Només en català

La qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

És cert que el marc normatiu espanyol va en contra del català. Però també és ben cert que nosaltres podríem fer coses. Fa pocs dies a l’acte dels metges per la llengua el president de la Plataforma per la Llengua va dir que fa 20 anys que no s’exigeix el requisit legal  ̶ sí, ha dit legal, que s’ha de demanar per llei!̶  del nivell C1 de català per tenir plaça a la sanitat i el mateix conseller de salut ha reconegut que la situació ha estat fatal i que hi ha hagut inhibició dels governs. Això vol dir que els nostres governants son molt responsables d’aquesta situació. Els catalanoparlants també per canviar de llengua, però el polítics que són als governs, que són consellers i dirigeixen la qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

Si una llengua no la fas imprescindible aquella llengua acaba morint. Hem de fer que el català sigui *imprescindible* als països catalans. Diguem-ho clar: els catalans no som bilingües; el bilingüisme és un tret individual. Algunes persones sí que són bilingües. Ara be dir que una societat és bilingüe. Això no és veritat, és un desgavell. No hi ha societats bilingues, hi ha societat bilingüitzades com la catalana en que se’ns obliga a saber una segona llengua, la de l’estat que és el castellà, i a la Catalunya nord el francès i a l’Alguer l’italià. La llengua fa la nació i la nació fa la llengua,

Fins que no siguem independents, el català només ens té a nosaltres. I, alhora, sense el català nosaltres ja no hi serem. Que els Països Catalans acabin castellanitzats irreversiblement, diferents de Cuenca o Albacete en quatre aspectes insubstancials, és una hipòtesi gens improbable. Romandre de braços plegats a l’espera que la independència ens caigui del cel sí que són ganes de perdre el temps i fer-li perdre’l als altres. La llengua, de fet, és la principal arma de confrontació que tenim a l’abast en la lluita per la llibertat. Perquè la llengua som nosaltres, perquè sense nosaltres la llengua no hi és. Arribat el cas, si un dia ens despertem en un estat independent, ja ens podrem permetre legislar llavors, i amb caràcter d’urgència, tal com fa la resta dels països independents del món conscients de la seva identitat i del valor del seu patrimoni cultural i històric. Llegiu l’article que arran de l’anunci del govern andorrà d’exigir el català a tots els seus residents, ha escrit el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Catalunya is not Andorra

La pre-campanya electoral s’ha escalfat amb unes quantes propostes sobre l’ús de la llengua catalana: a l’escola, als comerços, a la societat en general. És normal perquè la percepció generalitzada arreu del país és que el català recula. I és evident, doncs, que cal discutir les causes d’aquesta reculada i mirar de superar-les.

Però hi ha un parell de problemes respecte d’això. Un és que el catalanisme, per primera vegada en la història, ha abandonat la defensa del català com a llengua pròpia del país. Incomprensiblement.

De tot allò que ens ha passat aquests darrers vint anys, és la cosa que em causa més perplexitat. Temps enrere Oriol Junqueras va decidir –i va proclamar– que la república tindria el castellà també com a llengua oficial. La resta de polítics, en termes generals, ho va acceptar i d’aleshores ençà tot va cara avall.

Tant, que s’ha imposat a poc a poc, entre la majoria social independentista, la tesi que som un país que té dues llengües. I si això és així, si ens hem de creure que l’espanyol és tan llengua pròpia com el català, aleshores quin problema hauria d’haver-hi amb l’extinció d’una de les dues llengües –que ja sabeu quina serà?

En una entrevista remarcable per la clarividència del seu pensament, fa pocs dies, des d’Elx, el president del Tempir, Josep-Enric Escribano, responia a tot això d’una manera insuperable: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”. Efectivament. I, hi afegesc jo, s’ha de guanyar.

Hi ha, tanmateix, un segon problema que no és menor, tant a Elx com a Barcelona: que el marc legal va completament en contra nostre. El marc legal, en aquest cas, espanyol.

Això és així. Els catalans simplement no podem decidir res de res. No podem, de fet, ni tan sols pensar com ho hauríem de fer. Perquè no tenim la capacitat d’imposar –sí, he dit imposar– les mesures necessàries per a recuperar i dignificar la llengua. I perquè cada dia perdem un llençol. N’és una mostra l’acord més que lamentable sobre el català a l’escola que Esquerra i Junts van signar al parlament amb el PSC i els Comuns.

Però hi ha llum, i el contrast il·luminador, en aquest estat de coses, és Andorra. L’allau espanyolitzadora també hi ha arribat, però Andorra té l’únic instrument que pot assegurar la defensa dels drets d’una població, d’una cultura, d’una llengua, d’una societat. Que és l’estat propi, que és la independència.

I heus ací que els partits polítics andorrans, del govern i de l’oposició, s’han posat d’acord i han pres decisions, que seran aprovades si no hi ha cap sorpresa el 25 d’abril. Eixe dia, d’avui en vuit, el Consell General aprovarà una nova llei del català que incorpora mesures que a la resta dels Països Catalans, en la part ocupada de la nació, són simplement inimaginables.

Per exemple, que ningú no podrà residir a Andorra legalment sense demostrar, amb un examen, el coneixement del català. Si no el passa, perdrà el permís de residència i haurà d’abandonar el país. I, en conseqüència, que quan tu vages a un comerç, una empresa o institució parlant en català no és que els qui t’atenguen tindran l’obligació d’entendre’t, sinó que tindran l’obligació de parlar-te en català. S’ha acabat això tan irritant del “cafè-con-qué?”. S’ha acabat per una cosa tan simple que és que qui t’atendrà s’haurà examinat abans, i ja no podrà argumentar que no t’entén o que no sap parlar la teua llengua. Per si no era prou garantia, a més, seran sancionats amb multes substancials i serioses si es neguen a atendre qualsevol ciutadà en català, a parlar-lo.

