Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de novembre 2019

Mort el gos s’acaba la ràbia?

Ara que ja coneixem els resultats electorals del 10-N a ningú se li escapa que, en un Congrés amb 17 partits, caldrà fer política amb majúscules per poder arribar a acords. El líder del PSOE i president en funcions, Pedro Sánchez, ha estat ràpid i en només 48 hores ha signat un pacte de govern amb el líder de Unides Podemos, Pablo Iglesias. Ara necessitarà molta mà esquerra per aconseguir que la resta de partits desbloquegi la situació i per obtenir el seu suport a la investidura.

La mala notícia pels espanyols ha estat sens dubte la pujada dels franquistes de Vox que, amb 52 diputats, esdevenen la tercera força al Congrés de Diputats, darrere d'un PP que malgrat haver pujat no ho ha fet amb l'empenta que ells pretenien i s'han quedat lluny dels 100 escons que algunes enquestes els hi atorgaven. S'haurà d'anar molt amb compte amb aquest ascens de la ultra dreta espanyola, que amb aquest resultat s'homologa amb els seus equivalents europeus, però els avença per la dreta, essent de llarg la força feixista més important a la Unió Europea, per sobre de la francesa, alemanya, italiana, etc.

Pel que fa a les forces sobiranistes catalanes, han aconseguit el seu millor resultat en unes generals espanyoles, assolint gairebé el 57% dels vots a Catalunya, enfront del 39% aconseguit per les forces del 155. Aquesta victòria reforça la legitimitat de les aspiracions democràtiques dels sobiranistes i la resposta a la sentència. Després de l'extraordinària reacció que s'ha esdevingut a Catalunya contra la sentència del Suprem, el triomf independentista deixa gairebé KO a l'estat espanyol. Les imatges de les manifestacions massives, permanents, excepcionals, amb la victòria sobiranista del 10-N tindran la clau de volta final per legitimar internacionalment, a tots els nivells, la seva causa.

Punt i a part mereix l'anàlisi de la derrota sense pal·liatius de Ciutadans després d'haver perdut 47 diputats i 2,6 milions de vots a les eleccions espanyoles. Amb deu diputats, Ciutadans no podrà ser decisiu en la legislatura que comença al congrés espanyol i per això Albert Rivera ha anunciat que plega i deixa la política. El dirigent de Ciutadans ha dimitit del càrrec de president del partit i tampoc no ocuparà l'escó de diputat del congrés espanyol i ha manifestat que ara començarà una nova etapa personal fora de la política. Rivera va començar la seva carrera política a Catalunya estrenant-se com a diputat al parlament el 2006 i va bastir-hi una estratègia basada en la confrontació dialèctica, la crispació i la ràbia. Ara caldrà veure si al congrés del partit s'imposa una direcció de continuïtat amb el projecte de Rivera o el sector crític de C's és capaç de reorganitzar-se després d'haver-ne plegat molts dels seus integrants. És a dir, en definitiva si la mort (política) del gos, acaba amb la ràbia (del partit).

Una anàlisi del fracàs de l'Albert Rivera en la política espanyola i catalana, l'ha fet molt encertadament el periodista del diari ara, Gerard Pruna, en el seu article titulat "El vol frustrat d'un polític ambiciós", on estudia el personatge des de la seva entrada en terreny de joc polític ara fa 13 anys fins a la seva desaparició i fugida aquest dilluns passat, i on el periodista ressalta que, "l'ànsia per destronar el PP i ser la primera força de la dreta va portar Rivera a subestimar l'impacte de Vox". Podeu llegir l'article tot seguit.

El vol frustrat d’un polític ambiciós

De totes les coses que ha volgut ser Albert Rivera en la seva frenètica trajectòria a Madrid —des d'Adolfo Suárez fins a Emmanuel Macron, passant per Matteo Renzi, Justin Trudeau i fins i tot Barack Obama—, n'hi ha hagut una que ha acabat liquidant-lo: l'anhel de convertir-se en el primer partit de la dreta a l'Estat. L'entrada al govern d'Andalusia i, sobretot, el resultat del 28-A -quan va aconseguir 57 diputats al Congrés, només nou menys que el PP- van fer que Rivera veiés a tocar el somni del 'sorpasso'. I l'aposta el va encegar, fins al punt de no veure que en el seu viatge a la desesperada per atrapar Pablo Casado, Vox li fonia les ales. El vol de Rivera va acabar ahir de manera precipitada, tretze anys després d'arribar al capdavant de Ciutadans gairebé per casualitat.

El 2006 l'enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge va posar en perill una formació que se n'anava en orris abans de començar a caminar, i la sortida va ser tan estrambòtica com eficaç: escollir el president per ordre alfabètic. Va ser aleshores que va aparèixer l'Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només quinze mesos d'experiència laboral a La Caixa —on ara podria tornar després de tretze anys d'excedència— i amb una oratòria esmolada que l'ajudaria poc després a irrompre per sorpresa al Parlament amb tres diputats.

Allà va demostrar ben aviat alguns dels que havien de ser els trets característics de la seva carrera: instint, ambició i un lideratge personalista que va provocar que en aquella primera legislatura els seus dos companys de viatge —José Domingo i Antonio Robles— acabessin abandonant el partit. Però, quan tothom donava per mort Cs, Rivera va aconseguir resistir. El 2010 el partit taronja va retenir els tres diputats al Parlament i aviat va conèixer els aires que l'havien d'empènyer fins a Madrid: els d'alguns sectors mediàtics i de l'establishment que, quan la crisi ja es feia notar i el Procés començava a caminar, van creure que veien en Ciutadans el "Podem de dretes" pel qual sospiraven.

Va ser llavors quan Rivera va gestar la idea d'assaltar el Congrés. Aleshores ja tenia un partit fet a mida —havia superat pels pèls la crisi oberta arran del pacte amb la plataforma euroescèptica Libertas el 2009— i havia descobert que la hiperactivitat mediàtica i l'estirabot contra el sobiranisme convenientment amplificat donava més rèdit que el discurs liberal. A cavall del discurs bel·ligerant contra el Procés, va batre rècords al Parlament —25 diputats el 2015, 36 i força més votada el 2017— i va aconseguir entrar al Congrés i ser important en les negociacions amb PSOE i PP.

Allà va demostrar també la poca consistència de les seves promeses posant i aixecant vetos —primer a Mariano Rajoy, després a Pedro Sánchez— com si anessin amb velcro. Rivera és un pioner de la política de la desmemòria, aquella en què el que vas dir ahir pràcticament no compta i les contradiccions no passen factura si fas veure que no n'hi ha hagut. Així va sobreposar-se als tombs i als viratges —de socialdemòcrata a liberal i de partit frontissa a assot del PSOE— fins que la moció de censura contra Mariano Rajoy el va agafar a contrapeu.

Allà, Rivera, a qui companys i adversaris havien reconegut sempre el seu instint polític, va perdre l'olfacte. No va anticipar la jugada de Sánchez i no va saber què fer després amb l'arribada de Vox. Obsessionat amb erigir-se en dic de contenció de l'independentisme —i, en conseqüència, en carregar contra els pactes dels socialistes amb ERC o JxCat—, va abraçar la ultradreta sense adonar-se que aquella era una teranyina de la qual no podria sortir. El 28-A li va donar 57 diputats i una oportunitat de salvar-se si era capaç, un cop més, de canviar de rumb. Podria haver sigut vicepresident de Sánchez, però l'ambició de liderar la dreta el va encegar. I, des d'avui, Rivera ja és passat.

