Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




06 d’agost 2020

Tocata i fuga del “Campechano”

Uns diuen que el rei emèrit Juan Carlos I ha fugit d’Espanya per escapolir-se de la justícia, altres que només ha marxat un temps per esperar que amaini la tempesta que està afectant la monarquia i que tornarà aviat. Ara diuen que simplement ha marxat de ‘vacances’. La realitat és que ningú sap on anat el ‘campechano’ ni on és en aquest moment i aquesta realitat encara fa més estrafolàries les declaracions del president Pedro Sánchez que, amb la intenció de salvar la cara de la monarquia, declara que no es pot acusar de res a Juan Carlos i afegeix que una conducta irregular compromet al seu responsable, no a la institució.

La institució està tocada de mort i per molt que s’esforcin utilitzant el fugitiu com a tallafocs per a Felipe VI, l’actuació de Pedro Sánchez deixa tota l’operació massa a la vista. La reacció d’Unides Podem, soci del PSOE a l’executiu, contrasta rotundament amb la posició que defensa el president espanyol. El vicepresident Pablo Iglesias ha afirmat, en referència a Juan Carlos I, que un govern ‘no pot justificar o saludar comportaments que erosionen la dignitat d’una institució clau com la del cap d’estat i que són un frau a la justícia’.

L’anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens ha d’agafar per sorpresa. És més, probablement esdevé un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Quan Felip VI va renunciar a l’herència del seu pare en forma dels milions d’euros que amaga no se sap on, també hauria hagut de renunciar a una altra ‘herència’ molt més important: la corona, que va acceptar sense cap mirament quan Juan Carlos va abdicar i va fer-li traspàs del seu regnat. Si bé la monarquia, com a concepte, sembla una anomalia en el conjunt de democràcies europees, la borbònica és un cas excepcionalment tòxic.

Hi ha un intens nerviosisme en el conjunt de l’estat profund espanyol, que tracta amb tots els seus mecanismes de poder, de mantenir l’ordre de 1939. Per aquest estat profund, la dinastia borbònica esdevenia un instrument al seu servei que possibilitava la supervivència d’aquest ordre provinent del dictador. La brutalitat anticatalana, la sortida dels seus caus del feixisme de carrer a partir de Vox, no deixa de ser un intent desesperat per mantenir uns interessos més de grup que de classe. En tot cas, amb la fugida de l’emèrit, queda demostrat que els Borbons ha estat una dinastia fracassada, la riota del món, els empestats que cap monarca europeu voldria tenir a prop, i més tenint en compte com s’han anat esdevenint fets que ens pensàvem inimaginables fa una dècada.

Sembla increïble que tota una dinastia que ha comès errors de tota mena amb tanta persistència ocupi encara un tron quan, a més, representa una excepció en el conjunt de les dinasties reials supervivents a Europa. Cal recordar que tant la casa reial holandesa, noruega, britànica, danesa van mantenir el seu estatus per haver-se oposat al feixisme durant la Segona Guerra Mundial. En el cas espanyol és just a l’inrevés. Si hi són, és gràcies al feixisme en versió hispànica, l’Espanya franquista, aliada oficiosa de Hitler i Mussolini.

Com dèiem abans, pot ser que tot plegat sigui un intent desesperat per tapar  la podridura  d’un règim i el fracàs dels hereus del 1939. Per això ens ha semblat adient publicar l’article titulat ‘El relat reial’ de la reconeguda periodista, Elisa Beni, on opina que les informacions, declaracions i notícies que es publiquen per part de la premsa interessada, no són més que «una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució». Llegiu aquest interessant article tot seguit.

El relat reial

Em sap greu dissentir amb tantes afirmacions crítiques que s'estan pronunciant en aquests moments, però jo només tinc la sensació que presenciem una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució. Es tracta d'un tallafoc en plena canícula, a fi que l'estiu extingeixi el debat entre badalls i migdiades i tornem a començar el curs sense aquest molest elefant a l'habitació. Molest no només perquè perjudiqui la institució per si mateix o suposi un risc d'esquitxar l'actual cap de l'Estat, que també, sinó perquè les pressions en aquest sentit poden afectar el desenvolupament previst de la política espanyola i això és força més molest. Quan aquestes coses passen, qualsevol expert en comunicació per dolent que sigui sap que cal treure del focus el cremat i, a més, que cal fer-ho quan menys onades provoqui.

