La bona fe

L'estratègia seguida pel President Mas en el procés català, ha tingut tot l’aspecte d’una partida d’escacs. En un article de dissabte passat, el filòsof Jordi Graupera argumenta que una de les circumstàncies que podrien fer raonable cara el món la secessió de Catalunya és que el moviment independentista pugui demostrar que ha intentat negociar de “bona fe” tant l’encaix amb Espanya, com la disposició a acordar una solució referendària, abans d’arribar a la unilateralitat. En aquest sentit, defensa que el president Mas ha seguit l’estratègia de la bona fe tant amb els intents fallits d’encaix a Espanya com a l’hora de cercar una solució pactada amb l’Estat per fer un referèndum i ara, després de les eleccions del 27-S, quan comença la fase de legitimació de la unilateralitat. Per tant conclou en el seu article, que podeu llegir en el nostre Blog, que acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

La bona fe

El 14 de Maig de l’any passat, la Fundació Internacional Olof Palme va convidar Allen Buchanan a fer una conferència a la UB. Buchanan és catedràtic de la universitat de Duke, a Carolina del Nord, i és un dels experts mundials en secessions. Diria que l’objectiu de la conferència era mostrar que una autoritat acadèmica desautoritzava l’independentisme català. Buchanan, però, va fer un discurs més complex, explicant quines circumstàncies podrien fer raonable una secessió en un país democràtic. Buchanan ha anat canviant d’opinió els darrers anys, i ha flexibilitzat la seva postura, com s’aprecia en el pròleg que va escriure per la darrera edició del seu llibre Secesión.

En una de les projeccions de la presentació hi apareixia l’expressió “bona fe.” Un moviment independentista en un país mínimament democràtic i en absència de violència ha de poder demostrar que ha intentat negociar de bona fe tant un encaix satisfactori en l’estat al qual pertany com, en el cas d’unilateralitat, la disposició a acordar una solució referendària.

Fa temps que penso que aquesta és l’estratègia que ha tingut el president Mas al cap durant d’aquests anys. La tríada peix al cove/estatut/pacte fiscal respon a la prova de bona fe en l’encaix, i la tríada petició de referèndum al Congrés/Llei de Consultes/procés participatiu pretén complir amb la bona fe en la solució pactada. Les eleccions del 27S, en canvi, inauguren de manera lenta i esglaonada la legitimació de la unilateralitat seguint els principis establerts en la sentència del Tribunal de la Haia sobre el cas de Kosove.

La via Mas (que, de fet, s’assembla molt al que va proposar Carles Boix al principi de tot plegat –qui, per cert, va escriure el pròleg de l’edició catalana de la sentència en qüestió, “La porta de la gàbia”, editada per Acontravent), té la virtut de deixar els poders de l’Estat en una situació molt delicada. L’Estat té dues opcions ara mateix: enrocar-se o cedir.

Cedir, en aquest context, i un cop els poders internacionals han parat atenció al debat de manera més rica en matisos que fa uns anys, només pot voler dir organitzar un referèndum vinculant. Un referèndum necessàriament desactivaria gran part de la campanya de la por perquè, acceptant-lo, a l’Estat li caldria afirmar que no boicotejaria una República Catalana a la UE, ni causaria un "corralito", ni abandonaria els pensionistes. Tenint en compte que l’independentisme s’ha quedat a 80 mil vots del 50%, ¿quants dels votants d’UDC o de CSQP o del PSC votarien que sí? Només grans concessions d’autogovern podrien frenar aquests electors.

Enrocar-se només pot voler dir una escalada. La querella contra Mas, Rigau i Ortega és el principi i la suspensió formal de l’autonomia el final. El problema de l’escalada és que a cada pas la legitimació de la unilateralitat s’intensifica. No sé si tindrà èxit, però acabar la partida d’escacs en els termes plantejats em sembla la raó més important per investir Artur Mas.

Jordi Graupera

Periodista i filòsof.

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dissabte 17 d’octubre del 2015

Sembla que ens acostem a Brioni

Un article editorial escrit fa uns dies per en Vicenç Partal al seu diari digital, ens pot apropar la realitat del camí de Catalunya cap a la seva independència. Per més traves que el govern espanyol vulgui posar al procés català i per més que sembli que la Comunitat Europea ara no ens fa massa cas, finalment la causa dels catalans caurà com una fruita madura. Això sempre que la unitat de les forces independentistes no es malmeti per posicions partidistes, ens mantinguem ferms en les nostres reivindicacions nacionals i sobretot si el nou Govern i el Parlament catalans no afluixen. L’exemple de la independència de Croàcia i Eslovènia i que en Partal ens explica en el seu article, ens ha d’esperonar en el nostre camí cap a Ítaca. Llegiu l’article i us fareu una idea exacta de la situació en que pot trobar-se Espanya si continua brandant la Constitució com arma llancívola contra els catalans

Sembla que ens acostem a Brioni

Fa una setmana de les eleccions del 27-S i, tot i l’estancament en la negociació per a formar govern, hi ha moviments clars que comencen a intuir-te, sobretot a l’àmbit internacional. No hi ha cap més remei. L’establiment d’un període màxim de divuit mesos per a proclamar la independència obliga els actors internacionals, principalment Europa, a prendre’s el cas català amb un altre aire. Ara el rellotge ja compta cap arrere i no hi ha temps a perdre.

A tot el món la lectura més generalitzada de les eleccions és doble. Per una banda, excepte els partits i els mitjans espanyols, tothom reconeix que és una victòria impressionant de l’independentisme català. Però, per una altra, el fet de no haver arribat al 50% del vot popular és una raó per a argumentar que cal un referèndum vinculant i acordat que definitivament esclareixi què pensa la població. Ens pot agradar o no, però és això que més se sent arreu. Fins i tot Alex Salmond, que durant la campanya del seu referèndum ens va tractar gairebé d’empestats, ara va i s’apunta a donar-nos lliçons en aquest aspecte.

Avís: que la comunitat internacional proposi o imposi un referèndum vinculat és una hipòtesi que no ens hauria d’espantar gens i que no és cap renúncia a res. Si ve de fora i sobretot si la implementació del resultat la garanteix la Unió Europea seria una magnífica notícia perquè, encara que ens pugui fer mandra fer-ne un altre, aquest ens garantiria una eixida ràpida i senzilla com a estat independent. Dit això nosaltres no hem de fer cap pas per demanar-lo. Només hem de pensar què faríem si ens el demanen.

Que és probablement el que passarà. La demanda internacional d’un referèndum oficial i vinculant creixerà i serà una constant aquests mesos vinents, especialment quan s’acosti el final del període transitori. Té una lògica molt evident i per explicar-la repetiré una dada que ha de quedar marcada en el cap de tothom: el referèndum d’Escòcia es va convocar perquè l’SNP havia guanyat amb el 44% dels vots i el primer referèndum quebequès perquè el Partit Quebequès havia guanyat amb el 41%. Ací hem obtingut el 48%. I no hi ha cap altre cas comparable. En el món democràtic hi ha, doncs, uns precedents molt clars sobre què cal fer en un cas com aquest i com cal reaccionar a un vot com el nostre. I això significa que hi haurà pressió intensa sobre Espanya perquè accepti fer el que van fer el Regne Unit i el Canadà, perquè els estats que ens envolten volen evitar un conflicte diplomàtic i constitucional, per damunt de tot.

Cosa que nosaltres també la volem, amb la sola diferència que ja no farem qualsevol cosa per evitar-lo. Tothom sap que si fos possible de proclamar la república catalana d’acord amb Espanya seria molt millor que una declaració unilateral. Però la qüestió és si hi ha cap possibilitat que Espanya accepti fer un referèndum com aquest: clar, legal i vinculant sigui quin sigui el resultat. I ací és on el moviment internacional en favor del referèndum comença a posar-se interessant.

Perquè la pressió, de sobte, ha canviat de bàndol. Declaracions de polítics i juristes, editorials de diaris tan influents i diversos com els de Le Figaro o The New York Times, presa de posició de partits polítics d’uns quants països… Hi ha una gran coincidència: arreu la novetat és que l’acusat d’impedir una solució negociada al tema català és l’estat espanyol.

