Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 d’octubre 2020

Trapero i Vox

 La casualitat ha fet que el mateix dia que l’extrema dreta de Vox presentés al Congrés de Diputats la seva moció ‘propagandística’ de censura contra el “Gobierno Bolivariano” de Pedro Sánchez, l’Audiència Nacional hagi fet pública l’absolució del Major Trapero. Tothom sap que la moció de censura està condemnada al fracàs, ja que Vox no disposa de majoria suficient per guanyar-la, però això no és obstacle perquè els feixistes puguin fer el seu numeret davant l’opinió pública. El mateix que van fer en el judici del procés i que han anat fent sempre que es parla de la independència de Catalunya.

Ens alegrem molt i molt de la sentència d'absolució al major Trapero i la resta d'encausats, ens alegra també que el cos de mossos hagi sortit reforçat amb aquesta sentència i també per la bufetada a la credibilitat de personatges com Pérez de los Cobos que, no hem d’oblidar, va mentir descaradament en el judici del procés quan el coordinador del dispositiu policial del referèndum va situar des de l'inici Trapero al mateix costat que Carles Puigdemont. En la seva compareixença, De los Cobos va comparar Trapero amb un "piròman" encarregat d'apagar un incendi. «Si hagués pogut, l'hauria desposseït de les seves funcions», va assegurar el coronel en la seva declaració com a testimoni al judici.

Però aquesta absolució no ens ha de fer oblidar que dins del sistema parlamentari espanyol  ─i potser d’aquí a uns mesos del català─ tenim un partit d’extrema dreta com Vox que no pararà fins a enfonsar tot allò que amenaci la ‘sagrada unitat de la Pàtria’. Només conèixer la sentència d’absolució de Trapero ja ha demanat que la Fiscalia "mantenga la coherencia, recurra la resolución al Tribunal Supremo y no reciba órdenes de la fiscal general del Estado, Dolores Delgado”. Per això hem cregut oportú avui, que hem tingut la immensa joia de saber que el Major Trapero i la cúpula dels mossos jan estat absolts, recordar amb l’editorial titulada ‘No us enganyeu: Vox no és cap anècdota’, que ha publicat el digital VilaWeb i on afirma que “Tan sols la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l'emergència d'una altra Espanya, d'una Espanya diferent”. Podeu llegir l’editorial tot seguit.

No us enganyeu: Vox no és cap anècdota

Al parlament espanyol es farà avui la cinquena moció de censura d’ençà de la darrera transformació formal de la cambra, al final del franquisme. Se n’encarregarà l’extrema dreta de Vox, en una operació política que d’alguna manera recorda aquella primera moció de censura que Felipe González va perdre el maig del 1980 però que el va dur al poder l’octubre del 1982.

Hi ha una tendència entre els analistes polítics, que jo crec perillosa, a reduir la importància de Vox, a presentar-lo com un excés temporal que en el moment adequat serà reconduït oportunament pel Partit Popular. És veritat que el PP ha acollit durant dècades l’extrema dreta i també és cert que les diferències entre tots dos partits són més d’intensitat de to que no pas programàtiques. Però la situació ara és molt diferent, com també es veurà en el desenvolupament d’aquesta moció. El PP no passa el millor moment, ni de bon tros, i Vox, en canvi, connecta amb la porció sociològicament franquista –és a dir, nacionalista– de la societat espanyola. I ho fa amb una eficàcia molt més que notable. No és cap sorpresa que polítics tradicionalment molt espanyolistes de partits com el PSOE apareguin cada vegada amb més regularitat, i sense vergonya, al costat de Vox. Simplement, són més nacionalistes que d’esquerres eren.

Aquest desacomplexament espanyolista de Vox, violent, agressiu, autoritari, amb un fort component masclista, profundament anticatalà, dur en el llenguatge, fàcil en l’acusació contra l’anti-Espanya… funciona bé perquè connecta amb les arrels del nacionalisme espanyol. Unes arrels que cal recordar que no han estat mai tallades. I això té un gran poder sentimental.

Durant la transició es va provar de disfressar el nacionalisme espanyol, atenuar-lo i, tal com ja va passar en el temps de la Segona República, fins i tot es va intentar de trobar una alternativa progressista dins seu que, com ha passat sempre en el decurs de la història, no va reeixir. En canvi, la frustració que bona part de la població va acumular havent de reprimir els seus sentiments els primers anys de la transició és ara la benzina que catapulta Vox i que el podria dur a ser, en un temps raonablement pròxim, el primer partit de la dreta espanyola i, per tant, o l’alternativa de govern o el partit de govern i tot. El moment també és diferent perquè, per desgràcia de tots, l’extrema dreta creix arreu, està molt ben organitzada, domina bé les tècniques de manipulació informativa i s’ha tecnificat i modernitzat com mai.

La jugada d’avui, concretament, s’ha planejat amb una gran visió estratègica. En un moment d’una frustració social molt intensa, per la covid, Abascal es presentarà com l’alternativa a Sánchez. A un Sánchez que ja ha arrossegat personalment cap a la bandera a la carasseta, portant el discurs al terreny on els ultres se senten més còmodes. I el PP, faci el què faci, perd. Si hi vota a favor, reconeix la direcció d’Abascal en el vot de la dreta. Si hi vota en contra, hi haurà una fuita de vots espectacular. I si s’absté serà acusat de no entendre quina és la prioritat. Aquesta moció de censura és l’assalt de Vox, l’intent d’assalt, al lideratge de la dreta espanyola, tal com la moció de censura del 1980 va servir perquè Felipe González deixés clar que a l’esquerra ell era l’única alternativa.

