Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 d’agost 2015

L’objectiu és Mas

Unió Catalanista de Sabadell d’acord amb els seus estatuts fundacionals, està plenament compromesa amb la defensa de la nostra Nació, i en aquests moments transcendentals de la nostra història, vol fer arribar la seva veu a tots els catalans. Per això durant tota la precampanya i campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27S, publicarà en el seu Blog l’opinió del seus socis i simpatitzants, així com també aquells articles, retalls de premsa i d’altres punts de vista que li semblin adients per tal de convèncer els catalans indecisos de que, en aquesta hora decisiva del nostre esdevenir futur, cal fer confiança en les candidatures de “Junt pel Sí” i de la “CUP”, úniques llistes que clarament donen suport a la independència del nostre país. Avui trobareu en el nostre Blog un escrit de la nostra associació amb el nostre punt de vista arrel dels darrers esdeveniments i que hem titulat “L’objectiu és Mas”. Gràcies per la vostra atenció.

Benvolguts conciutadans:

L’escorcoll mediàtic efectuat per la Guàrdia Civil a la seu de CDC és un escàndol. Realment les clavegueres de l’estat són molt profundes i tenen molt poder, i després de totes les accions que fan, mai donen explicacions. No hi ha responsables. L’actuació de les clavegueres de l’estat, és la que s’esperava. La seva capacitat de maquinació no té límit, i això només és el començament perquè, com ha dit en Mas, “en les properes quatre setmanes en veureu de tots colors”.

I és que l’objectiu a abatre és en Mas (i el seu partit CDC). Saben que ensorrant en Mas, el procés s’ha acabat. La mateixa gent ara ja apunten divisions dins de la coalició “Junts pel Sí”. Aquesta és la tàctica, primer difamar desprès destruir des de dins. Ja ho va anunciar el 7 de març Gemma Ubasart, la líder de Podemos a Catalunya “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però en el míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”. Doncs això és el que ara ha començat, una campanya de difamacions i calumnies contra el President Mas. Malgrat tot com diu el periodista Salvador Cot: “la societat catalana veu en les furgones de la Guàrdia Civil una raó més per deixar enrere un Estat i un règim altament extractius i amb zero escrúpols democràtics. L'ofec és tan gran que ja no es tracta de marxar, sinó d'escapar”.

Tot això, però, no és inquietant. El que veritablement preocupa és observar com un tipus de ciutadà català està sempre a punt per creure’s les maniobres de l’estat i es nega a relacionar aquests afers amb el procés independentista. Aquesta mena de gent no té en compte el muntatge barroer contra Mas que es va endegar en les darreres eleccions, com fou l’informe policial dels suposats comptes a Liechtenstein del President Mas, que Fernández Diaz va intentar fer publicar als diaris a base de trucades telefòniques als seus directors, i que s’ha demostrat que foren unes informacions totalment falses. Aquest mateix Fernández Diaz que ara te la barra de titllar la candidatura de JxS com la de “Juntos por el Si y el tres por ciento”. No es pot tenir més cara dura, quan és ell qui es reuneix amb presumptes delinqüents al seu despatx i a això li resta tota importància. Ara be les agressions matusseres a Mas per part de l'stablishment messetari es tradueixen a Catalunya en nous adeptes al President que esvaeixen prejudicis i reticències. Esperem que quan ho descobreixin ja sigui massa tard per a ells.

Els espanyolistes, aquells que desitgen a qualsevol preu que Catalunya segueixi a Espanya tot i perjudicar seriosament els catalans, han trobat un filó en la campanya propagandística iniciada divendres amb els registres a CDC ... Com a únic argument en contra de la independència . I també a casa nostra, n’hi ha que riuen per sota el nas. Pensen que Mas és l’objectiu i que, mort en Mas, ells seran els reis del mambo. Iŀlusos !. L’objectiu som tots nosaltres. Amb aquesta gent no ampliarem l’espai independentista, perquè ja tenen una missió: destruir la independència.

A aquells que encara dubten de la “oportunitat” dels escorcolls, se'ls haurà d'explicar en primer lloc que és massa evident que es va tractar d'un moviment propagandístic ja que els mitjans de comunicació coneixien, per endavant, tots els moviments de la Guàrdia Civil. Van haver-hi moviments que es van fer només de cara a la galeria, per exemple el de Sant Celoni, on l'expedient retirat, curiosament, es podia obtenir per Internet, o, per exemple, no anar a la seu d'UDC, que era soci de govern de CDC en aquesta època (parlem d'abans de 2010).

Però el que els unionistes realment intenten amagar costi el que costi són els casos de corrupció espanyols, i, sobretot la magnitud, les xifres, les dades comparatives.

