En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

15 de novembre 2017

L’engany de l’independentisme



Aquests darrers dies, persones vinculades a ERC, al PDECat i també a la CUP van dient pels mitjans que els independentistes no estàvem preparats. Anna Simó ha assegurat que en la pròxima legislatura la via unilateral és impossible. Tot això està essent aprofitat pels pregoners unionistes per dir que l’independentisme no tenia majoria, que no tenia pla, que no tenia res preparat... en una paraula, que ens va enganyar. Potser que ens ho fem mirar, doncs dir alegrement que no som majoria, quan els resultats del 27S varen ser d’un 55% a favor de la independència i un 45% en contra (si es descompten els vots que van anar a CSQP) és una fal·làcia. Pla n’hi havia, doncs sinó que ens expliquin que van fer durant mesos i mesos els experts del Consell per a la Transició Nacional. El “no estàvem preparats” no vol dir que no s’havia previst res, sinó que no s’havia previst com superar la part final quan l’Estat respon amb extrema violència i la Unió Europea mira cap una altra banda. Ara toca estar més preparats que mai i això vol dir només una cosa: omplir les urnes el 21D amb vots a favor de la recuperació de les nostres institucions i del nostre autogovern. Els que diuen que l’independentisme ha enganyat els catalans en el fons cerquen la manera que no anem a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer. Llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal que respon a cinc preguntes que ens podem fer tots i cadascun de nosaltres.

Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?
Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

2. Un aclariment: què va passar a l’octubre?
L’expressió de Sergi Sabrià en el sentit que el govern no estava ‘preparat’ per a allò que va passar després de la proclamació de la independència ha servit de gran argument per a desencadenar la campanya que ara vivim. Les seues declaracions han estat tretes de context i manipulades, igual que les declaracions del president Puigdemont a Le Soir (desintoxicació) i les de Joan Tardà (desintoxicació) en el sentit que cal continuar augmentant la majoria independentista.

Repassem els fets. El colp d’estat del 20 de setembre, amb la detenció de càrrecs importants de Vice-presidència i Economia, va malmetre la preparació del referèndum. Semblava que no es podria fer però en deu dies es va muntar de nou. I el primer d’octubre vam votar però vam viure una repressió mai no vista i una agressió impròpia d’un règim democràtic. El govern va entendre aleshores dues coses. La primera, que havia de proclamar la República precisament per donar resposta a l’heroïcitat de la gent. La segona, que l’estat espanyol seria molt més violent que no es preveia.

I aleshores va arribar l’aplicació d’això que en diuen el 155, que no ho és. La reacció a l’aplicació del 155 era a punt, preparada i documentada, però és que resulta que no van aplicar el 155. Van anar molt més enllà del que deixa fer el 155, van violar llur constitució completament i van aplicar coses que no únicament no eren previstes, sinó que havien estat descartades de manera explícita i prohibides pels , mateixos constituents espanyols –que, per exemple, van deixar escrit que no era possible la dissolució del parlament. I actuacions com aquesta, era impensable que el PP pogués dur-les a la pràctica. Perquè són completament il·legals, però sobretot perquè tothom pensava que el PSOE no acceptaria una violació tan flagrant de la constitució i que Europa tampoc no s’hi avindria. Però resulta que va passar.

I el dia de la proclamació de la independència, en vista de la nova situació creada per la violació flagrant de la constitució espanyola, el president Puigdemont va prendre una decisió. Que la nova república no naixeria de l’enfrontament armat entre les policies espanyola i catalana i que calia negociar. En aquest punt la consellera Ponsatí sí que ha fet una crítica raonable i molt interessant, quan s’ha demanat si l’estratègia negociadora del president era l’adequada. Però, en aquest cas, al final, no parlem sinó d’una decisió estratègica. Si el president hagués donat als Mossos l’ordre de defensar la població –cosa que estava preparada–, on seríem ara?

Catalunya havia d’haver previst que Espanya fins i tot violaria greument la seua constitució i que el PSOE i la Unió Europea acceptarien i aplaudirien un fet tan greu i inaudit com aquest? De debò? És això que es retreu al govern català? Doncs si és això, té poc a veure amb el fet d’estar preparats o no i, diguem-ho clar, no és cap engany als electors. Si de cas, qui enganya és qui viola la constitució després de passar el dia dient que és intocable i que cal complir-la en tot moment i en tota circumstància.

3. La gran qüestió: però la República estava preparada o no?
És clar que sí. Si la Generalitat va retre l’administració va ser únicament com a resposta a la violència de l’estat espanyol i per la voluntat d’evitar problemes als funcionaris i perills a la població civil. Però hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? Sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats. Els Mossos, com havien demostrat durant els atemptats gihadistes, podien tenir i conservar el control del territori, i hi havia països disposats a reconèixer el nou estat. Tan obvis i evidents que no cal ni esmentar-los perquè fins i tot els antiindependentistes saben quins són.

Aquests que diuen que no s’havia preparat res amaguen fets tan tangibles com el desplegament de la hisenda pròpia, completat –tot i que avortat per mitjà d’una altra mesura il·legal: la intervenció dels comptes bancaris de la Generalitat. El desplegament de la diplomàcia catalana, per una altra banda, era tan evident i tan actiu que la primera cosa que ha fet el govern espanyol només d’ocupar la Generalitat és desmantellar Afers Exteriors. I, pel que fa a la capacitat dels Mossos, insistesc a posar de referència tot allò que va passar arran de l’atac gihadista i la crisi brutal que es va desencadenar amb el govern espanyol per aquells fets. Poden dir què vulguen, però la feina havia estat feta.

