Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de març 2020

L’Espanya incompetent

Pedro Sánchez s’ha decidit, per fi !!, a fer allò que els presidents d’unes quantes autonomies i nacions d’Espanya ─encapçalades pel MHP Quim Torra─ i també una munió de científics i persones de l’entorn sanitari, li estaven reclamant: el confinament total dels espanyols a casa. Han hagut de passar més de dues setmanes i amb gairebé sis mil morts a causa del Covid-19, fins que el president espanyol hagi pres aquesta decisió.

Molts coneixeu el famós Principi de Peter on afirma que: «En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència». Aquest principi ha estat criticat, entre d'altres per Peter F. Drucker quan diu: «Hem de rebutjar el principi de Peter, que diu que les persones promocionen fins al seu nivell d'incompetència. Qui s'equivoca és el seu cap si promociona una persona no preparada per a una determinada feina». Si aquests dos raonaments els apliquem a una organització com pot ser la de l’estat espanyol, podríem deduir que qui ha promocionat al president Pedro Sánchez a ocupar el seu nivell d’incompetència han estat els seus votants. Per tant ell no seria el culpable de l’actual situació de desgavell que pateix Espanya sinó aquells ciutadans que van donar-li el seu suport en les darreres eleccions.

El nostre sistema electoral ha expel·lit ara un primer ministre, Pedro Sánchez, que ha resultat ser un incompetent i a qui se li ha descobert que té vocació de predicador. Però no pas de l’estil dels predicadors nord-americans. El de la Moncloa és dels de la pitjor estofa: el predicador hispà. El típic engalipador de verb inflamat que corre per Llatinoamèrica. El que propaga discursos a un públic àvid de demagògia populista i estatista. Això ens porta a analitzar si Espanya com a estat és capaç d’afrontar situacions com les que ens està plantejant aquesta pandèmia. També a comprovar si l’arrogància atàvica dels castellans, com a “hidalgos españoles” de la Castella més profunda, serveix per portar les regnes d’un país. En aquesta crisi del coronavirus, estem pagant les conseqüències de tenir uns polítics espanyols –al govern, al Congrés, a tot arreu– perfectament inútils. Gent incompetent, mediocre i estafadora a la qual els mitjans només critiquen superficialment, o a partir d'anècdotes passatgeres, perquè mai se sap qui els donarà les subvencions quan arribi el moment.

Hem aconseguit que els pitjors arribin a dalt de tot. Ja hi són. Molts es preguntaran: aleshores com es governa? Perquè la feina –incompetent i casernària– algú l’ha de fer. Però cal fer-la tan malament? La recentralització del tot innecessària que ha dut a terme el govern espanyol, aprofitant l’arribada ferotge del coronavirus, li ha servit per erigir-se en l’única “autoridad competente” en tot el territori espanyol, i també per jugar a blanquejar i netejar la seva pròpia imatge. El govern de Pedro Sánchez està centrant gran part dels seus esforços en guanyar la batalla pel relat i amb aquestes actuacions no es guanyarà la batalla al Covid-19, o si més no es tardarà molt més temps a guanyar-la, i tot plegat a costa de milers de morts.

Podríem admetre doncs que els espanyols que van votar Pedro Sánchez són els responsables d’haver-lo promocionat al seu nivell d’incompetència. Però aquest no és el cas dels nomenaments que aquest president va fer en assignar les carteres dels ministeris. Aquesta sí que és una responsabilitat que només va prendre ell tot solet i per això sí que el podrem jutjar. Fem-ho doncs concretament en la figura del ministre de Sanitat, Salvador Illa. Poc podia imaginar-se aquest militant del PSC que el seu ministeri, que en principi té totes les competències transferides a les autonomies, hauria d’enfrontar-se a la pitjor crisi sanitària dels darrers seixanta anys. Per tant, sabent que el responsable principal de la promoció del Salvador Illa és el president Sánchez, val la pena estudiar, com ho fa en el seu editorial el director de VilaWeb, Vicent Partal, titulat ‘La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes’ les circumstàncies i les conseqüències que poden derivar-se de les actuacions de l’actual ministre de Sanitat. Podeu llegir l’article tot seguit.

La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que ha de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019. Aquesta remesa, la compra de la qual va anunciar Pedro Sánchez el 21 de març, es va fer mitjançant un proveïdor habitual a l’empresa Bioeasy, empresa que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina despús-ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. El fiasco, doncs, és monumental –dramàtic, de fet, si tenim en compte la necessitat imperiosa d’aquesta mena de proves.

És ben sabut que els especialistes no paren d’advertir que tenir proves i fer-les a tantes persones com siga possible és una de les mesures més eficaces per a contenir la pandèmia. Andorra, que és assessorada pel doctor Oriol Mitjà, és avui l’estat del món que ha fet més proves per habitant, per exemple. I aquesta és una de les claus de les baixes xifres de mortalitat que tenen estats com Alemanya. La incompetència del ministre del PSC, doncs, significa la pèrdua –literal– fins avui de sis dies importantíssims, que ja veurem quants són al final, perquè ara tota l’operació ha tornat a començar. En una pandèmia tan sensible al temps com la que vivim, el desastre és majúscul.

Hi ha dues coses importants a tenir en compte en relació amb aquesta notícia. Com és possible que una persona com Salvador Illa acabe essent ministre de Sanitat i per què la recentralització decretada de manera unilateral pel govern espanyol no solament no ajuda a resoldre la situació sinó que és terriblement contraproduent.

La primera qüestió és fàcil d’explicar, per desgràcia. Salvador Illa és ministre de Salut perquè al PSC li tocava tenir un ministre. La presència d’Illa al govern espanyol era pensada per a garantir la presència política directa del PSC a govern espanyol, partint del supòsit que la qüestió catalana seria una de les claus de la legislatura.

Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.

Pedro Sánchez podia haver triat, per a representar el PSC, algun ministre dels que van sonar amb capacitat demostrada i prestigi en la seua àrea de gestió, com hauria estat el cas de Cristina Gallach a Exteriors. Però va optar per Illa, precisament, perquè del perfil del PSC només li interessava el control polític de la situació catalana. Illa és molt proper a Societat Civil Catalana, però a la vegada era el negociador amb ERC durant la moció d’investidura. Sánchez va calcular que el Ministeri de Sanitat aniria sol i que, per tant, el nou ministre es podria concentrar tranquil·lament en el dossier català. De manera que la qualificació professional d’Illa importava poc.

I per què pensava això, Sánchez? Doncs perquè el Ministeri de Sanitat és una carcassa buida que en un sistema realment federal no hauria ni d’existir, tenint en compte que totes les competències pertanyen a les comunitats autònomes. A més, durant la negociació amb Unides Podem part de les poques competències del ministeri (dependència, serveis socials i consum) se’n van anar a ministeris de Podem, cosa que deixava la cartera sota mínims històrics de poder. Illa només s’havia d’encarregar, pràcticament, de regular la cartera bàsica de serveis del sistema ‘nacional’ de Salut, una cartera que executen les autonomies, i de fixar els preus dels medicaments, a les ordres del Ministeri d’Hisenda. Res més. Que tingués tan poca feina, en realitat, no importava gaire perquè, al cap i a la fi, el càrrec real al qual Salvador Illa estava cridat era el de ser ‘ministre del PSC‘ per a remenar les relacions catalanes. Salut, gairebé, era l’excusa amb la qual seia a la taula.

Però per a desgràcia de tothom, va venir la crisi del coronavirus i Pedro Sánchez va decidir de reaccionar per la via més autoritària imaginable, decretant l’estat d’alarma, militaritzant l’administració, obviant el criteri dels científics i concentrant en ell tot el poder. Una decisió terriblement equivocada, molt especialment pel que fa a Sanitat. Per què? Per la senzilla raó que aquest Ministeri de Sanitat buit de capacitats que explicava abans no sap com fer les coses perquè, a la pràctica, només treballa, al nivell que ho faria qualsevol conselleria, per a Ceuta i Melilla.

Són les Generalitats les que tenen, de fa dècades, els equips humans, els recursos tècnics i professional, els contactes amb els proveïdors, la capacitat de compra, tot. El ministeri no té res d’això i no sap com fer-ho, tal com ha quedat clarament demostrat. Però, malgrat ser-ne conscients, Illa no tan sols va assumir la centralització de les compres de material sense saber fer-les sinó que va prohibir a les comunitats autònomes que saben fer-les que les feren elles directament. I fins i tot, va amenaçar amb la confiscació de material. El desastre criminal que vivim ara ja era servit, per a desgràcia de tota la ciutadania.

