Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de febrer 2021

El règim del 81

Aquesta setmana es compleixen 40 anys del frustrat cop d’estat del tinent coronel Tejero, entrant pistola en mà al Congrés de Diputats, fent amagar darrere els seus escons amb trets a l’aire a ses senyories, excepte tres valents (Suarez, Carrillo i Gutiérrez Mellado), que van fer front als guàrdies civils armats. Al govern espanyol li ha semblat adient ‘celebrar’ aquest esdeveniment amb un acte a Madrid, seguit d’un tiberi amb els assistents. La celebració ha tingut lloc sense el principal protagonista, el rei emèrit Joan Carles de Borbó, fugit als Emirats Àrabs Units i en espera de la sort de les investigacions judicials sobre una suma d'escàndols que l'esquitxen de ple. Una absència convertida en la principal contradicció de l'acte, ja que bona part de la legitimitat de la monarquia instaurada el 1975 s'ha forjat a partir de l'actuació de l'aleshores rei davant l'intent colpista. L'altra gran absència de l'acte l'ha protagonitzat el gruix de les forces sobiranistes (ERC, Junts, CUP, BNG, PNB i Bildu), fent palesa la seva esmena a la totalitat pel gir ‘autoritari’ produït a l'estat.

Sembla evident que a hores d’ara no se sap, prou ni bé, el què va passar de veritat aquell fatídic 23 de febrer del 1981, però sí que coneixem prou bé, sobretot els catalans, quines conseqüències van tenir aquells fets. El cop de timó que va sofrir l’anomenada Transició va ser terrible, ja que una part dels poders fàctics de l’Estat van considerar que la Transició havia arribat massa lluny, o que hi havia el risc que hi arribés, i per això es van posar d’acord per tancar-la o, millor dit, per fer-la anar enrere. Sobretot en allò que més els inquietava: l’evolució de l’estat de les autonomies.

De fet allò que moltes vegades hom anomena ‘règim del 78’, potser l’hauríem d’anomenar ‘règim del 81’, és a dir el que va quedar establert els dies posteriors al 23-F, amb la convocatòria per part del rei dels principals partits espanyols, però excloent-hi els bascos i els catalans, amb la posterior promulgació de la LOAPA. El règim que s’estableix a partir d’aquell dia és una democràcia convencional, però amb tres temes intocables: la monarquia, la unitat d’Espanya tal com l’entenen des de Madrid i la no revisió del franquisme que es podrà mantenir dins de les estructures de l’Estat, com ho estem veient ara en l’àmbit militar, judicial i polític amb l’aparició de Vox.

Està clar per molta gent que l’acte de dimarts ha estat un intent de blanquejar la figura del rei emèrit fugat als Emirats Àrabs per part del seu fill Felip VI. El cap de l’Estat s’ha referit al seu pare, per a defensar el seu paper aquell dia dient: “Va assumir la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució”. Resulta curiós el fet que hagi esperat fins ara per mencionar el seu progenitor, quan havia tingut ocasió de fer-ho molt abans, per exemple en el seu discurs a l’inici de la pandèmia, on va aprofitar per anunciar que havia renunciat a l’herència del seu pare, o tampoc va mencionar per res a Joan Carles en el seu discurs de Nadal. El catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pèrez Royo, fa una crítica molt encertada d’aquest homenatge al rei emèrit, en el seu article titulat Un homenatge vergonyós’, on opina que el millor homenatge que podria fer l’actual govern espanyol, seria desclassificar els documents secrets del cop d’estat del 23-F, i no ho ha fet encara excusant-se en una llei franquista que no s’ha arribat a reformar mai. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Un homenatge vergonyós

Mentre els partits que han gestionat el sistema polític que va tenir el seu origen en la Transició, PSOE i PP, no estiguin disposats a reformar la llei de secrets oficials de 1968 i permetre que es tingui accés a tota la documentació relativa al 23F, celebrar actes com el que ha tingut lloc aquest dimarts passat resulta contraproduent.

La monarquia espanyola té un problema de credibilitat difícil d’amagar. L'origen del problema rau en l'executòria del rei Joan Carles durant el seu regnat. La credibilitat de la institució no ha estat assaltada des de fora, sinó que ha estat torpedinada des de dins. Ha estat la mateixa Casa Reial, amb Felip VI al capdavant de la mateixa, que va emetre un comunicat el dia que va entrar en vigor el primer decret d'estat d'alarma, en el qual va aixecar sospites sobre la conducta del seu pare. Ningú a Espanya ha posat en qüestió l'honorabilitat del senyor Joan Carles amb la intensitat amb què ho ha fet el seu fill. El comunicat de la Casa Reial sobre les operacions financeres del rei emèrit és l'equivalent a l'anunci de la posada en venda de Gènova 13 per part de Pablo Casado. És la confessió d'una trajectòria marcada per la corrupció.

Fins al moment, el 23F havia quedat fora de qualsevol mena de sospita sobre la conducta en el mateix del rei Joan Carles I de Borbó. S'havia publicat algun llibre o uns quants articles, en els quals es posava en dubte que la conducta del rei aquell dia fos tan immaculada com se l'havia presentat a l'opinió pública tant espanyola com internacional. Però la figura del rei Joan Carles pel que fa al cop d'Estat es mantenia en aquest punt pràcticament incòlume.

Des de la celebració del quaranta aniversari del 23F de la forma en què s'ha produït al Congrés dels Diputats, ja no podrà seguir essent així. Ningú amb rellevància en el país havia considerat que la conducta del Rei Joan Carles I respecte al cop d'Estat del 23F de 1981 era matèria susceptible de ser sotmesa a investigació. No hi havia res a investigar. Em temo que no serà així d'ara endavant.

Desconec de qui ha estat la idea de la celebració de l'acte. I de fer-ho amb el format amb què s'ha realitzat. Formalment ha estat un acte de celebració del triomf de la democràcia sobre el cop d'Estat. Materialment ha estat un homenatge vergonyós al senyor Juan Carlos per la seva intervenció en aquest dia.

¿No se li ha acudit a ningú que, amb una celebració com la que s'ha fet, s'està donant peu perquè es sol·liciti una reforma de la llei de secrets oficials i es tingui accés a la documentació sobre el 23F? ¿Estan tan segurs els organitzadors de l'acte que la conducta del rei aquell dia no es veuria afectada pel coneixement de la documentació classificada com a secreta? Què faran el Govern i el Congrés dels Diputats si es sol·licita una reforma de la llei per tenir un coneixement més exacte del que va passar el 23F i de la conducta del rei respecte d'ell mateix?

Al meu entendre, l'homenatge dissimulat, però gens encobert, que se li ha tributat al senyor Juan Carlos aquest passat dimarts ha estat un error. I un error no menor. Se li ha pogut tributar de la forma en què s'ha fet perquè respecte del 23F se sap el que se'n sap o, dit d'una altra manera, perquè encara està classificada com informació secreta respecte del que va succeir aquell dia.

L'última cosa que necessita el rei Joan Carles en particular, i la monarquia en general, és que se sol·liciti una investigació sobre el 23F. La conducta del rei Joan Carles aquell dia era un ‘actiu’ de la institució monàrquica. ¿Podrà continuar sent-ho si es té accés a la documentació classificada? ¿O si es rebutja tota sol·licitud de reforma de la llei per tenir accés a ella?

L'acte d'aquest dimarts passat ha estat un homenatge vergonyós, que únicament s'ha pogut celebrar pel dèficit d'informació que existeix sobre el 23F. Tinc la impressió que no ha estat d'utilitat per millorar ni la imatge del rei Joan Carles ni la de la institució monàrquica.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimarts 23 de febrero del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l'UCS)

20 de febrer 2021

Violència i llibertat d’expressió

Comencem per la llibertat d’expressió. La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

El professor de Dret Constitucional, Joaquín Urías ens dóna una lliçó de dret per esvair dubtes a aquells que no tenen clar el sentit jurídic de la llibertat d'expressió quan diu: "La qüestió de la llibertat d'expressió jurídicament és més senzilla del que creu la gent. Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d'expressió, si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d'expressió".

Tot plegat ve a tomb per l’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat el 2014 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme d'ETA, els Grapo, Terra Lliure i Al-Qaeda a les seves cançons. El setembre del 2019, l'Audiència va suspendre el compliment de la pena amb la condició que el raper no reincidís en 3 anys, perquè si no comportaria el seu immediat ingrés a la presó. Ara, l'ingrés a la presó de Pablo Hasél és pel compliment de 2 anys i 4 mesos, per la suma de les dues condemnes. Però Hasél té altres condemnes els anys 2017, 2018 i 2020. ¿Vol dir això que l’empresonament del raper vulneri la seva llibertat d’expressió? Potser millor dir que les múltiples condemnes que ha rebut, han motivat finalment el seu engarjolament.