Madrid confia en un argument que s’esmicola: que la constitució no ho permet. Però això és un argument incomprensible en l’escena internacional perquè posa la llei per davant de la democràcia. Per això si el nou govern i parlament catalans no afluixen, i no ho haurien de fer de cap manera, la pressió creixerà més i més sobre l’estat espanyol. I ens trobarem en una situació que té també un precedent molt important: Brijuni.

Brijuni (més conegut com Brioni en italià) és un conjunt d’illes d’Ístria que són un gran reflex del que ha estat Europa. Van ser venecianes i austro-hongareses, van passar a les mans d’Itàlia i després a la Iugoslàvia de Tito, que hi va instal·lar el seu paradís d’estiu. Avui són part de Croàcia i feren un paper determinant en el procés d’independència, un paper que ens convé de saber perquè pot ser un precedent remarcable.

Eslovènia i Croàcia van proclamar unilateralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1991, una independència que la Comunitat Europea es va negar en rodó a reconèixer. Pocs dies després, el 7 de juliol, i a fi d’evitar-la, la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni amb els governs d’Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia per mirar de trobar una solució al conflicte. El resultat va ser un acord que preveia que els dos nous estats congelaven la independència temporalment i, en canvi, la Comunitat Europea es comprometia a forçar Iugoslàvia a cercar un nou acord federal que inclogués algunes de les demandes que presentaven Eslovènia i Croàcia des de feia anys. Vosaltres no us feu independents i nosaltres farem que Iugoslàvia abandoni la seva posició de dir no a tot.

Per no fer-ho llarg m’estalvio les peripècies, molt interessants, que van passar aquelles dies i vaig a la conclusió. El 15 de gener de 1992, set mesos després, la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament la independència d’Eslovènia i Croàcia. Fou després de constatar que el govern iugoslau no tenia intenció de trobar cap solució negociada al conflicte i que totes les propostes que feien les dues noves repúbliques i la comunitat internacional topaven amb el mateix mur: la Constitució iugoslava no ho permet. Allò que Europa no volia al juny de cap manera va ser l’opció triada al gener. Impressionada, Europa, per la decisió i la fermesa en favor de la independència dels eslovens i croats i enutjats, tots, per la intransigència del govern iugoslau.

Doncs bé, tinc la sensació que, després del 27-S, el perfil de Brijuni ha aparegut en l’horitzó i que la inquietud internacional per l’actitud espanyola ha pujat molts graus. Creixen de forma molt clara els partidaris d’exigir a Espanya que convoqui un referèndum vinculant a Catalunya, com el d’Escòcia i Quebec i aquesta és una bona notícia per a nosaltres. Perquè Espanya no ho farà això, no ho acceptarà per més pressió internacional que tingui, i si nosaltres continuem el camí marcat dels divuit mesos hi haurà un moment en el qual la pregunta estarà sobre la taula de la comunitat internacional: qui és que fa impossible una solució lògica i democràtica al problema català? Una pregunta que, com en el cas d’Eslovènia i Croàcia serà impossible que no tingui conseqüències favorables per a nosaltres.

PS. Per cert que no em puc estalviar una anècdota geogràfica: Brijuni obre per dalt una mar Adriàtica que per baix la tanquen Lèucada, Cefalònia i... Ítaca. Ep! només és una casualitat.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb del dilluns 5 d’octubre del 2015

15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició

El President de la Generalitat Artur Mas haurà de declarar el dijous vinent davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel delicte d’haver posat les urnes el 9N. Casualitat o no és el mateix dia que fa 75 anys va ser afusellat el President Companys. Diferents partits i entitats han organitzat manifestacions de suport al President Mas que segurament seran multitudinàries. També s’assegura la presència del grup parlamentari de JxcS). S’ha decidit que els 62 diputats es trobin abans al Parlament per, des d’allà, anar plegats a la seu del TSJC, al passeig de Lluís Companys, molt a prop de la càmera catalana. D’altra banda aquesta mateixa setmana les parets del Liceu van sentir els aplaudiments per un fet ben diferent. L’entrada del president de la Generalitat, Artur Mas, va ser rebuda amb el crit de ‘Visca el president !!’ que fou seguit d’un fort aplaudiment que es va prolongar durant més d’un minut. Aquesta serà la resposta a totes les imputacions, demandes i querelles que ens vinguin des de Madrid. Si voleu llegir un article titulat “15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició”, arran d’aquests fets podeu fer-ho al nostre Blog.

15 d’octubre: La data dels «afusellaments» de la imposició

El proper 15 d’Octubre farà 75 anys que va ser afusellat el President Companys al castell de Montjuic, mort a mans del feixisme de les tropes franquistes i davant d'aquells que havien estat condemnats a mort pel Govern de la Generalitat i a qui el mateix Companys va condonar la pena. La seva falta: Lluitar per la llibertat.

La casualitat, o bé l'insult, fan que sigui la mateixa data que ha de comparèixer el President Mas davant del més que sospitós sistema judicial espanyol i més que sospitosa legalitat espanyola.

Per analitzar el delicte del President Mas, he d'anar temps enrere per trobar un altre insult als catalans com va ser la sentencia del TC (28 de juny de 2012) retallant a la mínima expressió l'Estatut d’Autonomia de 2006, i llegir què diu la sentència. Entre moltes altres coses, indica que l’art. 122 de l’Estatut no és anticonstitucional sempre i quan segueix el fonament jurídic 69 que, a la seva conclusió, diu el següent: "Caben, pues, consultas populares no referendarias mediante las cuales «se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos»"

Bé, sembla que pocs problemes tenia el President per fer consultes. Anem a veure què diu l’art. 122 de l’Estatut: [Artículo 122. Consultas populares. Corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de Art. 122 85 TÍTULO IV. DE LAS COMPETENCIAS consulta popular, con excepción de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución.]3

És a dir, que seguim podent fer consultes excepte el que diu l’Art 149.1.32 de la famosa "Constitución" que utilitzen i maneguen com volen i, curiosament, sempre en contra dels interessos de Catalunya, i diu el següent: "32.ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum".

En resum, si no es fa un referèndum, si no hi ha vinculació, el TC va autoritzar, a la seva sentència retalladora de 2010, que la Generalitat pugui fer qualsevol consulta als catalans sempre i quan no sigui vinculant. La intervenció del poder polític sobre el judicial (recordo que això és propi de règims dictatorials i no pas dels democràtics) va fer que el TC admetés a tràmit el recurs pel 9-N per part del govern espanyol...

Vergonyosa l'admissió a tràmit d'alguna cosa que ja havia estat aprovat pel mateix TC, però tenia un objectiu: paralitzar, de forma automàtica el 9-N i cansar als catalans.

Evidentment el President Mas i el Govern van tirar endavant el 9-N deixant més que clar que no és desobeir el compliment de la legislació vigent encara que hi hagi manipulacions totalment mancades de fons democràtic al darrera.

Aquestes imputacions, són nous insults al poble de Catalunya ja que l’exercici de la democràcia mai no pot estar penalitzat per ningú, i molt menys si la pròpia llei ho empara. Però, per tal de mantenir l'insult, han volgut afusellar de nou a un President un 15 d’octubre amb eines del segle XXI però amb la mateixa mentalitat que al 1940. Per sort les coses han canviat i el món ens mira, i fins i tot ens està admirant per la paciència demostrada amb l’Estat espanyol, i veuran aquest nou afusellament com una nova mostra de la intolerància a la democràcia de l'Estat espanyol.

Aquest afusellament serà un pas més a superar pel President Mas i pel poble català, però serà un afusellament sense morts, on la democràcia i el sentiment de llibertat de la nostra nació canviaran les bales de la imposició per bales de fogueig que ens enfortiran en un camí cap a la independència total de Catalunya.

Els inquisidors han volgut crear el dia dels afusellaments de la llibertat, un dia en què el President Mas en persona, i el President Companys en ànima, ens marcaran que queda molt poc per poder gaudir definitivament d'un país lliure i democràtic.