I aleshores la pregunta lògica és per què, tractant-se de la mateixa llengua, una cosa tan simple i lògica es pot fer a Andorra i no pas a Barcelona o a Elx? Quina diferència hi ha? Doncs la diferència és ser independents o no ser-ho. No únicament, és clar; però fonamentalment això. I aquest és, per tant, un recordatori a la resta del país per a entendre que qualsevol via que no siga la separació d’Espanya –o França– és una pèrdua de temps, un acompanyament en la decadència, un entreteniment per a no haver d’encarar el problema real.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el 17 d’abril del 2024.

L’envit de Puigdemont

Al president Carles Puigdemont sempre l'han motivat els grans reptes, el disseny a l'engròs, l'èpica, el debat dialèctic (de fet, en el seu moment, va convertir el ple de Girona en un petit Parlament); molt més que no pas la gestió del dia a dia, la burocràcia i els petits detalls. A Puigdemont li agrada pensar, projectar, i tenir un equip que executi. Ens agradarà o no, però és un home d'idees.

A les portes de les eleccions autonòmiques del 12M, el President Puigdemont ha fet un envit que pot sortir-li bé si obté una majoria suficient. Carles Puigdemont tornarà de l’exili tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya els comicis, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts des de Perpinyà, després que va anunciar la seva candidatura. Va ser llavors, en un gran acte a Elna de finals de març, quan va prometre el seu retorn si tenia la majoria suficient per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. Ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O.

La llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això permetrà  que Puigdemont pugui tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb l'amnistia es tanca per Puigdemont una etapa personal i política. Es tanca l'etapa de l'exili, ha dit l'expresident i candidat de Junts, que sí que ha volgut deixar clar que, passi el que passi, la seva candidatura és a tot o res: ha anunciat que deixarà la política activa si no aconsegueix ser investit president. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha dit, i ha afirmat que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu, ha dit, acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Puigdemont s’ha col·locat al centre del debat electoral i ha complicat la vida a Pere Aragonès no volen debatre amb un possible, segons diu ell, “company de viatge”. Va prioritzar un debat amb Pedro Sánchez o potser amb Feijoo, abans que discutir-se amb l’actual  President de la Generalitat. També ha dit que tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia a Catalunya intenta de posar bastons a les rodes i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.” Per tant, com escriu la historiadora Rosa Maria Ortega en el seu article titulat “El camí de retorn el farem junts”, cal que mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social al voltant de Puigdemont, que siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El camí del retorn el farem junts

No soc escriptora ni periodista; però m’agrada molt llegir. I escriure. Moltes vegades he pensat que –si no hagués estat professora de música– m’hauria agradat anar pel món com a freelance venent notícies i fotos a les grans capçaleres. Ara feia dies que no escrivia. Em faltava la calma i la tranquil·litat per asseure’m i ordenar idees per a confegir un bon text. Tenint en compte el meu nivell, és clar! Ho dic perquè soc molt conscient de les meves limitacions com a articulista. Escric per intuïció. Mai he anat a cap taller d’escriptura ni a cap classe d’aprendre a escriure. Però les lletres i les paraules m’han acompanyat sempre. I reconec que –tot i la necessitat de repòs– aquests dies he trobat a faltar aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc. I avui –després de dos mesos– hi torno. Estic contenta perquè hi ha lectors que m’heu fet arribar que els dimecres trobàveu a faltar el meu escrit. I també estic molt agraïda per les vostres mostres d’afecte.

En l’últim article parlava de quan en Roger Torrent –el mediocre president del parlament d’aleshores– va ajornar la investidura del president Puigdemont. I avui reprenc el fil amb la conferència que el president legítim va fer a Elna dijous passat. L’escoltava i pensava que no hi havia color. Que deu ser veritat que tant ERC com el PSC-PSOE deuen haver fet mans i mànigues per convocar eleccions a correcuita per mirar de posar tantes traves com sigui possible a la seva candidatura. Això és el que passa per tenir caps de llista –també mediocres– repetint com lloros les consignes de partit. Que la presidència d’Aragonès ha estat una de les més nefastes de la nostra història em sembla que no es pot posar en dubte. Fins i tot , pitjor que la del president Montilla, que ja és dir. Com a mínim, Montilla, ens va deixar allò de «les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya». I la va encertar.

Tinc seriosos problemes per destacar alguna cosa de la presidència d’Aragonès. El primer que em ve al cap és la fantasmagòrica taula de diàleg, el caos de les oposicions i la versió d’Els segadors en la seva presa de possessió. Ara és hora segadores, cantaven. Ridícul. Després d’afirmar que «posaria en marxa la nova Generalitat republicana» i de disposar d’una majoria independentista d’un 52%, ha fet la fi del cagaelàstics. El balanç d’aquesta legislació fallida no pot ser més desolador. Un president amb una incapacitat manifesta de lideratge al capdavant d’un govern de consellers que només tenien en comú l’oportunisme. I amb Astrid Barrio d’assessora. Rodó.

Com va dir a Elna el president Puigdemont «ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors». Som-hi!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Llicenciada en Història Contemporània (UAB).

Article publicat al diari  Regió7  el dimecres 27 de març del 2024

12-M, una jugada arriscada

Les eleccions convocades per Pere Aragonès pel 12 de maig constaten l’extrema debilitat d’un govern que no ha pogut culminar la legislatura del 52% de majoria independentista. Ni tan sols ha pogut aprovar els pressupostos amb més despesa de la història, És la conseqüència de la sortida del govern de Junts i d’abraçar-se al PSC amb l’agenda més convergent dels últims temps, que impedeix triangular una majoria amb els comuns encara que finalment hagi estat per l’entossudiment amb el Hard Rock, que no tenia cap assignació en els comptes.

Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ja volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una  En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fa pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i la de Clara Ponsatí/Graupera. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb el PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment de despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025.

La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o ha canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que ple replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament electoral ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar els pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els de 2025.

Els darrers anys s'han posat de manifest diferències substancials sobre el model de país, que cal que la ciutadania resolgui en una direcció o en una altra. Per això cal demanar als partits polítics que posin negre sobre blanc què pensen sobre qüestions cabdals com ara el model aeroportuari, les infraestructures, l'energia, el turisme, la immigració, l'habitatge, els impostos i el model de finançament, entre altres moltes coses. Catalunya té obert un conflicte polític amb l'Estat i aspira a tenir més sobirania, o fins i tot tota, però això no ha de frenar el debat sobre la resta de qüestions.