He dit això de la bandera en la màscara de Sánchez i voldria fer-hi un incís final. El món és ple de nacionalismes i n’hi ha de reaccionaris i de progressistes, de destructius i de constructius. No passa mai, però, que un nacionalisme salti d’una banda a una altra sense que un fet molt major, extraordinàriament gran, l’hi obligui. Una catàstrofe política o humana, generalment. I en aquest àmbit, l’esquerra espanyola cau una vegada i una altra en un error monumental: intentar de ser tan nacionalista espanyola com ho és la dreta.

Perquè cada vegada que fa això, no aconsegueix res més sinó despenalitzar i homologar un nacionalisme, l’espanyol, que és reaccionari per definició, autoritari i antidemocràtic. I que no pot ser una altra cosa. Ep!, com el nacionalisme serbi o el nacionalisme rus, per posar dos exemples entenedors i comparables.

Per això, igual com passa en situacions semblants arreu del món, només la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l’emergència d’una altra Espanya, d’una Espanya diferent. A l’antiga Iugoslàvia això ho van comprendre alguns sectors progressistes serbis que van treballar molt per la independència de tots els altres, entenent que la descomposició de l’estat i la derrota eren la catarsi necessària per a canviar el seu país a fons. Però a Madrid Sánchez competeix amb Abascal a veure qui porta la bandera més grossa a la màscara. I així els va.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 21 d’octubre del 2020

10 d’octubre 2020

Provar la seva pròpia medicina

Des de Catalunya estem assistint aquests dies a un espectacle que ben mirat no ens hauria de sorprendre  gaire, ja que moltes veus havien pronosticat que això, tard o d’hora, havia d’acabar passant. Ens referim a les darreres maniobres de l’estament judicial en contra de Podemos i concretament del seu líder Pablo Iglesias.  El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha demanat al Tribunal Suprem, a través d’una ‘exposició raonada’, que investigui Iglesias com a aforat. Li atribueix possibles delictes de descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere, danys informàtics, acusació o denúncia falsa i simulació de delicte en relació amb el robatori a la seva exassessora Dina Biuselham. García Castellón conclou que Iglesias va utilitzar el cas per intentar obtenir avantatges electorals.

Els ‘podemites’ es lamenten que el jutge els investigui i Pablo Iglesias ha manifestat que “la pretensió del jutge suposa una vulneració del dret sense parangó, perquè en aquest país encara no han imputat ningú per les seves idees, i seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés una cosa així". Ai las! No fa ni quatre dies que els mateixos tribunals espanyols van tancar a la garjola dos activistes catalans per haver dissolt una manifestació enfilats damunt d’una furgoneta de la guàrdia civil. Llavors els senyors de Podemos i del PSOE van mirar cap a un altre costat i no van moure un dit per defensar aquesta enorme injustícia. Tampoc ho van fer quan van derrocar un President de la Generalitat en exercici pel retard en retirar una pancarta que demanava llibertat pels presos polítics.

Recentment s’ha destapat també un altre afer: el cas 'Kitchen' que afecta l'antiga cúpula del PP personificada amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz que va detallar la suposada operació per espiar l'extresorer del PP Luís Bárcenas. En aquest cas es pagaven amb fons reservats, actuacions per eliminar proves en contra del PP que Bàrcenas guardava a casa seva.  Els canons de la judicatura disparen a tort i a dret i no respecten ningú, incloent-hi el PSOE a qui va obligar a destituir Pérez de los Cobos (el recorden?) per uns suposats informes falsos vinculats al “Gobierno Sáchez” i la pregunta o el clam que ara ressona és: què els fa pensar que en els informes anteriors fets contra els independentistes catalans, Pérez de los Cobos, no mentia? Avui li toca al Partit Socialista beure de la seva pròpia medicina i a Unidas Podemos fer costat a un ministre com Marlaska que té en la seva fitxa el mèrit de comptar amb sis denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre processos instruïts per ell, a més del reconeixement per part de l’Audiència Nacional de l’obtenció de confessions sota tortures.

Repetidament des de Catalunya se’ls va avisar i no ens van fer cas. I ara s’exclamen, perquè els toca a ells. Esperem que aquells que compraven acríticament el discurs de la Guàrdia Civil, de la fiscalia, dels poders judicials  i mediàtics, ara, en tastar la seva pròpia medicina, obrin els ulls. L’advocat Gonzalo Boye, en un article titulat "¡Quieto todo el mundo!", analitza amb ploma fina aquests darrers esdeveniments que protagonitza la corrupta justícia dels Alts Tribunals de l’Estat, comparant-los amb el cop militar del 23-F que va sacsejar la jove democràcia espanyola, afirmant: «Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars;  és més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista». Llegiu si voleu aquest article tot seguit.

"¡Quieto todo el mundo!"

“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. És clar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix  a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb el procés català  i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que els catalans, ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 9 d'octubre del 2020

29 de setembre 2020

Polítics inhabilitats

Dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una celeritat digna de Flash Gordon, va desplaçar un funcionari en mànigues de camisa i amb una carpeta de gomes sota el braç, per presentar la sentència d’inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Quim Torra i Pla, que obligava al MHP a abandonar immediatament el Palau de Generalitat. Tenint en compte que el mateix procediment d’inhabilitació del President Artur Mas, per l'organització de la consulta del 9-N, va tardar vàries setmanes en ser comunicat a l’interessat, sorprèn la rapidesa de la inhabilitació de Torra. Això només pot tenir una explicació: el Tribunal era conscient del fet que l’advocat del President Torra, Gonzalo Boye, al conèixer la sentència del Suprem, presentaria immediatament un recurs d’empara al Constitucional per demanar mesures cautelars. Amb aquesta presentació exprés de la sentència, el TSJC volia avortar qualsevol mesura que pogués dictar l’alt Tribunal espanyol a favor del President Torra, com podien  ser unes cautelars que impedissin la seva derrocació i a més a més tenint en compte els precedents en què el TC havia concedit fins ara totes les peticions d’ajornar el compliment d’una pena d’inhabilitació especial (sense presó) per part d’un càrrec electe en exercici.

