Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de gener 2020

Judici al procés. Acte segon.

Aquesta setmana comença el judici a la cúpula dels Mossos per la seva actuació els darrers mesos del 2017, en la vista de la causa que es celebra a l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que al seu torn ja era una reconversió del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, creat el 1940 pel règim franquista. Aquesta vista no podria celebrar-se a l'Audiència Nacional i hauria de tenir lloc en una instància superior com és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o a l'Audiència Provincial de Barcelona. Però no es fa a Catalunya perquè la fiscalia manté l'acusació de rebel·lió per Trapero i els seus, quan el Suprem ja la va descartar per a tots els que van ser jutjats al Suprem i que tenen un rang superior, inclòs el conseller Quim Forn.

Arrenca, doncs, un altre judici polític que s’emmarca en la ‘causa general’ contra el procés que l’Estat ha delegat en les togues fraudulentes polititzades i que podem considerar com la segona part o acte segon del judici al procés que ha condemnat a una part del Govern català i als dos Jordis a penes extremadament injustes i elevadíssimes. El judici es centrarà principalment en l’acusació  de rebel·lió al Major Trapero, una persona que mai ha estat ni un polític, ni un activista, només un excel·lent policia.

Des dels atemptats gihadistes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, el major Trapero ha estat en el punt de mira dels poders fàctics de l’Estat espanyol. El ridícul que varen fer les forces de seguretat espanyoles en la resolució d’aquests atemptats enfront de la brillant actuació dels Mossos, no li han pogut perdonar a Trapero que la policia catalana exercís com una veritable policia integral en un moment clau de la història i davant d'un compromís d'enorme envergadura i que, per primera vegada els Mossos fossin aplaudits per la ciutadania. El major Trapero no va saber tallar de soca-rel aquella espiral de desconfiança i enveja,  pensant que amb la seva trajectòria i la seva credibilitat com a policia n’hi havia prou, però no va ser així sinó tot al contrari. A mesura que avançaven les acusacions contra el Govern català pels fets d’octubre del 2017, es feia més evident que l’actuació dels Mossos en aquelles dates seria posada també a la picota.

El major Trapero l’octubre de 2017 va haver d’enfrontar-se a una situació que qüestionava tots els seus principis. S’havia de posar a les ordres del ministre de l’Interior i havia de cedir el control del dispositiu de l’1 d’Octubre compartint tasques amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. I el major s’hi va negar. Aquell gest de defensa de les competències es va interpretar com un enfrontament a l’Estat i de reivindicació d’una estructura del futur 'Estat Català'. En el judici que ara comença el major intentarà demostrar que sempre va estar compromès amb la legalitat i que ell, com a policia, es va mantenir allunyat de qualsevol ingerència vingués d’on vingués. Veurem si se’n sortirà.

Aquest dilluns dia 20 el periodista i director del programa radiofònic ‘el Món a RAC1’, Jordi Basté, ha llegit una carta oberta al major Josep Lluís Trapero sota el títol  ‘Dolor i glòria’  que pel seu oportú, sincer i emocionant text ens ha semblat adient transcriure  per així poder-lo llegir amb tranquil·litat. Podeu fer-ho, si voleu, tot seguit.

Dolor i glòria

Apreciat major:

És probable que aquest text llegit a aquesta hora del matí d’aquest dilluns no l’escolti en directe, ni tan sols el llegeixi quan li arribi. Segur que quan acabi li faran arribar algun whats o SMS o telegram per alertar-lo del que he comentat aquest matí del 20 de gener del 2020... Avui que comença el judici a l’Audiència Nacional, on s’enfronta a una petició d’onze anys de presó.

Vostè i jo, major Trapero, ens coneixem poc. De fet, el dec haver entrevistat en aquest estudi una o dues vegades i cap ni per la independència, ni pel procés, ni per l’1 d’Octubre, ni pel 9-N. Res. Com deia ahir Mayka Navarro en el magnífic retrat que va fer de vostè a La Vanguardia: res d’entrevistes. Tot el que hagi d’explicar ho farà davant del jutge.

Amb vostè, major Trapero, devem haver compartit dos o tres àpats amb més gent, l’últim després d’un concert amb la seva esposa i una colla d’amics comuns fa una mica més de dos anys. I vam parlar de la canalla i de la vida i de la llei. Sí, perquè recordo que, davant la meva escomesa periodística sobre com es faria allò que s’havia de fer a l’octubre del 2017 em responia: “els Mossos actuaran sempre amb el que diu la llei”’.

De vostè, major Trapero, me n’han parlat d’una manera extraordinària gent propera a qui aprecio: la família Clotet (tant el doctor Bonaventura Clotet, eminència mundial en la lluita contra la sida, la seva esposa també doctora i els seus fills, amb qui tinc una relació molt cordial), també el que va ser director de l’Sport, Joan Vehils, o la periodista Mayka Navarro. Ells són amics seus i pateixen per vostè perquè saben que, si se suma la bondat amb la injustícia, surt la ràbia. I juraria que ells senten dolor i ràbia pel que està passant.

Apreciat major Trapero: avui, a l’Audiència Nacional, comença el judici en què l’acusen de rebel·lió. Li demanen 11 anys de presó. Ignoro què passarà, com suposo que ho ignora vostè i tots els seus. No em vull imaginar l’angoixa que deu arrossegar, entre altres motius, perquè el primer que em consta és que vostè mai s’ha pronunciat independentista i sempre ha estat fidel a la llei. Major, ignoro el que passarà, però, si em permet, en nom de la ciutadania (o d’una part de gent independentista i no independentista), potser tocaria que també  li agraíssim el que va fer per la gent d’aquest petit país en un moment de sotrac emocional terrible, com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com vostè, tot el cos dels Mossos i el seu departament de comunicació van anar informant de tots els moviments que anava fent la policia per tranquil·litzar-nos, per saber que estàvem en bones mans.

Els Mossos no sempre ho han fet tot bé, ans al contrari. Ho hem dit, ho hem criticat i en veu ben alta, però, major Trapero, l’exhibició de calma en un moment d’enorme tristesa i d’insuportable neguit contrasta, amb aquests dies (uns altres) que haurà de patir. Perquè passi el que passi, aquesta agror no ha rebut cap Almax per calmar-la.

Un neguit que ens consta que pateix una altra membre del cos que avui també seurà al banc dels acusats: la intendenta Teresa Laplana. Ni la conec ni, amb prou feines, sé la cara que fa. Però la Fiscalia l’acusa de sedició i li demana quatre anys de presó pels fets del 20 de setembre del 2017, a la Conselleria d’Economia. Aquell dia, la intendent Laplana estava de baixa, malalta. Quan va saber què estava passant, es va posar l’uniforme i, per responsabilitat professional, es va personar al lloc dels fets. Si s’hagués quedat a casa, avui ni en parlaríem. Per tant, se la jutja pel seu esperit de servei i sentit del deure professional. Quina contradicció.

