Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




11 de maig 2021

El Consell per la República no és l’escull

Tot apunta que les negociacions de JxC amb ERC per la formació d’un govern de la Generalitat netament independentista s’han trencat aquest cap de setmana. Els republicans han decidit encetar immediatament les converses per sumar els suports necessaris per aconseguir investir Pere Aragonès. La formació liderada per Puigdemont no dóna per garantits els 4 vots necessaris i amaga amb la repetició electoral. Els comuns han explicitat la seva intenció d'entrar dins l'executiu i demana al PSC que cedeixin els seus vots. Els socialistes descarten, de moment, aquesta possibilitat i insten a ERC a parlar.

Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.

Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.

Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.

L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.

La migdiada de Lluís Llach

No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.

Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.

Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.

No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?

Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.

Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.

Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.

Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.

Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...

Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.

Àngels Martínez Castells

Doctora en Ciències Econòmiques

 

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dilluns 10 de maig del 2021.

06 de maig 2021

Jordi Cuixart i l’indult

La Sala Segona del Tribunal Suprem, en una decisió que no és habitual, ha donat un termini de cinc dies a les defenses dels presos polítics catalans perquè presentessin un escrit amb el seu posicionament sobre el perdó abans d'emetre l'informe sobre si és procedent o no concedir l'indult. Si considerem que l’indult és una mesura de gràcia que concedeix el govern de torn i que suposa el perdó de la pena, però que la persona indultada segueix essent culpable dels delictes pels quals estava empresonat, no és estrany que la reacció de la majoria dels presos ha estat el rebuig d’aquesta prerrogativa que ara es treu de màniga el jutge Marchena, no s’acaba de veure amb quines intencions.

L'independentisme faria bé de rebutjar tots aquests indults i posar com una exigència irrenunciable l'amnistia i al mateix temps condicionar la legislatura a Madrid en el que seria també una manera d'interpretar els resultats de passat 14 de febrer. La forma en què el govern de Pedro Sánchez està jugant amb l'indult als presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem a més d'un centenar d'anys de reclusió, és una absoluta canallada només a l'altura d'un polític que ha fet de l'incompliment permanent de tots els seus acords la guia per avançar en l'esfera pública. El fet que l'indult sigui una gràcia del govern de torn no li dóna dret a embolicar permanentment la troca amb aquesta qüestió i posar-la enmig del debat polític com un esquer quan li interessa i retirar-la quan ja no ho necessita. Només faltava ara que el Suprem hi posi cullerada i exigeixi als presos que diguin si accepten l’indult i per tant si reconeixen la seva culpa. És una humiliació més de la justícia espanyola que vol l’independentisme agenollat i vençut, demanant perdó per tota l’eternitat.

El primer a respondre a aquest nou estirabot del jutge Marchena va ser Cuixart que va deixar clar que no demanaria perdó i que no volia l'indult. El president d'Òmnium, condemnat a nou anys per un delicte de sedició, ha deixat clar que rebutja l'indult i que la seva "prioritat com a pres polític no és sortir de la presó" sinó la resolució del conflicte polític a través de l'amnistia "com a solució col·lectiva", i no pas per la via de l'indult que considera una "solució individual". El posicionament de Cuixart durant el judici de l'1-O i especialment en el torn d'última paraula, ja va deixar clar que no es penedia dels fets, que ho tornaria a fer i que tornaria a fer crides a la mobilització ciutadana "pacífica, democràtica i permanent". És públic i notori que Cuixart manté aquest posicionament i continua lluitant per l'exercici i defensa dels drets fonamentals.

La versió internacional de The New York Times ha publicat aquesta setmana un interessant reportatge sobre Jordi Cuixart titulat “Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.” El diari repassa la trajectòria i la situació del president d’Òmnium Cultural, empresonat a Lledoners amb una condemna de nou anys per sedició. El reportatge el signa el periodista Nicholas Casey, cap de l’oficina de Madrid d’aquest prestigiós rotatiu, que cobreix Espanya, Portugal i el Marroc i que va passar una dècada com a corresponsal estranger a Amèrica Llatina i l'Orient Mitjà, des d’on va escriure sobre política nacional durant la campanya presidencial dels Estats Units del 2020. El periodista insisteix que, fins i tot enmig d’una pandèmia, la figura de Cuixart i la resta de presos polítics és un “problema polític” per a l’estat espanyol. Recorda que diverses organitzacions de defensa dels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch, s’han pronunciat contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Si voleu llegir el reportatge del The New York Times, traduït al català podeu fer-ho tot seguit.

Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.

Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d’estar a la presó en absolut.

Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d’Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya. Però el seu president, Jordi Cuixart, no podem trobar-lo dins aquesta seu: des de fa tres anys i mig viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya. Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d’Europa. "Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart en una tarda recent, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió en gran part han mort. El soroll de les cassoles picant als balcons, que havia estat un element del moviment, poques vegades s’escolta de nit ara a Barcelona. Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, estan detinguts només per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol ─i per a Europa en general─ també s’han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d’hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món. Rússia va citar aquest any els presoners catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d' Aleksei A.Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units citen els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments com una forma d'intimidació política. Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya n’és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir demanar comptes a Hongria i Polònia davant la UE. alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Els empresonaments provenen d’un conflicte de llarga durada, encara sense resoldre, sobre identitat, llengua i qui és que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de ciutadans a la frontera amb França. El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van atacar i ferir alguns votants. Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida per la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar, malgrat tot, la independència i només va suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol. En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes havien fugit cap a Bèlgica.

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit persones més a entre nou i tretze anys de presó després de condemnar-los per sedició. "Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart. Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA, que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord. “No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei”, va dir la senyora González Laya en una entrevista. “La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No " va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que modificaria les seves lleis de sedició, cosa que és admetre en realitat que s’havia produït un error amb l’empresonament dels líders separatistes. El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'una entitat cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'empenta del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits. "Per a nosaltres, això ens ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir. Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d’Espanya el 2017 a Bèlgica, on milita al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d’Òmnium, l’organització cultural que el senyor Cuixart continua dirigint. Va ser fundada el 1961 per un grup d’empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l’ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i l’entitat va passar a la clandestinitat. Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura. Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom en català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en els documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans. "Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser apropat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d’una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus debats literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades. De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una de pròpia. Després que el seu perfil d’empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

L’entitat s’havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari a les nits de Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i que lliurava el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català. Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent. "Ser català és més que una llengua i un sentiment", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et fa ser català"

El 2010, els tribunals espanyols van anul·lar part de l’Estatut que atorgava amplis poders d'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament autonòmic. Aquest moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al país. Aviat, el Parlament discutia una moció per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni extremista dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s’havia convertit en el president d’Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s’hagués adherit a l’empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història. El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d’independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s’hi organitzaven els plans de votació. Però una gegantina manifestació va envoltar la seu del ministeri.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Ambdós líders van establir passadissos entre la multitud perquè els agents poguessin entrar a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que actués amb violència seria un "traïdor". A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se’l veu dalt d’un vehicle demanant que la multitud es dispersi. Malgrat alguns crits en contra dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després se'n va anar a dormir.