Arribem ara al tema de la violència i és que l’empresonament de Hasél ha provocat arreu de Catalunya i la resta de l’estat espanyol, un seguit d’aldarulls que hom pot pensar si hi caben dins un altre dret fonamental, com és el dret de manifestació. La violència que s’està veient en aquestes manifestacions, no pot ser solament deguda l’assumpte del raper. Han d’haver-hi d’altres connotacions que fins ara restaven somortes, com pot ser l’atur juvenil, la manca de futur, les restriccions per la pandèmia, etc. que han estat la guspira que ha encès la flama de la violència. Tot plegat ens porta cap a una altre qüestió: ¿Afectaran aquests aldarulls i la forma com els tracta el cos de mossos a les negociacions per formar govern? Massa preguntes per ser contestades en aquest post. Tal vegada una reflexió arran d’aquests fets, ens la fa el president Quim Torra en el seu article titulat “La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar” que podeu llegir tot seguit.

La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar 

Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.

Quim Torra

131é President de la Generalitat

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 19 de febrer del 2021

11 de febrer 2021

El feixisme assetja

El dimarts vam poder veure per TV3 el debat dels nou candidats a les eleccions del 14-F. Potser no va ser un debat massa reeixit, malgrat l’expectació creada i les xifres d’audiència assolides. Tots els candidats varen tractar de nedar i guardar la roba, sense donar massa pistes de cap on anirien els seus pactes postelectorals. Les enquestes del 14-F dibuixen un escenari amb tres partits amb opcions de guanyar: JxCat, ERC i el PSC que surten com a favorits i ja fan números per veure quina seria la fórmula que garantís als seus candidats guanyar una votació d'investidura. En el cas del PSC, Salvador Illa ha insistit que, a diferència d'Inés Arrimadas, si guanya els comicis, es presentarà a la investidura, però sembla que amb els vots dels Comuns no en tindria prou i llavors s'obren algunes incògnites, com per exemple si el candidat Illa rebutjaria un suport de VOX a canvi de res. A l'estil de què va fer Ada Colau amb Manuel Valls per barrar el pas als independentistes d'ERC. Una pregunta que el candidat, en el debat, va defugir contestar.

La capsa dels trons de VOX la va obrir el secretari general del partit d'ultradreta, Javier Ortega Smith, quan a finals de gener va assegurar que votaria a favor d'Illa en una investidura "per evitar que governin els colpistes”. Això pot arribar a ser molt perillós, ja que blanquejant el feixisme de VOX hem permès que aquesta ideologia nefasta penetri dins la nostra societat. No serveixen les excuses del fet que són un partit minoritari i que tenen tota la legalitat per actuar dins el nostre marc democràtic, perquè ells demostren, per activa i per passiva, que no són un partit democràtic. Alguns pensen que marcant-los de prop o fent-los el buit aconseguiran aturar-los i això ens recorda aquella escena de la pel·lícula ‘Cabaret’ on, veient la joventut nazi cantant el “tomorrow belongs to me” i fent la salutació feixista, en Brian li etziba al seu amic: “Encara creieu que podeu aturar-los?”. Recordem-ho, VOX va passar de 24 a 52 escons al Congrés de Diputats i ara pot entrar al nostre Parlament amb 6-8 diputats. Podrem aturar-los?

S’apropa doncs el moment de la veritat i aquest és el diumenge 14-F, si negligim la nostra obligació d’anar a votar, signarem la nostra capitulació; aprofitem-la i farem d’ella l’inici del nostre redreçament. El 14 de febrer està en joc un canvi de paradigma total. Catalunya ha d’escollir seguir essent un Estat autonòmic recentralitzat, amb uns partits ‘nazionalistes’ espanyols o poder ser una Nació lliure que decideixi el seu futur amb llibertat. Els dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre i van defensar les urnes, el proper 14F, no es poden equivocar en decidir el seu vot o, més greu encara, quedar-se a casa. Votar sense excuses de cap mena i omplir les urnes de vots independentistes, serà la demostració del fracàs de tres anys de terrorisme estatal perpetrat contra el nostre poble i la prova fefaent, davant nosaltres mateixos i del món sencer, que Catalunya és encara viva i els catalans no ens resignem a morir amb vergonya. El coordinador de la Sectorial de Gent Gran de l’ANC, Josep Mª de Fàbregues, ha enviat una carta als seus amics jubilats, que pel seu to i els exemples que hi escriu, ens ha semblat encertat reproduir tot seguit.

Els dos millors actes electorals 

Fa ben pocs dies jugava el Barça i faltant pocs minuts per acabar el partit perdia per 2 a 0. Però els jugadors no van deixar de lluitar i al minut 88 feien el 2 a 1 i, seguint lluitant, encara van fer el 2 a 2 i aconseguir una pròrroga. Van tornar a marcar i els van tornar a empatar. Tampoc es van arronsar i al final van acabar guanyant per 3 a 5 i eliminant al Granada.

I ara em preguntareu si sóc un culer empedreït i us diré que no i que no sóc massa ‘futbolero’. I si em demaneu  què té a veure això amb les eleccions diré que molt (i ho dedico especialment als desanimats). Espanya ens guanya i el partit s’està acabant. Decisió nostra és acceptar el resultat i esperar a l’any que ve (o quan sigui) per lluitar per la copa, o seguir combatent i acabar guanyant.

El dilema del Hamlet: O conformar-se amb l’Adversitat o prenent les armes contra la Fortuna acabar guanyant-la.

Diumenge, ens quedem a casa perquè no hi ha res a fer, perquè els polítics ho han fet  molt malament, perquè tenim el que ens mereixem, perquè és millor esperar temps més propicis, perquè no ens en sortirem, perquè potser en una taula de diàleg tot s’arregli, perquè tampoc estem tan malament...? O ens posem la mascareta i anem a votar Independència, perquè el partit –ni molt menys– no s’ha acabat?

L’altre míting no va ser a Granada. Va ser a Moscou. Qui ens va dirigir la paraula va ser un tal Sergei Lavrov, ministre d’Afers Estrangers rus que va demostrar estar molt informat i ens va venir a dir ─amb molt poques paraules─ que Europa té els peus de fang a causa dels nostres presos polítics, del polititzat funcionament de la Justícia espanyola i de l’absurd tractament del cas català per part del “Gobierno”.

I nosaltres vam entendre també que la  nostra davantera situada a Bèlgica va marcant gols i guanyant partits, un darrere l’altra, a poquet a poquet, sense alterar-se. I que, n’estem segurs, amb un ‘equipàs’ així acabarem guanyant la Champions.

Diumenge, amb la família, TOTS A VOTAR. Veurem qui guanya el partit...

Josep Mª de Fàbregues

Coordinador de la Sectorial ANC de Jubilats-Gent gran

P.S.- Ens escriu sovint un company des de la Xina (*) i ens explica el calvari que està passant per poder votar, les ‘trampetes’ de l’ambaixada i el sistema per impedir-ho i el seu desencís perquè, malgrat tots els esforços que ha fet per poder emetre el seu vot, veu que no serà possible. Em trec el barret per la seva lluita que, a més, ens obliga molt a tots.

(*) N.R. – El company a qui es refereix en Fàbregues, no és altre que el nostre Vicepresident de l’ASM, en Joaquim Clusa i Oriach.

 

 

04 de febrer 2021

El ‘via crucis’ de votar des de l’estranger

Els catalans residents a l'estranger s'exclamen de retards en la tramesa de les butlletes de vot i de les poques facilitats de què disposen per a lliurar-les al consolat de torn. La nostra Associació coneix aquest problema de primera mà, ja que el vicepresident de l’ASM, viu des de fa gairebé un any a la República Popular Xinesa i des d’aquell llunyà país, palesa les dificultats que té per aconseguir votar en les eleccions del 14-F. Constata amb tristesa i preocupació que els catalans no són persones actives a la Xina, i per tant es veuen desemparats per poder exercir el seu dret de vot. D’altra banda, les condicions actuals degudes en part a la pandèmia, ha posat molt difícil el fet de desenvolupar amb normalitat totes les gestions necessàries per obtenir la documentació de vot.

El vot exterior és una de les potes coixes de la llei de règim electoral (LOREG) que en cada votació causa el maldecap de milers de votants que resideixen a l’exterior. És un procés amb una logística feixuga que grinyola per uns quants punts: retards en la tramesa de les butlletes de vot, terminis molt ajustats, poques facilitats per a lliurar els vots i manca de transparència del consolat. Enguany s’hi han afegit les incògnites que envoltaven fins fa pocs dies la data de les eleccions, un entrebanc més en un procés gairebé analògic que fa perdre els nervis a qui vol emprendre’l.

