En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res". // Una esperança desfeta // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que la somio completa.

Pere Quart (Corrandes d’exili)

21 de gener 2019

Deixeu Catalunya en pau !

Alguns espanyols, esperem que no siguin una majoria, es deuen aixecar cada matí pensant només amb els catalans i amb Catalunya. Tenen una obsessió malaltissa amb nosaltres, provocada principalment pels partits unionistes i també pels “mass-media” espanyols, que no es cansen d’atiar l’odi envers l’independentisme. Fa pocs dies hem pogut viure el darrer esperpent, amb l'aprovació a l'Assemblea d'Extremadura d'una proposta del PP amb els vots favorables del PSOE i Ciudadanos, per demanar l'aplicació de l'article 155 ‘a perpetuïtat’ per a Catalunya i en defensa de la unitat d'Espanya. El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha criticat que el Parlament extremeny demani el control de TV3 per part de representants de l'Estat, per garantir que realment sigui un servei públic neutral i al servei de tots els catalans, si tenim en compte que la majoria d’extremenys no miren aquesta televisió. Sembla clar doncs, que dins del PSOE hi ha persones rellevants a Extremadura, l'Aragó o dins del mateix govern de Pedro Sánchez, partidàries d'aplicar un nou 155. Caldria preguntar-nos què en pensa de tot plegat el PSC, sabent que són tots del mateix partit. Potser s’ha de demanar al senyor Iceta que si, a part de fer declaracions més o menys enginyoses, també està en el marc de voler aplicar un 155 indefinit, intervenir les escoles, els mitjans de comunicació, la policia catalana, la sanitat, etc. com demanen els seus socis extremenys.

Les darreres demostracions d’odi per part dels socialistes extremenys envers Catalunya, no fan més que allunyar la possibilitat d’una aprovació dels pressupostos per part dels diputats catalans al Congrés. Per altra banda l'independentisme, el primer que ha de dir al PSOE, és que presenti un pressupostos creïbles i rigorosos. No un brindis al sol com els que ha presentat, i després, si volen, que s'asseguin a negociar seriosament. No han fet res de tot això. No caiguem en la trampa del seu relat de pressupostos ficticis, que potser ni el mateix Pedro Sánchez vol que s’aprovin i que només serviran, a la llarga, per culpar el catalans quan siguin refusats en la seva tramitació.

Aquest PSOE que ara posa el crit al cel per l'auge de l'extrema dreta, és el mateix que ha callat quan VOX ha fet d'acusació popular contra l'independentisme, quan Iceta es feia ‘selfies’ a les manifestacions de Societat Civil i quan el discurs d'odi era un argument vàlid. És el mateix que ara amenaça als catalans amb l’espantall del “trifachito” andalús. Potser que ens deixin tranquils als catalans d’una punyetera vegada i no pensin cada matí amb quin 155 ens poden obsequiar i com diem: deixeu Catalunya en pau!. Rememorant les amenaces a que ens tenen acostumats els socialistes, el periodista Eduard Voltas, ha escrit l’article titulat ‘Revival’ que podeu llegir tot seguit. 

Revival 

Probablement el millor eslògan electoral que han vist els meus ulls és aquell de “Si tu no hi vas, ells tornen” ideat per José Zaragoza per a la campanya de Zapatero de 2008. El PSC va trencar la barrera del so i es va endur, ell solet, quasi la meitat dels vots dels catalans, un 45,7%, contribuint decisivament a una gran victòria del PSOE, que es va quedar a només 6 diputats de la majoria absoluta i amb marge de maniobra per a tota mena de geometries variables al Congrés.

Aznar havia deixat un record inesborrable a Catalunya, i la por d’un retorn del PP va fer que votants de totes les sensibilitats democràtiques i catalanistes triessin la papereta del PSC, no com un acte d’adhesió sinó com una sublimació dels principis universals del mal menor i del vot útil. El que va venir després és conegut de sobres (2010, sentència del TC), però és bo recordar que no és cert que el creixement exponencial de l’independentisme fos provocat del PP. El que va provocar el PP a Catalunya va ser més aviat el contrari, un increment exponencial del vot al PSC i a la promesa d’una Espanya diferent. I va ser la decepció profunda i definitiva amb el PSOE el que va empènyer un milió i mig de catalans autonomistes i federalistes a abraçar la idea de la independència, en un moviment sísmic que encara tremola sota els nostres peus.

Han passat deu anys des de l’eslògan electoral d’en Zaragoza, i el PSC ho està tornant a intentar, en una mena de remake que inclou, per si el revival no era prou complet, apel·lacions a un nou Estatut. Després d’alinear-se amb Rajoy en l’aplicació del 155, després d’agafar la pancarta de les manifestacions amb SCC i Vox (“Puig-de-mont a prisión!”), després de tancar files amb el discurs del Rei que desencadena la violència ultra i dóna cobertura a l’ofensiva repressiva, després de perdre miserablement Andalusia per la desmobilització del seu electorat, ara el PSOE demana als independentistes que salvin el govern Sánchez votant-li els Pressupostos Generals d’Espanya. El llop no és el PP en solitari com al 2008, sinó el tripartit ultra andalús, però el raonament és el mateix: si tu no votes els PGE del PSOE, arriba VOX.

Seria desconcertant que el catalanisme majoritari i central, és a dir l’independentisme, es deixés encaixar en aquest marc mental com si no hagués passat res els darrers 10 anys, i com si Sánchez no tingués la possibilitat de prorrogar els PGE i xutar la pilota de les eleccions com a mínim un any endavant. Allò que pot portar el tripartit ultra a la Moncloa no és el desenllaç del debat dels PGE, sinó corrents sociològiques i polítiques molt profundes de l’Espanya castellana que no s’arreglen aprovant els comptes d’un govern dèbil i sense cap pla per a Catalunya més enllà de ressuscitar eslògans electorals de quan Bojan jugava al Barça i uns desconeguts que es deien Manel treien el primer àlbum.

Eduard Voltas
Periodista i professor a la URL

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 19 de gener del 2019

11 de gener 2019

La votació dels pressupostos

La política catalana està immersa aquests dies en un debat que no per intens i, a voltes, complex, s’ha de menystenir. Es tracta de la discussió sobre la conveniència de votar a favor o en contra dels Pressupostos del PSOE-Podemos i per extensió a favor d’en Pedro Sánchez. Tothom hi diu la seva, el més arrauxats diuen que no podem donar ni aire a un Sánchez que, des de la seva investidura, no ha fet cap gest envers Catalunya, ans al contrari ha portar un “Consejo” de ministres a Barcelona que, a parer de tothom, ha estat una provocació pel poble català.

D’altres opinen que si es veies un gest, per petit que fos,  per part del Govern espanyol envers dels presos i exiliats o del procés català, potser s’hauria de permetre la tramitació dels comptes al Congrés i finalment veure si es vota a favor o en contra. Uns darrers opinen que s’ha de votar a favor, doncs si no es fa s’hauria d’anar a unes eleccions generals amb un resultat incert que, en el pitjor dels escenaris, podria donar la victòria als dels ‘tricorni’ andalús, es a dir a C’s, PP i Vox. Finalment alguns tertulians polítics arriben a dir que Pedro Sánchez no s’esforça en proposar cap moviment que pugui afalagar l’independentisme perquè, en el fons, no li interessa que s’aprovin uns Pressupostos que difícilment es podran aplicar sense que ocasionessin un daltabaix a l’economia espanyola, malmesa des de fa ja mol de temps.

