Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de novembre 2020

Del català emprenyat al català frustrat

Recordeu el català emprenyat? Fou en un llunyà 7 de novembre del 2007, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En un primer moment la reacció va ser en negatiu  i llavors va fer fortuna el concepte de “català emprenyat”, però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que fins al 2017 s’havia passat del català emprenyat al català activat. Llavors va arribar l’1 d’octubre i les conseqüències dels fets ocorreguts des d’aquella data fins ara, han fet sorgir un nou català: el català frustrat.

Cal afegir que a aquesta frustració hi ha contribuït molt la maleïda Covid-19, que ens ha deixat a tots sense esma. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. Tothom demana que tinguem confiança en la gent i que ens en sortirem, però la gent està acabant la paciència. Després de dues onades de pandèmia ja ens estan avisant que potser el gener arribarà la tercera. Tot plegat genera frustració i desànim. I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme i això, a les portes d’una campanya electoral ja fa més por. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànims de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada.

El Govern que tenim és de coalició i representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Semblava clar que els catalans sabríem gestionar prou bé un govern de coalició, però la crua realitat ens ha demostrat que no en sabem. Veníem d’unes eleccions fetes a cop de xiulet pel Rajoy, amb presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó, amb exiliats que es van veure obligats a fer campanya per Skype i, malgrat tot, el resultat va ser prou reeixit per l’independentisme, però va fer que dos partits que fins llavors no havien demostrat massa sintonia, es veiessin obligats, si us plau per força, a formar un govern de coalició. I ara que tenim? Avui tenim filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada i frustrada. Només una baixa participació de l’unionisme pot salvar l’independentisme, que curiosament està més tendre que mai. L’electorat està bàsicament fastiguejat. Decebut dels polítics i dividit entre els que pensen abstenir-se i els que votaran amb una pinça al nas per evitar, sobretot, cedir la Generalitat a un poder “constitucionalista”.

Dit tot això, aquesta setmana ha succeït una cosa important. El govern espanyol de Sánchez i Iglesias, aquell govern fràgil nascut d’una investidura amb 167 sís, 165 nos i 18 abstencions, ha aconseguit vots de sobres perquè li aprovin els pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve. Fins ara anàvem amb els pressupostos del 2018, prorrogats dues vegades. I atenció, perquè els suports que ha obtingut són del PNB, EH Bildu i ERC. Sí, aquella ERC de les 155 monedes, recorden? Finalment el govern de Pedro Sánchez podrà governar més tranquil gràcies, entre d’altres, als suports dels independentistes catalans. Segons el que se sap avui, Esquerra ha pactat un augment de la inversió a Catalunya, que pot representar uns 2.300 milions d’Euros més. Esquerra s’haurà d’esforçar molt per explicar per què es pot pactar amb el PSOE a Madrid i no amb el PSC a Catalunya. Veurem si aquesta pluja de milions es farà realitat o quedarà en res com explica en el seu editorial, Vicenç Partal, on afirma que “des que es va aprovar l'actual constitució espanyola cap any, mai, Catalunya no ha rebut els diners que li tocaven”. Si voleu llegir aquest editorial, podeu fer-ho tot seguit.

La pluja de milions que ja sabem tots que no caurà

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seva habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguin dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que sigui. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi hagi una part de la classe política catalana a la qual li paregui factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissin de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Suposo que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meva opinió, no crec que sigui gens probable. El temps ho dirà, doncs.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 26 de novembre del 2020

14 de novembre 2020

Europa ha de parlar

Dilluns vinent comença al Parlament Europeu el procediment del suplicatori dels eurodiputats de Junts-Lliures per Europa, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, que va arrencar en el moment en què van ser escollits eurodiputats. Aleshores la justícia espanyola, mitjançant el jutge Llarena, va reclamar al Parlament Europeu el permís per detenir i extradir els consellers catalans per poder ser jutjats a Espanya. La Covid-19 va aturar el procés vuit mesos, fins que fa uns dies una instrucció del Comitè d’Afers Legals, que presideix el diputat de Cs Adrián Vázquez, va determinar que els processos d’immunitat es poden fer per via telemàtica.

L’eurodiputat Toni Comín ha fet aquesta mateixa setmana unes declaracions a la televisió catalana, on exposava els arguments en què basaran la defensa de la seva immunitat; les expectatives que tenen; de quin serà el sentit de vot de la comissió; de si podria ser que la comissió voti una cosa i el ple, una altra; i de les conseqüències que pot tenir. Sobre la possibilitat que el suplicatori no prosperi Comín s’ha mostrat positiu: “pot passar de tot” ha dit. Però seguidament ha fet una reflexió interessant: “el pitjor que li pot passar al Parlament Europeu és que aprovi el suplicatori i després el TJUE l’anul·li”. Si això passa, pel conseller exiliat això seria una “catàstrofe”. En aquest sentit ha afirmat “si els eurodiputats espanyol volen arrossegar als altres a aprovar aquest suplicatori, després quedarien amb la reputació tocada”.

Segons sembla, la demanda de Llarena no podrà ser acceptada pel Parlament Europeu, ja que el jutge espanyol no és competent per fer-ho, com va quedar demostrat el 7 d’agost d’enguany quan el jutge belga que va jutjar el conseller Puig, va dir que Llarena no era competent per demanar l’euro-ordre, per tant tampoc ho és per demanar el suplicatori. Tampoc són consistents els delictes de què s’acusen els tres europarlamentaris: ni rebel·lió, ni sedició ni tampoc desordres públics, ni molt menys malversació de diners, com van sentenciar els jutges alemanys fa temps. Finalment una darrera raó per què sembla difícil que es concedeixi l’extradició dels eurodiputats, és que el Parlament Europeu diu que no es pot prendre la immunitat a ningú per motivacions polítiques, allò que en dret s’anomena “fumus persecutionis”, una expressió jurídica que indica que les accions dutes a terme per un subjecte jurídic no semblin dictades per l'aplicació de la llei o la recerca de la veritat, sinó per la intenció de fer mal a una persona específica o a una altra persona. Sobre exemples d’aquesta persecució política de la justícia espanyola.

Tenint en compte que PP, PSOE, VOX i Cs han manifestat públicament la seva voluntat d’extradir-los, això té implicacions en la imparcialitat del procediment. Quan finalment el procés arribi al plenari de l’Europarlament, on serà votat pels eurodiputats, aquí el paper del PSOE serà clau per decantar majories. Ha arribat doncs el moment en què Europa haurà de parlar i segons com ho faci, la seva credibilitat, que ja està prou malmesa, pot quedar definitivament enfonsada. Així ho escriu també la periodista Gemma Aguilera en l’article que podeu llegir tot seguit.

Ara sí, l’Europa política no podrà callar

Aquell clam d’ “Europa ens mira”, aquella confiança innocent del moviment independentista en els valors fundacionals de pau i democràcia de la UE, va quedar esborrada d’un plomall quan la justícia espanyola va empresonar els líders polítics i socials de l’1-O dies després d’apallissar als carrers població civil indefensa amb el silenci còmplice de l’Europa política. El mateix silenci que quan es pretenia extradir els consellers i el president a l’exili amb euro-ordres manipulades, quan es va empresonar Puigdemont a Alemanya o quan el Suprem va imposar penes de presó de dos dígits als líders independentistes.

