Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 d’abril 2021

El nou govern

Sembla que les negociacions per la formació d’un nou govern estan encallades i no s’albira una solució ràpida que ens permeti preveure quan i com es podrà investir el nou president de la Generalitat. Si visquéssim ja al país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués per altres afinitats programàtiques. Però som en un país anihilat, per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política, que també repercuteix en l’econòmica. Per això aquest endarreriment en la formació del govern posa nerviosa a molta gent, sobretot els que volien una investidura ràpida i sense cap compromís de legislatura.

La culpa d’aquest retard no és de ningú, donada la cohesió lògica en un espectre polític on l’hegemonia tampoc no és de ningú. Som nosaltres, els electors, qui votem obstinadament per l’estratègia tan catalana del ‘com més serem, més riurem’ i anem votant en funció de preferències diverses sense atorgar la direcció clara a cap dels partits que ens representen. Així estan les coses i no seria bo queixar-nos-en gaire sorollosament. No podem atribuir a les formacions polítiques embarrancades en la investidura, més responsabilitat de la que tenim nosaltres havent disposat d’aquesta manera les peces al tauler. Podem demanar-los més seny, això sí, per tal que gestionin aquest empat infinit de la millor manera possible. Pensem que seria molt pitjor no tenir cap majoria independentista amb possibilitats de pactar. Suposo que també en són conscients, d’aquest pitjor, i que per tant no cal posar-ho en joc abocant el país temeràriament a l’abisme d’unes noves eleccions.

Amb tot, les urgències no ens poden fer perdre de vista que la situació econòmica actual no la revertirem amb un nou Govern. L’espoli fiscal espanyol és el que és i així seguirà, no sabem fins quan. Tampoc la gestió de la pandèmia no experimentarà canvis amb o sense un nou Govern, ja que les vacunes ens les porten des de la Unió Europea. Un nou Govern tampoc no ens portarà una Llei Energètica, un Decret de Pobresa, una Llei de l’Habitatge, una renda mínima garantida… Ni una taula de negociació, ni molt menys una llibertat per als nostres representats polítics i socials empresonats o exiliats. Per això tant ERC com JxC saben que es necessiten i que seria difícil d’entendre que no es formés govern. Una altra cosa serà que acabi sent un bon govern, mentre continuí la guerra civil independentista, i què acabarà passant en el moment que la CUP perdi la paciència veient com la taula de negociació no aporti resultats en positiu.

Cal anotar per descomptat, que en aquesta relació entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, ningú no està exempt de culpa. Ningú no és innocent. És realment complicat, diria que impossible, discernir qui és més culpable de les pèssimes relacions entre uns i altres, que fa tant de temps que s’arrosseguen. Ara bé, com més dies sense acord passen, és evident que a poc a poc la hipòtesi que JxC faciliti un govern presidit per Aragonès sense entrar-hi va agafant cos. Entre el sector institucional perquè s’han anat mentalitzant que és, no només una manera de pressionar ERC, sinó una cosa que pot passar. Entre la resta, perquè els atrau, diria que els sedueix, la perspectiva de ser l’oposició a un govern d’ERC lligat de peus i mans al PSC i als Comuns. I també, és clar, perquè els delecta l’horitzó d’una legislatura curta i d’unes futures eleccions en què podria ser que JxCat passés per sobre d’ERC una altra vegada.

Admetent doncs que l’acord serà possible, no és dolent estudiar com han arribat fins aquí els partits que diuen defensar la independència. Amb quins encerts i amb quines equivocacions han encarat les negociacions per formar un govern sòlid. Això ho fa el catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, Ramon Cotarelo a l’article titulat  “Fins que la veritat ens separi”, i on afirma que la veritat és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú i reconeix que "hi ha un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí". Podeu llegir l’article esmentat tot seguit.

Fins que la veritat ens separi

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director.

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux.

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi.

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí.

Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 d’abril del 2021

08 d’abril 2021

Cal protegir el Parlament

Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts x Catalunya i membre de la mesa del Parlament, quan li van preguntar sobre la capacitat de desobeir la justícia espanyola des de la mesa, va contestar «Què és més eficaç per desgastar l’estat espanyol? ¿Denunciar això o deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?» El jurista ficat en política es referia a si valia la pena jugar-se-la per aprovar una declaració contra la monarquia o a favor del dret a l’autodeterminació. Cuevillas considerava que no, que calia triar bé les batalles jurídiques contra l’Estat. Aquestes declaracions anaven en sentit contrari al que va anunciar la presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia que la van escollir: que res no faria callar el Parlament. Aquestes declaracions han forçat a JxC a destituir el diputat díscol de les seves funcions a la mesa del Parlament.
 