El president Torra, a l’últim discurs al Palau de la Generalitat, va denunciar el cop ‘ordit pels jutges’, va instar els catalans a persistir i va fer una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit sobre el mandat de l’1-O. Va insistir a dir que la confrontació democràtica i pacífica és l’única via per a assolir la independència i afegí que el seu cas es guanyarà als tribunals europeus. Veurem si els partits independentistes es posen les piles i fan cas a les paraules del ja expresident. Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Si ho fan així segur que els catalans aniran a votar en massa i amb sentit crític. Qui no parli clar, i sobretot, qui no s’atreveixi a actuar amb claredat, amb coratge, i amb compromís, val més que no es presenti. Farà més mal que bé al seu partit i al seu país.

Com pensem que aquests dies s’ha parlat molt del tema de la inhabilitació, podríem fer un paral·lelisme entre el lamentable episodi viscut aquesta setmana a Catalunya i el que està passant aquestes últimes setmanes a Madrid. Madrid és la comunitat autònoma més afectada pel coronavirus a hores d'ara, i el comptador de casos de contagi és cada dia més gran. Amb aquesta greu situació els polítics madrilenys, com la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i espanyols, com el ministre de Sanitat, Salvador Illa, responsables directes d’aquest caos, no han estat destituïts ni inhabilitats. ¿Vol dir això que és més important una pancarta col·locada al balcó de la Generalitat que els milers d’infectats i morts que cada dia sofreix la capital d’Espanya? És segur que no i per això sorprèn tant la quantitat de polítics ineptes que exerceixen els seus càrrecs amb total impunitat i sense cap perill d’inhabilitació.

El mateix dilluns en què es va conèixer la sentència, el periodista radiofònic, Jordi Basté, en el davantal del seu programa ‘El món a RAC1’, va expressar en paraules molt entenedores el desori en que s’ha instal·lat la política madrilenya aquests dies, titulant-la de ‘mandonguilla’, menja molt encertada per anomenar la barreja d’ingredients que concorren en els esdeveniments que viu la capital del “Reino de España”. Si no vàreu escoltar aquest davantal, en teniu una transcripció tot seguit.

La mandonguilla madrilenya

A Madrid, han posat l’aigua a bullir però no han apagat el foc des de fa una setmana. Hi ha una mandonguilla irresponsable a la capital d’Espanya que mescla coronavirus, la justícia, la monarquia, Pablo Casado, el govern espanyol, tot cuinat per una irresponsable i amb un ajudant de cuina que abans ho era d’Aznar. El problema és que no parlem de política, parlem de salut. I no parlem de Madrid, parlem d’Espanya i d’Europa. Perquè, efectivament, el que passa a Madrid afecta Catalunya però també París, Baviera i Liverpool. Com també el que passa a Barcelona.

Pablo Casado, president del PP, silencia la irresponsabilitat de Díaz Ayuso perquè està més pendent de carregar contra Podem per dinamitar el govern d’Espanya. Més tacticisme polític, més irresponsabilitat, més indecència. Un Casado que acusa el govern d’Espanya de vetar el rei a Barcelona, divendres passat, i que fa un vídeo que sembla el monarca en el discurs de la nit de Nadal. Una cúpula judicial espanyola (la justícia, sortosament, és una altra cosa) que cada cop queda més a la dreta de la dreta amb un president del CGPJ verbalitzant una conversa privada amb el rei d’Espanya.

La mandonguilla madrilenya ens afecta a tots i, com encertava a escriure dissabte el director de La Vanguardia, Jordi Juan, una opció, massa coneguda a Catalunya, seria l’aplicació del 155 a la comunitat de Madrid. Un 155 que tindria molt més sentit que l’aplicat a Catalunya perquè no estem parlant d’una declaració d’independència de joguina, sinó de la salut global.

Ens estem jugant tots la salut, i la política juga a ping-pong amb Quim Torra, que potser avui queda inhabilitat per una pancarta de posar i treure. No tindria més sentit una inhabilitació exprés de Díaz Ayuso per posar en risc la salut dels madrilenys i, per expansió vírica, la de tots els espanyols i europeus?

És normal que aquesta senyora que va dir fa sis dies literalment que “tratar a Madrid com al resto de las comunidades autónomas es muy injusto” reclami ara que acceptaria tancar Madrid si s’aplica el mateix criteri a tot Espanya? En què quedem? I en tot aquest Masterchef castís hi apareix Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, afirmant que com que Quim Torra va recomanar no viatjar a Madrid, ell va agafar la filla i van decidir anar a la capital... és clar, a un plató de televisió, que és on aquest senyor té la residència oficial de Cantàbria, com Jesús Gil tenia la de Marbella.

Irresponsabilitat sanitària posant en risc la filla per sumar quatre vots catalanòfobs al seu compte autonòmic. És pitjor aquesta frase que una reclamant la llibertat de presos encara que fos en campanya electoral i amb una pancarta que es va retirar en temps rècord?

Es pot creure en una justícia en què des de la mateixa Fiscalia un fiscal de dretes prejubilat ens diu que uns altres fiscals de dretes que van ser els que van exercir de fiscals al judici del procés exerceixen de conspiradors per moure la cadira al president del govern d’Espanya per mala gestió de la pandèmia?

Estaria bé preguntar-nos tots avui on és la Fiscalia (amb Consuelo Madrigal titllada per Ernesto Ekaizer de tenir teories polítiques de Vox) per presentar querella a la presidenta de Madrid amb la rapidesa com la va presentar pels Jordis.

Es pot creure que els mateixos que conspiraven contra Pedro Sánchez per mala gestió de la pandèmia no han presentat cap denúncia contra una presidenta que està demostrant amb escreix que està fent una pèssima gestió de la pandèmia?

