En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

23 de maig 2017

Escola en català

Fa anys i panys que els espanyols ens atabalen amb la mateixa cantarella: “Volem una escola catalana bilingüe”. Els governants del PP exigeixen que el cinquanta per cent de les matèries es doni en castellà. Resumint que la immersió lingüística passi a millor vida. Al mateix temps Ciutadans, el PP, el govern espanyol i alguns dels principals diaris espanyols han començat una ofensiva contra els llibres de text que s’editen a Catalunya, afirmant que des de l’escola s’adoctrina als infants, inculcant-los-hi la llavor independentista. Tot això que no ho han aconseguit fins ara els espanyols, potser ho estem aconseguint ─sense adonar-nos-en─ els propis catalans, si més no molta gent catalanoparlant que, en dirigir-se a una persona que els hi sembla no catalana, ho fan de seguida en castellà. El mateix passa a l’escola, on molts ensenyants, per mandra, deixadesa o falta de preparació, prefereixen fer les classes en castellà malgrat que la llengua vehicular a l’escola per llei és el català. Aquest problema el recull amb molt encert l’article titulat “La llengua a l’ensenyament” que podeu llegir tot seguit, publicat pel col·lectiu ‘Cercle Vallcorba’(*) que malda per aconseguir normalitzar el català a la societat del nostre país. Com diuen al final de la seva publicació: ‘Cal una ràpida actuació per a fugir del cofoisme i conscienciar tots els partícips de l’ensenyament del fet que tenen a les mans el futur de la llengua catalana’.

La llengua a l’ensenyament

A diferència d’alguns altres àmbits, a l’ensenyament gairebé ningú no gosa discutir que la llengua catalana és i ha de continuar essent la llengua vehicular. Però això que sobre el paper sembla que hauria de garantir-ne la plena normalització i contribuir a modificar el comportament d’una societat altament castellanitzada, no és ben bé així.

La realitat del dia a dia en les escoles i els instituts de Catalunya ens fa veure que la castellanització dins dels centres d’ensenyament avança imparablement, tant pel que fa a les quotes d’ús com a la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes i professors. I els professors no disposen de prou eines, de prou coneixements ni de prou autoritat per a poder-ho aturar, i potser n’hi ha que ni tan sols tenen consciència d’aquesta realitat. A les classes de llengua catalana malauradament ja és ben normal que un alumne parli en castellà amb els seus companys o fins i tot amb el professor; no volem ni imaginar què deu passar en les altres assignatures! Per molt que el professor faci la classe en català i que els llibres de text siguin tots en català, en molts centres la major part dels vailets s’expressen sempre en llengua castellana i veuen la catalana com una llengua purament acadèmica.

En poc més de quinze anys, hem vist un retrocés innegable en la qualitat de la llengua que fan servir els alumnes. El professor de català els ha de corregir contínuament i, com que aparentment ningú més no ho fa, deuen pensar que els professors de català són extraterrestres vinguts d’un altre planeta. Quan un alumne ha faltat a classe el dia de l’examen, ja ha esdevingut ben normal que, en preguntar al professor quan pot fer l’examen, justifiqui que aquell dia “no estava”; si en una exposició oral algú parla fluix, no hi ha dubte, tots diuen que “no s’escolta”; habitualment, els estris d’escriptura, per alguna norma de gravetat incomprensible, sempre “se’ls cauen al terra”; a alguns alumnes els “pillen” copiant en un examen; un altre es queixa al tutor que “li han donat amb la pilota expressament”; amb prou feines fan servir els pronoms febles en i hi...

Alguna cosa falla en el model d’immersió lingüística. Per molt que la llengua vehicular del centre escolar sigui el català i que els llibres de text també siguin en català, massa professors practiquen el bilingüisme a classe i passen de seguida al castellà quan responen a un alumne que se’ls adreça en aquesta llengua; massa professors, tot i tenir la titulació exigida, no són un model lingüístic vàlid per als alumnes; n’hi ha massa, tant d’alumnes com de professors, que només usen el català en l’àmbit escolar... Sí que en molts centres s’aplica una teòrica immersió lingüística, però immersió en una llengua trinxada, desestructurada i completament irrecognoscible. I l’efecte d’aquesta immersió acaba essent el contrari del desitjat: la minoria amb un model lingüístic correcte acaba contaminant-se de la majoria amb un model lingüístic corromput.

Per una altra banda, a la universitat no sembla pas que la cosa millori. Hi ha molts professors que fa anys i panys que viuen a Catalunya i que encara tenen la indecència de fer les classes en castellà amb l’excusa barata que s’expressen millor en aquesta llengua. Aquest és el meravellós bilingüisme que ens venen des de les instàncies governamentals? Que potser el coeficient intel·lectual d’un professor universitari no és prou elevat per a aprendre a expressar-se en una llengua diferent de la seva llengua materna? Com a exemple només direm que en un curs de literatura universal a la Pompeu Fabra —per cert, gens barat— més de la meitat dels professors exercien la docència exclusivament en llengua castellana, sense cap avís previ als alumnes que s’hi havien matriculat. Això passa a les facultats de lletres, on els professors haurien de tenir més consciència de quina és la llengua del país i dels drets lingüístics dels alumnes. Què no deu passar a les altres facultats?

Per resoldre això, primer hauríem d’arraconar el cofoisme dels polítics que, basant-se en enquestes i percentatges, sempre arriben a la conclusió que la normalització del català és immillorable. Després caldria que tothom entengués que per a dedicar-se a l’ensenyament professional no n’hi ha prou de tenir el nivell C de català. Si volem que els professors siguin un model lingüístic vàlid, caldria exigir -los uns coneixements molt més amplis. Com pot ser que es potenciïn tant els coneixements informàtics, amb l’oferiment de nombrosos cursos destinats als docents, i en canvi no es faci igual amb els coneixements lingüístics? Per què no s’ofereixen enlloc cursos pràctics d’aprofundiment de la llengua catalana tan necessaris per a fer les classes en català? Estem segurs que tindrien tant d’èxit com els cursos d’informàtica! Als anys setanta i vuitanta els mestres i professors feien cua per apuntar-se al reciclatge de català i als cursos de Mòdul 2. Per què no es van continuar oferint i potenciant aquests cursos i alguns altres de nivell superior dirigits directament a la docència de qualsevol àrea curricular?

També ens hauríem de demanar com és que actualment el Nivell C es pot aconseguir només aprovant 4t d’ESO, i per què aquest és l’únic requisit necessari per a exercir professions en què la llengua té un paper tan important? Pensem que el fet de tenir el graduat escolar i el nivell C no garanteix el coneixement lingüístic que requereix una professió en què l’ensenyant ha de ser un model per als aprenents. Potser també en el Màster de Formació per al Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes, hi hauria d’haver un curs obligatori de formació lingüística. Com volem que els mestres i professors siguin un model de llengua si només els exigim que tinguin aprovada l’assignatura de llengua catalana de 4t d’ESO? Tots els professors han d’implicar-se en l’aplicació de la immersió lingüística; no pot ser que el professor de català sigui una rara avis enmig d’uns col·legues absolutament castellanitzats.

Cal una ràpida actuació per a fugir del cofoisme i conscienciar tots els partícips de l’ensenyament del fet que tenen a les mans el futur de la llengua catalana. Hem de fer un nou projecte que il·lusioni els catalans i els deixondeixi del son idíl·lic venut pels nostres polítics. Hem de desvetllar-los la consciència i l’interès per una llengua digna i deslliurada del jou del bilingüisme esclavitzant. Els catalans ens estimem la llengua i no deixarem que perdi la seva fesomia. Esperem que no ens n’adonem massa tard; ara encara hi som a temps!

