En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

13 de juliol 2018

La bufetada alemanya


Ahir l’estat Espanyol i el jutge de l’Audiència Nacional, Pablo Llarena, varen rebre la plantofada més sonora que els hi podien etzibar des d’Alemanya: tot el muntatge que havien fet per qualificar com a ‘cop d’estat’ el procés català i el referèndum de l’1 d’octubre, s’ha ensorrat com un castell de naips amb la sentència del Tribunal de Schleswig-Holstein  decidint que, si lliura a Carles Puigdemont a Espanya, només ho farà per malversació i no per rebel·lió, com va demanar el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. A més a més, i també contra el criteri del fiscal, considera que el polític ha de seguir en llibertat, ja que fins al moment ha complert amb totes les seves obligacions judicials. La decisió d'aquest tribunal es pot recórrer, encara que no per la Fiscalia (qui ha d'executar). La defensa de Puigdemont ho farà: “Haurem de recórrer la part de malversació però, sens dubte, avui és un bon dia", ha dit un dels seus advocats . Poden fer-ho davant el Constitucional alemany, previ recurs de reforma per esgotar la via interna. La caverna política i mediàtica espanyola treu foc pels queixals i això es la millor senyal per veure que Puigdemont la va encertar quan va voler internacionalitzar la causa catalana a Europa. Com ha dit el vicepresident del Govern i conseller d'Economia, Pere Aragonès, ara la Fiscalia espanyola té ‘una oportunitat d'or’ per corregir el seu enfocament sobre la causa del procés sobiranista després que la justícia alemanya rebutgés l’extradició de Puigdemont per rebel·lió. Podem fer-nos oimés aquesta pregunta: si el cap del govern és lliure, per què hi ha nou persones que continuen tancades a Puig de les Basses i a Lledoners?. Tot sembla indicar que les coses podrien canviar ràpidament i potser, fins i tot, que pot ser veritat el que pronostica el periodista Jordi Galves en el seu article titulat ‘Puigdemont tornarà aviat’ que podeu llegir més avall. Tant de bo ho encerti.

Puigdemont tornarà aviat
Vaig profetitzar aquí mateix que Carles Puigdemont, Carles l’Eficaç, Carles l’Irreductible, el Gloriós, el Pros, el més important president de la Generalitat de tota la nostra història, acabaria regressant a Barcelona dalt del cavall blanc de la llibertat republicana, que seria restituït en el seu càrrec i rebut per una multitud encara més gran que la que s’aplegà durant el retorn del president Tarradellas. Cada dia que passa hi estem més a prop. Perquè ahir va quedar clar que a Alemanya, a Bèlgica, a Suïssa, a Escòcia, a qualsevol país democràtic, els fets que s’imputen al president exiliat i al seu Govern perseguit i castigat no són constitutius de cap delicte. Promoure i proclamar la independència de Catalunya, segons la legislació espanyola, no és cap delicte i no va existir ni rebel·lió ni sedició perquè, per això, hauria calgut un alçament violent que en cap moment no es va produir. De fet, Carles el Prudent va emprendre el camí de l’exili quan va adonar-se, amargament, que només un enfrontament armat podia fer efectiva la independència de Catalunya davant l’amenaça militar del Govern espanyol. Carles l’Assenyat va emprendre el camí de l’exili mentre que molts l’anomenaven covard, i l’escopien, no només els milhomes de l’espanyolisme rampant i violent que es van fer amos i senyors dels carrers de la capital catalana, també tots aquells independentistes exaltats i bocamolls que deliraven, reclamant que es despertés el ferro com si fóssim encara al temps dels almogàvers.
La República Catalana no podia néixer tacada de sang si volia tenir alguna possibilitat real de ser reconeguda entre les altres nacions estat civilitzades del planeta. Puigdemont ho va entendre perfectament. No podia respondre a la provocació, a la confrontació violenta que Espanya estava buscant insistentment des de les pallisses policials de l’u d’octubre. Davant de la intervenció de l’exèrcit hauríem estat exterminats, com va reconèixer Marta Rovira, perquè ningú amb dos dits de front s’enfronta gratuïtament a un exèrcit sense més ni més. Per tot plegat, i només gràcies al capteniment serè del president Puigdemont, la independència de Catalunya, fins a avui, no ha costat ni un sol mort, cosa que no es pot dir de la Segona República espanyola ni de tants altres respectables ideals. La causa de la República catalana és avui un projecte polític honorable i viu, més viu que mai, absolutament possible per les vies democràtiques com va admetre, recentment, l’antic president espanyol José María Aznar. L’independentisme té la majoria parlamentària, social i està guanyant la partida, perquè ha aconseguit sortir de l’esfera interna espanyola per esdevenir un conflicte polític internacional, un conflicte que sacseja l’arrel mateixa de la democràcia en el si de la Unió Europea. Mentre la monarquia espanyola i la classe política del règim de 1978 s’ofeguen en el descrèdit de la corrupció i de la injustícia social, mentre el projecte espanyol es desfà a les mans barroeres de les seves classes privilegiades i egoistes, l’independentisme català continua essent una causa noble, legítima i desitjable.
A l’Alemanya actual hi ha hagut una profunda desnazificació mentre que a Espanya el franquisme continua viu, i amb bona salut. Aquesta és una explicació que justifica també les discrepàncies jurídiques entre el Tribunal Suprem de Madrid i la Cort de Slesvig-Holstein. Els jutges alemanys saben que pel camí de l’obediència cega, automàtica, de les lleis, deixant de banda el sentit comú i la llei natural, deixant de banda el sentit íntim i individual de la justícia, abans o després s’acaba tornant al camí que duu directament a Auschwitz. O al Valle de los Caídos. Les lleis no només s’han d’aplicar de manera cega i maquinal, especialment quan se sap que són una instrumentalització política. Que hi hagi alguns jutges espanyols, tan patriotes ells, que s’avinguin a retorçar el dret per preservar la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola no vol dir que aquesta activitat hagi de ser compartida necessàriament pels jutges de Slesvig-Holstein. De fet, gràcies a l’eficaç defensa dels advocats del president Puigdemont, tothom a Europa que no visqui reclòs en una bombolla sap que, avui, lliurar-lo a les autoritats espanyoles és esdevenir còmplice de la repressió política de l’independentisme. I l’independentisme no ha comès cap delicte quan ha volgut dur a la pràctica, pacíficament, el programa electoral que ha guanyat reiteradament les eleccions, almenys des de la conversió de la Convergència d’Artur Mas a l’independentisme. El descrèdit de la justícia espanyola no procedeix de la propaganda independentista sinó de l’arrogància i de la intransigència del fonamentalisme espanyolista. Té raó Esteban González Pons quan exigeix al president Pedro Sánchez que Espanya surti del tractat de Schengen. De fet, hauria de ser més ambiciós i patriota, i atrevir-se a sortir de la Unió Europea per sempre més. Espanya és un valor tan extraordinari i incomprensible per a la resta dels mortals que només el poden entendre els espanyols. Aquesta gent tan estupenda.
Jordi Galves
Periodista