4. Una mica de perspectiva: qui ho diu que la República ha fracassat? Com continuarà viva després de les eleccions?
Imaginem-nos que els partits independentistes guanyen les eleccions. Imaginem-nos que obtenen la majoria al parlament. Imaginem-nos, posats a imaginar, que superen la barrera del 50% dels vots. No és una perspectiva estranya ni tan difícil. Imaginem-nos que, fet això, el parlament impulsa el procés constituent i comença a aplicar la llei de transitorietat. I que el carrer es mobilitza en la línia del dia 3 d’octubre o de dimecres de la setmana passada. Què passa aleshores?

La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport. Fins i tot dins l’administració, i això és molt important, comença a expressar la resistència a l’ocupació de la Generalitat pel PP. Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus. O és que hi ha ningú capaç de defensar que avui Europa mira Catalunya amb els mateixos ulls que la mirava a final de setembre? La qüestió no és convocar eleccions sinó guanyar-les i avui l’independentisme sembla més reforçat que no pas ara fa dos mesos. Quanta arbitrarietat més podrà suportar Europa? Quanta crisi podrà suportar Espanya?

(Atenció, per cert, que ahir l’Íbex ja va baixar dels 10.000 punts després d’encadenar deu dies seguits de baixades i va tornar al punt on havia caigut per la vaga general del 3 d’octubre, és a dir, perdé tot el que havia guanyat després de l’aplicació del 155. Sembla que no se’n refien…)

Hi ha qui, en vista d’això, demana si no hi hauria cap més camí que tornar a guanyar les eleccions. Jo no l’hi veig. Però, siga com vulga, la pregunta és una altra: i si ens rendim i perdem les eleccions, què en traiem? És que Catalunya estaria millor en mans del tripartit unionista? És que es resoldrà cap dels problemes que ens ha dut fins ací?

5. I que no ens passe per alt: el cinisme és digne de ser denunciat
La independència estava preparada i si no s’ha concretat més fins ara ha estat per l’agressió i la repressió brutals que Espanya va descarregar a Catalunya. Per això és d’un enorme cinisme arrecerar-se rere les porres de la Guàrdia Civil, aprofitar-se dels barrots dels Jordis i aixoplugar-se en el refugi de l’arbitrarietat judicial i política per bescantar els qui han lluitat per fer la República i han acomplert la tasca per a la qual van ser votats. De manera que lliçons dels qui han fet, fan i faran qualsevol cosa per impedir la República ni una, ni mitja, ni cap. Que el llautó es veu massa…

PD. I mentrestant continuen sense voler entendre que el carrer dirigeix el moviment independentista. I tornen a repetir l’esquema que, havent foragitat Mas, s’acaba l’independentisme. Com si la declaració d’aquest polític o aquell pogués desfer l’onada que va inundar Barcelona dissabte. Quines ganes de no entendre res.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb.cat publicada el dimecres 15 de novembre del 2017

09 de novembre 2017

Catalunya davant el 21D

El poble català està en estat de xoc. Tots sabíem que fer la República Catalana tindria moltes dificultats però que, a la curta o a la llarga, ens en podríem sortir. Ara ens ha caigut la bena, amb aquesta gent del  ‘Gobierno de España’  no ens hi podrem entendre mai. Tant li fa que governi la dreta com l’esquerra, els conservadors o els més “progres”. Espanya (el ‘Gobierno’ d’Espanya) només ens vol per treballar i pagar, per la resta submissió, odi i persecució. L’historiador Josep Maria Solé i Sabater, especialitzat en la Guerra civil espanyola i la seva postguerra, ha escrit un magnífic article titulat “Odi d’Estat”, que podeu llegir tot seguit, on fa un repàs a la recent història d’Espanya, demostrant que els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre la Catalunya actual, ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Llegint-lo tots els catalans siguin més o menys independentistes, ens hem de posar al davant del repte signifiquen les eleccions del 21-D. Si els unionistes trenquen el bloc cívic i polític que ha demostrat una força colossal en aquests anys, l’Estat espanyol i les forces internacionals que li donen suport hauran guanyat i aquest odi d’Estat que denúncia en J.Mª Soler, caurà com un llosa sobre el nostre poble. Tot al contrari, si els partits que rebutgen el 155 surten guanyadors amb una victòria clara i contundent, llavors les forces independentistes demostraran el seu poder i la resta del mon ens veurà com una gent de pau que vol construir un Estat millor per la seva població i que vol deslligar-se d’una vegada per totes del jou imperialista d’una Espanya, que s’està desintegrant i enfonsant en el seu magma dictatorial i antidemocràtic.

Odi d’Estat

Les vexatòries paraules homofòbiques de la policia espanyola referint-se a Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, en ser conduït a un dels ergàstuls de Madrid, capital de presons, per un cop d’estat constitucional per PPSOECs, són el resultat d’un odi alimentat des del poder de l’Estat.

Espanya, com a Estat, no estima Catalunya en res, la seva hostilitat la va conduint a l’odi. No accepta la seva cultura, la seva identitat, la seva llengua, el seu pluralisme, la seva visió del món, el seu ferm europeisme, la seva història mil·lenària. Només cal recordar les més variades declaracions de molts dels qui han tingut poder a l’Espanya contemporània. De Sagasta a Dato, Primo de Rivera, Prieto, Negrín, Franco, Aznar, González, Guerra, Rajoy o l’actual poder judicial i classe política. D’esquerra o dreta. Tots hostils al dret propi del poble català.