Aquesta Europa política també ha guardat silenci quan la justícia internacional ha  parat els peus a una justícia espanyola que actua a cara descoberta en favor de determinats interessos polítics allunyats del dret internacional i el compromís d’Espanya, sobre el paper, amb la carta de drets fonamentals. Una Europa política que ha callat davant la repressió de la dissidència política en una part del seu territori, i que si mai ha intervingut ha estat per espolsar-se responsabilitats.

Però aquest dilluns arrenca el procés del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament europeu sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol per extradir i empresonar els legítims eurodiputats. En el termini aproximat de quatre mesos, tots els eurodiputats hauran de votar en un plenari si avalen la persecució de la dissidència política dins de la UE, amb un delicte que ni tan sols existeix en molts dels països que representen, o si per contra, defensen les urnes i el pacifisme com un camí legítim per exercir l’autodeterminació.

L’aritmètica parlamentària ho posa difícil. Els diputats són esclaus de les sigles gràcies a les quals ocupen la cadira, i no hi ha diferència entre VOX, PP, Cs i PSOE a l’Europarlament quan es tracta del conflicte català. Tots quatre voldrien aconseguir el trofeu de caça major, empresonar el president Puigdemont. També els socialistes, malgrat que governen a Espanya gràcies a l'independentisme.

Sigui com sigui, la UE es trobarà en una cruïlla pel suplicatori: si el Parlament europeu dóna llum verda al suplicatori, acceptarà la repressió de la dissidència política com a pràctica legítima a la UE. Si l’atura, demostrarà que és capaç de defensar els seus valors fundacionals malgrat els interessos polítics i geoestratègics d'aquest club d'estats. Hi ha qui dirà que a la UE només mana la Comissió Europea, i certament mana molt. Però l’Eurocambra és, al capdavall, la representació democràtica de 500 milions de ciutadans. No és poc.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el divendres 13 de novembre del 2020

05 de novembre 2020

Un país dividit

Pràcticament tots els ‘media’ nord-americans coincideixen en assegurar que les darreres eleccions americanes deixaran un país dividit en dues meitats i en tensió després d'una campanya molt dura, fins i tot amb brots de violència, insults i acusacions de corrupció. Potser Trump i Biden tenen programes electorals oposats ideològicament, però segur es trobaran el mateix repte a la Casa Blanca: guanyi que guanyi haurà de treure de la crisi del coronavirus un país que mai no havia estat tan polaritzat, amb una fractura política i social gravíssima. Veurem si realment les prediccions dels diaris americans es compleixen i la societat d’aquest gran país es fracciona com diuen.

Si traslladem aquesta anàlisi al nostre país, veiem que el govern espanyol s’ha escarrassat molt a retratar Catalunya com una societat dividida. La noció d’una Catalunya ‘dividida’ o ‘fragmentada’ encaixa bé amb el rebuig del president espanyol Pedro Sánchez a dialogar amb els representants catalans sobre la crisi política. L’argument funciona així: abans que l’estat espanyol pugui considerar de dialogar amb Catalunya, ‘Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa‘. Dit altrament: com que els catalans estan en desacord, no té sentit que Espanya prengui part en cap diàleg.

És una estratègia qüestionable, ja que la premissa de la Catalunya dividida és falsa. És cert que els catalans estem dividits en la qüestió de la independència; per això demanem un referèndum, per a aclarir les xifres. Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Existeix un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans i també en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volem decidir mitjançant un referèndum.

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 en els darrers anys. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada per la majoria de catalans –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre o, si voleu, tribunals i repressió.

Quan s’ha d’escollir entre dues alternatives sempre hi haurà opcions dividides. El Brexit ha dividit els anglesos, la deriva islamista d’Erdogan els turcs, i el mandat de Trump els nord-americans, però en aquests països a ningú se li ha acudit no acudir a les urnes per dirimir l’abast de la divisió, perquè, si no, deixarien de ser democràtics. Ara bé, ja voldrien aquestes societats esmentades poder exhibir el grau de consens existent a Catalunya sobre el seu futur polític. El resultat de les eleccions al regne d’Espanya i també a Catalunya és tant o més preocupant que el resultat de les eleccions dels nord-americans, on la meitat dels electors troba il·legítim el que ha votat l’altra meitat. Aquí, si el resultat de les eleccions no interessa al règim del 78, resulta que no és gens il·legítim destituir, perseguir o empresonar els càrrecs electes i convocar noves eleccions fins que surti el que a ells interessa. Per acabar d’entendre el que està passant en aquestes eleccions americanes, llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal titulat “La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim”, que trobareu tot seguit.

La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim.

Quan començo a escriure aquest editorial encara no tenim ni idea de qui serà el president dels Estats Units. Però ja sabem, i això és molt greu i extraordinàriament preocupant, que la meitat del país el considerarà elegit de manera il·legal. I li qüestionarà, en conseqüència, el dret de dirigir la república.

Feia molts dies que es preveia la crisi que ha arribat finalment: tan sols una victòria molt clara d’un dels dos candidats, claríssima, podia evitar una situació enormement complicada, que ningú no sap com resoldre, perquè posa en qüestió la democràcia mateixa. Aparentment, quan escric açò, Joe Biden es troba més ben situat per a endur-se la victòria. Però, si de cas, se l’endurà, literalment, pels pèls. I haurà de guanyar una batalla legal sense precedents que Donald Trump, amb el fals argument que el rival fa trampa, té preparada de fa molt de temps. L’actual president ja ha anunciat, per exemple, que demanarà el recompte a Winsconsin, on la diferència entre tots dos candidats és tan sols d’uns 20.000 vots sobre més de 3 milions. Trump intentarà d’anul·lar 20.000 dels vots del competidor, i tothom qui haja vist en acció un advocat americà agressiu es pot fer una idea de com arribarà a ser bruta i salvatge aquesta tasca.

Cal dir que aquest qüestionament i aquesta instrumentalització tan grans de la manera d’elegir president són, en bona part, el resultat del sistema electoral. Això és així. L’enorme complicació d’aquest sistema converteix les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica en cinquanta-una eleccions paral·leles, en què al final el vot popular compta ben poc. Perquè allò que importa és concentrar-se, amb la precisió d’un cirurgià, a aconseguir una petita diferència en uns pocs estats clau. Per exemple: Biden, ara com ara, s’emporta Winsconsin per 20.000 vots i guanya a Nevada per 9.000. Si acaba essent president gràcies a aquests dos estats, una diferència de menys de 30.000 vots haurà decidit una elecció en què hauran participat 135 milions de persones.

I si bé és cert que no serà la primera vegada que la cursa electoral acaba als tribunals, serà molt pitjor que l’any 2000, quan Bush va guanyar Gore. Perquè en definitiva podem tenir la sensació que van robar la victòria a Gore, però ni Gore ni Bush no dubtaven de la legitimitat del contrincant ni del mètode. I ara sí que passa això. El problema és el sistema electoral, sí, però sobretot el problema és que Trump qüestiona obertament la legitimitat de Biden de reclamar-se guanyador i discuteix normes i regles que ningú no s’havia atrevit a discutir fins ara. Eixir per la televisió a proclamar-se president durant la nit electoral, quan la votació era viva, va ser un gest que va violentar completament les tradicions de la vida política americana.