Publicat al digital EL NACIONAL.cat el divendres 13 de juliol del 2018

05 de juliol 2018

Carta de Carme Forcadell

Fa uns dies vàrem escriure una carta a Carme Forcadell a la presó d’Alcalà Meco. La nostra Associació va tenir la gran sort de poder comptar fa uns anys amb la valorada presència de la Carme en unes conferències programades per parlar de llengua i nació. Li vam fer notar aquesta circumstància en la carta que li vàrem enviar i pocs dies desprès vam rebre una emocionada contestació, de la que reproduïm literalment els següents paràgrafs:

“Recordo perfectament la xerrada que vaig fer amb l’Associació Sabadell Memorial, el que no sabia és que ja en fa 10 anys, a mi ara tot em sembla molt llunyà (...) Malgrat el patiment i sacrifici, tinc esperança en el futur i confio en la gent, en la bona gent com vosaltres, que treballen sense defallir per Catalunya i per la nostra llibertat. Som un gran poble i n’hem d’estar orgullosos. (...) Vull agrair a tots els membres de l’Associació, tot el que heu fet, tot el que feu i tot el que sé que fareu per Catalunya  i pel futur en llibertat. (...) No us preocupeu, estic serena i tranquil·la perquè soc conscient d’haver complert amb el meu deure com a Presidenta del Parlament i com a demòcrata i això m’ajuda a superar aquesta terrible situació.”
Aquesta setmana la Carme i la resta de presos polítics tornen a Catalunya. Ho fan privats encara de llibertat, separats de les seves famílies. Hi ha qui creu que mereixen seguir a la presó per pertànyer a una organització criminal i per haver fet una rebel·lió, imaginada només en el cervell del jutge instructor. Altres creuen, com la cap de l’oposició Inés Arrimadas, que va dir en un tuït: “Nuevo pago de Sánchez a los separatistas a cambio de llevarle a Moncloa sin pasar por las urnas. Increíble que el control penitenciario de encausados por rebelión se deje en manos de quienes siguen amenazando con saltarse las leyes y dar otro golpe” i que pensa que els nostres presos polítics mereixen estar empresonats per molts anys  i com més lluny millor dels seus fills i les seves parelles, perquè el càstig s’estengui a les seves famílies. Hi ha qui veu en l’apropament  ─que el govern espanyol s’ha apressat  a fer abans de la reunió prevista amb l'executiu català─ una oportunitat per obrir un nou cicle polític. I finalment hi ha qui seguirà reivindicant que, malgrat el benefici de l’apropament, el que seria de justícia és que tots els presos polítics estesin ja en llibertat i sense cap càrrec.
Amb l’empresonament provisional dels líders sobiranistes catalans, les cartes han esdevingut la principal via per tenir-los, sinó físicament presents, per tenir present la seva veu i per això hem volgut fer-vos arribar de primera mà les paraules i els sentiments de la Carme. Si podeu i fins que no estiguin lliures, escriviu-los cartes, són la seva principal connexió amb l’exterior. Quedar privat de llibertat per raons arbitraries, infundades i falses, és realment un fet trist. No obstant, rebre una carta alleugera el cor de qui pateix aquesta pena i és una ajuda també per a qui l’escriu.
Tot seguit podeu llegir si voleu una altra carta enviada als mitjans per Jordi Turull que rebla i confirma aquests raonaments.

Cartes a la presó
Li deia a la carta que vaig enviar al president Torra i que la Blanca, la meva dona, va tenir el goig llegir en l’emotiu acte de presa de possessió dels nous consellers i conselleres que malgrat l’enorme injustícia i patiment que suposa el nostre empresonament, al meu cor només hi ha espai per la gratitud i el compromís. No hi cap ni una engruna de rancúnia ni ressentiment cap a ningú. I ningú és ningú. I si una cosa ajuda, per sobre de tot, a mantenir aquesta actitud i estat d’ànim, que Déu faci que no la perdi, són precisament totes i cada una de les cartes que rebem a la presó.
Cartes darrera de les quals hi ha una persona per la qual sento una necessitat infinita de fer públic el meu agraïment, ja que mai podré correspondre com caldria davant la impossibilitat material de poder contestar-les totes. Cartes que sense conèixer la persona que les escriu, només veient el municipi d’on prové ja t’alliberen per un instant de tanta monotonia i aïllament. I et transporten a molts records, vivències i paisatges fora dels murs d’aquesta presó.
Cartes plenes de sentiments que t’emocionen i t’omplen d’orgull de veure que formes part d’un país d’una qualitat humana impressionant. Cartes plenes de compromís i perseverança que t’ajuden, i molt, a anar per aquí amb el cap ben alt i la dignitat intacta. I que et donen molta esperança i confiança en que el nostre patiment i sacrifici no serà en va.
Cartes de persones de tota mena, condició i edat. De gent molt gran i d’infants. D’empresaris i d’aturats. De persones plenes de salut i de persones que lluiten per superar una greu malaltia. D’una transversalitat que, per molt que se n’hagi parlat, aquí la palpes i la veus. Cartes de gent que t’ha votat i de gent que et diu que ni ho han fet ni ho faran, però que són el contrast del relat que volen imposar a cops de martell: la causa per expandir la justícia, la democràcia, la llibertat, suma més que no pas separa, uneix a la gent.
Cartes de tots els racons del país i de tots els continents que demostren que el que defensem son valors i ideals universals. Cartes positives, carregades de sentiments, d’orgull i de convenciment del que es defensa i no d’atac als que injustament ens han empresonat. Cartes, en definitiva, que son el mirall d’un país i d’una societat pel que val molt la pena servir. Com ens dèiem l’altre dia amb en Josep Rull, si algú d’aquests que intenta imposar el relat de la confrontació, la violència, la divisió, etc., que de l’anècdota en fa la regla general, si agafés a l’atzar 20 o 30 cartes que ens envien a cadascun dels presos o exiliats, segurament veuria una altra realitat que desautoritza qualsevol relat frontista. Una altra realitat, anònima, que no surt als mitjans però que escriu cartes i que demostra que la majoria de gent a Catalunya es mou a favor de i no pas en contra de. A favor d’allò que és i serà victoriós al segle XXI i volen pacíficament engrandir la justícia, la democràcia i la llibertat i no pas empetitir-la.
Estic emocionat i honorat perquè persones d’aquesta qualitat humana dediquin una estona de la seva vida a fer-nos arribar el seu escalf, el seu suport i, sobretot, el seu compromís. Son cartes que fan que em reafirmi molt més, i cada dia més, en el meu compromís amb la gent, amb el país i amb tot allò pel que injustament ens han empresonat.
No hi ha cap presó que pugui apagar la dignitat, el compromís pacífic i democràtic de tantes i tantes persones tan diferents. A tots els que no us puc contestar, gràcies per tant.
Jordi Turull
Diputat de JxC
Publicada al diari Naciódigital.cat el dimarts 3 de juliol del 2018