Arribats ací, una pregunta lògica a fer seria si, amb aquest panorama, no hauria estat sensat que el ministre mateix hagués articulat un format federal amb participació de les autonomies, com han fet la majoria dels estats europeus. Una persona normal i corrent hauria estat discreta i prudent i hauria actuat així, però Illa no podia fer-ho. Ben al contrari. Recordeu les declaracions de Sánchez dient aquella bestiesa que no hi ha territoris sinó individus, amb la qual encara avui continuen justificant la no-adopció de les mesures més necessàries? Doncs allò no era sinó posar la ideologia per damunt i per davant de la gestió, actuar irracionalment i prendre decisions irresponsablement, no pas en funció dels fets sinó d’un apriorisme sense contrast amb la realitat. I cal entendre que aquella ideologia que Sánchez posava per damunt i per davant de la gestió, allò que no hi ha territoris sinó individus, no és sinó el cos ideològic central de Ciutadans, primer, i, sobretot, de Societat Civil Catalana. I la pregunta final, doncs, és qui, en la taula del govern espanyol, representa Societat Civil Catalana? Salvador Illa.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 27 de març del 2020

19 de març 2020

El coronavirus i el virus de la Corona

El 'coronat' va sortir per la televisió a fer el seu discurset obligat per les circumstàncies, però ho va fer amb desgana, sense cap empatia i a contracor, desgranant un munt de tòpics que ningú es va creure, suposant que algú l'escoltés, ja que a l'hora del discurs la majoria dels seus súbdits estàvem al balcó de casa atonyinant cassoles i fent palès el nostre rebuig a la monarquia. A la posta d'escena de la presentació, al Felip no se li va acudir res més que abandonar, per primera vegada, l'escut de l'Espanya Constitucional i presentar-se davant dels seus vassalls amb el seu caspós escut personal. Com una amenaça va proclamar a través del símbol daurat: "Jo sóc el rei". Va parlar, amb retòrica militar, d'avantguarda, de batalla i d'altres imatges castrenses. Va venir a dir que units i ben juntets no està tan malament tenir el virus. Parlava i parlava i parlava però sense ni dir una paraula dels cent milions d'euros que el seu pare li va transferir des de Suïssa. Que tots sabem que això del notari és paper mullat.

Com ha escrit recentment el periodista Salvador Cot «Vergonyantment, camuflats rere una crisi on la gent emmalalteix i les empreses moren, els Borbons intenten sobreviure prenent-nos el pèl una vegada més. Un comunicat que insulta la intel·ligència dels majors de set anys intenta donar per tancada, com sempre per la porta del darrere, qualsevol investigació sobre la immensa fortuna que ha reunit la família Borbó a base de comissions i favors. Cada generació ens ha robat, cada generació ens ha pres per imbècils». L'herència del rei Felip VI no és un grapat de milions robats a tots i cadascun un dels espanyols i espanyoles, a un país sencer, herència per cert a la qual no és veritat que ha renunciat. L'herència de Felip VI és el seu tron. Felip VI no ha renunciat a res, perquè què signifiquen uns quants milions per a qui té un poder que no pot ser-li arrabassat i que arribarà a la seva filla i així per generacions?

El discurs sobre la crisi del coronavirus ha deixat al descobert el sistema depredador i inepte que ens ordena i mana. Només cal veure les imatges de les rodes de premsa dels responsables de solucionar la pandèmia que estem patint i on, darrere els ministres espanyols, hauria d'haver-hi bates blanques surten només militars amb el pit ple de ferralla. És que pensen matar el virus a canonades? No escolten ni metges ni científics, no escolten el Govern català i tampoc no escoltaran els damnificats per les seves decisions. I és sobre aquest paisatge desolat que pretén imposar-se, com sempre, la família comissionista que és la clau de volta de tot un sistema de mentida i opressió. Una família que des que va ocupar el tron de la monarquia espanyola, no ha fet més que esquilar i depredar els seus súbdits, fent que les seves aventures amoroses i financeres fossin amagades sota la catifa per les elits de Madrid, beneficiàries de les seves trames corruptes. Finalment però sembla que aquestes tracamanyes van sortint a la llum i tothom s’assabenta de la mena de monarques que ens volen regir. Com mol bé escriu el jurista sevillà, Javier Pérez Royo, en el seu article això “no és un assumpte de família”, sinó que es tracta d'un problema constitucional de primer ordre. Llegiu si voleu l’article més avall.

No es un assumpte de família

El Comunicat de la Casa Reial tracta la conducta del Rei Joan Carles com si fos un assumpte de família. I no ho és. Es tracta d'un problema constitucional de primer ordre, que s’hauria d’haver posat en coneixement de les Corts Generals.

El comunicat emès en el dia d'ahir és un document estrany, que reflecteix la concepció que tenen tant l'ex-Rei Joan Carles com el seu fill, el Rei Felip VI, de la monarquia parlamentària constitucionalment definida.

Semblaria com si el Rei Felip VI considerés que s'ha d'enfrontar a un problema exclusivament familiar, que pot arreglar amb un acord amb el seu pare, com si l'assumpte no tingués una dimensió pública de naturalesa constitucional. I no és així, perquè la conducta del seu pare, a la qual al·ludeix en el comunicat, no l'afecta exclusivament a ell com a fill, sinó que afecta la Corona i, per tant, a l'Estat espanyol.

Un cop que es té coneixement de manera oficial per comunicat de la Casa Reial de l'existència de «activos, inversiones o estructuras financieras cuyo origen, características o finalidad pueden no estar en consonancia con la legalidad»  propietat del rei Joan Carles, no n'hi ha prou amb què el Rei Felip VI anunciï que renuncia a l'herència que, com a fill, pogués correspondre-li, sinó que l'assumpte adquireix una dimensió política a la qual únicament des de les Corts Generals se li pot donar resposta. També, si escau, des del poder judicial. Però també. La resposta política és la que una societat democràtica no pot deixar d'exigir.

La Corona no és una propietat privada de la família Borbó. És un òrgan constitucional de l'Estat, que es transmet de manera "hereditària en els successors de S.M. Joan Carles I de Borbó ..." (art. 57. 1 de la Constitució espanyola, CE). Però la transmissió hereditària no la converteix en propietat privada. Per això, els assumptes rellevants per a la Corona no poden ser tractats com a assumptes de família, dels quals queda exclòs el representant del "poble espanyol" (art. 66. 1 CE). Els assumptes rellevants per a La Corona són assumptes d'Estat, que han de ser abordats per l'òrgan constitucional legitimat democràticament de manera directa: Corts Generals.

I no pot haver-hi cap dubte que un assumpte que motiva que la Casa Reial emeti el comunicat en els termes en què l'ha emès, ho és. La negociació que s'ha produït al llarg de molt temps, previsiblement força més de què queda reflectit en el comunicat de la Casa Reial, entre el pare i el fill és constitucionalment aberrant. Amb base en quin precepte de la Constitució es pot justificar aquesta negociació?. L'exrei Joan Carles I ja no té autoritat per negociar res amb el Rei d'Espanya. I el Rei Felip VI no pot donar una resposta exclusivament privada a un assumpte, que, independentment que pugui ser constitutiu de delicte o no, no l'afecta exclusivament com a fill.

No sé qui haurà assessorat la Casa Reial, però l'emissió del comunicat és, al meu entendre, un remei pitjor que la malaltia, perquè no exonera de responsabilitat de cap mena al Rei i, però, fa pública una conducta seva que no té de qualsevol justificació possible.

El comunicat de la Casa Reial reforça, a més, l'exigència de la constitució d'una Comissió d'Investigació parlamentària.

Javier Pérez Royo
Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital   eldiario.es  el dilluns 16 de març del 2020

(Traduït de l’origina castellà per la secretaria de l’UCS)

08 de març 2020

Les bèsties

Quan el llunyà 19 de desembre de 2012, el llavors director del Born Centre Cultural, Quim Torra, va escriure l’article «La llengua i les bèsties», no podia imaginar els terribles efectes que ha provocat, encara fins avui, aquesta publicació. En aquest article, Torra comentava que a casa dels seus pares hi havia un vell exemplar d’un llibre titulat “De quan les bèsties parlaven”, d’en Manuel Folch i Torres. Deia que era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants. Llavors en feia una comparació amb les bèsties humanes actuals que no són altres que aquelles que, segons Torra, glopegen odi. «Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua». Francament, en aquest escrit no s’hi pot veure, ni odi, ni racisme, ni supremacisme, potser si veu molta ignorància dels qui pretenen mal interpretar-lo, o mala bava en contra del President. Recordem que va dir Machado d'Espanya: “Envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”. Podríem afegir que ignora molt.

Però resulta simptomàtic que fins al cap de sis anys quan Torra és investit, ningú havia descobert l’article. Llavors va faltar temps perquè tota l’oposició sortís en tromba per acusar el President de racista, supremacista i alguns fins i tot de psicòpata, arribant a l’extrem que el TSJC, a instàncies de VOX, va admetre una querella per un possible delicte d’odi, que més tard va desestimar per haver prescit, en haver-se publicat feia més de cinc anys. Està meridianament clar que Torra no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer al queixar-se en un diari suís perquè la companya aèria Swissair fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell.