És prioritari protegir el Parlament, defensant les paraules de la presidenta Borràs quan va dir: «Aquesta legislatura encetem una nova etapa. El Parlament s’ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i ha de plantar cara a la repressió. Hauria de ser normal, que ho haguem de remarcar és el que és anormal. Cal, doncs, un esforç col•lectiu per situar la inviolabilitat parlamentària i el respecte al parlament allà on pertoca, com un dels principals actius del sistema democràtic» Per portar a cap aquesta protecció del Parlament, és urgent portar a terme la reforma del reglament en aquesta legislatura per així blindar els parlamentaris que tenen oberta alguna causa amb la justícia i que, d’acord amb la llei actual, podria comportar la suspensió de drets i deures amb l’obertura de judici oral i sense que encara hi hagi cap sentència ferma.

La substitució de Cuevillas ha obert un nou front de debat entre JxC i ERC, ja que els esquerrans i la CUP  tenen la darrera paraula sobre aquesta substitució que depèn del ple i només podrà tirar-se endavant si els altres partits independentistes de la cambra, amb els quals Junts no va aconseguir recentment tancar un acord d’investidura, hi donen el seu vistiplau. Aquestes picabaralles entre els dos partits majoritaris de l’independentisme, han donat pàbul a la possibilitat, remota però real, que JxC doni els seus vots per investir Pere Aragonès, però es negui a entrar a un govern que, en aquest cas, podria estar format en minoria per ERC, CUP i Comuns. Veurem en aquests pròxims dies, o setmanes, si les amenaces dels juntaires es concreten o bé opten finalment per formar govern amb ERC, sabent que aquest pròxim Govern de la Generalitat no serà un Govern efectiu, sinó una caricatura del poder intervinguda i dirigida per l’Estat. Sense diners, ni competències, reprimits i amenaçats, només es pot governar l’autonomia virtual que ens deixin des de Madrid.

El Doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia, Joan Ramón Resina, ha fet una anàlisi d’aquest laberint en què s’ha convertit l’actual política catalana, en un extens article titulat “Misèria i companyia”, on afirma que "L'experiència de l'oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts per Catalunya. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència". Podeu llegir l’article tot seguit.

Misèria i companyia

A Catalunya la misèria moral espanyola ja no pot sorprendre ningú, però a l’estranger encara és causa de sorpresa. N’hi ha hagut prou amb el tracte acordat a Kossove durant el partit de futbol jugat a Sevilla per a confirmar la imatge de país intolerant i estrafolari que Espanya projecta al món. Espanya és decididament diferent quan es compara amb les democràcies liberals. És un dels pocs països de la Unió Europea que extravaga de les normes de convivència, tant a l’interior com a fora, avantposant interessos difícils de confessar a la concertació de voluntats democràticament expressades. En aquest cas la causa inconfessable de l’interès a negar la realitat estatal de Kossove és la negació del dret de la minoria nacional catalana a l’autodeterminació. Previsiblement, l’estat tornarà a llençar uns quants milions en una campanya més d’España Global per reparar l’irreparable. I és que la realitat sempre acaba imposant-se a la propaganda.

Vista amb la perspectiva dels anys, la transició –oficiada bàsicament pel PSOE– fou una operació de rescat del franquisme. No sols per la llei d’amnistia i el pacte de l’oblit, sinó amb la recuperació gradual però cada vegada més evident de la praxi essencial de la dictadura: la corrupció, la persecució de les minories nacionals, l’abús del poder, la centralització i el monopoli de l’estat per l’elit madrilenya, guardada per un exèrcit ideològicament adoctrinat. I per garantir-ne la continuïtat, un aparell de propaganda sense fissures entre els mitjans públics i els privats, tots a les mans de l’oligarquia madrilenya amb algunes terminals de províncies, com El Periódico i La Vanguardia a Barcelona.

