Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juny 2019

Què és la violència?

Finalitzat el judici de la vergonya, al que hem dedicat dotze apunts en el nostre Blog, ens resta només ara esperar la sentència, que la majoria creuen caurà damunt el cap dels dotze acusats a finals de setembre o primers d’octubre. Hem escoltat emocionats els al·legats finals dels dotze encausat, tots ells d’una dignitat immensa. És un honor immens per una Nació posseir una classe política que gaudeix del privilegi de tenir uns líders amb la qualitat humana i els valors democràtics que varen exhibir tots ells, tenint al davant la mirada gèlida dels set jutges que han d’emetre una sentència que els pot destrossar la resta de la seva vida.

Els nou homes i tres dones han demanat, des de la cadira dels testimonis habilitada avui per al torn de les darreres paraules dels acusats, l’un rere l’altre, com podia ser que amb el que s’ha vist ací durant aquests mesos fossin capaços de sostenir encara aquestes acusacions. Amb prou feines si els magistrats podien mantenir-los la mirada, la cara encarcarada i algun prenent notes. No sabem si dins dels seus cors s’ha mogut un bri de sentiment envers aquelles persones honrades que mirant-los fit a fit, els anaven desgranant, sense que Marchena els interrompés dient que allò era impertinent, els seus arguments, les seves pors i les seves inquietuds per seu futur i el de les seves famílies. Sense voler desmerèixer la resta d’al·legacions, una de les més impactants ha estat la de la Dolors Bassa, que cap al final ha dit: ‘No voldria que la meva néta de quatre anys hagués de sentir res sobre un procés contra Catalunya quan llegeixi els llibres d’història. Això depèn de la vostra sentència. La sentència pot ser una solució. No seria la meva llibertat, sinó la llibertat de moltes persones.’

Rememorant els versos del poeta Gustavo Adolfo Bécquer quan preguntava: “¿Qué es poesía? [...] ¿Y tú me lo preguntas? Poesía... eres tú.”, escoltant els arguments que han emprat els fiscals per justificar el manteniment del delicte de rebel·lió, malgrat l’absència de violència, podríem traslladar aquesta mateixa pregunta, canviant la poesia per violència i dient: ‘Què es violència? violència... ets tu’. Efectivament, el fiscal Fidel Cadena ha gosat dir, sense que li caigués la cara de vergonya, que l’ús de la violència física no fou de la policia envers el poble, sinó que fou la intimidació que, segons ell, exercien ‘les masses’ llançades contra la policia espanyola, la que va exercir aquesta violència. Resumint, la violència som nosaltres, els votants que amb una papereta a les mans volíem exercir el dret universal a decidir el nostre futur.

Per reblar el que ha significat la cloenda del judici de la vergonya, podeu llegir la crítica que ha fet avui el periodista Antoni Bassas al seu diari digital, on ha escrit sota el títol ‘I el rei, als toros’, que mentre els acusats, plens de dignitat, feien les seves emotives declaracions al Tribunal Suprem, el "preparao" estava contemplant un espectacle indigne de qualsevol país civilitzat, una corrida de toros. Més clar que mai: som molt diferents. No diem si millors o pitjors: diferents. Podeu llegir el comentari tot seguit.

I el rei, als toros

El judici al Procés va acabar ahir amb una punta emocional, la des al·legats dels presos. Els acusats van aprofitar per treure’s alguna espina particularment clavada, com  Romeva i Turull, que van advertir que, de cares d’odi res, que l’1 d’Octubre el que hi va haver van ser ulls brillants d’il·lusió, o Jordi Cuixart, quan va dir al fiscal que protestar davant dels poders de l’Estat, sí, sempre, que sense protestes les societats no avancen.

Cadascú a la seva manera, van coincidir que cal tornar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol a la política. Però si em fessin triar alguna de les frases, em quedaria amb la senzillesa i la claredat amb què va expressar-se la consellera Dolors Bassa: En efecte, el tribunal té a les seves mans els destins dels acusats però també marcarà la vida de Catalunya. I aquí és on tinc un seriós dubte, que és el de saber si Espanya està escoltant gens. Perquè els al·legats finals d’ahir van contenir un monumental ‘déjà vu’: una vegada més, uns polítics catalans asseguts en un banc dels acusats de la justícia espanyola. Una vegada més, uns polítics catalans citant el “Ens mantindrem fidels per sempre més” d’Espriu o l’”Escolta Espanya” de Maragall. Som així: citem poetes com Gil de Biedma, o clàssics com Sòcrates o Petrarca i evoquem el ‘Cant dels ocells’ o, com va dir ahir, em penso que el conseller Josep Rull, el «’We shall overcome’», el “Tots junts vencerem”. Una vegada més, uns polítics amb un accent català indissimulable se sotmeten a la justícia, que no es digna a dotar-se d’una traducció simultània, ‘¡Faltaria más!’ Aquesta és la motxilla cultural que portem, la que determina la nostra visió de la vida: tenim raons al cor, anhels de llibertat, tones de dignitat que acaben sovint al banc dels acusats, on uns polítics que pensen en català es defensen en una llengua que no és ben bé la seva.

Diu avui l’Ekaizer que aquests al·legats emotius no tenen gran impacte a l’hora de redactar la sentència, i en canvi les crítiques la Fiscalia, sí. Ja ho veurem. Alguns diuen que aviat, en un mes i mig, abans de l’agost, perquè Marchena redacta ràpidament, ha anat prenent notes a l’ordinador que tenia al davant durant la vista oral i voldria deixar-ho enllestit just quan tothom marxa de vacances. D’altres creuen que això no és possible donats els 50.000 folis de la causa i perquè Marchena vol que tots set magistrats firmin la sentència per unanimitat, i la unanimitat no s’aconsegueix en un mes i mig. Ja ho veurem.

Però per més que la sentència sigui la primera preocupació, n’hi ha una altra de més gran, que els acusats van remcar ahir. És l’”Escolta Espanya”, un altre cop. Francament, tinc els meus dubtes. Per un cantó, una bona part d’Espanya no ha sentit res perquè un cop el conflicte ha arribat al Suprem, l’estat espanyol ha semblat respirar, s’ha espolsat les mans i a una altra cosa. Hi ha una altra part que es complau amb el judici, que vol veure els presos entrar i sortir de la presó, que vol un escarment, que li és igual el desprestigi internacional, que repeteix ‘Odio y golpe de estado’, i que avui proclama ”Procés: sense penedits”. Uns citen poetes i parlen amb dignitat de mà estesa, els altres citen articles del Codi Penal i parlen de justícia amb severitat. Ahir els presos deien “Escolta Espanya” i el rei Felip VI era als toros, a Las Ventas. Em sembla un anticipi del que vindrà.

Antoni Bassas
Periodista

Transcripció del seu ‘Anàlisi’ al digital del diari ara del dijous 13 de juny del 2019

09 de juny 2019

El judici de la vergonya (i XII)

Estem a pocs dies d’escoltar la frase més esperada ─però també més temuda─ pels presos polítics: “Visto para sentència”. Amb el cop del martell judicial acabaran quatre mesos llargs de sofriment, asseguts als seus incòmodes bancs, per a nou persones innocents,  bones, honrades, que han escoltat com, des del “deep state” (l’estat més profund), se’ls acusa de ser uns rebels, uns malfactors, d’haver mentit i malversat diners públics i finalment d’haver donat un cop d’estat, perquè a Espanya ara resulta que posar urnes és fer un cop d’estat. Abans però, aquest dimarts escoltarem l’exposició dels arguments de la defensa, on es faran uns al·legats seriosos,amb contrast de lleis, documents i testimonis que intentaran trobar una escletxa en el mur de prejudicis dels membres de la sala.

No esperem pas que les declaracions i arguments dels advocats defensors alterin gaire l’opinió dels set jutges que formen l’alt tribunal. Ja es va veure clar quan els testimonis de la defensa pretenien exposar el seu punt de vista sobre els fets viscuts i eren interromputs una i altra vegada pel jutge Marchena. Perquè si, com hem vist recentment al Tribunal Suprem, a Francisco Franco el reconeixen com a cap de l’Estat des de l’octubre del 1936, també pot dir aquest mateix tribunal que els presos polítics són una organització criminal, com va al·legar la fiscal Consuelo Madrigal sense enrogir. Finalment encara els acusats tindran quinze minuts d’una darrera paraula davant del tribunal que serà cabdal per marcar el pols de la resposta dels presos a una sentència condemnatòria, que tothom pensa que ja està escrita.

Malgrat que la realització televisiva del procés ha estat molt restrictiva i parcial, ens ha permès veure la cinèsica (ciència que estudia el llenguatge corporal) dels actors en aquest judici. Hem vist a jutges fent dolces becaines, o rient i fent ‘conyetes’; a fiscals amb cares d’avorriment cap als testimonis o cap als advocats que deien el contrari del que ells volien escoltar i també hem sofert la indecència de  veure l’acusació particular de Vox, lluint braçalets molt espanyols, fent mítings polítics i llençant mirades d’odi a tort i dret. Aquests detalls, imperceptibles per a molts observadors, han estat sens dubte els avantatges de veure a la pantalla dels nostres televisors aquesta cinèsica, que d’altre manera hauria passat desapercebuda. Per això resulta il·lustradora la carta oberta que el periodista Albert Om ha publicat amb el títol de 'Visca la juristocràcia!' (mot potser inventat per ell mateix) que defineix com: 'la forma que ha adoptat la democràcia a Espanya per salvar la seva unitat'. Llegiu tot seguit si voleu l’article de l’Albert Om.