La votació es va celebrar el mes següent enmig de la repressió. Però el senyor Cuixart,  recordant un acte anterior de desobediència civil que no li van portar conseqüències, després d’haver esquivat el servei militar quan era jove. Aquesta vegada també va pensar que tenia poc a témer. Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d’Espanya. Aquests càrrecs draconians d’activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s’havien utilitzat poques vegades en un país. "Vaig haver de buscar què era fins i tot la sedició", va dir Cuixart.

Ara, el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i on estant tancats traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van provocar ells mateixos. "No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que el desafiament independentista encara dividia les llars espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no puc parlar".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. Ha de ser Espanya qui ha de canviar, va dir, no ell. "En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Va afegir: “Eliminar-me? No poden".

Nicholas Casey.

Periodista

P.S. Correcció: En una versió anterior d'aquest article es descriu de forma incorrecta  les altres vuit persones que foren empresonades per sedició juntament amb el Sr. Cuixart. No totes eren homes. Van ser empresonats sis homes més i també dues dones.

Article publicat al diari The New York Times el dimarts 4 de maig del 2021


22 d’abril 2021

Justícia o venjança?

La vigília de Sant Jordi i de la Festa del Llibre, el jutjat de vigilància penitenciària número 5 de Catalunya ha aprovat la proposta de la junta de tractament de Lledoners de concedir un permís de tres dies als polítics independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Raül Romeva. La fiscalia s’havia oposat a la concessió d’aquest permís per trobar-lo “prematur, injustificat, per falta d’assumpció dels fets delictius, i absència de penediment”, o sigui per pensar diferentment i mantenir les seves opinions. Això que pot semblar d’entrada una bona notícia, si ho analitzem degudament, no deixa de ser una passa més en aquesta venjança en què s’ha convertit l’empresonament dels nostres presos polítics.

Aquest mes s’han complert tres anys i mig de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i els altres set presos i preses polítics i des de llavors han sofert un munt de decisions judicials contradictòries que els sotmet a un sofriment d’entrades i sortides de presó incontrolables, que els porta a no saber mai quan els arribarà el tercer grau, l’indult o tal vegada l’amnistia. D’altra banda el PSOE ni tan sols ha permès la tramitació i debat de la llei d’amnistia, i la Fiscalia, ara comandada per l’exministra socialista de Justícia, actua amb la mateixa agressivitat contra qualsevol tímida millora de la situació de les preses i els presos polítics catalans. La tan anunciada reforma del delicte de sedició, que segons En Comú Podem havia de ser la solució a la situació de presos i exiliats, no acaba d’arribar mai. La tramitació dels indults s’allarga en el temps. Tant, que si mai arriben, tindran un valor polític molt devaluat: és evident que un indult després de quatre anys de presó no té res a veure, políticament, amb un indult ràpid com els que han concedit en el passat els governs espanyols quan els ha interessat.

Per això cal fer esment del debat obert a Catalunya arran de la posició dels presos i preses polítiques, on es discuteix si aquesta situació es pot considerar fruit de la justícia —com acompliment de la sentència del Tribunal Suprem— o d'una venjança contra una gent que va gosar desafiar l'Estat i amb això donar-los un escarment de per vida. L'Estat busca el càstig, no la solució, i això no deixa de ser una venjança, per molt justa que aquesta sigui aparentment, i la venjança continua sent roí quan roïns són els motius que la provoquen, per molt que els denunciem una vegada i una altra. L'estat espanyol, que s'ha vist desautoritzat per la justícia europea amb el cas de la condemna a Arnaldo Otegui, hauria de recordar que Amnistia Internacional ha denunciat que "els drets a la llibertat d'expressió i de reunió pacífiques estan amenaçats a l'estat espanyol". I és que Amnistia Internacional considera que l'estat espanyol "trepitja els drets dels Jordis a la llibertat d'expressió i reunió pacífica" i per això mateix, ja fa temps que va demanar l'alliberament "immediat" de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez.

A la vista d’aquestes actuacions de la justícia espanyola i del “Gobierno” més ‘progressista’ que ha tingut Espanya en molts anys, potser haurem de donar la raó al sociòleg Salvador Cardús, quan afirma que “els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia”. Aquesta asseveració la va fer en una interessant entrevista que va concedir al diari digital elNacional i en la que analitza l’actual situació política, amb un govern en funcions, una independència dividida, un procés aturat i una ciutadania desanimada i esporuguida. Llegiu si voleu l’entrevista completa tot seguit.

Entrevista a Salvador Cardús 

En un moment en què tant els partits independentistes com la societat civil es troben més desactivats que mai, el sociòleg, periodista, escriptor i doctor en Ciències Econòmiques, Salvador Cardús, contesta a les preguntes que li formula el digital ElNacional.cat  a la UAB, d'on és professor, per analitzar com s'ha arribat a aquest escenari només tres anys després de tenir la independència a tocar i quines podrien ser les claus perquè el procés es reactivi.

Ja fa més de tres anys del punt àlgid del procés. Com es pot haver passat de fer sortir milions de persones al carrer per defensar una DUI a aquest escenari de desànim?

Hi ha diverses explicacions perquè les coses no són mai planes. El factor més obvi és el de la repressió. Hi ha un marc de repressió fortíssim que no només afecta els que són a la presó o a l’exili, sinó que afecta tota la gent que té una certa amenaça de ser jutjada o empresonada. I després hi ha tot un altre món que el que té és por. Hi ha reunions en què la gent amaga el mòbil perquè té por de ser escoltada. Hi ha molts funcionaris que senten que estan vigilats per segons quines decisions prenen, com és l’autorització de despeses. També professors d’universitat. Nosaltres sabem que segons quina és la teva posició pública en relació a la independència pots tenir problemes a l’hora de participar en un concurs per ser escollit professor o perquè et publiquin un article en una revista científica. Fins i tot hi ha professors que aconsellen els seus alumnes que no facin treballs de final de grau de certs temes perquè poden ser massa delicats. La censura arriba fins aquí. Tota aquesta repressió explica molt bé el col·lapse del moviment. Si a això hi afegeixes les dificultats de la Covid per mobilitzar-se, llavors tens les dues principals causes que expliquen que el carrer no estigui disponible: que era l’espai principal de pressió a les forces polítiques.

Vostè ha sentit personalment l’amenaça de la repressió, per la seva posició pública sobre la independència?

Sí. Em sembla que no puc donar detalls però l’he sentit molt directament. Jo m’he passat una setmana sense dormir per culpa d’aquestes situacions. Ja no parlo de no parlar de certes coses per telèfon perquè no saps si tu o l’altre interlocutor està sent escoltat ni de les reunions que es fan amb el mòbil apagat. Parlo de situacions personals molt més compromeses que m’han inquietat molt. Perquè encara que no hagis fet cap altre mal que estar compromès amb la independència saps que té riscos i pateixes per la família i el patrimoni. Si tens una casa o l’estàs acabant de pagar i te la treuen et posen en un problema familiar.

Aquest desànim que s’ha traduït en desmobilització s’ha accentuat molt amb la Covid però podríem dir que abans ja hi havia un descens. Hi ha altres causes?