Aquest problema s’origina ara fa deu anys, quan el congrés espanyol canvia la LOREG i estableix un nou sistema de vot exterior amb l’objectiu de combatre les sospites de frau electoral que hi havia per culpa d’un cens d’estrangers, segons ells, farcit d’errors. Aquí neix el sistema anomenat ‘vot pregat’, és a dir, que és l’elector qui ha de demanar de votar si vol exercir aquest dret. Els qui resisteixen de manera permanent a l’exterior s’han d’haver inscrit al CERA (Cens Electoral de Residents Ausents) i són uns 255.000. L’obstacle principal és que, si vols votar, d’alguna manera ho has de fer dues vegades. La primera, per a sol·licitar el vot, i la segona, per a votar. Tot plegat fa que la participació sigui molt baixa. A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya només van votar un 12%, una xifra relativament alta perquè les circumstàncies eren especials pel 155 i veníem de l’1-O. Ara pot ser que hi hagi la meitat de participació. A les últimes eleccions al congrés espanyol, el 2019, la participació va ser del 9,3% i a les europees del mateix any, del 4,9%. És un escàndol que sempre hi hagi menys del 10% de participació i encara és més escandalós veure com ha augmentat exponencialment la corba de catalans residents a l’estranger i que la participació fins i tot hagi caigut.

Veiem doncs amb impotència que la ‘Catalunya exterior’ (que seria la 2a o 3a ciutat del país per nombre de votants) no podrà exercir el seu dret democràtic de sufragi en unes eleccions. Us imagineu una llei arbitrària que només deixés votar un 10% dels sabadellencs? Això és, de fet, el que fa la LOREG amb la imposició del vot pregat. Sergi Marzabal és la persona que gestiona la web ‘catalansalmon.com’, un projecte per muntar una xarxa mundial de pàgines webs per a posar en contacte els catalans que viuen per tot el món, de manera ràpida, eficient i de franc. En l’actualitat agrupa 462 pàgines amb un total de 14.341 usuaris. En Sergi ha publicat aquests dies un article titulat ‘La tempesta electoral perfecta’, en la seva pàgina web ‘exterior.cat’, on fa una anàlisi de les traves i dificultats que troben els residents a l’estranger per poder votar, i on assegura que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Una veritable frau democràtic. Llegiu l’article tot seguit.

La tempesta electoral perfecta 

Almenys el 96% dels catalans a l’exterior NO votaran al 14F. Sí; 96 catalans de cada 100 es quedaran sense votar. A efectes pràctics podem dir que pràcticament la totalitat dels catalans a l’exterior no votaran el 14F tot i tenir el dret a fer-ho. Us feu una idea de la magnitud de l’estafa democràtica que això representa?

I per què? És que s’han evaporat els catalans a l’exterior? Al contrari; hi ha més catalans vivint a l’exterior que mai. El nombre de catalans a l’exterior s’ha doblat en els darrers 10 anys i s’ha quadruplicat en els darrers 20. Actualment hi ha 330.000 registrats, 255.000 dels quals són majors d’edat per votar. I aquests són només els que es registren als consolats… n’hi ha molts que ni es registren perquè saben que si es registren als consolats per votar, no podran votar…. paradoxa? No, amics. Benvinguts al vot exterior.

És que no els interessa la política? Tant o més que no pas als catalans de l’interior! En temps tan convulsos políticament, les discussions i picabaralles polítiques als grups de Whatsapp, Telegram, Signal i el que calgui, estan a l’ordre del dia. Les xarxes socials de catalans a l’exterior en van plenes!

I perquè no podran votar? I com podem saber-ho abans que la gent voti? Fàcil! Els catalans de l’exterior no som catalans “normals”. Per nosaltres, els drets elementals, com ara el de participació electoral, són dubtosos, encara que legalment hi tinguem dret garantit per la Constitució. Per què tots sabem que la Constitució només serveix per garantir alguns drets, principalment els drets que coincideixen amb el programa electoral de la dreta i l’extrema dreta. La resta de drets, bo… ‘eso ya y tal…’.

Perquè resulta que si surts de casa i travesses la frontera, has de ‘pregar’ poder votar. No ens inventem la paraula, nosaltres no votem; nosaltres preguem que ens deixin votar.  Per votar no només cal estar registrat al consolat, que seria el més lògic, sinó que a més cal que fer una gestió extra. I no és pas fàcil. Internet, correu postal, i FAX (si, heu llegit bé, per FAX) són les eines que ens proposen per poder demanar exercir el nostre dret. I ho hem de fer cada cop que hi ha eleccions….

I això passa a tots els que viuen a fora? Doncs no. Els militars espanyols que estan en missions a l’estranger també voten, a ells els posen totes les facilitats, i el 90% no tenen cap problema per votar cada cop que hi ha eleccions. Si; el 90% dels militars voten sense problema. I si ets un agent de la Guàrdia Civil enviat a Catalunya per atonyinar iaies que volen votar l’1-O, la JEC farà tot un procediment urgent per modificar el reglament perquè tu i els teus simpàtics companys pugueu demostrar que no cal cervell per votar i pugueu votar sense problema, sempre i quan puguin superar el trauma de veure urnes i no trencar-les….

Així doncs, quanta gent ha pregat poder votar el 14F? L’INE ha publicat que per les eleccions del 14F hi ha hagut 15.000 sol·licituds de vot pregat. De 255.000, només 15.000 persones han fet les gestions per votar. Això és un 6% del cens, i un 60% menys que les darreres eleccions. Això vol dir que si tothom que ho ha demanat acaba votant, tindríem una participació màxima del 6% del cens.

Si ja de per si és una dada dramàtica, no us perdeu la següent: un de cada 3 dels que fa totes les gestions per votar, acaba sense votar. Bàsicament perquè no li arriben les paperetes a temps a casa, però també hi ha qui es fa un embolic amb les paperetes i els sobres… a voltes cal posar un sobre dintre d’un sobre dintre d’un tercer sobre…i no oblidar-se d’incloure els certificats, dos si votes per correu, un si votes presencialment… També cal córrer perquè si per miracle arriben a temps, has de PAGAR per enviar les cartes per correu urgent i certificat si vols que arribin a temps al consolat… efectivament, els catalans de l’exterior tot sovint també hem de pagar per votar. Fàcil, oi?

I no em feu parlar del descontrol del vot als consolats, que en tindríem per una temporada sencera a Netflix… Només us dic que si jo vaig a votar presencialment al consolat amb un llaç groc, res no impedeix que el personal del consolat s’apunti el meu nom i després, abans d’enviar els sobres a Madrid, algú busqui el meu nom a l’exterior del sobre (per què ens obliguen a posar el nom al sobre, ningú no sap per què) i casualment el meu sobre “desaparegui”.

No diem que passi, denunciem que si passa, i algú fa desaparèixer el meu vot, no ho arribarem a saber mai, perquè no estan obligats a publicar la participació consular. Tal com llegiu. Si la publiquen és perquè aquell dia els hi ha vingut de gust fer-ho.

I doncs? Quanta gent acabarà votant? Doncs la xifra és clara, Sabem que si només demana el vot un 6% i que històricament un terç d’aquests (com a mínim) no podran votar, acabarem tenint una participació per sota del 4%. Tants caps, tants barrets, tantes cases de barrets i togues. Això vol dir que el 96% dels catalans a l’exterior no votaran. Quan diem que una cosa afecta el 96% dels casos, podem parlar, a efectes pràctics, de totalitat. Els catalans de l’exterior (pràcticament) no votaran a les eleccions catalanes del 14F del 2021.

Aquest cop, a les ja conegudes dificultats de votar des de l’exterior, se n’han sumat de noves: la incertesa, els canvis de data (o no), la mateixa pandèmia, els dies que el vot exterior ha ‘desaparegut’ dels webs… que s’hi afegeix a una Junta Electoral més a prop de la Inquisició que de la Constitució, una manca de cintura per no tenir llei electoral des de fa 40 anys… El còctel perfecte de burocràcia, desemparament, desmotivació, desconfiança en la política i en la gestió partidista de la ‘justícia’ espanyola… la llista és inacabable.

El resultat és un 4%, ladies and gentlemen. Aplaudim drets curulls de joia! Si la salut d’una democràcia es mesura en la seva participació, suposo que no hi ha dubte que el vot de la Catalunya exterior està podrit fins al moll de l’os. Les xifres no poden ser més clares.

