Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de gener 2021

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021

 

 

19 de gener 2021

Majories i minories

La democràcia no és altra cosa que un joc de majories i minories. Quan una determinada majoria guanya unes eleccions adquireix la capacitat de formar govern. Si ha guanyat per poc, però, haurà d’arribar a algun tipus d’acord addicional o coalició per formar una majoria més estable. El tema d’assolir el 50+0,1 per cent de vots per aconseguir la independència d’un país és una polèmica que ha fet vessar rius de tinta en tots els diaris. La majoria per un vot, és majoria. A cada enquesta, els partidaris de l'aritmètica simple augmenten, encara que sigui per endegar un procés de tanta transcendència com la creació d'un estat independent.

En una recent entrevista feta a la presó de Lledoners, el president d'ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat que no hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor, i que cap país l'ha assolit amb el 50% de la societat en contra. Aquestes afirmacions del líder d’Esquerra són si més no discutibles. Tothom estarà d’acord en el fet que, si un 50% de ciutadans voten en unes eleccions a favor de la independència, ho fan perquè estan a favor de què el seu territori se separi de l’Estat matriu. En canvi no és tant clar que el 50% restant hi estigui en contra. Potser un percentatge més o menys alt, està d’acord en la segregació del seu territori, però en determinades circumstàncies o sota algunes condicions.

Això és el que succeeix a Catalunya quan es vota en qualsevol contesa electoral. L’única manera de saber amb exactitud el percentatge de població que no vol la independència, és fent una consulta en forma de referèndum unilateral, acordat o no amb l’estat espanyol. Malgrat tot arribats a aquest punt, potser encara trobaríem gent que votarien en contra de la independència per la por a un enfrontament civil, a les represàlies contra les empreses catalanes, a la presència policial als col·legis electorals i també potser a l’amenaça militar. Per tant mentre s’intenti resoldre la batalla política amb el tauler de joc autonòmic i per tant espanyol, res canviarà, és a dir els resultats de les eleccions seguiran essent d’un 50% de representació de partits que no defensen la independència, perquè aquests són vistos com una forma de donar resposta a aquestes pors. Hi ha gent a Catalunya que no vol la independència, però això no vol dir que hi estiguin realment en contra o que s’hi oposarien fermament. Arribat al cas l’acceptarien i ja està. Com tots els catalans acceptem ara no tenir independència i no ens n’anem enlloc. Al capdavall la independència és bona per a tothom, fins i tot per aquells que no la volen, però la situació actual no és bona per a ningú, i això hi inclou els unionistes que s’aferren a una pàtria espanyola que els ha deixat a l’estacada en molts aspectes.

El president Quim Torra ha enviat un subtil missatge a Oriol Junqueras recordant-li que a Escòcia “la independència es guanya o es perd en funció del 50% i ningú ho qüestiona”, i ha fet un plantejament lògic de l’assumpte: “Si hem estat dependents (feixismes a part) perquè teníem un 50% en contra, per què no podem ser independents si ara tenim un 50% a favor?”

Tampoc és cert que cap país hagi assolit la independència amb el 50% de la societat en contra, com diu el líder d’ERC, ja que en moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència, com ho escriu en un editorial en Vicent Partal, posant els exemples de Finlàndia el 1917, de Letònia el 1990, de Bòsnia el 1992, de Montenegro el 2006 o també de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals. Tot aquest debat l’analitza acuradament un dels ideòlegs del projecte de la Crida Nacional per la República, Agustí Colomines, en el seu article ‘La trampa del 50%’ on manlleva les paraules del mateix Partal que ha afirmat que “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”. Llegiu l’article d’en Colomines tot seguit.

La trampa del 50%

Dijous passat, ElNacional.cat va entrevistar Oriol Junqueras, el president d’ERC encara injustament tancat a la presó. Ja sabem com les gasten els poders de l’estat espanyol, especialment el judicial. La preservació de la unitat d’Espanya, al preu que sigui, ens ha portat a una situació límit, en la qual els drets civils i humans són conculcats amb una falsa aparença de constitucionalitat. Aquest no és un fenomen que afecti tan sols Catalunya. S’ha repetit un munt de vegades arreu del món. La lluita de moltes minories nacionals que han volgut independitzar-se ha acabat en tragèdia. Que els ho preguntin als armenis o als kurds, dos pobles que han estat objecte de tota mena d’atropellaments. O als sahrauís, que fins al 1976 eren considerats espanyols, però que després van ser abandonats a mans de la monarquia constitucional marroquí, com ja va indicar el meu amic i antic alumne Alberto Maestre en un bon llibre. Els anomenats Homes del 28 d’octubre (Tomáš Garrigue Masaryk, Edvard Beneš i l’eslovac Rastislav Štefánik) van impulsar activitats diplomàtiques i militars per aconseguir la independència de Txecoslovàquia el 1918, un estat que va desaparèixer el 1989, i això els va portar a l’exili. La repressió ha estat la tònica dels estats consolidats contra les minories, com va deixar escrit el malaguanyat Jordi Ventura a Sis rostres del nacionalisme a Europa.

El més destacat de les declaracions de Junqueras queda reflectit en el titular de l’entrevista realitzada per Marina Fernández: “Cap país ha arribat a la independència quan té el 50% en contra”. La resposta exacta de Junqueras és com un sí però no per acontentar la seva parròquia: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor. I no hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra. Cap ni un”. És evident que per guanyar un referèndum cal superar el 50%. La segona part de l’afirmació és una bertranada pleonàstica. ¿Què vol dir realment el president d’Esquerra? O millor encara: ¿què insinua amb aquesta calculada ambigüitat? Reprodueix la consigna que els dirigents del partit republicà escampen a l’uníson: que l’independentisme és minoritari i, per tant, que cal optar per la via lenta per acumular forces. El raonament té un forat molt gran, segons Francesc Abad, un gran especialista en l’anàlisi demoscòpica. En un fil de piulades recent, Abad explicava que si traslladéssim a vots les enquestes del CEO, el 48,7% a favor de la independència que reflectien el 2017 es projectaria clarament, inclús amb una participació de més del 80%, per damunt del 55%. ¿No és prou un percentatge així per validar la separació?

En una altra entrevista, l’exconseller Raül Romeva va posar en qüestió la fortalesa actual de l’independentisme per justificar els acords amb els comuns amb l’esquer que estan a favor del referèndum. Potser que ens traguem la bena dels ulls, perquè tothom pot veure que el govern de coalició espanyol no té cap intenció de propiciar ni l’amnistia ni el referèndum, malgrat el que digui Jaume Asens, president del grup parlamentari de Podemos-Comuns. Les trampes estan a l’ordre del dia. El 14 de setembre de 1946, les Illes Fèroe van celebrar un referèndum d’independència i el sí va assolir el 50,74% amb una participació del 95,9%. Dinamarca es va negar a reconèixer aquella independència argumentant que una majoria de votants feroesos (49,26%!) no hi havien donat suport. Així doncs, no és el tant per cent el que dictamina la victòria, sinó el reconeixement de l’estat del qual depenies o de la comunitat internacional, que és el que va passar a Kosovo. El 22 de setembre de 1991, Kosovo va celebrar un referèndum, que la comunitat sèrbia va boicotejar, però els partidaris de la independència van assolir un 99,98% de vots amb una concurrència del 87%. La comunitat internacional havia establert que la participació havia de ser del 66,7% del cens i que la meitat dels votants es manifestessin a favor de la secessió. No va servir de res. La declaració unilateral d’independència de Kosovo no va arribar fins al 2008 i el govern del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, un altre “progressista”, es va negar a reconèixer-la i va fer retirar les tropes espanyoles d’aquell territori per manifestar la seva disconformitat, amb els ulls posats a Catalunya, amb l’autodeterminació kosovar.

Per dedicar-se a la política cal saber una mica d’història. Junqueras és historiador i, com que té una memòria prodigiosa, sap un munt de coses. Però des que es dedica a la política sovint menysprea el que estic segur que sap perfectament. En l’era de les notícies falses, les distorsions i el populisme, és fàcil caure en la trampa dels tants per cent que sempre esgrimeixen els espanyolistes. Posats a apel·lar a percentatges d’adhesió, també seria legítim defensar que no es pot imposar l’autonomia al 90,18 % dels votants que l’1-O va aprovar la independència en un referèndum amb plenes garanties legals, només alterades per la intervenció policial, i en el qual va participar un 43,03% del cens. Junqueras és a la presó, precisament, perquè formava part del govern que va organitzar el referèndum i de moment no se n’ha desdit. Catalunya no és independent, com els kosovars no van ser-ho el 1991, i l’únic punt feble en el cas català és la baixa participació, el que aconsella una repetició del referèndum en millors condicions. El temps d’espera no és, tanmateix, el que ha de determinar l’estratègia de l’independentisme. La disputa entre estratègies no és sobre tants per cents, sinó sobre com assolir una via que permeti proclamar la independència, mitjançant un referèndum, i que duri almenys fins que unes noves generacions decideixin una altra cosa, com va passar a Txecoslovàquia, avui desintegrada en dos estats: Txèquia i Eslovàquia.

