Invitació del President a la 3ª Conferència del Cicle "Les Relacions Catalunya Espanya

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Han estat unes eleccions excepcionals, transcendents i gratificants. Són les primeres en els 30 anys de democràcia espanyola que plantegen clarament la independència de Catalunya. Una democràcia sota sospita de ser la continuació encoberta del franquisme. El govern espanyol ha reaccionat amb la mala baba habitual. Especialment greu i significativa, és la creuada del ministre Wert per destruir la cultura i la llengua catalana. Volen espanyolitzar Catalunya, sospirant per la solució final patentada pels nazis. Res de nou a l’oest en 300 anys.

Amb una gran participació, els ciutadans de Catalunya, vam deixar clar d’una forma majoritària i democràtica, que volíem exercir el dret per decidir el nostre futur. Que reclamem un Estat propi. Que reivindiquem l’Estat Nacional Català. Tot i l’engany, difamació i manipulació electoral del diari “El Mundo”, corejat i amplificat pel Govern espanyol, el PP i el PSC-PSOE en contra de CiU, els unionistes en van sortir derrotats. I el seny va prevaldre sobre la ignomínia. Ja pot anar bramant l’Alícia Sánchez Camacho. Alea iacta est.

El xantatge, les coaccions, les amenaces, l’espoli, els enganys i els furibunds atacs a que ens sotmet el Govern espanyol, ens aboquen irremissiblement i sense alternativa, a la independència de Catalunya. La por de perdre la seva última colònia i per tan d’haver-se de posar a treballar, els terroritza. A Madrid, encara que dissimulin i facin el fatxenda, estan espantats. Al no poder enviar tancs, avions o tricornis, els ha obligat a utilitzar massivament, la guerra bruta mediàtica, jurídica, econòmica i financera. L’Estat Espanyol s’ha convertit en un abocador curull de porqueria.

Per contrarestar les falsedats, les pors, les mentides i les calúmnies que els nostres enemics estan escampant arreu, us oferim la conferència organitzada per l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”.

La conferència anirà a càrrec del Doctor en Economia per l’UAB  Sr.Modest Guinjoan.

El dijous 13 de desembre a les 7 del vespre

a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan 20

La presentació del conferenciant, serà feta pel Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, que amablement ha acceptat la invitació per assistir a aquest acte.

Repicar i anar a la processó

El pànic d’Esquerra a governar

Només han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d’Esquerra ja s’han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l’estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l’ús del mot independència i el compromís d’assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.

Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d’un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d’Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d’aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L’Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d’infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.

És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d’Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l’any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d’enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l’autodeterminació amb aquestes paraules: “Tenim pressa, molta pressa”. Curiosament, l’endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: “No tenim pressa”. Aquest canvi recorda la versió anglesa –What a difference a day makes– d’un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d’un dia a un altre.

Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d’aquest 2012, i és cert. D’independència, llavors, només en parlava l’independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d’Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l’ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història –esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble– i el gros dels votants d’Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d’independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.

“No es pot anar a la processó i repicar campanes”, deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d’aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l’oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d’un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d’una covardia inadmissible i impròpia d’algú que es diu independentista. D’aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l’espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d’altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l’artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d’assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d’això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSigulardigital.cat el dimarts 4 de desembre del 2012

Una legislatura complicada

Governar i deixar governar

Sembla que no hi haurà tàndem al govern. CiU no vol baixar sola a l'arena i Esquerra prefereix ser el poli bo. Potser un govern amb 71 escons independentistes seria, d'entrada, una mostra de fortalesa de cara al món, i a més, desmuntaria l'estafa matemàtica de Madrid de dir que el pla d'Artur Mas ha fracassat. Però per agradar al món no l'has d'estar contínuament mirant per veure si et mira sinó concentrar-te a fer la feina ben feta. I pel que fa a Madrid, com que l'espanyolisme té la bilis com a única arma, la vomitada serà incondicional i infinita, com que tot s'ho inventen, sempre tindran maneres de fer mal. I més encara si els dos partits independentistes governen plegats. En safata. Quina mina!

Ja està bé que CiU governi sola. A més, els toca. No entenc les cagarrines, ara. S'han presentat per poder governar i això és el que han de fer. Han guanyat per més del doble d'escons que la segona força, més del que cal a qualsevol país per governar amb legitimitat. Hauran de pactar, sí. També han hagut de pactar durant aquests dos anys. I també haurien de pactar si Esquerra formés part del govern. Tindran tota la responsabilitat, sí. També l'haurien tinguda amb la majoria absoluta. Si el president comença amb ànims de perdedor, malament. Si el verí espanyol ja li ha arribat a la sang, malament. Ha guanyat. El dret a decidir té majoria àmplia, i ell, malgrat les retallades, ha estat per molta diferència el candidat més votat.

Per tenir un govern fort, el que necessitem és un govern i -sobretot- un president que se sentin forts. També necessitem un cap de l'oposició que, per responsabilitat, sigui generós, perquè Mas té molts més vots, perquè Mas és qui es juga la cara, perquè Mas ja té massa enemics i perquè l'èxit de Mas i l'èxit de la independència són vasos comunicants. Junqueras diu que Esquerra assumirà responsabilitat. Bé, doncs la màxima responsabilitat que ha d'assumir és la d'ajudar el president. Sembla que ho té clar. Totes les seves declaracions van en aquest sentit. Veurem. Ho esperem. Si tots dos estan a l'alçada, i jo crec que ho estaran perquè són honestos i intel·ligents, hi haurà un referèndum i el guanyarem.

Àstrid Bierge
Periodista i escriptora.

Article publicat al Butlletí num. 818 de la FCO el 30 de novembre del 2012

CIU+ERC = Nou anys perduts

El resultat de les eleccions del 25N diu clarament que la majoria dels catalans volem decidir el nostre futur. Malgrat això, si comparem els 71 escons obtinguts sumant CiU i ERC (50+21) amb els 69 que varen obtenir aquestes dues formacions a les autonòmiques del 2003 (46+23), veiem que per arribar al mateix lloc no calia perdre pas nou anys. Si en aquelles eleccions, els republicans haguessin fet el que hauran de fer ara es a dir pactar amb CiU un govern fort, potser el país no hauria arribat al enorme desgavell a que s’haurà d’enfrontar el nou govern que surti dels possibles acords post electorals. Tot seguit podeu llegir l’anàlisi que el Diari Electrònic Independent Vilaweb.cat, ha fet d’aquests resultats i dels pactes que a partir d’ara son possibles, anàlisi que nosaltres compartim plenament. Nomes hem volgut encapçalar aquest article amb un titular que és un pensament que molts dels nostres habituals seguidors potser s’han fet durant aquestes darreres hores.

