La trobada Mas-Rajoy

Els presidents del govern espanyol i català, Mariano Rajoy i Artur Mas, ja s'han trobat. La trobada, que no s'ha conegut fins fa poc, va servir per analitzar la situació de les finances catalanes i espanyoles, i per saber com l'un i l'altre podran acabar acomplint l'objectiu de dèficit fixat per Europa. Com diu la Mònica Sabata en el seu article, que podeu llegir més avall, aquesta trobada entre els dos presidents té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Molts opinadors i també alguns polítics, sobretot de l’oposició, malfien d’aquesta trobada i temen que las possibles concessions que el PP pugui fer a Catalunya, tinguin una contrapartida de CDC sobre el procés sobiranista. Cal retrobar la necessària unitat entre tots els partits que donen suport al dret a decidir si com escriu l’articulista l’objectiu és salvar el país.

Entre l'economia i la consulta

La crisi econòmica és tossuda i, en conseqüència, la gestió de la política catalana es fa cada dia més complicada i més pesada. És ben conegut per tothom que el govern d’Artur Mas viu permanentment acorralat —i de ja fa massa mesos per a la salut del país— entre la gestió de l’asfíxia econòmica i financera de la Generalitat de Catalunya i el compromís d’organitzar una consulta perquè els ciutadans d’aquest país puguin exercir el seu dret de decidir. O el que és el mateix: la Generalitat ha de fer front al dia a dia per pagar als funcionaris i als proveïdors alhora que ha d’acomplir el compromís sobiranista adquirit després de les eleccions del 25N. És una dicotomia perversa i desestabilitzadora més que no pas tranquil·litzadora. Al capdavall, l’ase dels cops són sempre els mateixos: el poble català i el Govern. Els perjudicis per als ciutadans són clars. Ara: i el Govern? Hi ha partits, sindicats i organitzacions socials que —almenys de moment— assetgen el Govern sense reconèixer que el principal culpable d’aquesta situació és el govern espanyol i no pas el català. Deixant de banda la crisi, l’espoli fiscal ha fet molt de mal a Catalunya. Si tothom fos capaç d’assumir-ho, probablement la situació seria ben diferent. El govern espanyol condiciona l’acció del Govern fins al punt que, de vegades, el bandeja i el margina. És el govern espanyol qui té la clau de la caixa i les estructures d’estat. Arribats en aquest punt, és obvi que la situació és greu i cal posar-hi remei. És que sinó el país se’ns desfarà a les mans.

En aquest sentit, la trobada del dia 21 d’aquest mes entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Els he de confessar que fa unes setmanes servidora no es creia que el govern espanyol seria capaç de modificar els objectius de dèficit de les comunitats autònomes. Tanmateix, m’equivocava. Les prediccions actuals indiquen que el principal resultat de la reunió Mas/Rajoy podria ser precisament aquest. Així doncs, sembla que el govern d’Espanya està disposat a rebaixar l’objectiu de dèficit a Catalunya quan la Unió Europea els rebaixi el seu. Si aquest fet es produís, les finances catalanes millorarien una mica i, probablement, permetria estalviar a l’executiu de Mas de fer algunes retallades importants. Hi ha experts que ja han anunciat que si Catalunya pot augmentar el sostre de dèficit també podrà estalviar-se de fer ajustos per valor de més de dos mil milions d’euros. Tanmateix, aquesta no és la solució als problemes de Catalunya. La perpetuació d’aquesta dependència econòmica només ens duu al fracàs com a país. Per dir-ho ras i curt: aquesta és una solució conjuntural que no resol la mar de fons, el maltractament econòmic continuat de Catalunya a mans d’Espanya.

Fer política significa gestionar el dia a dia però també implica buscar el bé comú. I crec que cal fer-ho sense renunciar als anhels que tenim com a país. És per això que des d’ara mateix també cal buscar una solució “política” per a la celebració de la consulta. I fer-ho de manera segura i responsable. Aquest és l’altre gran objectiu de la legislatura, atès que els resultats del 25N així ho indiquen i perquè avui ja hi ha 104 diputats al Parlament que estan a favor de l’exercici del dret de decidir. Llavors, jo em pregunto: ¿per què aquests diputats no són capaços de fer costat al president Artur Mas de manera decidida i inequívoca? ¿Per què és tan difícil concretar un govern d’unitat nacional que es posi al servei de l’únic líder que té el país per dur a terme la transició nacional? ¿Per què els partits encara es dediquen a la politiqueria —que és còpia de la que es fa a Madrid— sense donar resposta al futur del nostre país? ¿Per què els partits sobiranistes es desentenen del Govern davant la necessària gestió d’una economia en crisi? Per a mi, la solució és senzilla: tots els partits que estan a favor del dret de decidir haurien de ser capaços d’unir-se al voltant de Mas i acceptar la seva oferta de pacte de govern. Si acceptessin aquesta proposta seria més fàcil resistir els atacs de l’aparell de l’estat, es bastiria un sòlid front comú català, es reforçaria el lideratge presidencial i s’avançaria en el procés cap a la plena sobirania. Francament, no em sembla que sigui tan difícil aconseguir-ho, sobretot si l’objectiu és salvar el país. No hi perd ningú i, en canvi, hi guanyem tots els ciutadans.

Mònica Sabata

Psicòloga i presidenta de FOCIR

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 29 de març del 2013-03-29

Les relacions Catalunya - Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 14 de febrer l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, va programar a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la cinquena conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, sota el títol:

“Catalunya en el marc de la Unió Europea”

La conferència va anar a càrrec del ponent Sr. Albert Pont i Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, especialitzat en relacions internacionals per la UAB, Executive MBA per la Salle Business School, Vicepresident del Cercle Català de Negocis i autor del llibre “Delenda est Hispania”.

Tot seguit podeu llegir un resum dels diferents punts que el conferenciant va tractar en la seva brillant exposició, que fou seguida amb molt interès per la nombrosa concurrència que va assistir a l’acte.

El conferenciant va iniciar la seva exposició explicant que el Principat de Catalunya sempre ha estat una entitat de Dret Internacional Públic, per tant gaudeix de totes les manifestacions de la subjectivitat internacional (immunitats, codificació, dret consular, dret marítim, etc.), per tant la seva sobirania és originària i plena. Aquesta sobirania va ser suprimida pel Decret de Nova Planta del 1716, que fou il·legítim i il·legal perquè la sobirania d’un Estat no pot ser suprimida per la voluntat d’un altre Estat. Actualment la Nació catalana està sotmesa a una dominació que es manifesta en la negació com a poble, la uniformització jurídica i el sotmetiment a les lleis, usos i costums de Castella, l’assimilació cultural, la repressió lingüística i la limitació de l’ús públic de la llengua catalana.

Tot seguit el Sr. Pont va analitzar la situació de Catalunya en relació amb la Unió Europea, afirmant que en el marc de la UE, Catalunya ha de poder exercir el dret de l’autodeterminació, sense ingerències externes i amb el ple sotmetiment de la Comunitat Europea a la voluntat del poble català. Partint de la base que Catalunya forma part de la Unió Europea (UE) des del 1986, l’establiment d’un nou Estat significa un nou estatus, perquè la UE no disposa de cap norma específica que reguli la secessió interna. Això no vol dir, en cap cas, que Catalunya quedés immediatament fora de les institucions comunitàries en esdevenir un Estat. Cal tenir en compte que la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no es pot eliminar. La majoria d’experts assenyalen que la permanència de Catalunya dins la UE dependrà d’una decisió “essencialment política” dels caps d’Estat i de Govern dels països europeus que es prendrà expressament per aquest cas.