Visca la juristocràcia!

Carta oberta al fiscal Javier Zaragoza:

A vegades, el poder s'amaga darrere dels detalls més insignificants. Vostè mateix, quan en vol fer ostentació al Tribunal Suprem, interromp el seu discurs per beure un glop d'aigua. Però mai en un punt i a part. Ni al final d'una frase. Prefereix fer-ho enmig d'una oració. “Això... [glop d'aigua, pausa escènica, tothom pendent de vostè]... va ser un cop d'estat”.

Una dotzena d'encausats i les seves famílies segueixen amb neguit les seves conclusions finals, després de quatre mesos de judici. De com ho argumenti vostè, de quins delictes els hi encolomi en pot dependre que siguin condemnats o absolts pel tribunal, que hagin de passar més o menys temps a la presó. L'informe del ministeri fiscal també tindrà impacte en tota la política espanyola dels propers anys. Hi ha milers de persones, per tant, que l'observen atentament. És en aquest context que el seu gest repetitiu de fer un glop d'aigua entre subjecte i predicat, enmig de frases copulatives o adversatives, just abans que de la seva boca en surti el sintagma letal, no pot ser casualitat. Sembla un exercici destinat a deixar clar qui s'ha de preocupar i qui no, qui té una posició de força i qui dorm cada nit a la presó, a qui vols agradar i a qui vols escarmentar.

Vostè podrà al·legar que és molt pobre que el meu judici es basi en un detall tan absurd. I tindrà raó. Però des de dimarts que no em marxa la sensació que els seus glops d'aigua a destemps són una manera de rabejar-se en la satisfacció que li provoca la duresa de l'afirmació que deixarà anar, tot just hagi tornat a deixar el got sobre la taula. També sé que aquesta acusació és jurídicament irrellevant, i que tant de bo s'hagués begut cinc garrafes d'aigua i, en canvi, hagués trenat un relat més ajustat al que va passar la tardor del 2017. Però aquestes pauses hídriques, unides a un llenguatge hiperbòlicament ofensiu i a les seves mirades reptadores per damunt de les ulleres, denoten la confiança d'estar fent la feina que s'esperava de vostè.

Vivim ara mateix en l'era de la juristocràcia, que és la forma que ha adoptat la democràcia a Espanya per salvar la seva unitat. També Franco va batejar la seva dictadura com a democràcia orgànica i es va quedar tan ample. Juristocràcia és també una forma d'aristocràcia. Un grup privilegiat de juristes que si no tenen el poder a les seves mans, com a mínim l'executen amb convenciment i determinació. Juristocràcia és el braç armat del poder. I vostè més que ningú m'entendrà si li dic que per ser el braç armat d'un estat que clama venjança no cal tenir armes.

P.D. Dimarts, mentre intervenien vostè i els seus tres col·legues, em mirava el president del tribunal, Manuel Marchena, i pensava que, abans de jutge, va ser fiscal del Tribunal Suprem. ¿Creu que les conclusions de Marchena haurien sigut gaire diferents de les seves?

Albert Om
Periodista

Article publicat al diari   ara  el divendres 7 de juny del 2019

04 de juny 2019

¿Colau és independentista?

“Nunca he sido nacionalista ni independentista, pero en la consulta del 9-N voté sí-sí”. Aquesta frase la destacava la periodista de la Vanguardia, Lola Garcia, en un article del mes de juny de l’any 2016, on la periodista feia la mateixa pregunta que encapçala aquest post. Des d’aquella data fins ara ha plogut molt i han succeït moltes coses, però a dia d’avui la pregunta és encara plenament vigent. La marca ‘En Comú Podem’, la marca impulsada por l’alcaldessa Colau defensa un referèndum pactat, però ha mantingut sempre una certa ambigüitat sobre el seu model d’estat, intentant captar vots d’ERC i de la CUP. Per això sembla inversemblant que ara l’Ernest Maragall ofereixi pactar amb la Colau un govern per Barcelona, això sí, amb ell com a batlle.

Potser és cert, com diuen algunes assabentades plomes, que els votants de Colau del 2019 són més sobiranistes que els del 2015, però això no treu que aquests mateixos votants no entendrien que l’actual batllessa fes alcalde un independentista, perquè ells són majoritàriament unionistes; o potser no. Si s’analitzen els resultats del 26-M la pèrdua de vot més important dels comuns va ser a Nou Barris, Ciutat Vella, Sant Martí, Horta-Guinardó i Sant Andreu. Però en canvi Colau va baixar molt poc respecte al 2015 a l’Eixample o les Corts, on fins i tot va augmentar lleugerament en vots, i va quedar pràcticament igual a Gràcia, on va ser primera força. A primera vista podem aventurar que Colau ha retingut el seu vot més sobiranista, teòricament més partidari d’un pacte amb ERC.

La ambigüitat de la Colau respecte al seu suport a la independència, fa necessari més que mai que Maragall deixi clar a Colau i els comuns que ERC es la llista mes votada i que ells son els representants del republicanisme independentista. Per tant, si Colau vol ser alcaldessa, haurà de comptar amb Valls explícitament, no només en la vergonya inicial de la investidura sinó en totes les votacions de la legislatura, doncs si els comuns trien anar de la mà del PSC i de Valls, tant ERC com JxCat es veuran obligats a fer una política obstructiva, votant sistemàticament en contra de totes les propostes del govern que no els satisfacin, de manera que necessitaran sempre el suport de "Ciudadanos" en totes les altres polítiques.

Ens espera una setmana apassionant en totes les batllies on no s’han definit clarament els guanyadors del 26-M. Per això és interessant, pel que fa a la capital de Catalunya, llegir l’anàlisi que fa en el seu article titulat ‘Barcelona, assumpte d’Estat’, l’escriptor i periodista, Francesc Viadel, on acaba dient:  ‘la única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn a Colau a casa’. Podeu llegir l’article a continuació.

Barcelona, assumpte d’Estat

L’astut Ernest Maragall ha afirmat que ara mateix les seves converses amb Colau són “efectives”  que és com dir que tot va bé i que, a la última, serà alcalde. També ha advertit, però, disgustat, que la batalla per Barcelona forma part d’una operació d’Estat contra Esquerra. Aquest és un fet evident. Tot plegat, un dels pitjors malsons per a l’Estat és una capital de Catalunya, amb el seu potencial econòmic i la seva projecció internacional, governada per l’independentisme, al capdavant de l’articulació territorial i política d’un país majoritàriament decantat pels republicans. L’Estat perd però també perden els socialistes que veurien minvat el seu poder domèstic en organismes i institucions tan importants com la Diputació o l’Àrea Metropolitana des d’on s’han projectat i nodrit fins ara.

Pel que sembla, Colau entén ‘la conversa efectiva’ de manera molt distinta que Maragall. En Colau, ja ho sabem, tot és retòrica i simulació, ploriqueig, emoció d’a quinzet i comèdia. Avui mateix, en El Periódico, Colau s’ha despenjat amb un article on aposta per un pacte impossible entre ella, ERC i el PSC. Alguns voldrien creure que es tracta d’una mena de tripijoc pensat per a fer pujar el preu del pa i entregar l’alcaldia a Maragall en unes condicions més favorables als seus interessos.

Pensar això és, però, ignorar la seva naturalesa cesarista, obviar alguns detalls de fons importantíssims i, sobretot, menystenir la capacitat de l’Estat. Ben mirat, Colau no en té cap altra que ser alcaldessa perquè ara mateix quedaria descartada dels càstings per a fer publicitat en la tele, perquè ningú no la vol fer ministra, perquè ni tan sols pot donar classes en l’institut fins que no acabi la carrera… Si no és alcaldessa, no és res. Algú se la imagina de segon de Maragall?. De regidora d’infanteria picant pedra en els soporífers plenaris municipals?….

Els darrers mesos, Colau ha trinxat els sectors independentistes del seu partit i ha enviat a Madrid els dos dirigents més importants que l’han acompanyat políticament fins ara, Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Dos tipus eficients i honestos, que sempre s’han mostrat disposats a entendre’s amb l’independentisme. O que com en el cas d’Asens, han demostrat un compromís insubornable amb els presos polítics.

D’altres coreligionaris de Colau no han pogut suportar l’ambient de desordre de la Casa Gran, les conseqüències d’una gestió desastrosa i al remat han preferit escampar el poll com l’activista, Gala Pin.

Al final del ball, Colau s’ha quedat segurament amb allò que volia, amb una colla de professionals del jornal públic, obedients i amb els principis ideològics anestesiats pel més pur pragmatisme.