01 de juliol 2018

El 20-S i ‘La Gran Mentida’

Ara hem pogut veure amb ulls propis i amb detall els fets reals i les imatges. Hem pogut escoltar les paraules i converses que el 20 de setembre del 2017 es van succeir a Catalunya. Ho va veure tothom que va voler i ara sabem què i com va passar tot aquell dia. Això ens porta a una o vàries reflexions.  El jutge Llarena hagués quedat com un senyor si hagués volgut investigar la veritat, si hagués volgut saber la veritable biografia pacifista de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart , Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i demés empresonats o exiliats… Però ni ho ha volgut saber ni l’hi importa. Li interessa només quedar bé amb certa premsa de la capital i amb els poders fàctics. Treballa per imposar la ‘seva postveritat’. Per això va retirar l’euroordre contra Puigdemont i els consellers de Brussel·les. Allà no farien la bestiesa que ell vol fer, inculpar-los de sedició i rebel·lió sense haver existit cap mena de violència. Una ‘postveritat’ que és una mentida. El 20-S Cuixart i Sánchez no van demanar a la gent que agafés les armes llargues que hi havia en el jeep on van pujar, ni l’1-O els catalans vam apallissar la policia, ni el 10-O, deixant la República en stand-by davant les TV de tot el món, el president Puigdemont va fer cas a Tusk. Puigdemont, tot i que se li havia promès que no s’aplicaria el 155, el 27-O  no va proclamar la República i no va demanar a la gent congregada davant del Parlament que es revoltessin i resistissin i no va publicar cap proclamació al DOGC.
El documental que va emetre TV3 el van veure prop d’un milió de persones a Catalunya, i el reportatge del 20-S va ser el programa de TV més comentat del dia a tot Espanya. En el documental,  el relat de la rebel·lió es desfà sense oposar resistència, quan s’escolta el mateix Jordi Sánchez donant detalls sobre les converses amb els comandaments de la policia espanyola. Les imatges ho diuen tot i mostren la indignació de la gent, sí, però també com aquesta indignació no dona lloc en cap moment a la ira i molt menys encara a la violència imaginària descrita pel jutge Llarena.
Mostra també, amb claredat meridiana, com la policia espanyola va provar entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial i s’hi va quedar al davant més de tres hores per si saltava l’espurna i s’organitzava una batalla campal que justifiqués vés a saber què.
El jurista sevillà Joaquín Urías es pregunta allò que l’espectador pot témer que tal vegada va passar: és que s’intentava provocar la rebel·lió, la violència en definitiva que exigeix el codi penal perquè aquesta acusació sigui sostenible?
Ara arriba l’altre ítem, el de les inhabilitacions, que el jutge Lllarena vol fer arribar a tots els processats. Ho estan preparant tot perquè, els independentistes es quedin sense majoria i així provocar unes eleccions per guanyar-les ells , per això volen destituir a Puigdemont i tots els altres diputats i consellers. Tergiversar, manipular, fer venir bé, no dir tota la veritat o, directament, mentir. Això és el que fa el jutge Llarena per carregar-se el procés. I ho fa amb una bateria de premisses, interlocutòries i argumentacions que parteixen d'unes bases totalment distorsionades i malintencionades.
El moviment independentista ha triat ésser pacífic, perquè o bé ho conquerim per aquesta via, o bé ens envien l’exèrcit, agafen el control dels Mossos, tothom a la presó, suspensió total de l’ autonomia durant molts anys, prohibició dels partits independentistes i tot arreglat. Sense exèrcit i amb els mossos sota control, voleu explicar què podríem fer més enllà d’ uns dies d’aldarulls al carrer? És una guerra de desgast, en la que només una intervenció externa arbitrant, ens permetrà tenir una oportunitat. O ho agafem o ho deixem, però anar dient que on anem pel món amb aquestes maneres, ni aporta, ni construeix res.
Si voleu complementar la vostra visió dels fets del 20-S, llegiu tot seguit la transcripció del comentari, que ell qualifica com a ‘La Gran Mentida’,  del periodista Jordi Margarit que ha fet aquest cap de setmana al programa Via Lliure de RAC1

La Gran Mentida
Ahir llegia en un digital de Madrid: “El Presidente Pedro Sánchez apela a la política, mientras el catalanismo trata de provocar el ‘chispazo’ civil definitivo”. Es referien, és clar, a l’abandonament  del President Torra del sopar a Washington per l’actitud provocadora de l’ambaixador espanyol Morenés.
Segueixen tergiversant la realitat, segueixen fent grossa la Gran Mentida. Dijous a la nit el documental del 20-S, senyalava el que molts, moltíssims ja sabíem, senzillament perquè érem allà. No va haver-hi violència, i gràcies a les intervencions de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, les coses no van sortir de mare.
També vam poder comprovar que la provocació venia de la Policia Nacional i de la Guardia Civil. Catorze detencions d’alts càrrecs de la Generalitat,  escorcoll al Departament d’Economia i intent d’entrar a la seu de la CUP. Va ser una casualitat o una acció coordinada i amb quina finalitat?. Qui pretenia, ja aleshores, el “chispazo civil definitivo”?.
La realitat és que els Jordis, els que van saber redreçar la lògica emprenyada col·lectiva davant l’operació policial del 20-S, aquests són a la presó. La Gran Mentida ha tancat o ha provocat l’exili dels líders socials i dels Consellers i Conselleres.
En una carta rebuda aquesta setmana, la Presidenta Carme Forcadell em diu: ‘No pateixis, estic serena i tranquil·la, amb la tranquil·litat que dona saber que no has comés cap delicte, amb la tranquil·litat que dona saber que m’he mantingut fidel al Parlament de Catalunya i a les persones que em van votar. Aquesta convicció m’ajuda a suportar aquesta terrible injustícia’.
Ja ho he dit altres vegades, quan arribi el dia que la Gran Mentida s’evidenciï, espero que els responsables de la ignomínia siguin condemnats de valent. Catalunya, tu a la teva !
Jordi Margarit
Periodista