Sembla clar que el tema de les bèsties anirà sortint de tant en tant en les declaracions dels partits unionistes i no deixaran aquests arguments perquè els sembla que els pot donar rèdits electorals. Ara bé, potser ens hauríem d’anar plantejant a hores d’ara on està realment amagada la veritable bèstia. Potser llegint l’editorial d’en Vicenç Partal titulat «El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla», ens ho pot esclarir una mica. En aquest article el periodista de VilaWeb escriu que l’autèntica bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat, és a dir: el cor profund del règim, les quatre-centes famílies que manen a Espanya, jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i totes les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis, en definitiva ‘la bèstia’. Afegeix també que el procés català ha gosat tocar el cor de la bèstia i que per això, dos anys després del Primer d'Octubre, Espanya trontolla d'una manera evident. Podeu llegir aquest interessant editorial tot seguit.

El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla

La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l’existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era ‘com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major’), afegí una altra cosa, d’una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [ell volia dir ‘els independentistes’] que el cor de la bèstia l’han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d’interessos encreuats: jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia…

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya. Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l’estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real. Però la independència no, això no ho poden reconvertir. Per això aquesta lluita serà a mort. O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. I ho vaig fer perquè Juan Carlos, una persona que és un escàndol amb dues cames, és encara avui l’eix a l’entorn del qual funciona la bèstia, el padrí. Cosa que no és incompatible amb haver acceptat deixar a l’hereu la gestió de la branca política del hòlding Corona S.A.

La notícia, que és la confirmació de molts rumors, és terrible per a la monarquia que un dia ens van voler vendre com a immaculada i perfecta. I per això mateix va ser amagada i disminuïda ahir de forma militant per bona part de la premsa espanyola, la mateixa que ha tapat escàndol rere escàndol durant dècades. Però arriba també enmig d’un context que fa pensar en una Espanya que trontolla de manera notable, tant notable que ja es fa difícil amagar-ho.

Parlem del context. Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: ‘Tindreu guerra.’ Arriba, també i en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències i més importants que no sembla– i una altra contra els bancs, fruit d’un altre negoci il·legal consentit per l’estat. I arriba, en tercer lloc, enmig de l’escàndol monumental i el descrèdit que es va organitzant arran l’actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola. I evidentment, això no cal ni dir-ho, arriba després de l’acte de Perpinyà, que ha demostrat que l’independentisme no està ni domesticat ni desmuntat.

Així que mirem el conjunt. Si la cosa, fa dos anys, era que ens mataven o morien ells, vist en la distància de dos anys, sembla que qui té el problema ara mateix és l’estat espanyol. Policies feixistes atacant un parlament on la força en ascens ja és l’extrema dreta, protegida pel rei hereu i amenaçant el govern amb que els jutges imposaran la seua llei, al marge de la voluntat popular? Algú s’imaginava això el 2017?

Avui aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d’estabilitat política i capacitat de diàleg i consens, com un negoci sòlid i ferm que no s’acabaria mai, aquella màquina que es presentava com a perfectament engreixada i que era capaç d’aportar benestar, simplement va desapareixent davant nostre, s’evapora cada dia més de pressa. I no sap com tapar els escàndols que se li acumulen. L’Espanya de 2020 mostra sempre una cara agra i enfadada, està cada vegada més tensa amb ella mateixa i la violència que abans es reprimia i guardava només per les ocasions especials ara és gairebé el seu únic argument.

Per completar el dibuix afegiu encara la rebel·lió de l’Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva, el robatori, de ‘Madrid’, i encara el tall sentimental que ha concitat la reacció violenta al Primer d’Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, Un tall que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal. I amb tot plegat, sumant tots aquests elements, pregunteu-vos on són, on és, l’Espanya d’avui.

A Europa hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l’enfonsament de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d’aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència uns anys abans però només van poder fer el pas definitiu després que la maquinària central s’enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l’independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable, que la va fer esclatar. La pregunta, lògica, cau pel seu propi pes: és això?.

Vicent Partal
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimecres 4 de març del 2020

28 de febrer 2020

Dialogar o negociar

Ara que finalment s’ha pogut visualitzar la primera trobada entre el govern català i el govern espanyol, ens arriben també els primers ‘inputs’ dels resultats que els catalans podem esperar d’aquestes trobades mensuals entre els dos equips negociadors. I diem negociadors perquè del que realment es tracta és de ‘negociar’, no ‘dialogar’ com pretenen dir-nos des de Madrid. Encara que els dos termes poden semblar sinònims, a la pràctica son radicalment diferents.

Si cerquéssim el concepte de negociació o diàleg en qualsevol diccionari, segurament trobaríem moltes definicions. De fet sembla que, cada vegada més, els dos conceptes queden una mica desdibuixats, en funció del moment en què l'interlocutor es troba. Tot i això, podríem dir que la negociació és la voluntat (o necessitat) d'arribar a un punt d'acord entre les parts implicades en el procés, a través de cedir cada una d'elles una mica en les seves pretensions, a fi d'arribar a un punt d'acord en el que tots es poden sentir, sinó plenament satisfets, si el menys decebuts possible. En canvi el diàleg no deixa de ser una trobada entre dues o vàries persones per parlar o debatre sobre un assumpte però sense l’obligació d’arribar a cap acord concret.

Per això mateix ens sembla molt oportuna la ‘piulada’ que ha fet en Lluis Llach on diu: "Em fa content que es dialogui, me'n farà molt més quan es negociï i, per ajudar i animar els meus, seré crític i promouré la confrontació amb l'Estat fins a la independència. Sort". Realment en Llach ha destriat magistralment els dos conceptes. La rebuda que Pedro Sánchez ha fet a la delegació catalana de la taula del diàleg, amb passejada bucòlica pels jardins de la Moncloa inclosa, vol forçar una imatge plàcida i agradable de la reunió, però Torra portava a l’esquena l’últim ganivet clavat per la fiscalia, ja que el mateix dia que començava la taula de diàleg entre els governs espanyol i català, la Fiscalia del Tribunal Suprem ha fet una reaparició estel·lar. Ha estat a través d’un escrit en què demana que no s’admeti el recurs de cassació presentat pel president de la Generalitat contra la seva inhabilitació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si aquesta petició s’atengués i Torra perdés el dret a la segona instància, la seva inhabilitació es podria fer efectiva en molt poc temps.

Ara per ara hi ha un acord sobre el calendari i una oberta discrepància sobre els temes a abordar. El Govern català ha insistit en el dret a l'autodeterminació, l'amnistia i el mediador, mentre el govern espanyol, per boca de la ministra i portaveu, María Jesús Montero, reconeix una obvietat: "Encara estem als antípodes en els punts claus de la resolució del conflicte".

Com va dir en una entrevista recent el President Mas, els negociadors catalans han de tenir molt en compte que els acords que es puguin assolir en aquesta taula de diàleg, seran acords amb el “Gobierno” espanyol no pas amb l’“Estado” espanyol. Els governs poden canviar, l’estat és immutable. Haurem d’estar molt amatents als ‘senyals’ que arribin des d’aquest Estat per definir si realment s’avança en la negociació. Tot dependrà també si l’estratègia política del Govern de Catalunya la dirigeix Carles Puigdemont des de l’exili o Oriol Junqueras des de la presó. El diàleg ha començat, però de la part catalana encara està per decidir qui ha de ser l’interlocutor. Els electors ho decidiran més aviat que tard. Per tant caldrà veure com responen els ciutadans als dos escenaris que es presenten en aquests moments, com molt encertadament descriu el periodista, Joan Rovira, en l’article titulat “Cronificar la «malaltia catalana»", que podeu llegir a continuació.

Cronificar la "malaltia catalana"

Dues escenografies, dos mètodes per guanyar temps. Una taula de diàleg i un míting multitudinari. Dues imatges potents de la setmana: la taula a la Moncloa i el míting de Perpinyà.

A Madrid, formes amables i to respectuós per part del govern d’Espanya. A Perpinyà, silenci i discreció per part del govern de França. Dues notes interessants, mentre la ultradreta espanyola (PP, els nàufrags de Ciudadanos i un Vox en expansió) continua sobreactuant i bramant. I mentre els amos del poder judicial van per lliure i continuen amb la seva guerra: el coronavirus de la democràcia espanyola és la justícia i el seu braç executor, la policia militaritzada.

El míting i la taula són pura campanya electoral, la de Junqueras i la de Puigdemont. El front interior i el front exterior. El pragmatisme del presoner que negocia lligat de mans i peus. La força èpica de l’exiliat que acumula unes quantes victòries judicials i polítiques i que aporta oxigen a l’independentisme.

Aquests són dos dels vèrtexs sobre els quals bascula la política catalana, sense oblidar el tercer, en el qual estan passant coses: la reformulació de l’espai unionista i espanyolista, que no són ben bé el mateix. El triangle podria esdevenir un quadrat si guanya pes l’autonomisme, però això, ara mateix, és força improbable.

