En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

14 de setembre 2017

El referèndum a Sabadell

Avui parlarem de la nostra ciutat, Sabadell,  on l’alcalde Maties Serracant de la Crida (CUP), com han fet altres 721 alcaldes catalans, ha signat un decret per cedir locals per celebrar el referèndum de l’1-0. Si observem la complexa distribució dels regidors que formen el govern municipal, veurem com es defineixen uns i altres enfront de l’instrucció del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza,  de citar a declarar a tots els alcaldes que hagin signat aitals decrets. Sembla que els regidors més o menys vinculats als Comuns encara no tenen clar la seva posició. El periodista Antonio Santamaria ha fet, en l’article que publiquem tot seguit, una primera aproximació a la situació generada per la convocatòria del referèndum unilateral i les seves conseqüències polítiques per a la ciutat. Sabadell serà de una de les ciutats, juntament amb Badalona, on el referèndum unilateral d’autodeterminació presentarà una major conflictivitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A la nostra ciutat, per les circumstàncies extraordinàries derivades del cas Mercuri i a Badalona pel rebuig a García Albiol.

Sabadell davant l’1-O

L’alcalde Maties Serracant, membre de la Crida per Sabadell on està integrada la CUP, ha manifestat en diverses ocasions la seva determinació d’impulsar activament la celebració de la consulta i la seva decisió de desobeir els requeriments del Tribunal Constitucional (TC) i la Fiscalia. Així dijous passat va signar el decret d’alcaldia que dona “ple suport” al referèndum flanquejat, únicament pels regidors de les formacions independentistes i en absència dels seus socis d’Unitat pel Canvi (UpC) i Guanyem Sabadell.

El compromís de l’alcalde Serracant amb la celebració del referèndum podria comportar com a mínim la seva inhabilitació, sense descartar altres conseqüències de caràcter penal. Així ha quedat palès amb la instrucció del Fiscal General de l’Estat per citar com investigats (abans imputats) als alcaldes que hagin signat el decret de cessió de locals. En la compareixença de l’alcalde Serracant, flanquejat pels regidors de l’equip de govern, CiU i els dos edils no adscrits ha refermat la seva determinació de no anar a declarar davant l’administració de justícia. Això comportaria que la Fiscalia demani als Mossos d’Esquadra, com a policia judicial, la seva detenció per a ser portat a declarar. No es pot descartar que si es dona aquesta situació la CUP i altres organitzacions independendistes es concentrin davant l’Ajuntament per a evitar la detenció de l’alcalde, visualitzant un enfrontament de dimensions imprevisibles.

Les forces polítiques de la ciutat estan experimentant la mateixa correlació de forces del país. Per una banda, les formacions independentistes, Crida, ERC i PDeCat, l’antiga Convergència, que fins la compareixença d’aquesta tarda no s’havia pronunciat per recolzar a l’alcalde Serracant. D’altra banda, els partits constitucionalistes, PSC, C’s i PP. Enmig, l’espai dels Comuns que a la nostra ciutat està representat per UpC i en certa mesura per Guanyem.

La determinació de l’alcalde, amb el suport explícit d’ERC, va propiciar la reacció de les tres formacions constitucionalistes que s’apressaren a posar en marxa una sèrie de mesures jurídiques i polítiques per a exigir al govern municipal que acati la legalitat espanyola que, mitjançant el TC, ha suspès la llei del referèndum. Així, PSC va reclamar un informe del secretari, del qual segons Serracant encara no es té constància. C’s va presentar un recurs contra l’esmentat decret d’alcaldia un cop es va fer efectiva la suspensió de la llei del referèndum. El PP va anar més lluny i anuncià que portaria el tema a Fiscalia si no s’aturaven els tràmits de preparació de la consulta.
Foto portada: el portaveu d'UpC, Joan Berlanga, a l'esquerra, i la portaveu de Guanyem, Marisol Martínez, a la dreta. Autor: J.d.A.

Així doncs, amb dos blocs antagònics, tota la pressió política es concentra en els socis de govern d’UpC i Guanyem. És cert que alguns dels seus edils han comparegut per recolzar a l’alcalde davant “l’atac judicial”, tanmateix això no significa que hagin modificat la seva posició respecte al referèndum que consideren una mobilització a favor del dret a decidir. Després d’un cap de setmana de silenci, ambdues formacions es pronunciaren evidenciant les mateixes ambigüitats i contradiccions que travessen l’espai del Comuns. Joan Berlanga, cap de llista d’UpC, considera si bé són partidaris del referèndum, aquest no reuneix els suficients suports socials, de manera que no ho avaluen com a tal, sinó com a una mobilització pel dret a decidir. Tampoc va fer una crida a la participació en la consulta, ni sobre el sentit del seu vot, a l’espera del resultat de la consulta a les seves bases.

Unes manifestacions que palesen els difícils equilibris a l’interior de la formació que reflecteixen les mateixes divisions que s’apreciaren al Parlament de Catalunya entre el sector procedent d’ICV, liderat per Joan Coscubiela i Lluís Rabell, i el procedent de Podem, capitanejat per Albano Dante-Fachín. Així, malgrat que Berlanga va comparèixer flanquejat pels tres edils del seu grup, el regidor d’EUiA, Eduard Navarro, és un dels signant del manifest L’1-O no anirem en contra de la participació en el 1-O, mentre que el regidor de Podem, Ramon Vidal va publicar a iSabadell un article en sentit contrari (més info: ‘Opinió de Ramon Vidal (Podemos). ‘Les urnes, expressió de democràcia’).

Marisol Martínez de Guanyem es posicionà en un sentit molt similar, encara que va anar una mica més lluny a l’afirmar que acataran la legalitat espanyola. Tanmateix, no va aclarir si demanarien l’abstenció o el vot negatiu o afirmatiu en la consulta. A més, per curar-se en salut, observà que el suport de l’Ajuntament al referèndum s’ha realitzat mitjançant un decret d’alcaldia que resta fora dels acords de govern, en un intent no massa reeixit de desvincular-se d’una decisió que afecta, agradi o no, al conjunt de l’executiu local.

Abans de procedir a l’anàlisi polític de les conseqüències de la situació generada per la convocatòria del referèndum, hem de tenir en compte la correlació de forces local respecte a la independència. Per a això, l’indicador més adient són les eleccions “plebiscitàries” del 2015 on les forces partidàries de la secessió van obtenir a la ciutat el 41,67 per cent dels vots (Junts pel Sí el 33,73 i CUP 7,94 per cent). Ara bé, si al Centre (districte 1) van gaudir una clara majoria del 65,37 per cent (JxSí, 55, 03 i CUP 10,34), als barris del Nord (districte 3) només obtingueren el 17,89 per cent (JxSí, 12,77 i CUP 5,12). A Torre-romeu (districte 7), el seus suports foren del 14,22 per cent (JxSí, 10,18 i CUP 4,04).
Foto portada: Serracant, rodejat de regidors de l'equip de govern. Autor: David B.

Unes dades que mostren que, en el seu conjunt de la ciutat, l’independentisme no és majoritari i que els seus suports electorals es concentren a les zones habitades per les classes mitjanes i altes, reproduint la dualitat característica de la societat catalana. Tot això amb la circumstància que els sectors partidaris de la secessió estan summament organitzats i mobilitzats, mentre que l’àmbit no independentista està desorganitzat i desmobilitzat; potser per què confien en la força de les institucions de l’Estat espanyol que, al seu parer, finalment aconseguiran impedir la separació de Catalunya d’Espanya.