Major, quan acabi el judici, esperem que tornin a casa, lliures. Vostè, amb aquella placa número 1899, any de fundació del seu Barça. Estic convençut que aquests dies tornarà a dir una veritat que no agradarà a ningú, en tot cas si algú agrada serà només als Mossos d’Esquadra. Ara que està sol, apartat del cos després de ser un dels herois de la gestió dels atemptats del 17 d’agost a Catalunya, ara que l’han abandonat tots, que està en l’anonimat, ha de ressonar més fort que mai una de les frases que més ens va alleugerir a tots aquells dies i que es va convertir en un símbol de molta gent que se la va fer seva: “Bueno, pues molt bé, pues adiós.”

Que tinguin sort: la intendenta Laplana i vostè, major Trapero i la resta dels comandament dels Mossos. I, sobretot, per si de cas, moltes gràcies. Li devem l’agraïment. I sobretot l’esperem.

Jordi Basté
Periodista

Davantal del programa  el Món a RAC1  del dilluns 20 de gener del 2020

18 de gener 2020

El lideratge de Puigdemont

El President Carles Puigdemont s'ha estrenat aquesta setmana al ple de Parlament Europeu, a Estrasburg. Fou elegit el 26 de maig, però ha hagut d'esperar a una sentència de la justícia europea sobre Oriol Junqueras per ser reconegut eurodiputat de ple dret, amb immunitat inclosa, juntament amb el seu company de llista, Toni Comín. En aquesta mateixa capital europea fou entrevistat per l’editor del digital  eldiario.es, Ignacio Escolar, i el corresponsal d’aquest digital a Brussel·les, Andrés Gil.

En aquesta entrevista Puigdemont parla sobre la seva entrada a l'Eurocambra, l'horitzó del conflicte català i repassa els fets al voltant de l'1 d'octubre que van desembocar amb la seva marxa a Bèlgica i la condemna de presó per a la meitat del seu Govern per sedició i malversació. En els últims dies s’ha parlat de la seva possibilitat de tornar a Espanya aprofitant la immunitat parlamentària que ara té com a eurodiputat, però el jutge Llarena ja ha advertit que, malgrat ella, si torna el detindran. Preguntat per la seva disposició a presentar-se com a cap de llista en unes pròximes eleccions catalanes, Puigdemont ha dit que, ara com ara, aquesta possibilitat no existeix però que no es pot descartar absolutament res, i ho diu per prudència. Sap perfectament que això pot alimentar especulacions, però ho diu precisament en sentit contrari: no alimentar cap especulació perquè és absolutament infundada. Si avui hagués de prendre aquesta decisió, clarament ell no seria el candidat.

Aquestes declaracions del President Puigdemont ens porten a valorar el seu lideratge en tot aquest procés i el paper que han tingut les seves actuacions al llarg de tot aquest període. Precisament en l’entrevista feta a Estrasburg el President reconeix que el dia 10 d’octubre de 2017 es va equivocar en no declarar la independència, ja que en aquell moment hi havia la mobilització i la disposició de fer valer el mandat derivat del resultat del referèndum. No només pel referèndum, sinó perquè també l'Estat espanyol havia actuat com havia actuat l'1 d'octubre i pel discurs del rei del 3 d'octubre, tancant la porta a una mediació davant un conflicte d'Estat. Per tant, no existia cap altra alternativa. No obstant això, Puigdemont diu que es va deixar convèncer pels missatges directes i indirectes de l'Estat espanyol dient que havien entès el missatge de l'1 d'octubre i que el millor era habilitar una finestra de diàleg a veure què passava i que s’havia de parlar de tot. Per no fer res irreversible, va decidir alguna cosa molt dolorosa, que la gent no va entendre per a res i que va provocar un gran desconcert. Després vingueren les eleccions del 21-D en les què el lideratge de Puigdemont va aconseguir obtenir una altra victòria dels neoconvergents sobre els eterns aspirants d’ERC.

Ara ens trobem de bell nou davant possiblement d’una convocatòria a la primavera d’eleccions al Parlament de Catalunya i tornen a ressorgir els eterns debats entre les dues grans opcions de l’independentisme. Per una banda tenim un líder a l’exili, Carles Puigdemont, que diu que no es vol presentar i a l’altre costat un altre líder, Oriol Junqueras, que no pot ser candidat perquè està empresonat. Això pot fer que algunes opcions antigues, com podria ser un altre tripartit d’esquerres, s’albiri a l’horitzó si cap d’aquests dos lideratges aconsegueixen l’objectiu de seduir una part important de l’electorat sobiranista. La unitat de l’independentisme tantes vegades reclamada pel poble podria ser una solució, però sembla que serà difícil aconseguir-la. Al voltant d’aquesta idea gira l’article titulat ‘Mala bava independentista’ que el periodista Ferran Casas ha escrit i on diu que el camí per fixar rumb i lideratges ha de ser mantenir-nos ferms (i si cal inflexibles) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista. Podeu llegir l’article tot seguit.

Mala bava independentista

Ni la cimera d'agents de l'independentisme de dimecres ni la taula de partits d'aquest divendres (ja se n'havien autoexclòs les formacions unionistes conservadores i la CUP) han servit de gran cosa. L'acord més rellevant és tornar-se a reunir, seguir-ne parlant. L'única perspectiva clara a l’horitzó és, a hores d'ara, la d'unes eleccions al Parlament de Catalunya per les quals tothom ja es prepara.

Al president Quim Torra no li agrada parlar-ne perquè, lògicament, l'escenari d'un avançament electoral incorpora que ell sigui inhabilitat pel Suprem, que el Parlament, el Govern i els partits ho acatin –tal com ha fet la majoria independentista des del 27-O amb totes les resolucions judicials– i que Junts per Catalunya (JxCat) no sigui capaç de persuadir ERC i la CUP d'investir un nou president per esgotar una legislatura que tindria un balanç pobre.

Aquest és un escenari que, lògicament, preocupa l'independentisme en conjunt. No hi ha acord sobre cap a on cal transitar. A uns i altres només els queda el consol que la mesa de diàleg que ERC ha negociat amb el PSOE -que s'hauria de posar en marxa en els dies vinents- tampoc sembla que hagi de ser una gran ocasió perduda a la vista de les expectatives.

No ho sembla perquè a curt o mitjà termini les demandes majoritàries de la societat catalana (el referèndum i l'amnistia generen un consens molt més ampli que fer un nou Estatut o l'actual Constitució) no seran ateses. El PSOE i Podem no tindran problemes per trobar arguments per dir que no o que "ara no toca", però JxCat, ERC, la CUP i les entitats sobiranistes no tenen clar quina tecla cal tocar per moure la roca.

Això, com deia, preocupa. I la preocupació deriva en pessimisme entre les bases sobiranistes, com passa sempre que no hi ha horitzó, i també en mala bava d'uns i altres, de manera que sovint acaba degradant i empobrint el debat. La mala bava fa que siguin molt majoritaris els comentaris contraris a pagar la fiança de Santi Vila malgrat que Carles Puigdemont (de qui en va ser conseller només fins 24 hores abans que ell fos destituït pel 155) ho hagi demanat de forma explícita o que el CDR del Solsonès es vanti –en companyonia amb la CUP i les seves joventuts a la comarca– d'un atac al local d'ERC a Solsona. A tot plegat tampoc hi van ajudar comentaris desafortunats i nul·lament empàtics de dirigents republicans sobre l'operació Judes, que és en el camí de quedar en no-res. La llista d'errades d'uns i altres seria llarga i presentar l'independentisme com un bloc és ara pur voluntarisme.

