En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

26 d’abril 2017

Ara li ha tocat al Llach

Els diaris El País i El Mundo, han publicat darrerament informacions creades a partir de conferències de representants de l’independentisme per a crear un relat de presumpte il·legalitat. El primer de passar per la diana dels mitjans fou el senador d’ERC Santi Vidal. Ara li ha tocat el torna al Lluís Llach. El diari El País apunta els dards contra el cantant per unes declaracions en una conferència organitzada per Òmnium Cultural el mes de març. En  aquestes declaracions, el diputat de Junts pel Sí va dir: “En el moment que tinguem la Llei de Transitorietat jurídica obligarà a complir tots els funcionaris que treballin i visquin a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que són molt contraris”. Com era d’esperar, la notícia d’El País ha saltat a la conferència de premsa del govern dels dimarts. La portaveu del govern Neus Munté ha dit que “els funcionaris estan obligats a complir les lleis vigents en cada moment”. Esperem que la legislació vigent al nostre país sigui ben aviat una legislació feta per Catalunya pels catalans i no feta per Espanya pels espanyols. La legalitat, que tant diuen els espanyols que s'ha de complir, haurà canviat de cantó, i serà estrictament catalana, ja que s'haurà fet el canvi amb la Llei de Transitorietat, i els funcionaris es convertiran en funcionaris de la República Catalana. Aquesta ofensiva de l’estat espanyol per tractar d’aturar el referèndum, ja fou anunciada fa dies en un article titulat “Així s’ha construït el relat per a justificar la repressió a Catalunya”, que ara hem volgut recuperar i que podeu llegir tot seguit.

Així s’ha construït el relat per a justificar la repressió a Catalunya

El discurs de l’operació diàleg ja s’ha acabat. Avui el govern espanyol l’ha donat per formalment superat i ja ha fet saber per diversos mitjans de comunicació que té a punt un pla d’acció interministerial per a aturar el referèndum, a la força si cal. Malgrat la retòrica del diàleg, la fase repressiva, que comença ara, s’ha anat coent aquests últims mesos, però el sí de la CUP al pressupost l’ha desencadenada. L’anomenada operació diàleg ha estat l’eina argumental del govern espanyol per a poder dir que ho havia intentat tot, fins a l’últim moment, i que, ja que el procés independentista tira endavant, no hi ha cap més remei que la repressió. I això ha començat ara. Els dos principals diaris espanyols, El País i El Mundo, publicaven avui sengles editorials proclamant la fi de l’operació diàleg i demanant a la Moncloa que passés a l’acció. I tal dit, tal fet.

La simfonia entre l’opinió publicada avui i la declaració política dels responsables del govern espanyol és evident. Editorial d’El País: ‘Els resultats de l’operació diàleg han estat menys que escassos […]. Cal evitar que la meitat de la societat catalana aliena ara al secessionisme se senti abandonada i temptada de caure finalment als seus braços.’ Al mateix text  diu que el referèndum seria ‘un contraatac de les sentències a dirigents’ com Artur Mas o Carme Forcadell i que això vincularia el procés amb ‘els tristos aspectes dels processos populistes-sobiranistes en voga més obscurantistes’. I sobre el referèndum: ‘Tan sols la remota possibilitat [que es faci] és tan greu que converteix en incomprensible la passivitat del govern [espanyol], aparentment retornat a l’immobilisme.’

Editorial d’El Mundo: ‘És evident que l’operació diàleg s’ha frustrat per la deslleialtat de les autoritats catalanes. És urgent que l’estat articuli una resposta ferma i proporcional al desafiament separatista. I això implica, tal com el govern [espanyol] ha admès a El Mundo, l’adopció de “mesures dràstiques” que, dins el marc legal, puguin plantar cara a l’embat de l’independentisme català. No és mai tard per a defensar la sobirania nacional i la igualtat dels espanyols.’

En efecte, El Mundo ha avançat una informació que la Moncloa veia clar que havia de difondre avui: s’ha acabat el diàleg i es preparen mesures coercitives que poden anar des de la suspensió de l’autonomia a la intervenció del Departament d’Educació i al tancament de col·legis perquè no es pugui fer el referèndum. La resposta a la demanda d’acció ha estat immediata.

Aquests dos diaris havien fet una certa pinya fins ara amb l’estratègia del govern espanyol de presentar el moment polític actual amb Catalunya com un últim oferiment d’un suposat diàleg. Però ja feia temps que prenia força entre alguns intel·lectuals molt destacats de l’espanyolisme una idea: que malgrat la proclama del "diàleg", el govern de Rajoy havia vist que ja havia fet tard, que l’independentisme havia anat massa lluny i que abans de fer ús obertament i declarada de les eines de coerció havia de cremar una última etapa que tingués el nom d”operació diàleg’.

N’avisava, per exemple, el periodista José Antonio Zarzalejos, un dels més acostats a la Moncloa i dels més ben assabentats d’allò que s’hi fa i s’hi desfà en relació amb Catalunya. Com es pot convèncer de res una Catalunya immergida en un procés independentista?, es demanava en un article a El Confidencial del desembre. I hi esmentava una entrevista d’El Mundo a la catedràtica de dret internacional Araceli Mangas, al mes de novembre, en què deia: ‘Jo vull prevenir: és possible que Catalunya acabi essent un estat ple si no es posen límits als seus excessos estatitzadors.’ D’això, en diu ‘principi d’efectivitat’, és a dir, ‘Catalunya ha actuat ja de facto massa vegades. I el dret internacional confirma que un estat és producte de fets.’

Tenint en compte això, Zarzalejos reblava: ‘És probable i possible que, arribat el moment, l’estat hagi d’utilitzar totes les mesures coercitives amb què la legalitat interna i internacional dota qualsevol estat, però abans ha d’haver cobert les caselles prèvies: dialogar.’ Fins abans-d’ahir, aquesta no era pas la tesi oficialista a Espanya. Ara sí.

Però, mentre el govern espanyol es mantenia en ‘la casella del diàleg’, s’anava coent a la xarxa un relat que l’operació diàleg no permetia de formular obertament: el del cop d’estat, el de la preparació d’accions il·legals destinades a dinamitar l’estat espanyol i fer efectiva la secessió. Un discurs atiat des de webs i perfils unionistes a la xarxa i des d’entitats com Societat Civil Catalana, a més de mitjans de comunicació digitals de Madrid arrenglerats amb l’ala dura del PP.

