Jordi Pujol vol la independència

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col•lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col•lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència. Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Quebec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Quebec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Quebec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Jordi Pujol i Soley

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 239 del CEJP del dimarts 25 de gener del 2011.

Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011

El català està en perill

Ens cal un pla B

Després de la sentència del Constitucional, el Suprem ha llançat un míssil a la línia de flotació del sistema d'immersió lingüística a Catalunya. Els responsables de la Generalitat, i en particular la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, han dit en veu alta que confia que hi hagi arguments jurídics suficients perquè l'aplicació de la sentència no posi en qüestió el sistema. Perfecte. És exactament el que ha de dir. I el que ha de fer. Un exèrcit de juristes, parlo metafòricament, que minimitzin els efectes pràctics de la sentència en el terreny de joc dels tribunals i del món jurídic.

Però, i si això no funciona? Ens diuen que funcionarà. Que no patim. Que la supervivència de la immersió es podrà garantir en el terreny de joc jurídic. Perfecte també. Doncs no patim i no posem la bena abans de la ferida. Però i si no funcionés? Potser no ho hem de dir en veu alta. Potser només ens ho hem de plantejar discretament allà on correspongui. Però si en el camp de batalla jurídic perdem aquesta guerra, s'haurà de plantejar inevitablement en el camp de batalla polític. Perquè el que no podem és perdre la guerra. És a dir, no ens podem permetre que el sistema educatiu que fa servir l'eina de la immersió per aconseguir que tothom surti de l'escola parlant i entenent les dues llengües se'n vagi en orris. El pla A és guanyar la batalla jurídica. Però algú ha de pensar en el pla B. Que és polític.

Perquè ens juguem en aquesta batalla dues coses essencials. Una és el futur de la llengua. En un país on les grans bosses d'immigració dels anys seixanta van quedar en alguns casos impermeabilitzades lingüísticament, però on a més han arribat moltíssimes més persones de fora des de llavors, si no hi ha immersió la llengua passarà a ser no la llengua d'un país, sinó la llengua d'uns quants dels que viuen al país, la llengua d'una tribu. Però a més de jugar-nos la llengua, que és jugar-nos el més essencial des del punt de vista de la identitat, ens juguem la cohesió social i la convivència. Un país on es desmunti el sistema de cohesió social que ha representat la immersió és un país que es divideix. En dos o en més. Sense català, no hi ha cohesió. Convertint el català en la llengua de la tribu, convertim Catalunya en un conglomerat de tribus en un mateix territori. Tant de bo funcioni el pla A. Però anem pensant en el B.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 11 de gener del 2011

Laporta i la independència

El futur de la Generalitat

Un Estat no surt del no res. La seva formació sempre va precedida per formes de govern que el prefiguren i que en són la base política, administrativa i orgànica. Aquesta transició és possible si es donen les condicions necessàries. La més elemental és que la Nació que vol un Estat propi, pateixi dins l’Estat dominant i se’n vulgui desempallegar. Aquest desig neix de l’espoli que tota dominació comporta i que va acompanyada d’un genocidi cultural i nacional per tal que el poble sotmès no pugui reaccionar davant l’agressió.

L’altra condició és ser una nació i que la majoria dels seus habitants vulguin la independència d’un Estat que no els defensa, ans tot el contrari els oprimeix i els roba. Finalment, que les condicions polítiques, socials i econòmiques permetin fer aquest pas. Un govern nacionalista, ens permet enfortir la nostra identitat, defensar els nostres interessos i protegir la nostra llengua. Conseqüentment avançar cap a la independència. La Generalitat és en definitiva l’embrió del futur Estat Català i la única via per poder-lo aconseguir.

Aquest procés està exposat en el llibre “Full de ruta cap a la independència” prologat pel Sr Laporta, d’acord amb el seu contingut. Però les seves intervencions com a Diputat, van en sentit contrari. Potser s’hauria de tornar a llegir el llibre que va avalar i obrar en conseqüència.

Manel Pagès i Panadès

President de l'Associació Memorial Sabadell

Publicat al Diari de Sabadell el divendres 31 de desembre del 2010

El bilingüisme ridícul del PP

"La muñeca loca de Famosa"

Fa molts anys els reis em van portar una nina que parlava. Era rossa, enravenada i tenia una tanca a l’esquena que s’obria per posar-hi les piles; just a sobre hi havia una anella de plàstic que s’estirava i anava sortint un cordillet que penjava. Llavors la nina parlava, mentre el cordillet es tornava a recargolar en l’intríngulis de la seva esquena aquella nina amb un vestit rosa i un davantal de farbalans em deia “hola mamá, tengo hambre, me das un besito? Te quiero mucho”.

He de reconèixer que la nina cansava bastant, sobretot perquè em delia estirant el cordillet una vegada i una altra, martiritzant la família que suportava estoicament la veu estrident, massa nasal i aguda (suposo que el disc de plàstic que duia a dins no donava per més) que repetia incansable aquella lletania de la mama, la gana i el petó. Era una de les primeres nines que parlava, quan cada Nadal tenia una joguina estrella que demanàvem tots i que els més afortunats rebiem, però tampoc sense gaire res més. Era un somni complert, total, real com la vida, o sigui que al cap d’un temps te n’adonaves que aquella ninota no havia canviat res: el barri era el mateix, les amigues, l’escola, les tardes a la vora de l’estufa “catalítica de Super-ser”, i que les coses meravelloses i els col·legis al·lucinants només sortien als llibres de l’Edith Blyton.

A mi la rossa platí de plàstic dur que em parlava em va cansar de seguida, sempre he sigut molt pràctica, aviat en vaig estar ben cuita d’aquella cançó enfadosa i no pas perquè ho digués en castellà, com a la tele, és a dir en una llengua en la que mai m’havien parlat els meus pares. Les coses eren així, no calia donar-hi més voltes. El que sí que m’hagués emprenyat bastant és que la nina comencés a dir-me una cosa semblant a: “hola mare, tengo hambre, em fas un petonet? Te quiero mucho”. Una cosa és parlar en castellà i l’altra parlar en català, fins aquí cap problema; la barrija barreja és manifestació d’estupidesa o falsedat perquè no he conegut ningú que parli així, ni tan sols en aquell llunyà tardofranquisme.

De manera que quan he sentit l’Alícia Sánchez Camacho dirigir-se a l’assemblea de diputats del Parlament, gairebé com si fos aquella nina de Famosa embogida, a la que algú hagués col·locat un disc tarat, tan aviat parlant en català com en castellà, sense solta ni volta, he recordat de cop la nina que tanta il·lusió em va fer durant tan poc temps, el mateix auguro al PP català d’avui, que ben aviat semblarà un disc ratllat i que d’una forma tan poc seriosa dilapida uns bons resultats que tampoc fan història (Camacho ha tret 40.000 vots menys que en el seu moment Aleix Vidal Cuadras).

Per a mi que continuïin igual, crec sincerament que la seva pujada ha estat propiciada per l’ensulsiada socialista, que a l’hora de fer-se espanyol, sempre els ha guanyat el PP. El que sí és intolerable i denunciaré sempre que en tingui ocasió és que pretenguin que la Catalunya real parla així. De cap manera, hi ha persones a les que ens dirigim en castellà pel motiu que sigui i amb altres ho fem en català. Però muñeca loca de Famosa, francament, només la senyora Camacho i els senyors de Ciutadans, que diuen que són d’esquerres malgrat el que pensin els seus votants.