Hores d’ara ignorem si el referèndum es podrà celebrar, atès la bateria de mesures judicials i policials, endegades per les institucions de l’Estat. Tanmateix en el cas que es realitzés resulta previsible que aquest tindria una participació notable al Centre de la ciutat i una abstenció gairebé massiva als barris obrers, doncs l’opció majoritària entre els contraris a la secessió és no anar a votar al no reconèixer la legitimitat de la consulta.

En qualsevol cas, si finalment l’alcalde Serracant fos inhabilitat o empresonat, es reobriria la qüestió del relleu a l’alcaldia, encara que en termes encara més crispats que fa uns mesos. Això ens porta a considerar fins a quin punt l’enorme tensió generada pel referèndum pot afectar la cohesió del govern municipal. De moment, sembla que UpC i Guanyem volen esquivar el problema i continuar en l’executiu local malgrat les seves discrepàncies amb el bloc independentista. Encara que la pressió judicial i policial de l’Estat espanyol podria contribuir a cohesionar-ho.

De tota manera, són justament aquestes dues formacions les que poden sortir més perjudicades per l’extrema polarització de la societat sabadellenca i catalana. Malauradament, la duresa del conflicte està propiciant la pràctica desaparició dels espais entremitjos, ja que amplis sectors de la ciutadania reclamen un posicionament clar respecte al suport o al rebuig a la secessió. En conseqüència, les ambigüitats i contradiccions, particularment agudes en UpC, poden passar-li una severa factura electoral. Això afavoreix les expectatives del PSC que, alliberat del passat 'bustista', podria recollir una part important d’aquest electorat majoritàriament no independentista.

En qualsevol cas, fins a l’1-O i més enllà, ens esperen unes jornades d’extrema tensió i crispació. El xoc frontal entre els governs espanyol i català adoptarà a la nostra ciutat un caràcter especialment virulent, atesa la determinació de l’alcalde i dels grups municipals que li donen suport, per acció o per omissió, de desobeir els mandats del TC i la Fiscalia. Tot això incrementat pel fet que a Sabadell no existeix una majoria social independentista la qual cosa farà encara més exacerbades totes aquestes contradiccions.

Antonio Santamaria
Periodista

Article publicat al digital ISabadell.cat el dimecres 13 de setembre de 2017

05 de setembre 2017

L’esquerra ‘progre’

La portaveu al Congrés dels Diputats del PSOE, Margarita Robles, ha assegurat que en el cas que el Govern català avanci amb la celebració del referèndum de l'1-O i existís delicte "caldria retirar les urnes". El líder d'ICV, Joan Coscubiela, ha afirmat a Twitter: "A primer de Dret expliquen que les normes obliguen perquè tenen un Estat darrere i que els Estats les imposen perquè disposen de l'ús de la força". Inquietant insinuació de Coscubiela que obre la porta a aplicar l'article 155 a Catalunya. També l'expresident del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha manifestat el suport "ferm" del PSOE "en la defensa de la Constitució i la llei" enfront del "desafiament" que suposa l'independentisme català. El socialista ha assegurat que el govern de Rajoy tindrà "com sempre" el suport del PSOE en la "defensa ferma de la Constitució i la llei". Com molt be ha piulat el Lluís Llach; “A alguna gent d’esquerres els condiciona més el seu nacionalisme espanyol que la seva ideologia de progrés. Legítim peró poc d’esquerres”. Per tot això, a les portes del ‘xoc de trens’, ens ha semblat adient recuperar un article de l’escriptor navarrès Jose Mari Esparza, on analitza el ‘progressisme’ de les esquerres i on afirma que “aquesta esquerra erràtica, no té de vermella més que la samarreta de la seva estimada selecció de futbol”. Llegiu-lo tot seguit.

Catalunya, lentejas y progres españoles”

Sens dubte: 'Catalunya lliure i independent' és l'esperança de tot català, gallec, basc o espanyol que cobegi una societat més justa. Per això dubto tant del sentit democràtic dels qui s'oposen al seu dret a decidir i dubto més dels ‘progres’, esquerrans i rojos que qüestionen la seva separació. Sàpiguen que en aquest tema crucial, la seva actitud i la de Falange és en el fons la mateixa: millor junts que separats; Espanya, una, etc ... Les persones poden divorciar-se, els pobles no.

Abans de tirar pedres al veí, un apunt sobre el nostre solar patri: Euskal Herria no està donant la talla solidària que el moment exigeix. L'esquerra abertzale ho té clar en el discurs, però segueix amb el pas canviat i sense desenvolupar el potencial que podria. I l’actuació del PNB ratlla en vergonya nacional. Recórrer ara, com ho han fet amb ETA durant 30 anys, a fer de basc "bo" per recollir les prebendes de l'arbre que sacsegen els catalans, és una cosa roïna, que no oblidarà aquest poble germà. La metàfora porcina d'Ortuzar, fent balanç del pacte amb el PP com un plat de llenties, "amb tots els sagraments", retrata bé el que són. Almenys hauria de tenir la delicadesa de reconèixer que fins a l'últim tros de cansalada magre que ha portat de Madrid li deu a la lluita del poble català. Sense ETA abans, i sense el Procés ara, el PNB actual faria a Madrid l'únic que sap fer: ‘mendruguear’.

Però tornem als ‘progres’ espanyols. Saben de sobres que Espanya és un projecte─gàbia, imperialista des de la seva gènesi, reaccionari i militarista, forjat amb la creu i l'espasa, del qual durant cinc segles s'han anat escapant pobles, tots de molt males maneres. Sempre hi hagué ‘progres’ espanyols que, en nom de la ’indissoluble’ unitat constitucional, van acabar aplaudint l'Exèrcit, el Borbó de torn o la Guàrdia Civil, per evitar l'adéu de Cuba, Filipines, Guam i Puerto Rico en 1898; les Palaos, Mariannes i Carolines el 1899; el Rif el 1956; Guinea Equatorial el 1968; Ifni el 1969, o Sàhara el 1975, per citar només els últims ‘espanyols’ (amb el mateix carnet d'identitat i la mateixa catequesi que nosaltres) que van deixar de ser-ho.

Com sempre, la dreta espanyola s'esforça a posar barrots perquè no s'escapin més, mentre aquesta esquerra espanyolista promet fer la gàbia més confortable: la pinta de colors ─vermell groc i morat─ promet més autonomia als ocells, ofereix 'gabietes' federals i apel·la a la unitat de classe per fer junts, dins de la gàbia, el paradís socialista. Però els traeix l'ADN i al final aplaudiran l'aplicació de la llei. Ergo, la intervenció militar. Al temps.

Encegats de ‘españofilia’, els ‘progres’ no veuen la magnitud del Procés. Que per primera vegada en la història un poble accedeixi a la seva independència per vies democràtiques hauria de ser suficient per aplaudir i donar-li suport. Res a veure amb la idea d'Espanya, assentada en la conquesta militar primer i en la doma posterior de les seves nacions després. Els serveix de consol que passa el mateix a tot Europa. Les guerres, comares dels Estats, no són sinó gegantins repartiments de territoris. Catalunya, a la fi, intenta un altre camí. Alabada sigui.