Els dos casos de corrupció més importants a Espanya són el cas Malaia (2.400 milions), El cas EDU a Andalusia (2.000 milions), cas Botín (2.000 milions desviats a Suïssa pels quals mai va ser condemnat), ERO’s d’Andalusia (1.400 milions), i un llarg etc... A gran distància queden els casos Pretòria (45 milions, sobretot PSOE), Palau (35 milions), ITV (10 milions) i els comptes a Andorra dels Pujol de 4 milions d'euros ... Però, evidentment no interessa comparar imports, interessa més el bombo i platerets perquè la gent no pugui pensar pel seu compte.

Constatant la impossibilitat de diàleg i d'entesa amb Espanya. Amb la intensificació de les vexacions, els atacs a la llengua, els incompliments, l'asfíxia econòmica, la discriminació, l'espoli i la guerra bruta dels escorcolls mediàtics, que l'Estat Espanyol perpetra contra els ciutadans de Catalunya, no ens queda cap altra sortida si volem sobreviure, que la independència i constituir un Estat propi.

En una democràcia de veritat, el problema es dirimeix amb un referèndum d'autodeterminació. Però els Governs tan del PP com del PSOE, no en volen sentir ni a parlar. L'únic argument que esgrimeixen és el de la unitat d'Espanya eterna i sagrada. Pel bé de la humanitat, aquest dogma franquista tacat de sang s'ha d'eradicar per sempre més del món civilitzat.

Aquesta intransigència i prepotència espanyola, ha encrespat el poble de Catalunya i aquest ha decidit passar a l'acció. Per primera vegada en 300 anys, la independència de Catalunya és possible i està al nostre abast. Amb les eleccions del 27 de setembre d'enguany (27S) tenim la oportunitat d'aconseguir-la. Oficialment seran unes eleccions autonòmiques, però per voluntat del poble de Catalunya i per decisió política del nostre President, serà un plebiscit. El SI a la independència, és votar les candidatures independentistes: Junts pel si i CUP-crida constituent . El NO és el vot al PP, PSOE, Catalunya si que es pot i Ciutadan's.

No podem desaprofitar aquesta oportunitat històrica. Si volem assegurar un futur millor i en llibertat, hem de votar SI i aconseguir que molta gent ho faci. Per això us demanem la vostra col·laboració i us suggerim el següent:

1- Penjar Estelades als balcons.
2- Participar en la Via Lliure a Barcelona: via.assemblea.cat
3- Fer-vos candidats a: juntspelsi.cat

Salut i independència

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

26 d’agost 2015

Grècia i els nostres “progres”

Estem a menys d’un mes perquè el catalans anem a les urnes per decidir què volem que facin els nostre representants electes l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Dia sí i dia també els anti-sobiranistes repeteixen a tort i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, però la realitat és que el debat pre-electoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Franco Rabell, García Albiol i Arrimadas no deixen d’advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat ser de partits amb unes ideologies diametralment oposades, s’assemblen molt. En un altre ordre de coses les esquerres a Catalunya porten un caos que no saben on son. Els que s'anomenen "els més progressistes del món", al capdavall són els més conservadors. La rigidesa de la seva ideologia immutable, els allunya de la realitat que diuen defensar. Tot un embolic que fa feredat, només de pensar que puguin guanyar. El periodista Marçal Sintes en un molt bo i sobretot molt valent article, que podeu llegir en el nostre Blog, estableix un interessant paral·lelisme entre els darrers esdeveniments de Grècia i les bestieses que sovint escoltem dels partits com Podemos, ICV, etc.

Grècia i els nostres “progres”

No fa gaire temps, crec que tothom ho recorda, les nostres esquerres no socialdemòcrates es tornaven boges per fer-se una foto amb Alexis Tsipras. El líder de Syriza es deixava estimar. Joan Herrera se’n va fer una de molt bonica a la seu mateixa d’Iniciativa a Barcelona. Grans somriures. El català viatjaria a Atenes durant la campanya electoral grega per entregar personalment un manifest de suport al grec. Pablo Iglesias va participar en el míting final de Syriza, i a dalt de l’escenari van donar-se la mà amb Tsipras com si ballessin sardanes.

Fer grans elogis de Syriza era la mar de cool. Molt, molt trendy. Quedava d’allò més bé a les xarxes i en les tertúlies.

El problema va ser que el mirall grec de les nostres esquerres, de les esquerres de debò, el gran referent, Syriza, va guanyar les eleccions. Van començar les negociacions amb la troica –Comissió Europea, BCE i FMI. Tsipras va apostar per una tàctica agressiva i provocadora. L’encarnava el ministre Gianis Varoufakis. No va funcionar. Després Tsipras va utilitzar el recurs del referèndum i va fer campanya per rebutjar les condicions dels creditors. Volia recuperar força negociadora. Va guanyar el referèndum però tampoc no va funcionar.

La troica no es va deixar impressionar per Varufakis ni pel referèndum. Menys que ningú Alemanya.