La mandonguilla segueix a Madrid i a l’olla que bull cada cop li queda menys aigua i està a punt de l’explosió com no hi hagi algú que immediatament apagui el foc.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal del programa  El Món a RAC1  del dilluns 28 de setembre del 2020

 

 

25 de setembre 2020

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020

18 de setembre 2020

La pancarta de Torra

«Aquest no és un càstig a mi per una pancarta, sinó que és un càstig a un país sencer enmig d’una pandèmia. ¿Algú coneix que hagi passat res semblant en una democràcia europea?»
Amb aquestes paraules el MHP Quim Torra, ha volgut deixar clar que la seva més que probable  inhabilitació per part del Tribunal Suprem, no obeirà a cap lògica judicial sinó a una venjança estrictament política. La desproporció entre el gest de Torra i la probable pena posa en evidència la pulsió autoritària d’un Estat corrupte, però també podríem considerar que respon a una possible sobreactuació d’un sector de l’independentisme que intenta crear l’efecte que la determinació retòrica farà la màgia i vencerà els obstacles.

El president Torra és el primer dirigent del procés que busca de manera conscient el sacrifici per fer triomfar la causa, com ell diu sempre "fins a les últimes conseqüències". En efecte el MHP hauria pogut despenjar de seguida la pancarta del balcó de la Generalitat, obeint l’ordre de la Junta Electoral, i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. Però no ho va fer i ara tots estem pagant els efectes de la seva desobediència. El problema és que la seva immolació potser arriba massa tard, quan ja ha quedat clar que, amb més  o menys entusiasme, el futur de l'independentisme passa —sobretot— per sumar més ciutadans a aquest projecte, i no pas per tornar a estavellar-nos contra un mur que fins ara ha esdevingut indestructible.

Cal dir però que el gest del President Torra al reptar l’Estat, obligant a foragitar-lo de la Presidència de la Generalitat, s’ha d’encabir dins el tarannà i el perfil del personatge. Des que fou escollit per ostentar el càrrec Quim Torra ha rebut un tractament indigne.  Sempre ridiculitzant-lo, sempre mirant de presentar-lo com aquell que actua com un titella a les ordres de Warterloo, com un boig, com un autèntic irresponsable. Fins i tot quan durant la pandèmia ha estat ell, de vegades tot sol, la veu de la sensatesa i del sentit comú. Durant la pandèmia el president Torra ha estat insultat, agredit, menystingut i caricaturitzat. Encara avui, després de tota la seva assenyada actuació, ha d’aguantar el mantra que és un sectari que no governa per a tots els catalans. Aquest clima envers el President Torra és el que es respira en el Tribunal Suprem i també als mitjans de comunicació de la capital d'Espanya, molt més pendents de carregar-se el president català que de qüestionar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per la seva horrorosa gestió de la pandèmia, que la situa molt al capdavant dels governs autonòmics que pitjor resposta han donat a la Covid-19.

Segurament Torra serà inhabilitat per una pancarta, però la seva figura no desapareixerà, el seu llegat i, per damunt de tot, la seva manera de fer al front de la més Alta Institució del País, no l’hem de llençar a la ‘paperera de la història’. Com escriu el periodista Jordi Galves en el seu article titulat  “No us servirà de res”, ens hem de preguntar si «les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps», ja que moltes vegades com més es denigra un personatge, més  la història l’enalteix. Podeu llegir  l’article complet tot seguit.

No us servirà de res

No tanqueu els ulls, que no us servirà de res. A partir d’avui ja no podreu deixar de veure’l, que hi serà quan menys us ho espereu, allà al davant, interrogant. Vulgueu o no el tindreu rondant-vos, carregós, el tindreu estalonant-vos, una vegada i una altra, l’aparegut. No descansareu. L’esperit desmanegat i balb ja no deixarà d’empaitar-vos, l’espectre innocent sé que us perseguirà, i la vergonya sempre us encendrà la cara cada vegada que torni, com una fatalitat, l’ànima en pena del president Quim Torra.

No sé si compreneu que la llei antiga continua vigent, que la llei dels nostres pares no només és anterior a tots nosaltres sinó que ens sobreviurà mil·lenàriament. Perquè no hi ha gens de glòria a perseguir un home just i indefens, abandonat pels que li havien jurat fidelitat, protecció. Perquè no hi ha impunitat contra un home sol, contra un home honorable que, per decisió col·lectiva, esdevé molt honorable, després d’una solemne sessió parlamentària. Faríeu bé de fer-vos la gran pregunta, vosaltres, tots els que us heu burlat del president Quim Torra fins a cargolar-vos per terra, tots els que l’heu difamat i escarnit sense límits —emparats per uns mitjans de comunicació contraris a la majoria popular independentista—, tots els que heu escopit la seva filla per patir una discapacitat, o la resta de la seva família, tots els que heu acusat Torra de farsant o d’incapaç, fins i tot de traïdor, d’espanyol col·laboracionista.

I la gran pregunta és si la majoria de l’opinió pública està amb vosaltres o no. Si amb tanta crueltat i deslleialtat, si amb tanta violència innecessària heu aconseguit exactament tot el contrari del que buscàveu, àligues. Us heu de preguntar si té raó René Girard i les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps. Ja va passar amb el cas del president Lluís Companys, que ha acabat encarnant-se com la víctima propiciatòria d’una nació catalana perseguida. Cap opinió pública, al capdavall, vol ser còmplice intel·lectual ni de la injustícia ni del delicte. Cap societat se sent orgullosa de linxar un no culpable.