Ara serà la ciutadania la que haurà de jutjar l'actuació de cadascú en aquest vodevil dels pressupostos, on sens dubte s'han imposat els interessos partidistes als de país. La decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és encertada perquè dona la veu a la ciutadania perquè torni a repartir les cartes en el nou escenari que s'obre després que aquest dijous es va aprovar l'amnistia al Congrés i el poble pugui escollir els camins que ens han de portar a assolir la independència: negociació o revolució, o potser la rendició i plegar veles per acatar les lleis de l’amo Estat espanyol.

Un dels debats més potents que existeixen en aquests moments és el que envolta la possibilitat d’afegir més llistes independentistes a les tres que tenim ara i que, segons com es miri, potser només serviran per dividir encara més el vot sobiranista. Arribat el cas, cal preguntar-nos si la candidatura Ponsatí/Graupera i la Llista Cívica formés majoria, treballarien junts per l’interès general del País, o es barallarien com han fet els actuals protagonistes? Sembla que la llista amb més possibilitats d’assolir alguna representació al Parlament seria la Llista Cívica si es presenta amb la benedicció de l’ANC. Un dels membres fundadors d’aquesta plataforma, Àngels Folch, ha escrit un article titulat “Els plàtans mai no faran cireres”, on reflexiona a fons amb els pros i contres de la presentació d’aquesta llista. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Els plàtans mai no faran cireres

Fa gairebé sis anys i mig del Primer d’Octubre. Sis anys i mig perduts o molt mal aprofitats per a fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’aquell malaguanyat octubre.

Havia costat molt arribar on havíem arribat, i sabíem de sobra que és molt més difícil construir que destruir. No materialitzar la independència proclamada era destruir bona part de la feina feta. Algú dirà que això no és cert perquè tot és útil i tota pedra fa paret, però, si el xàfec que cau és tan gros que ho inunda tot, els camins s’esllavissen i normalment esdevenen intransitables, es destrueixen i cal refer-los.

Això és el que va passar l’octubre de 2017. Aquell octubre, tots vam cometre errors, començant pels polítics, els partits i les entitats, i acabant pels independentistes de base. D’acord. Tots vam cometre errors i cadascú ha d’assumir els seus.

Tanmateix, en lloc d’analitzar els errors i treure’n conclusions per a no tornar-los a repetir i reprendre la feina deixada a mitges, l’independentisme, majoritàriament, es va dedicar a llepar-se les ferides, a lamentar-se i a centrar les energies a fer front a la repressió, a fer costat als presos i als exiliats. Calia fer-ho, sí, però calia fer també altres coses que no vam fer. La prioritat era acabar la feina, no pas perdre energies en qüestions que, com hem comprovat, no estaven a les nostres mans. Calia dedicar-les prioritàriament a preparar el nou embat.

Però tampoc no serveix de res lamentar-se’n, ja està fet. Tanmateix, ens podem preguntar quin ha estat el balanç d’aquests sis anys. Tot i que la base independentista ha aguantat i persistir, els partits, en general, excloent honroses excepcions o moments determinats, han fet tot el possible per desmobilitzar, desanimar i dividir (a vegades amb l’excusa d’eixamplar la base!) i, entre això i la repressió de l’estat espanyol, entre tots, ho han acabat aconseguint. En són una prova els set-cents o vuit-cents mil vots independentistes perduts en les darreres conteses electorals.

I l’ANC, quin paper hi ha tingut en tot això? La desmobilització, lògicament, l’ha afectat. Aquell octubre del 2017 no va estar a l’altura, però el problema venia de lluny, concretament del 2014 quan l’ANC va començar a caure en mans dels partits, quan va renunciar a liderar el procés i va passar el lideratge als partits i a quatre dirigents que, com hem vist posteriorment, el seu objectiu, no confessat, era tan poc ambiciós i tan ingenu com el de creure que farien seure l’Estat espanyol a negociar (no la independència, sinó un procés d’autodeterminació pactat). Santa innocència!

Han calgut sis anys per a tornar a recuperar el lideratge i fer el que vam fer del 2011 al 2013: portar la iniciativa i no deixar-nos arrossegar pels partits. I ara, que finalment sembla que l’Assemblea ha recuperat la iniciativa i té clar que la seva raó de ser és posar les condicions per a fer possible la independència, sense deixar-se fer xantatge pels partits ni per ningú, ara resulta que surten detractors de sota les pedres, fins i tot d’una part dels que la vam crear. Realment és descoratjador veure com alguns dels que la van fer néixer, ara, se l’estan carregant i utilitzen uns arguments que, al meu entendre, no s’aguanten (alguns em semblen poc respectuosos i altres poc objectius amb el que ha passat aquests sis anys).

Algunes de les acusacions que se li fan a la llista cívica:

1. La proposta va en contra dels estatuts i del full de ruta

Els primers estatuts ja deixaven clar que l’Assemblea mai no es convertiria en un partit polític. Però el que proposa ara l’Assemblea i el que estan votant aquests dies els socis no és si volem o no que l’Assemblea es converteixi en un nou partit polític, ni tampoc si avalem que l’Assemblea es constitueixi en una agrupació d’electors. El que s’està demanant als socis és si estem d’acord que l’Assemblea impulsi una agrupació d’electors, cosa que no té res a veure amb un partit. Si el resultat de la consulta és afirmatiu, el que farà l’Assemblea serà facilitar la seva estructura per a fer possible la creació d’aquesta agrupació d’electors que, un cop creada, serà autònoma i els diputats que surtin elegits —si en surten— només es deuran al compromís contret amb els seus electors, no tindran cap dependència orgànica ni de cap mena amb l’Assemblea, ni l’Assemblea podrà prendre cap decisió ni dir-los què han de fer o deixar de fer. Els diputats que surtin elegits només es deuran al compromís contret, abans esmentat, i serem els votants els únics que els podrem demanar responsabilitats i explicacions.