Com que sembla que la qüestió del tant per cent és importantíssima per a ERC, posem uns quants exemples d’estats sobirans que han assolit la independència amb un percentatge elevadíssim de ciutadans que s’hi oposaven, que vorejava la meitat dels que van anar a votar. Els resultats dels dos referèndums que van perdre els independentistes del Quebec i que els va condemnar a l’estatus que tenen actualment, són similars als obtinguts pels contraris a la independència d’estats avui dia consolidats. Libèria va independitzar-se el 1846 amb un 52% a favor i un 48% en contra; Sud-àfrica va fer-ho el 1960 amb un 52,3% a favor i un 47,7% en contra; Malta el 1964 amb un 54,5% a favor i un 45,5% en contra; Montenegro el 2006 amb un 55,5% a favor i un 44,5% en contra. Els resultats es podria dir que van ser tan ajustats com el dels quebequesos però en un sentit invers. Els escocesos van acordar amb Londres un referèndum d’independència el 2014 i el van perdre perquè el suport a la secessió només va assolir el 44,7% davant el 55,3% dels que s’hi van oposar. La participació també va ser molt alta, del 84,6%, la qual cosa demostra que les coses importants mobilitzen els electors i la democràcia en surt reforçada si l’estat no hi oposa les porres. Ara, Sturgeon assegura que hi tornaran i potser guanyaran. Aquesta és la qüestió. Espanya és una monarquia constitucional i parlamentària de baixa qualitat democràtica, mani qui mani. Junqueras, doncs, s’equivoca perquè, com ha escrit Vicent Partal, “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat en el digital  ElNacional.cat  el dilluns 18 de gener del 2021

13 de gener 2021

Els Reis de Donald Trump

El dia de Reis, el 6 de gener, centenars de fanàtics de Donald Trump van irrompre al Capitoli de la ciutat de Washington i van obligar a suspendre la sessió on s’havia de ratificar la victòria de Joe Biden en les eleccions del passat 3 de novembre. Aquest va ser el regal de Donald Trump pels milions d’americans que, de bona fe el varen fer president del país ara fa quatre anys. Aquests mateixos americans de bona fe coincideixen en dos aspectes: que la democràcia al país ha quedat molt tocada (així com la seva imatge cap a la resta del món) i que Trump va empènyer els seus fidels a irrompre al Congrés per boicotejar el ple. Els fanàtics del encara president Trump van intentar impedir un exercici democràtic que era la ratificació del resultat legítim de les eleccions. Es va tractar d’un intent de cop d’Estat premeditat pel mateix Donald Trump, incitant des de les xarxes socials a la violència.

El 6 de gener ha estat un dia trist per Amèrica i també per la resta del món civilitzat. Ha estat un cop de bàrbars americans majoritàriament blancs, dirigit al cor polític de la nació i atiat des de la mateixa presidència que, malgrat el reduït balanç de víctimes mortals, la seva repercussió simbòlica és molt més gran, ja que assenyala d’alguna manera un punt de no retorn, com ens ho prova l’esglai visual desproporcionat que ens ha produït veure un tipus assegut a la cadira de Nancy Peliosi, la presidenta del Senat, amb els peus damunt la taula, un altre disfressat de búfal o uns altres brandant banderes confederades pel ‘sancta santorum’ de la sobirania popular com ho és el Congrés americà.

Cal recordar que el Capitoli també era un dels objectius dels terroristes de l’11-S del 2001. Aquest símbol del poder polític nord-americà era on havia d’estavellar-se, segons els plans d’al-Qaeda, l’avió comercial número 93 de United Airlines i que la resistència dels passatgers va fer que l’avió s’acabés estavellant en un camp obert. Segons diversos mitjans americans, els assaltants del Capitoli s’autoidentifiquen com a ‘nacionalistes blancs’, i la realitat és que no deixen de ser, com el seu líder Trump, supremacistes blancs, racistes xenòfobs i masclistes, que no varen acceptar la derrota del seu comandant en cap i que estaven disposats a subvertir el resultat de les eleccions amb violència i amb l’ús de les armes de foc, que molts d’ells portaven a sobre quan van irrompre al Capitoli. Alguns es pregunten si el que va passar als Estats Units podria passar a casa nostra, és a dir si existeixen a Europa, Espanya o Catalunya unes circumstàncies que ho faci possible. És veritat que els Estats Units no són Europa i no es poden fer paral·lelismes i comparacions fàcils. Als EUA el govern federal, la Casa Blanca, són una estructura poderosa en una ciutat que fou creada per ubicar-hi el poder polític, en canvi Europa està feta d’estats petits i d’històries molt més antigues que l’americana.

Ara i aquí, es vol comparar també l’assalt al Capitoli amb el cop d’estat del 23-F al parlament espanyol, ordit encara no se sap ben bé per quins elements militars o monàrquics. La majoria dels acadèmics que estudien cops d’estat i règims polítics coincideixen a rebutjar, amb bones raons, que el que ha passat als EUA fos, efectivament, un intent de cop d’estat. Sense minimitzar la gravetat dels esdeveniments (començant per la necessària tolerància policial a la invasió del Capitoli), sembla més aviat que les institucions nord-americanes són prou robustes, i el dia 20 el guanyador legítim de les eleccions assumirà el poder sense més entrebancs. I, encara més, el Partit Demòcrata controlarà també el Congrés, tant la Cambra de Representants com el Senat.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, des d’alguns cercles espanyols s’ha volgut relacionar l'assalt al Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya. La comparació ja és forçada en si mateixa, però amb la intenció d’atacar com sigui el procés català, s’assegura que hi va haver molta més violència per part dels catalans que per part dels seguidors de Trump i molts aprofiten per felicitar les forces policials espanyoles que varen apallissar els ciutadans catalans. Com escriu Víctor Alexandre, en el seu article titulat  L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya’, a Madrid també s’ha intentat comparar els fets ocorreguts el 6 de gener als Estats Units, amb el suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme, tot sigui per mirar d’embrutar tant com es pugui el procés català. Llegiu l’article tot seguit.

L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya

Aquests dies, a Catalunya, arran de l’assalt al Capitoli de Washington, un assalt empès des de la Casa Blanca per Donald Trump i executat pels seus partidaris, estem sentint diverses veus espanyolistes, especialment Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, que comparen aquest fet amb un suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme. La comparança és tan grotesca, tan esperpèntica, que seria per petar-se de riure si la situació no fos tan greu. És greu als Estats Units, pels fets que coneixem, i és greu a Catalunya, pel fet de tenir els nostres governants injustament empresonats o a l’exili. Però ja que Ciudadanos, amb C de caciquisme, han equiparat l’assalt de Washington al procés català, comparem ambdós casos i veurem què tenen en comú. Perquè sí que en tenen, de coses en comú, però no pas les que visceralment han perbocat Arrimadas i Carrizosa, sinó justament les que el seu discurs pretenia amagar.

Donald Trump va perdre les eleccions als Estats Units, l’Estat espanyol va perdre les eleccions a Catalunya. Donald Trump es nega a reconèixer-se perdedor, l’Estat espanyol es nega a reconèixer la seva derrota. Donald Trump pretenia guanyar als tribunals allò que ha perdut a les urnes, l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals allò que les urnes li neguen. Quina és la diferència? Senzilla: els tribunals nord-americans no són un cau franquista, els tribunals espanyols sí.

No vull pensar què li hauria passat a Jimi Hendrix, en cas de ser català, si avui hagués tocat l’himne espanyol com va tocar el dels Estats Units, el 1969 a Woodstock. Hendrix, al·ludint al comportament del seu país en la guerra de Vietnam, va agafar la guitarra i va convertir l’himne nacional en un conjunt de sons que reproduïa el so dels avions de guerra, la xiuladissa de les bombes, el soroll que aquestes feien en esclatar, els trets dels fusells i de les metralladores i els xiscles de les víctimes. No cal dir que als polítics conservadors no els va fer gens de gràcia. Però no és pas el mateix ser conservador que ser feixista. Per molt menys, per haver blasmat una monarquia corrupta en les seves cançons, el cantant mallorquí Valtònyc va ser condemnat per l’Estat espanyol a tres anys i mig de presó i és avui a l’exili protegit per la justícia belga.

Però continuem amb les comparacions Washington–Catalunya que tan irreflexivament han volgut fer Arrimadas i Carrizosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Donald Trump, ajudat per un bon nombre de mitjans de comunicació, va empènyer la gent a violar la voluntat de les urnes per mitjà de mentides en un intent de legitimar-se tot desacreditant els justos guanyadors. L’Estat espanyol, amb el seu rei al capdavant i el suport de PP-PSOE-Ciudadanos-Vox, així com de jutges i fiscals i la immensa majoria de mitjans de comunicació, ha empès els espanyols a odiar Catalunya, tot cridant “¡A por ellos!”, en un intent de legitimar l’ús de la violència contra la seva gent i els seus polítics democràticament escollits.