Aquest discurs més dur, més soterrat, passa a ser l’oficial sobretot arran de l’esclat de la polèmica per les conferències de l’ex-jutge Santiago Vidal. Fins i tot hi ha hagut un cert encavallament. Per exemple, pocs dies després de la polèmica pel cas Vidal, la web unionista Dolça Catalunya publicava a YouTube un muntatge d’unes declaracions del secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, en una conferència a Terrassa el 15 de desembre. ‘Així explica el cop un alt càrrec de la Generalitat’, deia aquesta web. I I’endemà El País publicava també uns extractes de la conferència de Salvadó, insistint en el missatge que donava Vidal en les seves conferències: que l’obtenció de les bases de dades fiscals es feia de manera il·legal, cosa que de seguida va sortir a negar el vice-president Oriol Junqueras. (Ací podeu veure la conferència íntegra de Lluís Salvadó.)

El relat segons el qual el govern fa coses il·legals i secretes ha agafat cos arran de la polèmica per les declaracions de Santi Vidal. I aquests dies hem vist també, en articles com aquest de La Vanguardia (‘Els plans secrets de la Generalitat per a l’independentisme’) i aquest altre d’ El Periódico (‘Indepedència: top secret‘) els preparatius que d’una manera pública ha anat fent el govern en la construcció de les estructures d’estat necessàries, com ara l’agència tributària catalana, per a l’endemà de la independència.

Semblava com si de cop i volta tothom descobrís allò que ja fa anys que féu el Consell Assessor per a la Transició Nacional, allò que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí, allò que el govern de Puigdemont ha anat dient que faria i que ha anat fent… Però ara, superada l’operació diàleg, amb el camí desbrossat gràcies al sí de la CUP al pressupost i veient que el cas Vidal no afectava pas la determinació del govern de preparar el referèndum, de cop i volta els mitjans espanyols (i els que no són espanyols) han descobert uns ‘plans ocults’. ‘Les maniobres [del govern català] revelen una gravíssima escalada d’enfrontament per part del sobiranisme català, fruit de la seva debilitat i de l’erosió que arrossega arran de les revelacions de Santi Vidal’, deia avui El Mundo a l’editorial.

I el discurs postdiàleg utilitza aquests plans ocults de fonament, d’excusa per a la repressió. També avui el periodista Joan Tapia publica un article a El Confidencial que va en aquesta lína: ‘Emparat en les declaracions de Santi Vidal, el PP ha enterrat de fet l’operació diàleg i ha recuperat el llenguatge de l’enfrontament radical.’ I recorda les paraules que va pronunciar dilluns el portaveu del PP Pablo Casado, quan va acusar la Generalitat de pràctiques totalitàries i xenòfobes. I encara avui Sáenz de Santamaría afegia des de l’escó del congrés espanyol l’adjectiu "absolutista".

Tapia introdueix una tesi que ha fet forat en el govern espanyol, la de fer eleccions i referèndum el mateix dia. ‘Puigdemont pot estar temptat d’apujar l’aposta col·locant l’estat espanyol en una situació límit i més incòmoda que la de prohibir un referèndum il·legal. Pot convocar simultàniament, el mateix dia, eleccions autonòmiques legals i el referèndum il·legal.’ I diu que va demanar a un membre del govern espanyol com es podia impedir això. ‘No en vaig tenir resposta, però és evident que es necessitaria un cos policíac que obeís Madrid. Prenent a la Generalitat el control dels Mossos? Anant més enllà? […] Si Puigdemont dispara l’arma atòmica causarà un mal irreparable a l’edifici democràtic espanyol i deixarà desemparada la gran majoria de catalans.’

L’enduriment del to per part del govern espanyol ha anat acompanyat, com hem vist, de molt soroll ambiental, bufant en la mateixa direcció. També hi ha contribuït l’ex-dirigent del PP Alejo Vidal Quadras, amb un parell de piulets demanant l’ús de la força contra els independentistes. I Societat Civil Catalana ha presentat denúncies a la fiscalia contra Santi Vidal, Carles Mundó i Lluís Salvadó. Avui ja ha estat el govern espanyol que ha anunciat les seves intencions, en la mateixa línia. Ara tots van alhora.

Josep Casulleras Nualart
Cap de redacció de VilaWeb

Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 1 de febrer del 2017

24 d’abril 2017

L’endemà de Sant Jordi

Avui es faran recomptes dels llibres més venuts, dels milions de roses regalades, de les generacions de catalans que ahir varen omplir els carrers i les places de les nostres ciutats i pobles. Fet tot això, també podríem fer una reflexió al voltant del llibre i per extensió de la lectura i tot seguit fer-nos una pregunta: Ara es llegeixen més o menys llibres que anys enrere? Podem intuir la resposta i sembla que aquesta seria més aviat negativa. Les estadístiques també ho diuen: l’any 2011 asseguraven que el 35% d’espanyols no llegien “mai o gairebé mai”. Malgrat això sembla que a Catalunya aquesta tendència últimament va canviant, doncs el Departament de Cultura publicava l’any passat, que el percentatge de gent que havia llegit llibres habitualment durant el 2015 havia assolit el 66,3 %, situant-se quatre punts per sobre del 2011, en un ascens continu. No fa molts anys, els mestres de primària obligaven ─no només recomanaven─ als seu alumnes llegir varis llibres durant el curs i aquesta obligació feia que la canalla s’afeccionés a la lectura des de ben joves. Aquest és el paper que ha de jugar el mestre en l’educació dels nostres fills i no el col·leguisme o el “laissez faire, laissez passer” que alguns mètodes d’ensenyament moderns preconitzen. Enllaçat amb aquest pensament, hem recuperat un article que va escriure l’any passat el professor de secundària de l’Institut Pau Vila de Sabadell, Antoni Dalmases, on feia una aferrissada defensa de les classes magistrals, una de les pràctiques que també darrerament els ensenyants “moderns” hi han renunciat. Si teniu cinc minuts podeu llegir l’article tot seguit.

Defensa de les classes magistrals

La reflexió que exposaré segurament provocarà crítiques irades, desqualificacions rotundes i un aire de menyspreu agre, que potser es faci evident en algun comentari. No per això deixaré de dir el que penso i, per si interessa a algú, de raonar-ho una mica, només per endreçar quatre idees.

He sentit la necessitat de plantejar el tema de les vilipendiades i anatemitzades classes magistrals, després de sentir una anècdota explicada en públic per una professora universitària que la va viure. Aclariré d’entrada que es tracta d’una professora de prestigi, amb càrrecs importants en l’estructura cultural d’aquest país. Ho dic perquè ningú cregui que m’invento els fets. No. Parlo d’una persona real que, per raó del seu càrrec, es fa un tip de donar conferències arreu, davant d’auditoris i aules de tot tipus, que coincideixen a afirmar que és amena, interessant, agradable i una excel·lent comunicadora, com diuen ara de qui parla bé i amb criteri.

Disculpeu per la introducció: he obert el paraigua, per la que em pugui caure.