Cercle Vallcorba

Article publicat a la web dels autors el maig de 2017

(*) El propòsit del Cercle Vallcorba és, d'una banda, estudiar la llengua en tots els aspectes i, d'una altra, apel·lar a la responsabilitat de tothom a l’hora de defensar, propugnar, afermar i estendre l’estàndard traçat per Fabra, Moll, Sanchis Guarner i llurs condignes successors; un estàndard basat en una llengua unificada, acordada a la pròpia evolució històrica, segura i flexible, viva i genuïna, en què s’identifiquin tots els parlants del domini lingüístic.

20 de maig 2017

L’alcalde Marcet

Marcet i Coll, Josep Maria (Sabadell, 1901-1963). Polític i industrial. Feu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar. S’afilià a la Joventut Maurista. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a la zona franquista, i lluità al front d’Aragó. Entrà a Sabadell amb les tropes de Franco (1939). El 1940 fou nomenat alcalde interí, i el 1942 titular, de Sabadell; exercí el càrrec fins el 1960, i s’hi distiguí per una actitud atípica dins l’esfera oficial. Fou membre de les Corts Espanyoles (1942-1948) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat, entitat que contribuí a fusionar amb l’equivalent de Barcelona per tal de formar l’Aeroclub Barcelona-Sabadell (1953). Escriví unes memòries (Mi ciudad y yo, 1963), on narra els anys d’alcalde i fa una crua exposició de les arbirarietats dels primers anys de postguerra (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

La plaça Marcet ha sigut de forma recurrent objecte de polèmica a Sabadell, pel fet que no deixa de ser un homenatge a un alcalde franquista, un fet que per part de la societat sabadellenca és intolerable. S’havien recollit signatures i fet campanyes per retirar el monument dedicat a la persona que va entrar acompanyant les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939. Peró al mateix temps també la figura de l’alcalde Marcet ha estat reivindicada per bona part de la societat sabadellenca, sovint amb ideologies totalment contraposades, per els ajuts que el batlle havia fet a persones del bàndol republicà i d’altres actuacions pel la millora de la ciutat. És ben conegut el respecte que l’alcalde comunista Antoni Farrés va tenir per l’obra de govern del seu antecessor. Més enllà de les evidents diferències ideològiques i dels temps històrics que van viure, les similituds entre els alcaldes Marcet i Farrés són nombroses. Ambdós provenien de famílies relacionades amb el tèxtil sabadellenc i tots dos van encapçalar la ciutat durant dues dècades. També els dos van governar la ciutat amb un prisma “sabadellenquista”, amb diverses enganxades amb el poder barceloní i espanyol de l’època. Finalment, van morir a una edat relativament jove, rebent l’afectuós record de milers de persones, un l’any 1963, l’altre l’any 2009. Ara finalment el multipartit d’esquerres a l’ajuntament ha fet el pas que molts o potser pocs sabadellencs no havien gosat donar, treure el monument que s’alçava a la Plaça que porta també el nom del batlle Marcet. Sense voler endisar-nos en la polèmica, ens ha semblat adient recollir l’article titulat Sabadell sense liderat’ escrit per l’arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, que fou regidor d'Urbanisme de Sabadell durant dues legislatures, on parla dels alcaldes Farrés i Marcet i en fa una comparació amb l’estat actual de la política municipal a la ciutat de Sabadell, afirmant que amb el quatripartit a l’ajuntament i “en la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.”

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. Potser els pobles funcionen per proximitat però, en societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta, encara que sovint llegim aquesta segona component com a principal. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del cinquanta-u per cent i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava.

Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch; i dos més de reactius a liderats anteriors, Burrull i Bustos. Burull era un blau versus un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari versus un comunista reconvertit. I avui ? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). En la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.

La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat, perquè la població demana una visió que, per parcial que sigui, mani, adreci, dirigeixi. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en que socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25 per cent dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15 per cent dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

La diferència de Barcelona i de l’acció de Colau, respecte Sabadell, és que allà hi són presents nous conflictes polítics sobre opcions de ciutat, els quals expliciten molt bé la voluntat de liderat. A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió de la gent, seria completament possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada. I qui diu un discurs populista, diu també un discurs potent, transversal, de centre esquerra transformador.

El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi hauran acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora i un sentiment molt compartit

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital  iSabadell el dimecres 17 de maig del 2017

11 de maig 2017

Més raons pel SÍ

Els partits i entitats sobiranistes han endegat les campanyes pel Sí en el referèndum. Per fer que tothom s’afegeixi a la construcció d’un nou país al món i d’un futur millor per als ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin. Per contribuir a aquestes campanyes, hem recuperat un article de l’any 2013, signat per dos polítics de diferent signe, un Rodríguez socialista i un Pérez republicà que, com ells mateixos diuen, són castellanoparlants independentistes i que exposen dotze raons per votar SÌ en el referèndum i que, a parer d’ells, són les principals però no pas las úniques. Són dotze motius presentats per dues persones que van veure, ja quatre anys enrere, que l'única possibilitat de que Catalunya pugui esdevenir una societat moderna, davant d’un estat que obstaculitza tot el que fa olor de democràcia, era bastint una República Catalana independent d’Espanya. Ells són en  Lluís Pérez Lozano, nascut el 1985 a Esplugues de Llobregat i veí del Prat. Llicenciat en Sociologia. Militant d'ERC i de les seves joventuts des de 2006, i membre de l'Executiva Nacional del partit des de 2011, i en José Rodríguez que va néixer a Barcelona el 1976. Llicenciat en Física per la UAB, Màster en Societat de la Informació per la UOC i DEA en sociologia per la UOC. Militant del PSC des dels 23 anys. S’han de tenir en compte els quatre anys transcorreguts des de la publicació de l’article, i per això alguns noms de partits, dades i referències poden resultar obsoletes, però la vigència del seu contingut és prou actual per que el tinguem en compte,

Un dotzena de raons per votar SÍ en el referèndum

D'un temps ençà, no passa ni un dia sense que els mitjans catalans i espanyols publiquin notícies, debats o opinions sobre l'auge de l'independentisme català. No és segur si sempre ho fan amb tota la punteria desitjable. En particular, una part de la premsa repeteix diàriament allò que, segons el nostre parer, és un gran tòpic: el d'una Catalunya presentada com una mena de dictadura ètnica on l'independentisme vindria a ser el cop de gràcia contra uns soferts i silenciosos castellanoparlants.

De fet, l'independentisme català es fonamenta en un patriotisme cívic on allò més habitual és trobar Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués i, cada vegada més, Mohammads i Zhangs. Tots "arrejuntaos" i, sovint, amb un cognom de més aquí i un altre d'una mica més enllà. No podria ser d’altra manera: en un país on el 55% dels ciutadans té el castellà com a llengua materna, difícilment un moviment polític pot anar enlloc sense una bona tropa de castellanoparlants. Aquestes línies les escrivim dos d'aquests castellanoparlants independentistes, invisibles per a la premsa madrilenya: un Rodríguez socialista i un Pérez republicà. Amb la nostra identitat plural al damunt, apostem sense escarafalls, però amb convenciment, per una República Catalana independent.

Heus ací una dotzena de les nostres raons. Les principals, que no són pas las úniques.

1. Perquè las decisions democràtiques a Cataluña siguin respectades.

Catalunya té una voluntat d'autogovernar-se que no li ve d'ahir: el catalanisme, majoritari i transversal a esquerra i dreta, té dos segles d'història al darrere. L'última vegada que es va provar d'aconseguir el famós ‘encaix’ de l'autogovern català dins el marc de l'estat autonòmic va ser amb el nou Estatut aprovat pel Parlament català el 2005, i tan sol per ser retallat primer a les Corts Espanyoles el 2006 i desprès pel Tribunal Constitucional el 2010. Ara que una àmplia majoria de la societat catalana, independentista o no, aspira a la celebració d'una consulta democràtica sobre la independència, PP i PSOE (i UpyD) són unànimes en la seva resposta: "NO",  la qual cosa, paradoxalment, no fa res més que confirmar a cada vegada més gent justament la convicció que hi ha en l'arrel de l'auge de l'independentisme: que, dins de l'Estat espanyol, no hi ha manera que les decisions democràtiques de la ciutadania de Catalunya es respectin.