Cap societat es pot sentir orgullosa de la degeneració moral a què ha arribat el règim de 1978, ni tan sols els espanyolistes més encesos i més àvids de violència i destrucció contra Catalunya. En això consisteix l’autèntic problema de la pervivència i continuïtat del franquisme, que és universalment repugnant, indefensable arreu del món civilitzat. No per la figura del general Franco, sinó perquè defineix un règim assassí i contrari als fonaments morals més essencials del món occidental. L’honorabilitat del president Quim Torra no només està fora de dubte, sinó que el seu suposat delicte, en forma de pancarta reivindicativa, s’ha convertit en una acusació grotesca que contrasta amb la misèria moral, amb l’arbitrarietat criminal, amb la corrupció sistemàtica que han acabat envilint el conjunt de la societat colonialista d’Espanya. Consolidant la hipocresia de la mentida, sostinguda en el temps, i de la doble moral. Ens van dir que la santa Transició era gairebé una continuació natural de la Història Sagrada i, al final, hem despertat d’aquell somni rosa i cursi. I ens hem trobat com els nostres avis, envoltats de jutges feixistes, de la Guàrdia Civil, de l’africanisme i del saqueig com a continuïtat natural de la història militar espanyola. No us servirà de res, perquè ja no només lluitem per la llibertat de Catalunya. Lluitem per la nostra dignitat humana.

Jordi Galves

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 17 de setembre del 2020.

13 de setembre 2020

La Diada del coronavirus

La darrera Diada Nacional ha estat la tercera després de l’1-O, però a més a més ha estat la Diada celebrada sota el jou de la Covid-19. Les restriccions per la crisi sanitària han fulminat la imatge de centenars de milers d’estelades als carrers del país, que hauria salvat parcialment el buit ideològic, estratègic i emocional amb què s’ha arribat a aquest 11-S. S’han vist poques senyeres als balcons i en general la gent no ha entomat la celebració amb uns ànims massa enlairats. És veritat que l’ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil han intentat mantenir el pols al carrer, però la realitat és que després de la nul·la reacció de les institucions catalanes arran de la sentència de l’1-O l’octubre del 2019, deixant el carrer desemparat, el cert és que no hi ha il·lusió.

Aquesta setmana La Vanguardia va publicar una enquesta —feta cal dir-ho amb una 'cuina' molt ben preparada— en què resultava que l'independentisme podria sumar el 51% dels vots i s'acostaria als 80 escons, molt per sobre de la majoria absoluta, que són 68 escons. També deia què a la pregunta: ¿què votaríeu en un referèndum sobre la independència?, resulta que guanyava el no pels pèls (46%) enfront del SÍ (45%). És prou evident que per assolir la independència es necessita a tots, i no hi pot haver independència sense ser-hi tots: ERC, JxCAT i CUP. Ara bé, per gestionar i liderar fer la independència cal una majoria parlamentària que blindi al nostre Govern. I la CUP que vota pràcticament sempre amb C's, PP i PSC-PSOE contra el Govern, només per desgastar-lo, o la CUP que no investeix Turull "per autonomista", no és un soci fiable.

Des d'aquest punt de vista, que l'enquesta de LV projecti que ERC i JxCAT podrien tenir, sumats, majoria absoluta, és una excel·lent notícia. De fet seria de les millors notícies possibles que podríem tenir, si ERC aparca el tripartidisme i blinden govern i estratègia amb JxCAT.  De fet costa de creure quan veiem la divisió creixent en l’oferta independentista, la repressió triomfant sobre presos polítics i exiliats, vigilant institucions i persones i amb les ferides encara obertes de les esperances frustrades l’octubre del 2017, ¿com podem pensar que l'independentisme farà el millor resultat de la seva història? En aquestes condicions, ¿com és que l’independentisme pot assolir el 51% dels vots, que seria una fita amb capacitat d’enviar un missatge internacional?

La resposta a aquesta darrera pregunta ens la dóna l’estat espanyol. Ara fa tres anys d’aquella jornada al Parlament en què es van aprovar les lleis de desconnexió enmig de l’escàndol que van fer Ciutadans, socialistes i el PP. Després va venir l’1 d’Octubre, la DUI i el 155. Des d’aleshores, l’Estat no tan sols no ha fet cap oferta als catalans sinó que ha endurit la repressió. No ens reconeix com a poble sobirà i quan això se sosté en el temps durant vora una dècada és que l'Estat manté la seva autoritat a Catalunya per la via de les lleis i les armes, però no per la via de l’autoritat moral i de cap projecte compartit.

Per tot plegat cal que aquests dies en què celebrem, amb més o menys il·lusió, la Diada Nacional de Catalunya no oblidem la situació aberrant en què es troben els nostres presos i preses polítiques. Quan la titular del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5 de Catalunya, va avalar la petició de la fiscalia de presentar un recurs al Tribunal Suprem  contra el tercer grau dels presos independentistes que estan a la presó de Lledoners, tothom va veure que es tractava d’una mesura —una altra més— de caràcter polític i que aquesta mesura obria la porta a una major crueltat i repressió en les condicions que viuen els nostres presos. Aquesta duresa l’explica de manera precisa el periodista Carles Ribera en el seu article titulat  “Presos més presos que mai”, que podeu llegir tot seguit.

Presos més presos que mai

Aquesta setmana que és a punt de començar tornar l’escola i, un cop passada una Diada descafeïnada per causa de la covid-19, es pot dir que entrarem de ple en una tardor plena d’incerteses polítiques i sanitàries que ens portaran noves cabòries. Noves cabòries que no ens haurien de fer perdre les velles, especialment una que sembla que ha quedat soterrada mediàticament per les inèrcies de l’actualitat: tenim nou compatriotes tancats a la presó complint no només una condemna injusta, sinó que, des de fa quaranta dies, pateixen com cap altre pres en tot el sistema penitenciari català i espanyol la crueltat de la justícia. El Tribunal Suprem, que no només ha sentenciat injustament, ha decidit erigir-se en carceller per fer la vida impossible a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i, quan la fiscalia es reactivi, tot fa pensar que també Carme Forcadell i Dolors Bassa acabaran passant per l’adreçador de l’arbitrarietat judicial espanyola.