No estic d'acord amb l'afirmació que Joan Carles I hagi fugit o s'hagi escapat de la justícia, com apunten alguns, ja que ara mateix és una persona que no es troba dins de cap procediment judicial ni a Espanya ni a Suïssa ni a Tombuctú. Jo vaig defensar àmpliament que Puigdemont no s'havia escapat sinó que havia sortit com a ciutadà lliure quan encara no hi havia oberta causa contra ell. S'ha de ser coherent. Tampoc un no s'escapa en diferit. No existeix la més mínima possibilitat que en cas de ser cridat a declarar o a qualsevol altra cosa, deixés de fer-ho: això sí que suposaria donar una puntada de peu al tron amb el seu fill dins i, recordin, l'única missió per a qualsevol monarca, qualsevol, de qualsevol país o època, és el manteniment de la dinastia. I ves que això de la Fiscalia del Suprem no sigui també un tallafoc.

L'emèrit continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.

Jo el que veig és una operació de comunicació i de gestió de crisi i la permanent batalla pel relat de tots. En el món líquid, qualsevol batalla és la batalla del relat i, des d'aquesta perspectiva, no puc dir-los si la guanyarà algú o si continuaran coexistint com a arma llancívola entre faccions polítiques, que és el més probable. El que sí que puc repassar són els fets, i els fets només ens diuen que l'anterior cap de l'Estat ha sortit de viatge. Ha sortit de viatge voluntàriament i podria tornar quan volgués sense cap conseqüència que se sàpiga. Qui pot parlar en aquestes condicions d'exili o de fuga o d'evasió?

Residirà a l'estranger, però això tampoc no és una novetat. Hem vist l'aixecament del vel sobre les diferents residències que ha tingut, als Alps o a Londres, sense que nosaltres les coneguéssim, on és la diferència? El 1992, quan el govern de González necessitava rellevar el ministre d'Exteriors, per la malaltia de Fernández Ordóñez, no ho va poder fer perquè "el rei era fora d'Espanya" i no podia firmar el decret. El rei era a Suïssa amb Marta Gayá. Joan Carles I ha sortit molt d'Espanya, és la veritat.

El rei ha sortit del mig per intentar contenir l'escàndol i que baixin els titulars. Continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.
Mentrestant, s'entreté al poble, al qual se li llança el ninot perquè dugui a terme això tan espanyol que Goya va reflectir a El Pelele, destrossar a qui es va enaltir. Com va dir Pushkin: "La xusma es delecta en la seva roïndat amb les humiliacions dels que estan més alt però és petit i vil, però d'una manera diferent de la vostra". Fot-li que ho aguanta tot. A les xarxes socials part d'aquesta vilesa d'esperit està esquitxant també la reina Sofia i, la veritat, això sí que sembla, ateses les circumstàncies, especialment cruel.

No deixo de sorprendre'm de l'anàlisi que es fa, parlant d'altres Borbons que se'n van anar, establint paral·lelismes. No n'hi ha. Com a republicana que sempre he estat, soc perfectament conscient que cap d'aquests equilibrismes ni declaracions no afecten la realitat. No vivim en una monarquia, sinó en una monarquia constitucional. És la Constitució la que marca la forma de govern. És igual que Torra demani l'abdicació del rei actual, perquè constitucionalment seria succeït per la seva filla gran. No, la qüestió de fons és la constitucional i només una reforma constituent podria canviar la forma de govern. Crec que hem deixat enrere ja els aldarulls, els cops d'estat i les guerres civils, fórmules habituals de canvi a Espanya.

La monarquia parlamentària no està en risc a Espanya perquè, excepte els que consideren que la seva causa sortiria millor parada d'una situació pitjor, ningú no vol entrar a un abisme. Com va escriure Ignasi de Loiola, "en temps de desolació, mai no s'ha de fer mudança", i el temps d'ara és una gran crisi sanitària, econòmica, territorial i institucional. Déu n'hi do.

Ara, senyors, els deixo amb els relats. Gaudeixin de l'espectacle i comparteixin el que més feliços els faci.

La realitat és que el rei emèrit ha sortit a fer un llarg viatge, en espera que la tempesta de la seva corrupció amaini i, la veritat, aquest segle tempestuós pot ser que reservi encara sorpreses capaces de deixar els seus actes en un ruixat d'estiu.

És la condemna de viure temps interessants.

Elisa Beni
Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimecres 5 d'agost de 2020

31 de juliol 2020

Junquerisme és amor

No cal donar-hi més voltes, la justícia espanyola ha posat la directa i vol carregar-se la farsa de la transició del 78. No va poder-ho fer el Tejero el 23F del 81, amb el seu desgavellat intent de cop d’estat, i ara són els jutges de les Altes instàncies espanyoles els que malden per enfonsar el queda encara en peu de la destrossada estructura democràtica espanyola.