No és estrany que dues dictadures com Turquia i la Xina s’emmirallin amb l’Estat espanyol i el presentin com a argument per continuar violant els drets humans dels seus dissidents. “Per què em renyeu a mi i no renyeu Espanya?”, pregunta Turquia a la Unió Europea. “Per què em renyeu quan apallisso, empresono i emmordasso els meus dissidents de Hong Kong i, en canvi, us feu l’orni quan Espanya apallissa, empresona i emmordassa els catalans?”, pregunta també la Xina.

Espanya és un Estat que a través dels seus governants, tribunals i cossos armats viola els drets humans. Ja li ho han retret les Nacions Unides, Amnistia Internacional i diversos tribunals europeus, però la resposta que reben és que la “Unidad de España” està per damunt dels drets humans. És la religió espanyola. Una religió inquisitorial que ve de la caverna i que diu que la convivència a Catalunya es fonamenta en la prohibició de la seva llibertat. En això té elements en comú amb els supremacistes blancs nord-americans. Un d’ells deia davant les càmeres de televisió: “Vull veure com s’enfonsa el Capitoli sobre aquest Congrés covard que, a més, ha girat l’esquena a Déu”. A Déu. Tots els supremacistes invoquen Déu. Cadascun hi posa la cara que vol, per exemple la “Unidad de Espanya”, però Déu sempre és amb ells. Ja ho deia Bob Dylan a “With God on our side”: “Sóc d’un país anomenat Midwest. M’hi vaig criar i em van ensenyar les lleis de la convivència. I aquest país té a Déu de part seva. Ho diuen els llibres d’història, ho diuen de manera tan bonica que fa goig. Carrega la cavalleria, cauen els indis. Carrega la cavalleria, moren els indis. El país era jove, tenia a Déu de part seva”.

La violència dels milers de nord-americans que van assaltar el Capitoli de Washington contrasta amb el pacifisme exemplar dels dos milions i mig de catalans que el Primer d’Octubre van ser ferotgement apallissats per les forces policials espanyoles pel sol fet de votar. Pel sol fet de votar! Però continuant amb les comparacions, mentre als Estats Units l’endemà mateix de l’assalt van ser diversos els dirigents de la policia que van plegar del seu càrrec, a l’Estat espanyol no sols hi romanen ben cofois, a més a més han estat felicitats, remunerats i condecorats.

Finalment, dins aquest marc de comparacions, només recordar que als Estats Units els presidents els escull el poble, no el Govern o els jutges, com fa Espanya a Catalunya. Espanya, quan el president escollit democràticament pel poble català no li agrada, el criminalitza, l’empresona o l’inhabilita perquè no pugui exercir. Només en els darrers tres anys ha fet això quatre vegades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Torra. Quatre. I no tinguem cap dubte que, si guanya Laura Borràs, farà exactament el mateix. De fet, ja fa temps que s’estan esmolant les eines en aquest sentit. No hi ha candidat que odiïn més profundament que Laura Borràs, no hi ha candidat que els faci més por. Donald Trump violava la democràcia “per salvar Amèrica”, l’Estat espanyol viola la democràcia “per salvar Espanya”. Donald Trump i l’Estat espanyol tenen molt en comú. Especialment la seva divisa: tots dos violen els drets humans “per salvar la democràcia”.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 11 de gener del 2021

07 de gener 2021

Indult o amnistia

En una entrevista feta a Jordi Sànchez el proppassat desembre, l’expresident de l’ANC en ser preguntat com es veia ell d’aquí a un any, si indultat, amnistiat o amb el tercer grau, va manifestar que l’única situació que esperava és la llibertat i l’única situació justa seria una amnistia. Veieu que en diu al respecte el MHP Puigdemont: "L'amnistia dels nostres presos polítics i la llibertat del poble de Catalunya van juntes. Per això les reunim en una mateixa campanya, a la qual donen suport veus de tot el món. Decidir el futur d'una nació és en mans de tots els ciutadans que hi viuen". Cinquanta personalitats internacionals han publicat un manifest titulat “Dialogue for Catalonia”,  on fan de l’amnistia un clam a tot el món. Dilma Rousseff, Gerry Adams, Yoko Ono, Ai Wei Wei, Joan Baez i cinc premis Nobel, com Shirin Ebadi, figuren entre els signants del manifest, juntament amb relators de l’ONU, presos polítics, artistes, polítics i activistes internacionals. Aquests il·lustres personatges lamenten la judicialització del conflicte polític català i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre’l, l’agreuja: “ha comportat una repressió creixent i cap solució”. Alhora, fan una crida al “diàleg sense condicions” de les parts “que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític” i exigeixen la fi de la repressió i l’amnistia per als represaliats.

Ara ens arribaran veus que, des de l’unionisme, ens faran creure que d’aquí a pocs mesos el “Gobierno de España” serà magnànim i concedirà graciosament els indults pels nostres presos polítics. Caldrà veure-ho. Potser faran el ‘paripé’ i en concediran un o dos, potser als qui han manifestat la seva voluntat de ‘no torna-ho a fer’. Però aquí s’haurà acabat tot. Ah!, i després vindrà el Marchena i amb la seva fatxenderia habitual, tombarà aquests indults, amb l’excusa que els agraciats no s’han agenollat prou i no han demanat perdó. Resultat: tot quedarà igual, “atado y bien atado”.

Al mateix temps que de forma insultant han anunciat que ens fiquem l’amnistia on ens càpiga, fan córrer que ho volien arreglar tot per Nadal. Diuen que el govern volia fer com va fer Aznar amb Vera i Barrionuevo, i que volia indultar als  presos del procés abans de festes, però que això no podrà ser perquè el Suprem no ha informat, i és preceptiu, i triga dos mesos. Mentida! No podien fer com Aznar amb Vera i Barrionuevo perquè en uns casos van tres Nadals tard i en els altres, quatre Nadals tard. Vera i Barrionuevo i Sancristóbal, i Álvarez, i Planchuelo, i García Damborenea, que van ser condemnats a deu anys pel segrest del ciutadà Segundo Marey i per malversació, no hi van passar ni quatre mesos a presó (105 dies). Durant la instrucció i el judici no van entrar mai en preventiva. Quan el 29 de juliol del 1998 es va dictar la sentència, se’ls va ajornar l’ingrés a presó fins al 10 de setembre i, el 24 de desembre, els caps de l’organització terrorista GAL se’n van anar cap a caseta a passar les festes. El dia abans, el Consell de Ministres havia aprovat l’indult parcial que ho permetia. Ara, ni amnistia, ni indult, ni reforma del delicte de sedició del Codi Penal.

El filòleg i professor d’universitat, Joan Ramon Resina, en un acurat i documentat article titulat  ‘L’indult que es fa esperar’, fa un estudi rigorós del tema i contraposa la figura de l’indult amb la de l’amnistia, concloent que “l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia”. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’indult que es fa esperar

De tots els drets del sobirà, Immanuel Kant considerava l’indult el més qüestionable, perquè si d’una banda realça la majestat, d’una altra és extremament injust. Kant en rebutja l’arbitrarietat, l’element discrecional i personalista en la concessió del perdó. La gràcia introdueix el caprici en el sistema penal i d’aquesta manera malmet la racionalitat de la llei a què aspira tot règim il·lustrat. La igualtat de la llei per a tothom i la seva predictibilitat són condicions elementals de la justícia, és a dir, de l’equilibri social recolzat en uns principis de conseqüències calculables.

A l’estat espanyol, fins a la caiguda de la monarquia el 1931, aquesta prerrogativa del sobirà s’anunciava al nom del Ministeri “de Gràcia i Justícia”. En l’ordre nominal de les funcions d’aquell ministeri la gràcia tenia precedència sobre la justícia, en correspondència amb el fonament religiós de l’autoritat monàrquica. Amb aquesta preordinació es recordava que la voluntat reial, reflex de la divina, estava per damunt de la justícia humana codificada en la llei. Això es considerava natural perquè els reis regnaven en representació de la divinitat. Ara, sols Déu és legítim agent de la gràcia, com afirmaven els reformistes que refundaren el cristianisme traient-lo de l’àmbit de les obres i les penitències i obrint així la porta a la secularització i racionalització de la llei. El criticisme de Kant en fou una conseqüència.

