En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

14 de gener 2018

Pitjor que el presos d’ETA

El director del Nacional.cat, José Antich, es fa la següent pregunta: “¿Què ha passat perquè l'Estat acabi privant homes de pau de drets que fa 30 anys reconeixia a presos d'ETA? Algú podrà afirmar que les llibertats no han anat cap enrere?”. Tot això ve a tomb de la interlocutòria  del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, en que denega la petició d'Oriol Junqueras de ser present en la sessió constitutiva del Parlament del proper dia 17 de gener per poder votar i l'obliga a fer una delegació de vot. El periodista compara aquesta denegació d’excarceració de Junqueras amb la situació viscuda el 26 de febrer de 1987, en la sessió d'investidura de Juan Karlos Ioldi com a candidat a Lehendakari en representació del grup parlamentari d'Herri Batasuna. Ioldi fou traslladat, des del penal d'Herrera de la Mancha, la vigília de la sessió d’investidura enmig d'unes mesures policials sense precedents. Però Ioldi va poder anar a l'hemicicle com a diputat, les autoritats judicials ho van permetre, hi va haver manifestacions de les Gestores Proamnistia a la porta del Parlament, i no es van restringir els seus drets. Ara amb el govern del PP, amb el 155 i els jutges aplicant la llei al seu lliure albir, això ha canviat i ni Junqueras, ni previsiblement els altres tres presos polítics, no podran assistir a cap sessió del Parlament. És interessant saber com, des del País Basc, entenen el conflicte que tenim plantejat a Catalunya. Per fer-ho hem recuperat l’article del periodista José Ramón Blázquez, publicat abans de que es celebressin les eleccions del 21-D, amb el títol ’L’altre 155: deshonor i humiliació’, on afirma que “Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny”. Podeu llegir tot seguit l’article del diari Deia.

L’altre 155: deshonor i humiliació
Els optimistes creuen, en la seva infinita ingenuïtat o enganyats pels seus desitjos, que el conflicte català es reconduirà en poc temps, un cop curades les ferides de la convivència, amb un Govern més realista i a partir d'una major sensibilitat a Espanya cap a les demandes de Catalunya. No han entès res. Pot ser que els efectes demolidors de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per sotmetre la rebel·lia independentista s'oblidin després de les eleccions del dia de Sant Tomàs i un cop es restaurin els poders autonòmics. Aquest dolor esdevindrà, perquè per a una majoria social l'actual autogovern té un escàs valor, ja que el conceben com una institucionalització del passat, subrogada a un Estat que aspiren a superar. La frontera entre espanyols i catalans no l'ha marcat aquesta norma abusiva i ignominiosa, sinó l'altre 155, l'invisible: l'escarni i la violència emocional exercida en diversos fronts contra la ciutadania, inclosa la part que no simpatitza amb la causa sobiranista.

Hi ha una xic de programat i una mica d'improvisat en les accions del 155 emocional. Estava prevista la cataracta de menyspreus sobre Catalunya, paper que ha recaigut en els mitjans de comunicació i específicament en les cadenes de televisió, així com a les xarxes socials. Ni Euskadi va rebre tanta humiliació, insults, vexacions, desqualificacions i ultratges durant els llargs anys de la violència terrorista, de la qual ens feien responsables als bascos, els seus governants i institucions. Recordem i patim aquella maror d'odi verbal i moral, sovint insuportable, i encara aguantem un plus de acarnissament quan el lehendakari Ibarretxe i la majoria del Parlament de Gasteiz es va atrevir a portar a Madrid un pla aproximat a una proposta confederal, moderada i raonable. Però allò ho supera avui amb escreix el calvari català.

La ignomínia en marxa, el que es diu i maldiu dels catalans en els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol és pura degradació. Aquest torrent ignominiós té dues versions. La primera és la més elemental i òbvia, la de l'exabrupte directe i sense concessions, com quan Ana Rosa Quintana diu "mamarratxo" a Oriol Junqueras o quan Eduardo Inda manifesta el seu odi radical i diu que el president Puigdemont "és un merda". Els greuges són imparables. Són molts els tertulians i convocats als platós, les emissores de ràdio i el paper premsa per l'ofensiva de la mofa, sense que, almenys per compensació o fins i tot per estètica, hi hagi els suficients comentaristes per denunciar la guerra bruta de la injúria, ideada a La Moncloa i articulada com un cor hostil d'imprecacions.
La segona versió de l'oprobi mediàtic és la manipulació informativa que es desenvolupa en notícies, editorials i articles d'opinió. S'ha elaborat un repertori anticatalà perquè hi hagi certa unanimitat en les paraules bàsiques, com és pertinent en les clàssiques accions de desprestigi i destrucció de l'enemic comú: desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d'Estat, covards, adoctrinament ... Val que les opinions particulars tinguin la seva quota de maltractament contra els líders de l'independentisme, perquè hi ha molt franctirador servil, però que aquest mateix criteri de demolició es bolqui en les notícies i els editorials, en les primeres pàgines, dóna idea de fins a quin punt Espanya i les seves eines informatives han perdut la decència i estan en caiguda lliure cap a la vergonya i compromesos en un procés d'humiliació i deshonra del poble català sense límits ètics.

L'aplicació del 155 de la vergonya s'ha dipositat amb especial rancúnia en tres símbols: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell.

Humiliats per defensar-se, amb la sospitosa unanimitat de les campanyes prefabricades, el legítim president de la Generalitat ha estat despietadament titllat de covard. Als espanyols, lo de l'honra de campanar i milícia els ve de lluny, ben representada per Calderón de la Barca i altres autors de la hipocresia, de manera que la sospita de deshonor és la pitjor acusació possible, com una mort en vida. Aquest medieval greuge és el que s'ha adjudicat a Puigdemont perquè no sortís viu del seu audaç exili belga. Se li demanava al polític destituït que, com l'almirall de ‘la honra sin barcos’, tan grotesc, es deixés detenir i empresonar i pagués amb la presó i la pena del telenotícies la seva desafecció amb Espanya. És a dir, que s'immolés, no ja per ser digne a ulls de l'Espanya nostàlgica de l'imperi, sinó per comportar-se com un castellà antic, submís i ranci. I no, Puigdemont i els consellers que l'acompanyen es defensen de la tirania constitucional fent servir els instruments que tenen al seu abast, jurídics, diplomàtics i de relat. Doncs no faltaria més! No hi ha res més digne que defensar la llibertat i la raó des de la legitimitat democràtica.

A Oriol Junqueras l'estan fent miques. Després d'optar per quedar-se i assumir el sacrifici de la presó injusta, amb l'acompanyament de les vexacions judicials i policials ja conegudes, se l'intenta matxucar política i personalment en els mitjans, potser perquè, segons les enquestes, se’l  presumeix com virtual president després el 21-D. Abans d'això, ha de ser degudament arrasat. Un diari, dels més papistes que el Papa, deia del vicepresident legítim que era l'únic dels polítics catalans presos que feia servir "roba carcerària", com suggerint el vestit de ratlles de les pel·lícules i fins la gorreta. D'aquestes burles canalles es nodreix l'altre 155 per executar la seva tasca d'extermini moral.