Diversos estudis conclouen que Espanya, en aquest supòsit de secessió catalana, també hauria de sol·licitar formalment l’adhesió a la UE, perquè del procés català en sortirien dos estats resultants que serien diferents dels inicials. El timing seria més ràpid pel fet d’haver format part prèviament de la UE. Malgrat tot, cal insistir que és un procés absolutament inèdit. Com apunten alguns coneixedors de la matèria, aquesta manca de regulació “no implica prohibició”, segons ha apuntat el Tribunal Internacional de Justícia. A més, hi ha experts que apunten que una actuació restrictiva dels drets polítics de Catalunya (suspensió de l’autonomia o inhabilitació del president, per posar dos exemple) podrien posar Espanya en una situació de compromís que la inhabilitaria per impedir la pertinença catalana a Europa.

A continuació el conferenciant va aprofundir en el tema de la moneda tot dient que en el cas de deixar de ser membre de la Unió Europea i de l’Eurozona això no implicaria que Catalunya hagués de deixar d’utilitzar l’euro com a moneda. Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa tot i no formar part de la unió monetària. Si Brussel·les hi posés impediments, Catalunya podria crear una moneda pròpia, que podria ser perfectament la pesseta catalana, amb un tipus de canvi que anés sempre lligat a l’euro, com han fet molts països de Sud-Amèrica i Centre-Amèrica amb el dòlar dels Estats Units a les últimes dècades.

Finalment el Sr. Pont va constatar que fins ara la societat civil catalana i el Govern de la Generalitat estan seguint amb decisió els passos que ens han de portar a la plena sobirania: manifestació de la voluntat popular (11-9-2012), eleccions amb el dret a decidir (25-11-2012), proclamació d’aquest dret al Parlament (23-1-2013), incorporació del PSC a aquest dret (13-3-2013). Ara venen els passos més complicats: negociació amb l’Estat espanyol per autoritzar el referèndum, consulta popular (en cas de negació) i finalment Declaració Unilateral d’Independència (DUI) en cas d’esgotament de tots els altres camins.

El públic que omplia la sala, va demostrar el seu interès amb el contingut de la conferència amb grans aplaudiments i participant activament en el col·loqui que es va fer al final de l’acte.

Dret a decidir

Cada dia que passa sembla que l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista s’embarranca més i més. Després de quatre mesos de mà dura i mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc del dret a decidir no para d'enfortir-se. Avui mateix es votarà la Parlament una resolució pel dret a decidir, que serà aprovada per 104 diputats dels 135, es a dir un 77 per cent de tot el Parlament. Només els de Cs’, el PP i... atenció!! les CUP no votaran a favor del dret a decidir. Aquests fets demostren que l’estratègia del Govern de Madrid ha fet fallida i això és el que explica el periodista en l’article publiquem tot seguit.

Embarranca l'estratègia de l'Estat contra el procés sobiranista

L'estratègia de mà dura que va dissenyar el govern de Mariano Rajoy contra el procés sobiranista, amb especial participació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, està embarrancant. Després de quatre mesos amb càrregues de tota mena, inclosa la mobilització dels aparells de l'Estat, el bloc favorable al dret a decidir no ha parat d'enfortir-se. Aquest migdia es veurà al Parlament, quan hi donin suport els partits sobiranistes i també el PSC. L'estratègia dissenyada per la Moncloa està fracassant. Ni han aconseguit tombar el president Artur Mas, ni han pogut trencar l'acord parlamentari CiU-ERC, ni han afeblit la base política del dret a decidir.

El primer atac contra el procés va ser en plena campanya electoral quan el diari 'El Mundo' va publicar l'esborrany acusant el president Artur Mas de tenir diners a Suïssa. L'ofensiva mediàtica, a la qual van donar crèdit des de Sáenz de Santamaría, al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, passant per la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va erosionar electoralment Mas, però ahir es va constatar la seva falsedat. El banc suís Lombard Odier, on hi hauria d'haver els comptes del president, va respondre oficialment que aquests no existeixen. I el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va confirmar que el suposat informe de la UDEF tampoc no es real, i que no sap dir d'on surt l'esborrany ni qui n'és l'autor. La maniobra política ha quedat clara.

L'atac que ha protagonitzat aquesta setmana la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, contra els Mossos d'esquadra, al rebutjar la seva escorta, tampoc no ha acabat de sortir bé a la líder popular. Camacho s'ha quedat sola en aquesta actitud, i ni tan sols li ha donat suport Ciutadans. I la base de la seva acusació contra el director general dels Mossos, Manel Prat, sustentada en un informe de la Policia Nacional, ha estat desmentida no només per Prat sinó també per la periodista del Periódico Mayka Navarro. Per ara la líder del PP no se n'ha sortit en la seva estratègia i ha mostrat un inusual nerviosisme. El popular Jaime Mayor Oreja ja va llançar en el seu dia una ofensiva similar contra l'Ertzaintza, precisament per atacar el pla Ibarretxe.

El resultat d'aquesta fallida estratègia serà la votació aquest migdia al Parlament de la resolució del PSC sobre el dret a decidir, que recull la de CiU que es va votar recentment al Congrés i que va provocar la ruptura de vot dels socialistes catalans amb el PSOE. La prova que el dret a decidir s'està enfortint és també aquesta evolució que ha fet PSC, així com també el fet que Foment del Treball fracassés en el seu intent de convocar un acte unionista al palau d'Esports. Avui al Parlament es veurà la majoria més àmplia mai vista a favor del dret a decidir.

Lluís Bou

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 13 de març del 2013.

El nou Alcalde de Sabadell

Sabadell ja té nou alcalde. Desprès de totes les anades i vingudes per teles, ràdios i diaris de l’anterior alcalde, el transparent Manuel Bustos, en Joan Carles Sánchez (1971) ha estat investit aquest dimarts per 13 vots a favor i 14 vots nuls ja que l’oposició ha votat coordinadament de forma nul·la. Sánchez assegura que arriba amb la “mà estesa i humilitat”. Per convèncer el ciutadans de Sabadell, cal que el nou batlle faci un gir de 180 graus a la política feta des de l’ajuntament, foragitant d’arrel l’anomenat “estil Bustos”. Per això trobem molt adient la carta oberta que li ha tramès l’ex-regidor de l’Entesa, en Ferran Izquierdo i que podeu trobar tot seguit.

CARTES DELS LECTORS

Benvolgut Sr. Sánchez,

Li escric amb la preocupació de qui fa anys que no viu a Sabadell, però se sentia orgullós de ser sabadellenc i s’estima la seva ciutat de naixement. Encara no em dirigeixo a vostè com a senyor Alcalde perquè, com ha demostrat la diferència entre l’alcalde Farrés i el senyor Bustos, per a ser alcalde no n’hi ha prou amb tenir els vots dels regidors, cal guanyar-se el respecte de la ciutat. Vostè ja ha tingut el vot, ara li ha arribat el moment de guanyar-se la legitimitat, però no ho tindrà fàcil.

Fa poc vaig tenir l’ocasió d’escoltar-lo en un acte cultural al Principal. Allí, vostè va intentar distanciar-se de la brutícia que està sobreeixint de les clavegueres de l’ajuntament, però li farà falta més que discursos per a guanyar-se la confiança de qui estima Sabadell. Hi ha alguns passos imprescindibles que ha de fer ràpidament perquè marcaran el futur seu i nostre.

El primer pas té relació amb la part més visible del clima corromput a la ciutat, la part judicial. La lectura de les pàgines obertes del sumari del cas Mercuri ens permet veure que vostè no es va voler embrutar amb els tripijocs dels imputats. Ens en congratulem tots, i coneixent-lo ens hauria sorprès el contrari.