La pretensió de la dreta d’impedir al govern espanyol d’indultar els presos polítics, amb la tesi que aquest dret és exclusiu del monarca, significa una regressió a la idea de la gràcia com a expressió de la voluntat personal, incoercible i incalculable d’una auctoritas delegada no pas pel poble sinó per la divinitat. No hi fa res que en l’univers post-hegelià la divinitat ja no sigui un ens transcendent sinó una prosopopeia de la història. En aquest sentit, la pretensió de la dreta no és pas forassenyada, car el règim no és ben bé secular ni tampoc il·lustrat. Hi sobreviu massa tradició, és a dir, massa prejudicis, perquè pugui esdevenir un organisme genuïnament racional. En aquest sistema afeixugat d’anacronismes, Felipe VI té marge per a reclamar exclusivitat en la dispensació de la gràcia, de la mateixa manera que el seu pare s’ha convertit en la prova vivent del principi d’indeterminació, car on hi ha persones excloses de l’ordenació legal, la llei no és universal i per tant no és llei sinó privilegi. Ja es veu la conseqüència per a l’estat de dret que hi hagi persones en permanent estat de gràcia.

 Les vacil·lacions i els meandres del govern de Sánchez per a indultar els presos polítics s’expliquen pel risc, però no en el sentit que el president espanyol temi malmetre el funcionament racional de la llei, sinó en el d’atiar una qüestió que vicia el règim en origen, la qüestió de la sobirania. Qui mana realment a Espanya? No és una qüestió filosòfica com la que formulava Ortega y Gasset quan preguntava “qui ha de manar?” i responia cínicament: “qui pugui fer-ho”; és a dir: qui disposi de la força per a doblegar la voluntat dels altres. No, la pregunta no és de caràcter ètic, no és qui hauria de manar, sinó sobre l’organització efectiva del poder a l’estat espanyol. Mana el poble, d’acord amb la doctrina de la sobirania popular, el “we the people” de la democràcia, una funció primordial de la qual és establir la justícia? O mana una divinitat entronitzada per la força i acatada més que no pas lliurement estatuïda, com recorden a Felipe VI els manifestos militars d’aquestes darreres setmanes? Sánchez i els seus aliats semblen tenir dubtes sobre això, car s’esforcen a preservar l’ambigüitat davant les manifestacions de la dreta, cada vegada més explícites, sobre la conveniència de desfer l’equívoc a la manera de sempre.

Però al capdavall, a Sánchez li convé d’indultar els presos, no pas per la raó adduïda de normalitzar la relació amb Catalunya, propòsit que podria haver aconseguit fa temps i de moltes maneres, sinó per a reivindicar-se com a autoritat en una pugna de legitimitat amb el principi militar-monàrquic. El risc està en el fet que aquesta mena de pugnes, quan s’han produït a Espanya, quasi sempre les ha guanyades la monarquia, com descobrí un Adolfo Suárez ingènuament convertit a la democràcia, quan el pare del rei actual decidí d’apartar-lo del poder i ell provà de defensar-se amb l’argument de les urnes. Però Sánchez, qui ha evidenciat prou tendències autoritàries, sap que cap altra atribució del poder no pot competir amb l’aura que atorga disposar de l’indult, car, juntament amb l’estat d’alarma i la imposició abusiva de l’article 155, que ja ha assajat, és una manera de transgredir els límits ordinaris de la constitucionalitat mitjançant la suspensió de la norma legal.

Aquí convé d’extremar la circumspecció per expressar-me amb el màxim rigor possible, a fi que lectors que podrien sentir la temptació de treure frases de context, d’endevinar intencions o tergiversar expressions i fins i tot silencis, no reescriguin l’article a la seva manera. De la premissa que és injust empresonar ningú per causa de les seves idees polítiques i del fet que, en facilitar el referèndum del Primer d’Octubre, els presos i exiliats no feren res més que permetre al poble d’expressar les seves conviccions polítiques, se’n dedueix la injustícia de l’empresonament. Dit per passiva: la justícia reclama l’excarceració. Que els uns surtin, doncs, de la presó i que els altres puguin tornar de l’exili és una necessitat de justícia restaurativa.

Queda dit. Però, encara que no hi hagi justícia sense acomplir-se aquest objectiu, l’indult mai no pot ser l’instrument que desfaci una injustícia que no ha estat ni esporàdica ni accidental sinó deliberada, reiterada i agreujada per la passió i la malícia. L’indult, com advertia Kant, sols confirmaria la irregularitat i l’arbitrarietat del sistema. I si fossin certes les sospites que aquest indult arribarà com a fruit d’un pacte segellat en l’actual context electoral com a clàusula d’un intercanvi marcat per interessos de partit, llavors no sols no restauraria res sinó que agreujaria la injustícia, aprofundint l’arbitrarietat inicial.

Convé que els presos surtin, perquè cada minut que passen a la presó exacerba la iniquitat comesa. Però l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia. Tant ho és, de malmès, que el Ministeri d’Interior, en vista que el mateix tribunal condemnatori, vulnerant el principi competencial de la funció, havia revocat el tercer grau concedit als presos catalans pel jutge de vigilància penitenciària, l’ha hagut de negar també al cunyat del rei. Però si en el cas dels catalans l’objectiu era de tornar a tancar-los a la presó, en el d’Urdangarin era sols de salvar les aparences i el ministeri ha trobat la fórmula perquè no hagi de reingressar a la presó, sense que la fiscalia s’hi oposi.

Considerat políticament, el drama dels presos és haver acordat al sistema judicial espanyol la potestat de jutjar-los, acceptant implícitament que la llei s’hi regeix pel principi d’equivalència i el compromís amb la veritat. Autoritzant els seus advocats a conduir una defensa racional en un marc mancat d’aquell principi i d’aquell compromís, van permetre que uns jutges de la forca –dels qui condemnen per instint– escenifiquessin un simulacre d’imparcialitat i objectivitat. Hom dirà que aquesta és la justícia realment existent i que és inútil de multiplicar els universos per a localitzar la ideal. Però els exiliats han demostrat que els principis il·lustrats han fet camí en uns altres països. No és platònic, doncs, creure que la justícia consistia a no posar-se en mans de l’espanyola, capaç, entre més barbaritats, de repetir un judici i condemnar per segona vegada l’acusat que ja ha complert la condemna per tal de no anul·lar-lo. Si a Espanya una justícia racional i desapassionada no és possible, la mateixa idea de justícia assenyala el camí per a cercar-la. Que surtin com sigui, doncs, però que l’indult, en lloc de servir per a cohonestar els pactes amb qui l’atorga, sigui un agulló per a denunciar el cinisme de qui s’ha fet pagar impudentment la humiliació de posar sal a la ferida.

Joan Ramon Resina

Doctor en Literatura

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 4 de gener del 2021

31 de desembre 2020

La vacuna ‘ILLA’

Res de Pfizer, res de Moderna, res d’AstraZeneca, res de res; la vacuna ha estat possible gràcies al, fins avui  encara ministre, Salvador Illa. Això és el que han dit des de Can PSC sense enrojolar-se. Que hagin arribat les vacunes és una excel·lent notícia, però el mèrit no és de Salvador Illa, ni de Pedro Sánchez, malgrat que les vagi embolcallar  amb l’estanquera. D’ells dos, en canvi, esperàvem decisions sobre suspensió o congelació d’impostos, de taxes, quotes... Que és difícil perquè no hi ha un euro? Doncs trairem-los d’una altra partida pressupostària i llestos. Vacunes sí, president Sánchez i ministre Illa, però això és fàcil, ja que ha estat l’UE qui les ha facilitades i les ha enviat cap aquí, però sobretot el que cal són ajudes pels autònoms i els petits empresaris.

Tot aquest despropòsit propagandístic ha esdevingut després de l’anunci fet a correcuita des de Can PSC amb el nomenament com a candidat de les eleccions del 14-F de Salvador Illa, arraconant d’un cop de ploma al sempitern Miquel Iceta. Salvador Illa, el ministre de la compra de falsos ‘tests’ a un proveïdor sense llicència, el ministre que en plena pandèmia va assistir amb cent cinquanta persones més a la Gala de l’Español esquivant les mesures de seguretat anti-Covid i l’home que fa trenta-tres anys que viu de la política, gairebé tants com l’etern Miquel Iceta. Illa deixa l'Administració central pendent de la fita clau de la vacunació i un repartiment que s'aventura complicat entre autonomies que tornaran a patir, ja amb l'últim alè, la tercera escomesa de virus. Muda el seu càrrec després de mesos de compareixences interminables, sempre puntuals, amb els cabells encara humitejats per la dutxa matinera i una motxilla a l'esquena. En el seu Ministeri ahir assumien no sense certa perplexitat la seva marxa.

Segons sembla les enquestes que havien arribat darrerament a Can PSC sobre els seus resultats electorals pel 14-F eren més aviat dolentes per no dir desastroses i això els ha fet prendre aquesta excepcional mesura: defenestrar l’inefable Iceta i substituir-lo pel mediàtic Illa. Com escriu en el seu editorial d’avui a VilaWeb en Vicent Partal: ‘La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. (...) Si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor’.