Els ‘progres’ espanyols, tan republicans ells, s'oposen al fet que set milions de ciutadans es constitueixin en una República. Un nou estat que, a més de treure la lepra borbònica, anuncia una societat més laica; avançada en el terreny social; sense exèrcits; integradora de cultures; amb una esquerra vigorosa, en vigílies de governar; amb formidable suport popular ... Com oposar-s'hi? "Ara no toca ─responen els progres─. Ara cal parlar de l'atur, de la seguretat, del que interessa a la gent. Cal no causar divisió en la societat ". El mateix que diu Rajoy.

A més a més, ningú dubti que la independència de Catalunya seria la clau de canvis profunds a Espanya. "Quan abans siguin vostès lliures, abans ho serem nosaltres", resumia un preclar dirigent del socialisme andalús. En quatre dècades de democràcia, els ‘progres' espanyols no han reduït ni en un metre dels latifundis que humilien autonomies senceres, condemnades a viure de subsidis, a ser vivers de guàrdies civils i rebost de vots amanits, amb els quals garantir ‘democràticament’ la unitat de l'Estat. La veritable esquerra espanyola, que hi és, sap molt bé que el pròxim dia u d'octubre, des de Catalunya es pot albirar la Tercera República espanyola.

Calvo Sotelo, prohom del feixisme, va retratar aquestes esquerres, quan va llançar el de "antes roja que rota". No li importava tant una Espanya roja, perquè això era reversible, com es demostraria al cap de poc temps. L'important era la unitat nacional: "Vosaltres voleu una Espanya republicana, jo vull una Espanya monàrquica; vosaltres voleu una Espanya atea, jo la vull cristiana (...) però vosaltres voleu a Espanya i nosaltres també ". I aquesta és la clau per entendre aquesta esquerra erràtica, que no té de vermella més que la samarreta de la seva estimada selecció de futbol.

El dia 1 d'octubre Catalunya ens estarà donant a tots la possibilitat d'obrir la gàbia espanyola i volar junts a un nou cicle històric. Tots hauríem d'estar feliços de viure aquesta ocasió. Però em temo que molts es quedaran dins, uns menjant llenties amb cansalada i altres cantant la Internacional.

Jose Mari Esparza Zabalegi
Escriptor i editor

Article publicat al ‘Diario de Noticias de Navarra’ el divendres 1 de setembre del 2017

(Traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

03 de setembre 2017

Les mentides d’El Periódico

Darrerament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors. Aquesta setmana hem vist com el diari El Periódico abocava femer publicant a primera plana un suposat informe de la CIA que posava en dubte la professionalitat del mossos. L'informe, considerat fals tant pel conseller de l'Interior, Joaquim Forn, com pel major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, assegurava que la CIA havia alertat als Mossos d'un possible atemptat contra les Rambles. A la premsa unionista li ha faltat temps per donar suport a l'informe fals publicat aquest dijous pel diari El Periódico. La deriva imposada pel director d’El Periódico és digna d’estudi, ha omplert el diari d’opinadors unionistes i els pocs articulistes favorables a la democràcia del dret a decidir parlen del sexe dels àngels. El diari gairebé té prohibit parlar bé del procés independentista. Per això convé que els catalans puguem conèixer qui és i d’on ha sortit aquest personatge sinistre anomenat Enric Hernández. L’exdiputat d’ERC al Congrés ha escrit uns apunts sobre aquest periodista al que titlla de “claveguera” i que val la pena llegir. El nostre país es terra de bolets, de bons bolets,  però no sabem com poden sortir dia rere dia, bolets enverinats amb la única missió d’inocular-nos aquest verí. Cal estar vacunats per fer front amb eficàcia a tots aquests venuts i subproductes que genera la nostra estimada Catalunya. Fem cas a les paraules del President Puigdemont: “Hi ha en marxa una ‘operació provocació’. No hi caiguem. Ens volen crispats i enfadats (com ells) perquè ens veuen serens i esperançats!”

Enric Hernández és la claveguera

El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Jo acabava d'arribar, era un dels 8 diputats d'ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l'11-M   i de la tramitació de l'Estatut.  L'Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l'Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l'atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.

La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d'un dels homes amb més poder d'aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l'Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.

Hernández va intentar, d'acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d'acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l'Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.

No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l'home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se'l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l'Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.

Si l'editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d'euros, però l'Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés.

Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l'ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l'1 d'octubre.

Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l'èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d'aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l'Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d'accions. No és d'estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes 'progres' de La Sexta sortissin en la seva defensa.

Enric Hernández ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l'any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l'ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l'Enric. La claveguera.

Joan Puig i Cordon
Ex diputat d’ERC al Congrés

Article publicat en el Blog de l’autor el divendres 1 de setembre del 2017

28 d’agost 2017

El rei i la manifestació

Un cop esvaïts els darrers clams contra el terrorisme i desmuntades les estrades, cal fer una reflexió de la manifestació d’aquest dissabte a Barcelona,que ha deixat un clar missatge per part de la ciutadania: ni por davant del terrorisme, ni por davant dels responsables de la venda d’armes al règim de l’Aràbia Saudita, ni por dels espanyolistes que van desplaçar-se a la capital catalana per boicotejar la manifestació, repartint banderes espanyoles. La realitat és que a la manifestació hi va anar gent amb estelades, nacionalistes espanyols (pocs) amb la “rojigualda”, i una majoria de persones, que no anava abanderada, fent aquest gest bellíssim de respecte i estima a la gent que es juga la vida per tu, dipositant flors en els furgons del mossos. Una realitat és també que ciutadans amb pensaments tant diferents s’abracessin en acabar la manifestació, amb la mateixa voluntat de dir un "no" rotund al terrorisme. Dit això, si analitzem el perquè de la presència del rei a la manifestació (la primera d’un monarca espanyol), arribarem a la mateixa conclusió que en Ramon Cotarelo en el seu article titulat “Una dieta de gripaus”, que podeu llegir més avall, i que no és altra que constatar que els representats polítics espanyols i la monarquia espanyola prefereixen escoltar xiulets i llegir pancartes gens amables, abans que deixar anar els seus esclaus colonitzats. Uns catalans que han volgut posar en evidència la distància que els separa dels polítics espanyols  i que ni ells ni el Borbó son benvingut a casa nostra.

Una dieta de gripaus

Els rostres de la imatge ho diuen tot. Les autoritats espanyoles es van passar la manifestació sencera empassant gripaus. Es van entestar a assistir a un acte en protesta per un atemptat que no va ser previst i en la resolució del qual no van tenir-hi res a veure. Al mateix temps, aquesta presència es va concebre, es va organitzar i es va explicar a l'opinió pública com una mostra d'unitat contra el terrorisme. La unitat, de qui? La presència del Cap de l'Estat, el govern i l'oposició sencera, així com un llarg seguici de polítics ho deixava ben clar: la unitat de la nació espanyola.

Quan, en els prolegòmens de la manifestació, es criticava la "politització" d'aquesta pels independentistes i s'advertia que no es portessin banderes, en realitat, ja estava "polititzada" des del moment en què es posava al servei d'una idea de nació sense dubte majoritària a Espanya, però potser no a Catalunya. La CUP, hem de recordar, va baixar les ínfules al Rei, negant-li la presidència de l'acte amb raons crítiques de molt pes. I la Corona va acceptar, prova que el seu màxim interès era posar al Rei a Catalunya, reconquerir el cor dels catalans i reconstituir la somorta nació espanyola.