Alguns encara tenim a la retina la figura del ministre Borrell que en seu del Congrés, li vam sentir a dir: “Los catalanes al final votaran que SI, porque son unos bocazas i si ven que pueden agarrar cuatro euros lo haran.” Per altra banda hem també escoltat l’opinió d’un polític murri com Gerardo Pisarello, dient que potser el més ‘intel·ligent’ en aquests moments seria votar a favor  dels tres pressupostos a la vegada, es a dir: aprovar els pressupostos de 2019 del “Gobierno de España” (Pedro Sánchez), de la Generalitat de Catalunya (Quim Torra+Pere Aragonès) i de l’Ajuntament de Barcelona (Ada Colau).

També l’exconseller d’Economia, Andreu Mas Colell, va manifestar fa poc que ell era favorable a no fer decaure els Pressupostos Generals del 2019, amb l’argument que. a parer seu, actualment l’electorat espanyol està dividit ben bé pel mig amb una majoria favorable al diàleg i depèn, per tant, de com es mogui el vot pot decantar en un tres o un quatre per cent aquest electorat que vacil·la. Aquest elector espanyol desitja algun tipus d’entesa i li repugna la mà dura que preferiria estalviar-se; és el que si veu perspectives de diàleg i acord pot apreciar que la via del 155 és una via costosa i preferiblement evitable. I és el que pot decidir votar Sánchez en comptes de Rivera o bé quedar-se a casa. Per tant creu Colell que hauriem de cuidar aquest segment de l’electorat espanyol, per exemple votant els pressupostos ─que en si mateix ja és un gest─ i, en la  terminologia d’aquests dies, donant aire a Pedro Sánchez per allargar la legislatura fins al 2020.

Per situar un altre punt de vista en aquest apassionant debat, podeu llegir tot seguit l’article del sabadellenc Marçal Girbau, filòleg i occitanista, que afirma, entre moltes altres coses, que l’única part que podria suscitar dubtes a l’hora de decantar-se per votar o no a favor dels pressupostos espanyols seria la lectura simbòlica, emocional o sentimental que en podria fer el poble català. 

O declarem la independència demà, o votem els pressupostos 

A veure, camarades, aturem-nos un moment i rumiem: què hi guanyem i què hi perdem aprovant o no els pressupostos espanyols?

D’una banda, hi ha qui defensa que no aprovar els comptes és la millor manera de fer caure el govern de Sánchez. Això, argumenten aquestes veus, provocaria una convocatòria electoral immediata que donaria, diuen, una clara victòria al tripartit del cretaci. A partir d’aquí, la radicalització del govern espanyol ens menaria irremeiablement al momentum tan anhelat, que, sens dubte, ens conduiria directes i de ple a la independència  –tan directes i de ple, imagino, com ens hi havia de portar el referèndum del primer d’octubre o les eleccions del 27 de setembre del 2015, per posar-ne dos exemples–.  Els problemes d’aquesta hipòtesi en són dos, com a mínim. En primer lloc, no és escrit enlloc que el govern del senyor Sánchez caigui i convoqui eleccions arran de la no aprovació dels seus pressupostos d’enguany. De fet, estic convençut que l’executiu de Sánchez durarà exactament els mateixos dies i les mateixes hores amb o sense pressupostos, fet que, per tant, entenc que invalida del tot la hipòtesi inicial. Però, a més, tampoc no és escrit enlloc que amb un Govern espanyol plus ultra com alguns vaticinen, tinguem la nostra classe dirigent preparada i amb una estratègia conjunta i compartida prou sòlida per afrontar el suposat momentum amb més garanties que els cops precedents. De fet, si fóra així, ara mateix no hi hauria mig país xerramequejant sobre si pressupostos espanyols sí o no. No hi hauria cap debat perquè el que hi hauria és un full de ruta clar i català. Per tant, si el President Torra i el vicepresident Aragonès no volen debats acompanyats d’amenaces de crisi de govern  –quelcom que no beneficiaria cap dels dos partits ni el conjunt de l’independentisme–,  que pactin i fixin un rumb creïble, plausible i transparent.

També hi ha aquells que consideren que la prioritat màxima de la política catalana d’avui hauria de ser ‘d’alliberar’ els presos polítics catalans i exiliats –quelcom que hauria de fer grinyolar tot independentista–. Així, els d’aquest orde de cavalleria pensen que votar els pressupostos espanyols equivaldria a legitimar el govern de Sánchez –que, recordem-ho un cop més, no ha mogut ni un trist dit pels presos i exiliats ni abans ni després de la seva investidura– i, per tant, de retop, humiliar la societat catalana en general que lluita per la independència i la voluntat democràtica expressada el primer d’octubre. Aquestes veus –a qui els convindria unes colònies de quinze dies al País Basc, amb kokotxas i goxua inclosos...– obvien un element fonamental, indispensable en qualsevol guerra o negociació. D’acord amb el seu raonament, haurien de convenir que “no votar” els pressupostos espanyols tampoc no servirà pas per millorar ni mica la situació dels presos i exiliats, ni d’un punt de vista objectiu ni d’un punt de vista simbòlic: la humiliació que patiran serà la mateixa. D’aquesta manera, doncs, l’única part d’aquesta argumentació que podria suscitar dubtes a l’hora de decantar-se per votar o no a favor dels pressupostos espanyols seria la lectura simbòlica, emocional o sentimental –per entendre’ns– que en podria fer el poble català.

És en aquest darrer punt on em sembla que la majoria dels nostres dirigents polítics s’embolica o ho embolica tot amb molt poca traça. No dic pas que tots ells ho facin amb males intencions. El que dic, nogensmenys, és el que hi ha: una escudella barrejada on se sobreposen els pretesos discursos pragmàtics i realistes de la república del dia a dia –remunerar com cal els treballadors de la sanitat, convocar oposicions de mestres i professors, el tercer carril de Berga a Bagà, la captació d’inversions estrangeres, etc.–, amb discursos simbòlics, buits de contingut i d’una cridòria o d’un xantatge emocional de primer ordre. En això cal reconèixer que tant Junts per Catalunya com ERC no difereixen gaire en el fons: uns potser posen més l’accent aquí i uns altres més l’accent allà, però a la pràctica el teatre xantatgista emocional és el mateix. És com si, d’una banda, els dos partits tinguessin moltes ànsies de govern –autonòmic–, però, de l’altra, les obligacions d’aital govern –d’un govern de fireta, cert, però tanmateix amb unes obligacions indefugibles, per prosaiques que semblin– fossin viscudes com una condemna per a alguns dels seus membres, una condemna que només poguessin endurar a còpia d’inhalar proclames independentistes altisonants i fumar retòrica republicana.