Entre els tres vèrtexs, una situació nova, que de moment interessa a gairebé tothom, llevat dels més exaltats: cronificar la malaltia. Allargar-la, a l’espera d’un nou medicament, d’un tractament sorpresa, d’algun miracle. Guanyar temps.

Sánchez està guanyant temps. Puigdemont, Torra i Junqueras, també. No només a l’espera de les eleccions catalanes, somiant una solució màgica a tots els nostres mals, sinó a l’espera de miracles espontanis que es puguin produir en el futur. Quins miracles? Ni se sap. Senzillament, miracles, fenòmens ara impensables que siguin tan poderosos que ho canviïn tot.

La malaltia crònica no matarà Espanya ni matarà Catalunya. No deixa de ser una forma d’empat, en la qual ens hi quedarem una llarga temporada. Matx nul, diàleg per passar l’estona, desinflamació i una mica d’èpica per a les campanyes electorals.

Per tal que es produeixi el gran miracle, fan falta tres miracles no menors. L’enfonsament de la ultradreta espanyola, el control democràtic sobre el poder judicial i un canvi de paradigma i d’estratègia de la monarquia.

Si algú sap com es fa tot això, que ho digui, però sense aquests tres esdeveniments que ara per ara són impossibles, no hi ha cap canvi en profunditat que sigui viable. I molt menys un referèndum.

Anem-nos fent a la idea i anem assumint que el «tenim pressa» d’una banda i el «rendiu-vos» de l’altra continuaran en un llarguíssim empat, un torcebraç de petits episodis que potser obriran un nou escenari per acabar votant seriosament un dia, o que potser no portaran enlloc.

La cronificació de la «malaltia catalana» va per a llarg. I un Madrid intel·ligent hi surt guanyant, segur.

Joan Rovira
Escriptor i periodista

Article publicat al digital  elMón   el dijous 27 de febrer del 2020

21 de febrer 2020

Arruïnar als catalans

Observem tres titulars de premsa de les darreres setmanes: 1- “La Fiscalia demana fiances de 9.000 euros per a tres dels CDR presos”, 2- “La jutgessa d'Osca denega a Santi Vila la pròrroga que havia demanat per pagar la fiança” i 3- “La fiscalia espanyola persegueix ara Josep Lluís Alay per malversació per un viatge i 11 euros de peatge”.

Sembla clar que des de fa temps l'Estat espanyol s'ha proposat escapçar l'independentisme amb l'ajut de les tres armes més potents que disposa, la judicial, la repressiva i l'econòmica. Aquesta darrera sembla ara que és la més idònia que han trobat les altes instàncies espanyoles per acabar amb els líders polítics, els dirigents socials i en definitiva tots els catalans. El camí està traçat: quan un líder, cap de colla o simplement un activista destaca dins l'independentisme, només cal penjar-li un delicte i "a por ellos!". A les pel·lícules sempre hem vist que quan hi ha un delicte, es tracta de buscar un possible culpable i no que quan tenen un 'suposat' culpable el que es tracta és de buscar-li el possible delicte.

Aquest interès sobrevingut de la justícia per descobrir possibles fraus i malversacions en els polítics catalans xoca amb la realitat espanyola on, lluny de voler esbrinar els casos de corrupció (és a dir, de saqueig de diner públic) que s’han destapat en els vells partits del règim del 78, i de la seva excrescència taronja (PP, PSOE i C’s) s’han mirat de tapar estenent-hi al damunt vels d’opacitat, que ens han costat als contribuents més de 87.000 euros cada any, una xifra que representa un 4,5% del PIB espanyol. La dada no ens la traiem del barret, sinó de l’informe conjunt sobre corrupció presentat el 2016 per la ‘Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia’ i diverses universitats espanyoles, i que fins avui encara ningú ha sortit a desmentir. Entre aquests partits, el que va governar a Espanya durant molts anys, el PP, té més de 900 càrrecs imputats per casos de corrupció, i molts més que sense estar imputats desprenen la ferum de la presumpta corrupció, començant per l’expresident del govern i el seu àlies M punto Rajoy, perceptor de sobresous en negre durant una bona colla d’anys.

Vist tot plegat podria ser que, per alguns tribunals espanyols en la Llei tantes vegades invocada, un mateix fet sigui delicte quan el fan els dolents i no ho sigui quan el fan els bons. I qui són els bons? Doncs els qui aplaudeixen l’article segon de la Constitució, encara que els importi un rave tota la resta (com passa amb Vox). I qui són els dolents? Els qui discrepen de l’article segon de la Constitució –el de la ‘unidad indisoluble’– encara que respectin absolutament els principis democràtics. Però en la llei de l‘embut emprada per l’actual justícia espanyola, la definició de malversació deu ser una altra. Es tracta, per resumir-ho en poques paraules, d’anar contra els patrimonis i els diners dels catalans, per arruïnar-los i que no tinguin mai més la intenció de fer res que pugui posar en risc els seus pocs o molts estalvis. Si aquesta repressió econòmica continua, s’acabarà que ningú voldrà presentar-se a una llista electoral ni càrrec públic, pel temor de ser arruïnat per l’estat repressor. L’advocat Gonzalo Boye fa una anàlisi d’aquestes malversacions inventades en l’article titulat “Si no és rebel·lió, serà malversació”, que transcrivim tot seguit.

Si no és rebel·lió, serà malversació

L'obstinació d'alguns en la persecució a l'independentisme els està fent perdre qualsevol perspectiva, la qual, sens dubte, s'ha de tenir present quan es vol abordar qualsevol problema i que, bàsicament i dit molt simplement, passa per determinar si el remei és millor o pitjor que la malaltia. Atacar l'independentisme, i especialment anar contra l'entorn del president Puigdemont, s'ha convertit en una caixa de reclutament que crida a molts a anar més enllà de qualsevol límit, perquè, d'una part i ara per ara, no comporta conseqüències legals i, de l'altra, perquè pensen que així podran escalar en les seves respectives carreres o, com a mínim, fer pàtria... que sempre queda bé i no se sap quan donarà fruits.

Si al principi de la judicialització del procés tot era rebel·lió, colpisme, sedició, desobediència, ara, un cop comencen a veure com era de ridícul això, s'ha passat a una segona línia argumentativa en la qual tot és malversació, blanqueig, prevaricació o el que sigui, perquè, en definitiva, del que es tracta és d'enfangar reputacions, distreure la gent de les seves funcions i provar de criminalitzar, per la via que sigui, a qui considerin que sigui necessari debilitar i, fins i tot, aniquilar.

Hi ha diversos casos, però el patró que se segueix és sempre el mateix: s'identifica un objectiu, se l'assenyala i desprestigia públicament i a través de determinats mitjans, per, després, instar els corresponents procediments penals a través dels quals es pretendrà demostrar que l'assenyalament i desprestigi previs tenien un fonament. I, si finalment el procés no arriba a condemna, tant se val, perquè l'ombra de dubte haurà quedat com una marca permanent per al futur. L'argument "legitimador" d'aquesta actuació serà sempre el mateix: "La llei és igual per a tothom", o, com repetia aquest dimecres al Parlament Europeu un cadell de l'extrema dreta, com un lloro entrenat per a això: "Sense llei no hi ha democràcia".

En realitat, i en aquest moment del procés repressiu, tots sabem que: 1) la llei no és igual per a tothom, perquè davant la identitat de fets no s'està aplicant la identitat de norma, i 2) només amb la llei no hi ha democràcia, ja que el rellevant és que les normes s'interpretin i apliquin des d'una perspectiva democràtica. No és la "llei" com a tal la que concedeix la condició de democràtic a un sistema, sinó l'aplicació que se'n fa... No m'estranya la confusió que tenen els neofranquistes, perquè en règims com el de Hitler o el de Franco sempre hi va haver "llei", però mai democràcia.

Els casos en què s'està seguint aquest patró, propi del lawfare, són múltiples i variats, però alguns, fins i tot, freguen l'esperpèntic, que és com millor es pot apreciar fins a quin punt s'ha desviat tot aquest procedir dels qui diuen que defensen la legalitat, dels qui diuen que informen, dels qui diuen que són constitucionalistes i dels qui diuen que actuen des de la imparcialitat.

Sotmetre a un procés penal una persona per haver realitzat un viatge el qual feia oficialment convidat i per uns peatges de 15,22 euros és, ras i curt, un abús de la funció encomanada i un clar exemple de com s'estan utilitzant els instruments de l'Estat no per "aplicar la llei", sinó per utilitzar-la com a arma de destrucció humana. He decidit utilitzar el cas de Josep Lluís Alay per explicar el que està passant, perquè, d'una part, el conec bé i, de l'altra, deixa al descobert de manera senzilla el que sostinc.