2. Aquest espai electoral és necessari, però qui el creï no pot ser l’Assemblea

És un argument que fa gràcia per la seva ingenuïtat, qui l’utilitza sembla no tenir ni idea de què és una agrupació d’electors ni què cal fer per a poder-la presentar. Cal, per exemple, recollir un mínim de signatures equivalent a l’1% del cens electoral, cosa que, en el cas de Catalunya, significa unes 60.000 signatures, que s’han de recollir en un període de temps relativament breu. Qui és capaç de recollir en poques setmanes 60.000 signatures si no és una entitat amb una estructura territorial consolidada i molts voluntaris organitzats i disposats a recollir-les?

3. L’ANC no pot posicionar-se ni pronunciar-se per cap opció electoral

El president Puigdemont, el desembre del 2017, va demanar a l’Assemblea si l’ajudaria a recollir les signatures necessàries per poder presentar una agrupació d’electors. La pressió d’alguns partits per a evitar-ho era molt forta i l’opinió del secretariat estava dividida; finalment es va consultar els socis amb una interrogació prou ambigua perquè tot i que majoritàriament els socis van votar-hi afirmativament, s’interpretés el resultat de manera restrictiva impedint que les assemblees territorials fessin la feina de recollir les signatures necessàries, i això va impossibilitar recollir les 50.000 que es necessiten, i va obligar el president Puigdemont a acceptar el paraigua del seu partit per presentar-se a aquelles eleccions, cosa que se suposa volia evitar.

També semblen ignorar que ja l’AGO de l’abril del 2015 va aprovar un full de ruta on es deia textualment això: «Tanmateix, si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015, l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.»

4. Impulsar aquesta agrupació d’electors serà la fi de l’Assemblea

Un altre argument fal·laç: la creació de Junts pel SÍ el 2015 va significar la seva fi? És evident que no, tot i que la presidenta de l’entitat, proposada per ERC, va deixar el càrrec de presidenta de l’ANC per a presentar-se a les eleccions dins la coalició de Junts pel Sí, formada per sis formacions polítiques. Però, tanmateix, va significar una embranzida i un enfortiment de l’independentisme de cara a aquelles eleccions. Va desaparèixer l’Assemblea? Tampoc! L’Assemblea es va enfortir, va resistir la repressió, les crítiques, les multes, els atacs i després de tots aquests anys de decepcions i desenganys continua sent una entitat forta, amb molts més socis dels que té cap partit. El que de debò ha fet mal a l’Assemblea han estat les decisions que han suposat fer seguidisme dels partits o no parlar clar per por a trencar la unitat. La divisió, la manca d’unitat ja hi era i l’havien provocada justament els partits. I el fet de no parlar-ne obertament no només no va evitar-la, sinó que va contribuir a cronificar-la. Alguns partits la van atiar descarnadament d’ençà de 2014. És fals que aquests darrers anys s’hagi ampliat la base. La base es va ampliar mentre l’Assemblea era qui liderava i qui marcava la ruta (2012-2014). Va ser a partir del moment que es va deixar en mans dels partits i es va començar a fer córrer la idea que l’única feina de l’Assemblea era mobilitzar, quan va començar a perdre pistonada i l’independentisme ha anat perdent votants (i no pocs!). Els votants estem fastiguejats d’aquestes picabaralles i d’aquesta lluita fratricida entre partits.

5. L’ANC no pot fer política

On ho diu això? L’ANC ha fet política a partir del mateix moment que va néixer! O com se’n diu sinó del que va fer el 2012 aconseguint que CiU convoqués eleccions per a ‘Un Nou Estat d’Europa’? O que el 2013 mobilitzés els catalans fent la Via Catalana per a la Independència? L’ANC no és una associació cultural, ni esportiva, és una organització política que va néixer per fer política, per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya. El que, d’acord amb els seus estatuts, no pot fer l’ANC és convertir-se en un partit polític, però això no és el que es proposa que faci ara. Ara es proposa que impulsi i presti la seva estructura perquè algú pugui fer una agrupació d’electors i això no és convertir l’ANC en un partit polític, ni convertir-se en una agrupació d’electors, és simplement ajudar que algú ho pugui fer.

6. Cal una única llista independentista, però la que impulsi l’ANC serà una llista més i, per tant, en competència amb les llistes dels partits i en contra de la unitat.

Sembla que l’experiència i els fets constatats durant 12 anys no hagin servit per a res. Qui s’ha negat una vegada i una altra a fer aquesta única llista? Podem afirmar amb rotunditat que han estat els partits. Aleshores, qui és el responsable de la desunió? Per què accepten que hi hagi tres partits que es diuen independentistes que s’hi presentin i no els exigeixen que es presentin en una única llista? Simplement perquè és impossible i a més seria antidemocràtic. Doncs, exactament igual d’antidemocràtic és negar la possibilitat que s’hi presentin altres partits o agrupacions d’electors. O és que aquests tres partits tenen la patent de poder-se presentar en unes eleccions a Catalunya? És que tots els ciutadans no tenim el mateix dret? Per què posen en qüestió l’agrupació d’electors i no les candidatures dels partits? Per què l’agrupació dividirà i els partits no divideixen? I la pregunta és rellevant tenint en compte que alguns partits han fet el possible per evitar la unitat o fins i tot l’han dinamitada. Deixem de somiar desperts i toquem de peus a terra: la unitat, si és possible, només es donarà per la base, no a partir dels partits polítics que, com la paraula indica, són i representen una part, i cadascun treballa perquè la seva part sigui la que guanyi les eleccions i això no ho pot canviar l’ANC perquè forma part de l’ADN dels partits.

7. Amb aquesta proposta l’ANC divideix

Cal tenir barra per a fer aquesta afirmació! Repeteixo, qui ha dividit i divideix han estat els partits, també és just dir que uns més que altres.