Jordi Mas i Font

Economista i escriptor

Article publicat al digital BaixMontseny.info el divendres 09 d’octubre del 2015

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Els resultats electorals del 27S han establert una aritmètica diabòlica pel que fa a l’independentisme. A Junts pel Sí els falta un diputat per aconseguir la Presidència de la Generalitat per Artur Mas amb l’abstenció de la CUP i per altra banda a la CUP l’ha posat davant l’evidència que els seus 10 vots (o al menys 2 dels 10) siguin imprescindibles per fer president el candidat Mas. Potser aquesta situació la CUP no l’havia prevista i ara li ha esclatat als nassos i els obligarà, potser, a replantejar-se la seva posició. Un anònim Roger ha escrit una carta oberta al senyor Antonio Baños, ex membre de Súmate i ara cap de llista de la CUP, carta que per la seva lucidesa i precisió, recull el que molts de nosaltres sentim i pensem, especialment l'argument de que, pels unionistes i altra fauna de Madrid, tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al President de Catalunya, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. Els catalans ens hi juguem massa i l'oportunitat de fer-ho bé és única. Podeu llegir la carta oberta a Baños en el nostre Blog.

Carta oberta al Sr. Antonio Baños (CUP)

Hola, Antonio:

Primer que res felicitar-te per la campanya, agrair-te tot el que has fet i fas, i celebrar amb tu una victòria aclaparadora tot i que, encara, incompleta.

He col·laborat tan com he pogut i tan bé com he sabut en aquest procés, que ens hauria de dur a un país nou, més net, més just, més ric i més culte, on només els catalans decidíssim com el volem, el nostre país.

No us he votat, vagi per endavant; tot i que a casa els vots s’han repartit entre les CUP i JUNTS PEL SÍ. M’agraden, i molt, les vostres propostes, i crec que moltes s’han d’implementar de manera immediata. Però -digues-me antic o massa pragmàtic- no crec que, a la llarga i en la seva integritat, les vostres propostes siguin realitzables en un país que, tampoc no ens enganyéssim, té un profund pòsit conservador.

Tampoc és que JUNTS PEL SÍ em faci trempar d’allò més. Hi ha molta gent, molt barrejada i, entre ells, digues-li Mas o digues-li com vulguis, hi ha els hereus d’una política massa conservadora, massa submisa (amb Espanya, amb Europa i -sobretot- amb el gran capital). I sí, també hi ha gent de la “vella política”, de la que tenia la corrupció com a eina sistemàtica -com a mínim- de finançament. Però aquest inconvenient, la barreja, és alhora una de les seves virtuts, fruit de la tan comentada “transversalitat”. I fruit també de les renúncies als egos particulars, en pro del procés.

Per això avui crec que és un error monumental “vetar” Artur Mas com a presidenciable, en base a diverses justificacions o excuses. La de la corrupció em sembla massa genèrica i molt naïf. I em du al cap l’eco del “3%” de l’altra nit a la seu de Ciudadanos, i l’Albiol, i fins i tot el Pablito. És, com a mínim, poc imaginativa. Més d’acord estic amb la justificació de les retallades. Però amb matisos. Que CDC és un partit, sent suau, de centre dreta, ningú no ho discuteix. Però no han governat sols, ni van sols ara, ni JUNTS PEL SÍ és CDC. D’una banda s’han espolsat la palla més reaccionària (Unió) i de l’altra, més o menys, millor o pitjor, han administrat quatre rals (els que ens concedia Madrid) i, a més, han implementat mesures -i ho saps- de caire social, que el TC s’ha encarregat de castrar.

Em fa l’efecte, Antonio, que ara les CUP tenen un problema d’imatge, de fetitxe, del “què diran”, o del què us diran les bases. Entenc aquest entrebanc intern, però l’altre -que us critiquin des de fora- el trobo poc conseqüent amb la vostra manera d’actuar i amb la urgència i importància del que tenim entre les mans. Perquè actuar “per imatge” ja ho fa PODEMOS o CSQP de manera continuada o, és evident, els partits nacionals d’Espanya per captar vots. I les CUP, si de debò feu nova política, no hauríeu de respondre a aquest clixé tan suat.

A més, el govern de Madrid us ho acaba de posar ben fàcil. No parleu de desobediència? Quina major desobediència que reptar l’estat espanyol amb un presidenciable imputat per demòcrata? Perquè això, molt probablement, acabarà amb inhabilitació. I tindrà un efecte molt més potent que inhabilitin al president, que no pas que inhabilitin a un conseller o un parlamentari. I, en aquest supòsit, serà molt més gran la desobediència mantenint un president inhabilitat (passant de la “justícia” de Madrid), que esquinçant-se la roba per l’Artur Mas “a seques”. I la repercussió serà molt més gran aquí i a l’exterior, això bé que ho saps. I com més gran sigui la repercussió, més llançat anirà el procés.

No sóc un “Masista”; però tampoc un “Junquerista”, ni un “Romevista”, ni un “Bañista”. I mirant l’arc parlamentari, què vols que et digui...? Hi ha molts noms de gent decent, i seriosa, i competent, però cap amb el pes específic del Mas. I, a banda, allà, a Madrid, “Mas és el diable”, i crec que no els hem de donar el gust de deslliurar-se’n. I, a més, crec que seria terriblement injust amb ell que (sense ànims de dir-ne “màrtir”) és qui n’ha sortit més escaldat. I encara diria més: en Mas no és cec, ni burro, i els embolics de tants anys de govern els devia conèixer. Però a ell no li han trobat res i, com bé saps, només els ha faltat fer-li una colonoscòpia. I sí, és trist que la “vella política” hagi fet servir aquests mètodes, des de CiU, fins al PP, passant per C’s, PSC-PSOE, ERC, EUIA, CCOO, UGT i fins i tot algun “podemita” que altre (que el Rabell, entre d’altres, també té el seu historial). Aquí “mullava” tothom, i entre tots es tapaven les vergonyes. I ho sabia fins la meva portera.

Però ara parlem d’una altra cosa. De fer un nou país, amb la gent d’aquest país, de la vella i de la nova política, perquè no podem condemnar ningú al Gulag per allò que feien molts, perquè ens quedaríem en quadre.

Ara toca que vosaltres (o així ho veig jo) poseu el màxim de condicions socials (no als desnonaments, plans d’emergència, subsidis, sanitat, educació, control de la transparència i tot i més), però no els feu el joc als que acusaven Mas d’amagar-se per eternitzar-se, quan va deixar molt clar que, en les eleccions a la nostra República, no s’hi presentaria. Té molts defectes, segur, però no en tenim cap de millor, cap de més implicat, cap que faci tanta nosa a Madrid i tanta patxoca a Europa.

A casa, un dels nanos va votar les CUP i, amb tot, prefereix el Mas com a candidat. L’altre dubtava, em deia “no m’agrada que les CUP vagin contra en Mas”. I jo li deia “ho han de fer, per les seves bases; no et faci res, si els veus millors vota les CUP”; i -tot i amb això- va votar JPS.

Entenc que us costarà convèncer les assemblees. Feu-les veure la desobediència que implica -respecte a Madrid- investir en Mas. Quant als altres, us diran de tot, segur, però no crec que us hagi d’importar que pensen. Avui, sense anar més lluny, en Duran ja us ha trobat “més entenimentats” que JPS. A mi em faria urticària. Jo m’escoltaria en Cotarelo, si el que et dic no et convenç prou. Jo me l’escoltaria a ell, i no als que us diran “venuts” (com CSQP) o “dèbils” (com PSC), o “còmplices” (com PP i C’s). Al capdavall, com deia aquell, “ladran, luego cabalgamos”.

JPS està en una situació molt delicada en aquest tema. Mas i Junqueras ja van renunciar a molt. I es van comprometre que Mas seria el seu candidat. I tampoc no tenen gaire capacitat de maniobra. A banda -i també ho saps- que, si l’estat espanyol no hagués fet tantes trampes amb el vot estranger i per correu, ara en tindrien com a mínim 63 (i potser haguéssim assolit el famós 50,01%). I és de justícia, també, desobeir les trampes de l’estat espanyol. A JPS, en tots els altres temes, els teniu “oberts de cames”. Aneu-hi a fons.

T’ho dic, tot plegat, amb tot el respecte i el més gran agraïment; només desitjant que no ens hàgim de trobar -d’aquí a uns mesos- amb les eleccions que vol el Duran i exigeix l’Arrimadas, amb el prestigi perdut i el procés embarrancat per no empassar-se un gripau (i sé que és gros), o -en el millor dels casos- amb un president amb menys carisma, capacitat de seducció, mereixements, solidesa i repercussió (a Espanya i davant la comunitat internacional), que no sàpiga dur el vaixell com ens mereixem.