Sí, a Alay el van convidar oficialment a visitar Nova Caledònia en representació del MHP Puigdemont i, per tant, l'esmentat viatge entra dins de les seves funcions... És una despesa pròpia de la funció que exerceix. A més, li va tocar anar, en funció de la seva feina, a Lledoners, i entre Barcelona i l'esmentada presó cal passar uns peatges i la disjuntiva era molt clara: o cometia un delicte de danys arrasant les barreres d'aquests peatges o els pagava com a part de la feina que té legalment encomanada... Alay, home culte com pocs, però que de dret en sap poc, va ser capaç d'arribar a la conclusió que el més correcte era pagar aquests peatges en lloc d'envestir les barreres.

Malgrat que sigui una cosa tan òbvia, després d'una llarga i inquisitorial investigació, s'ha presentat una querella per aquests dos fets "criminals" i a Alay li tocarà fer la desfilada fins al jutjat amb el consegüent mal reputacional, econòmic i professional que això comporta... El problema és que no es tracta d'un cas aïllat, sinó d'una cosa a la qual ja ens hem vist sotmesos molts per fets tan estrambòtics com els que ara afecten Alay.

Segurament, i si ens asserenem i dediquem temps a investigar-ho, comprovarem que la despesa pública generada per aquest tipus de persecucions ni estava prevista pressupostàriament ni es correspon amb les finalitats a què els diners públics s'han de destinar... Pitjor encara, és que supera amb escreix el suposat mal que s'hauria fet a les arques públiques.

La persecució de l'independentisme, i tot el que l'envolta, està generant una factura que haurem de pagar entre tots, però de la qual només són responsables aquells que, des de les seves posicions de poder, s'han entossudit a escalar a costa de reprimir l'independentisme, que ha gosat qüestionar la indissoluble unitat de la nació espanyola, o els advocats que entenem que un estat no només ha de ser de dret sinó també democràtic.

Per què no preguntem quant ha costat a les arques públiques perseguir Alay per aquests 15,22 euros? Potser ens emportaríem dues grans sorpreses: que el cost del procés ha estat molt superior i, també, que aquests 15,22 euros van ser donats per Alay a les arques públiques fa ja molts mesos... En qualsevol cas, tots sabem que, per alguns, si no és rebel·lió, és malversació.

Gonzalo Boye
Advocat

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 21 de febrer del 2020

15 de febrer 2020

Racisme i xenofòbia

L’alcaldessa de Vic i diputada de JxC al Parlament, Anna Erra, ha despertat les ires dels hiperventilats, tant de les files unionistes com d’alguns elements independentistes, per haver dit des del seu escó: "Hem de conscienciar els catalans autòctons que hi ha gent que vol aprendre el català i hem de posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana." Se l’ha acusat de racista precisament per demanar una cosa summament antiracista, com és que la gent nascuda a Catalunya tracti exactament igual els qui han nascut en uns altres llocs.

Tots hem conegut persones vingudes a Catalunya procedents d’altres llocs que en adreçar-nos a elles en castellà, ens han demanat si us plau que els parléssim en català, doncs així aprendrien millor el nostre idioma. Ara resulta que, per haver demanat això mateix, l’alcaldessa de Vic és qualificada de racista i xenòfoba per l’espanyolisme militant, que l’acusa de ‘diferenciar segons les aparences’. Finalment la polèmica ha agafat tal crispació que la diputada Erra s’ha vist obligada a demanar disculpes afirmant que potser no s’havia expressat prou bé. Aquesta actitud poruga no deixa de ser una altra mostra que l’independentisme institucional no sap per on navega, completament perdut i anèmic.

Suposem que també demanaran perdó per la seva actuació, aquesta sí xenòfoba i racista, les dues inspectores del Consorci d'Inspecció de Treball i Seguretat Social de Catalunya que aquesta setmana van discutir i humiliar una cambrera d’un local de la Vila de Gràcia, a qui una d'elles va amenaçar perquè els parlava en català, incident que va portar a intervenir els mossos d’esquadra, ja que després de tornar-li a exigir que parlés en castellà i que la cambrera defensés els seus drets lingüístics a l'hora de dirigir-se a una agent de l'autoritat, la inspectora va replicar que la Generalitat forma part de l'estat espanyol. I va afegir: "A veure si tu em diràs a mi què he de parlar". Aquesta inspectora devia ignorar que la Llei de Política Lingüística, diu textualment "Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit, amb l'administració de l'Estat a Catalunya en la llengua oficial que esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir cap mena de traducció". Per això, una inspectora de treball està obligada, igual que un guàrdia civil, o un policia nacional a atendre un ciutadà que li parli en català.

Aquestes són les dues vares de mesurar que l’espanyolisme empra en els temes lingüístics, un doble pensament que utilitza el poder i la força per validar la incompatibilitat de realitats antagòniques i així imposar una moral social a la seva mida. Resumint, allà on la diputada Anna Erra, amb tota la seva bona voluntat, demana que no caiguem en l’error de parlar un idioma que no és el nostre, depenent de l’aspecte d’una persona, donant per certa la burrada que el color o l’aparença signifiqui que el seu idioma no pot ser el català, els espanyolistes volen interpretar que si es deixa de fer això, perdran comba en l’aclaparadora imposició per tots els mitjans possibles de l’ús de la “lengua del imperio” a Catalunya. El membre del col·lectiu Koiné, l’escriptor i filòleg Pau Vidal, també comparteix aquest punt de vista en el seu article titulat ‘Pedagogia del cap cot’ que podeu llegir tot seguit.

Pedagogia del cap cot

Fa molta mandra, tornar-hi. Explicar per què és necessari per a la supervivència del país que els nouvinguts esdevinguin catalans, igual que en vàrem esdevenir tu i jo, i que això passa indefectiblement per la llengua. Fa molta mandra haver d’explicar allò que al món sobirà ningú s’ha de molestar a explicar perquè és percebut com a natural, i per tant compartit. I com que fa mandra no ho faré, perquè ja ho he fet molts cops, perquè hi ha milions d’especialistes, webs i articles que ho expliquen (té, aquí en teniu un), i perquè a aquestes altures ja s’ho hauria de saber tothom de memòria.

Fins i tot fa mandra fer aquell exercici habitual en aquests casos, consistent a copiar el que va dir l’Anna Erra però substituint  llengua catalana per  llengua espanyola, a fi de demostrar per la via de la paradoxa la fal·làcia de les crítiques. Fa tanta mandra que no ho faré; perquè qui ho vol entendre ja fa temps que ho ha entès i qui no ho vol entendre tampoc ho entendrà ara. A qui no vol comprendre que adreçar-se en llengua forastera a una persona racialitzada és un acte d’exclusió (‘Una microviolència racista quotidiana, un privilegi classista’, en definició d’Antonio Baños, i no hi puc estar més d’acord) no li ho faràs entendre.

(I com que per a l’espanyolisme la mentida sistemàtica no és sinó una arma més per al combat, vet aquí les dades que revelen que hi ha molta més xenofòbia al seu bàndol).

Perquè això no és una qüestió d’entendre o desentendre sinó d’imposar-se. D’imposar una nació sobre les cendres d’una altra, que d’això que tracta aquest conflicte que tenim latent de fa tres segles. Aquí, tal com ha explicat manta vegada Jorge Cagiao, hi ha una disputa pel territori entre dos nacionalismes. Entre dues nacions. Dues nacions que no s’agraden, que en algunes coses fins i tot es repugnen. Que tenen dues llengües diferents, una de les quals malda per exterminar l’altra, per més que la covardia o la por de la minoritzada fingeixi que no, que poden conviure amigablement i fraterna.

Per això trobo que, en comptes de fer pedagogia, és millor aprofitar aquest episodi desgraciat per fer un pas endavant. Perquè en realitat això no ha estat cosa de llengua, sinó d’identitat. Si de cas la virtut del xàfec ha estat posar de manifest que, per més esforços que es facin a ocultar-ho (el debat sobre la llengua s’amaga justament perquè és el tret més visible de les connotacions etnoculturals del xoc), en aquest conflicte hi ha elements de natura ètnica. No som als Balcans, no hi ha religió pel mig, però la confrontació és identitària, per més que la bíblia de la correcció política s’encaboti a negar-ho. Com més aviat ho reconeguem millor per a tothom.