És un rebuig emocional que s’imposa sobre els altres, no és d’origen cultural, ni filosòfic, ni polític. És econòmic. El nacionalisme espanyol de dreta o esquerra pensa igual quan aquest és l’objectiu. No vol de cap de les maneres renunciar a l’aportació de recursos, de riquesa de Catalunya cap a Espanya, la darrera xifra reconeguda per economistes independents és de 16.000 milions d’euros. Sense comptar amb els dèficits seculars, que van de les infraestructures més variades a fer radicar a Madrid els punts més cabdals i definitius de l’Estat. Un Estat centralista i centralitzador.

 A Espanya el poder financer, l'oligarquia política, els sectors judicials, administratius i burocràtics de l’Estat, l’alta clerecia, el món cultural i universitari beuen d’un nacionalisme espanyol agressiu vers la resta. És l’afirmació 'Castilla conformó España', que deia Ortega y Gasset. Per això en el seu espanyolisme poden trobar-se junts el nucli majoritari del progressisme, l’esquerra, la dreta, l’extrema dreta i els seus aliats ideològics necessaris. El racisme, l’homofòbia i el masclisme.

En aquests valors eduquen i formen, per això és àmpliament majoritari. Sense una reflexió des de la igualtat i el respecte vers els altres el nacionalisme espanyol seguirà sent excloent. Autoritari.

Catalunya al llarg del segle XIX, des d’un relatiu triomf econòmic del liberalisme, que no polític, va intentar modernitzar Espanya perquè se situés a un nivell amb la resta dels països europeus. Mai ho va poder aconseguir. La resposta del poder omnímode dels sectors detentors de l‘Estat ho van impossibilitar. Els grans terratinents, els bancs, l’exèrcit i l’Església es confabularen per mantenir l’statu quo, el domini econòmic, ideològic, polític i cultural. Una societat que defensava a sang i foc els seus privilegis per damunt de l’opció d’una societat més moderna, justa i equilibrada.

L’Estat espanyol i la monarquia caduca i corrupta, en perdre les darreres colònies, van veure les orelles del llop. A les demandes democràtiques autonòmiques d’una Catalunya que optava decididament per la via industrialista i europea van respondre amb l’exèrcit, van deixar en lletres de motlle en la premsa militar i civil que 'Cataluña nunca sería una segunda Cuba'.

Es van acabar aleshores els literats i escriptors espanyols col·legues dels catalans o l’admiració a la laboriositat catalana, van començar a cultivar una notòria desconfiança. Desconfiança vers tot allò català, és a dir, el proteccionisme, la indústria, el moviment obrer, una capital europea, la llengua i la cultura. Tenir partits propis que denunciaven les tupinades electorals de conservadors i liberals o per publicar la complicitat manifesta del PSOE en permetre que sortís escollit algun dirigent obrer que només legitimava el sistema corrupte sense anar d’arrel a abatre’l. Eren la cirereta dolça d’un pastís enverinat.

Els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre Catalunya actual ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Les rudes argumentacions idèntiques. Trist, molt trist, per si tenen dubtes en aquesta afirmació consultin l’hemeroteca dels diaris en xarxa d’aquella època.

El 1906 a causa un atac vandàlic de la guarnició de l’exèrcit a Barcelona contra la revista satírica el Cu-Cut i el diari La Veu de Catalunya s’aprovava la Llei de Jurisdiccions, on s’iniciava un camí de dramàtiques conseqüències, un pas que, anys a venir, seria la llavor de sang i de milers de morts en temps de la Guerra Civil. S’ha de saber que mai s’ha recuperat el nivell de llibertat de premsa i opinió que es va gaudir els anys 1905-1906.

La Llei de Jurisdiccions fou una greu i errònia decisió, va posar en mans d’un exèrcit agressiu i arcaic, ressentit pel desastre del fracàs colonial, poder ser jutge i part en l'esdevenir d’Espanya.

És el que permet explicar el pes determinant de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Tot era per mantenir els privilegis, per preservar el control de l’estructura del poder de l’Estat que estava al seu servei. Aquí els catalans sempre molestaven, fos la Lliga, la CNT, ERC o els partits obreristes a partir dels anys trenta. Eren un ens plural i divers que volia modernitzar a partir d’una societat rebel una Espanya oficial somorta.

D’aquí el franquisme victoriós, el nacionalisme d’extrema dreta triomfant en la guerra més cruel tenint com aliats feixisme i nazisme.

La dictadura de Franco és el triomf de la brutalitat i la mediocritat, tot allò que era sa de la societat fou anorreat, la més derrotada va ser Catalunya, ja que era l’ànima i baluard d’una República. Catalunya es quedà sense res. Ni institucions, ni dirigents, dividits interiorment i amb la pèrdua irreversible de tots els qui havien apostat per una societat millor. La llengua i la cultura perseguida en un descarat intent de genocidi cultural.

L’odi a Catalunya no s’amagava. Els exemples són infinits. La transició democràtica suavitzà recels, no els feu desaparèixer. Quan altre cop el país lluitava per refer la seva identitat apareixia el nacionalisme espanyol, sense vergonya.

Primer va ser el PSOE amb la LOAPA i els GAL, després arribaria el PP d’Aznar amb la FAES i l’ideari espanyol més exaltat. D'altra banda, Catalunya fent anys d’equilibris polítics i econòmics amb Pujol i de trapezista emprenyada en el breu període Maragall.