Un govern plural per a fer el referèndum

El país ha parlat i ho ha fet amb claredat: vol que es faci el referèndum d’autodeterminació, però no vol que el procés sigui conduït únicament per Convergència i Unió, sinó, com a mínim, per una coalició de CiU i ERC. Per tant, aquests dos partits ─especialment aquests dos però no només ells─ tenen un envit monumental al davant. Cal exigir-los que estiguin a l'altura del moment històric i que facin possible un vot sobre la independència que, a la vista dels resultats d’aquesta nit, es guanyaria, però que també ha rebut un seriós avís en el sentit que no serà tan senzill.

El president Mas no hauria de veure en aquests resultats una desautorització del tomb sobiranista. És evident que la lectura exclusiva i directa del seu resultat farà parlar de fracàs als qui senzillament volen que fracassem. Però ningú no pot negar, amb les dades a la mà, que el bloc sobiranista és el component polític majoritari d'aquest país. De molt. I que, en tot cas, ha passat que s’ha reequilibrat internament.

S'ha reequilibrat, val a dir-ho, tornant a una certa normalitat anterior. CiU va treure 46 i 48 escons el 2003 i el 2006 perquè ERC en va treure 23 i 21. I no crec que això sigui cap coincidència. ERC va ser durament castigada el 2010 pel seu suport al president Montilla i CiU se'n va beneficiar electoralment. I ara simplement hem tornat on érem. Tenint en compte a més, això cal deixar-ho clar, que CiU més que perdre vots, només n'ha perdut 90.000 vots respecte al milió dos cents mil de les eleccions del 2010, no en guanya de nous.

És molt aviat per a saber-ho amb detall encara, però sembla, jo diria, que CiU ha pagat dues coses: les retallades, sobretot les retallades, però també els dubtes que ha sembrat Duran i Lleida. No s’explicaria de cap altra manera el bon resultat d’Esquerra, que ha jugat bé les seves cartes i ha sabut capitalitzar les dues desconfiances que en amplis sectors de votants ja s’ha vist que Convergència i Unió despertava. Tot amb tot, l’ascens d’Esquerra té un caràcter històric: esdevé la segona força política del país i capitaneja l’esquerra catalana. És un gran resultat.

Esquerra guanya al PSC a Tarragona, Lleida i Girona i dobla resultat a Barcelona. És un gran resultat de calat històric ja que converteix Oriol Junqueras en el cap de l'oposició i posa ERC com la primera força de l'esquerra, cosa que no passava des de la república.

I tot això pren encara una dimensió més clara si analitzem el nombre de vots. El 2010 la suma de CiU+ERC+SI donava 1.525.000 vots i ara la suma de CIU+ERC+SI+CUP en dóna 1.761.000. Això són 230.000 vots més. Que és una xifra molt interessant si tenim en compte que en total, en nombre de votants s'han guanyat 540.000 vots i que ICV, que també està pel dret de decidir, en guanya 120.000.

Traduït encara d'una altra manera: per referència a la votació de l'anterior parlament que reclamava un referèndum en aquesta legislatura ara s'han guanyat tres escons. I molta claredat. Serà més difícil governar per a CiU, això és evident però presentar aquest resultat com un fracàs del sobiranisme té més a veure amb la propaganda que no amb la realitat.

I tanmateix, alerta amb l’avís. Hi havia molta eufòria en el bloc sobiranista. Molta. I aquests resultats l’haurien d’atenuar. És evident que la batalla no serà senzilla i que encara hem de treballar molt i convèncer molta més gent. És cert que l’estat i el PP han demostrat abastament les seves males arts i el seu estil. Però també és evident que el vot unionista s’ha mobilitzat i això ho hem de tenir en compte. La bona notícia, però, és que per damunt del 70 per cent del vot va a ser molt complicat arribar-hi en el referèndum.

Amb aquesta participació, per això, ara ja podem dir que el vot unionista ha sortit a la llum pública, absolutament mobilitzat i perdria el referèndum clarament. El vot que podem identificar per vot a partit com a favor del Sí supera el 62%, comptant tot el vot d'ICV com a vots afirmatius, cosa que és cert que no serà així, però comptant també tot el vot al PSC com a vot negatiu, cosa que també sabem que no serà així.

Ara doncs tenim sobre la taula dades incontestables, de vot real, que deixen clar que hi ha una majoria sòlida en aquest país partidària del dret de decidir. I volem votar en un referèndum que ara mateix, i amb aquestes mateixes dades a la mà, guanyaríem. Per més propaganda interessada que ens vulguin imposar no oblidem que aquesta és la qüestió fonamental.

Editorial Vilaweb.cat

Diari Electrònic Independent

Publicat en el diari digital el diumenge 25 de novembre del 2012

Els vots que faran més mal a Madrid

El proper dia 25 a les deu del vespre, només hi hauran uns vots que faran molt malt a Madrid i al Govern espanyol: els que rebi la coalició de CiU per obtenir una majoria absoluta i que posarà les gònades per corbata al Rajoy. Totes les altres sumes de diputats d’altres partits els hi farà pessigolles. Els saben que l’Artur Mas és la única persona que pot dur a terme el procés de separació definitiva entre Catalunya i Espanya. I per això li llancen tot tipus de calúmnies i amenaces, per més falses que puguin ser. L’editorial de la Fundació Catalunya Oberta que publiquem tot seguit, ho deixa ben clar.

Què en quedarà el 26N?

Què es mirarà la premsa de Madrid la nit de la jornada electoral? Quin serà el sensor que determinarà si el procés sobiranista que s’ha obert a Catalunya pot continuar o quedarà ben tocat? Alguna ànima càndida pot pensar que l’objecte de totes les atencions serà la suma dels diputats de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa, Solidaritat o la CUP, és a dir, de els forces que han d’engegar el procés perquè en la pròxima legislatura els catalans puguin decidir democràticament el seu futur? No cal dir que la xifra que sumaran totes aquestes opcions serà ben important. Però que no s’enganyi ningú. Aquella nit l’agulla que indicarà si el procés s’atura, si continua amb problemes o si avança de manera decidida serà el resultat de Convergència i Unió. Seixanta-dos diputats –és a dir, els mateixos que la federació nacionalista manté ara al Parlament– voldrà dir un fracàs. Per molt que els escons que aconsegueixi sumar Convergència i Unió tripliquin els del seu immediat seguidor.

