Puigdemont, la peça major

Evidentment l’episodi que ha viscut el MHP Puigdemont el passat cap de setmana, ha sacsejat l’opinió pública nacional i internacional fins a límits insospitats. Això ens hauria d’ensenyar una cosa que portem dient fa molt de temps i que els catalans no entendrem mai: l’enemic va de cara a barraca. No li interessa si fa o no el ridícul, ni tampoc si queden malament internacionalment o no, ni tan sols fer-ho més o menys “maco”. El que importa és l’efecte final. Si aquest cop se n’haguessin sortit, malgrat les humiliacions passades, les rebolcades judicials i tot el que sigui, haurien aconseguit el seu objectiu, que no és altra que tancar el president amb pany i forrellat i haver aconseguit la peça de caça major que fa anys que malden per abatre.

D’aquesta frustrada operació policial n’hauríem d’aprendre també una altra cosa i és que qui ordeix la detenció de Puigdemont és el govern més progressista de la història i els seus braços judicials, en particular l’advocacia de l’estat que ha enganyat miserablement el Tribunal General de la Unió Europea dient-li que, com les euro ordres havien estat suspeses, els eurodiputats no podien ser detinguts, i un mes i mig després el Tribunal Suprem encara les manté actives i demana a Itàlia que s’executin quan Puigdemont vola a Sardenya per a visitar l’Alguer. I encara una última lliçó i aquesta és l’absoluta inutilitat de la Unió Europea i de les seves estructures per protegir a mitjà o llarg termini els seus ciutadans de les arbitrarietats dels diferents estats. La seva actitud covarda, pusil·lànime i miop, el seu posat com a simple unió comercial d’estats amb un cinisme que deixa qualsevol persona a mercè de les arbitrarietats dels governs de torn. Aquí, a Polònia, a Hongria o a qualsevol lloc que caigui en mans de la ultradreta. Si mai arribem a ser una nació lliure la primera cosa que hauríem de fer és veure com sortim de la UE esperitats, com Anglaterra, que com a democràcia més avançada d’Europa, sempre ho ha tingut clar.

Unes últimes reflexions. Puigdemont ha tornat a clavar una derrota a l'estat espanyol. No poden amb ell, s’escapoleix de tots els paranys que li munten, jugant al límit i desemmascarant les insuficiències democràtiques d'Espanya. Implacable en la seva estratègia frontal i sense complexos, sempre guanya, se li reconegui o no. I amb això una cosa més important: fa que la causa catalana es mantingui sempre present als mitjans internacionals. Sol, amb la seva maleta, d'aeroport en aeroport, amb uns quants ajudants i quantitat d'adversaris volent acabar amb ell. La frase sobre Espanya i el ridícul que està fent ja la va dir ell en sortir de la presó. El president es mou i viatja. Volia anar a l’Alguer i hi va anar, i a Prats de Molló, i a París, i a Alemanya, i a Suïssa, i a Dinamarca, i allà on sigui. Ara vol anar al Canadà. Sap que pot perdre, però hi torna. Caldran dies, per saber exactament quin paper hi ha tingut l’Estat espanyol, en la detenció, i per saber com de tocada deixarà una taula de diàleg ja prou estranya. La justícia espanyola, amb Llarena al capdavant, s’ha estavellat a Bèlgica, a Alemanya, a Escòcia i ara a Itàlia.

Puigdemont, si pot tornar aviat a Catalunya amb garanties de no ser engarjolat, sembla l'únic que pot catalitzar la unió de l'independentisme, i és possible que això no trigui massa a passar. Mentrestant, polítics que diuen ser independentistes, mitjans espanyols i especialment els espanyols a casa nostra, contribueixen a tenir la gent dubitativa a l'hora de ser coherent i donar suport al Consell per la República, que hauria de tenir ja mig milió d'associats. O és la por a deixar les dades davant la repressió malgrat que el Consell assegura que és un entorn segur? Si fos això, i hem sentit uns quants comentaris en aquesta línia, ja seria per llençar el barret al foc. Sembla clar que Catalunya hauria de saber aprofitar aquestes petites, o grans, victòries que ens regala dia sí i dia també l’estat espanyol, com escriu encertadament el polític d’ERC, Joan Puig i Cordon, en un article que podeu llegir tot seguit.

