Som en un replà

“El sobiranisme té mig any per evitar un fracàs a l’estil escocès”, diu el periodista Francesc-Marc Álvaro en un article titulat “Som en un replà”. Avui l’ANC ha enviat un comunicat on explica que “El 27 de setembre afrontem les eleccions més decisives de la nostra història: votarem sobre la independència per començar a construir un país nou, més just i pròsper. Tenim set mesos per aconseguir ampliar la majoria social, set mesos d’esforç i de molta feina”. I podríem afegir, tenim set mesos per esvair totes les pors i els dubtes que molta gent encara tenen a Catalunya envers la independència. Per tant no podem defallir i encara que sembli que el procés s’ha aturat, això no és cert. Com diu Álvaro: "Si un s’imagina el procés com anar pujant una escala, ara som en un replà". Els replans serveixen per descansar i agafar forces per continuar pujant. No podem de cap manera tenir el resultat negatiu dels escocesos, hem de fer-ho be i guanyar als unionistes que darrerament s’estan posant les piles i contraatacaran amb tots els mitjans lícits o no tan lícits. Si voleu llegir l’article complert podeu fer-ho en el nostre Blog.

Som en un replà

Si era realment ingenu pensar que el procés sobiranista es desplegaria en línia recta i a gran velocitat també ho és pensar que avui −com diuen alguns− “s’ha desinflat el globus” i els partidaris de la independència pensen en abandonar. Passar de les multitudinàries manifestacions unitàries a la concreció política de la secessió ha introduït complexitat, dificultat i hostilitat dins l’escena. A més, hi ha dos factors que s’han solapat i que han multiplicat l’efecte d’un sobiranisme en hores baixes: la manca de sintonia entre Mas i Junqueras així com l’activisme de diverses plataformes unionistes (acostuma a ser la mateixa gent de sempre sota diferents paraigües) que és amplificat per la majoria de mitjans i els poders de l’Estat. Durant la primera part d’aquesta pel·lícula, el sobiranisme va jugar sol, no tenia rival en el camp. Ara, els partidaris d’una Catalunya dins d’Espanya també fan actes, posen anuncis i escriuen llibres, tot i que no són capaços de treure al carrer tanta gent com els que enarboren l’estelada.

Si un s’imagina el procés com anar pujant una escala, ara som en un replà. Ni més ni menys. Els replans serveixen per descansar i per prendre consciència dels graons que encara falten per arribar. El nomenament de Carles Viver com a comissionat responsable de les estructures d’Estat indica que aquest replà no és sinònim d’aturada i que, malgrat les turbulències, Mas no ha perdut la iniciativa política. L’escenari electoral municipal comporta que les entitats del sobiranisme civil −ANC, Òmnium i AMI− treguin el peu de l’accelerador. L’olla no pot bullir tothora. De cara als comicis del 27-S, tornarà l’activisme sobiranista, per fer costat als partits que portin en el programa l’objectiu de la independència.

Hi ha qui nega que les futures eleccions al Parlament siguin plebiscitàries. Més enllà de la repetida voluntat de CDC, ERC i la CUP perquè així sigui, tenim prou elements a dia d’avui per afirmar que el PP i el Govern Rajoy també hi contribuiran molt, amb un discurs apocalíptic destinat a mobilitzar els indiferents i dubtosos. També hi col·laborarà C´s, que ja és oficialment el partit-vacuna i frontissa de l’establishment contra la ruptura sobiranista i el reformisme nouvingut de Podem. Caldrà veure com els resultats municipals influeixen en el camí cap el 27-S (sobretot la batalla de Barcelona) i també quin impacte tindran la querella contra Mas, el cas Pujol, les discrepàncies amb Duran, la nova presidència de l’ANC, els miralls grecs i l’esperada recuperació econòmica.

Madrid ja ha assumit −com ha alertat algun columnista de l’unionisme armat− que les eleccions del 27-S no seran autonòmiques normals i que cal fer tot allò imaginable (i el que no també) per evitar una majoria independentista a la Cambra catalana. El sobiranisme té mig any per evitar un fracàs a l’estil escocès.

Francesc-Marc Álvaro i Vidal

Periodista i assagista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dilluns 23 de febrer del 2015

Difondre la independència

Com ha dit recentment l’ANC en un comunicat: “Les setmanes posteriors al 9 de novembre, que van culminar en l’acord polític Mas-Junqueras, han conduït el país a un nou escenari que ha originat desconcert, o bé directament decepció entre la societat catalana”. Per tant esdevé urgent traslladar a tota la societat catalana, en especial als indecisos, els avantatges de tenir una Estat propi ja que, com també expressa el mateix comunicat: “Tenim un objectiu clar i una nova data que ha de ser una fita definitiva. De la nostra unitat i de la nostra feina dependrà que les eleccions del 27S esdevinguin la victòria inqüestionable de l’independentisme”. La vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la senyora Núria Bosch i Roca, ha escrit un article titulat “Difondre la independència” que podeu llegir en el nostre Blog, que ens mostra aquest camí: explicar fets concrets i posar idees i llum per fer evidents els beneficis que portarà la independència als ciutadans catalans, i on també contraposa a les mentides que molts unionistes difonen per escampar pors i dubtes entre els catalans més tebis amb el procés, les veritables raons objectives que ens han d’ajudar a decidir el vot favorable als partits que volen l’Estat propi.

Difondre la independència

En el procés cap a la constitució de Catalunya com un estat independent s’ha passat molt temps parlant del procediment per arribar-hi, però encara no s’ha fet una difusió extensa dels beneficis que comportaria la independència. És cert que han aparegut moltes contribucions (llibres, articles de premsa) fetes per experts que tracten el tema, principalment des del vessant econòmic -és a dir, que analitzen la viabilitat econòmica del nou estat-, però no s’ha fet cap campanya informativa a gran escala des d’institucions públiques o organitzacions socials sobre els possibles beneficis.

Cal que els ciutadans arribin al 27-S amb la màxima informació sobre el tema. Els que estem convençuts que els beneficis de la independència superen amb escreix els costos fem el possible per divulgar-ho per escrit i en forma de xerrades o conferències. El problema és que a aquests actes només hi vénen els ja convençuts de la bondat de la independència. S’ha de fer arribar el missatge a tothom, però particularment als indecisos i als que tenen por, moltes vegades causada pels contraris al procés que llancen missatges negatius sobre les conseqüències de la independència. I això només es pot fer mitjançant una gran campanya informativa. Cal difondre els beneficis de la independència, tot i que sense defugir-ne les dificultats. En aquest sentit, els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que han estat elaborats amb el màxim rigor tècnic, són una bona font informativa. Caldria donar-los gran difusió.

Hi ha molts arguments a favor de la independència. Ara bé, els de caràcter econòmic poden tenir una especial rellevància per als ciutadans que no són sensibles a altres arguments de caire lingüístic, històric o cultural -que, tot i això, poden ser tant o més importants que els econòmics.

Quins són els punts essencials que ha d’incloure la campanya informativa des d’un punt de vista econòmic?

En primer lloc, és important atacar la contraposició que molts fan entre independència i polítiques socials o benestar social. Diuen que la preparació del camí que democràticament podria conduir Catalunya a la independència va en detriment de portar a terme polítiques públiques de caire social o de millora de l’estat del benestar, en un moment en el qual, lamentablement, les desigualtats socials s’han incrementat. Davant d’aquest plantejament, ha de quedar clar que precisament la independència és el millor mitjà en aquests moments per obtenir millores en aquest camp i també més poder de decisió, i que aquesta és una de les raons per desitjar-la. S’ha d’explicar com podria ser des del punt de vista social una Catalunya independent, amb quins països europeus es podria equiparar i quin model d’estat del benestar podria tenir. Explicar quin país podríem tenir pot ser un factor atractiu cap a la independència i que en fomenti l’entusiasme en una etapa en què això és molt necessari.

El segon missatge que cal difondre és que amb la independència la Generalitat tindria prou recursos per finançar les despeses del nou estat i millorar el nivell dels seus serveis públics. Segons el CATN, suposant que es mantinguessin els nivells actuals d’impostos i serveis públics, a la Generalitat, després de pagar totes les despeses del nou estat, incloent-hi les pensions, encara li sobrarien diners. Tindria un guany de prop del 6% del PIB. S’han de dir les coses que es podrien fer de més amb aquests recursos, que provenen de la desaparició del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. A més, també cal dir que la magnitud del dèficit fiscal no és un invent dels catalans. La mateixa administració estatal amb els seus propis càlculs ha estimat un dèficit fiscal alt per a Catalunya.