Veurem com els hi pot sortir al PSC i, de retruc, al PSOE la jugada, el que sí és segur que això només ha d’esperonar encara més els partits netament independentistes a guanyar amb majoria les pròximes eleccions, ja que si el PSC amb Salvador Illa al capdavant, treu un bon resultat el 14-F el fantasma del tripartit o quatripartit rondarà altra vegada pels voltants de la Generalitat. Per tot plegat cal estar amatents i que no es perdi ni un sol vot independentista, cosa possible si fem cas als repetits anuncis, amb què ens bombardegen diàriament des de TV3, promocionant el vot per correu. Només cal que llegiu l’article titulat  ‘Vot per correu? No, gràcies!’, que ha publicat el professor a la UPC i UAB, Joan Fonollosa, on ens fa avinent que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa i fàcilment manipulable i ens esperona a anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred. Llegiu l’article d’en Fonollosa tot seguit.

Vot per correu? No, gràcies! 

El pròxim dia 14 de febrer, els catalans estem convocats a les urnes. Són unes eleccions decisives, en què el projecte de la independència s’hi juga el ser o no ser. Segons siguin els resultats, pot agafar una empenta decisiva o pot quedar més o menys somort per uns quants anys més, potser una generació. Però si són decisives per nosaltres, vol dir que també ho són per a l’altra banda que lògicament, també jugarà les seves cartes. I aquí és on voldria fer una petita anàlisi per veure —i avisar— com ho estan portant.

Davant de la seguretat que la situació produïda per la pandèmia que patim no s’haurà revertit abans, s’ha plantejat el problema de què fer per garantir una alta participació. Entre altres coses, la proposta estrella de la Generalitat, que la va proposar ja fa unes setmanes, és afavorir el vot per correu: fins i tot el carter vindrà a casa a portar les paperetes i recollir el vot! Si mai heu votat per correu, ja sabeu quin enorme contrast hi ha amb el procediment fins ara habitual. I la Junta Electoral Central (JEC) ho va beneir ràpidament. I també, ràpidament, representants d’ERC, del PSC, del PP, de C’s  i fins i tot dels Comuns van sortir als mitjans a omplir-se la boca parlant de democràcia i de la importància de la participació, etc. I tot just convocades formalment les eleccions la Generalitat ha engegat una campanya d’anuncis per televisió on explica i recomana el vot per correu.

Fins aquí els fets. Però darrere les grans paraules, aquests fets amaguen coses, coses que no volen que veiem, però que la realitat, tossuda, no permet amagar del tot quan afegeixes altres fets al còctel.

La primera, una coincidència sorprenent: oficialment, ERC és un partit independentista que, des de la inhabilitació del M.H. President Torra deté, ni que sigui en funcions, la Presidència de la Generalitat. I segons les enquestes publicades, ERC guanyarà les eleccions. I la proposta parteix d’ERC i la JEC l’ha beneïda. La tan neutral i ponderada JEC facilitant que un partit independentista guanyi les eleccions? La mateixa JEC que va servir per inhabilitar el president Torra? Rar.

Comencem per JxCat, la candidatura encapçalada pel M.H. President Puigdemont que aquesta és la candidatura que fa més por a Madrid i la que, per tant faran tot per aturar-la. Per començar, ha de recollir signatures per poder-se presentar, com si fos un partit extraparlamentari que es presenta per primer cop; segur que les obtindrà, però és una mostra que no deixen res per verd. I no diguem, per exemple, els problemes judicials de Gonzalo Boye, Laura Borràs, i que ara s’han despertat amb el procés electoral de les Cambres per mirar de perjudicar Joan Canadell. És evident que l’objectiu és aturar-la com sigui.

D’altra banda les enquestes publicades insisteixen una vegada i una altra a pronosticar una victòria d’ERC; lluny de la majora absoluta, això sí, però que li permetria forma un govern tri o quadri partit. I això malgrat que tots els que ens movem en aquest món sabem que ERC està perdent suports entre els independentistes a marxes forçades amb la seva estratègia diguem-ne “independentista a llarg termini” i que ha votat a favor dels pressupostos del govern Sánchez a canvi de res.

Podem encara afegir-hi alguns elements més al còctel? Per exemple, crida l’atenció la proliferació de candidatures diguem-ne provinents del món catalanista que estan sortint com bolets i que difícilment obtindran cap escó, però que entre totes poden endur-se un bon grapat de vots: PDeCAT, PNC, Demòcrates, Primàries, FNC, Força Catalunya, Assemblea de Represaliats, i segur que me’n deixo algun. Compte! No estic dient que els dirigents d’aquestes candidatures estiguin treballant voluntàriament contra la independència: dic que els professionals —infiltrats, ensibornadors o directament extorsionadors— han fet la seva feina. Vull aprofitar aquestes ratlles per fer una crida a tos ells perquè reflexionin i mirin si, amb tota la bona voluntat, no estan fent un mal favor a la causa de la independència que defensen.

Quina és, doncs l’estratègia? La meva interpretació és que la clau de volta és una victòria insuficient d’ERC. Els seus dirigents han pactat a Madrid aturar-ho tot, vés a saber a canvi de què —i que a Madrid, com sempre han fet, trobaran una excusa per no complir: sembla mentida que encara no ho sàpiguen: (vegeu els punts 5 i 6 del meu darrer article)—. O sigui que està fent un paper semblant al del “moro amigo” de fa cent anys a les guerres del Rif. Dit d’altra manera: vist des de Madrid és el independentista bueno, que traduït al català vol dir el submarí per reconduir el procés cap a la independència en un neoautonomisme digerible pel rei, l’IBEX-35 i tutti quanti. Per això els unionistes —Comuns inclosos— ho han trobat bé: és la jugada per aturar-ho tot. ERC guanya i tot resolt. O sigui que ja ens podem anar preparant per llegir enquestes on ERC traurà uns excel·lents resultats. Enquestes degudament cuinades és clar, com posa de manifest aquest article de Francesc Abat.

I què hi juga en tot això el vot per correu? Doncs molt. Resulta que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa. Comencem pel fet que Correos és una empresa estatal, controlada per “servidores del Estado” i que els procediments faciliten enormement la possibilitat de manipular el vot per correu si es vol. I és evident que es voldrà. De fet, això ja ha passat. En David Ros ha fet un detallat estudi dels resultats electorals del 21D en el qual arriba a la conclusió que Cs va obtenir uns sis escons més gràcies al vot per correu manipulat, en detriment d’ERC, JxCat i la CUP. O el que és igual: el famós 50% ja s’hauria obtingut el 21D.

Aquests mateixos mecanismes es faran servir ara perquè sigui ERC qui obtingui aquests escons extres i pugui fer honor als pactes establerts. I tots contents: ERC té per fi la Presidència de la Generalitat, la independència aturada, conselleries per al PSC i els Comuns… i els presos —Junqueras inclòs— continuaran podrint-se a la presó.

Per això els que creiem en la independència no hem de fer ús de les facilitats que ens donen per votar per correu. Cal anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi perquè aquest vot és molt més difícil de manipular; cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred.

Estem en una cruïlla decisiva i no hem de deixar que ens la prenguin. L’alternativa és tornar vint anys enrere.

Joan Fonollosa

Enginyer industrial

Article publicat al diari digital  L’Unilateral el dimecres 30 de desembre del 2020

21 de desembre 2020

Emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha llençat des de la seva web el crit d’alerta: El català està en emergència lingüística, ‘si no s’actua, s’extingirà’. Afirma que en aquests darrers 15 anys, el català ha perdut mig milió de parlants habituals i només l'usen el 32 % dels que el saben parlar. Això és realment molt greu i converteix el català en una llengua greument amenaçada perquè, si els parlants disminueixen com més va més, és evident que la llengua es perd. El fet és que els catalans no serem res sense la llengua, ja que els que reclamen que ‘Catalunya és una Nació’ i que sense nació no podrà haver-hi mai independència, han de reflexionar amb el fet que sense llengua no hi haurà cap Nació a independitzar.

Aquesta emergència que adverteix la Plataforma, es veu agreujada pels constants atacs que sofreix el català, tant des de l’entorn polític com judicial. Recentment hem vist que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una sentència que obliga per primera vegada totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà. La decisió judicial suposa que, a més de l’assignatura de Llengua castellana, almenys una assignatura troncal més s'ha d'impartir també en castellà. Segons els jutges, l'ús del castellà a les aules és "residual”, i dicta aquesta sentència en un intent de "redreçar l'actual situació contrària a l'ordenament", davant la "inactivitat" de la Generalitat, segons retreuen els jutges, que diuen que el Govern no ha exercit la seva competència per aplicar la llei, dictant la normativa que obligui els centres a fer aquest 25% de l’ensenyament en castellà, ni ha exercit "una activitat de control" per revisar-ho.