A l’altra banda, hi ha els qui defensen les virtuts d’aprovar els comptes d’en Pedro. Sens dubte, la més evident són els quartos que presumptament arribarien a Catalunya. Certament, poden tornar-nos a enganyar i aprovar una cosa que després incompliran, per bé que, en tal cas, tampoc no hi hauríem perdut gaire, per no dir gens; sí que hi guanyaríem un enèsim argument més a favor de l’alliberament nacional. En canvi, si per aquells atzars de la vida, el govern de Sánchez acomplís allò votat i acordat en els pressupostos, la realitat és que podríem regar el país amb uns quants doblers, que malament del tot no ens aniria. És el que fa segles que fan els bascos –tots, de dreta a esquerra i sense excepció–, sense gaire manies ni tristors. 

Marçal Girbau
Filòleg i occitanista.

Article publicat al digital El Temps el divendres 11 de gener del 2019

07 de gener 2019

2019, un any decisiu

Hem encetat un nou any, enrere deixem un any molt dur, en el que hem patit la repressió de l’estat espanyol i l’acció d’una justícia al servei d’aquesta repressió. Tots els pronòstics fan preveure que aquest 2019 ha d’esdevenir un any decisiu pel projecte independentista, que s’iniciarà amb la celebració d’un judici injust i injustificable, contra persones innocents, respecte les quals només podem esperar la seva absolució.

Barrejat amb el judici al presos polítics i segurament abans de conèixer les sentències que es dictaran sobre ells, es celebraran les eleccions municipals, autonòmiques i europees, on es resoldran alguns dels interrogants que planen damunt Catalunya i Espanya. Veurem el pes que tindran els partits polítics constitucionalistes, els partits netament sobiranistes i sobretot la més que possible irrupció d’un partit com VOX, clarament neofranquista, xenòfob, masclista i per damunt de tot capdavanter en la defensa de la “sagrada unidad de España”. Si a Espanya s'hi consolida una dreta radicalitzada i autoritària és també el nostre problema. Entre altres coses perquè el principal element que cohesiona aquesta nova dreta espanyola fragmentada és l'anticatalanisme. Quan prometen mà dura, repressió, 155 i control ideològic es posen fàcilment d'acord. Per això no és difícil de predir que si aquest nou tripartit de dreta que composa el PP, Ciudadanos i VOX forma majories, donaran prioritat a allò que els uneix, que és Catalunya. L’estat espanyols treu pit amb un nacionalisme que controla policia, exèrcit, justícia i economia, però incapaç de desenvolupar un projecte polític propi que doni sortida al principal problema que te plantejat des de fa més de 300 anys.

Europa afronta també un 2019 complex: la sortida del Regne Unit de la Unió , eleccions europees amb creixent presència de formacions populistes, una desacceleració del creixement que coincideix amb la retirada d'estímuls per part del Banc Central Europeu (BCE), divisió entre els socis sobre qüestions fonamentals. etc. Serà important per tant veure quins son els resultats que, en les eleccions europees, obtinguin les diverses candidatures per saber cap on es decanten les preferències dels votants.

Potser caldria que els votants catalans comencessin a plantejar-se els avantatges que ens suposa el continuar lligats a un estat com l’espanyol, un vaixell que fa aigües per tots costats i que, si s’enfonsa, ens hauria de trobar com més lluny millor, navegant amb els bots salvavides que ens permetin salvar el nostre petit país del desastre d’un estat que ha volgut resoldre els seus problemes polítics, econòmics i socials només amb la repressió i la intolerància, fiant-ho tot en una justícia polititzada i corrompuda. Com molt be explica el politòleg Ramon Cotarelo en el seu article titulat “Urgente: hay que irse cuanto antes”, el millor és fugir d'aquesta hierocràcia de lladres, pederastes i feixistes, incapaços de respectar els drets humans més elementals. Podeu llegir l’article d’en Cotarelo tot seguit. 

Urgente: hay que irse cuanto antes

Sí, cuanto antes. Antes de que estos fascistas españoles traten de hacer realidad sus brutales propósitos. Por "fascistas españoles", entendemos, en lo que se refiere a Cataluña, el PP, C's, VOX, una parte substancial del PSOE y otra menor pero real de Podemos. Añádanse sus intelectuales, desde los periodistas sicarios en nómina de la policía, hasta los más pedantes bonzos del "establishment" propagandístico de "El País". Inclúyanse sus fuerzas "del orden", piolines y "a por ellos" uniformados, sus militares golpistas, sus curas pederastas, sus rectores plagiarios, sus empresarios corruptos y sus jueces prevaricadores y tendremos la amalgama reaccionaria española que, como siempre, pretende aniquilar Catalunya.

Empezaron muy chulos hace unos años, despreciando el auge del independentismo, asegurando que era un soufflé, una algarada (según M. Rajoy (a) "El Sobresueldos"), una cortina de humo para tapar el 3% y que todo quedaría en nada porque Catalunya carecía de importancia en España y, si se independizaba, se arruinaría, vagaría por los otros mundos, como Fontenelle y perdería todos los trenes.  Así que estos linces se dedicaron a hacer lo único que saben: robar, seguros de que el soufflé bajaría.

Como sucedió lo contrario de lo que creían, como el independentismo creció, se hizo mayoritario y planteó un reto democrático al Estado, dieron rienda suelta a su fondo autoritario, franquista, represivo, metieron en la cárcel a los líderes democráticos, los enviaron al exilio, les confiscaron sus bienes. Se dedicaron a perseguir a la ciudadanía catalana mientras sus lacayos en los medios sostenían que España es un Estado de derecho y, en su mentalidad cuartelaria, supusieron que los castigos en mazmorras, doblegarían el ansia de libertad de los catalanes. Pero la política carcelaria y represiva no tuvo éxito sino que, al contrario, fracasó en mitad del ridículo más generalizado: el gobierno cayó en una moción de censura y los jueces a sus órdenes se revelaron como lo que son: comisarios sin escrúpulos del poder político.

Vino entonces la izquierda en una incómoda alianza entre el PSOE y Podemos, criticando la "judicialización pepera" y expresando su voluntad de una solución política en lugar de penal. Su falta de freno moral todavía fue peor que la del PP porque, si este reacciona con policías, jueces y cárceles, los de la izquierda movilizan a sus ideólogos y, con un típico desprecio de colono frente al colonizado, trataron de comprar el apoyo del independentismo a sus ridículos Presupuestos Generales, pretendiendo que abandonaran su lucha por los principios por un plato de pelotillas de rancho. Creían que los independentistas eran de su misma ralea: narcisistas endiosados e inmorales.

Habiendo fracasado también el intento de engaño de los seudoizquierdistas, con los presos políticos camino de su segundo año de prisión, se reafirma el sempiterno fascismo español, la derecha, una y trina, se constituye en frente nacional reaccionario y arrastra a una parte de esa izquierda tan ridícula como hipócrita. Ya no hay más excusas, disimulos, paños calientes o remedos de Estado de derecho. Al pan, pan, al vino, vino; y, a los catalanes, dictadura, tiranía, represión y asimilación o aniquilación.

Visto, por tanto, que los catalanes no nos sometemos, que seguimos exigiendo nuestros derechos y lucharemos por ellos pacíficamente hasta donde haga falta, el fascismo español torna a la querencia de siempre, la dictadura. Se crece la derecha del PP, en substitución de la del PSOE, idéntica a la de los neofalangistas de C's y los matones de VOX. Casado acaba de explicar negro sobre blanco  cuáles son sus intenciones respecto a Catalunya que, en síntesis consiste en seguir los pasos de su jefe espiritual Franco: un 155 indefinido, o sea, un Estado de excepción perpetuo. Destitución (y probable encarcelamiento) del actual govern, nombramiento de otro compuesto de títeres e irresponsables como Arrimadas. Control estatal directo de las prisiones, la policía, la administración, la hacienda catalana, el sistema educativo y los medios de comunicación.

