La democràcia espanyola

El prestigiós diari nord-americà The New York Times ha col·locat Espanya, segons una anàlisi dels politòlegs Michael Albertus i Victor Menaldo, entre les democràcies europees que s'ensorren, al costat de Polònia, Hongria i Itàlia. El diari americà assenyala que la democràcia europea està en runes, per una deriva cap a tendències autoritàries. Els darrers esdeveniments que ha protagonitzat l’estat espanyol, donen àmpliament la raó a aquest dos eminents analistes, doncs des de la immoral recollida de signatures del PP en contra l’Estatut català, fins a les recents acusacions i empresonaments de líders polítics catalans, passant per totes les barbaritats que han comés els dirigents espanyols, tan amb Catalunya com amb altres comunitats, s’han cobert àmpliament les condicions que expliquen la regressió democràtica a Espanya. Tot plegat sense deixar de banda el seguit de irregularitats en temes com la corrupció, favoritismes, nepotismes, etc. etc. que des dels diferents governs central i autonòmics s’han generat a l’estat espanyol.

El diari apunta que les causes d'aquests retrocessos dels valors democràtics,  són els models de transició d'alguns països des de la dictadura a la democràcia, que ha llastat el model democràtic final. Aquest pot ser perfectament el cas espanyol, on la transició des de la dictadura de Franco a la democràcia, es va fer sota uns paràmetres pseudo-democràtics i amb els sabres de l’exèrcit amenaçant els ‘pares de la Constitució’. Malgrat tot, en opinió dels autors de l’article, és possible modificar el pacte social en aquests casos de tendència autoritària, tot i que això succeeix poques vegades, i habitualment va acompanyat de crisis polítiques importants o de grans convulsions econòmiques, ja que si no s’aconsegueix redreçar la situació, aquests estats amb democràcies tant febles, com és el cas de Turquia, poden arribar a esdevenir unes dictadures temibles. Per tot plegat ens ha semblat interessant publicar traduït l’article del NY Times que podeu trobar més avall.

Per què hi ha tantes democràcies que s’ensorren?

Itàlia, Polònia, Hongria i fins i tot Espanya: la democràcia europea està en ruïnes. Les amenaces i crisis a la democràcia també han aparegut enpaïsos com Turquia, Brasil i Filipines. Sota el lema "America First" del president Trump, els líders amb tendències autoritàries en llocs tan dispars com Egipte, Hondures, Rússia i Veneçuela han trepitjat els seus opositors polítics, preocupant-se només de no rebre una reprovació dels Estats Units.

Per què les democràcies fan marxa enrere cap a l'autoritarisme? Molts estudiosos apunten a l'erosió preocupant de les normes democràtiques arrelades en un consens social sobre les regles del joc i les relacions amb als altres ciutadans.

Però aquest desgast de les normes democràtiques està impulsat en darrera instància  per factors més profunds. En moltes democràcies, les arrels del col·lapse resideixen en les seves pròpies constitucions democràtiques.

Des de la Segona Guerra Mundial més de dos terços dels països que han fet la transició a la democràcia, ho han fet sota les constitucions escrites pel règim autoritari que plegava. Com exemples destacats podríem incloure Argentina, Xile, Kenya, Mèxic, Nigèria, Sud-àfrica i Corea del Sud. Fins i tot algunes de les democràcies consolidades del món, com ara els Països Baixos i Suècia, es van veure entelades per llegats autoritaris profunds. Les noves institucions democràtiques són freqüentment dissenyades pel règim autoritari sortint per salvaguardar les elits tradicionals de l'Estat de dret, per ajudar-les en la política i la competència econòmica per després de la democratització.

Les eines constitucionals que utilitzen les elits autoritàries que pleguen per assolir aquests fins, inclouen factors com el disseny del sistema electoral, els nomenaments legislatius, el federalisme, les immunitats legals, el paper dels militars en la política i el disseny dels Tribunals Constitucionals.  En resum, amb l'assignació de poder i privilegis, i amb les experiències viscudes pels ciutadans, la democràcia sovint no reinicia el joc polític després de desplaçar l'autoritarisme.

D'altra banda, els obstacles per canviar el pacte social als països que hereten les constitucions d'un règim autoritari anterior són costeruts. Aquestes constitucions sovint contenen disposicions que obliguen a unes elevades majories qualificades per fer els canvis. I les elits del passat autoritari que es beneficien d'aquestes constitucions utilitzen el seu poder per aprovar polítiques que millorin els seus privilegis.

Birmània és un bon exemple de com els règims autoritaris sortints poden fer jugar la democràcia al seu favor. Les eleccions del 2015 que van portar a Daw Aung San Suu Kyi i la Lliga Nacional per la Democràcia (N.L.D.) al poder es van dur a terme en el marc de la constitució de 2008 que van escriure els militars. Abans de lliurar el poder el sistema legislatiu, dominat pels militars, va aprovar un seguit de lleis que incloïa promeses d'amnistia als generals militars que estaven acusats de violacions dels drets humans, un pla de pensions generós pels legisladors cessats, contractes de negocis lucratius programats per beneficiar els generals sortints i altres elits i també la transferència de plantes de fabricació del ministeri d'indústria al ministeri de defensa. I, fonamentalment, la constitució concedia als militars el 25 per cent dels escons al parlament, precisament la quantitat necessària per bloquejar una possible reforma constitucional.  La seva posició segueix sent tan poderosa que molts observadors es pregunten si la Sra. Aung San Suu Kyi i la N.L.D., malgrat haver guanyat les eleccions del 2015 en uns comicis democràtics, ara són segrestats per la brutal depuració militar de la població ‘Rohingya’ a Birmània.

Una conseqüència important és que les noves democràcies, al tenir els seus pactes socials escrits per dictadors sortints, malgrat que aquestes democràcies poden estar votades pel poble, no funcionen per el poble o per a les persones. Els ciutadans poden estar fora de perill pel que fa a alguns dels pitjors abusos de l'autoritarisme, com ara la censura o la repressió total, però no són actors importants en la determinació de les polítiques públiques. D'aquesta manera, la democràcia és una espècie de purgatori en què vaguen, de vegades per dècades, amb poca capacitat de determinar la seva orientació.

Aquesta és una recepta per desencisar-se amb la democràcia. Crisis importants, com una severa recessió econòmica, poden provocar la incertesa o la desafecció ciutadana per cristal·litzar-se en ràbia i incitar els votants a expulsar massivament els partits polítics tradicionals. Aquest descontentament pot conduir finalment a la desaparició democràtica, ja que els nous actors polítics inexperts apel·len a la demagògia i desmantellen les institucions clàssiques sense crear un fonament democràtic més sòlid.