Tsipras estava atrapat i amb l’aigua al coll. Els ciutadans no podien disposar dels seus diners (el corralito grec) i les arques de l’Estat feia molt que tenien el pilot vermell encès. Tothom es preguntava si Tsipras s’atreviria a sortir de l’euro, l’amenaça amb què sempre havia especulat Syriza. Tanmateix, Tsipras no es va atrevir i va acceptar el tercer rescat (86.000 milions d’euros) i les condicions que suposa. Va saltar-se el que havien votat els grecs molt poc abans. Va pactar amb la realitat. No va gosar llançar-se –i amb ell tots els seus conciutadans- al precipici. Havia optat pel que li va semblar el mal menor. L’ètica de la responsabilitat, que diria Max Weber, s’havia imposat a l’ètica de les conviccions.

Als ulls de les nostres esquerres, dels purs, dels progres de pedra picada, l’icona en què havien convertit Tsipras es feia miques. Van parar de reivindicar-lo, d’utilitzar-lo, immediatament. Ja no servia. Estava contaminat. Havia deixat de ser pur perquè havia pactat amb la realitat. I pactar –l’essència de la política– és, en la seva mentalitat, de covards i de traïdors.

Tsipras s’havia convertit en un menyspreable socialdemòcrata, un revisionista, un caragirat. Era el seu problema, però ells no el seguirien per aquest camí, així que quan el Congrés espanyol va votar a mitjan juliol el rescat grec (a Espanya li toca ajudar els hel·lens amb 10.000 milions i escaig), Iniciativa i Izquierda Unida, així com ERC –Podemos no hi té diputats–, BNG i Amaiur van votar-hi... en contra!

Tant de progressisme, tant d’omplir-se la boca dels patiment dramàtic –i cert- del poble grec per, tot seguit, negar-los els diners que els poden alleujar una mica i donar un bri d’esperança en el futur. Ni un euro. Una bogeria.

Al setembre hi tornarà a haver eleccions a Grècia. Les esquerres de debò, els purs, ja no es retrataran amb Tsipras, que, després del que ha fet, ja deu formar part del sistema i del complot neoliberal que, segons els nostres progres, dirigeix el món.

Això sí: els quedarà l’opció de victorejar Varoufakis i els escindits de Syriza (de fet, el no al Congrés ja va per aquí). Les nostres esquerres –entre les que hi ha autèntics farsants pels quals tot plegat és només una forma de vida- tornaran a aixecar la bandera de l’autenticitat (sempre, sempre, hi ha una posició més pura a què recórrer), i així aniran tirant...

Marçal Sintes
Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 24 d’agost del 2015

22 d’agost 2015

Podemos i la tossuda realitat

Podemos i els seus companys de "Catalunya Sí Que Es Pot" no s’entén com, tan "revolucionaris" com diuen ser, no s’adonin que la veritable revolució els està passant pel davant dels nassos, doncs l’està protagonitzant una part molt important del poble de Catalunya, enfrontant-se a l’estat espanyol amb el procés cap a la proclamació de la República Catalana. Cap d’ells no vol reconèixer aquesta revolució, perquè no consideren que sigui pròpia. Això és d’una miopia política immensa. El professor Ramón Cotarelo ha esdevingut des del sorgiment de Podemos un dels analistes més fins i crítics amb la formació de Pablo Iglesias. Cotarelo assegura que a Podemos “tot és un plagi, el nom, les tàctiques, les consignes, les fórmules, els conceptes i les teories”, i assegura que tal com estan les coses és molt possible que Podemos no arribi a les eleccions generals de novembre. En una entrada al seu blog Palinuro, el professor analitza el fracàs de Podemos en tres fases: els antecedents, Catalunya i Grècia. Podeu llegir l'article complert traduït al català en el nostre Blog.

Podemos i la tossuda realitat

En l'entrevista que em va fer l'altre dia en Josep Rexach Fumanya per a Vila Web se’m va acudir dir que "segons el que passi el 27S és possible que Podemos no arribi a novembre" i Josep, amb l'olfacte del bon periodista, va posar l'expressió com a titular. El judici pessimista sobre Podem sorgia del temor que el partit dels “círculos” no aconseguís esmenar els seus errors i em referia sobretot als que ve cometent a Catalunya. Ahir, però, el futur encara se li emmascarà més amb l'evident fracàs de Syriza, amb qui Podem ha unit sempre el seu destí. En síntesi, el viatge de Podemos cap al fracàs pot desgranar-se en tres moments: a) antecedents, b) Catalunya i c) Grècia.

a) Antecedents.
Les eleccions europees del maig del 2014 (gairebé semblen d'un altre segle) van ser un bonic festival. Allà sorgia, virginal, vital, aclaparadora, una nova força que anava a canviar les pansides formes de fer política a Espanya. Alguns vam advertir del miratge de donar a les europees un valor d'extrapolació quan, en realitat, l'electorat no les pren molt seriosament i es permet certs luxes (com votar a uns perfectes desconeguts que surten molt per la tele) perquè no tem que hi hagi conseqüències negatives. Però no ens van fer massa cas. Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, ajudats a pujar en els sondejos, els de Podem perderen el món real de vista i el van substituir per les seves doctrines més arnades i els seus fervents desitjos. Encara al gener del 2015, van muntar un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se. Un sondeig de Metroscopia de febrer de 2015, els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya.