Natàlia Molero

Filòloga. Professora de la UAB

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 30 de desembre del 2010

La immersió lingüística

Les sentències espanyoles

Les decisions que van prenent els tribunals espanyols – el Constitucional i el Suprem - , en aquest cas referits a la llengua catalana, demostren, d’una banda, una ignorància supina sobre el tema que tracten i, de l’altra, que no es poden sostreure de la influència totalitària que ha governat Espanya durant dècades per no dir segles. Si s’haguessin molestat a consultar algun informe del “Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu” o el més recent de PISA, sabrien que els nois i noies de Catalunya, pel que fa a la llengua castellana, tant en comprensió i expressió oral com escrita, tenen un nivell igual o superior als de la resta de l’Estat i això després de vint anys d’aplicació dels programes d’immersió lingüística en llengua catalana, que és un mètode per assegurar el bilingüisme, és a dir, que puguin tenir competència en les dues llengües en acabar el període d’escolarització obligatòria. Si hi ha una llengua encara amb dificultat per normalitzar el seu coneixement i el seu us és la llengua catalana. D’altra banda, la immersió lingüística a Catalunya ha estat valorada molt positivament pel Consell d’Europa.

Què els passa, doncs? Volen trencar la cohesió social a Catalunya a través d’instaurar dos sistemes educatius? Tenen nostàlgia de l’Espanya de fa cinquanta anys? Els fa nosa la llengua catalana?

Si ja sabíem que el dret no és una ciència exacta, allò que estan aconseguint és el desprestigi total de les instàncies judicials i que l’aplicació d’això que es diu l’Estat de Dret a Espanya sigui una autèntica riota i una manera d’ofegar les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya.

Jordi Porta

President del Centre UNESCO de Catalunya

Ex-president d’Òmnium Cultural

Article publicat a tribuna.cat el dijous 23 de desembre del 2010

Independència mental

Castellanització mental al Majestic

El meu client Salva Elmón entrà ahir molt excitat a la meva consulta de la Clínica de Rumors. Havia dinat amb un grup de vells amics. Ho fan sempre en vigílies de Nadal. Enguany havien triat el restaurant Condal (i no Comtal), instal•lat en el soterrani de l’Hotel Majestic, a Barcelona, seu de les glorioses nits electorals de Convergència i Unió.

- “Estic molt emprenyat –em va dir mentre s’asseia-. La carta del restaurant està en castellà i català. En castellà posen Menú Almuerzo. En català Menú Esmorzar. ¿Com pot ser que tocades les dues ens ofereixin un esmorzar?. Traduir almuerzo per esmorzar és una mostra més de la castellanització mental que ens envaeix a marxes forçades”.

Té tota la raó aquest client. Ahir, per cert, vaig atendre una clienta de tota la vida, la senyora Cuca de Llobatera, que ha arribat a un extrem embafador de castellanització llepissosa. Em va parlar de la Nit bona i de la Nit vella. Ella i les seves amigues anomenen així la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any. Traduir al català Nochebuena i Nochevieja empobreix la parla i enterboleix el pensament.

Una cosa és l’error de traducció informàtica d’almuerzo per esmorzar, i una altra de ben diferent catalanitzar per esnobisme conceptes castellans tan extravagants com el de considerar que només hi ha una noche buena a l’any, i que només es fa vella la nit de Cap d’Any.

Hi ha uns follets entremaliats que penetren arreu per encomanar-nos el virus de la castellanització mental. En tinc un a l’ordinador de la meva Clínica. El lector Rigoletto corregí amb raó una errada meva en l’article del dia 1 de desembre proppassat. Allà on jo deia “xopar càmera” (de televisió) havia de dir “xuclar càmera”. Perdoneu l’error. Prometo exterminar-lo.

Joan Maragall publicà l’any 1895 un article on demanava que els catalans lluitéssim per assolir la independència mental abans que les altres independències. Ens cal fugir, deia, dels clixés amadrilenyats, del xulisme i del flamenquisme. Si traduïm de manera automàtica al català almuerzo i Nochebuena no ens emanciparem mai.

El client Salva Elmón cridà l’atenció del maitre: “Jo esmorzo cada dia a les 8 del matí, no a les 2 del migdia” –li digué. “Així va tot...” –replicà l’encarregat del menjador. Els de Convergència i Unió potser que s’ho pensin abans d’anar al Majestic.

Josep Maria Casasús

Degà de la Facultat de Comunicació de l’UPF

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de desembre del 2010

Amb la crisi perilla l’autogovern?

Jordi Pujol té raó

Ahir, l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va difondre, via Internet, una d'aquelles reflexions a llarg termini que són accessibles als polítics que ja no exerceixen i que, per tant, no viuen obsessionats amb guanyar les següents eleccions. En un editorial del butlletí electrònic de la seva fundació, Jordi Pujol advertia contra l'embat que estan patint en els últims temps la identitat i l'autogovern catalans.

Pujol avisava, en particular, de l’ús que es pot fer de la preocupació social per la crisi econòmica a l'hora de debilitar la personalitat nacional de Catalunya, en tres sentits. Podria ser que el govern de Catalunya aparqués les polítiques identitàries i d'autogovern per centrar-se exclusivament en l'economia. Podria ser que determinats grups econòmics i empresarials pressionessin en aquesta direcció. I finalment, podria ser que el govern de l'Estat oferís ajut econòmic a Catalunya a canvi de l'acceptació del sostre autonòmic marcat pel TC.

Pujol l'encerta de ple en assenyalar aquest triple perill. I no només pel fet que, efectivament, la crisi econòmica pugui posar en perill la defensa de la personalitat nacional catalana: és que, a més, per a sortir reforçada de la crisi, Catalunya necessita més que mai aprofundir en el seu autogovern, entre d'altres coses per acabar amb un espoli fiscal que està asfixiant. Les propostes que van des del concert econòmic fins la independència tenen el seu punt més fort, precisament, aquí. El missatge ha de ser clar: si els catalans volen que l'economia millori, la defensa de l'autogovern, lluny d'abandonar-se, s'ha d'intensificar.

Editorial de crònica.cat

Si voleu llegir complet l'article del President Pujol, cliqueu aquí

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 15 de desembre del 2010

Sentiments i decisions

Un sentiment al govern

Molt sovint, quan passem per un mal tràngol personal o familiar, només el fet de sentir el suport sincer de les persones del nostre entorn fa que encarem el trasbals d'una manera diferent. Aquest suport moral fa sentir-nos considerats i estimats mentre ens dóna el coratge suficient per encarar el futur, tot apartant els núvols de la desesperança i el pessimisme.

És el poder dels sentiments que, si bé els tenim en compte en els afers estrictament personals, amb massa freqüència tendim a ignorar-los quan abordem qüestions d'àmbit social.

Les comunitats humanes són alguna cosa més que una simple suma d'individualitats. La interacció entre les persones crea estats d'ànim col·lectius que poden condicionar la visió que del futur tenen les persones que formen una societat, independentment de les circumstàncies personals.