Sovint s’ha dit que el procés català d’independència ha obert els ulls a molta gent que es negava a veure allò que ja era evident. Però els GAL no són d’ahir, l’anticatalanisme visceral d’El País (l’òrgan oficiós del PSOE durant dècades) tampoc, i l’espoliació fiscal no ha estat sols cosa dels anys de traspàs. Però és cert que tot ha esdevingut més transparent, més cínic, del 28 de juny de 2010 ençà. El PSC, partit que primer havia defensat l’autodeterminació, després un estat federal i sempre la preeminència formal de la llengua pròpia, s’ha franquistitzat sota la pressió dels capitosts madrilenys. Volen pescar vots a les aigües tèrboles de Ciutadans. Per això, Salvador Illa, el nou líder de l’espanyolisme a Catalunya, no ha tingut inconvenient –ni cap remordiment– a trencar el tabú de la llengua i assimilar el partit al franquisme sociològic. Els socialistes ja formen un tot amb la dreta realment existent al parlament català, i ara són els comuns que recullen el testimoni d’aquell PSC de l’ambigüitat i els equilibris, el difunt partit dels Reventós, Maragall, Obiols, dels hereus del catalanisme d’avantguerra que als anys vuitanta i noranta aportaren al seu partit, ja supeditat al PSOE, la coartada cultural que més tard dinamitarien els barons de la corona metropolitana durant l’aventura de l’estatut.

L’estrangulament de l’economia catalana i la marcada decadència del sector públic havien d’haver estat revulsius per als centenars de milers de catalans socialitzats –a casa i a l’escola– en l’espanyolisme, car tots comparteixen horitzó vital amb els catalans de tradició. Un horitzó com més va més anivellat amb la misèria general espanyola, si se n’exceptua el laberint del Minotaure i cort dels miracles de la capital. Proposar-los un horitzó més esperançat és com descriure un paisatge a un cec. Limitant-se a la que els ofereixen mitjans espanyols, no coneixen cap altra visió que l’espanyola, que ells mateixos consoliden girant-se d’esquena al país que un dia fou l’esperança dels seus pares i avis. Acabats de corcar en la intel·ligència de les coses per la propaganda dels partits –a la bestiesa de la dreta acaba d’afegir-s’hi la insidiosa campanya racial dels comuns–, no hi veuen més enllà de l’status quo degradant.

Però “els altres catalans”, que avui ja són la minoria nacional minoritzada, tampoc no són aliens a la propaganda. La independència no és a l’horitzó, no perquè sigui impossible, com pretenen els immobilistes, sinó perquè massa gent hi veu una nosa en lloc d’un alliberament. El tràngol és difícil de superar, perquè aquesta qüestió tan senzilla d’entendre, hi ha partits que l’emboiren amb la ideologia. És veritat que d’ideologia qui més qui menys, tothom en té, car el règim que suplantà l’estat teocràtic per força havia de ser ideològic, del moment que la religió –a Occident, si més no– ja no pot ser el principi unificador de la política. El drama de derivar-ho tot cap a la ideologia és que aquesta fa molt difícil d’equilibrar les tendències en conflicte orientant-les a una finalitat compartida.

A Catalunya la conjuminació dels blocs ideològics en nom de l’interès nacional ha fracassat amb la divergència cada vegada més notòria entre ERC i Junts per Catalunya. I a la fossa sentimental que s’ha obert entre aquestes formacions s’hi enterra la independència. Queixar-se de la realitat és estèril, però reconèixer-ho no obliga a fer cabrioles dividint la causa del divorci equitativament entre les parts. La ideologia, com l’estrabisme, es corregeix amb una lent que permeti de veure la realitat més definida. I en política la lent correctiva no són els discursos sinó les conductes. Els discursos es fan per desvirtuar l’evidència, però a l’esfera de l’acció els fets esmenen les paraules. El divorci sota pretext ideològic l’ha procurat fonamentalment ERC. Ho fa, pel cap baix, des del desembre del 2017. D’aquesta obsessió pel trencament ve la dèria d’assimilar Junts a l’antiga Convergència sense importar gens ni mica el principi de realitat. La insistència recorda la coneguda tàctica del ministre nazi de propaganda: repetir la mentida fins que esdevingui veritat. Però qui sigui capaç d’esmunyir-se de la xarxa de consignes i mirar les coses en la seva essència, què hi pot veure a l’actual política catalana? D’antuvi, una paradoxa en cerca d’una explicació.