Gerard Pruna
Periodista

Article publicat al diari  ara  el dimarts 12 de novembre del 2019

07 de novembre 2019

El diumenge tothom a votar

Estem a poques hores que s’obrin els col·legis electorals el proper diumenge dia 10 i els catalans, que som uns amants irrefrenables de les urnes, no podem deixar passar aquesta nova oportunitat que es ha donat l’estat opressor per anar a dipositar la nostra papereta de vot. Aquests darrers dies potser hem escoltat algunes persones que ens diuen que això de les eleccions espanyoles no va amb nosaltres o que, inclús tenint ganes d’anar a votar, no saben encara a qui votar. Desprès de les actuacions policials d’aquestes últimes setmanes, de les manifestacions d’uns i altres a Catalunya, hem de fer-nos una reflexió i aquesta no pot ser altra que la nostra lluita amb l'estat espanyols es al carrer, i també a les urnes cada cop que es posin. Les urnes oficialitzen la nostra força, les urnes ens compten davant el món, que exactament és el que els espanyolistes no volen que passi.

Si ho analitzem fredament el pitjor malson pel Pedro Sánchez i pels poders de l’Estat és que l’independentisme arrasi a les eleccions del 10N. Si aquest és el seu pitjor malson, fem-lo realitat. Convertim-nos en el seu malson votant massivament el proper diumenge. Ara bé la resposta als que diuen que no saben a qui votar només pot ser una: s’ha de votar a partits que defensin la DEMOCRÀCIA, així en majúscules. No podem donar ni un sol vot a aquells partits que, disfressats amb el vestit de demòcrates, ens amenacen amb el 155 perpetu, amb voler empresonar el President Puigdemont, amb tancar TV3, amb la repressió i les porres. Afegim-hi a tot això el discurs que està fent el Pedro Sánchez que, pel que fa a Catalunya, és difícil de distingir del PP o el de Ciutadans, i  que dona al sobiranisme la possibilitat d’enviar un missatge inequívoc a Espanya i al món a través de les urnes, en forma de, posem per cas, la meitat dels 48 escons al Congrés de Diputats que Catalunya escull aquest diumenge. L’independentisme, es a dir Esquerra, Junts per Cat i la CUP,  i els partidaris de la plurinacionalitat de l’Estat, els comuns, tenen el proper 10-N l’oportunitat d’aconseguir una victòria incontestable a Catalunya. El PSOE està molt nerviós i també el govern espanyol i això els catalans ho hem de saber aprofitar.

Per tot plegat és essencial que els ciutadans catalans surtin de casa el diumenge i vagin massivament a votar. Serà la millor prova que a nosaltres les urnes no ens fan por, el que ens fa por son les porres, els jutges espanyols i els partits que odien Catalunya i que no li deixen decidir el seu futur en pau i que, com diu l’activista Núria Cadenes, “és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar” i per això ella també diu que cal anar a votar. Llegiu l’article de la Núria tot seguit.

Jo també penso que cal anar a votar

Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.

Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders, ionquis, envejosos, assassins.

Els responsables de la sèrie expliquen que no és que descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten. I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú. No els cal repetir que són ‘una democràcia consolidada’, diguem-ne. Ni condemnar ningú a la presó per la lletra d’una cançó. És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc. Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.

L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les realitats no castellanes que, a la força, conté.

Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre. I Espanya és tan poca cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no consolida.

Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció: si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui, il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de legitimació social. Només baionetes. Si n’és, de pobre.

Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació) competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots. I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.

La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència extraordinària. I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un moviment d’alliberament nacional. En tots els fronts.

I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes. També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa,  l’independentisme (aquest partit i l’altre que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics: dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es resolgui la qüestió dels drets dels catalans.

És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos) que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar.

Núria Cadenes
Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb el dimecres 06 de novembre del 2019.

30 d’octubre 2019

Qui la dirà mes grossa?

Estem a deu dies de les eleccions i els tambors de combat sonen a tot drap. Els caps grossos dels partits s’afanyen esmolant les seves llengües per destil·lar quan més verí millor cap els seus opositors electorals i també per fer declaracions que justifiquin els seus programes electorals o la majoria de vegades els propis pensament polítics, competint per veure qui pot dir-la més grossa.

En l’acte de l’obertura de l’Any Judicial Militar i davant la cúpula de l’exèrcit espanyol el president del Tribunal Suprem espanyol i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, ha tornat a insultar avui l’independentisme en el seu discurs advertint que els qui ‘ataquen cegats per la irracionalitat’ i de manera ‘brutal’ la ‘democràcia espanyola’ i pretenen ‘trencar la convivència’ a Catalunya en pagaran les conseqüències. Discurs inquietant més a prop de Vox que del PP o C’s, que semblava arengar als militars perquè prenguessin mesures en cas que els ‘díscols independentistes catalans’ ofenguin l’Estat espanyol protestant per una sentència injusta.

Un altre exemple l’hem pogut veure aquest mateix dimarts a través de l'experta política en embolics diversos, la vicepresidenta Carmen Calvo, a qui no se li ha passat cap altra cosa pel magí que amenaçar els jutges belgues amb prendre represàlies sinó s'extradeix el president Carles Puigdemont. Evidentment, la justícia belga encara està sorpresa per les declaracions de Calvo i la intromissió del poder executiu en el poder judicial i no del mateix país sinó d'un altre estat. La excelsa ministra vicepresidenta Calvo és una acèrrima defensora de les 'corrides' de toros, feminista, apassionada de la moda espanyola i de les sabates, separada, alumna de les mares escolàpies, diuen d'ella que no demana permís ni perdó i per les seves ficades de pota, alguns l'anomenen, sense que se sàpiga, la “Mari-líos”

Lamentablement  la democràcia espanyola té aquestes coses i tan aviat s'improvisa una acusació de rebel·lió, com es construeix un fals relat sobre la violència o es comparen els actes vandàlics amb terrorisme. Surt un ministre de Justícia com Grande-Marlaska dient impunement que "la violència a Catalunya ha estat de més impacte que al País Basc" i defensant les amenaces que la ministra Calvo ha fet al Govern belga ja que la vicepresidenta "és una fina jurista" i afegint que "el Codi Penal és idèntic a tots els països", referint-se a les paraules de la ministra que considerava que les autoritats belgues haurien d’actuar com li demana la justícia espanyola després de fer-se pública la sentència al procés. Segur que el Codi Penal és idèntic a tots els països?, de debò? Que hi hagi delictes en què hi hagi coincidència no vol pas dir que no hi hagi fets que en un país siguin delicte i en un altre no. Malgrat ser jutge sembla no tenir gaires coneixements del dret internacional ni de les lleis vigents en els països de la UE.

D’altra banda el candidat del PSC-PSOE, Pedro Sánchez, ha volgut darrerament marcar perfil declarant en tots els seus mítings de pre-campanya que la prioritat del seu proper govern serà la desaparició del federalisme i la defensa de la sagrada unitat d’Espanya, afirmant que els independentistes s’assemblen cada vegada més a l’extrema dreta. Queda lluny doncs aquell Pedro Sànchez que, per poder guanyar les primàries del seu partit, feia tàndem amb el PSC i raspallava al seu amic Miquel Iceta donant-li ànims per guanyar a Catalunya, amb un discurs menys agressiu contra el sobiranisme. Repetim que sembla que tothom s’ha posat d’acord a veure qui la diu més grossa i pot així esgarrapar uns quants vots als seus rivals polítics.