Per tant, la tercera qüestió rellevant que cal destacar i que es deriva de l’anterior és que una Catalunya independent podria pagar les pensions i les diferents prestacions de la seguretat social. La por a no tenir garantida la pensió pot fer disminuir els vots favorables a la independència. Primer, cal explicar com funciona el sistema de pensions. Amb un sistema de repartiment com el nostre les pensions actuals es paguen amb les cotitzacions dels treballadors que ara estan en actiu. No és que els nostres jubilats cobrin d’un fons format per la capitalització del que van anar pagant mentre treballaven i que està localitzat a Madrid, sinó que la quantia pagada en la seva etapa laboral va servir per pagar les pensions dels que llavors estaven jubilats. Així doncs, si Catalunya esdevé un estat, les pensions dels jubilats les pagaran els treballadors catalans mitjançant les seves cotitzacions socials. I segon, cal donar el missatge que el sistema de pensions és més sostenible en un estat català que en l’actual estat espanyol, com demostren alguns estudis.

Difondre les qüestions anteriors ha de ser prioritari, malgrat que n’hi ha d’altres que també s’han de tractar des d’un punt de vista econòmic i que són objecte de polèmica: les possibilitats que té una Catalunya independent de quedar-se a la UE, els efectes de la independència sobre les relacions comercials i la localització empresarial, o si seria assumible per la Generalitat el nivell de deute que hauria d’heretar en una negociació de la secessió amb l’estat espanyol.

És l’hora d’ampliar la base sobiranista i pot ser que els arguments econòmics existents a favor de la independència siguin rellevants per aconseguir-ho.

Núria Bosch i Roca

Catedràtica d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.

Vicepresidenta del CATN

Article publicat al diari ara el dilluns 15 de febrer del 2015

Ambaixades catalanes on ens doni la gana

'Ambaixada' catalana a Londres

La vicepresidenta de Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha confirmat que l'advocacia de l'Estat està estudiant l'obertura de les delegacions de la Generalitat a Roma i Viena, així com també està analitzant la Llei d'Acció Exterior del Govern per si topa amb la Constitució. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha denunciat la "mentalitat antiga, petita i esquifida" del Govern espanyol pel que fa a aquest possible recurs. Diuen ells que les ambaixades espanyoles ja vetllen pels interessos dels catalans i és just tot al contrari doncs, com va manifestar fa temps en Roger Albinyana, secretari d'exteriors i de la Unió Europea, “Les ambaixades espanyoles truquen i pressionen per evitar que rebin als catalans”. Denuncien també des del “Gobierno” de Madrid, les despeses que originen aquestes delegacions catalanes a l’estranger i que aquests diners es podrien destinar a programes socials, això és totalment demagògic doncs com va publicar recentment VilaWeb “netejar el Ministeri d'Afers Estrangers espanyol costa més diners que totes les 'ambaixades' catalanes”. En un documentat article l’advocat i editor Quim Torra, afirma que “les ambaixades catalanes són una estructura d'estat que cal defensar amb ungles i dents.”. Podeu llegir aquest article en el nostre Blog.

Ambaixades catalanes on ens doni la gana

L'inefable ministre d'Exteriors del Regne d'Espanya ha decidit impedir que els catalans decidim presentar-nos al món, directament, a través de les nostres ambaixades. I apel·larà a les lleis espanyoles. I els tribunals, per descomptat, li donaran la raó.

Diuen que va haver-hi un temps, en aquest país, que la seva bandera amb les quatres barres era hissada a Jerusalem, Trípoli, Síria, Marroc, Sardenya, Montpeller, Alexandria, Tir, Tunis, Acre, Sicília, Armènia, Múrcia, Constantinoble, Antioquia, Pèrsia, Palerm, Calàbria, Malta, Nàpols, Gerba, Xipre, Sardenya, Còrsega, Tràcia, Gal·lípoli, Cassàndria, Mont Athos, Macedònia, Tessàlia, Pisa, Ducat d'Atenes, Neopàtria, Catània, Càller, Damasc, Rodes, Albània, Trebisonda, Etiòpia, Eslavònia, l'Alguer, l'Epir i a tots els territoris catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó.

Mais, où sont les neiges d'antan? Ens consumim vius en aquesta autonomia que ens asfíxia, tenalla i ens impedeix progressar. Que ens anul·la. Com diu en Carles Boix, "Viure en una gàbia i a sobre haver de sentir que la gàbia no existeix és una cosa absolutament bèstia i indigerible".

Diuen que en aquest país, l'any 1262 Jaume I envià prop del sultà de Babilònia una ambaixada, confiada a Ramon de Conques, de Montpeller, per demanar autorització per crear consolat a Alexandria i que dos anys després, Guillem de Montcada, de Barcelona, ja era cònsol a Alexandria; diuen que el consolat de Palerm, amb jurisdicció a tota Sicília, fou creat el 1286; diuen que Bernat Manresa, cònsol a Beirut i a Damasc entre 1385 i 1393, donà un magnífic retaule del pintor Marc de Vilanova al monestir de Santa Caterina del Sinaí, on encara es conserva i sorprèn a tot el que, en mig del desert, es troba al davant una taula gòtica de l'art català.

Mais, où sont les neiges d'antan? On són els empresaris d'aquest país, alçats contra un Estat que els impedeix progressar, que els resta competitivitat, que impedeix que el port creixi, que empetiteix l'aeroport, que estrangula les infraestructures, que destrossa el comerç català. On són els emprenedors d'aquest país, que haurien de llançar-se a conquerir el món i tornar a aconseguir que cap peix de la Mediterrània pugui nedar si no porta les quatre barres al llom.

Amb bombes, ribots, constitucions o sentències, depenent del moment, Espanya defensa la seva sobirania amb ungles i dents, tal com, d'altra banda, solen fer els estats. I la resposta, massa sovint, ha estat la d'acceptar l'statu quo provincial. S'ha acabat. Les ambaixades catalanes són una estructura d'estat que cal defensar amb ungles i dents.

I per tant, la resposta, argumentada, enraonada, elegant i diplomàtica al Sr. Margallo és dir-li que estem encantats que l'interessin les nostres ambaixades i que no es preocupi perquè les obrirem allà on ens doni la gana.

Quim Torra

Advocat i editor

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dijous 12 de febrer del 2015

Lliçons hel·lèniques

L'historiador i professor de la UAB, Joan B. Culla, ha dit en un article que "els qui no semblen haver entès res" de la lliçó de Grècia d'aquests darrers dies "són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds". ¿S'han preguntat Joan Herrera --ha qüestionat Culla--, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants —endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per càpita—, un territori l'economia del qual representa amb prou feines el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre's plantar cara a Brussel·les i Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar de no pagar el seu deute? Culla s'ha respost que ho aconsegueixen perquè Grècia és un Estat independent. L'historiador ha argumentat: "En tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d'un acord, dissoldre la troica." Finalment l'autor de l'article ha sentenciat que mentrestant, aquí, "la cúpula d'Iniciativa considera que tenir o no Estat propi és irrellevant; que el que és crucial són les polítiques socials d'una administració regional emmanillada per Montoro i el FLA. Santa innocència!". Podeu llegir l’article complert traduït al català en el nostre Blog.

Lliçons hel·lèniques

Deu dies després de la seva presa de possessió, hi ha una sola cosa del nou Govern grec que no deixa cap mena de dubte, i és el seu caràcter nacionalista. Com, si no ho fos, podria unir sota un programa comú a l'esquerra radical de Syriza i ANEL o Grecs Independents, un partit d'extrema dreta només superat en dretanisme pels neonazis d'Alba Daurada?

Tan sols des d'una lògica de pacte entre nacionalistes de dreta i esquerra cal entendre que els de Tsipras, tenint altres socis possibles, hagin preferit escollir un del que els separen qüestions tan importants com l'actitud davant la immigració, o la postura respecte a la Església ─laicismo davant nacional-ortodoxia−, o els temes de moral i costums, però amb el qual els uneix la reafirmació de la sobirania nacional contra els dictats del "estranger" (alemany, a més a més).

Potser algun ànima càndida cregui que, dins del flamant Executiu d'Alexis Tsipras, el nacionalisme ha quedat arraconat en el Ministeri de Defensa que exerceix el soci i líder d' ANEL, Panos Kamenos. Ben al contrari, la pulsió nacionalista travessa tot el Gabinet i s'ha manifestat ja de diverses maneres. Per exemple quan el titular de Finances, Yannis Varufakis ─que parla un anglès nadiu, ja que ha estat professor a Austràlia i posseeix fins i tot la doble nacionalitat─ va emprar exclusivament la llengua grega en rebre a Atenes al president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, imposant a aquest arrogant holandès els auriculars i la inferioritat de la traducció simultània.