Solo faltaría que también asesinen a los independentistas y los entierren en fosas comunes en las cunetas.

¿Qué hay que hablar y/o negociar con esta pandilla de ladrones y criminales, condenados por los tribunales cuya pretensión es un genocidio cultural y la aniquilación de Catalunya?

No hay más salida que la vía unilateral y contra antes, mejor. Vámonos de esta hierocracia de ladrones, pederastas y fascistas, incapaces de respetar los derechos humanos más elementales. Torra dice que no habrá otro 155 porque no piensan rendirse. Eso es esencial. Y también lo es que no se rinda nadie. Si hay que ir a la cárcel, se va, pero Catalunya ha de ponerse en pie por la dignidad, la libertad y la democracia.

En algún momento de este año que empieza esta asunto acabará decidiéndose. La suerte está echada.

Ramón Cotarelo
Politòleg i escriptor

Article publicat en el Blog de l’autor el divendres 4 de gener del 2019

27 de desembre 2018

El ‘Bon Nadal’ borbó

S’ha acomplert el segon Nadal que Catalunya ha passat amb presos i exiliats polítics. Vergonya aliena i menyspreu pel silenci europeu. La presó de Lledoners s'ha tornat a omplir aquest dimarts 25 de desembre de solidaritat. Ha estat el gest de milers de persones ─algunes que ja habitualment s'hi concentren─, tot i que aquesta darrera nit de Nadal ha tingut un caràcter excepcional per la quantitat de gent que s’hi ha aplegat. L'objectiu dels concentrats ha estat acompanyar els presos polítics en una nit tan especial com aquesta i fer-los notar l'escalf proper. Un escalf compartit per altres centenars de milers de catalans que, des de les seves llars, hem tingut un record per ells i per les seves famílies, separats en dates tant assenyalades. Ha volgut esdevenir el ‘Bon Nadal’ i ‘Bona Nit’ de molts catalans envers uns homes i dones injustament empresonats.

També és el segon ‘Bon Nadal’ borbó en el que Felip regnant ha fet la seva ‘homilia’ per a tots els espanyols que l’han volgut escoltar. Sembla que ha parlat de la “unidad de la nación” i de la “necesaria convivencia entre las familias”. Sembla deduir-se del discurs del rei que el ‘problema’ d’Espanya és la independència i no volem pas que es confongui, ha de saber que l'enemic d 'Espanya no és la independència catalana, el veritable enemic d'Espanya, és el feixisme, que és com una taca d'oli, que s’impregna, s’escampa i es és molt difícil de netejar. Si no ho veu, que vagi a Andalusia i parli amb els amics de Susana.

Tornant al discurs del rei, potser ens caldria fer el que demana Josep M Torrent: ‘... realitzar un exercici senzill i molt revelador: llegir el darrer discurs que el cap de l’Estat Espanyol, el general Francisco Franco va fer l’any 1974 i escoltar el discurs del rei d’Espanya, Felip VI, d’aquest any 2018.  Separen els dos discursos 44 anys i dos models polítics diferents (una dictadura pseudo-feixista i una democràcia pseudo-liberal) però és sorprenent el paral·lelisme dels dos discursos. Tots dos utilitzen els mateixos conceptes (unitat, convivència, reconciliació, concòrdia...); tots dos apel·len als valors de les seves lleis que han donat progrés i estabilitat a Espanya, i que s’han de respectar  (Franco parla de la Llei Orgànica de l’Estat, de les Lleis Fonamentals, i dels principis del “Movimiento Nacional”; i Felip VI parlant de la “Sagrada Constitución”); tots dos diuen que els principis del “Movimiento” (Franco) i la Constitució (Felip VI) són vius i s’adapten a les noves circumstàncies; tots dos parlen dels joves, dels que s’ho passen malament i tots dos alerten contra la divisió. Això sí, Franco ho feia des de l’estètica, dialèctica i context del 1974 i el rei des de la demagògia, les mentides i les injustícies del 2018’.

Aquest doncs és el ‘Bon Nadal Borbó’ que ha dedicat a tots els seus ‘súbdits’ el monarca espanyol. El catedràtic emèrit de la UNE, en Ramón Cotarelo, en fa també una anàlisi complert en el seu article titulat ‘Que diu el Rei que...’  i que podeu llegir més avall,  on demana al President Quim Torra que, en el seu discurs de Cap d’Any, doni una resposta contundent a la melassa de feixisme “light” del Borbó.

Que diu el Rei que...

No he escoltat el discurs de Felip de Borbó ni he contemplat la seva figura en la posada en escena que haurà fet TVE. Em repugnen els espectacles cursis, i aquesta monarquia, a més de franquista, retardatària i corrupta, és abans de res i sobretot cursi. Cursis aquestes nenes vestides amb perpetu gest de fàstic; cursi la seva mare en la seva esmirriada presència i cursi el pare, posseït d'una importància de la qual personalment manca, perquè no és més que un ninot al servei de la brutal oligarquia hispana.

No l'he escoltat, no per ser el cap de l'Estat del país veí, perquè sé de sobres que també és el capità general d'uns exèrcits que estan cremant de ganes d'envair-nos. No estic boig i m'interessa molt saber quins plans té la metròpoli per a la colònia amb les exclusives finalitats de defensar-nos. Però no és necessari suportar en directe els sense-sentits d'aquest ninot pervers. Legió de polítics, periodistes, comunicadors, intel·lectuals espanyols ja han bolcat o estan bolcant sobre el sofert paper la seva devoció cortesana sobre la sensatesa, l'oportunitat, la moderació, la justícia, l'altura, la magnanimitat i els, si necessaris són, pacients retrets que surten de la seva real boca.

A la vista d'això, un marcià es preguntaria quin extraordinari valor moral i intel·lectual tindrà un individu al qual tots semblen escoltar embadalits una vegada a l'any per a defensar-lo després. El marcià se sorprendria al saber que es tracta d'un individu de reduïdes llums, de tirànic procedir, vida parasitària a costa dels altres i que manca de tot coneixement de la realitat de milions de vides alienes sobre les quals parla amb tant coneixement de causa com de la quadratura del cercle.  Però això serà un marcià. Un espanyol, sobretot si és un polític molt i molt espanyol, considerarà que la carrinclona al·locució real està plena de savis consells i preceptes morals, il·luminats per una poderosa intel·ligència i les comentarà arrabassat per l'admiració. Així, el líder de Podemos, Iglesias, desgranava la nit mateixa de l'esdeveniment, al peu de l'altar/Tv la seva admiració per la sensibilitat real encara que afegint un punt de crítica a la institució perquè en un condicional celestial, seria millor una República. Per al discurs de l'any vinent ja haurà preparat algun marquesat per a aquest altre 'figurín' que anava a assaltar els cels i s'ha quedat a Aravaca.