Tindrem dies per a parlar-ne, malauradament, perquè tot això no s’acabarà d’una manera fàcil. Però, ara com ara, ja sabem que els Estats Units entren en una fase molt complicada de la seva història i també que amb el comportament de Trump tenim davant un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític, la negació de la legitimitat de l’altre, que per desgràcia vivim arreu del món. D’una manera molt preocupant perquè la democràcia, per a poder funcionar, reclama el consentiment de l’altre. Simplement, no pots viure en democràcia si l’altra meitat de la població, com fa Trump, refusa de reconèixer que també tens el dret de guanyar i no et reconeix la legitimitat de fer-ho –i aquest és un aspecte fonamental d’aquesta crisi americana que al nostre país, com és evident, ressona de manera molt íntima.

En paraules d’Adam Przeworski, perquè una democràcia pugui sobreviure ‘ha de donar a les grans opcions polítiques la seguretat que de tant en tant poden guanyar, de manera que per a elles perdre en un context democràtic acaba essent més pràctic i atractiu que no pas dur el país a una dictadura, convençuts que no hi ha cap més manera d’exercir el poder a què creuen tenir dret que prescindir dels votants’. Prenguem-ne nota.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat en el digital  VilaWeb  el dijous 5 de novembre del 2020

25 d’octubre 2020

La independència no afluixa

Aquesta setmana s'ha fet pública l'Enquesta Sociopolítica del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre el comportament polític dels catalans i d'aquesta enquesta podem deduir moltes dades, que segons com es mirin poden satisfer a uns i altres. En principi és meridianament clar que el 'sí' a la independència de Catalunya retalla distàncies i amb un 45,5% se situa a menys d'un punt del 'no', que obté un 46,3. Respecte a la darrera enquesta del juliol, els favorables de la independència han crescut tres punts i mig, mentre que el 'no' ha perdut 4,2 punts. D'altra banda, l'enquesta realitzada telefònicament entre el 29 de setembre i el 9 d'octubre amb un univers de 1.500 persones, indica que el 71,1% dels enquestats són partidaris d'una república i només el 14,5% vol mantenir la monarquia. La gran majoria dels enquestats, un 82,5%, prefereix pactar un referèndum amb l'estat espanyol i el 37,3% és partidari de declarar la independència unilateralment. Cal matisar, però, que aquests no són els resultats d'una pregunta que es faria en un referèndum d'independència real, i així i tot, el "sí" s'acosta cada cop més al "no".

De l’enquesta resulta que ERC guanyaria les eleccions al Parlament del 14 de febrer amb 35-36 escons, quatre diputats més que JxCat, que n’obtindria entre 31-32. Pel que fa a la majoria independentista, s’amplia en escons passant dels 70 actuals a una forquilla d’entre 72 i 75, però la suma d’ERC, JxCat i la CUP no supera el 50% dels vots i es queda amb un 47,7%, dues dècimes més que a les eleccions del 21-D. L’unionisme també cau per sota del 50% dels vots, i es queda a 48,1%, quan a les eleccions del 2017 va arribar al 50,9% dels vots. La resta són vots a partits extraparlamentaris (que puja de l'1,14% al 3,6%), i vots blancs. Dins l’unionisme el PSC quedaria en tercera posició amb 24-25 escons (18% dels vots), Ciutadans cauria a la quarta plaça amb 16-17 (12%), els comuns es mantindrien estables amb 8-9 (7,6%), mentre que el PPC, 7-8 (6%) com la CUP, 6-7 (4,9%) augmentarien la representació actual. Vox entraria a la cambra amb 4-6 escons (4,5%).

Però com sempre, les macroenquestes ofereixen molts detalls que cal analitzar amb tranquil·litat. De fet, el mateix CEO ofereix al seu web les dades en brut que han anotat els enquestadors i que han servit posteriorment als analistes per a confeccionar els gràfics i taules. Una curiositat per exemple pot ser que al punt 5.3 de l’enquesta del CEO, sobre les eleccions, a la pregunta sobre quin partit es votaria si les eleccions fossin l’endemà, hi apareix un resultat agrupat sota el nom “altres”. Si ens fixem amb les dades en brut que ofereix el CEO hi trobarem que dins d’aquest “altres” hi ha 3 persones que han dit que votarien al PDeCat i només 1 sola que votaria al PNC. També hi ha dues persones que votarien la inexistent “CiU”.

Això vol dir que JxCat guanya dins del seu espai i esvaeix els dubtes sobre la possibilitat que PNC o PDeCat obtinguin representació o que representin, realment, una divisió del vot preocupant. Un fet empíric que deixa molt tocat el partit de David Bonvehí i Artur Mas així com l’invent de Marta Pascal. Segons aquesta enquesta del CEO, per tant, Carles Puigdemont segueix arrossegant com a líder el vot independentista que no va a ERC o CUP. Fins i tot, crida l’atenció la gent que ha respost que votaria “el partit del Puigdemont” sense usar les sigles per a referir-s’hi o “el partit de Torra”, que evidencia el pes del càrrec que ha ostentat el Molt Honorable, ara inhabilitat.

Francesc Abad, llicenciat en Dret, que treballa al Departament d’Empresa i Coneixement, sevillà d’origen, que va arribar a Cornellà de Llobregat quan tenia quatre anys i que es dedica des de fa temps a comentar l’actualitat política en el seu Blog “Dies de Fúria”, ha fet una anàlisi extensa de l’enquesta del CEO on afirma que és una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també que és una enquesta on hem de ser prudents en la seva comparació amb els Baròmetres d’Opinió Política que també fa el CEO periòdicament, justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp. Com ens sembla molt interessant aquesta anàlisi us oferim la possibilitat de llegir-la tot seguit.

Anàlisi de l'Enquesta Sociopolítica del CEO d'octubre 2020

El divendres 23 d'octubre hem tingut accés a una nova enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), l'Enquesta Sociopolítica 2020. És una enquesta molt en la línia del que són els Baròmetres d'Opinió Política que regularment fa el CEO, però que presenta algunes singularitats, com són un grup de preguntes vinculades al tema Covid-19, també el tractament diferent, innovador, d'alguna de les preguntes clàssiques del BOP i, finalment, un tema gens menor, com és que el treball de camp de l'enquesta està fet amb trucades telefòniques, mentre que el BOP del CEO es fa amb entrevistes "presencials". És una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també és una enquesta que hem de ser prudents en la seva comparabilitat evolutiva amb els BOPs justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp, telefònica vs entrevista presencial.

 0. Visió general.

L'anàlisi d'aquesta enquesta del CEO "Sociopolítica" el començarem per les grans conclusions. L'enquesta evidencia el que ja fa molt temps evidenciem, és a dir, un escenari de gran estabilitat en les grans qüestions polítiques del nostre país. Allò de "tot el peix venut". No observem cap canvi mínimament significatiu. Això també val pel que fa a la projecció electoral: seguim on estàvem, amb el que podríem considerar un empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya, amb la possibilitat de fer una majoria alternativa a la independentista, amb un nou tri o quatripartit (ERC, Comuns, PSC i CUP) i amb una descomposició de l'espai unionista difícil de predir, a hores d'ara, com acabarà, però que sí que apunta algunes evidències.

Finalment, i en relació amb les qüestions més innovadores de l'enquesta, també evidenciem, i és una de les coses que tractarem amb més profunditat, les dificultats creixents que té l'independentisme per traçar una estratègia compartida entre les diferents forces polítiques independentistes, i per extensió, cíviques i socials.