Qualsevol dia d’aquests, arribarà a Barcelona el ministre Àbalos carregat amb una maleta de cartó farcida de bitllets i somnis de ciutat. Entre les promeses d’Àbalos i la impossibilitat de pactar amb l’odiada burgesia catalana de Forn i Artadi, Colau acceptarà entendre’s amb Bou, Valls, Collboni i si cal amb Idi Amin, tot sigui pel bé de la ciutat i per el de la seva pròpia estabilitat emocional. Vendrà l’assumpte amb la mateixa convicció amb que Cantinflas es va dirigir en una ocasió a una ONU imaginaria… “…para mi todas las ideas son respetables, quanque sean ideitas o ideotas y aunque no esté de acuerdo con ellas…”. Després vindrà l’escàndol. Colau apretarà el cul i s’amagarà a Facebook durant un temps des d’on celebrarà les bondats d’un dia assolellat o des d’on prometrà habitatges per a tothom. I d’aquí a quatre anys dels Comuns no quedarà ni rastre.

La repetició de Colau i l’expulsió de Maragall és una possibilitat molt seriosa a tenir en compte. I, és clar, que tindrà conseqüències gairebé immediates. Fet i fet, una jugada així trencaria per molt temps les relacions entre els republicans i els comuns ací i en Indoxina i situaria directament la sucursal catalana de Pablo Iglesias ─al mateix Iglesias─ al costat dels partits del 155 ben capaços d’empassar-se tots els membres del Politburó xinés per tal d’evitar que Barcelona caigui en mans de l’independentisme.  Així les coses, la única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn a Colau a casa.

Francesc Viadel
Periodista i escriptor


Article publicat en el digital  LaRepública  el dissabte 1 de juny del 2019

30 de maig 2019

El judici de la vergonya (XI)

Després de 49 sessions escoltant els fiscals, els advocats de l’estat i els de Vox llençar mentides i calumnies contra els acusats pels fets de la tardor del 2017, finalment els jutges del Tribunal Suprem han pogut visionar els vídeos de les càrregues i pallisses, que les forces de seguretat van fer contra pacífics ciutadans que només volien exercir els seus drets i llibertats. Els que estaven ahir en el Suprem han manifestat que, quan s’exhibien aquestes imatges, es va produir dins la sala un silenci que feia esgarrifar. Potser es veritat que els sis jutges i la jutgessa no havien vist fins ara aquests excessos de la policia i que, al veure els cops de porra, les puntades de peu, els mastegots amb els punys i els rostres ensangonats de homes i dones que, amb les mans enlaire, intentaven aturar aquella barbàrie, els seus excel·lentíssims estómacs no van poder suportar aquesta vergonya.

En canvi els fiscals han contemplat impertèrrits les imatges i sembla que això no els ha influït gens en les seves conclusions finals, que precisament ahir van elevar a definitives, ja que van mantenir les acusacions de rebel·lió i malversació que inclouen condemnes d’anys i panys de presó pels acusats. Al contrari; van demanar que, preveient el seu trasllat a presons catalanes, no es pugui concedir el tercer grau fins a completar al menys la meitat de les penes, mesura destinada només per criminals perillosos i delictes gravíssims. Sembla doncs que la venjança de l’estat menarà  la sentència, que molts diuen està ja escrita, i que aquesta serà duríssima.

Curiosament aquesta mateixa setmana s’ha conegut l'informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides, que depèn de la seva Oficina de Drets Humans, que demana l'alliberament immediat del líder d'ERC, Oriol Junqueras, del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i de l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez. Fins i tot afirma que se'ls hauria d'indemnitzar econòmicament per haver-los privat de llibertat quan encara no hi ha sentència i no tenen responsabilitats executives. També insta l'Estat a fer una investigació "exhaustiva i independent". El dictamen del grup és molt dur amb Espanya i en concret amb el Ministeri d'Exteriors, que dirigeix encara Josep Borrell. Concretament, destaca que Junqueras i els Jordis van ser "acusats per sedició en relació a la protesta social i pacífica del 20 i 21 de setembre del 2017" i per un referèndum que està permès a Espanya. El “Gobierno” espanyol s’ha posat molt nerviós amb aquest informe. Des de Moncloa posen en qüestió tota la feina realitzada pel Grup de Treball de l’ONU. Fonts de l'executiu denuncien que “el informe plantea dudas sobre su independencia e imparcialidad", i fins i tot denuncia la "utilitzación" de l'organisme "con fines espúreos". Hi veuen una "interferencia" en el procés judicial a punt de quedar vist per a sentència, i ho atribueixen a la "manipulación i desinformación". Gairebé res.

L’acusació de rebel·lió, que la fiscalia no s’atreveix a eliminar en aquest judici requereix segons tots els penalistes, d’un aixecament violent i armat de la població contra el govern, i els fiscals acusadors només la sustenten en la sensació de ‘clima de violència general’ que segons ells es vivia a Catalunya en aquells mesos, com escriu Sebastià Alzamora en el seu article “La Fiscalia veu un clima”, on analitza aquestes darreres sessions del judici de la vergonya. Podeu llegir l’article tot seguit.

La Fiscalia veu un clima

“Un clima de violència general” és una expressió tan vaga i imprecisa que no vol dir res, i encara més si qui la fa servir és el ministeri fiscal en el que es considera el judici més transcendent en la història recent d'Espanya, des de la mort de Franco fins avui. “Un clima de violència general” es pot veure en qualsevol concentració prou nombrosa de gent en què hi hagi persones que es mostrin enfurismades, per exemple molts partits de futbol de la Lliga. Per no parlar de qualsevol protesta ciutadana, i no sé si és necessari tornar a recordar les protestes dels taxistes a Barcelona, l'estiu passat.

El més xocant dels vídeos presentats per la Fiscalia per sustentar l'acusació de rebel·lió no és tan sols que no s'hi vegi la rebel·lió per cap banda (s'hi veien protestes ciutadanes amb un nivell de crispació i d'agressivitat bastant més baix que el de la majoria d'aquestes protestes, i tampoc no sé si cal recordar els 'armilles grogues' francesos), sinó el fet que s'assemblin tant als que presenten les defenses per fer decaure la mateixa acusació: xocant però no sorprenent, perquè al cap i a la fi són imatges dels mateixos dies i dels mateixos fets. Amb la diferència (fonamental) que les defenses s'han preocupat de presentar aquests vídeos degudament indexats, és a dir, indicant el dia i el lloc en què va ser gravat cadascun d'ells. A la Fiscalia aquest detall no li va semblar rellevant, i va procedir a la projecció dels vídeos pel senzill mètode d'esperar que l'uixer Paco pitgés el 'play'. Els fiscals no sabien d'on sortien aquelles imatges ni els importava: quan les defenses i el mateix jutge Marchena els ho van fer notar, el fiscal Jaime Moreno es va limitar a dir que es tractava de reflectir aquell “clima de violència general” que, segons ell, s'havia produït “en tots els col·legis electorals”. En tots, de debò? En tots els 2.300 col·legis? Al fiscal només li va faltar encongir-se d'espatlles i contestar: “A mi què m'expliquen”.

Aquesta despreocupació, o deixadesa, de l'acusació fa que molts interpretin que els fiscals actuen així perquè saben que tenen el judici guanyat. Crec que es tracta d'una altra cosa, tal vegada fins i tot pitjor. Fa l'efecte que actuen així per dos motius: ignorància i prejudici. Ignorància total no tan sols del que va passar els dies 20 de setembre i 1 d'octubre del 2017 (i abans i després), sinó també de la societat catalana, del moviment independentista i dels múltiples moviments ciutadans que van confluir en la celebració de l'1-O, que va ser certament el fruit d'un acte col·lectiu de desobediència tan vast i tan plural que senzillament els resulta inconcebible, no els cap dins el cap. I el prejudici que qualsevol moviment ciutadà que qüestioni l'estat espanyol no pot ser democràticament acceptable, perquè la democràcia és la llei i la llei és la que ha fet l'estat que ells representen i serveixen. Aquest és el punt de vista de la Fiscalia, i el que falta saber, i sabrem a les sentències, és fins a quin punt concorda amb el dels magistrats de la sala.

Sebastià Alzamora
Escriptor

Article publicat al diari  ara el dimecres 29 de maig del 2019

21 de maig 2019

L’Estat contra les cordes

El mes de maig del 2016 l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, va dir que des de l’any 1978 l'Estat només havia estat contra les cordes dues vegades, el 23 de febrer del 1981 amb les ‘metralletes’ i el 9 de novembre del 2014 amb les ‘urnes’ d’una consulta pacífica i democràtica. Des de llavors, havent passat només tres anys, sembla que l’Estat hi troba gust a posar-se contra les cordes, ja que dia rere dia va encadenant actuacions que evidencien les enormes dificultats que té per sortejar els paranys que li ha anat parant l’independentisme.

Efectivament des d’aquest llunyà maig en que Artur Mas va fer aquelles declaracions, s’han generat a Catalunya una successió de fets que han posat a prova l’Estat:  l'aprovació de les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017, el referèndum de l’1 d’octubre, la vaga general del dia 3, la declaració ‘interruptus’ d’independència, la suspensió de l’autonomia amb el 155, l’empresonament i l’exili dels líders catalans, fins arribar aquests dies amb el judici ‘farsa’ que s’està celebrant al Tribunal Suprem. El darrer test d’estrès que es veurà obligat a superar l’Estat serà, sens dubte, la presència de cinc ‘presos polítics’ independentistes a les sagrades cases de la seva estructura legislativa com el “Congreso” i el “Senado”, o la seva il·legal suspensió dels seus drets parlamentaris.