ERC és oficialment independentista, però un partit que posa al capdavant una figura tan poc carismàtica, tan poc inspiradora i tan poc compromesa amb aquest objectiu com Pere Aragonès és un partit que no té cap intenció d’encoratjar les masses a enfrontar-se amb l’estat. Aragonès és, com ja ho fou Torra, el substitut del líder real del partit, amb la diferència que Puigdemont encara representava la força moral de l’independentisme quan Oriol Junqueras impedí que fos investit. L’executor de la maniobra fou Torrent, però a Junqueras el delatà el “gràcies, company” amb què regracià el seu majordom. En sintonia amb l’estat, des d’aquella jornada ERC ha fet tant com ha pogut per neutralitzar Puigdemont.

Si Puigdemont és la peça a abatre és perquè toca la part més sensible i descarnada de l’estat: la mentida de la pretesa democràcia. I és molt cridaner que ERC disfressi la mentida amb una estratègia de “diàleg” que si ha aconseguit res ha estat reforçar el PSOE i en compensació atènyer un minúscul sorpasso a les eleccions catalanes.  Però, així i tot, Puigdemont molesta. Tot i que la presó és una escandalosa conculcació del dret i un element a favor de la imatge de resistent de Junqueras, aquest no pot competir amb Puigdemont en lideratge ni en eficàcia. Li manquen la projecció internacional, la capacitat oratòria i l’audàcia del seu rival. Per això ERC fa tant com pot per desvirtuar el Consell de la República, l’únic òrgan creïble de coordinació de les forces independentistes, i s’empesca la inaudita proposta d’entrar-hi amb autoritat autònoma, ço és, divergent. Dit d’una altra manera, ERC proposa de perpetuar al si del Consell la discòrdia que ha mantingut al cor del govern durant la darrera legislatura, exportant-la a l’organisme creat per a transformar la lluita ideològica en lluita d’alliberació nacional.

La negativa d’ERC de supeditar la independència a un organisme de coordinació que, a diferència del govern, quedi a recer de la repressió és i serà el principal escull en la negociació d’investidura. De la decisió d’ERC de sotmetre’s o no a una estratègia col·legiada de lluita depèn que amb la investidura es rescati o s’acabi d’extingir l’ambició nacional. La perspectiva, en aquest dilluns de Pasqua, no és pas una jubilar resurrecció del procés, car la negociació s’ha orientat malament des del principi. I no sols per l’acord prioritari amb la CUP, que declara inconvenients els perfils de Junts abans no hi hagi pacte. La negociació també l’ha esguerrada Junts. Del moment que s’ha compromès a investir Aragonès passi què passi, s’ha quedat sense cartes. El rellotge corre en contra seu i Aragonès sols ha d’asseure’s i esperar que el pas del temps augmenti la pressió sobre Junts. Aquest modus operandi és difícil d’entendre, car inicialment la relació de forces era la contrària, a condició, és clar, que Junts hagués tingut el valor d’assumir el cost d’unes eleccions repetides. I aquesta és, al meu entendre, la prova del cotó de la determinació de Junts.

Diversos comentaristes han proposat l’única sortida digna d’aquest embolic. Junts hauria de facilitar la investidura del president més gris després de Montilla, regalant a ERC l’oportunitat de formar amb la CUP el govern més progressista de la història, si escau amb la participació dels comuns, l’objecte del desig dels republicans. Seria instructiu observar el gradual deteriorament de la Generalitat, amb un executiu que previsiblement reproduiria el desori de la política espanyola, amb els anticapitalistes astorant els inversors mentre el país s’enfonsa en la crisi postpandèmica sense cap força per a afluixar la tenalla extractiva de l’estat. Les declaracions guerracivilistes d’alguns cervells d’ERC, com al·lusió de Tardà als masovers que són a punt d’ocupar la finca, i l’enduriment del dogmatisme ideològic que impliquen aquesta declaració i unes altres de semblants revelen nostàlgia pel frontisme d’una època tràgica que a Catalunya no li convé saludar de nou.

L’experiència de l’oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència i la voluntat d’anar-hi sense fer marrada per miratges d’espanyola benvolença.