Veurem d’aquí una setmana si els sondejos electorals es confirmen i el candidat Pedro Sánchez guanya amb una majoria suficient que li permeti formar un govern, cosa que no va aconseguir en les dues ocasions anteriors que ho va intentar. El Catedràtic de Ciència Política de la UB, Jordi Matas, desenvolupa una anàlisi molt interessant del perfil del socialista Pedro Sánchez i de les seves possibilitats en aquestes properes eleccions,  en el seu article titulat “El fracàs del govern del PSOE”, que podeu llegir tot seguit.

El fracàs del govern del PSOE

La reacció del govern del PSOE després de la injusta i aberrant sentència del Tribunal Suprem constata el naufragi de Pedro Sánchez. S’ha de reconèixer que és difícil de trobar un president del govern espanyol que hagi demostrat ser tan sapastre en tan poc temps. Des de l’1 de juny de 2018, quan el PSOE va guanyar la moció de censura, fins avui, és a dir, en menys d’un any i mig, el president Sánchez ha estat incapaç de resoldre dues qüestions que haurien d’haver estat prioritàries: buscar l’estabilitat governamental i mirar de resoldre el principal problema polític que té l’estat espanyol.

Pel que fa a l’estabilitat governamental, podríem pensar que després de guanyar per primera vegada a la història una moció de censura i d’haver aconseguit, per tant, sumar la majoria absoluta del vots de formacions polítiques molt heterogènies, Pedro Sánchez tenia al seu abast moltes sensibilitats ideològiques per garantir una mínima estabilitat governamental. Però vuit mesos més tard es va trencar la majoria que la va fer possible i Sánchez va veure com el Congrés tombava el projecte de llei de pressupostos generals de 2019. Efectivament, el 13 de febrer de 2019 el govern del PSOE va demostrar una clamorosa incapacitat de negociació, ja que bona part de les forces polítiques que van avalar la moció de censura (ERC, PDeCAT, EH-Bildu i dos diputats d’Unidas Podemos) van votar a favor de les esmenes a la totalitat i de retornar a l’executiu la proposta de pressupostos, mentre que el diputat de Nueva Canarias (que també va donar suport a la moció) es va abstenir. A més, el govern del PSOE va decidir convocar eleccions anticipades per respondre a aquesta derrota parlamentària, quan enlloc diu que s’hagin de convocar eleccions quan no s’aproven uns pressupostos (és més, el més normal és prorrogar-los i no pas dissoldre les Corts).

Després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, el candidat a la presidència i president en funcions, Pedro Sánchez, tampoc va ser capaç de bastir una majoria parlamentària per superar la votació d’investidura i per assentar les bases d’una estabilitat governamental. El líder socialista s’ha convertit en l’únic candidat a la presidència del govern de la història de l’estat espanyol que en dues ocasions ha estat incapaç d’aconseguir sumar la majoria simple de la cambra en un procés d’investidura. En aquesta ocasió, però, ho tenia tot de cara per sumar amb Unidas Podemos i gestionar les abstencions necessàries per superar la investidura (amb ERC, el PNB i Bildu), però el govern socialista va preferir una altra vegada fer unes noves eleccions, malgrat que la militància demanava a crits fer un pacte d’esquerres.

La ineptitud de Pedro Sánchez també ha quedat abastament demostrada en el conflicte amb Catalunya. Després d’un any i mig de govern, no ha fet cap proposta política per intentar resoldre’l i ni tan sols va voler esmentar-lo en el debat d’investidura. Tampoc ha volgut propiciar un  mínim diàleg amb el seu interlocutor a Catalunya, el president Torra. A més, la reacció del govern del PSOE a la infame sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem i a les successives protestes i manifestacions que hi ha hagut a Catalunya, ha estat d’una gran irresponsabilitat, perquè enlloc de mirar d’entendre i de destensar la indignació popular, ha volgut criminalitzar el moviment independentista, tal com va fer de manera barroera la sentència del Suprem.

A més, tenint en compte que Pedro Sánchez actua més per criteris electorals que per responsabilitat governamental, potser hauria de saber que moltes de les seves actituds i declaracions sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya no són compartides per una part molt rellevant dels seus electors a Catalunya. Efectivament, d’acord amb l’enquesta Òmnibus que el Centre d’Estudis d’Opinió va fer el juny de 2019, un terç dels votants socialistes de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017 afirmen que en el darrer any la ciutadania de Catalunya ha vist reduïdes les seves llibertats individuals i col·lectives i els drets fonamentals, i gairebé el 60% d’aquests votants del PSC consideren injust l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, una significativa quarta part dels votants socialistes aposten per una política de diàleg i negociació sense cap límit (just el que nega rotundament el govern del PSOE), i gairebé la meitat (47%) estan d’acord en què el conflicte s’ha de resoldre a través d’un referèndum a Catalunya on es decideixi quina relació volen els catalans i les catalanes entre Catalunya i Espanya (cosa que rebutja amb contundència la plana major de la direcció del PSOE i del PSC). Finalment, més de la meitat dels que voten socialistes estan en desacord en considerar que no s’ha de fer cap referèndum perquè la unitat nacional espanyola no es pot votar (el 56%) o perquè la Constitució vigent ja ha resolt la qüestió satisfactòriament (el 53%), que és el discurset que fan a diari els membres del govern de Pedro Sánchez.

Aquest és el panorama que tenim en aquests moments i no sembla que les eleccions del 10N puguin generar un canvi radical en l’aritmètica parlamentària espanyola. Potser els canvis vindran més condicionats per la fortalesa de la protesta social a Catalunya i pel reclam popular, contundent i perseverant, de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem, de defensa de la llibertat i dels drets fonamentals, i de reivindicació del dret d’autodeterminació.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 27 d’octubre del 2019

11 d’octubre 2019

Llençar benzina al foc

El Tribunal Suprem ja té redactada la sentència del judici del procés i també, des del dilluns passat, ja estan fixades les penes per a cada un dels acusats, segons expliquen els mitjans propers al cas. Un darrer pas que Manuel Marchena, president de la Sala Penal, es guardava pel final per evitar filtracions i que fa suposar que es farà pública la sentència en una data imminent, segurament dilluns 14 d'octubre. Com a màxim, no serà més enllà del 16 d'octubre, ja que en aquesta data caldria prorrogar la presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tothom sap que la sentència serà dura , si no per tots segur que pels que l’estat considera el  ‘capos’ de la inexistent rebel·lió. Ara és el moment de posar seny i això pel que sembla no és pas el que fan els principals actors d’aquest procés. Els uns cridant a la desobediència (pacífica això sí), coneixent que quan les masses surten al carrer se sap com comença la cosa, però mai ningú pot preveure com acabarà i que si es produeixen enfrontaments amb les forces de l’ordre, serà l’excusa perfecte per acusar a l’independentisme de violència i  terrorisme. Els altres atiant als mitjans afins i als personatges de baixa categoria moral amb espectacles com el que es va viure en el Parlament la setmana passada en el debat de la moció de censura al Molt Honorable President Quim Torra, provocat pels ‘hooligans’ de Ciudadanos.

Fins a cert punt es podria admetre que la Guàrdia Civil s’ha pogut sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè marxés de Catalunya, però això no és excusa per aplaudir, com han fet els polítics i mitjans de Madrid, el discurs inflamat i sobre tot polític, que va fer el general responsable de l’institut armat al nostre país. En un estat democràtic, les respostes polítiques les donen els polítics, no els que duen uniforme. És molt poc elegant expressar-se en un to bel·ligerant amb els Mossos d’Esquadra just quan estan coordinant esforços davant la resposta a la sentència. Posar-se a la boca el “Ho tornarem a fer” és irresponsable, quan s’esperen centenars de milers de persones als carrers del país protestant per la sentència del Procés i quan venim de les càrregues de l’1-O, que tant mal van fer a la reputació d’Espanya al món. El primer manament d’un policia és no llençar benzina al foc. I això precisament és el que va fer Pedro Garrido el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, en l’acte de la seva patrona. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van atacar els Mossos –la institució i el major Trapero–, van desqualificar el Parlament de Catalunya, van vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país pel simple fet de votar i es van atrevir fins i tot a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.