És raonable que s'embriaguessin. Però la tossuda realitat es va anar obrint pas a poc a poc, al marge dels platós televisius i els mítings de masses, cada vegada més minvants. Les eleccions andaluses de març van ser un gerro d'aigua freda: el PSOE no s'enfonsava, Ciutadans feia un acte de presència amb el qual no es comptava i Podemos quedava en una proporció del vot anguitesca. Va ser el primer revés dels que ja es veien assaltant el cel. El segon el van portar les municipals i autonòmiques de maig. Després d'unes incomprensibles baralles al bigarrat món de les esquerres "veritables", el resultat de Podemos en concret (no dels fronts en què participa quan participa) va tornar a ser mediocre tirant a dolent. El PSOE seguia robust i la formació morada apareixia, volgués o no, acoblada al seu carro. Si s'afegeixen les reiterades trifulgues internes entre les dues ànimes de l'organització, la leninista (alguns la consideren estalinista) i la trotskista, així com la ridículament baixa participació electoral en les seves eleccions primàries, no sembla aventurat concloure que, a l'any de la seva fulgurant aparició, Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix. Havien irromput per fer realitat el vell somni leninista de substituir la socialdemocràcia pel comunisme (encara que ara no es digui així), d'acabar amb l'hegemonia del PSOE i l'únic que van fer va ser fagocitar IU. Amb aquesta amarga experiència, però sense millorar ni una mica la seva reflexió teòrica, d'altra banda inexistent, es van llançar a les eleccions catalanes.

b) Catalunya.
Si en el conjunt d'Espanya la capacitat d'anàlisi de Podemos és limitada, a Catalunya brilla per la seva absència. Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols. La seva professió de fe esquerrana, encara que reprimida per consideracions tàctiques, l'indueix a creure que té resposta vàlida pel nacionalisme català i no adverteix que, sent l'esquerra catalana en bona mesura independentista, l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista, com li va passar al PSUC, li ha passat al PSC i li passa ja a ell. Hi ha qui diu que l'ambigüitat i l'equívoc de Podem a Catalunya és una mostra de tacticisme maquiavèl·lic. No sembla tal sinó el contrari: són ambigus i equívocs perquè no saben què pensar ni s'atreveixen a pronunciar-se en un assumpte tan escabrós com l'autodeterminació catalana. Els imprecisos i confusos aclariments de Errejón sobre el dret dels catalans a decidir pel seu compte són contradits minuts després pel fatxenda de Podemos al País Basc, Roberto Uriarte, per qui "no existe un derecho a la secesión unilateral". Igualment, el tímid apunt de Errejón que Catalunya tingui un règim fiscal propi s'enfronta a la negativa tancada de les seves bases a la resta de l'Estat i, per descomptat, dins la pròpia Catalunya, on gent tan significada de Podemos com Carlos Jiménez Villarejo no vol ni sentir parlar d'autodeterminació o de cap singularitat catalana.

Podemos està mancada d'un discurs propi a Catalunya perquè, de tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir a la resta de l'Estat. I no té discurs propi perquè, en contra del que seria previsible suposar tractant-se d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat. Clama per un canvi radical, qualitatiu, justicier a Espanya i, quan se’l troba tal qual a Catalunya, no el veu. Com no el veuen ─o no el volen veure─ en general els nacionalistes espanyols.

La seva incapacitat per entendre que a Catalunya hi ha en marxa un procés original de construcció d'un Estat nou per vies democràtiques, pacífiques, de participació massiva, social, solidària, transversal, un tipus nou de revolució, mostra amb evidència que totes les seves doctrines són clixés. Quan una realitat sense precedents, concebuda segons paràmetres diferents, s'obre camí en la confusió del present, en lloc de ignorar-la o atacar-la pels més roïns mitjans, com fan els nacionalistes espanyols a la manera antiga, faria bé en considerar-la o si més no en recolzar-la directament, com hauria de correspondre a aquest esperit inquiet i innovador que, segons es diu, és típic de l'esquerra. No pot fer-ho per manca de capacitat teòrica i aquesta mancança es disfressa després de la prioritat que atorguen a les eleccions a Espanya. I aquestes també es veuen en globus a la llum del que ha passat a Grècia.