La força de l’independentisme durant el quinquennium mirabile entre el setembre del 2012 i l’octubre del 2017 es degué, en part, a la confiança que els polítics, empesos per les organitzacions cíviques i la societat, serien conseqüents amb les seves promeses. El desencís ha vingut, més que de la violència de l’estat, de la revelació que en els partits i en el govern mateix hi havia més aparença que no substància. Si ara Junts renuncia a participar en un govern autonomista condemnat d’antuvi a la desmoralització i al desgavell i es decanta per fer oposició conseqüent, podrà aspirar d’ací a uns quants anys a restablir la fe en la mobilització i a erigir-se en líder indiscutible de la pròxima onada reivindicativa. En aquests moments, la disputa per l’hegemonia i en definitiva per la ruta que prendrà el país pròximament no és una qüestió d’ocupació de conselleries sinó de sinceritat en el patriotisme.

Joan Ramón Resina

Doctor en Filologia Anglesa.

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 5 d’abril del 2021

 

26 de març 2021

Taula de diàleg

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, després de la ronda de contactes amb els líders de tots els partits que han obtingut escó, i un cop esbrinats els seus probables suports per a la investidura, ha proposat Pere Aragonès perquè en el Ple corresponent presenti la seva candidatura a ser proclamat 132è. President de la Generalitat de Catalunya.  Fins aquí tot correcte. A partir d’aquest moment els tres partits que s’autoproclamen independentistes i que en teoria han de donar el seu suport al candidat a president, han mostrat, de manera més o menys clara, les seves cartes.

Pel que fa a Esquerra Republicana i la CUP, han embastat un preacord de mínims que les seves respectives bases han aprovat. Pel que fa a Junts x Catalunya i ERC, l’acord sembla estar encara molt verd. Un escull important és el paper que ambdós partits creuen que ha de tenir durant aquest mandat el Consell per la República. Junts defensa que el Consell per la República sigui l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però ERC vol que la coordinació es faci a través d’un ens format pels tres partits i afegint-hi l’ANC i Òmnium. Aquest format  seria similar al que es va reunir a Ginebra durant la legislatura anterior per a abordar moments clau, com ara la resposta a la sentència del judici contra el procés, però que va deixar de funcionar.

Junts x Catalunya defensa que el Consell per la República ha d'encapçalar el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l'1-O, assumint la preparació d'estructures per a l'estat català en un "context segur" i també representar-lo internacionalment. Per la seva banda ERC i la CUP preveuen donar un "marge" a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un "nou embat democràtic", sense concretar si ha d'haver-hi un altre referèndum. Aquest serà doncs el punt clau de les negociacions entre els tres partits, tenint en compte que ERC anomena la taula de negociació com de "diàleg" i és ben sabut que la distinció entre diàleg i negociació és ben diferent. Dialogar es pot dialogar sobre moltes coses (el temps, la salut, la família, l'esport...), en canvi negociar s'ha de fer sobre coses concretes i que interpel·lin els interlocutors.

El mateix MHP Quim Torra ha acusat ERC i la CUP de voler “amagar-se” darrere d’una taula de diàleg amb l’estat espanyol que, segons ell opina, “no serà útil”, ja que el document que han preacordat, preveu donar un “marge” a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un “nou embat democràtic”, sense concretar si ha d’haver-hi un altre referèndum. Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Una correcta reflexió arran d’aquestes negociacions preinvestidura, les escriu l’historiador, Agustí Colomines, en l’article titulat ’’L’error d'Esquerra”, que podeu llegir a continuació.

L'error d'Esquerra

Negociar no vol dir mercadejar. I tanmateix, aquesta és la sensació que està transmetent la negociació entre els partits independentistes per acordar la investidura de Pere Aragonès. Com que a Catalunya els governs de coalició són més aviat recents i les normes i els terminis per encarar la investidura s’havien aprovat en temps dels governs d’un sol partit, ara la negociació esdevé dramàtica. Acostumats al fet que Pujol feia i desfeia a plaer, la demora actual posa nerviosos els estats majors dels partits i la bombolla mediàtica que segueix el dia a dia dels pactes com si fos un reality show. No n’hi ha per a tant. És millor allargassar la negociació dos mesos, si és que calgués, que tancar un mal acord. El govern que surti del pacte entre Esquerra, Junts i la CUP ha de ser sòlid, suportat per un programa realista, de cap manera antisistema, i que s’allunyi de la política màgica, que consisteix a escriure sobre el paper una cosa i a la pràctica fer la contrària. Per tant, tal com vaig escriure en el meu article anterior, no passa res si Pere Aragonès, que de moment només compta amb el suport d’Esquerra i la CUP, fracassa en el primer intent de ser investit president. És tan sols el primer round.