Una abraçada.

ROGER

 

Mas, conseller en cap?

L’Espanya oficial, la del PP i el PSOE de Madrid, la de la caverna mediàtica, ja ha tret la seva pròpia conclusió dels darrers resultats electorals a Catalunya: Artur Mas, la “bête noire”, ha perdut i, amb ell, l’independentisme. L'espanyolisme ha celebrat aquest matí la imputació del president Mas per haver posat les urnes el 9-N. Les xarxes socials s'omplen de missatges en contra del president de la Generalitat. Aquests dos fets haurien de fer obrir els ulls als dirigents ─perdó, companys de l’assemblea─ de la CUP i fer-los reflexionar que, el que no han aconseguit fins ara els poders fàctics de l’Estat espanyol, es a dir ensorrar la figura d’en Mas, ho poden fer ells (els cupaires) amb la seva dèria de no voler investir Mas com President. Confiem en que finalment el seny s’imposarà, però si l’enrocament dels cupaires es irrevocable, publiquem en el nostre Blog un article titulat “Mas, conseller en cap?”, on es proposa una solució que, amb bona voluntat, podria ser acceptada per tothom.

Mas, conseller en cap?

El procés no és només una persona, però negar que des de diumenge a la nit tot gira al voltant d'Artur Mas és negar l'evidència. El resultat del 27-S va donar a la CUP la clau de volta de la investidura, i això ha posat potes enlaire l'acord en què es basava Junts pel Sí i que passava per tornar a donar la presidència de la Generalitat al líder de Convergència Democràtica. No és estrany que la maquinària de CDC i tot el seu espai mediàtic hagi posat la cinquena defensant que l'acord amb la Candidatura d'Unitat Popular ha de passar per investir el seu candidat. I tampoc no ha de sorprendre a ningú que Esquerra es mantingui a l'espera, sense badar boca i fregant-se les mans.

La victòria independentista de diumenge té un regust agredolç. No perquè posi les coses difícils a CDC i a Artur Mas, sinó perquè els números ens aboquen a un altre episodi de negociacions tenses. Tornem als nervis previs al 9-N, tornem a les ganivetades de l'Estatut. Però la gran diferència d'aquest moment és el paper de la CUP. L'any 2006, no existia com a tal. I en les setmanes prèvies a la consulta no jugava un paper principal sinó d'acompanyant. Ara, en canvi, amb CDC i ERC fusionats dins de Junts pel Sí, la llista encapçalada per Antonio Baños ha canviat el paper de crupier pel de jugador. I té els asos que li fan falta per elevar l'aposta.

Durant els propers dies, viurem moments de tensió. Hi haurà converses, hi haurà negociacions a l'ombra. Es pactarà com ha de ser el pla de xoc contra la pobresa que planteja la CUP, es debatrà com es formula un codi ètic de bones pràctiques i coses similars. Però el més important, la joia de la corona, serà el nom del futur president de la Generalitat. Una cosa ja es pot avançar: si no hi ha una gran sorpresa, si no hi ha alguna cosa que canviï l'escenari, aquest no serà Artur Mas. La CUP ni ho vol, ni s'ho pot permetre. Però hi ha una possible sortida. Una sortida que Esquerra pot acceptar i que Convergència, després d'ensenyar totes les dents ─citant l'il·lustre Pablo Iglesias─ pot acabar aprovant: un Govern presidit per Raül Romeva amb Mas de conseller en cap.

Seria molt irònic que qui va recuperar el càrrec d'origen medieval per ser delfí de Jordi Pujol, gairebé quinze anys després, tornés a ocupar-lo. Tant se val si se li diu conseller en cap o conseller primer. El cas és que, amb aquesta solució, es matarien molts pardals d'un sol tret. Romeva seria un president que la CUP acceptaria sense cap problema. Esquerra estaria molt satisfeta de no tenir el seu principal rival al lloc més elevat de l'executiu. Mas tindria tot el marge de maniobra per dirigir l'acció governamental i CDC no perdria el valor del seu principal quadre. Amb les cartes que hi ha sobre la taula, sembla l'aposta més segura.

Pere Gendrau

Periodista

Article publicat a Naciódigital.cat el dimarts 29 de setembre del 2015

#NoTincPor

Aquests darrers dies s’està fent la campanya de la por. Tothom diu que si Catalunya s’independitza cauran damunt dels catalans les set plagues bíbliques i que vagarem pels espais exteriors pels segles dels segles, amén. Malgrat l’espifiada del Mariano Rajoy arran de les nacionalitats catalana i espanyola (no es més ignorant perquè no entrena...), encara queden dos dies per dir-nos que estarem fora d’Europa, fora de l’euro, fora de l’ONU, i de tot arreu, menys del lloc on volem estar fora, es a dir d’Espanya. He trobat un article sobre aquest tema que, amb un to lleugerament humorístic, ens ve a dir que no hem de fer cas d’aquestes informacions tòxiques. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog.

#NoTincPor

El que importa és tenir por. A qui no pensa com tu, a qui pensa com tu però et pot disputar el poder, al diferent ... al comunista, al capitalista, al d’esquerres, al de dretes, a l'immigrant, a l'homosexual ... a l'exèrcit, a la banca, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a l'Organització Mundial de Comerç, a la Federació Internacional de Futbol Associació, al Comitè Olímpic Internacional ... al tabac, als greixos saturats, als greixos que no són saturats , a no fer esport, a fer-ne massa, a que et caiguin els cabells, a engreixar-te, a aprimar-te massa ... als videojocs violents, als que no ho són, als mòbils, als fixos, a veure massa televisió, a no assabentar-te de res, a que això no sigui cert, ni tampoc allò altre, a que et prenguin el pèl, a saber que ja te’l han pres ... al canvi climàtic, a que et caigui un meteorit al damunt, als terratrèmols, als tsunamis, a la desforestació, als incendis forestals ... a les guerres, al període entre guerres, a la Història, a la que et van explicar, a la que no et van explicar, a la que vas sentir però no vas voler escoltar ... a la teva família, a la de l'altre, al cap, al company, a l'amic, l'amic del teu amic, a l'amant, a la parella del teu amant, a la teva dona, al teu marit, als fills, als sogres ... I, sobretot, a la independència de Catalunya!

Quanta por ens han posat al cos, quants fantasmes han pul·lulat per aquest somni col·lectiu, quanta ira continguda en cada entrevista, en cada intervenció; i quants genolls s'han clavat a terra per demanar a la Merkel, a Cameron, a Obama i a la Comissió Europea que ens posessin la por al cos.

La por com a estratègia de poder.

La por com a control de la població.

La por com a instrument a favor de la repressió.

La por que construeix pobles submisos, moltonejats, temorosos de perdre el seu status.

La por que fa de la frustració el motor del sistema.

La por que és el botxí de la llibertat i la creativitat; l'excusa del governant poruc, tenallat per la por a perdre els seus privilegis.

2006. Mèxic. Felipe Calderón i el PAN van fer una campanya electoral centrada en el vot de la por. En aquesta campanya, es va presentar Andrés Manuel López Obrador (AMLO), principal opositor i candidat de l'Aliança per Bé de Tots (d'esquerres) com un perill real per a Mèxic. Es va publicitar, que l'elecció d'AMLO com a president provocaria que els capitals internacionals i nacionals s'anessin del país. Es va parlar d'un col·lapse econòmic i financer. Es va dir que la majoria dels mexicans perdrien els seus béns, les seves riqueses, els seus llocs de treball i fins i tot, les seves cases i cotxes. Generar por entre els electors va ser el principal èxit de la campanya, que va reduir l'avantatge de López Obrador de 10 punts percentuals en les preferències electorals sobre Felipe Calderón. Al final, les autoritats electorals van reconèixer el triomf de Calderón amb una diferència de 0.58 per cent de vots

Et sona d'alguna cosa? És l'estratègia de la por. D'aquesta manera, en el referèndum, ja han votat Angela Merkel, David Cameron, Barack Obama, la UE, el govern del PP, el PSOE, l'exèrcit, la banca, Felipe González, Vargas Llosa, Almirall, La Razón, El Mundo , l'ABC, El País, Intereconomía, 13TV, TVE, La Sexta, Antena 3, Tele 5, Cuatro, la Cope, RNE, la Cadena Ser i l'esperit latent del Cid. La pregunta és: ¿podré votar jo sense que llegir la premsa, veure la televisió o escoltar la ràdio sigui una tortura a la qual es faci tota una espectacular apologia de la fi del món en el cas que Catalunya s'independitzi d'Espanya?