Un col·lectiu, una nació amb confiança en el futur, solidàriament compartida, pot fer front a les crisis més fortes amb què es pugui trobar, sigui quina sigui la seva natura. Ben al contrari, el pessimisme col·lectiu en una societat benestant i acomodada pot ser l'inici d'una carrera perillosa cap a la seva dissolució.

Aquestes reflexions no són, per òbvies, menys importants ni menys certes. Són fruit de les meves trobades, en els darrers dies, amb molts conciutadans que, de manera espontània, m'han expressat la seva confiança i il·lusió en el canvis a venir a Catalunya. Confien que el govern d'Artur Mas, un executiu que encara s'ha de constituir, els ajudarà - ens ajudarà a tots plegats- a sortir de la crisi que travessa el país. Tant se val que siguin o no votants de Convergència i Unió, tots estan il·lusionats en aquest futur a venir, estan plens de confiança , d'optimisme davant els reptes personals i col·lectius.

És clar que el punt d'inflexió entre una moral col·lectiva de desànim i aquest esclat de confiança ha estat el 28-N. Les eleccions al Parlament de Catalunya han estat una manera col·lectiva de mostrar un confort solidari dels uns amb els altres, d'abraçar la confiança i les ganes de sortir endavant. Aquest són els sentiments que els ciutadans han expressat en uns moments difícils. L'executiu futur d'Artur Mas neix d'aquest sentiment i és la seva vocació ser-hi fidel en tota la seva acció de govern.

Montserrat Candini

Secretària Executiva de CDC

Qui dia passa any empeny

El Consell Nacional que Esquerra Republicana de Catalunya farà el proper dia 18 de desembre serà clau per al futur immediat de la formació. Si, tal i com es preveu, no es prenen decisions immediates i contundents els resultats de les properes eleccions municipals poden ser tan o més nefastos que els del passat 28 de novembre.

Sembla que la direcció ja ha decidit passar full i deixar les coses tal i com estan fins al congrés de la tardor. Però una part de la militància no veu bé aquesta decisió i reclama un canvi de direcció de manera immediata, en cas contrari les baixes poden ser importants tal i com ha passat en anteriors ocasions. Tampoc al carrer no s’entén que, després d’un ensorrament electoral sense precedents, no es prengui cap mesura més enllà de la decisió personal d'Ernest Benach de deixar l’escó.

El fet de no redreçar immediatament la situació reforça la idea que no hi ha intenció de canviar de rumb abans de les municipals. És evident que la societat catalana no ha confiat en la direcció actual d'Esquerra i si aquest Consell no demostra, amb fets, que està disposat a canviar el que calgui no recuperarà la confiança de l’electorat.

L’experiència ha demostrat que les baralles i divisions sempre passen factura, però també ha demostrat que si no es prenen les decisions encertades en el moment adequat les conseqüències poden ser encara pitjors.

El fet de deixar les coses com estan, amb vagues promeses i compromisos a mitjà termini, no farà que Esquerra augmenti els vots a les municipals, especialment als pobles i comarques on Solidaritat ha entrat amb força i pot sumar els vots de Reagrupament, ara que la direcció de l’associació ha donat llibertat als seus associats per presentar-se a les municipals amb coalició amb altres formacions.

Si ERC pretén recuperar la confiança de l’electorat abans de les municipals caldrà que faci alguna cosa més que declaracions de principis i de bones intencions, caldrà algun gest que convenci els electors que treballa seriosament i que està disposada a rectificar, sinó pot fer la impressió que qui dia passa any empeny.

Carme Forcadell

Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Articles publicat al diari digital tribuna.cat el dies 10 i 14 de desembre de 2010

Manca d’unitat independentista

Reagrupats i solidaris

Jo, personalment, sempre vaig ser molt crític amb la falta d'unitat entre Solidaritat i Reagrupament. De fet, fins a l'últim moment, amb una certa dosi de romanticisme, confiava que si no els unia la voluntat com a mínim ho fes la necessitat. Però no ha estat així. La necessitat prou que hi era, ja n'hem vist els resultats, però les diferències de caràcter intern, no pas ideològic, han estat insalvables i el vot s'ha fragmentat. Una llàstima, perquè si en una cosa és deficitària Catalunya és en temps. El temps sempre juga a favor d'Espanya, que viu de les nostres dilacions. Tanmateix, el 28-N ja és història i ara Solidaritat, que és qui ha tret representació parlamentària, ha de saber gestionar amb intel·ligència els recursos de què disposa. Li ha faltat un escó per tenir grup propi, certament, però aconseguir-ne quatre partint del no-res i amb només uns mesos d'existència té molt de mèrit. I encara més si tenim en compte la brutal campanya de descrèdit contra Joan Laporta que ha patit. Curiós país, aquest, que blasma aquells que defensen la seva llibertat i que deixa via lliure a individus sinistres com Josep Anglada i a projectes marcadament racistes com PxC.

Joan Carretero també ha patit tota mena d'atacs i desqualificacions, alguns ferotges i repugnants, però quan els poders fàctics van veure que les enquestes atorgaven més possibilitats a Solidaritat que a Reagrupament el van deixar més tranquil i es van concentrar en Laporta. El problema és que és molt difícil que la gent voti allò que no veu, i Reagrupament ha estat invisibilitzat pels grans mitjans de comunicació. És cert que durant un any i mig ha fet una tasca titànica i exquisida recorrent Catalunya i celebrant actes en la immensa majoria de pobles i ciutats, però no n'hi ha hagut prou. Avui dia és molt difícil, moltíssim -gairebé impossible-, que una cosa, ja sigui un projecte polític o un producte cultural, arribi a milions de persones sense suport mediàtic. Aquesta és la raó per la qual alguns artistes s'estimen més que es parli d'ells en clau negativa que no pas que no se'n parli gens.

Per això, d'acord amb aquesta realitat, Reagrupament ho tenia molt difícil. Ningú no pot guanyar una cursa corrent amb una sola cama, si més no quan els altres participants corren amb dues. I encara menys sense suport econòmic, com reben els partits amb representació parlamentària, ni més recursos que les aportacions dels militants. Tot això, tanmateix, podia haver estat compensat per una presència mediàtica mínimament equilibrada que permetés difondre'n el missatge. És a dir, la presència de Joan Carretero en entrevistes personals i debats i la presència de Reagrupament en els telenotícies. Però no ha estat possible. I no ho ha estat perquè aquells demòcrates que ara demanen un lloc a la mesa del Parlament encara que el resultat de les eleccions els n'ha exclòs o que estaven en contra del cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, adduint que Catalunya és plural, són els mateixos que van impedir la presència de Reagrupament i Solidaritat en debats oberts.

"Aleshores, com és que Solidaritat ha entrat al Parlament i Reagrupament no?", es preguntarà algú. Bé, és obvi que la força mediàtica de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, és infinitament superior a la de Joan Carretero. Carretero va ser un conseller de Governació amb una dignitat nacional que fins i tot posava en evidència el seu propi partit -per això va ser destituït del càrrec i expulsat de les seves files-, però no és una persona coneguda en la mateixa mesura.