Ho ha explicat aquests dies Vicenç Villatoro en un article aclaridor. El dia del sorteig de loteria de Nadal tots els premis poden ser importants, però l’atenció informativa i social només té un referent: la Grossa. Si CiU s’acosta ala majoria absoluta però no la supera, el procés continuarà amb moltes dificultats. Si la candidatura que lidera Artur Mas arriba als 67 diputats o els depassa, el procés serà segur. En contra del que repeteixen aquests dies moltes veus interessades, la majoria absoluta de CiU és l’única garantia perquè es pugui fer el referèndum i perquè Catalunya avanci en el procés que sembla avalar la gran majoria social. Això ho han de tenir en compte tots els votants sobiranistes indecisos. També aquells que són, per definició, contraris a les majories absolutes. És aquest un país en principi refractari als “abusos” del poder. Però l’única manera d’avançar amb seguretat en el camí de dificultats que hem emprès és fer-ho des d’un poder ben sòlid. Des de la majoria absoluta de l’opció política que ha volgut liderar la nova etapa nacional del país. Que Esquerra Republicana tregui un bon resultat és interessant, fins i tot convenient, però no determinant en els actuals moments. Convé repetir-ho. Els principals adversaris del dret a decidir, aplicat a Catalunya, aquella nit només tindran un referent: el resultat de Convergència i Unió.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat en el Butlletí número 811 del dia 20 de novembre del 2012

Em dic Garcia i soc català

Quan el meu pare em va anar a inscriure al Registre Civil, van dir-li que Jordi era un nom que no existia i que, si volia, podien registrar-me com a Jorge. Arribada la democràcia vaig córrer a canviar-me el nom, i ara arriba l’Alícia i em diu que podré canviar-me el cognom. Quina barra! Si fos pel PPC, ara tornaríem als “San Cucufate” en lloc de San Cugat, “San Baudilio” en lloc de San Boi, tal com han fet a Maó. No tenen vergonya. Senyora Alícia no vull canviar-me el cognom: Garcia és tan català com el que més i s’estén per tots els Països Catalans. Crec que ni el nom ni el cognom fan la persona, l'important es el cor i el seny per poder estimar la terra que t'ha vist néixer o que t’ha acollit.

Però el motiu d’aquest escrit no és per criticar les bestieses que aquests dies de campanya es diuen des dels partits espanyolistes. La meva reflexió va per una altre camí. L’altre dia vaig llegir un article d’opinió que sota el títol de “Remar amb dos rems” contenia unes consideracions que faig totalment meves i que resumint venen a dir que, segons quina força tingui el nou govern, això condicionarà en la nova legislatura la gestió del dia a dia de la Generalitat, i per tant podrà posar pals a les rodes en el camí cap a l'Estat propi.

Efectivament segons quin sigui el resultat l'agenda sobiranista pot quedar molt tocada. Per exemple, si el nou govern no pot aprovar uns nous pressupostos per falta d'aliats que vulguin assumir el mal estat, en un moment de recessió, de les finances catalanes el procés cap a l’Estat propi quedarà tocat. Si la més que probable majoria sobiranista es limita a activar-se per obrir el procés independentista i per convocar una consulta, però en la resta de matèries els partits van a mata i degolla, el procés sobiranista quedarà en entredit. En conseqüència la via més senzilla i segura per tirar endavant la independència de Catalunya és doble: cal una majoria parlamentària a favor de l'Estat propi, i cal també una majoria parlamentària que permeti al govern gestionar el dia a dia en un moment d'extrema dificultat. Per tant el govern ha de poder remar amb dos rems: un amb la majoria sobiranista i l’altre amb la majoria absoluta suficient per tirar endavant el país, amb les mesures econòmiques i socials que convinguin. Si falla un dels dos rems, penso que el procés començarà un punt tocat, i oferirà un taló d’Aquil•les extraordinari als franctiradors madrilenys. Pensem que el govern espanyol té majoria absoluta i si Catalunya entra en aquesta nova etapa amb els braços lligats el combat serà desigual. I prou difícil és el camí com per començar-lo així.

No ens podem quedar a mitges, necessitem una gran força sobiranista al Parlament, però també un govern fort amb una majoria extraordinària que pugui plantar cara a Madrid i ser respectat a Europa. El dia 25 si el nostre vot és un vot útil, pot començar una etapa que ha de servir per poder disposar de les millors eines d'autogovern per tal que els ciutadans visquin millor, evitant l'esmicolament de l'Estat del benestar. Tenim una gran responsabilitat en aquestes històriques eleccions i no l’hem de malbaratar amb experiments fútils que no serveixin per donar estabilitat i força al President electe del nostre País.

Jordi Garcia i Monturull
Secretari de la Unió Catalanista de Sabadell

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 8 de novembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la segona conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“La societat civil a Catalunya ”

La conferència va anar a càrreg Na Carme Forcadell i Lluís. Filóloga, llicenciada en Filosofia i Ciències de la Informació. Presidenta de l’ANC i fundadora de la Plataforma per la Llengua.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

La conferenciant va confirmar en primer lloc que Catalunya fa més de 300 anys que no té Estat, concretament des de la desfeta del 1714 i per aquest motiu, si volia subsistir com a Nació, la societat civil ha hagut d’assumir aquesta mancança realitzant moltes de les tasques pròpies d’un Estat. La Renaixença, amb la Mancomunitat creada per En Prat de la Riba, n’és un exemple clar. També va destacar que a Catalunya, l’avenç nacional sempre ha anat acompanyat de l’avenç social.

Al llarg de tot aquest temps, només les successives guerres i les dictadures imposades per l’Estat espanyol, han pogut aturar les reivindicacions nacionals catalanes. Però els catalans mai hem claudicat, ni oblidat la Pàtria perduda i hem resistit l’ofec a que hem estat sotmesos.