Esquerra s’ha equivocat a l’hora d’abordar la negociació amb Junts. No és tan sols que els arrogants negociadors republicans —a alguns dels quals els sobra testosterona— decidissin “vexar” Junts amb la decisió d’iniciar la negociació amb la CUP. Ha estat més que això. El document de mínims, presentat com un preacord, signat entre Esquerra i els cupaires és, en la part substancial, favorable a la tesi dels republicans que ara toca apostar per la taula de diàleg. Com diu Lluís Llach, votant confés de la CUP, regalar dos anys al PSOE perquè sí, no és d’una gran sagacitat ni exigent. Ja estem acostumats a la solemnització del fum. Una de les discrepàncies entre Junts i Esquerra és, precisament, la negativa dels de Puigdemont a signar un xec en blanc —i amb un termini tan llarg— a una negociació amb l’estat que el PSOE dilata tant com pot. Junts reclama una periodització més curta i que, a més, sigui avaluada com aquell qui diu semestralment. El PSOE no és l’aliat de l’independentisme. Al contrari, vol desarticular-lo. Potser això convingui al sector federalista d’Esquerra, aquell que, com l’actual diputat republicà Joan Josep Nuet, és capaç de defensar-se davant del tribunal que l’està jutjant amb una frase que és, es llegeixi com es llegeixi, una contradicció. Un oxímoron: “Jo intentava passar l’independentisme pel filtre constitucional”. No hi ha independentisme constitucional, si no, és una estafa. És clar que Nuet ni era independentista quan estava a la mesa en nom de Catalunya Sí que es Pot, ni ho és ara que ocupa un escó a Madrid en representació d’Esquerra. Alguns dels 11 partits que integren la CUP tampoc no ho són, d’independentistes, però per al comú dels mortals els cupaires són el sector més exigent nacionalment. Secrets de la política catalana.

Amb un panorama com aquest, que a més va acompanyat d’un clar intent d’acabar amb el protagonisme des de l’exili de Carles Puigdemont (d’aquí la tornada en secret de Meritxell Serret o la campanya contra el Consell per la República dels propagandistes habituals), ¿qui podia esperar que el proper cap de setmana Aragonès fos investit president amb els vots de Junts? Esquerra s’equivoca quan confon Junts amb CiU. No dubto que l’anomenat sota govern de Junts a la Generalitat, la majoria provinent de CDC o del PDeCAT (com els consellers de l’actual govern), estiguin “viciats” i pressionin per arribar a un acord ràpid per seguir com sempre. Però negociar càrrecs sense pactar prèviament l’estratègia seria trair descaradament el programa amb el qual Junts es va presentar a les eleccions i va aconseguir un empat tècnic amb els socialistes i Esquerra. L’electorat d’Esquerra potser estigui d’acord amb l’estratègia normalitzadora imposada per Oriol Junqueras i pactada amb el PSOE. L’electorat de Junts, en canvi, va votar en clau de desobediència i per impugnar un possible procés de negociació, sorgit d’un pacte entre partits per investir Pedro Sánchez, que es converteixi en el nou processisme. Una altra roda del hàmster per tornar a dilatar indefinidament la resolució del conflicte. Girar full a terminis. En aquest sentit, és més partidista la famosa taula de diàleg que el Consell per la República, a la direcció del qual hi ha militants ben coneguts de la CUP, Esquerra, Junts i Demòcrates. A l’acte de Perpinyà anterior a la pandèmia va assistir-hi tothom.

El nou Govern no té, de moment, els suports necessaris per posar-se en marxa. En la línia de la conferència d’abans-d'ahir del secretari general de Junts, Jordi Sànchez, la portaveu parlamentària del partit, Gemma Geis, va insistir ahir que el partit aposta per un govern “fort i estable”, sota la presidència del candidat d’ERC, Pere Aragonès, però que encara no es donen les condicions, quan falten 48 hores per al debat d’investidura, per investir-lo. Previsiblement, per tant, no hi haurà acord ni divendres ni diumenge. No hauria de ser cap drama si Esquerra aprengués la lliçó i es posés a negociar amb Junts amb respecte i seriositat. Pendents del que farien o no farien els 9 diputats de la CUP, Esquerra ha deixat perdre els 32 de Junts. Els errors es paguen i les presses entrebanquen.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de març del 2021

 

18 de març 2021

“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021

 

11 de març 2021

Fora mascaretes !!