Però la realitat és ben diferent, ja que en cap cas es pot afirmar que el castellà estigui en perill d’extinció ni tampoc marginat a l'escola catalana ni al conjunt del sistema educatiu de Catalunya. Només cal donar un tomb per les zones d’esbarjo de les escoles i parar l’orella per observar en quina llengua juga la canalla o anar a una classe d’un institut de secundària per comprovar que la llengua moltes vegades emprada és el castellà. El castellà ha guanyat la batalla com a llengua de conversa entre els joves i, en conseqüència, es produeix una situació ben anòmala: els alumnes reben la classe majoritàriament en català i quan acaba la fase lectiva, passen automàticament d'una llengua a l'altra i el castellà acaba imposant-se. La veritat és que, malgrat el que diguin els jutges, no hi ha cap possibilitat de desconeixement del castellà pels escolars, com ho demostren les diferents enquestes que es fan per comunitats autònomes, on els alumnes catalans no surten precisament malparats davant els d'altres zones d'Espanya.

Combatre el català com sigui, és l'objectiu final d'un Estat espanyol que té al davant una destrucció del sentiment català, dels anhels de llibertat d’un poble que es veu oprimit i on jutges i militars acaben sent els actors permanents que marquen l'agenda política diàriament. Aquesta dèria de l’atac al català fa anys i panys que dura, com ho demostra l’article titulat Si us plau, deixeu l'escola en pau’, que va escriure fa gairebé set anys arran de la promulgació de la llei Wert, un professional del magisteri, Sixte Moral i Reixach, militant del PSC i que fou alcalde de Vilanova i la Geltrú del 1999 fins al 2005. En aquest article defensa la immersió lingüística per acabar escrivint que ‘en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges’ Llegiu l’article d’aquest mestre tot seguit.

Si us plau, deixeu l'escola en pau

Sembla tot plegat un esperpent. Un/una alumne demana que se li faci l’educació en castellà i els seus 24 companys hauran de fer ara el 25 % de les matèries en castellà. Qui discrimina a qui? Els 24 companys/companyes de l’alumne en qüestió no veuen malmesos i disminuïts els seus drets? Si és que es vol situar en el pla dels drets individuals de les persones. Perquè és evident que l’alumne que ho demana (ho demanen els pares, clar) rep ja ara l’educació individualitzada que li permet seguir, amb absoluta normalitat, els cursos escolars i acabar la seva educació bàsica amb els coneixements de català i castellà fixats en el currículum, com així ho demostren els estudis existents respecte al tema  en qüestió.

Fa temps que el tema de la llengua és un camp de batalla polititzat per determinats sectors -molt minoritaris- de la nostra societat, sectors que tenen poc coneixement de la realitat de les nostres escoles i que semblen viure en una realitat diferent de la de la majoria del país. La llengua no ha estat mai un problema a l’escola. Els criteris professionals que s’han aplicat,  en el marc d’un sistema d’èxit reconegut internacionalment com és el de la immersió, sempre han garantit que l’alumnat aprengués el que cal, tant sobre la mateixa llengua com en  les altres matèries.

Però sempre hi ha hagut una insistència que va lligada a la voluntat uniformitzadora i centralitzadora de burxar en els aspectes lingüístics que són aspectes sensibles i que formen part dels referents de la nostra societat. La llengua tal com s’està treballant avui a les escoles no és cap impediment per la realització de la personalitat de ningú, la llengua i els percentatges de la seva utilització a l’escola sempre s’han aplicat amb criteris pedagògics, d’entorn, d’oportunitat i de necessitat. Ara els jutges es creuen amb capacitat de fixar percentatges. Bé, doncs estaria bé que els consells escolars amb justa correspondència, es dediquessin també a mesurar el grau d’aplicació d’algunes sentències, o a dirimir percentatges de culpabilitat. I tot plegat és realment sorprenent. Per què el 25% i no el 18, o el 32 o el 76%? Qui garanteix que aquest percentatge sigui el criteri pedagògic i curricular més adequat? Un mestre? No. Un expert? No. Qui doncs? Un jutge. Ah!, i es dóna la paradoxa que en un dels sectors professionals on el català encara està en condicions de precarietat és precisament en el món judicial. Hi té alguna cosa a veure?

Catalunya va saber dotar-se d’un sistema escolar que no separés per raons lingüístiques i al llarg dels anys amb les modificacions i correccions corresponents ha fet que el model sigui un model que ha resultat de notable èxit per l’alumnat i que ha estat valorat positivament no només pels propis alumes sinó també pels experts en l'àmbit internacional. Un sistema flexible, adaptable, ajustable a les circumstàncies, acomodable a la diversitat, capaç d’integrar i cohesionar i que, a més, genera aspectes inclusius en l’alumnat que ha arribat d’altres països.

Però a banda que el model funciona, cal fer esment al fet que l’aplicació s’ha portat a terme, precisament, amb els mestres i professors sota una òptica clarament professional i que han estat capaços d’adaptar el sistema d’immersió a la realitat de l’entorn de l’escola. Reforçant una llengua o l'altra en funció del marc en què se situa tot el procés educatiu.

És evident que existeix avui un atac sistemàtic i ben orquestrat sobre la llengua catalana. Només cal que ens fixem en el País Valencià o en les Illes: mentre l’escola valenciana no pot oferir classes en llengua valenciana per manca de recursos, a les Illes, sota la suposada voluntat d’incloure més llengües en l’educació, es van disminuint les hores lectives de llengua catalana. No cal ja ni parlar de les proclames forassenyades sobre la no unitat de la llengua parlada als Països Catalans o la deriva autoritària del govern Bauza. Si a això hi sumem la llei de llengües d’Aragó, podem arribar a concloure que estem retornant a l’època del franquisme en la persecució lingüística als territoris de parla catalana.

I això es dóna en un marc en què el català és encara la llegua minoritzada en molts dels àmbits socials. Fixem-nos en els mitjans de comunicació o en els audiovisuals i hi veurem que la quota lingüística és encara favorable a la llengua castellana. O sectors com les relacions socials entre els joves en els seus moments d’oci on, fins i tot avui, el català està minoritzat com a llengua de relació en els patis de les escoles, o quin ús se’n fa en les relacions laborals i ja hem esmentat el cas de la justícia. En definitiva és imprescindible per la salvaguarda de la llengua preservar el procés d’immersió lingüística tal com el coneixem i amb les millores que permanentment s’hi van aportant i deixar que l’escola faci la seva feina i que la faci sense intromissions espúries, ja siguin per voler-la instrumentalitzar políticament, o per, des de determinades instàncies judicials, implementar un currículum que no correspon ni a la realitat ni a la professionalitat.

S’està banalitzant la feina dels educadors i les educadores que són els que realment saben el que convé a cada alumne, a cada aula, a cada escola. Que a mig curs s’hagi de perdre el temps reestructurant i refent currículums a les escoles que estan obligades a fer ara el 25% de classes en castellà és realment un despropòsit i una situació que pot perjudicar a tot l’alumnat que també tenen el dret de rebre un ensenyament de qualitat.

Aquest país es va dotar d’una Llei d’Educació (LEC) amb un alt nivell d’acceptació, una llei que segueix garantint com fins avui, el sistema d’immersió lingüística i ho fa perquè s’ha demostrat que és un sistema que ha obtingut èxit al llarg dels anys de la seva aplicació, que és un sistema garantista en la diversitat i que aconsegueix que la llengua no sigui un instrument d’inútils enfrontaments, i també es blinda el sistema educatiu perquè la preservació i potenciació del català com a llengua minoritzada cal que se segueixi garantint a l’escola que és l’instrument més vàlid per garantir la continuïtat del català.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En lloc de fer complir la llei que emana del Parlament, en fa una interpretació esbiaixada amb una interlocutòria que posa en joc la mateixa base de la llei i ens obliga a anar-hi en contra. Sembla que els jutges d’aquest tribunal volen ara  formar part dels Consells Escolars i convertir-se en  experts redactors dels currículums escolars. A la pràctica, però, el fet és que els directors de cinc escoles on s’ha d’aplicar de moment aquest criteri judicial, són les reals víctimes d’un sistema que pretén ofegar el procés de normalització lingüística del que ens hem dotat en aquest país i del qual s’ha contrastat la seva eficàcia. Ara en són cinc, si ho acceptem i els deixem sols i no fem res, demà en seran molts més fins a la pèrdua del sistema educatiu propi de Catalunya.  Això de la interpretació de la llei comença a ser com un esperpent. El millor que podrien fer és deixar treballar, la professionalitat del professorat està més que contrastada i, per descomptat, en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges. 