Evidentment, aquests processos tenen els seus moments de clímax, els ‘momentums’ o diga-li com vulguis, sobretot quan hi ha un objectiu molt clar com era el referèndum, que és capaç de tensar tota la societat i mobilitzar-la. De fet, aquesta tensió va ser per totes dues bandes, per això ‘Ciudadanos’ va ser capaç de ser el partit més votat, perquè aquesta tensió va forçar la banda unionista. Després d’aquelles eleccions, tota la gestió partidista o parlamentària del que va ser l’1-O va provocar desconcert i, a la llarga, desànim. Es va gestionar molt malament. No es va mantenir un discurs propi. A partir de les eleccions del 21-D l’independentisme assumeix el relat de l’adversari. Si fins aquell moment qui tenia la iniciativa i controlava el relat era l’independentisme, qui va començar a controlar-lo llavors va ser l’adversari.

Un exemple és que l’independentisme ha assumit que va actuar de manera unilateral. Això és un parany. Qui va actuar unilateralment va ser l’Estat. Fins i tot, pocs dies abans del referèndum, el president Puigdemont encara oferia la possibilitat d’aturar-ho tot si era possible fer un referèndum dialogat. Amb això s'ha assumit també una certa idea de irresponsabilitat o de manca de diàleg. I això és mentida, no va anar així. I podríem trobar molts altres termes assumits ingènuament per l’independentisme, però que realment formava part del relat de l’adversari. Dubto que hi hagi gaires independentistes que hagin decidit que val la pena deixar-ho córrer des del punt de vista de l’objectiu final, però sí que n’hi ha una bona colla que han pensat que cal esperar temps millors.

L'independentisme ha assumit el relat de l’Estat de dalt cap a baix o al revés?

Fonamental ha estat de dalt cap a baix. Tampoc és una qüestió de fer judicis fàcils perquè tot era molt complicat però una part de l’independentisme organitzat s’ha deixat enredar i ha assumit amb molta facilitat aquest discurs. Calia una actitud molt més sòlida per tal de no assumir amb tanta docilitat aquest discurs que venia de l’Estat repressor. No s’ha actuat amb la intel·ligència que calia. És molt fàcil dir-ho, que no s'entengui com una crítica directa perquè entenc les dificultats i si jo mateix hagués estat en posicions de responsabilitat no sé què hauria fet o com hauria reaccionat.

Ha escrit i dit molts cops que l’Estat mai acceptarà un referèndum pactat. Igualment hi ha molts dirigents independentistes de diferents partits que segueixen insistint en aquesta idea. Creu que ho saben que és impossible?

No ho sé perquè no hi he parlat. Jo no és que sigui molt savi però que l’Estat no acceptarà un referèndum és una cosa que va a missa perquè acceptar-lo ─amb independència del resultat─ és una acció kamikaze des del punt de vista del nacionalisme espanyol. Ni que sigui un referèndum a tot l’Estat com diuen alguns. A què no ho faran mai? No hi ha un projecte federal espanyol que pugui entendre que hi ha diferents parts i que el que cal és aconseguir un acord entre diferents actors. No ho conceben d’aquesta manera. El nacionalisme espanyol entén Espanya com una unitat indissoluble i homogènia i això té conseqüències en com entenen, per exemple, la diversitat lingüística.

Llavors, es pot seguir demanant un referèndum pactat?

Com estratègia política per posar en dificultats l’adversari o fer obvi, ja no cap a Espanya sinó també cap a Catalunya, que aquell dret a decidir que vam creure que teníem no el tenim, doncs em sembla útil. És a dir, des d’una estratègia de confrontació per fer obvi que no serà possible la manera és seguir-ho demanant. Això val pel referèndum però també per l’amnistia o els indults. Potser amb els indults podríem dubtar-ho però hauria de ser en una situació de coacció i força política que no tenim. Però l’amnistia no la donaran mai, mai, mai. Els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia que no hi hagi més remei que donar-los un permís perquè ja portaran molt temps de condemna complerta. Si algú creu de veritat que hi haurà una amnistia o un referèndum pactat, en fi, no vull fer d'endeví però d’aquí a vint anys en tornem a parlar si encara soc viu, i que m’expliquin si hem avançat per aquest camí.

Una idea que ha escrit algun cop és que als partits independentistes els hi podria haver passat el mateix que als partits socialistes (als quals costa de reconèixer com a tals). Aquest demanar un ‘referèndum impossible’ formaria part d’aquest procés?

Jo crec que en aquests moments els partits no saben què fer. Cap. Uns ja ho expliciten i parlen de la taula de diàleg i d’ampliar la base, que és tirar pilotes endavant perquè probablement no veuen quina estratègia és l’eficaç per avançar cap a la independència. Quan es parla de fer un Govern eficaç amb l’excusa de la Covid i dialogar amb l’Estat fins on es pugui és anar tirant la pilota endavant. Ho entenc perquè si no saps què has de fer doncs tires la pilota endavant; tampoc pots llançar la tovallola. Els qui pensen que sí que hi ha d’haver confrontació tampoc precisen res. Més enllà d’alguna gestualitat o d’un discurs més contundent no hi ha cap acció eficaç. Jo entenc que davant de pressions com les dels poders econòmics, un polític ha de gestionar la realitat que és complexa. Comprenc molt bé les limitacions, però llavors el que demanaria és que siguem molt més clars i reconeguem quina és aquesta situació de manca de recorregut i que no sabem com afrontar-ho. Aquesta és la situació dels partits, amb més o menys dissimulació i més o menys mantenint les formes. Inclosa la CUP, no cal dir-ho, als qui sorprenentment a vegades tampoc no els reconeixes amb certs posicionaments després de la radicalitat que havien arribat a mostrar. Aquí ningú sap com sortir-se’n. I en la mesura que el carrer està confinat i els partits no senten la seva pressió, això és una situació d’impàs o paràlisi. Abans del referèndum ja vaig dir que el risc més gran que teníem era anar a parar a un llimb.

Creu que això farà que la gent deixi de votar-los?

No, perquè quan vas a comprar al súper i vols una pizza i tens gana, potser no tenen la que tu volies però acabes agafant l’altra perquè tens gana. Quan vénen eleccions els independentistes van a votar independentista i depenent de l’oferta que hi ha trien el que més els agrada o el que menys els desagrada. La decisió de vot és també molt complexa. A vegades la gent vota en contra, perquè no passi no sé quina cosa. Som capaços de votar amb càlcul, de manera tàctica. Que al mercat no hi hagi l’oferta convincent que un voldria no vol dir que deixis de menjar perquè tens gana. Pot ser que hi hagi més o menys participació o un cert desengany en alguns sectors, però el cert és que fins ara s’ha seguit mantenint la majoria, i encara més aquesta vegada superant el 50%. Abans de les eleccions semblava que si se superava aquest 50% ja ho teníem tot i que la veritat és que no tenim res. Ni que tinguéssim un 80% a favor de la independència a Madrid seguirien dient que això no serveix per a res. Aquest 14-F ha anat a votar menys gent per molts factors: la precipitació de les eleccions, la Covid, potser un punt de desengany. Però és molt fàcil dir que s’han perdut 600.000 votants perquè estan desenganyats. Cal tenir en compte que hi ha gent gran, gent que tenia por, ara tampoc hi ha la impressió que t’hi vagi la vida (com a l’1-O). En unes eleccions al Parlament tampoc vas a votar ‘independència sí’ o ‘independència no’. Vas a votar un Govern, i per tant les consideracions sobre qui podria governar també són importants.

