Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de maig 2020

Virus i eleccions

Quim Torra compleix aquests dies els dos anys al capdavant del govern de la Generalitat. Ha estat més temps al càrrec que el seu predecessor, Carles Puigdemont. Va ser investit amb un vot afirmatiu més que els vots negatius i amb la 'constructiva' abstenció de la CUP, que ja havia demostrat feia pocs dies el seu 'compromís amb la nació' fent decaure la investidura de Jordi Turull i propiciant el seu immediat empresonament. Amb la provisionalitat com a teló de fons del seu mandat i erigint-se gairebé com un enviat de Puigdemont, Torra situava la restitució del Govern apartat pel 155 com la seva principal promesa de la legislatura i fixava com a fita la construcció de la República Catalana a través d'un procés constituent durant el seu mandat.

Si el calendari previst s'hagués complert, és probable que Quim Torra hauria celebrat el segon aniversari com a president amb la data fixada de les eleccions catalanes i preparant les maletes després del final abrupte de la legislatura. La crisi del coronavirus ha alterat tots els calendaris i Torra es troba ara al capdavant de la resposta a un terratrèmol sense precedents en les últimes dècades. Al mateix temps, el president viu pendent del seu futur judicial, marcat per si el Tribunal Suprem accepta o no el recurs contra la inhabilitació per la pancarta del llaç groc.

Dos anys després de la seva arribada a la Generalitat, el president Quim Torra no té en l’horitzó convocar eleccions, tot i que al gener donava per acabada la legislatura. La crisi sanitària i econòmica generada pel coronavirus ha capgirat completament la situació. Torra no comparteix la pressió ni el debat sobre les eleccions que hi ha actualment. Està convençut que no és el moment d’obrir el meló electoral, perquè els esforços en els pròxims mesos s’han de concentrar a no perdre llocs de treball i a prioritzar el rescat social i econòmic. La Covid-19 i les seves conseqüències obligaran a replantejar prioritats i plans de govern.

Fa unes setmanes estava clar que Esquerra Republicana tenia pressa per anar a eleccions, però aquests últims dies sembla que el virus ha deixat també tocats els interessos dels republicans, ja que amb la crisi galopant que es preveu el paper del seu màxim gestor econòmic Pere Aragonès, possible candidat d’ERC a la Generalitat, pot resultar molt incòmode per afrontar uns comicis que en principi li donaven avantatge sobre els seus rivals.  Per la seva banda el virus afecta també Junts per Catalunya, que encara no ha tingut temps d’endreçar casa seva i aconseguir lligar en una candidatura guanyadora els dos o tres espais en què està dividida la formació de centredreta.

El president de la Generalitat, a més, vol ser ell qui convoqui les eleccions, per respecte a la institució, i no que sigui el Tribunal Suprem qui marqui el calendari si acabés sent inhabilitat, una decisió de l’alt tribunal que podria arribar a finals d’any. Així, no es descarta que Torra convoqui eleccions abans que se li notifiqui una condemna, però cada vegada són més els que a JxCat defensen allargar la legislatura per retallar distàncies amb ERC, més encara quan els republicans estan acusant la gestió de la pandèmia en les seves conselleries de Salut, Economia i Educació.

El diumenge passat, just a mitjan legislatura, el MHP Quim Torra va fer balanç d'aquests dos anys de presidència i va intentar respondre als interrogants que es plantegen des d'ara fins a la convocatòria d'aquestes eleccions, que ningú desitja de moment. Ho va fer en un esplèndid article titulat  'Per Catalunya i per la vida'  que tot seguit podeu llegir.

Per Catalunya i per la vida

Avui fa dos anys vaig prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat. No hi havia aspirat mai, ni hi vaig opositar en aquell moment tan convuls. Tres dies abans, el 14 de maig de 2018, un ple del Parlament incomplet, alterat i constantment atacat per una ferotge repressió, amb una generositat que mai no podré agrair, m’havia investit president del meu país.

Afeccionat com sóc a la immersió històrica, a la recerca dels “herois de l’impossible” d’aquells anys trenta que van capgirar de manera brillant el futur dels catalans, em trobava davant la responsabilitat i l’honor alhora de reprendre el fil que els meus 130 predecessors havien anat teixint. Un fil que havia estat de nou interromput per la vetusta tradició autoritària de l’Estat espanyol. Veníem d’un primer d’octubre del 2017 –és a dir, dos milions de voluntats lliures expressades democràticament– que havia desfermat la cara més fosca de l’Estat des de la restauració borbò­nica.

És en aquest marc on començava aquest meu pas per la presidència de la Generalitat, acusat abans de començar tan sols per haver proclamat el meu compromís amb la voluntat popular i la llibertat de Catalunya. Tan sols per voler ser fidel al mandat democràtic dels catalans.

Tanmateix, vaig prendre el compromís amb tres objectius principals: situar el canvi social com a motor republicà, preparar un procés constituent per a una Catalunya al servei de les persones i restituir les persones represaliades pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat. Com sabeu, són aquests tres els fars que han guiat totes les meves decisions com a president.

No es tracta pas de fer un repàs fil per randa dels dos anys viscuts al Palau de la Generalitat i de tots els racons del país que he pogut trepitjar aquests vint-i-quatre mesos. D’altra banda, soc ben conscient que són precisament aquests dos últims mesos els que hauran causat el sotrac més gros a Catalunya, a Europa i al món amb la pandèmia del coronavirus. I és per això que, més que mai, cal repensar bé el futur per preparar-lo amb tot el talent i l’excel·lència de què siguem capaços com a país.