Espanya ens regala victòries i les rebutgem

Ha estat el govern espanyol qui ha monitorat en tot moment la detenció del president Puigdemont, que se’ls ha acabat girant en contra. I és que no hi poden, que el MHP Puigdemont els distorsiona la ja prou rebentada ‘Taula de diàleg’. Ha quedat clar que a Espanya no la volen per negociar res sinó que solament els interessa per tenir controlats els que defensen aquesta “taula de diàleg”, que no de negociació, com encertadament diferenciava el president en la seva roda de premsa a l’Alguer.

Com és que no aprofitem les ocasions favorables com aquesta per enfortir el relat independentista? Avui diumenge, fent un repàs tranquil als diaris en paper i digitals, es pot constatar com la major part de la premsa compra el discurs de la Moncloa que, malgrat que no s’aguanti per enlloc, ells sí que en saben d’insistir en el seu relat que, en aquest cas, va en dues direccions. Primer que “La detenció ha sigut una decisió de la justícia espanyola”, o sigui, que reconeixen sense rubor que “l’estat profund “va per lliure, sense que el govern no hi pugui fer res. I, en segon lloc, encara que més indirectament, la majoria de la premsa carrega contra el president Puigdemont perquè “la seva mobilitat complica el diàleg”, l’inexistent diàleg, hi afegiríem, o fins i tot que “El president ho ha fet expressament (deixar-se detenir) per recuperar notorietat”. És increïble!

I no són només les dues grans capçaleres catalanes, La Vanguardia i El Periódico, sinó que hi podem sumar el mateix diari Ara amb una editorial, que ja signaria la família Godó, o l’article d’un dels accionistes minoritaris del diari i productor d’èxit econòmic, Toni Soler. Hi podríem seguir sumant una àmplia majoria de tertulians i opinadors de diaris digitals i programes de ràdio i televisió, tots seguint les indicacions del Grup Godó que afirma en una enquesta que la majoria independentista avui ja és minoria.

¿Com és possible que no hi hagi opinions de periodistes professionals en la línia majoritària del que es veu a les xarxes on hi ha riota de l’actuació de la justícia espanyola. Tan comprats o lligats de peus i mans estan els opinadors que no puguin expressar-se en qualsevol sentit? Com és que no s’aprofita una victòria com la de Sardenya on l’estament judicial italià ha tingut claríssim que no hi havia cap motiu per retenir el MHP?

El llibre “Tornarem a vèncer” de l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, ho deixa ben clar: sense patronals i sindicats favorables a la independència de Catalunya i sense mitjans de comunicació a favor, tot és molt més complicat. La pregunta aleshores és de sentit comú: què ha fet el darrer govern independentista a l’hora de repartir els més de 30 milions d’euros en publicitat institucional? Si resulta que els més bens dotats són els mitjans de comunicació que el llibre de Junqueras i Marta Rovira posa com a exemple del fracàs del procés independentista, segur que hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, que per una de negra en donava dues de blanques.

Com més tardem a posar-nos al cap que Espanya no vol negociar sinó allargar eternament aquesta falsa negociació, més ampliarem la força independentista. Cal una unitat estratègica urgent que ens permeti guanyar l’embat amb l’estat que arribarà més aviat del que pot semblar i cal estar-hi preparats.

Joan Puig i Cordon

Polític

Article publicat al diari  LaRepública  el diumenge 26 de setembre del 2021

Fantasies judicials

Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president a l’exili, Carles Puigdemont, va assistir com a observador del referèndum de Nova Caledònia i per aquest fet haurà d’anar a judici. La justícia espanyola haurà de decidir si el viatge de Josep Lluís Alay a Nova Caledònia –per assistir a la consulta d’independència, el novembre del 2018– i el pagament del peatge de la C-16 per anar a visitar els presos polítics a Lledoners, és un delicte de malversació i prevaricació continuada. En concret, es jutjarà la procedència d’una despesa de 4.580 euros del viatge i 15,20 euros del peatge d’anar i tornar a Sant Joan de Vilatorrada, on es troba el centre penitenciari de Lledoners. El jutjat 28 de Barcelona va iniciar les perquisicions arran d’una querella de la fiscalia, després dels corresponents informes de la Guardia Civil.