La manifestació estava polititzada pel nacionalisme espanyol des del seu inici. Des del començament mateix de l'acte van aparèixer algunes banderes espanyoles, gairebé totes sense crespó, que aspiraven a ser un mar d'or i foc. Per a això s'havia destacat a alguns nacionals que regalaven banderes espanyoles de plàstic i que no les agafava ningú. El mar es va quedar en toll. El fracàs en la politització de la dreta nacional espanyola va ser patent durant tot el recorregut de la manifestació, amb esbroncades i xiulets al Rei i rètols molt crítics cap a ell.

Al seu torn, la proliferació de senyeres i estelades, a més de ser tan legítima com l'espanyola, posa en relleu que a Catalunya hi ha una opinió molt sòlida a favor de la independència i molt crítica amb la manera en què s'ha administrat i s'administra el país. En realitat, Catalunya és l'única oposició real al govern del PP perquè ho és també a l'Estat del qual emana. L'esquerra espanyola podria distingir ambdós moments, oposant-se al govern, encara que no al seu Estat, però la veritat és que no exerceix apreciablement com a tal oposició en cap dels moments. La qüestió catalana preval en la política i, en ella, el punt fort és la unitat nacional espanyola.

Rajoy assenyala que ”estamos orgullosos de haber ido a Barcelona. Las afrentas no las escuchamos”. La traducció amb un mentider sistemàtic no falla mai: no estan orgullosos de haver vingut a Barcelona, sinó molt emprenyats i encara els brunzeixen les orelles amb els xiulets, les esbroncades, les imprecacions i els rètols.

Són els gripaus que han d'empassar-se el qui governen en profit propi i interès dels seus i en detriment de la majoria de la població. És veritat que els vota una majoria, però també ho és que es tracta d'una majoria relativa minsa, d'una tercera part; que molts dels que els voten ho fan manipulats per uns mitjans de comunicació al servei del PP; i que, a més, guanyen amb tot tipus de trampes i il·legalitats. Més gripaus per empassar.

Ara tenen un problema real. Per molta que sigui la seva capacitat d'empassar gripaus, no estan en condicions d'aturar el referèndum del 1/10. A la desesperada la premsa especula amb la possibilitat de dividir el bloc independentista de JxS mitjançant una entesa entre ERC, Podem i els comuns, amb vista a unes eleccions autonòmiques, donant per inviable el referèndum. I s'adverteix que alguna cosa així faria miques al PSOE. Ja treu el cap la seva vella inclinació.

Lo precedent és possible, és clar, tractant-se d'interessos polítics. Però molt més possible i probable serà la destrucció d'ERC si aquesta apareix com directament o indirectament responsable del fracàs del referèndum. Tot el que vagi contra el referèndum té mala premsa a Catalunya. Subsegüentment, també quedaria tocat Podem per adoptar decisions pràcticament en secret. 

L'independentisme és un riu de no retorn.

Ramón Cotarelo
Periodista i escriptor

Article publicat al Blog de l’autor el dilluns 28 d’agost del 2017

21 d’agost 2017

Madrid (concepte) va fer fallida

Ahir diumenge s’acompliren els tres dies de dol decretats pels atemptats soferts. Ara podem debatre si es poden polititzar els atemptats després d’aquest tres dies. Potser no s'hauria de fer, però hem vist malauradament que des dels mitjans de fora de Catalunya ho han fet des del minut zero, com hem pogut llegir en articulistes de diaris com El Mundo, El País, La Razón, etc. Per tant tenim dret a fer certs comentaris al voltant, sobretot, de l’actuació del Govern de la Generalitat, dels Mossos i de totes les forces catalanes, que ens han demostrat professionalitat i sentit d´Estat, rebent felicitacions d’arreu del mon excepte, naturalment, del país veí i que ens donen força per confiar-hi, en el camí cap aquesta Ítaca que cada vegada tenim més propera. Els que tenien dubtes sobre la construcció de les estructures d'Estat per part del Govern, han tingut una prova de foc en els atemptats que malauradament ens ha tocat patir. Tot el que hem viscut demostra la preparació dels Mossos d'esquadra i del Govern, davant els esdeveniments que s'apropen i provant que la  independència política i econòmica de Catalunya és essencial pel nostre País. Que prenguin nota els indecisos. Però hem de tenir molt en compte, com diu Vicent Partal en un editorial, que ara “cal molta serenitat, perquè el que hi ha en joc aquesta setmana és políticament decisiu. Falta un mes i mig per al referèndum d’independència, un referèndum que tot indica que es pot guanyar i que menaria a la proclamació immediata de la república. Aquest context, cal tenir-lo ben present”. Llegiu tot seguit un interessant article que compara l’actuació d’un vell Estat espanyol enfront d’un encara nonat Estat català.

Un vell Estat a remolc d’un nou Estat

La tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha permès constatar una evidència de la qual Catalunya fa temps que en té proves. Hi ha un Estat que comença a no ser Estat i un país que ja és Estat. Madrid va tornar a fer fallida. Absent les primeres hores de l’atemptat, convocant des de Madrid reunions a les quals suposadament no hi havien d’assistir representants de les institucions catalanes, sinó el delegat del govern espanyol a Catalunya. I absent pel que fa a la seguretat, tot i que la policia espanyola i la catalana es coordinen més del que voldria Madrid. El mateix Estat considera els Mossos com una policia de segona que s’ha de limitar a multar els vehicles que corrin massa, i a les mans de la qual, suposadament, no pot quedar la resposta al terrorisme. Si no pensés això, no vetaria la policia de Catalunya a la Europol, impedint-li l’accés a informació important en la lluita antiterrorista, i per tant, comprometent la seguretat dels ciutadans per raons ideològiques. La policia basca, en canvi, sí que és digna de primera divisió. Només cal que el seu govern voti uns pressupostos del PP.

Els poders de l’Estat ja faran la reflexió que considerin oportuna. A Catalunya, ja s’ha fet: Malgrat la política d’exclusió que han patit els Mossos per part de l’Estat, ni la policia de Catalunya ni les institucions no han fet fallida davant dels seus ciutadans. La resposta a l’atemptat la van dirigir les forces de seguretat catalanes –Mossos i Guàrdia Urbana- i les dues principals institucions del país, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Com un Estat. Flanquejades en tot moment per una societat civil que també va estar a l’altura, atenent les indicacions de la policia, entomant amb respecte totes les incomoditats que el dispositiu comportava i, sobretot, essent solidària. Els serveis d’emergències i d’atenció sanitària, els propis d’un gran Estat. No és pas casual que la comunitat internacional –mandataris i premsa- hagi lloat l’actuació dels Mossos i a l’actitud dels catalans i no pas a Espanya i la policia espanyola.

El missatge de les institucions catalanes als seus ciutadans, i a tot el món, és que una societat democràtica i lliure no té por del terror. D’aquí el clam 'No tinc por', que s’ha fet global. Res de fer política partidista, encara que la premsa madrilenya hagi aprofitat mesquinament l’atemptat per vincular-lo al procés i encara que l’executiu espanyol hagi fet crides a la unitat de tots els espanyols per aturar el terrorisme. Frase recurrent la del ministre Zoido: “Juntos somos mejores y unidos venceremos al terrorismo”. Politiqueria que no està a l’altura d’un Estat en plena gestió de l’atemptat i la investigació policial. Si Mossos i policia espanyola no van junts és perquè Madrid no ho vol. I als fanàtics se’ls en fot el procés i les urnes. Com també la unitat d’Espanya.