Pensem amb Turquia, on el president Recep Tayyip Erdogan ha utilitzat bravates i la reforma constitucional per esbudellar les forces opositores i alguns militars que anteriorment estaven d’acord amb els polítics civils. La constitució autoritària de 1982 que portava Turquia cap a la transició a la democràcia de 1983 va crear un Tribunal Constitucional amb capacitat per prohibir partits polítics com els comunistes i també partits religiosos. Els militars van mantenir l'autonomia financera i la presa de decisions. Potser el més atroç, la cúpula militar i els seus col·laboradors es van assegurar que hi havia una sèrie de clàusules i articles que els ha concedit la immunitat d'enjudiciament pels delictes durant l'era autoritària. El resultat va ser que els militars i els seus aliats van seguir gaudint de privilegis econòmics, com ara conservar la propietat de les indústries clau, tot evitant la persecució dels abusos contra els drets humans.

Tanmateix, el 1987, una important esmena a la constitució de Turquia de 1983 va aixecar la prohibició d'alguns partits de la oposició il·legalitzats. Això va obrir el camí per a la posterior pujada de nous partits com el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (J.P.D.), que, des dels primers anys del 2000, després d'una gran crisi econòmica, ha dominat la política turca. De fet, sota el  J.D.P. el senyor Erdogan va poder explotar la impunitat de la reputació militar, així com la insatisfacció dels clergues i dels ciutadans conservadors en el cor d'Anatòlia, amb la separació de l'església i l'estat impostos per la constitució i imposats pels militars.

Les seves populistes polítiques econòmiques han estat seguides d’una prolongada campanya per consolidar el poder de la branca executiva, debilitar els militars (inclosos els oficials encarcerats), empoderar els islamistes, enervar les llibertats individuals i el poder judicial i, en última instància, reemplaçar la pròpia constitució de Turquia. Va aconseguir-ho completament el 2017 després que un referèndum popular aprovés 18 esmenes a la constitució, que van transformar Turquia en un sistema presidencial en el qual l'executiu exerceix un poder extrajudicial, inclosa la capacitat de nomenar la majoria de jutges i fiscals.

L'erosió demòcrata també ha seguit un patró similar en altres països. El primer ministre autoritari d'Hongria, Victor Orban, va aprofitar el descontentament popular amb la constitució comunista del país per renovar les institucions polítiques hongareses amb una nova constitució l'any 2011. Les reformes del senyor Orban han passat pel poder judicial i van obrir el camí al partit polític Fidesz , enganyant  als seus oponents.

Afortunadament, les democràcies malmeses per les elits poden reformar els seus pactes socials amb el temps, per convertir-los en més igualitaris i representatius dels ciutadans, en lloc de retornar a la dictadura. Això no és fàcil ni comú.

Però quan passa, tendeix a produir-se arran d'aquestes mateixes grans crisis o xocs econòmics. La mobilització ciutadana massiva, quan es combina amb el suport material d'una facció de les elits descontentes o desfavorides, pot tenir èxit modificant o reescrivint per complet les constitucions democràtiques per eliminar-ne les pitjors distorsions de la representació democràtica.

Però això requereix paciència, lideratges generosos i la fe ciutadana en la promesa del que pot aportar la democràcia, malgrat que sembli ser cada cop més efímera.

Michael Albertus

Professor adjunt de ciències polítiques a la Universitat de Chicago

Victor Menaldo

Professor associat de ciències polítiques a la Universitat de Washington

 
Article publicat en el diari   The New York Times  el dimarts 8 de maig del 2018

Traduït de l'original anglès per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell

El nou full de ruta d'ERC

Esquerra Republicana celebrarà la seva Conferència Nacional a finals del proper mes de juny. Amb els seus màxims dirigents a la presó o fora del país i amb una situació política completament diferent, cinc anys després de l'última Conferència Nacional, els republicans tornen a posar a debat el seu projecte. Fa cinc anys, en els albors d'un ‘procés’ que el passat 21-D va canviar d'etapa, Esquerra va portar al debat fins a una via extrema, a la qual es podia recórrer no només si l'Estat es negava a negociar un referèndum, sinó fins i tot si suspenia l'autonomia. Es tractava de la declaració unilateral d'independència per part d'una assemblea d'electes.

La posició d’ERC davant la situació actual del procés ha anat canviant els darrers mesos, sembla clar que els han deixat tocats amb els empresonaments i els acomiadaments dels seus líders i quadres. Defensen els seus interessos, que es una cosa molt legitima, però que va en contra dels interessos del país. Insisteixen en ampliar majories, sobretot cap a l’esquerra i pensen que això obligarà al govern espanyol a encetar el diàleg que fa anys estem esperant. Esquerra Republicana ha anant desplaçant el seu discurs des de la defensa aferrissada de la unilateralitat i la desobediència civil cap a posicions més flexibles defensant la bilateralitat i l’acatament als postulats judicials i polítics espanyols. La declaració d'independència, el 155 i el 21D van marcar la fi d'una etapa. I els postulats d'ERC, ara, són completament altres i beuen, completament, de les reflexions d'Oriol Junqueras des del Centre Penitenciari on resta empresonat des de fa més de sis mesos.

Els desafortunats tuïts de Tardà on afirmava entre altres coses: "El republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha de reconstruir ponts d'entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta", han creat una gran polèmica a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord en aquesta nova posició del partit de Junqueras, però el que no pot obviar ERC són les crítiques als seus nous plantejaments polítics, com les que fa en el seu article el sociòleg Salvador Cardús i que podeu llegir tot seguit.

Una altra transició sense ruptura?

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet públic l’esborrany de ponència política per a la seva conferència nacional de 2018. Es tracta d’un bon document, molt recomanable de llegir íntegrament. El text va molt més enllà de definir l’estratègia que es vol seguir per arribar a la independència, encara que, per raons òbvies, sigui l’únic de què s’ha parlat. A hores d’ara, no sé si cap altre partit està en condicions de presentar un text tan complet i consistent. I com que només és a ERC a qui pertoca decidir quin país proposa als catalans, quin paper hi vol tenir, i sobretot, com vol fer-ho, seria absurd que des de posicions externes al partit com la meva se li digués què hauria de fer o deixar de fer. En canvi, em sembla legítim assenyalar algunes discrepàncies en l’anàlisi que fa dels fets.

D’entrada coincideixo en la insistència del document en el caràcter multilateral que ha de tenir el Procés i en la necessitat d’ampliar la base de l’independentisme. Però en discreparia si s’entengués que es vol marcar distàncies amb una suposada unilateralitat prèvia, o que considera que no som prou per mantenir el pols amb l’Estat. El Procés mai no ha volgut ser unilateral, i sempre ha buscat l’acord amb l’Estat i el suport internacional. Tampoc les decisions preses per majoria al Parlament de Catalunya, com ara aprovar la llei del referèndum i convocar-lo, no es poden considerar unilaterals sinó resultat d’un mandat popular i de la sobirania democràtica del Parlament. La unilateralitat només és atribuïble a la resposta de l’Estat.