Ho hem de fer sense deixar de pensar en el sofriment causat avui i cada dia per aquesta malaltia. Cal que recordem els que hem perdut sense el comiat imprescindible. Hem de fer un esforç col·lectiu de país precisament pensant en ells, en els seus familiars, fills i nets. Hem de ser aquesta nació contracorrent que hem estat sempre. Sense estat, o amb un estat en contra, ens caracteritzem per l’ambició d’emprendre, de remuntar i de créixer. El meu Govern i jo, com a president, hi deixarem la pell.

És per això que cal relligar ara una actuació urgent per frenar l’emergència sanitària i una actuació determinada per reactivar l’economia i protegir les persones més vulnerables. Sí, abans que res hem de parar el cop i oferir tots els recursos disponibles als ciutadans, a les organitzacions socials, a les empreses i als emprenedors. I mentre fem això hem de ser capaços de dibuixar horitzons més ben preparats per al món que vindrà.

El segle XXI ha esbotzat la porta i ha irromput amb força a les nostres vides. Ja pràcticament res no serà igual que fa pocs mesos. I per fer-ho –per preparar aquest país nostre per a la realitat que arribarà– caldrà identificar bé els camins que ens portin a una economia al servei de les persones, que no deixi ningú enrere, que prioritzi l’atenció sociosanitària, l’educació, la recerca, la preservació i recuperació de la biodiversitat, com també la tecnologia en les noves formes de treball, sempre més inclusives.

Ara no és moment d’abocar el país, les institucions i els partits a un procés electoral que dissoldria el Parlament i la seva capacitat legislativa i que convertiria allò que ha de ser el moment de la cooperació en una competició descarnada d’interès dels partits. Ara hem de posar el país al davant dels partits. Per responsabilitat i rigor. Si no vam convocar unes eleccions per poder aprovar un pressupost, tampoc no ho farem ara enmig de l’emergència sanitària, econòmica i social més gran dels últims temps.

He dit en reiterades ocasions, gairebé a manera de lema personal, que calia bastir una república catalana sobre tres pilars: la llibertat, la cultura i el talent. Crec que són tres fonaments que s’adeqüen completament a allò que necessitem com a país i com a societat. D’entre les moltes lliçons que podem extreure d’aquesta crisi que vivim n’hi ha una que relliga amb els compromisos personals i col·lectius expressats ara fa dos anys, quan tot just amollàvem les amarres per aquest viatge. Ens cal tot el talent, ens cal tot l’esforç, però també ens calen totes les eines per poder continuar avançant com a societat contra tot pronòstic.

Ens calen totes les eines, i la proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència

En definitiva, parlem de recursos i de sobirania. I la meva proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència. Són dos anys marcats per la vulneració de drets humans i fonamentals, començant amb el 155 i ara amb l’estat d’alarma, passant per judicis, presons i exilis ignominiosos. Avui més que mai, amb més força i claredat, prenen sentit les últimes paraules del discurs d’investi­dura.

Per Catalunya i per la vida.

Quim Torra i Pla
131é. President de Catalunya

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA  el diumenge 17 de maig del 2020

13 de maig 2020

La fi d'un món

Feia menys d’una setmana que el “Gobierno de España” havia prohibit a tota la població sortir de casa amb un confinament que ningú s’havia pogut imaginar, quan el filòsof basc Daniel Innerarity, en una entrevista feta en un diari català, va respondre una pregunta sobre quin tipus de crisi és aquesta que estem vivint, dient: «això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. D’un món complet que fa temps que ens està avisant que s’està acabant; estàvem avisats que aquest món s’acabava, almenys des de la crisi del 2008».

Han passat dos mesos i veiem que les paraules d’aquest filòsof han estat del tot encertades, ja que efectivament el món que coneixíem abans de l’esclat de la pandèmia del coronavirus sembla clar que no tornarà a ser el mateix. Sentim a parlar de la ‘nova normalitat’ com si fos la panacea de tots els mals i potser aquesta nova normalitat que ens espera no serà ni nova ni normalitat, més aviat serà una coneguda ‘vella normalitat’, ja que l’Estat espanyol, governi qui governi, ens tractarà de la mateixa manera de sempre, amb pandèmia o sense. Aquest serà el nou món que ens espera.

Això ve a tomb amb una idea que ha anat prenent cos i que cada cop es pot veure més nítidament: la recentralització de tot el poder de l’Estat espanyol en Madrid, capital i centre de totes les preses de decisió. Hem trobat aquests darrers dies dos articles que precisament desenvolupen  aquesta idea, que pot arribar a ser cabdal en aquest ‘nova normalitat’ que ens promet el govern de Pedro Sánchez i que té el seu epicentre en la capital d’Espanya. El primer article és de l’urbanista sabadellenc, Manel Larrosa, que analitza Madrid des del punt de vista de la ‘Ciutat-Estat’. El segon està escrit per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i estudia el comportament dels individus quan conviuen algun temps amb la gent de la capital espanyola i poden arribar a sentir com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm. Llegiu els dos articles tot seguit.

La Ciutat-Estat

Espanya és la simple perifèria, el pati de Madrid, esdevinguda la Ciutat-Estat, molt més que la simple capital. És la lògica d’un totalitarisme, Madrid és el tot, el gran projecte d’Estat en democràcia per a tombar l’autonomisme en clau federal.