L’ofensiva judicial es pot veure al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la mesa del parlament i també contra Jové i Salvadó per l’1-O; a l’Audiència Nacional espanyola contra els CDR; i al Suprem, que demana quinze anys de presó a la diputada Laura Borràs de Junts per Catalunya per un suposat cas de fraccionament de contractes. Per acabar-ho d’arrodonir, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños per haver-se negat a respondre a les preguntes de Vox durant el judici contra els dirigents de l’independentisme i un jutge de Figueres ha afegit 197 persones encausades pel tall pacífic de l’autopista la tardor de l’any passat. La justícia espanyola actua sempre amb un criteri polític que té com a objectiu la venjança i el darrer exemple el trobem amb l’acarnissament del suprem als presos polítics catalans precisament per ser pacifistes i promotors de cultura, suspenent el tercer grau que els havia estat concedit. El Tribunal Suprem ha canviat la llei per convertir la justícia en venjança i els presos independentistes en ostatges permanents a qui cal reeducar, com fan les millors dictadures.

Per tot plegat sobta que el vicepresident Junqueras hagi canviat radicalment la seva actitud envers la situació política del nostre país. Ja fa anys que Junqueras va dir que el “junquerisme és amor”, però en la recent entrevista que vam poder veure a la televisió publica catalana, Junqueras va demostrar que el ‘junquerisme’ és un amor endurit per la presó, pel pas per la presó. El to contundent de Junqueras en aquesta entrevista contrasta amb l’expressió "ho tornarem a fer" d’un somrient Cuixart o amb el to pausat i pedagògic que van exhibir en sengles entrevistes els presos Rull i Romeva, mentre encara gaudien del tercer grau que ara els han arrabassat. Aquest canvi del líder d’ERC i les seves conseqüències, les analitza en profunditat el periodista Jordi Galves en el seu article titulat  ‘Escupen sobre l’amor de Junqueras’,  on assimila l’estratègia de Pedro Sánchez amb la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba, és a dir, diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Llegiu l’article tot seguit.

Escupen sobre l’amor de Junqueras

Com a polític, Oriol Junqueras sempre ha divorciat la teoria de la pràctica, sempre ha pensat que les belles idees, que les precioses paraules, són més importants que no pas els fets. “Le belle parole, parole”. Que la realitat és inhòspita i, en canvi, l’idealisme ens acull i ens consola. I que, si controles la propaganda del país, ja ho tens guanyat. De fet, Junqueras creu que el paper tot ho aguanta, i que els fracassos no són exactament fracassos. Que, en tot cas, el que cal és una molt bona excusa, un bon coixí. Una bona justificació que transformi la derrota en victòria, el negre en blanc, el fracàs en èxit, l’engany en veritat. “No és el que sembla, t’ho puc explicar”, et diu Junqueras. I explicant, explicant, t’acaba dibuixant qualsevol cosa, la galàxia sencera si vol, com a la presó que, pel que em diuen, també feia classes d’astronomia als altres presoners. Junqueras és un simple professor universitari d’història, que mai no ha destacat, contràriament al que pensen els seus adoradors, com a historiador. Com a professional, no se’l cita. Recordo perfectament que, abans dels fets d’octubre, el web oficial de la Generalitat de Catalunya informava que el senyor vicepresident del Govern, havia estat investigant a l’arxiu secret vaticà. Però sense poder presumir de res més, sense indicar cap descoberta. Recorda una mica aquell egiptòleg català que, després de molts esforços, va aconseguir excavar a la Vall dels Reis i només va poder tornar a Barcelona amb les botes plenes de sorra. De sorra egípcia.