Però hi ha hagut molt més que exabruptes verbals o gestuals. Mentre la descarada ingerència de Putin intensifica la guerra a l'est d'Ucraïna, el primer moviment diplomàtic dels nous governants grecs ha consistit en frenar ─i en advertir que bloquejaran─ l'adopció de noves sancions de la UE contra Rússia. Això, en un context de múltiples picades d'ullet cap a Moscou, i fins i tot d'amenaces de cooperació militar amb el Kremlin ... per part d'un membre de l'OTAN. No resulta casual que la controlada premsa moscovita tituli: "Syriza és el nou aliat de Rússia".

I aquest idil·li, en nom de què? Doncs de la solidaritat ortodoxa, del protectorat que la Rússia tsarista va exercir durant segles sobre les comunitats gregues escampades des de l' Adriàtic fins al Caucas, del suport rus a les lluites de la independència grega, de l'acollida que van trobar a la Unió Soviètica els exiliats comunistes de la guerra civil de 1944 a 1949 ... Tant se val: en nom de raons històriques, culturals i identitàries que permeten avui a l'equip de Tsipras recolzar-se en Putin per desafiar Merkel. Si això no és pur nacionalisme, diguin-me què és.

Els que ho varen entendre a la primera i han començat ja a aplicar el model són els dirigents de Podemos. Pablo Iglesias sembrà el seu discurs de dissabte passat a la madrilenya Puerta del Sol d'al·lusions a la "" sobirania "i al" patriotisme "(" Espanya és una pàtria, i no una marca "), mentre la marea humana que l'envoltava apareixia sembrada de banderes ... espanyoles. Republicanes, és clar, però espanyoles. O potser la tricolor vermella-groga-morada no és una bandera espanyolíssima? O potser la Segona República no va ser un règim polític nacional espanyol? Fins i tot el Dos de Maig de 1808 ─tan grapejat per la dreta─ va ser invocat per Iglesias com a exemple del nacional-patriotisme popular que Podemos pretén liderar.

En canvi, els que no semblen haver entès gran cosa són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds. ¿S'han preguntat Joan Herrera, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants ─endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per cap─, un territori amb una economia que representa tot just el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre plantar cara a Brussel•les i a Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar amb l'impagament del seu deute, i ...?

No, el motiu no és que Alexis Tsipras sigui el superheroi de l'autèntica esquerra continental, ni el programa de Syriza la poció màgica d'Astèrix. Passa, només, que Grècia és un Estat independent; arruïnat, ineficaç, corcat per fraus i corrupcions, però independent. I sí, hem sentit moltes vegades la cantilena que la sobirania dels estats ja no és el que era, i que la independència no existeix. Però, a l'hora de la veritat, ja ho crec que existeixen! És clar, només cal voler exercir-les: Samaràs i Rajoy no han volgut. Tsipras si vol, i per això coqueteja amb Putin, i tracta de pressionar frau Merkel amb una aliança de governs anti-austeritat, i alterna els gestos conciliadors amb els agressius ... I, en tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d’un acord, dissoldre la troica. La troica!

Mentrestant, aquí, la cúpula d'Iniciativa creu que tenir o no Estat propi és irrellevant; que l'important són les polítiques socials d'una administració regional lligada de mans per Montoro i el FLA. Santa innocència!

Joan B. Culla i Clarà

Historiador

Ressenya publicada al digital tribuna.cat el divendres 6 de febrer del 2015, arran de l’article publicat al diari el Pais.

Traducció al català de l’article feta per Unió Catalanista de Sabadell.

No són el mateix

El principi d'acord aconseguit aquesta setmana per Podemos, Guanyem, ICV i Procés Constituent per anar en una candidatura conjunta a les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona ha provocat una gran bronca dins el partit de Pablo Iglesias. Des del sector crític de Podemos no s'ha entès que la cúpula hagi fet aquest pas, sense sotmetre-ho a consulta prèvia de les bases. Aquestes i altres reflexions entre Podemos i el procés independentista català, les podeu llegir en un article de l’escriptor Francesc Marc Álvaro titulat “No son el mateix” que publiquem en el nostre Blog, on explica que malgrat "el fet que coincideixin en algun diagnòstic" o en què "els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania" no ens hem de confondre. Nosaltres hi podríem afegir que els catalans que volen votar radical a Catalunya ja tenim la CUP. ¿Perquè anar a buscar gent que no estima el país ni entén res del procés, un procés on ens hi juguem tant?.

No són el mateix

Es diu i es repeteix que Podem i el sobiranisme català són una mica el mateix, unes respostes que aporten aire fresc a una política espanyola resclosida, desacreditada i avariada. El fet que el partit de Pablo Iglesias i el moviment transversal per la independència de Catalunya coincideixin en algun diagnòstic genera aquesta falsa semblança, així com el fet que els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania. Però Podem i el sobiranisme no són el mateix. L’explicació és tan senzilla com pervers és el malentès que omet una distinció bàsica. Ho diré amb paraules pròpies de la història recent espanyola: Podem és un projecte que planteja una reforma mentre el sobiranisme (en el seu conjunt i més enllà de les diferències entre partits) planteja una ruptura. Se’n recorden els més vells, d’aquestes categories? Reforma o ruptura?

Aquest era un debat molt viu a la mort de Franco. Inicialment, la majoria de l’oposició democràtica plantejava una ruptura amb el règim franquista, un pla desmentit per la complexa realitat d’aquells vertiginosos anys, quan ningú no tenia prou força per imposar un camí de manera unilateral. Es va anar per la via del mig, una mena d’híbrid que, segons la interpretació del desaparegut Javier Pradera, era el resultat dels “canvis realitzats des de dalt i les transformacions imposades des de baix”. Vet aquí el consens, segons la visió canònica del període. Equilibris certament difícils. Per exemple: portar el president Tarradellas de l’exili però impedir que ERC pogués participar a les primeres eleccions (perquè era un partit que subratllava el seu republicanisme, no pas per independentista, que llavors no ho era). El mite de la ruptura va tenir un paper considerable en l’imaginari dels que s’estrenaven en un escenari de nova legalitat, fins els esmentats comicis del 15 de juny del 1977. Després d’aquell moment fundacional, la ruptura seria cosa només de les forces extraparlamentàries, entre les quals el llavors minoritari independentisme català. Molt abans de la victòria del PSOE l’any 1982, la ruptura ja era un terme obsolet.

Avui, el sobiranisme català representa una ruptura democràtica amb el marc espanyol sorgit de la transició. El fet que sigui un procés impecablement democràtic i pacífic no el fa menys rupturista. Tècnicament és així, encara que finalment es concretés una sortida mitjançant un referèndum a l’estil escocès, una possibilitat avui no contemplada per Madrid. El catalanisme polític ha estat reformista durant més d’un segle, fins l’any 2010. Ara, el catalanisme polític ha canviat el seu objectiu: ja no és modernitzar Espanya sinó dotar la societat catalana d’un Estat independent. La sobiranització de sectors socials moderats que creien en el model autonomista és un canvi històric de gran abast i té a veure amb una acumulació de greuges. La nova revolta catalana, amb un protagonisme evident de les classes mitjanes, desitja un divorci civilitzat. Un divorci sempre és –es vulgui o no– una ruptura.

Podem no vol trencar res i ja tira aigua al vi de les seves propostes. Podem vol fer reformes a la casa, encara que faci servir una retòrica calculadament rupturista i una escenografia pseudo-revolucionària que pretén connectar amb l’esperit del 15M. Podem és un projecte que aspira a governar per introduir unes polítiques reformistes que donin resposta possibilista al malestar social que ha generat l’immobilisme i el desgast del PP i del PSOE. És normal que els polítics populars i socialistes vegin Pablo Iglesias i el seu equip com una amenaça, perquè estem parlant de llocs de poder i d’influència. Qui vol perdre cadires i palanques? Aquesta lluita partidista no s’ha de confondre amb la persecució descarnada que els poders de l’Estat espanyol fan del sobiranisme. No tenen res a veure. Certs discursos de dirigents de Podem sobre la banca, la monarquia, els militars, l’Església o el funcionariat demostren que els poders fàctics estan més tranquils amb Iglesias que no sembla. Hi ha menys nervis del que alguns diaris transmeten: qui vol ser alternativa real de govern acabarà pactant amb qui toqui. L’Estat digerirà i integrarà Podem sense cap problema quan arribi l’hora, per molt que les direccions del PP i del PSOE estiguin avui histèriques amb aquest nou jugador, a qui el darrer sondeig del CIS atorga un suport espectacular. Compareu els atacs contra Monedero i altres figures notables de Podem amb els atacs i les insídies contra Mas i el sobiranisme en general, i us adonareu que no són de la mateixa envergadura. L’enemic veritable està molt clar.