Al moment olímpic a Barcelona, s’hi ha confrontat la permanent construcció del centre. I és Madrid qui regula el sentit de tot allò públic, la seu única de tots els poders (govern, parlament, judicatura), la concentració màxima dels alts funcionaris, més les finances i els mitjans. El forat negre. Madrid és l’antiprincipi de subsidiarietat: centralitzar-ho tot i només excloure excepcions, una descentralització menor. De la qual, per raons històriques, n’han gaudit els carlins bascos, les cessions a una centúria llarga de catalanisme polític… i els rèdits de l’antifranquisme reconvertits a “café para todos”.

Madrid no tolera cap altre poder polític, sempre amb l’excusa de fer-ho en nom del conjunt, però sempre en benefici del monopoli propi. “Españoles todos”, vol dir “madrileños todos”. I així, a totes les províncies es poden reclutar dirigents pro madrilenys, reconvertits a la seva lògica. Madrid ha buidat les ‘castelles’ i més enllà i a tot l’interior no hi ha vida civil autèntica, tota somorta i només refugiada a l’extrema perifèria de la costa. Tristesa de les capitals en províncies esllanguides, amb algunes queixes recents, però sense un projecte alternatiu: els oferiran alguna inversió, però cap canvi econòmic i social, cap poder. Madrid és una gran capital de tipus americà més que no pas europeu. La síntesi i el castell fortificat d’un Estat ineficient, poc productiu, motor de la crisi del 2008, i gestor ineficient de la pandèmia actual.

La seva estratègia és empatar entre elles les demandes perifèriques i manipular-les en nom de la “solidaridad”. I quan caiem en aquest debat, per més raons que hi tinguem a favor, acabem fent el joc al poder central. Fum que només serveix per dissimular la gran concentració de la ciutat global, la gran forma de l’Estat. L’Estat no és cap abstracció, a Espanya es materialitza en un lloc excloent. L’Estat forma la nació, seguint el principi falangista, i es fa cos en un lloc: Madrid.

Un projecte que va rebre un cop fort en la crisi del 2008, però no s’immutà. I ara està per concloure quin paisatge desolat deixarà la gestió de la pandèmia. L’única resposta contundent dels temps recents ha estat l’independentisme català. Però David no va foradar la closca de Goliat, un tret errat que es paga car.

Si amb l’independentisme la resposta fou ‘d’Estat’, amb el cataclisme actual es vol la mateixa: unificació de poders, centralització, representació militaritzada. Només si el balanç final, que està encara per veure, posa el descobert les limitacions de l’Estat i aquesta contrasta amb una major agilitat perifèrica, nostra i d’altres Comunitats, hi podrà haver un reequilibri de forces que ens posi una mica en millor situació. Només hi ha hagut una lleu rectificació: treure la visibilitat dels condecorats, però hi són preparats igualment. Al centre l’Estat treballa en termes de poder, mentre que la perifèria el poc estat propi (Generalitat, en el nostre cas) suma resultats amb la societat.

Ja sabem que l’Estat pagarà el preu que sigui per poder sobreviure incontestat. La  pandèmia li ofereix ara una segona oportunitat d’aplicar una altra dosi de sentit d’Estat, d’allò que a Catalunya ja coneixem. I per fer-ho està disposat a la despesa màxima, a l’endeutament i a fer-se valdre com a pare omnipresent, encara que això tingui un preu econòmic elevat, potser irresoluble. Per favor, que aquesta vegada Europa ens intervingui, o que les dificultats obliguin al canvi de rumb.

Manel Larrosa
Urbanista i arquitecte

Article publicat al digital  iSabadell  el dimarts 12 de maig del 2020

La síndrome de Madrid

La síndrome de Madrid és el que els passa a massa polítics, periodistes, empresaris, actors, financers, intel·lectuals, etcètera, quan són a la capital de l’Estat espanyol. Viuen com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm, això és, establir una relació de complicitat amb el raptor. He sentit de viva veu l’excusa que a posteriori han adduït els qui en el seu moment es van sentir enlluernats o encaterinats pel Madrid oficial, i tot el que això suposava, del més sublim publicat al BOE al més profà de vida hedonista i nocturna. Excusen la seva actuació passada dient que en aquella etapa van canviar perquè el poder de debò és allà. Fet que els va obnubilar. En les més diverses manifestacions polítiques, culturals, econòmiques, d’oci, etcètera.

S’ha de dir que del 1901 ençà, és a dir, des de l’etapa final de la Restauració, la II República i ara el règim del 78, el sistema espanyol, sigui quin sigui, als catalans a Madrid hom els ha fet i els fa la gara-gara. Des d’aleshores temen la presència de diputats catalans amb partits propis per defensar millor els seus interessos. Des del 1901 van adonar-se que els polítics de palla dels partits satèl·lits de Madrid no representen de debò la Catalunya real però l’afebleixen. Per això l’intent permanent d’enfortir partits de matriu espanyola en terra catalana. Fossin, o siguin, d’esquerres o de dretes, monàrquics o republicans.

Ara, amb la voluntat majoritària de decidir democràticament el futur de Catalunya, la síndrome de Madrid està esllanguint-se, finint. Des del Procés sembla que no hi ha espai per a més simulacre. El sistema oficial espanyol sempre ha tingut por del despertar de Catalunya, i per això hi ha les aliances amb els partits catalans, els acords o pactes polítics. Saben perfectament de l’espoli fiscal d’anys i panys que sofrim. El Madrid estatal coneix, incideix i segueix perjudicant la llengua i la cultura catalanes per aconseguir la seva minorització. La plena democràcia espanta al Madrid dels dits partits constitucionalistes, per això fan mans i mànigues per imposar un teló preventiu legislatiu per frenar el dret dels catalans a votar el seu futur.

