i la creació, per Enric Prat de la Riba, de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), que en deu anys desplegà una gran obra de govern amb la creació d’importants infraestructures culturals, socials, educatives i d’obres públiques. Posteriorment, Francesc Cambó i Francesc Macià, entre d’altres, aprofundiren i desplegaren els plantejaments i les conclusions dels esmentats dos primers congressos catalanistes, fins que el 1932 s’instaurà la Generalitat de Catalunya i, després de la dictadura franquista, es restablia el 1977.

Quan la Catalunya d’avui no ha culminat encara els processos de recuperació ja endegats aleshores, ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Ens afecten nous problemes d’àmbit europeu i mundial, immersos com estem en un món globalitzat i en xarxa, que ens plantegen nous reptes i enormes oportunitats de ser presents en el món amb les nostres aportacions i intercanvis. També en aquest sentit, continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres components identitaris i les nostres estructures de poder, mantenint-nos sempre fidels a la consistència històrica, social i cultural de Catalunya i a la seva voluntat de superació. Si la societat catalana ha resistit agressions i dificultats de tota mena, ara també, estem en condicions de superar nous obstacles si som capaços de mantenir-nos units solidàriament com un sol poble.

És per tot això que considerem que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes, Hem de pensar no tan sols en el nostre poble, sinó també en les relacions amb els altres pobles germans, amb qui compartim una cultura i llengua multisecular, incloent-hi la vinculació amb les terres d’Oc, sense oblidar les comunitats i cultures hispàniques que conviuen a la península ibèrica, i tots els estats que constitueixen la Unió Europea. Perquè, de fet, cap altre poble de l’Estat espanyol ha estat tan vinculat històricament a Europa com ho ha estat Catalunya, i cap altre ha conreat des de bona hora amb tanta convicció les idees europeistes.

Així, doncs, aquest projecte de reflexió de realitzacions concretes i de projecció en el marc del Tercer Congrés Catalanista ve avalat per una llarga trajectòria feta amb aportacions innovadores i solidàries en els àmbits cultural, artístic, científic i social, i vol treballar a favor del progrés global.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

L'Impost de Successions a Catalunya

Com evitar ser espoliat per l’Administració Pública

Després de la publicació de les balances fiscals, ningú pot ignorar que l’Estat Espanyol espolia brutalment Catalunya i roba desmesuradament als seus habitants, tan si es consideren catalans com espanyols. Quan sentiu la paraula solidaritat, no us deixeu enredar, estan parlant de robatori. El “Ministerio de Hacienda” arreplega tants diners com pot i el Tripartit procura superar-la amb escreix, no fos cas que al final de mes no els hi arribés la nòmina.

Feta aquesta breu introducció, anirem directament al gra, anirem a allò que interessa al ciutadà.

Si la vostra fortuna és important, domicilieu-vos a Navarra, Madrid, País Basc, La Rioja, etc. En aquestes regions, quan es rep una herència o es fa una transmissió, no es paga l’Impost de Successions, que és un veritable espoli pels catalans. Moltes persones tenen de vendre’s les propietats heretades per poder pagar aquest impost, totalment injust.

Millor no fer Vitalicis, Assegurances de vida o Plans de pensions. Tot allò que cada any us desgrava i estalvieu, ho tindreu de pagar de cop quan us jubileu i descobrireu l’engany quan ja no hi sereu a temps. Si el titular es mor abans d’hora, els que pagaran seran els hereus. Si sou els dissortats hereus, us trobareu que per retirar els diners dipositats, l’entitat bancària de torn, us demanarà el testament i el tindreu de portar a l’oficina Liquidadora de la Generalitat de Catalunya, on tindreu de pagar l’Impost de Successions, corresponent als capitals dipositats al Banc. Amb el certificat que us estendran, podreu retirar els diners del Banc o Caixa. Però a més l’oficina Liquidadora, examinarà amb lupa el testament i us faran pagar per tots els Béns que hi estiguin detallats.