No obstant això, durant molt de temps no va veure el que estava passant en una àrea que era de la seva responsabilitat, la qual cosa és molt greu. Jo només hi puc trobar dues explicacions: o va prestar molt poca atenció a la seva feina, o va desviar la mirada per no veure la brutícia. Cap de les dues explicacions el deixa ben parat. Si n’hi ha una tercera cal que la faci pública immediatament! I el primer pas per a què el creiem és cessar els càrrecs imputats i exigir la dimissió dels regidors. Mentre no ho faci serà l’hereu del senyor Bustos, no l’alcalde de Sabadell. I no val amagar-se darrera la presumpció d’innocència. Aquest és un concepte jurídic, vàlid per als tribunals, no per a la política. La política i la gestió dels afers públics s’ha de basar en l’ètica, i aquesta fa temps que es va perdre a Sabadell amb “l’estil Bustos”.

El diccionari de l’IEC, entre d’altres, dóna les següents definicions de l’acció de corrompre: “Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana”; i “Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums)”. A Sabadell la corrupció va arribar molt abans que als Jutjats. L’estil Bustos ha corromput la vida sabadellenca durant massa temps. Estic convençut, també perquè el conec, que aquest no serà el seu estil, però novament ens haurà de convèncer. I, un cop més,el primer pas és exigir la dimissió dels regidors imputats, la primera la del senyor Bustos. Els socialistes de Sabadell han acceptat anys i anys el seu estil. Alguns militants del PSC, molts dels històrics, en converses privades en malparlaven, el menyspreaven i fins i tot l’insultaven, però dins el seu partit i a la ciutat van acceptar el seu lideratge i estil perquè guanyava eleccions. I també van acceptar càrrecs i prebendes. Van oblidar l’ètica. El problema és que, excepte l’Entesa per Sabadell, la majoria de grups municipals d’una manera o altra en algun moment també s’han deixar tocar poc o molt per l’estil Bustos. La poma podrida té aquesta propietat, acaba contaminant a qui no se n’allunya el suficient. Per a tothom ha arribat el moment d’aprofitar l’ocasió per a recuperar l’ètica a la política!

Sr. Sánchez, és el moment de fer neteja, de llençar les pomes podrides, i vostè en té la millor oportunitat perquè està al lloc més adequat. Tinc l’esperança que ben aviat ens podrem dirigir a vostè com a Sr. Alcalde. Està a les seves mans.

Cordialment,

Ferran Izquierdo

Professor a la UAB i ex-regidor de l’Entesa per Sabadell

Carta publicada al diari digital iSabadell.cat el dimecres 6 març del 2013

El PP fa caça de bruixes

El PP ha optat per “la caça de bruixes”. Per l’eliminació del moderat, per la supressió de les diferents sensibilitats, per la fulminació del gris i per la destrucció del pont al qui intenti posar la primera totxana. No s’està en contra de la independència sinó de la democràcia. Aquesta és l’opinió d’un jutge con Santiago Vidal i també del periodista Jofre Llombart, arran de la fulminant destitució del Fiscal en Cap de Catalunya Martín Rodríguez Sol i que exposa en el seu article titulat “Martín Rodríguez no estàs Sol” i que publiquem a continuació.

Martín Rodríguez no estàs Sol

És molt aclaridor el que li ha passat al fiscal en cap de Catalunya. Ha servit per continuar fent caure màscares. Ha servit per demostrar que no s’està en contra de la independència sinó de la democràcia. Ja no és cap afirmació ni demagògica ni exagerada: cada dia en tenim més proves: l’Estat espanyol, amb tots els seus tentacles, no vol ni a sentir a parlar d’urnes. Martín Rodríguez Sol (una persona profundament conservadora) no es va mostrar a favor de la consulta; simplement va dir que la respectaria sempre que es faci dins la llei. És més, li va posar tots els matisos del món, i –a les mateixes declaracions- es va escarrassar a recordar que ell defensa que Catalunya formi part d’Espanya. Però no li ha servit de res. A pany i forrellat. La paret.

És significatiu que en només una setmana hagin estat apartats del càrrec José Zaragoza i Martín Rodríguez Sol, tots dos pocs sospitosos de ser independentistes. Tots dos, que viuen i treballen a Catalunya, coincideixen a detectar-hi una realitat molt tossuda: hi ha una part molt important de la ciutadania que no vol formar part d’Espanya. I una part, encara més nombrosa, que està a favor que com a mínim li ho preguntin. I com a unionistes intel·ligents que són, tant Rodríguez Sol com Zaragoza, veuen que la única manera de frenar la secessió és anar a l’escocesa, però no imitant a Àlex Salmond sinó a David Cameron. És a dir, es va veient que la única opció que els hi queda als partidaris de la unitat d’Espanya és promoure un referèndum perquè surti el NO.

Però tal com va dir ahir el jutge Santi Vidal a “El món a Rac1”, la fiscalia (ergo el Govern, ergo el PP) ha optat per “la caça de bruixes”. Per l’eliminació del moderat, per la supressió de les diferents sensibilitats, per la fulminació del gris i per la destrucció del pont al qui intenti posar la primera totxana. Tot el que s’escapi a la ortodòxia espanyolista, a galeres. Espanya veta, censura, impedeix i castiga la consulta enlloc de permetre-la i demanar el No. La tàctica és tant burda com ineficaç. Amb això només aconseguiran que l’olla a pressió continui anant a més fins que el trencament es faci no només necessari sinó inevitable. Els demòcrates es distingeixen perquè no tenen por a les urnes. Els demòcrates del Sí defensaran el dret a fer la consulta perquè els qui vulguin votar No també puguin fer-ho. Martín Rodríguez Sol era un dels pocs demòcrates del No que respectaven la celebració de la consulta per preservar, abans que res, el dret dels que volen votar Sí. I ara, tal com diuen avui els joves, se l’han petat. Allà ells. Ara el que cal fer és mostrar-li a Martín Rodríguez Sol que viu en un país que si esdevé independent podrà continuar defensant les seves idees i no per això deixarà de ser fiscal.

Jofre Llombart

Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 6 de març del 2013

Sánchez-Camacho, la victimista

“Alícia Sánchez-Camacho és ja un cadàver polític que no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit”. Això ho manifesta en el seu article en Víctor Alexandre. I nosaltres afegiríem que la Quematxo té un morro que se'l trepitja i que ha quedat ben retratada amb tot l’afer del ram de flors i l’espionatge al restaurant La Camarga. I ella encara vol fer creure als seus, que s'empassen tot el que ella els hi dona, que ella és la víctima. Sentir-la parlar com una metralleta disparant les paraules a tort i a dret sense respirar ni pensar, cau damunt dels catalans com les bombes de l'Espartero. Si voleu llegir l’article sobre aquesta lideresa vinguda a menys, podeu fer-ho tot seguit.

Sánchez-Camacho, la victimista

Alícia Sánchez-Camacho ha esdevingut el polític més desacreditat de Catalunya. Així ho indica el Baròmetre d’Opinió Política, del Centre d’Estudis d’Opinió, que situa la dirigent del Partit Popular amb només 2,04 punts en la consideració dels catalans. És a dir, que, de tots els polítics suspesos, entre els quals hi ha Duran i Lleida i Pere Navarro, la senyora Camacho és l’última de la fila. I això malgrat que l’estudi es va tancar tot just a les primeries del descobriment de la seva famosa conversa en un restaurant barceloní, el 7 de juliol de 2010, en el decurs d’un dinar –de dues úniques persones– que, segons El Periódico, hauria tingut un cost de 3.800 euros (!). Un dinar, a més, durant el qual, presumptament, hauria explicat les seves desorbitades despeses en bosses de cocodril de 900 euros. L’estudi, per tant, deixa clar que el descrèdit de Sánchez-Camacho té a veure amb la buidor argumental del seu discurs polític.

S’entén, consegüentment, que defensi el govern espanyol en la seva descarada ofensiva per desacreditar el procés sobiranista de Catalunya i tapar l’abominable política governamental del Partit Popular. Una política d’ultradreta, contraria a la dignitat humana, benefactora de les classes més riques i benestants i menyspreadora dels sectors socials més desafavorits o al llindar de la pobresa. Amb unes xifres d’atur escandaloses, amb una precarietat laboral esfereïdora, amb un índex colpidor de suïcidis de persones abocades a la misèria, amb una catalanofòbica política per deslocalitzar empreses radicades a Catalunya i traslladar-les a Madrid i amb unes deficitàries i immorals obres faraòniques en autovies, aeroports i trens d’alta velocitat sense usuaris, el Partit Popular es dedica a imposar, a subvencionar i a definir com a “bé d’interès cultural” la tortura d’éssers vius en recintes anomenats “places de braus”.

Davant d’això, la buidor argumental de la senyora Camacho a què al·ludíem es fa palesa quan nega una evidència, l’abocament de fons reservats del govern espanyol per desestabilitzar l’independentisme a Catalunya, i quan fa declaracions com aquesta: “El victimisme, ja no els serveix de res, als independentistes. Se’ls ha acabat la justificació que tot és un atac al procés sobiranista”. Les eines intel·lectuals d’aquesta senyora s’aturen aquí i, talment com un vulgar desemmascarat, es veu obligada a recórrer al manual segons el qual, en cas de no saber què dir, cal intentar desqualificar l’adversari. Cal acusar de victimista l’oprimit, perquè l’opressió continuï; cal titllar de gemegaire el subjugat, perquè el jou persisteixi; cal escarnir la revolta, perquè res no canviï. El problema és que fins i tot per a l’ús d’aquest recurs cal un mínim de talent. Talent indesitjable, sí, però talent. I Alícia Sánchez-Camacho, que ja és un cadàver polític, no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit. La prova és que, d’acord amb el Baròmetre d’Opinió, el PP perdria ara mateix a Catalunya tres diputats en favor de Ciudadanos.

Ja fa dies que molts catalans aprenen que és el victimisme escoltant les declaracions de la senyora Camacho, són classes magistrals que s’intensificaran encara més en un futur immediat.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista. 

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 26 de febrer del 2013.

Espies i comptes a Suïssa

Aquests dies moltes persones comenten que no pot ser casual que totes les trames de corrupció, espionatge, suposades evasions de diners a paradisos fiscals, etc. etc. sorgeixin només a Catalunya. Molts ho relacionen amb el nou escenari que s’està obrint arran de les demandes de sobirania del poble català. No van pas errats. Val la pena llegir les reflexions que al voltant d’això fa la periodista Anna Figuera en l’article “Corrupció per aturar el procés sobiranista?” que podeu llegir tot seguit.

Corrupció per aturar el procés sobiranista?

Res és casual. Catalunya comença un procés sobiranista que ha de culminar, el 2014, amb una consulta sobre si vol romandre o no a dins l’Estat espanyol, i comencen a publicar-se casos i més casos de suposada corrupció, d’espies i d’escoltes il•legals que empastifen la majoria de partits del Parlament català. Al mateix temps, a Espanya, Mariano Rajoy també està sota sospita per haver cobrat en negre, diuen, d’una suposada caixa B que custodiava en Bárcenas, l’espavilat tresorer del PP especialista en portar diners a l’estranger. Algunes males llengües com les d’Ansón preguen a sant José María Aznar que torni a liderar el PP, davant d’un Rajoy tan tou que no pot ni redreçar la política econòmica espanyola ni tampoc pot fer passar per l’adreçador els il·luminats catalans que creuen que el dret a decidir és un dret de tots els pobles.

Res és casual. Fa ja alguns mesos, hom es preguntava com el serveis secrets de l’Estat podien haver deixat passar la manifestació de l’11 de setembre sense que hagués passat res. Com s’havia permès que més d’un milió i mig de catalans sortissin al carrer tan alegrement, sense aldarulls, simplement il·lusionats per haver deixat enrere l’eterna i pesada dialèctica Catalunya-Espanya per apostar per aquell pis nou que es diu “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La resposta que et donaven des de les més altes esferes sempre era la mateixa: “Tot arribarà. Aviat sortirà molta merda...”. Ja ha arribat. Tràfic d’influències, evasió d’impostos, prevaricació, espionatge... Res és casual, per què... la corrupció es produeix només a Catalunya? Dit això: cal que surti a la llum pública tot allò que dirigents polítics o partits sencers han amagat durant anys. I no només cal que es conegui sinó que, a més, és del tot necessari que hi hagi neteja, assumpció de responsabilitats i arribar fins el final de tot aquest entrellat.

Res és com abans. Aquesta no és la primera vegada que coneixem casos de corrupció. Han arribat, hem posat el crit al cel i s’han esfumat com si no hagués passat res, a l’espera d’una sentència que arribarà, amb una mica de sort, en una o dues dècades. D’exemples en podríem posar a cabassos. Resulta, però, que en aquests moments, a Catalunya tenim una crisi econòmica de cavall, amb centenars de desnonaments al dia, amb un 24% d’atur i milers de ciutadans que ja no cobren la prestació i viuen de la pensió dels avis. Res, si està mal fet, pot quedar impune.

Res és com abans. De la mateixa manera que els ciutadans demanem transparència a la política, també cal posar una mica de seny en tot el que els mitjans de comunicació publiquem d’aquesta teranyina que empastifa personatges de la vida pública, la policia, detectius privats i el poder judicial. No tot s’hi val. No ens interessa viure en el dubte permanent ni en la desconfiança, però tampoc podem basar les nostres informacions amb especulacions, murmuris, informacions no contrastades o informes que no se sap si són certs o falsos... simplement per guanyar el titular de portada d’un dia. Hores d’ara ja és difícil destriar entre informacions verídiques i les que no ho són. Perquè jugant a aquest joc estem fent mal a la democràcia, a nosaltres mateixos. Els polítics han de ser nets i honestos. Però la premsa també.

Anna Figuera

Professora a la URL Blanquerna i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 19 de febrer del 2013

Les xiulades a l’himne espanyol

Darrerament la presència del Borbó a les finals de Copa s’està convertint en una manifestació de protesta popular contra la desprestigiada monarquia espanyola i l'himne que la representa. La darrera fou en el Buesa Arena de Gasteiz a la final de copa de bàsquet on les aficions catalana i basca van manifestar el seu ferm rebuig cap a la monarquia i l'himne espanyol en forma de sonora xiulada. Davant d'aquests, la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ha demanat mesures i sancions per evitar que es tornin a produir situacions similars en el futur. L’escriptor Víctor Alexandre en un interessant article,que podeu llegir tot seguit, compara aquesta situació amb les prohibicions del franquisme o les actuacions de la policia davant el moviment independentista.

Ara volen prohibir que xiulem

Una frase molt popular durant la dictadura va ser “más de dos, no!”. La deia la policia franquista, presa d’una paranoia conspiradora, en veure més de dues persones parlant al mig del carrer. I és que en aquell règim tota persona era sospitosa. Més tard, quan l’Estat espanyol va ser governat pel PP, partit fundat per un feixista històric, la paraula diàleg va tornar a ser criminalitzada. “Parlar de pau amb ETA és terrorisme”, deien. I també deien que era terrorisme que un nen de catorze anys demanés per Internet l’etiquetatge en català.