L’estat autonòmic no els agrada ─de moment l’han de “conllevar”–, per això aquest indissimulat desig de neocentralització. Els calen, a tal efecte, peons a les nacions històriques o a comunitats amb marcada personalitat. Feina que fan els diputats autoanomenats constitucionalistes d’aquests territoris. Gra més dur d’empassar, però, a Euskadi. I, lògicament, impossible a Catalunya amb un Parlament independentista. Aquí sorgeixen fonamentals els Comuns, els “compañeros de Podemos”. Els darrers vestigis autòctons de la síndrome de Madrid. A Catalunya poc futur tenen en haver-se definit, i fracturat, amb el 155. Administren d’una manera políticament immoral l’Ajuntament de Barcelona i tenen uns pocs diputats que poden fer de contrapès a ERC, JxCat i la CUP. Per això la seva troballa d’una veu respectada en el seu camp, algú que a Madrid hagi vist el cel, un Jaume Asens que no reconeix ningú. Ni els seus propis. Un darrer afectat per la síndrome de Madrid.

Josep Maria Solé i Sabaté
Catedràtic d’Història Contemporània (UAB)

Article publicat al diari  EL PUNT AVuI el diumenge 10 de maig del 2020

04 de maig 2020

Estat d'excepció

La majoria d’analistes polítics coincideixen en afirmar que l’actual estat d’alarma, que Pedro Sánchez intentarà prorrogar aquesta setmana, s’assembla més a un ’estat d’excepció’ encobert, ja que moltes de les actuacions i ordres que s’han promulgat fins ara no es podien fer legalment dins un estat d’alarma. Però això no li preocupa gens ni molt a l’actual inquilí de la Moncloa. Està segur que ni els seus socis comunistes, ni molt menys l’oposició li posarà cap impediment a la prolongació ‘ad eternum’ d’aquesta situació.

Hem d’estar molt amatents, sobretot des de Catalunya, a les maniobres que prepara el “Gobierno” per les pròximes setmanes. Un cop dominada, encara que sigui tímidament, l’amenaça de la Covid-19, l’executiu espanyol comença a filtrar missatges que anuncien el terratrèmol que la pandèmia ocasionarà al nostre sistema econòmic. Nadia Calviño, responsable d’economia del Govern espanyol, i María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, van presentar divendres les seves previsions sobre el futur immediat. Els pronòstics són que es produirà una caiguda del PIB d’un 9,2%, el dèficit s’enfilarà fins al 10,3% i que Espanya arribarà a assolir un deute d’un 115%. De moment, el Govern central ja ha assumit que necessitarà uns cent mil milions d’euros més. En realitat, segons els estudis més solvents, no els més pessimistes, pot ser que necessiti el doble. De moment, tal com està configurada la Unió Europea, aquests diners només es poden obtenir emetent deute.

Si parlem de l’atur, l’escenari que se’ns presenta és dramàtic, amb una taxa a finals d’aquest any del 19%, això vol dir que tancarem l’any amb 1,2 milions de desocupats més que no pas el quart trimestre del 2019. Això implicaria un augment de l’atur del 37% i acabar-lo al voltant dels 4,3 milions d’aturats. L’estat espanyol va arribar a la crisi amb un atur i un deute enorme i en sortirà amb uns de molt més grans. Però a diferència de l’any 2008, aquest cop el Banc Central Europeu ja ens ha dit que no hi haurà problemes de liquiditat. Tothom tranquil.

El perill pel que fa a Catalunya i al seu procés cap a la construcció d’un Estat propi ─procés que ara es troba lògicament en ‘stand-by’─ pot ser que el govern central, amb l’excusa ara de la crisi econòmica vulgui recentralitzar encara més les autonomies, com ha fet amb la crisi sanitària. Això pot comportar la pràctica desaparició de les competències que en el terreny econòmic li puguin quedar després de l’aplicació del 155 encobert que ens ha 'colat' amb l’estat d’alarma. Per tot plegat ens cal estar alerta, com diu el periodista, Jordi Barbeta, en el seu article titulat ‘Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer’, quan escriu que «l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya». Llegiu l’article tot seguit.

Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer

Històricament l’auge del catalanisme polític en les seves diverses formulacions, regionalista, federalista o sobiranista, ha estat sempre paral·lel a moments de decadència espanyola. La Renaixença i la seva dimensió política van coincidir amb la pèrdua de les colònies. La primera i la segona repúbliques espanyoles van rebre el màxim impuls català en contrast amb les restauracions borbòniques, sempre imposades a base de cops d’estat militars. Va ser Jordi Solé-Tura, gens sospitós de connivències amb el nacionalisme català, qui va descriure el catalanisme com una versió autòctona del regeneracionisme espanyol. Un dels fets que va caracteritzar aquell moment polític de finals de segle XIX va ser el Tancament de Caixes i la repressió posterior. La qüestió és si, ara tal com va tot, estem condemnats a repetir sempre la mateixa història.

Aquesta setmana Joan Carles I ha tornat a ser ‘trending topic’ en transcendir que quan era cap de l’Estat també traficava amb diner negre cap a Suïssa. Els sistemes de corrupció sempre funcionen de dalt a baix. Quan la màxima autoritat és corrupta és tot el sistema que es debilita i la metàstasi s’escampa per tots els racons de l’organisme. El veto polític a investigar la corrupció de la monarquia borbònica és la prova més evident del moment de decadència que estem vivint. Un estat segur de si mateix guanyaria en autoritat moral investigant i demostrant que no hi ha impunitat per a ningú. Richard Nixon va caure i la democràcia als Estats Units va quedar reforçada.