1. Sobre la projecció electoral.

Ja sabeu que la projecció electoral és la part que sempre considero menys interessant de qualsevol enquesta política, però entenc és la més mediàtica i que més interès desperta. L'enquesta sociopolítica del CEO confirma, en un escenari polític canviant, els grans eixos de l'escenari polític a Catalunya:

Pel que fa a l'independentisme, es confirma la proximitat de l'empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya i un petit ascens de la CUP. Fins ara ERC manté la posició capdavantera en intenció de vot, i això és en si mateix una notícia, atès el desgast a les xarxes que sembla patir, però Junts x CAT, des de l'anunci del President Puigdemont d'impulsar el nou projecte polític, ha anat avançant posicions, fins a situar-se a les portes d'aquest empat tècnic.

La suma d'ERC i Junts per Catalunya projecta un interval de diputats entre 66 i 68. És molt curiós, i espero que tant a ERC com JxCAT ho vegin, que 66 és el mateix nombre de diputats que van assolir el 21D. Pot variar com es distribueixen entre ells, però això és tot. El votant indepe és el que és i el gruix del vot indepe que fluctua ho fa entre ERC i JxCAT. No ens fem pel·lícules amb eixamplaments de base...

Però si hi ha una dada que, de totes les de l'enquesta, podria ser la més cabdal i decisiva de totes per estar en millors condicions de fer la independència, i és que en l'interval màxim de la forquilla de la projecció de diputats a ERC i JxCAT, poden arribar als 68 diputats, és a dir, a la majoria absoluta.

I que ERC i Junts per Catalunya o Junts per Catalunya i ERC puguin sumar majoria absoluta és, des del meu punt de vista, la dada més rellevant i important per fer la independència. La gran majoria de mals del procés independentista són conseqüència directa del fet que la suma d'ERC i JxCAT no hagi tingut majoria absoluta. El 27S 2015 que Junts pel Sí no assolís majoria absoluta, i passés a dependre de la CUP, va dinamitar la necessària fortalesa, solidesa, que ha de tenir la direcció de qualsevol moviment d'alliberament nacional. Des del 27S, i justament perquè ERC i Junts no han tingut mai majoria absoluta, tot i tenir-la a tocar, aquest fet s'ha convertit en la causa més gran de desgast de l'independentisme, perquè des d'aquest moment vam deixar de fer independentisme, i només hem pogut fer que supervivència parlamentària.

La CUP, en comptes de sumar lleialment, respectant la correlació de forces dins l'independentisme, sempre ha exercit el xantatge: per posar i treure presidents, per passar-se pel cul els pactes a què arribava amb les altres forces independentistes, i per no tenir cap problema en votar sistemàticament amb C's, PSC i PP contra el govern independentista, només per desgastar-lo, sense mai ni un mil·límetre de lleialtat o complicitat.

I això ha estat, és i serà, un dels més grans problemes que té l'independentisme per fer la independència. La CUP és necessària en el "nosaltres" per la independència, però és un permanent obstacle per fer la independència.

Que la suma de diputats d'ERC i JxCAT que projecta el CEO pugui tenir majoria absoluta seria probablement la millor notícia per a l'independentisme des de l'1-O. No hi ha res que pugui ajudar més a empènyer per la independència i per fer la independència que aquest fet, la majoria absoluta d'ERC i JxCAT. El creixement de la CUP és important per sumar % de vot independentista, però es deu més a la projecció de creixement de l'abstenció que no pas a què la CUP creixi en vot.

Pel que fa a la resta d'opcions en l'àmbit indepe o nacionalista català, ni rastre. I això també és una altra constant amb totes les enquestes que estem coneixent. Ni Pdecat, ni PNC, ni Primàries, ni FNC ni res de res. Tot irrellevant.

Pel que fa a l'unionisme la seva força global més o menys es manté, tot i que potser alguns escenaris poden apuntar retrocés, però aquest manteniment global es produeix amb unes enormes sacsejades internes.

La megasacsejada és l'ensorrada de C's, que recordem va guanyar les eleccions del 21D. Ara pot perdre fins a 20 dels 36 escons que va obtenir el 21D. Fins ara, en vot decidit, les restes de C's es distribueixen entre PSC com a principal hereu (amb un 9,1% del vot de C's del 21D), PP (amb un 5,7%) i Vox (amb un 3,4%). Però la principal dada és aquest 22,7% de votants de Cs del 21D que diuen NS/NC, en el que és el percentatge més gran de tot el panorama polític. Si li afegim el 12,5% d'antics votants situats en "altres opcions", veiem que gairebé un 35% d'antics votants Cs estan en una mena de llimb en relació amb el seu vot.I això al marge de què els seus ex-votants són els que lideren l'abstenció declarada, amb un 5,7%. Cap altre partit té tants ex-votants que explícitament diuen s'abstindran.

El PSC sí que sembla es posiciona com l'opció del vot útil unionista, però no amb la força que necessitarien per ser alternativa a res. Malgrat tot, malgrat no recollir prou suports per a liderar l'unionisme oferint imatge alternativa a l'independentisme, no podem menysprear que l'estratègia radicalment unionista del PSC els estigui donant fruits: recullen un 9,1% de vot de Cs, un 3,2% dels Comuns i un 4.5% del PP. La pluralitat d'aquests percentatges és el que evidencia s'han convertit en el vot útil unionista.

VOX està ací, i amb tota seguretat entrarà al Parlament, perquè també recull, tot i que amb menor intensitat que el PSC, vot de tots els altres partits unionistes: un 3,4% de C's, un 2,1% dels Comuns i un 9,1% del PP. Només no recull del PSC, justament pel que explicàvem en el paràgraf anterior, que el PSC és la força tractora de l'unionisme aquestes eleccions.

Una de les bones notícies de l'enquesta és la descomposició dels Comuns, amb només un 50% de fidelitat de vot, i vot que li marxa cap a PSC i VOX. Les seves fronteres ideològiques acaben imposant un escenari que com a molt els pot fer repetir resultats, si el seu % d'antics votants ara indecisos, que és el més gran de tots els partits polítics, no segueix la fuga cap a les seves fronteres naturals del PSC i de VOX.

2. Sobre la relació amb Espanya: autonomia, referèndum, independència.

Fa molt temps que l'evidència del que la societat catalana pensa amb relació a aquests temes és molt sòlida, tant sòlida com petrificada.

─ la majoria (60%) de catalans creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia

─ la immensa majoria dels catalans creu que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur en un referèndum: el 76,3%, o sigui 3 de cada 4 catalans, percentatge al qual s'arriba perquè hi ha un 26,4% de votants de C's que així ho creuen (sí, 1 de cada 4 votants de Cs), un 63% dels votants de PSC, un 70% dels votants dels Comuns, un 32% dels del PP i fins i tot un 22% dels de VOX!!!!!

─ l'estabilitat en el suport a la independència, en si l'enquestat vol o no vol la independència, també és molt gran. Hi ha oscil•lacions d'una enquesta CEO a una altra, però gairebé sempre dins els marges d'error de l'enquesta. En aquesta enquesta que ara estem comentant, un 45,5% Sí que vol la indy i un 46,3% No, és a dir, empat "tècnic" en això de voler la indy o no. L'últim BOP el No era del 50% i el Sí del 42%. Ni llavors estàvem en clar retrocés ni ara en ascens. Són dades que hem de mirar en evolució temporal llarga, i veiem sempre es mouen en aquests paràmetres de percentatges.