Avui dia, aquella gent dóna carta blanca a la policia espanyola per apallissar els qui porten una estelada –com li va passar al jove Jordi Mascort a Madrid, durant la final de la Copa del Rei de futbol, fa nou mesos-, i ara, ebris d’absolutisme, volen prohibir-nos xiular. Així ho ha demanat María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, enrabiada perquè el món està veient el rebuig de catalans i bascos al rei i a l’himne espanyols. El director de La Razón, Paco Marhuenda, fins i tot ha dit, sense enrojolar-se, que xiular un rei o un cap d’estat és “una mostra de totalitarisme”.

L’enyor que senten els hereus ideològics del franquisme pels temps de “más de dos, no!” i de la Copa del Generalísimo els fa dir aquestes coses. Quins temps, aquells, oi? No com ara, que en la final de la Copa del Rei de bàsquet a Vitòria, entre el Barça i el València, el públic ha tornat a xiular l’himne i el rei espanyols. I ho seguirà fent, ja que està en el seu dret, perquè no hi pot haver cap llei democràtica que impedeixi que el públic xiuli en el decurs d’un espectacle pel qual ha pagat entrada. I en el cas del rei o de l’himne espanyols, encara hi té més dret. En el cas del rei, perquè és aquest qui viu a costa del públic i no pas a l’inrevés; i en el cas de l’himne, perquè es tracta d’un símbol d’opressió de pobles. Però ja se sap, l’opressor no reflexiona mai sobre aquestes coses ni tampoc no es pregunta si no deu ser per la seva opressió que la gent el rebutja. L’opressor sempre reacciona amb més opressió.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 16 de febrer del 2013

Les relacions Catalunya - Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-2013

L’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, va programar el proppassat dijous 7 de febrer, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, la quarta conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, sota el títol:

“Les infraestructures de Catalunya”

El ponent de la conferència fou el Sr. Pere Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable de la Comissió d’Urbanisme, Infraestructures i Transport de la Cambra de Comerç de Sabadell. Va presentar al conferenciant, el Sr. Antoni Mª Brunet i Berch, President de la Cambra de Sabadell, entitat que representa en aquests moments a més de 30.000 empreses de la comarca.

Podeu llegir tot seguit un breu resum de la brillant i documentada exposició del Sr. Pere Puig, que cal dir fou molt aplaudida per la nombrosa concurrència que va aplegar-se a la Sala d’Actes de l’Acadèmia.

El Sr. Puig va començar la seva exposició destacant que Catalunya aporta el 12% del seu PIB, més de 22.000 M€ cada any a l’estat espanyol que premeditadament utilitza aquests diners per fer tota classe d’infraestructures inútils i absurdes als llocs on menys es necessiten. Ha malbaratat els recursos que detreu dels catalans, construint més vies ràpides que França i Alemanya juntes. Autovies gratis i sense cotxes i aeroports sense avions. Tot seguit va analitzar la política centralitzada, radial, discriminatòria i econòmicament ruïnosa, que dificulta a les empreses catalanes que es puguin desenvolupar i ser rendibles doncs una empresa mal comunicada, mai podrà ser competitiva.

Va aprofundir també en el desenvolupament de les infraestructures a la comarca del Vallés, destacant la polèmica arran de la anomenada Ronda del Vallès, coneguda també com el Quart Cinturó. Ara que per motius econòmics s’han aplaçat les obres d’aquesta infraestructura, el Sr. Pere Puig va comentar la posició de la Cambra de Comerç sobre aquesta infraestructura, explicant que per aquesta entitat la Ronda del Vallès ha de ser en un futur una via interpolar que ha de servir per la comunicació dels diversos polígons industrials de la zona i també per alliberar al centre de Sabadell del trànsit de connexió. Va lamentar també el retard de l’acabament de la línia del Metro del Vallès que perjudica tant el transport ferroviari de la comarca com la urbanització dels espais exteriors del Passeig i demés zones afectades.

A continuació va entrar a estudiar el tema dels aeroports i la excessiva dependència de l’espai aeri espanyol que està encadenat a un organisme com AENA que no és homologable en cap altre país europeu. El conferenciant va comentar el protagonisme de l’aeroport de Sabadell, un dels més importants d’Espanya. Va afirmar que els beneficis dels aeroports catalans, serveixen per subvencionar els aeroports sense avions d’Espanya, com també els beneficis dels ports de Catalunya s’utilitzen per millorar els ports deficitaris espanyols, que ens fan la competència. És de sentit comú, que les carreteres i els trens s’han de fer allà on es necessiten, com fan tots els governs del món. L’Estat espanyol prefereix fer les infraestructures al mig del no res, allà on no fan falta. Pren les decisions en funció de la seva ideologia nacionalista i xovinista, mai pensant en la rendibilitat de les inversions.

Finalment el Sr. Puig va considerar que la única possibilitat de disposar d’infraestructures adequades, de poder decidir sobre les inversions necessàries i d’evitar l’espoli econòmic a que estem sotmesos, es aconseguir un Estat propi, que defensi els nostres interessos. Som els catalans, els que hem de decidir que fem amb els diners que recaptem. Quines obres, infraestructures i serveis són els que necessitem. Només amb la independència, podrem sortir de la crisi i assegurar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya.

Per acabar es va fer un animat col·loqui entre els assistents i el conferenciant que fou acomiadat amb molts aplaudiments.

El corredors ferroviaris

L’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell, us convida a la quarta conferència del cicle 2012-13 d’informació i debat “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” que sota el títol

Les infraestructures de Catalunya

Ports, aeroports, carreteres, trens i energia. L’eix mediterrani (la Via Augusta). L’absurditat de l’Espanya radial. L’Estat Català, solució definitiva als dèficits actuals.

es desenvoluparà el proper dijous 7 de febrer al Saló d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan, 20 de Sabadell, a càrrec d’en Pere Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell. Presentarà el conferenciant n’Antoni Mª Brunet i Berch, President de la Cambra de Comerç de Sabadell.

Relacionat amb el tema d’aquesta conferència i per donar un interessant punt de vista sobre la polèmica entre el corredor del mediterrani i el corredor central que vol proposar també l’estat espanyol, tot seguit podeu llegir un interessant article de l’arquitecte Manel Larrosa que es va publicar fa uns mesos al Diari de Sabadell.

El corredor ferroviari central és inconstitucional

La voluntat del govern central de fer el corredor central ferroviari per Aragó cap a França topa directament amb l’article 31 de la Constitució espanyola que afirma: ”El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía”.

Aquest article ha estat explicat pels juristes en termes de justícia financera, cosa que significaria que el govern ha de ser equitatiu no solament en la recaptació dels ingressos sinó també en el repartiment de les despeses, de forma que aquestes no cauen totalment en l’àmbit de la discrecionalitat política sinó que han de ser raonables i justificades, com aquell contrapès responsable de l’obligació econòmica que suposen els impostos als ciutadans.

L’article referit ens diu que hi ha frivolitats polítiques que són directament delicte, que hi ha plantejaments polítics de ministres que no són admissibles i que atemptem contra els drets de la ciutadania. Ni més ni menys.

L’article referit no ha estat quasi mai citat, amagat davant el biaix sistemàtic d’una interpretació constitucional demagògica en base al principi de solidaritat, el qual ha servit per a justificar qualsevol inversió en una voluntat de transformar el model territorial fins al punt que “a España no la va a reconocer ni la madre que la parió”, tal i com va dir Alfonso Guerra.