En aquest punt, l’espanyolisme sempre ha estat clar. Ens ho va dir brutalment a la cara amb l’aporellos i ens ho acaba de repetir en l’encalç a la batllessa de Vic: per a ells som l’enemic, i fem el que fem i diguem el que diguem ‘malinterpretaran’ les nostres paraules perquè es tracta de derrotar-nos. Res d’entendre’ns. Penjar-nos contínuament la llufa de racistes, nazis i supremacistes no té res a veure amb la comprensió de cap realitat: és pura metralla de trinxera, perquè saben que són bales que ens fan mal. El dia abans del sarau, el portaveu de Ciudadanos a Girona havia tractat de racista la periodista Mercè Sibina per queixar-se que en una comissaria de Girona s’havien negat a atendre-la en català. Si imposes el català ets racista, si t’imposen el castellà ets racista igualment. Quin diàleg vols embastar a partir d’aquests raonaments? Més clar no ens ho poden dir: res d’entendre’s, el que volem és la rendició. Per tant, la nostra obligació és decidir què fem: ens rendim o plantem cara? Però prou de justificar-nos, prou de demanar excuses, prou de mostrar amor a ‘la llengua germana’ (quan ens atrevirem a dir el que realment sentim vers la llengua amb què ens han agredit, han empresonat els nostres avis, han apallissat els nostres pares i han afusellat els nostres presidents? Vers la llengua amb què ens han humiliat i avergonyit, amb què encara avui ens ridiculitzen i ens tracten de ‘paletos’ i de burgesos alhora, o ens acusen de fatxes per voler preservar la vocal neutra o els pronoms febles, com fan suposats companys de reivindicació democràtica? Si jo em queixo que tu fa quaranta anys que ets aquí i no parles la llengua del país sóc un suprematista, si tu te’n rius de la meva, és perquè sóc un provincià. El catalanisme és un delicte a priori.

Toca decidir-se d’una vegada. Prou de la comèdia de fer pedagogia amb qui no vol anar a classe. Prou de demanar perdó per parlar la llengua imposada amb un accent que no els plau. Prou d’ocultar la por darrere un fals respecte guanyat amb la força de les culates. Prou de bona educació: les disculpes se les mereix qui ha estat injustament ferit, no qui t’esclafa el cap contra terra i encara es queixa que li embrutes les sabates.

*Bonus track. Que el multicultisme progre faci tants escarafalls amb la possibilitat de reconèixer (o de reconèixer-se en) un connacional no té cap misteri: la bíblia de la correcció política ho prohibeix. Més interessant resulta esbrinar per què ho fa l’espanyolisme. Hipòtesi: qui està avesat a entrar als llocs trepitjant fort, imposant la seva per sistema, no està pendent dels altres sinó d’ell mateix: ell és el seu centre d’atenció; qui, en canvi, es veu obligat a viure a la defensiva s’ha de fixar més en els qui l’envolten, i necessàriament desenvolupa certs sentits que al qui se sent segur no li calen. Un mecanisme adaptatiu.

De tota manera, benvolguts veïns, us diré un secret: no és la cara, és la manera de ser al món.

Paul Vidal i Gavilán
Filòleg i escriptor

Article publicat al digital  VilaWeb el dijous 13 de febrer del 2020

08 de febrer 2020

Les banderes

Finalment, Pedro Sánchez, president del govern espanyol, va accedir a reunir-se de nou amb el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, per establir les bases de la taula de diàleg. Un president espanyol molt tensionat entrava al Palau de la Generalitat de la mà del President Quim Torra i passava revista als Mossos de la Guàrdia d’honor. Calia esperar que, com fan tots els presidents, s’aturaria davant la bandera, saludaria amb una inclinació de cap i seguiria endavant. Però l’home va continuar el camí sense aturar-se, cosa que sí que va fer el President Quim Torra. Tres passes més enllà s’adonà que no el seguia el President, es tombà i va fer el gest de buscar-lo. Potser anava perdut o potser no va voler saludar la nostra bandera, el cas és que va passar de llarg. ¿Què hauria bramat el búnquer mediàtic madrileny si s’hagués aturat i saludat a la senyera? Segur que les critiques i els insults s’haurien escoltat des de Catalunya.

La bandera, com a símbol d’una nació, és un element fonamental, juntament amb la llengua, per definir la identitat d’un Estat en majúscules. Doncs bé, sembla que haurem de retornar a la ‘guerra de banderes’ que fa temps va distreure al personal durant molts mesos. Recordem aquell dia de la Mercè en què, des del balcó de l'ajuntament, mentre es produïa un dels actes institucionals, el líder municipal d'ERC, Alfred Bosch, va penjar una estelada i tot seguit, el líder del Partit Popular, Alberto Fernández Díaz, la va retirar i la va substituir per una bandera espanyola. O també quan l'ajuntament d'Agramunt, a l’Urgell, va decidir penjar al balcó de l'edifici consistorial totes les banderes dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) per donar compliment als requeriments fets per la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, per no tenir hissada la bandera espanyola a l'edifici.

Sembla doncs que el pretès diàleg que vol mantenir el govern espanyol amb el català no comença amb bon peu, si es menystén el símbol màxim d’un Estat com és la seva bandera nacional. És un detall però no gens menys important. Pedro Sánchez ha fet unes declaracions sortint d’entrevistar-se amb el MHP Torra i ha parlat molt clar: qualsevol cosa a negociar amb Catalunya serà dins de la Constitució Espanyola o no serà. Creiem que ja ha arribat l’hora en què Sánchez no ens pugui enganyar més. L’independentisme pot insistir en la reunió de la taula de negociació, però cal que ens preparem per no perdre més el temps. Ens corre pressa una unitat estratègica independentista per contrarestar el discurs i la proposta del president espanyol, amable en les formes, però sense cap novetat o concreció. Ho afirma també en el seu article titulat: ‘Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!’  el cantautor català, Gerard Sesé, autor de l'Himne de la Via Catalana, on ens dóna la seva visió del que pot representar aquest diàleg amb l’estat espanyol. Podeu llegir l’article a continuació.

Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!

No ho puc entendre. No m’ho puc creure…! Com pot ser que la majoria de tertulians, mitjans de comunicació i, fins i tot, alguns polítics estiguin donant per bo el suposat “diàleg” que “s’ha obert” entre l’Estat i Catalunya.

Però si ja és ben sabut que no en sortirà res de bo! És una mentida, és una fal·làcia, és un teatre “i del bo”. L’Estat és un expert farsant i no és la primera vegada que juga amb falses promeses per a buscar una distensió. Ja ho hem viscut!

A més, tampoc dissimulen: ja li va deixar clar Pedro Sánchez a Quim Torra que res del que es parli en aquesta mesa de diàleg podrà sobrepassar els límits de la sacrosanta Constitución Espanyola. Això ja és un veto a la base de tot plegat: censura al diàleg per parlar del referèndum d’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió. I els 40 i escaig punts que ha aportat Sánchez ara ja és tard. Això és una etapa cremada, és del 2009.

I prou d’enganyar-nos, això no és diàleg perquè aquestes tres peticions ja estan descartades. Ep, i no són demanar el cel, són peticions legítimes, necessàries i democràtiques. No poder ni abordar-ho és una estafa i un autèntic frau al diàleg.

Us poso un exemple: imaginem que dues persones en diferent posició jeràrquica (una per sobre de l’altra) queden per dialogar. Un té un got i una garrafa d’aigua i l’altre només té un got. El que no té la gerra li demana aigua, té set. L’altre li diu que segui a dialogar però li nega l’aigua. Oi que tothom entendria que així no es pot dialogar? Quedaria clar que qui ofereix la mà a parlar però negant el punt  essencial per poder negociar és en realitat un dèspota autoritari farsant i hipòcrita, oi? Doncs és exactament això!

Quina por em fan aquells catalanets que es deixen encegar amb quatre bones paraules i que pensaran “ara sí, amb aquest Gobierno sí”. Quantes més vegades haurem d’empassar-nos falses promeses i paraules traïdores per no confiar mai més en l’Estat? Com pot ser que encara hi ha gent que s’ho cregui? Perquè tenim tan poca memòria els catalans?
           
Som a un punt de no retorn. O avancem cap a la independència o ho perdrem tot. L’Estat sap que no podrà tornar a donar les competències i l’autonomia que hem “gaudit” fins ara perquè són les que ens han permès avançar fins aquí. El camí del mig significa la desaparició, no en tingueu cap dubte.

A la següent trobada bilateral: o es posa data al referèndum o que els catalans s’aixequin de la taula i seguim buscant el camí unilateral cap a la independència. I quan ho fem, ampliarem la base de cop, com ho vam fer l’1-O.

Gerard Sesé
Cantautor català

Article publicat al diari  LaRepública el divendres 7 de febrer del 2020

30 de gener 2020

Anem a eleccions

En una declaració institucional feta des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat el Molt Honorable President Quim Torra ha anunciat que ‘aquesta legislatura ja no té més recorregut polític’. Després de retreure als seus socis republicans falta de lleialtat i acusar-los d'incomplir els compromisos en la defensa de la presidència del Govern, ha anunciat que un cop aprovats els pressupostos de la Generalitat comunicarà la data de les eleccions al Parlament. Per tant ja està anunciat, abans de l’estiu tornarem a votar.