Tinc escrit en aquestes pàgines que Podem disputa al sobiranisme el monopoli de la il·lusió. I ho reitero. És ben legítim que els espanyols cansats del bipartidisme tinguin el seu somni. Podem i el sobiranisme fan bandera de la regeneració democràtica des de patriotismes molt diferents: patriotisme de qui disposa d’un Estat constituït i patriotisme de qui no en té. Una distinció que no es pot passar per alt. Però Iglesias, per molt que parli de castes amb impostació irreverent, no discuteix mai el mapa del món donat per descomptat, mentre el sobiranisme català aspira a redibuixar el mapa amb la força dels vots, i això no es tolera. I, a més, mobilitza tots els guardians de l’statu quo.

Francesc Marc Álvaro

Escriptor

Publicat a La Vanguardia el divendres 5 de febrer del 2015

Pujol i l’escarni

L'interès lògic que genera la investigació sobre un presumpte delicte contra la hisenda pública i de blanqueig de capital de la família Pujol, ha derivat en un espectacle judicial. Tots hem pogut veure, si ho hem volgut, un Pujol que apareix capcot, sota una pluja d’insults entrant als jutjats. Hem pogut veure també, si ho hem volgut, el vídeo de l'interrogatori de l'expresident de la Generalitat en seu judicial, assegut davant d’un tribunal que l’interroga en castellà i responent primer en català i finalment, veient que el traductor no reprodueix el que ha dit de forma fidedigna, responent en castellà. Una humiliació més que alguns tenen molta pressa en difondre per totes les televisions. Les filtracions sempre són interessades. I cal furgar en aquest interès per detectar qui les propicia. D’altra banda el Parlament ha aprovat la compareixença d'Artur Mas en la comissió d'investigació del cas Pujol. Evidentment, la imatge del president que lidera el procés sobiranista compareixent en la comissió causarà furor en els mitjans espanyols. Ens hem de preguntar els motius d’aquestes campanyes? No cal, estan ben clar: el procés. Així ho escriu la periodista en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

Pujol i l’escarni

Hi ha un espai subtil però contundent i sovint injust entre la imputació judicial i l’escarni públic. Aquesta frontera fa temps va desaparèixer en aquesta societat atabalada i indignada amb el llaminer espectacle de la corrupció política. Davant el virus de la corrupció, el mateix sistema genera anticossos, elements que atrauen i absorbeixen la ira ciutadana. A conveniència del sistema, evidentment, que fins i tot és capaç de reorientar la ira del carrer i aprofitar la seva energia. El procés català n’és un clar exemple. I el circ mediàtic organitzat al voltant de la família Pujol, l’orquestració perfecta.

Hi ha un pecat original. Sempre n’hi ha d’haver un. A la casa dels Pujol s’amagava una història econòmica fosca –o més d’una- que es va mantenir entre ombres durant molts anys. Avui, però, i després de dècades de silenci, aquell pecat sura vergonyosament en la superfície. Ves quina casualitat...

El pecat pel qual se’l jutja ara mateix, segons se’ns explica, consisteix en haver defraudat a la hisenda espanyola entre 3 i 4 milions d’euros. Estirant aquest fil de vergonya i tristor, la pilota amenaça de fer-se més grossa i estendre’s en xarxa per l’activitat d’alguns dels fills. Però en aquest judici, això és el que hi ha. I així l’hem vist. Un Pujol, en altres moments un símbol a Catalunya, apareix capcot, sota una pluja d’insults, i assegut davant d’un tribunal que l’interroga en castellà. No se sap si resulta més cridaner que el tribunal li parli en castellà o que Pujol, previsor, es deixés el sonotone a casa.

En qualsevol cas, l’objectiu està aconseguit amb escreix. Pujol tocat, gairebé enfonsat, declarant davant d’un tribunal que li parla en castellà, empetitit rere una taula enmig de la solitud d’una sala i administrant amb gasiveria les suposades proves de la seva innocència. Per si no havia quedat prou clar, el vídeo amb la declaració va arribar a les redaccions tan bon punt va acabar la vista. D’això se’n diu una justícia transparent i, sobre tot ràpida, si més no a l’hora de repartir vídeos. Però, justa?

La casualitat va permetre que tot plegat es produís el mateix dia en què Podemos ens descobria la bona nova que la família Botín no forma part de la casta. Aquesta família, que se’ns havia presentat com tot un monument d’allò que s’anomenen les elits extractives, la mateixa família que tenia amagats a Suïssa, no dos ni tres, sinó més de 2.000 milions d’euros, pels qual van haver de pagar a Hisenda 200 milions quan van decidir regularitzar els diners fa tres anys, el clan que liderava aquell Don Emilio que es passejava a gust per la Moncloa dictant decisions al govern... Doncs, no són casta, perquè contribueixen al benestar social, segons Podemos. Ja se sap que les curses de F1, relaxen les masses, com en altres temps ho va fer el circ romà i això és d’agrair. Sobre tot, quan les masses estan tan esvalotades.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el divendres 30 de gener del 2015

L'estat català: ni te l'imaginis!

S’està debatent aquests dies si les eleccions del 27-S seran un plebiscit. Creiem que seran el que nosaltres vulguem que siguin. ¿Creieu que si el PP guanyés les properes eleccions autonòmiques, no serien ells mateixos els qui en farien una lectura en clau de plebiscit? Per ells hauria guanyat “Espanya i la Constitución”. Per tant el que cal fer els propers mesos és augmentar la massa crítica independentista. I això com es fa? Doncs anant als feus de l’unionisme i fent pedagogia dels avantatges de conquerir un Estat Català. No tractar de convèncer més els ja convençuts, sinó donar arguments clars i potents als indecisos o contraris a l’Estat Català. Cal anul·lar la idea espanyolista que els catalans no tenim dret a la independència “per se”, es a dir perquè ells ho diuen i punt. La periodista Odei A.-Etxearte escriu que els espanyols estan convençuts que la independència és impossible tant jurídicament com materialment. Per això ni tan sols tenim dret a imaginar-la. Llegiu l’article en el nostre Blog.

L'estat català: ni te l'imaginis!

Quan debatrem, d'una vegada, les bases de l'estat independent que volem?

Algú dirà que això implica obrir un front més de discussions i de desacords potencials entre CiU, ERC i la CUP, i que més val deixar-ho per després. Però aquest després mai no arriba. Sempre hi ha coses prioritàries a fer. Ara mateix, que el govern i els partits s'aboquin en la construcció de les estructures d'estat que falten per a la desconnexió. La hisenda pròpia, la sindicatura electoral, la seguretat social catalana: que les facin. Però no ens deixem atrapar per un debat estèril entre la determinació dels convergents i els republicans de tirar-les endavant i el rebuig del govern espanyol a destinar recursos públics en la duplicitat administrativa que s'havien conjurat a eliminar. Posats a gastar energia verbal, seria millor que els partits argumentessin si Catalunya ha de tenir exèrcit o no, o de si és preferible que esdevingui una república parlamentària o presidencialista.

Quins drets públics essencials garantirà l'estat català? El castellà ha de ser llengua cooficial? Com ha de ser el sistema judicial? Com es pot impedir que hi hagi impunitat amb la corrupció? El de l'habitatge serà realment un dret garantit?

Hi ha nombrosos estudis que demostren la viabilitat de la independència. Durant tot el 2014, el més important era convèncer Espanya i la comunitat internacional que els catalans tenim dret a decidir. Uns que sí, els altres que no. Un 80% dels catalans ho té clar. Passem les pantalles de la viabilitat i de la legalitat, si us plau. Mentre Espanya s'escandalitza per la sortida de Luis Bárcenas de la presó, Catalunya, també castigada per la corrupció, debat les vies per impedir que pràctiques indignes com la seva no es tornin a generalitzar mai més en el nou estat català. No us sembla petita, Madrid? El jutge Santiago Vidal ha fet un primer intent amb la seva proposta de constitució catalana. Però no n'hi ha prou. Tampoc no val confondre l'esquelet de l'estat amb les polítiques conjunturals que dependran del color de cada govern.

Les il·lusions rebroten. Els independentistes convençuts difícilment deixaran de ser-ho encara que tot hi jugui en contra, fins i tot la fràgil i aprimada unitat amb què els partits pretenen arribar al 27-S. Però el segrest del marc mental és una de les principals armes intangibles amb què l'Estat espanyol perpetua l'autonomia: la independència és impossible jurídicament i material. Tant, que ni tan sols teniu dret a imaginar-la.

I tanmateix, començar a fer-ho és l'única manera per ampliar la majoria social favorable a la independència. Oferim un projecte de país integrador, socialment just, on torni a funcionar l'ascensor social, on regni d'una vegada i per sempre la meritocràcia, i els murs infranquejables dels imaginaris paral·lels entre uns catalans i els altres es desfaran. Ni l'àrea metropolitana, ni Telecinco. La independència no té a veure només amb les identitats: és la resposta a la crisi política, institucional i econòmica que vivim. L'oportunitat ens farà lliures i orgullosos de ser-ho.