Tanmateix, ara a l’estat espanyol hi ha por perquè es tem que furgant en la corrupció de l’anterior cap de l’estat emergeixi tot el pus del sistema i la ciutadania posi qüestió la monarquia i provoqui la caiguda del règim. De fet, va ser per evitar això que els poders fàctics de l’Estat van obligar Joan Carles I a abdicar i a Iñaki Urdangarin a exercir de boc expiatori en un moment crucial: la prima de risc s’havia posat pels núvols, hi havia una amenaça de rescat per part de la Unió Europea, la corrupció del partit governant, el Partit Popular, s’havia generalitzat arreu del territori, el poder judicial s’havia degradat... i Catalunya presentava el més gran desafiament.

Ara tornem a ser-hi. A la corrupció del sistema i la feblesa de les institucions, començant pel Govern mateix, s’afegeix la més greu crisi sanitària i econòmica dels darrers cent anys. Quan es va coronar Felip VI el deute espanyol havia pujat fins al 99% del PIB. Les previsions de l’FMI són que el deute espanyol s’enfili ara fins al 115%, amb un dèficit per aquest any del 9,5% i una taxa d’atur del 19%, molt més elevada entre la gent jove. És per això que el Govern de Pedro Sánchez, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat s’han marcat com a prioritat principal preparar-se i assegurar la seva continuïtat davant les convulsions inexorables que es veuen venir.

El catalanisme sol créixer en funció de la decadència espanyola, però l’Estat ha amagat sempre la seva decadència utilitzant la força contra les ànsies catalanes emancipadores. Amb la crisi que ve ho tornaran a fer procurant que els catalans tornin a mossegar l’ham i plantegin la batalla en el terreny menys propici.

Per al ‘deep state’ espanyol la pandèmia és un problema global que requerirà una solució global, per tant el Govern no té altra funció que esperar al fet que alguna potència estrangera li faciliti la vacuna. Tanmateix, les amenaces sobre el règim polític és un assumpte estrictament espanyol i per tant d’atenció absolutament prioritària. El marc mental és el mateix de sempre: la monarquia, la unitat d’Espanya i el negoci de les elits extractives són subjectes inseparables, perquè si cau un, cauen tots.

Així, la necessitat expressada pel Govern de Pedro Sánchez de controlar fins el darrer racó del territori espanyol, mobilitzant l’Exèrcit, i fins i tot ressuscitant quelcom tan obsolet com les províncies és perquè la seva principal preocupació és evitar la pèrdua d’aquest control. La inseguretat arriba a la desconfiança fins i tot amb les comunitats autònomes governades pels partits espanyols.

Observi’s que per portar a terme aquesta política tan autoritària Pedro Sánchez, que ha canviat mil vegades de posició sempre per mantenir-se, ha prescindit aquesta setmana de la majoria parlamentària que li assegurava el càrrec. En endavant, difícilment podrà comptar amb el suport d’ERC, d’EH Bildu i ja veurem què passa amb el PNB i com afecta tot plegat al si d’Unidas Podemos atès el paper de comparsa assumit pels seus líders més ben col·locats. Si Pedro Sánchez posa per davant aquesta involució, tan impròpia del Govern més progressista, és perquè ja ha descartat sobreviure amb els aliats que el van elegir president i intenta perdurar amb altres opcions.

Els partidaris a Catalunya del "quan pitjor, millor" poden pensar ara que si amb la crisi del 2008 l’independentisme va passar del 10% al 50%, ara amb la tragèdia del 2020 i tenint en compte la pèssima gestió de la crisi que fa el Govern espanyol, la independència serà quelcom irreversible. Alerta, però. Perquè l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya serveix per dignificar qualsevol indignitat. La repressió del procés sobiranista va ser el millor instrument de la monarquia, del Partit Popular i del règim per restringir drets i llibertats i tapar totes les seves misèries de corrupció. Amb les previsions que tenim i els fets que ja es van produint, no cal dubtar que ells sí que ho tornaran a fer. Això requerirà per part catalana molta reflexió i intel·ligència per no tornar a mossegar l’ham i plantejar la batalla un altre cop en el terreny més propici a l’adversari.

Jordi Barbeta
Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el diumenge 3 de maig del 2020

28 d’abril 2020

El nacionalisme del segle XXI

«Com a periodista i com a ciutadà, no estic disposat a callar quan es degrada perillosament el discurs públic i es brutalitza l'intel·lecte col·lectiu fins a l'extrem d'erosionar la raó» Aquesta frase és l’encapçalament dels tres articles que va publicar en el diari Vilaweb el periodista i director del digital, Vicent Partal, per definir intel·lectualment i políticament el terme ‘nacionalisme’ en aquestes alçades del segle XXI. S’ha escrit molt arran de la deriva que alguns partits catalans han fet aquests darrers temps cap a posicions més allunyades de les idees nacionalistes, en contraposició del postulats independentistes.

Els temes que planteja el periodista i analista polític són d’una profunditat admirable i per això ha calgut fer-ho en tres extensos capítols, on analitza els canvis que ha observat en l’independentisme, tant pel que fa a ERC com a la CUP i també a JxC. El problema no és només d'ERC sinó de l'independentisme d'esquerres en general, perquè la CUP pateix del mateix. Probablement ho fan per causes diferents però la qüestió és que han abandonat la raó última de ser independentista, si no és per ser nacionalistes. I tot això, com recorda molt bé Partal contra i en reacció al nacionalisme espanyol. O sigui, un nacionalisme d'alliberament davant un nacionalisme d'ocupació.