No tinc por. No tengo miedo. I'm not afraid. Je n'ai pas peur.

Àlex

Escriptor

Article publicat al Blog SocietatAnònima el dissabte 19 de setembre del 2015

Traduït del castellà per la Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell

Que ve el llop

El diari Ara en la portada del diari d’avui fa aquesta pregunta: “ Fa por el discurs de la por ? ” i la respon amb l’opinió de quatre experts politòlegs , que dubten que una campanya en negatiu pugui capgirar les enquestes doncs creuen que el discurs de la por tindrà un impacte reduït i que el factor de la por ja estigui descomptat perquè en certa manera el blindatge ideològic ja fa una selecció. Els analistes donen per fet que no hi ha marge per a la seducció des de Madrid, com a mínim fins passades les eleccions espanyoles. La periodista Pilar Rahola en el seu article diari, també escriu arran de les amenaces que en etziben aquest dies des de Madrid. El seu article es titula “Que ve el llop” i com que, si no sou subscriptors, no podeu llegir-lo, l’hem penjat al nostre Blog. Val la pena.

Que ve el llop

I ara el corralito... No n'han tingut prou pressionant de manera asfixiant ─per tots els flancs de l'Estat─ CaixaBank i Banc Sabadell perquè firmessin el paperet de la catàstrofe financera, sinó que ara arriba l'amenaça del corralito. O sigui que a més de ser uns pàries sense estatus reconegut, fora de la UE, de l'euro, de la Lliga de futbol, d'Eurovisió, de l'amor d'Obama i del sistema solar, i de quedar-nos sense comerç i sense bancs, ara resulta que, a més, patirem un corralito. Desconec si, amb la independència, també serem víctimes d'una plaga de llagostes o d'atacs massius de descomposició estomacal, però tot pot passar, atès que els camins de la independència només poden conduir-nos a la solitud, a la misèria i a la diarrea massiva. Falta saber si el Vaticà elevarà també la paraula divina i serà el mateix Altíssim qui ens expulsarà a les flames eternes, cosa que és probable perquè hi ha qui diu que Espanya és tan sagrada que ja surt a la Bíblia. Res, doncs, que sort en tenim que Espanya ens salvarà del nostre mal cap i farà l'heroic esforç de continuar quedant-se els nostres ingressos, infravalorar-nos en les inversions i menysprear-nos en la nostra identitat. No hi ha amor més entregat que l'amor d'una mare pàtria. O més o menys.

La veritat, els funciona? És a dir, a les Espanyes no hi ha ningú saberut, ben informat i dotat de prou intel·ligència estratègica per saber que la retòrica de la por no funciona des de fa molt de temps?

Encara no s'han adonat que, de tant estirar la corda del despropòsit, el papu, han aconseguit convertir-lo en un acudit ridícul? I en un bumerang... I, sobretot, no saben que aquestes amenaces d'Harmagedon sobre la revoltada Catalunya no fan efecte en l'autoestima catalana, prou ben dotada en els darrers temps? Per acabar, no creuen que els ciutadans no som tan imbècils i desinformats com es pensen per tractar-nos així? Perquè per saber, sabem que Catalunya té milers de multinacionals, que el nostre PIB és un caramelet, que qualsevol catàstrofe econòmica afectaria seriosament l'euro, que ni un sol banc no es mourà, que Espanya necessita la nostra estabilitat ─sobretot si ens n'anem─, que la cançó del desastre l'han repetit amb cada nou Estat i no ha arribat mai l'apocalipsi, que els catalans tenim capacitat per gestionar la complexitat, i ho farem, que de la Unió Europea no et treuen ni amb lleixiu i que, al final, qualsevol escenari probable és més suggeridor que la pesada realitat actual. És a dir, no sabem com serà la independència d'Espanya, però sabem com n'és de greu, lesiva i inflexible la dependència d'Espanya. Si, amb tot això, l'única cosa que tenen per oferir són amenaces, catàstrofes i terror, realment estan molt desconcertats i espantats. No és que no tinguin pla B, és que no tenen pla, d'aquí que només sàpiguen convèncer espantant. I aquesta tècnica ja no funciona quan un poble ha assolit la seva maduresa.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el 22 de setembre del 2015

Els altres catalans

El dirigent espanyol de Podemos en Pablo Iglesias va dir: "Donarem sexe a Mas, el fuetejarem" i també ha demanat el vot a tota aquella gent que "no s'avergonyeix de tenir pares andalusos o avis extremenys". Amb aquest nou Lerroux desembarcat a Catalunya per donar suport al cap de llista de CSQEP en Franco Rabell, es veu l’estil d’aquesta gent. Doncs des del seny català, afirmem que no hi ha dues Catalunyes, ni tres, ni cinc. Ja pot demanar perdó Iglesias per la patinada, que això no l'exculpa de res, com tampoc que la seva família patís les represàlies del franquisme. L’escriptora i arquitecta Marta Rojals ha escrit un article titulat “Els altres catalans (que no són els que et penses)”, on precisament parla dels catalans que no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet i que son tan dignes com els que parla el líder de Podemos. Llegiu-lo al nostre Blog.

Els altres catalans (que no són els que et penses)

Mentre esperem el tradicional informe contra CDC d’abans de cada elecció, els articulistes estem entretinguts amb els candidats a president d’Espanya que han pujat al laboratori de Catalunya a assajar les seues generals. No sempre es presenta l’oportunitat d’avançar feina per a les votacions importants, les que compten de debò. Jo també ho aprofitaria, i més si en un laboratori pots anar fent provatures –si se t’incendia la mostra, se t’incendia la mostra; si els conillets d’índies t’agafen cagarrines, doncs t’agafen cagarrines–, i és que la missió última s’ho val, perquè és una fita moralment superior a la destrossa que puguis ocasionar per assolir-la. Això, per una banda.

Per una altra, els qui ja hagin sentit els crits del guru de la Complutense al Carmel, poden passar per alt aquesta citació: "Hi ha dues Catalunyes: la del Carmel i la de Pedralbes. Hi ha una Catalunya que es lleva a treballar a les sis del matí, i una Catalunya de cinc-centes famílies que treballen perquè Artur Mas sigui president. Hi ha una Catalunya que sap què és tenir dificultats per a omplir la nevera." Les declaracions de Rubí ja les sabeu: "Els que no s’avergonyeixen de tenir pares o avis andalusos […] heu de treure l’orgull de barri! Són els que poden fer fora a Mas i Rajoy."

Així mateix, els qui ja hagin sentit el míting de Rivera a l’Hospitalet de Llobregat, també poden passar per alt aquesta: "El PSC ha traït la seva gent a l’àrea metropolitana." I els qui hagin sentit l’Albiol, aquesta altra: "No em veureu gaire per la Catalunya interior, sinó per ciutats i per l’àrea metropolitana", i a continuació ho explica, que som uns malpensats, hosti: "No per res, sinó per raons de temps." Qui en dubta, qui en dubta.

Ah, l’àrea metropolitana…! Aquest nucli de catalans de segona on el seu vot val menys que el d’un pagesot de comarques analfabet. És clar, si vas malament de temps s’entén que et centris allà on s’acumula la major part de catalans, i amb més raó si has de deixar Madrid (AVES amunt i avall, hotels, estones mortes) per pujar a informar a la Catalunya ‘real’ què els toca votar segons ‘qué pone en tu DNI’. Total, que mentre els catalans urbans reben tota l’atenció de la metròpoli, n’hi ha uns altres que en el tros que em queda d’article voldria recordar.

Aquests altres catalans no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet. Però també es lleven a les sis del matí, i més d’hora i tot, per anar al tros, per sortir a pescar, per obrir la botigueta, per engegar les granges, fer rutllar la casa rural. I sí, què coi, per tirar endavant les seues empreses, cooperatives, associacions i produccions. Perquè resulta que als pobles, com a les ciutats, tampoc ningú no et regala res, i les patates de l’hort no te les canvien per contractes telefònics ni per gigues d’internet, que sí, que sí, he dit internet.