Montilla els permeté treure la màscara. Ja no els calia patir, tenien un president pla, inexistent, tenien, a més a més, l’ús favorable de la Constitució espanyola redactada per defensar els seus interessos. Només els seus.

L’espanyolisme aleshores es manifestà desvergonyit i maldà per frenar el catalanisme nacionalista, esdevingut independentisme. El detonant va ser un Rajoy que s’envoltava de la 'rojigualda' i renegava d’un Estatut votat pels catalans en referèndum, a més a més, per més estupidesa, aprovat per les Corts espanyoles. El Tribunal Constitucional no arbitrà, va fer d’Inquisició.

El nacionalisme espanyol plantava cara a l’independentisme i el PSOE s’hi sumava. És aleshores que s’atien els exabruptes, els insults, les calúmnies, les mentides. Tot s’hi valia. Els catalans, però, hi plantaven cara i aleshores l’espanyolisme començava a perdre l’oremus. Inhabilitacions i multes. Amenaces i campanya per terra, mar i aire per crear hostilitat i... odi. Des de l’Estat.

El dia clau, sense retorn, és l’1-O quan la Guàrdia Civil i la Policia espanyola agredeixen i peguen uns votants confiats amb la força de la voluntat democràtica d’exercir la seva voluntat. Cau el castell de cartes de la democràcia espanyola. L’Estat menteix, els agredits els transforma en agressors, les víctimes en culpables. Als dirigents de l’independentisme se’ls titlla de bojos, d’irresponsables, posant la maquinària mediàtica al seu servei amb afany destructiu total.

De fa temps havien col·locat les persones adequades als medis judicials que s’ajustessin als seus objectius. El resultat és sabut, presó i persecució. Indefensió i anul·lació de facto de la Generalitat, l’espanyolisme pels carrers conviu amb l’extrema dreta i el franquisme nostàlgic, fins i tot amb emblemes nazis. Tot s’hi val altra vegada, ja tenen enemic a vèncer.

És d’escàndol la tènue condemna d’una violència creixent de l’espanyolisme, una violència que, malgrat tot, no fa caure en la provocació el catalanisme independentista. No se senten còmodes davant l’opinió pública internacional en haver detingut mig Govern i continuar sent far de llibertat els líders d’Òmnium i ANC engarjolats.

El ressò internacional de l’exili a Bèlgica de mig Govern, amb el president Puigdemont al davant els enfurisma. Des del poder autoritari imposen amb sordina el rebuig a la catalanitat igualitària amb determinació agressiva, intentant dissimular la ràbia interna que els domina. Aquí, però, no poden enganyar ningú el PPSOECs, una vegada i una altra se’ls escapa un profund ressentiment, és llavor altre cop per a l’odi.

J.M. Solé i Sabaté
Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimarts, 7 de novembre del 2017

26 d’octubre 2017

Citacions

Pròpies o atribuïdes a  Abraham Lincoln (Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 - Washington DC, 15 d'abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d'Amèrica, qui va començar la Guerra Civil, la guerra més violenta i la major crisi moral, constitucional i política de la història del país. A través d'aquesta guerra s'annexionà el Sud, preservà la Unió, abolí l'esclavitud només als estat confederats, enfortí el govern federal i centralitzà l'economia.                

Aplicables a la situació d’avui a Catalunya.
  • Cap home no és prou bo per a governar-ne d'altres sense el seu consentiment. (Peoria, Illinois, 16 d'octubre de 1854).
  • Crec que aquest govern no pot suportar permanentment una meitat esclava i una meitat lliure. (Discurs, 16 de juny de 1858).
  • Sempre he cregut que tots els homes haurien de ser lliures; i si algú ha de ser esclau, que ho sigui primer aquell que vol l'esclavitud pels altres. Quan algú argumenta a favor de l'esclavitud, sento un fort desig que la tasti ell mateix. (Discurs adreçat a un regiment que marxava al front de la Guerra de Secessió, 17 de març de 1865).
  • Pots enganyar a tothom durant algun temps; fins i tot pots enganyar a algunes persones durant molt de temps; però no pots enganyar a tothom tot el temps. (Fragment d'un discurs de 1856 o del setembre 1858 a Illinois).
  • Un vot té més força que una bala de fusell. (Discurs de la primera convenció nacional del Partir Republicà el 29 de maig de 1856 a Illinois).
  • Aquesta nació, amb l'ajuda de Déu, veurà el renaixement de la llibertat, i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra. (Discurs de Gettysburg 1863).

Esperem que el deus il·luminin als que han de decidir i demà sabrem si som lliures (més o menys) o esclaus.

17 d’octubre 2017

La DUI, ara ja toca

Els pitjors presagis s’han acomplert i Jordi Sánchez, president de l'ANC i Jordi Cuixart, president d'Òmnium, han estat empresonats per orde de la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carme Lamela, una jutgessa que, dit de passada, fou condecorada pel ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, amb la medalla al mèrit policial en ocasió del 2 d’octubre, Dia dels Àngels Custodis, patrons de la policia espanyola i a qui, un any abans el 15 d’octubre del 2016, li va ser atorgada la Creu de Plata del Mèrit de la Guàrdia Civil, onze dies després de fer-se càrrec d’investigar una baralla de bar entre guàrdies civils i uns joves a Altsasu (Navarra), que ella va considerar delicte de terrorisme.