Sergi Marzabal

Webmaster

Article publicat al digital  exterior.cat  el dilluns 1 de febrer del 2021

28 de gener 2021

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021

 

 

19 de gener 2021

Majories i minories

La democràcia no és altra cosa que un joc de majories i minories. Quan una determinada majoria guanya unes eleccions adquireix la capacitat de formar govern. Si ha guanyat per poc, però, haurà d’arribar a algun tipus d’acord addicional o coalició per formar una majoria més estable. El tema d’assolir el 50+0,1 per cent de vots per aconseguir la independència d’un país és una polèmica que ha fet vessar rius de tinta en tots els diaris. La majoria per un vot, és majoria. A cada enquesta, els partidaris de l'aritmètica simple augmenten, encara que sigui per endegar un procés de tanta transcendència com la creació d'un estat independent.

En una recent entrevista feta a la presó de Lledoners, el president d'ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat que no hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor, i que cap país l'ha assolit amb el 50% de la societat en contra. Aquestes afirmacions del líder d’Esquerra són si més no discutibles. Tothom estarà d’acord en el fet que, si un 50% de ciutadans voten en unes eleccions a favor de la independència, ho fan perquè estan a favor de què el seu territori se separi de l’Estat matriu. En canvi no és tant clar que el 50% restant hi estigui en contra. Potser un percentatge més o menys alt, està d’acord en la segregació del seu territori, però en determinades circumstàncies o sota algunes condicions.

Això és el que succeeix a Catalunya quan es vota en qualsevol contesa electoral. L’única manera de saber amb exactitud el percentatge de població que no vol la independència, és fent una consulta en forma de referèndum unilateral, acordat o no amb l’estat espanyol. Malgrat tot arribats a aquest punt, potser encara trobaríem gent que votarien en contra de la independència per la por a un enfrontament civil, a les represàlies contra les empreses catalanes, a la presència policial als col·legis electorals i també potser a l’amenaça militar. Per tant mentre s’intenti resoldre la batalla política amb el tauler de joc autonòmic i per tant espanyol, res canviarà, és a dir els resultats de les eleccions seguiran essent d’un 50% de representació de partits que no defensen la independència, perquè aquests són vistos com una forma de donar resposta a aquestes pors. Hi ha gent a Catalunya que no vol la independència, però això no vol dir que hi estiguin realment en contra o que s’hi oposarien fermament. Arribat al cas l’acceptarien i ja està. Com tots els catalans acceptem ara no tenir independència i no ens n’anem enlloc. Al capdavall la independència és bona per a tothom, fins i tot per aquells que no la volen, però la situació actual no és bona per a ningú, i això hi inclou els unionistes que s’aferren a una pàtria espanyola que els ha deixat a l’estacada en molts aspectes.

El president Quim Torra ha enviat un subtil missatge a Oriol Junqueras recordant-li que a Escòcia “la independència es guanya o es perd en funció del 50% i ningú ho qüestiona”, i ha fet un plantejament lògic de l’assumpte: “Si hem estat dependents (feixismes a part) perquè teníem un 50% en contra, per què no podem ser independents si ara tenim un 50% a favor?”

Tampoc és cert que cap país hagi assolit la independència amb el 50% de la societat en contra, com diu el líder d’ERC, ja que en moltes de les independències europees recents la societat es trobava partida per la meitat en el moment de la independència, com ho escriu en un editorial en Vicent Partal, posant els exemples de Finlàndia el 1917, de Letònia el 1990, de Bòsnia el 1992, de Montenegro el 2006 o també de Kossove, que va haver de guanyar la independència als tribunals. Tot aquest debat l’analitza acuradament un dels ideòlegs del projecte de la Crida Nacional per la República, Agustí Colomines, en el seu article ‘La trampa del 50%’ on manlleva les paraules del mateix Partal que ha afirmat que “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”. Llegiu l’article d’en Colomines tot seguit.

La trampa del 50%

Dijous passat, ElNacional.cat va entrevistar Oriol Junqueras, el president d’ERC encara injustament tancat a la presó. Ja sabem com les gasten els poders de l’estat espanyol, especialment el judicial. La preservació de la unitat d’Espanya, al preu que sigui, ens ha portat a una situació límit, en la qual els drets civils i humans són conculcats amb una falsa aparença de constitucionalitat. Aquest no és un fenomen que afecti tan sols Catalunya. S’ha repetit un munt de vegades arreu del món. La lluita de moltes minories nacionals que han volgut independitzar-se ha acabat en tragèdia. Que els ho preguntin als armenis o als kurds, dos pobles que han estat objecte de tota mena d’atropellaments. O als sahrauís, que fins al 1976 eren considerats espanyols, però que després van ser abandonats a mans de la monarquia constitucional marroquí, com ja va indicar el meu amic i antic alumne Alberto Maestre en un bon llibre. Els anomenats Homes del 28 d’octubre (Tomáš Garrigue Masaryk, Edvard Beneš i l’eslovac Rastislav Štefánik) van impulsar activitats diplomàtiques i militars per aconseguir la independència de Txecoslovàquia el 1918, un estat que va desaparèixer el 1989, i això els va portar a l’exili. La repressió ha estat la tònica dels estats consolidats contra les minories, com va deixar escrit el malaguanyat Jordi Ventura a Sis rostres del nacionalisme a Europa.

El més destacat de les declaracions de Junqueras queda reflectit en el titular de l’entrevista realitzada per Marina Fernández: “Cap país ha arribat a la independència quan té el 50% en contra”. La resposta exacta de Junqueras és com un sí però no per acontentar la seva parròquia: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència si no tenia almenys el 50% dels vots a favor. I no hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra. Cap ni un”. És evident que per guanyar un referèndum cal superar el 50%. La segona part de l’afirmació és una bertranada pleonàstica. ¿Què vol dir realment el president d’Esquerra? O millor encara: ¿què insinua amb aquesta calculada ambigüitat? Reprodueix la consigna que els dirigents del partit republicà escampen a l’uníson: que l’independentisme és minoritari i, per tant, que cal optar per la via lenta per acumular forces. El raonament té un forat molt gran, segons Francesc Abad, un gran especialista en l’anàlisi demoscòpica. En un fil de piulades recent, Abad explicava que si traslladéssim a vots les enquestes del CEO, el 48,7% a favor de la independència que reflectien el 2017 es projectaria clarament, inclús amb una participació de més del 80%, per damunt del 55%. ¿No és prou un percentatge així per validar la separació?

En una altra entrevista, l’exconseller Raül Romeva va posar en qüestió la fortalesa actual de l’independentisme per justificar els acords amb els comuns amb l’esquer que estan a favor del referèndum. Potser que ens traguem la bena dels ulls, perquè tothom pot veure que el govern de coalició espanyol no té cap intenció de propiciar ni l’amnistia ni el referèndum, malgrat el que digui Jaume Asens, president del grup parlamentari de Podemos-Comuns. Les trampes estan a l’ordre del dia. El 14 de setembre de 1946, les Illes Fèroe van celebrar un referèndum d’independència i el sí va assolir el 50,74% amb una participació del 95,9%. Dinamarca es va negar a reconèixer aquella independència argumentant que una majoria de votants feroesos (49,26%!) no hi havien donat suport. Així doncs, no és el tant per cent el que dictamina la victòria, sinó el reconeixement de l’estat del qual depenies o de la comunitat internacional, que és el que va passar a Kosovo. El 22 de setembre de 1991, Kosovo va celebrar un referèndum, que la comunitat sèrbia va boicotejar, però els partidaris de la independència van assolir un 99,98% de vots amb una concurrència del 87%. La comunitat internacional havia establert que la participació havia de ser del 66,7% del cens i que la meitat dels votants es manifestessin a favor de la secessió. No va servir de res. La declaració unilateral d’independència de Kosovo no va arribar fins al 2008 i el govern del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, un altre “progressista”, es va negar a reconèixer-la i va fer retirar les tropes espanyoles d’aquell territori per manifestar la seva disconformitat, amb els ulls posats a Catalunya, amb l’autodeterminació kosovar.

Per dedicar-se a la política cal saber una mica d’història. Junqueras és historiador i, com que té una memòria prodigiosa, sap un munt de coses. Però des que es dedica a la política sovint menysprea el que estic segur que sap perfectament. En l’era de les notícies falses, les distorsions i el populisme, és fàcil caure en la trampa dels tants per cent que sempre esgrimeixen els espanyolistes. Posats a apel·lar a percentatges d’adhesió, també seria legítim defensar que no es pot imposar l’autonomia al 90,18 % dels votants que l’1-O va aprovar la independència en un referèndum amb plenes garanties legals, només alterades per la intervenció policial, i en el qual va participar un 43,03% del cens. Junqueras és a la presó, precisament, perquè formava part del govern que va organitzar el referèndum i de moment no se n’ha desdit. Catalunya no és independent, com els kosovars no van ser-ho el 1991, i l’únic punt feble en el cas català és la baixa participació, el que aconsella una repetició del referèndum en millors condicions. El temps d’espera no és, tanmateix, el que ha de determinar l’estratègia de l’independentisme. La disputa entre estratègies no és sobre tants per cents, sinó sobre com assolir una via que permeti proclamar la independència, mitjançant un referèndum, i que duri almenys fins que unes noves generacions decideixin una altra cosa, com va passar a Txecoslovàquia, avui desintegrada en dos estats: Txèquia i Eslovàquia.