Doncs sembla que algú està interessat a enterrar ben fondo els avis d’aquests catalans que també van patir la fam i van esgarrapar la terra per alimentar els seus fills. Però també dels que van emigrar als nuclis industrials, es van barrejar amb més fills de la misèria i des de la misèria van fer néixer i prosperar els seus fills. I ara resulta que els seus descendents han d’aguantar que uns jóvens universitaris que no saben res, d’aquest país, donin a entendre que els seus antecessors eren burgesos i/o racistes i/o explotadors de castellans, andalusos i extremenys només pel pecat original d’haver estat catalans de naixement.

Aquests altres catalans sembla com si ens els volguessin esborrar. Per omissió, són sistemàticament exclosos de ‘la Catalunya real’, com si fossin d’atrezzo, gent disfressada d’una fira medieval. Els diuen que són ‘massa catalans’, o com també he sentit: ‘catalans-catalans’, mai per tirar cap floreta. Són descomptats cada Onze de Setembre, considerats palla que infla les mobilitzacions, barretinaires sense criteri cridats per TV3 a fer ‘bulto’ a la capital. Són menystinguts per aquells que anomenen la nostra terra fèrtil ‘la Catalunya profunda’, per voler dir la Catalunya analfabeta i ignorant. Són menyspreats quan els diuen que el seu vot val massa, pel fet de viure i donar vida a una terra que, d’una altra manera, si ja compta poc, ni tan sols comptaria per a votar.

Nota al marge: servidora té el segon cognom d’origen castellà. Puc jurar per la meua mà dreta que mai, mai, mai, no havia pres consciència del meu segon cognom diferentment que del primer. I que recordi, ni a l’escola rural, ni a l’institut semirural, ni a la universitat urbana, ni al carrer, ningú no m’ha fet qüestionar mai que el meu avi matern fos, pel seu cognom, cap altra cosa que català. Fins ara. Ara que han irromput els etnicistes per començar a fer la dissecció de les entranyes més sensibles d’aquest país. Aquesta gent saben molt bé què fan, aquí, al seu laboratori. Els hi hauríem de tancar amb cadenat, abans que l’experiment no sigui irreversible.

Marta Rojals i del Álamo

Escriptora i periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimarts 15 de setembre del 2015

Tres mentides miserables

L’ex-periodista de la Vanguardia en Josep Antich, ha publicat al Blog de El Nacional, una revelació de la mateixa persona que el va informar en les darreres eleccions dels falsos informes de la “Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal” (UDEF) sobre Trias a les municipals i sobre Mas a dos dies de les anteriors autonòmiques, que li ha dit que corre pels despatxos del “Gobierno” i de les principals empreses un nou “dossier” fals sobre Mas per rebentar les eleccions i que el trauran a pocs dies del 27S. Llegiu al nostre Blog el magnífic article titulat “Tres mentides miserables“ que ahir publicava en Francesc Marc Alvaro sobre el mateix tema.

Tres mentides miserables

Les municipals i les eleccions al Parlament del 2012 ja van palesar fins a quin punt la mentida està present en un procés electoral quan determinats poders i entorns se senten impotents. Trias i Mas ho van patir en carn pròpia. Ara, altre cop, els mateixos actors -més histèrics que mai- han multiplicat els canals de les falsedats per intentar guanyar la mà al sobiranisme. Aquesta guerra bruta posa al descobert la poca confiança en la veritat i l’anèmia argumental de les forces unionistes. De totes les moltes mentides que corren, n’hi ha tres que mereixen resposta. Pel seu caràcter extrem i miserable. I perquè cap demòcrata -voti el que voti- hauria de donar-les per bones.

La primera mentida consisteix a afirmar que el sobiranisme és un moviment ètnic que fa distincions entre catalans de naixement i d’adopció, i que s’avergonyeix -com va afirmar Iglesias en un moment vomitiu- dels cognoms castellans, andalusos, murcians, etcètera. Qualsevol que passegi per Catalunya sap que el sobiranisme no pregunta els orígens de les persones perquè és un projecte cívic, dada que han certificat tots els estudiosos del cas català. Hi ha molts Sánchez entre els sobiranistes, la qual cosa explica la magnitud d’aquesta onada de canvi. I també hi ha alguns Bosch entre els unionistes. El cognom no determina l’opció. Les realitats són afortunadament híbrides. Desenterrar les consignes del lerrouxisme sí que posa en perill la convivència, no pas proposar un Estat independent, on ningú no haurà de renunciar a sentir-se espanyol, marroquí o argentí.

La segona mentida busca criminalitzar el sobiranisme, després d’intentar vincular-lo al nazisme, a ETA i al jihadisme. La faula que ara difonen ve a dir que, a Catalunya, els ciutadans que no se senten sobiranistes tenen por de parlar en públic perquè se’ls fa la vida impossible. La paraula que es deixa caure és “intimidació”, com si el país fos un poble controlat per la màfia. La maniobra és tan barroera que no cal cap esforç per desmentir-la, n’hi ha prou amb esperar que la realitat vagi fent via.

I, en tercer lloc, tenim la mentida sobre el suposat gran suport mediàtic a la causa sobiranista. Amb una mà en tinc prou (i em sobren dits) per comptar els mitjans de Barcelona amb línia editorial favorable a la independència. La resta, aquí i a Madrid, hi estan en contra. Pel que fa als mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio practiquen un pluralisme impecable, cosa que no fan ni TVE ni RNE (que encara paguem tots els catalans), on mai no apareixen veus que aportin un punt de vista proper al sobiranisme. L’asimetria mediàtica en benefici de l’unionisme és irrefutable.

Que quedi clar: la pacífica revolta catalana es fa contra tones de mentides.

Francesc Marc Alvaro

Escriptor i periodista

Article publica al diari LA VANGUARDIA el dilluns 14 de setembre del 2015

I si no guanyem?

Avui ha començat la campanya electoral per les plebiscitàries del 27S. Pel que prediuen les enquestes sembla que la cosa pot anar molt justa. Podria passar que les candidatures independentistes obtinguessin un majoria absoluta d’escons molt ajustada. Si és així és segur que hi hauran més vots del bloc del NO (51% aprox.) que no pas del SÍ (45% aprox.). Llavors tots els unionistes diran que les eleccions han sigut “plebiscitàries” i que els sobiranistes ja podem anar desant les estelades al bagul dels records doncs haurem perdut. Pensem doncs en la possibilitat de no guanyar i analitzar llavors que pot passar. Aquesta hipòtesi la desenvolupa l’article titulat “I si no guanyem? que podeu llegir en el nostre Bloc i que ha de servir per esperonar, en aquest dies que falten per arribar al 27S, als que creiem en una Catalunya lliure i sobirana, per que fem mans i mànigues per portar cap les candidatures de “Junts pel SÍ” i la CUP a tots els indecisos que ens troben al nostre pas. L’alternativa a una Catalunya independent és una Catalunya “autonòmica” i les certeses de la Catalunya autonòmica ja les coneixem i fan por i si no guanyem, ras i curt, faran pànic.

I si no guanyem?

El 27-S molts anirem a votar un Parlament que volem que serveixi per proclamar i exercir la independència. Hi ha un bloc de partits, que també representen una part substancial de la societat catalana, per als quals, en canvi, aquests comicis són unes eleccions ordinàries per triar el govern de torn d’una comunitat autònoma. Les forces que neguen el caràcter plebiscitari de les properes eleccions van des del federalisme sense recorregut de "Catalunya Si que es pot" i d’Unió fins al centralisme desacomplexat del PSC, PP i C’s.

Què pot passar la nit del 27-S? Que la suma de Junts pel Sí+CUP tingui majoria o que no en tingui. Si té majoria, planaran algunes incerteses sobre el procés, ja que només hi ha quatre persones, com ha explicat Albert Pont, del Cercle Català de Negocis, que sàpiguen tots els ets i uts del full de ruta un cop es produeixi la desconnexió. I si no sumen? Llavors tindrem tot de certeses, algunes de les quals passo a detallar a continuació.