2. Per acabar amb un tracte econòmic injust.

Catalunya és un dels territoris econòmicament més desenvolupats de l'Estat espanyol. Essent així, és normal que contribueixi més que no uns altres a la caixa comuna. Allò que no és just és el següent: Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, produeix el 20% de la riquesa, paga el 24% dels impostos i rep només el 10% de la despesa pública. La desproporció és evident, sobretot tenint en compte que una cosa és que Catalunya, globalment parlant, sigui una de les comunitats més potents a nivell econòmic, i una altra molt diferent que els seus habitants siguin ‘rics’. Els catalans no necessiten pas menys la sanitat, l’educació o les infraestructures que els ciutadans de qualsevol altra comunitat autònoma. Per una altra banda, aquest tracte econòmic injust s'expressa també en l'obsessió per convertir Madrid en el centre econòmic que mai va ser, en detriment de Barcelona, ja sigui signant tractats en matèria de navegació aèria que perjudiquen deliberadament l'aeroport del Prat, o intentant posar en marxa un corredor de mercaderies via Madrid en què ningú no creu i que tan sols serveix per obstaculitzar el Corredor Mediterrani.

3. Per poder construir l’Estat del Benestar que necessitem.

La càrrega fiscal a Catalunya és semblant a la dels països més avançats d'Europa, mentre que és una de les regions d'Europa i la regió espanyola amb un estat del benestar menys desenvolupat (tenim el rècord de menys treballadors públics per ciutadà i per treballador ). Aquesta situació s'explica per tres raons, el dèficit fiscal, la competència per efectes de capitalitat que té Madrid (i que no correspon a una ‘maldat’ espanyola: les capitals dels estats i la regió que les envolta tenen beneficis econòmics i concentren més serveis públics només pel fet de ser-ho) i perquè les institucions i els indicadors econòmics segueixen indicadors espanyols i no catalans. Amb la independència, si els catalans decidim continuar tenint una gran càrrega fiscal, això redundarà en millors serveis públics a Catalunya, no com passa actualment, en què el finançament autonòmic està fortament deslligat de la càrrega fiscal que s'aplica a cada territori. Barcelona i el seu entorn tindrà els beneficis de capitalitat, i els indicadors socioeconòmics amb què es regulen sous, preus públics i ajudes socials s'adaptaran a la realitat econòmica catalana.

4. Pel simple fet que així ho vulgui una majoria de catalans.

La principal raó perquè una comunitat política es constitueixi com a estat independent és que els ciutadans que la formen s'autoidentifiquin com a membres d'aquesta comunitat i vulguin constituir un estat. Més d'un 80% de catalans estem a favor del dret a decidir (i per tant considerem que la comunitat política que ha de decidir és la catalana); ergo, la primera condició ja es dòna. No sabem si una majoria de catalans volem la independència o no, però si expressem aquest desig de manera majoritària (per exemple, en una consulta) i el mantenim al llarg del temps, serà el principal motiu per la independència de Catalunya. Hi insistim: el principal motiu per a la independència d'una comunitat política és el desig d'aquesta comunitat política d’esser independent; els islandesos, els noruecs i els eslovacs només tenien aquest motiu i ni els danesos, ni els suecs ni els txecs no els ho van impedir o els van demanar més raons.

5. Per acabar amb els falsos debats identitaris.

Com en qualsevol altra societat moderna, oberta i culturalment diversa, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya habitualment debaten sobre la seva cultura, la seva identitat i seu el paper en el canviant món globalitzat en què vivim. Aquests debats es desenvolupen partint d'alguns punts de consens que poca gent discuteix: que Catalunya és una terra plurilingüe on el castellà té una presència majoritària i el català una funció cohesionadora i un estatus com a patrimoni comú; que el català ha estat històricament perseguit i/o marginat, i que tot plegat requereix una certa acció correctora del govern autonòmic; o que la llengua vehicular en l'ensenyament ha de ser el català. Com és normal, hi ha veus (molt minoritàries) que discuteixen legítimament aquests consensos, i que tenen a la seva disposició tots els mecanismes d'una societat democràtica per a expressar la discrepància. El problema rau en que, des de la premsa madrilenya i les institucions espanyoles, s'amplifica la veu dels més exagerats d'entre els que discrepen, i s'insinua constantment l'existència d'una mena de ‘persecució del castellà’ o una ‘discriminació dels castellanoparlants’ que només existeix en la imaginació dels que se la inventen. Els qui escriuen aquest text, un Pérez i un Rodríguez, castellanoparlants que van aprendre el català a l'escola i no el van començar a fer servir seriosament fins que els va començar a sortir barba, en donen fe. Com també de la ràbia que ens fa a la immensa majoria dels castellanoparlants que se'ns faci servir com a argument en una discussió falsa sobre un problema que no tenim.

6. Per a garantir la continuïtat d’una societat oberta, plural i intercultural

A Catalunya hem construït un model de convivència gairebé inèdit al món. Tenim un bilingüisme real (no territorial). En la nostra societat la majoria de la gent participa de dues identitats nacionals, i un percentatge molt alt d'immigració s'ha integrat sense gaires problemes. Som una de les regions d'Europa amb més pluralitat política (tenim el Parlament més multipartidista i menys bipartidista de tot l'estat espanyol), social, lingüista i cultural. En el nostre Estatut reconeixem fins i tot minories polítiques territorials i els seus instruments de govern com la Vall d'Aran. Hem aconseguit aquesta convivència mitjançant la integració i el pacte, mitjançant acords polítics i socials. Els símbols del catalanisme són transversals, són acceptables per persones que se senten tan espanyoles com catalanes, estan integrats a esquerra i dreta de l'espectre polític i arrelen en tots els sectors socials, mentre que els símbols de l'espanyolisme són avui dia excloents, atractius sol per a una part molt concreta de la població. Això fa que la nostra societat no sigui una societat confrontada entre ‘gent que només se sent espanyola i viu en castellà i gent que només se sent catalana i viu en català’. Tota aquesta pluralitat social i política està en risc a causa dels moviments recentralitzadors, i sempre depèn de la voluntat d'un Tribunal Constitucional o d'un govern central en què els catalans tenim poc poder de decisió. L'única manera de garantir que les institucions espanyoles no puguin trencar aquesta capacitat convivencial i de pacte social és a través de la independència.

7. Per a posar fi a la instrumentalització de la comunitat castellano-parlant i garantir un veritable plurilingüisme

A Catalunya hi ha bilingüisme. Així ho indiquen tots els estudis que es publiquen. Els nens catalans surten de l’escola amb tan bon nivell de castellà com la resta de nens d'Espanya, i el català té uns nivells semblants de coneixement gràcies a la política d'immersió lingüística. Els qui s'oposen a aquesta eina en nom del ‘bilingüisme’ són, precisament, els qui no volen ni ser bilingües ni que ho siguin els seus fills. Propostes com la de la futura llei Wert, o sentències recents del TC amenacen, per tant, l'únic model que garanteix el bilingüisme i evita la diglòssia (la segregació social i d'ús social dels idiomes, per exemple, tenir una llengua per tractar amb l'administració i un altre per a conversar pel carrer). Els castellanoparlants no tenim problemes d'ordre lingüístic a Catalunya. En canvi, des de fora de Catalunya se'ns intenta instrumentalitzar. Estem cansats que se'ns utilitzi com a eina per a construir un model de societat i d’educació en el que nosaltres i els nostres fills no seríem bilingües, sinó a la pràctica monolingües castellanoparlants.