Comentari fet al programa “Via Lliure” de RAC1 al dissabte 30 de juny del 2018

21 de juny 2018

Els catalans sempre ploren


Parafrasejant el títol d’aquella telenovel·la mexicana “Los ricos también lloran”, podríem dir que sempre se’ns acusa als catalans d’estar ‘plorant’ i demanant coses a Madrid. Potser això és cert, però la veritable raó de les nostres queixes és el greuge que pateix Catalunya des de fa anys, per no dir segles, greuge que mai ha estat reconegut per l’estat espanyol.

Avui volem recordar les converses que Rajoy i Mas van deixar de tenir fa dos anys, quan havien de reunir-se per parlar i de renegociar els 23 punts que va plantejar el Govern català i que eren fonamentals per Catalunya. Ho volem aprofitar tot recuperant un carta que va escriure el desembre de l’any 1956 al dictador Francisco Franco, el que fou alcalde de Sabadell del 1940 fins a 1960, el franquista José Mª Marcet i Coll i en la que li presentava 23 discriminacions i queixes que, a parer seu, sofrien llavors els catalans. Ves quina casualitat, 23 punts també, com el 23 d’en Mas. El desinterès que ha demostrat l’estat espanyol envers Catalunya des de fa anys queda palès, llegint l’article titulat  La carta de Marcet a Franco’ escrit pel sabadellenc  Jaume Barberà Canudas, on hi podreu trobar els 23 punts que va fer arribar el batlle Marcet a Franco i que, com escriu Barberà: “a Franco segur que no li van agradar ja que l’any 1960, al cap de tres anys, el “caudillo” va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell.

Curiosament, si llegim aquestes queixes de Marcet a Franco i les comparem amb els punts que Mas va fer arribar a Rajoy i en els que parlava bàsicament de qüestions econòmiques, infraestructures, àmbit social, administracions públiques, lingüístiques, culturals, i d’altres temes rellevants, com les beques universitàries, els centres especials de treball, les retallades al fons per al Programa de Desenvolupament Rural, etc. etc., podem comprovar que, malgrat els més de seixanta anys transcorreguts, les reclamacions catalanes segueixen sent pràcticament les mateixes, amb la paradoxa que les unes van ser denunciades per un batlle franquista de dretes i les darreres per un nacionalista català i president d’una institució com la Generalitat, que ni el Marcet ni el Franco haurien volgut veure reinstaurada a Catalunya.

La carta de Marcet a Franco

Per favor, no hi vegeu en aquest article  ─perquè no hi ha cap intenció per part del que l’escriu─ cap mena de rerefons polític. Ni cap traça d’inclinació; ni a favor, ni en contra de l’alcalde José Maria Marcet. Com tampoc, cap mena d’interès en rememorar al dictador. Tant sols em porta la voluntat de recordar que després de seixanta anys les coses segueixen igual. No sé, si per efecte de la famosa frase: “atado y bien atado”.

Des l’any 1956 fins ara hi ha hagut molts canvis importants en aquest país: el Pla d’Estabilització, la mort de Franco, la restitució de la monarquia, l’adveniment de la democràcia, l’entrada a Europa, l’alternança de governs de dretes i esquerres i un mínim i curt batec d’autonomia, aviat retallada. Però pel que fa als greuges envers nostre, no ha canviat res de res.

S’han suspès, per enèsima vegada, i sembla que per molt temps, les obres de connexió de la B-30 amb l’A2, deixant un milió i mig d’habitants (els dels dos Vallessos) sense possibilitat d’accedir a l’única autopista gratuïta que surt de Catalunya. Tant pels sabadellencs, com per les empreses de l’entorn, és un greuge realment important. I no diguem de les avaries de Rodalies, que quan no és una catenària, és un fallo informàtic i quan no, és una baixada de tensió o una màquina que s’atura al mig del trajecte. Aquests dos exemples són, només, una mostra de l’escàs interès que el govern central té en invertir a Catalunya. El més fotut del cas és que aquest desinterès és el mateix de seixanta anys enrere.

El batlle Marcet li va dir a Franco que a Espanya hi havia dues vares de mesurar, una pels catalans i una altra per la resta d’espanyols. Aquesta gosadia se la va permetre en una carta que li va enviar el mes de desembre de 1956 en la que li presentava 23 reivindicacions. Ves quina casualitat, 23 també, que us recorda?

Rellegint els 23 punts i comparant les situacions d’aleshores amb ara, podem apreciar si hi ha diferències o no. Els adjunto en castellà, tal com varen estar escrits, per no caure en cap error de transcripció.

1.- El problema de las autoridades: sistemáticamente se designa para altos cargos de Barcelona a personas sin arraigo en la población y en su gran totalidad no son naturales de ella.

2.- Economía: en los cargos políticos de la Administración española raramente se tropieza con algún catalán; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades singularmente radicadas en esta región.

3.- Energía eléctrica: ésta es siempre la zona más castigada por las restricciones; al volver a ellas se ha empezado por Cataluña y los cortes son mucho más intensos que en otras partes, por ejemplo Madrid, donde se tiene la atención que aquí se desconoce, de dar corriente al mediodía para que funcionen los ascensores; los catalanes tienen que prescindir de ellos.

4.- Carbón: las antracitas del Norte se cotizan en Cataluña un cincuenta por ciento más caras que en el resto del país, para forzar el consumo de lignitos, de pocas calorías y baja calidad.

5.- Petróleo: el uso de petróleo para cocinas, muy extendido, es una auténtica calamidad popular; desde octubre la colas son constantes, y de horas, para su adquisición, y ésta es una de las más positivas fuentes de mal humor y derrotismo.

6.- Carreteras: se hallan en estado deplorable e intransitables muchas de ellas, en peores condiciones que en otras partes, aun la general y las turísticas, que tantas divisas producen al país.

7.- Transportes urbanos: hay abandono de material y de líneas; no se cuenta, como en Madrid, con aportaciones y avales del Estado.

8.- Industria: el prurito de la descentralización aparece como un pretexto anti-catalán. Difícilmente se dan instalaciones nuevas, ni se permiten ampliaciones, frente a las facilidades en cualquier otra provincia, como si hubiesen dos medidas en España: una para los catalanes y otra para los demás.

9.- Automóviles: en Barcelona se matriculan más “SEAT” que en ninguna otra provincia, mientras en Madrid, y otras, resulta más fácil obtener coches de importación; circulan aquí muchos de estos con la matrícula M u otras, de los que, obtenido el coche, lo vendieron en Barcelona con fuertes primas.

10.- Alimentación: el índice de ración alimenticia oficialmente publicado, es el siguiente:
– Madrid: 13,55 pesetas diarias por persona
– Barcelona: 17,65 “                                   
desviándose al Centro carnes y pescados del Norte, que se cotizan aquí un treinta por ciento más que allí.

11.- Tributación: la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid.

12.- Excepciones aduaneras: las obtienen industrias competidoras de las de Cataluña y a éstas difícilmente se les dan medios siquiera para renovar su utillaje.

13.- Líneas aéreas: insuficiencia del servicio entre Madrid y Barcelona; dificultad de billetaje y casi imposibilidad de servicio rápido de viaje sin contar con las agencias.

14.- Comercio exterior: imposible actuar en este campo sin una fuerte vinculación con empresas radicadas en Madrid, donde hay que despacharlo todo, salvo raras excepciones.

15.- Vivienda: sigue el problema con gran gravedad y agudeza; los realquilados y los que esperan casa para contraer matrimonio son auténticos desengañados de las posibilidades de solución de su problema.

16.- Puerto: el abandono y suciedad son completos. Barcelona viva de espaldas al mar. Los organismos existentes son completamente ineficaces.

17.- Banca: Cataluña, en todos sus centros vitales es codiciada por los grandes bancos; la Banca catalana no tiene posibilidades.

18.- Futbol: hay impresión de un trato diferencial; Barcelona no cuenta en el calendario de partidos internacionales, parece que molesta la tradición, antigüedad y deportividad de los elementos de aquí.

19.- Escuelas: más de cincuenta mil niños sin escuela hay en Barcelona. Los niños de los inmigrantes crecen y viven aquí en el más completo abandono.

20.- Los catalanes en Madrid: como no sea por la amistad es difícil a los catalanes el acceso a los Ministerios y centros oficiales, para plantear sus problemas. No se advierten gestiones colectivas de las autoridades barcelonesas en Madrid; cuesta hallar intérpretes de Cataluña –hombres públicos, presidentes de entidades, etc.- que sean recibidos en la capital.

21.- Salarios y seguridad social: el último aumento de salarios a quedado absorbido por la inflación; el aumento tremendo de la seguridad social -el aumento se ha elevado de un 47 a un 50 por ciento para los Seguros Sociales y la otra mitad, tan sólo, cobra en mano el obrero- ha defraudado a los que pagan y a los que cobran.

22.- La tristeza de Barcelona: Barcelona fue siempre una ciudad laboriosa, con vida y alegría, ahora se nota como un ambiente de tristeza y pesadez en todas las clases sociales. El contraste con Madrid, de vuelta de la capital, es enervante. Abandono en lo Municipal, el alcalde sin popularidad ninguna, encerrado en la torre de marfil de su apatía y desgana; suciedad e inactividad urbanística, deficiencia de transporte, malestar y fermento de protesta y desengaño.

23.- Orden público: se mantiene con dignidad en la calle y con honradez intachable desde el Gobierno Civil, con recto sentido de autoridad, pero no hay acción política eficaz en general y en la prensa, desacertada e hiriente muchas veces.

Aquestes reivindicacions, contingudes a la carta, són ignorades o oblidades degut al pas dels anys, però són vigents pel seu significat i el seu contingut en general i per tant mereixen formar part del patrimoni documental de Sabadell.

A Franco segur que no li van agradar. Va citar Marcet, a Madrid, el mes de febrer de 1957. Les hi va negar totes i, a més, en va fer culpables als mateixos catalans. Pràctica molt usual dels governs, de sempre, d’allà, girar com un mitjó les demandes catalanes per convertir-les en problemes.

L’any 1960, al cap de tres anys, Franco va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell, es desconeix amb quin percentatge hi havia influït aquella carta. El dictador era una persona molt rancuniosa, només una mentalitat plena de rancúnia es capaç de firmar set sentències de mort en l’ocàs de la seva vida.

Jaume Barberà Canudas
Enginyer i escriptor

Article publicat al blog de l’autor  Sabadellejant    el juny del 2018

13 de juny 2018

Fractura social

El flamant ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha demanat aquest diumenge a la oposició que col·labori amb el govern espanyol perquè, segons ell, Catalunya "está al borde de un enfrentamiento civil". No en va tenir prou amb dir que calia “desinfectar” a los catalanes que ara surt amb el mantra de la ‘fractura social’ amb que cada dia ens ‘obsequia’ també la inefable Inés Arrimadas, però ell elevant-la a la categoria d’enfrontament civil. Potser la gent que diu això desitjaria que aquestes incendiàries frases fossin certes. La realitat és totalment un altra: a Catalunya no existeix cap tipus d’enfrontament, si de cas pot haver-hi ‘confrontació’ de parers o de plantejaments, però mai hi ha hagut fractura social. El que sí que hi ha a Catalunya son agressions ultres que es produeixen en manifestacions unionistes i de Societat Civil Catalana (que Borrell coneix molt bé). Les paraules del ministre contradiuen les bones intencions del president Pedro Sánchez d’obrir ponts de diàleg amb Catalunya i sembla que es quedaran només en bones paraules com foren, fa uns anys, las del seu col·lega Zapatero, amb el seus “apoyaré” que declarava  en els seus mítings a Catalunya.

Cal recordar també les constants referències al “golpe de estado” que, des de Madrid, s’etziben repetidament quan es parla de les resolucions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, del 1-O o del 27-O. Potser són aquests reiterats exabruptes els que intenten fracturar la societat catalana sense aconseguir-ho. No oblidem que tot parteix de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va tombar els articles més importants de l'Estatut, aprovat per referèndum el 2005, veredicte que molts constitucionalistes van qualificar, aquest sí, d’autèntic ‘cop d'estat’. Sense aquesta sentència no s'entén ni el 9N, ni la demanda al “Congreso” d'un referèndum pactat, ni la declaració de sobirania del Parlament de 2015, ni, lògicament, la convocatòria del referèndum de l'1-Octubre 2017, precedit per les resolucions del 6 i 7 de setembre (procediment legal i ajustat al Reglament del Parlament segons sentència del mateix TC), ni lògicament tampoc s’entén la declaració política (com a declaració simbòlica) del 27 d’octubre del 2017.
Aquests esdeveniments han portat a que setze persones honestes, polítics i ciutadans honorables, estiguin injustament empresonats o a l’exili, senzillament això. En els propers mesos veurem que els gestos i el to conciliador del govern Sánchez no es traslladaran als fets. El PSOE no té marge de maniobra per canviar, ni vol fer-ho. Això és el que el ministre Borrell s'encarregarà de deixar clar a les cancelleries europees. Veurem un canvi d'estratègies però per aconseguir el mateix objectiu de Rajoy: anihilar l'independentisme com a opció política vàlida.  Al voltant dels fets que hem esmentat, l’arquitecte i urbanista sabadellenc  Manel Larrosa fa una reflexió sobre la situació actual de la política catalana, en un article titulat Reflexió-Represió (El crim del govern central)’ que podeu llegir tot seguit.
Reflexió- Represió (El crim del govern central)
Un fet que hauria resultat inimaginable en el context de país europeu, això és, que la policia ataqués votants, encara que fos un referèndum convocat sense empara legal (per exemple, imaginem-ho entre Londres i Escòcia) planteja fets que hem d’analitzar.
La convocatòria de l’1-O, la seva realització i les declaracions posteriors que mai van ser publicades al diari oficial, ni exercides materialment, ni tan sols baixada la bandera espanyola, senyalen que va ser un acte purament polític. Un acte polític realitzat després de diverses demandes a les “Cortes” espanyoles d’una consulta acordada.
L’acte polític materialitzat, que és un conflicte de forma expressa i manifesta, fou un acte social i no solament del Parlament i el Govern.
Es va passar de les declaracions polítiques a uns fets materials. Cert, però fou pacífic.
L’atac policíac resulta inaudit a Europa perquè la base democràtica de la seva cultura respecta la iniciativa del poble. L’exercici del vot constitueix la base de la sobirania de la gent i no es basa en construcció global tipus ‘del conjunt dels espanyols’. La democràcia rau en la gent, s’exerceix directament, o per representants, i se sosté en un consens de fons i de baix cap amunt. Les lleis suposen un camí per endreçar conflictes i no un sostre per limitar-los. Però només la nostra tradició franquista, viva o recuperada, permeten subvertir aquest ordre de conceptes.
Analitzar en aquests termes la rebel·lió, com a subversió de l’ordre constitucional a través de mitjans violents, és realment definir allò que va exercir el govern central sobre la població de Catalunya. Els dirigents catalans van fer desobediència a un requeriment del TC de no convocar un referèndum el qual, per altra banda, no és delicte penal, perquè convocar-ne fa anys que havia sortit del llistat de delictes penals. Per això hi ha presoners polítics, perquè la coerció violenta va ser feta en nom de l’Estat per part del govern central, amb molt aplaudiment d’altres forces i amb una pressió de l’opinió pública: “...a por ellos”, en un context de pànic del conjunt de l’Estat (del monarca a tots els poders). Els presoners són la representació directe dels votants, ni més ni menys. La subversió radicà en eliminar la primacia de l’expressió del vot i fer-ho amb de mitjans violents; encara que tota una altra cosa pogués ser el valor jurídic del vot. I la construcció dels catalans com a ‘altres’, iniciada des de fa temps, fou portada al límit, i així segueix, després d’un exercici d’anys de senyalar-nos.
El debat públic que s’efectuarà en els propers mesos durant el judici als presoners polítics ha de plantejar directament que l’ús de la violència era democràticament inadmissible per a un conflicte  purament polític, i que, de fet, la rebel·lió fou la practicada pel govern central. De situacions en que el propi govern exerceix un cop d’estat contra el poble n’hi ha prou precedents, tant a les repúbliques ‘bananeres’, com a Europa fins la meitat del XX. El concepte d’un Estat que es defensa a si mateix és pervers, tant sigui matant terroristes, com atonyinant àvies.
El cop d’estat i la involució plantegen uns complements no menyspreables: tot mínim respecte que es faci a Catalunya es denuncia com a preu pagat ‘als independentistes’, com si les relacions institucionals es poguessin basar en aquesta manca d’institucionalitat.
Als catalans ‘ni aigua’ comporta que, des de fa anys, el govern central no respon les demandes legals ni als incompliments i que és possible mantenir-se permanentment en aquest tancament. I ara, a més, amb els principals polítics de la Generalitat presos o exiliats, és a dir apartats, el govern central ha continuat amb la mateixa mesura discrecional contra les institucions i el conjunt de la gent, perquè el 21-D vam votar en continuïtat.
De fet, des del 2010, la sentència del TC contra l’Estatut ha suposat no posar en marxa ni les seves disposicions legals no tombades, ni els mateixos acords de les Cotes espanyoles: per exemple, la Disposició Addicional Tercera que era un acord del Congres s’ha trencat (‘Roma no paga traïdors’), com tampoc no s’ha desenvolupat l’oferiment de Zapatero de recuperar, via lleis orgàniques, aspectes anul·lats pel TC. En pro de la derrota catalana s’usen totes les formes i se sumen per trencar fins i tot els pactes polítics previs i tot marc de diàleg, i això des de molt abans de l’1-O, en nom que els catalans díscols ‘no s’ho mereixen’.
Ara bé això conté un preu per al mateix Estat, ja que la involució és antidemocràtica per al conjunt de l’Estat. Rubalcaba ja va dir que estaven disposats a pagar aquest preu per salvar la unitat d’Espanya.
Més clar l’aigua. La caiguda del govern del PP planteja, però, que aquesta situació havia començat a ser molt costosa per al mateix Estat i que calia una operació de reparació de la seva imatge, operació a la qual es deu el canvi de govern amb el PSOE. El canvi d’imatge del govern no és suficient, però, per demostrar si l’Estat vol emprendre el camí de l’equitat. Bona part dels catalans, i tot el seu govern, no som ciutadans, sinó ‘altres’.
Més enllà d’aquestes manifestacions, les contradiccions són de fons: la repressió de l’exercici del vot i l’aplicació de la violència, planegen que només se superarà aquesta davallada profunda a la caverna amb una assumpció que els nostres presoners són polítics i que realment la rebel·lió i el cop d’estat van ser fets des del govern central. I salvar la dignitat dels mossos està emmarcada en aquest fet: només si es fa palès que els ‘piolins’ es van excedir, el mossos se salvaran. Ni més ni menys. I aquest no és un debat jurídic, és polític: la millor defensa és un bon atac. I davant d’aquest Estat no som sinó uns aprenents. La nostra profunda malenconia s’explica per aquesta davallada i solitud, en la negació d’un escenari democràtic solvent.
Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista
Article redactat el juny del 2018 i publicat amb autorització de l’autor.