A l’octubre de 2014 Oriol Junqueras va plorar de frustració, en directe, en el programa de Mònica Terribas reclamant eleccions plebiscitàries per proclamar la independència. “Necessitem fets, per l’amor de Déu. Això és el que vol la gent d’aquest país” subratllà, com si la separació d’Espanya fos només en les nostres mans. I al desembre d’aquell mateix any va afegir: “El president (Artur Mas) no m’estima gaire i els directius de la Corpo (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que posa el president tampoc”. Indicant, un cop més, la inexplicable discrepància, la gran injustícia, que es produeix entre el cruel maltractament rebut i la puresa del cor que, a l’ample pit, ni l’hi cap. El victimisme de Junqueras sempre es barreja amb la constant exhibició d’una enorme superioritat personal, intel·lectual, moral, que acostuma a justificar amb la militància en un partit d’esquerra i també per la seva condició de creient catòlic. No es tracta d’una qüestió merament personal sinó d’una estratègia política, d’una doctrina comunicativa que segueix des de sempre. Cap polític contemporani català no ha explotat en el seu benefici polític i jurídic la seva condició de creient catòlic com Oriol Junqueras. Coincidint amb el seu empresonament intensificà les referències religioses en les intervencions i comunicats, apel·lant als valors cristians i a l’amor fraternal, tot rebutjant qualsevol acte de violència. La fe insubornable també li serveix per imposar els seus criteris polítics, com ara la constant defensa del diàleg amb l’apàtic govern d’Espanya o l’obsessió per aconseguir per al seu partit una depauperada presidència de la Generalitat de Catalunya.

La recent entrevista de Vicent Sanchis a tevetrès ha mostrat, davant de tot el país, els límits i les mancances d’aquesta estratègia comunicativa que, a hores d’ara, ja no dóna més de sí. Amb un to prepotent, sord a qualsevol crítica o comentari, el president d’Esquerra Republicana, en moltes ocasions no va deixar, a l’entrevistador, que fes la seva feina i preguntés. Junqueras es va mostrar irritat, sobrepassat pels esdeveniments, indiferent al seu entorn, i va acabar abandonant les paraules boniques per adoptar un to groller, més propi d’una presó que no pas d’un dirigent polític que aspira a governar Catalunya. Qüestionada la seva política d’ampliació de la base, d’aproximació a Podem, Comuns i PSC, la constant crida al diàleg amb l’esquerra espanyola, Oriol Junqueras va reaccionar desafiant: “Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa, després de xupar-me tres anys a la presó, els ha de tenir molt ben posats, eh? Molt ben posats.” Amb la mateixa agressivitat reiterà la seva indiscutible superioritat moral, ampliable al seu partit, ERC: “sóc una bona persona i això ho sap tothom”. “Sóc una persona honrada i honesta. És evident que sí. És impossible que algú digui: l’Oriol és una mala persona. Im─pos─si─ble”. Quan Sanchis li preguntà si creu que “hi ha partits malvats”, Junqueras deixa entendre que sí, per contrast, a la bondat intrínseca dels republicans: “nosaltres som honrats, això és seguríssim” i “la maldat té la seva pròpia lògica interna”.

Sembla evident que l’estratègia comunicativa del “Junquerisme és amor” no ha funcionat ni funcionarà. El govern de Pedro Farsánchez i Pablo Iglesias, ben cohesionat, ha empresonat tots els líders independentistes, tot violant les mateixes lleis espanyoles, erosionant l’Estat de dret. I avui Junqueras i la seva bonhomia dormen entre barrots. Ha estat un gest d’autoritat de l’executiu espanyol, que recupera així prestigi nacionalista a Madrid. I és també una resposta clara. El trencament d’un diàleg en el qual, la part espanyola, mai no hi ha cregut. L’estratègia de Farsànchez s’assembla molt a la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba. Calcada. Per una banda, diàleg estèril, purament formal, molt ben escenificat, metre que, simultàniament, la guàrdia civil, detenia una vegada i una altra la cúpula dirigent de la banda terrorista. Amb traïdoria. Diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Parole, parole. ¿Caldrà l’esfondrament electoral d’ERC perquè el primer partit de Catalunya reaccioni i deixi d’estar governat des d’una presó, perquè deixi d’estar governat per una estratègia que no funciona ni funcionarà? Com expliquen totes les novel·les sentimentals, no hi ha antídot, no existeix res de res, contra el desamor. I si es tracta d’odi, ja ni en parlem.

Jordi Galves
Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el dimecres 29 de juliol del 2020

25 de juliol 2020

Reeducar als presos

La justícia espanyola torna a la càrrega. Si no es pot dir que els presos polítics han de seguir un procediment de reinserció, ja que això seria tant com dir que no estan integrats dins la societat que els ha d’acollir, ara el jutges del Suprem s’han tret de la màniga el tema de la ‘reeducació’ , insistint que els presos del procés s’han de sotmetre a un programa que tracti sobre la sedició. Ras i curt volen imposar un ‘rentat de cervell’ a les preses i presos polítics, perquè en surtin essent fidels als ‘Principios del Movimiento Nacional’ que des del 1958 van regir el destí de tots els ‘espanyolets’.