Si vostè necessita el suport de les administracions públiques perquè la seva empresa sigui més competitiva, via construcció d’infraestructures, oblidi-se’n. Si guanyen les forces que es diuen constitucionalistes, ni hi haurà corredor mediterrani en els propers anys, ni autovies gratuïtes, ni rodalies eficients. La inversió de l’Estat pel que fa a infraestructures no depassarà el 10%, encara que Catalunya representa el 16% de la població. I això per què? Perquè sempre ha estat així i ningú no ho ha volgut canviar en quaranta anys de democràcia. Recorda vostè quan van començar les obres d’enllaç de l’AP-7 amb l’A-2 a l’alçada de Castellbisbal? L’any 2006. Doncs bé: encara no estan acabades. No és broma. Mentrestant, segueix previst l’AVE a Otero de Sanabria, població amb 26 habitants de Zamora, i a Madrid, després de les radials R-2, R-3, R-4 i R-5, que han fet fallida, ja es projecta la M-70.

Si vostè vol tenir uns serveis públics millors dels que té ara, oblidi-se’n. Seguirem tenint 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal i l’Estat seguirà recaptant el 95% dels impostos a Catalunya (34.000 MEUR) front al magre 5% de l’Agència Tributària Catalana (uns 2.000 MEUR). Això vol dir que no podrem millorar la sanitat, ni l’educació sostinguda amb fons públics (que inclou les concertades) ni dotar-nos de millors serveis socials: la llei de la dependència impulsada per Zapatero fa molt temps que funciona amb pocs diners de l’administració central (el 22%), quan se suposa que aquesta hi hauria d’aportar el 50% del finançament.

Si vostè és una persona catalanoparlant, que sàpiga que el català seguirà atropellat pel castellà. O, com deia Roger Buch, asfixiat de forma premeditada. L’Estat no mourà un dit perquè Disney, Boeing o Clan emetin continguts en català per als infants, que seguiran minoritzats a la reserva índia del Super 3. Òbviament, tampoc no hi haurà continguts en català als canals de Fusión i Canal+, que funcionen només en castellà: Baby TV, Disney Junior, Canal Panda, Nick Jr., Nickelodeon i Disney XD. Sí, tot plegat, un 9 a 1 que demostra com n’estan, d’immersos en català, els nens i nenes del país. Pel que fa al cinema, el català té un problema i aquest problema és diu 3%, als jutjats un problema que es diu 13,11% de sentències emeses en català i, com que no es vol veure la magnitud de la tragèdia, a aquest pas acabarem morint de finor (o, més exactament, “bueno estaba y se murió”).

Si vostè és pensionista o vol ser-ho en algun moment, vagi fent un raconet per si vénen mal dades. Durant les vaques grasses, l’Estat havia estalviat el fons de reserva de pensions per quan es jubilés la generació del ‘baby boom’ (les persones de la generació d’en Sala-i-Martin: els nascuts entre 1960 i 1970, per entendre’ns). Doncs bé: aquest fons no deixa de minvar per compensar el dèficit i s’haurà exhaurit a finals de 2017. Les pensions, si Catalunya segueix dintre d’Espanya, ben aviat s’hauran d’abaixar. I això per què? Perquè a Espanya hi ha més atur que a Catalunya, els treballadors tenen sous més baixos (de forma que la recaptació és menor) i hi ha menys cotitzants per paguen les pensions dels jubilats. Només un Estat català independent pot suposar una oportunitat d’evitar un col·lapse anunciat.

Per les raons exposades, que fa dos anys vaig concretar en vint-i-cinc en la sèrie d’articles Catalunya i el Doctor No, i que tristament no han variat ni una mica, el 27-S cal votar independència. Perquè les certeses de la Catalunya autonòmica ja ens les coneixem i, ras i curt, fan por.

Andreu González

Llicenciat en Hispàniques i tècnic de Normalització Lingüística.

Article publicat al digital EL MATÍ el divendres 4 de setembre del 2015

A los españoles

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha publicat al diari El País una carta dirigida "A los españoles", el mateix diari on la setmana passada es publicava una carta del expresident Felipe González dirigida "Als catalans". El text del President Mas, el signen també Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. Escriu el President, entre d’altres coses: “Los catalanes estamos siempre dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes". D'això va el 27S, de subscriure si volem perpetuar la situació actual o si, per contra, volem construir una Catalunya lliure i pròspera a la semblança d'Holanda i Suècia, una Catalunya autònoma i propietària exclusiva de les seves decisions. El "sí" a les urnes suposa un trencament institucional amb Espanya, un punt i final a la nostra actual qualitat de súbdit. Però en cap cas trencarem identitats ni famílies ni relacions. Perquè el problema no és Espanya sinó l'Estat Espanyol que la governa. Si voleu llegir la carta completa traduïda al català podeu fer-ho en el nostre Blog.

Als espanyols

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podíem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col•laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.

L’objectiu és Mas

Unió Catalanista de Sabadell d’acord amb els seus estatuts fundacionals, està plenament compromesa amb la defensa de la nostra Nació, i en aquests moments transcendentals de la nostra història, vol fer arribar la seva veu a tots els catalans. Per això durant tota la precampanya i campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27S, publicarà en el seu Blog l’opinió del seus socis i simpatitzants, així com també aquells articles, retalls de premsa i d’altres punts de vista que li semblin adients per tal de convèncer els catalans indecisos de que, en aquesta hora decisiva del nostre esdevenir futur, cal fer confiança en les candidatures de “Junt pel Sí” i de la “CUP”, úniques llistes que clarament donen suport a la independència del nostre país. Avui trobareu en el nostre Blog un escrit de la nostra associació amb el nostre punt de vista arrel dels darrers esdeveniments i que hem titulat “L’objectiu és Mas”. Gràcies per la vostra atenció.

Benvolguts conciutadans:

L’escorcoll mediàtic efectuat per la Guàrdia Civil a la seu de CDC és un escàndol. Realment les clavegueres de l’estat són molt profundes i tenen molt poder, i després de totes les accions que fan, mai donen explicacions. No hi ha responsables. L’actuació de les clavegueres de l’estat, és la que s’esperava. La seva capacitat de maquinació no té límit, i això només és el començament perquè, com ha dit en Mas, “en les properes quatre setmanes en veureu de tots colors”.

I és que l’objectiu a abatre és en Mas (i el seu partit CDC). Saben que ensorrant en Mas, el procés s’ha acabat. La mateixa gent ara ja apunten divisions dins de la coalició “Junts pel Sí”. Aquesta és la tàctica, primer difamar desprès destruir des de dins. Ja ho va anunciar el 7 de març Gemma Ubasart, la líder de Podemos a Catalunya “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però en el míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”. Doncs això és el que ara ha començat, una campanya de difamacions i calumnies contra el President Mas. Malgrat tot com diu el periodista Salvador Cot: “la societat catalana veu en les furgones de la Guàrdia Civil una raó més per deixar enrere un Estat i un règim altament extractius i amb zero escrúpols democràtics. L'ofec és tan gran que ja no es tracta de marxar, sinó d'escapar”.

Tot això, però, no és inquietant. El que veritablement preocupa és observar com un tipus de ciutadà català està sempre a punt per creure’s les maniobres de l’estat i es nega a relacionar aquests afers amb el procés independentista. Aquesta mena de gent no té en compte el muntatge barroer contra Mas que es va endegar en les darreres eleccions, com fou l’informe policial dels suposats comptes a Liechtenstein del President Mas, que Fernández Diaz va intentar fer publicar als diaris a base de trucades telefòniques als seus directors, i que s’ha demostrat que foren unes informacions totalment falses. Aquest mateix Fernández Diaz que ara te la barra de titllar la candidatura de JxS com la de “Juntos por el Si y el tres por ciento”. No es pot tenir més cara dura, quan és ell qui es reuneix amb presumptes delinqüents al seu despatx i a això li resta tota importància. Ara be les agressions matusseres a Mas per part de l'stablishment messetari es tradueixen a Catalunya en nous adeptes al President que esvaeixen prejudicis i reticències. Esperem que quan ho descobreixin ja sigui massa tard per a ells.

Els espanyolistes, aquells que desitgen a qualsevol preu que Catalunya segueixi a Espanya tot i perjudicar seriosament els catalans, han trobat un filó en la campanya propagandística iniciada divendres amb els registres a CDC ... Com a únic argument en contra de la independència . I també a casa nostra, n’hi ha que riuen per sota el nas. Pensen que Mas és l’objectiu i que, mort en Mas, ells seran els reis del mambo. Iŀlusos !. L’objectiu som tots nosaltres. Amb aquesta gent no ampliarem l’espai independentista, perquè ja tenen una missió: destruir la independència.