c) Grècia.
Ahir Twitter reverberava amb tuïts antics de Pablo Iglesias, aclamant Tsipras, Syriza i subratllant que Podemos era la Syriza espanyola. És emprenyador això que cada ordinador s'hagi convertit en una hemeroteca amb la qual treure els colors fins i tot als difunts. Certament, Podemos va jugar a la construcció d'una "autèntica", "veritable" esquerra "transformadora" a Europa. Igual que Syriza s'havia menjat al PASOK, els dels “círculos” espanyols anaven a menjar-se al PSOE. Pel que s'ha dit més amunt això no s'ha produït ni és probable que es produeixi, i el més segur és que un Podemos d'escassa representació parlamentària sobrevisqui en un món fosc de pactes, acords, negociacions, vés a saber amb qui. En tot cas el desconcert grec és un cop molt fort a les expectatives de Podemos. Se’m permetrà il·lustrar aquest punt amb dues cites de posts antics de Palinuro que considero explicatius i pertinents a la situació actual. El 30 de març d'aquest any, en un post titulat “La astúcia de la sinrazón” Palinuro deia: a Podemos tot és plagi, des del títol de l'organització, passant per les seves tàctiques, les seves consignes, les seves fórmules, conceptes, teories i fins al nom del fundador. Una manca absoluta d'inventiva i originalitat, disfressada amb un discurs teòric clar i que sona bé en abstracte, però no té connexió real amb el país. Podemos es va valer d'un exemple reeixit, el de Syriza per presentar-se com la renovació de l'esquerra espanyola, la tan enyorada presència d'una esquerra lliure, nova, independent, que no tingués res a veure amb la socialdemocràcia burgesa ni amb el adotzenat comunisme.

Igualment, el 9 de juliol passat, en un altre post titulat “Volte Face”, Palinuro deia: Si el brau "no" grec no pot mantenir-se enfront de la duresa de la troika i Syriza ha de cedir i empassar-se el que abans va rebutjar, afectarà negativament la campanya d'imatge de Podemos. Per descomptat, és molt fàcil animar a un altre a saltar al buit i aplaudir. Però què pot o vol fer-se després que l'altre s'hagi estavellat contra el terra? Si no vaig poder fer res, si no hi ha forma d’evitar que s'estavelli, si no es pot impedir que, per mantenir-la dins l'euro, la troika imposi a Grècia condicions més draconianes, ¿quin serà el discurs de Podemos?

I no hi ha molt més a dir, llevat que, de seguir així les coses, Podemos potser no arribi a novembre.

Ramon Cotarelo Garcia
Catedràtic de Ciències Polítiques

Article publicat en el Blog de Palinuro el divendres 21 d’agost del 2015

20 d’agost 2015

Elecció de President de la Generalitat

Antonio Baños, candidat de la CUP a les eleccions del 27S, ha explicat en una entrevista al 324 que si els vots de la CUP són necessaris i decisius per fer una majoria parlamentaria, s’implicaran amb Junts Pel Sí i donaran suport a un govern de concentració ─on no participaran─ amb tres condicions: forçar un escenari de ruptura immediata amb l’estat espanyol i les polítiques de la Troika, encetar un procés constituent i bastir un pla de xoc social. Sobre la possibilitat d’investir president Artur Mas, Baños ha puntualitzat que no faran Artur Mas president “d’una manera automàtica i prèvia”. Amb aquesta perspectiva, cal recordar els passos legals que son necessaris per l’elecció de President de la Generalitat que podeu veure en el nostre Blog. Un cop estudiats veureu que, arribat el cas que la llista del Junts Pel SÍ no assolís la majoria absoluta, però la suma d'escons d'aquesta candidatura i els de la CUP fos superior a la de la resta de partits, no caldria el vot favorable de la CUP a la investidura del President Mas. Amb l’abstenció dels “cupaires” en una segona volta el President seria investit.

Elecció de President de la Generalitat

L'elecció del president de la Generalitat ve establerta pels articles 152.1 de la Constitució espanyola i l'article 36.1 de l'Estatut d'Autonomia, i queda desplegada per la Llei 3/1982 dita LLEI DEL PARLAMENT, DEL PRESIDENT I DEL CONSELL EXECUTIU DE LA GENERALITAT i que en els seus articles del 49 al 52 diu:

Article 49
El President de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus Diputats.

Article 50
Dins dels deu dies següents a la constitució del Parlament, o en els altres supòsits en què sigui procedent, el President del Parlament, prèvia consulta als representants dels partits i grups polítics amb representació parlamentària, proposarà a la Cambra un candidat a la Presidència de la Generalitat.

Article 51
El candidat presentarà el seu programa de govern, i després d'un debat sobre aquest
programa es procedirà a la votació. Perquè resulti investit haurà d'obtenir els vots de la
majoria absoluta. Aquesta elecció comportarà al hora l'aprovació del programa de govern.

Article 52
Si no aconseguia aquesta majoria, el mateix candidat podrà sotmetre's a un segon debat i a una segona votació quaranta-vuit hores després de l'anterior, en la qual serà suficient la majoria simple.

Per tant segons aquests articles, l’elecció i proclamació del President de la Generalitat es realitza en tres fases:

1ª fase
Un cop realitzades les eleccions, i constituït el Parlament, el President del Parlament de Catalunya realitza un torn de consultes amb els diferents representants dels grups polítics i proposa un candidat a la presidència de la Generalitat, que obligatòriament ha de ser membre del Parlament escollit.