No sé si per ser dona o per la seva personalitat d'aparença fràgil i propensa a l'emotivitat, Carme Forcadell és una peça d'especial delectança per l'odi desfermat a Espanya. Com Puigdemont, la presidenta del Parlament ha fet ús d'una estratègia eficaç de defensa, lluny del calderonià recurs a la immolació i la falsa honra hispana. I en la seva declaració ha dit el més just per no donar facilitats al sistema judicial que il·lícitament la sotmet a una pantomima de procés. No té res a veure la grandesa de la causa independentista amb la manera d'enfocar els seus drets. Si calgués fer teatre per menysprear un tribunal trampós, jo també ho faria. I prometria l'acatament constitucional i encara fer-me soci del Reial Madrid. Forcadell no té per què expiar cap culpa i té ple dret a calcular les seves paraules contra un model de justícia abusiu, com ho faria una persona com cal davant d'un tribunal nazi. I, malgrat això, se la presenta com covarda, deshonrosa, traïdora, no tant per enemistar-la amb els seguidors de l'ideal independentista, com per humiliar-la amb els espanyols que assisteixen a l'espectacle d'una decapitació pública. Forcadell és tant senyora i política digna, tan si declara el seu acatament constitucional, com si renega de la legalitat, a conveniència, perquè està en clar desavantatge en un sumari fraudulent. Té l'admiració dels que no es deixen enganyar i escapen de la invitació a l'acarnissament.

També la fugida d'empreses de Catalunya cap a diverses ciutats de l'Estat, mitjançant el canvi de seu social, és part integrant d'aquest 155 humiliant. Es tracta d'un càstig col·lectiu, que perjudica per igual a independentistes i als que no ho són. És un escarment general per la gosadia d'exercitar la llibertat i és, a més, un avís a navegants. Estem advertits del preu de la democràcia. És de lo pitjor de l'estratègia de vexació anticatalana i possiblement comporta els estralls més duradors, perquè moltes de les empreses fugides no tornaran a canvi del favor dels espanyols venjatius.

Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny.

José Ramón Blázquez
Periodista

Article publicat al diari digital deia.com el dimarts 14 de novembre del 2017

(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

10 de gener 2018

Rebel sense causa

Com el títol de la mítica pel·lícula que el malaguanyat James Dean va protagonitzar, l’Oriol Junqueras  i el Joaquim Forn estan presos a Estremera i els Jordis estan presos a Soto del Real per un delicte de rebel·lió, però ‘sense causa’, doncs el judici encara no s’ha fet. Analitzem ara què diu l’article 472 del Codi Penal:  ‘Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: … 5º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional’. En tot el desenvolupament de l'anomenat ‘procés’ no hi ha hagut ni un sol acte de violència per part dels protagonistes del mateix, ara en presó preventiva sense fiança, per tant la violència és un element constitutiu del tipus penal. Es per tot això que resulta impresentable que el Tribunal Suprem hagi decidit que és ‘arriscat’ deixar en llibertat el líder d’ERC, Oriol Junqueras vicepresident de la Generalitat, historiador, pacifista declarat i demòcrata confés. Fa pocs dies l'ex-jutge espanyol Elpidio José Silva, a la tertúlia de El Món a Rac1, va demostrar ser un lletrat de fortes conviccions al assegurar que els jutges espanyols no son independents, “funcionen a base del pal i la pastanaga” va dir, ja que a la primera desviació del que els hi manen el seus superiors, són expedientats disciplinàriament i fins i tot expulsats, com van fer en el seu cas. Finalment aquest ex-jutge va afirmar rotundament que a Espanya no hi existeix l'Estat de dret. Es fa evident que el procedir de la justícia contra les llibertats del nostre pobre acabarà com el rosari de l’aurora, com afirma en el seu article titulat “Això no pot acabar mai bé” el prestigiós catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo i que ve a demostrar que, des de la perspectiva del delicte de rebel·lió, tota l’actuació del estament judicial en aquest cas és esperpèntica i sense fonament, es a dir “sense causa”, com a la pel·lícula.

Això no pot acabar mai bé

El pressupost de fet del delicte de rebel·lió és un alçament violent. La violència és un element constitutiu del tipus penal. L'acció política o cívica pacífica o, en tot cas, no violenta, amb l'objectiu de "declarar la independència d'una part del territori nacional", podrà ser, sens dubte, una acció antijurídica, però no és una acció constitutiva del delicte de rebel·lió. Perquè sense violència no hi ha rebel·lió.

Això, que jo sàpiga, no s'ha discutit mai. No hi ha cap Manual de Dret Penal en el qual no s'expliqui el delicte de rebel·lió d'aquesta manera. I per això resulta difícil d'entendre que el fiscal general es querellés contra els membres del Govern i de la Mesa del Parlament davant l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem per un delicte de rebel·lió.

En tot el desenvolupament de l'anomenat 'Procés' no hi ha hagut ni un sol acte de violència per part dels protagonistes del mateix. S'han succeït al llarg de set anys manifestacions i concentracions extraordinàriament massives i s'han celebrat dues consultes amb participació d'una mica més de dos milions de persones, sense que s'hagi registrat ni un sol acte de violència sobre les persones i ni tan sols algun acte de vandalisme. Totes les persones que han participat, fossin autoritats o ciutadans normals i corrents, ho han fet de manera completament pacífica. Això no s'ha discutit per ningú.

Com es justifiquen, llavors, les querelles per rebel·lió? De quina manera acrediten el ministeri fiscal, l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem la conducta violenta de les persones contra les que es dirigeixen les querelles? En quin moment s'ha produït un "alçament violent" per part d'Oriol Junqueras, per exemple, que el converteixi en "reu del delicte de rebel·lió"?

No hi ha una resposta que no sigui absurda per a aquests interrogants en els escrits de la Fiscalia o en les actuacions de l'Audiència Nacional o del Suprem. La interlocutòria dictada per la Sala del Tribunal Suprem divendres pel qual es decideix mantenir la mesura de presó provisional per al senyor Junqueras proporciona el millor exemple del que dic.

La Sala reconeix expressament que no és possible imputar ni directament ni indirectament cap acte de violència al vicepresident del Govern. Ni va actuar ni va ordenar actuar amb violència en cap moment. Això està acreditat. I no obstant això, la Sala el fa responsable de la violència contra les persones que pretenien votar en el referèndum convocat per la Generalitat el dia 1 d'octubre, ordenada pel Govern de la nació als membres de les forces i cossos de seguretat de l'Estat . En convocar el referèndum, el Govern va obligar a l'Estat, és a dir, el Govern de la Nació, a reaccionar exercint violència contra els ciutadans. Com ningú pot desconèixer que un Estat reaccionarà amb tots els mitjans a la seva disposició per evitar la fallida de la seva integritat territorial, són els que provoquen aquesta reacció els responsables de la violència.