Tot plegat ha servit per posar l’Estat, sinó contra les cordes, davant un mirall trencat i sembla que la imatge que s’hi veu reflectida no és pas la d’un estat de dret, democràtic i europeu, que respecta els drets humans i les llibertats dels ciutadans. Al contrari la imatge ha resultat ser la d’un Estat repressor, autoritari al que, per sobre de tot, només interessa preservar  la “sagrada unidad de España”. Enfront es troba amb una nació i un poble com el català que no defalleix i que cada vegada que li posen una urna al davant guanya per golejada a l’Estat repressor.

Per lluitar contra aquests ‘bojos’ catalans l’Estat només ha sabut trobar la resposta judicial. En lloc de cercar un diàleg que apropi les posicions enfrontades i resolgui políticament aquest atzucac, ha deixat en mans dels jutges i fiscals la solució del problema. El politòleg i catedràtic emèrit de Ciència Política, Ramón Cotarelo, explica en el seu article “Tots a la presó”, com la gestió dels polítics ha estat tan inepta que han acabat convertint la ‘qüestió catalana’ en l'iceberg que ha enfonsat el Titànic de l'Estat democràtic de dret a Espanya. Llegiu tot seguit l’article traduït de l’original castellà.

Tots a la presó

Que la revolució catalana és una revolució de nova mena es veu en el desconcert que provoca. L'Estat no sap com reaccionar; el govern, tampoc. Les opcions són escasses: es cedeix a la petició independentista de referèndum o s'intervé la Generalitat amb un 155 bel·ligerant, un estat d'excepció permanent. La intervenció no serà acceptable a l'exterior; la cessió no ho serà a l'interior. La posició intermitja és impossible perquè Sánchez i el PSOE estan tancats al diàleg. Per contra, l'independentisme recalcitrant segueix sent majoritari i unit, malgrat les discrepàncies internes.

El que els unionistes tenen al davant no és un partit o una aliança de partits, sinó una societat en tota la seva complexitat. Els partits tenen els seus dirigents presos o exiliats. Però el Govern de la Generalitat manifesta estar en la mateixa ona i el MHP Quim Torra, processat per desobediència es reafirma en la seva actitud, "fins a les últimes conseqüències" que, a Espanya vol dir, la presó. De moment. Però, al costat de Torra, compareixen representants de les associacions socials, ANC, Òmnium, AMI, ACM i autoritats com el president del Parlament. El govern, el poder legislatiu, la societat civil. Tots disposats també a les "últimes conseqüències". L'horitzó penal s'amplia.

Parlant de societat civil, l'independentisme ha guanyat a la Cambra de Comerç catalana, que agrupa més de 420.000 empreses. No és una conspiració d'un parell de partits. És tota la societat. Són les professions, ara també els sindicats. Responsable d'aquesta situació és la inaudita barroeria de l'Estat espanyol en el tractament de la qüestió com una d'ordre públic, de policia, jutges i presons. El recurs a la repressió va garantir l'existència d'un motiu per a la rebel·lia. Aquesta malaptesa inicial s'engrandeix amb els socialistes, incapaços de trobar una via política de negociació i lliurats a la mateixa via suïcida de la repressió pels tribunals que el PP.

En el fons, la qüestió de fons, és que ni el PP ni el PSOE ni els altres partits espanyols, Podem, C's o Vox saben què fer davant d'una revolució de nou tipus que són totalment incapaços d'entendre. Des d'un Iglesias, que es diu "orgulloso de ser español" fins a algun guillat de Vox que vulgui imposar el Cara al sol com l'himne de la nació espanyola, hi ha un fil de continuïtat, aquesta condició d'espanyols que, segons sembla, els impedeix entendre que altres en tinguin una altra amb el mateix dret.

La gestió dels polítics ha estat tan inepta que han acabat convertint la ‘qüestió catalana’ en l'iceberg que ha enfonsat el Titànic de l'Estat democràtic de dret a Espanya. En el seu lloc pretén que actuï un règim absurd en què l'atac als drets de la població, la persecució de les idees i opcions polítiques, la criminalització dels discrepants, la repressió indiscriminada recaigui sobre els jutges i els tribunals. Mancat de tot projecte polític, l'Estat espanyol encarrega l'exercici de la tirania a la seva peculiar justícia. El poder judicial és el braç executor de les decisions polítiques de l'Estat i el govern. El rei ja va alliçonar al Tribunal Suprem; el govern restringeix l'activisme de l'advocacia de l'Estat, però no el de la fiscalia. Diuen buscar vies polítiques, però deixen via lliure a la fiscalia.

I aquí tenim els fiscals catalans entestats a ficar a la presó també a desenes de càrrecs i funcionaris de la Generalitat. La criminalització és imparable perquè el procés polític està judicialitzat. Així que més gent a la presó. ¿De què acusen els fiscals als nous empaperats? D'organització criminal, cosa indubtable ja que tots ells cooperaven a un fi delictiu com era la secessió de Catalunya del regne d'Espanya. Heus aquí un programa polític, votat en un parlament, com un mandat popular, convertit de sobte en un delicte d'organització criminal.

Naturalment, des del moment en què propugnar la independència de Catalunya i procurar pel medi pacífic d'un referèndum és delicte, tots els que a ell coadjuven són delinqüents, en major o menor mesura.

Que uns fiscals no sàpiguen distingir un programa polític i un mandat popular d'una organització criminal, potser estigui en la naturalesa de les coses. Que no els distingeixi un partit i un govern és l'insòlit i temible. Temible perquè, en la lògica de la repressió judicial, darrere dels funcionaris i càrrecs intermedis que van gestionar la comissió d'un delicte, ve el personal dels col·legis i centres de votació, directors, subalterns i personal de neteja. I darrere d'aquests, els gairebé tres milions que es van acostar a votar al referèndum, és a dir, van col·laborar en la comissió del delicte. Hauran de processar a mitja Catalunya. En diferents graus, ja que els tribunals són equitatius, però mitja Catalunya segur. I no sé si hi haurà presons per a tanta gent.

Quan el poder utilitza la justícia contra els seus adversaris polítics pel sols fet de ser-ho, tant el primer com la segona han perdut tota legitimitat,

Ramon Cotarelo
Politòleg

Article publicat en el Blog  ‘Palinuro’  de l’autor  el dijous 16 de maig del 2019.

14 de maig 2019

El judici de la vergonya (X)

Tretzena setmana del judici de la vergonya que resultarà molt curta ja que només tindrà dos dies, per culpa o gràcies a les festes de ‘San Isidro’. Desfilen per la ‘tauleta’ de testimonis alts càrrecs de la Generalitat, testimonis de l’octubre del 17 i demès persones citades per les defenses dels processats. Son dos dies de declaracions de testimonis, entre els quals hi ha ciutadans que van anar a votar el Primer d’Octubre i també representants d’En Peu de Pau, com Marina Garcés, i del Pacte Nacional pel Referèndum, com Itziar González, a més de dirigents polítics com Jaume Asens, present en els esdeveniments del 20-S, i l’exdiputada de la CUP Mireia Boya.

Tots parlen de la no violència, de la no malversació, de la no rebel·lió, de la no sedició, és a dir, del no res. Els magistrats escoltant de mala gana, amb posat de fàstic aquestes declaracions i el jutge Marchena interrompent una i altra vegada les defenses, per qüestions “improcedentes” i donant carta blanca a la fiscalia i advocats de l’acusació per fer preguntes buides, retòriques i complicades que ni els mateixos testimonis comprenen moltes vegades. El mateix Àlex Solà, advocat de Jordi Cuixart, un home calmat, assossegat, que es pren amb tranquil·litat les preguntes que fa en els interrogatoris als testimonis, ha acabat perdent la paciència. Perquè Manuel Marchena ha estat capaç de treure’l de polleguera. Àlex Solà, l’home tranquil, ja no ha pogut més amb l’arbitrarietat del jutge, que l’ha lligat de mans i peus en l’interrogatori que feia a Jaume Asens, fins ara tinent d’alcalde a Barcelona, diputat electe a les corts espanyoles pels Comuns.

Avui mateix s'ha produït un altre atac sense precedents contra la defensa quan el magistrat Manuel Marchena ha impedit a un testimoni, la filòsofa Marina Garcés, proposat per la defensa de Jordi Cuixart, d’expressar la sensació que va tenir l’1-O, arran de la violència policíaca. No l’ha deixada parlar de la por, i també l’ha tallada quan volia explicar que estava ‘al·lucinada’ per les escenes de violència. L’advocat Benet Salellas ha protestat unes quantes vegades, i ha recordat que el tribunal sí que havia acceptat ‘les percepcions o sensacions dels testimonis de l’1-O quan eren agents de la policia’.  Salellas ha denunciat una vulneració de drets fonamentals continuada. Finalment, per causa dels impediments de Marchena, ha renunciat a fer més preguntes. ‘Molt millor’, ha reblat Marchena, que sembla estar molt nerviós i enfadat quan veu testimonis que li poden posar davant dels nassos la violència extrema de la policia i en canvi s’empassa amablement totes les percepcions, falsedats i mentides que els policies i guàrdies civils van anar desgranant en els seus testimonis.