8. Amb aquesta llista cívica l’ANC perd la transversalitat

La tan gastada transversalitat que ha estat l’excusa i l’arma que sempre han fet servir els partits per fer xantatge a l’ANC! La transversalitat que ens ha fet forts, ha estat i és la que hi ha la base de l’independentisme: diverses ideologies, opinions, edats… La transversalitat és això. És en els votants on hi ha la transversalitat!

Mai s’ha aconseguit la unitat.

Per acabar, si del 2013 al 2017, quan l’ANC havia acumulat un crèdit i una força brutal, no va poder aconseguir la unitat dels partits a l’hora de les conteses electorals, i hem anat veient com destruïen el que ens havia costat tant d’aconseguir, com es pot confiar que ara, en hores baixes, amb el desencís, desengany i desconfiança envers els partits, algú ara serà capaç d’aconseguir aquesta unitat? Si us plau, prou de fer-nos combregar amb rodes de molí o de voler fer entrar el clau per la cabota. Els plàtans mai no faran cireres.

PS: Aquest dimecres, el president Aragonès va convocar eleccions per al 12 de maig. Sembla que de cop i volta els ha agafat pressa. És que potser tenen molt interès a impossibilitar que altres opcions es puguin presentar. Deu ser que les veuen com a rivals reals. Ajudem a fer-les possibles. La independència necessita tothom, aquesta serà la veritable transversalitat. Els acords s’hauran de fer a posteriori i només per a un objectiu: fer efectiva la independència.

Àngels Folch

Membre fundadora de l’ANC

Article publicat al digital  elMón el divendres 15 de març del 2024.

No tot és terrorisme

El terrorisme és una amenaça global que afecta la pau i la seguretat a tot el món i que sovint es defineix com l'ús de la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, religiosos o socials. Aquesta pràctica ha generat una profunda preocupació a escala internacional, ja que els seus efectes es poden sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana. Les arrels del terrorisme són variades, des de factors socioeconòmics fins a tensions ètniques o religioses. Les organitzacions terroristes sovint es valen de la por per provocar canvis en la política o en la societat. Les seves accions, siguin atacs armats, segrestos o atemptats suïcides, tenen un impacte devastador tant en l'àmbit humà com econòmic.

Si analitzem la definició d’aquest fenomen veurem que les paraules clau són: “ús de la violència indiscriminada”, i per tant quan veiem sovint que moltes actuacions, discursos i esdeveniments són qualificats de ‘terrorisme’, i a les persones que hi intervenen de “terroristes”, potser podríem plantejar-nos aquestes acusacions. L'informe anual del Fiscal General de l'Estat d'Espanya corresponent a l'any 2021 qualifica al moviment independentista català com a «terrorisme nacional». Sota l'epígraf «Moviment Violent Independentista Català», enumera les detencions per danys i les efectuades en relació amb una manifestació «il·legal» i detalla les «accions violentes i de sabotatge», entre les quals s'inclouen la provocació de desordres públics, el bloqueig de carreteres, la col·locació de pancartes, la crema de banderes i fins i tot els danys a símbols franquistes.

Podríem discutir si la classificació dels actes esmentats anteriorment com a activitats terroristes, per part de les autoritats dels Estats de la UE, és conforme amb la definició de «delictes de terrorisme» establerta pels Estats membres, per tant, totes les acusacions vessades contra els que defensen l’autodeterminació, no poden ser-ho per terrorisme. Tots els catalans desgraciadament coneixem el terrorisme perquè l’hem sofert a casa nostra. Sabem també què és i què no és terrorisme i, per molt que insisteixi el jutge Manuel García Castelló, no va haver-hi terrorisme en el procés català, ni en el Tsunami Democràtic, ni en els CDR. Això no obstant, forçant les lleis, els jutges si volen poden acusar de terrorisme a qualsevol persona que hagi tocat alguna tecla del sobiranisme. Excloure el terrorisme de la llei d’amnistia pot resultar una desviació descomunal, perquè a l’altre bàndol hi ha els jutges encarregats d’inventar el relat i decidir què vol dir terrorisme, des del seu punt de vista. Sembla que darrerament s’han incorporat a la darrera redacció de la Llei d’amnistia unes esmenes que protegeixen de l’aplicació d’aquests delictes, a les persones acusades barroerament de terroristes. Llegiu tot seguit l’article titulat “El Govern ajusta la llei d'amnistia” publicat al digital ‘eldiario.es’ que analitza a fons aquest tema.

El Govern ajusta la llei d'amnistia

El Govern revisa amb lupa l'articulat de la llei d'amnistia i malda per polir durant la tramitació parlamentària fins al més mínim detall que pugui dificultar la seva aplicació per part dels tribunals. Aquest dimarts el PSOE va aconseguir pactar amb Junts i ERC una esmena en la redacció dels supòsits que queden exclosos de la mesura de gràcia. En concret, l'esmena registrada es refereix al delicte de terrorisme, per al qual ara el text passa a diferenciar aquells casos que “hagin causat violacions greus de drets humans”, que quedarien al marge de l'empara de la llei, dels que no.

El moviment de l'Executiu amb els seus aliats parlamentaris es produeix en paral·lel a les últimes maniobres del jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García Castelló. Després de reprendre després de quatre anys la causa de Tsunami Democràtic per les mobilitzacions entorn de l'aeroport del Prat el 2019, el magistrat ha suggerit al Suprem la imputació de Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres deu persones per un delicte de terrorisme relacionat amb la defunció per infart d'un ciutadà francès en el transcurs d'aquestes mobilitzacions. Tant el Govern com en el PSOE, que havien insistit en els últims dies en què l'exclusió dels delictes de terrorisme suposaven “línies vermelles” infranquejables, intenten desvincular públicament la revisió de l'article 2 de la llei de cap decisió judicial. El que sostenen oficialment és que els canvis introduïts suposen simples “ajustos tècnics” per a reforçar la seguretat jurídica de la norma. “Hem pactat amb els grups parlamentaris dues esmenes tècniques que milloren una llei que ja era sòlida i completament conforme a la Constitució. Vam dir que el terrorisme es quedava fora de la llei de l'amnistia i fora es queda quan suposa violacions greus de drets humans”, va defensar en ministre de Justícia, Félix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