El "alçament violent" del Govern va consistir en que va provocar que el Govern de la Nació hagués de ordenar les càrregues de la Policia i la Guàrdia Civil contra els ciutadans que volien votar. Aquestes càrregues, convé no oblidar-ho, van conduir al fet que el Grup Socialista prengués la iniciativa de reprovar la vicepresidenta del Govern. Iniciativa que va quedar sense efecte amb la votació del 155 de la Constitució. I no obstant això, en l'acte de la Sala del Suprem es trasllada la responsabilitat de la vicepresidenta Saénz de Santamaría al vicepresident Junqueras i amb aquesta operació es justifica la querella per rebel·lió contra aquest últim.

L'acte, des de la perspectiva del delicte de rebel·lió, és esperpèntic. No ho és en absolut en la descripció que fa del 'Procés' i en el caràcter antijurídic del mateix, però sí en la seva qualificació com a delicte de rebel·lió. No hi va haver 'alçament violent' per part del Govern, però sí 'contra-alçament violent' per part del Govern de la Nació. En la provocació d'aquest contra-alçament està la justificació del delicte de rebel·lió per part dels membres del Govern. La Generalitat és la responsable de la violència exercida per l'Estat contra els seus ciutadans. Aquesta és la violència que converteix Oriol Junqueras en reu del delicte de rebel·lió.

Javier Pérez Royo
Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital eldiario.es el dissabte 6 de gener del 2018

05 de gener 2018

‘Divide et impera’

El Tribunal Suprem ha decidit que manté Oriol Junqueras en presó provisional. El vicepresident, que està tancat a Estremera des del 2 de novembre, de moment no pot participar de l'activitat política que té com a responsabilitat i que li ha estat encomanda pels seus milers de votants el 21-D.  Junqueras, com Puigdemont de moment no estan condemnats per cap delicte, i per tant, no haurien de veure limitats cap dels seus drets tret del de la seva llibertat de moviment i, en el cas del vicepresident de comunicació. Sembla que les darreres declaracions fetes pels guanyadors de les eleccions, en el sentit de rebaixar les expectatives per assolir una ràpida sortida d’Espanya o de fer-ho de forma dialogada no han servit per estovar al govern de Madrid i que l’únic esdeveniment que esperen en realitat és el de la rendició incondicional, que a la pràctica es resumeix en l’eliminació per a tota l’eternitat de Catalunya com a subjecte polític, com a singularitat cultural i, si fos possible, com a poble. Per aconseguir aquest objectiu, des de Madrid, estan atiant la rivalitat entre els independentistes, més concretament entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, tal vegada amb certa raó ja que, mentre JxC es manté ferma en mantenir a Carles Puigdemont com a primera i única opció per ocupar la presidència de la Generalitat, d'altres com la CUP i Gabriel Rufián (que després dels tuits de les "cien monedas de plata" o del "presidente via Skype” descriuen la millorable qualitat del personatge), ja es mostren obertament favorables a d'altres opcions. Aquesta és la unitat i la lleialtat a què ens té acostumats el sobiranisme. Així doncs l’estratègia de Rajoy és clara: dividir l’independentisme per situar-lo al marge de la política o, millor encara, fer-lo fonedís. Com escriu en Vicenç Partal en el seu editorial: 'La maniobra d'enfrontar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquesta que intenten ara el govern espanyol i els seus corifeus mediàtics, és d'una eficàcia provada i, per tant, cal anar-hi amb molt de compte'. Podeu llegir tot seguit l’editorial.

La divisió: el parany que cal evitar

L’any 338 aC Roma va derrotar la Lliga Llatina, una confederació de tribus dirigida per Alba Longa, que integraven una trentena d’assentaments a la part central de la península Itàlica. Després de la derrota, els vencedors es van encarar a una qüestió preocupant: com controlar el territori de la Lliga, per evitar que ningú més en prengués el control? Ho van fer sembrant discòrdia entre les trenta ciutats. En van fer entrar unes quantes a l’imperi, en van deixar fora unes quantes més, van retallar els dominis arbitràriament en alguns casos, els van augmentar en uns altres. Què cercaven? Enfrontar totes aquestes ciutats les unes amb les altres, que es barallessin i que competissin, ensems, pels favors de Roma, convertida així en la capital indiscutible de l’imperi. La jugada, brillant i tremendament eficaç, va ser el motor de l’expansió territorial de Roma i va restar encunyada per sempre en el famós ‘divide et impera’ (‘divideix i impera’, o ‘divideix per vèncer’), atribuït erròniament segles després al gran Juli Cèsar.

Explico això per avisar que la maniobra d’enfrontar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquesta que intenten ara el govern espanyol i els seus corifeus mediàtics, és d’una eficàcia provada i que, per tant, cal anar-hi amb molt de compte. Encara que també sigui cert que la intenció no pot ser més òbvia i que això, en el nostre cas, no els ajuda.

Siguem clars: l’estat juga a confrontar-los l’un amb l’altre, a explotar l’evident poca sintonia que hi ha entre ells dos i a fer servir l’animadversió que alimenten mútuament alguns sectors de tots dos partits independentistes. Però no ho fa per prioritzar aquest o aquell, sinó exclusivament per guanyar ells. Amb aquesta fórmula provada, amb aquesta fórmula comprovada ja fa tants segles.

En aquest país la pulsió partidista sembla sempre inevitable, però, precisament en un dia com avui, cal reconèixer que no ha arribat mai fins a l’extrem de destruir el projecte conjunt de la independència. I això és molt important de remarcar-ho ara. Perquè vull pensar i creure que continuarà essent així. Després de la gran bufetada que va clavar aquest país a Mariano Rajoy i al bloc del 155, seria imperdonable que ara els nostres polítics no fossen capaços de prioritzar, per damunt de qualsevol altra cosa, la formació d’un govern a l’altura del que el país espera.  Del govern que hauria de capitanejar l’enfrontament amb un estat que ha perdut unes eleccions però que no pensa afluixar. Ben al contrari.
Que l’acord de govern no és feina fàcil, ho sabem tots. Però també tots som conscients del desastre històric que significaria ser incapaços de restaurar el govern legítim després d’haver fet la part més difícil, després d’haver estat capaços de guanyar les eleccions. Vivint en l’estat d’excepció que vivim, és lògic i natural que els negociadors estiguen obligats a imaginar moltes opcions, algunes de sorprenents i tot. Però això estaria bé, demano, que ho facin de manera discreta i sense caure en la provocació –no cal fer piulades, cal bescanviar-se  papers i negociar. Una certa premsa madrilenya ja fa temps que especula amb la idea d’un govern presidit per Junqueras, com la darrera manera d’evitar el retorn del govern legítim de Catalunya presidit per Carles Puigdemont. Ells, com la Roma del segle IV, fan la feina que han de fer: ja que no ens han pogut derrotar en el camp de batalla electoral, miren si ara ens poden derrotar a còpia de dividir-nos. Però el parany és tan evident que l’hauríem de superar fàcilment.