Sixte Moral i Reixach

Mestre

Article publicat al digital del Panadès  EIX DIARI  el 10 de febrer del 2014

 

 

 

15 de desembre 2020

Repressió i divisió

Segueix la repressió judicial contra independentistes per l'1 d'octubre i derivats. En una sola tacada tres noves actuacions judicials contra la Catalunya que vol la independència. Per fer-nos una idea de per on van els trets dels tribunals espanyols, tres noms: Bernat Solé, conseller d'Exteriors, imputat pels fets de l’1-O, Valtonyc, que ara se l’acusa d’insults a la Guàrdia Civil, i per completar la llista, ens arriba la notícia que el Tribunal Suprem ha acordat per unanimitat que se celebri un nou judici contra el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, per intentar reconstruir Batasuna a través del grup Bateragune. La Fiscalia demana repetir el judici després que fa uns mesos el Suprem anul·lés la condemna a sis anys i mig de presó que se li va imposar el 2012, en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va considerar vulnerat el dret a un jutge imparcial d'Arnaldo Otegui i dels restants condemnats. La repetició d’aquest judici, a més de significar una majúscula aberració —en intentar jutjar una persona dues vegades pel mateix delicte—  esdevé un avís per navegants pels presos polítics condemnats si arriben al Tribunal d’Estrasburg, ja que poden seguir els mateixos passos d’Otegui. Justament ara Marchena els envia un altre missatge, amenaçador, advertint-los fins on està disposat a arribar el Suprem per a fer-los pagar el referèndum del Primer d’Octubre.

La repressió continua en tots els camps i encara no sabem si un possible recurs pot girar la truita. El que queda demostrat un cop més és que la (in)justícia espanyola no tan sols està polititzada sinó que és arbitrària. Uns jutges sentencien d’una manera a Forcadell i Bassas i altres magistrats d’una altra manera a la resta de presos polítics. Al mateix judici de l’Audiència Nacional de la cúpula dels mossos, que va iniciar la venjativa jutgessa Lamela, hi ha dos jutges que voten a favor de l’absolució i la presidenta fa un vot particular. Alguns fiscals ja volen recórrer l’absolució de Tamara i també estan a punt de ser investigats i jutjats els que s’apunten com a constructors de l’1-O o als 2.800 perseguits, per fer-los por o per anar realment “a por ellos”. A la Inquisició d’ara se li ha acabat el foc i l’han substituït per togues. La Inquisició perseguia jueus, ara les togues persegueixen independentistes.

I mentrestant que fa l’independentisme? Doncs barallar-se i anar cadascú a la seva, procurant només debilitar als que haurien de ser els seus aliats. El poble contempla estupefacte les picabaralles entre partits independentistes i entitats, en un tots contra tots absolutament inoportú. Amb aquesta divisió de l’independentisme Catalunya, tota ella, així com els catalans —àdhuc qui no vulgui ser-ho—, surten perdent si no hi anem junts d'allò més; així doncs qui no permeti que hi siguin tots els que volen ser-hi, no fa altra cosa que disminuir la fortalesa de la veritat, de la raó i del dret del nostre poble davant el botxí. El “divide et impera” (divideix i domina) ha estat utilitzat en nombroses ocasions al llarg de la història. L’Estat espanyol ha après la lliçó a la perfecció. El que sembla mentida és que encara no l’hàgim après a Catalunya.

Faltant només tres mesos per les eleccions del 14-F, l’independentisme hi arriba dividit i enfrontat, després d’una legislatura molt tensa entre els dos principals partits del moviment, a causa de les seves divergències estratègiques, la repressió també i les desqualificacions constants entre dirigents i militants a les xarxes socials. Darrerament sembla que tothom vulgui ser, o aparèixer, més sobiranista que l’altre. Com palesa l’escriptor, Melcior Comes, en el seu article titulat Superindependentisme antiindependentista’, sembla que hi hagi un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Superindependentisme antiindependentista

D’un temps ençà, l’independentisme ha agafat una dinàmica insòlita. Tal vegada no es podia esperar res més d’un moviment que volia emancipar el país del jou de l’estat espanyol i ha acabat absolutament trinxat: amb els seus líders a la presó o a l’exili i fent recular el país als nivells d’una autonomia intervinguda, fins i tot més enllà dels dies del 155.

Hi ha moltes històries on veiem una evolució dramàtica així: un grup de persones s’agermanen per un projecte conjunt que desafia les normes dels que vertaderament tenen el poder. Aquests últims, però, no hi consenten i els arrasen, persegueixen, detenen —o fins i tot maten— els seus líders o membres més destacats.

Llavors, en el grup subordinat i díscol es produeix un buit i, no podent tornar-li el cop al grup que els ha esclafat —perquè és llunyà i massa fort—, emprenen una lluita acarnissada entre ells, tot per mirar d’ocupar els llocs de poder que la batussa ha propiciat, alhora que es culpen mútuament de la responsabilitat de la desfeta. És una dinàmica de grups molt repetida; gairebé se’n podria fer una categoria de ciència política (segurament existeix).

Wilfredo Pareto ja ens havia dit, cent anys enrere, que quan una elit se sent amenaçada per una altra elit que la vol desplaçar, compta amb quatre eines per a parar el cop: 1) la mort dels pretendents; 2) la seva persecució, la presó, la ruïna econòmica; 3) enviar-los a l’exili; o 4) la crida a què formin part de l’elit dominant (és a dir: pacificar tot posant un altre plat a taula).

La primera opció ja no és possible a l’Europa liberal —almenys a nivell polític—, però sí les altres tres. I és la quarta la que trobem aquests dies: l’independentisme contribueix a la governabilitat d’Espanya, i, a canvi, Espanya pot rebaixar les penes als líders empresonats, o apuntalar a Catalunya un govern que sigui retòricament independentista, però que a la pràctica no faci res que posi en perill la unitat de l’estat. Jo t’ajudo i tu em promets que faràs bondat i em recolzaràs, etc. Què hi farem. Al febrer sabrem com acaben ressituades les forces.

Tot això, com és obvi, és el contrari del que se’ns havia promès —o que havíem volgut veure com una promesa. Potser mai no es va tractar de fer una república, com ja sabem després del judici per 1-O, sinó simplement de votar un referèndum que no comptava amb el beneplàcit de l’estat espanyol i que va avalotar el país —fins a nivells que han estat considerats penalment sediciosos.

Això, el contrast entre el que es volia aconseguir i el que sabem ara que s’estava preparat per aconseguir (tot era una improvisació, una perpètua escapada cap endavant a la recerca d’un pacte), ha fet que hi hagi un independentisme en podríem dir platònic, que continua amb la repetició de les velles promeses de màxims alhora que carrega contra els que no les van saber (o poder) complir amb una fúria idèntica —o superior— a la dels opositors o enemics del propi independentisme.

Hi ha un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes, per exemple; aquest últim, sovint, ja va a treure els seus arguments antiindependentistes —que solien ser viscerals, xenòfobs— del que diuen aquests independentistes decebuts amb més punxa i ànsia punitiva. 

Aquesta també és una actitud coneguda: la dels més papistes que el papa. En d’altres moviments polítics he observat el mateix: feministes carregant-se —retòricament— una exposició feminista perquè no és prou feminista —massa blanca, massa de classe mitjana, massa poc transsexual…—, per exemple, però amb una càrrega de furor que mai no trobaríem —per pura idiòcia— en el masclisme de dreta conservadora. Els platònics d’una causa fan més per enfonsar-la que els seus enemics. Nietzsche ja ens havia advertit que la cosa aniria d’aquesta manera (ell en deia “el nihilisme”).

Es pot arribar a donar, doncs, la paradoxa que els més independentistes siguin els menys independentistes o els més crítics i nodridors d’arguments contra l’independentisme, fent des de dins la feina que, des de fora, l’unionisme no sap fer o no pot fer perquè no té arguments —o prou lucidesa o formació. I és així com s’arriba a l’originalitat final del moviment: guiat pels que diuen que no va a cap banda, inflat pels que punxen contínuament el globus, liderat pels que s’encarreguen de dir que no hi ha líders vàlids, etc.

Un superindependentisme que només fa que criticar l’independentisme i que fins i tot voldria més càstig i exili pels independentistes, tot perquè se senten enganyats o decebuts. El panorama està així des de fa tres anys; potser durarà una dècada més, fins i que hom s’acabi adonant que no es va enlloc i tot torni a començar amb ànims renovats —amb nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables. Perquè em sembla obvi, també, que si s’hagués aconseguit una república aquesta seria, per a molts, un fracàs, una traïció als projectes meravellosos que s’havien posat damunt de la taula dels ideals autèntics.