El corredor central ferroviari vindria ser actualment l’expressió màxima de l’Espanya capital París que ens explica el professor Germà Bel. Aquest autor descriu tres-cents anys de formació de l’Espanya centralista la qual, des de Felip Vè fins avui, ha construït un model radial i de prioritats basades en la formació d’una capital desorbitada.

Per a entendre la magnitud de la irracionalitat de l’eix central ferroviari només ens cal recordar, que no solament França no el contempla, sinó alguns detalls territorials importants: La majoria dels territoris de les comunitats autònomes espanyoles formen llocs de pas dels gran corredors peninsulars i s’uneixen a altres territoris veïns per, generalment, unes poques connexions: és el cas de Catalunya amb França i el corredor del Mediterrani i per Lleida cap a la vall de l’Ebre. El cas de l’Aragó és idèntic, muntat sobre la vall de l’Ebre en direcció al País Basc i Navarra i amb un eix en direcció al centre peninsular. Els grans corredors són un equilibri de distàncies i volums de població sobre una base orogràfica que la historia ha consolidat al llarg dels segles. Aquest esquema es pot canviar, òbviament, ja que l'enginyeria avui dia ho permetria, però fer-ho seria tant irracional com que Catalunya volgués una connexió de mercaderies amb França a través del Cadí, a semblança de com l’Aragó ho planteja pels Pirineus d’Osca. Els grans corredors ferroviaris, que seran pocs i estratègicament situats, no poden improvisar-se. Fer-ho atempta contra la justificació econòmica, contra els criteris d’eficiència i contra l’assignació equitativa dels recursos, objectius protegits constitucionalment i esdevinguts drets de ciutadania. I les mercaderies de Madrid en arribar a l’Ebre han de triar anar per Irún o per la Jonquera, si no és que abans no han pres l’eix d’Irún per Burgos. No hi ha més marge i aquest no és cap maltractament ni cap marginació.

Però, la força dels fets polítics centralistes és tant potent que la seva pressió imponent ens porta a diari a haver d’admetre-la sense remei, tot i el nostre profund desacord. Durant trenta anys constitucionals ens hem vist abocats a admetre la falsa legitimitat d’una discrecionalitat centralista en les infraestructures comandada pels dos grans partits polítics espanyols, talment com una mena de destí inexorable i indefugible.

En contrast amb aquesta deriva, els trenta anys finals del tres-cents de la formació de l’Espanya moderna han succeït en un Estat que proclama principis d’equitat i una organització composta amb entitats territorials. Per aquest a raó, allò que fou possible durant els 270 anys primers ara, en les darrers trenta, ja no és admissible ni legal.

L’article citat de la Constitució, al costat de molts altres que fan referència als principis d’actuació de les administracions públiques, posa en qüestió que el govern central pugui promoure el corredor central i realitzar altres demagògies del mateix calibre. I, en tot cas, si ho fa, les seves actuacions poden ser matèria de recurs als tribunals. Nogensmenys l’article referit forma part del Capítol dels Drets i Llibertats dels ciutadans, la qual cosa li atorga una importància cabdal.

És urgent que superem la nostra immobilització de súbdits sotmesos a una política que és capaç de practicar qualsevol discrecionalitat i demagògia amb l’excusa de la solidaritat i d’inversemblants equilibris territorials. Hem de combatre directament als tribunals una anarquia de govern que s’exerceix directament amb una limitació dels drets de la ciutadania. I, si nosaltres ho permetem..., és que fem deixadesa de la condició de ciutadans.

Vol dir això que creiem rotundament en la justícia?, doncs volem dir que creiem encara més en el debat social al voltant d’un plet públic i en el Dret com a doctrina social civilitzadora. Vol dir que desconfiem que l’àmbit polític sigui l’únic i exclusiu al qual hàgim de sotmetre tota planificació racional i tot debat social. La proclama que fem diu que la força de la societat pot tombar la demagògia populista si usa les armes del Dret i de l’opinió pública i que ja és hora d’una societat amb més orgull i pes. Creiem en la justícia com a acte de representació social adreçat a la superació del mal govern.

Manel Larrosa
Arquitecte

La independència no és el dimoni

El president de la Generalitat, Artur Mas, destaca la importància dels darrers gestos simbòlics a favor de la construcció nacional del país. Gestos i decisions que situen Catalunya en el camí de restaurar la seva plenitud nacional. El president també demana a tots aquells que no comparteixin l'objectiu final, que no posin traves al dret a decidir i a la democràcia. "Del que es tracta és de poder expressar les idees de cadascú. "Que no es demonitzin les idees de la majoria de catalans" ha dit recentment. Això ve a tomb de les afirmacions que fan des de Madrid tot dient que l’important és parlar de la crisi, dels aturats i no de la independència. Arran d’aquests comentaris que fan els unionistes, podeu llegir l’article del periodista Germà Capdevila que publiquem tot seguit.

Crisi i independència

Aquesta setmana ha estat molt important. Després de consultes populars informals i manifestacions històriques, hem dit al món d'una manera clara, a través dels nostres representats democràtics, que hem iniciat oficialment el nostre camí cap a la sobirania plena.

De seguida hem sentit veus que reclamen que ens deixem de romanços i ens ocupem dels greus problemes del dia a dia: atur rècord, retallades, tancament d'empreses, fracàs escolar, i un llarg etcètera.

Precisament aquests assumptes urgents són els que ens obliguen a no descansar i prémer l'accelerador per avançar cap a la independència. L'alternativa és quedar-nos en un estat que es gastarà en aquest 2013 més de 28.000 milions en armament alhora que buida la guardiola de la Seguretat Social per comprar els seus propis bons de deute, saltant-se a la torera la llei que li ho prohibeix. Un estat que no només ens castiga amb un dèficit fiscal de més de 15.000 milions cada any —quantes polítiques d'ocupació i estímul econòmic es podrien fer amb aquests diners!— , sinó que no fa les transferències obligades per llei. Els incompliments ja superen els 8.000 milions, el doble de les retallades anunciades enguany per la Generalitat.

Un exemple flagrant: per culpa d'aquests incompliments, Catalunya va haver d'endarrerir els pagaments a la Seguretat Social, i va rebre una forta multa econòmica! Qui reté els diners catalans i impedeix que es puguin complir els terminis, imposa una multa per haver-los incomplit. Aquest és el present i el futur que ens espera si no tirem endavant el procés encetat al Parlament amb la Declaració de Sobirania.

El ministre Montoro va dir en roda de premsa fa un parell de dies, sense envermellir, que havia estat un error del conseller Mas-Colell comptar amb els diners de la disposició addicional tercera de l'Estatut, perquè ells no havien inclòs aquests diners en el pressupost. En un estat democràtic homologat, l'incompliment d'una llei orgànica de l'estat com és l'Estatut seria perseguit i castigat pels tribunals, però això és Espanya, amics.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 26 de gener del 2013

Què és i de què serveix una DECLARACIÓ DE SOBIRANIA?

El proper dimecres dia 23 de gener es votarà al Parlament una declaració de sobirania que és una peça fonamental, necessària i prèvia a qualsevol referèndum, consulta o declaració de independència. Tanmateix, el debat polític ha creat una certa confusió sobre l'abast i el valor d'aquesta declaració i per aquest motiu podeu trobar tot seguit l’escrit que es va publicar en el digital VilaWeb per aclarir l’abast polític d’aquesta declaració. Nomes calen cinc minuts per llegir-lo i prendre consciència dels passos que aquest Govern està fent en el camí cap a l’Estat Propi.

S’expliquen tot seguit quines conseqüències té una votació com la que s'ha proposat al Parlament de Catalunya

Què és una declaració de sobirania?