Un cop superada la dictadura franquista, amb una democràcia incipient durant la transició i al llarg dels darrers trenta anys, l’estat espanyol ha volgut continuar la destrucció de la identitat nacional catalana amb uns mètodes menys ofensius, però igualment nocius per el nostre país. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans ha trencat definitivament qualsevol entesa amb Espanya, que no sigui una separació civilitzada. El darrer cop de porta que el Govern de Mariano Rajoy ha donat a la proposta del Parlament català en forma del Pacte Fiscal ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Les iniquitats contra Catalunya, els atacs contra la nostra llengua i l’espoli econòmic a que estem sotmesos, ha indignat i revoltat als catalans. Aquesta situació ha fet néixer un moviment independentista, que ha trasbalsat tot Catalunya. Va exposar tot seguit la Sra. Forcadell, com es van gestar les consultes populars per la independència, que van assolir un èxit impressionant de participació, i que paral·lelament la creació i desenvolupament de l’Assemblea Nacional Catalana, van sembrar la llavor per l’espectacular augment del sentiment independentista al nostre país. També hi van contribuir la manifestació pel dret a decidir de l’any 2010 i finalment l’esclat popular a favor d’un Estat Propi del darrer onze de setembre, que es va fer a Barcelona, sota els auspicis i l’organització de la societat civil, personalitzada per l’Associació de Municipis per la Independència i l’Assemblea Nacional Catalana que van convocar la manifestació i que va aconseguir treure al carrer a 2 milions de persones que van reclamar la independència per Catalunya i que el nostre país esdevingui un nou Estat dins la Unió Europea.

Finalment la conferenciant va assegurar que en les properes eleccions del dia 25 novembre, es decideix el futur del nostre País. És l’esdeveniment més important per Catalunya en el darrers 300 anys i ha de ser sens dubte el preludi d’un referèndum que pot canviar la història de Catalunya i que si tenim seny, podrem recuperar l’Estat Català i amb ell la plenitud Nacional.

La Junta Electoral Central, contra la participació democràtica

Els partits espanyolistes, com el PP i el PSC, van denunciar a la Junta Electoral Espanyola, la campanya institucional de la Generalitat que demanava als ciutadans la seva participació en les properes eleccions del 25 de novembre. Una cosa normal, lògica i legítima en qualsevol país democràtic, com no pot ser d’altra manera. Com era d’esperar, aquesta Junta s’ha afanyat a prohibir-la. Àdhuc no permet que es pugui demanar que la gent vagi a votar. O sigui, que com més abstenció millor. És una mostra més de la submissió de Catalunya a un Estat més franquista que democràtic.

Aquesta prohibició antidemocràtica i anticatalana obeeix a cinc raons bàsiques:

1) Evitar una participació massiva, que enfortiria i legitimaria el Parlament de Catalunya davant els organismes europeus i internacionals, en les seves decisions sobiranistes.

2) Que una victòria rotunda dels partits nacionalistes, amb una alta participació, convertissin de facto, aquestes eleccions en plebiscitàries. Aplanant i accelerant amb aquest suport el camí cap a la independència.

3) Posar els interessos partidistes dels partits espanyolistes, per damunt dels interessos generals, ja que Catalunya els importa un rave, diguin el que diguin.

4) La voluntat de l’Estat espanyol d’impedir la independència de Catalunya al preu que sigui. Utilitzant en aquest cas, la Junta Electoral central i la quinta columna d’espies i botiflers de que disposen a Catalunya.

5) No poden digerir i voldrien fer desaparèixer la Gran Manifestació de l’11 de setembre en que 2 milions de catalans es va manifestar inequívocament per un estat propi. Els espanta, emprenya i els descol·loca políticament.

Davant les fal·làcies, tergiversacions i agressions a la democràcia i contra Catalunya, que s’han accentuat darrerament, he redactat aquestes ratlles, amb la seguretat que les reflexions que faig mes amunt poden donar resposta als vostres dubtes envers les malvestats dels que ara diuen que son tan amics nostres.

Sabadell 6 de novembre del 2012

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la UCS

Espanya, un estat sense honor ni vergonya

Només orgull i petulància. El seu diàleg és imposició. La discrepància els irrita profundament i així reaccionen. Les injúries, les amenaces, els enganys i les mentides contra els catalans i contra Catalunya, ocupen tots els espais radiofònics, televisius i publicacions d’Espanya. Un país en que la gran majoria dels professionals de la informació han caigut en la vilesa més abjecta, on els tertulians vomiten mentides, els comentaristes destil·len bilis cada cop que obren la boca i els polítics bramen com desaforats quan es refereixen a les reivindicacions dels catalans. Espanya és un país malalt en que l’esquizofrènia ha substituït la raó. Han perdut la dignitat i la vergonya.

Estem sotmesos a les arbitrarietats d’un govern d’incompetents, tramposos i prepotents. Ens roben tan com poden i a sobre ens diuen que ens han de mantenir i prestar els diners que prèviament ens han espoliat. Ens cobren interessos per deixar-nos els nostres propis diners. Dilapiden fortunes en trens sense passatgers, carreteres sense cotxes, aeroports sense avions i es neguen a invertir en les infraestructures que Catalunya necessita per la indústria i el comerç, i que servirien per sortir de la crisi no tan sols a Catalunya sinó també a Espanya. Han perdut l’oremus, la solvència i l’honorabilitat.

L’Estat Espanyol, és un obstacle insalvable per poder superar la greu crisi econòmica que ens empobreix a tots. Moros i cristians. Espanya s’enfonsa en la misèria sense remei ni aturador. Només tenim una sortida per evitar ser arrossegats per aquesta ensulsiada: crear el nostre propi Estat. Hem de desempallegar-nos d’una vegada per totes, de les urpes d’aquests lladregots de camí ral.

En les eleccions del proper 25 de novembre d’enguany, se'ns presenta l’oportunitat històrica, potser única, de fer realitat els nostres anhels. Elegint un parlament català, amb una majoria aclaparadora de diputats partidaris de que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. Que convoqui un referèndum o una consulta i que els ciutadans de Catalunya puguin lliurement decidir el seu futur. Exercir el dret democràtic de poder constituir l’Estat Català. Un Estat i un Govern que vetllin pels nostres interessos i ens defensin dels nostres enemics.