Odei Antxustegui-Etxearte Atienzar

Periodista i Llicenciada en Humanitats.

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 23 de gener del 2015

L’acord

Han passat gairebé vuit dies des que el President Mas va anunciar l’acord per convocar unes eleccions anticipades el proper 27 de setembre, i amb aquesta perspectiva publiquem en el nostre Blog dos articles apareguts aquesta setmana i titulats respectivament: “Algunes claus dels acords” i “L’acord els espanta”, que posen el focus sobre aquest tema. Son dos punts de vista que creiem interessants.

Algunes claus dels acords

És molt difícil de negar que, durant els dos darrers mesos, hem estat pendents de si el Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’Esquerra i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Oriol Junqueras, arribaven a un acord. S’han arribat a dir moltes coses, sovint carregades conscientment i voluntària de malícia per una i altra banda, intentant de presentar l’adversari com a l’únic responsable de la no existència d’un acord.

En bona mesura els arguments de fons incidien en un aspecte que és el que vull tractar avui: la suposada senzillesa de la gestació d’un acord. Es deia, repetidament que, atès que “tothom” volia l’acord, aquest era pràcticament automàtic. Aquest suposat automatisme implicava també que -sense que es digués com- l’acord havia de satisfer tothom i en tots els aspectes al mateix temps. Per tant, si era tan benèfic, tan senzill, tan fàcil d’assolir... no hi havia motius per a no formalitzar-lo de manera que a cada dia que passava creixia la preocupació i la frustració col·lectiva per no haver-ho fet encara.

La meva modesta percepció és que aquest “mantra”, repetit fins a l’extenuació per todòlegs i pseudo-analistes, va acabar per crear un context en el que qualsevol acord hauria de ser per definició un mal acord. Així, un cop anunciada la seva existència, no van trigar a sortir les veus que van posar sobre la taula de redacció o l’estudi radiofònic el balanç de guanys i pèrdues de cadascuna de les parts. Per uns és Mas qui ha perdut la partida ja que ha assumit que no hi haurà llista unitària i transversal. Per altres és Junqueras qui ha perdut atès que veurà reformulat el seu full de ruta sobiranista i haurà d’endarrerir els seus plans fins setembre. Per uns tercers tots dos han perdut la partida, ja que cap d’ells ha obtingut els seus objectius...

I jo què hi dic? Doncs que a l’hora de jutjar l’abast d’un acord no n’hi ha prou amb fixar-se només amb un hipotètic balanç de guanys i pèrdues. És més, si d’això es tractés no tingueu cap dubte que avaluaria millor aquell pacte que suposa cessions mútues que no pas aquell on una de les parts esdevé clar guanyador. La construcció d’un acord, per simple i senzill que sigui, demana de manera inexcusable l’existència de certes renúncies per les parts si és que veritablement volen assolir un punt de trobada. Aquesta és una de les claus per entendre si realment un acord és fruit de la negociació o de la imposició per una de les parts.

Però hi ha una altra clau que sovint es passa per alt de manera inconscient o voluntària -no us ho sabria pas dir- i és la que es fixa si en l’acord s’hi han negociat també els desacords. És a dir, si volem que un acord estigui ben fet no només cal cedir per facilitar-lo sinó que també cal fixar molt clarament quins són els punts o els àmbits en els que no és possible trobar l’entesa i, per tant, cal pactar també els desacords. És a dir, sovint és tant important l’acord sobre el què efectivament farem així com l’acord sobre el no-acord. I no, no és un joc de paraules.

Josep Maria Reniu

Cap d'Estudis de Ciència Política i de l'Administració de laUB

Article publicat a NacióDigital.cat el dimecres 21 de gener del 2015

L'acord els espanta

Fa gairebé una setmana, el president Mas va anunciar l’acord per convocar eleccions anticipades passat l’estiu. Unes eleccions plebiscitàries, amb llistes separades i un full de ruta compartit. L’acord, la unitat, era imprescindible per a garantir que culmini amb èxit el procés cap a la independència. I l’hem aconseguit.

Ara tenim nou mesos per endavant durant els quals tenim molta feina per fer. Són nou mesos clau. L’objectiu és que la independència guanyi en les properes eleccions del 27 de setembre. Aquest dia decidirem la llibertat del nostre país. Les forces sobiranistes al Parlament de Catalunya haurem de ser majoria absoluta i així, d’aquesta manera, obtindrem el reconeixement del món. Caldrà, des d’ara mateix, explicar-ho bé!

L’acord també garanteix consolidar estructures d’estat, eixamplar la base nacionalista i continuar amb l’acció de govern, amb l’aprovació dels pressupostos, prioritzant els programes de contingut social i amb estabilitat política.

I això, la unitat sobiranista del nostre país, l’acord, és el que més preocupa al govern del Partit Popular. Ho veiem amb les primeres reaccions, que busquen confondre i desacreditar la decisió de convocar les eleccions. El president del Govern espanyol reacciona parlant de “fracàs”, que no s’ha “d’enganyar” els catalans i que les plebiscitàries “no existeixen”. Aprofito per a recordar-li que, de nou, erra en els seus diagnòstics i pronòstics, ja que en el seu moment no es va cansar de repetir que el 9-N no votaríem i, quan va veure que les urnes estaven posades, es va decidir interposar querelles contra el president de la Generalitat i altres membres del govern català. Això sí que és un fracàs. Fracassa un Estat que no sap escoltar ni respondre democràticament a les demandes que hem fet des de Catalunya.

També hi ha qui titlla l’avançament electoral de “poc seriós”, al·legant motius que es basen en la reactivació econòmica. Doncs el que és poc seriós és que qui més contribueix a l’economia espanyola pateixi un ofec econòmic històricament sostingut (un dèficit fiscal de prop de 16.000 milions d’euros anuals) que l’impedeix garantir serveis i prestacions, els quals, a molts altres llocs de l’Estat espanyol, es poden garantir. I, per això, ja fa temps que a Catalunya vam decidir que volem ser un país lliure, un nou estat social, on les persones visquem millor: amb igualtat d’oportunitats i cohesió social.

Josep Lluís Cleries

Portaveu de CiU al Senat

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 20 de gener del 2015

Es podria fer el procés només amb Junqueras?

L'acord Mas-Junqueras continua encallat. Els republicans accepten amb recança no incloure independents a la seva llista, però CDC els acusa de no tenir "voluntat clara" de pacte, mentre l'oposició carrega contra el president de la Generalitat per les seves "condicions" electorals. Amb aquestes perspectives, cal refredar el cap i raonar si el procés podria tirar endavant només amb el lideratge d’Oriol Junqueras i del seu partit ERC. El periodista Josep M. Torrent ho analitza en un article que podeu llegir tot seguit en el nostre Blog.

Es podria fer el procés només amb Junqueras?

No sé si tot el que escolto i llegeixo sobre el procés, i sobre el paper del president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, forma part d’un guió dissenyat per no se sap què, si tot és un immens teatre del bo --que diria Mourinho--, però ja comença a resultar una obra que es fa una mica pesada. I, perquè no dir-ho, em temo que molts espectadors comencin a deixar la sala si no hi ha un canvi en l’argument i el ritme.

Manllevant el títol del quart disc d’Al Tall, aquell grup valencià d’èxit, “Quan el mal ve d’Almansa” (1979), el mal de l’estancament del procés té en la conferència de Junqueras (2 de desembre de 2014) el seu inici. Ja he escrit que el líder d’Esquerra, mal assessorat, es va equivocar, no va estar a l’alçada de les circumstàncies i no va saber calcular els efectes d’un refredament (lamento dir-ho, tot i que a alguns els molesti) de la il·lusió sobiranista que cada dia era més gran. Fins i tot, la mateixa nit de la conferència, es va poder veure la tensió que hi havia entre la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, i la número dos d’Esquerra, Marta Rovira. A partir d’aquell moment, tot s’ha desenvolupat pendent avall. S’ha perdut clima, il·lusió i transversalitat. Si no fos que l’exministra socialista, Carme Chacón, no està en condicions de donar gaires lliçons a ningú, es podria dir que la seva afirmació que el procés comença a semblar un vodevil no és errat.

Fem una mica de memòria. Davant un fet excepcional, el president Mas va proposar fer eleccions plebiscitàries de forma imminent amb una llista única, amb tothom, i si calia sense ell. L’ANC li va donar suport a través de la Declaració de Cornella. Junqueras va contraofertar llistes separades amb un mateix programa i un govern de concentració posterior. Després, hi va afegir que Mas continués sent el president de la Generalitat encara que no guanyés les eleccions.