Junqueras i Puigdemont no tenen dret, avui, a no entendre’s. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan rotunda, però estic segur que molts lectors comparteixen aquest sentiment, aquesta presa de posició. I tots dos, i sengles partits, saben que això vol dir que hi ha actituds que cal evitar, com ara la de donar pàbul i versemblança a les maniobres del govern espanyol o a les filtracions interessades dels mitjans al seu servei i al servei d’aquest estratagema desesperat.

I és ben clar que no cal ser tan curt de mires per a fer servir una maniobra evident com aquesta per arrapar uns pocs vots a qui menys cal arrapar-ne, a aquells amb qui es compartirà govern i s’hauria de compartir projecte. Perquè Junts per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP –i  amb ells tothom– val més que siguin conscients d’una cosa: després del debat d’investidura, de cap manera no ens espera una legislatura plàcida de quatre anys, sinó més aviat l’enfrontament més decisiu, potser el definitiu. I la força de tothom, la que és representada en els 2.079.340 vots, serà més necessària que mai. Unida. Unida. Unida.

Vicenç Partal
Periodista

Editorial publicada al digital VilaWeb el dijous 4 de gener del 2018

29 de desembre 2017

Le Monde i Europa

El prestigiós diari matutí francès ‘Le Monde’, considerat com el diari mes influent de la premsa quotidiana francesa amb uns 2 milions de lectors, va publicar el divendres 22, l’endemà de les eleccions del 21D a Catalunya, un contundent editorial carregant amb duresa contra Mariano Rajoy. El diari va titular el seu editorial sobre els comicis amb un impactant: "L'aposta perduda de Mariano Rajoy"  parlant, en la seva portada, d'un moviment independentista que ha sortit reforçat en aquestes eleccions convocades sota l’amenaça del 155. "És una amarga derrota" pel president del Gobierno”, assegurava el diari francès. En el mateix diari es publicava un altre article amb el títol  Eleccions del 21D: majoria absoluta independentista”  on el prestigiós diari analitzava, de forma implacable i clara, els resultats del 21D. Potser és el moment que, des de Catalunya, comencem a acceptar que la premsa francesa coneix millor la idiosincràsia catalana, els seus problemes i las possibles solucions que  tots els mitjans espanyols. Podeu trobar traduïts tot seguit ambdós articles del diari francès Le Monde. A veure si d’una vegada per totes des d’Europa es comença a parlar lliurement del ‘problema català’, explicant què passa realment al ‘Reino de España’ i com ha dit el President Puigdemont: “La gent que a Europa ha avalat, amb suport explícit o silencis, la recepta Rajoy també n'hauria de prendre nota. Els catalans hem de decidir el nostre futur, i cap recepta que vulgui prescindir de les seves majories parlamentàries, funcionarà. Que ho escolti bé Europa "

L'aposta perduda de Mariano Rajoy

Al convocar eleccions anticipades, el primer ministre espanyol Mariano Rajoy esperava trencar l'impuls del moviment independentista. Dijous, els catalans van decidir el contrari. És una derrota  punyent la que Mariano Rajoy acaba de patir a Catalunya. Quan el 27 d'octubre, com a reacció a la declaració unilateral d'independència del govern català, el primer ministre espanyol va suspendre l'autonomia de la regió i va convocar unes eleccions anticipades, esperava trencar el moviment independentista. La seva vicepresident, Soraya Saenz de Santamaria, fins i tot es jactava d’haver-lo ‘decapitat’.

El dijous 21 de desembre, els votants catalans van decidir el contrari. Amb 70 diputats dels 135, els partits nacionalistes conserven la majoria al Parlament de Catalunya, fins i tot perdent dos escons i superen el 47,5% dels vots, el mateix nivell que el 2015. Més humiliant per a Madrid, el Partit Popular de Mariano Rajoy conserva només tres diputats al Parlament de Barcelona. Per descomptat, aquest partit mai va ser dominant a la regió, però el 2012 encara tenia dinou escons, i el senyor Rajoy no va escatimar esforços, anant amb més freqüència de l'habitual a Catalunya per donar suport als seus candidats. "Estem al costat correcte de la història ", es vantava ell mateix fa només dos dies.

Sobretot, el partit del primer ministre ha estat superat amb escreix pel partit ‘Ciudadanos’ que, amb el 25% dels vots i més d'un milió de vots, es converteixen en el primer partit català i es referma cada vegada més, a nivell nacional, com el jove rival centredreta del vell Partit Popular soscavat pels casos de corrupció. "Espanya ha de tenir un projecte de futur que entusiasmi a tots els espanyols", va declarar el seu president, Albert Rivera, partidari de noves eleccions nacionals, mentre que el senyor Rajoy esta al front d’​​un govern minoritari .

Destituït per Madrid a finals d'octubre i exiliat a Bèlgica , l'expresident autonòmic, Carles Puigdemont, apareix com a guanyador de les eleccions. Ha quedat per davant del seu exvicepresident Oriol Junqueras, el líder de l'esquerra republicana catalana (ERC) que ha hagut de fer campanya des de la presó. Tot i que el senyor Puigdemont està amenaçat de ser arrestat per ‘rebel·lió, sedició i malversació’ si torna a Barcelona, ​​les urnes l'imposen com a potencial president de Catalunya.

D’altre banda, l'expresident català ja no és l'hostatge de l’independentisme d'extrema esquerra de la CUP, que ha perdut sis dels seus deu diputats i ja no està en posició d'àrbitre. Amb seixanta-sis electes, i sempre que es puguin arribar a entendre, els partits del Sr.Puigdemont i el Sr.Junqueras tenen una veu més que la anti-independència. Poden buscar el suport de Podemos, hostil a la independència però favorable a un referèndum d'autodeterminació.

Què faran els independentistes amb el seu èxit en una Catalunya dividida per la meitat? "La República Catalana ha derrotat la monarquia de l'article 155", va dir Puigdemont, referint-se a l'article de la constitució que va permetre a Madrid prendre el control de la regió. Però ni ell ni els representants de l'ERC van plantejar una declaració d'independència unilateral la nit de les eleccions. Enviaran la pilota al camp de Madrid. "O Rajoy canvia la recepta o nosaltres canviem de país", va dir el Sr. Puigdemont, que és una forma de dir que la independència no és l'única sortida de la crisi.
El diàleg de sords entre aquests dos líders que no són capaços de parlar entre ells és una de les causes de la violència, principalment verbal, que s'ha instal·lat els darrers tres mesos a Catalunya. Però en aquesta regió fracturada, el resultat no pot ser el xoc de dos camps irreconciliables. Els votants catalans van votar massivament (gairebé el 82% de participació) i van expressar la diversitat de les seves opinions, que no es poden reduir a un debat maniqueu entre separatistes i unionistes.

El Sr. Puigdemont ha enviat un missatge al primer ministre espanyol: "Senyor Rajoy, faci política ! Conegut pel seu immobilisme, haurà de forçar la seva naturalesa i fer propostes a Barcelona. Aquest és el significat del resultat del 21 de desembre. També és el significat de la història.