Si viviu a Catalunya, en el Testament no especifiqueu cap propietat, compta corrent, accions, fons d’inversió, dipòsits, etc., feu hereus universals als vostres fills o als vostre hereus. Tot allò que estigui escrit en el testament en tindran de pagar l’Impost de Successions, quan heretin, si és que ho poden pagar. Les especificacions i el repartiment poden figurar en una Memòria Testamentària, Codicil, Testament Hologràfic (Testament escrit a mà i signat) complementari i en data posterior al Testament Notarial, fent constar que no invalida al fet davant del Notari. Sempre a part del Testament i de forma que l’Administració no ho pugui saber. Tot el que digui el Testament us ho faran pagar. Per tan, en els Testaments no hi té de figurar cap Bé, ja que passats 5 (4,5) anys, ha prescrit l’obligació tributària i no es té de pagar res.

La recomanació, és que en el Testament davant del Notari, només hi consti el nom dels hereus. Els Bens i la forma de repartir-ho, (sempre que calgui), es tenen d’especificar en el document privat. A Hisenda i a les Entitats bancàries, només s’ensenya el Testament mai el document privat ni tan sols en teniu de parlar amb ningú. Que passa si algun dels hereus mor abans dels 5 anys? Doncs res si continueu callant. El que si ha de figurar en el testament Notarial, son les concessions administratives (panteons, nínxols, etc).

Quan hereteu, no inscriviu les propietats en el Registre de la Propietat, ja que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. Pagueu els impostos en nom del difunt. No feu res, les propietats son vostres, doncs ho podeu demostrar amb el testament sempre que vulgueu, àdhuc en un Jutjat, l’Ajuntament o l’Administració. Una propietat acreditada en un testament o en un document de compra i venda, és suficient per garantir-ne el ple domini i a la vegada és impossible embargar-la si encara continua inscrita en nom d’un avantpassat mort. El Registre de la Propietat només serveix per acreditar una propietat en front de tercers i davant d’altres documents, que només una persona viva o els hereus poden acreditant-ho, modificar. Si la compreu a un estrany, si que teniu d’inscriure-la al Registre, doncs si no ho féssiu, la podríeu perdre.

Hisenda només sap allò que vosaltres l’hi dieu. Directament o a través dels Bancs, Caixes, Gestors, Seguretat Social, Borsa, Registre de la Propietat, etc. Com menys coses sàpiga l’Administració Pública de vosaltres, menys tindreu de pagar i més feliços viureu.

L’Estat Espanyol ens asfixia premeditadament, ens drena els recursos econòmics que generem els catalans amb el nostre treball i estalvi, per mantenir-nos sota el seu domini. Aquesta requisa econòmica, obliga al Govern de la Generalitat i als Ajuntaments de Catalunya, a endeutar-se i augmentar els impostos i taxes per tal de fer front a les despeses socials i d’infraestructures que a la resta d’Espanya disposen i que paguem els catalans, tan els naturals del país, com els forasters o immigrants que hi han vingut a viure.

Quant l’Estat et roba, moralment no estàs obligat a pagar impostos.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

La independència és possible ARA

Una enquesta feta aquest mateix any 2008 per la Universitat Oberta de Catalunya per saber què votaria la gent en cas d’un hipotètic referèndum d’independèpencia, va donar aquests resultats

Votaría SÍ el 36,5%
Votaría NO el 22,1%
S’abstindria el 27,1%
No té el vot decidit el 11,7%
NS/NC 2,6%

Si pensem que la Unió Europea va exigir per a Montenegro que en un referèndum s’hauria de donar una participació mínima del 50% i que votés a favor de la independència un mínim del 55% dels vots, en el cas de l’enquesta catalana tot depèn de què faria finalment aquest 11,7% que no ho ha decidit i el 2,6% que no respon: en total, un 14,3% dels vots en el cas més desfavorable.

Si es parteix del supòsit que el votants d’aquest 14’ 3% s’abstenen tots, els resultats serien :

Participació 58,6 %
Vots sí: 62,3%
Vots No: 37,7%
Conclusió: CATALUNYA INDEPENDENT

Suposem que tot el 14’3 % voten NO (Fet realment molt improbable). Els resultats serien :

Participació 72,9 %
Vots sí: 50,1%
Vots No: 49,9%
Conclusió: No es compleixen les condicions de Montenegro, però hi han més vots sí que vots no. La porta queda oberta per a una altra consulta.

És prou evident el que passaria si aquest 14’3% voten que SÍ. No cal fer els números. La independència estaria assegurada.

Amb aquestes dades arribem a la concluisó que la independència és possible JA ARA. Que és precisament el que proposem des de la Unió Catalanista de Sabadell.

A què esperem ?

Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell