En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

23 de març 2017

Ocupacions il•legals

El ple del congrés dels diputats va aprovar el passat 14 de març prendre en consideració la proposició de llei del PDeCAT per la qual es permeti que les ocupacions il·legals es tramitin per la via civil amb major celeritat i amb totes les garanties. Amb aquesta iniciativa es pretén una protecció efectiva als petits propietaris, alhora que es fa prevaldre la protecció d’aquelles persones amb dret a un habitatge social. De seguida han sorgit les crítiques dels que s’auto-anomenen “protectors dels dèbils”, que rebutgen  aquesta iniciativa parlamentària, com la del membre de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHCS) Oriol Sorolla, que diu que la proposta de llei “no contempla cap mesura contra els responsables de la situació d’exclusió residencial que viu el país. Forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.” i ha arribat a qualificar de “necis” als diputats del PDeCAT, dient que només volen criminalitzar els okupes. La defensora d'aquesta proposta de llei, la diputada sabadellenca del PDeCAT Lourdes Ciuró, ha volgut sortir al pas d’aquestes manifestacions en un article titulat “Ocupacions il·legals? Ni demagògia ni enganys”, on la portaveu de Justícia del Partit Demòcrata al Congrés, contradiu de forma contundent les els retrets que s’han fet a la tramitació d’aquesta llei, declarant que l’objectiu del Partit Demòcrata és combatre que les màfies organitzin okupacions  il·legals d’habitatges, aprofitant-se del buit legal actual, per extorsionar al petit propietari que vol recuperar el seu pis i, per tant, protegir els que menys tenen ajudant-los  a millorar les seves condicions i fent caure tot el pes de la llei sobre aquells que usen les escletxes legals per aprofitar-se dels més vulnerables.

Ocupacions il·legals? Ni demagògia ni enganys

Aquests dies hem vist com a Mataró o la Llagosta hi ha màfies que localitzen pisos buits, en canvien el pany i els cedeixen a canvi de 600 a 1.000 euros a persones amb pocs recursos aprofitant la seva vulnerabilitat i la seva necessitat d'habitatge. Sovint són persones que desconeixen que per la seva situació poden accedir a habitatges socials abans de recórrer a aquestes màfies. Aquesta realitat ha arribat al Congrés dels Diputats perquè es posi fi a aquestes il·legalitats.

Des del Partit Demòcrata hem impulsat l'aprovació d'una proposició de llei que té un objectiu clar: protegir el petit propietari i les entitats que ajuden els més necessitats, però també protegir totes les persones que tenen adjudicat un habitatge de lloguer social i no s'hi poden instal·lar, perquè ha estat ocupat de forma il·legal. Per això la proposta que hem fet dona plenes garanties a les persones amb necessitat per tenir un habitatge encara que hagin entrat a pisos a través de les màfies, ja que la proposta preveu un mecanisme perquè l'administració avaluï si la persona compleix les condicions per tal que se li assigni un habitatge social. Des del Partit Demòcrata som sempre al costat de fer polítiques efectives que garanteixin un habitatge digne a les persones en risc d'exclusió residencial. Una mostra en són els 109 milions d'euros previstos als pressupostos de la Generalitat que permetran ajudar 88.000 famílies.

Per poder ajudar qui ho necessita, cal afrontar honestament els efectes col·laterals que la picaresca ha promocionat i en què s'aprofita la vulnerabilitat aliena per lucrar-se, facilitant ocupacions il·legals, siguin de qui siguin els pisos. Això deteriora la convivència, qüestiona el legítim dret a la propietat privada i condemna a la ineficàcia les polítiques públiques en matèria d'habitatge, ja que impossibilita que qui realment ha acreditat la seva vulnerabilitat hi pugui accedir perquè ja està ocupat, condemnant-lo a caure en mans de les màfies.

Per tant, sí, seguirem treballant per més i millors polítiques d'habitatge social, millor regulació del mercat de lloguer afavorint un índex de referència en els preus que les allunyi del mercat de l'especulació, per més cessió d'habitatge en favor de les administracions públiques, però també treballarem per cobrir els buits legals que impedeixen garantir dos drets avui no ben protegits: el dret a la propietat privada i el dret a un habitatge digne. Cal un mecanisme àgil en la via civil com a antídot contra els abusos de les màfies que compten amb l'extrema dilatació en el temps dels processos actuals per, a canvi de diners, col·locar persones amb necessitat en un habitatge, garantint-los que, en un termini mínim d'un parell d'anys, ningú els molestarà.

El nostre objectiu no és la protecció dels grans tenidors d'habitatges com les entitats financeres, els fons d'inversió o les societats patrimonials; tampoc aquells que no paguen les quotes d'hipoteca o de lloguer. El que pretenem és que qui tingui un habitatge el pugui gaudir i qui en necessiti un per haver acreditat trobar-se en situació de vulnerabilitat, hi pugui accedir.

Per algú de veritat compromès amb la justícia i l'equitat social i amb buscar solucions al problema residencial, rebentar pisos, cobrar de sotamà per instal·lar-hi persones en economia submergida fent ineficaç el parc públic hauria de ser rebutjat sense embuts. La denúncia per aquests fets encara és més clara. La mesura que proposem s'adopta articulant una garantia de reallotjament si l'ocupant il·legal reuneix les condicions fixades per accedir a un habitatge social.

L'objectiu del Partit Demòcrata és, doncs, protegir els que menys tenen i ajudar-los per millorar les seves condicions i fer caure tot el pes de la llei sobre aquells que usen les escletxes legals per aprofitar-se dels més vulnerables. Qui s'aprofita dels que menys tenen ho ha de pagar.

Lourdes Ciuró
Diputada al Congrés pel PDeCAT

Article publicat al diari EL PUNT AVUI+ el dimecres 22 de març del 2017

12 de març 2017

L’embolic del Palau

Aquest cap de setmana ens anirà be a tots per descansar.  Per reposar una mica del bombardeig de notícies que cada dia ens estan arribant des dels Tribunals de Justícia.  Ara que fins dijous no es reprendrà el malnomenat  Cas Palau ─doncs potser s’hauria hagut  d’anomenar Cas Convergència─, podem rumiar el “quid pro quo” de tot plegat.  ¿Les acusacions fetes per uns lladres confessos que pretenen escapolir-se d’anar a la presó, son més creïbles que les d’una persona fins ara respectable? ¿Perquè volen perjudicar només un partit polític i s’obliden d’altres partits també implicats?.  Aquestes preguntes son només una mostra del que la bona gent del nostre país es poden estar fent hores d’ara.  Aprofitant doncs la pausa que ens dóna la justícia fins la setmana vinent, es molt interessant llegir l’article de la Pilar Rahola titulat “L’embolic del Palau”, on repassa els esdeveniments del judici, per intentar dissipar una mica l’emboirat panorama català i aclarir el que hem pogut escoltar aquesta setmana a la Ciutat de la Justícia, on sembla que, més que voler indagar en les responsabilitats penals del acusats, es vol fer d’altaveu de propaganda política i amb propaganda no s'ajuda a descobrir res en absolut.  Al contrari, es confon la gent i s'aprofita la seva ignorància per inculcar la idea que Convergència i les seves hosts son unes persones corruptes fins el moll de l’os, que es van abraçar al sobiranisme perquè se'ls perdonessin els pecats d'antany.

L’embolic del Palau

Hi ha tanta boira en tot l’assumpte que costa d’entreveure la veritat, i no només per com són de vaporoses les dades sinó pels interessos contraposats que bussegen en les aigües del pantà. D’aquí que calgui centrar-se en les úniques certeses que tenim.

La primera: Millet i Montull són dos lladres confessos que van dilapidar una institució emblemàtica de Catalunya. Les seves acusacions, doncs, poden ser fruit de la veritat, la revenja o la necessitat, però amb la seva paraula no n’hi ha prou. O existeixen proves tangibles que, a més d’omplir-se les butxaques, finançaven irregularment CDC, o sols hi ha fum, encara que sigui un fum molt eficaç per a la corrosió política. Per això Artur Mas anima la Fiscalia a analitzar els contractes suposadament il·legals. Tot afegint que no ho faran, perquè “saben que estan ben fets”. Si això fos així, portaríem deu anys amb un mantra basat en supòsits que es demostraria equívoc o directament fals.

Sense oblidar, a més, que Millet era amic íntim d’Aznar i membre de la FAES i les seves acusacions podrien tenir un doble motiu: la manca d’empatia política amb CDC i la voluntat de deixar el Partit Popular fora d’escena.

La segona certesa és que, encara que no es demostri finançament irregular, els convenis entre el Palau i CDC eren molt “estranys”. “En la línia de la moralitat”, ha reconegut el mateix Mas, la qual cosa crea una altra nebulosa que resulta políticament sospitosa. Però també és cert que quan Mas va conèixer la naturalesa dels convenis el 2009 hi va posar fi i va dedicar els darrers vuit anys a retornar els diners que havien generat. És a dir, no només no els va animar sinó que va ser qui els va liquidar.

A partir d’aquí, la resta de certeses s’amunteguen a la pila de les males intencions: és una certesa que l’Estat vol destruir CDC i el mateix Mas perquè consideren que “l’independentisme amb corbata” és letal per als seus interessos. I és una certesa perquè hem escoltat les converses de claveguera d’un ministre, llegit els titulars falsos sorgits de les fonts de la UDEF i vist com era impune desprestigiar Mas o Trias en plenes eleccions. Un Estat que no vol resoldre amb les urnes un problema territorial acaba nedant en aigües putrefactes. Això no invalida el judici del Palau, que camina al marge de les campanyes brutes, però enterboleix la possibilitat de conèixer una veritat fiable.

Finalment, la certesa que Convergència ha estat l’únic partit que ha assumit un alt cost polític sense cap sentència en contra: ha canviat de sigles, ha deixat grans noms propis a la cuneta i s’ha compromès sense pal·liatius amb l’independentisme. És una altra certesa que, si s’haguessin quedat en la versió ambivalent del pujolisme, no haurien patit tant assetjament. Dit amb tot, la darrera certesa: en els temps del pujolisme alguna cosa es va fer molt malament, però fa molt que el pujolisme va passar a millor vida.

Pilar Rahola
Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de març del 2017

08 de març 2017

A madrid hi ha molts nervis

La Mesa del Parlament ha donat llum verda a la tramitació de la reforma del reglament per la via d’una ponència conjunta, una via directa per accelerar la desconnexió, la ruptura Catalunya-Espanya. Això ha posat dels nervis a Madrid. L'inici del tràmit parlamentari del que podria suposar la independència ràpida i per la via reglamentària, d’aquesta reforma del reglament de la Cambra proposada per JxSí i la CUP, amb l'objectiu de dificultar possibles inhabilitacions als membres del Govern, preocupa i molt als unionistes. Sembla que cada vegada que s’aferma més el procés i s’acosta el setembre, hi ha unionistes que es posen molt nerviosos. Això és normal perquè veuen que la seva ideologia va de baixa i que es poden emportar un bon ensurt amb el referèndum que, internament i quan estan sols, ells també consideren imparable. Davant d’això només tenen dues opcions: hiperventilar-se i dedicar-se a carregar-se el procés amb totes les armes possibles o organitzar-se i preparar una campanya per al NO a la pregunta del referèndum. Sembla doncs que els que abans acusaven alguns independentistes d’estar hiperventilats,  ara son ells que ho estan. I més que n’estaran, d’hiperventilats. El seu problema rau en què, d’una banda, ja han fet tard per a definir-se amb netedat, com el hi passa per exemple als de CSQP o també als colauistes . Davant d’una situació extraordinària com la què estem vivint, la indefinició ha de passar una factura molt grossa. Al voltant  d’aquesta posició, el director de VilaWeb ha publicat un editorial titulat Els hiperventilats canvien de bàndol” on inclou una referència als molts “trolls” que publiquen incansables piulades a la xarxa, moltes vegades fent-se passar per independentistes desenganyats, però que en realitat no deixen de ser unionistes hiperventilats.

Els hiperventilats canvien de bàndol

Primer de tot, n’atribuiré la font: la frase és de Xavier Díez. Responia a un seguit de piulades meues que explicaven, dissabte, que els trolls que es dediquen a perseguir qualsevol cosa independentista cada dia dissimulen menys què són. Concretament, jo parlava d’un que en una setmana havia fet mil cinc-centes piulades fent-se passar per un independentista decebut i enganyat, totes esmentant personatges públics independentistes, per interferir en el seu timeline. La cosa curiosa, que el delatava, és que no tenia ni un sol seguidor. Sense ni un sol seguidor i amb un nom fals, fer unes deu piulades per hora, durant tota la setmana, sempre amb esments i sempre reproduint l’argumentari unionista, és evident que és una tasca pagada, ja us podeu imaginar per qui.

Algun dia haurem de parlar d’aquest exèrcit de trolls unionistes i de la factoria des d’on treballen. De moment sé de gent que col·lecciona amb paciència i tenacitat missatges i comptes, que relaciona els texts i les hores en què els publiquen, i també els esments que fan. Ara per ara, un consell: no respongueu mai a ningú que no done la cara.

Arran d’aquesta situació, un punt divertida, va arribar la piulada de Xavier Díez i vaig pensar que efectivament tenia raó. Aquestes darreres setmanes observem com s’intensifica la virulència unionista, a Twitter i a fora, cosa que sembla que es podria explicar d’aquesta manera: els hiperventilats ara són ells.

La paraula ‘hiperventilat’ és una d’aquelles que va entrar de manera fulgurant en el debat social, per a referir-se a un tipus d’independentista que tenia una mena d’ansietat permanent pel procés. Ansietat, concretament, pel perill que el procés d’independència se’n pogués anar en orri en un minut, per alguna raó que no controlaven. I ansietat perquè considerava que tot anava massa lent.

Sense haver desaparegut els hiperventilats independentistes, sí que és veritat que fa la sensació que la hiperventilació ara canvia de bàndol. Sembla que els qui tenen més ansietat a mesura que s’acosta el setembre precisament són els contraris a la independència. I encara més aquells que no voldrien de cap manera haver de dir si són favorables o contraris a la independència, perquè així pesquen ací i allí. Veure aquests dies gent de Catalunya Sí que es Pot bavejant amb el diari del comte de Godó o gent de Ciutadans reclamant intervencions dràstiques i dient que ‘encara’ (ai, aquest ‘encara’, si en diu, de coses…) hi són a temps, potser sí que indica que tot plegat es va accelerant. Potser més i tot que nosaltres –vull dir jo– no sabem veure.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 6 de març del 2017

27 de febrer 2017

El maquinista de la Generalitat

Avui ha començat al Tribunal Suprem la vista oral del judici contra l’exconseller Francesc Homs per la consulta del 9N. La setmana passada vàrem poder veure al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els “acusats” Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega asseguts a la banqueta pel mateix cas. La persecució de la justícia contra els independentistes en general i contra els ex-convergents en particular, ens ha fet buscar i rellegir l’article que va escriure fa uns dies el periodista Josep M. Torrent titulat “El maquinista de la Generalitat” que tracta sobre l’evolució que ha fet l’antiga CDC i el  costós peatge que han suportat els seus líders, molt especialment l’expresident Artur Mas. L’articulista analitza la trajectòria de l’antiga CDC i es pregunta si el PDeCAT, la nova formació sorgida de les cendres de Convergència, és un partit que patirà pel seu futur, havent perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder (Artur Mas) i que la seva cara més visible, l’actual Persistent Puigdemont, es resisteix a ser el seu candidat i el maquinista que porti el tren de la Generalitat en un futur proper.

El maquinista de la Generalitat

Durant dècades Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) havia representat l’espai central del catalanisme polític; un centre sociològic interclassista on s’hi podien sentir còmodes nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, partidaris del sector públic i del sector privat, defensors de l’escola concertada, privada i pública; treballadors, sindicalistes i empresaris, catalans de naixement i catalans d’adopció, catalanoparlants i castellanoparlants... CDC va identificar el seu projecte amb un tren que circulava cap un futur millor on tothom estava convidat a pujar-hi. Aquest tren, com va quedar clar el 9 d’abril del 1992 durant el debat de la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, tenia com a una de les seves destinacions principals el model d’Estat dels Àustries; és a dir, l’Espanya d’abans del 1714. Deia Pujol: “Quan parlem de refundació de l’Estat espanyol volem dir recuperar la plenitud de competències, el finançament, els signes d’identitat de 1714, època en que ja existia un marc unitari, però diferent de l’actual”. I ho aclaria. “L’any 1714 teníem tres elements bàsics de sobirania limitada, és a dir, competències úniques, com milícia o policia, finançament, i llengua, cultura i dret com a signes d’identitat”. Fa 25 anys, CDC ja conduïa el tren de Catalunya cap a un model confederal. Ho va dir Pujol el 1992 i ho va repetir el 1994, i no per això va deixar de ser una formació que aglutinava nacionalistes i no nacionalistes, dretes i esquerres moderades, treballadors i empresaris, catalanoparlants i castellanoparlants.

El tren convergent no perdia passatgers, els guanyava. Passatgers i no passatgers van anar creant una consciència de país propositiva, però també un desacomplexament sa les queixes per obtenir un reconeixement i un tracte més dignes per part de l’Estat espanyol. El greuge i la sensació de penalització dels catalans pel sol fet de ser catalans no era una neura convergent o d’Esquerra, era un sentiment compartit també per amplis sectors del socialisme catalanista i dels ecosocialistes d’ICV. El pas del tripartit (PSC, ERC i ICV) pel govern de Catalunya va ser clau per acabar d’assumir que el greuge amb l’Estat no era victimisme pujolista, sinó una realitat tangible.  El Tribunal Constitucional, gràcies a la miopia estratègica i la manca de sentit d’Estat del PP i del PSOE, va ser decisiu per fer caure la bena dels ulls dels que encara dubtaven que l’única solució era plantar cara.

El tren convergent va canviar un pèl el rumb, es va dirigir cap el dret a decidir. Clar que en aquell moment, el comboi ja no era format únicament per vagons de CDC sinó que Esquerra ja hi tenia la seva quota. Es va canviar de maquinista. Artur Mas es va encarregar de pautar la nova ruta. Aquesta vegada ja no ho feia només per iniciativa pròpia, com Pujol, sinó perquè milers de milers de persones li ho demanaven als carrers de tot Catalunya. Primer, va intentar un gest de l’Estat amb Catalunya que donés satisfacció al mal tracte polític perpetrat després de la sentència del Constitucional contra el nou Estatut; negatiu. Després va intentar convèncer Madrid de la necessitat de caminar cap a un Pacte Fiscal que deixés de penalitzar el país; negatiu. Després va confeccionar, llei rere llei, la manera que els catalans poguessin pronunciar-se sobre quin futur volien per Catalunya (el dret a decidir); negatiu. Finalment, va idear un procés participatiu que es va convertir en el 9-N. Els resultats de la consulta van provocar unes eleccions anticipades on la ruta del tren denominat Catalunya proposat per CDC, ERC i la CUP --amb tots els matisos del món-- tenia com a destinació un Estat propi. El tren es va omplir més que mai però els vagons de CDC van començar a patir.

El gir independentista de l’antiga CDC --el partit que durant dècades va crear consciència nacional; que va definir un model d’Estat, el confederal; que va plantar cara a Madrid i que va posar les urnes del 9-N--, més els casos Pujol, Palau i 3% van anar desgastant la seva imatge. El gir independentista tant sobtat i, sobretot, el seu discurs massa sovint poc convergent, va provocar que es despengués del projecte els sectors catalanistes no independentistes, els que creien en la seva paraula, tot i tenir un imaginari espanyol i els que els generaven molt dubtes l’aposta sobiranista.

I la realitat és que el partit de la construcció de la Catalunya contemporània ha perdut el seu nom, ja no es diu CDC es diu Partit Demòcrata (PDeCAT); ha vist com queia Jordi Pujol; ha hagut de sacrificar Artur Mas per evitar que el procés per la lliure decisió dels catalans quedés avortat i ha sentit com l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, repetia una i altra vegada que no volia ser candidat a les pròximes eleccions. El nou projecte convergent ha perdut pistonada en l’espai central del país. Hi ha contribuït debats que han despistat el tradicional votant convergent, com el de la retirada dels concerts a les escoles d’elit de Catalunya (abonat per una bona part d’ERC) o l’aposta per construir la nova Catalunya, si convé, al marge de la Unió Europea (beneïda per la CUP). És una evidència que la societat tàctica amb ERC i la CUP desgasta el de Marta Pascal i David Bonvehí; d’Artur Mas i de Neus Munté. Els desgasta en l’aspecte ideològic (provoca que la centralitat de l’acció política es desplaci cap a l’esquerra i el centre quedi orfe) i en l’aspecte electoral (els suports, com a mínim segons les enquestes, sembla que han baixat).

El PDeCAT és un partit que patirà pel seu futur? Una formació que ha perdut la seva marca més potent (CDC), que ha sacrificat el seu líder (Artur Mas) i que la seva cara més visible (Puigdemont) es resisteix a ser candidat quan toqui; un proposta política que ha descuidat el centre polític i que té una nova marca gairebé invisible, com és possible que tingui 13.000 associats/afiliats, només 1.000 menys que els que tenia CDC? Amb aquesta carta de presentació com és possible que el PDeCAT tingui 3.000 afiliats que no havien estat abans a CDC?

Sorprenent! Sembla clar que base social n’hi ha, els 13.000 associats ho demostren, que hi ha una nova fornada que ha pres el relleu orgànic de la formació que pot donar-li una nova visió i una nova empenta. Però també sembla clar que si el PDeCAT vol tornar a ser, com es desprèn de discurs dels seus dirigents actuals, la casa comuna de les classes mitjanes catalanes, el partit dels ex-socialistes catalanistes, dels ex-Unió, dels actuals Demòcrates; la formació dels empresaris i dels treballadors és evident que ha de recuperar el centre polític. Ha de poder sintonitzar, novament, amb la classe mitja catalana (independentista i no independentista), amb els sectors no radicals i moderar el seu llenguatge i les seves formes. No es pot deixar arrossegar per l’estil de la CUP, ni per la contundència d’Esquerra; ha de recuperar estil propi. Clar que per això necessita temps. I aquest temps només el pot guanyar si convenç la seva cara més visible, el càrrec més important que té ara mateix a la primera línia política, aquells que representa la unitat d’acció de la política catalana perquè no tiri la tovallola i continuï al capdavant del projecte. El tren del PDeCAT, el temps, només el podrà guanyar si aconsegueix que el president Carles Puigdemont accedeixi a ser el seu maquinista.

Josep M. Torrent
Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el dimarts 21 de febrer del 2017

15 de febrer 2017

“Fumando espero...”

La Fiscal Anna Maria Magaldi ens explicava, tot plorosa ella, com va témer per la seva integritat física i moral en sortir del Palau de Justícia, mentre uns imbècils li cridaven “merda”, i “feixista”. Però la fiscal ha tingut mala sort, perquè TV3 va captar les imatges d’ella sortint del edifici del Tribunal i esguardant desafiant els manifestants mentre fumava una cigarreta àvidament. Una fiscal davant els crits, els insults i l’agressió somrient i  fumant tranquil·lament com la famosa cupletista Sara. En diversos moments de la roda de premsa, ha anat repetint sobre el jove que la va increpar: "No havia vist mai reflectida en la mirada l’odi d’aquesta persona. No ho oblidaré mai". Aquestes declaracions sembla que van creixent en el relat que comença a instal·lar-se des de Madrid: “el procés d’independència de Catalunya és un procés violent”. Per això cal posar-nos en guàrdia, perquè alguna cosa ordirà el govern de l’estat, i perquè, per desgràcia, de radicals violents en tenim a casa. Només cal veure els pòsters de Endavant-Arran utilitzant la violència física contra Comín o altres polítics, i després a sobre defensant-la, per tant segur que aquest és un grup on las clavegueres de l’Estat espanyol, han infiltrat individus per encendre els ànims i fer violència. Hem d’anar molt alerta en no cometre errors, perquè d’un petit error l’estat espanyol en farà una categoria i la posarà en tots els mitjans espanyolistes, amb tota la salsa unionista possible per tal de fer mal als independentistes. El director de Vilaweb escriu un article on recorda el “Cas Scala” ocorregut els anys posteriors a la mort del dictador i que podria ser perfectament traslladable al moment actual que travessa Catalunya. No piquem l’ham, que ens en posaran molts, no caiguem en les provocacions que seran moltes. Només cal veure els del últims dies, el de l´Èvole, el de la senyora fiscal, el del Josep Piqué en el Circulo Eqüestre, el de la Camacho,  etc etc. Molta serenitat, tranquil·litat, somriures i sobretot intel·ligència.

Un cas Scala contra l’independentisme?

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Vicent Partal
Periodista

Publicat al digital Vilaweb.cat el dimarts 14 de febrer del 2017   

12 de febrer 2017

Alea iacta est

Alea iacta est (els daus estan llançats) va sentenciar el President Artur Mas a l’acabament del judici Estem en mans de tres magistrats que han de decidir sobre la nostra sort penal”. Desobediència i prevaricació, aquests son els fets que ha intentat provar el fiscal sembla ser que sense gaire èxit en el judici que s’ha celebrat per escatir els fets del 9N. Ara, als acusats i a tots els catalans, ens toca esperar. Esperar i preparar-nos per uns mesos de molta mala maror, sigui quina sigui la sentència. Per si algú encara té dubtes el referèndum o referèndum es farà i el xoc de trens està assegurat. Com diu un dels fundadors de l’ANC en Pere Pugès. “Ara toca doncs treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència Si voleu llegir el seu article titulat “La postindependència” podeu fer-ho tot seguit i entendreu el perquè de les afirmacions anteriors.

La postindependència

Aquests dies m’ha arribat per whatsapp i des de diferents fonts un fragment d’una carta que fa cent deu anys, l’Unamuno li va enviar a l’Azorín i que deia “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que com Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A part de demostrar que la cosa no ve d’ara i que la història es repeteix, aquest fragment i la proposta d’en Partal de fa no massa dies més, proposant-nos que parlem de la sisena República Catalana que ens proposem construir, ens dibuixen un escenari força plausible pels propers mesos.

Aquesta mentalitat castellana, que impregna la premsa madrilenya tant com als polítics i a tota la colla d’alts funcionaris de l’estat, ens assegura el manteniment de l’estratègia que ja coneixem –escampar por entre la ciutadania, judicialitzar el procés cada cop més, fer créixer la tensió a tots els nivells, escampar “merda” o crear-ne si no existeix amb l’objectiu de posar falques entre els ciutadans i els polític catalans, amenaçar amb la intervenció de la Generalitat, etc. etc. etc...- fins arribar, si cal, a l’aplicació de l’article 155 o més enllà i tot. No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona.

A voltes tinc la sensació que en Rajoy i alguns dels seus saben que això no ho podran aturar i que actuen més per justificar-se davant els seus quan hagi passat el, per a ells, fatal desenllaç que per evitar-ho realment. Estan atrapats en la seva pròpia història, i no només en la història de la pèrdua de les colònies i en això que la història sempre es repeteix, sinó en les històries que ells mateixos han fabricat fins arribar-se a creure que en tindrien prou amb gestionar el temps, fent-lo passar i esperant que –com també ens ensenya la història- arribaria el moment en que ens hi faríem mal entre nosaltres.

Però anem superant esculls i es va acostant el moment de la veritat. Quan es fregaven les mans creient que faríem un procés constituent per acabar amb unes noves eleccions que servissin per declarar la República Catalana, es troben amb un gir aparentment sobtat i els torna a aparèixer la reclamació d’un referèndum pactat, però amb l’advertiment que si no hi ha manera de fer-lo, el farem igualment. Talment, una tàctica per despistar l’adversari digna d’un altíssim estat major...o d’una colla de guerrillers que han acabat adaptant la seva estratègia a les dels aliats i definint, entre tots i per una simple suma, que l’estratègia conjunta superi i desbordi l’adversari. Ni fet expressament hagués sortit millor. I aquí és on som ara.

No hi haurà referèndum pactat. Amb aquesta mentalitat que tenen i amb la història i històries que tenen i han explicat, no s’ho poden permetre. Seria com acceptar la derrota...i això no ho han fet mai. Anem cap al referèndum convocat i organitzat per la Generalitat i amb el boicot assegurat de la gent que actua amb aquella mentalitat que dèiem al començament. De fet, tot el que estan fent ja forma part del boicot, intentant deslegitimar-lo o fent agafar por als possibles votants, tot per intentar que hi vagi a votar poca gent i acabar dient el mateix que després del 9N, que no érem prou gent... Encara no han après que, amb aquesta actitud seva acabaran aconseguint l’efecte contrari.

Per si de cas, també es preparen per impedir físicament que anem a votar. Arribaran fins on calgui....de fet, fins on puguin. Aquest cervell que tenen pensa molt diferent al nostre i, encara avui i després de tot el que sabem que han fet i fan, ens costa creure que arribaran molt lluny. Però ho intentaran, a la desesperada, saltant-se lleis i recomanacions internacionals. No saben, ni volen saber, que això tampoc ens aturarà i, fins i tot, ens pot situar en les millors condicions per tirar pel dret, fent la Declaració d’independència i convocant el referèndum a posteriori, si cal.

Facin el que facin, amb referèndum o sense, el seu darrer escenari l’han situat en la post-independència. Estan segurs que aquell serà el seu moment per fer-nos passar per l’adreçador. Com en altres moments de la nostra història, l’hora de la veritat arriba en el moment de la gestió d’aquesta etapa posterior a la Declaració d’independència, ja sigui després d’un referèndum victoriós o com a reacció a l’agressió desesperada en el darrer moment.

Hem de treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, hem de treballar molt per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència. Tots hi tenim feina a fer i caldrà que cadascú de nosaltres hi aporti el millor que té, el que més sap, i que treballem de forma coordinada. Per sort, som un país petit on tots sabem el que podem fer i el que faran els altres. No quedarà res per fer i, si cal, la nostra reconeguda capacitat d’improvisació farà la resta. L’objectiu és tenir un país a punt i funcionant amb tota normalitat des de l’endemà de la declaració, però també un país amb capacitat de resposta als darrers intents de l’adversari. És allà on acabarem guanyant. I, ara sí, ho tenim a tocar.

Pere Pugès
Fundador de l’ANC

Article publicat al digital elMón.cat el divendres 10 de febrer del 2017

31 de gener 2017

Arriben les garrotades

Amb el SÍ (crític) de la CUP als pressupostos, aquest cap de setmana l’independentisme ha respirat un xic més tranquil, malgrat l'ensurt provocat, el dia abans (casualitat?), per l'exsenador i exjutge Santi Vidal amb la publicació de les seves “indiscrecions “ al voltant de temes molt delicats del procés. Aquesta setmana estem convocats a posar-nos al costat del President Artur Mas, Joan Ortega i Irene Rigau per l'inici del judici que començarà dilluns que ve 6 de febrer, juntament amb més de 15.000 persones apuntades a la mobilització de suport convocades per les entitats sobiranistes. Sembla doncs que ha arribat el moment de posar la directe cap a la fita del mes de setembre, data que el President Puigdemont va determinar per la celebració del referèndum. Fins ara la independència s’anava movent amb un somriure d’orella a orella i això s’ha acabat. Com escriu el periodista Pere Cardús: «Confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d'anys de somriures, arriben les garrotades fortes». Llegiu l’article que ha publicat amb el títol “Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes, després del vist-i-plau de la CUP”, on toca totes les tecles de l’actualitat, dient que no podem tornar-nos a encallar amb excuses ni relats de visionaris, com els que ens expliquen els “Comuns” del Domènech i la Colau, ni tampoc amb les reaccions federalistes del PSC  i on parla també del jutge Vidal i de les declaracions de l’Arnaldo Otegi.

Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes,
després del vist-i-plau de la CUP

Que no ens tornem a encallar

La CUP diu un sí crític al pressupost de la Generalitat per a aquest 2017. És un pas endavant pràcticament definitiu per a arribar al referèndum amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Èxit de poder-lo fer i èxit de poder-lo guanyar. Ara cal no encallar-se en qüestions com la data i la pregunta del referèndum –que ja ens coneixem!– ni amb l’aprovació de les lleis de desconnexió. La tendència a trobar punts de discòrdia és un clàssic de l’independentisme històric i modern.

Ni excuses ni relats

La xarxa cupaire s’ha abocat en massa a reproduir una consigna des del moment que, ahir, es va anunciar la decisió. La consigna és: ‘Ara ja no ens poden fer servir d’excusa per no fer el referèndum.’ I jo miro Puigdemont i em demano: ‘Aquest home cercava una excusa per a poder estalviar-se el referèndum que ell mateix va anunciar?’ Entenc que tothom necessita fer sentir el seu relat i entenc que aquesta mena de consignes deixen satisfet més d’un. Però si hom posa totes les cartes damunt la taula s’adona que ningú no cercava cap pretext per a res. I Puigdemont encara menys.

Hitchcock, fundador de la CUP

Com milers i milers de catalans, pateixo amb els processos deliberatius i de presa de decisió de la CUP. Hi pateixo perquè té la clau de l’estabilitat independentista i perquè el seu reglament només té un autor possible: sir Alfred Hitchcock. Amb tot, em sembla que és un exercici que cal observar amb respecte. Sense deixar de banda tots els defectes i pegues, no es pot dir que la CUP prengui les decisions a la babalà ni de manera vertical.

Qui decideix a CSQP?

Una de les reaccions més divertides i previsibles a la decisió de la CUP és la que ha arribat del món dels comuns. Més pendents de ‘substituir l’hegemonia convergent’ que de millorar les condicions de vida de la gent, els capitans de Catalunya Sí que es Pot han acusat la CUP d’haver cedit al xantatge de Junts pel Sí i bla, bla, bla… Els paladins de la nova política han decidit, emperò, el seu vot negatiu als comptes que milloren significativament les prestacions socials sense consultar els seus militants. Perquè, quan es fa l’assemblea de CSQP per a decidir el vot al pressupost?

Santa Llúcia!

Tampoc no pot haver sorprès ningú la reacció dels qui encara es fan dir socialistes. Després d’haver donat un nou mandat a Mariano Rajoy –el dels sobres, les lleis regressives, la mordassa, els fiscals de confiança, ‘y la europea?’…–, alguns dirigents del PSC diuen que la CUP ha facilitat uns comptes que afavoreixen els rics i la dreta… Santa Llúcia! No se n’adonen, del ridícul? O realment estan convençuts que la gent som imbècils?

Un escàndol en el moment precís

Santi Vidal ha marcat les hores prèvies a la decisió de la CUP. No sé gens si l’una cosa té relació amb l’altra. Ni ho sé ni ho sabrem. Tanmateix, ja és casualitat que uns vídeos que van ser penjats a internet fa mesos i que no han deixat de córrer des d’aleshores es converteixin en notícia de gran escàndol quaranta-vuit hores abans d’aquesta reunió del consell polític i mentre es fan les assemblees territorials. Sigui com vulgui, l’escàndol no ha impedit el vot afirmatiu de la CUP –cal valorar-ho– i ha retirat del mapa sobiranista algú que mentia en nom del govern.

Bocamoll o farsant?

Santi Vidal no és un bocamoll, com ha dit tanta gent aquests dies. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, bocamoll és aquell ‘que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix’. I no feia pas això, Vidal, a les conferències o quan tenia un micròfon davant. Va passar desapercebut el dia que en una interpel·lació a Rajoy al senat, el senador d’ERC va anunciar una data del referèndum que, evidentment, encara no s’ha fixat. Tan grossa era la mentida que no havia ni comprovat que el dia anunciat era un dimecres o dijous de setembre. El problema de Vidal no és explicar coses que sap i que no s’haurien d’explicar. El problema és que s’inventa allò que explica. I ho explica en nom del govern. En primera persona del plural. Per tant, res de bocamoll. Ho dic amb tristesa, però la cosa és més pròpia d’un farsant. D’algú que es dóna to, que s’atribueix una importància, un coneixement i una influència que no té.

Ens ho fem mirar?

El problema en el cas de Santi Vidal no és ell. Aquests casos són problemes col·lectius. De manca de rigor i de controls. De bestieses dites per Santi Vidal a les seves xerrades –prometent que lligaríem els gossos amb llonganisses–, n’havíem rebut tots al WhatsApp o les havíem sentides. I, per tant, també els dirigents i responsables del seu partit, ERC. Algun problema hi ha quan no s’actua davant d’algú que menteix parlant com a senador i com a membre dirigent del moviment independentista. Seria bo de no cometre gaires més errors com aquest d’ara endavant. Ell diu que continuarà treballant ‘discretament’ per la independència. Que no sigui tan ‘discretament’ com fins ara, si us plau.

Si la clau és el carrer…

Gairebé tothom coincideix a assenyalar la capacitat de mobilització i la fermesa al carrer –que vol dir entre la societat civil– com el factor decisiu dels pròxims mesos per a guanyar el torcebraç amb l’estat espanyol. Jo crec que la fermesa del carrer ha de ser un mirall de la fermesa dels dirigents polítics i els governants. Però deixeu-me dir que veig més preparats els polítics que no les entitats que fins ara han canalitzat la mobilització ciutadana. I no em refereixo a la capacitat de mobilització –treure gent al carrer un dia determinat–, sinó a la capacitat de donar-hi un sentit estratègic i transmetre el missatge oportú. No sé si el pes de la campanya pel sí el portaran els partits o les entitats, però pagaria la pena de començar a xutar a porta i no fiar-ho tot a l’últim quart de joc, que ja sabem què passa.

Entre el somriure i la contundència

En aquesta entrevista, Arnaldo Otegi deia clarament que l’estratègia de l’estat espanyol va destinada al fracàs. Amb l’única condició que l’independentisme català fos capaç de posar-se d’acord. M’agrada pensar que és així. Que l’estat espanyol no l’encerta amb la seva estratègia. Però tampoc no seria gens bo de refiar-se’n massa. Els mesos que vindran no els hem viscuts mai. I no sabem com respondrem individualment i com a poble. Jo confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d’anys de somriures, arriben les garrotades fortes. No podem deixar de somriure –que és això que més els desconcerta–, però tampoc no ens ha de fer res actuar amb contundència quan ho demani el moment.

Pere Cardús Cardellach
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb.cat el diumenge 29 de gener del 2017

27 de gener 2017

Justícia política

El Tribunal Suprem obrirà judici oral contra Francesc Homs per un delicte de prevaricació administrativa i de desobediència greu. I en poc més de dues setmanes, el proper 6 de febrer, serà el President Mas qui seurà al banc d'acusats. El judici del 6-F contra Mas, Ortega i Rigau no només és un assaig de la capacitat de mobilització de l'independentisme, sinó que posarà a prova la cohesió del front polític, institucional i associatiu. S'asseuran al banc dels acusats un president de la Generalitat i dues membres del seu Govern, tots ells del mateix color polític, però la seva defensa social recaurà en la globalitat del front independentista i de la societat civil. Caldrà demostrar que tenim un gran consens de país, que denunciem la farsa de l'operació diàleg i que vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i per això hem de fer sentir la nostra veu. Per contextualitzar els propers judicis als polítics catalans, ens pot ajudar molt llegir el reportatge, publicat la setmana passada en el diari ABC de Granada amb el títol “Justícia política”, on el periodista fa una acurada crònica de la conferència que la jutgessa Mercedes Alaya va oferir a la Facultat de Dret i on va parlar, sense cap mena de trava, de l’estat actual de la justícia espanyola. Veient les seves declaracions, s’entendrà exactament la derivada política que tenen aquests pròxims judicis.

Justícia  política

La jutgessa Mercedes Alaya, coneguda per la instrucció de causes com la dels falsos ERO de la Junta d'Andalusia o els cursos de formació, ha ofert aquest dijous una conferència crítica sobre la independència judicial. La reaparició de la magistrada ha tingut lloc a la Facultat de Dret de Granada, en un acte organitzat pel Fòrum per la Concòrdia Civil.

Amb el títol «La independència judicial en una societat democràtica», la conferència de Alaya ha resultat ser un erudit monòleg en què ha lamentat una i altra vegada les ingerències del poder polític en l'activitat del poder judicial, fet que suposa un atac contra la divisió de poders dels estats democràtics. Amb bonica parsimònia ha arribat, ha deixat l'abric damunt la cadira, s’ha assegut i ha començat a repartir a tort i dret. Sense distinció de colors. N’ha tingut fins i tot per la premsa on els consells d'administració estan copats per polítics.

«Els jutges estan sols davant el perill», ha assenyalat Mercedes Alaya. La jutgessa ha descarregat la seva manera de veure el món judicial davant una sala plena a vessar que no donava crèdit a les declaracions de la magistrada. Ha advertit de la progressiva i alarmant pèrdua d'independència que pateix el gremi. Les conseqüències han quedat sintetitzades en poques -i malgrat això lapidàries- paraules: «Hi ha una justícia per els poderosos i hi ha una justícia per als que no ho són».

En la seva anàlisi, ha carregat contra la jerarquització a què està sotmesa la justícia, la qual cosa provoca una «perillosa» minva de la independència de jutges i fiscals. Els nomenaments dels membres del Consell General del Poder Judicial o del Fiscal General de l'Estat desemboquen en què hi hagi professionals que «projecten la seva carrera amb fins polítics», ja que «els que millor es relacionen amb els polítics arribaran més lluny que els que tinguin més capacitat ».

Segons la magistrada, «no hi ha cap mena de possibilitat d'actuació al marge del que està per sobre». L'elecció de jutges i fiscals, ha dit, hauria de partir del consens absolut de tots els partits polítics. «Que es posin d'acord», ha reblat mentre donava cops la taula. Alaya també ha lamentat la «manca d'autonomia pressupostària» del CGPJ, que es tradueix en el fet que estiguin «sempre demanant almoina». Per tant, es donen «situacions vergonyoses» en reunions on es balla «al nyigo-nyigo dels polítics» mentre els jutges treballen «amb una escassetat de mitjans intolerable» salvada amb «un gran esforç personal» que fa estralls en la seva vocació.

Mercedes Alaya ha volgut parlar a Granada com a ciutadana. I com a ciutadana, entre dard i dard als poders, ha reservat algunes paraules dirigides expressament als seus companys de professió, als qui ha tractat de conscienciar; no només en els problemes, sinó també en les solucions. «L'única solució és que aquests procediments es mantinguin gràcies a les acusacions populars», una forma de compareixença que compleix amb la premissa que «la justícia emana del poble». Segons la magistrada, no hi ha major representació de la voluntat ciutadana que les acusacions populars, les quals «poden complementar l'exercici de l'acció pública», pel que considera oportú que siguin recolzades econòmicament.

Un llarg i sonor aplaudiment li ha donat la raó al acabament de la seva ponència. «El que ha deixat anar no ho diu ningú a Espanya», comentaven alguns assistents eufòrics en els grupets: «Està emprenyada, es nota; és normal ...».

Leo Rama
Periodista

Crònica publicada en el diari ABC Granada el dijous 19 de gener del 2017

(Traduït del original castellà per la secretaría de l’UCS)

22 de gener 2017

L’estupidesa política

El debat pressupostari entre Junts pel Sí i la CUP continua fent camí, aquest cap de setmana serà decisiu, atès que les assemblees dels anticapitalistes començaran dilluns a valorar la proposta del Govern i després ja no tindran marxa enrere. Els nervis propis de l’estira i arronsa són a flor de pell. La cosa és molt senzilla: si el debat sobre els pressupostos de l’autonomia, autèntiques engrunes de poder real, embarranquen la independència serà, senzillament, que els nostres representants no en són dignes de gestionar-lo. Això vol dir que Junts x Sí no pot tenir propostes intocables. Això vol dir que la CUP no pot marcar propostes inacceptables. Tots dos han d’estar disposats a cedir en tot o en part. Que no s’enganyin: si el pressupostos embarranquen molts, com en Lluis Llach, plegaran i si la legislatura de la independència fa fallida, absolutament ningú en sortirà viu i com diu Joan Tardà, tothom cap a casa. Ara bé l’estupidesa humana és impredictible, per tant caldrà veure fins on arriba la dels nostres polítics. L’advocat i activista polític en Francesc Abad ha escrit en el seu Blog un article titulat “Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política” on parla, a partir d’un estudi de l’estupidesa fet pel professor d'història del pensament econòmic Carlo Maria Cipolla, de la seva teoria arran de l’estupidesa humana i ho situa en el moment que viu ara el procés. En el nostre Blog, hem fet un extracte d’aquest article, en la part que parla precisament de la posició de la CUP en el debat dels pressupostos amb la seva exigència d’augmentar el tipus de l’IRF.

Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política

Una de les màximes precaucions que sempre hem de tenir és davant l'estupidesa i el seu potencial devastador, en tots els àmbits de la vida, quan hi ensopeguem. També en política. El professor Carlo M. Cipolla va teoritzar al voltant de l'estupidesa, en un assaig indispensable, únic.  El professor Cipolla va classificar el comportament de la humanitat en quatre categories, a partir de dos eixos: el del benefici/perjudici personal i el del benefici/perjudici social, col·lectiu.

els intel·ligents serien aquelles persones que amb el que fan generen un benefici personal i col·lectiu. Tothom hi guanya.

els malvats són els que es proporcionen un benefici propi però causant un perjudici als altres. El cas prototípic són els lladres.

els incauts serien aquells que generen un benefici social, col·lectiu, però causant-se un perjudici a ells mateixos.

els estúpids, el col·lectiu més devastador de tots, doncs amb el que fan no generen cap benefici per a ningú, tot el contrari, són capaços de fer coses que perjudiquen a la societat i a ells mateixos.

Segons el professor Cipolla els estúpids estan presents, són una constant, en qualsevol col·lectiu humà. I com que sempre n'hi ha, cal estar molt alerta per identificar aquests comportaments, estar-ne previnguts i evitar així els seus efectes devastadors. Si no ho fem, poden acabar amb tot el que ens envolta.

Ara mateix tenim sobre la taula política del nostre país dos comportaments absolutament prototípics d'aquesta estupidesa:

─ la posició de la CUP d'exigir un increment impositiu en l'IRPF durant la negociació pressupostària.
─ la superilla del Poblenou impulsada per la senyora Colau i la seva tropa

L'estupidesa de pujar l'IRPF

- el tipus impositiu a l'IRPF que patim els catalans ja és el més alt de l'Estat.

─ incrementar-lo només perjudicaria directament a les classes mitjanes, a les persones que treballen i tenen un sou i una nòmina. No als rics, com diuen, perquè la seva tributació va per una altra banda, no per l'IRPF. Una decisió així només faria que empobrir les nostres classes mitjanes

─ l'increment de recaptació només beneficiaria a una persona: al Sr. Montoro. Aquests diners servirien únicament per millorar la tresoreria del Sr. Montoro. A Catalunya aquests diners trigarien 2 anys en arribar. No arribarien, si mai arriben, fins a la liquidació del 2019

─ un debat així amaga el gran debat, i és que a Catalunya ja paguem molt. Paguem tant que l'estat ens espolia anualment 16 mil milions d'euros. Ara imagineu les polítiques que es podrien fer si poguéssim disposar d'aquests 16 mil milions d'euros anuals. Aquest és el tema. Per això volem la independència, i la volem ja. Per això sabem que cap pressupost autonòmic no és el que ens mereixem, al que tenim dret.

Per a mi una proposta com aquesta, que perjudica directament, castiga injustament, les nostres classes mitjanes, que no beneficia a ningú, perquè no podrem disposar d'aquests diners fins d'aquí dos anys i que només fa feliç al Sr. Montoro, a qui li arregla la seva tresoreria és l'estupidesa absoluta. No sóc capaç de trobar un exemple més evident d'estupidesa absoluta, total (...) El poder devastador de l'estupidesa. O ens en protegim o anem cap al precipici.

Francesc Abad
Llicenciat en Dret

Publicat en el Blog Dies de Fúria.Dies de Glòria el dijous 19 de gener del 2017