L'anterior redacció de la norma excloïa de la seva aplicació els actes de terrorisme sempre que hi hagués sentència ferma. Aquesta estructura permetia, en principi, abastar les dues causes que més han tibat les negociacions: la citada de Tsunami Democràtic i la dels membres dels Comitès de la Defensa de la República (CDR), que estan acusats d'organització terrorista per planejar protestes el 2019. Tots dos procediments estan encara en fase d'instrucció. És a dir, ni tan sols han estat jutjats. Però fonts de l'Executiu reconeixen que és una qüestió que havia generat un gran debat jurídic i que en les últimes setmanes havien sorgit dubtes sobre que aquesta redacció pogués passar el filtre del Tribunal Constitucional, on la norma serà recorreguda després de la seva aprovació amb tota seguretat. La clau era una possible vulneració del dret d'igualtat, atès que el terrorisme era l'únic dels delictes, la inclusió dels quals o no en la norma, estava vinculada a l'existència d'una sentència ferma. No ocorria així, per exemple, amb els actes dolosos contra les persones o les tortures.

És un assumpte sobre el qual també va cridar l'atenció l'informe dels lletrats de la Comissió de Justícia del Congrés que va sortir a la llum la setmana passada i que criticava la “indefinició” en els delictes que quedarien amnistiats. Segons aquest dictamen, que no és vinculant, el fet que l'aplicació de l'amnistia afectés els delictes de terrorisme “només quan hagi recaigut sentència ferma” podia ser “contrària al Dret europeu”.

En realitat, ningú en el Govern ni a Ferraz creu que cap dels actes derivats del procés català puguin encasellar-se en casos de terrorisme homologables a l'experiència acumulada a Espanya respecte a la violència d'ETA, els GRAPO o l'islamisme radical. I per això observen amb suspicàcia alguns dels passos donats recentment per magistrats com García Castelló, alguna cosa que va verbalitzar expressament la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, posant veu a un pensament generalitzat que, no obstant això, cap dels seus companys ha volgut recolzar públicament.

Els de Junts reconeixien aquest dimarts que aquests últims moviments del jutge García Castelló i la guia que una plataforma de juristes va distribuir entre els jutges per a frenar l'aplicació de l'amnistia, va motivar el seu pacte amb el Govern. I, encara que admetien la seva satisfacció per l'acord aconseguit, insistien que el seu objectiu és ampliar l'àmbit d'aplicació de l'amnistia per a blindar-la totalment davant hipotètiques decisions judicials. En les files independentistes es manté viu el temor al fet que, fins i tot amb aquest canvi, hi hagi persones vinculades al procés que puguin quedar-se fora. A la Moncloa posen en valor que l'acord amb l'independentisme català fa que Junts i ERC s'allunyin dels propis postulats que van defensar fa només una setmana, quan en les seves pròpies esmenes al·legaven per l'eliminació total del delicte de terrorisme com a causa d'exclusió de l'amnistia. I creuen que la correcció de l'article ve a pal·liar un problema de seguretat jurídica que havia estat detectat per les judicatures espanyoles i europees.

Fonts de l'Executiu admeten, de fet, que la redacció anterior que fixava el límit de l'amnistia en les sentències fermes per terrorisme suposava en la pràctica un acolliment generalitzat a la mesura de gràcia perquè no existirien cap d'aquestes sentències abans de l'entrada en vigor de la llei, previsiblement a l'abril. Alguna cosa que, segons reconeixen aquestes mateixes fonts, havia suscitat un intens debat jurídic respecte a la consistència legal que pogués tenir aquesta diferència de tracte entre els amnistiats.

Enfront d'aquesta redacció, el nou text delimita l'aplicació de la llei tenint en compte elements com la “intencionalitat” i “gravetat” de la conducta realitzada i no la fase processal en la qual estigui un procediment. És un canvi substancial que fonts socialistes atribueixen a un intent d’homologar el règim d'exclusió d'aquest tipus penal a la resta de conductes que també queden fora de l'aplicació de l'amnistia.

A més, l'esmena transaccional pactada recorre als paràmetres fixats pel Conveni Europeu de Drets Humans. D'aquesta manera, sosté en el PSOE, es garanteix l'existència de “una referència clara i de caràcter internacional per a aquesta qüestió”. Fonts socialistes reiteren que no és cert que la nova redacció ampliï el perímetre de l'amnistia, mentre que en els partits independentistes van deixar veure aquest dimarts la seva satisfacció amb el canvi acordat encara que van mantenir vives les seves esmenes que inclouen una pretensió de màxims: treure el terrorisme del capítol d'exclusions.

L'altra esmena pactada pel Govern de coalició i els independentistes catalans —que també porta la rúbrica d'EH Bildu, PNB, Podemos i el BNG— tracta de blindar els “efectes” de la llei una vegada aprovada. Així, modifica l'article 4 per a establir que la suspensió “per qualsevol causa” d'un procediment relacionat amb el *procés “no impedirà l'alçament” de les mesures cautelars acordades abans de l'entrada en vigor de l'amnistia. Per exemple, una petició d'extradició o les ordres de detenció a Espanya que segueixen en vigor contra Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a Bèlgica des de 2017.

L'anterior redacció recollia que, en tot cas, “s'alçaran les mesures cautelars fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o una qüestió d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions”. El nou text, al no delimitar les causes de suspensió que possibiliten aixecar mesures cautelars, deixa oberta la porta al fet que aquestes mesures també s'aixequin si algun dels jutges que ha d'aplicar la llei planteja una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a veure si és compatible amb el dret de la UE, com tot apunta al fet que succeirà.

Elena Herrera /José Enrique Monrosi

Article publicat al digital  “elDiario.es”  el dimarts 23 de gener de 2024

La immersió no és el problema

La immersió lingüística ha estat un pilar fonamental de l'escola catalana durant els darrers quaranta anys. Aquest model ha contribuït indiscutiblement a l'expansió del coneixement del català, però avui dia mostra senyals d'esgotament. El model d'immersió lingüística va ser adoptat després de la recuperació de l'autogovern a Catalunya. Aquesta tècnica, inspirada en l'èxit de la immersió lingüística quebequesa, va ser acordada després d'una llarga negociació política. Tot i això, ara es planteja si el model bilingüe amb línia única és el millor. Altres comunitats amb llengües oficials diferents del castellà, com el País Valencià i les Illes Balears, han optat per línies separades. La qüestió és si aquest model és més eficaç o si cal buscar alternatives.