Davant el col·lapse i l’estancament generat per les dues propostes enfrontades, els caps visibles d’Òmnium, ANC i de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) fan una tercera proposta: que Mas encapçali una mena de llista del president, succedani de la candidatura única, amb persones de la societat civil, professionals i militants dels partits que vulguin, i que Junqueras es presenti com a Esquerra, sense independents. La proposta, no ens enganyarem, és una mica surrealista i no se si prou digne del que es proposa fer aquest país. Una llista de país contra una llista de partit; una llista transversal contra una llista monolítica; una llista on els convergents renuncien a les seves sigles contra una llista de sigles... Però vaja, és la que hi ha.

Divendres, 9 de gener, i per desencallar el procés, Artur Mas envia una carta a Junqueras proposant-li aquesta darrera opció: una llista del president transversal, amb independents, persones de la societat civil i qui vulgui anar-hi, i una llista d’Esquerra de partit. I Junqueras diu que sí, però que la llista d’Esquerra també portarà independents. El líder d’Esquerra proposa que cadascú vagi pel seu compte, però que ja es treballi en un programa conjunt de govern i, fins i tot, amb el disseny un govern de concentració per després de les eleccions. Així, per què servirien les eleccions? Però amb tantes mans movent els daus a l’hora sobre el tauler, Mas diu que no li agrada que l’enganyin i que no hi ha acord. El clima de desconfiança entre Mas i Junqueras va en augment.

Els moments excepcionals requereixen de decisions excepcionals. Ho era la proposta de llista conjunta del president Mas. Ho era perquè donava un missatge de renúncia personal, de renuncia als interessos propis (legítims, clar que sí!), a favor d’un projecte comú, d’unes il·lusions col·lectives (igual de legítimes que les primeres). Llavors, algú es pot preguntar: si els dos interessos, els individuals i els col·lectius, són iguals de legítims, quin problema hi ha que cada partit es presenti sota les seves sigles? Un de petit i gens menyspreable: si el missatge que Catalunya vol donar al món és que aposta, vol, prefereix, l’apassiona, desitja ser un país independent, només ho pot fer anant tots a una; és a dir, amb una única llista que agrupi tots els que estan pel mateix objectiu. I si algú és capaç de dir que no la votaria perquè hi va un convergent, un republicà, un ecosocialista o un exsocialista és que està malalt. Molt malalt. Només des d’una mentalitat sectària es pot fer aquest plantejament.

A vegades dóna la sensació que alguns assessors plantegen les eleccions plebiscitàries no com una eina per arribar a la independència sinó solament per guanyar el poder. Triar entre CiU i ERC perquè governin el país és legítim però no és excepcional. No simbolitza un nou projecte. És el de sempre: la cursa de dos partits cap a la victòria electoral. Només això.

A vegades dóna la sensació que hi ha alguns assessors que juguen al desgast pel desgast quan el que cal és no desgastar, no erosionar, no desconstruir sinó aixecar, edificar i vestir un nou país. Si Catalunya acaba decidint que vol ser un país emancipat amb projecció internacional haurà de tenir algun líder potent que pugui arrossegar la ciutadania, algú reconegut i prestigiat internacionalment, creïble davant els mercats i prou temut per la seva solidesa política que el converteixi en un blanc difícil de destruir.

Artur Mas ja ha complert gairebé amb tot el que havia promès. Quan els homologadors de patriotisme insinuaven ─i deien─ que no compliria, que li tremolarien les cames, que no gosaria donar el pas, Mas ha liderat un disseny impecable per superar tots els obstacles legals que permetessin a aquest país anar a votar per decidir el seu futur; ha plantat cara a l’Estat i ha tret les urnes al carrer el 9-N; i ara haurà d’assumir una querella de l’Estat per exercir un dret democràtic. El seu compromís amb el país ja no el pot qüestionar ningú que no sigui un fanàtic o un sectari.

Segurament no ho farà, però el president de la Generalitat que ha portat Catalunya més lluny que ningú, que ha donat la cara, que s’està jugant el tipus perquè tothom, lliurament, es pugui expressar a les urnes si vol una Catalunya independent, ha de suportar tant desgast: l’Estat, la Justícia, els seus adversaris/aliats?

Mas ja ha demostrat que pot, sap i vol portar aquest país fins on el país vulgui. Insisteixo, segurament no ho farà per la seva concepció del deure, de compromís amb el país i amb la institució, però qualsevol altra en el seu lloc, no hauria dit: Ja us ho fareu?

I si això passés ─és només un suposar─ es podria tirar endavant el procés amb l’únic lideratge de Junqueras? Aquesta és la pregunta.

Josep M. Torrent

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dissabte 10 de gener del 2015

Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Ja hem fet cagar el tió, ja ens hem cruspit les neules i el torró, ja hem fet saltar el taps de les ampolles de cava i a hores d’ara en Mas i en Junqueras encara estan desfullant la margarita de les plebiscitàries. Potser cal que tots dos es posin les piles i comencin a prendre decisions, si no volen que tota la feina feta fins ara pels milions de catalans que hem sortit al carrer, ens hem donat les mans i hem fet la ve baixa, se’n vagi a fer punyetes. Josep Maria Torrent ho deixa ben clar en el seu article titulat “Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa” , que podeu llegir més avall. A Madrid els unionistes ja s’estan posant d’acord, i ens envien el “Messies” de la cueta per desactivar l’independentisme, mentre aquí anem fent el ronso i marejant la perdiu. Precisament el què intenten és destruir l'esquema català de la unitat i acabar-nos de trencar des de dins mateix del Parlament.

Mas, Junqueras esteu perdent la iniciativa

Catalunya ─o per ser més precisos i no ofendre a ningú, els demòcrates catalans que volen saber si aquest país vol ser independent─ ha portat la iniciativa davant d’Espanya en la seva reclamació de poder exercir el dret a votar el seu futur. El disseny immaculat dels assessors del president Mas consistent a esgotar totes les vies legals per votar ha tingut Espanya (l’aparell de l’Estat i els partits polítics) contra les cordes. Han anat sempre amb el pas canviat, els ha mancat estratègia i cohesió, i un missatge positiu estil David Cameron al referèndum escocès. Però quan el clímax català havia arribat al seu punt més àlgid, la proposta del president Mas de confeccionar una llista única per anar a les eleccions plebiscitàries, fins i tot renunciant ell a encapçalar-les, el no de Junqueras ho ha refredat tot. I, sembla, que ningú és capaç de sortir d’aquest atzucac.

Penso que cal ser clar i didàctic amb les imatges que s’han generat al voltant del sí o no a la llista única ─i els serrells que hi pengen─, tan a nivell intern com extern. Primera imatge, llista única: és sinònim de fortalesa, fermesa, seguretat, voluntat d’unitat política i social a favor d’una Catalunya que esdevingui un nou Estat. Segona imatge, llistes diferents: és la d’una banda corrent de forma desenfrenada a veure qui arriba abans per quedar-se el botí; és la imatge d’una selecció catalana de futbol on cadascú dels seus membres, enlloc de sortir a jugar amb l’uniforme que els identifica a tots, sortís amb la samarreta del seu club (Barça, Espanyol, Girona, Mataró, Sabadell...). Tercera imatge, llistes separades però, passi el que passi, guanyi o perdi, Mas continuaria sent president de Catalunya: és la darrera proposta realitzada pel líder d’ERC, Oriol Junqueras. Aquesta proposta solament demostra el grau de desorientació que hi ha en aquests moments. Si no es vol una llista única, com és possible oferir la presidència del país a un (hipotètic) perdedor? Podria representar institucionalment el país aquell que no fos capaç de guanyar a les urnes? És una evidència que aquest plantejament té un difícil encaix democràtic en l’actual context històric que vol encarar el país. Mas, ni seria un bon president; ni tindria capacitat per governar; ni autoritat moral i política per parlar en nom de Catalunya. I menys, quan un dels principals socis d’ERC, Ernest Maragall, ja ha verbalitzat que l’objectiu ha de ser repetir el tripartit, versió catalanista. La proposta és una improvisació o una maniobra de partit impròpia del moment actual.

Però mentre aquí, els nostres polítics deixen refredar el clima, a Espanya es comencen a posar les piles. Les mateixes piles de sempre però amb marques diferents. Ho fan ─evidentment─ en la línia de no voler una Catalunya independent però abandonant el discurs del no absolut, per entrar en el discurs del no relatiu. El no absolut és aquell que només apel•la la Constitució per negar l’emancipació de Catalunya; el relatiu és el que suavitza el no per qüestions familiars, socials i econòmiques. Però sempre és un no. El primer discurs del rei d’Espanya, Felip VI, va ser això, una crida a no desunir famílies, a viure harmoniosament, a subratllar allò que uneix i no allò que separa... Va en aquesta línia el missatge del nou messies de la regeneració democràtica, Pablo Iglesias, líder de Podemos: “tots ho hem de decidir tot”. De fet, el PP també diu que tots ho han de decidir tot, en referència a Catalunya i Espanya. Ara bé, dit per un noi mediàtic que va amb una cueta, que parla de la casta per referir-se al poder actual, i que tothom identifica com la nova manera de fer política, sona a modern i progressista. No és nou. L’any 1981, el president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD), va proposar l’entrada d’Espanya a l’OTAN, i tothom el va criticar per fatxa; i el 1986, Felipe González (PSOE) va fer un referèndum per decidir si Espanya hi havia de continuar, ell va fer campanya per si continuar-hi, i ha passat a la història com el dirigent més progre.