Pel que fa a l’ampliació de la base, d’una banda, cal recordar que el suport al dret a decidir era massiu, de prop del 80 per cent. I el referèndum de l'1-O responia a aquesta voluntat, no només a la dels independentistes. De l’altra, estic segur que l’assoliment d’un suport més gran ja no depèn d’improbables aliances amb l’esquerra que té l’ull posat –i el cul llogat– en objectius polítics a Espanya, sinó de poder decidir el futur de Catalunya en absència de l’actual marc d’amenaces, de coaccions i de repressió. És a dir, els límits de la nostra majoria ara són resultat del joc brut de l’adversari. Ras i curt: en aquests punts crec que el document està contaminat pel relat enemic.

En segon lloc, és obvi que ERC pensa que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. I que la ideologia d’esquerra és condició necessària per justificar qualsevol objectiu nacional. Tampoc ho comparteixo. Aquesta perspectiva –que entendria en una lògica de competició electoral– l’obliga a magnificar la distància amb l’independentisme moderat i a exagerar la seva proximitat amb l’esquerra de matriu espanyola. Així, per exemple, insisteix a parlar del nacionalisme moderat com d’un projecte “burgès i elitista”. I fa coincidir –erròniament– el context de crisi com a desencadenant tant del 15-M com del sobiranisme per suggerir-ne –molt forçadament– una “confluència ideològica i de projecte”.

Tercerament, i és el punt de què em sento més lluny, plantegen l’esperança que amb una progressiva acumulació de forces de l’independentisme d’esquerres i un progressiu debilitament del règim del 78 s’aconsegueixi que “Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a aconseguir una sortida a l’escocesa per al conflicte polític català”. Sembla que es confia –que ningú no se m’enfadi– en una via a la República a través d’una nova transició sense ruptura. I, des del meu punt de vista, si és que guanyem la independència, coneixent l’estat espanyol, no serà pas amb una transició pactada. Un model que, d’altra banda, ja coneixem prou bé com acaba.

Salvador Cardús

Sociòleg

Article publicat al diari  ara  el dilluns 07 de maig del 2018

Parlem de “Ciudadanos” ?

El partit “Ciudadanos”, de l’Albert Rivera, va ser fundat a Catalunya, farà ja dotze anys, amb el nom de ‘Ciutadans’, amb la imatge d’un jove despullat que es volia fer el simpàtic des dels seus cartells de propaganda electoral. Els que vivim a Catalunya sabem doncs prou bé que “Ciudadanos” no és pas un partit nou. Patim la seva demagògia des del 2006, quan es va crear el partit liderat pel jove Albert Rivera que negava taxativament haver militat mai a cap altre partit, fet totalment fals doncs ”Albertito” havia estat militant a les joventuts del PP durant quatre anys, fins a tres mesos abans d'agafar la presidència del partit taronja. Aquesta fou una de les seves primeres mentides i suposem que no serà l’última. El partit de C’s es presentava com a impulsor i defensor del ’seny’ a Catalunya, quan la seva veritable i única finalitat era la destrucció de la llengua catalana. Ara s’ha pogut comprovar quina és la seva percepció del ‘seny’, amb tres exemples ben recents: el primer, a Tarragona, on Eva Sagardoy, candidata a senadora per C’s a les eleccions de desembre del 2015, va ser enregistrada en vídeo arrencant cartells dels CDR’s, acompanyada d'un neonazi. El segon, al cap de pocs dies a Girona, quan rere les caputxes negres dels incontrolats que van destrossar, cúter en mà, un monument en homenatge als presos polítics, també hi havia una excandidata al Senat, la ‘ciutadana’ Esmeralda Úbeda, que va ser una de les persones identificades per la Policia local carregant-se els «tòtems de la Dignitat» instal·lats per l'ANC. El tercer, i més greu, ha estat quan l’Albert Rivera, va córrer a vomitar odi contra nou professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, acusant-los d'assenyalar fills d'agents de la Guàrdia Civil després de les càrregues de l'1 d'octubre, no dubtant de mostrar les seves cares en el seu fastigós tuït. Com explica, molt assenyadament, el periodista Josep Barbeta en el seu article “Amb Rivera tot saltarà pels aires”, que podeu llegir més avall, agafem-nos fort perquè Ciutadans és només això, populisme identitari amb un embolcall de disseny i marketing que, a base de consignes curtes, fàcilment digeribles i repetides de forma incansable, amb la inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació i també dels components de l’Ibex35, ha aconseguit en poc temps ficar-se a les llars de tots els espanyols i que, si badem, pot arribar a governar aquesta Espanya, que s’està enfonsant sense adonar-se’n amb la seva pròpia misèria.

Amb Rivera tot saltarà pels aires

Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.

Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant, de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar que el pitjor encara no ha arribat.

Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya. No només per la corrupció. Hi va haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava, que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar que Rivera donava el perfil: inequívocament conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i fins i tot simpatitzant del franquisme.

Havia de ser una opció centrista, que fes de frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.

Observi’s com Rivera s’apunta a les causes conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.

Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qualsevol dels seus ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat. És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge Llarena sobre la malversació.

Tanmateix, la iniciativa política més miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar, amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat les acusacions.

L’esperit de Rivera i del seu partit és la confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta. Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà saltar tot pels aires.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital elNacional.cat el dimarts 1 de maig del 2018

Justícia podrida

Des de dijous passat gairebé no es parla d'una altra cosa: la sentència del tribunal de l’Audiència de Navarra, format per dos homes i una dona, que condemnava als cinc brètols de 'La Manada' només a nou anys de presó. Malgrat els fets, descartava el delicte d'agressió sexual i el limitava a ‘abús sexual’. D'aquesta manera, quedaven absolts dels delictes d'agressió sexual, robatori amb violència, delicte d'intimidació i contra la intimitat. Un dels tres magistrats, arribava fins i tot a demanar l'absolució per als cinc acusats. El magistrat Ricardo González s’ha negat a condemnar-los i ha volgut que ho sàpiga tothom. En canvi, la jutgessa Carmen Lamela ha empresonat i acusat de sedició dos militants pacífics i pacifistes com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i ha acusat de terrorisme uns joves que van tenir un altercat amb uns guàrdies civils de paisà. Aquesta és la justícia espanyola. De fet des de dijous sabem que un fantasma ronda per aquest Estat en descomposició. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar tan les agressions contra les dones com els que demanen una República Catalana o es barallen en un bar. L’única diferència és que aquesta vegada la justícia està xocant contra milions de dones conscients i mobilitzades i més de dos milions de persones a Catalunya a les que no impressionen ni les seves togues ni els seus rituals. Ara sabem que aquests magistrats només són una “manada” que en protegeix una altra. El cop que ha rebut la credibilitat de la justícia espanyola per la condemna a un grup de delinqüents és gran. Molta gent s’està fent avui una pregunta: ¿aquests dos jutges i aquesta jutgessa, és que no tenen filles o netes?. És del tot indecent i absolutament indignant que en aquest Estat hi hagi uns jutges que tinguin els pebrots de dir que no hi ha violació en l’actitud dels cinc nois de “La Manada” i que, fins i tot, un d’ells consideri que cal emetre un vot particular per deixar constància que ell veu en el vídeo, no una noia indefensa que està sent violada, sinó “jolgorio”. La sentència vessa masclisme per tots els seus porus i ves a saber si en el fons s’explica, també, perquè dels cinc agressors sexuals un era guàrdia civil i un altre militar. Però la crua realitat és que el seu comportament, a part de ser un delicte, va ser fastigós. La sentència dels tres jutges de l’audiència de Navarra també. No és doncs estrany que dos prestigiosos catedràtics de Dret hagin qualificat de ‘ments podrides’ les que han estat capaces d’emetre aquesta sentència. Ho han fet en l’article que podeu llegir tot seguit. 