Eleccions del 21D: majoria absoluta independentista

El poble català ha parlat. La presó, l'exili, la intervenció de l’autonomia, la repressió i la censura no han tingut èxit davant la voluntat dels ciutadans. La majoria absoluta dels separatistes, 70 escons de 135, 57 escons unionistes i 8 escons, ni sí ni no.

Acusats de rebel·lió, dos presidents d’organitzacions independentistes de la societat civil (ANC i Òmnium), el pacifisme dels quals no cal demostrar, estan a la presó , també el conseller d'Interior i el vicepresident. El president de la Generalitat de Catalunya i quatre ministres van haver d' exiliar-se a Bèlgica, encara que finalment l'ordre internacional d'extradició va ser retirada pel govern espanyol per no perdre la partida, de manera que les acusacions no es van mantenir. L'autonomia catalana fou intervinguda a través de l'article 155 de la Constitució espanyola. Aquest article no permet dissoldre el Parlament de Catalunya ni convocar eleccions anticipades. Malgrat això, el govern espanyol les va avançar sense que això provoqués cap escàndol a Europa.

La censura durant la campanya va batre rècords: prohibició de certs anuncis publicitaris electorals, prohibició de la presència del color groc a l'espai públic i d’altres al·lusions a la llibertat dels presos polítics. Els mitjans de comunicació catalans no podien utilitzar determinades expressions, la televisió pública catalana no va poder retransmetre de forma completa la gran demostració d'independència a Brussel·les del 7 de desembre (podia emetre’n  només un minut cada mitja hora). Els consellers catalans posats en llibertat condicional abans del seu judici tenien la llibertat d’expressió limitada. La repressió també va ressorgir: professors acusats de parlar a classe sobre la violència policial l'1 d'octubre al referèndum; llocs web tancats, comptes de Facebook cancel·lats, milers de perfils de Twitter eliminats.

Fins i tot hi ha un informe recent de la Guàrdia Civil espanyola, lliurat al Tribunal Suprem, que inclou una nova llista de persones acusades de rebel·lió i sedició, una llista cada vegada més llarga. Fins i tot l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat citat per haver llegit una proclama en una manifestació a Barcelona. Això en un context on el portaveu de l'executiu espanyol declara davant les càmeres de televisió que és gràcies al primer ministre, Mariano Rajoy, que els líders catalans estan a la presó(1). Ja no pretenem creure que la justícia espanyola sigui independent .

Amb tot plegat: ¿cal recordar que, d'acord amb el marc constitucional i penal espanyol, l'exercici de l'autodeterminació no és un delicte? Només cal llegir els articles 10.2 i 96 de la Constitució espanyola(2)per convèncer-se’n,  o l'anàlisi d'un jurista experimentat que parli en un diari unionista ─vegeu el seu article "A Espanya, avui és no és un delicte per un parlament que declari la secessió "─ (3). La proclamació de la independència no és delicte.

Malgrat aquest context excepcional, la independència ha guanyat encara més.


Articles publicats al diari Le Monde el 22 de desembre del 2017
(Traduït del francès pel secretariat de l’UCS)




23 de desembre 2017

Rajoy ha de plegar

Després de l’esclatant victòria de la República catalana enfront del 155 i per tant de la derrota de Rajoy el 21-D, ho hem de tenir molt més clar per poder afrontar la venjança judicial que ha començat aquesta mateixa setmana, amb les notícies sobre nous encausaments de líders polítics catalans.  Els líders polítics espanyols no saben perdre i ho demostraran amb tota la seva força. Abans de formar govern hem d'exigir a Europa el tancament de les causes judicials, cap pres polític, cap membre del Govern a l'exili, exigir l'anul·lació del 155 i que treguin les seves corruptes mans de la caixa de la Generalitat. Sembla que la Merkel comença ja a pressionar al Rajoy i que la UE a Brussel·les veuen que tenen un problema damunt la taula. Els independentistes ens hem guanyat el dret a la República Catalana, hem guanyat en tota mena de formats i condicions. Ara la pilota està damunt la teulada de Rajoy. Si vol tenir una mínima esperança de mantenir-se en el poder a Espanya, li cal negociar amb Catalunya i fer-ho més aviat que tard. Fer això o veure com li passen pel damunt la resta de partits i el treuen a empentes de la Moncloa. Com diu molt encertadament des de Madrid la periodista Ana Pardo de Vera, en l’article que podeu llegir tot seguit: “El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.”. Talment és així, el procés català pot acabar amb Rajoy i ell ho sap. Catalunya amb els seus vots li ha dit clarament que ja n’hi ha prou de jutges, presons, exilis i querelles i que ha de dimitir o convocar eleccions.

Catalunya expulsa a Rajoy, España comença.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Arrimadas la Presidència de la Generalitat, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en va prendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.

Si el president del Govern tingués un mínim de moral, se’n hauria anat quan es van conèixer els papers de Bárcenas amb el detall acreditat de part del finançament il·legal del PP i la seva corrupció genètica.

Si, a més a més, tot i sense tindre’n consciència, tingués un mínim de dignitat i la volgués per al seu partit, presentaria immediatament la seva dimissió i convocaria eleccions generals després dels resultats dels comicis al Parlament de Catalunya, precedits de la major crisi institucional en 40 anys que , lluny de resoldre’s en el dia d'avui, s'ha (re)confirmat amb una majoria indiscutible de l'independentisme i la aclaparadora victòria de Ciutadans.

Els que estan en contra de la piconadora del Govern sobre Catalunya (amb el suport del PSOE i Ciutadans) i malgrat el desig de mantenir al poble català unit amb la resta d'Espanya, feliç i realitzat, segurament s'alegrin avui d'aquesta victòria dels empestats de la Moncloa; un triomf que no és, ni més ni menys, que la corroboració que la Política i només la Política és el camí per desfer aquesta malifeta i, no diguem, aquest greuge.

El greuge, el dolor i la humiliació de les càrregues policials de l'1-O, de l'155, dels barrots carceraris del candidat a president Junqueras i del seu conseller Forn i del ‘think tank’ independentista Òmnium-ANC; del candidat-president Puigdemont refugiat a Bèlgica de la llei (que no justícia) espanyola; el greuge tot i la legitimitat d'un independentisme al qual l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol li impedeix ser consumat encara que vagi en un programa electoral majoritari al Parlament ...

Rajoy ha estat expulsat de Catalunya i comença a ser-ho d'Espanya per deixadesa, incompareixença, negació, irresponsabilitat i ─des avui─ portar al seu partit al principi de la fi gràcies a una alternativa conreada amb cura a la seva pròpia casa ideològica amb menysteniment i menyspreu, en línia amb la forma de fer política de Rajoy: no fer res. El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Acostades la Presidència de la Generalitat, gairebé amb tota probabilitat i per ara, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en vaprendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.
José María Aznar, precisament ell, és el guanyador intel·lectual dels vots del 21-D.