Si volem sobreviure com poble, hem de neutralitzar la quinta columna espanyolista, que seguint les consignes de Madrid intenta per tots els mitjans, boicotejar i si poden impedir, el procés independentista. Els caps visibles d’aquests sabotejadors son: un PP histèric que ens amenaça amb les pitjors calamitats, un PSC botifler que ens vol enganyar amb la quimera d’una federació subordinada i uns Ciutadans anticatalans hereus d’un terrorista anomenat “José Antonio Primo de Ribera”. Aquest conglomerat de malfactors, no tenen cap argument per oposar-se al dret a decidir. Nosaltres els catalans tenim el dret, ens sobren els arguments i gaudim d’una il·lusió indestructible.

Podem fer visible el camí cap a la independència i la nostra ferma voluntat d’aconseguir-la, posant Banderes Catalanes i Estelades a tot arreu. Col·locant a les façanes de les cases l’Escut de Catalunya o de l’Estat Català. Aquests símbols de la nostra Nació, de la nostra Pàtria, tenen al darrera mil anys d’història que els avalen i els justifiquen.

En el camp polític, hauríem d’aprofitar l’avinentesa de que al capdavant de la Generalitat, hi ha un President que ha demostrat abastament la seva capacitat de lideratge per aconseguir que Catalunya esdevingui un nou Estat Europeu. Esperem que el President Mas obtingui en les properes eleccions, el suport necessari per poder liderar la recuperació de l’Estat Català, que ens van destruir per la força de les armes, aviat farà 300 anys.

2 de novembre del 2012

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Catalunya necessita lideratge

Majoria absoluta

Dia sí, dia també, apareix alguna enquesta sobre les eleccions catalanes del 25 de novembre. El resultat que preveuen totes les publicades fins ara és prou semblant. De petit a gran: SI desapareix després que llencessin per la borda l’única carta electoral que tenien. Ciutadans pot recollir algun vot més convertint-se en l’essència de l’espanyolisme, però si puja pujarà poc. Iniciativa pujarà una miqueta gràcies a les desgràcies socialistes. Esquerra recollirà les restes de SI que no vagin a la CUP i aprofitarà un trosset petit de l’onada sobiranista. El PP ni pujarà ni baixarà gaire, com el seu president “nacional”. EL PSC-PSOE patirà una notable davallada perquè serà més PSOE que mai i menys PSC que mai. CIU sembla que pujarà una miqueta, però potser no prou per arribar als 68 escons que li donarien la majoria absoluta.

Aquest és el tema. Un cop sembla clar que el conjunt de forces polítiques que estan a favor d’exercir el dret a decidir pujaran i que les que hi estan en contra baixaran, el tema és si CiU arriba a la majoria absoluta o no. La nit electoral quedarà molt bé poder dir que els catalans han referendat la via sobiranista impulsada pel president Mas i per la majoria del Parlament de Catalunya. I sembla clar que serà així. També sembla clar que el president Mas seguirà sent president. Tot això ja és un gran èxit.

Però el panorama serà completament diferent si CiU té 67 escons que si en té 68. En el difícil camí que hem d’emprendre l’endemà de les eleccions, no és el mateix poder governar amb majoria que haver de pactar cada llei, cada pressupost, cada nomenament.

Les gran decisions sobre l’estratègia a seguir en el procés d’autodeterminació caldrà prendre-les pel màxim nombre possible de diputats del Parlament, però el desitjable és que el president Mas i el seu govern puguin pactar des de la fortalesa d’una majoria absoluta no des de la debilitat de necessitar cada vot.

Quan Esquerra o Iniciativa demanen que se’ls voti per poder condicionar les decisions de CiU fan més por que una pedregada seca. De la capacitat d’aquestes dues forces polítiques per condicionar el comportament d’una força política més gran ja en vam tenir prou proves durant els set anys de tripartit.

El president Mas està disposat a liderar el procés català cap a la independència, ha demostrat que té fermesa i prudència per conduir-lo. Ara només necessitem que les eleccions del 25 de novembre li donin la majoria necessària per poder seguir el seu propi guió i no haver de dependre de tercers.

Un procés com el que Catalunya vol emprendre la propera legislatura només té possibilitats d’èxit si és dirigit des d’un lideratge fort nascut d’una victòria electoral rotunda.

Joan Oliver i Fontanet
Economista i periodista

Article publicat en el Butlletí num. 793 de la FCO el divendres 26 d’octubre del 2012

Independència o Estat propi ?

Per què Mas no diu independència?

La resposta és ben senzilla. La independència no és un fi en si mateix és la conseqüència de crear un estat nou dins Europa. El matís és important, atès que la transició nacional que se'ns està plantejant va més enllà de la independència, ja que la gent vol saber què passarà l'endemà. Per això el president Mas parla ja de l'endemà, parla sempre de l'estat propi que hem d'anar creant entre tots a través de les estructures d'estat que trobem més adients. I ho fa sabent que plantejar el debat des de la confrontació amb Espanya i buscar una ruptura dràstica no porta enlloc, ja que l'experiència del pla Ibarretxe, carregat de bons propòsits, ja va explorar aquesta via amb el resultat que tots coneixem.

El plantejament és encertat, intel·ligent, modern i adequat al segle XXI, cosa que està descol·locant totalment els polítics, economistes i juristes espanyols que encara raonen amb paràmetres del segle XX i fins i tot de finals del segle XIX i que busquen en la Constitució Espanyola el sopluig legal que els ha de salvar d'aquesta situació. Per això necessiten imperiosament que el president digui la paraula independència, ja que és aquí on ells se senten còmodes i valents, i es fàcil construir un missatge de rebuig. El concepte nou estat d'Europa els supera per totes bandes.

Des del punt de vista jurídic –tema en el qual hi ha molta confusió intencionada–, la creació d'un estat propi és possible i viable i, curiosament –en contra del que es repeteix erròniament–, l'emparament és a la mateixa Constitució Espanyola. La Constitució Espanyola, en el seu article 96, estableix que els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Doncs bé, el 20 d'abril del 1977 Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que havia aprovat l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966, i és a l'article 1.1 dels dos tractats, en el qual es diu: “Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació (en castellà “derecho de libre determinación”). En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i en el punt 3r s'estableix: “Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides.” Finalment, per evitar que els estats tinguin la temptació –com pretén l'Estat espanyol– d'anul•lar amb interpretacions interessades els efectes d'aquests tractats, el mateix article 5.1 els recorda que “res en aquest pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un estat, grup o individu, perquè puguin emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest pacte.”