Aquesta actitud del principal responsable del cos armat a Catalunya és infame i hauria de merèixer una sanció exemplar que podria arribar a la seva destitució, com ha demanat el Govern Català en una carta a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo. Ho faran? segur que no. Ens ha agradat molt el ‘davantal’ que el periodista i conductor del programa ‘El Mon a RAC1’, Jordi Basté, ha fet aquest dijous a l’encetar l’informatiu de les vuit, on ha llegit uns extractes dels articles d’Antoni Puigvert i del conseller Buch, i on també exigeix la rectificació de les paraules del director de la Guàrdia Civil.  Podeu llegir transcrit el ‘davantal’ tot seguit.

Apagar focs

Ahir l’Antoni Puigverd va fer un magnífic article a La Vanguardia . Passo a llegir-ne un extracte:

“Set independentistes (no sabem si violents o només baladrers) han estat empresonats i se’ls ha aplicat la llei antiterrorista sense contemplacions (decisió que funciona com a avís a navegants). Mentrestant, hi ha una bona colla de piròmans espanyolíssims, acollits als salons més distingits, codirigint partits, ocupant escons, signant articles en diaris seriosos. Quan es parla d’espirals de silenci, s’ha de recordar que a cada bàndol hi ha energúmens treballant per rebentar els dics de contenció. Els que podien corregir-los, no han gosat. Els que podien aturar-los, han callat.

Què es pot fer per evitar que aquest malestar arreli per sempre? En primer lloc, no tenir por de posar pau allà on tots, aquí i allà, volen brega. En segon lloc, posar-se incondicionalment al costat dels perdedors, és a dir, dels condemnats. No per acceptar les seves tesis, però sí per fomentar el retrobament. O Catalunya és empàtica amb els condemnats o es dividirà, ara sí, irreversiblement. Si es van equivocar, ara ja no compta. Tampoc no servirà de res queixar-se dels jutges del Suprem: si es van deixar endur pel clima de venjança que impera a Espanya (aquest 62% que no volen indult), ja ho decidirà el tribunal europeu. L’important és que els presos surtin de la presó, com més aviat millor: indult, amnistia, el que sigui. Cal que els catalans, pensin com pensin, treballin decididament en aquesta direcció.”

A la mateixa Vanguardia d’ahir, Miquel Buch, conseller d’Interior, escrivia:

“L’ordre públic s’ha de posar al servei de tots els membres de la comunitat; quan és democràtic serveix doblement a la llibertat creant espais oberts a la decisió lliure i també garantint la coexistència pacífica de les llibertats, d’acord amb el principi que el límit de la llibertat pròpia és la dels altres. El deure de la policia, tal com va escriure Jaume Curbet, és permetre el lliure exercici de les llibertats fins i tot quan són contraposades; només ha d’intervenir quan l’ordre o la pau estiguin amenaçats per l’ús de la violència o l’amenaça.”

I parlava de servir “al conjunt dels catalans i catalanes”. És a dir, calma. Molta calma. Apagar focs.

Mentre això es deia ahir, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya feia un discurs polític vestit de policia. Pedro Garrido, durant la seva intervenció en un acte de la comandància, va dir: “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però també assegurava que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “fonamentació” de la sentència del procés amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”. Parlava dels set detinguts dels CDRs la setmana passada que són a la presó.

I Garrido va reblar el clau: “Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat, i és que la pretesa revolució dels somriures s’ha convertit amb més facilitat de la desitjada en un rictus que dissimula odi i mesquinesa capaç de generar dolor i patiment”.

A l’acte, van condecorar la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, la senyora que va crear un exagerat relat saltant per les teulades de la Conselleria d’Economia (com van demostrar Mayka Navarro a La Vanguardia i Maiol Roger a l’Ara). A l’acte d’ahir, van convidar el fiscal Javier Zaragoza, un dels protagonistes del judici del procés.

Quan van acabar els discursos, els representants dels Mossos van marxar ofesos. I no ens estranya. En una època delicada, qualsevol rebaixa de tensió hauria de ser benvinguda. Si es demana que els Mossos facin la seva feina hem d’exigir també que la Guàrdia Civil faci la seva. I ahir van fer un acte de part. Només d’una part. Els caps dels Mossos estaven indignats.

Passar-se pel folre la presumpció d’innocència, condemnar abans de jutjar està massa de moda, però que l’opinió la faci un general de la Guàrdia Civil és preocupant. Que la cúpula dels Mossos marxés no és cap bona notícia a les portes de la sentència. Estaria bé que, o es matisés, o algun dels seus superiors, el ministre si cal, demanés disculpes per un discurs que, el pots pensar, però te l’has de callar. Primer perquè per ser qui sou i segons perquè no és veritat.

Jordi Basté
Periodista

Davantal de l’informatiu del Mon a RAC1 del dijous 10 d’octubre del 2019.

03 d’octubre 2019

La llavor de l’1-O

Aquesta setmana tots el  telenotícies han mostrat per enèsima vegada les imatges de les càrregues de les forces de seguretat el dia 1 d’octubre del 2017. No per repetides son menys impactants i, malgrat els dos anys transcorreguts, encara ens fan molt de mal. Tots tenim en el record la il·lusió amb que els sobiranistes catalans vàrem encarar aquells dies: concentracions, reunions més o menys clandestines, activitats extraescolars, urnes, paperetes, votació i recompte. Immensa alegria compartida. El referèndum del dia 1-O va ser possible gràcies a una gran feina duta per tots: institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i sobretot el poble, les persones individuals que amb la seva dedicació a la causa catalana, lluitaren per la llibertat.

L'1-O de 2017  haurà marcat un abans i un després en la història de Catalunya. Fou un èxit social, democràtic i col·lectiu. Malgrat les amenaces, les grans dificultats i la violència policial, milers de catalans vam exercir un dret tan legítim com és el de votar. I l’exercici d’aquest dret ens va fer més forts que mai en la lluita cap a la nostra llibertat. Es va situar Catalunya en el mapa a nivell internacional i es va demostrar exemplarment al món que som un poble determinat a decidir el seu futur. Que malgrat les adversitats defensem els nostres drets individuals i col·lectius de forma pacífica, cívica i democràtica.

Ara ens volen fer creure que els independentistes som violents i que alguns han de ser jutjats com a terroristes, fins i tot embolicant amb aquest qualificatiu als Presidents Torra i Puigdemont. Vist el fracàs de les porres contra la gent asseguda pacíficament el dia 1 d’octubre, l’Estat ara ho vol provar d'una altra manera: mostrant al país i al món sencer que els violents i els terroristes som nosaltres. Doncs ara és quan hem de utilitzar més el cervell que les vísceres. Els catalans, que sempre hem actuat pacíficament, hem de ser més curosos que mai, ja que amb la força ens guanyarà sempre l’estat espanyol, perquè en té més i és en el camp on es mou millor i, a la llarga, perquè perdrem el poc o molt recolzament exterior que un dia o altra tindrem, i finalment perquè donarem la raó a aquells que saliven pensant només en aplicar-nos el 155. Com ens han dit els presos polítics Sánchez i Cuixart en la seva darrera carta des de la presó de Ladoners: “La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat”

Fa dos anys vam plantar aquesta llavor de llibertat i d’il·lusió que, malgrat tots els entrebancs, ha arrelat amb força. Hem de cuidar-la i adobar-la perquè broti amb determinació! Mantinguem-nos ferms, units, democràtics i pacífics! Tossuts, decidits, desobedients, peró mai violents. El profesor Grosfoguel ha dit recentment: "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils". Aquesta és la qüestió fonamental: la unitat. El periodista i ex director d'Anàlisi i Prospectiva de la Universitat Oberta de Catalunya, Martí Estruch i Axmacher, fa un recordatori senzill i emocionat d’aquell Primer d’Octubre del 2017, en un article que podeu llegir tot seguit.