Tot plegat despropòsits d'un moviment tenallat per la repressió i que necessita una reacció si no vol caure en una dinàmica autodestructiva que doni protagonisme als populismes i l'empetiteixi. Hi ha risc de desfer el camí dels darrers anys i convertir en anècdota els èxits, que també hi són, en àmbits com el de la justícia europea, la projecció exterior o la preservació de la convivència. El clima preelectoral segur que no hi ajudarà perquè tots els implicats miren de defensar la seva posició o conquerir-ne una de millor i més determinant, però la campanya apareix com un xarampió que cal passar com més aviat millor encara que el precipiti la repressió i una inhabilitació que serà un nou excés de la justícia espanyola.

L'independentisme es mereix votar des de la raó i no des de l'emoció que va presidir el 21-D i necessita, encara que la mesa entre governs hagi d'esperar, un debat realista i amb rigor. Aquest ha de ser el camí per fixar rumb i lideratges, mantenir-se ferm (i si cal inflexible) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista.

Ferran Casas
Periodista

Article publicat al diari  Naciódigital  el divendres 17 de gener del 2020

07 de gener 2020

L’exili i la presó

Des de la mal anomenada ‘fugida’ d’una part del Govern a l’exili, s’ha discutit molt i a fons sobre l’oportunitat que varen disposar els membres del Govern legítim de Catalunya d’escollir entre presó o exili i, si ho voleu concretar més, entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Junqueras. L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.

La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan l’estat opressor se sent agredit en l’amor propi, com va succeir amb el referèndum de l’u d’octubre, respon amb ràbia, agressivament, venjativament. Davant la força bruta que instrumentalitza el sistema opressor, o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé, tàcticament, fuges o et deixes emmanillar.

Quan va marxar a l’exili, Carles Puigdemont no volia desaparèixer. Més aviat al contrari. La seva estada al cor d’Europa ha servit perquè tothom conegui la situació del seu país i perquè la figura del president exiliat sigui reconeguda arreu del continent. Més encara, fins i tot, que la de molts primers ministres de distints estats. Fa dos anys, quan l’independentisme va batre’s en retirada amb la Declaració d’Independència política, les trinxeres dels dos partits majoritaris varen cavar amb molt ímpetu per distingir entre responsables i irresponsables, valents i covards.

Ara s’ha vist, amb les darreres sentències del TJUE que les decisions que es varen prendre foren encertades, sobretot en termes d’unitat, perquè aquestes sentències reflecteixen que per separat la presó i l’exili poden ser vulnerables, però junts semblen invencibles. Gràcies a la persistència del vicepresident legítim, Oriol Junqueras, el President Puigdemont, Comín i Ponsatí podran ser eurodiputats. Gràcies a la batalla internacional i judicial de l’exili, i sobretot, del president legítim amb actes més enllà de Waterloo, el judici contra els presos i preses polítics ha quedat com el que va ser: una obra de teatre de cartó pedra que s’enfonsarà amb la pluja europea. Ara l’Estat ha de reaccionar i deixar lliure Junqueras, com li diu Europa. Això provocarà una confrontació immensa entre Espanya i Europa. Justament el que nosaltres necessitem. Des del primer moment es va veure o intuir que la sentència sobre Junqueras del TJUE era un gran terratrèmol. I cada dia que passa es va veient més la gravetat d’aquella sentència per a Espanya.

Precisament l’editorial d’ahir d’en Vicenç Partal estudia les conseqüències que poden tenir per l’estat espanyol i la seva corrupta justícia les darreres actuacions dels tribunals europeus, escrivint en el seu article que:  “preguntes com ara si la declaració d’independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d’autodeterminació dins la Unió Europea [...] vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d’Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l’obligació de ser per a formar part de la Unió Europea”. Donem doncs temps al temps i veurem el resultat d’ambdues estratègies que un dia, esperem molt proper, ens faran guanyadors. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

La via europea a la independència: avui tot es veu més clar

El Parlament Europeu va fer públic ahir un document transcendental. Hi certifica que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín participaran en la sessió que comença dilluns a Estrasburg, ja com a membres de ple dret de la cambra. I afegeix, en un detall que no pot passar desapercebut a ningú, que tots tres són diputats europeus a tots els efectes del 2 de juliol ençà. Això no és menor, en absolut, perquè significa que el vicepresident Junqueras no podia ser jutjat i encara menys condemnat. Però també perquè és una bufetada monumental a la cara de l'anterior president, el mussolinià Tajani, i a tota la rastellera de prevaricadors que formaven part d'aquella administració parlamentària.

Però, més enllà de les enormes conseqüències immediates que tindrà aquest paper, hi ha una cosa que vull destacar molt especialment avui: això que passa és la confirmació indiscutible que l'estratègia de l'exili, la de forçar les administracions europees a intervenir a Catalunya perquè som ciutadans europeus i en mantenim els drets, tenia i té tot el sentit. Més i tot: segurament és la via més sensata i segura de totes.

Un dels problemes més greus de l’enfrontament sectari –absurd i lamentable– entre els partits independentistes és que, tan sols per a fer mal a l’altre, hi ha gent sense escrúpols i amb mirada molt curta que s’agafa com a un clau roent a tesis i imatges falses que l’espanyolisme ha anat fabricant amb la intenció de derruir el conjunt de l’independentisme. Cegament. I aquests dos anys hem vist com alguns independentistes escampaven la tesi de la fugida, de la por personal, de l’abandonament dels qui restaven a la presó i coses d’aquest estil per atacar els exiliats –malgrat que n’hi ha de tots els partits–, però molt particularment per a atacar el president Carles Puigdemont, que és en definitiva el dirigent polític que ha marcat la consistència d’aquesta línia.

Val a dir que les coses eren prou clares ja de bon començament per a qui les volgués veure. Però és cert que avui prenen un valor indiscutible. Quan el govern, de primer el govern en ple, considera l’opció de l’exili, l’octubre del 2017, no ho fa amb la intenció de salvar situacions personals ni d’esquivar la presó dels seus dirigents, sinó convençut que és la millor manera de continuar lluitant per la independència, per la república proclamada, ampliant el camp de joc a un terreny més favorable a la democràcia –o simplement a un terreny democràtic, per contrast amb el que hem de suportar a l’estat espanyol.

Allò no era, en absolut, una decisió senzilla ni òbvia. Pel que jo sé, Jaume Asens i sobretot Gonzalo Boye van tenir un paper clau a l’hora de definir intel·lectualment aquest dòmino que dos anys més tard comença a ser ben visible i per això tenen tota la meva admiració. Veure-ho no era fàcil. Però també cal reivindicar que el govern va confiar en ells, cosa que puc imaginar que en aquell moment requeria una enorme capacitat de visió i molta valentia.