8. Per a facilitar la reforma d’Espanya i de Catalunya

Com qualsevol reforma política, la transició espanyola va tenir coses bones i coses dolentes. Malgrat això, l’atzucac polític i econòmic que vivim expressa una necessitat imperiosa de reforma del model d'estat heretat de la transició, una reforma que es veu constantment blocada per les dretes espanyola i catalana, les quals sovint branden les banderes nacionals com a eina per a tapar els problemes socials. Aquesta apel·lació al patriotisme com a excusa per a no canviar res no acabarà fins que ‘el problema català’, que per nosaltres els catalans és ‘el problema espanyol’, no es resolgui; i, com hem pogut veure amb l’última reforma de l'Estatut, aquesta resolució no arribarà per la via d'un ‘encaix’ de Catalunya dins d’Espanya. Cal fer una consulta democràtica perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, simplement, si volen o no romandre dins d’Espanya. I en aquesta consulta, nosaltres votarem ‘SÌ’, per adobar el camí de la reforma tan d'Espanya com de Catalunya.

9. Perquè Espanya pugui crear un model territorial que se adapti a la realitat de la majoria.

El model d'estat de les autonomies espanyol no es pot entendre sense el motor català i de la resta de comunitats històriques. Més enllà del model basc i navarrès amb la seva excepcionalitat fiscal, la resta de comunitats autònomes han anat adaptant les seves competències i els seus Estatuts al impuls que han anat marcant els avenços descentralitzadors de Catalunya. S'ha construït un model d'estat de les autonomies basat en la pugna entre polítics catalans que pressionaven per aconseguir més competències i un govern espanyol que cedia però tenint-ne el control final (per exemple, mantenint el control fiscal), alhora que la resta de comunitats han intentat anar a la saga en cadascuna de les competències que s'hagin anat cedint a Catalunya. Això ha generat un model que té nombrosos problemes, en el fons improvisat i que respon a dues lògiques totalment diferents: la de Catalunya que empeny cap a un estat federal i la de la resta de comunitats que cerquen una descentralització administrativa i competencial, però sense anar més enllà. Aquest model és dolent per a Catalunya però també per a les autonomies, genera incentius perversos, xarxes clientelars en els grans partits, pugnes de poder que no aporten valor. Espanya es mereix un model de descentralització no distorsionat per la relació Catalunya-Espanya. La independència de Catalunya és l'oportunitat per Espanya i les seves regions de construir un model autonòmic que respongui millor a la realitat social i política espanyola.

10. Per a tenir veu pròpia a Europa i al món.

Sovint, des de Madrid s'acusa a l'independentisme d'anar contra el vent de la història, contra la realitat d'un món globalitzat. El cert, però, és que al final de la Segona Guerra Mundial existien poc més de 50 estats al món; al final de la Guerra Freda, aquest nombre havia augmentat en aproximadament un centenar i avui dia hi ha 194 estats al món. La globalització, doncs, no patirà cap revés pel fet que aparegui l'Estat número 195. En realitat, la progressiva desaparició de les fronteres econòmiques i la creació d'institucions internacionals fan cada vegada més eficients als Estats petits, capaços de combinar l’obertura internacional que implica la globalització amb la proximitat cap als seus ciutadans i ciutadanes. Per dir-ho senzillament, volem ser tan independents com ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos. O com ho és Espanya, per cert.

11. Per a reforçar l’Europa mediterrània i establir un pont amb la del nord.

Ni els retrocessos en drets socials, laborals i civils que s'impulsen des dels països de l'est d'Europa, ni les polítiques d'austeritat impulsades des dels països del centre d'Europa no tenen prou contrapès en els quatre països mediterranis de la UE. Espanya, Itàlia o Portugal necessiten més aliats. Atès que a la UE la veu que compta és la dels estats, amb independència de les seves dimensions i població, el fet de tenir un ministre d'economia de Catalunya en les reunions del Consell d'Europa podria ajudar els interessos dels ministres d'economia de Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal. En aquest cas la divisió ens atorga més força per donar-nos una veu més en els òrgans de govern europeu. D'altra banda, Catalunya, com a país mediterrani, ha experimentat però, en carn pròpia, el que és aportar recursos a un Estat que amb freqüència els ha malbaratat, per exemple, en infraestructures tan mastodòntiques com innecessàries. Estem, doncs, preparats per entendre les inquietuds que al centre i al nord d'Europa generen els problemes estructurals de les economies del sud. Podem exercir, per tant, de pont entre ‘les dues Europes’, que necessiten més que mai el diàleg.

12. Perquè per a Espanya i Catalunya no hi ha alternativa a fer-se grans.

Com hem anat dient abans, la recent reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el debat visceral que es va generar al seu voltant (més a Espanya que a Catalunya, d'altra banda), i les successives retallades de què ha estat objecte constitueixen l'enèsim exemple que l’`encaix’ de Catalunya a Espanya és una quimera. No és pas una qüestió de mala fe per part de ningú, sinó que a banda i banda de l'Ebre tenim maneres fonamentalment incompatibles d'entendre conceptes com ‘nació’ o ‘estat’. A aquesta banda de l'Ebre, la majoria hem aspirat històricament a que Espanya s'assemblés, diguem, a Suïssa, mentre que a l'altre banda el model preferit ha estat França. Va sent hora que tots plegats madurem i entenguem que l'altre té dret a ser com és, i que cap dels dos no té dret d’exigir que sigui l'altre qui canviï. Va essent hora que deixem de ser mals companys de pis i passem a ser bons veïns.

Article traduït de l’original castellà pel Secretariat de l’UCS.



09 de maig 2017

Xenofòbia a Europa

Aquest cap de setmana Europa ha respirat una mica més tranquil·la. La derrota de l’extrema dreta de Le Pen enfront del centrista Macron a les presidencials franceses allunya, de moment, el perill d’una involució de les polítiques europees en favor del populisme i de la xenofòbia. Després dels tres envits electorals que ha sofert Europa els darrers mesos (Holanda, Àustria i França) pot semblar que els ciutadans s’han girat d’esquena als partidaris de la sortida de la UE, l’expulsió d’emigrants, etc. Ha guanyat Emmanuel Macron, un jove progressista moderat, sense un partit al darrera, però amb la força de la gent que li dóna suport, que ha fet una campanya diferent: moderna, europea, sense tenir partit ni estructura, però també sense el llast de les “elits i la casta”. Els partits clàssics han estat fulminats del mapa polític francès, i el biaix dreta-esquerra ja no és central a la política del país veí. Talment com passa avui a Catalunya, on el biaix sobiranisme-unionisme ha substituït el clàssic de esquerres-dretes. Malgrat tot  el fantasma de la xenofòbia no ha desaparegut i aquest fet cal tenir-lo en compte. Fa gairebé un any que el polític i ex-alcalde de Vilanova i Geltrú, en Sixte Moral escrivia un article titulat “S’està covant altre cop l’ou de la serp ?” que podria resultar premonitori de la situació que actualment està vivint Europa i per extensió també els Estat Units i altres països. L’articulista acaba dient: “Aixafem l’ou abans no s’obri i doni pas a una serp que es reproduirà arreu i amb rapidesa”. Aquesta frase feia referència a les paraules del gran Eugeni Xammar, gran periodista català, que escrivia sobre “L’ou de la serp” del que va sortir l’Alemanya nazi: depressió econòmica, fanatisme, intolerància i desgovern.  Hem extret les parts més interessants de l’article que podeu llegir tot seguit.