Malgrat la guerra judicial i les crides a reforçar el castellà, el consens al voltant del model escolar català és ampli. Tot i això, alguns critiquen la immersió lingüística com una imposició. La diversitat de les aules i la judicialització són reptes que exigeixen una reformulació de les tècniques aplicades des dels anys vuitanta. El desgast de la immersió lingüística és un tema complex. Algunes generacions no han après a escriure en la seva llengua materna, i això és una preocupació.

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar tres llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin.

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística, quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com la primera llengua apresa una llengua diferent de la llengua vehicular de l’escola. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català.

Arran de la polèmica constant amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de la política i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que els castellanoparlants, però en tot cas, no és segur que això sigui positiu. Per començar, és lògic que una persona que parla una llengua que no és la seva s’equivoqui i tingui un accent. En conseqüència, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà perquè no el necessita i que, per tant, no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és així com ha de ser. Com tampoc passa res amb el fet que els alumnes catalanoparlants no parlin tan bé el castellà com els alumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenim un model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de català.  

És clar que pel català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic estat que tenim no només no fa res pel català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió cal dir que a Catalunya sí que hi ha immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims tres-cents anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. Els resultats els pateixen encara ara, una sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb què haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Ara ens arriba una ’visita’ que l’Antoni Bassas defineix com “de la vergonya”, amb l’objectiu d’analitzar aquest model d’immersió lingüística, i que està capitanejada per la insigne Dolors Montserrat. Si aquesta senyora fos de Valladolid, ho trobaria més o menys explicable, però essent de Sant Sadurní d'Anoia, ho trobo una traïdoria i no hi ha res pitjor que ser traïdor a la teva terra. Que vagi amb compte la Dolores de no mossegar-se la llengua, ja que amb tant verí que hi porta podria ser perillós. No entenc que ella, i onze més dels seus, es muntin una excursió, pagant nosaltres i amb l'única intenció d’entorpir el normal funcionament dels centres. Segurament han triat centres (dubtem molt que ho hagin fet de manera aleatòria) on sospiten que poden trobar-hi la situació que els convé Llegiu l’article de l’Antoni Bassas tot seguit.

 La visita de la vergonya de Dolors Montserrat

Aquesta setmana acabarà bé, perquè vindrà Nadal. I ara, posin a la paraula Nadal tots els asteriscos personals, familiars i geopolítics que vulguin, que certament poden ser molts, però vindran uns dies de treva. No gaires.

Les associacions de jutges treuen foc pels queixals perquè el Congrés investigui si han practicat el “lawfare”. És un moment molt delicat però de gran interès, perquè per primera vegada un poder de l’Estat, el legislatiu, discutirà la feina d’un altre poder de l’Estat, el judicial, en la seva resposta a l’independentisme català. Em puc imaginar perfectament que aquesta comissió d’investigació està provocant contactes i reunions al més alt nivell judicial espanyol per veure quina resposta ha de tenir, com si tinguessin la impressió que després d’haver abraçat fervorosament la bandera de l'“¡A por ellos!” ara la truita hagi girat i algú els vulgui situar a la pàgina incorrecta de la història.

Mentrestant, el PP continua passejant pels carrers la seva frustració per haver-se quedat a l’oposició.

Ahir Feijóo se’n va anar a Pamplona a protestar per la moció de censura a l’Ajuntament, que dona l’alcaldia a Bildu amb els vots socialistes. Al PP, ja ho saben, creuen que li convé continuar fent política com si ETA encara existís. És una estratègia destinada a guanyar a Espanya a còpia de ser residuals al País Basc, on no s’adonen del canvi sociològic i polític que hi ha als carrers i que fa que Bildu ja li trepitgi els talons al PNB mateix.

És el mateix càlcul que a Catalunya. El PP es presenta a Catalunya com el gran partit nacionalista espanyol per agradar a Castella, a Múrcia o a Extremadura. Si a Catalunya són residuals tant els fa, perquè la donen per perduda. Al PP, Catalunya només l’interessa per tensionar els espanyols.

I la prova d’aquesta estratègia la tindrem avui, demà i demà passat. Una delegació de 12 eurodiputats que pertanyen a la comissió de Peticions del Parlament Europeu comença avui una visita a Catalunya amb l’objectiu d’analitzar el model d’immersió lingüística.

Que la UE s'interessi per l’escola catalana seria perfectament raonable si no fos que aquesta visita té un biaix polític que la converteix en una vergonya. Qui és la presidenta de la comissió de Peticions? Dolors Montserrat, que ha usat i abusat del seu paper per pintar la immersió lingüística com si fos l’apartheid a Sud-àfrica. Com serà aquesta visita que a la delegació no hi haurà cap europarlamentari socialista, perquè troben que el viatge és una "farsa" de la qual no volen formar part. Concretament, ha dit: "L'agenda està tan polititzada, i tan feta a mida per a l'estratègia de desprestigi de les tres dretes, que cap eurodiputat socialista de cap país no ha estat disposat a participar en aquest sainet".

Aquesta visita d'informació la va demanar l’any 2017 l’ ”Asamblea por una Escuela Bilingüe”. La Comissió Europea li va dir que no tenia competència per ocupar-se del cas, i no ha estat fins ara que, amb l'inestimable impuls polític de Montserrat, han aconseguit venir a veure què passa amb la immersió. Com es poden imaginar, les conclusions ja estan redactades: això és un infern, una dictadura lingüística on als nens que parlen en castellà se’ls castiga sense anar al lavabo.

Dolors Montserrat està fent un ús indigne de la presidència de la comissió de Peticions de la UE. Això del català s'ha debatut quatre vegades, tot i que la comissió insisteix que la política lingüística és un afer intern de cada estat. Té els diputats fins al capdamunt.