De tot això sembla que l’independentisme hagi decidit primar la protecció de l’autogovern.

El que passa és que l’autogovern està desprotegit. Amb això també ens prenem nosaltres mateixos el pèl. Des que es va aplicar l’article 155 les coses ja no han tornat a ser el que eren. I el que ara hem vist és que quan ens pensàvem que eren el que eren, tampoc ho eren. Des de Tarradellas, amb Pujol, Maragall i Montilla, tots aquests presidents han jugat a fer veure que tenien un poder que no tenien. Moltes vegades es simulava capacitat de decisió que no tenien. Per exemple, a Pujol ja li anava bé que les protestes sobre coses que es decidien a Madrid es fessin a Sant Jaume, perquè semblava que el Govern de la Generalitat tingués molta capacitat de decisió. Després del 155 sabem que el poder autonòmic era molt poca cosa. D’aquí neix tot el moviment independentista com el coneixem ara, no aquell independentisme polític inicial. La Covid ha servit per fer clara una cosa: que aquí no hi pintem res. Podem decidir on posem les vacunes: si al camp del Barça, al CAP del barri o si venim a fer cribratges aquí a la UAB, però això no és governar.

Una altra idea seva és que s’utilitzen molts eufemismes per evitar la confrontació amb l’Estat. Entenc que tant a nivell de partits com de la gent.

Sí, això forma part d’allò que dèiem del relat, de la dificultat de no ser clars.

Això va començar amb el dret a decidir.

De fet confesso que hi tinc una relació contradictòria perquè reconec la intel·ligència i sobretot l’eficàcia d’un terme com el dret a decidir. Quan això va començar el 2005 amb la Plataforma pel Dret a Decidir, si aquesta entitat hagués parlat del dret a l’autodeterminació hauríem quedat encallats. Perquè aleshores et surten tots els savis i tots els juristes i et diuen que això només és per la descolonització de països africans i asiàtics. A vegades aquesta mena de formulacions eufemístiques et permeten avançar. No sé si amb tota la racionalitat del món hauríem aconseguit sortir d’aquell autonomisme el 2006, per exemple. Ara ja podem parlar de dret a l’autodeterminació i a més a més tenim l’avantatge que el Canadà ja l’ha reconegut i no ens podran dir que això només és per processos colonials. És un recorregut i també ho hem de mirar des d’aquesta perspectiva històrica.

Més enllà del cas concret del dret a l’autodeterminació, per què des de Catalunya s’ha volgut evitar sempre la confrontació?

Hi ha una raó fàcil de dir i és que a ningú li agrada anar de derrota en derrota. Fins i tot l’1-O, que semblava que el podríem guanyar, ni que fos simbòlic, i de fet el vam guanyar. No m’imaginava que la repressió seria tan bèstia. Es van equivocar amb aquell gest repressiu tot i que no els ha passat factura, però en aquell moment el van estar a punt de pagar car. Ara, la situació és diferent.

Això és a causa de la superioritat de l’Estat, tant econòmica com militar, com el mateix fet que és un Estat. Però això també ha passat en altres processos d’independència i aquí sembla que es vulgui accentuar molt el fet que som més petits.

També hem de tenir en compte que som una societat benestant i, per tant, la capacitat d’assumir riscos és limitada. Hi ha una cosa que els economistes en diuen ‘aversió al risc’, que és una cosa que està molt estudiada. Per exemple quan vas a comprar una maquineta d'afaitar i encara que tu sempre has comprat Gillette veus que hi ha una nova marca que et regalen la primera perquè la provis. I aleshores has de decidir quina compres. Una és gratis però i el risc? Aquesta aversió al risc que és molt pròpia dels humans està molt estudiada. Si tu en un enfrontament amb l’Estat hi tens poc a perdre doncs t’hi enfrontes. Si en aquest enfrontament no està tan clar el guany, l’aversió al risc és més alta. Podríem dir que l’aversió al risc dels catalans en un enfrontament amb l’Estat és molt gran. Perquè a més ens han advertit que CaixaBank i el Banc Sabadell se n’anirien. I que ens quedaríem volant per l’espai interestel·lar. I que ens farien fora d’Europa. Tot i que no és veritat perquè en un món global això no va així. Però han jugat molt a incrementar la sensació de risc, especialment pel fet que som una societat benestant que té molt a perdre si s’enfrontés amb l’Estat.

Hi ha un altre concepte per definir això que ve de la psicologia: la indefensió apresa. Als circs, als elefants, perquè no s’escapin quan són petits, els lliguen amb una anella al peu amb una estaca. Quan porten l’anella saben que no es poden escapar. Quan són grans només posant-los l’anella al peu ja no s’escapen. Hi ha un aprenentatge que fa que aprenguis a ser un esclau. Això també val per a les persones, que aprenem a obeir i els catalans ho hem après i hem entrat en aquesta psicologia de pensar: ‘Això és impossible’. Quantes vegades s’ha dit que ja ens agradaria ser independents, però no és possible? I aquest ‘però no és possible’ és el que fa impossible la independència. Si tot això ho havíem superat en els anys de procés i ens havíem defensat d’aquesta indefensió apresa, en aquests moments la majoria de discursos mediàtics t’estan dient: ‘No és que no siguem independentistes, però de moment no és possible, agafem l’autonomia i mirem de governar el millor possible’. El president Torra va ser víctima d’això. Se’l va desmerèixer perquè posava en evidència les intencions d’aquest discurs.

Una altra idea que ha expressat és que la política i un conflicte com aquest és qüestió de força, no de raó o drets. Sé que no li toca perquè és feina de la classe política però quin hauria de ser el full de ruta independentista?

Si ho sabés no sé si te l’explicaria perquè no seria aquí sinó mirant de portar-ho a terme. Jo crec que la força no és només una força bruta d’exèrcit o policia, al contrari. A vegades és més una qüestió de força simbòlica, de capacitat de generar discurs i relat. Per a això no necessites una policia sinó intel·ligència i una mínima estructura organitzativa. Soc molt partidari de coses que havíem fet en el seu moment i amb les quals m’hi havia compromès personalment, que són petits instruments que contribueixen al canvi de discurs. Per exemple vam fer una App que et deia en temps real els diners que se n’anaven a Madrid i no tornaven. També ens vam inventar eslògans no antiespanyols i proeuropeus per a les manifestacions que van funcionar. No dic que això ens porti a la independència. No soc tan ingenu. Però en la lògica de recuperar la iniciativa i el discurs hi ha moltes coses per fer. I si recuperem el relat, recuperem el carrer en el moment oportú i som capaços de fer les coses que s’havien fet fa uns anys, crec que sí que és possible tornar a engegar el procés allà on l’hem deixat. Que des de l’independentisme s’hagi fet aquesta crítica tan cruel del procés amb termes com el ‘processisme’ o els ‘processistes’ em costa molt d’entendre. És clar que va ser un procés, i va ser un procés impressionant de transformació en les majories polítiques. Que aquest procés queda frustrat? D’acord, però és clar, ¿com ho volíem fer si no era a través d’un procés de transformació gradual de l’adhesió dels catalans a la voluntat d’independència? Nosaltres mateixos ens hem tirat pedres a la teulada de manera insensata, frívola i gratuïta que han contribuït a aquesta desmoralització. Jo crec que no és difícil recuperar l’atenció i la dinàmica transformadora. Ja es farà. És veritat que hem d’esperar a la tardor. Probablement es podrà recuperar el carrer quan estiguem tots vacunats. Pel que fa als partits, no crec que puguem esperar que estiguin estirant, sinó que els haurem d’estirar. Els qui es van moure van ser els partits per la pressió popular. Hem de tornar a aquest tipus de lògica perquè els partits tenen altres urgències.