I la resta de l'astracanada hispànica a to amb el ridícul del país. Els socialistes fan pinya darrere de les paraules de Felipe i assenyalen amb el dit als perversos catalans que, amb la seva obstinació de la llibertat i la dignitat, causen el real disgust. Segons sembla, hi ha un punt maligne en el regne obstinat a enverinar la feliç convivència entre els seus veïns: i no és el mentider criminal Aznar, ni el corrupte lladre Rajoy, ni la guàrdia civil amb els seus expedients de tortures, ni els piolines capaços de treure ulls o rebentar caps de ciutadans impotents, ni els bancs que roben a tort i a dret, deixen a la gent al carrer o l'empenyen al suïcidi, ni els empresaris que paguen sous de merda a la gent i la mantenen en l'atur estacional, ni l'església catòlica que beneeix tot això després d'haver portat sota pal·li a Franco. No. Els qui trenquen la convivència que gaudeix aquesta monarquia d'origen feixista i aquest ordre social basat en l'abús, el robatori, l'explotació i la repressió són els catalans que, farts ja de ser els pagans d'aquesta vergonya, volem marxar.

La unitat d'Espanya! Volen trencar la unitat d'Espanya! Criden embogits tots els altres polítics dinàstics, els del PP, C’s, Vox i tutti quanti, els plançons del franquisme, els lladres que porten decennis robant l'erari, els feixistes del braç enlaire. Tots aquests aplaudeixen el discurs del Borbó i els agradaria que passés de les paraules als fets, bombardejant Barcelona, per exemple, com recomanava el liberal Espartero. El que no entenc és per quin motiu molts polítics catalans es fan ressò de les paraules d'aquest mindundi sinistre i analitzen el seu sentit. El president Torra ja l'ha desmentit, afirmant que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó de democràcia. Ara esperem que en el seu discurs de 31 de desembre, aquest mateix president doni una resposta a la melassa de feixisme “light” del Borbó.

Els altres, a continuar amb la nostra vida. A construir la nostra República independent. A alliberar les nostres preses i presos polítics; a portar a casa els exiliats i exiliades; a rescabalar als qui tenen el patrimoni embargat.  A construir un país nou, pacífic, avançat, lliure d'Espanya. 

Ramón Cotarelo
Catedràtic de Ciència Política de la UNED 

Article publicat al digital elMón el dia de Nadal del 2018

13 de desembre 2018

La ratera del 21-D

Els catalans estem davant d’una amenaça gegantina, el consell de ministres que el Pedro Sánchez ha volgut celebrar a Barcelona. Hem d’anar amb molt de compte per no caure en la trampa que ens ha parat el “Gobierno de España”. Ja ho deia el conde duque d’Olivares l’any 1624: “...ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande...”. 

Els llops afamats de sang del PP, C’s i Vox necessiten un mort, el necessiten desesperadament, per encolomar-nos a nosaltres la culpa. Els cal un mort per alimentar el seu ‘relat’ de que Catalunya és insegura, de que és un focus de violència, de que no es pot circular tranquil·lament pels carrers. Només ens cal que escoltem els seus discursos, ho estan suplicant. És l’excusa que necessiten per arrasar-ho definitivament tot, per no deixar dempeus res del que hem fet i aconseguit. És l’excusa per enviar-nos els seus “cuerpos y fuerzas de seguridad del estado” a fer el que calgui. De moment ja han dit que pel 21-D, envien 1.000 ‘piolins’ perquè no es fien dels nostres mossos.

Els unionistes famolencs estan veient que el temps se’ls acaba: els exiliats són cada vegada més visibles pel món; el judici per l'1-O és a tocar, amb observadors internacionals i independents que donaran fe de la inexistència d’un judici just. Tenen presos polítics en vaga de fam, tenen exiliats i ara necessiten un mort i si l’han de provocar, de mania no en tindran cap, ho faran. Anem amb molt de compte i no caiguem en el seu parany. Diuen que hi ha gent que es vol manifestar davant de la Llotja de Mar, fem-ho si volem, però pacíficament i vigilant molt qui tenim al costat, no fos cas que algun ‘piolin’ disfressat d’independentista volés enredar la troca.

Venen dies molt complicats i molt favorables perquè passi el que ells volen que passi. Un incontrolat, una provocació més forta que d’altres, qualsevol cosa ho pot desencadenar. No parem, no afluixem, no cedim, no ens rendim, fem el que calgui, però companys amb compte, amb molt de compte. Escoltem la veu dels que, des de la presó ens volen fer arribar el seu missatge, com ha fet en Jordi Cuixart en una carta difosa per Òmnium Cultural als seus socis, que podeu llegir més avall i en la que ens adverteix, com dèiem al principi, que no ens fiquem en el ratera que ha parat el "Gobierno de España" portant els seus ministres a Barcelona i també  ens diu que “aquesta situació demana que mantinguem tant la determinació com la serenor, tant el coratge com la intel·ligència”. Fem-li cas, ens ho diu un home bo injustament empresonat per aquells que volen anihilar Catalunya. 


Carta de Jordi Cuixart


Estimadíssims socis:

Avui, els companys Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn ja porten 12 dies en vaga de fam. Un acte de dignitat i generositat extraordinària. Sapigueu que els presos polítics ens cuidem molt els uns als altres, que no deixarem sols els nostres vaguistes ni un minut.

Dissabte farà 14 mesos que som a la presó i no hi ha lloc per a cap retret: tinc la certesa que té molt de mèrit com hem resistit l’embat de l’estat. Us asseguro que des d’Òmnium Cultural ens estem deixant la pell per propiciar una estratègia compartida del sobiranisme al servei dels grans consensos de país.

El 21 de desembre hi haurà el consell de ministres a Barcelona, una nova decisió unilateral emmarcada en l’espiral provocadora de l’estat per argumentar l’aplicació d’un nou 155. Fins i tot s’alcen veus que demanen il·legalitzacions de partits polítics sobiranistes. Aquesta situació, però, demana que mantinguem tant la determinació com la serenor, tant el coratge com la intel·ligència.
No caiguem en cap parany i sapiguem respondre amb l’ambició insubornable dels qui ens sentim deslliurats de cap por. Sabem que som davant un estat que, amb violència policial i persecució penal, rebutja la via democràtica al dret a l’autodeterminació.

Però l’alarmant ascens del feixisme desemmascara més la farsa de la Transició, i això representa una oportunitat sensacional per oferir la República catalana com un espai de convivència pacífica i radicalitat democràtica, així com de defensa dels drets humans. Com ens recorda Galeano: “Lliures són aquells qui creen, no els qui copien. I lliures són aquells qui pensen i no només obeeixen. Ensenyar, és ensenyar a dubtar”.