Una sentència pitjor que el delicte

Per a la víctima de la conducta dels cinc membres de “la manada”, que ha estat qualificada pel Tribunal de Navarra com ‘abús sexual’ i no com ‘violació’, ha d'haver estat molt més dolorosa la conducta dels jutges que la dels que la van agredir.

I ha de haver-ho estat, perquè objectivament, des d'una perspectiva moral ho és, encara que no ho sigui des d'una perspectiva jurídica. Els jutges que van dictar sentència no han comès cap delicte, tot i que sí que han vulnerat l'ordenament jurídic. Però moralment la seva decisió suposa una violació per a la noia molt més dolorosa que la que va patir realment pels integrants de “la manada”. Perquè és impossible que ella entengui que, després de passar el que va passar, la sentència hagi estat la que ha estat.

El "abuso sexual" que diu la sentència, la violació que realment va patir en els Sanfermines, va ser ‘la loteria en negatiu’. Va tenir mala sort. Es va topar amb uns subjectes que la van degradar convertint-la en objecte de les seves fantasies de dominació masculina, en la qual la dominació sexual ocupa un lloc destacat. Però va ser mala sort. Li va tocar perquè li va tocar, com li podia haver tocat a qualsevol altra dona. Com de fet els ha tocat a altres dones abans i malauradament, li seguirà tocant a unes altres.

La sentència d'un Tribunal és una altra cosa. Una sentència no pot ser una loteria. Que una dona es topi amb cinc energúmens és una desgràcia, però que els jutges facin una descripció en els fets provats de la sentència del que no pot ser res més que una violació i a continuació no la qualifiquin jurídicament com a tal, és molt pitjor que una desgràcia. És una destrucció de la confiança en el procés d'administració de justícia.

La conducta dels cinc membres de “la manada” és un indicador que hi ha un percentatge de podridura en la societat espanyola, l'olor emergeix de tant en tant. Però la conducta dels jutges és un indicador que hi ha alguna cosa podrida a l'interior del poder judicial. I això és molt més greu. Perquè amb l'existència de conductes com la dels integrants de “la manada” cal comptar-hi, perquè no se li pot posar fi, encara que calgui fer tot el possible per posar-li. Però amb l'existència de conductes com la dels jutges de Pamplona no solament no cal contar-hi, sinó que hauríem de donar per descomptat que no existeixen.

Només amb ments molt podrides es pot dictar una sentència com la que aquests jutges han dictat. Jurídicament és possible que no se'ls pugui exigir cap responsabilitat de tipus penal. Però moralment la seva conducta és menyspreable. Jo per descomptat aquesta sentència no la respecto. Més encara: em repugna. Si hi ha jutges que entenen que es pot exercir la funció jurisdiccional de la forma en què ells ho han fet, aquest país té un problema molt seriós.

Hi ha vegades en que el remei és pitjor que la malaltia. I això és el que ha passat en aquest cas. La conducta dels membres de “la manada” és constitutiva de delicte. La dels jutges que l'han qualificat, no ho és. Però per la societat espanyola en general, i per les dones i la víctima concreta en aquest cas, la conducta dels jutges és molt més perillosa que la dels agressors.

La inseguretat que genera la sentència és molt superior a la que genera el "abuso sexual", en realitat violació, que es va produir fa uns anys en els Sanfermines. Estadísticament sabem que hi ha un percentatge d'agressions sexuals i de violacions. Hi ha un percentatge d'inseguretat amb què les dones han de comptar. Aquest percentatge es multiplica de manera extraordinària amb sentències com la coneguda dijous.

Montesquieu va definir la llibertat com la sensació que cada un té de la seva pròpia seguretat. Després de la sentència del Tribunal navarrès de dijous, les dones a Espanya no poden no sentir-se menys segures i, per tant, menys lliures.

Per tot això no puc entendre que les quatre associacions de jutges hagin emès un comunicat considerant desproporcionada la reacció social contra la sentència. Els jutges són individualment titulars d'un poder de l'Estat. Són els únics individus que tenen aquesta condició. El corporativisme judicial no és, per tant, semblant als altres corporativismes que puguin existir en la societat. Aquest desgraciat comunicat no fa més que subratllar la gravetat de la decisió judicial. Una vergonya.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Ruth Rubio Marín

Catedràtica de Dret Constitucional Comparat

Article publicat al digital de  eldiario.es  el divendres 27 d’abril del 2018

Traduït de l’original castellà per la Secretaria de l’UCS

Sant Jordi groc

La Diada de Sant Jordi d’enguany ha estat, com cada any, una festa excepcional. Ens hem regalat llibres i roses i hem portat el groc arreu amb els llaços i les roses, tot amb la normalitat, la pau i el somriure que caracteritza el poble català, enyorant als que estan segrestats en presons llunyanes  o a fora de Catalunya en exilis forçats. El groc ha estat notícia també des del diumenge quan, en nom del rei i de la unitat d’Espanya i per protegir la final de Copa, no sabem de quins terrorismes inventats es van suspendre drets constitucionals, ni que fos per unes hores, requisant tot el que era de color groc als soferts afeccionats del Barça, que volien mostrar el seu recolzament als nostres presos polítics. Tots els totalitarismes volen ofegar qualsevol símbol que els recordi la causa del seu enemic. Els governants espanyols ho han fet d’una manera tan matussera i estúpida obligats per l’obstinada necessitat de silenciar el contrari del que passa, que ens han regalat el símbol més universal possible, un color. El groc. Detesten el groc i ens volen separats, doncs tenim clar que celebrem el Sant Jordi tots Junts com un gran poble i engalanats de groc. Els Albiol, Arrimades i Cia. ens volien amargar el dia i no ho van aconseguir, com diu el diputat Albano Dante Fachín en la carta oberta que ha escrit a aquests dos personatges i que podeu llegir tot seguit. Aquesta carta i encara que sembli mentida,  ha enfurismat Enric Juliana que, en un moment de còlera força incomprensible, ha insultat per Twitter Albano Dante Fachín dient-li ‘Com pots ser tant ruc’. És evident que el periodista no s'ha llegit l'article i que n'ha jutjat el contingut només per l'enunciat. Nosaltres hem de continuar el nostre camí: república, llibertat per poder viure dignament i molts Sant Jordi com aquest.