Però això ja va passar el 2017 i els partits no van culminar l’embat amb l’Estat. El resultat no serà el mateix?

No diria que s’hagi de fer exactament el mateix. No s’ha de tornar a fer un referèndum com aquell. Ja el vam fer i el vam guanyar. Cal aprendre del que va passar. Veure què va fallar i per què allò va quedar frustrat. Alguns pensàvem que encara no era el moment de fer el referèndum i potser en aquest cas la pressió popular es va precipitar i va forçar els polítics a fer-lo. Potser hauríem d’haver esperat uns mesos més a tenir garantides algunes coses i tenir unes bases més sòlides per poder-hi fer front. Però en tot cas el que va passar va ser una bona experiència. Mai hauria pensat que hi hauria tota aquesta repressió. Com són processos que no els has fet mai i dels quals no tens referents, doncs m’equivocava molt. El que hauríem de fer ara és també a partir del reconeixement dels errors i les ingenuïtats. Per tant, fer el mateix? No, s’han de fer coses diferents, però la dinàmica ha de ser de fora cap endins, o de baix cap a dalt. Però necessitem la lògica institucional perquè necessitem els partits i el Govern. Ara bé, ells han de sentir la pressió i que ens tenen al clatell perquè no els deixem estovar-se.

Marc González

Periodista 

Entrevista feta a Bellaterra i publicada el diumenge 18 d'abril del 202

15 d’abril 2021

El nou govern

Sembla que les negociacions per la formació d’un nou govern estan encallades i no s’albira una solució ràpida que ens permeti preveure quan i com es podrà investir el nou president de la Generalitat. Si visquéssim ja al país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués per altres afinitats programàtiques. Però som en un país anihilat, per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política, que també repercuteix en l’econòmica. Per això aquest endarreriment en la formació del govern posa nerviosa a molta gent, sobretot els que volien una investidura ràpida i sense cap compromís de legislatura.

La culpa d’aquest retard no és de ningú, donada la cohesió lògica en un espectre polític on l’hegemonia tampoc no és de ningú. Som nosaltres, els electors, qui votem obstinadament per l’estratègia tan catalana del ‘com més serem, més riurem’ i anem votant en funció de preferències diverses sense atorgar la direcció clara a cap dels partits que ens representen. Així estan les coses i no seria bo queixar-nos-en gaire sorollosament. No podem atribuir a les formacions polítiques embarrancades en la investidura, més responsabilitat de la que tenim nosaltres havent disposat d’aquesta manera les peces al tauler. Podem demanar-los més seny, això sí, per tal que gestionin aquest empat infinit de la millor manera possible. Pensem que seria molt pitjor no tenir cap majoria independentista amb possibilitats de pactar. Suposo que també en són conscients, d’aquest pitjor, i que per tant no cal posar-ho en joc abocant el país temeràriament a l’abisme d’unes noves eleccions.

Amb tot, les urgències no ens poden fer perdre de vista que la situació econòmica actual no la revertirem amb un nou Govern. L’espoli fiscal espanyol és el que és i així seguirà, no sabem fins quan. Tampoc la gestió de la pandèmia no experimentarà canvis amb o sense un nou Govern, ja que les vacunes ens les porten des de la Unió Europea. Un nou Govern tampoc no ens portarà una Llei Energètica, un Decret de Pobresa, una Llei de l’Habitatge, una renda mínima garantida… Ni una taula de negociació, ni molt menys una llibertat per als nostres representats polítics i socials empresonats o exiliats. Per això tant ERC com JxC saben que es necessiten i que seria difícil d’entendre que no es formés govern. Una altra cosa serà que acabi sent un bon govern, mentre continuí la guerra civil independentista, i què acabarà passant en el moment que la CUP perdi la paciència veient com la taula de negociació no aporti resultats en positiu.

Cal anotar per descomptat, que en aquesta relació entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, ningú no està exempt de culpa. Ningú no és innocent. És realment complicat, diria que impossible, discernir qui és més culpable de les pèssimes relacions entre uns i altres, que fa tant de temps que s’arrosseguen. Ara bé, com més dies sense acord passen, és evident que a poc a poc la hipòtesi que JxC faciliti un govern presidit per Aragonès sense entrar-hi va agafant cos. Entre el sector institucional perquè s’han anat mentalitzant que és, no només una manera de pressionar ERC, sinó una cosa que pot passar. Entre la resta, perquè els atrau, diria que els sedueix, la perspectiva de ser l’oposició a un govern d’ERC lligat de peus i mans al PSC i als Comuns. I també, és clar, perquè els delecta l’horitzó d’una legislatura curta i d’unes futures eleccions en què podria ser que JxCat passés per sobre d’ERC una altra vegada.

Admetent doncs que l’acord serà possible, no és dolent estudiar com han arribat fins aquí els partits que diuen defensar la independència. Amb quins encerts i amb quines equivocacions han encarat les negociacions per formar un govern sòlid. Això ho fa el catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, Ramon Cotarelo a l’article titulat  “Fins que la veritat ens separi”, i on afirma que la veritat és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú i reconeix que "hi ha un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí". Podeu llegir l’article esmentat tot seguit.

Fins que la veritat ens separi

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director.

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux.

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi.

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí.

Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 d’abril del 2021

08 d’abril 2021

Cal protegir el Parlament

Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts x Catalunya i membre de la mesa del Parlament, quan li van preguntar sobre la capacitat de desobeir la justícia espanyola des de la mesa, va contestar «Què és més eficaç per desgastar l’estat espanyol? ¿Denunciar això o deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?» El jurista ficat en política es referia a si valia la pena jugar-se-la per aprovar una declaració contra la monarquia o a favor del dret a l’autodeterminació. Cuevillas considerava que no, que calia triar bé les batalles jurídiques contra l’Estat. Aquestes declaracions anaven en sentit contrari al que va anunciar la presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia que la van escollir: que res no faria callar el Parlament. Aquestes declaracions han forçat a JxC a destituir el diputat díscol de les seves funcions a la mesa del Parlament.
 