Aquesta sensació d’indefensió ve d’una percepció d’arbitrarietat del tribunal, de no saber per on et sortirà, de pensar que una cosa anirà d’una manera, perquè la llei, la norma o els precedents o el sentit comú ho fan pensar, i en canvi va d’una altra manera. I si tot això no fos prou greu ens trobem amb la paradoxa de Marchena, que sembla tenir molta pressa per enllestir el judici abans d’anar-se’n de vacances a l’estiu, i que ara ha decidit fer festa cinc dies i celebrar vista del judici només el dilluns i el dimarts d’aquesta setmana. El motiu l’ha explicat molt encertadament en el seu davantal de les vuit a RAC1 el periodista Jordi Basté. Transcrivim a continuació aquest davantal, que emfatitza la descaradura del Tribunal Suprem de fer un pont que sembla més aviat un ‘aqüeducte’.  

El pont dels magistrats

Son les vuit del matí, bon dia Catalunya!.

Avui segona jornada del judici del procés d’aquesta setmana al Tribunal Suprem. Segona jornada i última, dilluns i dimarts. Dimecres, dijous i divendres no n`hi haurà. Tenim tant interioritzat que hi ha uns polítics catalans que son a la presó i uns altres que son a l’exili, és tant normal que acceptem amb resignació cristiana i amb calma miserable una situació impròpia del segle vint-i-u, no tothom, però si una immensa majoria ja els hem vist, els presos, els hem sentit, els tenim geolocalitzats i tots anem llavors a treballar, a estudiar i divendres cap de setmana i tal dia farà un any. I en aquesta lamentable interiorització, tots en qualsevol trinxera de qualsevol dels cantons, donem per bo Espanya, capital Madrid, i que si passa a Madrid passa a tot arreu. Demà ‘San Isidro Labrador’ a Madrid , per tant, festivitat local. Perfecte, el Tribunal Suprem localitza la festa i també la fa, d’acord.

Però, aprofitant que el Manzanares passa per Madrid i el Pisuerga passa per Valladolid, doncs fem un pont, i dijous i divendres festa, en bufo dos i me’n menjo quatre. Es a dir, agafo dimecres festiu, més dijous i més divendres i arribo fins dilluns, i ses senyories carden el camp uns quants dies deixant els presos tancats a Soto del Real i les preses tancades a Alcalà Meco. Les ganes, que ens va dir el jutge Marchena, d’acabar ràpid el judici deuen ser certes per la velocitat de molts dels declarants, però no perdonen ni els ponts ni els pecats. I no és nou perquè fa quinze dies, aprofitant el primer de maig dia del treball i el dos de maig, dia de la comunitat de Madrid, van agafar divendres i fotem tres dies més ,  mentre presos i preses continuen entre barrots, això si de manera ‘preventiva’.

Amics de Madrid m’asseguren que el maig, a la capital, és un accèssit de les vacances  d’estiu, però és inhumà i vergonyós que sigui a costa, també, d’uns presos polítics en presó preventiva. El menyspreu judicial cap aquesta gent i les seves famílies és demolidor, com ho van ser per Sandro Rosell i Joan Bassolí des de l’Audiència Nacional i va acabar com va acabar. Una mica d’humanitat seria benvinguda.

Veure els magistrats fent un altre pont de cinc dies aprofitant que Espanya, capital Madrid, no és una fotografia correcte per mostrar allò d’un judici just i d’una democràcia exemplar.

Son les vuit i dos minuts, benvinguts al Mon.

Jordi Basté
Periodista.

Davantal del programa el Mon a RAC1 del dia 14 de maig del 2019.

09 de maig 2019

Arimadas, bon vent i barca nova !

Aquest dimarts s’ha celebrat la darrera sessió de control al Govern, on els diputats escollits el 28-A han pogut dirigir preguntes al Govern i al President, ja que després del ple de dijous, hauran de deixar el seu escó per incorporar-se al ‘Congreso de los Diputados’ de Madrid. Era doncs l’última oportunitat per Inés Arrimadas per enfrontar-se amb el Molt Honorable President Quim Torra durant la sessió de control. Era el seu últim estira-i-arronsa parlamentar i, dissortadament per ella, no se’n ha sortit. El President responent la pregunta de la diputada de C’s, ha fet un silenci de segons en la seva resposta i l’hi ha etzibat: "Sent aquest silenci, senyora Arrimadas? És el que queda del seu pas pel Parlament. El no-res. El no-res". Amb aquest dur retret s'ha acomiadat el president Quim Torra de la fins ara líder de l'oposició a Catalunya, afegint tot seguit: "Vostè no ha construït res, no ha volgut dialogar amb ningú, només ha fracturat. És l'antipolítica. L'única proposta que té per Catalunya és aplicar el 155".

Fa pocs dies i arran del nomenament del terrassenc Enric Millo  ─José Enrique, en Sevilla─  com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia, és a dir, com a ambaixador d’aquesta comunitat, els mateixos andalusos han criticat que un català pugui dirigir l’acció exterior andalusa. Ben mirat, la cosa és molt senzilla. La gaditana Inés Arrimadas o el cordovès José Montilla, poden ser tot allò que vulguin a Catalunya perquè Catalunya és d’Espanya. És un fet que no admet cap rèplica. Millo, en canvi, no potser res en Andalusia perquè senzillament el fet de ser català aparentment l’exclou com a espanyol encara que hagi aplicat amb extraordinària eficàcia el 155 a Catalunya, defensant amb entusiasme la unitat de la pàtria. La ridícula picabaralla pel nomenament del molt català Millo posa en relleu no tant sols un supremacisme odiós hegemònic en la classe dirigent andalusa sinó també una mentalitat colonial indigna. Supremacisme i xenofòbia, acusacions que la senyora Arrimadas dia rere dia ha fet en el Parlament al President Torra, brandant cartellets, banderes espanyoles, llaços grocs i estris de tota mena.

Amb motiu d’aquesta última intervenció de la líder de C’s al Parlament, hem recuperat un article que la comunicadora Odei A.-Etxearte va escriure fa unes setmanes en el que analitza  la trajectòria de la diputada de ‘Ciudadanos’ a Catalunya  i les intervencions que, des del seu escó, ha protagonitzat  aquesta política anticatalanista, amb una clara estratègia de confrontació amb l’independentisme. Tenint en compte que l’article estava escrit abans dels resultats del 28-A, la periodista acaba qüestionant-se que, si la petja d’Arrimadas és tan forta, el fet que se’n vagi pot perjudicar les expectatives de Cs a Catalunya. La resposta a aquesta pregunta ja la coneixem: la seva victòria a Catalunya el 21-D fou un miratge, que només és pot entendre per la polarització que es va donar en aquelles eleccions celebrades sota l’amenaça del 155. Ara, a les generals, s’ha vist quin és el potencial real de C’s, en un país que l’Arrimadas s’ha esmerçat per convertir-lo en un plató de televisió on poder exhibir el seu odi contra una comunitat que la va acollir i la va acceptar amb tots els seus defectes i frustracions. Si voleu poder llegir l’article de l’Odei tot seguit.


Arrimadas: el llegat de la crispació feta viral

Inés Arrimadas puja al faristol del parlament. Li toca intervenir després de la compareixença de Quim Torra per a explicar els darrers canvis al govern. Comença amb un posat seriós, però de seguida el teatralitza amb una gesticulació col·loquial, un somriure i una cadència musicalitzada en castellà: ‘La senyora Borràs es presenta a la llista de les generals i dóna les gràcies el senyor Torra pel seu compromís per a anar a defensar Catalunya al congrés, però les bèsties amb forma humana, això no ho podem fer. Aleshores, les bèsties amb forma humana, segons el senyor Torra…’ Josep Costa l’interromp sobtadament. ‘Senyora Arrimadas…’ ‘Què?’, replica ella. ‘Em sembla que no anam pel bon camí’, li respon Costa. ‘Perdoni? Em prendrà la paraula perquè he recordat allò que el senyor Torra ha deixat per escrit?’

Arrimadas es torna a referir a un dels articles polèmics de Torra, un dels que titllarà de ‘supremacista i xenòfob’, com ha repetit d’ençà del debat d’investidura. Té Costa al darrere, assegut al lloc de Roger Torrent, però Arrimadas no es gira per a mirar-lo, prioritza mostrar la cara a les càmeres encara que hagi de parlar-li d’esquena. Tindrà uns minuts de confrontació amb qui exerceix l’autoritat parlamentària de la mesa estant, com a vice-president, durant una absència temporal del president del parlament. És allò que tantes vegades ha cercat i trobat Cs a l’hemicicle. La brega forma part de l’estil Arrimadas i de la fórmula que l’ha catapultada fins al primer lloc a les eleccions el 21-D. És una de les herències que hi deixa abans d’anar-se’n cap a Madrid. N’hi ha més.