Rajoy i el PP són els responsables primers, com a president i partit del Govern d'Espanya, de no haver escoltat i haver menyspreat a qui s'ha tornat a demostrar que és pràcticament la meitat de la població catalana; la qual volia anar-se'n d'Espanya, la qual sabem que avui segueix volent marxar d'Espanya malgrat o gràcies a la (no) política de Rajoy i, sobretot, d'aquest Govern. I insisteixo, malgrat o gràcies a les amenaces de plagues bíbliques, a les de ruïna econòmica, les clavegueres d'Interior, les porres, la presó, l’anul·lació per la força de la sobirania catalana i la intervenció de la seva autonomia davant la meitat d'un poble atònit i ferit. Atiat i motivat: enfortit.

Rajoy se’n ha d'anar, però l'independentisme es queda i ho fa més legitimat, moralment molt més fort, amb Puigdemont convertit en heroi al capdavant. Per cert: ¿Aniran a detenir el president de la Generalitat electe quan vagi a Barcelona per ser investit?

Ana Pardo de Vera
Periodista

Article publicat al diari digital Publico.es  el divendres 22 de desembre del 2017.

(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

18 de desembre 2017

EL VOT ÚTIL

Queden només quatre dies per unes eleccions al Parlament de Catalunya, convocades de forma il·legítima per Rajoy emprant  l’article 155, i hores d’ara encara hi ha un 27% de l'electorat que no sap a qui votar. Segons les últimes enquestes, hi ha més de 600.000 catalans orfes de decisió, sense la determinació necessària per agafar una o altra papereta, aplaudir a un o altre candidat, justament en aquestes eleccions, on el vot anomenat útil és utilitzat per tots els candidats per decantar l’opció cap als seus partits i quan tothom parla de la importància de tenir clar el vot, dels famosos blocs, d'estar en un costat o en l'altre, i que és indispensable que les urnes parlin de forma clara i contundent per escollir la millor opció pel futur del nostre país.

Es presenten moltes llistes (més de una quinzena a Barcelona), però només set formen part de l’actual parlament inhabilitat: CUP-CC, CsQP, PP, PSC-PSOE, C’s, ERC i PDeCat. Aquestes set forces es poden agrupar en tres blocs: Els defensors del 155 i que volen l’anulació de la independència (PP, PSC-PSOE i C’s), els indefinits (CatComú-Podem) i els contraris al 155 i favorables a restituir el Govern destituït (CUP, JxC i ERC).
           
Des d’aquest Blog, volem fer arribar la nostra opinió cap a aquesta ingent quantitat d’electors que hores d’ara encara no tenen clar el seu vot, dient-los-hi en primer lloc que el més important és no quedar-nos de braços plegats. Davant de les condemnes pel 9-N i de les presons, de l’1 d’octubre i de les tones de mentides i humiliacions que cal suportar en aquesta campanya, un podria pensar que no hi ha res a fer. La veritat és que sempre hi ha alguna cosa a fer. I la més important és votar massivament el 21-D a favor de la llibertat, de la democràcia i per recuperar les nostres institucions que ens han estat arrabassades il·legalment per un article 155 inconstitucional.

La violència de l’1 d’octubre, el discurs del rei del dia 3, l’empresonament dels Jordis, el 155, l’empresonament i exili del Govern, tot això ha tingut dos objectius. El primer, a la curta, barrar el pas a la dinàmica del Procés. Aquest potser l’han assolit. El segon aconseguir que el procés no torni mai més. L’objectiu és deixar fora de la llei i, sobretot, fora del pensament ‘pensable’ l’independentisme. Fer-lo anormal, acabar amb ell a còpia de criminalitzar-lo. Aquest segon encara no l’han pogut obtenir.

Si tenim en compte que aquestes eleccions les ha convocat el senyor Rajoy per imposar la seva llei o sigui la llei del més fort, la dels que van aprovar l’aplicació del 155, perquè aquesta és l'única via que tenen per derrotar l’independentisme, el moviment social democràtic més fort, més transversal, més plural, més democràtic i més pacífic que s'ha donat durant els darrers anys a la Unió Europea, d’entrada podem excloure de la tria a fer pels electors amb sentit democràtic, el primer dels tres blocs, es a dir tots els partits que defensen aquest nefast article 155, o sigui PP, C’s i PSC-PSOE.

L’altre bloc és el de Cat-Comuns-Podem. Molta atenció amb aquesta llista! Ells es vanten de tenir la clau de la governabilitat i potser tenen raó. Segons com podrien arribar a fer un quatripartit amb C’s, PP i PSC-PSOE. Malgrat guanyar l’Arrimadas, el triumvirat del 155 podria investir Miquel Iceta, si s’aseguren els vots de Podem. És una jugada mestra que donaria rèdits a Espanya però que enfonsaria Catalunya. L’executiva de Podemos es va desempallegar d’Albano Dante Fachin, perquè sabien que no és una persona manipulable i van posar de cap de llista en Domènech, un individu sense carisma que farà el que li ordeni el líder suprem en Pablo Iglesias. C’s cedirien la presidència a Iceta perquè saben que Podemos no investiria mai l’Arrimadas.  Als ulls d’Espanya seria vist com una heroïcitat per salvar el país d’un independentisme suïcida.

El tercer bloc és el dels contraris al 155. Son els votants apallissats de l’1-O i per tant els defensors de la democràcia i la llibertat. Si partim de la base que les eleccions del 21D són il·legítimes, des d'aquest punt de vista són absolutament excepcionals, fins al punt que, un cop decidits a participar-hi, calia fer-ho des d'una proposta política excepcional, una candidatura unitària com la que va proposar el President Puigdemont. Al no aconseguir-la, ara els partits netament independentistes s’estan discutint per cercar els vots que anomenem ‘útils’.  Tan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, com la primera secretària, Marta Rovira han manifestat per activa i per passiva que ERC és l’únic vot útil d’aquesta campanya electoral, per poder esdevenir la primera força enfront de C’s. Aquest és el problema, ja que ERC no va acceptar la llista unitària i creiem que ara ERC està jugant amb foc. Igual que a Barcelona, on per anar separats vàrem regalar la ciutat a l’Ada Colau, ara correm el risc de regalar el país sencer als neofranquistes. Que passarà si els espanyolistes voten en massa C’s? Val més no imaginar-ho. Si la negativa d'ERC a la llista unitària és el que ens ha dut a aquest escenari, resulta inacceptable que ara vagin fent crides al vot útil cap a ERC per evitar que guanyi C's.

Aquesta situació que alguns no hauríem desitjat mai ha habilitat, lamentablement, un cert ús o instrumentalització dels presos. Des de la candidatura d'ERC s'han fet discursos llençant missatges per votar ERC com un vot que permeti aconseguir la llibertat d'Oriol Junqueras. S'ha singularitzat en la seva situació, com si no hi haguessin més presos. Es van llençant repetits missatges que venen a dir: “s'han quedat al vicepresident de la República, volen que l'abandonem, però no l'abandonarem! Votem-lo massivament el 21D". ¿No abandonar Junqueras vol dir abandonar Jordi Sánchez, número 2 de Junts per Cat o Joaquim Forn, número 5, o Jordi Cuixart, que no va a cap llista?