Les armes que fa servir cadascú pels seus propòsits estan més que sabudes. Tothom és allà on era. Però alguns estan estancats i comencen a perdre la iniciativa (Mas-Junqueras) mentre altres es mostren més actius (Felip VI). L’estratègia de les eleccions plebiscitàries comença a donar símptomes de debilitat. I dir-ho, i advertir-ho no és afeblir el procés; al contrari. Caldrà prendre decisions aviat i explicar-les. Cal reeditar el full de ruta. Està clar que les eleccions plebiscitàries potents i sòlides, i amb garanties de ser percebudes com a realment fermes a nivell espanyol i internacional només són possibles via llista única. Si no és possible, i el president Mas acaba convocant eleccions, i els partits es presenten amb llistes separades (marques blanques, negres o grises, és igual) i la campanya s’acaba convertint en un pim, pam, pum d’uns contra els altres el risc d’aparèixer davant l’opinió pública internacional com una banda a la cerca del botí és molt gran; massa gran. Havent arribat tant lluny, Catalunya s’ho pot permetre?

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dissabte 27 de desembre del 2014

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

En arribar aquestes dates tothom desitja felicitat i bons auguris per l’any vinent. Nosaltres hem volgut fer arribar la nostra felicitació als lectors del nostre Blog, en forma de reflexió al voltant del cava, present a totes les nostres taules nadalenques. És un article del periodista Victor Alexandre que ens sembla molt adient en els moments que està vivint el nostre país. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog, i aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos unes molt Bones Festes i un millor 2015.

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

L’entrada en política de la marca Freixenet ha estat molt aplaudida per la caverna espanyola. Freixenet ha decidit que el seu tradicional anunci de Nadal sigui enguany un espot al servei del nacionalisme espanyol per tal que la catalanofòbia no li afecti les vendes en aquell país. El president de l’empresa, José Luis Bonet, sap que la cultura del vi a Catalunya, que ha augmentat moltíssim, va en detriment del seu producte, que és francament mediocre, ja que els catalans són cada cop més selectius i troben força xaró aparèixer en una celebració amb una ampolla de Freixenet sota el braç en comptes de fer-ho amb una marca de qualitat.

Una cosa que no diuen les bombolles d’espanyolisme de l’anunci televisiu ni les etiquetes de les ampolles de Freixenet és que l’imperi cavista de què es vanten és el fruit de l’explotació ferotge i sagnant que l’empresa exerceix sobre la pagesia pagant uns pocs cèntims d’euro –cèntims en el sentit literal– per quilo de raïm tot i saber que el preu mínimament digne, com passa a França, estaria entre vint o vint-i-cinc vegades per sobre. Això, a més, té uns repercussions nefastes per al sector, ja que el contamina rebaixant-ne la qualitat i causa un greu perjudici als petits productors. Per entendre’ns, Freixenet és un depredador que degrada la marca Catalunya associant-la a un producte escumós de poc nivell, cosa que en el nou Estat independent haurà de ser tallada de soca-rel en benefici del país i de la gent que treballa la terra.

Aquesta és, de fet, la por de l’emperador Bonet: la por que l’imperi Freixenet, construït sota l’aixopluc de règims absolutistes, es vegi obligat a passar per un adreçador depurador que en faci trontollar els fonaments. L’emperador mira el futur amb inquietud i sospira evocant aquells bells temps en què els afectes al règim de la “sagrada unidad de España” eren forts i sabien fuetejar sense pietat les ínfules de llibertat de Catalunya. Pensa que els governants espanyols d’avui són una esperpèntica còpia d’aquells i tenen les mans lligades per aquesta cosa tan perniciosa anomenada democràcia.

Certament han canviat força les coses des d’aquell 16 de setembre de 2008 en què l’emperador Bonet deia que “don Juan Carlos de Borbón ha sido y es un gran rey al servicio de nuestra nación”. Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d’esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus. Però si ens revoltem contra marques internacionals que sabem que fabriquen els seus productes mitjançant l’esclavatge –no es pot dir d’una altra manera de l’explotació de persones a canvi de remuneracions miserables i inhumanes– cal que fem el mateix contra aquelles de nom català que, al costat de casa, esclavitzen, sagnen i humilien els nostres pagesos per finançar, com fan Freixenet i l’emperador Bonet, campanyes destinades a la perpetuació dels seus reaccionaris interessos de classe.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el 16 de desembre del 2015

L'efecte Podem

Ahir va intervenir en el programa .CAT de TV3 una noia de “Podem” i pel que es va poder veure i escoltar ho va fer amb més pena que glòria. Diu ella que els hem de votar a "ells" perquè així desprès ja miraran com s’ho fan per arreglar-ho tot. Sense idees, sense programa. Preguntada sobre la posició de “Podem” vers el tema independentista, va afirmar (sense tornar-se vermella) que ells defensen la “via escocesa”. Sense comentaris. Els nois i noies de “Podemos” van poder fer una llista per les europees (es fàcil i qualsevol ho pot fer), però ara quan han de buscar gent per fer llistes per les autonòmiques o municipals, només troben gent com aquesta noia, sense cap tipus de discurs més o menys polític, malgrat la seva formació universitària. El periodista Francesc-Marc Álvaro assegura que "Podemos és com el fantasma sota el llit del qual tenen por els nens en la foscor". "El temor prové més de la seva presència intuïda que de les seves intencions, cada dia que passa menys contundents". “Podem” és exactament això: un invent per captar cap a l'espanyolisme els indecisos catalans. L'últim invent del Lara, amb això està tot dit. Llegiu tot seguit, un article de Nació Digital sobre el mateix tema.

L'efecte Podem

Estic convençut del caràcter purament demagògic del partit de Pablo Iglesias. És fruit del moment de crisi econòmica i la "casualitat" que els seus discursos siguin copiats d'un partit alemany del segle passat fa que la gent, ja sigui per situacions desesperades o de descrèdit de la política, s’agafin a qualsevol caramel que se'ls ofereix, a qualsevol il·lusió encara que aquesta no sigui possible.

Classifico en Pablo Iglesias com una persona intel·ligent que ha sabut crear un partit del no-res, amb un missatge –fals– que capta seguidors i això l’ha col·locat dalt de tot de la classificació. Ara toca vigilar el que es diu i el que es fa. Mentre abans interessava aparèixer en tots els programes de televisió, ara s'eviten. Mentre abans interessava ser notícia cada dia, ara s'evita. Mentre abans interessava unir-se amb altres plataformes assembleàries, ara s'evita.

Per què? Molt fàcil, ha basat el seu discurs en un model econòmic impossible (cuidat perquè ho coneixen bé) i, sobretot en un discurs contra la corrupció, fent veure que és un problema d'alguns partits –incorrecte– i no del sistema legal a Espanya, què és el que denuncia la UE. I ara, quan estan en la part alta i ben visibles, ja els han descobert un parell de casos com les seves "donacions" a una fundació pròpia que no és fundació o el cas Errejón amb una beca que ni la treballava... En resum, que és més del mateix però amb un discurs per captar masses.

Sobre Catalunya Podem deia que havíem de decidir el nostre futur... Ara, veient-se al Congrés, el missatge ja no és el mateix: Catalunya ha de seguir a Espanya i respectar la constitució. Un gir de 180 graus. La gent que dóna suport a Podem és gent de tendència assembleària i cansada de la corrupció. Gent que voldrien canviar el país, però Espanya no la canviarà ningú.

Una Catalunya independent sí que és començar de zero, sense les errades i les corrupteles que hem vist a Espanya. Aquí sí que Podem té l'oportunitat de canviar-ho tot. Ells i les seves còpies barates a Barcelona, com Guanyem. Què el problema és que els agrada un partit assembleari? Ja hi ha la CUP. És un Podem català, i molt anterior. Jo no comparteixo la filosofia de la CUP, però està dotada de major realisme que Podem i Guanyem, almenys en un punt: Amb la Independència és possible eliminar la corrupció. Això és ser realista.

Jordi Mas i Font

Biòleg i economista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el divendres 12 de desembre del 2014

Als catalans d’esquerres

Passejant pels comentaris que es deixen anar aquests dies a les webs dels diaris he trobat una llarga reflexió que un ciutadà anònim, atent observador de l’actualitat, ha deixat escrita i que va dirigida als que s’autoanomenen “catalans d’esquerra”. Per la seva claredat i acurada sensatesa, l’hem penjada al nostre Blog i pensem que val la pena llegir-la, només son tres minuts.