Succeí a l’inici del curs, en una aula d’alumnes universitaris que, no vull mentir, crec recordar que estudiaven per exercir la docència. Quan feia uns quinze minuts que explicava la seva matèria, una alumna va alçar la mà i va dir-li una cosa així com: “Perdoni, però fa un quart d’hora que només parla vostè”. La intervenció va sorprendre la professora, però l’alumna li va aclarir que “aquí, normalment, fem coses. Parlem, fem jocs de rol, inventem, intervenim, fem coses…”. Es tractava, és clar, d’una discent que defensava l’axioma pedagògic d’aquests temps: no es pot acceptar que un professor faci una classe magistral. Encara com no li va dir que qui s’havia cregut que era, ella, per imposar el seu discurs a la classe…

L’anècdota -repeteixo: real- em va fer concloure que ja som al final del trist i desgraciat carrer on ens han volgut acorralar. (Ara és quan m’imagino que comença a encendre’s la còlera progrepedagògica).

Que una persona que representa que s’està preparant per ensenyar (potser hauria de dir per posar-se davant d’un grup-classe, perquè m’entenguin els que no m’entenen) reclami dues vegades “fer coses” en una classe universitària de llengua i literatura (mots encreuats amb lletres de porexpan retallades, potser?) il·lustra amb dolorosa exactitud l’abast del mal que patim. Però el pitjor, crec, és que aquesta noia i tots els que tenen la mateixa idea del treball a les aules formaran generacions de persones que no sabran escoltar, que creuran que no cal escoltar quan algú parla, que el que cal és fer, moure’s, manipular, tocar, dir… Són els que escamparan la idea que escoltar és “un rotllo”, que impossibilitaran que anem al cinema sense que el menjacrispetes del costat comenti en veu alta la pel·lícula i expressi les seves reaccions sense miraments, perquè fa massa estona que només parlen els altres. I si algú creu que exagero, potser és que va poc al cinema. Estem deixant que s’imposi el criteri que estar assegut, en silenci, fent atenció a algú que sap alguna cosa i l’explica és antic, passat de moda, antipedagògic, poc motivador. Si ho fes amb un power point, encara!, dirà algú.

Escoltar, creuen, no és una activitat que calgui ensenyar, en un món en el qual s’ha imposat la idea que tothom té dret a dir què pensa… sense l’obligació de pensar abans què diu.

Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements, el centre escolar com a lloc per aprendre i la figura del mestre com a guia d’aprenentage. Tot això s’ha imposat, però jo ho trobo una estafa.

Anem a pams. Per què odien tant les classes magistrals? Van tenir bons mestres, els qui les proscriuen? Em sembla que hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa. Em sap greu. Són els que defensen allò d'”aprendre a aprendre” i ens diuen carques als que ens en fotem, acusant-nos de voler tornar a la llista dels reis gods -que, per cert, a mi no em van fer estudiar mai…-; però un dia podríem parlar de la memòria, també…). Un servidor va tenir mestres bons, normalets, uns quants de dolents i alguns de molt bons, excel·lents. I aquests mestres excel·lents em van ensenyar tot el que sabien -perquè sabien, coneixien en profunditat les seves matèries!!- i mentre m’ensenyaven l’assignatura, em mostraven maneres d’enfocar el món amb un discurs amè, variat, sorprenent a vegades, difícil ben sovint, tant com divertit, que demanava el meu esforç doble: estar atent per entendre i seguir la línia marcada pel seu ensenyament, tot demostrant que aprenia i avançava.

Divines classes magistrals del Lluís Costa, de la Isabel Gálvez, del Lluís Izquierdo, del doctor Blecua (pare)! I de tants altres que no em caben aquí. Classes magistrals fetes per magisters, perquè eren mestres de debò que coneixien i estimaven el que explicaven, durant unes sessions de classe emocionants que ens feien anar el cervell a velocitats vertiginoses. I ens cansàvem, sí, però ens agradava sortir cansats de classe, com qui acaba satisfet un partit de futbol que ha vençut, perquè havíem vençut la ignorància gràcies als bons mestres que sabien i compartien amb nosaltres el que sabien.

Avui això està molt mal vist. Parlar gaire estona a classe no és bo… potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa, en el món tecnològic i endreçadet del XXI que publiciten.

Així, queda establerta la idea que les classes, les escoles i les facultats són per passar l’estona i al cap d’un temps et donen una acreditació, que molt sovint és tràgicament hilarant: en surten mestres que ensenyen a llegir i no llegeixen perquè no els agrada!! I professors de tots els nivells, que es limiten a complaure i entretenir… És lògic que gent així, amb un vocabulari limitat, una dicció patètica, uns coneixements escassos que no els interessen i amb incapacitat per articular un discurs coherent en públic, s’amaguin rere les teories que entronitzen els mediocres i els eviten posar-se en evidència. I no, no dic pas que calgui ser un Premi Nobel, per ser un bon professor. Simplement cal estimar allò que s’ensenya, viure-ho i voler-ho encomanar amb el mateix entusiasme que ho van fer els nostres mestres, de manera magistral. Però un mestre que no llegeix, que no va al teatre, que no visita les exposicions ni escolta música amb plaer, que no té costum d’assistir habitualment als actes culturals, aquest no mereix ser mestre.

I és que nosaltres fem coses, també, podríem respondre a la pobra alumna hiperactiva (que serà una esplèndida funcionària del sistema!): fem coses, potser impalpables, però vives; interpel·lem, inquietem l’ànima. Eduquem i ensenyem, perquè una cosa sense l’altra és impossible. Gaudim del silenci, de l’atenció, de les idees, del plaer d’escoltar i escoltar-se a un mateix, sense soroll, intensament atents, humans, contents d’aprendre i ser nous dia a dia.

Gràcies a les classes magistrals dels magisters, molts de nosaltres (sé que no sóc sol!) som com som, hem après a viure i a sentir més enllà del soroll, dels decorats i dels festivals de serpentines. En fi, potser hi haurà qui s’enfadi pel que defensem alguns, però els hereus de les classes magistrals no pensem pas demanar perdó per fer el que creiem que cal fer i ser feliços!

Antoni Dalmases
Professor jubilat

Article publicat a PUNT DE LLIBRE, Blog de l’autor el 16 de novembre del 2016

16 d’abril 2017

El procés ha mort

Els enfrontaments entre el PDeCat i ERC d’aquesta setmana, ha fet sortir en tromba els partits unionistes i la caverna que els dóna altaveus, afirmant que per fi “el procés ha mort”. Els partits unionistes fa anys que van dient que el procés s’ha acabat, s’ha desinflat, s’ha aturat, s’ha suspès, ha perdut força, ha fracassat i per fi que ha mort. Malgrat aquests mals averanys el procés, com si de l’au Fènix es tractés, ha ressorgit i ha continuat amb més força. Tanmateix, el govern continua compromès amb el referèndum, que s’ha de fer al setembre, i en el qual, segons el CEO, hi participaria una majoria àmplia de la població (també bona part dels votants de partits contraris a la independència) i hi guanyaria el sí. Per tot això, no cal pas que el poble caigui en el desànim ni el pessimisme. Tot plegat passarà, el referèndum es farà i Catalunya tirarà endavant.