2ª fase
El candidat proposat ha d'exposar el programa de govern i sol•licitar la confiança del Parlament, en una sessió plenària anomenada Debat d'investidura. En acabar el debat, es procedeix a la votació, on el candidat és investit, sempre que obtingui un nombre de vots afirmatius igual o superior a la majoria absoluta de la cambra. En cas que això no s'assoleixi, es passaria a una segona volta on el candidat quedaria investit per majoria simple. En el cas, que el candidat no aconsegueixi la confiança del Parlament, el President hauria de presentar nous candidats de forma successiva amb el termini màxim de dos mesos, sobrepassats els quals el Parlament es dissoldria i s'haurien de convocar noves eleccions.

3ª fase
El president del Parlament ha de comunicar la decisió del Parlament al rei d'Espanya.

18 d’agost 2015

Les taules de la llei de Coscubiela

Joan Coscubiela ha compartit aquest dilluns una taula comparativa força matussera, amb nombroses faltes d’ortografia i que vol contrarestar la que en el seu moment va publicar la candidatura del Junts pel Sí, i on s'intenta deixar en evidència que la candidatura de Junts pel Sí, és una espècie d'invent de la troica, o una cabòria organitzada des dels despatxos de la CIA. Alerta amb aquesta colla, segur que empastifaran tots els carrers del país amb pamflets com aquest. De diners no els en maquen i sempre hi ha un percentatge de despistats que es poden deixar enganyar. És el que busquen i cal contraatacar al seu nivell. Cobrir de cartells els barris dels despistats però sempre en positiu, sense esmentar-los i desmuntant el seu discurs. Hi ha una cosa que queda clara: els de Si que es Pot carreguen sempre contra els partits independentistes, no contra el PSC, el PP, C's... sinó sobre Junts pel Sí i les CUP. Queda absolutament demostrat que ells només son una formació contra la independència i que els importa un rave el tema social. Si voleu veure les taules de la llei d’en Coscubiela i llegir una rèplica que se li ha fet, punt per punt, des d’un diari digital, entreu al nostre Blog.

Les taules de la llei de Coscubiela

Coscubiela baixa del Sinaí amb les taules sagrades i presenta una taula comparativa del tot tergiversada amb la qual pretén convertir el poble a la fe populista. Com va fer en el seu moment Moisès a l'Antic Testament, Joan Coscubiela ha intentat il·luminar el poble amb una taula on es comparen diversos aspectes entre la candidatura populista d'esquerres i Junts pel Sí. D'arguments hi ha de tots els tipus: de previsibles a surrealistes. Evidentment, és una espècie de definició de principis, perquè el grau de concreció és molt baix, i l'objectiu és simplement intoxicar amb mentides per mirar de crear un marc mental.

Mas president

La taula comença amb l'argument que centra el discurs del populisme d'esquerres espanyol, un discurs que han adoptat les candidatures purament unionistes. El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot és el presidenciable, mentre es pregunten si a Junts pel Sí el candidat és el "cuart" (sic) de la llista. El respecte d'aquesta candidatura per la llengua és constant, com ja vam explicar al directe!cat fa uns dies.

Primera mentida: la plena sobirania

El text defensa la "plena sobirania del poble català devant (sic) de cap altre marc". Catalunya Sí que es Pot defensa un procés constituent català dins el marc de la monarquia espanyola. Aquesta és la realitat, la formació populista enganya des del primer minut, quan fou Iniciativa qui va vendre la seva marca a Podemos, després de sis mesos de súpliques. Partint que la sobirania de la coalició ja resideix a Madrid, el fet que l'objectiu sigui intentar fer la revolució espanyola per mirar de poder arreglar alguna coseta després aquí és un insult total a la intel·ligència dels catalans. Com poden dir que defensen la plena sobirania del poble català davant de cap altre marc si en realitat segueixen subjectes al que digui el govern de Madrid? Quin procés constituent català es pensen que poden prometre si ho volen fer sense trencar la legalitat espanyola? Se'n recorden què va passar els dies previs al 9N?

La CIA, darrere Junts pel Sí

Sembla que tenen memòria de peix, perquè Catalunya té un president, una consellera, i una ex vicepresidenta querellats per haver desobeït l'Estat. Sí, per haver-se rebel·lat contra l'Estat, cosa que ells no han estat capaços de fer mai, ni farien ocupant la presidència de la Generalitat. El text però, lluny de reflectir que Junts pel Sí proposa una Declaració Unilateral d'Independència per poder-nos governar nosaltres mateixos, diu que Junts pel Sí regalarà la sobirania a les grans indústries amb "l'aprobació" (sic) del TTIP (recordin, el tractat de lliure comerç entre EUA i la UE). Un tractat que l'eurodiputat Pablo Iglesias no va voler votar en contra perquè preferia anar-se'n a una entrevista radiofònica. Estarà bé que algú de la confluència d'esquerres ens expliqui si Espanya va votar favorablement o no al TTIP, i si efectivament les grans empreses ─com ara per exemple les de Florentino Pérez─ no controlen ja de facto aquest Estat.