Espanya i per descomptat Europa ja tenen presos polítics. Abans d’això la carta del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, era un pas esperat des de feia dies. L'allau de reaccions a l'escrit no s'ha fet esperar, sobretot després de comprovar-se que el president català no ha donat la resposta binària que demanava el govern espanyol. La CUP ha criticat el contingut de la carta i ha insistit en proclamar ja la República, perquè aquesta serà l'única manera que el govern espanyol s'obrirà a dialogar. "Negociar sempre i tot, però una vegada se'ns reconegui com a subjecte polític, una vegada haguem proclamat la república" han dit els cupaires.

Si ho mirem amb bons ulls, Espanya ha estat el primer país del món que ens ha reconegut, desprès de més de 300 anys de sotmetiment. Aquest 1 d’octubre ha fet el pas decisiu reconeixent el naixement de la República Catalana, això sí, ho ha fet “a l’espanyola”. Ens ha reprimit judicialment i policialment de forma violenta, ens ha intervingut els comptes, ens ha espiat il·legalment, ha amenaçat les nostres empreses i ara volen acabar amb el model d’èxit del nostre ensenyament. Aquest és el millor reconeixement que ens podien fer. Per tant, anem per feina que en tenim molta, ja som República i ara cal iniciar i aprovar el procés constituent, la nostra constitució.

El que no estigui preparat per donar el pas , que es faci enrere i doni pas a un altre, mes valent o mes intel·ligent, el poble empenyem als nostres polítics i no defallirem. Si ara ens rendim, aleshores si que la repressió serà violenta. Prenent una frase d’un expresident de la Generalitat, que es va fer famosa, fa temps, i que deia: “Això ara no toca”, hem de dir ben alt i ben fort: La DUI ara ja toca! En l’actual context, l'única opció que li queda a Catalunya és activar la independència. Això vol dir iniciar un camí incert, complicat i potser fins i tot dolorós a curt termini, però és que l'alternativa que ens espera si ens quedem és mil cops pitjor a l'incertesa que pot provocar la independència. Llegiu l’article sobre el tema que escriu el politòleg Marc Gafarot.

DUI és reconeixement internacional

De la mateixa manera que no pot haver-hi reconeixement de deute, sense deute previ, no és factible el reconeixement internacional si abans un territori no declara, de forma unilateral en la majoria dels casos, la independència. No entendre-ho així, és confondre a la gent, actuar equívocament, amb o sense mala fe, i dificultar precisament aquest reconeixement. A partir d’aquí s’enceta un camí, no exempt de sobresalts, on guanya el millor, que no és altre que el més hàbil, tenaç i perseverant. Un terreny on les mitges tintes, les inconcrecions i els diletantismes són mals consellers i l'únic aliat fidel és la fe en la victòria de la teva causa unida a l’honradesa de les teves conviccions. Primer no et vol reconèixer ningú, una obvietat en tota regla, en tant que els estats tots tenen compromisos i vincles entre ells, per després passar a un estadi on aquest nou fet consumat acaba produint una espontània reacció de la comunitat internacional que cerca l’adaptació i encaix jurídic de la nova i emergent realitat política. Estats bàltics, Croàcia i Eslovènia com exemples fefaents d’aquesta teoria i praxi.

El problema és que molts dels nostres polítics desconeixen sobre manera la realitat política internacional, el seus usos i costums i un determinat llenguatge particular, barreja de prudència i gosadia, això és l’habilitat diplomàtica, per fer reeixir els propòsits o interessos de cadascú sense alterar en el possible els sempre necessaris equilibris. Tants anys de formar part d’Espanya ens ha fet perdre la noció de tantes coses importants de l’anomenada alta política i ens hem quedat amb un perfil baix, mediocre on “l’ara no toca” o “qui dia passa any empeny” esdevenen filosofies de vida més letals que no pas vitals. És clar, hi ha una determinada gent a casa nostra que ha viscut molt bé amb l’autonomisme i, ara mateix, temen perdre un ‘modus vivendi’ considerable i la seva solució, òbviament, no passa per la llibertat del nostre país i sí per la seguretat de la seva butxaca al preu que sigui convingut o mercadejat. És la gent que té por, i a la que hem de témer i assenyalar, perquè són els que no respecten ni senten com a propi el patiment de la gent i que sí per contra s’il·lusionen amb els nostres fracassos col·lectius que són l’elixir de la seva comoditat. És clar que sense ètica i meritocràcia no hi ha independència possible i, sí molt d’autonomisme dins d’una Espanya que ens menysprea i ens detesta. El pitjor, si no hi ha remei, està per arribar perquè els espanyols ni perdonen ni obliden i menys encara si es tracta de catalans. Avís per a navegants i que caldria memoritzar pels temps sòrdids que, sense remei independentista, estan per venir.

Deia Albert Camus que fou a Espanya on la seva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima, i que tot sovint el coratge no obté recompensa. És efectivament, en aquesta Espanya, tan si val de dretes o d’esquerres com monàrquica o republicana, on els catalans, com resa l’havanera, tot ens ho hem jugat i tot ho hem perdut. Canviar-la és quimera, transformar-la utopia i encaixar-hi Catalunya una solemne ximpleria. Si ara no fem el que toca fer, condemnarem a vàries generacions com a mínim a la ignomínia i la desesperació política, matarem l’autoestima i la il·lusió conreada en aquests anys i, no ho amaguem, l’ombra de la traïció i la consegüent destrucció política, amb justícia o sense, perseguirà i acompanyarà per sempre més a tots aquells que no van saber o no van voler fer el pas definitiu cap a la nostra llibertat nacional. Tots havíem de saber que la llibertat no surt mai de franc, que la fortuna és per els audaços i que la pitjor corrupció és la dels que ocupen les instàncies més altes en tota societat. Tayllerand, mestre de la diplomàcia francesa, reivindicava sempre l’audàcia, avui metàfora del poble català; i el nostre Carbonell fa uns anys ja ens avisava dels perills de la prudència, avui exemple d’una classe política que encara té por a decidir en llibertat i sense complexes. No és bo que el poble vagi per davant dels seus representants polítics, però ben mirat tot el procés des d’Arenys fins avui ha estat el poble, i no els polítics, qui ha marcat les pautes principals i és també el poble qui ha afinat les notes més destacades d’aquesta simfonia encara inacabada.