Melcior Comes

Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat al digital  NÚVOL  el dissabte 12 de desembre del 2020

03 de desembre 2020

La sedició no existeix a Europa

L’executiu de Pedro Sánchez diu que vol aprovar la reforma del delicte de sedició abans d’acabar l’any, segons ha declarat el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo. Un cop superi tots els tràmits parlamentaris la reforma del delicte de sedició es podrà aplicar als presos polítics, si inclou una modificació a la baixa de les penes. El ministre ha reconegut obertament que aquesta reforma l’han proposada arran de la condemna contra els presos polítics independentistes. Aquesta afirmació evidencia encara més el caràcter polític del delicte pel qual s’ha condemnat els presos de l’1-O, pel qual es persegueix els exiliats i pel qual el Tribunal Suprem espanyol demana al Parlament Europeu l’aixecament de la immunitat com a eurodiputats del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Un dels múltiples arguments que s’ha utilitzat en la defensa dels eurodiputats catalans, ha estat el fet que el delicte de sedició pel qual se’ls vol jutjar no té correspondència en els ordenaments jurídics de la resta de membres de la Unió Europea, o si més no, que en els codis penals on hi ha delictes que s’hi poden assemblar, les penes són sensiblement més baixes. És un argument que el Parlament Europeu no pot deixar de banda i que, si ho fes, seria molt difícil d’explicar, ja que la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la Unió Europea. Això és precisament el que va dir d’una manera elegant el fiscal general de la Cort de Cassació de França, François Molins, al fiscal del Suprem Javier Zaragoza quan parlaven de la sedició i de la rebel·lió: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític.”

En un principi l’executiu espanyol era partidari de l’eliminació total de la sedició del codi penal, cosa que l’hauria homologat amb els de la resta d’Europa. Ara la proposta és que es modifiqui, perquè segons el ministre Campo, aquest delicte ‘grinyola’. Atenció a aquests ‘grinyols’, puix que podria ser que fossin una altra cosa. La reforma del delicte de sedició és un argument que es va inventar el portaveu d’En Comú Podem, Jaume Asens, per entabanar als diputats d’ERC i tenir-los lligats i controlats. El PSOE ja li va fer rebaixar el plantejament, però ERC segueix darrere de totes les pastanagues que els van ensenyant el PSOE i Podem (com l’indult, l’amnistia, el tercer grau…).

Es comenta que potser no decidiran res fins passades les eleccions catalanes, per no interferir en la campanya. Arribats a aquest punt hem de prendre consciència del que representen aquests endarreriments, ja que  mentre el “Gobierno” i el tribunal espanyol s’ho miren, s’ho pensen, s’ho remiren, discuteixen, estudien, s’ho tornen a mirar, els presos i presses polítiques resten a la presó, alguns sense poder-ne sortir ni pel tercer grau que mereixen. Tot plegat sense comptar que, a part dels nou independentistes que podrien beneficiar-se una hora o altra d’aquests indults, resten encara d’altres exiliats fora de Catalunya i més de 2.800 catalans pendents d’imputació o judici.

De més haurem d’anar molt amb compte que els legisladors, en reformar la sedició, no ens ‘colin’ un gol en pròpia porta, augmentant les penes per altres delictes, com pot ser la desobediència. Això ho explica molt clar en Xevi Xirgo en el seu article titulat “Quina por, ministre”, on es pregunta quin preu pagarem per aquesta reforma i que podeu llegir més avall. Si voleu ampliar i conèixer un altre punt de vista sobre el mateix tema, podeu fer-ho llegint l’article d’en Josep Casulleras Nualart titulat “Els perills de la reforma de la sedició: allò que amaga el PSOE i la mà de Marchena” i que trobareu en el següent enllaç:

https://www.vilaweb.cat/noticies/reforma-sedicio-jaume-asens-psoe-tribunal-suprem/

Quina por, ministre!

Quina por, ministre Campo, sentir ahir les seves declaracions sobre aquesta famosa reforma del Codi Penal que fa tant de temps que Jaume Asens predica. Quina por que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, digui que la reforma no estarà abans de final d’any sinó que potser s’endarrerirà per poder “ajustar” les penes dels delictes de rebel·lió i sedició. I quina por sobretot sentir-lo ahir dient que, és clar, aquesta reforma del Codi Penal que permetrà rebaixar les penes pels delictes de rebel·lió i sedició (el que haurien de fer amb la sedició és suprimir-la del tot!) comportarà endurir les penes per desobediència al TC.

A veure si ens sortirà més car el remei que la malaltia, després que tothom sembli tan content perquè la reforma permetrà en un futur proper que els presos polítics surtin de la presó gràcies a la rebaixa de la pena que s’aplicarà als seus suposats delictes. No voldria ser barroer ni maleducat, i no voldria que se’m mal interpretés, però em pregunto quin preu en pagarem, d’aquest enduriment del delicte de desobediència. No s’oblidin que molts dels investigats per l’1-O ho són per un delicte de desobediència i que a partir d’ara, diu el ministre, la pena serà més dura. Serà només la desobediència al TC? Els talls de carretera o les protestes més pujades de to que fins fa res s’entenien com a llibertat d’expressió seran, ministre, aquesta desobediència que cal penar encara més si el TC les atribueix a segons qui? Si hi ha un nou 1-O la presó duríssima serà per desobediència al TC, doncs? És aquesta, la reforma?

Ahir a Campo se li va entendre tot. “El nou text s’adequarà als codis penals europeus, com l’alemany o el francès; ara hem vist la realitat i som conscients que cal fer una revisió”, va dir. Vaja, que després de les plantofades de les justícies belga, alemanya i escocesa no els queda més remei que reformar la sedició per no passar més vergonya. No se’n va amagar, Campo, d’admetre que això afavorirà els presos polítics i, eventualment, els exiliats. Que amable. Diguin-me, però, malpensat. I preguntin-se quin preu en pagarem, d’aquesta reforma que escoltant el bloc de la investidura sembla que hàgim d’aplaudir.

Xevi Xirgo

Periodista

Article publicat al diari  ELPUNT/AVUI  el dimarts 1 de desembre del 2020

26 de novembre 2020

Del català emprenyat al català frustrat

Recordeu el català emprenyat? Fou en un llunyà 7 de novembre del 2007, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En un primer moment la reacció va ser en negatiu  i llavors va fer fortuna el concepte de “català emprenyat”, però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que fins al 2017 s’havia passat del català emprenyat al català activat. Llavors va arribar l’1 d’octubre i les conseqüències dels fets ocorreguts des d’aquella data fins ara, han fet sorgir un nou català: el català frustrat.

Cal afegir que a aquesta frustració hi ha contribuït molt la maleïda Covid-19, que ens ha deixat a tots sense esma. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. Tothom demana que tinguem confiança en la gent i que ens en sortirem, però la gent està acabant la paciència. Després de dues onades de pandèmia ja ens estan avisant que potser el gener arribarà la tercera. Tot plegat genera frustració i desànim. I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme i això, a les portes d’una campanya electoral ja fa més por. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànims de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada.

El Govern que tenim és de coalició i representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Semblava clar que els catalans sabríem gestionar prou bé un govern de coalició, però la crua realitat ens ha demostrat que no en sabem. Veníem d’unes eleccions fetes a cop de xiulet pel Rajoy, amb presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó, amb exiliats que es van veure obligats a fer campanya per Skype i, malgrat tot, el resultat va ser prou reeixit per l’independentisme, però va fer que dos partits que fins llavors no havien demostrat massa sintonia, es veiessin obligats, si us plau per força, a formar un govern de coalició. I ara que tenim? Avui tenim filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada i frustrada. Només una baixa participació de l’unionisme pot salvar l’independentisme, que curiosament està més tendre que mai. L’electorat està bàsicament fastiguejat. Decebut dels polítics i dividit entre els que pensen abstenir-se i els que votaran amb una pinça al nas per evitar, sobretot, cedir la Generalitat a un poder “constitucionalista”.

Dit tot això, aquesta setmana ha succeït una cosa important. El govern espanyol de Sánchez i Iglesias, aquell govern fràgil nascut d’una investidura amb 167 sís, 165 nos i 18 abstencions, ha aconseguit vots de sobres perquè li aprovin els pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve. Fins ara anàvem amb els pressupostos del 2018, prorrogats dues vegades. I atenció, perquè els suports que ha obtingut són del PNB, EH Bildu i ERC. Sí, aquella ERC de les 155 monedes, recorden? Finalment el govern de Pedro Sánchez podrà governar més tranquil gràcies, entre d’altres, als suports dels independentistes catalans. Segons el que se sap avui, Esquerra ha pactat un augment de la inversió a Catalunya, que pot representar uns 2.300 milions d’Euros més. Esquerra s’haurà d’esforçar molt per explicar per què es pot pactar amb el PSOE a Madrid i no amb el PSC a Catalunya. Veurem si aquesta pluja de milions es farà realitat o quedarà en res com explica en el seu editorial, Vicenç Partal, on afirma que “des que es va aprovar l'actual constitució espanyola cap any, mai, Catalunya no ha rebut els diners que li tocaven”. Si voleu llegir aquest editorial, podeu fer-ho tot seguit.

La pluja de milions que ja sabem tots que no caurà

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seva habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguin dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que sigui. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi hagi una part de la classe política catalana a la qual li paregui factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissin de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Suposo que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meva opinió, no crec que sigui gens probable. El temps ho dirà, doncs.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 26 de novembre del 2020