Perquè ens fem una idea del grau d'influència de la televisió en la difusió de missatges polítics, només hem de mirar Ciudadanos. Els tres diputats obtinguts per Ciudadanos el 2006 (i el 2010) són fruit de l'escandalós suport que aquesta formació va rebre de TV3 abans de les eleccions. Amb el pretext que quinze persones -quinze- havien redactat un Manifiesto en contra dels drets nacionals de Catalunya, TV3, controlada pel Partit Socialista, els va obrir les portes de bat a bat per tal que es publicitessin en prime time. El 7 de juny de 2005, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts i, tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. Sense oblidar, naturalment, la cobertura de la presentació del Manifiesto i el ressò constant posterior de la seva veu en els serveis informatius. Va ser així com Ciudadanos, modern timbaler del Bruc, va adquirir un pes que no tenia: tocant el timbal als platós de TV3 mentre els repetidors de l'emissora imitaven les parets de Montserrat. Gràcies a aquella operació, ara tenim l'ultranacionalisme espanyol i catalanofòbic assegut al Parlament, vivint de diners públics i amb quota mediàtica garantida. Hi ha una explicació, però. I és que la catalanofòbia és molt útil a l'espanyolisme català moderat, ja que gràcies a ella, quan tots dos s'ajunten, aquest últim sembla talment l'esperit del general Moragues. És lògic, per tant, que aquest espanyolisme detesti l'independentisme conseqüent. Sap que és l'únic que el despulla i que el mostra tal com és.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 12 de desembre del 2010

Quo vadis, PSC?

Pallach, que ets al cel...

Saben qui va ser Gary Cooper? I Pilar Miró? Per si no és el cas els ho apunto. El primer, un mític actor del Hollywood dels anys daurats. La segona, una directora de cinema que a més va conduir TVE en temps del PSOE de Felipe González al govern de l’Estat. I per què els ho explico, tot això? Per una pel·lícula que ve a tomb de recordar aquests dies de debat post-electoral al PSC: Gary Cooper, que estàs en los cielos... Cinta de Miró de l’any 1981. N’hi ha que aquests dies l’homenatgen en clau nostrada: Josep Pallach, que ets al Cel...! Què pensarà ell, des d’allà, de la socialdemocràcia a Catalunya? Ell que volia impulsar a mitjan anys setanta del segle passat un partit socialista d’estricta obediència catalana de ben segur a dia d’avui estaria patint molt per com evoluciona el debat post-28N al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Quo vadis, PSC? Hauria de ser l’hora de les idees, a can socialista. Cert. Hauria de ser aquest el cas. Però els noms també són importants. Són bàsics, en un projecte polític. Les persones, els ciutadans, són el centre de la democràcia. En són la raó de ser. I els individus, en política, també són l’essència de l’invent. El candidat és el missatge? No l’hauria de ser tant com l’és. I en aquest sentit, el nom que en els últims dies sona amb més força per substituir José Montilla al capdavant del PSC diu molt de l’estat de gravetat en què es troba el “pacient” PSC. Carme Chacón sembla ara la gran esperança blanca dels socialistes.

La ministra de Defensa. Una jove política que sens dubte ha tingut una carrera fulgurant, però l’únic nom que sona per liderar el PSC post-Montilla que no és un dels que hi veiem a primera línia des de fa dècades. I la novetat ha de venir de la línia més PSOE del PSC? De Chacón? Caldria preguntar-se, doncs, què queda d’aquell PSC-Reagrupament que Pallach va impulsar per pensar el país, Catalunya, des del centre-esquerra. Què en queda de posat al dia? Què en queda al PSC? L’opció Chacón ens diu que ben poc.

Montilla era un nexe indissimulable amb el PSOE. En la campanya del 28-N va tenir el detall de reivindicar-ho ja sense mitges tintes. I del seu fracàs n’ha de ser medicina reparadora més PSOE? Chacón? Quina autoritat l’avala?

Parlem d’una ministra de Defensa, així que em permetré citar als grans clàssics del ram: els romans. Autorictas: Prestigi i influència d’un senador romà. Les gestes militars l’augmentaven enormement. Però, exactament quines gestes polítiques ha protagonitzat Chacón? Ser “la niña de Felipe” (ella mateixa dixit)? Ser la política que en la campanya del 28-N només va obrir la boca per embrutar de forma demagoga via cas Palau? Ser la gran apadrinada del secretari general del PSOE, Zapatero? Ser la dona d’un dels grans spin doctors del líder socialista, Miguel Barroso, gran fan del revestiment de la política? Ser la política que Wikileaks ha destapat que a can Oncle Sam la coneixen precisament per això, per parar més cura en la forma que en el fons? O potser, sobretot pels 25 diputats que va aconseguir com a cap de cartell per al PSOE, en les eleccions espanyoles del 2008? Sona que molt especialment és això. Els serveis prestats a l’emperador via província.

Pallach, que ets al Cel... N’hi ha que l’invoquen aquests dies, en veu baixa, alçant els ulls, al PSC.

Toni Aira

Doctor en comunicació

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimecres 8 de desembre del 2010

El futur d’Esquerra

Tàndem Carod/Puigcercos

Josep Lluís Carod-Rovira, més enllà del poema de Màrius Serra que ha penjat al seu blog, manté el seu silenci respecte la desfeta d'Esquerra a les eleccions. Es veu que aquesta setmana parlarà, o això diuen, i en aquestes ganes de fer-se esperar jo només hi veig la voluntat de crear expectativa. Sempre li ha agradat fer pel·lícula, al Carod, i sempre li ha agradat ser el protagonista dels seus films. No volia que les seves declaracions s'aigualissin entre el soroll dels primers dies post-electorals, després de tants mesos a la rereguarda vol que el seu retorn soni fort, que ompli titulars. Oblida, però, que ell és un dels màxims responsables del mastegot que s'ha endut el seu partit, que Puigcercós només fa dos anys i mig que el va substituir i que l'abandó dels votants no només respon a la gestió feta durant aquest últim període. Per tant, Carod hagués hagut de sortir a donar la cara des del primer moment i respondre de la part de la derrota que li toca, que és molta.

La Rahola diu que les males veus diuen que ha acabat les reserves de cava. Si és així, no ha entès res, no ha entès que el càstig també va per a ell. Veurem què diu quan es decideixi a parlar, però s'equivocarà si el seu discurs és acusador en comptes d'autocrític, si el fa amb to de "jo ja ho deia", s'equivocarà si pretén postular-se com un nou salvador. S'equivocarà de la mateixa manera que va equivocar-se Puigcercós quan, en el congrés d'Esquerra, va voler vendre's com la renovació del partit. Recordem que aquell agitadíssim congrés es va celebrar poc després de la patacada d'Esquerra a les eleccions estatals, en les quals el partit havia perdut cinc dels vuit escons que tenia. La pèrdua de confiança de la gent es va deure al trist paper que estava fent Esquerra al tripartit, i d'això n'era responsable Carod-Rovira però també n'era responsable Puigcercós, que era el número dos del partit i que a més a més era conseller. Ni Puigcercós podia suposar un canvi llavors ni ho suposaria ara Carod.

L'altre dia mirava "El verdugo", colossal, i em va recordar a "El apartamento" per la seva brutalitat entapissada amb humor i perquè la lliçó que se n'extreu és la mateixa: si un dia decideixes posar a la venta la punteta del teu dit, t'acabaràs venent la mare. Això és el que li ha passat a Esquerra des que va bescanviar la ideologia pel poder. Com pretenen que la gent confiï en un partit perquè alliberi Catalunya si aquest partit no ha estat capaç de mantenir la seva pròpia llibertat? Carod i Puigcercós haurien d'entendre que a la gent no li importen les seves batalletes personals, que a la gent li és igual un que l'altre, que la gent vota o deixa de votar els projectes, i que el projecte que ha fracassat és l'Esquerra del tripartit, és a dir l'Esquerra de tots dos.