Normalment una declaració de sobirania la fa un grup humà, una nació, que proclama davant el món que a partir d’aquell moment és subjecte de sobirania, és a dir, que no reconeix cap sobirania superior a la del seu poble.

És igual una declaració de sobirania que una declaració d’independència?

No necessàriament. Molt sovint la declaració de sobirania és prèvia a la d’independència. Té lògica que un poble primer declari que es sobirà i després concreti com exerceix aquesta sobirania. Però passa que les declaracions d’independència solen arribar d’una manera abrupta i, per tant, de vegades un mateix document serveix per a totes dues coses.

Declarar-se subjecte de dret polític i jurídic té conseqüències?

En té. Però només si després s’exerceix conseqüentment. És possible, per exemple, declarar-se sobirà i no proclamar mai la independència. Llavors, la declaració de sobirania és retòrica i prou. Però si es proclama la independència, la base d’aquesta declaració sempre serà que prèviament s’ha declarat la sobirania. Si el conflicte arribés a les institucions jurídiques internacionals, la declaració de sobirania seria valuosa.

En el cas català, quin valor tindria la declaració de sobirania?

El cas català segueix un procés molt net i clar, que vol impedir que la declaració d’independència, quan arribi, pugui ser impugnada jurídicament a l’àmbit internacional.

En primer lloc, el mes de setembre passat el parlament de la novena legislatura, escollit democràticament, va aprovar la resolució 742/IX, amb què anunciava la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Va ser el primer pas del procés cap a l’autodeterminació. I cal no negligir, tanmateix, els antecedents de tres votacions (del 1989, 1998 i 2010) en què el parlament ja avisava que Catalunya, tot i acceptar el marc legal establert, no renunciava al dret d’autodeterminació.

Respecte a la votació del 27 de setembre passat, com que aquesta decisió no era present en els programes dels partits que la van votar, era prudent de convocar noves eleccions, perquè els partits incorporessin al programa la voluntat de fer el referèndum i, per tant, la població ratifiqués aquesta voluntat. Així ningú no pot acusar ni els partits ni el parlament d’enganyar la població. El vot popular refermà la voluntat de convocar el referèndum d’una manera clarament majoritària.

El pas següent, doncs, és proclamar la sobirania. Avisar el món que el poble de Catalunya no reconeix cap sobirania superior a la pròpia i que la pedra angular del procés iniciat el 27 de setembre de 2012 està en aquesta solemne decisió.

Si Catalunya reconegués un subjecte de sobirania diferent del propi, aleshores és evident que no podria decidir tota sola i que qualsevol decisió que volgués prendre l’hauria de compartir o negociar amb aquells amb qui compartiria la sobirania. Aquesta és la raó de fons de la declaració. Si Catalunya, per exemple, reconegués la sobirania espanyola, forçosament hauria de sotmetre a votació de tots els espanyols una decisió com la independència.

Es pot reconèixer la sobirania del poble de Catalunya i anar contra la independència?

Naturalment. Avui és pràctica comuna de cedir sobirania entre estats, especialment en el context europeu. Catalunya, quan sigui independent, probablement cedirà part de sobirania a Europa o a entitats supranacionals –fins i tot entrar a l’ONU implica una cessió de sobirania menor. Per tant, l’una cosa no exclou l’altra.

Ara, és poc habitual de reconèixer només la pròpia sobirania i alhora acceptar un ‘statu quo’ de submissió a una altra, com podria ser la d’un ‘poble espanyol’ que inclogués també el ‘poble català’.

La raó principal que podria justificar una actitud com aquesta, aparentment contradictòria, és de defensar la prevalença de la democràcia. Com que arreu del món les nacions es reconeixen com a sobiranes i les entitats subnacionals no, es fa difícil de dir que Catalunya és una nació i negar-li ensems el dret d’exercir la sobirania. Per això es reconeix la possibilitat que la població voti.

Però la població podria decidir voluntàriament de subsumir la seva sobirania a una altra. Aquest també seria un acte sobirà contra el qual ningú no podria apel·lar, perquè és obvi que si la població catalana té dret de decidir, aquest dret no pot ser condicionat en la seva decisió.

Quants vots calen per declarar la sobirania?

No hi ha cap xifra establerta. De fet, la jurisprudència internacional accepta que la sobirania ni tan sols sigui proclamada per un parlament constituït formalment. Podria proclamar-la una assemblea creada expressament. Però és evident que, com més vinculada és la declaració a una evolució de la legalitat existent, més força jurídica té.

Hi ha la possibilitat que la proclamació de la independència acabi en una confrontació jurídica entre els estats espanyol i català al Tribunal Internacional. Si passa això, el tribunal analitzarà el mètode de proclamació de la independència prenent com a base que com més representatiu sigui de la voluntat de la població, millor. I és en aquest sentit que tant la seqüència explicada abans com el nombre de vots compta.

A partir de la majoria simple, doncs, com més ens acostem a una majoria qualificada molt millor. Perquè podrem argumentar més legitimitat en cas que sigui necessari, si hi ha un conflicte judicial.

I la recerca d’aquesta majoria no pot fer inservible la declaració, si cal fer concessions a tothom?

Una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama, la nació catalana en aquest cas, no reconeix cap sobirania superior i per tant es constitueix en subjecte sobirà; i que vol exercir d’una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment. Mentre això quedi clar la declaració és suficient.

Si no s'aprova primer una declaració de sobirania es pot votar la independència després?

La independència es pot votar sempre, amb proclamació de sobirania prèvia o no. Perquè votar la independència és, de fet, demostrar la sobirania per la via pràctica.

15 gener 2013

Una noticia de VilaWeb,cat

http://www.vilaweb.cat

PSC, to be or not to be

Els socialistes del PSC es mouen entre el ser o no ser, volen i dolen. Sacralitzen una Constitució pactada a punta de pistola, o un federalisme esotèric que des del segle XIX ha fracassat en tots els seus intents d'articular Espanya, un federalisme, que és el tema preferit dels qui no tenen arguments per defensar la unitat d'Espanya i dels qui, en el fons, no tenen el valor que cal per defensar la llibertat de Catalunya. Ara s’han despenjat dient que donen suport a un “dret a decidir”, però sense dir què és el que s’ha de decidir, potser volen decidir el color de la moqueta del Parlament. Malgrat tot els del PSC asseguren això si, que volen liderar el “NO” a la independència. Es a dir: to be or not to be. Llegiu l’article que sobre aquest volgut lideratge del PSC, escriu el periodista Vicent Sanchis i que podeu trobar tot seguit.

Liderar el "no"

La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.

La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel•les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.

És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.

El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 14 de gener del 2013

Dèficit inassolible

El conseller d'Economia Mas-Colell avisa que mantenir l'objectiu dèficit al 0,7% no ajuda gens a establir un clima de confiança amb l'Estat i defensa en un article que la xifra s'ha de revisar i avisa que en cas contrari deixarà Catalunya probablement en una situació pitjor, tal vegada com l’economía nord-americana, al llindar d’un precipici. L'objectiu de dèficit del 0,7% per pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. D'un objectiu del 1,5% al 0,7% van 1.600 milions, més del doble de la contribució a les nostres universitats. Tot seguit publiquem íntegre l'article del conseller Mas Colell.

El nostre precipici fiscal

Fa dos anys, el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit corresponent al 2010 del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d'euros) i amb una exigència de dèficit del 1,3% per al 2011. En conseqüència, en el moment de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d'austeritat intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia globalment a Espanya. Però com valoràvem, i valorem, la credibilitat, no vàrem manifestar una adhesió estricta a l'objectiu oficial i fixàrem un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.