06 de juny 2018

El sinistre Borrell

No, no hem errat el títol, no volíem dir el “ministre” Borrell. Sala i Martín ha qualificat així el futur Ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, i sembla que és exactament el més suau que se li pot dir a qui serà la representació del govern Sánchez fora de l’estat espanyol, que ara sembla viure una segona joventut política que l’ha portat a ser l’estrella del PSCPSOE. Les repetides declaracions virulentes i repugnants de Borrell envers els catalans s’entenen millor si recordem qui és, en realitat, aquest ‘sinistre’ personatge i fem memòria dels escàndols que l’han anat esquitxant al llarg de la seva vida política. Borrell va arribar a ser candidat del PSOE a la Moncloa, però va ser obligat a dimitir com a candidat per l’escàndol dels seus col·laboradors al ministeri, Aguiar i Huguet. Borrell va ser nomenat a dit com a rector de la Universitat Europea de Florència, perquè era un home del partit socialista que tenia poder en aquells moments a Europa, càrrec del que, poc temps després, va ser obligat a dimitir per haver enganyat  la universitat ja que no havia declarat que treballava i cobrava d’Abengoa quan sabia que el rector no podia cobrar sobresous fora de la universitat. Ell va ser qui va aprovar el “Plan Director de Infraestructuras 1993- 2007”, tot just després d'haver inaugurat la primera línia de l'AVE Madrid-Sevilla per l'EXPO’92, amb l'argument que com que s'havia de renovar la línia per Despeñaperros... “ya puestos, se puede hacer con alta velocidad”, fantàstic!. Allà va quedar palesa la seva interpretació jacobina d'S-pain: l'AVE tenia de ser radial des de Madrid, i València-BCN no s'ho mereixia. També va resoldre que l’aeroport de Barajas demanava el doble d'inversió que el del Prat, perquè confiaven en el monopoli etern d'Ibèria.  Josep Borrell mai no ha tingut una feina productiva. Sempre ha viscut o bé de l’estat, del partit o de les institucions on l’estat o el partit tenien influència. Borrell ens diu que cal desinfectar Catalunya de l’independentisme. No, senyor Borrell, el què cal és desinfectar Espanya dels paràsits que, com vostè, viuen dels diners dels altres. Si poguéssim desinfectar Espanya, ho faríem. Però els partits que representen l’elit (PSC, C’s i PP) ho tenen tot lligat i ben lligat. I com que no podem desinfectar Espanya, l’única opció és marxar i votar els partits que volen marxar, i fer un país nou, des de zero, perquè els paràsits com vostè no puguin seguir xuclant  la sang dels contribuents. Finalment una curiosa coincidència: Josep Borrell és de la Pobla de Segur, del mateix petit poble del Pallars Jussà d’on també era Pedro Cortina Mauri, últim ministre d’Exteriors de Franco i primer de la Monarquia. Cortina Mauri va haver de gestionar la descolonització del Sàhara. Seria divertit que ara Borrell hagués de gestionar la descolonització de Catalunya... El director de VilaWeb, Vicenç Partal, comenta en l'article titulat 'Un homenatge als resistents...i això de Borrell'  l’entrada dels nous consellers al govern i de passada afegeix d’altres “perles” al nomenament del 'sinistre'... perdó Ministre.

Un homenatge als resistents …i això de Borrell

Ahir va ser el primer dia que els consellers del nou govern de la Generalitat varen anar a treballar. El ritual del bescanvi de carteres entre el conseller que se’n va i el que comença va ser tan estrany com ens puguem imaginar. En alguns casos –Borràs i Mundó, per exemple– varen poder seure als despatxos que havien estat seus fins al colp d’estat per passar el relleu als successors. Va ser un gest potent que espere que els reconforte mínimament de tant com han patit. Un dilluns, el 30 d’octubre, es van trobar que els barraven el pas uns mossos, a les ordres del govern espanyol. I ahir els mateixos mossos es van quadrar al seu pas. Era només un gest, però és un més dels molts gests que ens serviran al final per a recosir el passat més immediat amb el present més urgent.

Tanmateix, la major part dels consellers no van poder fer el traspàs amb normalitat perquè romanen a la presó o a l’exili. I això és una imatge colpidora que no hauríem d’esborrar mai del nostre cap, ni oblidar, ni perdonar. En homenatge als qui s’ho van jugar tot a l’octubre i que avui han de viure en condicions difícils, mancats de la llibertat que mereixen i reivindiquem. Però també per a entendre una cosa elemental que el canvi de govern a Espanya no pot amagar: no hi ha normalitat ni ha tornat la democràcia, continuem dia a dia en la batalla per a recuperar la dignitat i la llibertat i poques imatges ho poden exemplificar tant com la del nou govern sense poder presentar els seus respectes als consellers perquè són a la presó o nord enllà. Durant molts anys ens ha impressionat llegir fets dels anys trenta del segle passat, de la primera meitat del segle XX en general, que avui vivim en directe.

I, entre aquests, un de molt important: els dels funcionaris de la Generalitat que d’ençà del primer minut es van organitzar per resistir sense saber ben bé què els podia passar. Per resistir des de dins. Ahir molts van eixir al carrer per rebre els seus consellers i recuperar amb ells, simbòlicament, els edificis arrabassats pel 155. I jo no vaig poder evitar de recordar que aquests mesos he tingut la sort, i l’honor, d’haver estat convidat per molts d’aquests funcionaris a participar en els seus actes, en les seues concentracions, en la seua lluita, especialment amb les ADIC. I que gràcies a això he tingut la sort de veure’ls i d’escoltar-los. De compartir-hi les hores més difícils i d’apreciar-ne la valentia, la dedicació, el compromís amb la societat.