Quan el president Puigdemont va fer aquella multitudinària primera conferència de premsa a Brussel·les, em va cridar molt l’atenció què hi va dir. No parlava pas com un derrotat ni volia tancar l’època republicana proclamada hores abans. No cercava la manera d’escapar-se de les conseqüències d’allò que havia fet. Ben al contrari. Puigdemont va justificar la decisió d’anar a l’exili explicant que l’onada de violència que, com a reacció a la proclamació de la independència, desplegaria el govern espanyol a Catalunya no era assumible. I que per impedir aquesta violència el govern optava per ‘alentir el desplegament de la república’, considerant que aquesta decisió era ‘un preu raonable’ a l’Europa del segle XXI si servia per a evitar un bany de sang. I immediatament després va dir que era indiferent que això fos apreciat pels altres o no, perquè al capdavall demostrava ‘que la República Catalana serà un estat diferent’. Crec que avui cal remarcar tot això per entendre on hem arribat dos anys més tard.

Aquest camí que s’ha fet aquests dos anys no tenia mapa. Ningú no sabia quina ruta seguiria perquè ningú no l’havia transitat mai. Però ara, quan els contorns ja són traçats, és important de mirar al futur. Perquè ara ja som en les terres que sabíem que existien però que no havíem vist mai. Durant dos anys les administracions europees anteriors i un estat espanyol on anaven de bracet PP i PSOE feren tant com pogueren i més per frenar allò que era claríssim que acabaria passant: que les institucions europees imposarien les regles de la democràcia al règim espanyol. Com ja les havien imposades abans els tribunals belgues, suïssos, escocesos i alemanys. Només que ara la dimensió és diferent perquè les imposen les institucions d’una Unió Europea que Espanya està condemnada a obeir. El camp s’ha obert i ara podem córrer o moure la pilota per llocs que eren impensables de trepitjar mentre només jugàvem a Espanya. La gran qüestió és saber què ens espera ara. I, sobretot, com encaixa això que ens espera en aquell discurs que féu Puigdemont a Brussel·les tan sols hores després de la proclamació de la república.

D’allò més concret a allò més general: dilluns Oriol Junqueras serà a Estrasburg, sí o no? I quines conseqüències tindrà això per a Espanya? Si hi ha ningú que es pensa que el comunicat d’ahir negligeix que hi ha hagut una decisió de la Junta Electoral espanyola va molt equivocat. No negligeix la JEC, sinó que li respon. I adverteix Espanya severament. L’enfrontament entre les institucions europees i l’estat espanyol era una condició indispensable per a fer viable la independència de Catalunya i ací el tenim.

Però en el pla més general és on hi ha les grans conseqüències d'aquest esforç titànic. Efectivament, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un tribunal espanyol. El més alt dels tribunals espanyols i el que mana més. Però ja ha restat ben clar que, a diferència de la putrefacta administració de justícia espanyola, és un tribunal lliure i democràtic. Per això mateix les seves respostes a les preguntes clau del procés d'independència són i seran tan diferents de les que han donat el Tribunal Suprem espanyol, el Constitucional o l'Audiència dita Nacional.

Ara hem vist què ha respost el TJUE a la pregunta, senzilla, sobre si el vot dels ciutadans és la mesura de la democràcia o no ho és. Espereu, doncs, la seva resposta, més complexa, a preguntes com ara si la declaració d'independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d'autodeterminació dins la Unió Europea. Les respostes que una justícia democràtica té l'obligació de donar a totes aquestes preguntes, per defensar els drets de tots els ciutadans de la Unió, catalans inclosos, les sabíem d'ençà de fa dos anys, de sempre gairebé, perquè són de manual. Però, vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d'Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l'obligació de ser per a formar part de la Unió Europea. Però això l'exili no era cap fugida sinó que era la manera més sensata de guanyar.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  del dilluns 6 de gener del 2020

03 de gener 2020

Del “sit & talk” al “wait & see”

Per fi hem conegut el contingut del pacte entre ERC i el PSOE que s’ha gestat aquests dies entre els negociadors de tots dos partits. S’ha publicat el text complet de l’acord i, a primer cop d’ull, pot semblar un acord que no sembla suficient per donar el premi de la presidència al botxí de Junqueras, Puigdemont i els altres empresonat i exiliats, sense oblidar tampoc que Pedro Sánchez fou col·laborador necessari en l’aplicació del 155 i en l’enviament dels ‘piolins’ a estomacar els votants de l’1-O.

Diem que el pacte no sembla suficient perquè només contempla dos únics punts: 1/ el reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política per a resoldre’l i 2/ la creació d’una taula bilateral de diàleg, negociació i acord per la resolució del conflicte polític. Sembla doncs que les ambigüitats i manca de transparència de l’acord, marcaran l’agenda de la política catalana dels pròxims dies. És una llàstima que ERC no hagi aprofitat l’avantatge que li donaven els seus 13 escons, per reivindicar l’amnistia dels presos i exiliats polítics i la fi de la repressió que sofreix Catalunya. Escriu Vicent Partal que hi ha un parell de detalls que són importants i que ben aviat ens diran amb certitud a quina realitat ens encarem. El primer és que la primera reunió de la taula de governs serà quinze dies després de la constitució del govern. No es podrà dilatar més, doncs. El segon arribarà encara més aviat. Perquè la Junta Electoral Central espanyola és gairebé segur que inhabilitarà la condició de diputat del President Quim Torra, i que suspendrà els drets de diputat europeu d’Oriol Junqueras. I el PSOE i el PSC, si són coherents amb l’acord signat amb ERC, no tenen cap més remei que oposar-se frontalment a aquestes mesures i denunciar-les. I no solament amb declaracions públiques, sinó també votant al Parlament a favor de Torra, en la més que probable moció de confiança a què se sotmetrà amb tota seguretat el President de la Generalitat.

Arribats aquest punt la confiança només es pot recolzar en l’experiència prèvia i ¿quina és l’experiència que tenim els catalans amb els governs de Madrid?. ¿Què ha cercat el PSOE amb aquest pacte amb ERC?, simplement la investidura de Sánchez. El preu que paga és un acord sense contingut  i que no té cap mena d’estructura, és totalment obert i no contempla cap límit. Això és una arma de doble fil perquè, si bé es pot argumentar que està obert a parlar-hi de tot, també es pot argumentar que no es pot parlar d’amnistia i autodeterminació ─elements fonamentals i irrenunciables− perquè l’acord no ho contempla explícitament. A l’altre costat de la taula, ¿que ha pogut guanyar ERC amb el pacte? Potser pretén llençar a l’arena d’aquesta negociació a Torra (JxC) sabent que no en traurà res, que perdrà i que ens abocarà a una consulta que no contempli la independència, és a dir en poques paraules ensorrar Junts per Catalunya i aprofitar-ho per ressuscitar el tripartit d’esquerres amb ERC, PSC i els ‘podemites’, en unes pròximes eleccions catalanes.

Caldrà doncs, després d’haver aconseguit el “sit and talk”, esperar i veure els propers passos que facin uns i altres, confiant que tots plegats tinguin la suficient altura de mires, cosa difícil en aquests temps convulsament pragmàtics on tothom mira només pels seus propis interessos, per aconseguir uns avenços que permetin que la nostra Nació recuperi la dignitat i llibertat perdudes. Amb aquesta esperança, l’historiador Agustí Colomines ha publicat l’article titulat:  “Investir el carceller”, on analitza l’anomenada ‘doctrina Junqueras’ i compara el pacte d’Esquerra amb els socialistes amb el que va signar l’any 1996 el llavors President Pujol amb el President Aznar i que es va anomenar com ‘Pacte del Majèstic’. Podeu llegir l’article tot seguit.