Malgrat que en aquestes eleccions Junts per Catalunya està jugant amb una mà lligada a l’esquena, sempre hi ha alguna cosa a fer. La nit del dia 21 tan a Espanya com a Europa preguntaran qui ha guanyat, si ho ha fet el senyor Rajoy amb el seu 155 o ha guanyat el President Puigdemont amb el seu Govern cessat. Aquest és el primer objectiu.  Serà difícil que el President Puigdemont pugui tornar a casa nostra, peró cada vot per la llista del President és uns metres més que s’acosta el President a Catalunya. El missatge més rotund pel senyor Rajoy és dir-li que els mateixos que van fer fora Puigdemont i el seu Govern amb el 155 retornen al Palau de la Generalitat pel mandat de les urnes. El vot a Junts per Catalunya val gairebé per tres: val per consolidar i saber quanta gent vol la independència, val per restituir el Govern legítim de Catalunya, que mai hauria d’haver estat cessat i val, en definitiva, per engaltar al senyor Rajoy la bufetada política més gran que se li pot donar doncs, a nivell internacional la tria serà clara, o Rajoy o Puigdemont, totes les altres combinacions de resultats, per més que es maquillin, no seran tan potents com si guanya el President Puigdemont. L’única victòria que Rajoy no podrà manipular ni maquillar serà la del President Puigdemont.  La decisió doncs és si s’avala el 155 o s’avala el Govern escollit el 27S.

La llista de Junts per Catalunya és el que més s'assembla a la proposta del President Puigdemont de llista unitària, que hauria guanyat de manera inequívoca les eleccions i que hauria impedit el que ara, amb llistes separades, es visualitza com un escenari d'inquietud per la possibilitat que C's pugui ser la llista més votada i amb més escons. Perquè torni el president, s’ha de votar al President i Junts per Catalunya és la llista que millor garanteix la pluralitat del país, que millor defensarà el Govern legítim i el mandat popular per restituir les institucions per recuperar l'autogovern i implementar la República.

Aquesta és la manera democràticament impecable i demolidora de carregar-se el 155, de visualitzar als ulls de tot el món que el poble de Catalunya no ha acatat el 155. I que restablim la nostra legalitat i les nostres institucions. Fer servir les eleccions del 21D per a qualsevol altra cosa que no sigui restituir el President i el Govern legítims implica entrar en el joc del 155 i de l'estat espanyol, i abordar aquestes eleccions com unes eleccions ‘normals’, quan no ho són. L'única manera d'assegurar-nos que el resultat del 21D sigui llegit internacionalment com un triomf de l'independentisme és que la llista del President legítim, ara a l'exili, guanyi  i  que l'independentisme obtingui majoria absoluta.

Ara no és el moment dels partits. No és el moment de mesurar les nostres forces entre ERC, JxC i la CUP. No és el moment de dirimir hegemonies. És el moment de configurar una gran resultat al voltant d'una sèrie de punts molt bàsics, però que tots haurem de compartir: restabliment del President i el Govern legítims, recuperació de les estructures institucionals, retorn dels exiliats i llibertat dels presos polítics. A banda, evidentment, de seguir empenyent per fer efectiva la República. No és només restablir el Govern legítim, és la garantia de votar per restituir el Govern legítim de JxCat i d'ERC, amb Puigdemont de President, Junqueras de vicepresident i tota la resta de consellers.

No oblidem d'on venim i com hem arribat  fins a la proclamació de la República el 27-O: una fita que des del 1714 mai havia aconseguit el catalanisme democràtic. No oblidem tampoc que el 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut, liderat pel socialista Pasqual Maragall amb la voluntat de trobar un encaix definitiu amb Espanya, per prop del 90% dels vots;  només el Partit Popular del Piqué hi va votar en contra. Vam aprovar l'Estatut retallat a Madrid en el referèndum del 2005. El Tribunal Constitucional el va tombar en els articles més importants d'identitat i finançament i ha estat qualificat com un COP D'ESTAT per molts juristes per no respectar la nostra voluntat majoritària. Cert que el 6 i 8 de setembre d'enguany vam contestar per fi a aquella humiliació, aprovant les lleis del referèndum i de transitorietat, expressant el nostre rebuig majoritari a la Constitució espanyola i a l'Estat vigent i si ho voleu dir així també amb un cop d'estat democràtic. El referèndum de l'1-O i la proclamació de la República és la nostra resposta democràtica a 14 anys d'humiliacions, dèficit fiscal permanent, 40 lleis suspeses pel TC i una crisi brutal que ens va obligar a retallar la despesa social, que amb estat independent, no hauríem hagut de suportar.

No oblideu doncs això, amigues i amics que ens llegiu, quan aneu a votar dijous proper. Resumint i malgrat totes les desavinences buscades o trobades, el que hem de fer el dijous vinent és sortir a votar i omplir les urnes a rebentar amb vots pels partits que defensen la independència, siguin de la candidatura que siguin, per aconseguir que Rajoy i els seus comparses treguis les seves urpes de les nostres institucions i es restableixi el Govern legítim i la normalitat democràtica a Catalunya.

Unió Catalanista de Sabadell

14 de desembre 2017

La fugida d’empreses

L’enquesta de població activa diu que a Espanya encara hi han 3,7 milions d’aturats, que els espanyols cobren menys cada any i que més de 3 milions d’espanyols guanyen menys de 1.000 euros al mes. També hem conegut la ‘buidada’ de la guardiola de les pensions i que l’any 2018 l’estat espanyol haurà de pagar-les demanant préstecs. Amb tot plegat el ‘Gobierno’ es fixa només amb l’1 per cent de les empreses que ha dit que volien traslladar la seva seu fora de Catalunya per culpa del procés independentista. Això és el que preocupa al governants espanyols i no la resta de dades macroeconòmiques que, segons els experts, farà que l’any 2018 sigui probablement el pitjor any per el deute i el dèficit espanyol. No es parla per res del fet que Catalunya lidera el creixement econòmic a Espanya fins al tercer trimestre, amb un increment del 3,5% en termes anuals. Tampoc diu res arran que aquest dilluns el departament d'Economia de la Generalitat (ara intervingut) ha donat a conèixer el seu càlcul de la balança fiscal corresponent a 2013 i 2014, que ha xifrat en 16.570 milions el 2014, un 8,4% del PIB català, i ha calculat el de 2013 a 15.493.000, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul del govern català amb el mètode de flux monetari. Tampoc es parla que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia (ara intervinguda), només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Aquesta dada és la que el professor Xavier Sala i Martín comenta en el seu article que podeu llegir més avall i on ens explica també el significat del mot ‘neollengua’.

La culpa és dels separatistes

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.

Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.

En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.