Fa temps que es van acabar els anys del ‘capteniment amable’, de les paraules envellutades i la vella cordialitat entre els grups parlamentaris. Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor en comunicació política i fundador de la consultora Ideograma, assenyala que Arrimadas utilitza amb ‘eficàcia’ dues claus que condicionen el dia a dia de la cambra i de tots els grups. La primera: l’hemicicle és un plató de televisió, un ‘espai escènic de la política’ on l’austeritat i l’antiga jerarquia xoquen amb les noves formes de cultura política. La segona: el parlament és també una ‘cambra d’amplificació que s’usa a les xarxes socials’. Remarca que moltes intervencions es fan per a aconseguir un espot publicitari, no pas per a afavorir el debat.

La picabaralla entre Costa i Arrimadas del darrer ple, diu, ‘va semblar més un talk show, un debat televisiu, que una sessió parlamentària’, i creu que la dirigent de Cs sabia molt bé què feia. Per a Gutiérrez-Rubí, Arrimadas usa el castellà a la cambra per apropar-se més a la realitat lingüística del carrer, on molta gent canvia de llengua segons les circumstàncies. El primer de fer-ho va ser el seu predecessor, Albert Rivera. També hi ha traslladat la col·loquialitat: ‘Un llenguatge clarament punyent, que busca ressonàncies més enllà de Catalunya. Des d’Extremadura a Galícia.’ Segons Gutiérrez-Rubí, Arrimadas ha de simplificar el missatge i engrossir-lo. ‘No hi ha finezza‘, diu.

El llenguatge com a arma

Arrimadas s’ha servit de la paraula per fer viral el seu discurs entre l’espanyolisme. El ‘procés’, sempre pronunciat en català, encara que parli en castellà, amb els sinònims de ‘monotema’ o Matrix. Troba un ganxo mediàtic per a idees bàsiques que es repeteixen: el menysteniment del castellà a l’escola, la propaganda d’unes institucions que només governen per a mig Catalunya i que són el modus vivendi de la classe dirigent (‘el chiringuito’ ‘i el chollo’, en diu), la parcialitat de TV3 i Catalunya Ràdio, la llei electoral injusta que els impedeix de governar encara que guanyin les eleccions, les famílies trencades pel procés, els problemes que realment afecten els catalans (les llistes d’espera, arribar a final de mes), l’estat espanyol com a ens inamovible (al marge del president que dormi a la Moncloa), la constitució espanyola com a bé suprem, el suport a la policia i a la justícia com a tòtems inqüestionables.

Arrimadas escombra la complexitat amb un traç gruixut i de vegades simplifica la realitat vorejant la mentida o la difamació. Ho fa quan parla dels ‘comandos separatistes’, referint-se als CDR amb el llenguatge que els mitjans hegemònics espanyols usaven per a ETA i la kale borroka. Són referències a la violència que criminalitzen i forgen imaginaris que després poden ser perseguits als tribunals, si cal. Encara que no llegeixi mai els papers que duu quan és davant el micròfon, no improvisa. Com la resta de diputats de Cs, a més, Arrimadas ha deshumanitzat l’adversari polític, impedint qualsevol bri d’empatia personal al marge de les diferències polítiques òbvies, cap a qualsevol dels antics companys al parlament ara empresonats o a l’exili, coneguts de fa anys. S’ha allunyat de tota solidaritat. ‘Aquí sou molt pinxos i després, davant els jutges, us enfonseu’, li va arribar a dir a Torra durant una sessió al parlament.

L’efecte ‘like’

Gutiérrez-Rubí ha teoritzat sobre allò que anomena ‘efecte like’ en política. Resumint-ho molt: la necessitat d’agradar ha desplaçat el pensament. Arrimadas encaixa amb el patró. Ha tingut una presència significativa a Instagram i la imatge és un dels seus eixos estratègics, en un context en què el component mediàtic i de desenvolupament en la societat de la informació són determinants per als partits a l’hora d’escollir caps de cartell. ‘És una candidata amb una fotogènia molt potent i se serveix d’aquest potencial a favor seu i de les idees polítiques’, diu. Segons Guitérrez-Rubí, vivim en una societat en què el ‘m’agrada’ implica una vinculació social i afectiva, perquè el contingut suscita emocions. Un 65% de la comunicació, diu, és no verbal. Arrimadas no parla quan té el micròfon i prou. Sovint va acompanyada de fotografies d’allò que denúncia o publicita, va desplegar una bandera espanyola al faristol, respon a les intervencions de Torra amb gests. Un dels més criticats va ser quan va respondre el president de la Generalitat acostant-se el dit al cap, com dient-li que era boig.

La líder dels catalans ‘humiliats’

Arrimadas s’ha volgut erigir en defensora dels catalans que no es creien representats pel catalanisme i que s’havien sentit amenaçats per l’intent d’aconseguir la independència, fins al punt de justificar la violència policíaca de l’1-O o els empresonaments dels dirigents polítics i socials. Ha capitalitzat la reacció extrema de qui s’ha sentit atacat i respon actuant radicalment. És la desinhibició espanyolista dels qui creu ‘humiliats’ per una hegemonia que acusa d’haver imposat una identitat catalanista homogènia. D’ací ve la referència insistent a les ‘bèsties amb forma humana’. Arrimadas ha repescat l’essencialisme per a combatre’l i emfasitzar la diferència, menystenint el patrimoni cultural de la barreja d’identitats intrínsec en la societat catalana. Potser és una de les raons que l’han feta connectar amb els electors dels barris amb menys renda de Barcelona i, alhora, amb els més rics, al costat de l’orgull per la bandera espanyola, estigmatitzada del franquisme ençà. És la diversitat personificada en una catalana de Jerez de la Frontera que s’ha casat amb un català de Ripoll, ex-convergent. ‘El meu marit era nacionalista. Ara intento apartar-lo de tot allò’, va declarar a la revista Telva. Tot és política.

Arrimadas ha trepitjat pobles amb majoria independentista per demostrar que no hi era respectada però era capaç de plantar cara als qui la critiquen, a la recerca d’una imatge intolerant de l’independentisme que insulta o expressa desaprovació per un partit escollit a les urnes. Dins el parlament i fora, ha aconseguit fer perdre els nervis a més d’un i s’ha servit de les situacions originades a favor seu, sense deixar de denunciar els actes vandàlics que han rebut algunes de les seves seus. La tensió ha esdevingut una convidada més al parlament. A la cambra, no s’entendria Arrimadas sense la figura de Carlos Carrizosa. El portaveu és qui ha executat els enfrontaments més bel·ligerants, com quan va retirar el llaç groc de la bancada del govern mentre Torra perseverava políticament en la idea de la restitució dels consellers legítims. Arrimadas, en aquell moment, no era a l’hemicicle, i no hi va tornar fins que Carrizosa no va haver retirat el llaç.

Una de les situacions més extremes va ser quan Carrizosa va instar el diputat d’ERC Ruben Wagensberg a dir-li a fora, al carrer, que era un ‘feixista’, quan ell havia anomenat així els diputats de Cs dins l’hemicicle si ells usaven expressions com la de ‘supremacista’. Després d’aquell ple d’alt voltatge, Torrent va convocar els grups perquè acceptessin que la desqualificació personal era una línia vermella. També ho són, segons el reglament, les paraules ofensives adreçades a les institucions públiques. El president del parlament pot fer crides a l’ordre, expulsar un diputat o excloure’l temporalment de les seves funcions com a diputats. De moment, Torrent ha fet crides a l’ordre.

Del vot centrípet al vot centrífug

Arrimadas va millorar els resultats electorals d’Albert Rivera dues vegades consecutives i va esdevenir la primera candidata a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que insisteix que els problemes reals dels catalans són uns altres, Cs ha viscut d’allò que ha anomenat el ‘monotema’. Arrimadas no va donar per mort el procés quan JxCat i ERC van assumir les contradiccions del retorn a l’autonomia, després del 27-S. Ha alimentat les seves bases amb l’amenaça de la secessió i la promesa de duresa contundent.

Segons Pau Canaleta, consultor en comunicació i professor de comunicació política, el procés ha motivat el pas del vot centrípet (en què els partits cercaven el centre per a guanyar) al vot centrífug, dividit en dos blocs i sense transvasament de vot entre l’un i l’altre. Abans, la majoria volia adreçar-se al 70% o al 80% de la població. Ara no. Arrimadas ha competit, diu Canaleta, perquè Cs esdevingui el partit més gran del seu bloc. Per això només s’adreça als seus electors, igual com els independentistes. Però l’espai electoral de Cs, avisa Canaleta, és ‘exageradament dimensionat’ i es deu al context del 21-D. Mantenir-lo requerirà que el PP no aixequi el cap mai més i que el PSC no es recuperi, cosa que no semblen indicar les enquestes. La petja d’Arrimadas és tan forta, que el fet que se’n vagi pot perjudicar les expectatives de Cs a Catalunya. Sabrà preservar en el seu llegat de crispació feta viral?