Gemma Aguilera
Periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el dissabte 19 d’agost del 2017

10 d’agost 2017

Caos al Prat

Avui l'assessor del comitè de vaga, Juan Carlos Giménez  ha manifestat a Catalunya Ràdio que creu que l'assemblea de treballadors no acceptarà l'increment salarial de 200 euros que planteja la direcció de la companyia responsable del control de seguretat a l'aeroport del Prat. Això és una clara evidència de la infiltració dels tentacles del govern. ¿Quins treballadors amb sous mileuristes no acceptarien que de cop i volta tinguessin un increment salarial del 20%? Quan se l’hi ha preguntat la raó de que només fos el Prat on els treballadors fan vaga ha dit, sense que li caigui la cara de vergonya, que els treballadors del Prat ‘no coneixien els tractes de Eulen amb els treballadors dels altres aeroports'. Tot plegat fa pudor de socarrim i demostra que el tracte d’AENA amb el Prat no és igual, per exemple, que amb Barajas. Només quatre dades comparatives de les despeses anuals en ambdós aeroports: en filtres seguretat, Barajas 23,1M€ – El Prat 12M€; operació i manteniment, Barajas 28M€ – El Prat 6M€; servei de neteja, Barajas 19,1M€ – El Prat 11,9M€; atenció al públic, Barajas 2,9M€ – El Prat 1,7 M€. Resumint, el gestor aeroportuari AENA acaba gastant gairebé el doble a Madrid que Barcelona. Malgrat el Govern espanyol nega un cop i un altre que existeixi un tracte desigual entre Barajas i el Prat, l’actual situació és molt sospitosa, com ho analitza en Jordi Mas, amb un seguit de raonaments i dades que, segons ell, no s’han explicat fins ara i que podeu llegir tot seguit.

AENA- Fomento- Gobierno d'Espanya
CULPABLES DIRECTES DEL CAOS DEL PRAT  -  EL QUE NO S'HA EXPLICAT.
De ja fa algun temps vaig preparar un post indicant el per què l'estat espanyol estava interessat en què hi hagués problemes al Prat.
El resum d'aquest post és que la progressió del Prat pel que fa a Barajas, malgrat els pals a les rodes que li posa l'estat espanyol que expressament limita els vols des del Prat si prèviament no hi ha a Barajas, implicava que l’aeroport de Barcelona, per primera vegada en la seva història, superaria en nombre de passatgers al de Barajas.
Em consta que aquest post va ser llegit per persones del Ministeri de Foment i es va solucionar el tema de "els policies" que visaven el pas de passatgers de fora de la UE .... Però sembla ser que tenien molt clar un altre nou atac.
No descobriré res, perquè ja ha sortit publicat, recordant la vinculació de l'empresa de seguretat que té l'adjudicació del Prat, amb el PP.
L' apoderada general del Grup Eulen, i de les empreses del grup, és Micaela Feijoo, germana única del president de la Xunta de Galícia, evidentment, membre del PP.
De fet hi ha una imputació, resultat de les investigacions de la UDEF, per l'adjudicació de vuit contractes per valor de 1,4 milions per part de la Xunta a Eulen, en tan sols dos anys, pel sistema negociat i sense publicitat, cosa a la qual estaven obligats en cas d'haver-se signat un sol contracte com sembla que era el lògic, (ho deixo anar a l'aire perquè manca encara una sentència, però crec que és de calaix la intenció de la Xunta).
Però no rau aquí el problema.
Segons el conveni de vigilants, si qualsevol nova empresa obté la gestió d'un futur contracte, està obligada a subrogar a tot el personal amb antiguitat superior als set mesos ...
Això vol dir que AENA, com a ens públic, no pot quedar fora de les negociacions amb els treballadors, ja que aquests tindran els mateixos problemes amb qualsevol altra empresa que contracti.
AENA ho ha fet expressament. Coneixent el cas no ha intervingut, no només per a crear mortificacions als passatgers del Prat sinó , sobretot, per crear alarma en els països emissors de turisme al nostre aeroport.
Ens podem imaginar què pensa un japonès si ha de venir a Barcelona?... Pensa que el mes de març li aconsellaven anar a Madrid perquè el Prat tenia molts problemes de controls ... I pensa que ara li diuen que té encara més problemes simplement pel “checking”.
Més de 1.000 passatgers han perdut els seus vols des del 24 de juliol. El 30% dels vols han sortit amb retard.... ¿De veritat encara hi ha algun despistat que no s'adona del que fa Espanya amb Catalunya?
I això, per l'unionista que busca la justificació barata amb culpabilitzar només al PP, no és qüestió d'un govern ... Ha succeït sempre.
Que vagin pensant si és intel·ligent patir això seguint a Espanya apostant, a més, per perdre les cobertures socials i un rescat més que garantit, que és el que ens regala la unitat d'Espanya ....
Poc després de penjar aquest post espero que AENA es mogui ... Em consta que van llegir els anteriors destapant les seves actuacions al Prat .... Ho veurem.
Jordi Mas i Font
Barcelona

Post publicat en el Facebook de l’autor el 4 d’agost del 2017

04 d’agost 2017

El cas de Sixena

Novament el litigi per les obres de Sixena s’ha posat d’actualitat, al voltant de les noticies que informaven que la Plataforma d'Entitats Culturals de Lleida es mobilitzarà en el cas que "es produeixi qualsevol acció al Museu de Lleida per part del jutjat per recuperar les obres", tenint en compte que el dilluns 31 de juliol expirava el termini concedit per la jutgessa del jutjat de primera instància d’Osca per a la devolució de les 44 peces que actualment es troben al Museu de Lleida i al comprovar que la Generalitat no va fer cap moviment per traslladar cap de les peces fins al monestir aragonès. Per conèixer realment el veritable rerefons d’aquest cas, ens ha semblat interessant recuperar un article que, ara fa un any, va escriure un estudiós de la història de Catalunya com en Carles Camp, creador de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, on exposava l’origen i el desenvolupament dels fets que van donar lloc a aquest litigi per les obres d’art, que el Govern de l’Aragó reclama com a seves des de fa més de dos anys. Llegiu-lo atentament per comprovar que tot plegat s’incardina amb el procés d’independència que viu la nostra nació. 


Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena

El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833.

És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.

L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.

Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.

El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.

El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment.

Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000.

Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.

Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.

Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.

Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires

Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.