El Tribunal Suprem ha anul·lat les sortides de presó, que en aplicació de l'article 100.2 del reglament i avalades pel jutge de vigilància penitenciària, gaudia l'expresidenta de Parlament Carme Forcadell. La decisió no té efectes immediats en la pràctica en estar ja els presos el tercer grau, però sí que els tindrà a futur. És a dir el futur dels presos del procés està, des d'aquest dijous, més a prop dels murs de les presons que fora d'ells. El jutge Manuel Marchena, ha esquivat la legalitat vigent per atorgar-se la competència de decidir ara sobre l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari als presos polítics catalans. Aquesta era fins ara una competència exclusiva de les audiències provincials, sobre les quals el Suprem no tenia res a dir.

El Suprem assumeix totes les tesis de la Fiscalia i basa la seva decisió especialment en la falta d'un “tratamiento penitenciario específico” sobre el delicte de sedició. L'Alt Tribunal recalca la necessitat que els presos del procés participin en un programa de tractament penitenciari  "relacionado con el delito cometido", és a dir, la sedició. "La falta de conexión entre el programa de tratamiento y el delito de sedición cometido hace injustificable un régimen de semilibertad", resol el Suprem. Resumint: vol fer una ‘cura específica’ contra el virus de la sedició. Recordem que en temps de Mao, la Xina també tenia els seus ‘centres de reeducació’, sembla doncs que tot està inventat.

L'acte del Suprem és un dard cap a la Generalitat, que té transferides les competències en presons, i cap als professionals de les presons, que havien considerat inviable un tractament d'aquest tipus. Però també tritura els plantejaments dels jutges catalans que veien contrari a la llibertat ideològica un programa de tractament penitenciari sobre la sedició. Fins a set magistrats catalans s'havien pronunciat fins a la data en contra del programa de tractament, que la Fiscalia reclama a tots els seus recursos. El Ministeri Públic planteja el programa per "reeducar" als presos del procés amb l'objectiu que aprenguin a "respectar la llei". Fa pocs dies quatre magistrats de la secció 21 de l'Audiència de Barcelona van remarcar que l'objectiu del tractament penitenciari "no pot ser alguna cosa així com un curs de contingut juridico-constitucional dirigit a què s'assumeixi la tesi de la sentència condemnatòria", com segons sembla,  pretén la Fiscalia.

Algú es podria preguntar si no és lògic que els jutges del Suprem s’oposin a deixar sortir de la presó un condemnat que va repetint “Ho tornarem a fer”. La resposta és clara: en el cas dels presos polítics, no. Perquè el que volen tornar a fer no és violar, segrestar, atracar, robar o matar, sinó que l’únic que volen és que tots els catalans, pensem com pensem, puguem votar lliurement si volem que Catalunya es converteixi en un estat independent. Per això és ofensiu que la justícia parli, com va fer aquest dijous, de la “reinserció” de la presidenta Carme Forcadell. ¿S’ha de reinserir a qui lluita per eixamplar les llibertats?

Per tot plegat és interessant llegir detingudament l’editorial que ha escrit en Vicent Partal en el seu digital, titulat “Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà”, on el periodista fa una extensa anàlisi de la situació creada darrerament i que ha portat al col·lapse de la confiança dels catalans en la justícia espanyola, especialment la que imparteixen els Alts Tribunals, fent un recorregut per totes les violacions de drets fonamentals que han perpetrat els jutges i fiscals sobretot envers els moviments independentistes. Acaba l’editorial amb un parell de Post scriptum molt encertats. Podeu llegir-lo tot seguit

Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà

Ahir, el Tribunal Suprem espanyol va passar per alt novament la seva pròpia legalitat, atribuint-se de sobte la capacitat de decidir sobre els permisos penitenciaris. Significativament, sobre els permisos penitenciaris dels presos polítics catalans, només. I significativament, també, el dia que l’Audiència Provincial de Girona li recordava que la decisió sobre la utilització de l’article 100.2 corresponia a les audiències provincials i no pas al Suprem. Tant hi fa. El Suprem ha canviat novament les regles del joc a mig partit i ho ha fet amb el suport explícit del govern espanyol, que ha fet servir la fiscalia, orgànicament dependent de l’executiu, com a instrument per a apuntalar la nova teoria jurídica.

Això que fa el Suprem és un acarnissament. Discriminatori. Contra la presidenta Forcadell, a qui té una ràbia molt especial, com és públic i notori, i contra tots els presos polítics. Un acarnissament que es pot qualificar de discriminació. Es canvien les regles del joc només i exclusivament per castigar un grup de presos unit per una mateixa causa política. I es fa de manera explícita. Ni tan sols proven de dissimular, fent un ordenament general que suavitzi la discriminació. La gravetat dels fets és enorme.