Astrid Bierge

Periodista

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 7 de desembre de 2010

Sobre la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-11

El dijous 2 de desembre del 2010, es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la segona conferència del cicle que organitza l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell i Òmnium Cultural, sota el títol:

“La Renaixença de Catalunya una tasca escapçada”

La conferència va anar a càrrec d’en Miquel Crusafont i Sabater, Doctor en Història i Enginyeria, president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. Soci també de l'Associació Numismàtica Espanyola i del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, col·laborador amb nombroses institucions catalanes i espanyoles en assumptes relacionats amb la numismàtica.

Més de mig centenar persones van omplir el Casal Pere Quart i van seguir amb atenció el tema que el Dr.Crusafont va desenvolupar i que resumim a continuació:

En primer lloc va parlar de la invasió de Catalunya el 1714 per les tropes espanyoles i franceses, que va comportar la destrucció de l’Estat Català i de la Generalitat, amb les consegüents represàlies contra els patriotes catalans, la prohibició de la llengua catalana, la instauració de l’absolutisme i la imposició de contribucions i impostos abusius. Tot seguit va esmentar el conferenciant que, al seu parer, amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau es pot dir que comença a Catalunya la Renaixença que segueix amb Frederic Soler (Serafí Pitarra), Mossèn Cinto Verdaguer i d’altres. Va parlar també d’Enric Prat de la Riba, el seny ordenador, que crea la Mancomunitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola d’Administració Pública, etc. Tot això és anorreat per la Dictadura del General Primo de Ribera. Més tard amb l’adveniment de la República es restaura la Generalitat i es reprèn la Renaixença, que queda definitivament destruïda per la guerra civil i la dictadura franquista. Finalment el conferenciant considera que, tot i l’adveniment de la democràcia, l’espoli de Catalunya continua i la guerra contra el català el protagonitza ara el PP a través del Tribunal Constitucional, dipositaris del nacionalisme espanyol.

Tot seguit es va fer un debat entre els assistents que van proposar qüestions, que tant el conferenciant com el senyor Pagès president de l’Associació Sabadell Memorial, van respondre extensament.

Reflexions desprès del 28-N

L'oportunitat de Mas

El Parlament de Catalunya ha viscut, després d'aquestes eleccions, una recomposició molt profunda, de la qual la guanyadora quasi absoluta és la CiU d'Artur Mas. No només s'ha quedat a prop de la majoria absoluta, sinó que ha impossibilitat qualsevol majoria alternativa, i el que és més: s'ha imposat amb comoditat arreu de les comarques del país, fins i tot a feus històrics socialistes com el Baix Llobregat.

Tot plegat dóna a Artur Mas el recolzament polític i social suficient com per desenvolupar el seu programa de govern de la manera més ambiciosa possible. I això comporta la defensa del punt central de la seva proposta d'autogovern: el concert econòmic. Una reforma del sistema de finançament de Catalunya que comportaria el final de l'espoli fiscal, condició indispensable per poder desenvolupar des de Catalunya les polítiques necessàries per sortir de la crisi.

Ara, Artur Mas té una oportunitat inigualable per a afermar l'hegemonia política de CiU. Si durant els propers quatre anys el que es visualitza és una CiU batallant incansablement pel concert econòmic, no hi ha dubte que l'electorat sobiranista que ha votat Artur Mas s'alegrarà de la seva opció. I així, de manera lenta però segura, el país podrà seguir caminant cap a la sobirania.

Editorial del diari digital crònica.cat 

Publicat el dimarts 30 de novembre del 2010-11-30

Funeral a ERC

El primer que ha de fer Esquerra és autocrítica: com pot ser que després de dues legislatures consecutives no puguin ni tan sols vendre obra de govern?. Tota la campanya electoral d'ERC s'ha basat en un proposar un referèndum d'independència després de set anys de governar amb Montilla!. Pero si fins i tot van tornar a penjar la bandera espanyola a Governació.

Posteriorment, a mesura que les enquestes mostraven una caiguda en picat, Puigcercós ha canviat el missatge i ha apel•lat a votar Esquerra per evitar el sorpasso del PPC com finalment ha passat. Fins i tot s'han vist superats per Iniciativa. En política, la gent no vota per fer favors. La gent vota per conviccions.

Probablement el moment més trist de de tota la campanya va ser quan, en el míting central al Palau de la Música, el mateix Joan Puigcercós va pregar a l'electorat amb un "ajudeu-nos". Esquerra també ha passat de fer vídeos sobre el cas Palau a passar-hi de puntetes -només se'n van recordar Oriol Amorós i Joan Ridao- per no intentar acabar de cremar els ponts -prou cremats estan ja- amb Convergència.

L'SOS d'ERC s'ha incrementat a mesura que s'acostava el 28-N. Més que un crida, semblava un gest de desesperació perquè apel•lar al vot de la por contra el PP a aquestes alçades ja no dóna resultatas. Dimecres passat, Puigcercós encara afirmava que calia triar entre "l’especulació, la intolerància i la xenofòbia que representa el PP, o el model de la cohesió, la integració, la generositat, la valentia i la confiança que són els valors d’Esquerra". La "xenofòbia" del PP ha aconseguit 18 escons, tot un rècord a Catalunya.

He estat sovint crític amb l'obra de govern d'ERC durant la major part d'aquest set anys. Malauradament, els resultats electorals em donen la raó. L'electorat -llevat del nazisme als anys 30- no s'equivoca mai. Les crítiques no eren, doncs, en clau personal o política. Si la direcció d'ERC les hagués escoltat potser ara no estarien en 10 escons.

Atès que era el partit de les mans netes -com va proclamar Carod el 2003- n'he vist de molt grosses durant aquests anys: des de favors a Cultura 03 (el Baròmetre, Time Out, ajuts a l'Ara) a subvencions a premsa digital amiga com l'Eurotribune, Crònica o l'SMS -promoguts aquests dos darrers per un exdirigent de les JERC- per esmentar només l'apartat de mitjans de comunicació. Sense oblidar fitxatges de familiars (Apel•les Carod-Rovira) o sous de luxe a exalts càrrecs (Miquel Sellarès), entre d'altres.

Tant se val, els electors han passat factura. Esquerra ha de tocar ara de peus a terra i sobretot tirar endavant. Com li ha passat a CiU, de les grans derrotes se n'aprèn. El pitjor que podria passar ara a ERC és reobrir les guerres internes que han sacsejat la seva història gairebé des de la seva fundació.

Però que vagi en compte Joan Puigcercós, els mateixos que es van passar al seu sector després de la defenestració de Josep-Lluís Carod-Rovira per poder anar a les llistes segur que no dubtarien ara a tornar a canviar de bàndol. Ja ho deia Miquel Roca. En política no hi ha amics. Sobretot dintre del mateix partit.