Investir el carceller

Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui dirigit per algú que no n’és, és una d’aquelles ambigüitats de la modernitat líquida que va definir Bauman: qualsevol cosa canvia de forma precisament per la inconsistència de l’element.

En un temps d’incertesa, la incoherència només obté un premi momentani, mentre no es nota el circumloqui, l’error, el malentès, l’equívoc que acompanya l’acció. Els càrrecs d’ERC fan triar la gent a Twitter entre les engrunes de pa i la llibertat, mentre el programa de govern que van presentar abans d’acabar el 2019 el PSOE i UP proposa resoldre el conflicte de Catalunya amb vagues promeses competencials que no resolen la qüestió de fons. Per començar, el pacte ni tan sols esmenta un possible pacte fiscal, que és el que va proposar Artur Mas a Mariano Rajoy per oblidar-se del 9-N. Recorden vostès què deien llavors els dirigents d’ERC, inclosa Carme Forcadell? El blasme va ser contundent: “President, posi les urnes!”. El pacte d’ERC amb el PSOE, el qual de fet no es coneix, és tant líquid que farà bo el pacte del Majestic entre CiU i el PP del 1996. Almenys Pujol va saber negociar molt millor l’autonomia que els d’ERC, que amb unes poques partides pressupostàries ja en tenen prou, tot i que va ser llavors quan va començar la decadència pujolista. El suport del PP a CiU al Parlament va ser suïcida (vaig escriure-ho i vaig firmar-ho amb diversos columnistes ara entusiastes del gir d’ERC), tant com va ser-ho per a ERC fer president José Montilla, l’amic de Joan Tardà, el 2007.

ERC no podrà ser mai com CiU, perquè l’ambigüitat política d’avui dels republicans s’atura a les portes d’una suposada ideologia d’esquerra, fet que els impedirà sempre pactar amb la dreta espanyola com feien els convergents sense manies. El purisme “esquerrà” mata i inhabilita ERC per esdevenir la força centrada que somien els columnistes de l’establishment. Si l’independentisme estigués desactivat i reculés al 15% que no molesta, com passava abans, ja se n’haurien adonat. Quan tot es “normalitzi”, apareixerà un grup de centredreta que desplaçarà ERC i aleshores els que ara lloen el neoautonomisme dels republicans els criticaran per la pujada d’impostos i per les quatre banalitats pseudoesquerranes que creuen haver pactat. Felipe González va governar 14 anys i no va fer cap llei d’igualtat de gènere, per posar un exemple, però tothom encara ara en lloa la “modernitat”. Davant la dreta cavernícola, que a Espanya és rematadament franquista, el borni és el rei. La dreta gairebé mai enganya, és transparent com l’aigua, l’esquerra, en canvi, sempre és retòrica, fins i tot quan aplica polítiques de dreta. La modernitat líquida és filla de la socialdemocràcia, que va creure’s que amb una mica de colorant vermell ja n’hi havia prou per marcar diferències.

Avui es reuneix el Consell Nacional d’ERC i aprovarà investir Pedro Sánchez, el carceller. La reunió serà un passeig militar. Triomfaran les tesis de la direcció, copada per càrrecs públics, per gent que rep un sou a canvi del silenci. Seran els mateixos que el 30 de gener es van negar a investir Puigdemont per por. Per por a perdre el sou, eh? Als partits d’avui dia els dissidents se’n van per evitar el mobbing, el maltractament polític al qual són sotmesos per ganàpies amb cotxe oficial. La majoria de les vegades aquests dissidents són la part més preparada i conscient d’aquests grups polítics i, a més, són els que no necessiten viure de l’administració perquè tenen ofici i benefici. En la coneguda reunió del 1964 del Comitè Executiu del PCE en què Fernando Claudín i Jorge Semprún van començar a cavar la seva tomba, Claudín va preguntar a Santiago Carrillo quantes vegades aquell comitè havia votat en contra de les seves propostes. Era una pregunta retòrica, perquè Claudín ja en sabia la resposta. Cap. El pensament creix al marge d’uns partits que, si no són corruptes, sovint acaben sent-ho perquè es converteixen en una gestoria d’interessos sense cap mena de contrapès.

L’endemà de la diada de Reis, ERC portarà carbó als catalans. Els regalarà la investidura del carceller i, a més, reclamarà que anem a cantar les últimes nadales a les portes de Lledoners, Mas d’Enric i el Puig de les Basses mentre l’estat intenta desfer-se, per segona vegada, del president de la Generalitat. Ara, de Quim Torra. Un despropòsit. Una insensatesa. La Catalunya líquida que, ai, gestionarà les beques universitàries de la mateixa manera que gestionen el meu sou com a professor universitari —o sigui, per delegació—, haurà triomfat per satisfer, curiosament, els poderosos. Tant d’enrenou per no res. Per acabar amb un pacte que fa que ERC reculli les engrunes de terra. ERC ha exigit menys al PSOE i UP per investir el carceller que el que va exigir a JxCat per restituir Carles Puigdemont. Un serà president amb els vots dels independentistes claudicants, l’altre és a l’exili liderant la lluita per la llibertat i l’autodeterminació. D’aquesta contradicció en diuen "doctrina Junqueras".

Agustí Colomines i Companys
Historiador
Article publicat al digital  elNacional.cat el dijous 2 de gener del 2020

23 de desembre 2019

SPEXIT

El que ha sentenciat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) rebotarà per les parets d'Europa durant molt de temps. A les parets d'Espanya ha caigut com un tsunami, malgrat que alguns encara intenten dissimular que estan xops fins als ossos. Ha sigut divertit veure els mitjans de comunicació intentant desprestigiar el TJUE, intentant agafar-se al que sigui per cridar molt alt que visca la justícia espanyola, intentant jactar-se d'alguna cosa dient que el TJUE no ha dit res sobre la rebel·lió ni la sedició. Evidentment que no, perquè del que es tractava era de dilucidar si Junqueras havia estat retingut contra les normes europees pel Tribunal Suprem, perquè tenia dret a ser a Brussel·les com a eurodiputat, perquè mantenir-lo tancat no era una decisió justificada a partir del dret, sinó de les sacrosantes voluntats dels guardians de les essències del que ells consideren sagrat: la unitat d'Espanya.

El mastegot que s'han endut Marchena, Lamela, Llarena, Zaragoza, i... el Tribunal Constitucional, i la Junta Central Electoral i... tots aquells que fan pudor de ranci ha estat descomunal. A Espanya encara no han començat a digerir l'estrèpit que això genera. El TJUE els ho ha dit molt clar i castellà, per evitar confusions, afirmant que s'han vulnerat els drets dels nostres representants polítics i els de tots aquells que els hem votat. Sembla que això no ha fet res més que començar. Perquè ara és l'hora de recordar la prevaricació que va fer Tajani quan es va inventar unes mesures incomprensibles per evitar que Carles Puigdemont i Toni Comín trepitgessin el Parlament Europeu. Veurem com reacciona ara la justícia espanyola, que ha d'obeir sí o sí la sentència del TJUE i de rebot com influeix aquesta reacció en les converses obertes entre ERC i el PSOE.