De fet, Alay, ja acumula tres causes, de les quals només dues continuen obertes, amb tots els ingredients per constituir un judici polític. El primer cas ja es va tancar. Alay va ser investigat per l’Audiència Nacional per encobriment, per estar acompanyant Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. La causa es va arxivar. Però d’altra banda Alay continua investigat pel jutjat 1 de Barcelona, en dues instruccions entortolligades, l’operació Estela i l’operació Volhov, sense que en cap d’elles s’hagi formulat de moment cap acusació, tot i que s’ha difós contingut del seu telèfon mòbil que ha servit per teixir una estrambòtica teoria sobre la trama russa del Procés.

Aquestes causes són unes més amb les quals la justícia espanyola va bastin la causa del procés català, la major part d’elles investigades per l’equip del tinent coronel Daniel Baena, “Tácito” pels amics. Quin escàndol els informes de Tácito i la labor de la fiscalia i la justícia ‘lawfare’ espanyola defensors de la fal·làcia de la unitat d'Espanya. Recentment hem tornat a veure com el jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha processat per pertinença a organització terrorista els tretze membres dels CDR vinculats amb l'operació Judes. Tot plegat utilitzant el fiscal i el jutge instructor els atestats preparats per la Guàrdia Civil amb les perquisicions policials, en el marc d’un operatiu ordenat pel jurge, i en el qual els agents de la Benemèrita van trobar material i substàncies considerades “precursores” de la confecció d’explosius. Nou d'ells ja van ser detinguts el setembre del 2019 i després de gairebé quatre mesos a la presó van quedar en llibertat provisional un cop pagada la fiança. Els detinguts varen denunciar irregularitats, coaccions i amenaces per part de la Guàrdia Civil entre la detenció i la posada a disposició judicial, denúncies que alguns d'ells varen formalitzar als jutjats, sense cap efecte fins ara.

A la vista d’aquestes i altres actuacions podríem dir, sense por a equivocar-nos, que la major part de les causes contra l’independentisme no són més que fantasies judicials sense cap fonament legal, amb l'únic objectiu d’estigmatitzar als qui les pateixen. Es tracta d'un concepte molt recurrent quan es parla de la ‘judicialització de la política’ i que es pot associar a la situació de bloqueig per part de PP a la renovació dels òrgans constitucionals, la qual cosa seria imprescindible per una qüestió d'higiene democràtica. Pirandello va posar de manifest aquesta fal·làcia, quan la va descriure dient que tot consisteix en "Crear versemblança perquè sembli veritable..." Això és el que fa la Guardia Civil en molts dels seus ‘informes’ i que fiscal o el jutge es limita a ‘copiar i enganxar’ en els les seves sentències. La periodista judicial, Elisa Beni, ho explica amb to humorístic en el seu article ‘Alay, un col·lega en cerca d'autor’, comparant la cèlebre obra de Pirandello amb l’actuació del jutge en l’afer de Josep Lluís Alay. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

P.S.  Abans de publicar aquest Post ens arriba la notícia de la detenció a Sardenya del MH President Carles Puigdemont. Les “fantasies judicials” segueixen...                                                                       

Alay, un col·lega en cerca d'autor

"Crear versemblança perquè sembli veritable..."

Luigi Pirandello. Sis personatges en cerca d'autor

Va ser una de les primeres obres de teatre que el professor de literatura ens va dur a veure a Madrid. Teatre de l'absurd, tot just acabats de sortir del franquisme. Màgia sobre les taules que mai no se t'esborra de l'esperit. Una cosa és el surrealisme sobre l'escena o a les parets dels murs de la Sorbona i una altra a les interlocutòries judicials, però he recordat l'obra llegint la decisió de l'Audiència Provincial de Barcelona sobre Alay.

El paràgraf és digne de Breton i el concepte, del mateix Pirandello. Aquestes jutgesses que veuen en Alay un cooperador amb un delicte l'autor del qual no va delinquir. És excels. Llegeixin, llegeixin: "De l'esmentada conducta, l'investigat pot perfectament respondre'n com a partícip 'extraneus' (cooperació necessària o inductor) sense necessitat que l'autor tingui cap responsabilitat penal". Un inductor que indueix a cometre un delicte a qui no ha delinquit. Un cooperador amb una conducta que ha estat declarada "sense cap responsabilitat penal" per a l'autor. S'imaginen quin camp de possibilitats obre la magistrada Fernanda Tejero per a tota mena d'autors i de personatges? Vostès han induït a fer alguna cosa a algú que no hagi comès cap delicte? En què han estat cooperant amb altres que no van delinquir? Compte amb això. Compte, perquè així tots estem sota sospita. M'imagino un món de trames. Funcionaris que ja no poden treballar amb ningú ni impartir cap instrucció perquè un es pot convertir en còmplice d'un autor de res i, amics, això sí que dona per a un bon embolic.