L’independentisme català actual és, en aquest sentit, exactament el contrari del nacionalisme espanyol i populista que prolifera també en aquests moments en tants països del continent europeu. Un populisme que, en tant que nacionalista, és també xenòfob i euroescèptic. Defensor d’una concepció de la identitat nacional com a identitat única i tancada, sempre orientada a un passat suposadament gloriós –i la majoria de vegades inexistent–. Allò que a Espanya representaria millor que ningú Vox, però també el PP i Cs, i que a França i a Itàlia representen Le Pen i Salvini.

Atesa la llargada dels tres articles, ens ha semblat adient fer-ne un resum amb les idees principals exposades per en Partal. Si algú vol llegir-los en la seva totalitat por fer-ho en els enllaços següents:


Tot seguit podeu llegir el resum de la trilogia d’en Vicent Partal:

L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme (I)

Deia Joan Fuster que «seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront». El geni de Sueca va trobar en el seu admirable rigor intel·lectual i en la seva enorme capacitat pedagògica la clau per a reduir un debat difícil, que avui ens fa perdre tant de temps, als seus termes exactes.(...)

El món s'ha capgirat i ara resulta que en comptes d'escoltar gent que en sap i proposar rutes a partir d'escoltar-los deixem que ignorants o cínics, que no sé mai on és el límit, proposen rutes que després alguns ens provaran de vendre amb teories ad hoc, molt sovint infumables. I com a exemple ací tenim aquesta cosa del no-nacionalisme, aquesta obsessió contra el nacionalisme, a la qual Esquerra Republicana tant s'ha afeccionat darrerament.(...)

Laura Rosel preguntava al president del parlament si una Catalunya independent hauria controlat millor el coronavirus. És una pregunta totalment legítima, que no té res d'estranya. És com preguntar si el PP ho hauria fet millor que el PSOE, si Oriol Junqueras ho hauria fet millor que Quim Torra o què hauria passat si en comptes de Donald Trump la presidenta dels Estats Units hagués estat Angela Merkel. Però, curiosament, la seva resposta no és dir que sí, que no o que no ho sé, sinó fer un discurs on primer diu que 'l'última cosa que demana aquesta crisi és que fem plantejaments nacionalistes', per després afirmar que el millor que li pot passar al moviment independentista és 'sobretot fugir de determinades connotacions que poden ser considerades nacionalistes' i rematar-ho dient: 'Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista.'(...)

Tota aquesta xerrameca de tebeo contra el nacionalisme (ep, contra el nacionalisme català!) ve de lluny, perquè alguns intel·lectuals d'ERC, entre els quals gent que considero amiga i amb qui m'he barallat ben de gust, tenen el mal costum de fer el seu treball a la inversa. En comptes d'analitzar el món o el país per ajudar la gent a entendre'l, ells treballen per a vestir les decisions pragmàtiques del comitè central, o com es digui la burocràcia pertinent, amb la visió posada sempre en la conquesta del màxim poder. Quan la lluita amb els convergents, o com es diguin ara, s'accentua, i la cosa és cíclica, com qualsevol lector amb una mínima edat recordarà bé, aleshores el mètode científic de pensament és alterat.(...)

Però la cosa té dos problemes. El primer i més important és que les diferències entre convergents i republicans, que en el passat eren més que notables, avui són, francament, de matís –qui em negarà que Pere Aragonès i Elsa Artadi podrien ser en el mateix partit, i que Carles Puigdemont i Marta Rovira també? (...) Però avui les diferències s'han escurçat tant que mig país vota els uns o els altres sense cap fidelitat a les sigles, només segons l'elecció que toca o el candidat que hi ha. I tots dos partits tenen presos polítics i exiliats, la llibertat dels quals reivindiquem sencera, sense fer matisos per la seva adscripció a aquests o aquells. (...)

I com que, malgrat allò que voldrien i necessitarien, en realitat avui ERC i Junts per Catalunya són tots uns, quan els dos partits han de barallar-se, i per desgràcia de tots nosaltres això és el que fan, els recursos que han de fer servir són per força esotèrics. N'hi ha un, un de sol, que és seriós: la renúncia a la unilateralitat o no, que és igual com dir la renúncia a la independència o no. Però aquest debat en què tant s'esforcen algunes patums d'ERC sobre si som nacionalistes o ho deixem de ser és infumable, pura estratègia adreçada a esgarrapar quatre vots als altres, encara que sigui al preu, indigne, d'abraçar-se a la campanya permanent de l'espanyolisme i treure profit del vent de cua que provoca. (...)

L'argumentari antinacionalista, ho recordareu perfectament si feu un poc memòria, ja el van fer servir per a justificar el segon tripartit, no el bo de Maragall, sinó el nefast de Montilla. I tots sabem que no els ha anat pas malament després. (...)

Mentre escric aquest primer article de la sèrie –demà més–, tinc davant quatre pedretes del mur berlinès que jo mateix vaig arrencar amb les mans el 10 de novembre de 1989, unes pedretes que solc tenir a mà al meu estudi per a no oblidar mai que en política no hi ha res, absolutament res, que no pugui passar. I, sobretot, que és millor pensar-se les coses i les conseqüències de dir-les dues voltes, cosa que em tem que no ha fet el president Torrent, abans de fer un ridícul que el perseguirà anys després, per tota l'eternitat.