Carles Camp
Llicenciat en Enginyeria Química

Article publicat en la web histocat.cat el 12 de juliol del 2016

23 de juliol 2017

La metamorfosi

El darrer acudit del Gobierno Rajoy ha estat l’amenaça de suspendre el pagament del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a Catalunya, que bàsicament són els diners dels propis contribuents catalans pels quals, incomprensiblement, paguem interessos per poder-ne disposar. Us adoneu de la gran burla que representa tot això?. Si la Generalitat no certifica setmanalment que no destina diners al referèndum de l’1 d’octubre, ens amenacen amb el nostre propi esforç fiscal,. Fa temps que a Catalunya estem intervinguts, fiscalitzats, controlats i ofegats econòmicament. Si no optem decididament per la independència, seguirem supeditats a les voluntats i al jou del govern espanyol. Continuarem essent vassalls d’un Estat que ens vol veure agenollats i derrotats. Això ens porta a reflexionar com han evolucionat una gran majoria de catalans, fins a convertir-se en independentistes convençuts. El sots-director del diari ara, Ignasi Aragay, ha fet un magnífic retrat, que podeu llegir tot seguit, d’aquest “català moderat”, explicant la metamorfosi que ha sofert fins a comprovar que l’única sortida que té el nostre país és la independència, doncs com molt bé ens diu en Lluís Llach: “aquest País tant petit, desitja que a no trigar gaire, sigui lliure, just i acollidor, per a tota la gent de bona voluntat, que com un petit cel hi vulgui fer estada aquí a la terra”.

El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

El bon moderat indepe no deixarà ara plantats els líders que se l’han jugat per ell. Els correspondrà. Més enllà dels partits, s’identifica amb tots els que planten cara a la intransigència espanyola, rere els quals veu dignitat i integritat: es diguin Mas, Forcadell, Puigdemont, Junqueras, Fernàndez... Com sant Pau, l’afer Pujol el va fer caure del cavall. Fos o no fos pujolista, li va saber greu. El va descol·locar. Encara no ho ha paït del tot. I com que vol girar full, doncs creu que toca fer un salt endavant. I a partir d’ara vol líders que més que alliçonar-lo donin exemple; que més que maniobrar amb el poder vagin endavant per aconseguir-lo. En fi, líders que estiguin disposats a sacrificar la seguretat de la poltrona.

El bon moderat indepe és pacífic, té al·lèrgia als extremismes, el seu mal no vol soroll però tampoc vol silenci. Vol que es parli clar i català. Creu en l’empenta amable i tossuda de la gent. I alhora sap, és clar, que estem a les portes d’un xoc imminent amb l’Estat, un xoc desigual en el qual, acostumat a ser el dèbil, no se sent pas incòmode: sens dubte, ells tenen tota la força, però com més l’exerceixin, més es posaran en evidència. Nosaltres -creu- tenim tota la determinació democràtica i cívica, i aquesta és la nostra força. Hi contribuirà com pugui.

Perquè des de la seva secular ponderació, el bon moderat indepe avui se sent més indignat que poruc. Se sent més fort que mai. Sap que aquest cop va de debò, i el que és més rellevant: li fa molta il·lusió. Espera que aquesta vegada ens en sortim, i si no, tant se val, ja hi tornarem. El que sí que és d’ingenus és pensar, com molts s’enganyen des dels despatxos del poder, que aquest ciutadà moderat però convençut ho deixarà córrer. No, no afluixarà.

El bon moderat indepe sap que no està sol. Ha vist com aquests darrers anys la colla creixia. Coneix, és clar, alguns conciutadans que dubten. I alguns pessimistes. I uns pocs que li diuen, enfadats i severs i alliçonadors, que això no pot ser, ja ho veuràs. A tots els respon el mateix: votem, fem-ho civilitzadament, no cal que ens barallem, per això. I quan li contesten que no podrà votar, que això és impossible, que no som una nació o que només som una nació cultural o que el món no ens mira o que ens arruïnaran o que ens trauran l’autogovern o que... Quan li diuen tot això, somriu. Sí, des de la seva moderació múrria, somriu. Perquè ell sí que votarà. I tant que votarà.

Ignasi Aragay
Periodista

Article publicat al diari ara el dissabte 22 de juliol del 2017

16 de juliol 2017

Dotze dies de juliol

S’han rodat algunes pel·lícules amb un títol semblant al que encapçala aquest post, per descriure el lapse de temps necessari per desencallar o solucionar algunes crisis. Un exemple: la que dramatitzava la crisi dels míssils a Cuba l’any 1962, titulada “Thirteen Days". Aquest seria doncs el títol ideal de la pel·lícula que descriuria els dies transcorreguts aquest mes de juliol per poder resoldre la crisis entre el Govern, el grup parlamentari de JxS i el PDeCat. Han estat dies intensos amb reunions, contactes, sopars i dinars, que finalment han abocat a una solució, potser només provisional, però que han servit al menys per desactivar l’operació que el periodista de La Vanguardia, Quico Sallés, ha nomenat “Operació Patrimoni” i que consistia a amenaçar als responsables de tirar endavant el referèndum de l’1-O amb l’embargament dels seus béns. Llegiu tot seguit la cronologia dels fets i com el President Puigdemont va pilotar el canvi de Govern per blindar-lo davant el referèndum. Sens dubte Catalunya gaudeix del privilegi de tenir en aquests moments decisius un gran President.

Hem punxat l'operació Patrimoni

El cessament de l'exconseller Jordi Baiget va ser el detonant d'una implosió que va acabar aquest divendres amb la remodelació del Govern de Carles Puigdemont. Relleus i nomenaments amb la intenció de blindar el referèndum compromès per a l'1 d'octubre.

Han estat dotze dies intensos. Reunions, xerrades, un consell Nacional catàrtic i algun dinar de pau han recosit les tres parts del PDeCAT fins ara distanciades: Artur Mas, Carles Puigdemont i el tàndem Marta Pascal-David Bonvehí. Potser el polític revelació de la crisi ha estat Bonvehí, que s'ha guanyat el sobrenom de "cap de manteniment". "Els hem punxat la seva operació patrimoni", conclouen al despatx de presidència. Així han estat els dotze dies de juliol. Així ho expliquen els seus protagonistes.

3 de juliol: Baiget obre la caixa de Pandora

Una entrevista 'fresca', d'estiu, al llavors conseller d'Empresa i Ocupació, Jordi Baiget, va obrir la crisi. Baiget, un conseller eficient i habitual en la vigília de l'11 de setembre al Fossar de les Moreres fins i tot abans que la Diada fos una festa de masses, expressava algun dubte sobre el full de ruta de l'1-O.

Baiget apuntava a l'entrevista que si bé no li importava la inhabilitació, l'inquietava arriscar el patrimoni. Aquestes i altres declaracions sobre el treball del "dia a dia" del president van molestar a Puigdemont.

Al principi Puigdemont s'ho va prendre amb calma. Va arribar a la seu del partit, on va celebrar una reunió a dos quarts de nou del matí amb membres del Govern i Jordi Turull, com a president de JxSí. Puigdemont va preguntar sobre la nova etapa que s'obria al dia següent, 4 de juliol, quan s'havia de presentar la Llei del Referèndum. Ningú va obrir boca i van assegurar "fermesa".

Posteriorment, va començar la reunió del comitè executiu nacional del PDeCAT. Puigdemont i Baiget van tornar a coincidir, però les seves declaracions de l'entrevista no van sortir en el conclave. En sortir, Puigdemont es va adonar del "incendi" que havien provocat els "dubtes de Baiget" i va preparar el seu relleu de Govern.

Vila, el primer canvi en el Govern

A les dotze del matí del mateix 3 de juliol, Puigdemont cita al conseller de Cultura, Santi Vila, al Cafè Provença, una cafeteria just al costat de la seu dels pedequians. En aquesta reunió, Puigdemont tempteja amb Vila la possibilitat de substituir Baiget.