Odei A.-Etxearte
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimarts 9 d’abril del 2019

03 de maig 2019

Objectiu: Puigdemont

L’independentisme ha aconseguit el 28-A un resultat històric en unes eleccions generals, en obtenir més d’un milió i mig de vots, en unes eleccions marcades per la repressió i per l’amenaça de la dreta i de l’extrema dreta. Són quatre-cents mil vots més que a les darreres eleccions espanyoles, tant les 2016 com les del 2015. Això ha desfermat, un cop més, la ràbia dels estaments espanyols ancorats en el segle passat. L’endemà del dia que l’independentisme ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya, la Junta Electoral Central ha tornat a aparèixer per comunicar la decisió d’anul·lar la candidatura del president Carles Puigdemont, i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín a les properes eleccions europees. Aquesta decisió, clarament antidemocràtica, és tan escandalosa que fins i tot ha acabat trencant la JEC, perquè ni el president, ni el vicepresident ni dos vocals no l’han compartida, admetent que l’organisme no té competències per a excloure un ciutadà del cens i que no s’havia d’haver acceptat el recurs interposat per Ciutadans i el PP. Però ho han fet i sense posar-se vermells.

Aquesta darrera ingerència de l’estat demostra una vegada més la manca de garanties democràtiques de què és víctima l’independentisme, malgrat haver demostrat que és majoritari a les urnes. En aquest cas, l’objectiu és liquidar sense escrúpols Puigdemont i tot allò que representa com a president de la Generalitat a l’exili. Com ha escrit Vicent Partal en un editorial: “Quan algú toca de debò el cor de la bèstia, la reacció és d’una agressivitat que no té ni fre ni barreres. El president Puigdemont ho ha fet, probablement com qui més, i ha concitat una aliança en contra seu que fa feredat”. Puigdemont representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, l’objectiu de les clavegueres espanyoles, dels mitjans de Madrid i sobretot de l’IBEX35 és i serà apartar-lo de l’escena política. Ara bé no tot s’hi val per acabar amb Puigdemont ja que, potser aquest cop, els jutges de la Junta Electoral Central s’han passat tres pobles i és molt probable que finalment tastin la seva pròpia medicina, en forma d’una anul·lació de la seva resolució per part del Suprem, que farà créixer l’adhesió dels votants cap al President legítim de la Generalitat.

Mentre això no arriba, acompanyem un article titulat Apartar Puigdemont. Oblidar Puigdemont’ escrit pel ‘community manager’, Aleix Clarió, una persona molt propera al President exiliat, i on ens dona el seu punt de vista sobre la personalitat de Puigdemont. Podeu llegir l’article tot seguit.

Apartar Puigdemont. Oblidar Puigdemont

A Catalunya, Espanya i Europa hi ha una persona que incomoda: Carles Puigdemont. Escollit president per sorpresa a principis de 2016, ningú s’esperava que el llavors alcalde de Girona lideraria el moviment independentista fins on ho ha fet avui. Quan va assumir la presidència, un periodista que el coneix de fa anys va pronosticar: “No sabeu el que heu fet”. I és cert, no ho sabien. Quan es va anar aproximant el referèndum de l’1 d’octubre, abans d’anunciar data i pregunta, el president Puigdemont es va reunir a Moncloa amb el llavors president espanyol, Mariano Rajoy. Acabada la reunió, l’expressió dels assessors de Rajoy va ser “este tío está loco”. Un bon col·lega que fa anys i panys que forma part del PP els va advertir: “Puigdemont no es Mas. No tiene mochilas y es independentista de nacimiento. No lo podreis comprar. O dialogamos con él o esto se nos va ir de las manos”. Va ser un pronòstic encertat.

“Referèndum o referèndum”. Aquí és on es va marcar un punt d’inflexió. Coneixedor de les pressions internes (pròpies i d’ERC) i de les filtracions diàries a qualsevol decisió que prengués, no va consultar amb ningú que diria aquesta frase en seu parlamentària. I és aquesta frase la que va marcar el punt de no retorn. Va ser allà que alguns consellers i conselleres van començar a titubejar. No és cap novetat afirmar que alguns dels que van marxar i alguns que es van quedar, creien fermament que o bé l’1 d’octubre no s’acabaria celebrant o bé que s’acabaria pactant com la consulta del 9 de novembre de 2014. Però l’1 d’octubre va arribar. I contra vent i marea es va votar. I va arribar el 3 d’octubre, i allò sí, sumat a l’1-O, va espantar propis i forans. Els partits perdien el control. La gent s’apoderava al marge d’ells. Puigdemont era més que mai un esperit lliure i, una cosa i una altra, eren un perill a tallar de soca-rel.

Avui la majoria dels catalans i les catalanes consideren a Puigdemont el president legítim de Catalunya destituït il·legalment pel 155. Però alhora se li ha practicat un desgast públic sense precedents. És una peça incòmoda per a tothom. Ha aconseguit renovar un espai en descomposició (de CDC a Junts per Catalunya), mutant-lo i ampliant-lo ideològicament, i això li ha garantit nombrosos i poderosos enemics. Molesta als grans mitjans de comunicació, perquè el seu poder d’oratòria i convocatòria segueix intacte. Molesta a Europa, perquè la seva llibertat de moviments i de paraula els recorda que estan permetent una vulneració flagrant dels drets civils i polítics a Espanya, i estan fent ulls grossos a tenir presos polítics en ple segle XXI. Molesta a tots els partits, perquè ha demostrat que per ell els partits són instruments i, per tant, avui hi són i demà no. Molesta a Madrid, perquè simbolitza la seva llarga llista de fracassos: no van impedir que arribessin les urnes, no van impedir l’1 d’octubre, no el van poder detenir, no el van poder extradir i no l’han pogut callar; i per reblar el clau, segueix plantant batalla malgrat tenir-ho tot en contra. Molesta a la banca i tot l’establishment espanyol, perquè representa l’amenaça que tot pugui canviar i, en conseqüència, que ells perdin la seva posició de privilegi heretada de naixement. I per acabar, però no menys important, molesta al Rei Felip VI. En aquesta immensa partida d’escacs, el “preparao” és el rei negre i Puigdemont representa, irònicament (ell que és republicà i independentista) el rei blanc. I quan tot això acabi només una de les dues peces quedarà dempeus.
  
El president Puigdemont podria viure, des de fa ja bastant de temps, tranquil i apartat de la vida política. En llibertat, en família i refent la seva vida personal. Hi té tot el dret del món. I ho hauria fet si no fos pel seu concepte de responsabilitat que l’ha fet aguantar fins ara i més. Recordo un dia a principis de 2017, al Saló Montserrat del Palau de la Generalitat, que parlava amb ell abans d’entrar en una entrevista. Parlàvem de futur. Jo li deia que a les següents eleccions (si tot anava amb normalitat, cosa que no va ser així) s’havia de presentar a les eleccions a la Generalitat de Catalunya. La seva resposta va ser contundent: “No. Han de venir nous lideratges. Jo sóc aquí per complir un sol objectiu”. No és anecdòtic. Qualsevol en la seva situació, en aquell moment amb tot tranquil i a favor seu, hauria dit que sí, que allargaria legislatura fins al moment més oportú per convocar eleccions i arrasar (allò que des d’ahir coneixem com “fer un Pedro Sánchez). Però no va ser aquesta la resposta. Un dels seus grans mals (corregit en part a base de decepcions i repressió) és que té una elevada percepció de la democràcia, fins a un punt excessivament idíl·lic. Però vivim a Espanya.

Puigdemont és moltes coses, però no he conegut mai ningú que miri tant poc per ell. Ni tan sols en termes de salut. Tot és pel país. Jo sincerament no ho compateixo, però és admirable que hi hagi gent així. Ara, 29 d’abril de 2019, no només és l’enemic número u d’Espanya, sinó també de Catalunya i d’Europa. S’ha construït un relat al seu voltant que és altament tòxic: tots els mals, propis i forans, són culpa seva. Ell és radicalitat, és unilateralitat, és l’antidiàleg, el boig; el traïdor per no ser a presó. I doncs que ni uns ni altres se l’han pogut carregar amb jutges, policies, CNI, campanyes d’intoxicació ni mitjans de comunicació (que progressivament li han anat fent una apagada informativa), s’ha optat per l’estratègia més senzilla del món: si no podem amb ell, procurarem que quedi en l’oblit. També hi ha jugat gent que fins ara eren al seu voltant (que no al seu costat).

Hi ha una operació en marxa a gran escala per mirar de recompondre la Catalunya del peix al cove. De moment se’l deixa fer, esperant que s’estavelli electoralment. Els carronyaires estan famèlics i preparats. I si això acaba succeint, no tingueu dubte que al president Puigdemont se’l deixarà apartat a Waterloo, procurant que el temps s’encarregui de l’oblit. L’objectiu és intentar que l’etapa Puigdemont quedi esborrada de la història del país. I en aquest objectiu, tampoc faltaran aliats, com la Junta Electoral Central, que procura, tot destruint encara mes els fonaments de l’Estat de dret espanyols i la seva democràcia, impedir-li presentar-se a les eleccions europees. Saben que sortiria elegit. I han vist que la campanya de desinformació on s’ha afirmat que no podria recollir l’acta d’eurodiputat (amb la inestimable ajuda dels aliats del PP Tajani, Timmermans i Junker) no aguanta més enllà del relat. Si no el deixen presentar-se al Parlament Europeu, un problema menys per Espanya i per Europa. I també per molts a Catalunya.