S’està covant altre cop l’ou de la serp?

El gran periodista Eugeni Xammar va arribar a Berlín l’hivern de 1922. Era un moment convuls, la pressió damunt Alemanya per les reparacions dels danys de la primera guerra mundial generava un corrent de malestar de fons que va ajudar a gestar el nazisme. Xammar va viure en primera personà l’ascens del populisme nacionalsocialista. En va escriure diversos llibres i aplecs d’articles. Un d’ells és un compendi d’article sobre Alemanya d’entreguerres i que va ser titulat amb el premonitori títol de “L’ou de la serp”,expressió que volia significar que s’estava covant una situació realment catastròfica tal i com després es va poder dissortadament comprovar. (...)

Segurament no hi ha un paral·lelisme mimètic en les situacions. Ni les condicions no són les mateixes, ni els protagonistes tampoc, però el cert és que hi ha un corrent de fons creixent de pujada dels moviments populistes, alguns fins i tot amb tots els tics de l’ultradreta clàssica.

Els moviments populistes de la dreta xenòfoba té ja una representació més que notable a Europa guanyant força entre les classes populars i mitges que sofreixen les conseqüències de la crisi actual.

Des de Finlàndia a Grècia i des de França a Hongria el corrent populista va creixent amb molta força.

Aquesta extrema dreta ha passat de fer manifestacions, moltes vegades amb enfrontaments però qualitativament i quantitativament poc significativa, ha passat del carrer a les institucions i en alguns casos directament als governs o formant part de coalicions que governaran. (...)

Són amenaces reals i que han estat a punt de concretar-se a Àustria on després, del recompte del vot exterior, durant el dilluns posterior a les eleccions, la balança s'ha inclinat del costat del candidat ecologista enfront de l'aspirant ultradretà, Norbert Hofer.  (...)

Veurem si aquesta situació que evidencia que l’ultradreta avança farà reaccionar Europa.

Quan hi ha el repte humanitari de donar sortida als refugiats que es produeixi l'augment de les opcions electorals d’aquells partits xenòfobs i que fomenten l'exclusió és una mostra més de crisi que envaeix Europa i posa en perill qualsevol acció humanitària. La por a perdre vots farà que els governs siguin encara més restrictius agreujant el problema.

Però l’ascens de l’ultradreta i el populisme no és només a causa del tema de la immigració. La percepció certa dels darrers anys en que s’han produït un cúmul d'injustícies econòmiques que ha castigat de manera brutal a les classes mitges europees i que alguns demagògicament han atribuït a l‘arribada d’immigrants ha fet que l’ascens del postulats xenòfobs augmentés significativament.

Però la situació no hi ha dubte que també es fruit del fracàs de la socialdemocràcia europea davant la crisi, la política de retallades, generalitzades, retallades de les inversions públiques i deixar en part abandonat el serveis públics ha desmuntat en part l’estat del benestar en que les classes mitjanes hi trobaven seguretat ha fet que creixessin en el seu lloc forces populistes que atacant els punts més sensibles hagin augmentat considerablement la seva influència.

O reneix de nou una socialdemocràcia forta, coherent i que combati amb força la desigualtat i no es limita a gestionar les engrunes d’un capitalisme cada cop més agressiu, difícilment es podrà aturar aquest populisme autoritari i de caràcter clarament xenòfob.

Els resultats d’Àustria són clarament un avís de que s‘està covant de nou l‘ou de la serp. Cal esclafar-lo i seguir batallant per un Europa oberta i recuperant els valors que van fer possible construir-la. Terra d’acollida, terra de  solidaritat i terra de distribució molt més justa de la riquesa. No pensar únicament amb els resultats electorals sinó en recuperar la iniciativa en matèria econòmica, social i de tractament del refugiats o els immigrants com una oportunitat i no com un problema i naturalment combatre a on sigui la xenofòbia creixent.

El concepte de l’Europa social per la que van apostar moltes generacions es juga en els camps de refugiats de  Grècia però també a cada un dels països en que l’ascens de la extrema dreta és evident i segurament cal menys diners cap a Turquia i més cap a construir de nou un serveis que generin certeses i confiances.

Aixafem l’ou abans no s’obri i doni pas a una serp que es reproduirà arreu i amb rapidesa.

Sixte Moral i Reixach
Polític

Extracte de l’article publicat al digital EixDiari el 29 de maig del 2016

01 de maig 2017

Rajoy te por

Quan el president Rajoy declara que “ell no pot ni vol autoritzar un referèndum” i quan un expresident espanyol com Rodríguez Zapatero diu que fer un referèndum és el “pitjor mecanisme” per decidir “qüestions transcendentals de convivència”, hem d’arribar a concloure que ni el PSOE ni el PP hores d’ara no han entès res del que vol l’immensa majoria dels catalans. En aquest context, Puigdemont ha reclamat al govern espanyol que “aparqui la mandra, que deixi els prejudicis i que assumeixi la seva part de responsabilitat” i ha demanat a l’estat que “enraoni”, una paraula difícil de traduir pels castellans perquè “no tenen la tradició de pau i treva dels catalans”. Encara que no ho sembli, l’Estat espanyol està, cada dia que passa, més angoixat i nerviós i per això, de tant en tant, s’ha de fer el 'pinxo', amb actuacions com les d’impedir el viatge del President Puigdemont al Marroc, o afirmar que gràcies al PP s’han destapat els casos de corrupció a Espanya. Com escriu el periodista del diari Ara en un article titulat “Quan l'Estat fa el quinqui” , que podeu llegir tot seguit, sembla que el president Rajoy ha optat per fer com el 'quinqui' d’escola: amenaçar i coaccionar als alumnes que no els hi cauen bé. Però finalment arriba a la conclusió que les darreres actuacions amb el cantant Llach o amb el viatge al Marroc de Puigdemont, insinuen que potser el 'quinqui' Racsoi comença a tenir por de quedar-se sol enmig del pati de l’escola.

Quan l'Estat fa el quinqui

Si no fos perquè l’Estat és una cosa tan seriosa que, en l’extrem, et pot matar -Weber ens ensenya que l'Estat exerceix el monopoli legítim (o no) de la violència-, diria que l’Estat espanyol és un Estat de pati de col·legi. L’Estat espanyol d’ara em recorda els quinquis, aquells (temuts) milhomes típics i tòpics de cada escola que, als anys setanta -transició política, crisi econòmica, immigració espanyola i catalanisme capat, guerra freda, etc, no els voldria pas avorrir- podien amenaçar-te amb una navalla o navalleta a la sortida de classe bàsicament perquè quedés clar qui manava, al pati del col·legi.

Al món globalitzat hi ha estats depredadors i estats fallits. I altres que responen a categories diem-ne, més vintage. Últimament, l’Estat espanyol es comporta com un Estat quinqui. I que em perdonin els fans de les pel·lícules del Vaquilla i el Torete, joies del pop d’extraradi i retrats d’una època que explica moltes de les coses que ens passen ara.

L’independentisme té problemes -com no podia ser d’un altra manera- però em fa l’efecte que a) o bé l’Estat creu realment que això s’ha acabat, la qual cosa constitueix un gravíssim error de càlcul amb independència o sense independència de Catalunya o b) que com que ja sap que ha perdut, amb independència o sense independència, es dedica a fer el quinqui. A acollonir el personal enmig del pati.

Com si es tractés del quinqui que t’ha enxampat fumant o fullejant una revista porno al lavabo de l’escola, a tu, que mai et fiques on no toca, l’Estat i les seves terminals mediàtiques s’han dedicat aquests últims dies a recopilar i exhibir vídeos de Lluís Llach sobre les lleis de desconnexió i el seu compliment per part dels funcionaris i, com a prova definitiva de la perversitat intrínseca de l’independentisme, a brandar una foto de Maduro amb estelada com si, de sobte, hagués descobert qui va matar Kennedy. Ja ho han endevinat: un independentista (català). Si un Mercader va matar Trotsky, també podia haver matat Kennedy.