Com saben, Alay s'asseurà al banc dels acusats acusat de prevaricació i d'una malversació de fons públics per l'autorització i pagament d'un viatge que va fer Meritxell Masó, tot i que la justícia ja ha dit que Masó no ha comès cap delicte i que la causa va ser sobreseguda. Que el viatge a Nova Caledònia el va autoritzar la secretària general de Presidència de la Generalitat, Masó, no hi ha cap dubte i així ho reconeixen: "sense perjudici que l'autora material es trobaria perfectament identificada (...) l'essencial és que existeix una resolució que va permetre cobrir amb despeses públiques" el viatge i Alay pot respondre'n perfectament com a cooperador necessari o inductor "(...) sense necessitat que l'autora tingui cap responsabilitat penal". Quina revolució per al dret penal i la seva part general! Si no hi ha autor responsable ―senyores magistrades― no hi ha cooperador. No es pot ser cooperador o inductor d'un delicte que cap autor no ha comès o, més ben dit, d'un delicte que no ha existit, ja que la conducta duta a terme no produïa responsabilitat penal. Ep, Pirandello! I és que han arribat a la conclusió que Masó no va cometre cap delicte i la mateixa intervenció no va veure cap problema en aquesta autorització. Aquí el que va poder delinquir va ser el còmplice en cerca de delinqüent amb qui cooperar, o sigui, Alay.

Lawfare o simple animalada jurídica? Les dues coses? De vegades, quan vols amb frenesí un resultat el dret se't fa un món i els dits un embolic. Una altra cosa és que poguessin atrapar-lo com a autor de la prevaricació i la malversació directament, ja que aquesta figura s'ha simplicat molt, però, com a extraneus?

La senda de les resolucions judicials inexplicades i inexplicables remunta l'Ebre. De Barcelona hem de viatjar a Saragossa per trobar-nos amb el magistrat Rafael Lacasa, que ha decidit ell tot sol posar en dubte la facultat del govern espanyol de dirigir les relacions exteriors, el conveni que regeix l'espai Schengen i qualsevol persona pròxima a l'actual executiu que, això sí, no sigui aforat per poder-lo enredar. Els parlo del tema de l'entrada a Espanya del cap del Polisario, Brahim Ghali, i de la decisió del jutge aragonès d'imputar l'exministra d'Afers Exteriors i el seu cap de gabinet, destinat a ser ambaixador a Moscou, si és que aquest enrenou no li trunca la carrera per una temporada. El jutge Lacasa, del jutjat d'instrucció 7 de Saragossa, és aquell jutge que el 2018 va rebutjar la denúncia per amenaces de mort a Puigdemont que proferien dues persones a sobre d'un carro de combat. Ho recorden? En aquella resolució va aprofitar per explicar-nos el que pensava sobre el MHP i sobre el procés: li deia covard i traïdor "amb els seus propis companys de cop", ja que "amb la seva fugida" va manifestar una conducta "desproveïda de gosadia i en l'antítesi de la dignitat i gallardia que demanava als ciutadans". Així que, segons aquest jutge de Saragossa, Puigdemont va cometre "una traïció envers els seus" i es "va convertir en un pròfug" després de "convertir el Parlament en una merceria". Aquest magistrat, de forts vincles conservadors, és fill d'un president franquista de l'Audiència de Saragossa, on té un germà. Tot queda en família.

No actua només per intentar posar en un conflicte els que acaben de sortir del govern espanyol (Laya, Calvo i els seus dos caps de gabinet), sinó que ho fa a instàncies d'un advocat malagueny casat amb una marroquina ―i a qui se li coneixen vincles estrets amb el règim alauita― que puja a pledejar a Saragossa a intentar embolicar-los i també al segon cap de l'Estat Major de l'Aire. Per què?