 

L’ariet de l’enemic com a argument de la censura (II)


«Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes.» Torno a començar avui on començava ahir en el primer dels tres articles d'aquesta sèrie: amb Joan Fuster. (...)

Jo vaig néixer en un poblet que en plena dictadura franquista apareixia com a passablement espanyol, però jo, com molts dels meus veïns, he deixat de ser espanyol, llevat del moment dels tràmits burocràtics més imprescindibles. Aquesta és una circumstància que ha passat, segur, a molts de vosaltres. I això ha estat possible, malgrat tots els malgrats, gràcies a un llarg procés ideològic d'introspecció personal i nacional i com a resultat d'un contrast, sovint dolorós, amb la realitat del dia a dia. (...)

És que resulta que el nacionalisme no és una sola cosa que es pugui definir així de manera tancada. Depèn. Nacionalista com qui? Nacionalista com quan? Hi ha nacionalismes constructius i nacionalismes destructius i hi ha nacionalismes que han estat seqüencialment d'alliberament i opressors o viceversa. Com hi ha comunismes que han lluitat a mort per la llibertat i comunismes tirans. Com hi ha liberals preocupats pel bé comú i liberals rapinyaires. Com hi ha repúbliques on jo voldria viure i repúbliques on no voldria estar-me ni un minut.(...)

Quan Hitler va arribar al poder, Goebbels va omplir Alemanya de cartells que deien «La culpa de tot la tenen els jueus i els ciclistes». Estic segur que la majoria dels lectors ja deuen haver caigut en la trampa parada per aquell assassí que a la vegada era un geni del màrqueting. 'I per què els ciclistes?', us deveu haver preguntat molts de vosaltres sense adonar-vos que en la vostra ment aquesta operació transforma 'naturalment' i de manera automàtica els jueus en culpables. La maniobra té un paral·lel diari en les televisions espanyoles, en els debats polítics, en el paisatge cultural del país veí. La negació de l'existència del nacionalisme espanyol és la forma d'apuntar cap a nosaltres com a culpables de qualsevol mal. (...)

Es molt perillós i no és decent fer servir un argument contra l'adversari, tan independentista com tu, que al final no és cap altra cosa que la utilització de 'l'ariet de l'enemic'. No és decent ni prudent, diria jo. Egoistament prudent i tot.

En el nacionalisme, com en qualsevol altra ideologia, allò que importa és l'adjectiu i no el nom. Franco era nacionalista. I Ho Chi Minh. I Fidel Castro. Muriel Casals era nacionalista. I Salvini ho és. I ho són els xiquets de Hong Kong que s'enfronten a l'autoritarisme xinès i ho és Xi Jinping. Nacionalista era Malcolm X. I Hitler. I Stalin, que era un tros de nacionalista rus, malgrat haver nascut georgià. I ho és Putin. I Castelao i tots els irmandiños. I Mandela, que va fundar una organització 'terrorista' que es deia la Llança de la Nació. I és nacionalista la reina Isabel i tots els monarques de totes les monarquies. Nacionalistes són les dones kurdes que lluiten a Llevant i també els soldats de l'Irac als quals s'enfronten. I els republicans irlandesos. I la presidenta del Taiwan que ha estat un cas d'èxit a l'hora de frenar la pandèmia. Nacionalista és José Mujica i ho és Lula. I ho són també Bolsanaro i Trump.(...)

El 'temps de pensar' és, doncs, i per això, la clau de tots els futurs. Però això reclama el debat obert, valent i desacomplexat, del respecte a l'altre i el diàleg amb ell i no pot permetre de cap manera l'anatema propagandístic ni encara menys cap intent de censura, directa o socialitzada. I és d'això, ho vulguin entendre o no els protagonistes de la polèmica, de què tracta tot plegat.

Tornem-ho a fer (i 3)

Sóc nacionalista. De Bètera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballo per convèncer els qui m'envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent. Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l'escalf del país i moments en què et penses que tot se n'anirà per l'aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meva feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim. (...)

He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m'ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d'Almansa i que hem d'unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N'hi ha hagut en què ha semblat impossible. Però, com més temps passa, més d'acord hi estic.

I ara veig que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. Com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meves preferències o amb les meves actituds. Però no per això deixo de ser què sóc. (...)

Disculpeu-me d'haver-vos confós amb el començament d'aquest tercer article de la sèrie que he publicat tot aquest cap de setmana. (L'absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme i L'ariet de l'enemic com a argument de la censura). Perquè tot això que heu llegit fins ací és l'editorial de VilaWeb, sí. Però el del 7 de novembre de 2006. De fa trets anys i mig. I suposo que deveu estar d'acord amb mi que l'hauria pogut escriure avui. És a partir d'aquesta confusió interessada, doncs, que m'agradaria de rematar aquests tres articles.

L'editorial que acabeu de llegir va ser escrit només de saber-se que ERC, després de les eleccions del 2006, refusava un pacte amb Convergència i Unió per a un govern nacionalista i donava pas, així, al tripartit d'esquerres presidit per José Montilla. El PSC acabava de matar políticament el president Maragall. Però, malgrat això, malgrat que els partits de govern havien perdut escons i malgrat que ERC havia estat expulsada mesos abans del govern per haver votat no a la retallada de l'estatut a Madrid, sorprenentment, en poques hores es va negociar la formació d'aquell govern. El record dels anys nefasts del segon tripartit és prou nítid per a no reclamar més explicacions. Tot i que els anti-ERC militants també haurien de recordar, per emmarcar ajustadament els fets, que anys abans Jordi Pujol havia refusat amb insistència les propostes de pacte dels republicans, i les havia refusades per abraçar-se al PP en aquell infame acord que se'n va dir del Majestic. (...)