Aquest divendres, precisament, la 68ª Festa de les lletres catalanes a Sabadell reflectirà el compromís de la societat civil amb la llengua i la cultura catalanes com a eines de cohesió social i llibertat. Una ciutat de lluites compartides, on vaig viure uns anys preciosos de la meva vida i que estimo especialment, que sempre ha expressat la seva catalanitat des de la diversitat.
Serà, també, un record per Teresa Rebull, Teresa Claramunt o Pere Quart i tants d’altres, que ens han llegat part del que avui som com a ciutadans dels Països Catalans. I un acte de reconeixement a la presidenta Forcadell, a qui sé ben lliure, i a l’estimada Muriel, que sempre tinc en el pensament. Gaudiu la Nit de Santa Llúcia amb tota la intensitat del món.
Que no estiguem ni tristos ni enfadats, perquè compartim, per sempre més, la mateixa lluita. Serenor, coratge, entesa i República.
Sempre endavant!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

Presó de Lledoners, 12 de desembre de 2018

10 de desembre 2018

Les mobilitzacions dels CDR

Aquesta setmana i la vinent pot donar-se la tempesta perfecta. La setmana ha començat amb el president de la Generalitat, Quim Torra, fent els seus dos dies de dejuni en suport a la vaga de fam iniciada per quatre dels presos independentistes, i amb el partit de Vox presentant una querella contra ell per conspiració per a la rebel·lió. El partit liderat per Santiago Abascal demana que es detingui i s’empresoni Torra per les paraules en què posava Eslovènia com a exemple per aconseguir la independència, tenint en compte que la via eslovena va ser inicialment pacífica i que es va iniciar amb dos referèndums. Va ser la Federació Iugoslava qui no va voler pactar i va enviar els tancs per aixafar la revolta popular.

Les paraules de Torra han aixecat polseguera i han compartit protagonisme amb les mobilitzacions dels CDR, que han tallat carreteres i aixecat barreres de peatge durant el cap de setmana. Aquestes accions han portat el PP i Ciutadans a tornar a demanar l'aplicació del 155 per prendre el control dels Mossos. La policia catalana és l'altra qüestió calenta que ha d'afrontar el Govern aquesta setmana. Després de les càrregues policials contra els manifestants que volien impedir actes de Vox a Girona i Terrassa, el president de la Generalitat va criticar obertament el dispositiu i va reclamar canvis al conseller d'Interior que, després de la trobada Torra-Buch, sembla no es produiran de manera immediata. Tot plegat marcarà la sessió de control al Govern d'aquest dimecres al Parlament, que es preveu caldejada. A més, en aquest ambient tens l'executiu català afrontarà també una nova vaga de treballadors públics, mentre continua negociant els pressupostos de la Generalitat i mira de reüll el debat dels comptes de l'Estat que ha reactivat Pedro Sánchez.

Per aquesta concatenació de successos hem afirmat al començament d’aquestes reflexions, que podem pronosticar que des d’ara fins el 21-D es pot desencadenar la tempesta perfecta, que és aquella en què tot sembla conjurar-se perquè passin uns successos determinats. La tempesta perfecta requereix que hi hagi unes condicions, és a dir, un context intern de la societat  i uns successos externs que són com el llumí o l'encenedor a la metxa dels petards, que inicien una reacció en cadena. Si la societat catalana actua amb fets violents, siguin provocats pels CDR o espontàniament per elements infiltrats en les manifestacions, pot succeir que l’independentisme quedi tocat de mort per molts mesos. Aquest també és el perill que detecta la periodista Bea Talegòn en l’article que publiquem tot seguit.
La tempesta perfecta
S’acosta la tempesta perfecta. El 21 de desembre Sánchez vindrà a Catalunya a celebrar un Consell de Ministres. No hi havia una altra data ni un altre lloc. És evident que vindrà per generar caos.
Aquell dia, es complirà un any de la celebració d’unes eleccions de dubtosa legalitat i nul·la legitimitat. Uns comicis convocats il·legítimament des de Madrid, i també, probablement, de manera il·legal, que tot i així (amb presos polítics, amb exiliats, amb censura, manipulació i repressió de tot tipus), els sobiranistes van guanyar.

Van guanyar i, malgrat tot, Puigdemont no ha pogut tornar. Tampoc els presos, que ja estaven privats de llibertat, han sortit al carrer. És més: des de llavors, hi ha hagut més presó, més repressió, més censura, més persecució. Malgrat que a Espanya van muntar un teatre de canvi de govern, que va arribar per dir que se n’aniria cap a una altra direcció i no ha estat cert. Cada proposta estrella del govern de Sánchez ha estat una flamarada. Res. Absolutament res del que li ha omplert la boca durant aquests sis mesos ha estat dit seriosament. Després, tot ha quedat matisat, anul·lat, suspès o directament esborrat.

I mentrestant, l’extrema dreta s’instal·la. I la culpa, la donen als independentistes, que han estat els únics determinats a combatre el règim franquista. Amb democràcia, que és l’única manera de resoldre les coses en aquests temps. Qui posi això en dubte, té un problema.

El dia 21 de desembre es preveu una mobilització que paralitzarà Catalunya. Diversos grups estan intentant organitzar-la i serà, sens dubte, un moment crucial. I un moment sensible, perquè pot ser la tempesta perfecta que des d’Espanya fa temps que s’està buscant: sembrat el caos, escalfats els ànims, no seria difícil fer saltar una guspira de violència que deslegitimés tot el que s’ha aconseguit fins ara. I aquesta guspira no vindrà de l’independentisme, tot i que faran creure que sí. I no hi haurà cap manera de demostrar el contrari. Mirada llarga, sang freda i determinació en la no-violència. O vindran anys d’hivern.
Beatriz Talegón
Periodista

Article publicat en el setmanari La República del 8 de desembre del 2018.

04 de desembre 2018

Gemecs per VOX

El divendres anterior al 2-D, data de les eleccions andaluses, vàrem escriure en aquest mateix Blog les següents reflexions:  ‘Diumenge vinent sabrem quins fruits ha donat a la campanya andalusa aquesta sobreexposició catalana, de vegades de traç gruixut i confonent el tot amb la part, però llavors ja serà tard per rectificar, com sempre que s’analitzen ‘a posteriori’ els resultats d’unes eleccions’. Avui amb aquests resultats a la ma ja podem dir que les nostres paraules tenen una validesa real.

Ara s’han confirmat els pitjors presagis amb la irrupció d'una ultradreta que, si fins ara s'aixoplugava sota el paraigua del PP, ara es presenta descaradament sota la marca Vox. Ara el debat és si hi haurà un pacte de dretes amb el cap de llista del PP, Juan Manuel Moreno Bonilla, liderant la Junta. Una altra possibilitat, remota potser però viable, seria que la fracassada Susana Díaz optarà per fer president el  líder de “Ciudadanos” Juan Marín. Els dos dirigents de la dreta, tan Moreno com Marín, de moment, reclamen la presidència i no tanquen la porta a Vox, el partit d’extrema dreta que serà clau en aquestes maniobres post-electorals.

L'extrema dreta torna atreure el cap. I ho fa de manera espectacular, amb l'entrada apoteòsica en un parlament, el d'Andalusia, amb 12 diputats. L'únic precedent d'una presència d'extrema dreta en el centre de la política espanyola és la del diputat Blas Piñar López, elegit en les eleccions del març del 1979. El partit de Piñar, Fuerza Nueva, va tancar una coalició amb la "Falange Española", que liderava un altre exponent ultra, l'exministre Raimundo Fernández Cuesta, i altres grupuscles, que es va anomenar "Unión Nacional". Piñar va ser elegit diputat per Madrid a l'obtenir 110.000 vots.