És obvi que la immensa majoria dels catalans mai no es farien una foto amb Maduro i una estelada. A molts ens sembla una imatge patètica. Però ho és bastant menys que l’escena de pati de col·legi de tot un número dos del ministeri de l’Interior, José Antonio Nieto, brandant-la en una compareixença parlamentària per tapar les amistats perilloses amb el cercle de corrupció del PP. És el que li passa al quinqui, quan, enmig del pati de l’escola, algú trenca les regles del joc i comença a plantar-li cara: que t'amenaça i ensenya les dents, les dents podrides.

Operació Lezo, les aigües putrefactes del Canal de Isabel II. Aquests dies s’està veient fins a quin punt l’Estat quinqui espanyol està podrit fins al moll de l’os i no és només el PP. Però, de veritat que l’únic recanvi que té Espanya per Mariano Rajoy, dit sigui sense cap prejudici, no fos cas, és Susana Díaz? De veritat que el futur que ha triat el PSOE és fer-li de guardaespatlles a "la derecha"? "La izquierda, al fondo a la derecha", subratlla la moció de censura-trampa de Pablo Iglesias i les confluències. Plantofada a la lideressa andalusa i caramel enverinat per Pedro Sánchez.

Al Govern de Puigdemont i Junqueras li queda molta feina a fer perquè el trànsit entre el relat de la independència i la independència de fet generi realitats tangibles: d’entrada, el referèndum i/o la declaració unilateral, amb tot el que comporten; i, de sortida, el reconeixement internacional. Si més no, el reconeixement internacional de la demanda catalana. Com que l’Estat ho sap, que l'independentisme no ho té fàcil, fa el quinqui i l’unionisme es posa les bótes a les xarxes socials: que si Llach treu l’estaca contra els funcionaris, que si finalment un cap d’Estat dóna suport a la independència… I, entre l'acudit dolent de pati d'escola, i la tragèdia, la justícia de l'Estat quinqui amenaça amb dur Pujol (pare), a la presó. Com el primogènit, que es compara davant el jutge amb en Josep Sazatornil, Saza, en l'inoblidable paper del viatjant català a les Espanyes del tardofranquisme de La escopeta nacional, una altra (gran) pel·li dels setanta.

El relat és imprescindible en política. I en la vida. Però no tot es pot fiar al discurs. Si el decalatge entre les paraules i els fets es massa pronunciat, tard o d’hora, el discurs, i qui el sustenta, s’ensorren. És cert que el llenguatge és un agent que produeix realitat, ja sigui per crear-la o per violentar-la  ─les paraules, tant honoren com fereixen─. L'independentisme faria bé de seguir el consell dels sociòlegs i aplicar-se la màxima de no donar res per descomptat, i molt menys encara la capacitat d’aplicar el seu programa, és a dir, de poder fer complir la llei als funcionaris. Ara bé: si l’Estat espanyol ha d’anar ensenyant els vídeos de Llach o la foto del sàtrapa veneçolà amb una estelada per desarmar l’independentisme, o trucar l'amic marroquí perquè ningú no rebi el president Puigdemont, obligant-lo a suspendre el viatge oficial, aleshores és que potser el quinqui comença a tenir por enmig del pati de l’escola.

David González
Periodista

Article publicat al diari  ara  el diumenge 30 d'abril del 2017

26 d’abril 2017

Ara li ha tocat al Llach

Els diaris El País i El Mundo, han publicat darrerament informacions creades a partir de conferències de representants de l’independentisme per a crear un relat de presumpte il·legalitat. El primer de passar per la diana dels mitjans fou el senador d’ERC Santi Vidal. Ara li ha tocat el torna al Lluís Llach. El diari El País apunta els dards contra el cantant per unes declaracions en una conferència organitzada per Òmnium Cultural el mes de març. En  aquestes declaracions, el diputat de Junts pel Sí va dir: “En el moment que tinguem la Llei de Transitorietat jurídica obligarà a complir tots els funcionaris que treballin i visquin a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que són molt contraris”. Com era d’esperar, la notícia d’El País ha saltat a la conferència de premsa del govern dels dimarts. La portaveu del govern Neus Munté ha dit que “els funcionaris estan obligats a complir les lleis vigents en cada moment”. Esperem que la legislació vigent al nostre país sigui ben aviat una legislació feta per Catalunya pels catalans i no feta per Espanya pels espanyols. La legalitat, que tant diuen els espanyols que s'ha de complir, haurà canviat de cantó, i serà estrictament catalana, ja que s'haurà fet el canvi amb la Llei de Transitorietat, i els funcionaris es convertiran en funcionaris de la República Catalana. Aquesta ofensiva de l’estat espanyol per tractar d’aturar el referèndum, ja fou anunciada fa dies en un article titulat “Així s’ha construït el relat per a justificar la repressió a Catalunya”, que ara hem volgut recuperar i que podeu llegir tot seguit.

Així s’ha construït el relat per a justificar la repressió a Catalunya

El discurs de l’operació diàleg ja s’ha acabat. Avui el govern espanyol l’ha donat per formalment superat i ja ha fet saber per diversos mitjans de comunicació que té a punt un pla d’acció interministerial per a aturar el referèndum, a la força si cal. Malgrat la retòrica del diàleg, la fase repressiva, que comença ara, s’ha anat coent aquests últims mesos, però el sí de la CUP al pressupost l’ha desencadenada. L’anomenada operació diàleg ha estat l’eina argumental del govern espanyol per a poder dir que ho havia intentat tot, fins a l’últim moment, i que, ja que el procés independentista tira endavant, no hi ha cap més remei que la repressió. I això ha començat ara. Els dos principals diaris espanyols, El País i El Mundo, publicaven avui sengles editorials proclamant la fi de l’operació diàleg i demanant a la Moncloa que passés a l’acció. I tal dit, tal fet.

La simfonia entre l’opinió publicada avui i la declaració política dels responsables del govern espanyol és evident. Editorial d’El País: ‘Els resultats de l’operació diàleg han estat menys que escassos […]. Cal evitar que la meitat de la societat catalana aliena ara al secessionisme se senti abandonada i temptada de caure finalment als seus braços.’ Al mateix text  diu que el referèndum seria ‘un contraatac de les sentències a dirigents’ com Artur Mas o Carme Forcadell i que això vincularia el procés amb ‘els tristos aspectes dels processos populistes-sobiranistes en voga més obscurantistes’. I sobre el referèndum: ‘Tan sols la remota possibilitat [que es faci] és tan greu que converteix en incomprensible la passivitat del govern [espanyol], aparentment retornat a l’immobilisme.’

Editorial d’El Mundo: ‘És evident que l’operació diàleg s’ha frustrat per la deslleialtat de les autoritats catalanes. És urgent que l’estat articuli una resposta ferma i proporcional al desafiament separatista. I això implica, tal com el govern [espanyol] ha admès a El Mundo, l’adopció de “mesures dràstiques” que, dins el marc legal, puguin plantar cara a l’embat de l’independentisme català. No és mai tard per a defensar la sobirania nacional i la igualtat dels espanyols.’

En efecte, El Mundo ha avançat una informació que la Moncloa veia clar que havia de difondre avui: s’ha acabat el diàleg i es preparen mesures coercitives que poden anar des de la suspensió de l’autonomia a la intervenció del Departament d’Educació i al tancament de col·legis perquè no es pugui fer el referèndum. La resposta a la demanda d’acció ha estat immediata.