Com que sembla que la qüestió del tant per cent és importantíssima per a ERC, posem uns quants exemples d’estats sobirans que han assolit la independència amb un percentatge elevadíssim de ciutadans que s’hi oposaven, que vorejava la meitat dels que van anar a votar. Els resultats dels dos referèndums que van perdre els independentistes del Quebec i que els va condemnar a l’estatus que tenen actualment, són similars als obtinguts pels contraris a la independència d’estats avui dia consolidats. Libèria va independitzar-se el 1846 amb un 52% a favor i un 48% en contra; Sud-àfrica va fer-ho el 1960 amb un 52,3% a favor i un 47,7% en contra; Malta el 1964 amb un 54,5% a favor i un 45,5% en contra; Montenegro el 2006 amb un 55,5% a favor i un 44,5% en contra. Els resultats es podria dir que van ser tan ajustats com el dels quebequesos però en un sentit invers. Els escocesos van acordar amb Londres un referèndum d’independència el 2014 i el van perdre perquè el suport a la secessió només va assolir el 44,7% davant el 55,3% dels que s’hi van oposar. La participació també va ser molt alta, del 84,6%, la qual cosa demostra que les coses importants mobilitzen els electors i la democràcia en surt reforçada si l’estat no hi oposa les porres. Ara, Sturgeon assegura que hi tornaran i potser guanyaran. Aquesta és la qüestió. Espanya és una monarquia constitucional i parlamentària de baixa qualitat democràtica, mani qui mani. Junqueras, doncs, s’equivoca perquè, com ha escrit Vicent Partal, “en una decisió política qualsevol, compta quanta gent hi ha a favor, no quanta gent hi ha en contra”.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat en el digital  ElNacional.cat  el dilluns 18 de gener del 2021

13 de gener 2021

Els Reis de Donald Trump

El dia de Reis, el 6 de gener, centenars de fanàtics de Donald Trump van irrompre al Capitoli de la ciutat de Washington i van obligar a suspendre la sessió on s’havia de ratificar la victòria de Joe Biden en les eleccions del passat 3 de novembre. Aquest va ser el regal de Donald Trump pels milions d’americans que, de bona fe el varen fer president del país ara fa quatre anys. Aquests mateixos americans de bona fe coincideixen en dos aspectes: que la democràcia al país ha quedat molt tocada (així com la seva imatge cap a la resta del món) i que Trump va empènyer els seus fidels a irrompre al Congrés per boicotejar el ple. Els fanàtics del encara president Trump van intentar impedir un exercici democràtic que era la ratificació del resultat legítim de les eleccions. Es va tractar d’un intent de cop d’Estat premeditat pel mateix Donald Trump, incitant des de les xarxes socials a la violència.

El 6 de gener ha estat un dia trist per Amèrica i també per la resta del món civilitzat. Ha estat un cop de bàrbars americans majoritàriament blancs, dirigit al cor polític de la nació i atiat des de la mateixa presidència que, malgrat el reduït balanç de víctimes mortals, la seva repercussió simbòlica és molt més gran, ja que assenyala d’alguna manera un punt de no retorn, com ens ho prova l’esglai visual desproporcionat que ens ha produït veure un tipus assegut a la cadira de Nancy Peliosi, la presidenta del Senat, amb els peus damunt la taula, un altre disfressat de búfal o uns altres brandant banderes confederades pel ‘sancta santorum’ de la sobirania popular com ho és el Congrés americà.

Cal recordar que el Capitoli també era un dels objectius dels terroristes de l’11-S del 2001. Aquest símbol del poder polític nord-americà era on havia d’estavellar-se, segons els plans d’al-Qaeda, l’avió comercial número 93 de United Airlines i que la resistència dels passatgers va fer que l’avió s’acabés estavellant en un camp obert. Segons diversos mitjans americans, els assaltants del Capitoli s’autoidentifiquen com a ‘nacionalistes blancs’, i la realitat és que no deixen de ser, com el seu líder Trump, supremacistes blancs, racistes xenòfobs i masclistes, que no varen acceptar la derrota del seu comandant en cap i que estaven disposats a subvertir el resultat de les eleccions amb violència i amb l’ús de les armes de foc, que molts d’ells portaven a sobre quan van irrompre al Capitoli. Alguns es pregunten si el que va passar als Estats Units podria passar a casa nostra, és a dir si existeixen a Europa, Espanya o Catalunya unes circumstàncies que ho faci possible. És veritat que els Estats Units no són Europa i no es poden fer paral·lelismes i comparacions fàcils. Als EUA el govern federal, la Casa Blanca, són una estructura poderosa en una ciutat que fou creada per ubicar-hi el poder polític, en canvi Europa està feta d’estats petits i d’històries molt més antigues que l’americana.

Ara i aquí, es vol comparar també l’assalt al Capitoli amb el cop d’estat del 23-F al parlament espanyol, ordit encara no se sap ben bé per quins elements militars o monàrquics. La majoria dels acadèmics que estudien cops d’estat i règims polítics coincideixen a rebutjar, amb bones raons, que el que ha passat als EUA fos, efectivament, un intent de cop d’estat. Sense minimitzar la gravetat dels esdeveniments (començant per la necessària tolerància policial a la invasió del Capitoli), sembla més aviat que les institucions nord-americanes són prou robustes, i el dia 20 el guanyador legítim de les eleccions assumirà el poder sense més entrebancs. I, encara més, el Partit Demòcrata controlarà també el Congrés, tant la Cambra de Representants com el Senat.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, des d’alguns cercles espanyols s’ha volgut relacionar l'assalt al Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Catalunya. La comparació ja és forçada en si mateixa, però amb la intenció d’atacar com sigui el procés català, s’assegura que hi va haver molta més violència per part dels catalans que per part dels seguidors de Trump i molts aprofiten per felicitar les forces policials espanyoles que varen apallissar els ciutadans catalans. Com escriu Víctor Alexandre, en el seu article titulat  L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya’, a Madrid també s’ha intentat comparar els fets ocorreguts el 6 de gener als Estats Units, amb el suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme, tot sigui per mirar d’embrutar tant com es pugui el procés català. Llegiu l’article tot seguit.

L’assalt de Washington i la unitat d’Espanya

Aquests dies, a Catalunya, arran de l’assalt al Capitoli de Washington, un assalt empès des de la Casa Blanca per Donald Trump i executat pels seus partidaris, estem sentint diverses veus espanyolistes, especialment Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, que comparen aquest fet amb un suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme. La comparança és tan grotesca, tan esperpèntica, que seria per petar-se de riure si la situació no fos tan greu. És greu als Estats Units, pels fets que coneixem, i és greu a Catalunya, pel fet de tenir els nostres governants injustament empresonats o a l’exili. Però ja que Ciudadanos, amb C de caciquisme, han equiparat l’assalt de Washington al procés català, comparem ambdós casos i veurem què tenen en comú. Perquè sí que en tenen, de coses en comú, però no pas les que visceralment han perbocat Arrimadas i Carrizosa, sinó justament les que el seu discurs pretenia amagar.

Donald Trump va perdre les eleccions als Estats Units, l’Estat espanyol va perdre les eleccions a Catalunya. Donald Trump es nega a reconèixer-se perdedor, l’Estat espanyol es nega a reconèixer la seva derrota. Donald Trump pretenia guanyar als tribunals allò que ha perdut a les urnes, l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals allò que les urnes li neguen. Quina és la diferència? Senzilla: els tribunals nord-americans no són un cau franquista, els tribunals espanyols sí.

No vull pensar què li hauria passat a Jimi Hendrix, en cas de ser català, si avui hagués tocat l’himne espanyol com va tocar el dels Estats Units, el 1969 a Woodstock. Hendrix, al·ludint al comportament del seu país en la guerra de Vietnam, va agafar la guitarra i va convertir l’himne nacional en un conjunt de sons que reproduïa el so dels avions de guerra, la xiuladissa de les bombes, el soroll que aquestes feien en esclatar, els trets dels fusells i de les metralladores i els xiscles de les víctimes. No cal dir que als polítics conservadors no els va fer gens de gràcia. Però no és pas el mateix ser conservador que ser feixista. Per molt menys, per haver blasmat una monarquia corrupta en les seves cançons, el cantant mallorquí Valtònyc va ser condemnat per l’Estat espanyol a tres anys i mig de presó i és avui a l’exili protegit per la justícia belga.