Fa quaranta dies que la reclusió dels set de Lledoners és pitjor que la de qualsevol altre condemnat en la seva mateixa situació, sigui condemnat injustament com ells, sigui culpable dels crims més execrables. Com explicava fa uns dies un dels seus advocats, Andreu Van den Eynde, la seva situació de pràctica incomunicació “és pitjor que el que suporta qualsevol pres en circumstàncies normals, inclosos els casos de terrorisme”, sense poder veure els familiars i malvivint vint-i-quatre hores tancats al mòdul sense activitats.

El Tribunal Suprem va reaccionar amb la virulència totalitària habitual a la resposta assenyada i escrupolosa de les juntes de tractament penitenciari i de la Conselleria de Justícia i ha estès els seus tentacles de manera indecent més enllà d’on hauria d’arribar. Jutges i part i ara segrestadors dels herois del 27-O. Ni la ciutadania pot oblidar aquesta situació ni els partits independentistes, embrancats en les disputes caïnites, haurien d’actuar sense tenir present en tot moment que l’Estat que diu voler negociar s’asseurà posant nou ostatges sobre la taula. La ciutadania ja estem passant prou vergonya aliena veient com la prioritat dels nostres polítics és barallar-se internament perquè també hàgim d’assistir a la indecència de contemplar com els presos han estat abandonats a la seva sort. Si el missatge tant de la població com dels dirigents és que el sacrifici personal es paga amb l’oblit, és natural que cada cop surtin menys voluntaris per donar la cara. Què queda d’allò que el poble salva el poble?

Carles Ribera
Director

Article publicat al diari  LaRepública  el divendres 11 de setembre del 2020

28 d’agost 2020

Mig any de pandèmia

El passat 25 de febrer s’anunciava el primer cas de Covid-19 a Barcelona i arrencava una etapa inesperada de devastació sanitària, econòmica i social del país. Ningú es podia imaginar en aquells moments les devastadores conseqüències que aquesta pandèmia ocasionaria a tot el planeta i com podria canviar la vida dels seus habitants. Com diu el tòpic, hi ha un abans i un després de l’anunci d’aquest primer cas. ¿Algú recorda com era abans la vida de la gent? Els amics i la família podien abraçar-se i petonejar-se tant com volien. Els teatres, cines, camps de futbol, estadis i concerts estaven plens a vessar de gent desitjosa de gaudir d’unes hores d’esbarjo. La canalla anava a l’escola i es trobava amb els seus companys sense cap mena de limitació. I totes aquestes coses les trobàvem normals perquè semblava que res ni ningú podria canviar-les.

Avui, després de mig any de coronavirus, la gent viu el present amb angoixa i el futur amb una incertesa absoluta. Si fa sis mesos aquesta experiència que vivim no passava pel cap a ningú, què no pot passar encara que no siguem capaços d’imaginar? La pandèmia de la covid-19 és un cop contra l’arrogància de l’espècie humana i la creença de domini gairebé absolut de la natura. El coronavirus s’ha convertit en tan sols mig any en el règim més despòtic que hom hauria pogut imaginar. Contra ell la humanitat forceja per intentar mantenir vigents els nivells de benestar assolits després de segles d’evolució i conservar els drets aconseguits després d’una història de lluita. La covid-19 ha vulnerat els nostres drets fonamentals i potser la tasca més important dels governs d’arreu del món, a banda de garantir una protecció sanitària adequada a les persones, és buscar les millors solucions possibles i alternatives perquè la vida segueixi. Els governs tenen enfront un repte immens i per això cal que les seves decisions siguin encertades i no tractin de convertir la pandèmia en pura mercaderia electoral. En tot cas, tots els partits han de saber, i els que estan al Govern els primers, que en les pròximes eleccions se’ls podrà jutjar també o sobretot per la resposta donada a la Covid-19 i no per altres consideracions.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al contrari d’altres líders polítics, ha optat per anar-se’n de vacances en un moment de crisi sanitària tan delicat. En tornar
ha comparegut i ha ofert als presidents de les comunitats autònomes  la possibilitat de sol·licitar declaracions d’estat d’alarma en tota la comunitat o en àrees crítiques per estroncar els brots. Cal recordar que durant la primera fase de la pandèmia les competències en matèria sanitària havien estat centralitzades a les mans del ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Així mateix, el govern espanyol va defensar llavors que ‘el virus no hi entén, en territoris’. Ara sembla que vols espolsar-se de sobre tota responsabilitat i deixar que siguin les autonomies qui tractin de resoldre el problema.

Malgrat aquesta declaració d’intencions del president espanyol, caldrà estar molt amatents als ‘moviments’ que es facin a Madrid, ja que una cosa són les paraules i l’altre els fets doncs, com escriu el periodista, Germà Capdevila, en el seu bitllet titulat ‘La recentralització’, preveu que «la tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho». Llegiu l’article tot seguit.

La recentralització

Madrid és escenari de batalles polítiques despietades, de l'assetjament judicial a  Podem a la depuració interna del PP, però també neixen nous consensos, de manera transversal, d'esquerra a dreta, sobretot entre els partits que defensen amb convicció el règim del 78.

Un dels grans consensos que se senten aquests dies a Madrid és l'error immens que representa haver cedit la gestió de la sanitat a les comunitats autònomes. Ja es treballa en propostes destinades a "muscular" el ministeri de Salvador Illa, que es va trobar amb la gestió de la pandèmia a les mans sense estructura, sense tècnics i sense experiència de gestió.