Però tot indica que el Suprem continuarà en aquesta persecució, l’ampliarà al tercer grau i retornarà finalment els presos a les cel·les. Cal recordar, perquè ningú no se senti enganyat, que fa anys d’aquest comportament, que no té res de nou. De fet, el judici no s’hauria d’haver fet pas al Suprem espanyol, en termes estrictament legals, sinó al Superior de Justícia de Catalunya. El Suprem es va inventar el delicte de rebel·lió només per passar la causa al seu terreny i, finalment, aquest delicte va decaure. Però l’efecte ja s’havia aconseguit: el judici el va fer el Suprem i no el TSJC.

Aviat hauran passat tres anys del referèndum i de la proclamació de la independència. Després del 155, una part del govern va optar per l’exili i per continuar des de l’espai lliure europeu, i una altra va decidir de romandre ací, cosa que implicava, evidentment, acatar el marc jurídic espanyol i reconèixer a l’estat espanyol el dret de jutjar-los. Potser per això, en un primer moment, es va cercar la clemència. Un cert pacte social reclamava que no es critiqués ningú per les decisions personals que havia pres i això ho vam respectar la immensa majoria de la població. Podíem no entendre què feien, però enteníem que eren víctimes de la repressió i que, com a tals, mereixien el nostre suport incondicional i la comprensió sobre les seves decisions. Això continuarà essent així, però com més temps passa més motius hi ha per a demanar-nos seriosament si aquesta estratègia té sentit. Perquè amb el millor dels governs possibles instal·lats a Espanya, no és que la repressió hagi amainat, precisament.

Per comprovar-ho, mirem aquesta setmana terrible que vivim: la mesa del parlament sencera ha passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i n’eixirà inhabilitada, amb tota probabilitat. Pel Tribunal Suprem ha passat Laura Borràs, a qui demanen quinze anys per un presumpte fraccionament de contracte. Mentrestant, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños, acusant-lo de desobediència per haver-se negat a respondre a les preguntes de l’extrema dreta en el judici de l’1-O al Suprem. I a Figueres, un jutge ha encausat 197 persones més acusant-les dels talls a l’autopista amb motiu de la sentència, un cas especialment interessant pel contrast amb l’actuació del jutge de Perpinyà pels mateixos fets. I a tot això, si no era prou encara, cal afegir-hi l’absolució d’Ibrahim i Charaf, els dos xicots de divuit anys empresonats durant vuit mesos per les protestes a Girona contra la sentència. L’Audiència de Girona els ha absolt per manca de proves, però tots dos independentistes han hagut de passar vuit mesos a la presó, dels quals no els rescabalarà ningú. Com ningú no rescabalarà tampoc els CDR detinguts de manera aparatosa com si fossen els més grans terroristes del planeta i alliberats també tots ells després, els dos darrers posats en llibertat sense càrrecs aquesta mateixa setmana.

Les coses que es van fer en el seu moment no es poden desfer. Però desconcerta molt llegir el relat del que ha passat en només cinc dies i observar com, malgrat tot això, es manté i se sosté un cert relat en el sentit que l’independentisme ha de donar suport al govern de Pedro Sánchez. Deixo de banda la qüestió de la fiscalia, que per si sola ja hauria de ser suficient per a trencar relacions amb el PSOE. Parlant fredament, i com si ells no pogueren fer realment res des del govern, hi ha algú que pugui explicar-nos en què beneficia al procés d’independència continuar pactant i regalant vots al congrés espanyol, o continuar pactant a les institucions, com seria el cas de la Diputació de Barcelona, amb els mateixos que, com a mínim, permeten que passi tot això que descrivia abans? I no parlo del govern espanyol i prou. Ahir, cap partit de l’esquerra espanyola ni cap mitjà de l’esquerra espanyola no es va dignar a fer cap comentari sobre l’agressió contra la presidenta Forcadell. Mentre la dreta i els seus mitjans cridaven victòria i bramaven plens de joia.