No hem tardat ni un dia a veure com els ultres nacionalistes espanyols encenien la metxa de l'espanyolisme ferit i com la indignació patriòtica començava la campanya per reclamar que el regne espanyol imiti els britànics i marxi d'aquesta Europa Unida que no protegeix l'orgull espanyol per sobre dels drets dels ciutadans. Naixia una Plataforma amb el nom de "Spexit" a imitació del Brexit que l'endemà ja tenia un "supporter" de "rancio abolengo", Jorge Fernández Díaz anunciant-ho a La Razón. La convocatòria apel·la al sentiment nacional espanyol i subratlla aquest nou atac a la sobirania nacional. "Seamos una nación libre y no una colonia, salgamos de Europa". L'autarquia treu altra vegada la poteta, impulsada per tota aquesta colla de cretins que mai s'han cregut això d'Europa, fascinats amb les munteries i les curses de braus. Típica i previsibles la reacció de la caverna mediàtica espanyola que donant suport a la campanya de l'Spexit, sempre és la mateixa: tancar-se als aires de llibertat i democràcia, protegits per la paret que suposa gaudir de la veritat i la Gracia de Dios. Amb aquestes premisses metafísiques, planten cara a qualsevol que els vulgui discutir la seva raó.

Potser això de l'Spexit serà una bona idea. Ells que facin com Anglaterra amb el Brexit i nosaltres procurarem fer com Escòcia amb la independència. Podem estar contents amb la sentència del Tribunal. A partir d'ara es protegeixen els drets fonamentals dels electes a tota Europa. A partir d'ara qualsevol dubte es resoldrà d'acord amb la "Doctrina Junqueras". Ara caldrà veure com es mou Pedro Sánchez i, fins on arriba el grau de prevaricació de Marchena.

Aquests darrers dies s'han fet un munt de comentaris periodístics i s'han escrit molts articles arran la sentència del TJUE i les seves conseqüències, per això fa difícil escollir el millor o el més original. Creiem que cadascú pot triar i remenar dins els digitals o diaris de paper tot el que s'ha dit i especulat sobre l'esclatant victòria que l'independentisme ha assolit davant els unionistes espanyols. Per tant ens ha semblat millor acomiadar l'any fent només les anteriors reflexions sobre aquest tema i desitjar a tots els nostres lectors un 2020 fantàstic!

Perquè entre tots segur que som capaços de fer possible, allò que un dia ens van dir que mai aconseguiríem.
BONES FESTES i millor ANY 2020

07 de desembre 2019

Tot esperant el 19D

Falten escassament dotze de dies perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dicti sentència sobre la qüestió prejudicial sobre la immunitat de Junqueras. Les conclusions de l’advocat general del TJUE ), el senyor Maciej Szpunar,  són una petita victòria amb les recomanacions que va fer ara fa unes setmanes afirmant taxativament que l'exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras havia de ser reconegut com a eurodiputat, perquè el seu escó depèn únicament del vot dels electors i no de tràmits posteriors. Tot i que les conclusions de l'Advocat General no són vinculants per als jutges del TUE, en la majoria dels casos les sentències finals segueixen la línia marcada pel primer dictamen.

En aquest dictamen, el lletrat europeu apunta que els votants elegeixen diputats i "no aspirants a diputats", per la qual cosa la decisió expressada en el vot "no està subjecta a validació o cap confirmació". També descarta que la prestació del jurament o de la promesa d'acatar la Constitució espanyola constitueixi una etapa del procés d'elecció al Parlament europeu, procés que l'Advocat europeu creu que ha de concloure amb la proclamació oficial dels resultats. Imaginem per exemple que un altre estat d’Europa fes jurar davant la Bíblia la llei sobre violència de gènere, que tothom defensa. Seria un tràmit tan esperpèntic com el que ara exigeix l’estat espanyol.

Així doncs l’advocat general sentència que una persona que ha estat oficialment proclamada electa al Parlament europeu per l'autoritat competent de l'Estat membre en el qual va ser triat adquireix "únicament per aquest fet i des d'aquest moment" la condició de membre de l'Eurocambra. Per això, l'inici del mandat com a eurodiputat no depèn de l'assistència efectiva del diputat electe a la sessió constitutiva de la nova Eurocambra, ni al fet que assumeixi efectivament les seves funcions. Quant a l'abast de la immunitat que gaudeix un eurodiputat, l'Advocat General del TUE opina que ha d'aplicar-se a partir del moment en què s'inicia el primer període de sessions del nou Parlament europeu, que en aquest cas va tenir lloc el 2 de juliol, i s'estén durant els cinc anys de mandat de la legislatura.

Aquestes conclusions de l’advocat europeu posen novament el Suprem en una situació molt complicada, perquè la justícia europea comença a constatar la vulneració dels drets de Puigdemont, Comín i Junqueras com a eurodiputats electes i els dels dos milions d’electors que els van votar. Si el pròxim 19 de desembre el TJUE dictamina a favor de Junqueras, la seva condemna podria ser motiu de nul·litat. I si s’apliqués la mateixa doctrina en la causa de Puigdemont i Comín, que és oberta i pendent de resoldre’s a Luxemburg, si tots dos disposessin efectivament d’immunitat, no podrien ser detinguts, i l’ordre de crida i cerca contra ells dins l’estat espanyol s’hauria de retirar. És a dir, tots dos podrien tornar a Catalunya sense ser detinguts, si més no mentre durés el seu mandat com a eurodiputats.

Totes aquestes reflexions les assumeix com a pròpies l’advocat del President Puigdemont, Gonzalo Boye, en un article titulat “No som uns il·luminats”, on estudia els possibles escenaris que s’obren a partir del 19D. Podeu llegir l’article tot seguit.

No som uns il·luminats

Fins fa poques setmanes, gairebé ningú atorgava cap mena de viabilitat a la nostra permanent reclamació sobre la condició d’eurodiputats del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i Toni Comín; a partir de la presentació, el 12 de novembre passat, de les conclusions per part de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), el senyor Maciej Szpunar, han estat molts els que s’han plantejat que, tal vegada, no estàvem tan equivocats quan fa una mica menys d’un any plantejàvem, al president Puigdemont i a Toni Comín, que era viable concórrer a les europees i, si disposaven del suport necessari, acabar sent diputats del Parlament Europeu.

Sempre hem sostingut, com es pot consultar a les hemeroteques, que la condició d’eurodiputat s’assolia a partir de la proclamació dels resultats electorals, cosa que va succeir el 13 de juny i es va publicar l’endemà al BOE; contràriament, la Junta Electoral Central (JEC) sostenia que ni tan sols podien concórrer a les eleccions i la sala penal del Suprem (Marchena i Llarena) entenien que si bé hi podien concórrer, no podien accedir a la condició d’eurodiputats sense previ jurament i, a més, que mentre això no succeís no disposaven de la immunitat. Uns i altres estaven equivocats, com va deixar clar Szpunar.