Primer d’Octubre, segon aniversari

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

Martí Estruch i Axmacher
Ex delegat de la Generalitat a Berlín

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 30 de setembre del 2019

25 de setembre 2019

Truquen de matinada

"La democràcia és el sistema polític en el qual, quan algú truca a la porta de carrer a les sis del matí, se sap que és el lleter. (Winston Churchill)". Les irrupcions violentes que es va generar la matinada d’aquest dilluns, per part de les forces de la guàrdia civil, en domicilis particulars a Sabadell, Mollet, Cerdanyola del Vallès i a altres municipis de Catalunya, ens han recordat malauradament aquesta frase del polític del Regne Unit, que resumeix encertadament la definició del que ha de ser una veritable democràcia.

Quan escoltem líders polítics de Madrid repetint una i altre vegada que Espanya és una democràcia “consolidada”, hauríem de pensar en aquella altre frase, aquest cop precisament del llenguatge popular espanyol, que diu: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Democràcia en grec significa ‘el govern del poble’ i l’estat espanyol és diu demòcrata perquè els espanyols votem cada quatre anys (o menys) i triem als nostres representants. Els diputats ens representen, el poble no pot decidir res, només votar cada quatre anys.

Les polítiques dutes a terme durant els darrers 40 anys, tant pels governs espanyols de dretes com d’esquerres, venen a demostrar-nos que Espanya no és una democràcia consolidada, es val de l'estat de dret, les lleis, etc. per ocultar aquesta neo-dictadura post franquista, que es nodreix amb allò de: ‘et deixo fer el que vulguis sempre i quan el que vulguis, no sigui quelcom que posi en perill la sagrada unitat de la pàtria’. Si fos una democràcia consolidada entendria que la legalitat s'ha d'adaptar sempre a la legitimitat, i quan sorgeix la desobediència civil en un territori, és perquè no s'estan fent bé les coses.

Tot plegat ve a tomb dels greus esdeveniments que van succeir el dilluns a les nostres ciutats i que ens van recordar lamentablement les actuacions del 20-S del 2017. Llavors la guàrdia civil cercava proves relacionades amb el referèndum del 1-O, ara van per un altre camí. Volen penjar als independentistes catalans l’etiqueta de terroristes dient-los que son pitjors encara que la desapareguda ETA. Hi ha molts polítics i mitjans de Madrid que desitgen que l’independentisme català sigui violent. Ho desitgen molt fortament. Bavegen davant de la idea d’una Catalunya amb violència i ho volen assimilar amb la violència d’ETA. Diuen en públic: “Ho veus?”, i en privat: “Per fi!” o bé pontifiquen: “Quan s’exalten tant les emocions tot acaba petant”. Per ara aquí encara no ha petat res, i tampoc en molts altres llocs on també hi ha emocions.

El president d’Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart, té raó quan preveu per a després de les sentències un escenari equivalent al de la lluita antifranquista. El “todo es rebelión” substituirà el “todo es ETA”  i és probable que l'estructura civil del catalanisme comenci a patir atacs de l'Estat fonamentats en mentides prefabricades. Com al País Basc, les entitats de cultura popular, de defensa de la llengua i els mitjans de comunicació fora del control de l'Estat formaran part de la diana de jutges, fiscals i policies. I com al franquisme, les garanties jurídiques deixaran d'aplicar-se a depèn de qui, com hem vist aquesta setmana a Sabadell i les altres localitats on van irrompre, de matinada, les forces de l’ordre.

S'acosten temps durs que exigiran resistència i unitat a la ciutadania d'aquest país. De moment, nou famílies més han entrat en un infern d'arbitrarietat i menyspreu. Nou més. Això quan les sentències ni tan sols han sortit. Per tant no hem de tenir por ja que, com diu la sociòloga Cristina Sánchez en el seu article, ens volen fer por perquè ells ens tenen molta por a nosaltres, sobretot  si els polítics, les forces socials i el poble anem units. Una candidatura unitària de l’independentisme a les properes eleccions, seria la millor eina per fer por a Madrid. La faran?. Podeu llegir l’article  de Cristina Sánchez tot seguit.

Ens tenen molta por; per això ens volen fer por!

Les detencions d’ahir, la manera com s’han produït i, especialment, la seva justificació deixen clar que tot el relat que assegura que l’independentisme està de baixa, o directament mort, és mentida. Cert és que a un estat que tingui per res la democràcia li costa poc saltar-se tots els preceptes que la sustenten i reprimir la discrepància política, que no necessàriament ha de ser dissidència, com qualsevol dictadura a l’ús; però, en tot cas, no es posen a treballar si consideren que l’amenaça és irrisòria.

I si no, recordeu com es fotien obertament, totes i tots ―si més no, tots els que en van parlar―, els actors socials, polítics, econòmics i administratius espanyols de les primeres iniciatives reclamant llibertat i independència, encara que només fos per decidir. D’aquells riures van passar a l’acció per aturar-nos ―recordeu la recerca de les urnes i paperetes―, i després van passar a fer-nos por ―amb escorcolls i detencions que no semblaven altra cosa que arbitràries―, fins a culminar la seva estratègia amb els cops de l’1-O i la presó i el judici a la cúpula independentista per escapçar el moviment definitivament. En la seva lògica, no queda més, pot ser que treure els tancs, per fer el mateix a més escala, perquè si no es dialoga, si no es negocia, l’única sortida és fer valdre la força. I, certament, un estat en té molta, de força, més encara si aquesta l’aplica no pas de fronteres enllà, sinó dins del seu propi territori. A això van, i d’aquí l’arribada continuada d’efectius dels cossos armats de l’estat espanyol a Catalunya.

Espanya s’ha situat aquí, en aquest paradigma de la violència institucional, no en té un altre. Se sigui estat o ciutadania, se sigui de dretes o d’esquerres: violència. Per això sempre la resposta a l’independentisme és una amenaça amb un puny o una arma, o un jutge, i no una contrapartida de model social, polític o econòmic. És l’absència de raó, és només el poder i la força. I per això també és tan important que l’independentisme encaixi en la definició de banda armada, com ETA, atès que és el referent més directe que tenen. En el judici ho han intentat a tort i dret i no se n’han sortit més enllà d’un relat tragicòmic de la bestialitat de la ciutadania que participa en el procés, que ha deixat els agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil molt mal parats pel que fa a la seva competència professional. 

És només en aquest marc que es pot entendre, i fins i tot així costa, el comunicat que ha fet la Guàrdia Civil i les imatges que ha proporcionat per avalar la seva actuació. Però costa encara més d’entendre que en la declaració de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya i d’un partit que va patir la repressió de l’estat franquista, sobre els fets justifiqui que es tracta d’una detenció preventiva. Sento molt que els represaliats pel règim franquista que són socialistes tinguin, a hores d’ara, aquestes i aquests representants. És molt pitjor això que no pas les declaracions de Lorena Roldán, o altres igual de cridaneres, perquè només denoten la seva ignorància en la diferència entre “apretar” i “prémer”.