El digital VilaWeb ha publicat una llista de 40 ocasions en que el procés (aquesta vegada sí) s’havia acabat. Fins a quaranta vegades ha sortit l’unionisme a matar el procés abans d’hora, i fins a quaranta vegades els poble ha anat fent via cap a la seva llibertat nacional. Heus ací la llista:

·           El procés, en suspens # e-notícies, 9 d’octubre de 2014
·           L’ex-rector de la UB considera que el procés s’ha acabat com s’havia d’acabar, malament # Libertad Digital, 10 d’octubre de 2014
·           Camacho dóna per acabat el procés # El Periódico, 14 d’octubre de 2014
·           Camacho: ‘El procés arriba aquesta setmana a la seva fi’ # Directe.cat, 3 de novembre de 2014
·           El sobiranisme català perd força # El Periódico, 4 de març de 2015
·           Jordi Canyas: ‘El procés independentista ha mort’ # Crónica Global, 8 de març de 2015
·           EUiA dóna per mort el procés sobiranista pels interessos electorals # NacióDigital, 30 de març de 2015
·           Ciutadans afirma que el full de ruta és un intent de revifar un procés sobiranista mort # ARA, 31 de març de 2015
·           Cau l’independentisme # La Razón, 3 de juliol de 2015
·           Rajoy, davant del desafiament català: ‘Això s’ha acabat’ # Mediterráneo Digital, 9 de novembre de 2015
·           Ciutadans augura noves eleccions i creu que JxSí i la CUP certificaran la defunció del procés si no hi ha acord # El Punt # Avui, 1 de desembre de 2015
·           Girauta dóna el procés per acabat i assegura que mai no diria a Rajoy que no és decent # Betevé, 15 de desembre 2015
·           Jordi Roca (PP): ‘El procés català està mort’ # Circ de Tarragona, 18 de desembre de 2015
·           El procés s’ha acabat: a veure què carai comença # Unió Catalanista de Sabadell, 4 de gener de 2016
·           El procés es desinfla # e-notícies, 18 de març de 2016
·           L’independentisme perd força # La Vanguardia, 4 d’abril de 2016
·           Girauta: ‘El procés ha fracassat, no cal perdre-hi el temps’ # El Periódico, 29 de maig de 2016
·           Albiol insta Puigdemont a declarar mort el procés # El Punt-Avui, 8 de juny de 2016
·           Ciutadans dóna el procés per acabat # NacióDigital, 8 de juny de 2016
·           Ningú no demanarà perdó pel procés # El Mundo, 9 de juny de 2016
·           Albiol dóna per mort el procés # e-notícies, 9 de juny de 2016
·           L’oposició dóna per mort el procés sobiranista # El Punt-Avui, 9 de juny de 2016
·           El procés independentista es desinfla a Catalunya # Periodista digital, 19 de juny de 2016
·           Albiol reclama a Puigdemont un projecte que no sigui excloent i afirma que el procés ha mort # Agència Catalana de Notícies, 7 de juliol de 2016
·           Iceta crida a tornar al peix al cove davant un procés que acabarà en fracàs o desastre # ARA, 18 de novembre de 2016
·           L’independentisme s’ofega i perd força # El Confidencial, 18 de novembre de 2016
·           El sobiranisme es mostra fràgil en l’any clau del procés # El Mundo, 2 de gener de 2017
·           Albiol dóna per mort el procés # e-notícies, 19 de febrer de 2017
·           Iceta dóna per acabada la legislatura i demana eleccions # VilaWeb, 3 de març de 2017
·           Ciutadans considera que el Consell de Garanties ha sentenciat el ‘game over‘ de Puigdemont # NacióDigital, 3 de març de 2017
·           El PP dóna el procés per acabat i posa en valor l’autogovern # ARA, 10 de març de 2017
·           Albert Rivera avala Millet i Montull i mata el procés per enèsima vegada # Directe.cat, 10 de març de 2017
·           El PP català dóna per mort el procés i reivindica a Tarradellas # El Mundo, 11 de març de 2017
·           El procés mor en la foscor # El País, 12 de març de 2017
·           Ayllon (PP) diu que el procés està inhabilitat i ho dóna per resolt # Al Dia, 17 de març de 2017
·           Cospedal adverteix que l’independentisme morirà a l’escullera de la llei # El Nacional, 25 de març de 2017
·           El procés, entre el cansament i la falta de respecte # Crónica Global, 2 d’abril de 2017
·           L’oposició dóna per mort el procés després de la confessió de Bonvehí # El Periódico # 13 d’abril de 2017

En aquesta llista apareix en la posició 14ª, una afirmació atribuïda a la nostra entitat, Unió Catalanista de Sabadell, que voldríem esclarir per evitar confusions. El titular “El procés s’ha acabat: a veure què carai comença”, es va publicar efectivament en el nostre Blog el dia 4 de gener del 2016, arran de les votacions de les CUP per expulsar l’Artur Mas de la Presidència de la Generalitat. Dèiem clarament en el post que “Aquesta és la afirmació que fa en Vicenç Villatoro al diari ARA.” Es tractava doncs de les declaracions d’una persona aliena a la nostra Entitat i que es van fer en el marc d’incerteses que va causar la decisió dels cupaires de treure, fos com fos, del capdavant del procés el seu líder més carismàtic  i que va acabar, com és ben conegut, amb el famós “pas al costat” del President. En el mateix post s’hi van incloure unes reflexions molt acurades sobre aquells esdeveniments que avui caldria recordar, ara que sembla que les coses es poden tornar a complicar, per culpa dels afanys de protagonisme d’alguns personatges. Per aquells que puguin estar interessats a recuperar aquesta publicació, ací en teniu l’enllaç:
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