Resulta evident, doncs, que l'Estat espanyol, des de l'any 1976, té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles dins el seu ordenament jurídic i que no pot emprendre cap activitat o realitzar cap acte que pugui destruir aquest dret fonamental. Objectivament, la situació jurídica és aquesta i d'aquí és on parteix la transició nacional que hem encetat.

Els detractors del dret a l'autodeterminació dels pobles argumenten que aquests tractats internacionals no són aplicables en el nostre cas, ja que aquest dret es va crear per donar sortida a les aspiracions nacionals dels pobles que en aquells anys eren colònies de països com ara França, Anglaterra, Holanda, Portugal, etc., però aquesta interpretació que és utilitzada pels estats que amaguen tensions territorials interiors per tancar el debat no és incompatible amb l'exercici del dret d'autodeterminació per part de pobles que tenen noves realitats socials i polítiques, ja que el món avança i els segles passen. En cap moment els preàmbuls d'aquests tractats ni el seus articulats fan una aplicació restrictiva del dret a l'autodeterminació, ans al contrari, es va petrificar aquest dret fonamental sense matisos justament perquè la història es va repetint i cal aprendre de les experiències viscudes, i la vella Europa tard o d'hora haurà d'afrontar sense complexos aquest debat, perquè els catalans no estem sols en aquesta reivindicació, darrere nostre hi ha altres pobles que ens observen i ens entenen.

Però per arribar a l'exercici d'aquest dret, ja sigui a través d'unes eleccions o d'una consulta popular (a conseqüència del pla Ibarretxe es va crear un delicte que comet qui convoca un referèndum sense tenir-ne competències, ja que només pot fer-ho l'Estat), cal internacionalitzar el debat i la reivindicació, perquè és en el dret internacional on hi ha la clau de volta de l'estat propi, i és en aquest escenari on cal demostrar al món que aquest nou estat d'Europa que proposem és viable econòmicament, socialment i culturalment. D'aquí la creació de les estructures d'estat que planteja el president Mas.

Ara bé, com s'ensenya a les escoles de negocis xineses, “en el segle XXI els països ja no s'envaeixen sinó que es compren”, i aquesta màxima és la que hem de tenir clara a l'hora de crear un nou estat. Agafant, ara sí, la paraula independència que tant necessiten sentir fora de Catalunya per justificar la seva irada reacció, podríem dir que “en el segle XXI la independència o creació d'un nou estat –en terminologia actual– que resulti d'un procés democràtic no només es declara o constitueix, sinó que es compra” i en això els catalans tenim la mà trencada des de temps immemorials. Cal comprar-la ja sigui amb comandes o complicitats, com diem aquí: “El que no es paga amb diners es paga amb dinades”, ja que la creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta dels estats del món que estan disposats a reconèixer-lo. I en això la nostra situació geopolítica dins la mediterrània i Europa ens ajuda.... els americans no treuen l'ull del que està passant a Catalunya (el seu ambaixador va visitar recentment el president Mas) per si els responsables de la Unió Europea cometen l'error de fer-nos fora per la pressió d'un estat exhaust i intervingut que es diu Espanya.

Aquest és el camí, ja que tenim la raó que ens guia i la història que ens contempla.

Agustí Carles i Garau
Advocat

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 27 de setembre del 2012

El 25-N i l’abstenció

El repte dels catalans enfront dels bascos i gallecs

Podríem assegurar, sense por a equivocar-nos, que les eleccions gallegues i basques, han resultat ser gairebé com un assaig general de les que s’han de celebrar al nostre país el 25-N.

Cal reconèixer l’èxit del PP a Galícia, que no tan sols ha revalidat la seva majoria absoluta, si no que l’ha augmentada. Malgrat aquesta consolidació del vot conservador, hem d’observar també l’enfonsament del Partit Socialista de Galícia i el magnífic resultat de la coalició liderada pel veterà Xosé Manuel Beiras , Alternativa Galega de Esquerda (AGE), que ha obtingut 9 escons i superat el BNG, la seva anterior força política. Per tant les forces nacionalistes gallegues, amb totes les dificultats que deuen tenir, també van assolint el seu paper dins la una societat que no podem pas oblidar rep més euros dels que dóna.

A Euskadi la victòria del PNB, Bildu com a segona força, la patacada del PSOE i la baixada del PP, ens presenta un escenari complicat, on les aliances i els pactes seran imprescindibles per tirar endavant el país, tot i que al País Basc,amb el Concert econòmic lligat i ben lligat, sembla que no tindran gaire pressa per aconseguir fites més altes de autogovern. Això no obstant, és inqüestionable confirmar que el 64% dels vots a Euskadi han anat a formacions nacionalistes i que el bloc nacional espanyol format pel PP i PSOE ha deixat pas al bloc nacional basc.

Comptats i debatuts tots els resultats, el que hem de lamentar moltíssim des de Catalunya es l’alta abstenció en les dues conteses : es imperdonable que després de la greu situació del País, una tercera part dels ciutadans girin l’esquena a la política, no vagin a votar i es quedin a casa.

Aquesta abstenció electoral a Euskadi i a Galícia obliga als catalans, en apropar-se la nostra cita electoral del 25-N, ara que encara i som a temps, a parlar amb tots i tothom seriosament per convèncer la majoria de la nostra societat que es de vida o mort anar a votar i, no cal dir-ho votar aquells partits que defensin la possibilitat d’escollir el nostre camí dins Europa, amb la voluntat d’assolir l’Estat propi. A Catalunya hem de tenir un percentatge de participació el mes alt possible, ja que ens hi juguem el nostre futur.

A la llarga, qui haurà de ajudar-nos en el procés d’independència, serà la Unió Europea i aquesta gent només ens farà cas si el Govern escollit pels catalans té al darrera una àmplia majoria, per tant tots hem de fer costat al nostre President l'Artur Mas, convençuts que tenim l’home cabdal per dirigir-nos envers un horitzó de pau i prosperitat cap a l’assoliment d’una Catalunya rica i plena, com cantem en el nostre Himne Nacional.

Recordeu, el dia 25, tan si plou, com si neva, com si fa sol, TOTS A VOTAR !!!

24 d’octubre del 2012

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Els catalans ja no tenim por

El cinisme espanyol, el nostre pa de cada dia

La Gran Manifestació popular, reivindicant un Estat nacional per Catalunya, del passat onze de setembre d’enguany, ha posat contra les cordes a l’Estat espanyol. Es va posar de manifest una realitat que Espanya volia ignorar i silenciar. Una Espanya que sempre ha menyspreat tot allò que ha ignorat. Que ha viscut de l’espoli i del treball aliè. Abans d’Amèrica i ara de Catalunya. Però els catalans han dit prou i s’ha acabat.