Diumenge, el vicepresident Junqueras va ser molt contundent i va deixar clar que el seu partit no pactaria mai amb el PSC perquè els socialistes s’havien alegrat de la seva entrada a la presó i ho havien celebrat. Aquesta és una declaració important. La pregunta és si, en vista de l’acceleració de l’estat de repressió, no caldria fer uns quants passos més. Concretament: no seria l’hora que els tres partits independentistes amb representació parlamentària pactaren una actuació conjunta sobre això? Cap vot al PSOE en res de res a Madrid i desfer els pactes amb el PSC a la Diputació de Barcelona i en altres institucions, per exemple. O és que no s’entén, encara, que en la situació actual el PSOE no té cap al·licient, cap ni un, per a resoldre res i viu còmodament parant una mà per a rebre vots de franc mentre amb l’altra autoritza la repressió i la justifica? I, per contra, algú es pensa que estaria tan tranquil i no es mouria si demà perdés la Diputació de Barcelona i sabés que al congrés espanyol ha de comptar d’entrada amb 23 vots que li diran no a tot? Implacables. Xantatgistes, si ho voleu dir així d’exageradament: o resols el nostre tema o no tindràs cap mena d’estabilitat.

PS. Per si calia més, ahir el mateix Suprem també va rebaixar la pena als atacants violents de Blanquerna. En realitat, va emblanquir la violència espanyolista, perquè va treure de la sentència l’agreujant de discriminació de caràcter ideològic. O sigui: si ets espanyolista i pegues, no et preocupes que ja t’ho arreglarem.

PS2. El futur de l’independentisme no ha de ser en mans d’Esquerra i Junts necessàriament, en això també estem d’acord. Però si escric el que escric és perquè ara mateix hi és i, per primera volta en dos anys, tots dos líders tenen la capacitat material per a parlar entre ells i pactar. Puigdemont i Junqueras tenen prou autoritat sobre els dos espais per a prendre decisions que avui semblen impossibles. Va passar en el passat. No cal que passi avui. Però...

Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb  del dijous 23 de juliol del 2020

20 de juliol 2020

Casualitat o Causalitat?


Estem davant d’una nova crisis pandèmica, amb rebrots que s’escampen descontrolats i que pot portar Catalunya altra vegada al confinament. Amb aquesta terrible situació al sistema judicial no se li acut res més que bloquejar les mesures preses pel govern de la Generalitat per imposar el confinament en certes àrees. Aquest és un tema sanitari que afecta la població i només els especialistes epidemiològics que estan en el territori tenen la capacitat tècnica per fer el que competeix. A la justícia no l'ha convidat ningú. La intrusió del sistema judicial en la crisi de la Covid-19 (una crisi sanitària), no fa més que confirmar la imatge d'una Espanya antiga, ancorada en el passat, una Espanya de funcionaris adscrits al reglament, incapaços de comprendre la realitat més urgent.

No fa gaire el jutge Gómez Bermúdez reconeixia errors en el sistema judicial espanyol. I si ho diu ell que està a dins i coneix de dalt a baix com funciona la cosa, potser creure que quan s’afirma a tort i dret que la justícia és igual per tothom cal posar-ho també en ‘quarantena’ (paraula de moda) i pensar que si es repeteix tant, tal vegada és per amagar que no és ben bé ‘igual’ per tothom. Recordem que deien els nostres presos polítics en conèixer la sentència que els condemnava a més de cent anys de presó: ‘No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig’.

Arribats a aquest punt cal reflexionar sobre dos fets que han succeït aquests darrers dies, primer les notícies sobre el possible processament —aquí o a Suïssa— de l’emèrit Juan Carlos I i segon el segur processament davant l’Audiència Nacional de la família Pujol-Ferrusola per formar una "organització criminal" que va enriquir-se durant dècades amb activitats corruptes. És curiós que set anys després d'imputar el primogènit de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol Ferrusola, i tres després d'enviar-lo a la presó de manera preventiva –en va sortir al cap de vuit mesos– el jutge de l'Audiència Nacional, José de la Mata, ha donat per tancada la instrucció de la peça principal del cas Pujol, precisament en el moment que es feien públics els afers del rei emèrit Juan Carlos I. Casualitat o causalitat? L'afer de la monarquia espanyola està més brut i emmerdat que mai, i ara cal distreure l'opinió pública de la caverna espanyola. Ara que també l'assumpte dels Presos Polítics i de l'independentisme està en un esbarzer, l’estat corrupte espanyol aprofita per assaltar altra vegada Catalunya.