Avui el discurs de Vox és pràcticament idèntic al que l’any 1979 bramava Blas Piñar en tots els seus mítings, l’espanyolisme ranci, la unitat de la pàtria, la xenofòbia i el masclisme sense cap vergonya i avui sumant-hi l’anti independentisme més furiós, fet que li ha donat els centenars de milers de vots a Andalusia. Malgrat que els seus líders no pretenen governar, no els interessen especialment els càrrecs, es tracta però de condicionar el sistema des de fora per destruir-lo. Han captat la por de la gent pels canvis tecnològics, socials, de mentalitat, per l’empobriment..., els cobreixen amb la bandera i amb un llenguatge descarnat i la gent els vota a Andalusia i a tot Europa.

El dilluns després de les eleccions  milers de persones van sortit a manifestar-se a les ciutats de Sevilla, Màlaga i Granada contra el feixisme sota el lema “ ¡Viva la llucha obrera! ”. Durant les concentracions de les tres ciutats s'han sentit reivindicacions com  “ Vuestro odio no cabe en nuestras calles “, i també  “ Vosotros, fascistas, sois los terroristas ”. Una consigna molt repetida i que s'ha fet viral a les xarxes en les últimes hores ha sigut: “ 380.000 andaluces han votado que volverian a fusilar a Lorca ”. Això és lloable però no deixen de ser gemecs que no arribaran enlloc. Com dèiem abans, ara ja és tard per rectificar, només ens queda l’esperança que el ‘cordó sanitari’ que alguns diuen volen fer al partit de Vox, sigui el suficientment  ampli i resistent per impedir l’entrada d’aquests ultres a les institucions.

Pel que fa a les repercussions que els resultats andalusos poden tenir pels catalans, podem afirmar que les eleccions andaluses demostren que Espanya no té una solució viable i democràtica on Catalunya sigui respectada, el resultat ho diu tot, l’extrema dreta governarà Andalusia, o governarà PP, C’s i Vox o governarà el PSOE amb el suport de “Ciudadanos”, tot un panorama que hauria de fer reflexionar els partits independentistes. Les eleccions andaluses son una nova finestra d’oportunitat, ara toca un full de ruta unitari independentista. Tot plegat representa un veritable terratrèmol pel mateix poder establert i tindrà fortes conseqüències a la política espanyola, ni federalisme ni reforma de la constitució, vindrà un retrocés evident en les mateixes llibertats democràtiques a l’estat, ara sí que tenim pressa per marxar d’aquesta Espanya en mans de l’extrema dreta, ara més que mai cal que els nostres líders independentistes es posin d’acord per guanyar-nos la Republicà Catalana i fer efectiva la independència.

El periodista Tian Riba descriu les causes que, a parer seu, han fet possible que la ultradreta hagi entrat amb tanta força a la política espanyola. Ho fa en un article que podeu llegir més avall.

VOX

Si Vox ha obtingut 12 diputats a Andalusia és perquè el rei Felip VI va avalar el “a por ellos” policial, judicial, polític i social. Si la ultradreta ha entrat al Parlament andalús és perquè Mariano Rajoy va treure el precinte del 155 i “Ciudadanos” i el PP han amenaçat frívolament amb una suspensió encara més radical de l’autonomia. Si els feixistes seuran a l’antic “Hospital de las Cinco Llagas” és perquè els dirigents del PP i de “Ciudadanos” els han blanquejat manifestant-s’hi de bracet. Si els de Santiago Abascal acaben arribant al “Palacio de San Telmo” és perquè el PSOE ha comprat el marc mental de la dreta més rància. Si els ultres ja tenen representació és perquè ningú abans ha aturat la seva violència als carrers. Si Vox espanta és perquè Espanya és incapaç de respondre democràticament a un repte democràtic i s’han tapat el nas per fer veure que són més. Si ha guanyat el “a por ellos” és perquè hi ha qui es pensa que la repressió va començar amb Dani Mateo. Si hem tornat 40 anys enrere és perquè el PSC i el PSOE no s’han atrevit ni a denunciar que la presó preventiva per a mig govern és una vergonya, ni a dir que l’exili de mig govern és inadmissible quan la justícia europea nega l’extradició per rebel•lió. És perquè han callat vergonyosament quan s’ha acusat l’Adrià i la Tamara de terroristes. Si el fantasma que recorre Europa ha entrat a Espanya és perquè els músics no han defensat la llibertat d’expressió dels rapers. Si Vox triomfa és perquè el periodisme d’Estat ha criminalitzat idees. Si Le Pen felicita Abascal és perquè l’Europa dels buròcrates ni és capaç de guanyar-se els cors i les ments dels qui els han de protegir ni de pactar una resposta al repte de la immigració.

Vox irromp per tot això i no perquè l’independentisme s’hagi posat minifaldilla o perquè un programa de televisió parli amb la bèstia que el sistema permet que sigui acusació popular al Suprem. Vox irromp pels equidistants, que ara tenen uns feixistes amb escó i uns demòcrates a la presó fent vaga de fam. 

Tian Riba
Periodista

Article publicat al diari  EL PUNTAVUI  el dimarts 4 de desembre del 2018

01 de desembre 2018

Vagues de fam

Dos dels presos polítics empresonats a Lledoners, Jordi Sánchez i Jordi Turull han anunciat avui que es disposen a començar una vaga de fam indefinida. Cal recordar que precisament aquestes dues persones foren proposats pel Parlament català a la Presidència de la Generalitat i vetats pel jutge Llarena. Una casualitat? Potser no i potser s’afegiran també a la vaga de fam algun altre dels set presoners polítics. La vaga de fam és una forma de protesta pacífica emprada per molts empresonats per fer visibles la seva situació. Gandhi va popularitzar internacionalment la pràctica de la vaga de fam dins del seu sistema de lluita no violenta, que va ajudar l’Índia a guanyar la independència.

Aquesta protesta de Sánchez i Turull s’adreça principalment al Tribunal Constitucional, per denunciar les traves que consideren que està posant per accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Per tal d'acudir a Europa, primer, la legislació obliga a esgotar totes les instàncies judicials internes de l'Estat i, fins que aquestes no prenguin una decisió, no s'obre la possibilitat d'acudir amb èxit a Estrasburg. Des de fa un any, el TC ha acceptat estudiar tots recursos d’empara dels presos polítics però no n'ha resolt cap, la qual cosa, lluny de ser una dada positiva, és una estratègia de l’alt tribunal per impedir que arribin al TEDH. Si ens agafem a les dades, aquestes mostren que el TC només accepta estudiar poc més de l’1% dels recursos d’empara que s’interposen.

L’anunci d’aquesta vaga de fam ha coincidit amb la difusió en tots els mitjans de la fotografia dels set presos polítics feta al pati de la presó de Lledoners i que ens vol fer arribar la sensació d’unitat que es respira entre els polítics empresonats, tant allunyada de la realitat que es pot veure en els partits sobiranistes, que no dubten en escampar dia rere dia les seves desavinences per anar junts enlloc. La darrera d’aquestes desunió ha estat la negativa de ERC a anar plegats amb JuntsxCatalunya a les properes eleccions europees, malgrat l’oferiment de Puigdemont d’anar de número dos, darrera de Junqueras, a la llista unitària europea.