Cristina Sánchez Miret
Professora de la Universitat de Girona


Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dimarts 24 de setembre del 2019

11 de setembre 2019

Acarnissament

El passat 9 de setembre els catalans podríem haver celebrat el 87é aniversari de l’aprovació en el “Parlamento Español” de l’Estatut que fou anomenat popularment ‘Estatut de Núria’, derrogat per Franco l’any 1938. En lloc d’aquesta celebració, ens vam haver d’empassar l’acte d’obertura de l’any judicial que es va celebrar el mateix dia i justament a la mateixa sala del Suprem on mesos enrere vam veure asseguts els presos polítics catalans. Casualitat? Potser no, però això ens recorda que estem a vigílies de la publicació de la sentència contra els presos polítics catalans empresonats des de fa dos anys, una sentència que es preveu dura. La fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va insinuar en aquest acte la possibilitat, o potser hauríem de dir més que segura ‘probabilitat’, que els presos polítics catalans compleixin condemna en presons espanyoles ja que, segons va afirmar: “es posible que los políticos presos esten recibiendo un  trato de favor en los centros penitenciarios de Cataluña”.

Això no deixa de ser un exemple més de l’acarnissament amb que l’estat espanyol tracta el tema dels presoners i, en definitiva, tot el que fa referència al procés independentista català. ¿Com s’explica sinó que ara mateix s’intenti portar a la presó també a l’actual President Quim Torra amb l’excusa de la pancarta de la Generalitat que es va negar en un primer moment a retirar del balcó, o també que es demanin cinc anys de presó per un dirigent de l’ANC acusat d'haver retirat una bandera espanyola de la delegació del govern espanyol a Girona en el primer aniversari de l’1-O?

El President Artur Mas fou entrevistat ahir a RAC1 per l’Agnès Marquès i, entre moltes altres qüestions interessants, va recordar-nos que el  “Tribunal de Cuentas”  espanyol, arran dels fets del 9-N, va ordenar l'embargament de propietats de Mas, Ortega, Rigau, Homs i Vilajoana. Malgrat haver satisfet els acusats, gràcies a la caixa de solidaritat, el total del 5 i pico de milions d’euros, va dir que encara no li havia estat aixecat l’embargament del seu habitatge per uns suposats ‘interessos’ pendents.

Fa poques setmanes el mateix Tribunal de Comptes va activar la segona fase del procés d'embargament preventiu contra l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, l'ex-vicepresident Oriol Junqueras i 16 exalts càrrecs més, pel suposat desviament de fonts públics per fer realitat el referèndum de l'1-O. El Tribunal actua fruit de les querelles que van interposar la Fiscalia d'una banda, i Societat Civil Catalana i Advocats Catalans per la Constitució, de l'altra. Es ben curiós que, amb la corrupció del PPSOE que hi ha a tot l’estat espanyol, el primer cas on s'embarguen béns als polítics per la seva responsabilitat en l'exercici del seu càrrec sigui per organitzar un referèndum.

Estem davant doncs de l’acarnissament amb que l’estat vol doblegar la voluntat dels catalans fins arribar a la seva submissió total.  Com va dir recentment un presentador de TV3: ‘s’ha demostrat que una part molt important de la societat espanyola no ens estima ni ens vol. O, més ben dit, ens volen sotmesos i amb el cap cot. Hi ha un abans i un després de l’1-O’.

Per entendre que és i qui controla aquest Tribunal de Comptes, val la pena llegir l’article que ha escrit recentment el prestigiós economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, on descriu quines son, en principi, les funcions d’aquest organisme estatal i quina ha estat la seva deriva arran del procés català. Podeu llegir l’article tot seguit.

El Tribunal de Comptes

Anticipo que el ciutadà sap poca cosa d’aquest organisme de l’Estat. Una institució d’aquelles que configura una constitució que es vulgui considerar mínimament moderna, com a alta instància de control dels comptes públics. Amb seu a Madrid (on si no, malgrat que res tècnic ho justifiqui?), amb uns vuit-cents treballadors ben pagats, encantats de conèixer-se i que mouen, com altres milers i milers de funcionaris, l’economia madrilenya. Sí. D’aquells recursos que els que fan balances fiscals torçudes ens imputaran a tots els catalans sota la idea que som iguals beneficiats de la seva despesa que els mateixos madrilenys.

La inacció d’aquest tribunal ha estat una constant en la nostra democràcia, mancada dels controls d’eficàcia, efectivitat, eficiència i equitat de l’actuació pública. Tot i això, res ens ha estalviat als contribuents la parafernàlia dels seus alts càrrecs ben pagats, cementiri d’elefants, refugi de nomenaments polítics, des del seu president fins a antics ministres nacionalistes espanyols, avui consellers amb dues secretàries i xofer per barba. Fins fa poc, d’ells res no se’n sabia simplement per la seva falta d’acció, i millor no remenar-la per no posar en evidència el descontrol del mateix òrgan controlador. Aquest s’ha posat, si més no ara, de moda per dues raons: la primera, perquè han sortit a la llum les corrupteles amb què actua. Els convido a posar “nepotismo en el tribunal de cuentas” a la xarxa, i és probable que se’ls acabin les ganes de pagar impostos. Més d’un centenar dels seus vuit-cents empleats són familiars directes, inclosos alts càrrecs, amb germans i cunyats!

Però, com en altres fronts de la política populista espanyola, aquest tribunal ha trobat un camí de condonació de culpes pròpies i ha aconseguit sortir del focus de l’interès dels mitjans pels anteriors elements de corrupció i inoperància, a canvi de formar part dels ariets contra el procés català. S’ha apuntat a la persecució contra els que feren possible el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Cinc milions d’euros és la multa que, amb poca legitimitat al meu entendre, han carregat els consellers polítics del Tribunal a Artur Mas i els altres, considerats responsables del procés participatiu. Milions d’euros que han estat avalats com s’ha pogut per evitar embargaments de béns personals. Qui mai s’havia distingit per castigar i multar actuacions públiques  (i mira que a Espanya han tingut oportunitat de controlar desviaments de diners públics dels governs socialistes i populars), ara emergeix com a pal de punxó, disfressat com una peça més de la repressió judicial.

Alerta, però, que per als que creuen que el fi justifica els mitjans: actuant així es comet una nova barrabassada legal per allò que contra els independentistes tot s’hi val! El Tribunal de Comptes actua com si fos part judicial pel fet que, a diferència de les sindicatures autonòmiques, el del “reino” sí que té fiscalia pròpia per a delictes, indicis o responsabilitats comptables i pot iniciar procediments sancionadors. Tot i donar veus a les parts, no es tracta, però, d’un veritable judici, sinó d’un procediment administratiu. Allò que sorprèn és que aquesta fiscalia remeti actuacions no a la Fiscalia General sinó a un tribunal (el de Comptes) que té els seus membre nomenats políticament i que ni tant sols necessiten ser juristes! Decisions que no poden ser considerades sentències. Però ells sancionen, 'solve et repete', i si no agrada ja es reclamarà al Tribunal Suprem, i la causa es veurà quan es vegi. I mentrestant els mitjans i els xerraires ja han condemnat els afectats, i les sancions s’han hagut de proveir. Si a una fiscalia pròpia que ja no és independent, vist com es nomena des d’aquell pseudoorgan de control, li afegim un tribunal de no juristes amb clares vinculacions polítiques i uns delictes jurídicament interpretables, ja tenim el marc perquè en resulti qualsevol cosa, a gust i gana del decisor.