L’advocat general, l’opinió del qual no és vinculant però sí molt rellevant i indicadora de per on anirà el TJUE, ha estat molt clara: eren elegibles i un cop triats no pot existir cap altre requisit per assolir la condició d’eurodiputats. També ha dit que la JEC s’equivoca perquè el jurament, del qual tots fan bandera, és un requisit excessiu i contrari al dret de la Unió i, a més, deixa clar que el Suprem s’ha excedit i equivocat. Tots aquests arguments no provenen de la prejudicial sobre la qual s’ha pronunciat sinó, clarament, de la demanda que vam presentar el 28 de juny en contra de la decisió del Parlament Europeu per la qual es va acordar prendre en consideració una llista incompleta de noms remesa per la JEC quan l’autènticament oficial era la publicada al BOE el 14 de juny.

Ara que es coneixen les conclusions del senyor Szpunar, molts s’han començat a adonar que no érem uns il·luminats i que és molt probable que més d’un hagi retorçat el dret per impedir, almenys durant uns mesos, que els eurodiputats Puigdemont i Comín puguin complir amb el mandat rebut a les urnes de part de més d’un milió de ciutadans de la UE. D’altres, que no callen ni sota l’aigua, pretenen apropiar-se d’una estratègia política i d’unes reflexions jurídiques producte d’una ingent feina en què mai van confiar i que, a més, ha deixat en evidència que els seus consells eren equivocats.

Els escenaris que es presenten fins al 19 de desembre, data en què el TJUE dictarà sentència, són, molt resumidament, tres: a) el TJUE fa cas de l’advocat general i considera que no es pot pronunciar sobre el tema perquè el vicepresident Junqueras ja està inhabilitat i, per tant, les conclusions del senyor Szpunar no l’afecten; b) el TJUE explica el marc jurídic aplicable en matèria d’eleccions europees assumint com a propis part de les conclusions de l’advocat general, i c) el TJUE dicta una sentència entrant al fons i establint que els electes ja són eurodiputats i, per tant, tenen immunitat i se’ls ha de reconèixer, si bé la mateixa immunitat no abraça el vicepresident perquè està inhabilitat. El que no és esperable és que el TJUE s’aparti o contradigui els criteris tecnicojurídics de l’advocat general que, per cert, són els nostres.

En el primer dels escenaris, i pel que fa a resoldre la situació que afecta el president Puigdemont i Toni Comín, caldria esperar a la resolució de la demanda que vam interposar el 28 de juny; en el segon escenari, caldria analitzar quina part d’aquesta resolució és d’aplicació general i quina no i, actuar sobre aquesta base. Finalment, en el cas que el TJUE entri al fons i ens doni plenament la raó, encara que sigui en relació amb les prejudicials del vicepresident, aleshores la condició d’eurodiputats hauria de ser immediatament reconeguda. Tot està per decidir, però el que ja és clar és que teníem raó i que, al final, a Europa sempre ens l’acaben donant per molt que el Sol intenti eclipsar-ho.

Gonzalo Boye
Advocat

Article publicat al diari La República el divendres 29 de novembre del 2019

22 de novembre 2019

L'enquesta del CEO

Aquesta setmana s'ha fet públic el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), encarregat pel govern de la Generalitat, aquest cop per primera vegada extensiu a tot el territori espanyol. Unes quantes dades interessants i contraposades. La primera: un 51,8% dels espanyols rebutgen un referèndum; però el 68% aposten pel diàleg Estat-Generalitat. Una altra: els catalans són els que pitjor fama tenen a Espanya; els considerats més simpàtics són els andalusos. D'altra banda resulta xocant, per exemple, que a la resta de l'Estat es consideri que el govern central beneficia Catalunya quan aquí la percepció és exactament la contrària.

El CEO també ha deixat al descobert un panorama absolutament tètric de l'opinió pública espanyola, no gaire allunyat dels paràmetres ideològics del franquisme. Els ciutadans espanyols consideren més prestigiosa la Guàrdia Civil que la Universitat, pensen que Catalunya té massa autonomia i —esfereïdor!— gairebé la meitat dels enquestats no acceptarien la independència de Catalunya ni tan sols encara que s'hagués decidit a través d'un referèndum acordat i reconegut des de la seva pròpia legalitat. ¿Això vol dir que aquesta altra meitat intransigent ens enviarien els tancs?

L'emplaçament al diàleg que aflora del sondeig arriba en un moment significatiu: diàleg és el que reclamen precisament JxCat i ERC si Pedro Sánchez vol comptar amb els seus vots per a la investidura. El diàleg i la negociació per abordar les vies de resolució del conflicte és el que recull més suports per part dels catalans i els espanyols. Arribats a aquest punt, després de veure els resultats de l'enquesta, quedaria encara una pregunta importantíssima: ¿Que fem amb els presos, exiliats i processats? Potser la resposta la podem trobar en l'article titulat "Fer el que cal", que ha publicat l'expresident de l'Autoritat Portuària de Barcelona, Joaquim Coello Brufau, on escriu: "Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d'amnisties, generaran debats tan virulents com inútils." Potser doncs, es podria fer un pacte de silenci per part del sobiranisme, on les forces polítiques catalanes independentistes es comprometessin a no demanar, en un termini de tres o cinc anys, cap reivindicació de separació d'Espanya, a canvi d'obtenir, com proposa l'articulista, uns beneficis fiscals, econòmics, territorials, etc., o sigui ras i curt, un nou Estatut votat en Referèndum i per damunt de tot una amnistia general per tots els presos, exiliats i processats. Rumiem-hi. Si voleu llegir l'article complet d'en Coello, ho podeu fer més avall.

Fer el que cal?
La política desplegada pel PSOE recentment ha fet pensar a molts electors que buscava un pacte de legislatura amb el PP.

La renúncia a pactar amb Podem i la convocatòria de noves eleccions, l’explícita voluntat de Pedro Sánchez de no parlar amb el president de la Generalitat, la defensa blindada de la sentència contra els líders independentistes, més enllà de l’obligat respecte a la mateixa com a govern de l’Estat, la tímida condemna de Vox, l’absència de resposta a la desaforada acusació del trencament d’Espanya... Tot això i la gesticulació que l’acompanyava portava a la conclusió que es practicava una política d’aproximació a la dreta.

Per raons no explicades, o per incapacitat de la ciutadania per entendre les “intel·ligents” estratègies dels nostres polítics, hem arribat a la formulació d’un projecte de govern d’esquerres, de coalició PSOE-Podem, que necessita el suport o l’abstenció dels partits independentistes per a la investidura, i no gens menys per poder governar amb ordre, amb una política estructurada i plausible, és a dir, amb l’aprovació dels pressupostos, de lleis amb voluntat reformadora, pensions, desigualtat i pobresa, precarietat en l’ocupació, fiscalitat, etc.

Es planteja doncs la necessitat per al PSOE d’aconseguir almenys l’abstenció d’ERC per evitar unes noves eleccions, que serien políticament devastadores per a l’esquerra i amb possibilitats de produir un govern de dretes amb el suport de Vox, un malson. O alternativament un pacte forçat amb el PP que seria ara onerós per al PSOE. Es faria com a conseqüència explícita del fracàs de no saber fer un govern d’esquerres.

Per ERC la necessitat d’arribar a un acord amb el PSOE és igualment imperiosa. ¿Com explicar al seu electorat, malgrat els presos, malgrat els mutus desaires i menysteniments polítics amb el PSOE, que no dona suport a un govern d’esquerres i fa possible un govern que en les circumstàncies actuals seria especialment inconvenient per a les tesis sobiranistes?