13 d’abril 2017

L’hora de la veritat

A mesura que s’aproximen els moments decisius els nervis i les tensions de tothom van en augment, en especial dels que han de prendre decisions. La possible divisió del govern per a decidir qui havia de licitar el contracte que ha de permetre comprar les urnes del referèndum en son un exemple. Atès que la fiscalia espia permanentment les accions del govern, qui signi aquesta ordre pot ser inhabilitat. D’altra banda la indiscreció de la Marta Rovira dient que potser es podrien contractar aturats per fer el referèndum, va explotar con una bomba de rellotgeria a l’interior del Govern. Aquests dos fets van ser suficients perquè el President Puigdemont cridés a l’ordre a les forces vives polítiques del procés a la Casa dels Canonge. Tot plegat ens porta a pensar que, a mesura que s’acosti l’hora de la veritat, tots els protagonistes del procés hauran de tenir molta cura en les seves actuacions i declaracions, deixant de banda els seus propis interessos partidistes, per assolir l’èxit del procés. Si algun partit independentista fa càlculs electorals, que s’ho tregui del cap, per que si el referèndum no es pot fer, Espanya no deixarà res de l’autonomia i el govern que surti governarà les escorrialles i el poble català els castigarà votant una altra opció o amb l’abstenció. Qui es mogui només per interessos personals o partidistes ha de tenir molt clara la patacada electoral que patirà. Per tot això és interessant llegir l’editorial “Cal aturar el partidisme” on el periodista Vicent Partal, ens comenta aquests darrers fets i on escriu que «Cada vegada que es barallen un diputat d'un partit i un d'un altre, a Madrid repiquen totes les campanes, conscients que al procés independentista li fa més mal això que no pas les seues amenaces i avisos judicials». Podeu llegir-lo tot seguit.

Cal aturar el partidisme

Jordi Sánchez va reaccionar ahir d’una manera molt dura a una informació del diari Ara sobre la tensió per la compra de les urnes del referèndum. Segons l’Ara, el vice-president Junqueras i la consellera Borràs s’han discutit per l’ordre d’adquisició de les urnes, que el vice-president dóna oralment i Borràs la vol per escrit. Hores després, també la consellera de la presidència Neus Munté desmentia que el govern hagués estudiat la possibilitat de crear una borsa de desocupats per organitzar el referèndum, com fan alguns ajuntaments. La idea l’havia avançada la coportaveu de Junts pel Sí, Marta Rovira, que havia aclarit que era una proposta d’ERC.

Mentre això passava, la consellera, juntament amb el president Puigdemont i el vice-president Junqueras, rebien una altra notificació-advertiment del Tribunal Constitucional espanyol i Òmnium i l’ANC rebien una altra multa enorme per un concepte gairebé esotèric. La resposta a la repressió, que havia d’haver estat nítida i potent, es convertia en un cafarnaüm decebedor gràcies al soroll de fons.

És prou sabuda la tesi que circula per Madrid i pels cercles unionistes de Barcelona. Diuen que el referèndum no es farà i que hi haurà unes eleccions autonòmiques. Diuen que el president Puigdemont està molt afeblit perquè la CUP fa perdre votacions contínuament a Junts pel Sí, però sobretot perquè ERC i PDECat s’han abocat a una guerra soterrada, un dels objectius de la qual és evitar les inhabilitacions d’alguns dirigents, molt particularment d’Oriol Junqueras. I això perquè Junqueras seria l’home triat per a aturar el procés d’independència, després de guanyar unes eleccions que substituirien el referèndum i de formar un tripartit entre ERC, els comuns i la CUP, amb el suport del PSC si calgués.

Els aparells mediàtics de l’unionisme van donant forma a aquesta idea cada dia, i la fiquen en el cap de la gent, amb la fruïció de qui sap que és una jugada a la desesperada, però també amb el convenciment que és creïble precisament perquè tots sabem que el partidisme és el pitjor mal del procés cap a la independència, el que més dificultats ens ha creat i el darrer recurs que podria fer-lo descarrilar. Lamentablement, és cert que no s’ho inventen tot i que hi ha comportaments que avui ja són inexplicables, de gent d’Esquerra i de gent del PDECat. Però ells lliguen les seues cartes d’una manera tan intencionada i descarada que transformen el significat de les coses. A posta i procurant que la divisió –que és cert que sempre n’hi ha hagut, somorta, dins Junts pel Sí– esclate pels nervis dels uns o dels altres. Per alguna provocació.

I és precisament per això que cal més unitat que mai. Especialment sobre el referèndum. La unitat parlamentària, tal com van les coses, és gairebé impossible. La CUP vota en les qüestions essencials al costat del govern i prou. En la resta, es comporta com l’oposició que vol ser. És cert que els seus continus enfrontaments amb Junt pel Sí fan mal, però no s’hi pot fer res.

Tanmateix, al govern sí que li hem d’exigir unitat. I una unitat a prova de bomba. Dur a terme el referèndum serà molt complicat, perquè Espanya està disposada a fer tant com calga per impedir-lo. De manera que no hi ha ni un mil·límetre de terreny que els puguem regalar per la frivolitat, el càlcul electoral o el partidisme. Cada vegada que es barallen un diputat d’un partit i un d’un altre, a Madrid repiquen totes les campanes, conscients que al procés independentista li fa més mal això que no pas les seues amenaces i avisos judicials. Ells ho haurien de saber i haurien d’evitar-ho. Però, per si de cas algú no sap llegir el moment que vivim, crec que els qui no som de cap partit però volem la independència hauríem de ser tan contundents com poguéssem a reclamar que es deixen de banda completament les diferències, els noms, les llistes, les hipòtesis electorals i els càrrecs. El procés ha funcionat perquè la pressió del carrer ha empès els polítics i ara segurament cal més que mai que aquesta pressió la noten i la noten clara. I si hi ha ningú que no està disposat a fer allò que toca, val més que ja faça un pas enrere.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 12 d’abril del 2017

08 d’abril 2017

On som i cap on anem


En quin punt ens trobem del procés sobiranista? Quins camins pot prendre el procés des d’ara?

Per respondre aquestes preguntes, el membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, va tractar d’explicar l’altre dia a TV3, en un original diagrama de flux, el procés sobiranista a partir de l’estat en que es troba en aquests moments i fins els proper mes de setembre, data màxima fixada pel Govern Puigdemont per celebrar el “referèndum o referendum"

El diagrama de flux és el que es pot veure tot seguit. Del seu anàlisi podem arribar a tenir algunes respostes que ens ajudin a entendre com pot desenvolupar-se, a partir d’avui, el procés sobiranista. Fem aquest estudi a continuació, amb la conclusió final que en podem treure.

                                                                                                              


A partir del punt inicial (fletxa negre de l’esquerra)  trobem dos possibles escenaris: A) Referèndum pactat, o B) Referèndum no pactat. Si anem pel camí A), això ens portaria a la via escocesa o canadenca, es a dir que es pugui celebrar el referèndum d’acord amb l’Estat espanyol. Amb una victòria del es passaria a la proclamació de la independència, no immediata (els escocesos van  calcular que podrien passar divuit mesos fins a la proclamació), doncs s’haurien de negociar amb l’estat espanyol des de transferències, fins al percentatge de deute assumible, el traspàs de serveis,  infraestructures, etc. i també les obligades negociacions amb l’UE. A partir de la proclamació, o potser abans, s’haurien de convocar unes eleccions constituents, que serien les encarregades d’elaborar la Constitució del nou Estat Català.