Carta oberta a Albiol i Arrimadas: Sant Jordi serà sempre nostre

Hola Xavier, hola Inés:

Sé que avui deu ser un dia dur per a vosaltres. Ahir a Catalunya es van vendre milions de llibres i això, sense dubte, per a vosaltres és una mala notícia. Quan la teva política es basa en la mentida, la manipulació i en la intolerància que neix de la ignorància, el fet que ahir la gent compri llibres és una amenaça. Sé que avui és un dia dur i de molta feina per a vosaltres perquè haureu de fer hores extres al programa d'Ana Rosa o de Susanna Griso. Res millor per combatre la llum que poden aportar els llibres que la brutícia, la mentida i la manipulació de les clavegueres televisives. Vinga, ànims.

Dit això, però, tinc molt males notícies per a vosaltres: Sant Jordi serà sempre nostre. Mai serà vostre. Esteu fora. Arribats a aquest punt de la carta potser ja esteu preparant la denúncia per delicte d'odi contra mi. Però em reafirmo: esteu fora del nostre Sant Jordi. I quan dic "nostre" no em refereixo a "independentistes", ni a "catalans", ni a "gent d'esquerres". El "nostre" Sant Jordi (el que mai serà vostre) és dels que creiem en la cultura com a eina de creixement de les societats. En aquest "nostre" incloc a un munt de gent que es compra llibres que jo mai llegiria. En aquest "nostre" incloc gent que defensa i pensa coses que jo no compartiria mai. En aquest "nostre" incloc gent de dretes, d'esquerra, de centre, que parla en català, en castellà, que xiula Puigdemont, Ada Colau o a vostès mateixos.

Xavier i Inés: el "nostre" Sant Jordi (on vosaltres no hi cabeu) és el Sant Jordi de gent que, pensi el que pensi, vol reflexionar, vol llegir i vol que les idees corrin lliurement en novel·les, assajos, fotografies, poemes i cançons. El "nostre" Sant Jordi és un punt de trobada on autors i lectors (d'esquerres, de dretes, catalans, madrilenys i japonesos) posen sobre milers de taules milers de visions del món. Diverses, contraposades, enfrontades. El "nostre" Sant Jordi és això. Vosaltres, quan demaneu "no polititzar Sant Jordi" el que esteu demanant és just el contrari. Us molesta que la gent escrigui, que la gent llegeixi i que la gent pensi per si mateixa i es faci preguntes. A vosaltres us agradaria un Sant Jordi on els llibres fossin apolítics, on la gent fos apolítica, on els discursos dels autors fossin apolítics. És a dir: un Sant Jordi que no fos Sant Jordi.

Sabem que els llibres no us agraden. Sabem que sou més de lleis mordasses que de llibres. Sabem que calleu quan es prohibeixen llibres. Sabem que perseguiu periodistes i que us molesta la llibertat d'expressió. I sabem que voldríeu que només us miréssim a vosaltres mentint i manipulant en les televisions de l'IBEX. Sabem que, si fos per vosaltres, a Sant Jordi només hi hauria globus taronges i repartiment de roses. Del color que vosaltres considereu oportú, és clar. Sabem que us agradaria, però això no passarà. Mentre el dia de Sant Jordi es vengui un exemplar d'un filòsof grec d'aquells que voleu foragitar dels estudis secundaris, mentre la gent pugui comprar el llibre que vulgui sense preguntar-vos a vosaltres, Sant Jordi serà un acte polític. Un acte profundament polític en contra d'aquells que voleu una societat callada, uniforme i acrítica. Sant Jordi serà sempre nostre i vosaltres esteu fora. I per molts anys.

Albano-Dante Fachin

Diputat al Parlament

Article publicat a la web FOT-LI POU el dimarts 24 d’abril del 2018       

Cop d’estat

Darrerament polítics, articulistes i tertulians varis utilitzen, crec que un pèl frívolament, les paraules ‘cop d’estat’ per qualificar certes actuacions de persones o institucions. Per alguns el 9N, el 6 i 7-S, l’ 1-O, el 27-O etc. son sengles cops d’estat a Catalunya, perpetrats tan des del Parlament com des del Govern pels ‘exaltats’ independentistes. Potser tots plegats hauríem de protegir aquesta qualificació i reservar-la únicament i exclusiva per aquells fets que realment tots coneixem, per experiències sofertes per nosaltres o els nostres avantpassats, i que han estat veritables cops d’estat, com ho va ser el del 23 de febrer del 1981, protagonitzat per la Guàrdia Civil sota el comandament  del tinent coronel Antonio Tejero. Aprofundint en aquest tema, ara que les mentides judicials del jutge Llarena cada cop es van fent més evidents i  es van girant en contra d’ell, els unionistes  tornen a insistir amb la brama del ‘cop d’estat’ a la Constitució i a l’Estatut que es va produir els dies 6 i 7 de setembre al Parlament. Potser no som conscients de tot el què va passar realment aquells dos dies a la seu de la nostra institució. Si voleu tenir un bon argumentari per desmuntar totes aquestes falòrnies que, dia rere dia, van llençant els espanyolistes, heu de llegir tot seguit l’article que l’escriptor i gestor cultural Oriol Izquierdo va publicar fa uns dies  titulat ‘La tragèdia dels dies 6 i 7 de setembre’, en el que desfà un a un tots els prejudicis que s’han fet sobre la validesa o il·legalitat de les lleis que es van aprovar l’estiu de l’any passat en aquelles dues accidentades sessions parlamentàries.

La tragèdia dels dies 6 i 7 de setembre

Segur que la cançoneta us sona: així que hi dónes peu, els unionistes retreuen els tan gravíssims fets que segons ells van tenir lloc al parlament el 6 i 7 de setembre de l’any passat. Que si s’hi va cometre un cop d’estat, que si es van suprimir la Constitució espanyola i l’Estatut, que si a ells se’ls van conculcar tota mena de drets, que si va ser la demostració indiscutible de la naturalesa antidemocràtica de l’independentisme, que si es va perpetrar la fractura definitiva de la societat en dues meitats, que si tomba i que si gira. Tenen raó, tots aquests que des d’aleshores s’esquincen la roba i es cobreixen el cap de cendra? Va anar així, la cosa? Perquè, què va passar els dies 6 i 7 de setembre al parlament?