─ abans de preguntar sobre si es vol o no la independència, l'enquesta pregunta, després d'haver preguntat sobre el nivell de satisfacció amb l'autogovern, com li agradaria a l'enquestat que s'articulés políticament la relació entre Catalunya i Espanya.

També en els resultats d'aquesta pregunta hi ha una gran estabilitat amb relació als anteriors BOP del CEO. Tanmateix, en aquesta pregunta, per a aquesta enquesta, és on el CEO ha introduït una novetat que val la pena comentar.

Pregunta el CEO si creu que en la relació CAT-ESP, Catalunya hauria de ser com ara una Comunitat Autònoma, un Estat dins una Espanya Federal o un Estat independent. El 35,4% dels enquestats diuen que un Estat independent, és la resposta majoritària, seguits d'un 29,5% que creuen hem de seguir sent una comunitat autònoma, i, amb gairebé el mateix percentatge, tenim el 29,3% que creuen hauríem de ser un estat dins una Espanya Federal.

En aquesta pregunta de resposta múltiple, quan mirem la resposta única l'estat independent guanya, però ja veiem que sense majoria absoluta, amb un 35,4%. La innovació d'aquesta enquesta sociopolítica del CEO ha estat preguntar als enquestats què voldrien com a "segona opció". I aquí veiem com llavors un estat dins una Espanya federal arrasa, amb un 74,1% (suma 1 i 2), seguit de l'opció Comunitat Autònoma (50,1%). I l'estat independent que era la primera en única resposta, ara és la tercera, amb un 48,7%. És molt interessant això que ha fet el CEO perquè desmunta tota aquesta patranya dels "federalistes" que diuen ser-ho entre Comuns i PSC, perquè la majoria d'ells, si els pressiones una mica, es delaten que prefereixen ser una comunitat autònoma que un estat independent.

“Pues eso, slokai”. Així estan les coses. Ho dic pels indepes que es passen el dia recollint les baves de la Colau i dels Comuns....

3. Sobre la gestió del post 1-O.

És només una pregunta, la que per primera vegada el CEO ha plantejat, en aquesta enquesta "sociopolítica", però és molt interessant. Amb independència de com ens posicionem, del que votem, etc. crec que tots estarem d'acord que una de les coses més traumàtiques dins el moviment independentista ha estat la gestió de tot el que va seguir a l'1-O. Sense plantejar-ho exactament en aquests termes, sí que s'entén tot de la pregunta que fa el CEO, que pregunta l'enquestat quina creu és  la millor opció en relació amb la situació entre CAT i ESP. El CEO planteja 3 opcions possibles:

─ ser una comunitat autònoma d'Espanya

─ pactar un referèndum amb l'estat espanyol

─ declarar la independència unilateralment

En el que és un molt interessant plantejament demoscòpic, demana als enquestats quina és, en primer lloc, la seva opció, però també quina seria la seva segona opció.

Sobre les respostes en primera opció, és a dir, les principals, està clar que la DUI, com a tal, com a opció política per sortir de l'actual situació, no és l'opció majoritària dels nostres ciutadans: només un 15,4% diuen que allò que cal és fer una DUI. Recordem que aquests mateixos enquestats han dit, amb un 45,5% que volen la independència. O sigui, entre els que volen la independència, segons l'enquesta (fiable) no arriben a la meitat els que volen la DUI.

La majoria social voldria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, un 51,9%.

És clar, jo també el voldria. Per això és important el que planteja el CEO de "i en segona opció?". Doncs quan mirem la suma de primera i segona opció veiem que la DUI la recolzarien un 37,3% dels catalans, és a dir, 20 punts més del suport que tenia en primera opció. Aquests 20 punts són de gent que diu voler prioritàriament el referèndum, però si no pot ser, doncs la DUI. Però tanmateix, seguim veient com aquest 37,3% que suma primera i segona opció segueix sense arribar al 45,5% que diuen voler la independència. En la suma primera i segona l’opció el referèndum assoleix el 82% i comunitat autònoma el 51,7%

Aquest és un tema de molt difícil gestió per a l'independentisme, però que s'hi ha de posar. Són dues opcions que a priori semblen difícilment conciliables. Però alguna cosa haurem de fer. O correm el risc de prendre mal i ser incapaços de bastir una mínima estratègia compartida.

Fixem-nos:

─ els votants d'ERC són els que més clar ho tenen, els que més han "comprat" el discurs que està fent la seva direcció, fins al punt que és un 73,6% dels votants d'ERC els que d'entrada volen l’opció del referèndum, per tan sols un 20,9% que es manifesten per la DUI.

─ En canvi els votants de Junts per Catalunya i de la CUP estan absolutament dividits en les seves opcions:

─ un 49,7% dels votants de JxCAT estan per la DUI, però un 45,4% pel referèndum

─ un 49,1% dels votants de la CUP estan pel referèndum, però un 47,2% per la DUI

No és aquest article el lloc ni el moment per entrar a analitzar les implicacions que tenen aquestes dades. Avui només apunto que les implicacions hi són, que les dades són molt complicades de processar en termes polítics i que, si no ho fem bé, ens podem veure abocats a escenaris polítics de permanent col•lisió i d'incapacitat de bastir cap estratègia compartida. El repte que tenim pel davant és extraordinari. Molt i molt complicat de gestionar.

4. Sobre els lideratges i la "sectarització" electoralista que alguns, i a les dades em remeto, promouen.

La pregunta sobre la valoració dels líders polítics és una de les favorites dels mitjans de comunicació, perquè els permeten jugar a allò dels bons i els dolents. Els encanta, a tots, això de poder titular "Oriol Junqueras és el líder polític millor valorat, pel damunt de Puigdemont". I clar, és cert, sumat tot, és així. Però la cosa és que al darrere d'aquesta dada final el que hi ha són moltes i moltes coses, molt més importants, que expliquen la dada final, però sobre les que no es diu res. I aquestes coses que són les que determinen la dada final, però que no s'expliquen, és el que avui, per a acabar, voldria explicar.

Efectivament, l'Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat de tots, de fet l'únic que aprova, amb una valoració mitjana de 5,72. Al darrere d'aquesta dada, que és així, hi ha dues grans qüestions polítiques que l'expliquen: la derivada de la millor valoració que té Oriol Junqueras entre els votants unionistes, en comparació a altres líders indepes, i l'evidència de l'impacte de la política "sectària" que practica bona part de la direcció d'ERC i la pràctica totalitat dels seus “voceros” mediàtics. Vegem-ho:

─ la valoració diferencial dels votants unionistes en relació amb els líders independentistes: tots els votants de tots els partits unionistes, tots, valoren millor a Oriol Junqueras (OJ) que a Carles Puigdemont (CP). Així, els de C's valoren amb un 2,69 a OJ i amb un 1,26 a CP , els del PSC amb un 4,18 a OJ i amb un 1,47 a CP, els dels Comuns amb un 5,51 a OJ i amb un 2,86 a CP, els del PP amb un 1,82 OJ i amb un 1,19 a CP i fins i tot els de VOX, amb un 0,66 a OJ i amb un 0,22 a CP. No hi ha excepció entre els votants de les forces polítiques unionistes.

Alguns poden fer una lectura d'aquesta valoració diferencial en clau positiva, que OJ és capaç de teixir més complicitats, que no genera tanta oposició. Però d'altres poden fer─ne una altra lectura, com que OJ representa la rendició, mentre que CP és l'enemic a batre, l'enemic públic número 1 de l'unionisme.