Aquesta decisió serà lloada pels uns i criticada pels altres, però era la sortida més digna i honorable pel President Torra. S'havia especulat amb la possibilitat que potser optaria per expulsar tots els membres d'ERC del Govern i anar a una aprovació dels pressupostos, gestats i parits per ERC i els Comuns, amb una majoria minoritària només de JxC. Això hauria posat amb safata a tots els unionistes l'exigència de dimissió immediata de Torra. Sembla que la decisió, potser presa des de Waterloo, serà el millor desllorigador de la crisi de confiança que fa mesos, per no dir anys —recordem les dues conferències contraposades el desembre de 2014 del llavors president de la Generalitat, Artur Mas i el líder d'ERC, Oriol Junqueras— que s'ha anat gestant entre els exconvergents i els republicans.

Amb el calendari a la mà i calculant els ‘tempos’ necessaris per aprovar els pressupostos i la convocatòria d’eleccions, els comicis s’haurien de celebrar més o menys el mes de juny. Per tant ens enfrontem a  cinc mesos d’una campanya electoral que es preveu molt dura, ja que tothom haurà de posar les cartes damunt la taula. Ara les coses estan molt més clares que en la darrera vegada que els catalans vàrem ser convocats a les urnes el 21-D. La unitat de l’independentisme, que ahir van demanar tots els presos polítics, no serà possible. Els camins per arribar a la República Catalana estan completament separats, entre l’independentisme que ara s’anomena pràctic —bàsicament del sector més important d’ERC— que es fonamenta per afirmar que no cal tenir màrtirs i que esquivar la repressió i impedir nous encausaments és un valor en sí mateix, i els que mantenen que l’únic camí per doblegar l’Estat és recuperar la unilateralitat del setembre i l’octubre del 2017, assumint novament tot allò que calgui assumir. Cal tenir en compte que la primera via no necessita gaire suport independentista, ja que el que li manqui el trobarà de ben segur en els partits no sobiranistes, mentre que l’altre camí, per tirar per la via unilateral, li caldrà un plus de legitimitat mitjançant un fet polític incontestable: guanyar amb més del 50% dels vots.

Tant els uns com els altres hauran de tenir molt en compte que existeix un tercer actor i no gens menys important: l’Estat opressor, és a dir, l’estat espanyol, que a hores d'ara se sent fort i guanyador i que no pararà fins a fer desaparèixer qualsevol rastre d’independència a Catalunya. Segons quin sigui el resultat d’aquestes pròximes eleccions, la màquina infernal venjativa espanyola, tornarà per continuar esclafant qualsevol intent de ruptura, com molt encertadament escriu en el seu article titulat ‘La política de la venjança’ l’historiador Joan B. Culla, i en el que assimila l’atmosfera política actual amb la situació viscuda durant els anys del franquisme. Podeu llegir l’article tot seguit.

La política de la venjança

The politics of revenge: fascism and the military in 20th century Spain és un llibre remarcable de l’historiador britànic Paul Preston publicat en anglès el 1990 i traduït més endavant al castellà. Explicat en poques paraules, el volum analitza com el pes de les idees i de les forces de la dreta autoritària (el monarquisme antiliberal, el militarisme africanista, el catolicisme ultramuntà, el falangisme, etcètera) van impregnar la cultura i la praxi política espanyoles del Nou-cents, i va convertir els adversaris en enemics, els discrepants en intrusos (la Antiespaña) que havien de ser foragitats de la comunitat nacional; uns enemics als quals calia no pas derrotar, sinó destruir, exterminar sense cap forma de compassió. No cal dir que aquesta concepció de la lluita política fou portada al paroxisme pel poder franquista durant la guerra civil i en els primers anys de la postguerra.

I bé, és tristíssim haver-ho de dir, però tinc la creixent sensació que, confrontada amb la reivindicació independentista catalana, la dreta espanyola –en el més ampli sentit de l’expressió, des dels partits als 'mèdia', des de la magistratura fins al cardenal Cañizares– hi està responent amb esquemes propis del 1936 o del 1939, amb una lògica guerracivilista que confon la política amb la represàlia i la justícia amb la venjança, que pretén no pas la derrota democràtica de l’adversari sinó la destrucció de l’enemic.

Només des d’aquesta lògica de la venjança es pot entendre que la triple dreta hagi convertit la presentació de denúncies i querelles en la seva principal forma de fer política. Aquesta passada setmana Vox –la tercera força al Congrés de Diputats– ha presentat una proposició de llei per il·legalitzar els partits independentistes, és a dir, ERC, JxCat i Bildu, a l’espera de poder-ho fer amb el PNB. Naturalment, ni el PP ni Ciutadans no desqualifiquen la iniciativa, perquè tant els blaus com els taronges han suggerit el mateix altres vegades, ja sigui per il·legalització directa o per una reforma a mida de la llei electoral que els exclogui de les Corts Generals. I jo em pregunto: ¿quina diferència conceptual, qualitativa, hi ha entre aquestes propostes i la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrer de 1939, que posava fora de la llei totes les organitzacions polítiques o sindicals enemigues del franquisme victoriós?

¿I què direm sobre el mètode de la doble condemna als dirigents del Procés, inhabilitats i/o empresonats per haver organitzat el 9-N o l’1-O, i després castigats també pel Tribunal de Cuentas amb multes de milions d’euros? Doncs direm que és exactament la mateixa lògica utilitzada per la justícia franquista: els consells de guerra dictaven penes de presó o de mort però, en paral·lel i d’acord amb la llei citada en el paràgraf anterior, els Tribunales de Responsabilidades Políticas castigaven els ja condemnats per la via penal, i també aquells que havien marxat a l’exili, i fins i tot a persones que havien mort anys abans (per exemple, el president Macià) amb la pèrdua total o parcial del patrimoni. No n’hi havia prou amb arrabassar la llibertat o la vida; calia també llançar els rèprobes –i les seves famílies– a la misèria. Al enemigo, ni agua.

Només des d’aquesta lògica de la venjança es pot entendre que la triple dreta PP-Vox-Ciutadans hagi convertit la presentació de denúncies i querelles en la seva principal forma de fer política. En lloc de derrotar l’adversari obtenint més vots que ell, com és propi de la democràcia, Casado, Abascal i Arrimadas el volen expulsar de l’escenari a base de querelles que compten, a més, amb l’acollida propícia d’una judicatura amiga. Només des de la lògica de la venjança més deshumanitzada es poden entendre la protesta de C's davant el permís penitenciari de 48 hores concedit fa uns dies a Jordi Cuixart –amb l’argument inquisitorial que “no se n’havia penedit”– i l’oposició ferotge de les dretes a qualsevol reforma del Codi Penal, amnistia o indult que pogués afavorir els presos polítics.

És també la lògica de la venjança l’única que pot explicar l’acarnissament de la Fiscalia en el judici d’aquestes setmanes, a l'Audiencia Nacional, contra el major Trapero i altres responsables dels Mossos d’Esquadra durant la tardor del 2017. Deu ser deformació professional, però els confesso que en les sessions fins ara celebrades a San Fernando de Henares m’ha semblat veure-hi el mateix esperit que presidí, el 1939-40, els consells de guerra franquistes contra els generals José Aranguren Roldán i Antonio Escobar Huerta. Uns caps de la Guàrdia Civil que havien gosat enfrontar-se a l’Alzamiento del 1936 mereixien un càstig implacable. Un cap policial, ni que fos autonòmic, dubtós en el seu compromís amb la unitat d’Espanya, també. Ja que la pena de mort no és possible, almenys la mort civil i professional.

Però les lògiques sovint són imparables. L’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch ja ha demanat que “las Fuerzas Armadas interrumpan un obvio proceso golpista de voladura de España como Nación”. I la dreta que s’autotitula democràtica (el PP i Ciutadans) xiula, mira cap a una altra banda i manté les seves aliances.

Joan B. Culla
Historiador

Article publicat al diari  ara  el dimarts 28 de gener del 2020

27 de gener 2020

Enganyar al poble

Darrerament estem escoltant veus, tant en una banda com en l'altra de l’espectre polític català, que no dubten en afirmar que el full de ruta de l’independentisme des dels seus inicis l’any 2010 no ha estat més que un engany. Per tant acaben concloent que els catalans hem estat manipulats, enganyats i per tant que som un poble sense criteri. Aquest és el perfil, segons les mateixes veus, dels més de dos milions de catalans que l’1-O vàrem decidir participar en el referèndum. Aquest mantra l’ha alimentat la sentència del Tribunal Suprem, dient que el referèndum fou un “acte participatiu presentat pels acusats a la ciutadania com el vehicle per a l’exercici del dret a decidir i que no era una altra cosa que la fórmula estratègica de pressió política que pretenien exercir els líders del procés sobre el govern de l’Estat.” Els jutges no van errats quan pensen que potser algú va creure que l’endemà del referèndum Catalunya podria ser independent, però la majoria no tenia cap dubte que participava en un referèndum declarat il·legal i que es va proposar participar en un gran exercici de desobediència civil.