El jutge pretén que un govern no pugui fer allò que sí que l'autoritza a fer el conveni de Schengen amb els anomenats vols d'estat. De fet, el cap de gabinet de Laya, Camilo Villarino, va declarar que el segon cap de l'Estat Major de l'Aire va preguntar a Exteriors si volien que es fessin els tràmits d'immigració i duanes i que ell va contestar: "No cal". Ja saben que el que és normal i el que marca el protocol d'actuació és que els caps militars preguntin al govern si duen a terme conductes delictives. Esperen que tot això faci soroll i que proveeixi de munició, encara que quedi en res.

Pirandello es va perdre conèixer aquest país i Dalí veure'l en el seu apogeu surrealista. No haurien cregut mai que la judicatura donés per a tant.

Potser tornen per veure si necessiten autor, però no ho crec, és evident, ells s'apanyen sols.

Elisa Beni Uzabal

Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimecres 22 de setembre del 2021

Ho hem tornat a fer (*)

En l’al·legat final del seu judici al Suprem, Jordi Cuixart, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa per la seva contundència: ‘Ho tornarem a fer’. El titular que enceta aquest post, i que l’hem manllevat de la portada un diari català d’aquesta mateixa setmana, entoma la frase d’en Cuixart per donar-li la raó. Ho hem tornat a fer. Els catalans han sortit massivament al carrer l’11-S, tant se val si en contem cent, dos-cents, o quatre-cents mil. La realitat és tossuda i la manifestació independentista he estat la més nombrosa en l’Europa postpandèmica.

La capacitat mobilitzadora del sobiranisme continua essent impressionat, malgrat el Covid, el desànim, la divisió, la vergonya aliena que poden provocar algunes actuacions dels polítics i, perquè no dir-ho malgrat també l’emprenyamenta de molta gent. No va ser, com alguns havien previst una ‘desfeta’, ni es tracta d’una ‘dèria’, d’un ‘souflé’, d’un globus que es pot punxar en qualsevol moment. Les raons que van empènyer aquesta munió de gent a manifestar-se, poden ser tan heterogènies com les dels que no van anar-hi. L’anàlisi de tot plegat pot ser una quimera, com ho demostren els discursos de les que van pujar a l’escenari al final de l’acte, tan diferents en forma i en contingut, així com el diagnòstic que en fan els que eren al carrer, els que van cridar ‘traïdors’, els que defensen la taula de diàleg, els que no saben què defensen, els que es mantenen perquè ‘si no hi vas, ells tornen’, i també els que van quedar-se escarxofats al sofà o passant el dia a la platja, sense necessitat per això d’haver deixat de ser independentistes.

Algú va dir fa temps que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram més de dignitat i un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre del 2017. La realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’ajornament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit tan ben parats electoralment.

Així doncs, recomencem amb les màximes veritats damunt la taula de negociació o de diàleg, com vulgueu dir-li. No som gent de renúncies, ni pactistes a canvi de res. Si d’una cosa ens van servir aquells dies d’octubre, és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs de què molts pensaven. Cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos també a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos, ni els processos d’alliberament s’ha produït sense renúncies ni lluites al carrer. Ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat immediata i personal. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun dels ciutadans. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres, com ens fa veure l’escriptor, Víctor Alexandre, en el seu article, que va publicar la vigília de la Diada, titulat  ’Depèn de nosaltres, però fem veure que no’, on pronostica que el president espanyol Pedro Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol. Podeu llegir aquest article tot seguit.

 ^(*) Aquest post estava previst per ser publicat el divendres dia 10 de setembre. Per una fallada en el nostre servidor d’internet no ha estat possible fer-ho fins avui. Pensem que per interès del lector, tant del post com de l’article que l’acompanya ens ha semblat oportú publicar-lo avui.

Depèn de nosaltres, però fem veure que no

Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.

Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.

Una altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.

Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.

La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Publicat al digital  Cugat.cat  el divendres 10 de setembre del 2021

 

A les portes de l’11-S

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, els soldats de les tropes borbòniques de  Felip V  van assaltar la capital catalana. Era el  final de la guerra de Successió, en la qual una part significativa de Catalunya es va posar de costat de l’arxiduc Carles d'Àustria. La victòria de Felip d'Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes. Felip V esclafà la incipient llibertat de Catalunya.

L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.

L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.

Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.

Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment  no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.

Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat  ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’  i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.

Cap a una nova cultura del nacionalisme

Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.

A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:

1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.

2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.

3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.

4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.

5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.

En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?

En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:

“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”

Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.

I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.

Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.

És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.

Fèlix Rabassa

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 08 d’agost del 2021.