Una de les persones que van portar més la seva lluita antifranquista de forma no violenta, fou Lluís Maria Xirinacs i Damians, polític, sacerdot i candidat al premi Nobel de la pau l'any 1975, que fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya a finals del franquisme i promotor de la marxa de la Llibertat. Va destacar sobretot per defensar els drets humans amb mètodes de protesta no violents com les vagues de fam i, sobretot, amb la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia per als presos polítics. L’escriptor Martí Gironell, n’ha fet una recordança en el seu article ‘L’esperit de Xirinacs”, que podeu llegir més avall.

L’esperit de Xirinacs

Aquest primer cap de setmana de desembre voldria recordar el que va passar ara fa 45 anys. No és tant el fet, que és valent i compromès, sinó qui el va protagonitzar, què representava i el que suposa pel que estem vivint avui dia en la política catalana. L’1 de desembre de l’any 1973, Lluís Maria Xirinacs estava en presó preventiva a la Model de Barcelona en espera de judici acusat pel règim franquista de “difusió de propaganda il·legal”.  I llavors va decidir fer aquell gest que des de la primera vegada que el van engarjolar, l’any 1968, ja havia posat en pràctica quan l’empresonaven per denunciar la injustícia que patien els que com ell lluitaven contra el règim. En aquella ocasió, Xirinacs va començar una vaga de fam que va durar quaranta-dos dies.

Doctor en filosofia, Xirinacs va ser un destacat activista de la lluita antifranquista que va militar en les forces polítiques de l’esquerra pacifista, independentista i impulsor, entre d’altres, del projecte de la Marxa de la Llibertat i l’Assemblea de Catalunya. En una carta clandestina que va adreçar a la societat, Xirinacs explicava que ho feia per reclamar la llibertat del presos polítics i en solidaritat amb els cent tretze companys i companyes empresonats perquè “han defensat i han tractat d’exercir els drets a recuperar les llibertats nacionals, polítiques i sindicals de què són privats”. Paraules escrites ara fa quaranta-cinc anys que, malauradament, tenen plena vigència. Molt em temo, però, que aquestes paraules no facin pensar qui realment haurien de fer rumiar perquè no són tan lluny. Pensar com estem i com s’ha arribat fins aquí.
Quan va morir en un bosc del Ripollès, molts el tenien per boig, però ell ja s’havia cansat de demanar la unitat de tots els partits catalans i vaticinava –com també ho faria Aznar– que el problema no era tant la relació amb Espanya com precisament les recurrents travetes entre els mateixos partits catalans. Per aquests partits hauria de ser més fàcil reivindicar l’esperit de Xirinacs perquè la seva era una lluita constant, valenta, compromesa, impertinent i pacífica.

Martí Gironell i Gamero
Escriptor i periodista

Article publicat al setmanari La República de l’1 al 7 de desembre del 2018

30 de novembre 2018

La campanya ‘Catàndalus’

A pocs dies perquè se celebrin les eleccions d'Andalusia, la campanya de les autonòmiques andaluses presenta una curiosa particularitat: sovint sembla que s’hi parla més del que passa a Catalunya que dels interessos immediats dels andalusos. En els debats i les declaracions que queden d’ara endavant fins a arribar a la cita amb les urnes de diumenge vinent 2 de desembre, el líder del PP, Pablo Casado, ha convertit aquest assumpte en el seu cavall de batalla favorit prometent, entre d’altres barbaritats, que si arriba al govern recuperarà per a l’Estat les competències en matèria penitenciària transferides a Catalunya, on segons ha assegurat ‘els colpistes tenen un règim diferent’ al de la resta de reclusos com passa ‘als narcoestats’ o a les ‘dictadures’.

Ciutadans també ha fet seva aquesta estratègia. Aquests dies de campanya s’han dedicat a fer córrer per tot arreu un autobús amb imatges de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras amb cara somrient sota el lema “Se rien de España. Se rien de ti”. És a dir: cap proposta. Només buscant la confrontació. Una estratègia que, de fet, és la que aplica a Catalunya quan denuncia justament la confrontació i són ells precisament els que l’atien. I mentrestant fan el ridícul aplegant quatre gats en mítings i ho venen com a èxits. La inefable Inés Arrimadas, líder de l’oposició catalana, està donant un cop de mà al candidat taronja, Juan Marín. Més enllà de les al·lu­sions que Arrimadas pugui fer a la situació a què s’enfronta a Catalunya, la seva mera presència a la campanya andalusa també contribueix a reforçar la presència del tema català en la campanya andalusa.
Punt i apart és la formació VOX. Atenció amb aquesta formació ja que, gràcies principalment a la resta de partits, es poden vantar d'haver aconseguit estar present en la majoria dels mitjans de comunicació. No està clar si la formació de Santiago Abascal aconseguirà treure algun representant al parlament de la Junta, però s'ha confirmat com un partit influent en la campanya i que ha participat indirectament en bona part dels debats. Cal no menystenir aquesta formació feixista, homòfoba, racista i ultranacionalista, que poc a poc va tenint presència a totes les portades dels mitjans i està fent penetrar el seu abominable discurs d’extrema dreta en les capes més senzilles de la població, desitjoses d’escoltar unes proclames directes que, malgrat ser falses i demagògiques en la seva major part, van fen forat en les seves ments.
Potser l’única líder política que no ha entrat en aquesta polèmica ha estat Teresa Rodríguez, líder de “Adelante Andalucia”, la nova marca de Podemos,  que directament tracta d'evitar el tema dient: ‘El problema d'Espanya no és Catalunya, és que la gent no arribi a final de mes. El que a la gent li fa por és obrir la bústia i trobar-se el rebut de la llum’. També el PSOE amb la seva lideresa Susana Díaz al capdavant, no dubta a esgrimir orgullosa la seva posició respecte a Catalunya. ‘El PP va arribar tard per aplicar el 155. Jo l’hagués aplicat abans per evitar aquesta vergonya, jo mateixa vaig ser la primera a donar suport al Rei’, es va despenjar la presidenta andalusa en el debat que el va enfrontar a la resta de candidats a la Junta. La candidata socialista ha deixat molt clara la seva posició, de manera que per a ella el tema català no és una debilitat.
Certament, aquesta presència excessiva del procés català en la campanya andalusa crida l’atenció. Perquè Andalusia, com la resta de comunitats autònomes, té els seus problemes específics: una taxa d’atur superior al 24%, un percentatge que arriba el 46% en el capítol dels menors de 25 anys. O una taxa de fracàs escolar del 34%, deu punts per sobre de la mitjana espanyola o els escàndols de corrupció pels EROS que els afecten i que són, fins ara, els casos de més envergadura que s'han investigat i jutjat en aquest país, sense oblidar tampoc els afers dels cursos de formació, de Mercasevilla, Delphi o la Faffe (Fundació Fons Andalús de Formació i Ocupació), amb targetes 'black' per pagar prostíbuls amb càrrec als fons públics que gestionava aquesta Fundació.
Diumenge vinent sabrem quins fruits ha donat a la campanya andalusa aquesta sobreexposició catalana, de vegades de traç gruixut i confonent el tot amb la part, però llavors ja serà tard per rectificar, com sempre que s’analitzen ‘a posteriori’ els resultats d’unes eleccions. Resumint, és ben cert que el procés català condiciona la campanya andalusa i que gràcies a Catalunya el candidats a presidir la Junta no han de parlar dels greus problemes que pateix Andalusia ni han de presentar cap programa de govern.
Unió Catalanista de Sabadell