Jo ho recordo bé. Va passar que la majoria absoluta independentista integrada per Junts pel Sí i la CUP va sotmetre a votació i debat dues lleis clau, la del referèndum i l’anomenada llei de transitorietat jurídica, mentre les altres forces, fins i tot el que aleshores era Catalunya Sí Que es Pot, hi van posar tots els entrebancs que es van saber imaginar. Va passar que, davant una proposta de discussió política crucial, l’unionisme va respondre amb exercicis de filibusterisme de la pitjor mena. Uns exercicis que ja no han abandonat i que acompanyen de la construcció d’un relat sobre els fets que se n’allunya des del principi. Que hem de denunciar incansablement cada vegada que el repeteixin.

I el repeteixen quan diuen que no es va respectar el reglament. És fals. Les amenaces del govern espanyol sobre aquell ple van dur a modificar el reglament per poder agilitar la tramitació parlamentària dels projectes. Aquelles modificacions, que els mentiders titllen d’irregulars i en què s’emparen per anar reiterant que no se’ls va respectar, van ser després considerades correctes ni més ni menys que pel ‘seu’ Tribunal Constitucional. Però això ja mai no es recorden d’esmentar-ho.

I el repeteixen quan diuen que no se’ls va permetre exposar la seva posició davant els projectes de llei. És fals. Van intervenir gairebé tantes vegades com van voler, gràcies a l’exercici de flexibilitat que va fer la ‘soferta’ presidenta Carme Forcadell per a exasperació dels que esperàvem que la discussió progressés. Una exasperació que va expressar molt educadament Marta Rovira al ple mateix quan els va demanar que deixessin de plantejar qüestions reglamentàries i entressin a debatre el contingut de la llei. Perquè semblava que el volguessin evitar. Vaja, que no ho semblava. Quan amb el ‘reglamentisme’ es pretén substituir la discussió política ja som al cap del carrer.

I el repeteixen també quan afirmen frívolament que amb aquell ple es va cometre un cop d’estat perquè en aprovar totes dues lleis es van anul·lar la Constitució i l’Estatut. Què més hauríem volgut, uns quants i no pas pocs! Però és fals. Precisament la llei de transitorietat va ser la concreció normativa d’allò que se’n va dir el pas de la llei a la llei: l’instrument que garantia que, en el cas que el referèndum evidenciés una majoria favorable a la independència, no se saltaria al buit jurídicament sinó que es transitaria amb seguretat de les normes anteriors a les noves normes. I, repetim-ho, només en el cas que el referèndum fos favorable a la independència.

Però això deu semblar un matís menyspreable als representants polítics de l’unionisme, que no es cansen de repetir que els dies 6 i 7 de setembre la Constitució i l’Estatut van ser derogats. I torna-hi. És fals. I a més ho diuen com si això hagués estat un caprici de quatre eixelebrats. Però no. Les lleis que es van aprovar aquells dos dies van obtenir la majoria absoluta dels vots dels parlamentaris escollits en sufragi universal el setembre del 2015. Elegits justament amb un programa electoral que prometia que farien el que van fer. És a dir que tenien tota la legitimitat per fer-ho. Que no van enganyar ningú. Que allò no va ser fruit d’obscurs contubernis amb nocturnitat i malícia per transgredir els marcs legals establerts, per més que uns patètics números de la guàrdia civil disfressats de Montalbano —i que en Pau Vidal em perdoni una comparació tan desafortunada— i el prevaricador jutge Llarena es vulguin entestar ara a provar-ho.

Arribats a aquest punt no defugiré l’únic argument d’alguns unionistes que a mi em sembla digne de ser tingut en compte: n’hi havia d’haver prou només amb una majoria absoluta per votar dues lleis com aquelles, o hauria calgut que fossin aprovades amb una majoria reforçada? L’analogia és forta: si per modificar l’Estatut cal una majoria de dos terços… Però aleshores hem de recordar que el camí que ens va dur fins allà, i que després ens ha dut fins on som ara, no l’hem triat nosaltres, sinó que ens ha estat imposat com l’únic possible davant la negativa absoluta al diàleg per part de les institucions de l’estat i la pràctica insultantment obstruccionista dels qui, com les forces polítiques unionistes, en són col·laboradors necessaris. La unilateralitat no ha estat una opció, sinó l’única sortida digna, obligada a conseqüència de la reiterada negativa a tot.

I aquí és on som. La tragèdia que, aquesta sí, es va viure els dies 6 i 7 de setembre és que, a les propostes de diàleg i de discussió de projectes polítics dels uns, els altres només hi oposaven la llei de la força, la demagògia i el menyspreu, els escarafalls més histriònics. I això no ha deixat de ser així del 21 de desembre ençà, almenys fins a la setmana passada, cada vegada que el parlament s’ha reunit.

Oriol Izquierdo

Llicenciat en Filosofia i Lletres

Article publicat al digital VilaWeb el diumenge 1 d’abril del 2018

La mamella catalana

Espanya està muntada d’una manera que si la gran mamella catalana s’estronca els espanyols ho passaran molt malament. Ho saben a Madrid, que des de fa més de 300 anys s'hi han estat alletant, que l'han espremuda per treure-li tota la llet possible i per això cada dia escoltem parlar de la “unidad de España” o que “España no la pueden romper estos catalanes”. Aquestes i d’altres frases per l’estil amaguen darrera seu només un objectiu: els espanyols no volen deixar anar la ‘teta’ catalana i faran el que sigui per tenir-la ben agafada, encara que el preu sigui desacreditar-se democràticament davant de mig món. La darreres actuacions policials, judicials i polítiques van en aquesta única direcció. No es veritat que ens estimin, ni que ens vulguin al seu costat, més aviat al contrari ens odien i ens voldrien ben lluny, però ‘la pela és la pela’ i ens volen per exprimir la mamella dels ‘calers’. Ho han reconegut economistes espanyols dient que  "España no podría sobrevivir en el euro sin Cataluña". Saben que si Catalunya se’n va, Espanya no serà un país viable, econòmicament parlant. I com que veuen en perill continuar alletant-se amb la mamella quadribarrada afegeixen que "los catalanes tienen que liderar España, no salir de ella. Una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a Cataluña de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña". Però la mamella catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s'hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients. Finalment la teta catalana s'ha vist les orelles i no està disposada a continuar sent la font d'aliment d'aquells que durant tant de temps l'han maltractada, l'han insultada i l'han vexada. Val la pena llegir l’article del sociòleg Duran Pich, que ha volgut titular amb el mateix apel·latiu de l’obra de Quim Monzó ‘El perquè de tot plegat’, i on l’autor raona, amb xifres concretes, els motius reals que té Espanya per impedir el desmembrament de l’estat, si no vol quedar a la intempèrie abocada com Grècia al rescat bancari i a la seva ruïna econòmica.