Els habitants d’aquest planeta anomenat Terra hem conegut en ple segle XXI allò que els mateixos habitants del segle XIV varen conèixer com ‘la Pesta Negra’, és a dir una pandèmia global que ha afectat tothom. Després de pràcticament un any, avui encara no estem a prop de poder treure’ns les mascaretes i de veure la cara dels nostres interlocutors en tota la seva extensió. Això fa que moltes actituds i gestos quedin dissimulats darrere la mascareta i no es pugui copsar la certesa o la falsedat de les  paraules que discursegen algunes persones.

Darrerament, però sembla que les mascaretes, o potser millor dir les ‘caretes’, van caient i mostren el veritable rostre dels polítics que ens manen des del centre d’Espanya. Ens havien dit que volien un ‘diàleg’ i el que en realitat volen és una rendició incondicional. Des de la Moncloa ens volen presentar a Pedro Sánchez com el president espanyol més compromès de la història en l’aposta pel diàleg amb Catalunya i la Fiscalia (de qui depèn?) ha presentat el recurs perquè es retirés el tercer grau als presos polítics. L’endemà que el jutge revoqués el tercer grau dels presos independentistes de Lledoners, Dolors Bassa s’ha mostrat “decebuda i enganyada” pel govern espanyol. L’episodi del Parlament Europeu, amb l’aixecament de la immunitat dels tres parlamentaris catalans, és especialment rellevant: ¿com casa voler desjudicialitzar el conflicte i deixar els eurodiputats de Junts en mans del Suprem? ¿Com lliga dir que es vol passar pàgina amb el fet de fer tot el possible per evitar que els presos tastin, ni que sigui temporalment, una llibertat que se’ls ha privat des del 2017?

En tots aquests anys l’estat espanyol no ha fet res per seduir els catalans. Espanya fa segles que es comporta de manera absolutament dèspota amb Catalunya, però no ens pot aniquilar perquè necessita els nostres diners i  el nostre treball per a sobreviure i seguir fent veure que és un estat poderós. El seu diàleg només ha estat un monòleg traduït en cops de porra i més repressió. El  3 d’octubre del 2017, amb el discurs del Felip, va quedar clar que de l’Estat no es podrà esperar mai el reconeixement de la sobirania de Catalunya, per tant sembla que l’estratègia dels unionistes consisteix a dividir els sobiranistes catalans i pot semblar que assoleixen aquest objectiu amb l’ajut dels tribunals. Però tan sols és un miratge i la realitat els va rebotant a la cara amb les sentències que des d’Europa es dicten a favor dels polítics exiliats. Com ha manifestat recentment, Thomas Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford (EUA): “Espanya encara arrossega un problema històric, no s’ha desfet de la seva visió castellana de fer guerra amb mitjans aparentment polítics”.

Això vol dir que els catalans no defallirem en el nostre objectiu d’aconseguir l’alliberament de Catalunya i que el nou Govern maldarà per dedicar totes les seves energies a recosir complicitats i a aparcar els retrets. Per posar un toc d’humor en aquests dies de foscúria política, res millor que llegir l’article que, sota el títol de ‘Finis Cataloniae’, ha publicat el periodista, Joan Rovira, on descriu la situació que, a parer seu, està provocant que Espanya es cregui erròniament que Catalunya està amortitzada i que aquestes darreres eleccions han sentenciat la fi de l’independentisme. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

‘Finis Cataloniae’

Ja no es porta això de posar títols en llatí, i potser no impressiona tant com el febrer del 1939, en aquell inoblidable article de Carles Sentís on celebrava ple de joia la defunció de la Catalunya republicana i el renaixement de “l’autèntica” Catalunya. La real, que sempre queda bé, i que acostuma a coincidir amb “la reial” i “l’espanyola”, que és com Déu mana. La solemnitat del llatí fa que et vinguin ganes de buscar el primer picapedrer de guàrdia i demanar-li que agafi una llosa de pedra i escrigui amb tipografia immortal (una Trajan, per exemple) aquesta sentència dels déus. Com si hagués estat dictada des del cim del mont Sinaí. Finis Cataloniae, la fi de Catalunya. Poca broma. Se’t posen els carquinyolis per corbata.