El trencament entre ERC i CiU que hi hagués arran del segon tripartit feia preveure que el nacionalisme, l'independentisme, no alçaria el cap en dècades. Dividits, enfrontats, insultant-se els uns als altres, amenaçant-se i agredint-se... La tensió era insuportable i a Madrid, bé us en deveu recordar, se sentien tan segurs que no varen saber veure el xàfec que els venia a sobre. Tres anys després d'aquell editorial, el 13 de setembre de 2009, mentre encara governava Montilla, a Arenys de Munt, un grupet de gent va organitzar una consulta popular. Aquell mateix dia, allà mateix, Pugès i Strubell van imaginar una cosa que es diria Assemblea Nacional Catalana, que no es faria realitat fins el 25 de maig de 2011. I entremig, el 27 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la sentència contra l'estatut i el carrer es va omplir d'estelades. (...)

La resta de la història ja la sabeu. El camí va ser complicat però tots junts vam arribar al primer d'octubre de 2017 i vint-i-sis dies després, a les 15.27 de la vesprada, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, el Parlament de Catalunya va votar la declaració d'independència. Vist a partir del desencís amarg i profund que jo mateix reflectia el 2006, des d'aquella manca total de perspectiva que m'ofegava, allò que vam arribar a fer el 2017 ens explica una cosa essencial que és la que vull remarcar avui: que si ho volem, podem. (...)

Aquesta sèrie de tres articles la vaig començar per culpa de la indignació intel·lectual que em van causar unes declaracions del Molt Honorable president Roger Torrent, probablement l'arquetip més arquetípic, amb el conseller Buch, d'aquesta classe política que no ens durà mai enlloc. A l'article d'ahir vaig canviar de registre per a deixar clars alguns conceptes teòrics necessaris i bàsics, perquè estic convençut que hi ha coses que no poden ser rebregades impunement sense que això afecte la qualitat del projecte col·lectiu. Em semblava imprescindible. Avui us demano que em deixeu tornar a canviar de registre i baixar, finalment, a terra.

Tres anys després, és evident que l'estratègia del 'govern efectiu' és un fracàs complet, malgrat la bona voluntat posada pel president Torra i uns quants més. Tres anys després, és evident que el Consell per la República no ha funcionat i que el president Puigdemont, per la raó que sigui, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d'assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seves mans. Tres anys després, el món que s'aplega entorn de Junts per Catalunya continua sense atrevir-se a trencar definitivament amb les restes de la pitjor Convergència i consent, per activa o per passiva, aberracions com el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Tres anys després, ERC fuig cames ajudeu-me del nacionalisme i la unilateralitat, fuig, encara que ells no vulguin saber-ho, de la independència, somiant ser el PSC S.A. del nostre futur. I han encimbellat un personatge, Gabriel Rufián, prou irresponsables per a fer broma amb 155 monedes enmig del moment més difícil. (...)

Tot això és veritat i desespera. Però, ep!, tres anys després també han passat, passen i passaran coses molt més importants i extraordinàries que no hauríem de perdre de vista.

Com ara que l'envit català del 2017 ha deixat Espanya feta miques i Pedro Sánchez l'arrossega ara cap al pou més profund que puguem imaginar. I a més s'hi enduu els comuns i tota la seva demagògia hipòcrita. Tres anys després, la pandèmia del coronavirus i la mala gestió de Madrid ha posat més que mai en relleu la urgència de construir una república pròpia independent com a única manera sensata de bastir a curt termini un país millor per a tots. I tres anys després, confinats i tot, no tinc cap dubte que als carrers continua havent-hi la gent necessària per a fer possible la revolució, dels conceptes, de les prioritats, de la vida, que tan urgentment ens cal ara. (...)

Els dies, setmanes i mesos que vénen ara no seran fàcils. Però no ho era tampoc aquell 2006 i bé ho vàrem saber resoldre, no? Algú pot opinar que la història no és cíclica ni es repeteix. No necessàriament. Però no crec que cap de vosaltres pugui defensar honradament que aquest país avui està menys preparat per a la independència, i per a defensar-la, que el 2017 i encara menys que el 2006. Ni que està menys disposat a canviar-ho tot ara, quan, després d’haver vist la cara real del sistema gràcies a la pandèmia, més gent que mai ha entès que no n’hi haurà prou de canviar de bandera i d’himne. Que la independència vol dir crear una nova societat. (...)

Però hi afegeixo immediatament que, dit això, he après, vaig aprendre del 2006 al 2017, que la gent, el carrer, és capaç d'inventar-se nous actors o fins i tot de portar els vells pel camí correcte. Si deixa de pensar que els necessita i reclama de manera audaç el seu protagonisme en la història. Amb el seu vot, sí. Però també, i diria que sobretot, amb els seus peus –a mi, un vell internacionalista militant com sóc, sempre m'agrada recordar que a l'antiga RDA, quan aquella societat lluitava per l'impossible de tombar el mur, d'anar a una manifestació en deien 'votar amb els peus'. Tornem-ho a fer.

Vicent Partal
Periodista

Articles publicats en el digital  Vilaweb  els dies 24, 25 i 26 d’abril del 2020.