De l’autoodi que practica Montserrat amb la seva pròpia llengua és ella, que n’ha de donar explicacions. Però aquesta visita que patrocina és una vergonya, perquè intenta convertir en un escàndol europeu que un país hagi intentat ensenyar a l’escola en la seva llengua pròpia, i fer-ho tenint en compte l’altra llengua oficial. El PP continua en mode “¡A por ellos!”  i no coneix una altra manera de concebre Catalunya. Que serveixi, almenys, perquè entenguem que el català continua tenint adversaris i enemics, i actuem en conseqüència.

Antoni Bassas

Periodista

 

Article publicat al diari  ara  el diumenge 18 de desembre de 2023

La gran estafa d’ERC

Fa poc més d’una setmana, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) van anunciar un acord que va generar molta expectació i debat a l'escenari polític espanyol, però que analitzat a fons es revela com una gran estafa.  Esquerra Republicana va vendre que havia aconseguit, entre altres molles de pa, el traspàs de Rodalies, la condonació de part del deute autonòmic, la continuïtat de la taula de diàleg i fins i tot la llei d’amnistia. 

Anem a pams. Analitzem la realitat que segurament no us explicaran tan clarament els mitjans tradicionals: Sobre el traspàs de Rodalies s’ha decidit crear una empresa que porti el nom ‘Rodalies Catalunya’, però que tindrà un Consell d’administració controlat en un 50% pel ‘Gobierno’. Els acords “estratègics” que s’hagin de prendre no es podran fer sense la benedicció del ‘Gobierno’. Tampoc es parla del traspàs de totes les línies, si no d’uns trams concrets. Pel que fa a la condonació del deute, ER ha treballat per a la resta de comunitats que vomiten contra Catalunya, ja que ha aconseguit el ‘café para todos’. És a dir, que es “facilitarà” el finançament de Catalunya a través d’un mecanisme pel qual l’Estat assumirà part del deute econòmic i que es farà extensible a totes les comunitats autònomes que ho vulguin. De la taula de “diàleg” que tant “èxit” va assolir la passada legislatura espanyola, Esquerra Republicana ha arrencat un gran compromís: no fixar cap data per a la pròxima reunió. Recordem que l’última va ser al juliol de l’any passat i ja en coneixem els resultats. I sobre l’amnistia… ni a Junts li sembla bé el resultat, motiu pel qual encara estan intentant negociar com “millorar-ho”. De moment Junqueras ja ha dit feliçment que “serà per tothom sense exclusions”. Bé, sapigueu que “sense exclusions” inclou els policies que cantaven l’ “a por ellos” i que van atonyinar de manera indiscriminada i desproporcionada tothom que volia votar. ER ha decidit perdonar-los.

Tot plegat respon a les directrius d’un personatge nefast per Catalunya, Oriol Junqueras. Aquest home, Junqueras, és un psicòpata, el que vol dir que té un ego tan immens que no pot tolerar que ningú li faci ombra. De sempre, primer Mas i després Puigdemont, l’han deixat en un segon lloc que ell no ha pogut pair. Tota la seva actuació es mou en el sentit de perjudicar a qui no el deixa brillar i que, des de fa vuit anys, és Puigdemont. Si analitzem la seva actuació en aquests darrers vuit anys, s’explica per la recerca del màxim perjudici per a Puigdemont. No és cert, com diu alguna gent, que Junqueras s’ha “engelosit” del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. La seva manera de funcionar no té res a veure amb el moment actual, ho porta fent durant tota la seva trajectòria i ara és simplement un moviment tàctic d’algú que està fora de joc i busca desesperadament la manera de no perdre més protagonisme. Només cal veure la imatge de la signatura de l’esmentat acord ERC-PSOE. ER pacta sempre a favor de l'estat i contra Catalunya. Quan es 'despista' i pacta algun aspecte interessant, el ‘Gobierno’ no compleix.

Per desgràcia de Junqueras, ara Junts ha arribat a un altre acord amb el PSOE i Puigdemont ha gaudit ara de l’oportunitat de diferenciar-se d’ER i de demostrar que realment ell no s’ha exiliat 6 anys per acabar demanant que el perdonin i tornar amb la cua entre les cames, sinó que ha pogut bastir un acord molt millor que el de Junqueras. Puigdemont sabia que, si deia no a Sánchez, hi hauria una més que probable escissió dins de Junts. El president a l’exili sap que l’acord d’ER no ha agradat gens a l’entorn independentista que no té un carnet de militant a la boca. I això és important en el cas d’una repetició electoral. Sap, com ho sap ER també, que per moltes promeses que faci el ‘Gobierno’ difícilment es compliran mai, bàsicament perquè mai les han complert. I aleshores amb quin posat es presentarien a les següents eleccions? Acceptar la derrota o mantenir el pols. Aquesta és la qüestió que, Agustí Colomines, en el seu article titulat “Fumata blanca”, analitza arran de l’acord entre Junts i el PSOE, on Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, dient: ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. Podeu llegir l’article d’en Colomines, tot seguit.

Fumata blanca

En el món de la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És una metàfora.

En què consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir: “he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això, perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.

Esquerra defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar l’oficialització del català a la UE.

Com que a Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre ‘hooligans’, el reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen. Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu dret a existir.

Els escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc, com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur, perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble, electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista” que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té, completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.

Que les crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és. L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les “sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric, sovint cau perjudicat. Vejam què passa.

Agustí Colomines

Historiador

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL el dissabte 11 de novembre de 2023

El conflicte israelià-palestí

Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.

El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973,  la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.

Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.

Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns  “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.

Temps obscurs

Començo aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.

Tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i, en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues, de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?

De fet, és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món. “L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.

El pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides, manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per defensar-se.

Vol dir això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.

Com passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.

I continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes, banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes, abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia totalitària.

Hamàs és Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots. La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una causa: la de la civilització contra la barbàrie.

Yuval Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge, 15 d'octubre de 2023