Si no ho volíeu fer, per temença, convicció o traïció, o de veres el problema era no saber-ne prou, només calia dir-ho o deixar pas, sense estridències, crits ni escarafalls, a d’altres més preparats i convençuts. Ara és l’hora d’honorar els compromisos i dels fets; l’època de les excuses, els subterfugis i les procrastinacions és d’un altre temps que, qui sap si l’haurem ben aviat de començar a oblidar. Declaració unilateral sense més dilacions, claredat expositiva i apel·lació al diàleg que no falti. Tenim honradesa, rectitud i raó de la nostra part i un deute amb un poble ferit però encara no humiliat, que no és pas poc en els temps que corren i en l’objecte ennoblidor que ens ocupa.

Marc Gafarot i Monjó
Politòleg i Periodista

Article publicat al digital elMón.cat el diumenge 15 d’octubre del 2017

12 d’octubre 2017

Rajoy es creu fort

Aquest 12-O potser veurem passejar-se per Madrid la cabra de la “legión” al costat del “Piolín”, acompanyant els policies nacionals i els guàrdia civils que van atonyinar els catalans el diumenge 1-O. El president Mariano Rajoy els ha convidat a desfilar per primer cop en 30 anys per agrair-los els serveis prestats. Això ens pot portar a pensar que avui el Mariano es creu trobar-se molt més fort que abans de l’1-O. Ha vist que massacrar els catalans a cops de porra li surt de franc, al contrari, el PSOE i C’s ho aplaudeixen i Europa mira cap un altra costat. Sembla que  la maniobra tàctica de Puigdemont de suspendre la Declaració d’Independència no ha servit de res. Rajoy es sent fort, per això ha tancat aquest dimecres la porta a cap mediació internacional sobre la independència de Catalunya i ha gosat dir que “no convé seguir enganyant-se perquè, a les greus conseqüències que hem vist, en seguiran de pitjors”. El 155 truca a la porta de Catalunya i Rajoy sap que pot aplicar-lo demà mateix si vol. Per nosaltres, el passat 1-O fou la gota que va vessar el got, però a Europa tot just es van adonar que hi havia un got damunt la taula. Avui Europa està molt més assabentada del problema català, gràcies al magnífic discurs de Puigdemont el dilluns passat, on va explicar a tot el món, com Catalunya ha arribat fins aquí i el què estem disposats a fer per alliberar-nos del mal govern d’Espanya. Donem als europeus una mica més de temps i si Rajoy aplica el 155, si es nega a dialogar o pitjor, si aplica la força, haurà perdut. Com escriu en Vicent Partal en l’article que podeu llegir tot seguit, els catalans hem d’estar “preparats, i a punt per a guanyar”.

Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res

Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era previsible, les reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt som. Bàsicament, es tracta d’això: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi, però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.

Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb què avui tothom a la Unió Europea fa pinya entorn de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita de Donald Tusk ahir, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en què va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i l’acompliment de la independència de manera unilateral fa canviar la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.

El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un tràngol després de la duresa amb què ha actuat en relació amb això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment lleva tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.

I ací em sembla que hi ha la clau. Europa fa pressió perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.

És a dir, Rajoy aprofita la tenalla que la Unió Europea vol aplicar, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és pas negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una manera molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim cap reforma constitucional.

L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per res més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència dels ciutadans catalans en favor dels drets civils. Per quins set sous s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema –ho vulguen veure o no–, el continuaran tenint sobre la taula.

Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no tan sols vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer tot allò que considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.

Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Dissortadament, no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Si més no, jo ignore si hi havia o hi ha cap mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. Aparentment, doncs, l’única cosa que ha aconseguit el govern català és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua constitució com a solució. És molt poc, de fet és una reculada, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.

Una mediació internacional tenia sentit en canvi d’un procés de Brioni a la catalana, però no en canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Però vaig admetre que podia funcionar a la manera eslovena. Tanmateix, no ha estat així.

De manera que cal aprendre’n la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es torne a fer visible. Sense gens de dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre d’activar la repressió.

És possible, doncs, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en compte de veure-hi generositat, hi haja vist feblesa. Però ningú no hauria d’enganyar-se: el problema polític català persisteix.

Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua convençut que no hi ha res per a dialogar ni per a pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer tant com fos no pas per a reformar la constitució espanyola, sinó per a esdevenir un país lliure.

Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera tant se val, de manera que en realitat tot el que hi ha en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan allò que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. És a dir, preparats, i a punt per a guanyar.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb,cat el dimecres 11 d’octubre del 2017     

07 d’octubre 2017

La covardia del diner

Els dos principals bancs i primeres empreses catalanes, Banc Sabadell i Caixa Banc, han decidit fixar les seves seus socials fora de Catalunya. Això, diuen, ho fan per protegir els seus accionistes, inversors i clients davant la possibilitat d’una Declaració d’Independència de Catalunya. No entenem prou d’economia per saber si aquestes premisses son certes, però el que demostren fefaentment és la covardia del mon financer i del diner que representen, i també la voluntat de fer pressió política, gest inacceptable doncs els bancs han de fer de bancs i no de partits polítics. Pel que fa al Banc de Sabadell, cal recordar que un destacat Director General fou en Francesc Monràs Ustrell (1905-1977), un catalanista declarat que, si avui aixequés el cap, s’esgarrifaria de la decisió presa pel fill del seu successor en el càrrec i bon amic Joan Oliu i Pich (1921-1996). Ambdós van dirigir amb prou èxit un petit banc local que es va fer un lloc de prestigi dins el panorama bancari nacional i mundial, sempre amb uns paràmetres catalans i catalanistes. Això ara s’ha acabat, l’euro és presoner del BCE i el Banc Sabadell ha fet el que creu és millor per ells i els seus, sense tenir en compte els sentiments dels seus conciutadans, com és el cas d’en Roc Casagran, que fa uns mesos va escriure un article dirigit al conciutadà Josep Oliu i Creus, actual Director General del Banc Sabadell, i que podeu llegir tot seguit.

Sigues fort, conciutadà Oliu

Et parlo de tu a tu, conciutadà Josep Oliu, perquè al capdavall som bàrbars, que tu també ets nat a Sabadell, i no ho faig pas amb rancúnia sinó amb ganes d'enviar-te una abraçada i d'acompanyar-te en el sentiment.

La vida és dura, company, i de vegades ens prepara daltabaixos inimaginables. Segur que no t'havies plantejat mai que això de la independència pogués arribar a ser una realitat. T'imagino als anys vuitanta, als anys noranta, fins i tot als dos mil, deixant anar certs comentaris condescendents adreçats a joves que onejaven estelades, i que tu els veies com uns somiatruites arrauxats. Potser un nebodet díscol, potser el fill d'uns amics d'uns amics, a qui trobaves entendridors. T'imagino, foteta, anunciant-los que tot allò els passaria, que l'edat els ajudaria a tocar de peus a terra, que el que compta és el pragmatisme, i que anhelar impossibles és una pèrdua de temps (i de diners, sobretot de diners!).

Entenc que per algú que levita en les altes esferes, que hàgim arribat fins aquí deu ser una garrotada important. De sobte, els fonaments intocables per on caminaves seguríssim han trontollat; per sorpresa teva, aquells pardalets esbojarrats que gosaven imaginar un futur sense Espanya han anat agafant protagonisme, s'han organitzat, han escampat la rauxa, i fins i tot han convençut alguns d'aquells a qui tu consideraves teus, gent d'ordre. Han sortit de la gàbia i s'han deixat veure en manifestacions, han fet virar els partits polítics cap a l'independentisme, han organitzat consultes ciutadanes sobre el tema i han guanyat eleccions! Quant xivarri, eh!

No t'ho esperaves, que arribessin tan lluny. Segur que a les reunions de despatxos lluents i vistes privilegiades, no fa pas gaire encara us ho miràveu amb el somriure sobrat de qui se sap per damunt del bé i del mal, de qui té la certesa que la cosa es desinflarà aviat, que amb un parell de portades de Vanguardia i, potser, quatre molletes de res, tot tornarà a la normalitat borbònica, lligada i ben lligada.

Per això em sap greu, veure't patir d'aquesta manera, senyor Oliu. I procuro posar-me a la teva pell, amb el cor trencat de veure't passar per aquestes vicissituds tan angoixants, perquè segur que has rebut moltes trucadetes demanant-te auxili, «ep, que se'ns desmunta els castell de cartes», «ep, alerta, que aquella estabilitat del no passa res se'n va en orris», «atenció, no sigui que passin coses, que es remoguin estructures, que el que hem tingut tota la vida s'esfumi per culpa d'aquells a qui no ens vam prendre mai seriosament». «Digues-hi alguna cosa, va!» Quina por que fa la democràcia, oi? Quins maldecaps, això que per una vegada la banca no sigui qui realment talli el bacallà, no?

Però has fet salat, nano. No és que ja no espantin, les teves amenaces, és que ningú no se les creu. Perquè la teva pàtria és el diner, i quan aquí finalment decidim què volem ser, si hi ha negoci, tu hi continuaràs sent, encara que alguns ens dolgui. Et reinventaràs, canviaràs de careta, compraràs una Vanguardia que també s'haurà adaptat com ha fet sempre, procuraràs d'estar a prop del poder, i mentre prenguis el cafè amb llet descafeïnat pensaràs que qui et manava a tu, de fotre't en aquell jardí, que m'és t'hauria valgut callar i no fer el ridícul. Sigues fort, conciutadà Oliu.