Però continuem amb les comparacions Washington–Catalunya que tan irreflexivament han volgut fer Arrimadas i Carrizosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Donald Trump, ajudat per un bon nombre de mitjans de comunicació, va empènyer la gent a violar la voluntat de les urnes per mitjà de mentides en un intent de legitimar-se tot desacreditant els justos guanyadors. L’Estat espanyol, amb el seu rei al capdavant i el suport de PP-PSOE-Ciudadanos-Vox, així com de jutges i fiscals i la immensa majoria de mitjans de comunicació, ha empès els espanyols a odiar Catalunya, tot cridant “¡A por ellos!”, en un intent de legitimar l’ús de la violència contra la seva gent i els seus polítics democràticament escollits.

No és estrany que dues dictadures com Turquia i la Xina s’emmirallin amb l’Estat espanyol i el presentin com a argument per continuar violant els drets humans dels seus dissidents. “Per què em renyeu a mi i no renyeu Espanya?”, pregunta Turquia a la Unió Europea. “Per què em renyeu quan apallisso, empresono i emmordasso els meus dissidents de Hong Kong i, en canvi, us feu l’orni quan Espanya apallissa, empresona i emmordassa els catalans?”, pregunta també la Xina.

Espanya és un Estat que a través dels seus governants, tribunals i cossos armats viola els drets humans. Ja li ho han retret les Nacions Unides, Amnistia Internacional i diversos tribunals europeus, però la resposta que reben és que la “Unidad de España” està per damunt dels drets humans. És la religió espanyola. Una religió inquisitorial que ve de la caverna i que diu que la convivència a Catalunya es fonamenta en la prohibició de la seva llibertat. En això té elements en comú amb els supremacistes blancs nord-americans. Un d’ells deia davant les càmeres de televisió: “Vull veure com s’enfonsa el Capitoli sobre aquest Congrés covard que, a més, ha girat l’esquena a Déu”. A Déu. Tots els supremacistes invoquen Déu. Cadascun hi posa la cara que vol, per exemple la “Unidad de Espanya”, però Déu sempre és amb ells. Ja ho deia Bob Dylan a “With God on our side”: “Sóc d’un país anomenat Midwest. M’hi vaig criar i em van ensenyar les lleis de la convivència. I aquest país té a Déu de part seva. Ho diuen els llibres d’història, ho diuen de manera tan bonica que fa goig. Carrega la cavalleria, cauen els indis. Carrega la cavalleria, moren els indis. El país era jove, tenia a Déu de part seva”.

La violència dels milers de nord-americans que van assaltar el Capitoli de Washington contrasta amb el pacifisme exemplar dels dos milions i mig de catalans que el Primer d’Octubre van ser ferotgement apallissats per les forces policials espanyoles pel sol fet de votar. Pel sol fet de votar! Però continuant amb les comparacions, mentre als Estats Units l’endemà mateix de l’assalt van ser diversos els dirigents de la policia que van plegar del seu càrrec, a l’Estat espanyol no sols hi romanen ben cofois, a més a més han estat felicitats, remunerats i condecorats.

Finalment, dins aquest marc de comparacions, només recordar que als Estats Units els presidents els escull el poble, no el Govern o els jutges, com fa Espanya a Catalunya. Espanya, quan el president escollit democràticament pel poble català no li agrada, el criminalitza, l’empresona o l’inhabilita perquè no pugui exercir. Només en els darrers tres anys ha fet això quatre vegades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Torra. Quatre. I no tinguem cap dubte que, si guanya Laura Borràs, farà exactament el mateix. De fet, ja fa temps que s’estan esmolant les eines en aquest sentit. No hi ha candidat que odiïn més profundament que Laura Borràs, no hi ha candidat que els faci més por. Donald Trump violava la democràcia “per salvar Amèrica”, l’Estat espanyol viola la democràcia “per salvar Espanya”. Donald Trump i l’Estat espanyol tenen molt en comú. Especialment la seva divisa: tots dos violen els drets humans “per salvar la democràcia”.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 11 de gener del 2021

07 de gener 2021

Indult o amnistia

En una entrevista feta a Jordi Sànchez el proppassat desembre, l’expresident de l’ANC en ser preguntat com es veia ell d’aquí a un any, si indultat, amnistiat o amb el tercer grau, va manifestar que l’única situació que esperava és la llibertat i l’única situació justa seria una amnistia. Veieu que en diu al respecte el MHP Puigdemont: "L'amnistia dels nostres presos polítics i la llibertat del poble de Catalunya van juntes. Per això les reunim en una mateixa campanya, a la qual donen suport veus de tot el món. Decidir el futur d'una nació és en mans de tots els ciutadans que hi viuen". Cinquanta personalitats internacionals han publicat un manifest titulat “Dialogue for Catalonia”,  on fan de l’amnistia un clam a tot el món. Dilma Rousseff, Gerry Adams, Yoko Ono, Ai Wei Wei, Joan Baez i cinc premis Nobel, com Shirin Ebadi, figuren entre els signants del manifest, juntament amb relators de l’ONU, presos polítics, artistes, polítics i activistes internacionals. Aquests il·lustres personatges lamenten la judicialització del conflicte polític català i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre’l, l’agreuja: “ha comportat una repressió creixent i cap solució”. Alhora, fan una crida al “diàleg sense condicions” de les parts “que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític” i exigeixen la fi de la repressió i l’amnistia per als represaliats.

Ara ens arribaran veus que, des de l’unionisme, ens faran creure que d’aquí a pocs mesos el “Gobierno de España” serà magnànim i concedirà graciosament els indults pels nostres presos polítics. Caldrà veure-ho. Potser faran el ‘paripé’ i en concediran un o dos, potser als qui han manifestat la seva voluntat de ‘no torna-ho a fer’. Però aquí s’haurà acabat tot. Ah!, i després vindrà el Marchena i amb la seva fatxenderia habitual, tombarà aquests indults, amb l’excusa que els agraciats no s’han agenollat prou i no han demanat perdó. Resultat: tot quedarà igual, “atado y bien atado”.

Al mateix temps que de forma insultant han anunciat que ens fiquem l’amnistia on ens càpiga, fan córrer que ho volien arreglar tot per Nadal. Diuen que el govern volia fer com va fer Aznar amb Vera i Barrionuevo, i que volia indultar als  presos del procés abans de festes, però que això no podrà ser perquè el Suprem no ha informat, i és preceptiu, i triga dos mesos. Mentida! No podien fer com Aznar amb Vera i Barrionuevo perquè en uns casos van tres Nadals tard i en els altres, quatre Nadals tard. Vera i Barrionuevo i Sancristóbal, i Álvarez, i Planchuelo, i García Damborenea, que van ser condemnats a deu anys pel segrest del ciutadà Segundo Marey i per malversació, no hi van passar ni quatre mesos a presó (105 dies). Durant la instrucció i el judici no van entrar mai en preventiva. Quan el 29 de juliol del 1998 es va dictar la sentència, se’ls va ajornar l’ingrés a presó fins al 10 de setembre i, el 24 de desembre, els caps de l’organització terrorista GAL se’n van anar cap a caseta a passar les festes. El dia abans, el Consell de Ministres havia aprovat l’indult parcial que ho permetia. Ara, ni amnistia, ni indult, ni reforma del delicte de sedició del Codi Penal.

El filòleg i professor d’universitat, Joan Ramon Resina, en un acurat i documentat article titulat  ‘L’indult que es fa esperar’, fa un estudi rigorós del tema i contraposa la figura de l’indult amb la de l’amnistia, concloent que “l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia”. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’indult que es fa esperar

De tots els drets del sobirà, Immanuel Kant considerava l’indult el més qüestionable, perquè si d’una banda realça la majestat, d’una altra és extremament injust. Kant en rebutja l’arbitrarietat, l’element discrecional i personalista en la concessió del perdó. La gràcia introdueix el caprici en el sistema penal i d’aquesta manera malmet la racionalitat de la llei a què aspira tot règim il·lustrat. La igualtat de la llei per a tothom i la seva predictibilitat són condicions elementals de la justícia, és a dir, de l’equilibri social recolzat en uns principis de conseqüències calculables.