El perquè de tot plegat

Hi ha moltes raons per explicar per què dos milions llargs de ciutadans catalans s'han donat de baixa administrativament de l'Estat Espanyol. No insistirem en això, ja que l'abundància de motius fa innecessari tractar de seguir indagant.

Però, ¿quina és la raó essencial per la qual els membres de les classes extractives de l'Estat tinguin una obsessió gairebé malaltissa amb la "unidad de Espanya "? A què es deu aquesta barreja de patriotisme canós (que porta a un seguit de ministres a entonar himnes legionaris) amb altisonants declaracions autoproclamant un "Estado de Derecho"? Tot això sona a " Living Theatre ", quan Judith Malina i Julian Beck, en els anys seixanta del segle passat, saltaven de l'escenari a la platea i acorralaven a uns burgesos espantats.

Apartem les bambolines i els focs d'artifici. L'única cosa que els importa és la possibilitat que se'ls s'ensorri el ‘tinglado’. ("Look for the money, guy ").

En termes econòmics, les relacions entre Catalunya i l'Estat Espanyol són relacions asimètriques, descompensades. Ningú discuteix això. Les diferències són de matís. La dada concisa i acceptada és que per cada euro que els catalans (ciutadans, empreses i institucions) paguem al fisc (la Hisenda de l'Estat), ens queden només 60 o 65 cèntims, i amb això no cobrim les nostres necessitats. Que després ens "prestin" 20 cèntims a través del FLA i ens cobrin interessos per això, és un retorn als acudits d'Otto i Fritz, que feien les delícies dels nens de la postguerra.

Quan es cita el "sistema de finançament" com un model fiscal, es diu una sobirana estupidesa. Finançar és prestar o dotar diners perquè algú faci una activitat. Catalunya no necessita cap sistema de finançament; amb els recursos que genera té més que suficient per a escometre la despesa pública corrent i invertir en el necessari.

Però en aquest cas, l'asimetria desapareixeria i amb ella també desapareixerien les raons que la determinen.

Vegem algunes xifres.

El Consell General d'Economistes d'Espanya, que compta amb totes les benediccions de l'Estat, ha publicat recentment un informe amb el títol ‘Riscos i incerteses de futur de l'economia espanyola’. Els seus autors són Antonio Pulido i Julián Pérez, essent el primer catedràtic emèrit d'Econometria i director de Ceprede (Centre de Predicció Econòmica) i el segon director del departament d'Economia Aplicada de la Facultat d'Econòmiques de l'Autònoma de Madrid. Pulido San Román és un pota negra de les prediccions econòmiques, al qual se li reconeix un gran rigor en l'anàlisi de dades.

L'informe és molt ampli i maneja moltes variables de diferent naturalesa. Ens centrarem únicament en l'apartat que es dedica a "què passaria si Catalunya prengués com a referència el denominat “cupo basco", que suposa administrar els propis recursos impositius i contribuir únicament amb una quota, a unes suposades ‘despeses generals’ de l' Estat ".

Els autors interpreten que el Dèficit Fiscal de Catalunya (el que paga enfront del que rep) és aproximadament el 5% del seu PIB (el 5% de 210.000 milions d'euros, és a dir uns 10.500 milions d'euros). És una interpretació a la baixa (probablement deguda al mètode de càlcul considerat  ─el de benefici─  que té escassa racionalitat pel seu caràcter subjectiu i discrecional), enfront de la banda del 6,5 al 8,7% que és la xifra estimada en la majoria dels estudis realitzats per diferents grups d'acadèmics, prenent com a base el mètode del flux monetari (tant entra, tant surt).

Deixem-ho estar en la hipòtesi menys favorable per als interessos catalans: només 10.500 milions d'euros. Però si aquests diners es queden a les nostres arques i no en les de l'Estat, a aquest últim li falta exactament la mateixa xifra i no pot continuar amb el seu sistema actual de repartiment. Perquè d'això es tracta: no és un sistema de finançament, sinó un sistema de redistribució.

¿Què passaria doncs en aquest escenari, que és el que gaudeixen actualment Euskadi i Navarra? Molt senzill, canviaria substancialment el quadre macroeconòmic català: el PIB creixeria un 5,2%, amb un impacte directe en la creació d'ocupació (200.000) i en lloc de tenir un Dèficit Fiscal tindríem un Superàvit, superàvit que permetria reduir el Deute de la Generalitat, aplicar una política d'inversions en infraestructures i millorar l'eficiència i eficàcia de la gestió corrent.

La part negativa, segons els autors, és que la resta de comunitats autònomes sortirien perjudicades, especialment Madrid, Canàries i Extremadura. I és que, com diria un castís, no hi ha més cera que la que crema: tant entra, tant surt.

Com era inevitable i fins i tot acceptant la força poderosa dels fets, Pulido i Pérez assenyalen cap al final els possibles costos deguts a la caiguda de les exportacions de Catalunya a l'Estat Espanyol. És a dir, introdueixen el saldo comercial en el seu estudi. L'introdueixen amb fòrceps, perquè ells saben millor que ningú (informes de Ceprede) que el pes de les exportacions catalanes a l'Estat ha anat caient progressivament. A part que, barrejar el tema comercial amb el fiscal, és un parany per aficionats,  ja que el comerç és un pacte lliure entre venedor i comprador, que tracten de maximitzar la seva satisfacció (ningú compra per amor sinó per interès), i el saldo fiscal (positiu o negatiu) és fruit d'una decisió política imposada arbitràriament per una de les parts.

Els autors, per pal·liar els efectes del seu diagnòstic de base, presenten els principals fluxos de mercaderies de l'economia catalana (en milions d'euros), segons Ceprede (novembre 2017).

El principal client de Catalunya és la mateixa Catalunya, que compra per valor de 31.400 milions d'euros de la seva producció. Després ve França, amb 10.460, Aragó amb 9.709, Alemanya, amb 7.736 i Itàlia, amb 5.932.

Com importador, el principal proveïdor de Catalunya és Alemanya, amb 14.567.000 milions, seguida de la Xina, amb 7.445, França, amb 7.272, Itàlia, amb 6.337 i Andalusia, amb 4.253.

La seva conclusió (original i innovadora) és que les comunitats de l'Estat tindrien menys capacitat de compra en el nou escenari, no per raons ideològiques (el famós boicot ) sinó perquè quedarien més empobrides i això afectaria les vendes catalanes.