El rescat ciutadà

Catalunya Sí que es Pot vol rescatar els ciutadans, segons diuen, per afrontar les seves necessitats més urgents. Està bé, però el propi Lluís Franco Rabell ha reconegut que amb el model de finançament actual això és impossible. Per ells però, Artur Mas segueix retallant per gust o per vici, no perquè Catalunya pateixi un dèficit fiscal que no es dóna en cap altra regió del món. Ells diuen que Junts pel Sí no té programa social, ja que ells s'aboquen només a una sola fita. Avui Raül Romeva deia que el programa social de la candidatura independentista s'assemblava al del tripartit (on hi havia ICV). De fet, tot aquest procés independentista es fa, precisament, per aconseguir aquest rescat ciutadà que Junts pel Sí farà i Catalunya Sí que es Pot només proposarà o pidolarà a Espanya.

Zero corrupció

Catalunya Sí que es pot diu que cap membre de la seva candidatura està imputat per corrupció. De la candidatura independentista tampoc n’hi ha cap, però ells prefereixen tornar a mentir i diuen que hi ha una "corrupció estructural arrelada", que segurament no saben ni què significa. No hi ha cap membre de la candidatura independentista ni de l'actual govern de la Generalitat que estigui imputat per corrupció. Sí que hi ha hagut tres membres, com hem dit abans, que han estat querellats per posar el dret a decidir sobre la taula. Aquest és un trumfo que els populistes no es podran marcar mai. Aquí l'únic que institucionalment s'ha aixecat contra l'Estat ha estat el president Mas seguit d'ERC i la CUP, i això cou a les files ecosocialistes, acomodades al règim i a la dinàmica d'un Estat quan antany el PSUC havia estat un partit republicà i revolucionari.

Retallades i privatitzacions

El president Mas ho va dir en un dels darrers plens de la legislatura: anomenin-me una sola privatització que hagi fet aquest govern. Ningú no va respondre, ni Iniciativa ni la CUP. Tanmateix, les taules de la demagògia especifiquen clarament que mentre “Catalunya si que es pot” revertirà totes les privatitzacions directes o encobertes, Junts pel Sí retallarà, privatitzarà i, a més, sense solta ni volta, i treu el tema dels peatges. Diu que Junts pel Sí, mantindrà els peatges i retallarà i privatitzarà. Cal dir que això és justament el que va fer Iniciativa per Catalunya els Verds mentre va governar a la Generalitat.

Esperem que Joan Coscubiela, després de rebre la inspiració de Pablo Iglesias, li expliqui tot això a Mariano Rajoy i tingui la sort, com a mínim, que la resposta sigui més amable que la del Tribunal Constitucional.


Article publicat al diari digital directe!cat el dilluns 18 d’agost del 2015

11 d’agost 2015

Declaració d'Independència de la República Catalana.

Aprofitant les vacances i el temps lliure, hem repassat de bell nou la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, signada el 4 de juliol de 1776 per les Tretze Colònies britàniques d'Amèrica del Nord. Arran d'aquesta declaració les Colònies britàniques se segregaven del Regne Unit i esdevenien independents. Entre els redactors del text destaca Thomas Jefferson que seria després el tercer President dels Estats Units. Prenent com a model aquesta declaració i traslladant -la a la situació actual de Catalunya, s’ha redactat un simulacre de la futura i probable DUI que el nostre Parlament podrà fer, si el 27S obté una majoria d’escons independentistes. Llegiu-ne el resultat en el nostre Blog, és un petit "divertimento" i una injecció de moral de cara a les plebiscitàries de setembre.

Declaració d'Independència de la República Catalana.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre els Estats sobirans, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió del poble exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats per les lleis naturals de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret i és el seu deure d’establir noves lleis per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment del poble català i tal és ara la necessitat que el compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l'actual Rei d’Espanya i la del seu Govern és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l'establiment d'una tirania absoluta sobre el nostre Estat.

Per provar això, sotmetem els fets d’aquest Rei i del Govern d’Espanya al judici d'un món sincer:

S'ha negat a donar aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic. Ha prohibit als seus governants el sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir l’aprovació dels Tribunals espanyols; i estant així suspeses, les ha desatès per complet. Ha utilitzat de forma unilateral i abusiva les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble. Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar aprovació a Lleis necessàries per a l'establiment dels Poders. Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus sous. Ha creat una gran quantitat d’estructures administratives, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble. Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, tropes armades sense el consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l'autoritat Militar sigui independent i superior al Poder. S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis, donant el seu assentiment als seus actes de pretesa legislació.