A l’estat espanyol, fins a la caiguda de la monarquia el 1931, aquesta prerrogativa del sobirà s’anunciava al nom del Ministeri “de Gràcia i Justícia”. En l’ordre nominal de les funcions d’aquell ministeri la gràcia tenia precedència sobre la justícia, en correspondència amb el fonament religiós de l’autoritat monàrquica. Amb aquesta preordinació es recordava que la voluntat reial, reflex de la divina, estava per damunt de la justícia humana codificada en la llei. Això es considerava natural perquè els reis regnaven en representació de la divinitat. Ara, sols Déu és legítim agent de la gràcia, com afirmaven els reformistes que refundaren el cristianisme traient-lo de l’àmbit de les obres i les penitències i obrint així la porta a la secularització i racionalització de la llei. El criticisme de Kant en fou una conseqüència.

La pretensió de la dreta d’impedir al govern espanyol d’indultar els presos polítics, amb la tesi que aquest dret és exclusiu del monarca, significa una regressió a la idea de la gràcia com a expressió de la voluntat personal, incoercible i incalculable d’una auctoritas delegada no pas pel poble sinó per la divinitat. No hi fa res que en l’univers post-hegelià la divinitat ja no sigui un ens transcendent sinó una prosopopeia de la història. En aquest sentit, la pretensió de la dreta no és pas forassenyada, car el règim no és ben bé secular ni tampoc il·lustrat. Hi sobreviu massa tradició, és a dir, massa prejudicis, perquè pugui esdevenir un organisme genuïnament racional. En aquest sistema afeixugat d’anacronismes, Felipe VI té marge per a reclamar exclusivitat en la dispensació de la gràcia, de la mateixa manera que el seu pare s’ha convertit en la prova vivent del principi d’indeterminació, car on hi ha persones excloses de l’ordenació legal, la llei no és universal i per tant no és llei sinó privilegi. Ja es veu la conseqüència per a l’estat de dret que hi hagi persones en permanent estat de gràcia.

 Les vacil·lacions i els meandres del govern de Sánchez per a indultar els presos polítics s’expliquen pel risc, però no en el sentit que el president espanyol temi malmetre el funcionament racional de la llei, sinó en el d’atiar una qüestió que vicia el règim en origen, la qüestió de la sobirania. Qui mana realment a Espanya? No és una qüestió filosòfica com la que formulava Ortega y Gasset quan preguntava “qui ha de manar?” i responia cínicament: “qui pugui fer-ho”; és a dir: qui disposi de la força per a doblegar la voluntat dels altres. No, la pregunta no és de caràcter ètic, no és qui hauria de manar, sinó sobre l’organització efectiva del poder a l’estat espanyol. Mana el poble, d’acord amb la doctrina de la sobirania popular, el “we the people” de la democràcia, una funció primordial de la qual és establir la justícia? O mana una divinitat entronitzada per la força i acatada més que no pas lliurement estatuïda, com recorden a Felipe VI els manifestos militars d’aquestes darreres setmanes? Sánchez i els seus aliats semblen tenir dubtes sobre això, car s’esforcen a preservar l’ambigüitat davant les manifestacions de la dreta, cada vegada més explícites, sobre la conveniència de desfer l’equívoc a la manera de sempre.

Però al capdavall, a Sánchez li convé d’indultar els presos, no pas per la raó adduïda de normalitzar la relació amb Catalunya, propòsit que podria haver aconseguit fa temps i de moltes maneres, sinó per a reivindicar-se com a autoritat en una pugna de legitimitat amb el principi militar-monàrquic. El risc està en el fet que aquesta mena de pugnes, quan s’han produït a Espanya, quasi sempre les ha guanyades la monarquia, com descobrí un Adolfo Suárez ingènuament convertit a la democràcia, quan el pare del rei actual decidí d’apartar-lo del poder i ell provà de defensar-se amb l’argument de les urnes. Però Sánchez, qui ha evidenciat prou tendències autoritàries, sap que cap altra atribució del poder no pot competir amb l’aura que atorga disposar de l’indult, car, juntament amb l’estat d’alarma i la imposició abusiva de l’article 155, que ja ha assajat, és una manera de transgredir els límits ordinaris de la constitucionalitat mitjançant la suspensió de la norma legal.

Aquí convé d’extremar la circumspecció per expressar-me amb el màxim rigor possible, a fi que lectors que podrien sentir la temptació de treure frases de context, d’endevinar intencions o tergiversar expressions i fins i tot silencis, no reescriguin l’article a la seva manera. De la premissa que és injust empresonar ningú per causa de les seves idees polítiques i del fet que, en facilitar el referèndum del Primer d’Octubre, els presos i exiliats no feren res més que permetre al poble d’expressar les seves conviccions polítiques, se’n dedueix la injustícia de l’empresonament. Dit per passiva: la justícia reclama l’excarceració. Que els uns surtin, doncs, de la presó i que els altres puguin tornar de l’exili és una necessitat de justícia restaurativa.

Queda dit. Però, encara que no hi hagi justícia sense acomplir-se aquest objectiu, l’indult mai no pot ser l’instrument que desfaci una injustícia que no ha estat ni esporàdica ni accidental sinó deliberada, reiterada i agreujada per la passió i la malícia. L’indult, com advertia Kant, sols confirmaria la irregularitat i l’arbitrarietat del sistema. I si fossin certes les sospites que aquest indult arribarà com a fruit d’un pacte segellat en l’actual context electoral com a clàusula d’un intercanvi marcat per interessos de partit, llavors no sols no restauraria res sinó que agreujaria la injustícia, aprofundint l’arbitrarietat inicial.

Convé que els presos surtin, perquè cada minut que passen a la presó exacerba la iniquitat comesa. Però l’indult no seria cap reparació, car deixaria intacta la fallida del sistema legal espanyol, malmès per la parcialitat ja d’abans de l’aplicació del 155 i deteriorat després fins a extrems indicibles amb l’espectacle del judici del Tribunal Suprem i les actuacions de la fiscalia. Tant ho és, de malmès, que el Ministeri d’Interior, en vista que el mateix tribunal condemnatori, vulnerant el principi competencial de la funció, havia revocat el tercer grau concedit als presos catalans pel jutge de vigilància penitenciària, l’ha hagut de negar també al cunyat del rei. Però si en el cas dels catalans l’objectiu era de tornar a tancar-los a la presó, en el d’Urdangarin era sols de salvar les aparences i el ministeri ha trobat la fórmula perquè no hagi de reingressar a la presó, sense que la fiscalia s’hi oposi.

Considerat políticament, el drama dels presos és haver acordat al sistema judicial espanyol la potestat de jutjar-los, acceptant implícitament que la llei s’hi regeix pel principi d’equivalència i el compromís amb la veritat. Autoritzant els seus advocats a conduir una defensa racional en un marc mancat d’aquell principi i d’aquell compromís, van permetre que uns jutges de la forca –dels qui condemnen per instint– escenifiquessin un simulacre d’imparcialitat i objectivitat. Hom dirà que aquesta és la justícia realment existent i que és inútil de multiplicar els universos per a localitzar la ideal. Però els exiliats han demostrat que els principis il·lustrats han fet camí en uns altres països. No és platònic, doncs, creure que la justícia consistia a no posar-se en mans de l’espanyola, capaç, entre més barbaritats, de repetir un judici i condemnar per segona vegada l’acusat que ja ha complert la condemna per tal de no anul·lar-lo. Si a Espanya una justícia racional i desapassionada no és possible, la mateixa idea de justícia assenyala el camí per a cercar-la. Que surtin com sigui, doncs, però que l’indult, en lloc de servir per a cohonestar els pactes amb qui l’atorga, sigui un agulló per a denunciar el cinisme de qui s’ha fet pagar impudentment la humiliació de posar sal a la ferida.

Joan Ramon Resina

Doctor en Literatura

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 4 de gener del 2021

31 de desembre 2020

La vacuna ‘ILLA’

Res de Pfizer, res de Moderna, res d’AstraZeneca, res de res; la vacuna ha estat possible gràcies al, fins avui  encara ministre, Salvador Illa. Això és el que han dit des de Can PSC sense enrojolar-se. Que hagin arribat les vacunes és una excel·lent notícia, però el mèrit no és de Salvador Illa, ni de Pedro Sánchez, malgrat que les vagi embolcallar  amb l’estanquera. D’ells dos, en canvi, esperàvem decisions sobre suspensió o congelació d’impostos, de taxes, quotes... Que és difícil perquè no hi ha un euro? Doncs trairem-los d’una altra partida pressupostària i llestos. Vacunes sí, president Sánchez i ministre Illa, però això és fàcil, ja que ha estat l’UE qui les ha facilitades i les ha enviat cap aquí, però sobretot el que cal són ajudes pels autònoms i els petits empresaris.