Estem condemnats (i condemnades). Han tingut tanta paciència amb nosaltres, tanta, durant tants segles, però són tan bons, tant, que no ens bombardegen amb bales de canó sinó amb un missatge “por tierra, mar y aire”, que és com s’envien els missatges apocalíptics. Amb aquell to, “militar, por supuesto”, que tant agrada a les Espanyes.

Catalunya està acabada. Li espera una decadència que riu-te’n tu d’Albània o Corea del Nord. Ja no ens diuen que deixarem de ser europeus, perquè després del cas d’Escòcia (que ha aconseguit no ser independent i no ser europea) millor no remenar segons quins temes. Simplement ens diuen que ens morirem de gana, que acabarem conreant calçots i picant pedra per fer-ne pans, com fèiem abans de tenir la immensa sort de ser admesos a l’imperi madrileny. El 14-F la vam cagar. No vam votar el que tocava. Hem tingut tres anys i mig per fer-nos perdonar el 2017 i aquí estem, insistint en el nostre suïcidi col·lectiu.

I per acabar-ho d’adobar, i en això sí que tenen raó, fem el ridícul amb la SEAT-VW: una rebequeria infantil, ui, no, si hi va el monarca espanyol, el govern català prefereix amagar-se sota les pedres. Quina gran oportunitat perduda, mentre fan els seus tripijocs de partit, la mar d’entretinguts amb les seves joguines i discursos. I van i li regalen a Felip VI el titular més trampós: el mateix rei que trucava les empreses perquè marxessin de Catalunya (qui és el ruc que mata la gallina dels ous d’or?), ara es presenta com el rei que lluita per atraure inversions i crear feina. Amb la pasta que hi posarà l’Estat, de la qual encara no n’hem parlat, però un bon titular no té preu.

Atenció, espòiler: està en marxa una nova estratègia. Infinitament més intel·ligent i perillosa que els “piolins” i la repressió, tot i que evidentment tot està relacionat: o passes pel tub a les bones, quan ja estiguis per rendir-te, o t’obrim el cap o t’arruïnem la vida.

Catalans (i catalanes) només us espera la decadència, la ruïna, la misèria, si seguiu per aquest camí. Us carregareu Catalunya abans que sigui independent! Abans enfonsarem Catalunya que deixar-la marxar, però a sobre us en donarem la culpa a vosaltres. És el missatge de l’Espanya disposada a guanyar, activant tots els seus tentacles (econòmics, polítics i mediàtics) a Catalunya. Frustrada pel fracàs espectacular de l’operació Illa.

La fi del món, cada dia. La fi de Catalunya. Acuradament planificat i coordinat. No és una improvisació. Hi ha neurones al darrere. Tota guerra es planteja sobre el mateix: mira, val més que et rendeixis a la primera, perquè si no encara hi sortiràs perdent molt més. Traduït: por, por de la bona, a veure si et tremolen les cames, et cagues a les calces, obres les portes de la muralla i t’agenolles i dones gràcies per continuar amb vida.

Com deia Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, la millor victòria és la que s’aconsegueix sense combatre una batalla. Aquesta subtilesa exquisida, però, no està a l’abast de l’estil madrileny i espanyol de palo y tentetieso.

Tenim un problema: un relat tòxic, ben plantejat, potent. Perillosíssim. L’antídot no és aplaudir insensatament una política independentista que no té altre melic que ella mateixa, els indults, les amnisties fantasioses, les escorrialles de l’autonomia i el repartiment de parcel·letes de poder. Il·lusos: no hi ha altra oferta que la rendició incondicional, amb Sánchez o el Cid Campeador.

L’antídot és recordar que aquest és un país capat. I treure’n conclusions dures i realistes. Pot sonar una mica bèstia, en soc conscient, però la por funciona aquí fabulosament, ho enfanga tot. És el gran parany, creure’ns que amb Espanya estarem millor, com si en tants segles no haguéssim après res. Com si no haguéssim perdut res. El Finis Cataloniae són ells (i elles). I tenen una oportunitat històrica per aconseguir-ho.

Joan Rovira

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 08 de març del 2021

 

04 de març 2021

Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)