És prioritari protegir el Parlament, defensant les paraules de la presidenta Borràs quan va dir: «Aquesta legislatura encetem una nova etapa. El Parlament s’ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i ha de plantar cara a la repressió. Hauria de ser normal, que ho haguem de remarcar és el que és anormal. Cal, doncs, un esforç col•lectiu per situar la inviolabilitat parlamentària i el respecte al parlament allà on pertoca, com un dels principals actius del sistema democràtic» Per portar a cap aquesta protecció del Parlament, és urgent portar a terme la reforma del reglament en aquesta legislatura per així blindar els parlamentaris que tenen oberta alguna causa amb la justícia i que, d’acord amb la llei actual, podria comportar la suspensió de drets i deures amb l’obertura de judici oral i sense que encara hi hagi cap sentència ferma.

La substitució de Cuevillas ha obert un nou front de debat entre JxC i ERC, ja que els esquerrans i la CUP  tenen la darrera paraula sobre aquesta substitució que depèn del ple i només podrà tirar-se endavant si els altres partits independentistes de la cambra, amb els quals Junts no va aconseguir recentment tancar un acord d’investidura, hi donen el seu vistiplau. Aquestes picabaralles entre els dos partits majoritaris de l’independentisme, han donat pàbul a la possibilitat, remota però real, que JxC doni els seus vots per investir Pere Aragonès, però es negui a entrar a un govern que, en aquest cas, podria estar format en minoria per ERC, CUP i Comuns. Veurem en aquests pròxims dies, o setmanes, si les amenaces dels juntaires es concreten o bé opten finalment per formar govern amb ERC, sabent que aquest pròxim Govern de la Generalitat no serà un Govern efectiu, sinó una caricatura del poder intervinguda i dirigida per l’Estat. Sense diners, ni competències, reprimits i amenaçats, només es pot governar l’autonomia virtual que ens deixin des de Madrid.

El Doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia, Joan Ramón Resina, ha fet una anàlisi d’aquest laberint en què s’ha convertit l’actual política catalana, en un extens article titulat “Misèria i companyia”, on afirma que "L'experiència de l'oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts per Catalunya. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència". Podeu llegir l’article tot seguit.

Misèria i companyia

A Catalunya la misèria moral espanyola ja no pot sorprendre ningú, però a l’estranger encara és causa de sorpresa. N’hi ha hagut prou amb el tracte acordat a Kossove durant el partit de futbol jugat a Sevilla per a confirmar la imatge de país intolerant i estrafolari que Espanya projecta al món. Espanya és decididament diferent quan es compara amb les democràcies liberals. És un dels pocs països de la Unió Europea que extravaga de les normes de convivència, tant a l’interior com a fora, avantposant interessos difícils de confessar a la concertació de voluntats democràticament expressades. En aquest cas la causa inconfessable de l’interès a negar la realitat estatal de Kossove és la negació del dret de la minoria nacional catalana a l’autodeterminació. Previsiblement, l’estat tornarà a llençar uns quants milions en una campanya més d’España Global per reparar l’irreparable. I és que la realitat sempre acaba imposant-se a la propaganda.

Vista amb la perspectiva dels anys, la transició –oficiada bàsicament pel PSOE– fou una operació de rescat del franquisme. No sols per la llei d’amnistia i el pacte de l’oblit, sinó amb la recuperació gradual però cada vegada més evident de la praxi essencial de la dictadura: la corrupció, la persecució de les minories nacionals, l’abús del poder, la centralització i el monopoli de l’estat per l’elit madrilenya, guardada per un exèrcit ideològicament adoctrinat. I per garantir-ne la continuïtat, un aparell de propaganda sense fissures entre els mitjans públics i els privats, tots a les mans de l’oligarquia madrilenya amb algunes terminals de províncies, com El Periódico i La Vanguardia a Barcelona.

Sovint s’ha dit que el procés català d’independència ha obert els ulls a molta gent que es negava a veure allò que ja era evident. Però els GAL no són d’ahir, l’anticatalanisme visceral d’El País (l’òrgan oficiós del PSOE durant dècades) tampoc, i l’espoliació fiscal no ha estat sols cosa dels anys de traspàs. Però és cert que tot ha esdevingut més transparent, més cínic, del 28 de juny de 2010 ençà. El PSC, partit que primer havia defensat l’autodeterminació, després un estat federal i sempre la preeminència formal de la llengua pròpia, s’ha franquistitzat sota la pressió dels capitosts madrilenys. Volen pescar vots a les aigües tèrboles de Ciutadans. Per això, Salvador Illa, el nou líder de l’espanyolisme a Catalunya, no ha tingut inconvenient –ni cap remordiment– a trencar el tabú de la llengua i assimilar el partit al franquisme sociològic. Els socialistes ja formen un tot amb la dreta realment existent al parlament català, i ara són els comuns que recullen el testimoni d’aquell PSC de l’ambigüitat i els equilibris, el difunt partit dels Reventós, Maragall, Obiols, dels hereus del catalanisme d’avantguerra que als anys vuitanta i noranta aportaren al seu partit, ja supeditat al PSOE, la coartada cultural que més tard dinamitarien els barons de la corona metropolitana durant l’aventura de l’estatut.

L’estrangulament de l’economia catalana i la marcada decadència del sector públic havien d’haver estat revulsius per als centenars de milers de catalans socialitzats –a casa i a l’escola– en l’espanyolisme, car tots comparteixen horitzó vital amb els catalans de tradició. Un horitzó com més va més anivellat amb la misèria general espanyola, si se n’exceptua el laberint del Minotaure i cort dels miracles de la capital. Proposar-los un horitzó més esperançat és com descriure un paisatge a un cec. Limitant-se a la que els ofereixen mitjans espanyols, no coneixen cap altra visió que l’espanyola, que ells mateixos consoliden girant-se d’esquena al país que un dia fou l’esperança dels seus pares i avis. Acabats de corcar en la intel·ligència de les coses per la propaganda dels partits –a la bestiesa de la dreta acaba d’afegir-s’hi la insidiosa campanya racial dels comuns–, no hi veuen més enllà de l’status quo degradant.

Però “els altres catalans”, que avui ja són la minoria nacional minoritzada, tampoc no són aliens a la propaganda. La independència no és a l’horitzó, no perquè sigui impossible, com pretenen els immobilistes, sinó perquè massa gent hi veu una nosa en lloc d’un alliberament. El tràngol és difícil de superar, perquè aquesta qüestió tan senzilla d’entendre, hi ha partits que l’emboiren amb la ideologia. És veritat que d’ideologia qui més qui menys, tothom en té, car el règim que suplantà l’estat teocràtic per força havia de ser ideològic, del moment que la religió –a Occident, si més no– ja no pot ser el principi unificador de la política. El drama de derivar-ho tot cap a la ideologia és que aquesta fa molt difícil d’equilibrar les tendències en conflicte orientant-les a una finalitat compartida.