Malgrat que el president era conscient que Vila mai calla els seus dubtes, es fia d'ell. De fet, el considera un 'aliat lleial". Puigdemont havia perdut la confiança en Baiget i va considerar a Vila com la millor opció, tot i que el conseller de Cultura és un veritable "papus" per la CUP.

Tarda al Palau

Ja a la tarda, la fontaneria de Palau va celebrar una trobada en què alguns van apostar per una "reprimenda" a Baiget, amb la teoria que cessar-lo obria la porta al fet que altres marxessin. "Hi havia consellers que mentre la porta estigués tancada no mostrarien dubtes", apuntaven. No van convèncer a Puigdemont.

El president va cridar Baiget. En la conversa li va comunicar la "pèrdua de confiança". "L'1-O es farà un referèndum, almenys, mentre jo sigui president", va sentenciar.

Més tard, el president va cridar Vila per comunicar-li la seva intenció definitiva de nomenar-lo conseller d'Empresa i Ocupació. Vila es va apropar a la presentació del llibre de Ferran Mascarell, a la Casa del Llibre, on va acudir també Puigdemont. Va arribar tard perquè no estava previst i va departir uns minuts al carrer amb el President. El comunicat de premsa amb el relleu arribava a les safates de correu electrònic deu minuts després.

L'enuig al PDeCAT

La decisió de Puigdemont va fer enfadar a destacats dirigents del partit, entre ells la coordinadora general, Marta Pascal, el marit de la qual, Quim Bohils, és el cap de gabinet de Baiget. I raons no li faltaven, mentre Puigdemont ja tenia pràcticament assumit el cessament, Pascal defensava en roda de premsa a Baiget i les seves declaracions. "Arribarem a l'1-O amb Baiget al Govern", sentenciava. Una opinió també basada en els contactes que el 25 de juny va mantenir amb els consellers del PDeCAT demanant "serenitat" davant l'estiu calent que es veia venir.

"Puigdemont va a la seva, sense comptar amb un equip i les diferents sensibilitats del partit", va retreure l'entorn de Pascal, per afegir que el cessament "no suma, sinó que resta". De fet, Francesc Homs i Mercè Conesa també van mostrar públicament el seu malestar amb la situació.

Altres dirigents van acusar el president de fer un "cop d'estat" al partit. En aquest sentit, blasmaven que no havia generat suficient empatia i complicitat amb alguns consellers en no explicar els detalls del seu full de ruta. "Ja ens sembla bé posar la nostra vida a les seves mans però que ens expliqui com pensa fer-ho", comentaven a La Vanguardia.

"Volem saber què pensa fer el famós Estat Major", assenyalaven en referència al suposat sanedrí que esbossa l'estratègia amb Artur Mas, David Madí o Xavier Vendrell, exsecretari d'Organització d'ERC. El partit implosionaba.

4 de juliol: el dia de la Llei del Referèndum

Reunió de Govern. I nomenament de Vila, en substitució de Baiget, i de Lluís Puig, nou conseller de Cultura ocupant el lloc de Vila. L'atenció mediàtica es centra al Parlament, on es presenta la Llei del Referèndum. Puigdemont dina a la Casa dels Canonges i a la tarda participa a la reunió del grup parlamentari de JxSí, on és ovacionat.

A les set es celebra la posada de llarg de la Llei al Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha eufòria entre els integrants de JxSí, però la distància entre dirigents del partit i Puigdemont es nota. Bonvehí té un pla per retornar als toros a la cleda: la seva complicitat amb Pascal i la seva condició de "pinyol d'en Carles" al Parlament, en l'etapa que el president era diputat i alcalde de Girona.

A l'agenda, el Consell Nacional del 8 de juliol. Té males notícies que donar i això pot ser una sortida. Una excusa per fumar la pipa de la pau. Bonvehí es va posar la granota i va preparar durant la setmana un Consell Nacional que havia de tancar ferides.

7 de juliol: el dinar a la Casa dels Canonges

En el transcurs del 5 i el 6 de juliol també s'integra Artur Mas per intentar tranquil·litzar l'entorn d'Homs. Insisteix en advertir-los que ell com a president tampoc hagués consultat al partit la seva decisió si cessava a un conseller per falta de confiança.

Al costat de Bonvehí intenta restaurar la connexió entre Puigdemont i Pascal davant del Consell Nacional de dissabte. Dimecres i dijous són intensos entre trucades, reunions i whattsapps. Finalment, el divendres Puigdemont fa cas a Bonvehí i organitza un dinar a la Casa dels Canonges amb Mas i Pascal.

La fideuà resulta ser una mica sosa però l'ambient ho compensa. Puigdemont i Pascal posen sobre la taula les seves diferències. Mas recorda a Puigdemont que tampoc pot menysprear el partit, però també avisa Pascal que Puigdemont no pot ser un associat independent i que necessita l’abrigall de la formació. Així mateix, recorda el procés del Tribunal de Comptes contra els condemnats del 9N. "Van amb mala llet a per nosaltres i el nostre patrimoni familiar", insisteix alertant ja de l'operació Patrimoni de l'Estat.

Bonvehí afegeix al debat els números vermells del PDeCAT, les enquestes, la preocupació dels quadres territorials i el repte de celebrar l'1-O. "Ja n'hi ha prou", avisa. Signen la pau, es conjuren a aclarir la posició dels consellers per després del Consell Nacional i es comprometen a prendre decisions que afecten el partit de manera conjunta o, si més no, coordinada.

8 de juliol: Consell Nacional

El Consell Nacional extraordinari (CN) del partit havia de tancar el Congrés de fundació, en plena crisi per la baixa de Baiget. L’ambient estava tens. Molt tens. Però Homs va demanar la paraula només començar i va expiar les seves paraules públiques lamentant el cessament de Baiget. "És per la meva amistat personal amb ell, em va saber greu", va dir Homs. Paraules que van obligar a Conesa, presidenta del CN, a afirmar que es "va equivocar" també amb el seu retret al cessament. Mas va demanar la paraula i va assegurar que era "lícit tenir por", però que el president ha d'assegurar el seu equip davant el repte de l'1-O.

Bonvehí va exposar el seu informe anunciant que canviarien de seu a finals d'any, perquè CDC, la propietària, l'havia de vendre. A més va demanar una quota extraordinària de 60 euros als associats per salvar els números vermells a finals d'any. La situació dramàtica que va descriure va ser un bany de realitat en el conclave que va ajudar a fer la catarsi final.

Pascal va tancar el Consell Nacional amb un discurs clar i efectiu. "Aquest és el partit dels condemnats pel 9N, de Puigdemont i també de Baiget", va sentenciar arrencant un sonor aplaudiment dels quadres del partit. D'aquesta manera, Pascal tranquil·litzava als consellers que veien en Baiget una sortida però mostraven ressentiment a aixecar el dit.

9, 10 y 11 de juliol, ofensiva contra la operació Patrimoni

Diumenge, Mas, en una entrevista a La Vanguardia, admet que alguna cosa "grinyola" entre partit i Govern, però res greu, dins de la normalitat. Fa una crida a centrar als associats recordant que el PDeCAT  "anirà millor en una Catalunya independent que ara". Unes declaracions que ajuden a Puigdemont i a Pascal per igual i faciliten la ronda de contactes amb els consellers.

Durant el dilluns i el dimarts, Puigdemont comença a trobar-se amb els consellers del PDeCAT a Palau de manera separada per aclarir les coses. Els planteja la situació amb franquesa. "Vénen temps difícils, han posat en marxa l'operació Patrimoni i l'Estat no mirarà prim", els adverteix.