Tot aquest despropòsit propagandístic ha esdevingut després de l’anunci fet a correcuita des de Can PSC amb el nomenament com a candidat de les eleccions del 14-F de Salvador Illa, arraconant d’un cop de ploma al sempitern Miquel Iceta. Salvador Illa, el ministre de la compra de falsos ‘tests’ a un proveïdor sense llicència, el ministre que en plena pandèmia va assistir amb cent cinquanta persones més a la Gala de l’Español esquivant les mesures de seguretat anti-Covid i l’home que fa trenta-tres anys que viu de la política, gairebé tants com l’etern Miquel Iceta. Illa deixa l'Administració central pendent de la fita clau de la vacunació i un repartiment que s'aventura complicat entre autonomies que tornaran a patir, ja amb l'últim alè, la tercera escomesa de virus. Muda el seu càrrec després de mesos de compareixences interminables, sempre puntuals, amb els cabells encara humitejats per la dutxa matinera i una motxilla a l'esquena. En el seu Ministeri ahir assumien no sense certa perplexitat la seva marxa.

Segons sembla les enquestes que havien arribat darrerament a Can PSC sobre els seus resultats electorals pel 14-F eren més aviat dolentes per no dir desastroses i això els ha fet prendre aquesta excepcional mesura: defenestrar l’inefable Iceta i substituir-lo pel mediàtic Illa. Com escriu en el seu editorial d’avui a VilaWeb en Vicent Partal: ‘La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. (...) Si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor’.

Veurem com els hi pot sortir al PSC i, de retruc, al PSOE la jugada, el que sí és segur que això només ha d’esperonar encara més els partits netament independentistes a guanyar amb majoria les pròximes eleccions, ja que si el PSC amb Salvador Illa al capdavant, treu un bon resultat el 14-F el fantasma del tripartit o quatripartit rondarà altra vegada pels voltants de la Generalitat. Per tot plegat cal estar amatents i que no es perdi ni un sol vot independentista, cosa possible si fem cas als repetits anuncis, amb què ens bombardegen diàriament des de TV3, promocionant el vot per correu. Només cal que llegiu l’article titulat  ‘Vot per correu? No, gràcies!’, que ha publicat el professor a la UPC i UAB, Joan Fonollosa, on ens fa avinent que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa i fàcilment manipulable i ens esperona a anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred. Llegiu l’article d’en Fonollosa tot seguit.

Vot per correu? No, gràcies! 

El pròxim dia 14 de febrer, els catalans estem convocats a les urnes. Són unes eleccions decisives, en què el projecte de la independència s’hi juga el ser o no ser. Segons siguin els resultats, pot agafar una empenta decisiva o pot quedar més o menys somort per uns quants anys més, potser una generació. Però si són decisives per nosaltres, vol dir que també ho són per a l’altra banda que lògicament, també jugarà les seves cartes. I aquí és on voldria fer una petita anàlisi per veure —i avisar— com ho estan portant.

Davant de la seguretat que la situació produïda per la pandèmia que patim no s’haurà revertit abans, s’ha plantejat el problema de què fer per garantir una alta participació. Entre altres coses, la proposta estrella de la Generalitat, que la va proposar ja fa unes setmanes, és afavorir el vot per correu: fins i tot el carter vindrà a casa a portar les paperetes i recollir el vot! Si mai heu votat per correu, ja sabeu quin enorme contrast hi ha amb el procediment fins ara habitual. I la Junta Electoral Central (JEC) ho va beneir ràpidament. I també, ràpidament, representants d’ERC, del PSC, del PP, de C’s  i fins i tot dels Comuns van sortir als mitjans a omplir-se la boca parlant de democràcia i de la importància de la participació, etc. I tot just convocades formalment les eleccions la Generalitat ha engegat una campanya d’anuncis per televisió on explica i recomana el vot per correu.

Fins aquí els fets. Però darrere les grans paraules, aquests fets amaguen coses, coses que no volen que veiem, però que la realitat, tossuda, no permet amagar del tot quan afegeixes altres fets al còctel.

La primera, una coincidència sorprenent: oficialment, ERC és un partit independentista que, des de la inhabilitació del M.H. President Torra deté, ni que sigui en funcions, la Presidència de la Generalitat. I segons les enquestes publicades, ERC guanyarà les eleccions. I la proposta parteix d’ERC i la JEC l’ha beneïda. La tan neutral i ponderada JEC facilitant que un partit independentista guanyi les eleccions? La mateixa JEC que va servir per inhabilitar el president Torra? Rar.

Comencem per JxCat, la candidatura encapçalada pel M.H. President Puigdemont que aquesta és la candidatura que fa més por a Madrid i la que, per tant faran tot per aturar-la. Per començar, ha de recollir signatures per poder-se presentar, com si fos un partit extraparlamentari que es presenta per primer cop; segur que les obtindrà, però és una mostra que no deixen res per verd. I no diguem, per exemple, els problemes judicials de Gonzalo Boye, Laura Borràs, i que ara s’han despertat amb el procés electoral de les Cambres per mirar de perjudicar Joan Canadell. És evident que l’objectiu és aturar-la com sigui.

D’altra banda les enquestes publicades insisteixen una vegada i una altra a pronosticar una victòria d’ERC; lluny de la majora absoluta, això sí, però que li permetria forma un govern tri o quadri partit. I això malgrat que tots els que ens movem en aquest món sabem que ERC està perdent suports entre els independentistes a marxes forçades amb la seva estratègia diguem-ne “independentista a llarg termini” i que ha votat a favor dels pressupostos del govern Sánchez a canvi de res.

Podem encara afegir-hi alguns elements més al còctel? Per exemple, crida l’atenció la proliferació de candidatures diguem-ne provinents del món catalanista que estan sortint com bolets i que difícilment obtindran cap escó, però que entre totes poden endur-se un bon grapat de vots: PDeCAT, PNC, Demòcrates, Primàries, FNC, Força Catalunya, Assemblea de Represaliats, i segur que me’n deixo algun. Compte! No estic dient que els dirigents d’aquestes candidatures estiguin treballant voluntàriament contra la independència: dic que els professionals —infiltrats, ensibornadors o directament extorsionadors— han fet la seva feina. Vull aprofitar aquestes ratlles per fer una crida a tos ells perquè reflexionin i mirin si, amb tota la bona voluntat, no estan fent un mal favor a la causa de la independència que defensen.

Quina és, doncs l’estratègia? La meva interpretació és que la clau de volta és una victòria insuficient d’ERC. Els seus dirigents han pactat a Madrid aturar-ho tot, vés a saber a canvi de què —i que a Madrid, com sempre han fet, trobaran una excusa per no complir: sembla mentida que encara no ho sàpiguen: (vegeu els punts 5 i 6 del meu darrer article)—. O sigui que està fent un paper semblant al del “moro amigo” de fa cent anys a les guerres del Rif. Dit d’altra manera: vist des de Madrid és el independentista bueno, que traduït al català vol dir el submarí per reconduir el procés cap a la independència en un neoautonomisme digerible pel rei, l’IBEX-35 i tutti quanti. Per això els unionistes —Comuns inclosos— ho han trobat bé: és la jugada per aturar-ho tot. ERC guanya i tot resolt. O sigui que ja ens podem anar preparant per llegir enquestes on ERC traurà uns excel·lents resultats. Enquestes degudament cuinades és clar, com posa de manifest aquest article de Francesc Abat.

I què hi juga en tot això el vot per correu? Doncs molt. Resulta que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa. Comencem pel fet que Correos és una empresa estatal, controlada per “servidores del Estado” i que els procediments faciliten enormement la possibilitat de manipular el vot per correu si es vol. I és evident que es voldrà. De fet, això ja ha passat. En David Ros ha fet un detallat estudi dels resultats electorals del 21D en el qual arriba a la conclusió que Cs va obtenir uns sis escons més gràcies al vot per correu manipulat, en detriment d’ERC, JxCat i la CUP. O el que és igual: el famós 50% ja s’hauria obtingut el 21D.

Aquests mateixos mecanismes es faran servir ara perquè sigui ERC qui obtingui aquests escons extres i pugui fer honor als pactes establerts. I tots contents: ERC té per fi la Presidència de la Generalitat, la independència aturada, conselleries per al PSC i els Comuns… i els presos —Junqueras inclòs— continuaran podrint-se a la presó.

Per això els que creiem en la independència no hem de fer ús de les facilitats que ens donen per votar per correu. Cal anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi perquè aquest vot és molt més difícil de manipular; cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred.

Estem en una cruïlla decisiva i no hem de deixar que ens la prenguin. L’alternativa és tornar vint anys enrere.

Joan Fonollosa

Enginyer industrial

Article publicat al diari digital  L’Unilateral el dimecres 30 de desembre del 2020