Aquesta setmana veurem un nou episodi, però vinculat a l'educació. Ja se senten veus a Madrid que reclamen que sigui el govern espanyol qui endarrereixi l'inici de les classes o dicti els protocols a seguir per les institucions educatives. També en aquest àmbit s'alcen veus que reclamen una gestió centralitzada de l'educació, limitant l'acció de les autonomies a l'aplicació de les directius emanades del govern de l'Estat.

La distribució i gestió dels fons europeus de recuperació també sucumbirà a les pulsions centralistes de l'Estat. Les partides seran assignades amb propòsits determinats per Madrid i no es podran destinar per cap altra cosa que no sigui aquella predeterminada. El marge de maniobra dels governs autonòmics serà mínim.

La tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho, davant un poder judicial que no farà de guardià de la distribució de competències, sinó que avalarà fil per randa les reformes que impulsarà l'eix PSOE-PP-Cs (davant la passivitat i impotència de Podem).

Per garantir-ho, PSOE i PP avancen sense entrebancs en la renovació dels òrgans de govern de la Justícia, repetint el sistema habitual de repartiment per quotes per assegurar-se'n el control per la porta del darrere o per la del davant, directament.

Germà Capdevila
Periodista

Article publicat al diari  Naciódigital.cat  el diumenge 23 d'agost del 2020

14 d’agost 2020

Incompetència suprema

Finalment la sospita s’ha fet evident: el Tribunal Suprem és un tribunal incompetent. Molta gent ho deia amb la boca petita però ningú s’atrevia, potser per por, a dir-ho públicament. L’Enciclopèdia Jurídica defineix el terme ‘incompetència’ com: “Falta d'aptitud d'un òrgan jurisdiccional per conèixer d'una demanda incoativa d'un procés, d'una qüestió prejudicial o d'una demanda incidental”. La incompetència en termes generals es caracteritza en termes generals com inhabilitat, insuficiència, malaptesa, incapacitat, defecte d’aptitud, etc. Per dir-ho en poques paraules ‘incompetència’ és un terme que indica ineficàcia d'un subjecte o sistema enfront del seu univers i qualifica a la persona que no té la capacitat o les competències necessàries per resoldre o funcionar de manera eficient.

Quan els dos Jordis i la resta de polítics del procés van ser encausats i processats, els seus advocats van demanar insistentment que fos el TSJC qui els jutgés. El fonament invocat per reclamar la competència del TSJC va ser l'aforament previst en l'article 57.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC), segons el qual "en les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem". Llavors la justícia espanyola es va treure del barret l’acusació de ‘rebel·lió’ per, amb aquesta argúcia, aconseguir el trasllat de la causa al Tribunal Suprem. Amb la sentència a la mà s’ha vist com la rebel·lió desapareixia i el Suprem es convertia automàticament en ‘incompetent’ per sentenciar als nostres líders independentistes.

Aquests dies hem vist com la Cambra del Consell, un tribunal de primera instància de Brussel·les, ha decidit rebutjar per tercera vegada l'ordre europea d'arrest que es va emetre contra l'exconseller de la Generalitat de Catalunya Lluís Puig , exiliat a Bèlgica des de 2017. La justícia belga ha pres aquesta decisió al·legant que "l'autoritat espanyola que va emetre l'ordre, el Tribunal Suprem, no era competent per fer-ho". En conèixer aquesta sentència del tribunal belga, l’exconseller Puig va celebrar la decisió, ja que suposa el reconeixement de la justícia europea "que el judici de l'1 d'octubre no hauria d'haver començat davant del Tribunal Suprem" i la causa del ‘Procés’ no s'hauria d'haver iniciat mai.

La decisió de tribunal belga complica no ja l'extradició de Puig, sinó la de Puigdemont o Comín, els processos es troben paralitzats des de fa mesos. Una sentència de Tribunal de Justícia de la UE va concedir la immunitat després de ser elegits membres del Parlament Europeu en les passades eleccions de maig de 2019. L’advocat del president a l’exili Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, escriu un article titulat ‘Política en majúscules’, on fa un detallat llistat de les derrotes que ha anat col·leccionat la justícia espanyola aquests darrers anys, estudiant també les conseqüències que pot desencadenar aquest rebuig del tribunal belga a l’extradició de Lluis Puig, preguntant-se quantes  batalles més ha de guanyar la defensa del procés perquè la justícia entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític s’ha de resoldre únicament en l'àmbit de la política. Llegiu si voleu l’article d’en Boye tot seguit.

Política amb majúscules

La velocitat amb què passa la vida per davant i els diferents esdeveniments que van ocorrent entorn del conflicte polític entre Espanya i Catalunya fa que en moltes ocasions no siguem conscients ni del succeït, ni de l'aconseguit i, molt menys, de les seves conseqüències. Amb la recent sentència belga, per la qual es denega el lliurament del conseller Lluís Puig, ocorre el mateix i no hauria de ser així.

L'estratègia de l'exili, que no va ser meva sinó dels qui van assumir l'esmentat desafiament i les seves conseqüències, ha demostrat no només ser reeixida, que ho és, sinó, sobretot, que era la via correcta per aconseguir desjudicialitzar el conflicte polític i portar-lo al terreny del qual mai no va havia d'haver de sortir: el de la política.

Un recorregut per la faceta judicial de l'exili demostra ambdues afirmacions, per això convé recordar-ne els diversos moments.

Mentre l'Audiència Nacional, primer, i el Suprem, després, enviaven a presó els líders polítics catalans, la justícia belga en deixava en llibertat d'altres, exiliats, per entendre que la presó és l'últim pas al qual ha de recórrer qualsevol sistema penal d'un estat democràtic (novembre de 2017).

Després, i davant del risc de perdre d'entrada el partit de les Ordres Europees de Detenció i Entrega (OEDE), es va retirar la demanda de lliurament per evitar-se, d'aquesta forma, un revés que hauria posat el Tribunal Suprem on precisament es troba ara (desembre de 2017). Aquest mateix temor va portar a no cursar una nova OEDE a Dinamarca, permetent així la lliure circulació fora d'Espanya del president Puigdemont (gener de 2018).