Certament caldria examinar si el camí per aconseguir la independència forjat pels líders catalans, ha estat el més encertat perquè, a la vista dels magres resultats obtinguts, algú pot pensar que ens han fet veure ‘garses per perdius’. Des de fa un parell d’anys ha emergit un independentisme que el periodista Andreu Barnils ha qualificat de ‘pràctic’. Aquest moviment ha imposat en els moments crítics la versió que defugia el conflicte i optava per la moderació. Sempre amb l’excusa de ser pràctics. Mantenen la idea que independentistes, ho som tots. Però cal que siguem pràctics. Del 2017 ençà el mantra és defugir el sentimentalisme, el pit-i-collons, i preferir els resultats tangibles. Amb aquesta consigna no es va investir Carles Puigdemont, s’ha investit en canvi Pedro Sánchez, es va triar una defensa tècnica en el judici al Tribunal Suprem i s’ha pactat una taula de diàleg entre ERC i el PSOE que veurem fins on arribarà.

El millor valedor d’aquest independentisme pràctic ha estat sens dubte el partit d’Oriol Junqueras. L’avantatge de l’independentisme pràctic és que el seu relat agrada. Cap fred. Peus a terra. Junquerisme és amor. Però l’inconvenient de l’independentisme pràctic és que no ho és, de pràctic. No ho és gens, més aviat és al revés. És clarament romàntic, amarat de sentimentalisme i sense resultats tangibles. Fa dos anys que cacem mosques. No tenim resultats palpables. L’independentisme pràctic hauria de mirar-se al mirall i comptar els resultats reals que ha obtingut. Fer examen de consciència i ser capaç de respondre’ns una pregunta: els mou el sentit pràctic o la fe? Els mou l’anàlisi de resultats o la por? El cap o el cor? Quin és el balanç d’aquests darrers dos anys?

El politòleg Ramon Cotarelo ha fet darrerament unes quantes declaracions en aquest sentit que, dit sigui de passada, li han valgut un intent de linxament per part dels seguidors d'ERC, amb l'excusa que insultava al partit i, pels sectaris, tota crítica al seu partit és un insult, una blasfèmia. Una altra cosa és que els sectaris de qualsevol secta creguin que, quan es critica la seva secta, se'ls insulta a ells personalment. Però això són sectaris. Un exemple de l’opinió d’aquest politòleg és l’article publicat en el seu Blog ‘Palinuro’ i que l’autor titula ‘L’estafa d’ERC’ i que podeu llegir tot seguit.

L'estafa d'ERC

El fantasma de la indignació recorre ERC quan algú li nega la condició de partit independentista. Nosaltres, diu el VP Junqueras, "hem dit sempre que la independència és el final del camí". "Ningú", afegeix, "és més independentista que jo". L'èmfasi ja fa sospitar. ERC accentua sempre el seu independentisme quan s'apropen eleccions, com va fer amb èxit abans del 28 abril 2019. Després l'independentisme es difumina, és diluït en diverses consideracions de política "pràctica", "quotidiana", "eficient", a força d'eixamplar la base, garantir un govern "d'esquerres i progressista" en Espanya abans que un de la dreta; de fer "política". Però, atenció, no perdrem mai de vista l'horitzó de la independència, encara que Gabriel Rufian digui en Madrid (on correspon) davant un partidari del 155, que ni ell, "ni centenars de milers de catalans siguin independentistes".

Cert, són independentistes a llarg termini o, per acostar-nos a l'orientació religiosa de la direcció, quan Déu sigui servit. I aquí rau l'engany: fixar la independència ad calendas graecas equival a negar-la de facto aquí i ara. "No som prou". Podríem creure que, la independència a llarg termini sigui tan sencera com la de la unilateralitat a curt, el més curt, termini. Per això ERC hauria de provar que el que fa en l'intermezzo, és treballar de debò per a la independència. Si treballa en contra, doncs, tindran raó els crítics, malgrat que els militants, quadres i dirigents tracten de callar-les, acusant-les d'insultar a ERC, com si un partit fos una mena de sancta santorum al que no es pogués criticar fins i tot amb termes durs, en ús de la llibertat d'expressió.

L'independentisme tenia dos punts forts, molt forts, dos pilars granítics, dues sòlides bases a partir de les quals, la independència estava a tocar, a l'abast de l'acció col·lectiva, dos focs il·luminadors en el camí de l'alliberament: un, l'1-O, l'altre, la unitat. L'1-O és l'element de legitimitat d'arrel, el símbol de l'autodeterminació del poble, quan 2.266.498 de catalans van fer front a la repressió per manifestar llur voluntat de llibertat amb un 90,18 per cent per a la independència. La unitat va ser l'eina fonamental que va permetre el 9-N i l'1-O la via obvia de l'independentisme per assolir la independència aquí i ara o a curt termini.

No cal dir que fa més de dos anys que ERC treballa en contra dels dos fars del procés. És palès. Els seus propagandistes i comissaris polítics als mitjans de comunicació públics que monopolitzen fent-se passar per "analistes polítics" (doncs, falsejant una imparcialitat que no tenen), menyspreen sistemàticament el significat de l'1-O com font de legitimitat del moviment i del seu mandat, el posen en segon pla en relació amb els presos/es polítiques, en concret, els seus, i més concret, el seu. Volen substituir l'objectiu d'alliberament nacional de les mobilitzacions pel de l'alliberament dels presos/es que, òbviament, és essencial, però secundari amb relació al primer i, molt probablement dependent d'ell.

Pel que fa a la ruptura de la unitat no cal gastar una sola línia. ERC ha trencat deliberadament la unitat amb tota mena d'arguments, uns directament falsos, com que la unitat trencada a les eleccions es recompondria després en la política diària; altres, contradictoris amb la raó i l'experiència humana de segles, segons la qual, la unitat fa la força i la desunió, la debilitat; i altres "polítiques"  afirmant que l'independentisme d'esquerres no pot anar amb el de dretes perquè deu formar aliança amb els seus, encara que siguin d'altres nacions. És el jardí de florides explicacions d'un fet catastròfic: no hi ha unitat de l'independentisme. I aquesta situació és responsabilitat exclusiva d'ERC.

No són errors, són enganys, estafes. ERC boicoteja l'acció independentista (com quan es va negar a investir al MHP Puigdemont al que volien "sacrificar") al mateix temps que s'obre a aliances amb forces polítiques no independentistes amb les mencionades excuses d'"eixamplar" bases. I, en fer-se evident davant l'opinió pública la falsedat d'aquesta acció que demana vots independentistes per a polítiques no independentistes, la contradicció ha esclatat i tret de la polleguera fins al molt cristià Junqueras, amb un llenguatge escatològic. "La merda; la puta merda" ha brotat del fons de la seva ànima. Molts han interpretat malament aquesta sortida de to i han retret al devot Junqueras una expressió tan barroera. Però l'assumpte té una explicació una mica més complicada. Junqueras no contesta a la pregunta sobre si ha mentit al prometre als catalans una independència impossible. Això és la pregunta d'un espanyol. Junqueras respon als seus propis fantasmes; no a si la independència és impossible o no, ja que ell sempre diu que és possible "a llarg termini"; ha contestat a si ha mentit o no prometent la independència ‘tout court’. I com que sap que és el que ha fet i està fent, perd els papers.

Però si és comprensible la indignació dels republicans en veure descobert el seu engany, també ho és i més encara la ràbia de la gent en veure's enganyada. S'entén: qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que els polítics enganyen més o menys, però gairebé sempre. N'hi ha prou amb recordar com, a les 24 hores d'unes eleccions, M.Rajoy va aplicar polítiques contràries a les promeses de la campanya. I ho va explicar amb el seu inimitable estil: "no he cumplido con mi palabra, pero he cumplido con mi deber", com si el primer deure d'una persona digna no fos complir la seva paraula.

Tothom ho sap: la política està feta d'enganys i tothom ho accepta amb normalitat perquè l'engany es refereix als assumptes ordinaris, per així dir, els impostos, els serveis, el deute, les lleis. La cosa canvia si es tracta d'un assumpte extraordinari, alguna cosa que no passa sinó una vegada cada molts anys, decennis, pot ser segles. Enganyar les expectatives d'alliberament de la gent en meitat del camí, voler fer-la retrocedir, substituir la fi de la independència de Catalunya i l'alliberament nacional per l'hegemonia d'un partit, per l'administració "d'esquerres" d'una coalició d'antiindependentistes, canviar el somni de la llibertat per la seguretat de les cadires i sous dels seus beneficiaris, frustrar la voluntat de tot un poble i lliurar-li a l'enemic provoca una molt més gran indignació, una indignació apocalíptica.

Ramon Cotarelo
Politòleg

Article publicat al Blog  "Palinuro" de l'autor el diumenge 19 de gener del 2020