Xavier Rius

Periodista i director de e-notícies

Article publicat al diari digital e-notícies el 29 de novembre del 2010

Per la porta falsa

Què va passar, ahir diumenge? D'una banda el tripartit feia una suma agònica: 28+10+10=48. Ben poca cosa per a tres partits al govern. D'altra, CiU n'aconseguia 62. Déu n'hi do. Recapitulem, recapitulem: tot té una lògica, i en aquest cas ve de lluny. Després de gairebé 24 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que el 2003 el tripartit seria rebut, si més no, com un canvi polític d'alguna manera necessari. Increïblement, no va ser així: al cap de quatre dies d'haver formalitzat el Pacte del Tinell, el president en funcions de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, se'n va anar a França a parlar amb els de la ETA. La cosa començava molt, molt malament. La resta de la presidència de Maragall va ser un indescriptible desgavell, amb períodes llarguíssims de paràlisi administrativa que van afectar diverses conselleries arran l'expulsió del govern d'ERC. Les coses van degenerar fins a extrems impensables, i això que el període 2003-2007 va ser de vaques grassíssimes: senzillament, els nivells de descrèdit de la Generalitat van tocar fons. Aquella escenificació de feblesa institucional va tenir uns efectes més aviat previsibles. La falta de respecte amb que Catalunya va ser tractada des de Madrid, primer pel PP i després pel PSOE, té pocs precedents a nivell europeu: l'inacabable episodi dels trens de rodalies de Barcelona, per exemple, pot ser considerat, sense por a exagerar, com una vexació col•lectiva que tenia un punt important de premeditació.

El segon tripartit, fet a la desesperada després que tant Montilla com Carod -no així Saura- insinuessin malintencionadament durant la campanya que no el reeditarien, havia de ser el del desplegament de l'Estatut. Es deia, amb una gran alegria, que amb els socialistes manant alhora a Madrid i a Barcelona, tot seria molt fàcil. El resultat final és senzillament decebedor: aquí no s'ha desplegat res de res. L'únic que sí s'ha desplegat a darrera hora són els nomenaments massius d'alts funcionaris.

Sumant només 48 diputats, el tripartit ha mort i surt per la porta falsa d'una manera gairebé vergonyosa, tant en el cas del PSC com d'ERC. Ha protagonitzat un experiment fallit, basat en una suma merament aritmètica, sense cap mena de base social real ni cap projecte polític comú. La feina d'Artur Mas, en aquest sentit, serà doble: governar el país enmig de la pitjor crisi econòmica que es recorda i reconstruir, si és possible, el prestigi institucional de la Generalitat. Que Déu l'empari.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 310 de la FCO el dilluns 29 de novembre del 2010

D’independència no n’hem de parlar mai.

Explica l’Albert que un dels vots nuls a la molt noble vila de Cardedeu era un sobre on hi havia, plegades, una papereta de Reagrupament i una de Solidaritat. I que cal que “siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez”. I l’Hugo se’n va “anar a dormir feliç” perquè a Vic van votar PxC el 5,82% mentre que a les municipals del 2007 ho va fer un 18,5%.

Costa parlar d’aquestes eleccions. No només perquè ja sabem el final de la pel•lícula, sinò perquè ens han dit ben poca cosa. Res no ens fa mal ni forat. Això de la no-fiscalitat andalusa, posem per cas, va aixecar una polseguera ridícula: tots fem que sí amb el cap, ens piquem l’ullet i de sotaveu se’ns escapa un “algú ho havia de dir”.

No ens ha impressionat gairebé res. Excepte, potser, la magnitud de la tragèdia tripartita. Tal vegada ni això.

Aquestes setmanes un valent deia que convocarà un referèndum per la independència (un altre?) i uns milhomes s’han compromès a que la seva primera llei sigui justament l’aital pròpia i genuïna declaració d’independència –així mateix, sense referèndum ni mandangues. D’altres s’han vist en la necessitat de declarar-se “no independentistes” (calia realment?) o de presentar-se com a fre de la “deriva independentista” d’uns tercers que, al seu torn, a la independència no li diuen ni ase ni bèstia però –al tanto, que va de canto– deixen caure que és exactament al seu partit on s’apleguen la majoria dels independentistes de Catalunya.

I així hem anat passant.

Fa l’efecte que la incorporació de la independència al catàleg de promeses, esperances, amenaces, pors, i papus convencionals de la campanya pot acabar amb la vulgarització de l’ideal. Perdrà pistonada la meta de la independència un cop que s’ha convertit en xavalla electoral, en part de l’aiguabarreig d’una campanya ensopida? S’estroncarà la força social, ingènua i popular, del moviment obert dels referèndums, que ha dut tants a “unir-se en associacions voluntàries”, la gran virtut civil que, segons Tocqueville, caracteritzava la gent dels Estats Units?

El moviment de les consultes populars s’havia encarregat de formar aquest interès comú per la independència i era en trànsit de traslladar-lo a l'àmbit del poder a l’estil dels Tea Party. Tots s’hi van llençar a sobre, començant pels propis promotors de la cosa, que n’han fet bandera en partidets aquí i allí. Pitjor encara, ara sabem perfectament que cap de les abrandades promeses independentistes que ens fan arribarà enlloc per molt valents que sigui aquesta gent.

És inquietant que la politiqueria pugui parasitar aquesta criatura –els referèndums– que tot just havia aprés a caminar, en malbarati l’ideal i adormi a la ciutadania més participativa del país. És la política a l’inrevés. Completament el contrari del que ens cal, em sembla. Ens convé mantenir viu l’ideal fins que arribi el moment de la veritat, sense entregar-lo “al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa”, en expressió de Daniel Innerarity.

Alguna cosa així va dir en Mas, ahir: “ens sentim servidors de Catalunya, no els seus salvadors”. Bé, escolteu.

Recordem França. Quan va perdre l’Alsàcia i la Lorena a mans d’Alemanya, el 1871, el polític radical i menjacapellans Léon Gambetta –aquest que té carrers a tota ciutat, vila i poble francés– va fer famosa aquella frase: “d’Alsàcia i Lorena no n’hem de parlar mai i pensar-hi sempre”. Avís als hooligans: Gambetta no feia una crida a no fer-hi res. Volia protegir l’ideal fins que es pogués valdre. I se’n van sortir. De la independència, en aquesta campanya, se n’ha parlat massa sense suc ni bruc. I tot plegat, sí, accelera el pols… però malven el projecte. Satisfà les tripes… però buida la voluntat. Omple la boca… però devalua l’ideal.

Antoni Maria Piqué

Periodista

Article publicat al diari el Singulardigital.cat el dimarts 30 de novembre del 2010

El cara a cara Mas-Montilla

Cara a cara prohibit

Les anomenades juntes electorals, aquestes reunions de jutges que vigilen les campanyes dels partits, s'han fet per no permetre. No permetre publicar enquestes, no permetre que es faci propaganda per anar a votar, no permetre dir res en la jornada de reflexió, no permetre que els partits sense representació parlamentària surtin una mica o surtin molt, no permetre debats cara a cara entre candidats com el que tots esperàvem dimarts al vespre. Naturalment, les juntes electorals executen el que diu una llei feta i aprovada pels mateixos partits i que té com a missió coartar llibertats i actituds que en altres èpoques de l'any són perfectament vigents, llibertats i actituds que quan s'entra en període electoral, quan s'entra en l'anomenada festa de la democràcia, tenen permís per fer festa. Després els jutges perfilen i completen la llei amb els reglaments que ells mateixos s'empesquen (per què un cara a cara s'ha d'avisar cinc dies abans?) i acaba passant que tot està prohibit. A Espanya, i a Catalunya de propina, prohibir és un exercici practicat des de fa molts segles. Prohibir agrada molt, tant a la dreta com a l'esquerra. La dreta prohibeix el que posa en perill el gaudi dels seus privilegis, l'esquerra prohibeix les coses que fan gaudir els que no tenen privilegis.