─ l'evidència de l'impacte de les estratègies i polítiques sectàries i divisives d'una part de la direcció d'ERC i de la majoria dels seus “voceros” mediàtics és demolidora. En aquest despropòsit divisiu en què estem instal•lats sempre hi ha el recurs al "y tu más", al "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" i tal, o sigui, a intentar fer veure que el sectarisme és de tots i amb relació a tots.

Però l'enquesta del CEO, aquesta i totes les anteriors que hem conegut, desmunta totalment aquesta "generalització" de les responsabilitats, i identifica clarament el resultat entre els electors dels missatges sectaris d'aquesta part de la direcció i dels “voceros” mediàtics d'ERC.

Fixem-nos:

─ com valoren els votants de JxCAT a OJ? Doncs amb un 6,99. I a Marta Rovira? Doncs amb un 6,80. I els d'ERC a CP? Doncs amb un 5,93.

─ com valoren els votants de JxCAT a Quim Torra? Doncs amb un 8,30. I els d'ERC? Doncs amb un 5,97

Es pot veure clarament com els votants de JxCAT valoren sempre més positivament als líders d'ERC, que no pas els votants d'ERC als líders de JxCAT! Per què?, pel desgast sectari incessant que en el seu electorat matxaca tot aquest personal de la secta del Sol de la direcció d'ERC.

La cosa sectària arriba, però, a nivells preocupants, quan veiem que fruit de tot el que fa la secta del Sol, els votants d'ERC pràcticament valoren igual repressors com Salvador Illa i Jèssica Albiach que reprimits. Així els votants d'ERC valoren amb 5,21 al ministre Salvador Illa i amb un 5,01 Jèssica Albiach. O sigui un ministre del “Gobierno de España” i la seva repressió, només 0,7 per sota que el President Puigdemont, a l'exili per l'acció repressiva de l'estat només 0,6 que el President Torra, inhabilitat per l'acció repressiva de l'estat.

És molt fort. La secta del Sol blanquejant els repressors i criminalitzant, els reprimits. Les dades són prou evidents.

Aquesta relació causa/efecte amb el que fa part de la direcció d'ERC i la secta del Sol es posa encara més en evidència quan mirem el comportament d'un electorat no afectat per aquesta sectarització, com és el de la CUP, que valora amb 6,87 CP, 6,48 OJ, 6,12 QT i 6,45 MR, és a dir, dins uns mateixos paràmetres avaluatius, a diferència de la valoració sectaritzada induïda als seus votants per aquest sector de la direcció i la secta del Sol. I l'evidència ja és plena quan, evidentment, els votants CUP suspenen als repressors que aprovaven l'electorat d'ERC: 3,22 a Salvador Illa i 3,87 a l'Albiach.

I no puc estar parlant de lideratges i no fer referència a l'enorme, excepcional, lideratge que exerceix, que té, que s'ha guanyat, el President Puigdemont a tot l'espai electoral de qui es coneix com a Junts per Catalunya. Valoració de 8,60, la més alta en relació amb els lideratges i electors de qualsevol formació política. El President Puigdemont és evident que és la referència política de tot un espai polític, no per totes aquestes rucades unionistes de "adhesión al líder" i tal, sinó pel que representa, encarna i tantíssims independentistes creuen és l'únic que pot liderar.

5. Per ètica i estètica, també acabo amb una altra valoració global.

Ja heu vist que l'enquesta sociopolítica del CEO tenia moltes coses i molt interessants. Quan faig aquestes anàlisis el que vull és compartir amb tots vosaltres la meva visió, a partir de la meva expertesa en el tractament de dades, també demoscòpiques. Però evidentment tot sota el sedàs de la meva opinió compromesa a favor de la independència. Tenim molta feina a fer. Però la podem fer. Tenim molts riscos al davant, no només externs, repressius, sinó riscos generats per nosaltres mateixos, pels independentistes, partits, entitats, militants, etc.

M'agradaria molt que tothom veiés, en aquesta anàlisi, les oportunitats que tenim al davant. I treballem per aprofitar-les.

Però, tal com estan les coses, gairebé em conformaria que aquesta anàlisi servís per evitar que caiguem de cap en els escenaris de gran risc que he identificat.

Només podrem ser independents si hi som tots, si som capaços d'assumir i blindar el "nosaltres" i una estratègia compartida.

Som-hi.

Francesc Abad

Llicenciat en Dret

 

Article publicat al digital  diesdefuria.blogspot.com  el dissabte 24 d’octubre del 2020

21 d’octubre 2020

Trapero i Vox

 La casualitat ha fet que el mateix dia que l’extrema dreta de Vox presentés al Congrés de Diputats la seva moció ‘propagandística’ de censura contra el “Gobierno Bolivariano” de Pedro Sánchez, l’Audiència Nacional hagi fet pública l’absolució del Major Trapero. Tothom sap que la moció de censura està condemnada al fracàs, ja que Vox no disposa de majoria suficient per guanyar-la, però això no és obstacle perquè els feixistes puguin fer el seu numeret davant l’opinió pública. El mateix que van fer en el judici del procés i que han anat fent sempre que es parla de la independència de Catalunya.

Ens alegrem molt i molt de la sentència d'absolució al major Trapero i la resta d'encausats, ens alegra també que el cos de mossos hagi sortit reforçat amb aquesta sentència i també per la bufetada a la credibilitat de personatges com Pérez de los Cobos que, no hem d’oblidar, va mentir descaradament en el judici del procés quan el coordinador del dispositiu policial del referèndum va situar des de l'inici Trapero al mateix costat que Carles Puigdemont. En la seva compareixença, De los Cobos va comparar Trapero amb un "piròman" encarregat d'apagar un incendi. «Si hagués pogut, l'hauria desposseït de les seves funcions», va assegurar el coronel en la seva declaració com a testimoni al judici.

Però aquesta absolució no ens ha de fer oblidar que dins del sistema parlamentari espanyol  ─i potser d’aquí a uns mesos del català─ tenim un partit d’extrema dreta com Vox que no pararà fins a enfonsar tot allò que amenaci la ‘sagrada unitat de la Pàtria’. Només conèixer la sentència d’absolució de Trapero ja ha demanat que la Fiscalia "mantenga la coherencia, recurra la resolución al Tribunal Supremo y no reciba órdenes de la fiscal general del Estado, Dolores Delgado”. Per això hem cregut oportú avui, que hem tingut la immensa joia de saber que el Major Trapero i la cúpula dels mossos jan estat absolts, recordar amb l’editorial titulada ‘No us enganyeu: Vox no és cap anècdota’, que ha publicat el digital VilaWeb i on afirma que “Tan sols la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l'emergència d'una altra Espanya, d'una Espanya diferent”. Podeu llegir l’editorial tot seguit.

No us enganyeu: Vox no és cap anècdota

Al parlament espanyol es farà avui la cinquena moció de censura d’ençà de la darrera transformació formal de la cambra, al final del franquisme. Se n’encarregarà l’extrema dreta de Vox, en una operació política que d’alguna manera recorda aquella primera moció de censura que Felipe González va perdre el maig del 1980 però que el va dur al poder l’octubre del 1982.