És quan les dues parts estan obligades a pactar, perquè l’alternativa de no fer-ho és pitjor, que s’arriba a acords.

Hi ha dues qüestions a considerar, el contingut de l’acord i la manera d’aconseguir-lo. La segona no és menys important que la primera perquè hi ha propostes que no és útil que es plantegin d’entrada, poden fer perillar l’acord. Les qüestions més difícils de cedir per la contrapart s’han de plantejar una vegada que ambdós socis tinguin una relació de confiança, no al principi. Un acord PSOE-ERC té pocs partidaris. El contingut s’ha d’explicar poc a l’inici. Hi ha perill de ser denunciat per “cessions vergonyants i traïdories insostenibles”.

En definitiva, això porta a dues conclusions en relació amb el “com”. Ser progressiu en el que es pacta i ser discret en el que s’anuncia. Comunicar els acords quan estan fets, no el que es pretén fer.

Quant al contingut, només hi ha ara un camí possible, un nou Estatut en línia amb l’aprovat al 2006. Agència tributària compartida amb l’Estat, però integral, és a dir, recaptar tots els impostos pagats a Catalunya. Competències exclusives i blindades en llengua, cultura, seguretat, universitats i recerca. Infraestructures locals, aeroports, ports, rodalies ferroviàries, autopistes... amb el necessari transferiment de recursos.

Un dels millors polítics de Catalunya al segle XX va ser Pasqual Maragall. Retornem a les polítiques que ell va proposar. Si les haguéssim seguit, si la dreta no les hagués impugnat i portat al Tribunal Constitucional, no seríem on som. Si ERC ho proposa com a base de la negociació amb l’Estat, ¿com podrà el PSOE no acceptar-ho si ho va proposar a través del PSC com a eina i camí per a la convivència de Catalunya i Espanya? Aconseguir després, dilatant-ho en el temps, un indult per als presos polítics i exiliats, tant pel que fa a la llibertat com a la inhabilitació. No parlar d’amnisties, generaran debats tan virulents com inútils.

Una crítica segura pels sobiranistes a aquesta manera d’actuar és que tot el que no s’aconsegueixi al principi es perdrà. L’Estat, seguint una tradició arrelada, no ho complirà. El govern dependrà del suport dels 21 vots sobiranistes, dels quals 13 d’ERC. Una oposició d’aquests faria caure el govern, és l’assegurança, però el risc és que el govern substitueixi ERC per Cs. Això obliga a definir el pacte ara i a concretar de manera suficient el futur, el dilema etern. ERC necessita la fiabilitat del que es pacti, el PSOE, no abordar l’autodeterminació.

¿És aquesta una cessió acceptable per les parts? S’ha de saber explicar als propis, s’ha de tenir el coratge de fer-ho, tant per ERC com pel PSOE. No cal renunciar a res, per ERC a la independència, però per fer ara el que és possible i cal, seria el pla que es proposa, s’ha d’aplicar intel·ligència política. Se li deu al poble de Catalunya, al sobiranista i al que no ho és.

Joaquim Coello
Enginyer

Article publicat al diari  EL PUNTAVUI  el divendres 22 de novembre del 2019.

13 de novembre 2019

Mort el gos s’acaba la ràbia?

Ara que ja coneixem els resultats electorals del 10-N a ningú se li escapa que, en un Congrés amb 17 partits, caldrà fer política amb majúscules per poder arribar a acords. El líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat ràpid i en només 48 hores ha signat un pacte de govern amb el líder de Unides Podemos, Pablo Iglesias. Ara necessitarà molta mà esquerra per aconseguir que la resta de partits desbloquegi la situació i per obtenir el seu suport a la investidura.

La mala notícia pels espanyols ha estat sens dubte la pujada dels franquistes de Vox que, amb 52 diputats, esdevenen la tercera força al Congrés de Diputats, darrere d'un PP que malgrat haver pujat no ho ha fet amb l'empenta que ells pretenien i s'han quedat lluny dels 100 escons que algunes enquestes els hi atorgaven. S'haurà d'anar molt amb compte amb aquest ascens de la ultra dreta espanyola, que amb aquest resultat s'homologa amb els seus equivalents europeus, però els avença per la dreta, essent de llarg la força feixista més important a la Unió Europea, per sobre de la francesa, alemanya, italiana, etc.

Pel que fa a les forces sobiranistes catalanes, han aconseguit el seu millor resultat en unes generals espanyoles, assolint gairebé el 57% dels vots a Catalunya, enfront del 39% aconseguit per les forces del 155. Aquesta victòria reforça la legitimitat de les aspiracions democràtiques dels sobiranistes i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del Suprem, el triomf independentista deixa gairebé KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, amb la victòria sobiranista del 10-N tindran la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la seva causa.

Punt i a part mereix l'anàlisi de la derrota sense pal·liatius de Ciutadans després d'haver perdut 47 diputats i 2,6 milions de vots a les eleccions espanyoles. Amb deu diputats, Ciutadans no podrà ser decisiu en la legislatura que comença al congrés espanyol i per això Albert Rivera ha anunciat que plega i deixa la política. El dirigent de Ciutadans ha dimitit del càrrec de president del partit i tampoc no ocuparà l'escó de diputat del congrés espanyol i ha manifestat que ara començarà una nova etapa personal fora de la política. Rivera va començar la seva carrera política a Catalunya estrenant-se com a diputat al parlament el 2006 i va bastir-hi una estratègia basada en la confrontació dialèctica, la crispació i la ràbia. Ara caldrà veure si al congrés del partit s'imposa una direcció de continuïtat amb el projecte de Rivera o el sector crític de C's és capaç de reorganitzar-se després d'haver-ne plegat molts dels seus integrants. És a dir, en definitiva si la mort (política) del gos, acaba amb la ràbia (del partit).

Una anàlisi del fracàs de l'Albert Rivera en la política espanyola i catalana, l'ha fet molt encertadament el periodista del diari ara, Gerard Pruna, en el seu article titulat "El vol frustrat d'un polític ambiciós", on estudia el personatge des de la seva entrada en terreny de joc polític ara fa 13 anys fins a la seva desaparició i fugida aquest dilluns passat, i on el periodista ressalta que, "l'ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l'impacte de Vox". Podeu llegir l'article tot seguit.

El vol frustrat d’un polític ambiciós

De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid —des d'Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama—, n'hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l'anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l'Estat. L'entrada al govern d'Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del 'sorpasso'. I l'aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d'arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.

El 2006 l'enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n'anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l'Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d'experiència laboral a La Caixa —on ara podria tornar després de tretze anys d'excedència— i amb una oratòria esmolada que l'ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.

Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge —José Domingo i Antonio Robles— acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l'havien d'empènyer fins a Madrid: els d'alguns sectors mediàtics i de l'establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el "Podem de dretes" pel qual sospiraven.

Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d'assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida —havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009— i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l'estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel·ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament —25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017— i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.

Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos —primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez— com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n'hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges —de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE— fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.

Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l'olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l'arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l'independentisme —i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat—, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l'ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d'avui, Rivera ja és passat.

Gerard Pruna
Periodista

Article publicat al diari  ara  el dimarts 12 de novembre del 2019