Aquests dos diaris havien fet una certa pinya fins ara amb l’estratègia del govern espanyol de presentar el moment polític actual amb Catalunya com un últim oferiment d’un suposat diàleg. Però ja feia temps que prenia força entre alguns intel·lectuals molt destacats de l’espanyolisme una idea: que malgrat la proclama del "diàleg", el govern de Rajoy havia vist que ja havia fet tard, que l’independentisme havia anat massa lluny i que abans de fer ús obertament i declarada de les eines de coerció havia de cremar una última etapa que tingués el nom d”operació diàleg’.

N’avisava, per exemple, el periodista José Antonio Zarzalejos, un dels més acostats a la Moncloa i dels més ben assabentats d’allò que s’hi fa i s’hi desfà en relació amb Catalunya. Com es pot convèncer de res una Catalunya immergida en un procés independentista?, es demanava en un article a El Confidencial del desembre. I hi esmentava una entrevista d’El Mundo a la catedràtica de dret internacional Araceli Mangas, al mes de novembre, en què deia: ‘Jo vull prevenir: és possible que Catalunya acabi essent un estat ple si no es posen límits als seus excessos estatitzadors.’ D’això, en diu ‘principi d’efectivitat’, és a dir, ‘Catalunya ha actuat ja de facto massa vegades. I el dret internacional confirma que un estat és producte de fets.’

Tenint en compte això, Zarzalejos reblava: ‘És probable i possible que, arribat el moment, l’estat hagi d’utilitzar totes les mesures coercitives amb què la legalitat interna i internacional dota qualsevol estat, però abans ha d’haver cobert les caselles prèvies: dialogar.’ Fins abans-d’ahir, aquesta no era pas la tesi oficialista a Espanya. Ara sí.

Però, mentre el govern espanyol es mantenia en ‘la casella del diàleg’, s’anava coent a la xarxa un relat que l’operació diàleg no permetia de formular obertament: el del cop d’estat, el de la preparació d’accions il·legals destinades a dinamitar l’estat espanyol i fer efectiva la secessió. Un discurs atiat des de webs i perfils unionistes a la xarxa i des d’entitats com Societat Civil Catalana, a més de mitjans de comunicació digitals de Madrid arrenglerats amb l’ala dura del PP.

Aquest discurs més dur, més soterrat, passa a ser l’oficial sobretot arran de l’esclat de la polèmica per les conferències de l’ex-jutge Santiago Vidal. Fins i tot hi ha hagut un cert encavallament. Per exemple, pocs dies després de la polèmica pel cas Vidal, la web unionista Dolça Catalunya publicava a YouTube un muntatge d’unes declaracions del secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, en una conferència a Terrassa el 15 de desembre. ‘Així explica el cop un alt càrrec de la Generalitat’, deia aquesta web. I I’endemà El País publicava també uns extractes de la conferència de Salvadó, insistint en el missatge que donava Vidal en les seves conferències: que l’obtenció de les bases de dades fiscals es feia de manera il·legal, cosa que de seguida va sortir a negar el vice-president Oriol Junqueras. (Ací podeu veure la conferència íntegra de Lluís Salvadó.)

El relat segons el qual el govern fa coses il·legals i secretes ha agafat cos arran de la polèmica per les declaracions de Santi Vidal. I aquests dies hem vist també, en articles com aquest de La Vanguardia (‘Els plans secrets de la Generalitat per a l’independentisme’) i aquest altre d’ El Periódico (‘Indepedència: top secret‘) els preparatius que d’una manera pública ha anat fent el govern en la construcció de les estructures d’estat necessàries, com ara l’agència tributària catalana, per a l’endemà de la independència.

Semblava com si de cop i volta tothom descobrís allò que ja fa anys que féu el Consell Assessor per a la Transició Nacional, allò que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí, allò que el govern de Puigdemont ha anat dient que faria i que ha anat fent… Però ara, superada l’operació diàleg, amb el camí desbrossat gràcies al sí de la CUP al pressupost i veient que el cas Vidal no afectava pas la determinació del govern de preparar el referèndum, de cop i volta els mitjans espanyols (i els que no són espanyols) han descobert uns ‘plans ocults’. ‘Les maniobres [del govern català] revelen una gravíssima escalada d’enfrontament per part del sobiranisme català, fruit de la seva debilitat i de l’erosió que arrossega arran de les revelacions de Santi Vidal’, deia avui El Mundo a l’editorial.

I el discurs postdiàleg utilitza aquests plans ocults de fonament, d’excusa per a la repressió. També avui el periodista Joan Tapia publica un article a El Confidencial que va en aquesta lína: ‘Emparat en les declaracions de Santi Vidal, el PP ha enterrat de fet l’operació diàleg i ha recuperat el llenguatge de l’enfrontament radical.’ I recorda les paraules que va pronunciar dilluns el portaveu del PP Pablo Casado, quan va acusar la Generalitat de pràctiques totalitàries i xenòfobes. I encara avui Sáenz de Santamaría afegia des de l’escó del congrés espanyol l’adjectiu "absolutista".

Tapia introdueix una tesi que ha fet forat en el govern espanyol, la de fer eleccions i referèndum el mateix dia. ‘Puigdemont pot estar temptat d’apujar l’aposta col·locant l’estat espanyol en una situació límit i més incòmoda que la de prohibir un referèndum il·legal. Pot convocar simultàniament, el mateix dia, eleccions autonòmiques legals i el referèndum il·legal.’ I diu que va demanar a un membre del govern espanyol com es podia impedir això. ‘No en vaig tenir resposta, però és evident que es necessitaria un cos policíac que obeís Madrid. Prenent a la Generalitat el control dels Mossos? Anant més enllà? […] Si Puigdemont dispara l’arma atòmica causarà un mal irreparable a l’edifici democràtic espanyol i deixarà desemparada la gran majoria de catalans.’

L’enduriment del to per part del govern espanyol ha anat acompanyat, com hem vist, de molt soroll ambiental, bufant en la mateixa direcció. També hi ha contribuït l’ex-dirigent del PP Alejo Vidal Quadras, amb un parell de piulets demanant l’ús de la força contra els independentistes. I Societat Civil Catalana ha presentat denúncies a la fiscalia contra Santi Vidal, Carles Mundó i Lluís Salvadó. Avui ja ha estat el govern espanyol que ha anunciat les seves intencions, en la mateixa línia. Ara tots van alhora.

Josep Casulleras Nualart
Cap de redacció de VilaWeb

Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 1 de febrer del 2017

24 d’abril 2017

L’endemà de Sant Jordi

Avui es faran recomptes dels llibres més venuts, dels milions de roses regalades, de les generacions de catalans que ahir varen omplir els carrers i les places de les nostres ciutats i pobles. Fet tot això, també podríem fer una reflexió al voltant del llibre i per extensió de la lectura i tot seguit fer-nos una pregunta: Ara es llegeixen més o menys llibres que anys enrere? Podem intuir la resposta i sembla que aquesta seria més aviat negativa. Les estadístiques també ho diuen: l’any 2011 asseguraven que el 35% d’espanyols no llegien “mai o gairebé mai”. Malgrat això sembla que a Catalunya aquesta tendència últimament va canviant, doncs el Departament de Cultura publicava l’any passat, que el percentatge de gent que havia llegit llibres habitualment durant el 2015 havia assolit el 66,3 %, situant-se quatre punts per sobre del 2011, en un ascens continu. No fa molts anys, els mestres de primària obligaven ─no només recomanaven─ als seu alumnes llegir varis llibres durant el curs i aquesta obligació feia que la canalla s’afeccionés a la lectura des de ben joves. Aquest és el paper que ha de jugar el mestre en l’educació dels nostres fills i no el col·leguisme o el “laissez faire, laissez passer” que alguns mètodes d’ensenyament moderns preconitzen. Enllaçat amb aquest pensament, hem recuperat un article que va escriure l’any passat el professor de secundària de l’Institut Pau Vila de Sabadell, Antoni Dalmases, on feia una aferrissada defensa de les classes magistrals, una de les pràctiques que també darrerament els ensenyants “moderns” hi han renunciat. Si teniu cinc minuts podeu llegir l’article tot seguit.