Això no obstant, la batalla continua.

Aleix Clarió
Llicenciat en Dret

Article publicat al digital  LaRepública  el 29 d’abril del 2019

25 d’abril 2019

Catalunya pot decidir

El proper diumenge es celebren unes eleccions que a molts catalans els fan poca o cap il·lusió. La raó cal cercar-la en el fet que els partits podríem dir de la ‘perifèria’, nos es poden fer visibles als mitjans, i sembla que no tinguin força suficient per decidir el nou president espanyol. Malgrat aquesta invisibilitat, pel que fa a Catalunya, això esdevé tot al contrari. Els discursos dels partits espanyols, o millor dit, espanyolistes, giren invariablement al voltant dels catalans i de lo malvats que son els partits catalanistes.

Com molt encertadament ha manifestat la líder de JxCat, Laura Borràs, aquestes eleccions "no van de Pedro Sánchez" ni és un 'plebiscit' sobre el líder socialista. "Aquestes eleccions van de Catalunya". Per això ha demanat a l'electorat que diumenge dipositi una butlleta independentista a les urnes i, en concret, la de JxCat per "demostrar que l'1-O és fort i viu". Per la seva banda el líder empresonat d’ERC, Oriol Junqueras, va deixar oberta la porta a una eventual investidura del socialista Pedro Sánchez abans de permetre que hi hagi a Espanya "un Govern d'extrema dreta", encara que va matisar que "tampoc donarem un xec en blanc a qui talli el pas a la República. Entre totes dues línies vermelles hi ha un gran espai". Aquest és el paper que tradicionalment jugava Convergència en les conteses espanyoles, ara assumit per Esquerra Republicana, la força que, segons les enquestes, sembla ser la majoritària de l'espectre sobiranista català en les eleccions del 28-A.

Cal doncs que els catalans valorin encertadament el paper que els partits independentistes han de jugar en les eleccions del diumenge vinent i, per sobre de tot, no tinguin ‘mandra’ d’anar a votar. Les urnes ens agraden als catalans i aquest cop s’han d’omplir de vots independentistes.  Està sobradament comprovat que en unes eleccions generals, Catalunya gairebé sempre ha jugat un paper important en la composició del govern espanyol, encara que només sigui per impedir la formació de governs d’un determinat color polític, com va passar tan amb el PP com amb el PSOE. Tot apunta que Catalunya tornarà a ser clau en el resultat de les eleccions al Congrés espanyol. Això no sempre ha estat així. Si a les eleccions del 20-N del 2011 cap català hagués votat el PP, Mariano Rajoy hauria obtingut també la majoria absoluta. Va ser la prova que Espanya, quan hi ha  prou  consens  intern,  pot  decidir  el  seu  rumb  al  marge  de  Catalunya  (o  contra  Catalunya).  El  cas  és  que  no  sembla  que  aquest sigui l’escenari actual. Espanya afronta un plebiscit sobre com vol tractar la qüestió catalana. Diàleg o repressió. I el resultat és que, si Catalunya s’absté molt majoritàriament, és casi segur que el PP, Cs i Vox, partidaris de la repressió, tindrien majoria absoluta. Per això quan entren en joc els vots catalans la balança s’inclina cap al diàleg. Per tant, com va passar per exemple el 2004 i el 2008, Catalunya serà clau per barrar el pas a la dreta i fer-li perdre el plebiscit.

¿Com poden els partits unionistes demanar-nos el vot als catalans?. Ens menystenen  ens insulten, ens odien i pretenen que els votem. Com escriu l’historiador, Joan B. Culla, en un encertat article titulat “Demanar el vot de l’enemic?”, es inexplicable que el PP, C’s i Vox facin pivotar les seves respectives campanyes sobre les amenaces de ‘mort civil’ adreçades contra dos o tres milions d’electors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Demanar el vot de l’enemic ?

Si hi pensem amb una mica de deteniment, és una cosa que no havia passat mai. Certament, des que el règim parlamentari postfranquista va quedar assentat i es van instaurar les trameses gratuïtes de propaganda electoral dels partits establerts, tots havíem rebut molts cops a domicili materials propagandístics (díptics, cartes, paperetes...) de partits i de líders pels quals no sentíem la més mínima simpatia i que no hauríem votat mai de la vida. Atès el caràcter general i indiscriminat d’aquelles trameses, es tractava quasi sempre de textos vagues, que evitaven els temes conflictius i es feien forts en promeses de les que no solen generar rebuig: rebaixar la pressió fiscal, augmentar les pensions, millorar els ajuts socials... Això no impedia que, en la immensa majoria de les llars catalanes (com a mínim el 80%), el sobre enviat per l’Aliança Popular de Fraga, pel Partit Popular d’Aznar o de Rajoy, anés a raure a la paperera tot just obert.

Tanmateix, la situació durant l’actual campanya és una altra. Aquests dies, almenys la meitat dels electors catalans estem rebent a casa textos de sol·licitud del nostre vot subscrits per dues forces polítiques que han dedicat l’últim any i mig a desqualificar-nos o insultar-nos en els termes més greus: totalitaris, xenòfobs, colpistes, supremacistes, sediciosos, alienats, etcètera. Sigles i líders que demanen el nostre vot (si no ens el demanessin, ¿quin sentit tindria adreçar-nos nominativament la seva propaganda?) per, si guanyen les eleccions, aplicar-nos un sever càstig col·lectiu consistent a arrasar l’autogovern, a prohibir-nos les llibertats més elementals -d’expressió, de manifestació, d’associació...- i a tractar-nos com a súbdits en un país ocupat.

Això és el que no havia passat mai. Que dos partits parlamentaris i amb possibilitats de ser-ho de govern, el PP i Ciutadans, facin pivotar les seves respectives campanyes sobre les amenaces de mort civil adreçades contra dos o tres milions d’electors. Escric “mort civil” amb plena consciència i tot el rigor: pretendre il•legalitzar partits sense altre motiu que el seu programa polític, anunciar la prohibició de determinats símbols i banderes, planejar una reforma de la llei electoral destinada a marginar les opcions nacionalistes, propugnar l’aplicació indefinida de l’article 155 amb arguments purament intencionals ─no pel que s’ha fet, sinó pel que es continua reivindicant─, voler tancar mitjans de comunicació per raons ideològiques, convertir qualsevol manifestació pacífica de rebuig o protesta en un suposat “delicte d’odi”..., tot això suposa planejar la mort civil -l’exclusió, la pèrdua dels drets de ciutadania...- de com a mínim el 50% dels ciutadans de Catalunya. Es tracta d’uns plantejaments inaudits en l’Europa democràtica posterior al 1945, fins i tot en el cas de conflictes territorials acompanyats de violència.

Val a dir que, en la carta que he rebut de Pablo Casado, el to és més contingut que en els seus mítings. Es compromet a “garantizar la continuidad histórica de nuestra patria”, a “defender sin complejos la unidad de España frente a los independentistas” i també a canviar la llei “para impedir la convocatoria de referéndums ilegales, o prohibir los indultos por delitos de rebelión y sedición”. Però el text està centrat sobretot en l’economia, els impostos, els llocs de treball, les pensions i la seguretat.

En canvi, el mailing de Ciutadans resulta molt bel·ligerant. Dels sis punts que el tàndem Rivera-Arrimadas destaca com a promeses en cas de governar, tres estan dedicats a Catalunya, i són aquests: “Vamos a poner fin a los abusos de Torra: nuestras calles limpias de lazos amarillos y acabar con la propaganda separatista en TV3. [...] Vamos a cerrar las embajadas separatistas: invertiremos el dinero de los catalanes en Sanidad y Educación. [...] Vamos a garantizar la libertad y los derechos de todos los catalanes abandonados y ninguneados por Pedro Sánchez ”.

És probable que les diferències en el to de la propaganda domiciliària dels blaus i dels taronges siguin cosa dels publicitaris i dels spin doctors respectius. Els discursos de precampanya i campanya, en tot cas, han estat una cursa aferrissada, ferotge, per mostrar-se ─en la repressió de l’independentisme, es clar─ més ferms, més amenaçadors, més severs, més implacables que els rivals. És un trist reconeixement, per part de les cúpules de Cs i PP, que el vot espanyol de centredreta i dreta se l’endurà majoritàriament aquell que, mirant cap a Catalunya, exhibeixi el garrot més gros. És l’electoralització de l’ “¡A por ellos!”.

Una de les jaculatòries més repetides de l’unionisme, aquests darrers anys, ha estat que el Procés havia dividit la societat catalana en dos blocs irreconciliables. Si és així, caldrà constatar que ni PP ni Cs no han formulat, davant del 28-A, la més mínima proposta conciliatòria, capaç d’atraure una porció per petita que fos del bloc independentista. Té nassos lamentar la divisió social i presentar propostes que són una declaració de guerra a almenys mig Catalunya.

Joan B. Culla
Historiador

Article publicat al dia  ara  el dilluns 22 d’abril del 2019