Hi ha una tendència entre els analistes polítics, que jo crec perillosa, a reduir la importància de Vox, a presentar-lo com un excés temporal que en el moment adequat serà reconduït oportunament pel Partit Popular. És veritat que el PP ha acollit durant dècades l’extrema dreta i també és cert que les diferències entre tots dos partits són més d’intensitat de to que no pas programàtiques. Però la situació ara és molt diferent, com també es veurà en el desenvolupament d’aquesta moció. El PP no passa el millor moment, ni de bon tros, i Vox, en canvi, connecta amb la porció sociològicament franquista –és a dir, nacionalista– de la societat espanyola. I ho fa amb una eficàcia molt més que notable. No és cap sorpresa que polítics tradicionalment molt espanyolistes de partits com el PSOE apareguin cada vegada amb més regularitat, i sense vergonya, al costat de Vox. Simplement, són més nacionalistes que d’esquerres eren.

Aquest desacomplexament espanyolista de Vox, violent, agressiu, autoritari, amb un fort component masclista, profundament anticatalà, dur en el llenguatge, fàcil en l’acusació contra l’anti-Espanya… funciona bé perquè connecta amb les arrels del nacionalisme espanyol. Unes arrels que cal recordar que no han estat mai tallades. I això té un gran poder sentimental.

Durant la transició es va provar de disfressar el nacionalisme espanyol, atenuar-lo i, tal com ja va passar en el temps de la Segona República, fins i tot es va intentar de trobar una alternativa progressista dins seu que, com ha passat sempre en el decurs de la història, no va reeixir. En canvi, la frustració que bona part de la població va acumular havent de reprimir els seus sentiments els primers anys de la transició és ara la benzina que catapulta Vox i que el podria dur a ser, en un temps raonablement pròxim, el primer partit de la dreta espanyola i, per tant, o l’alternativa de govern o el partit de govern i tot. El moment també és diferent perquè, per desgràcia de tots, l’extrema dreta creix arreu, està molt ben organitzada, domina bé les tècniques de manipulació informativa i s’ha tecnificat i modernitzat com mai.

La jugada d’avui, concretament, s’ha planejat amb una gran visió estratègica. En un moment d’una frustració social molt intensa, per la covid, Abascal es presentarà com l’alternativa a Sánchez. A un Sánchez que ja ha arrossegat personalment cap a la bandera a la carasseta, portant el discurs al terreny on els ultres se senten més còmodes. I el PP, faci el què faci, perd. Si hi vota a favor, reconeix la direcció d’Abascal en el vot de la dreta. Si hi vota en contra, hi haurà una fuita de vots espectacular. I si s’absté serà acusat de no entendre quina és la prioritat. Aquesta moció de censura és l’assalt de Vox, l’intent d’assalt, al lideratge de la dreta espanyola, tal com la moció de censura del 1980 va servir perquè Felipe González deixés clar que a l’esquerra ell era l’única alternativa.

He dit això de la bandera en la màscara de Sánchez i voldria fer-hi un incís final. El món és ple de nacionalismes i n’hi ha de reaccionaris i de progressistes, de destructius i de constructius. No passa mai, però, que un nacionalisme salti d’una banda a una altra sense que un fet molt major, extraordinàriament gran, l’hi obligui. Una catàstrofe política o humana, generalment. I en aquest àmbit, l’esquerra espanyola cau una vegada i una altra en un error monumental: intentar de ser tan nacionalista espanyola com ho és la dreta.

Perquè cada vegada que fa això, no aconsegueix res més sinó despenalitzar i homologar un nacionalisme, l’espanyol, que és reaccionari per definició, autoritari i antidemocràtic. I que no pot ser una altra cosa. Ep!, com el nacionalisme serbi o el nacionalisme rus, per posar dos exemples entenedors i comparables.

Per això, igual com passa en situacions semblants arreu del món, només la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l’emergència d’una altra Espanya, d’una Espanya diferent. A l’antiga Iugoslàvia això ho van comprendre alguns sectors progressistes serbis que van treballar molt per la independència de tots els altres, entenent que la descomposició de l’estat i la derrota eren la catarsi necessària per a canviar el seu país a fons. Però a Madrid Sánchez competeix amb Abascal a veure qui porta la bandera més grossa a la màscara. I així els va.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 21 d’octubre del 2020

10 d’octubre 2020

Provar la seva pròpia medicina

Des de Catalunya estem assistint aquests dies a un espectacle que ben mirat no ens hauria de sorprendre  gaire, ja que moltes veus havien pronosticat que això, tard o d’hora, havia d’acabar passant. Ens referim a les darreres maniobres de l’estament judicial en contra de Podemos i concretament del seu líder Pablo Iglesias.  El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha demanat al Tribunal Suprem, a través d’una ‘exposició raonada’, que investigui Iglesias com a aforat. Li atribueix possibles delictes de descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere, danys informàtics, acusació o denúncia falsa i simulació de delicte en relació amb el robatori a la seva exassessora Dina Biuselham. García Castellón conclou que Iglesias va utilitzar el cas per intentar obtenir avantatges electorals.

Els ‘podemites’ es lamenten que el jutge els investigui i Pablo Iglesias ha manifestat que “la pretensió del jutge suposa una vulneració del dret sense parangó, perquè en aquest país encara no han imputat ningú per les seves idees, i seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés una cosa així". Ai las! No fa ni quatre dies que els mateixos tribunals espanyols van tancar a la garjola dos activistes catalans per haver dissolt una manifestació enfilats damunt d’una furgoneta de la guàrdia civil. Llavors els senyors de Podemos i del PSOE van mirar cap a un altre costat i no van moure un dit per defensar aquesta enorme injustícia. Tampoc ho van fer quan van derrocar un President de la Generalitat en exercici pel retard en retirar una pancarta que demanava llibertat pels presos polítics.

Recentment s’ha destapat també un altre afer: el cas 'Kitchen' que afecta l'antiga cúpula del PP personificada amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz que va detallar la suposada operació per espiar l'extresorer del PP Luís Bárcenas. En aquest cas es pagaven amb fons reservats, actuacions per eliminar proves en contra del PP que Bàrcenas guardava a casa seva.  Els canons de la judicatura disparen a tort i a dret i no respecten ningú, incloent-hi el PSOE a qui va obligar a destituir Pérez de los Cobos (el recorden?) per uns suposats informes falsos vinculats al “Gobierno Sáchez” i la pregunta o el clam que ara ressona és: què els fa pensar que en els informes anteriors fets contra els independentistes catalans, Pérez de los Cobos, no mentia? Avui li toca al Partit Socialista beure de la seva pròpia medicina i a Unidas Podemos fer costat a un ministre com Marlaska que té en la seva fitxa el mèrit de comptar amb sis denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre processos instruïts per ell, a més del reconeixement per part de l’Audiència Nacional de l’obtenció de confessions sota tortures.

Repetidament des de Catalunya se’ls va avisar i no ens van fer cas. I ara s’exclamen, perquè els toca a ells. Esperem que aquells que compraven acríticament el discurs de la Guàrdia Civil, de la fiscalia, dels poders judicials  i mediàtics, ara, en tastar la seva pròpia medicina, obrin els ulls. L’advocat Gonzalo Boye, en un article titulat "¡Quieto todo el mundo!", analitza amb ploma fina aquests darrers esdeveniments que protagonitza la corrupta justícia dels Alts Tribunals de l’Estat, comparant-los amb el cop militar del 23-F que va sacsejar la jove democràcia espanyola, afirmant: «Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars;  és més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista». Llegiu si voleu aquest article tot seguit.