La demostració ens la donen els casos, per exemple, d’Ana Botella, senyora del president Aznar: inicialment culpabilitzats per la mateixa fiscalia i després revisada la culpabilitat per un tribunal de tres membres de la Cort de Comptes, amb dos d’ells nomenats pel PP. O la de Maroto, antic batlle de Vitòria, amb igual resultat. Al contrari avui: canya al mono català! Cal veure fins i tot, per a comprovar la malevolència de la seva actuació, la decisió presa contra el president Mas, on en un dur vot particular es critica com s’han manegat els nombres, clarament injustificables, per a la sanció imposada. Era el vot de la consellera del PSOE, jurista competent. I és que per als estudiosos dels comptes públics resulta tragicòmic veure com qui no ha estat capaç mai de fer una bona auditoria operativa intenta aquí imputar com a malversació una compra d’ordinadors que existeixen i s’han comprat legalment, o, a la vista del nyap, com ara intenten inventar-se un cost d’utilització de capital públic per haver obert els col·legis en un dia festiu per a que la gent pogués anar a votar. Una valoració mai feta abans, mal feta ara i que permet recarregar aquella multa del 5 milions abans esmentada.

Són tantes les coses que estan passant a Espanya per mor de preservar la unitat de la pàtria, forçant lleis i judicis, que si no fos perquè alguns analistes ja no donen abast en la denúncia, esdevindria un escàndol de la malanada democràcia espanyola de tal magnitud que no hauria de deixar dormir els demòcrates espanyols. En definitiva, en aquest context, els del Tribunal de Comptes no són sinó comptes de fireta, dels quals el temps mostrarà els enganys que contenen. Però d’entrada el mal ja estarà fet. Qui se’n recordarà, d’aquí a uns anys, de tota aquesta fallida democràtica quan s’emetin les sentències de veritat, la dels tribunals europeus, quan ara ja ni es consideren les del Tribunal Constitucional quan dirimeix avui contra el govern Rajoy que forçava ahir, amb el recurs per ell mateix presentat, la suspensió de les decisions de la cambra catalana.

Guillem López i Casasnovas
Economista

Article publicat al diari  EL PUNTAVUI el dissabte 7 de setembre del 2019

31 d’agost 2019

La pancarta de l’ajuntament

Cada migdia de dotze a una (caps de setmana inclosos) més d’un centenar de ciutadans es troben davant del ‘nostre’ ajuntament portant cadascú la seva pancarta que demana la llibertat dels ‘nostres’ presos polítics. L’alcaldessa Marta Farrés amb el suport dels vots unionistes (ho van aprovar per la mínima PSC, Ciutadans i Podemos a la Junta de Portaveus) i sense esperar el primer Ple de setembre, va decidir treure de la façana consistorial la pancarta que demanava ‘LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS’. Això es va fer realitat el 26 de juliol poc abans de les 4 de la tarda.

L’endemà mateix de la retirada, una persona sola, com a protesta es va plantar al migdia a les portes de l’Ajuntament amb una pancarta que demana la llibertat dels presos i, a la vegada, com a mostra de solidaritat amb els dirigents independentistes a la presó, entre ells, la sabadellenca Carme Forcadell, exregidora i expresidenta del Parlament, i també el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Poc a poc, diàriament, s’han afegit a aquesta solitària i solidària persona ciutadans anònims que, a títol personal, es concentren a la plaça Sant Roc en protesta de la retirada de la pancarta. Aquest dissabte fa sis setmanes que el primer ciutadà va plantar-se a la plaça. Dia a dia la quantitat de persones ha anat augmentant, ja que van començar uns pocs i a partir d’aquí la cosa ha anat creixent i cada vegada hi ha més gent. És una iniciativa personal, cadascú hi va l’estona que vol i no cal estar-s’hi tota l’hora perquè ja s’entén que la gent té coses a fer. En el recompte que es fa diàriament dels ‘cigronets’ que cada participant a l’acte col·loca en un pot que, pacientment, mena una parella asseguda al centre de la manifestació, les darreres setmanes s’han comptabilitzat una participació de més d’un centenar de persones, concretament aquest darrer dissabte d’agost 132 ànimes donaven testimoni del seu suport als presos.

Treure una pancarta que demana una mica de justícia és una cosa absurda i contranatura feta  per un ajuntament que vol ser progressista. Hi ha gent a la presó per haver-nos defensat a tots. Estan a la presó perquè han defensat el que la ciutadania va votar. Els sabadellencs es manifesten davant l’ajuntament per solidaritat amb ells i la iniciativa va cobrint dies: ja ha sobrepassat els 35 dies consecutius. Un dels promotors de l’esdeveniment ha dit: “De moment, estarem aquí cada dia fins que els presos surtin de la presó. Intentarem anar-ho fent fins aquell dia”, i defineix l’acció com a “molt del poble”. Diu que ha vingut algun exalcalde i també algun regidor i regidora de l’actual consistori, però “només de passada”. Al acabar l’acte es crida durant uns moments ‘llibertat’ i desprès es fa una breu cantada a l’ombra dels edificis i dels pocs arbres que hi ha a la plaça.

Darrerament s'ha editat un fulletó on es convoca a tots els sabadellencs i sabadellenques el divendres  6 d’agost a 2/4 de nou del vespre (mitja hora abans del pregó), a manifestar-se també amb les pancartes davant l’ajuntament com es fa diàriament, per fer visible a l’alcaldessa, Marta Farrés, quan surti al balcó de la casa de la vila, el rebuig del poble a la seva lamentable actuació al foragitar de la façana la pancarta dels presos.

Aquest dissabte l’escriptor i professor jubilat sabadellenc, Antoni Dalmases, ha publicat un article titulat “Els neutrals”, on critica la retirada de la pancarta i ho argumenta amb el debat sobre la “neutralidad” que pregonen els defensors de la seva desaparició de la façana del nostre ajuntament, dient que “ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia”. Llegiu l’article tot seguit.

Els neutrals

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (“virgensita, que me quede como estoy”). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Antoni Dalmases
Escriptor

Article publicat al  DiarideSabadell el dissabte 31 d’agost del 2019

24 d’agost 2019

Reforma o ruptura

Darrerament s’està posant sobre la taula, per part del mon sobiranista, el concepte ‘ruptura' o si voleu ‘confrontació ’ amb l’Estat espanyol. Ho va dir el president Quim Torra a la Universitat Catalana d’Estiu el passat 20 d’agost, fent una crida perquè l’independentisme basteixi un programa que impliqui tothom, per a aconseguir una ruptura democràtica. Ha donat suport així a l’opció de confrontació del president Carles Puigdemont. Justament quan el vice-president empresonat Oriol Junqueras insisteix que l’única solució a l’actual enfrontament amb l’Estat és el diàleg i la democràcia o, dit d’una altra manera, la ‘reforma’.

És curiós que més de 40 anys desprès de la mort del dictador sorgeixi el mateix dilema que es va produir durant la primera transició, on es va viure intensament el debat sobre la millor manera d'arribar a la democràcia: a través d'una reforma de les lleis o per mitjà d'una ruptura absoluta amb el règim franquista. A la mort de Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net i pacífic amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va arribar mai i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de la cúpula militar i les forces polítiques i econòmiques lligades encara al règim. L’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran del crits del policies bramant “a por ellos” i sobretot amb el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. El règim va reaccionar de la única manera que coneix: tan sols amb la repressió, les porres i tancant qualsevol porta al diàleg.