El nou Govern del 2013 es troba davant d'un dilema semblant. L'objectiu de dèficit pel 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, més exactament des de l'agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir de l'objectiu oficial. D'una banda, els escenaris de control europeus s'han endurit i refinat i, en gran manera, la nostra credibilitat ara s'avaluarà pel nostre compromís i voluntat d'assumir els objectius que Europa reconeix. D'altra banda, els mercats financers s'han tancat. Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més que el que permeti l'objectiu reconegut.

Però això no vol dir que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l'objectiu o impulsar la seva revisió si és necessari. I és, efectivament, necessari perquè l'objectiu del 0,7% pel 2013 és intel·lectualment feble, políticament miop i moralment obtús. Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.

És intel·lectualment feble perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa molt a prop d'ella, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del 4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa pel 2013, no té cap lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió espanyola, la qual cosa no convé en absolut a Europa. En termes relatius, la magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013 és similar a l'abisme fiscal nord-americà. Els nord-americans s'han angoixat amb molta raó per la possibilitat de autoprecipitarse a la recessió. Nosaltres hauríem d’estar-ho per la mateixa causa, amb l'agreujant que ja estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l'objectiu (i que s'ha de fer de manera ordenada, és a dir, que no encareixi el crèdit, sinó al contrari). És el que opinen molts experts i organismes internacionals. El Govern espanyol pot estar segur del nostre suport si aquesta és també la seva posició. Confiem que Europa ho acabi veient així i, pel seu propi bé, no es deixi portar per impulsos dogmàtics.

És políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és injust i arbitrari imposar el 0,7% a les autonomies, quan l'objectiu global negociat amb Europa és el 4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi castellà que diu: “quien parte y reparte se queda con la mejor parte”) i que no ajuda a establir un clima de confiança i de col·laboració. No s'ha de subestimar fins a quin punt la decisió del passat mes de juliol d'endurir l'objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del conjunt de l'Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític entre l'Estat i Catalunya.

Quina hauria de ser la distribució de l'objectiu de dèficit entre administració central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria 1/3 per les autonomies i 2/3 per l'administració central. En aquests moments, això representaria el 1,5% i el 3%, respectivament. Com a mínim així hauria de ser si totes les autonomies haguessin de fixar el mateix objectiu, cosa que no està gens clara perquè les situacions de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les condicions fossin uniformes però en relació amb la situació de partida, per exemple, descomptant els pagaments d'interessos (i potser els ingressos de les privatitzacions). A la diferència resultant entre despeses ordinàries (excloent el pagament d'interessos) i ingressos ordinaris se l'anomena dèficit (o superàvit) primari i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té més sentit imposar un objectiu comú respecte al dèficit primari que respecte al dèficit total, perquè si els pagaments per persona en concepte d'interessos són més alts en una autonomia que en una altra implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per atendre serveis públics.

En qualsevol cas, un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB pel 2013 comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els pagaments per interessos estrictes del 2013 seran de 2.200 milions d'euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d'euros, per tant, el superàvit primari seria de l'ordre de 800 milions d'euros). En una situació de recessió com l'actual pretendre aquest nivell de rigor seria insensat.

Finalment, l'objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un ajust de 4.000 milions d'euros via ingressos i despeses) no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun ajust d'aquestes característiques (i no hi havia molts) ja s'ha practicat. El que ara es demana imposarà molts sofriments als ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de recobrar la salut o de tornar a col•locar el tren econòmic sobre les vies (en una repetida imatge del president Lula), no hi ha més remei que acceptar-ho, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una situació pitjor que si portéssim a terme un programa de consolidació fiscal dotat de racionalitat. La diferència entre un objectiu del 1,5% i del 0,7% són 1.600 milions d'euros, més del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres universitats. En definitiva, es tractaria d'un sofriment inútil, que fa bullir la sang.

Andreu Mas Colell

Conseller d’Economía

Article publicat a LA VANGUARDIA el dilluns dia 7 de gener del 2013

La Constitució no ho permet

Tots els arguments que fan servir els unionistes espanyolistes per no donar legitimitat a la demanda catalana d’un referèndum per la independència, tenen com excusa principal la “Sagrada Constitució” per dir que aquest text impedeix fer una consulta al poble català. L’advocat Quim Torra, en l’article que tot seguit podeu llegir en el nostre Blog, compara aquestes fal·làcies dels unionistes actuals, amb el que ja es deia en temps del dictador per part dels seus hereus, que encara avui es mouen pels espais polítics del país.

"Todo se lo debo al franquismo"

El 6 de juny de 1974 va ser un dia important per Rodolfo Martín Villa. Havien passat només 40 anys des del seu naixement a León, fill d'un empleat de la Renfe. Després d'una treballada i esforçada carrera dins del règim feixista espanyol, amb tan sols 28 anys ja era cap nacional del Sindicato Español Revolucionario i, després d'anar pujant dins de les estructures “sindicals” arribava la seva consagració: governador civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento.

L'acte de presa de possessió va reunir les autoritats del moment: l'alcalde, Enrique Massó; el president de la Diputació, Juan Antonio Samaranch i el capità general de Catalunya, general Bañuls. Després de les paraules del governador sortint, Sr. Pelayo Ros, Martín Villa va fer un parlament d'agraïment. “Sería traidor a mis orígenes si no quisiera que el Movimiento sea algo acogedor y hospitalario y que marche adelante con fórmulas asociativas. Todo se lo debo al franquismo y sólo respondiendo con la total entrega en el servicio, podré corresponder a sus contínuas llamadas y a su confianza en mi persona”.

El juliol de 1975, La Vanguardia Española li feia una entrevista. A la pregunta de com veia el procés “democratitzador”, afirmava: “Yo estoy a favor de una democratización del sistema siempre que se haga partiendo de él. El 18 de julio es un punto de partida irreversible. En definitiva, desde las Cortes constituidas, todo; desde las Cortes constituyentes, nada”. La resta és conegut: mort Franco, Martín Villa es camuflarà dins de la UCD, després en el PP i seguirà, fins els nostres dies ocupant càrrecs públics o proporcionats pels càrrecs públics, com va ser la privatització de nombroses empreses de titularitat pública, autèntic festival de pasqua de resurrecció franquista. Total, 50 anys de servei a l'Estat espanyol que, entre d'altres, els catalans hem tingut la desgràcia de contribuir.

Trec avui el seu nom a aquesta columna arran d'unes declaracions seves sobre el procés d'independència de Catalunya. A aquestes alçades és totalment coherent que el Sr. Martín Villa s'hi oposi, que fins i tot demani responsabilitats penals si s'arribés a convocar el referèndum, etcètera, etcètera. No es pot esperar menys d’algú que volia que el Movimiento fos una cosa “agradable y acogedor”. Però el més important de les seves declaracions va ser el raonament de fons que va fer servir: “La Constitución no lo permite”.

Aquesta és la clau de volta de tot plegat. Franquistes a qui tot ho deuen a la seva fidelitat al dictador, que consideren que el 18 de julio és un “punto de partida irreversible”, que van entendre perfectament que la manera de seguir vigilant els ratolins era “democratizando el sistema partiendo de él”, saben, i tant que ho saben!, que la “Constitución no permite el referéndum”.

És aquest franquisme que no acaba mai, és aquesta constitució convertida en la gran gàbia dels catalans, són aquests feixistes que avui, com ahir, no volen deixar-nos votar. Saben que la independència de Catalunya serà, ara sí, la fi del franquisme. I és que la independència suposa una autèntica revolució: la de la radicalitat democràtica. Per això individus com Martín Villa s'hi oposaran sempre. Perquè temen la llibertat.

Quim Torra
Advocat i editor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 3 de gener del 2013