A Catalunya la conjuminació dels blocs ideològics en nom de l’interès nacional ha fracassat amb la divergència cada vegada més notòria entre ERC i Junts per Catalunya. I a la fossa sentimental que s’ha obert entre aquestes formacions s’hi enterra la independència. Queixar-se de la realitat és estèril, però reconèixer-ho no obliga a fer cabrioles dividint la causa del divorci equitativament entre les parts. La ideologia, com l’estrabisme, es corregeix amb una lent que permeti de veure la realitat més definida. I en política la lent correctiva no són els discursos sinó les conductes. Els discursos es fan per desvirtuar l’evidència, però a l’esfera de l’acció els fets esmenen les paraules. El divorci sota pretext ideològic l’ha procurat fonamentalment ERC. Ho fa, pel cap baix, des del desembre del 2017. D’aquesta obsessió pel trencament ve la dèria d’assimilar Junts a l’antiga Convergència sense importar gens ni mica el principi de realitat. La insistència recorda la coneguda tàctica del ministre nazi de propaganda: repetir la mentida fins que esdevingui veritat. Però qui sigui capaç d’esmunyir-se de la xarxa de consignes i mirar les coses en la seva essència, què hi pot veure a l’actual política catalana? D’antuvi, una paradoxa en cerca d’una explicació.

ERC és oficialment independentista, però un partit que posa al capdavant una figura tan poc carismàtica, tan poc inspiradora i tan poc compromesa amb aquest objectiu com Pere Aragonès és un partit que no té cap intenció d’encoratjar les masses a enfrontar-se amb l’estat. Aragonès és, com ja ho fou Torra, el substitut del líder real del partit, amb la diferència que Puigdemont encara representava la força moral de l’independentisme quan Oriol Junqueras impedí que fos investit. L’executor de la maniobra fou Torrent, però a Junqueras el delatà el “gràcies, company” amb què regracià el seu majordom. En sintonia amb l’estat, des d’aquella jornada ERC ha fet tant com ha pogut per neutralitzar Puigdemont.

Si Puigdemont és la peça a abatre és perquè toca la part més sensible i descarnada de l’estat: la mentida de la pretesa democràcia. I és molt cridaner que ERC disfressi la mentida amb una estratègia de “diàleg” que si ha aconseguit res ha estat reforçar el PSOE i en compensació atènyer un minúscul sorpasso a les eleccions catalanes.  Però, així i tot, Puigdemont molesta. Tot i que la presó és una escandalosa conculcació del dret i un element a favor de la imatge de resistent de Junqueras, aquest no pot competir amb Puigdemont en lideratge ni en eficàcia. Li manquen la projecció internacional, la capacitat oratòria i l’audàcia del seu rival. Per això ERC fa tant com pot per desvirtuar el Consell de la República, l’únic òrgan creïble de coordinació de les forces independentistes, i s’empesca la inaudita proposta d’entrar-hi amb autoritat autònoma, ço és, divergent. Dit d’una altra manera, ERC proposa de perpetuar al si del Consell la discòrdia que ha mantingut al cor del govern durant la darrera legislatura, exportant-la a l’organisme creat per a transformar la lluita ideològica en lluita d’alliberació nacional.

La negativa d’ERC de supeditar la independència a un organisme de coordinació que, a diferència del govern, quedi a recer de la repressió és i serà el principal escull en la negociació d’investidura. De la decisió d’ERC de sotmetre’s o no a una estratègia col·legiada de lluita depèn que amb la investidura es rescati o s’acabi d’extingir l’ambició nacional. La perspectiva, en aquest dilluns de Pasqua, no és pas una jubilar resurrecció del procés, car la negociació s’ha orientat malament des del principi. I no sols per l’acord prioritari amb la CUP, que declara inconvenients els perfils de Junts abans no hi hagi pacte. La negociació també l’ha esguerrada Junts. Del moment que s’ha compromès a investir Aragonès passi què passi, s’ha quedat sense cartes. El rellotge corre en contra seu i Aragonès sols ha d’asseure’s i esperar que el pas del temps augmenti la pressió sobre Junts. Aquest modus operandi és difícil d’entendre, car inicialment la relació de forces era la contrària, a condició, és clar, que Junts hagués tingut el valor d’assumir el cost d’unes eleccions repetides. I aquesta és, al meu entendre, la prova del cotó de la determinació de Junts.

Diversos comentaristes han proposat l’única sortida digna d’aquest embolic. Junts hauria de facilitar la investidura del president més gris després de Montilla, regalant a ERC l’oportunitat de formar amb la CUP el govern més progressista de la història, si escau amb la participació dels comuns, l’objecte del desig dels republicans. Seria instructiu observar el gradual deteriorament de la Generalitat, amb un executiu que previsiblement reproduiria el desori de la política espanyola, amb els anticapitalistes astorant els inversors mentre el país s’enfonsa en la crisi postpandèmica sense cap força per a afluixar la tenalla extractiva de l’estat. Les declaracions guerracivilistes d’alguns cervells d’ERC, com al·lusió de Tardà als masovers que són a punt d’ocupar la finca, i l’enduriment del dogmatisme ideològic que impliquen aquesta declaració i unes altres de semblants revelen nostàlgia pel frontisme d’una època tràgica que a Catalunya no li convé saludar de nou.

L’experiència de l’oposició podria ser el certificat de baptisme per a Junts. De la demostració que el seu projecte no és el ball de cadires què els atribueixen, dependrà el seu lideratge de la independència i la voluntat d’anar-hi sense fer marrada per miratges d’espanyola benvolença.

La força de l’independentisme durant el quinquennium mirabile entre el setembre del 2012 i l’octubre del 2017 es degué, en part, a la confiança que els polítics, empesos per les organitzacions cíviques i la societat, serien conseqüents amb les seves promeses. El desencís ha vingut, més que de la violència de l’estat, de la revelació que en els partits i en el govern mateix hi havia més aparença que no substància. Si ara Junts renuncia a participar en un govern autonomista condemnat d’antuvi a la desmoralització i al desgavell i es decanta per fer oposició conseqüent, podrà aspirar d’ací a uns quants anys a restablir la fe en la mobilització i a erigir-se en líder indiscutible de la pròxima onada reivindicativa. En aquests moments, la disputa per l’hegemonia i en definitiva per la ruta que prendrà el país pròximament no és una qüestió d’ocupació de conselleries sinó de sinceritat en el patriotisme.

Joan Ramón Resina

Doctor en Filologia Anglesa.

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 5 d’abril del 2021

 

26 de març 2021

Taula de diàleg

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, després de la ronda de contactes amb els líders de tots els partits que han obtingut escó, i un cop esbrinats els seus probables suports per a la investidura, ha proposat Pere Aragonès perquè en el Ple corresponent presenti la seva candidatura a ser proclamat 132è. President de la Generalitat de Catalunya.  Fins aquí tot correcte. A partir d’aquest moment els tres partits que s’autoproclamen independentistes i que en teoria han de donar el seu suport al candidat a president, han mostrat, de manera més o menys clara, les seves cartes.

Pel que fa a Esquerra Republicana i la CUP, han embastat un preacord de mínims que les seves respectives bases han aprovat. Pel que fa a Junts x Catalunya i ERC, l’acord sembla estar encara molt verd. Un escull important és el paper que ambdós partits creuen que ha de tenir durant aquest mandat el Consell per la República. Junts defensa que el Consell per la República sigui l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però ERC vol que la coordinació es faci a través d’un ens format pels tres partits i afegint-hi l’ANC i Òmnium. Aquest format  seria similar al que es va reunir a Ginebra durant la legislatura anterior per a abordar moments clau, com ara la resposta a la sentència del judici contra el procés, però que va deixar de funcionar.