Després que el Tribunal Suprem intervingués directament en la conformació del Govern de la Generalitat, per la via de l'empresonament, entre altres, de Jordi Turull, la justícia europea va anar colpejant una vegada i una altra les tesis del Suprem: a Bèlgica, una vegada més, es va mantenir en llibertat als consellers que allà residien (Comín, Puig i Serret), el mateix va fer Escòcia (Ponsatí) i la justícia alemanya, després de 12 dies de presó, va deixar també en llibertat el president Puigdemont.

Com si res d'això no fos prou, el maig de 2018 la justícia belga es va negar a continuar la tramitació de les OEDE remeses pel Suprem en entendre que s'havien formulat malament i mancaven d'una ordre nacional de detenció vàlida, i van aplicar així la doctrina Bob-Dogi que ja havia establert el TJUE.

El fins aleshores revés més gran del Suprem va venir de part de la decisió del Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein, que el juliol de 2018 va determinar que no podia lliurar el president Puigdemont perquè els fets descrits i defensats pel Suprem no eren constitutius de delictes de rebel·lió, sedició o desordres públics. El trauma i les presses van portar a una tardana retirada, per segona vegada, de les OEDE que s'havien cursat.

Les candidatures europees i el reconeixement de la condició d'eurodiputats, sense haver de passar per Madrid a jurar la Constitució, va ser un altre anunciat revés judicial, aquesta vegada provinent, primer, del TJUE amb les seves resolucions de 19 i 20 de desembre de 2019 i, després, del Parlament Europeu encara que, fins ara, el Suprem, contravenint el dret de la Unió Europea, es negui a reconèixer-los la immunitat dins de les fronteres de l'estat espanyol.

La tercera ronda d'OEDE cursades —després del dictat de la sentència del procés— en contra dels exiliats va demostrant tenir el mateix i escàs recorregut jurídic que les anteriors; en aquesta ocasió, la justícia belga, basant-se en els dictàmens del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i en consolidada jurisprudència del TJUE ha establert que el Tribunal Suprem no és l'òrgan judicial competent per investigar i jutjar els polítics catalans pels fets d'octubre de 2017.

La recent resolució belga dictada en el cas de Lluís Puig no només és un revés més per a les tesis del Tribunal Suprem, sinó que, per les seves implicacions, ha d'entendre's i assumir-se com un punt final de la via penal que es va adoptar, erròniament, com a manera de "solucionar" el cas català.

El resum de l'aconseguit fins a ara bé pot ser el següent: l'empresonament no era la solució ni tenia empara legal, l'abús de les OEDE no es permet per part dels tribunals dels diferents països europeus, els fets no són constitutius de cap delicte i, ara, ha quedat demostrat que el Suprem no és el tribunal competent per entendre d'aquests fets.

Tan sols cal preguntar-se ¿què s'ha de guanyar perquè s'entengui que aquesta persecució ha d'acabar i que el conflicte polític ha de resoldre's únicament i exclusivament en l'àmbit de la política?

El Tribunal Suprem no és competent per a aquests fets i persones, així ho han dictaminat l'ONU, Amnistia Internacional, altres ONG i, ara, la justícia belga. És qüestió de temps, menys del que molts creuen, que el Parlament Europeu, en el si del procediment del suplicatori, arribi a la mateixa conclusió i, a més, si no ho fa el Parlament ho farà el TJUE.

El mateix passarà, si les coses es fan bé, quan les condemnes dictades pel Suprem arribin al Tribunal Europeu de Drets Humans. A partir de la "sentència Puig" ja és qüestió de temps que s'enfonsi un castell de cartes que ha servit per construir relats, però no per fer bon dret ni solucionar res, ans al contrari.

El cost per a la credibilitat d'Espanya ja és molt alt, però si es deixa anar més lluny i es permet que el Parlament Europeu o el TJUE dictaminin la falta de competència del Suprem estarem davant d'una desfeta d'unes dimensions que molts no són capaços d'imaginar, però que haurien d'anar fent-se'n a la idea.

Tanmateix, no només estem davant d'un elevat cost reputacional, també econòmic, perquè l'esforç persecutori sustentat en premisses jurídiques que s'han demostrat equivocades està sent, igualment, molt elevat sense que fins ara ningú se n'hagi fet responsable.

Res no podrà esborrar ni reparar el mal que aquest procés repressiu ha generat, tampoc el dolor infligit, però tots som adults i podem girar full si aquest és el preu a pagar per avançar en una solució.

Estic convençut que, demostrada la inviabilitat de la via repressiva i la fal·làcia de les tesis jurídiques en què s'ha sustentat la repressió que no han superat cap dels filtres europeus, va sent hora que advocats, fiscals i jutges ens fem a un costat i siguin els polítics els qui assumeixin la solució d'un conflicte polític i històric que mai no s'havia d'haver judicialitzat.

Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya estan condemnades a viure com a veïns i, el més assenyat, el més racional i el més necessari en moments com el que vivim és que es busqui la fórmula per la qual ambdós pobles puguin viure amb bon veïnatge; aquesta fórmula no sé quina és, però, sens dubte, mai podrà ser imposada sinó consensuada.

Bàsicament, ara que ja hem demostrat quin ha estat l'error i que, serrells més serrells menys, hem derrotat la repressió, crec que toca parlar, toca generar confiances mútues, toca flexibilitzar les postures, toca empatitzar, toca entendre l'altre, toca aplicar la imaginació... en definitiva toca fer política i fer-la amb majúscules.

Gonzalo Boye Tuset
Advocat

Article publicat el digital  EL NACIONAL el divendres 14 d'agost del 2020