La necessitat i la voluntat manifestada dels ciutadans de Catalunya de bastir un Estat propi, ha descol·locat als governants espanyols. Els ha agafat com es diu vulgarment, amb els pixats al ventre. Els polítics espanyols, tan del PP com del PSOE, davant la nova realitat política i social de Catalunya han reaccionat de la pitjor manera possible. Substitueixen la falta d’arguments, amb insults i amenaces. Utilitzen la por, l’engany i la mentida per mantenir uns privilegis amb data de caducitat.

El cinisme que caracteritza els tertulians, comentaristes, periodistes i polítics espanyols quan parlen de Catalunya, no té aturador, ni límits, ni parangó. Es únic en el context del món civilitzat. Els mitjans de comunicació, especialment els madrilenys, destil•len una mala bava còsmica i ens mostra la cara més estúpida de la naturalesa humana. És el nostre pa negre de cada dia, insuportable i presentat per la nova falange ¡deslliureu-nos-en senyor a la propera legislatura, i de qualsevol altra mal! Amén.

En aquest context inimaginable i dins la seva mentalitat obtusa, la caverna mediàtica, a part dels insults, mentides i mala educació, ha encetat una nova guerra bruta, consistent en negar la realitat i les evidències. És la política de l’estruç portada al límit del suïcidi. Aquests que neguen que l’Estat espanyol, practica un espoli sistemàtic contra la riquesa de Catalunya i de els seus habitants, són els mateixos que neguen l’holocaust o les matances dels nazis. Per aquests fanàtics de la indissoluble unitat d’Espanya, no existeix cap maltractament, cap robatori, ni cap imposició lingüística. És l’Alícia (Sanchez Camacho) del País de les Meravelles franquistes, jugant a qui la diu més grossa.

En poc més de quinze dies, la història del nostre País, ha avançat més que en trenta anys. Han canviat moltes coses i més que en canviaran. Els catalans tenim la il·lusió i la certesa d’un futur millor. Els espanyolistes estan desconcertats i frustrats al no poder utilitzar la força de les armes, els seu argument preferit. L’orgull espanyol i el seu destí diví, estan devaluats al nivell de les escombraries i controlats per la Unió Europea.

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, tenim l’oportunitat històrica d’assegurar el procés d’emancipació. Aquesta responsabilitat recau en nosaltres. Hem de convèncer als nostres conciutadans indecisos, porucs o desinformats, de la necessitat d’anar a votar d’una forma majoritària i que els partits que volen que Catalunya sigui un nou Estat de la Unió Europea, obtinguin una majoria aclaparadora.

Ha arribat l’hora de bandejar les mesquineses i fer pinya al costat del President Mas, que ha demostrat a bastament, capacitat, coratge, seny i lideratge per avançar pel camí de la independència i aconseguir l’Estat Català. La plenitud de la Nació Catalana.

16 d’octubre del 2012

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Programa del Cicle d'INFORMACIÓ i DEBAT 2012-2013

Senyor Wert, no s'escarrassi

Espanyolitzar l'escola

El ministre Wert ha dit allò que han pensat sempre tots els seus predecessors (els demòcrates i els altres). Ho ha dit de forma més bèstia, d'acord, però ha expressat allò que pretenen tots els sistemes educatius del món.

La prova la tenim que no hi ha cap estat que renunciï al control sobre el seu sistema educatiu ni tampoc a prescriure uns continguts curriculars comuns –amb independència del seu nombre i abast– que garanteixin uns coneixements per al conjunt de la població. I això justifica, precisament, la direcció política del sistema educatiu.

 És lògic que mitjançant l'escola els espanyols vulguin fer espanyols igual que els catalans voldran que el seu sistema educatiu contribueixi a fer catalans i no pas apàtrides. Aquí el que està en joc és si l'escola de casa nostra ha d'intentar espanyolitzar els catalans o si, al contrari, Catalunya podrà aconseguir un estatus en què el seu sistema educatiu contribueixi a fer catalans amb la mateixa eficàcia que, posem per cas, el d'Holanda fa holandesos.

Catalunya ha d'aspirar a tenir un sistema educatiu normal en un país normal, amb un currículum democràtic, per tant, ni doctrinari ni manipulador, però sí orientat des de la seva pròpia visió del país i del món. Com qualsevol altre estat. Llavors la pregunta sobre si el sistema educatiu català catalanitza ja no serà percebuda com a política o adoctrinadora sinó com a símbol de normalitat dins un estat propi. Això, alhora, permetrà als nostres veïns poder continuar espanyolitzant tant com vulguin a qui lliurement ho desitgi.

El senyor Wert ha de saber que perquè el sistema educatiu pugui ser eficaç espanyolitzant cal que els alumnes, els professors i les famílies, primer i no després, se sentin espanyols. Perquè, si no s'hi senten, o han deixat de sentir-s'hi, si se senten alguna altra cosa, per exòtica que aquesta altra cosa pugui ser –potser catalans?–, llavors l'escola, si és democràtica, no serà eficaç “espanyolitzant”. Per tant, ho sento, senyor Wert, però si l'escola catalana no és prou eficient fent espanyols, espanyolitzant, no és només ni principalment perquè sigui maldestra pedagògicament, sinó perquè els escolars i llurs famílies no en volen ser. I si resulta que al final hi ha molts independentistes, hi ha molta gent que no vol ser espanyolitzada a Catalunya, és possible que sigui perquè, senzillament, volen ser quelcom diferent d'allò que l'Estat espanyol –l'actual i el del passat– ens vol inculcar. I, miri, vostè, què hi farem! Quina llàstima, no? Pobra gent! Resistir-se a ser espanyolitzat i renunciar a esdevenir un referent de prestigi arreu!

Senyor Wert, no s'escarrassi a plantejar impossibles. Això que vostè proposa ja ho han intentat molts altres abans i tots han fracassat. I vostè també fracassarà. I sap per què? Perquè no es pot forçar tot un poble a assumir sentiments que no li són propis. Ja han fet tard, per a això. Ara més que mai es fa gairebé impossible sentir-se català i al mateix temps deixar-se seduir per l'espanyolisme. I, senyor Wert, s'equivoca de diana a l'apuntar a l'escola. No és l'escola catalana la que fabrica ciutadans independentistes sinó les mentalitats com la seva i la de tots els espanyols que se li assemblen. I per això, vostè i els que són com vostè, com més parlin d'espanyolitzar Catalunya, més catalana i menys espanyola la fan. O sigui que, endavant, parlin, segueixin parlant... i així aniran creixent flors a cada instant.