Junts x Catalunya defensa que el Consell per la República ha d'encapçalar el moviment independentista en tant que dipositari del mandat de l'1-O, assumint la preparació d'estructures per a l'estat català en un "context segur" i també representar-lo internacionalment. Per la seva banda ERC i la CUP preveuen donar un "marge" a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un "nou embat democràtic", sense concretar si ha d'haver-hi un altre referèndum. Aquest serà doncs el punt clau de les negociacions entre els tres partits, tenint en compte que ERC anomena la taula de negociació com de "diàleg" i és ben sabut que la distinció entre diàleg i negociació és ben diferent. Dialogar es pot dialogar sobre moltes coses (el temps, la salut, la família, l'esport...), en canvi negociar s'ha de fer sobre coses concretes i que interpel·lin els interlocutors.

El mateix MHP Quim Torra ha acusat ERC i la CUP de voler “amagar-se” darrere d’una taula de diàleg amb l’estat espanyol que, segons ell opina, “no serà útil”, ja que el document que han preacordat, preveu donar un “marge” a la taula de negociació amb el govern espanyol i analitzar durant la primera meitat del 2023 si val la pena mantenir aquesta via o llançar un “nou embat democràtic”, sense concretar si ha d’haver-hi un altre referèndum. Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Una correcta reflexió arran d’aquestes negociacions preinvestidura, les escriu l’historiador, Agustí Colomines, en l’article titulat ’’L’error d'Esquerra”, que podeu llegir a continuació.

L'error d'Esquerra

Negociar no vol dir mercadejar. I tanmateix, aquesta és la sensació que està transmetent la negociació entre els partits independentistes per acordar la investidura de Pere Aragonès. Com que a Catalunya els governs de coalició són més aviat recents i les normes i els terminis per encarar la investidura s’havien aprovat en temps dels governs d’un sol partit, ara la negociació esdevé dramàtica. Acostumats al fet que Pujol feia i desfeia a plaer, la demora actual posa nerviosos els estats majors dels partits i la bombolla mediàtica que segueix el dia a dia dels pactes com si fos un reality show. No n’hi ha per a tant. És millor allargassar la negociació dos mesos, si és que calgués, que tancar un mal acord. El govern que surti del pacte entre Esquerra, Junts i la CUP ha de ser sòlid, suportat per un programa realista, de cap manera antisistema, i que s’allunyi de la política màgica, que consisteix a escriure sobre el paper una cosa i a la pràctica fer la contrària. Per tant, tal com vaig escriure en el meu article anterior, no passa res si Pere Aragonès, que de moment només compta amb el suport d’Esquerra i la CUP, fracassa en el primer intent de ser investit president. És tan sols el primer round.

Esquerra s’ha equivocat a l’hora d’abordar la negociació amb Junts. No és tan sols que els arrogants negociadors republicans —a alguns dels quals els sobra testosterona— decidissin “vexar” Junts amb la decisió d’iniciar la negociació amb la CUP. Ha estat més que això. El document de mínims, presentat com un preacord, signat entre Esquerra i els cupaires és, en la part substancial, favorable a la tesi dels republicans que ara toca apostar per la taula de diàleg. Com diu Lluís Llach, votant confés de la CUP, regalar dos anys al PSOE perquè sí, no és d’una gran sagacitat ni exigent. Ja estem acostumats a la solemnització del fum. Una de les discrepàncies entre Junts i Esquerra és, precisament, la negativa dels de Puigdemont a signar un xec en blanc —i amb un termini tan llarg— a una negociació amb l’estat que el PSOE dilata tant com pot. Junts reclama una periodització més curta i que, a més, sigui avaluada com aquell qui diu semestralment. El PSOE no és l’aliat de l’independentisme. Al contrari, vol desarticular-lo. Potser això convingui al sector federalista d’Esquerra, aquell que, com l’actual diputat republicà Joan Josep Nuet, és capaç de defensar-se davant del tribunal que l’està jutjant amb una frase que és, es llegeixi com es llegeixi, una contradicció. Un oxímoron: “Jo intentava passar l’independentisme pel filtre constitucional”. No hi ha independentisme constitucional, si no, és una estafa. És clar que Nuet ni era independentista quan estava a la mesa en nom de Catalunya Sí que es Pot, ni ho és ara que ocupa un escó a Madrid en representació d’Esquerra. Alguns dels 11 partits que integren la CUP tampoc no ho són, d’independentistes, però per al comú dels mortals els cupaires són el sector més exigent nacionalment. Secrets de la política catalana.

Amb un panorama com aquest, que a més va acompanyat d’un clar intent d’acabar amb el protagonisme des de l’exili de Carles Puigdemont (d’aquí la tornada en secret de Meritxell Serret o la campanya contra el Consell per la República dels propagandistes habituals), ¿qui podia esperar que el proper cap de setmana Aragonès fos investit president amb els vots de Junts? Esquerra s’equivoca quan confon Junts amb CiU. No dubto que l’anomenat sota govern de Junts a la Generalitat, la majoria provinent de CDC o del PDeCAT (com els consellers de l’actual govern), estiguin “viciats” i pressionin per arribar a un acord ràpid per seguir com sempre. Però negociar càrrecs sense pactar prèviament l’estratègia seria trair descaradament el programa amb el qual Junts es va presentar a les eleccions i va aconseguir un empat tècnic amb els socialistes i Esquerra. L’electorat d’Esquerra potser estigui d’acord amb l’estratègia normalitzadora imposada per Oriol Junqueras i pactada amb el PSOE. L’electorat de Junts, en canvi, va votar en clau de desobediència i per impugnar un possible procés de negociació, sorgit d’un pacte entre partits per investir Pedro Sánchez, que es converteixi en el nou processisme. Una altra roda del hàmster per tornar a dilatar indefinidament la resolució del conflicte. Girar full a terminis. En aquest sentit, és més partidista la famosa taula de diàleg que el Consell per la República, a la direcció del qual hi ha militants ben coneguts de la CUP, Esquerra, Junts i Demòcrates. A l’acte de Perpinyà anterior a la pandèmia va assistir-hi tothom.

El nou Govern no té, de moment, els suports necessaris per posar-se en marxa. En la línia de la conferència d’abans-d'ahir del secretari general de Junts, Jordi Sànchez, la portaveu parlamentària del partit, Gemma Geis, va insistir ahir que el partit aposta per un govern “fort i estable”, sota la presidència del candidat d’ERC, Pere Aragonès, però que encara no es donen les condicions, quan falten 48 hores per al debat d’investidura, per investir-lo. Previsiblement, per tant, no hi haurà acord ni divendres ni diumenge. No hauria de ser cap drama si Esquerra aprengués la lliçó i es posés a negociar amb Junts amb respecte i seriositat. Pendents del que farien o no farien els 9 diputats de la CUP, Esquerra ha deixat perdre els 32 de Junts. Els errors es paguen i les presses entrebanquen.

Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el dijous 25 de març del 2021

 

18 de març 2021

“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021