Cal que parlem dels Pujol, però també dels Borbons. Cal parlar de Jordi Pujol, de la seva dona ‘la mare superiora’, dels seus fills, de tota la família Pujol.... però també de Juan Carlos I, de la seva dona, del seu fill Felipe VI i de les seves filles, de les seves nétes, Elionor i Sofia, de tota la família Borbó. S’ha de parlar de tot, de l’espionatge del Govern espanyol als líders polítics catalans, que és delicte i viola els drets humans, de la guerra bruta i de la caverna mediàtica. Hem de parlar del desacreditat sistema fiscal, judicial i policial espanyol. No és cap casualitat que ara aparegui el jutge de l'Audiència Nacional i vulgui ‘criminalitzar’ a tota la família Pujol. En l’article titulat ‘Casualitats judicials’, el director del digital EL NACIONAL opina que tot plegat serveix per “crear una cortina de fum informativa amb el cas Pujol que desviï l'atenció de les notícies que van apareixent de la corrupció de la monarquia espanyola i del rei Joan Carles”. Llegiu el seu article tot seguit.

Casualitats judicials

El jutge del número 5 de l'Audiència Nacional, José de la Mata, ha decidit donar per tancada la instrucció de la peça principal del denominat cas Pujol. En la seva interlocutòria, el magistrat ha proposat d'enviar a judici tots els membres de la família de l'expresident per considerar que "formaven part d'una organització criminal". De la Mata tanca la instrucció de la peça principal quan falten nou dies perquè es compleixin sis anys de la confessió de Jordi Pujol assenyalant que havia amagat al Fisc la deixa de l'avi Florenci, el seu pare, que ha acabat sent la punta de l'iceberg d'un cas de corrupció molt més ampli i que asseurà al banc dels acusats el matrimoni Pujol i els seus set fills. És obvi que la justícia espanyola quan vol és lenta i aquí ho ha estat. Com quan vol és ràpida i els judicis als líders independentistes catalans o al president Quim Torra en són un exemple. En qualsevol cas, davant de l'anunci que s'ha tancat la peça principal del cas Pujol només es pot dir que ja era hora!

Feta aquesta excepció, que en cap cas no és exculpatòria de la gravetat dels delictes que hem anat coneixent durant aquests anys de la família Pujol i dels tripijocs duts a terme, especialment al voltant de Jordi Pujol Ferrusola, el seu fill gran i que ha suposat la marginació pública de l'expresident, la seva desaparició de l'escena política i el seu ostracisme pràcticament absolut, ara hauran de ser provats. Alguns, com el de la confessió, són més que evidents. Els altres veurem quins són seus i quins són dels fills, encara que és obvi que el concepte de la família i d'organització criminal acaba no sent casual. Ambdues expressions tendeixen a no fer-se servir en altres casos que estan de rabiosa actualitat i en els quals el que succeeix és just a la inversa: la família sembla no existir i només hi ha una poma podrida. Repeteixo, res d'això no és excusa per entrar a fons en el que ja sabem dels Pujol i que ha escandalitzat la societat catalana.

Però no s'ha de ser tan ingenus per no veure-hi un interès evident a crear una cortina de fum informativa amb el cas Pujol que desviï l'atenció de les notícies que van apareixent de la corrupció de la monarquia espanyola i del rei Joan Carles I, en l'epicentre de totes les notícies, i les evidents conseqüències que té per a Felip VI i la família reia. La corrupció dels Pujol tapant la de la monarquia en una setmana que es presenta clau a l'hora de decidir què es fa amb l'emèrit. Just després de les últimes notícies que han aparegut i que han portat al govern espanyol a demanar públicament que Felip VI faci un pas més amb el seu pare "ja que una part de la societat espanyola està preocupada".

Pot ser que hi hagi notícies en les pròximes hores o dies ja que Joan Carles I s'ha convertit en un veritable destorb i cal treure'l com sigui de l'enquadrament de Felip VI, una cosa que realment sembla impossible si bé hi treballa a fons tot l'Estat per instal·lar aquest relat imaginari. No crec fer un espòiler si avanço que la notícia del processament del jutge De la Mata tindrà el protagonisme mediàtic més gran a les portades de la premsa de paper que han mirat d'ocultar als seus lectors la corrupció de la monarquia espanyola.

També tapa l'escandalós fet que s'hagi certificat que el govern de Sánchez i Iglesias, o sigui PSOE més Podemos, sabés des de fa un any que Joan Carles I havia creat la Fundació Lucum, l'offshore panamenya que ocultava la seva fortuna i que el seu fill Felip fos beneficiari. I de la que hem sabut que existia gràcies a la premsa estrangera, suïssa, anglesa o francesa, però no per l'Executiu espanyol, del qual es pot pensar que es va dedicar a tirar terra a sobre de la notícia perquè no fos coneguda. Casualitats judicials, segurament. Perquè no hi ha d'haver motius per ser malpensats, oi?

José Antich
Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL el dijous 16 de juliol del 2020.