L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.

L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.

Xavier Sala i Martín
Economista

Article publicat al diari ara el dimarts 12 de desembre del 2017

11 de desembre 2017

Si guanya el 155

Si fem cas de les darreres enquestes, sembla que l’independentisme el 21D no ho té pas guanyat, ans al contrari pot ser que les tres forces que es presenten defensant la derogació del 155 no arribin a confegir una majoria suficient. En canvi als defensors del 155 sembla que totes li ponen, especialment a ‘Ciutadans-Ciudadanos’ la formació amb més arrels neofranquistes de les tres que conformen el bloc dels unionistes. Per això és interessant llegir l’article que s’ha publicat amb el títol “Neofranquisnme” i que podeu llegir tot seguit, per saber a què s’enfronta Catalunya si guanyen els defensors del 155. Com defensa l’autor de l’article dient que “Espanya és un estat neofranquista. Espanya és una pseudodemocràcia”, des de la LOAPA —si no abans—, un encobert article 155 ha estat vigent i, segons els casos, ha anat limitant, pervertint, humiliant, intervenint, suspenent l’autonomia catalana. Només cal veure l’acarnissament contra la llengua, el rosari inacabable de lleis pròpies recorregudes al Tribunal Constitucional pel govern central, amb una traca que pot servir d’exemple de la destresa que hi tenen: l’atac per terra, mar i aire contra l’Estatut del 2006. L’ombra del 155 —del «¡ a por ellos !»— planarà per sempre més com una amenaça gens subtil. S’ha obert la veda. Només cal veure el transparent Mariano Rajoy afirmant que el 155 «está ahí siempre», o les poc innocents i preteses contradiccions entre membres del seu govern, que inclouen un brutal «depèn de qui guanyi les eleccions». Com molt bé adverteix el President Puigdemont: “si després de les eleccions del 21-D governen PSC, C’s i PPC, el que s'ha vist fins ara amb l'article 155 només serà un joc de nens”.

Neofranquisme

Tothom sap, tot i que això sovint no comporta cap reflexió, que quan a finals dels anys setanta del segle passat, la dictadura militar de Franco va acabar amb la mort del dictador, no va patir cap tipus de revisió ni d’enjudiciament. Va mancar un procés real de sanejament polític i social. Molts franquistes de soca-rel continuaren presents en les esferes de poder públic. A diferència del feixisme alemany, el feixisme espanyol mai tingué el seu Nuremberg, mai es féu neteja del tot d’una ideologia totalitària que va romandre oculta dins dels límits d’una nova configuració estatal.

A fi i efecte de sobreviure, a través d’una intel·ligència automatitzada, la ideologia franquista continuà present en els lideratges de la nova Espanya, gràcies a dos eixos primordials: la dinàmica de partits polítics, i el domini institucional central. Si bé aquest nou franquisme ja no representa com a tal una prolongació del règim dictatorial, amb les seves formes extremes, sí que és prou hàbil per mutar i adaptar-se a les noves regles del joc.

Aquest nou franquisme, al meu entendre millor dit neofranquisme, és present als inicis del nou Estat “democràtic”, i en condiciona les seves bases constitucionals. De fet, la Constitució espanyola no deixa de ser una eina coercitiva cap a les minories nacionals que viuen atrapades dins del monstre estatal espanyol, on el poder s’estructura perquè aquestes minories esmentades (la catalana, la basca…) mai siguin determinants per afectar el bastiment d’un estat de dret fet a mida pel nacionalisme espanyol.

Sembla clar, quan amunt parlo de dinàmica de partits, que no cal que esmenti el cas més paradigmàtic: ‘Alianza Popular’, ara ‘Partido Popular’. El PP és la síntesi exacta de com una ideologia neofeixista s’acaba materialitzant en una aposta política suposadament democràtica. Des dels seus inicis, amb sos fundadors, com l’arxiconegut Manuel Fraga, hereu directe del general Franco, el PP dilata i conserva aquells ideals franquistes que contemplen Espanya com una gran nació, la unitat de la qual cal defensar a qualsevol preu. Aquest ultranacionalisme espanyol fabrica lleis a sa mida per tal de mantenir sa unitat territorial. Nogensmenys, els límits del poder també són vulnerats quan veiem que el poder judicial resta al servei del poder executiu, com si Espanya mai hagués passat per aquella fase que separa el món Modern del món Contemporani que és la separació de poders. Aquests darrers dies ho hem vist a bastament; Fiscals de l’Estat atacant els líders sobiranistes catalans, i magistrats fent presos polítics per reprimir el clam del poble català. I els líders d’aquest Estat tenen plena consciència del seu abús i perversió, com hem vist quan han retirat l’ordre europea de detenció contra el president Puigdemont i consellers, sabent que els tribunals de Bèlgica, i Europa, no tolerarien la seva manipulació legalista.

Per tot plegat, potser s’escauria un exercici de sinceritat mentre anem al centre de la qüestió: Espanya és un Estat neofranquista. Espanya és una pseudodemocràcia, segons hem vist amb les seves actuacions arran del referèndum català de l’1 d’octubre: atemptats contra la llibertat d’expressió, repressió policial extrema, prohibicions continuades, empresonaments, imputacions tendencioses, etc. Només els ha faltat treure l’exèrcit al carrer, però saben que no ho poden fer, ja que forçarien una intervenció internacional que no desitgen. El poder d’Espanya encara recau en mans dels hereus de Franco, els quals ens governen, i controlen el nucli dur de l’Estat; Casa Reial, Govern, Fiscalia, Audiència Nacional, Tribunal Constitucional… No poso noms car la llista seria immensa i ocuparia tot un altre article.

Així mateix, una darrera observació per fer palesa la tesi que estem en una pseudodemocràcia, i és la manca de respecte de l’Estat espanyol cap als drets humans, en especial cap al dret a l’autodeterminació. Espanya està subscrita als tractats internacionals en què reconeix fidelitat als principis de l’ONU. Per contra, la seva actitud constant és contrària a respectar l’autodeterminació de nacions com la basca i la catalana que estan dins de les seves fronteres. La cosa queda molt ben resumida en diverses de les frases magistrals del president Mariano Rajoy, com ara: “El dret a l’autodeterminació no existeix en cap Constitució de cap país del món”. Suposo que la seva ment limitada creu que Espanya i la seva Constitució són el centre de l’univers, i no entén que la legalitat internacional impera sobre la legalitat espanyola.

Qui sap, tal vegada la Independència de Catalunya serà el primer pas per a què algun dia Espanya sigui fins i tot una democràcia, aprenent dels seus errors i reestructurant-se. O altrament és inevitable la seva desaparició, com l’antiga Iugoslàvia, fet que posaria de manifest allò que fa uns anys Albert Pont posava com a títol del seu llibre: Delenda est Hispania!

David Olmedo Hubach
Llicenciat en Història de l’Art
Aficionat a la Història de Catalunya

Article publicat al digital L’UNILATERAL. cat el divendres 8 de desembre del 2017