"¡Quieto todo el mundo!"

“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. És clar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix  a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb el procés català  i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que els catalans, ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 9 d'octubre del 2020

29 de setembre 2020

Polítics inhabilitats

Dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una celeritat digna de Flash Gordon, va desplaçar un funcionari en mànigues de camisa i amb una carpeta de gomes sota el braç, per presentar la sentència d’inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Quim Torra i Pla, que obligava al MHP a abandonar immediatament el Palau de Generalitat. Tenint en compte que el mateix procediment d’inhabilitació del President Artur Mas, per l'organització de la consulta del 9-N, va tardar vàries setmanes en ser comunicat a l’interessat, sorprèn la rapidesa de la inhabilitació de Torra. Això només pot tenir una explicació: el Tribunal era conscient del fet que l’advocat del President Torra, Gonzalo Boye, al conèixer la sentència del Suprem, presentaria immediatament un recurs d’empara al Constitucional per demanar mesures cautelars. Amb aquesta presentació exprés de la sentència, el TSJC volia avortar qualsevol mesura que pogués dictar l’alt Tribunal espanyol a favor del President Torra, com podien  ser unes cautelars que impedissin la seva derrocació i a més a més tenint en compte els precedents en què el TC havia concedit fins ara totes les peticions d’ajornar el compliment d’una pena d’inhabilitació especial (sense presó) per part d’un càrrec electe en exercici.

El president Torra, a l’últim discurs al Palau de la Generalitat, va denunciar el cop ‘ordit pels jutges’, va instar els catalans a persistir i va fer una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit sobre el mandat de l’1-O. Va insistir a dir que la confrontació democràtica i pacífica és l’única via per a assolir la independència i afegí que el seu cas es guanyarà als tribunals europeus. Veurem si els partits independentistes es posen les piles i fan cas a les paraules del ja expresident. Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Si ho fan així segur que els catalans aniran a votar en massa i amb sentit crític. Qui no parli clar, i sobretot, qui no s’atreveixi a actuar amb claredat, amb coratge, i amb compromís, val més que no es presenti. Farà més mal que bé al seu partit i al seu país.

Com pensem que aquests dies s’ha parlat molt del tema de la inhabilitació, podríem fer un paral·lelisme entre el lamentable episodi viscut aquesta setmana a Catalunya i el que està passant aquestes últimes setmanes a Madrid. Madrid és la comunitat autònoma més afectada pel coronavirus a hores d'ara, i el comptador de casos de contagi és cada dia més gran. Amb aquesta greu situació els polítics madrilenys, com la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i espanyols, com el ministre de Sanitat, Salvador Illa, responsables directes d’aquest caos, no han estat destituïts ni inhabilitats. ¿Vol dir això que és més important una pancarta col·locada al balcó de la Generalitat que els milers d’infectats i morts que cada dia sofreix la capital d’Espanya? És segur que no i per això sorprèn tant la quantitat de polítics ineptes que exerceixen els seus càrrecs amb total impunitat i sense cap perill d’inhabilitació.

El mateix dilluns en què es va conèixer la sentència, el periodista radiofònic, Jordi Basté, en el davantal del seu programa ‘El món a RAC1’, va expressar en paraules molt entenedores el desori en que s’ha instal·lat la política madrilenya aquests dies, titulant-la de ‘mandonguilla’, menja molt encertada per anomenar la barreja d’ingredients que concorren en els esdeveniments que viu la capital del “Reino de España”. Si no vàreu escoltar aquest davantal, en teniu una transcripció tot seguit.

La mandonguilla madrilenya

A Madrid, han posat l’aigua a bullir però no han apagat el foc des de fa una setmana. Hi ha una mandonguilla irresponsable a la capital d’Espanya que mescla coronavirus, la justícia, la monarquia, Pablo Casado, el govern espanyol, tot cuinat per una irresponsable i amb un ajudant de cuina que abans ho era d’Aznar. El problema és que no parlem de política, parlem de salut. I no parlem de Madrid, parlem d’Espanya i d’Europa. Perquè, efectivament, el que passa a Madrid afecta Catalunya però també París, Baviera i Liverpool. Com també el que passa a Barcelona.

Pablo Casado, president del PP, silencia la irresponsabilitat de Díaz Ayuso perquè està més pendent de carregar contra Podem per dinamitar el govern d’Espanya. Més tacticisme polític, més irresponsabilitat, més indecència. Un Casado que acusa el govern d’Espanya de vetar el rei a Barcelona, divendres passat, i que fa un vídeo que sembla el monarca en el discurs de la nit de Nadal. Una cúpula judicial espanyola (la justícia, sortosament, és una altra cosa) que cada cop queda més a la dreta de la dreta amb un president del CGPJ verbalitzant una conversa privada amb el rei d’Espanya.

La mandonguilla madrilenya ens afecta a tots i, com encertava a escriure dissabte el director de La Vanguardia, Jordi Juan, una opció, massa coneguda a Catalunya, seria l’aplicació del 155 a la comunitat de Madrid. Un 155 que tindria molt més sentit que l’aplicat a Catalunya perquè no estem parlant d’una declaració d’independència de joguina, sinó de la salut global.

Ens estem jugant tots la salut, i la política juga a ping-pong amb Quim Torra, que potser avui queda inhabilitat per una pancarta de posar i treure. No tindria més sentit una inhabilitació exprés de Díaz Ayuso per posar en risc la salut dels madrilenys i, per expansió vírica, la de tots els espanyols i europeus?

És normal que aquesta senyora que va dir fa sis dies literalment que “tratar a Madrid com al resto de las comunidades autónomas es muy injusto” reclami ara que acceptaria tancar Madrid si s’aplica el mateix criteri a tot Espanya? En què quedem? I en tot aquest Masterchef castís hi apareix Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, afirmant que com que Quim Torra va recomanar no viatjar a Madrid, ell va agafar la filla i van decidir anar a la capital... és clar, a un plató de televisió, que és on aquest senyor té la residència oficial de Cantàbria, com Jesús Gil tenia la de Marbella.

Irresponsabilitat sanitària posant en risc la filla per sumar quatre vots catalanòfobs al seu compte autonòmic. És pitjor aquesta frase que una reclamant la llibertat de presos encara que fos en campanya electoral i amb una pancarta que es va retirar en temps rècord?

Es pot creure en una justícia en què des de la mateixa Fiscalia un fiscal de dretes prejubilat ens diu que uns altres fiscals de dretes que van ser els que van exercir de fiscals al judici del procés exerceixen de conspiradors per moure la cadira al president del govern d’Espanya per mala gestió de la pandèmia?

Estaria bé preguntar-nos tots avui on és la Fiscalia (amb Consuelo Madrigal titllada per Ernesto Ekaizer de tenir teories polítiques de Vox) per presentar querella a la presidenta de Madrid amb la rapidesa com la va presentar pels Jordis.

Es pot creure que els mateixos que conspiraven contra Pedro Sánchez per mala gestió de la pandèmia no han presentat cap denúncia contra una presidenta que està demostrant amb escreix que està fent una pèssima gestió de la pandèmia?

La mandonguilla segueix a Madrid i a l’olla que bull cada cop li queda menys aigua i està a punt de l’explosió com no hi hagi algú que immediatament apagui el foc.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal del programa  El Món a RAC1  del dilluns 28 de setembre del 2020

 

 

25 de setembre 2020

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020