Roc Casagran
Escriptor i periodista       

Article publicat al digital  FOT-LI POU.com el dilluns 16 de gener del 2017

29 de setembre 2017

El risc d’Espanya


Avui és dia de reflexió, per tant (teòricament) no es pot fer propaganda electoral. No en volem pas fer, en canvi sí, reflexionarem. Millor dit farem reflexionar a la gent de Catalunya i també a la resta de l’estat i ho farem parlant de com serà el risc d’Espanya sense Catalunya des del punt de vista econòmic. L’anomenada ‘prima de risc’ és la remuneració addicional que s'ha d'oferir a un inversor per tal d'induir-lo o premiar-lo perquè inverteixi en un projecte arriscat, en lloc de restar en una inversió segura. Les oscil·lacions de les primes de risc han protagonitzat les notícies econòmiques de les últimes setmanes per les seves repercussions en els parquets europeus. Els seus efectes són tan complexos com la seva definició. La prima de risc d'un país, Espanya per exemple, pot variar si augmenta el risc d'impagament del país per desconfiança en la seva economia, els inversors demanaran més interessos per comprar deute públic. La darrera setmana la prima de risc espanyola ha crescut gairebé un 30 % (de 96 a 123). Molts analistes ho atribueixen a l’increment de l’independentisme a Catalunya. La raó seria que no està clar que Madrid garanteixi el pagament de tot el deute públic en cas que Catalunya voti SÍ el diumenge vinent. Els mercats adoren acollir-se a l’argument de la incertesa per guanyar més diners i assegurar-se la docilitat del món d’acord amb els seus interessos. Pregunta per a Rajoy: ¿limitar-se a invocar la llei calmarà els mercats? Es clar que Madrid podria contestar: si els catalans s’oblidessin de votar, s’acabaria la inestabilitat. Suposo que els que s’han rebel·lat contra el sotmetiment de la democràcia als mercats protestarien. I per a nosaltres, què és més incert: votar o continuar amb l’ statu quo? Llegiu tot seguit un article on s’enumeren només unes quantes (poques però importants) de les possibles causes d’incertesa que afecten els mercats financers i a la prima de risc.

Així seria Espanya sense Catalunya

Molt s'ha parlat de com seria una Catalunya sense Espanya: que si seria una illa fora d'Europa, que si hi hauria fugida de capitals i inversió, que si la seva economia s'enfonsaria per les despeses que hauria d'afrontar per dotar-se d'estructures nacionals, que si hauria hiperinflació per haver de crear una moneda pròpia ... no obstant això, no s'ha tractat massa com seria una Espanya sense Catalunya.

A grans trets, perdria 7,5 milions d'habitants (i contribuents) i uns 212.000 milions d'euros de PIB, per no parlar de les importacions, de la connexió mediterrània amb França o dels recursos naturals i hídrics que desapareixerien -des de la desembocadura l'Ebre fins a bona part del Pirineu.

De fet, la meitat de la frontera amb França desapareixeria. Sense la Jonquera, la millor connexió terrestre amb la resta d'Europa passaria a ser la d'Hendaia, per Irún, ja que la resta de traçats del són carreteres secundàries o, directament, vies de muntanya. Andorra deixaria de ser accessible directament des d'Espanya. I és clar, també s'anirien centenars de quilòmetres de costa amb el seu enorme potencial turístic, tot el patrimoni cultural -des de la Sagrada Família fins Dalí- i fins infraestructures estratègiques.

Entre elles destaquen potser tres. La primera, l'aeroport del Prat, el segon del país gairebé empatat amb el de Barajas: el passat mes d'agost 4,9 milions de passatgers van passar per les seves pistes en gairebé 31.500 operacions. És, a més, el tercer en transport de mercaderies, amb un 40% del volum del de Barajas i una mica per darrere del de Saragossa. Al costat del Prat desapareixerien del control patri els aeroports de Girona (16º en passatgers, 19è en operacions i 26º a mercaderies), el de Reus (18º en passatgers, 21º en operacions, 45º en mercaderies) o el de Sabadell (44º en passatgers , 17è en operacions, 44º en mercaderies)

La segona gran infraestructura que desapareixeria seria la portuària. El port de Barcelona és el segon port en tràfic, amb 5,9 milions de tones al juliol, i també en passatgers, amb més de mig milió. També és important el de Tarragona, sisè en trànsit, encara que a penes rellevant en passatgers.

Importants zones industrials deixarien de ser espanyoles, com la factoria de Seat a Martorell o la de Nissan a la Zona Franca. Al costat de les dues factories, part del teixit industrial català té a veure amb els components, també del sector automòbil.

Potser un dels impactes més significatius, però, seria el de la pèrdua de centrals nuclears. Desapareixerien 2 ─una d'elles amb dos reactors, i una altra amb un d'actiu i un inactiu─, les d'Ascó i les de Vandellòs, totes elles a Tarragona. La potència elèctrica acumulada que generen s'eleva a 3.146,85 megawatts. Suposa gairebé un 40% del total de les centrals nuclears espanyoles.

Moltes altres infraestructures passarien a deixar d'estar sota control del Govern, des dels centenars de quilòmetres d'autopista i autovia fins a les caríssimes connexions d'Alta Velocitat ferroviària que uneixen les quatre capitals catalanes, a més d'arribar fins a Figueres i d'aquí a França.

Telefònica veuria afectades dues importants infraestructures, com són els cables submarins: dos surten de Catalunya, un 309 quilòmetres que uneix Gavà amb la localitat balear de Ses Covetes, i un altre de 760 quilòmetres que uneix Barcelona amb la localitat italiana de Savona.

Tot això és segur. El que seria una incògnita és veure com variaria la balança comercial en una situació de possible aïllament respecte a una Europa amb tractat de lliure comerç. Fa dos anys, Espanya era la principal destinatària de les exportacions catalanes. Què necessitaria comprar Espanya sense Catalunya i a qui podria vendre en el seu lloc és un misteri. Com, en realitat, gairebé tot el referent al futur immediat. Tocarà esperar, com a mínim, fins al 2 d'octubre.

Borja Ventura
Periodista

Article publicat al digital elEconomista.es el dijous 28 de setembre del 2017

Traducció de l’original castellà feta per la secretaria de l’UCS.