En el context que ens trobem ara reclamar, com ho fa el president Torra, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que hauria pogut ser i no fou, és un gran encert polític. Però dissortadament fins ara l’independentisme ha estat incapaç d’aprofitar el moment dolç que va representar l’1-O i els esdeveniments posteriors. Els dubtes i les incoherències no li han deixat prendre decisions que permetrien rematar la construcció de la República independent començada el primer d’octubre de 2017. Per altra banda, les divisions i els enfrontaments dins mateix del projecte sobiranista, fan molt difícil trobar un camí per desencallar l’atzucac en que es troba immers.

Per això convé, de tant en tant, refrescar la memòria d’aquells que encara no veuen els avantatges que tindria pel Catalunya una ruptura amb l’Estat espanyol i per fer-ho és interessant la lectura de l’article titulat ‘Per què molts catalans volem marxar d’Espanya’, que podeu trobar més avall i on l’autor, Manel Mas, amb pocs i senzills exemples respon a aquesta pregunta: Quins beneficis obtenim els ciutadans de Catalunya formant part de l’Estat espanyol?. A les preguntes que deixa a l’aire l’articulista, encara podríem afegir-hi la sensació que volen crear des de Madrid sobre la inseguretat que suposadament es viu a Catalunya i sobre tot a Barcelona. Per què s’esforcen a desacreditar la nostra policia? La resposta es pot trobar si escoltem les declaracions dels dirigents del PP que insisteix en la necessitat d’enviar un altre cop reforços policials a Catalunya i, amb aquesta excusa, tenir-los ja instal·lats aquí per quan arribi la sentència del judici al presos polítics catalans. Llegiu l’article d’en Manel Mas tot seguit.

Per què molts catalans volem marxar d’Espanya

Aquesta pregunta la fan molts ciutadans espanyols, estranyats alguns i emprenyats la gran majoria. Només una minoria, generalment culta i ben informada ho entenen però, com ja queda dit, es tracta d’una minoria.

Vull destacar que tinc família a Andalusia, la meva esposa, també tinc família a València, la meva mare, i jo, a la dècada dels 70, vaig residir un any i mig a Madrid on conservo bones amistats. He tingut ocasió de parlar amb tots ells i exposar-los els motius i la resposta ha estat similar: De tot el que ens parles no en teníem ni idea. Els noticiaris de televisió i la premsa nacional (?) no sols no en parlem sinó que us posen a parir.

Catalunya és la comunitat que més aporta a l’estat. El 16% de la població genera el 20% del PIB, aporta el 24% dels impostos i el 30% de les seves exportacions. Són xifres prou importants per a tenir-les en compte el govern de Madrid. Perquè faig aquest esment? Doncs perquè el govern central, ja sigui el PP com el PSOE ens tracten com una colònia.

El maltractament contra Catalunya es va iniciar el 1714 després de la guerra de secessió i la promulgació del decret de Nova Planta, no faré ara un relat històric prou conegut però del tot ignorat a Espanya. Situats al segle XX la dictadura de Primo de Rivera el va iniciar, la CEDA, durant la república el va continuar i tothom sap com va ser amb el franquisme un cop acabada la guerra civil. Mort del dictador vàrem confiar en la transició i la democràcia.

Molt aviat i, especialment, després del 23-F, l’estat va començar l’incompliment sistemàtic de l’estatut i va aplicar la LOAPA. Catalunya va donar suport a diferents governs amb el fi d’una bona governabilitat a nivell estatal. Aquest fet no ha tingut el reconeixement que es mereix per part espanyola. Es va aprovar un segon estatut que va ser retallat pel TC, cosa del tot inconstitucional, ja que Catalunya no té l’estatut aprovat pel poble en referèndum tal com especifica la Constitució.

Responen a la pregunta del títol són molts els motius, en citaré només uns quants.
  • Fa 50 anys que paguem peatges d’autopista. A Catalunya no s’han fet autovies gratuïtes.
  • Algú pot explicar-me perquè no es compleixen els pressupostos? Com és que a la mitjana de l’estat s’arriba al 75% d’execució i a Catalunya només s’executa el 64%? Si tots som iguals, perquè a Madrid s’executa el 114%? Iguals, de què?
  • Perquè cada any l’aeroport del Prat té vagues i a Madrid no? Perquè hi ha problemes de l’AVE només a Barcelona? A 6 anys que estem esperant l’estació de la Sagrera i ens diuen que l’obra està al 40%. S’acabarà abans la Sagrada Família?
  • Tant el Port com l’Aeroport de Barcelona són els que més beneficis reporten a l’estat, en el cas del Prat els beneficis són 12 cops els obtinguts per Barajas. El port Barceloní és amb els seus beneficis, el que suporta la majoria de ports d’Espanya.
  • La patronal Foment del Treball, en un recent informe, ha dit que a Catalunya li manquen 28.000 milions d’euros destinats a infraestructures diverses que l’estat no ha fet, entre les quals el corredor del Mediterrani, quart cinturó…
  • El ferrocarril, en especial rodalies, és un desastre. L’estat no ha complert el compromís que estava pactat i pressupostat.
El més curiós és que totes aquestes mancances perjudiquen a tots els ciutadans, tant si és tracta d’independentistes com unionistes però, els partits espanyols, amb representació a Catalunya no protesten, igual van fer (callant la boca) quan el Constitucional va anul·lar un total de 25 lleis del Parlament adreçades a millorar la vida dels ciutadans a Catalunya.

Desisteixo d’enumerar l’aspecte polític i judicial de l’actual situació, igual que la campanya de l’odi respecte a Catalunya però, és evident que també és un motiu més per afegir a les ganes per obtenir la independència.

Encara voldria afegir uns altres motius prou importants que demostraran, sens dubte, que Espanya no estima Catalunya i l’únic que vol és que no marxi i seguir esprement-la al màxim, ja que, financerament, l’estat es troba pràcticament en fallida. No ha estat amb la negociació ni el pacte la fórmula emprada per l’estat per a resoldre el contenciós amb Catalunya. Les mentides i el xantatge han estat els seus arguments. Recordem el muntatge que es va fer per desacreditar Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, inventant una història falsa d’un compte milionari, fora del país, de  13 milions d’Euros. Qui va participar en l’operació? Doncs des d’un ministeri fins a la premsa i alguns canals de televisió. L’escàndol va perjudicar Trias que, si bé per poc, va perdre l’alcaldia en aquelles eleccions. I els autors què? El titular del jutjat penal número 20 de Madrid, Ignacio U. González, ha absolt Eduardo Inda y Esteban Urreizteta, per un presumpte delicte greu de calúmnies després de publicar en El Mundo una informació falsa d’un compte de Xavier Trias a Suïssa.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Ens tracta Espanya en igualtat de condicions com a la resta del territori? Igual que Madrid, per exemple? Tant si ens sentim catalans, espanyols o les dues coses, no creuen que se’ns maltracta pitjor que a una colònia? No és lògic que molts catalans desitgem marxar d’Espanya? Existeixen motius més que sobrats per desitjar la independència o no? Els contraris a ella estan satisfets amb l’actual situació, tot i el perjudici que els representa a ells i les seves famílies? No queden clares la manipulació i el xantatge a què ens sotmet l’estat deliberadament? En algun moment ha ofert Espanya una solució per resoldre aquest contenciós? Quins són, realment, els avantatges de pertànyer a Espanya?

Manel Mas
Periodista

Article publicat al digital  CatalunyaLliure.cat  el 4 d’agost del 2019-08-24