Enric Roca Casas

Doctor en Ciències de l'Educació UAB

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 13 d’octubre del 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 4 de setembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya”

La conferència va anar a càrreg d’en Miquel Crusafont i Sabater, Dr. en Història i Enginyeria i President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. i també autor d’una vintena de llibres sobre història i numismàtica.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels nombrosos assistents a la conferència:

Les diferències entre Catalunya i Espanya no és un fet recent, sinó que es manifesta amb tota claredat des dels temps dels ibers, doncs malgrat ens havien volgut fer creure que els celtibers foren els primers embrions de la personalitat espanyola, la realitat fou que el territori en què habitaven els celtibers comprenia bàsicament la meseta i en canvi els ibers, situats a l’est van ser qui varen absorbir la civilització grega i en la seva cultura es pot veure una gran influència tant de la cultura grega, establerta a Roses i Empúries com de la fenício-cartaginesa que dominava el sud-est de la península. De fet el sistema d'escriptura que van desenvolupar, l'escriptura ibèrica, és descendent directa de la fenícia.

Per tant la idiosincràsia dels catalans no te res a veure amb la dels espanyols o castellans que van restar al centre i a l’oest de la península i que durant segles van basar tota la seva prosperitat en l’agricultura i la ramaderia. Catalunya és un poble que ha forjat la seva prosperitat en el comerç, l’agricultura i el treball artesanal o industrial, en canvi Espanya la basada en la conquesta, l’espoli i els impostos a les colònies que ha dominat. Pels catalans el treball és un honor. A Espanya estava mal considerat i el màxim honor requeia en la noblesa aristocràtica, dominadora del poble.

La formació de la nostra Nació i de l’Estat català són d’arrel carolíngia. Res a veure amb la formació de l’Estat espanyol. Les primeres lleis catalanes varen ser promulgades sota la presidència de l'abat Oliba, l’any 1027 quan té lloc a Toluges (Rosselló) la primera Pau i Treva de Deu. Diferents orígens, diferents realitats i diferents camins. Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes, per tant les lleis les aprovava primer el poble i després les ratificava el rei, es a dir anaven de baix a dalt. En canvi totes les normes i lleis castellanes anaven de dalt a baix doncs eren dictades pel rei sota el seu raonament o capritx i als súbdits no els quedava altra opció que obeir-les. Això vol dir que el sistema polític català es basava en el poder compartit, en el diàleg i en la negociació, com ho constata el fet d’haver creat el primer Parlament d’Europa. El mot “parlamentari”, estès a tot el món, deriva de la paraula catalana “parlar”. Enraonar, una paraula que no té traducció al castellà, ve de la “raó”, es a dir els catalans quan parlem “raonem”.

El conferenciant va concloure la seva exposició, constatant que la història ha demostrat que les arrels catalanes son totalment diferents a les castellanes i que el fet que la part espanyola sempre ha volgut imposar la seva força contra els catalans, com està fent en aquests moments, ja ve de molt lluny. El ventall de raons per demanar la separació d’un estat espanyol dominador i opressiu són nombroses, perquè l'actitud d’Espanya cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. Va acabar dient que, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Espanya és un mal negoci a nivell social, cultural i econòmic, i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional des de tota la història.

Una aurora de llibertat

Estem davant d’un repte històric, sense precedents. Els ciutadans de Catalunya estem abocats a prendre la decisió més transcendental de la nostra vida. El futur de la nostra societat està en les nostres mans. No tenim cap altre opció. Hem de triar entre la llibertat o l’esclavatge. El futur del nostre País, del nostre benestar, de la cultura, de la convivència i sobre tot de la nostra dignitat, està a les nostres mans. Exclusivament a les nostres mans. No ens enganyem, no valen ni les excuses ni els subterfugis.

L’onze de setembre passat, els catalans vam votar massivament amb els peus manifestant-nos pels carrers de Barcelona. Vam elegir disposar d’un Estat propi en el marc de la Unió Europea. Només un Estat Català podrà defensar eficaçment i amb seguretat els nostres interessos. A la vegada, vam rebutjar un estat que ens oprimeix, que ens perjudica, ens roba i ens empobreix. Volem poder triar lliurement el nostre futur. Necessitem sortir de la misèria, el desprestigi, la inviabilitat econòmica i el menyspreu permanent, que significa està sotmesos a l’estat espanyol.

El diumenge 25 de novembre podrem votar amb les mans. Això si. Dirigides pel cor, pel cap o per la butxaca. Tant se val. Tenim una cita amb el destí i l’hem de marcar amb la nostra llibertat, audàcia, intel·ligència i seny. La rauxa de moment no ens cal. És una responsabilitat exclusivament nostre. Si no aconseguim el control de les nostres institucions, podem desaparèixer com a poble. Hem de saber superar tots els entrebancs, amenaces, falsedats, enganys, traïdories i trampes que els nostres enemics ens pararan.

Si som responsables, conseqüents i valents, el futur és nostre. Haurem trencat les cadenes que ens impedeixen progressar. Una nova aurora brillarà sobre Catalunya. Una aurora de llibertat amb una Catalunya triomfant, rica i plena.

Per aquest motius, vam preparar aquest cicle de conferències que sens cap dubte ens ajudaran en aquest nou horitzó que ja s’albira amb tot el seu esplendor.

Manel Pagès i Panadès
President de l’ASM.

Sabadell, 28-9-2012

DIJOUS 4 D’OCTUBRE DE 2012  a 2/4 de 8 del vespre

Sala d'Actes de l’Acadèmia Catòlica -  carrer Sant Joan, 20 de Sabadell.

Cicle 2012-13 d’Informació i Debat

LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA

En la primera conferència ens parlarà de

Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya

La formació de la Nació Catalana.

Els signes d’identitat.

La Mancomunitat, autonomia, independència.

A càrrec del Dr. Miquel Crusafont i Sabater
Doctor en Història i Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. Autor de 20 llibres sobre història i numismàtica.

Hi esteu tots convidats