Si el resultat fos NO, llavors el govern hauria fracassat en el seu projecte i es veuria obligat a convocar unes noves eleccions que serien, per descomptat, autonòmiques on podrien obtenir majoria absoluta qualificada els partits que es presentessin amb un programa netament independentista que possibilitaria la proclamació unilateral de la independència. En cas que no s’obtingués aquesta majoria el procés sobiranista hauria acabat.

Si se’ns obliga a anar pel camí B) Referèndum no pactat,  el Govern te dues alternatives, primera no convocar el referèndum, per por, desavinences internes o per qualsevol altre motivació. Si és així convocaria eleccions autonòmiques que, en realitat, és el que vol i demana l’oposició. La segona alternativa és que, sense cap mena de por, proclama la independència “a la brava”, cosa que avui per avui seria poc legítim davant l’opinió internacional, donat el percentatge escrutat fins ara de l’opció independentista, que no va arribar al 50% en les eleccions del 27S.

Si anem per l’altre camí en que, malgrat no pactar el referèndum, el Govern el convoca, que no vol dir celebrar-lo, es a dir publica el decret de convocatòria, signat pel President o bé, com es diu darrerament, signat de maner col·legiada  per tot el Govern. Pràcticament el mateix dia o a la mateixa hora, s’aprova una llei ─de transitorietat─ que doni cobertura legal a la convocatòria, llei proclamada pel Parlament de Catalunya que trenca amb la legalitat espanyola i provoca l’anomenat “xoc de trens”, on el govern espanyol, mitjançant el Tribunal Constitucional, suspèn i anul·la la convocatòria i el Govern de la Generalitat, fent cas omís d’aquestes suspensions, continua amb l’organització del referèndum, amb tot preparat, el cens, les urnes, els locals etc.

En aquest punt s’arriba a un enfrontament institucional de primera magnitud, que fins ara no s’ha donat, en el que el Govern central pot impedir fàcticament la celebració del referèndum, aplicant total o parcialment l’article 155 de la Constitució, la Llei de seguretat nacional,  precintant els col·legis electorals, retirant les urnes amb la forces de l’ordre, etc. etc. En aquest supòsit  la Generalitat tindria dos camins alternatius, o bé acceptar-ho i convocar eleccions autonòmiques, o anar a la proclamació unilateral de la independència. Això implicaria fer una campanya internacional molt potent per explicar al món tots els impediments que l’estat espanyol ha posat a la celebració del referèndum pactat i també al no pactat, situació que la legitimaria de cara als altres països.

En el cas que el Govern espanyol no ho impedeixi (com va passar el 9N), i el resultat fos favorable a la independència amb un percentatge de més del 50% i amb una alta participació, això seria la carta de presentació homologable davant de l’autoritat internacional per legalitzar el procés.

Arribats al final de l’anàlisi podem deduir que a la proclamació de la independència si pot arribar per cinc camins diferents (cinc fletxes que hi apunten), mentre que per no arribar-hi i haver de convocar eleccions autonòmiques només si pot arribar per dos camins, amb lo qual l’avantatge és clar.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell                                 
                                                                                                                      

01 d’abril 2017

La CUP i l’enquesta del CEO

La darrera enquesta del CEO ha estat interpretada de dues formes ben diferents, si son mitjans unionistes com La Vanguardia o el Periódico o mitjans independentistes com l’ARA o elPuntAvui. Els primers destacaven que el NO a la independència superava en quatre punts el SÍ, mentre els segons explicaven que, en el referèndum que es celebrarà com a màxim el setembre vinent, el SÍ obtindria gairebé el doble de vots que el NO. Això ens posa sobre la pista que hi ha una part de la població, significativa, que preguntats sobre si volen que CAT sigui independent estan en el NO, però que preguntats concretament sobre el seu vot, no hi votarien en contra. Per tant no deixa de ser un fenomen polític intrigant aquest diferencial entre no voler i no votar. Un altre dada de l’enquesta resulta de veure que el percentatge dels que volen la independència pràcticament resta inalterable enquesta rere enquesta, o dit d’una altra manera, l’independentisme no creix. Això ens porta a fer-nos la pregunta que es formula l’analista polític  Francesc Abad, en el seu article titulat “Té l'independentisme sostre?”, que podeu llegir tot seguit i on estudia exhaustivament algunes dimensions de l'enquesta del CEO, buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del NO entre voler i votar, potser perquè  hem deixat de fer política i per tant hem deixat de fer independentisme i això ens ha portat a quedar-nos ancorats en aquest sostre, en part per culpa de les extravagàncies, ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes de la CUP.

Té l'independentisme sostre? En què ens juguem els indys la majoria social i al referèndum?

En l'article d'ahir el primer analitzant el Baròmetre d'Opinió Política 2017 del CEO, vèiem com la societat catalana es mostra dividida gairebé meitat i meitat davant la independència des d'un punt de vista de ser desitjada o no. I que són unes dades que presenten una gran estabilitat en el temps. També veiem que el referèndum és la via com la societat catalana de manera aclaparadora vol resoldre aquesta qüestió (més d'un 70% volen referèndum). I que davant la pregunta concreta plantejada en l'escenari d'un referèndum, el Sí és el vot clarament majoritari, perquè una part de la societat que no desitja la independència, no està disposada a mobilitzar-se contra la independència.

Finalment en l'article d'ahir alertava que una altra evidència és que l'independentisme fa molt de temps que no creix. Assenyalava que això pot obeir a molts factors, que podríem resumir en dos: no creixem perquè ja hem tocat sostre d'acord a la sociodemografia del nostre país, o no creixem perquè el sostre és una conseqüència de l'activitat política. I avançava la meva visió, que el principal problema el tenim que aquest sostre és una conseqüència de que políticament fa molt de temps que hem deixat de fer independentisme, de treballar per fer independentistes.

Avui voldria analitzar algunes dimensions de l'enquesta del CEO buscant què hi ha darrere d'aquest comportament del No diferencial entre voler/votar i quins són els àmbits polítics en els que d'alguna manera hem deixat de fer política i per tant, hem deixat de fer independentisme i independentistes, que és el que ens ha portat a quedar-nos atrapats en aquest sostre.

TRES PERSPECTIVES CLAU:

1. La independència i l'assumpció de riscos

Sempre hem sabut que tots els processos independentistes han tingut en la gestió del "risc" que és intrínsec a un procés d'aquesta naturalesa, el seu principal enemic. En el referèndum escocès hi va haver dos factors que l'unionisme britànic va gestionar amb especial habilitat i que varen resultar determinants pel resultat final, per a la victòria del no: quina seria la seva moneda (atès que UK no està a l'euro i la lliura "és" britànica) i què passaria amb els estalvis dels escocesos si guanyava el Sí. L'independentisme escocès no va saber ─o poder─ respondre contundentment, fiablement, a aquests dos dards enverinats que feien planar una impressió d'estar assumint un gran risc, superior als beneficis possibles de la independència. I sobretot entre la gent gran.