Els partits que no són els de Montilla i Mas van presentar recurs a la Junta Electoral Central, que com el seu nom indica rau a Madrid, i davant la Provincial, que, com el nom indica, és a Catalunya. Que el PP o Ciutadans recorrin a aquests organismes s'entén perfectament. Que ho faci o ho hagi de fer ERC, el del referèndum per la independència i la divisió territorial per vegueries, ja és més pintoresc. Joan Puigcercós, el seu líder, va dir: “Aquest cara a cara significa marginar el 40% dels votants de Catalunya”. Sí, però també significa donar satisfacció al 60%. La democràcia i les seves juntes electorals només entenen de majories quan interessa.

Manuel Cuyàs i Gibert

Periodista i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dijous 25 de novembre de 2010

Sense cara a cara

Finalment, ahir no hi va haver debat cara a cara entre els candidats Artur Mas i José Montilla. Després de dues jornades de frenesí, amb recursos anant i venint de Barcelona a Madrid i viceversa, la Junta Electoral va desautoritzar de manera definitiva la celebració del debat. La sensació que va quedar a l'aire va ser la d'esperpent i ridícul. I també la d'una oportunitat perduda d'acostar la política als ciutadans, que falta que fa, amb un cara a cara entre els dos únics candidats que poden aspirar a la presidència de la Generalitat.

Qui ha estat el responsable de tot el despropòsit? En primer lloc, cal assenyalar als partits petits, ERC, el PP, ICV i Ciutadans, que van presentar recurs contra la celebració del cara a cara. Al·legaven raons d'equitat i d'igualtat d'oportunitats entre tots els candidats. Però la realitat és que els petits ja van estar prou afavorits en el debat a sis de diumenge i en les entrevistes monogràfiques a TV3. En aquestes ocasions, Albert Rivera (3 diputats el 2006) ha tingut exactament el mateix temps que Artur Mas (48 diputats). És equitatiu, això? En el càlcul dels petits ha faltat grandesa i generositat, i ha sobrat mesquinesa i partidisme.

Però també hi ha un altre responsable de tot plegat: l'encarcarament del sistema de partits i dels mecanismes de control dels espais electorals i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Els polítics tenen tanta ànsia de controlar i tanta desconfiança cap a la pluralitat que acaben escanyant els espais de debat. Això és el que ha passat aquests dies. De cop i volta, Artur Mas i José Montilla han descobert que volien debatre, però s'han trobat que el sistema electoral-comunicatiu que ells mateixos havien alimentat els ho ha impedit.

Una de les feines que tindrà Artur Mas com a president, si és elegit, serà mirar de desfer tot aquest embolic. Caldrà treure cotilles i obrir finestres, fomentar el debat i la reflexió. Tant de bo que, d'aquí a quatre anys, a les eleccions del 2014, hi pugui haver un cara a cara sense problemes. Si no és així, s'estarà contribuint encara més (com ara amb la decisió de la Junta Electoral) a la desafecció i l'abstenció.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num. 306 del dijous 25 de novembre de 2010

La desafecció política

El vot ocult

Les últimes enquestes publicades en aquesta campanya electoral coincideixen en línies generals en l'assignació d'escons als partits, però sobretot estan d'acord en la baixa participació prevista per al 28 de novembre. A cada bugada es perd un llençol, i sembla ben bé que a cada setmana que passa disminueixi el nombre de persones que estan disposades a anar a votar. Sembla que la campanya electoral no està tenint, de moment, un efecte mobilitzador entre els electors.

El referèndum de l'estatut va posar en evidència que quan les coses comencen malament és molt difícil redreçar-les. Ara fa quatre anys, després de les últimes eleccions al Parlament i de la reedició del pacte d'esquerres, Artur Mas va pronosticar una desmobilització de l'electorat com a conseqüència –va dir– que per segona vegada el partit que havia guanyat les eleccions es quedava fora del govern. Vistes avui les seves declaracions semblen premonitòries però, és aquest el motiu principal del desinterès que manifesten els votants?

El fenomen de la desafecció política no és exclusiu de casa nostra. El conjunt de les democràcies occidentals debat sobre noves formes de participació dels ciutadans per implicar-los en la vida pública. S'ha instal·lat la sensació, parcialment certa, que les decisions importants es prenen fora de l'àmbit de la política, i que aquesta actua sense tenir en compte l'opinió de la gent. Però sigui molt o sigui poc el pes dels governs i els governants en les grans decisions, aquests són els únics que amb més i menys encert defensen l'interès comú per sobre dels interessos particulars. En aquesta societat de poders i contrapoders és molt important que algú faci aquest paper. Després el farà bé o malament, i això també incidirà en l'entusiasme o el desànim dels que li han fet confiança.

Les enquestes també diuen que aquí s'ha fet força malament i la gran majoria dels catalans creuen que el tripartit ha estat una mala experiència i que cal girar full. És probable que sigui entre els votants de les tres formacions que han governat on hi hagi la part més important d'electors que hagi decidit ja no anar a votar o que tinguin grans temptacions de quedar-se a casa. En tot cas, el que és una evidència és que són als que més els costa dir que repetiran el vot.

Molta gent pensa que el miraran malament si diu que vota això o allò altre, i cada vegada més hi ha gent que se sent qüestionada pel sol fet de dir que vota. Participar en el sistema està mal vist pels més extremistes, però en molts altres ambients passes per il·lús o per babau si no et fas el desmenjat. Es porta molt presumir d'una actitud abstencionista conscient, i s'accepta com una prova de veritable compromís anar a votar en blanc. Però si dius que votes un determinat partit polític, ni que sigui un vot crític, t'exposes a ser acusat de col·laboracionista i a haver de donar explicacions personals per tot allò que han fet des del dia mateix de la seva fundació.

Tot allò que no triem, ens ho donaran fet. En tot el que no decidim, decidiran per nosaltres. Segurament molta gent és conscient de les seves responsabilitats i previsiblement les exerciran sense excusar-se en els defectes dels altres. Més gent de la que diuen les enquestes anirà finalment a votar.

Rafael de Ribot

Periodista. Director del El Singular Digital

Article publicat al diari AVUI el dimecres 17 de novembre del 2010

Els experiments s’han acabat

La propera legislatura

La propera legislatura no serà ni de govern tripartit, ni de pacte del Majestic ni de la independència de Catalunya: els paradigmes fets servir fins ara en política catalana ja no serveixen. L’únic avantatge del tripartit és que, posats a experimentar, ja podem dir que ho hem experimentat tot: el pacte de dretes, el pacte d’esquerres i el miratge de la utopia independentista. Serà, però una legislatura marcada per quelcom de ben diferent que tot això. Quelcom paradoxalment molt més transgressor que tot això: serà la legislatura del retorn a la seriositat.