A aquells que encara dubten de la “oportunitat” dels escorcolls, se'ls haurà d'explicar en primer lloc que és massa evident que es va tractar d'un moviment propagandístic ja que els mitjans de comunicació coneixien, per endavant, tots els moviments de la Guàrdia Civil. Van haver-hi moviments que es van fer només de cara a la galeria, per exemple el de Sant Celoni, on l'expedient retirat, curiosament, es podia obtenir per Internet, o, per exemple, no anar a la seu d'UDC, que era soci de govern de CDC en aquesta època (parlem d'abans de 2010).

Però el que els unionistes realment intenten amagar costi el que costi són els casos de corrupció espanyols, i, sobretot la magnitud, les xifres, les dades comparatives.

Els dos casos de corrupció més importants a Espanya són el cas Malaia (2.400 milions), El cas EDU a Andalusia (2.000 milions), cas Botín (2.000 milions desviats a Suïssa pels quals mai va ser condemnat), ERO’s d’Andalusia (1.400 milions), i un llarg etc... A gran distància queden els casos Pretòria (45 milions, sobretot PSOE), Palau (35 milions), ITV (10 milions) i els comptes a Andorra dels Pujol de 4 milions d'euros ... Però, evidentment no interessa comparar imports, interessa més el bombo i platerets perquè la gent no pugui pensar pel seu compte.

Constatant la impossibilitat de diàleg i d'entesa amb Espanya. Amb la intensificació de les vexacions, els atacs a la llengua, els incompliments, l'asfíxia econòmica, la discriminació, l'espoli i la guerra bruta dels escorcolls mediàtics, que l'Estat Espanyol perpetra contra els ciutadans de Catalunya, no ens queda cap altra sortida si volem sobreviure, que la independència i constituir un Estat propi.

En una democràcia de veritat, el problema es dirimeix amb un referèndum d'autodeterminació. Però els Governs tan del PP com del PSOE, no en volen sentir ni a parlar. L'únic argument que esgrimeixen és el de la unitat d'Espanya eterna i sagrada. Pel bé de la humanitat, aquest dogma franquista tacat de sang s'ha d'eradicar per sempre més del món civilitzat.

Aquesta intransigència i prepotència espanyola, ha encrespat el poble de Catalunya i aquest ha decidit passar a l'acció. Per primera vegada en 300 anys, la independència de Catalunya és possible i està al nostre abast. Amb les eleccions del 27 de setembre d'enguany (27S) tenim la oportunitat d'aconseguir-la. Oficialment seran unes eleccions autonòmiques, però per voluntat del poble de Catalunya i per decisió política del nostre President, serà un plebiscit. El SI a la independència, és votar les candidatures independentistes: Junts pel si i CUP-crida constituent . El NO és el vot al PP, PSOE, Catalunya si que es pot i Ciutadan's.

No podem desaprofitar aquesta oportunitat històrica. Si volem assegurar un futur millor i en llibertat, hem de votar SI i aconseguir que molta gent ho faci. Per això us demanem la vostra col·laboració i us suggerim el següent:

1- Penjar Estelades als balcons.

2- Participar en la Via Lliure a Barcelona: via.assemblea.cat

3- Fer-vos candidats a: juntspelsi.cat

Salut i independència

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Grècia i els nostres “progres”

Estem a menys d’un mes perquè el catalans anem a les urnes per decidir què volem que facin els nostre representants electes l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Dia sí i dia també els anti-sobiranistes repeteixen a tort i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, però la realitat és que el debat pre-electoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Franco Rabell, García Albiol i Arrimadas no deixen d’advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat ser de partits amb unes ideologies diametralment oposades, s’assemblen molt. En un altre ordre de coses les esquerres a Catalunya porten un caos que no saben on son. Els que s'anomenen "els més progressistes del món", al capdavall són els més conservadors. La rigidesa de la seva ideologia immutable, els allunya de la realitat que diuen defensar. Tot un embolic que fa feredat, només de pensar que puguin guanyar. El periodista Marçal Sintes en un molt bo i sobretot molt valent article, que podeu llegir en el nostre Blog, estableix un interessant paral·lelisme entre els darrers esdeveniments de Grècia i les bestieses que sovint escoltem dels partits com Podemos, ICV, etc.

Grècia i els nostres “progres”

No fa gaire temps, crec que tothom ho recorda, les nostres esquerres no socialdemòcrates es tornaven boges per fer-se una foto amb Alexis Tsipras. El líder de Syriza es deixava estimar. Joan Herrera se’n va fer una de molt bonica a la seu mateixa d’Iniciativa a Barcelona. Grans somriures. El català viatjaria a Atenes durant la campanya electoral grega per entregar personalment un manifest de suport al grec. Pablo Iglesias va participar en el míting final de Syriza, i a dalt de l’escenari van donar-se la mà amb Tsipras com si ballessin sardanes.

Fer grans elogis de Syriza era la mar de cool. Molt, molt trendy. Quedava d’allò més bé a les xarxes i en les tertúlies.

El problema va ser que el mirall grec de les nostres esquerres, de les esquerres de debò, el gran referent, Syriza, va guanyar les eleccions. Van començar les negociacions amb la troica –Comissió Europea, BCE i FMI. Tsipras va apostar per una tàctica agressiva i provocadora. L’encarnava el ministre Gianis Varoufakis. No va funcionar. Després Tsipras va utilitzar el recurs del referèndum i va fer campanya per rebutjar les condicions dels creditors. Volia recuperar força negociadora. Va guanyar el referèndum però tampoc no va funcionar.

La troica no es va deixar impressionar per Varufakis ni pel referèndum. Menys que ningú Alemanya.

Tsipras estava atrapat i amb l’aigua al coll. Els ciutadans no podien disposar dels seus diners (el corralito grec) i les arques de l’Estat feia molt que tenien el pilot vermell encès. Tothom es preguntava si Tsipras s’atreviria a sortir de l’euro, l’amenaça amb què sempre havia especulat Syriza. Tanmateix, Tsipras no es va atrevir i va acceptar el tercer rescat (86.000 milions d’euros) i les condicions que suposa. Va saltar-se el que havien votat els grecs molt poc abans. Va pactar amb la realitat. No va gosar llançar-se –i amb ell tots els seus conciutadans- al precipici. Havia optat pel que li va semblar el mal menor. L’ètica de la responsabilitat, que diria Max Weber, s’havia imposat a l’ètica de les conviccions.

Als ulls de les nostres esquerres, dels purs, dels progres de pedra picada, l’icona en què havien convertit Tsipras es feia miques. Van parar de reivindicar-lo, d’utilitzar-lo, immediatament. Ja no servia. Estava contaminat. Havia deixat de ser pur perquè havia pactat amb la realitat. I pactar –l’essència de la política– és, en la seva mentalitat, de covards i de traïdors.

Tsipras s’havia convertit en un menyspreable socialdemòcrata, un revisionista, un caragirat. Era el seu problema, però ells no el seguirien per aquest camí, així que quan el Congrés espanyol va votar a mitjan juliol el rescat grec (a Espanya li toca ajudar els hel·lens amb 10.000 milions i escaig), Iniciativa i Izquierda Unida, així com ERC –Podemos no hi té diputats–, BNG i Amaiur van votar-hi... en contra!

Tant de progressisme, tant d’omplir-se la boca dels patiment dramàtic –i cert- del poble grec per, tot seguit, negar-los els diners que els poden alleujar una mica i donar un bri d’esperança en el futur. Ni un euro. Una bogeria.

Al setembre hi tornarà a haver eleccions a Grècia. Les esquerres de debò, els purs, ja no es retrataran amb Tsipras, que, després del que ha fet, ja deu formar part del sistema i del complot neoliberal que, segons els nostres progres, dirigeix el món.

Això sí: els quedarà l’opció de victorejar Varoufakis i els escindits de Syriza (de fet, el no al Congrés ja va per aquí). Les nostres esquerres –entre les que hi ha autèntics farsants pels quals tot plegat és només una forma de vida- tornaran a aixecar la bandera de l’autenticitat (sempre, sempre, hi ha una posició més pura a què recórrer), i així aniran tirant...

Marçal Sintes

Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 24 d’agost del 2015