Defensa de les classes magistrals

La reflexió que exposaré segurament provocarà crítiques irades, desqualificacions rotundes i un aire de menyspreu agre, que potser es faci evident en algun comentari. No per això deixaré de dir el que penso i, per si interessa a algú, de raonar-ho una mica, només per endreçar quatre idees.

He sentit la necessitat de plantejar el tema de les vilipendiades i anatemitzades classes magistrals, després de sentir una anècdota explicada en públic per una professora universitària que la va viure. Aclariré d’entrada que es tracta d’una professora de prestigi, amb càrrecs importants en l’estructura cultural d’aquest país. Ho dic perquè ningú cregui que m’invento els fets. No. Parlo d’una persona real que, per raó del seu càrrec, es fa un tip de donar conferències arreu, davant d’auditoris i aules de tot tipus, que coincideixen a afirmar que és amena, interessant, agradable i una excel·lent comunicadora, com diuen ara de qui parla bé i amb criteri.

Disculpeu per la introducció: he obert el paraigua, per la que em pugui caure.

Succeí a l’inici del curs, en una aula d’alumnes universitaris que, no vull mentir, crec recordar que estudiaven per exercir la docència. Quan feia uns quinze minuts que explicava la seva matèria, una alumna va alçar la mà i va dir-li una cosa així com: “Perdoni, però fa un quart d’hora que només parla vostè”. La intervenció va sorprendre la professora, però l’alumna li va aclarir que “aquí, normalment, fem coses. Parlem, fem jocs de rol, inventem, intervenim, fem coses…”. Es tractava, és clar, d’una discent que defensava l’axioma pedagògic d’aquests temps: no es pot acceptar que un professor faci una classe magistral. Encara com no li va dir que qui s’havia cregut que era, ella, per imposar el seu discurs a la classe…

L’anècdota -repeteixo: real- em va fer concloure que ja som al final del trist i desgraciat carrer on ens han volgut acorralar. (Ara és quan m’imagino que comença a encendre’s la còlera progrepedagògica).

Que una persona que representa que s’està preparant per ensenyar (potser hauria de dir per posar-se davant d’un grup-classe, perquè m’entenguin els que no m’entenen) reclami dues vegades “fer coses” en una classe universitària de llengua i literatura (mots encreuats amb lletres de porexpan retallades, potser?) il·lustra amb dolorosa exactitud l’abast del mal que patim. Però el pitjor, crec, és que aquesta noia i tots els que tenen la mateixa idea del treball a les aules formaran generacions de persones que no sabran escoltar, que creuran que no cal escoltar quan algú parla, que el que cal és fer, moure’s, manipular, tocar, dir… Són els que escamparan la idea que escoltar és “un rotllo”, que impossibilitaran que anem al cinema sense que el menjacrispetes del costat comenti en veu alta la pel·lícula i expressi les seves reaccions sense miraments, perquè fa massa estona que només parlen els altres. I si algú creu que exagero, potser és que va poc al cinema. Estem deixant que s’imposi el criteri que estar assegut, en silenci, fent atenció a algú que sap alguna cosa i l’explica és antic, passat de moda, antipedagògic, poc motivador. Si ho fes amb un power point, encara!, dirà algú.

Escoltar, creuen, no és una activitat que calgui ensenyar, en un món en el qual s’ha imposat la idea que tothom té dret a dir què pensa… sense l’obligació de pensar abans què diu.

Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements, el centre escolar com a lloc per aprendre i la figura del mestre com a guia d’aprenentage. Tot això s’ha imposat, però jo ho trobo una estafa.

Anem a pams. Per què odien tant les classes magistrals? Van tenir bons mestres, els qui les proscriuen? Em sembla que hem deixat la teoria didàctica a mans d’una gent que van tenir una experiència escolar frustrant, dolorosa. Em sap greu. Són els que defensen allò d'”aprendre a aprendre” i ens diuen carques als que ens en fotem, acusant-nos de voler tornar a la llista dels reis gods -que, per cert, a mi no em van fer estudiar mai…-; però un dia podríem parlar de la memòria, també…). Un servidor va tenir mestres bons, normalets, uns quants de dolents i alguns de molt bons, excel·lents. I aquests mestres excel·lents em van ensenyar tot el que sabien -perquè sabien, coneixien en profunditat les seves matèries!!- i mentre m’ensenyaven l’assignatura, em mostraven maneres d’enfocar el món amb un discurs amè, variat, sorprenent a vegades, difícil ben sovint, tant com divertit, que demanava el meu esforç doble: estar atent per entendre i seguir la línia marcada pel seu ensenyament, tot demostrant que aprenia i avançava.

Divines classes magistrals del Lluís Costa, de la Isabel Gálvez, del Lluís Izquierdo, del doctor Blecua (pare)! I de tants altres que no em caben aquí. Classes magistrals fetes per magisters, perquè eren mestres de debò que coneixien i estimaven el que explicaven, durant unes sessions de classe emocionants que ens feien anar el cervell a velocitats vertiginoses. I ens cansàvem, sí, però ens agradava sortir cansats de classe, com qui acaba satisfet un partit de futbol que ha vençut, perquè havíem vençut la ignorància gràcies als bons mestres que sabien i compartien amb nosaltres el que sabien.

Avui això està molt mal vist. Parlar gaire estona a classe no és bo… potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa, en el món tecnològic i endreçadet del XXI que publiciten.

Així, queda establerta la idea que les classes, les escoles i les facultats són per passar l’estona i al cap d’un temps et donen una acreditació, que molt sovint és tràgicament hilarant: en surten mestres que ensenyen a llegir i no llegeixen perquè no els agrada!! I professors de tots els nivells, que es limiten a complaure i entretenir… És lògic que gent així, amb un vocabulari limitat, una dicció patètica, uns coneixements escassos que no els interessen i amb incapacitat per articular un discurs coherent en públic, s’amaguin rere les teories que entronitzen els mediocres i els eviten posar-se en evidència. I no, no dic pas que calgui ser un Premi Nobel, per ser un bon professor. Simplement cal estimar allò que s’ensenya, viure-ho i voler-ho encomanar amb el mateix entusiasme que ho van fer els nostres mestres, de manera magistral. Però un mestre que no llegeix, que no va al teatre, que no visita les exposicions ni escolta música amb plaer, que no té costum d’assistir habitualment als actes culturals, aquest no mereix ser mestre.

I és que nosaltres fem coses, també, podríem respondre a la pobra alumna hiperactiva (que serà una esplèndida funcionària del sistema!): fem coses, potser impalpables, però vives; interpel·lem, inquietem l’ànima. Eduquem i ensenyem, perquè una cosa sense l’altra és impossible. Gaudim del silenci, de l’atenció, de les idees, del plaer d’escoltar i escoltar-se a un mateix, sense soroll, intensament atents, humans, contents d’aprendre i ser nous dia a dia.

Gràcies a les classes magistrals dels magisters, molts de nosaltres (sé que no sóc sol!) som com som, hem après a viure i a sentir més enllà del soroll, dels decorats i dels festivals de serpentines. En fi, potser hi haurà qui s’enfadi pel que defensem alguns, però els hereus de les classes magistrals no pensem pas demanar perdó per fer el que creiem que cal fer i ser feliços!

Antoni Dalmases
Professor jubilat

Article publicat a PUNT DE LLIBRE, Blog de l’autor el 16 de novembre del 2016