Dic això governi qui governi, però especialment davant la previsió general d’un còmode govern de CiU. El retorn a la seriositat ultrapassa els resultats que s’esdevinguin: el país s’ha afartat d’experiments infèrtils i d’aquí que els mateixos artífexs del tripartit en reneguin. La divisió independentista també és un altre símptoma: el votant sobiranista malda per una formació amb garanties, amb solidesa, amb unitat, i no per reietons napoleònics amb missions de salvament. El nacionalisme s’ha de retrobar amb el relleu generacional, l’independentisme s’ha de poder posar d’una vegada la corbata, el socialisme ha de poder oferir alguna cosa més que obsoletes banderes vermelles. Ens hem fet grans tots plegats, això ha de marcat necessàriament els propers quatre anys i segurament la configuració del catalanisme majoritari del segle XXI.

Fer-nos grans vol dir que hem après el que val cada cosa, com les gasta Espanya i quins desastres som capaços de fer a casa, els límits de les paraules i dels fets, el sentit de la moderació i de la radicalitat, el necessari abandonament dels antics dogmatismes i un cert retorn a un sentit pràctic de la política. La política no la fan els articulistes i els teòrics, sinó els partits: entitats que necessiten millorar en representativitat democràtica i en connexió amb el món, sí, però que són encara l’eina per a transformar les coses. L’avantatge que tenim és que, en 15 anys, ells mateixos han copsat la necessitat de transformar-se i d’encertar el to de la nova partitura: la simfonia del nou catalanisme, que té un to més alt, però que no ha de desafinar ni ser dodecafònic. I que ha de saber improvisar, però amb base sòlida. Tot just n’estem aprenent.

Jordi Cabré i Trias

Advocat, periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num. 297 de la FCO el 10 de novembre de 2010

Els nostres símbols nacionals

Benet XVI visita Catalunya

El govern espanyol persisteix amb la seva obsessió de subjugar i espoliar el nostre País. D’una forma sanguinària com va perpetrar el criminal Franco o de forma democràtica com ho practica l’Estat Borbònic. El PSOE i el PP s’han repartit la feina. El PSOE des del govern i en nom de la solidaritat, ens roba, ens perjudica amb infraestructures tercermundistes i ens discrimina en els serveis socials. El PP en nom de la sagrada unitat d’Espanya, utilitza els tribunals per dividir i ofegar la nostra llengua, marginar la nostra cultura i destruir la nost ra identitat nacional.

Amb un estatut esguerrat, un tripartit fracassat i un PP que ens ha declarat la guerra, la única possibilitat de sobreviure, és la independència. Cal aprofitar esdeveniments o circumstàncies per preparar i fer possible aquest objectiu. En aquest sentit, és bàsic difondre els nostres símbols nacionals. La nostra identitat és percebuda i coneguda si es fa visible als demés. L’hem de donar a conèixer de la mateixa manera que Espanya fa tot el possible per impedir-ho.

Dintre de poc, el Papa Benet XVI visitarà la capital de Catalunya, per beneir el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. El món sencer estarà pendent d’aquesta visita i milions de persones seguiran l’esdeveniment per la premsa, la ràdio i la TV. És un fet històric important que ens permet de donar a conèixer les nostres reivindicacions. Una forma de fer-ho, és mostrar al món, també al Papa, els nostres signes d’identitat nacionals amb civisme i educació.

És forassenyat que partits que integren la Generalitat, facin campanya en contra d’aquesta visita. En canvi és important i oportuna, la iniciativa d’Òmnium Cultural de facilitar banderes als veïns per on ha de passar el Papa. Aparquem idealismes tan legítims com estèrils i donem-l’hi la benvinguda amb la bandera de Catalunya, la nacional o l’estelada.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Article publicat al diari digital  ASABADELL.cat  el divendres 5 de novembre de 2010

Reflexos en el mirall trencat

Els que tenen la veritat

En política, hi ha dues menes de partits: els que aspiren a obtenir la majoria i els qui creuen tenir la veritat. Els que aspiren a obtenir la majoria, que solen ser els partits grans, solen ser paradoxalment més humils i més cautes que els altres. Saben que, en la metàfora espriuana, el mirall de la veritat està trencat en molts trossos i que molta gent en pot tenir algun reflex. Per tant, intenten atreure aquestes persones, que no pensen i diuen exactament el mateix, oferint-los objectius compartits, a curt o a llarg termini. Els acusen d’ambigus. No és la paraula. Les majories només s’articulen sumant gent diferent a base de descobrir el poc o molt –però important- que tenen en comú. I en democràcia són les majories les que fan avançar les coses.

Els altres partits, els qui creuen tenir el monopoli de la veritat revelada, no tenen ni humilitat ni ambigüitat. Què importa qui té la majoria si tu estàs convençuts que tens en exclusiva tota la raó? Si tu ets la sal de la terra, la tribu escollida en la que ha estat dipositada la veritat, el fet –que et sembla evident- que la majoria s’equivoca és culpa de la majoria. Per què t’ha d’interessar una majoria equivocada?

La campanya electoral ens proporcionarà, com és tradicional, una antologia de la supèrbia dels qui creuen tenir tota la veritat i menyspreen a qui té la majoria. Ja hem començat: en excursió per Catalunya, la dirigent popular Soraya Sáez de Santamaria ha dit que tot el debat nacional, els posicionaments d’Artur Mas i fins i tot del president Montilla, han situat la política catalana en un terreny esotèric que no té cap interès per als ciutadans, mentre que ells, els del PP, són els qui parlen de les coses que veritat interessen a la gent. Fantàstic. Déu nostre senyor li ha fet saber personalment què li interessa de veritat a la gent. Li ha revelat. Home, doncs si ells parlen del que interessa i posem per cas Artur Mas parla de coses marcianes que no interessen a ningú, ¿com és que el PP és el quart partit al Parlament i CiU el primer? Tindria molt mèrit que el que parla de coses que no importen tripliqui els escons de qui sap quins temes interessen i està convençut de tenir-ne la veritat. L’endemà de les eleccions, poden comptar: el PP dirà que l’abstenció és la confirmació de les seves tesis, perquè l’abstenció o el vot en blanc demostren que als catalans no els interessen en absolut temes com el futur de la nació, la independència o la identitat, que han centrat el debat electoral. Ja ho veuran.

Però encara passa una altra cosa: la senyora Sáez de Santamaria diu que el debat identitari no interessa, i que s’ha de parlar d’atur i d’arribar a fi de mes. Però resulta que el seu partit a Catalunya, al que potser no li ha arribat la revelació divina, dedica totes les seves energies a parlar de les coses que figura que no interessen a ningú, perquè cada dia parla de la llengua, de la identitat, dels toros, del bilingüisme, de les banderes i de totes aquestes coses que pertanyen a l’agenda considerada esotèrica. És el que tenen els partits que són el camí, la veritat i la vida. Com que ells n’han rebut el monopoli, una cosa és veritat quan ells la diuen i passa a ser mentida quan la diu un altre. Se’n deuen anar a dormir contents. Han proclamat la veritat, encara que el poble no els entengui. Encara que la majoria l’obtinguin els qui són capaços d’integrar i de sumar amb un mínim d’humilitat i de respecte a la gent. Però si tens la veritat, què t’importa la gent? I no ens enganyem: a Catalunya, el PP no és l’únic, dels qui parlen des de la veritat.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 1 de novembre de 2010