En el nostre procés l'estat espanyol tot ho aboca a visualitzar possibles riscos o a generar-los. A Escòcia els britànics encara van acompanyar la campanya de la por amb propostes de millora de l'autogovern. En el nostre cas només hi ha campanya de la por i de generar i visualitzar riscos: que si quedarem fora de la UE, que si se'ns aïllarà, que si perdrem inversions, que si ens fracturarem, etc. I on no ha arribat l'impacte d'aquesta campanya de la por ara la fabriquen generant riscos que han d'assumir directament persones: ho hem vist amb els judicis a Mas, Homs, Rigau i Ortega, amb la imputació de tota la mesa del Parlament i avui mateix assenyalant el President Puigdemont penalment pel tema pressupostos.

Per tant és una evidència que l’independentisme  té en la capacitat que tinguem de gestionar el risc intrínsec que comporta, una part totalment decisiva de l'assegurament del seu èxit. Si, com va passar a Escòcia, no sabem respondre a les campanyes de la por, si no sabem neutralitzar els riscos, tindrem problemes.

Què és el que ens està passant des del 28S?. Doncs que com si tot plegat no fos prou complicat de gestionar, en termes del risc associat a la independència, la CUP, amb tot el que fa, incrementa aquests riscos i incrementa els dubtes sobre que siguem capaços de gestionar-los.

Dos exemples molt clars:

 el tema de la "desobediència". El gruix de la societat té com un dels seus referents el compliment de la llei, la seguretat jurídica, el respecte a la propietat privada, etc. La independència necessàriament té un punt clau en el que hem de deixar d'estar sotmesos a l'ordenament jurídic espanyol per passar a aplicar l'ordenament jurídic català. Aquest moment és un clic, el clic del moment que va d'apagar l'interruptor de l'ordenament jurídic espanyol i activar l'interruptor de l'ordenament jurídic català. Però la CUP i el seu "desobeïm" saboteja totalment aquesta política clau de donar seguretat al procés independentista, i planteja un escenari revolucionari en el que es pot desobeir a la carta, en el que sembla no hi ha d'haver llei ni ordre. Així l'escenari post 28S no només ens ha impedit fer polítiques que "tranquil·litzin la societat", sinó que ha afegit nous riscos, els derivats de la crossa necessària dels anti-sistema.

  la independència sempre hem dit que implicaria una millora per a tota la societat, per als que hi estan a favor i per als que hi estan en contra, i per a totes les classes socials. Que ningú no en sortiria perdent (excepte, òbviament, la casta que viu de l'explotació de Catalunya i dels catalans via BOE). Doncs bé, del 28S ençà la CUP ha fet emergir tot de debats que l'únic que han fet és instal·lar en molta gent el temor a que la independència comporti una sèrie de polítiques que afectaran el seu nivell de vida, que la independència i aquestes polítiques extremistes comportaran el seu empobriment injust, pèrdua de qualitat de vida. Fixem-nos que passem d'un escenari en el que predicàvem la independència com un guany col·lectiu i per a tots i cadascun de nosaltres a estar instal·lats,  des del 28S, en un escenari en el que molta gent se sent amenaçada: qui porta els fills a l'escola concertada, qui té una mútua sanitària, qui veu com el volen fregir a impostos, etc.

I ara anem al CEO per veure l'impacte que això té.

El CEO planteja una pregunta als entrevistats sobre quins són els riscos (en general) que està disposat a assumir. L'entrevistat s'ha de situar en una escala del 0 al 10 on el 0 és gens disposat a assumir riscos.

Doncs bé, creuada aquesta pregunta sobre els riscos amb la pregunta sobre si l'entrevistat vol que Catalunya sigui un estat independent veiem que en els nivells on se situen els enquestats que es plantegen la seva vida intentant assumir els mínims riscos, són majoritàriament contraris a la independència. I la cosa va del 66,3% de No dels enquestats del nivell 0 al 48,2% dels enquestats que se situen en el nivell 6.

A partir d'aquest nivell, en els quatre nivells restants (7-8-9-10) se situen els enquestats disposats a assumir més riscos, i en aquests nivells el Sí és majoritari.

Per tant, el risc, la visualització de la independència com un risc o la capacitat bé d'assumir aquest risc, bé de gestionar-lo políticament per minimitzar-lo, és un dels factors clau per a la independència, per sumar suports a la independència.

I és tan clau que també en aquest punt, dels riscos, trobem una de les claus que expliquen perquè hi ha un 48% dels enquestats que diuen no volen la independència, però només un 22% que diuen votarien no a la independència. Entre els qui diuen no volen la independència, perquè no volen assumir riscos, trobem un molt important percentatge que, davant un referèndum, no votarien No, diuen que s'abstindrien. Així, d'aquell 66% d'enquestats que se situen en el nivell zero (no assumir riscos) i que no volen la independència, només un 33,6% aniria a votar no, i un 25% s'abstindria.

Al meu entendre aquí tenim una clau de l'actuació dels propers mesos. Si el que fem i com ho fem alimenta la por, alimenta la sensació de risc o no tranquil·litza prou en relació al risc associat al que estem fent, correm el risc que aquesta part de la nostra societat que no vol la independència perquè l'associa a risc, però que no anirien a votar si hi hagués un referèndum, vagin a votar si veuen les coses molt peludes, si veuen que el que estem fent li genera un risc o amenaça de risc prou gran que el porti a mobilitzar-se i votar quan ara diu no ho faria.

2. Independència i identitat

Un dels eslògans més potents que mai hem tingut ha estat aquell de "som un sòl poble". L'independentisme sempre ha volgut plantejar la independència com un procés que superava les identitats, i que apel·lava a fer un país nou, més just, amb més oportunitats, sense espoli fiscal, etc.

L'unionisme, en canvi, per oposar-se a la independència únicament branda qüestions identitàries. El famós "yo soy español" com a únic argument, si em permeteu una mica de caricatura.

El procés independentista té una altra de les seves claus d'èxit en aquesta capacitat integradora que sempre ha demostrat. I, en canvi, té una de les seves grans amenaces en tot allò que impliqui una possible visualització de la independència com un procés de caràcter identitari, que busca imposar un nou marc en tots aquells atributs més íntims de la identitat, singularment la llengua. 

Si el tema de la identitat no el gestionem bé, provocarem una mobilització del no.