Als catalans d’esquerres

Els catalans que s'autoanomenen d'"esquerres" no estan a favor d'una llista unitària per una de dues coses, per dogmàtics o bé per una qüestió de càlcul electoral partidista de baixa volada , i cap d'elles és la més adient, tenint en compte l'excepcionalitat del moment. Sempre s'ha atribuït als ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" el fet que siguin oberts de mires i això està molt bé, però la no acceptació d'una llista unitària, posa de manifest un dogmatisme excessiu que els traeix. Els catalans que s'anomenen d'"esquerres" es pensen que només ells tenen sensibilitat per la gent més desafavorida, quan paradoxalment es manté aquest discurs des de posicions personals benestants.

En qualsevol cas, els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" han de saber que la sortida a la crisi actual, es farà aplicant mesures pensant en tots ells i en el bé comú, però no perquè siguin d'esquerres, sinó que s'adoptaran aquestes mesures per la seva condició de ser socialment justes, raonables, solidàries i assenyades. Que els ciutadans que s'autoanomenen d'"esquerres" sàpiguen que la seva contribució a la història de la Humanitat ha estat cabdal, tant pel que fa als drets sindicals, laborals, del dret a les dones a votar i a introduir-se en el món laboral, a l'acceptació de la homosexualitat, al respecte pel medi ambient..., etc. etc. Però es dóna el fet que ara, molts governs que no s'anomenen ecologistes, incorporen, amb naturalitat, reivindicacions que amb molta convicció i de forma heroica, defensaven, per exemple, els Verds alemanys. Tanta és la grandesa d'aquesta aportació que no sempre hi ha un reconeixement explícit.

Sense la necessitat d'haver de donar un sentit teològic als moments que ens toca viure, cal tenir present que a voltes ens cal morir per tornar a renéixer. Això, per exemple, tots els ciutadans que s’autoanomenen d'"esquerres" li podrien haver preguntat a l'Alfons Comín i els ho hauria explicat molt bé. Com s'entén que des de les CUP es pugui arribar a dir que si anem junts amb el President Mas representarà la defunció de les CUP? Això fa esgarrifar i preocupa. En primer lloc, per dogmàtics i per excés de prejudicis i en segon lloc perquè si això respon a un càlcul electoral de supervivència partidista no s'està fent un bon servei al país. Quina vergonya aliena es pot arribar a sentir per aquell votant indecís, que a la seva cara i davant de tothom dius públicament que no pots anar a la llista unitària perquè si no et deixarien d'estimar. Vaja, que d'honestedat, ben poca.

Qui no faci seva l'excepcionalitat del moment i que ens obliga a desposseir-nos dels dogmes que ens empresonen, no serem capaços de fer el darrer salt final que no admet ideologies. Si us plau, sense manies i sense escarafalls, sense dogmes i sense prejudicis, com si fóssiu autèntics homes d'estat, sigueu generosos amb el vostre país i honestos amb la vostra gent. No els vulgueu retenir negant la unitat. Ciutadans que us autoanomeneu d"esquerres", si realment voleu contribuir a transformar el país doneu el braç a tòrcer, sigueu generosos i pacteu una llista unitària i aquest esforç de sacrifici serà valorat per tots els indecisos que heu menystingut. La independència és una oportunitat d'or per fer renéixer un país que entre tots haurem de definir, però per aconseguir-ho, tots els ciutadans que us autoanomeneu d'"esquerres" heu de ser més generosos, més humils i menys dogmàtics, precisament perquè es pugui dir que el futur Estat Català estigui impregnat de les vostres propostes en tant que justes i assenyades. No en dubteu.

De fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears.

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va fer dimarts tot el possible per complicar el procés que fa mesos va encetar aquest país. Artur Mas va proposar una setmana abans apartar els polítics del procés independentista durant 18 mesos, i Oriol Junqueras s’entesta a mantenir-los i a mantenir-se ell al centre de l’escenari. A més a més, totes les grans proclames de Junqueras quant a eradicar la corrupció i polítiques d’esquerres les poden subscriure, literalment, dirigents del PSC, d’Iniciativa i de Podemos. Junqueras va mostrar en la seva conferència un seriós defecte d’òptica: si la prioritat és la independència, l’aliat és Artur Mas, i no Pablo Iglesias. Junqueras va mostrar un perfil que actua com un polític del segle XX, només amb tacticisme de baixa volada, una setmana després que Artur Mas fes un discurs de veritable estadista del segle XXI. Malgrat tot, com ha dit un dirigent d’ERC “Mas i Junqueras, s'hauran d'acabar acostant encara que sigui caminant d'esquena” i potser l’acord entre CiU i ERC encara és possible com així ho va expressar mol bé el periodista Vicent Partal en un magnífic editorial que podeu llegir en el nostre Blog.

I tan lluny com som…

Oriol Junqueras va començar la conferència d'ahir dient que mai tants no havíem estat tan junts ni havíem anat tan lluny. Té raó. Això que vivim no ho havíem vist mai. I una setmana després de la conferència que va fer Artur Mas al Fòrum, Oriol Junqueras ho ha certificat: hi ha moltes coses en comú en un espectre molt ampli del país, coses que ja són fora de tota discussió.

Hi ha acord que ja no hi ha res a fer amb Espanya. Hi ha acord que cal anar a unes eleccions tan aviat com siga possible. Hi ha acord que aquestes eleccions han d'obrir un procés constituent ràpid. Hi ha acord en la necessitat d'un govern d'unitat, l'endemà mateix de les eleccions. I hi ha acord que no és el moment dels partits tradicionals, sinó que cal anar a les urnes d'una manera diferent, única —amb indiferència que siga junts en una sola llista o separats. Vist amb la perspectiva de només fa tres mesos, i potser amb la de fa tres setmanes i tot, sembla increïble.

Evidentment que al costat d'això pesen les diferències, que també n'hi ha. Però a parer meu no tenen ni de lluny la importància, ni encara menys la dimensió, dels punts d'acord. Hi ha aspectes que mereixen ser discutits a fons, però entenc que no hi ha, de cap manera, obstacles insalvables. Per exemple, a mi em sembla molt més raonable la proposta de Junqueras en el sentit que el referèndum final siga de ratificació de la constitució, que no la que va fer Mas la setmana passada. En canvi el raonament de Junqueras sobre les llistes el veig incoherent i demagògic.

Probablement ho és perquè Junqueras no es deu veure amb cor de dir que ell, en realitat, voldria guanyar les eleccions. Guanyar-les ell, vull dir. I explicar-se a la contra, forçant els arguments per a dir que no vol una llista si no l'encapçala ell però intentant al mateix temps que no es note que diu això, fa que la seua retòrica no aguante ni la mínima anàlisi lògica. Li passaria a qualsevol, és clar, però és preocupant. Junqueras no està fi, i tinc la sensació que s'ha quedat aturat en algun minut pretèrit que no el deixa encertar el present, que li emboira massa la vista.

Siga com siga, ara la cosa important és encarar amb el cap clar aquestes setmanes vinents, que seran molt transcendentals, i recercar al màxim els punts d'acord per construir el nostre futur immediat. Hi ha qui interpreta que Junqueras va dir un no rotund ahir a la proposta de Mas i que això és el final de tot --entre els espanyolistes regna l'entusiasme. Ja veurem com acaba la cosa, que tampoc no es pot negociar si abans no es marca el territori. Però, àdhuc si realment esdevingués impossible la llista de país, abans de convocar les eleccions Junqueras i Mas i Fernàndez i qui siga haurien de negociar totes les altres coses en què l'acord és tan evident i preciós. Perquè el projecte de fons és claríssim, tan clar com no ho havia estat mai, i és compartit.

I si no es posen d'acord només en la qüestió de les llistes, l'única cosa que passarà és que als electors ens obligaran a posar a cadascú en el lloc que amb les seues propostes i actituds s'haurà guanyat. A més a més de votar la independència.

Jo preferiria que no fos així, m'agradaria estalviar-m'ho i evitar les polèmiques estèrils i les rabioles infantils que tots sabem que haurem d'aguantar. M'agradaria estalviar-m'ho, també, pensant en quants centenars de milers de persones hem treballat anys i anys des de la societat civil sense que el color polític del veí importàs gens, pensant que seria així fins al final. M'agradaria estalviar-m'ho perquè la competició dels partits —prou demagògia sobre això, per favor— inevitablement ens afebleix a tots. Però si al final no hi ha cap més remei, amb tants acords tancats com tenim sobre la taula i després de tanta i tanta feina com hem fet, la veritat és que haver de dir amb una papereta en qui confie i en qui no confie em sembla un preu discret a pagar per una república nova.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb.cat del dimecres 03 de desembre del 2014