Els demana sinceritat perquè ell entendrà qualsevol decisió. Cada un li exposa la seva visió. Cada cas és diferent i amb motivacions diferents. Al titular de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, li "ofèn" la pregunta de si vol continuar. "Si perdem, la gent no ens deixarà a l'estacada", creu. El nou conseller de Cultura, Lluís Puig, es mostra ferm. En paral·lel, el president es reuneix amb Mas i Pascal per preparar una llista de substituts.

Els canvis: Ruiz, una situació personal que “s’ha d’entendre”

En la seva trobada amb Puigdemont, la ja exconsellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, li exposa la seva situació personal, que el president entén. Li sap greu perquè "és una consellera que gaudeix professionalment amb el seu treball, és molt polida i eficient". Però comprèn la situació familiar. S'afegeix que Ruiz tenia un perfil molt més tècnic que polític.

Els canvis: Jané, l’1-O i la CUP

Jordi Jané, responsable d'Interior, també li expressa els seus dubtes d'exercir el comandament dels Mossos davant l'1-O i més, davant la pressió de la CUP sobre el seu posicionament polític. Puigdemont el felicita per la gestió del departament: 500 places de Mossos convocades i la Junta de Seguretat celebrada amb les demandes sobre la participació de la policia catalana de participar al nucli de la intel·ligència acceptades. Jané deixa un cos més o menys pacificat després d'uns anys turbulents.

Els canvis: Munté, alguna cosa es va trencar

Neus Munté és un cas diametralment oposat. El president parla amb ella. Sap que la portaveu està molesta amb ell perquè en algun moment es va trencar "alguna cosa". Però és la vicepresidenta del PDeCAT i ha estat en els pitjors moments del partit i del Govern.

La seva funció de portaveu ha estat molt fiscalitzada per ERC i en alguna ocasió ha posat el crit al cel per no tenir informació o donar alguna informació que després el mateix president desautoritzava. Els esforços de les últimes setmanes perquè tornés a ser el pont entre partit i Govern semblaven encarrilats. Pascal va confiar en la consellera Meritxell Borràs, molt amiga de Munté, perquè la convencés de mantenir-se al Govern. No va poder.

Els canvis: Borràs posa condicions

La consellera de Governació, única membre del consell executiu amb una querella de la Fiscalia, es mostra favorable a seguir però amb condicions. Puigdemont també les acceptarà a canvi d'altres condicions. El president li demana a Borràs, filla de l'actual president de CDC, Jordi Borràs, que no faci bandera de les diferències i que no busqui problemes amb ERC. Demana el control dels processos electorals.

Els canvis: Vidal de Ciurana, incòmode

El secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana, era un home de confiança de Mas, de qui va ser cap de Gabinet. Inquiet i incòmode amb la situació, li va comunicar que deixaria el càrrec. Puigdemont va cridar a Víctor Cullell, fontaner de la casa i "director executiu" de la transició nacional treballant a l'oficina de Carles Viver Pi i Sunyer, enginyer jurídic del procés.

12 y 13 de juliol: nova ronda en el Parlament

Després de la primera ronda de contactes, dimecres el president té clar quins consellers volen seguir i quins no. Però enceta una nova ronda. Pascal forma tàndem al costat de Rull ─"esperit JNC"─ i Bonvehí és l'encarregat de tranquil·litzar el partit. Té la formació al cap i posa tallafocs per evitar que si es declara un incendi al Parlament les flames traspassin a les incipients direccions territorials.

En el seu discurs d'explicació del cessament de Baiget al Parlament deixa entreveure que hi haurà canvis abans d'agost, però l'esquer de la creació d'un "coordinador del referèndum" entela la visió general. Dijous ultima la roda de contactes al Parlament. Suspèn l'agenda del dia següent.

L'últim conseller en sortir del Parlament és Rull. No té clar encara els canvis, però sí la seva importància. "El president vol un Govern per travessar el Rubicó, fins ara només hem travessat rierols, però el Rubicó de veritat serà aprovar la Llei del Referèndum", apuntava Rull als seus col·laboradors.

El sopar a la Casa dels Canonges

Puigdemont abandona el Parlament i es dirigeix a Palau. Organitza un sopar, frugal, amb Mas i Pascal per tancar la crisi de Govern. Els noms que hi ha sobre la taula estan compromesos amb el Procés i el seu escàs patrimoni no els fa dubtar.

Joaquim Forn, conegut com 'el Sheriff', i amb certa experiència en estar quatre anys al capdavant de la Guàrdia Urbana de Barcelona, ha estat el primer nom que han tingut al cap tota la setmana per substituir Jané a la conselleria d'Interior. Accepta l'encàrrec. Ho confirmen cap a les deu de la nit.

Jordi Turull, víctima col·lateral del Congrés, rep una trucada a dos quarts d'onze de la nit. Està sopant amb un important alcalde molt amic seu. Turull s'ha mantingut fidel a Puigdemont i Pascal en el Parlament. Li ofereixen ser conseller de Presidència. És un premi. Accepta.

El nom que més en secret s'ha portat és el de Clara Ponsatí per Ensenyament. L'entorn directíssim del president reconeix que l'acadèmica "no s'ho va pensar ni un segon". Era la primera opció i va acceptar.

La nit es va allargar fins a les tres de la matinada tot i que a dos quarts d'una tot el peix estava venut. Munté va ser el cas amarg. Puigdemont, Borràs i Pascal van intentar mantenir-la al Govern, però el pes del cansament i un trencament de la relació amb el president mal arranjada van decantar la balança. Munté és vicepresidenta del partit, amb unes municipals a dos anys vista. El seu gest també podria ser per a reservar-se, tot i que és aviat per treure aquesta conclusió.

A les dotze, Borràs va rebre la trucada del president ratificant-la en el càrrec i acceptant les seves condicions. Però Borràs també es va comprometre a les condicions que li va imposar el president d'evitar polèmiques innecessàries amb Junqueras.

14 de juliol: Sopar a l’Empordà

Tancament de la setmana amb reunió executiva del PDeCAT. Un divendres on tot va seguir el guió. Hi va haver roda de premsa i tarda de relleus. Molts, emotius, especialment el de Munté. El de Forn va ser simbòlic per a molts de Palau, en veure per primera vegada a un desacomplexat independentista al comandament dels Mossos.

El Pati dels Tarongers va quedar silenciat cap a les set de la tarda. El nou secretari, Víctor Cullell, departia amb els fontaners de Palau. La família de Turull s'acomiadava. Mentrestant el president sortia per la Galeria Gòtica amb la corbata relaxada. "Hem punxat l'operació Patrimoni", emfatitzava el seu entorn més immediat.

Després de gairebé dues setmanes trepidants, Puigdemont se'n va a sopar a l'Empordà. "M’esperen uns amics i no vull anar vestit així, me’n vaig abans que els barcelonins omplin l'AP7", va comentar relaxat i mostrant cert orgull pels canvis. Junqueras es va quedar a Palau. "Ja ho veieu, estem pel que estem i anem pel que anem", es va acomiadar d'un molt reduït nombre de periodistes. Una prova més superada, però encara toca creuar el Rubicó.

Quico Sallés
Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 16 de juliol del 2017