Fixeu-vos en un parell de dades. El CEO demana l'enquestat la seva auto-ubicació en una escala de pertinença, que va del "només espanyol" al "només català", amb 3 posicions d'identitats compartides: més ESP que CAT, tan ESP com CAT i més CAT que ESP. Doncs bé, quan creuem aquesta resposta amb les dues preguntes sobre si volen o no la independència i què votarien en cas de referèndum, ens trobem amb unes dades molt interessants:

Entre els qui només se senten espanyols, un 92,9% no volen la independència, però només un 49,1% aniria a votar no, i un 32,4% s'abstindria, no aniria a votar. Entre els que se senten més espanyols que catalans un 86,6% tampoc la volen, però un 33,3% no aniria a votar, s'abstindria. I entre el col·lectiu més nombrós de tots els enquestats (de sempre), els qui tenen un major sentiment d'identitat compartida (tan espanyol/a com català/ana), un 80,3% no la volen, però només un 36,1% anirien a votar no, i un 34,5% ara tenen decidit abstenir-se, i un 8,9% votaria e blanc.

Qualsevol política que fem, qualsevol debat estèril que generem en termes d'absurditats identitàries ens pot costar molt car. Si fem una bona política aquí tenim opcions de trencar el nostre sostre. Però si fem polítiques CUP això serà impossible.

Què entenc per "polítiques CUP"?
 
La passada setmana, durant el debat dels pressupostos al Parlament, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va presentar la papereta que diuen ha de ser la de la votació del referèndum "Vol que Catalunya esdevingui una República independent?". La va presentar escrita en Català i en Occità (aranès). Preguntada per què havien exclòs el castellà, va respondre: “la butlleta no està en castellà, perquè el català i l'occità són les llengües amb les quals construir la República”.

Barbaritats així, que excloguin de manera tan insultant del futur del nostre país independent el castellà, que és la primera llengua que hem parlat la majoria de catalans i que és la manifestació més íntima i personal d'un sentiment d'identitat, és fer impossible la independència.

A qui se li acut excloure el castellà? Estem bojos? Ho trobo demencial. Coses així l'únic que poden provocar és una mobilització del no. Si tenim en compte que la majoria social catalana té un sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP), si tenim en compte que la llengua és la més important manifestació d'aquesta identitat compartida majoritària, voler excloure el castellà com ha fet la CUP amb aquesta actuació és un atac identitari sense precedents, que pot mobilitzar el no, perquè se senti agredit.

3. La independència i els problemes més importants que la gent creu tenim.

Del 28S ençà hem estat atrapats en aquesta dinàmica infernal a que ens ha conduit la CUP, de només estar pendents de negociar les seves condicions perquè tot no saltes pels aires, i això és el que ens ha impedit fer política i explicar, políticament, socialment, perquè volem la independència, què permetria la independència, perquè la independència és clau per fer front a la majoria dels problemes que els ciutadans consideren són els més importants que tenim.

Fixeu-vos: un 54,2% dels enquestats que assenyalen l'atur i la precarietat laboral com un dels problemes més importants no volen la independència. Un 52,6% dels que creuen la sanitat és un d'aquests problemes tampoc no vol la independència, ni la vol un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures i transport, ni la vol un 50% dels que creuen tenim una excessiva pressió fiscal.

És a dir, la dinàmica "crossa" de la CUP ens ha atrapat en debats agònics, d'autoconsum, com el de la investidura, com rebentar els pressupostos 2016, com la moció de confiança, com els pressupostos 2017, etc etc etc. Tot això és el que ha omplert les portades dels diaris, els titulars dels telenotícies, les tertúlies, les polèmiques a les xarxes, etc. Només s'ha parlat d'aquestes coses.

Fins al punt que no hem estat capaços, no hem pogut, ha estat impossible, fer política amb majúscules, fer independentisme, explicar la independència, intentar trencar el nostre sostre explicant perquè la independència és la millor manera de fer front als problemes que assenyalen.

O no ens veiem capaços d'explicar a aquest 54% de gent del No que creuen l'atur és el principal problema que amb la independència guanyaríem potència econòmica i es generarien infinites oportunitats més per a tothom. ¿Qui ha explicat els milers de llocs de treball que es van perdre a Tarragona perquè el govern espanyol no va complir els seus compromisos i no va fer un enllaç ferroviari de 100 milions d'euros?

¿O no us agafa una mena de desesperació al veure que un 60% dels que creuen tenim un problema d'infraestructures no volen la independència? Aquí sí que hem fet una miqueta més, però aquest 60% evidencia que encara hem de fer molt i molt més i explicar les coses molt i molt més i molt millor de com ho hem fet fins ara.

¿O no creieu que si enlloc d'estar discutint totes les rucades a les que ens ha derivat l'actuació de la CUP, si haguéssim invertit la meitat del temps en explicar que el nostre sistema sanitari només podrà millorar si podem gestionar els nostres recursos, que ara ja absorbeix la gran part del pressupost autonòmic, i que només si no patim espoli fiscal i recaptem els nostres impostos i els administrem, podrem millorar-lo com reclamen els enquestats?

I algú coneix una manera més eficient de no haver de patir una excessiva pressió fiscal que tenir un estat propi, que no sigui espoliat anualment amb 16 mil milions d'euros dels impostos que ja paguem? Com és que encara hi ha un 50% dels qui creuen tenim massa pressió fiscal que no volen la independència? Què tal si sortim a convèncer-los que sense espoli i amb un estat modern i eficient, que no malgasti en absurditats com l'estat podrit que és l'estat espanyol, el nostre sistema tributari serà infinitament millor i més just per a tots?

No, amics, no crec que l'independentisme hagi tocat sostre. Crec que el sostre que ara mateix és obvi que tenim és fruit de la nostra pròpia estupidesa, d'aquest escenari letal que va sortir del 27S, que ens ha consumit en debats estèrils, atrapats en l'agenda de la CUP, que ha exercit el poder que li va donar la seva representació esdevinguda crossa imprescindible per poder avançar. Ens hem consumit i hem deixat totalment de fer política.

Hem deixat de fer independentisme, perquè la CUP ens ha obligat a deixar de parlar de perquè volem la independència i com milloraria les vides de tots, per parlar únicament d'ells, per estar pendents únicament de les seves ocurrències, discursets, incompliments, soflames i samarretes.

Tot plegat d'una esterilitat i improductivitat angoixants, terrorífiques. La bona notícia és que malgrat tot això l'independentisme no perd suports, es manté ferm, sòlid, i és majoritari en clau referèndum. Però, què tal si hi fem alguna cosa, per créixer, per explicar-nos, per convèncer... ara que encara hi som a temps?

Francesc Abad
Llicenciat en Dret

Article publicat al Blog de l’autor “Dies de Fúria” el dissabte 1er. d’abril del 2017