Després de l’aplicació del 155, dins els departaments i les delegacions del govern, com era previsible, hi hagué de tot. Hi hagué qui s’uní amb entusiasme al colp d’estat, hi hagué qui restà paralitzat per la por, hi hagué qui acceptà les mesures d’excepció desdoblant el seu sentiment i hi hagué la resistència. Aquesta gent que mantenia el retrat del president Puigdemont al seu despatx, els qui omplien de pancartes i missatges cada departament, els qui organitzaven protestes i donaven la cara davant els nous amos, si podia ser dins mateix dels edificis, si no a la porta.

Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l’obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies, a tots, per haver mantingut la dignitat tan alta. Els nous consellers, el nou govern i el país, tenen en ells un pilar per a continuar avançant.

PS: Josep Borrell, ministre del nou govern espanyol. Bingo.

Bingo perquè es veu ben clar que no es pot esperar res del nou govern espanyol –a mi no m’havíeu de convèncer, però.

Bingo perquè explica fins a quin punt Pedro Sánchez és un bluf –o cal recordar de nou la corrupció de Borrell, el seu suport als dirigents del GAL, la porta giratòria amb Abengoa, tots els defectes del PSOE de la transició?

Bingo perquè si a Europa hi havia ningú que pensava que el problema era Rajoy ara ja entendrà que el problema és Espanya, i que no té remei.

Bingo perquè es fa palès que Sánchez no ha entès que l’esquerra plural va votar més contra Rajoy que no a favor d’ell. I si fa més gests com aquests el seu govern camina cap al col·lapse institucional ben de pressa.

I bingo perquè si ningú somniava de repetir tripartits s’ha despertat de colp.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 4 de juny del 2018

01 de juny 2018

El malson

Sembla ser que aquest cap de setmana s’haurà acabat el malson per molts catalans. Per fi el PP desapareix de les nostres vides, al menys per un quant temps. La moció de censura presentada pel PSOE contra el govern de Mariano Rajoy, ha pogut tirar endavant amb el suport de nacionalistes bascos i catalans així com també de “Podemos”, tot plegat al redós de la sentència del cas Gurtel, ha servit per descavalcar del govern d’Espanya els corruptes del Partit Popular. Aquest fet doncs farà desaparèixer de les nostres vides, a més a més de Rajoy,  tots els Millos, Sorayas, Camachos, Cospedals, Montoros, Zoidos, els 155’s, els fiscals afinadors, els jutges amics, etc. etc. Això per Catalunya serà bo. També perquè sembla que el falangista Rivera ha quedat esborrat i fora de joc i això també serà bo. Tot plegat no vol dir que els independentistes catalans tinguem grans esperances en allò que pugui fer Sánchez, però hem volgut ‘fer saltar el tauler’ espanyol, amb un govern teòricament més dèbil amb el qual, esperem, es podrà parlar. Potser l’actitud dels nacionalistes catalans no hagi estat entesa per alguns ‘hiperventilats’ independentistes que no volien donar aire al mal educat Pedro Sánchez. No és que l’independentisme s’hagi tornat ‘sanchista’, sinó que ha optat pel mal menor. La conclusió a què han arribat ERC i el PDECat és que qualsevol cosa abans que Rajoy. Finalment també s’ha acabat el malson de no tenir govern a Catalunya i ara ja podrem, més o menys, fer camí cap a la República. Setmana rodona. Ara cal recordar que cada partit, però sobre tot ERC i PDECat (només parlem del nostres), posin els seus bocamolls a bon resguard, per evitar que comencin a desbarrar, com tantes vegades han fet. Ara més que mai, s’acosta l’hora de mesurar cada gest, cada acció i cada paraula. Saber on som i on anem i no parlar per boca d’ase com es fa massa sovint. Finalment voldríem recordar que moltes vegades hem escoltat dir que alguns governants espanyols eren dolents i que només pensaven en fer mal als catalans. Potser això és cert i al fil d’aquest pensament hem recuperat un breu article que l’escriptora colombiana arrelada a Catalunya, Angela Becerra, que fou guanyadora del Premi Planeta, del Premi Azorín 2005 i de quatre Latin Literary Award de Chicago, va escriure fa més de deu anys i on parlava de la maldat i de la bondat. Sembla que finalment la bondat ha vençut a la maldat.

El que en queda

És cert que de vegades la bondat no té present, però també és cert que la maldat mai ha tingut futur.
Alguns dels problemes que avui vivim, col·lectius o personals, tenen el seu origen en la maldat congènita de qui els produeix. Sense cap mena de dubte són els pitjors, perquè l'estupidesa pesa, però la maldat esclafa.
Criminals públics com Stalin, Hitler, Mao i Pol Pot massacraren a milions d'humans que tant sols cometeren el delicte de néixer. Avui són escòria putrefacta de la humanitat.
Ara tots tenim al cap un grupet de nans de tota cultura i creença, tipus de vegades molt propers, que basen el seu poder en el ‘fotre’. El seu final està escrit: el “botafumeiro” amb que s’encensen un dia quedarà fulminat per la brisa silenciosa de la bondat, que en el seu estat més pur és l'actitud sense més factura ni horitzó que actuar perquè l’endemà sigui més confortable i agradable a que l'ahir.
La bondat, encara que de vegades ens costi acceptar-ho, és l'únic que queda. La que afavoreix la salut, que és la pau del cos; la que fomenta el somriure, que és l'alegria de l'esperit; la que, quan dóna la mà abraça, que és la fusió de l'enteniment.
Són molts els que volen fer-se seu del discurs de la bondat. Que saludable és saber que la bondat no s'exerceix des del sermó, els galons o l’estarrufada repetició! La bondat neix i es fa arran de terra, i el premi no s'ha de buscar en el cel sinó en la terrenal mirada del que la rep.
Ángela Becerra
Escriptora

Article publicat al diari adn el dimecres 27 de juny del 2007
Traduït de l'original castellà per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell

21 de maig 2018

“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.
Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.
Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.
Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.
Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.
I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.
Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.
Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.
Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.
En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.
Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.
Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.
Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.
Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.
FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".
Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.
Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.
En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.
Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.
Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich
Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món