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres.
Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del càstig pels abusos que poguessin cometre entre els habitants d'aquest Estat.
Per suspendre el nostre lliure comerç amb totes les parts del món.
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un judici amb imparcialitat.
Per transportar-nos a l’Audiència Nacional per tal de ser jutjats per suposats delictes.
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les formes del nostre Govern.
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

En cada etapa d'aquestes opressions, hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Rei, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels seus actes, no és apte per ser el governant d'un Poble lliure. Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra situació i de raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentiu, a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els legals representants de la República Catalana, convocats en el Parlament de Catalunya, reunits en Ple extraordinari, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per l'Autoritat del bon Poble català, solemnement fem públic i declarem:

Que aquesta República Catalana, ha de ser per Dret, Estat Lliure i Independent; que queda absolt de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre ell i l'Estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com tal Estat Lliure i Independent, te ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

02 d’agost 2015

10 coses que ja hem guanyat amb el procés

Demà, dilluns, si ningú ho impedeix amb les armes, el M.H. President Artur Mas, signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, i amb tota seguretat ho farà per la via ordinària per tal de dotar-les de totes les garanties democràtiques. Malgrat fer-ho sota aquesta empara legal, tothom sap que es tracta de l’últim recurs disponible per tal que el poble de Catalunya expressi quina relació vol tenir amb Espanya. Per tant, la seva naturalesa política serà plebiscitària, i així ho entendran tant els qui són favorables a la independència com els qui hi són contraris. Per aclarir i treure dubtes als que encara somnien amb el federalisme i el sobiranisme descafeïnat, val la pena llegir l’article del director adjunt del diari ARA, on descriu amb claredat i precisió les deu coses que Catalunya ja ha guanyat encetant i seguint aquest procés d’independència. Si voleu llegir-lo podeu fer-ho en el nostre Bloc.

10 coses que ja hem guanyat amb el procés

1.  Catalunya com a subjecte polític ja no és invisible al món. Els Jocs Olímpics del 92 van ser la seva carta de presentació mediàtica. La Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 ens va donar el passaport cultural. I el procés ens ha situat definitivament a l’agenda global.

2. Amb el procés, molts han obert els ulls sobre els límits de la democràcia espanyola, que arriba fins allà on comença una democràcia catalana com a subjecte polític propi. No era veritat que sense violència -com s’havia dit tants cops respecte del cas basc- tot era possible.

3. El repte català ha contribuït decisivament -al costat del moviment 15-M i dels escàndols de corrupció- a despullar el mite de la Transició. De cop han sortit a la llum els vergonyosos silencis, no només històrics, sobre els quals s’ha sustentat el règim del 1978. Els pilars de l’Estat han fet fallida, començant per la monarquia i els principals partits (PP i PSOE). Tot i les seves bondats inicials, el règim ha mostrat el seu esgotament, les seves febleses.

4. També a Catalunya han caigut mites. L’artífex de la Catalunya autonòmica, Jordi Pujol, ha perdut el crèdit moral. Lluny de suposar un fre al procés, com pretenien des de Madrid els que van acorralar-lo perquè confessés, la seva autoinculpació, i el posterior i lamentable espectacle familiar, ha reforçat la necessitat de girar full, de fer net.

5. El procés ha portat, a més, l’inici de la fi de Duran i Lleida, el polític que ha encarnat millor l’ús instrumental del nacionalisme català com a moneda de canvi amb els poders de l’Estat. Duran s’ha quedat amb una UDC jivaritzada i sense el paraigua de CDC.

6. En contraposició, i com a resposta als que han fet de la política un modus vivendi no sempre honorable, s’ha produït un esclat de participació política des de la societat civil, un activisme sobiranista transversal carregat d’energia, un punt ingenu i alhora autènticament regenerador. Són molts els que han posat el seu temps i coneixements al servei d’una causa col•lectiva, treballant amb equip, debatent, comprometent-se.

7. Hem recuperat el valor de l’acció unitària. Hem après que les ideologies no hi són per tirar-se-les pel cap i que en determinats moments és possible i necessari anar de bracet, no només al carrer, sinó també a unes eleccions. Per fer un estat cal practicar abans grans consensos d’estat.

8. La societat catalana, històricament privada d’un autèntic poder, comença de nou a entendre i acceptar la naturalesa del poder. Ja no ens fa por el poder de l’Estat ni ens fa por tenir un estat propi i exercir-ne el poder. Hem viscut dècades, segles, elogiant la capacitat de ser un país sense estat, una societat econòmicament i culturalment dinàmica. Hem sabut anar a la contra. I, tanmateix, ara per fi estem disposats a tastar el poder, amb tot el que això suposa.

9. Els que s’havien acomodat a un poder estantís, de fireta, han quedat tocats: el PSC, a força d’allunyar-se de la gent, ha acabat perdent la seva millor gent. S’ha desconnectat del gruix del país, del tronc central d’un catalanisme que l’ha sobrepassat. En canvi, l’altre partit del poder autonòmic, CDC, s’ha posat al servei del procés, en contra de les elits que sempre hi havien confiat. Mas ha liderat una refundació (encara en curs) traumàtica i valenta.

10. I finalment hem après que, tot i estar a l’agenda internacional, ningú no ens espera ni al món ni a Europa. Aquest bany de realisme és condició sine qua non per tirar endavant. Si volem guanyar, no ens podem enganyar.

Ignasi Aragay
Director adjunt de l'Ara

Article publicat al diari  ara  el dissabte 01 d’agost del 2015