Acceptant aquest plantejament, el que no expliquen és justament el procés de substitució que s'ha donat en les exportacions catalanes en els darrers vint anys, pel que el mercat domèstic espanyol ha perdut pes de mica en mica en favor del mercat exterior. El 1995, les vendes al mercat exterior representaven el 36,5% del total; el 2015 van representar el 62,3%. Per contra, les vendes al mercat espanyol representaven en la primera data el 63,5% i en el 2015 van representar només el 37,7%. Aquest canvi no és conjuntural, sinó estructural. Si extrapolem a mig termini, les vendes al mercat espanyol poden arribar a ser gairebé residuals.

Finalment, des de l'òptica de la demanda, el mercat català continua essent un mercat molt important per a les empreses de l'Estat, un mercat que en el nou escenari augmentaria la seva capacitat de compra, fet que redundaria en major benefici també per als seus proveïdors espanyols.

No ens enganyem, el sistema foral no s'aplica a Catalunya perquè deixaria un retrat en blanc i negre d'un Estat decadent, que ha institucionalitzat la subvenció com a forma de vida, tant per a les macroempreses lligades a les decisions del BOE, com per a les classes passives properes al pessebre del poder.

La política de redistribució no ha servit per res. S'ha gastat de forma supèrflua (pa i circ) i s'ha invertit amb criteris ideològics (la xarxa de l'AVE com a símptoma de la seva megalomania) i no amb criteris econòmics.

El relat inventat sobre la ‘rebel·lió, sedició, organització criminal’  i altres perles pel que fa al posicionament del poble català, tracta d’amagar la fragilitat política i econòmica d'un Estat que fa aigües per tot arreu. Això de la “unidad de España" és la seva última coartada.

Fins quan?

Alfons Duran Pich

Llicenciat en Sociologia i Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el dijous 12 d’abril del 2018

La darrera portada (2)

Després de l’entrada publicada al nostre Blog dissabte passat, sobre la desaparició momentània del ‘Diari de Sabadell’, ens ha semblat adient fer-hi uns afegits aclaridors, tot mantenint els dos missatges bàsics:

1. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat vol aprofitar per recordar, en un breu resum, la història del diari que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

2. Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou ‘DIARI DE SABADELL’, obert a una ciutat que necessita disposar de mitjans amb esperit crític i constructiu des de la llibertat i el respecte.

Segur que, per les presses de publicar l’article, en parlar dels periodistes que han escrit al diari, no vam fer prou justícia a figures i noms de col·laboradors que involuntàriament ens vàrem deixar al tinter. És els cas dels periodistes de l’actual plantilla i també de Josep Ache, Antonio Santamaria i Víctor Colomer, que van ser acomiadats fa pocs anys, al començament de la reestructuració del diari. Igualment un record pels col·laboradors periòdics en temes culturals com Pere Roca i Garriga i  Joan Ripoll. També pels columnistes com Joan Brunet i Joan Saumoy o aportadors eventuals com Jordi Serrano, Manel Larrosa, Manel Cunill i molts d’altres periodistes i escriptors, que segur que encara ens deixem i que farien aquesta llista molt llarga, cadascun d’ells amb les seves pròpies idees i línies de pensament i que, donada la llarga trajectòria del diari, per força s’han tingut d’adaptar als diferents moments històrics, polítics i socials que ha viscut la ciutat.

I pel nostre comentari en relació a la línia editorial mantinguda pel diari durant molts anys, valgui com a justificació el darrer article de Ramon Rodríguez Zorrilla, director des del 1977 fins el 2013, qui va tenir càrrecs de responsabilitat al “Frente de Juventudes” als anys 60, i que amb el títol ‘Tots som catalans’ http://www.diaridesabadell.com/tots-som-catalans/, fou publicat en forma de carta el 10 de novembre de l’any passat i on semblava beneir, de fet, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució tot just aprovat. Després de la seva lectura que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Les nostres són de molta tristesa i ràbia per tota la repressió que va endegar el “Senado Español”, envers un procés pacífic i democràtic, legitimat per els resultats de les eleccions del 2013 i del 2015, amb mandats democràtics ben clars per el procés d’ independència de Catalunya,  com a resposta i en defensa de la nostra dignitat, després de la ignominiosa sentència del Tribunal Constitucional, veritable ‘cop d’estat’ contra la Constitució i l’Estatut, aprovat en referèndum, però sobretot legitimat, en la nostra opinió, pels resultats de les darreres eleccions del 21-D, ja amb presos i exiliats polítics, a qui el mateix M punto Rajoy va desafiar a que s’hi presentessin com a candidats, i perseguir-los després judicialment, al no obtenir el defensors del 155 la victòria que ell mateix havia previst.

Per acabar i com a homenatge a tothom que va fer possible una capçalera que ens enorgulleix  com la del ‘Diari de Sabadell’ , recomanem la lectura del darrer article de Josep Mercadé Mateu, director des del 2013 fins el seu tancament el 31 de març d’enguany. http://www.diaridesabadell.com/la-redaccio-sha-quedat-buida/

Volem finalment reiterar el nostre agraïment i millors desitjos al grup ‘NOVAPRESS EDICIONS’ i als nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, per aconseguir que els sabadellencs puguem tornar a veure el proper 10 d'abril, amb un nou equip, el nou rotatiu a tots els quioscs de la nostra ciutat.

Associació Sabadell Memorial

Unió Catalanista de Sabadell

Parlem dels CDR’s

Quan es va percebre que el referèndum de l’1-O seria un segur torcebraç al Rajoy, que no restaria indiferent a la seva execució, grups de ciutadans van autoorganitzar-se per tal de defensar els col·legis electorals i en cadascun d’ells es va formar el propi CDR (Comitè de Defensa del Referèndum), amb gent de tota procedència, edat, tipus i pensament polític, però sobre tot amb gent de ‘bona fe’. Un cop fet el referèndum, els CDR’s en lloc de desfer-se, en haver acabat la seva funció, algun partit va veure-hi una llavor per aprofitar aquest sistema d’autogestió i solidaritat,  i transformar-los en un nou CDR (Comitè de Defensa de la República). Aquest nou fenomen polític, sense caps visibles, sense jerarquies ni lideratges, han anat creixent a tots els barris, pobles i ciutats, arribant fins a formar CDR’s en clubs de futbol, clubs de petanca o llars de jubilats. Ara s’està veient que el problema que es planteja dins d’aquests moviments, en principi pacífics, és la infiltració de gent extremista, anti-sistema i demès fauna violenta, que perjudica les seves accions i presenta el procés independentista, segons els defensors del 155, com a “kale borroka”. Aquest relat no li convé ni al procés ni als presos/exiliats, ja que podria servir per fer un relat retroactiu dels fets de l’1-O i presentar-los com a actes violents i penalitzar-los amb el delicte de rebel·lió que fins ara no es detecta per enlloc. Això afegiria un nou ‘error’ als que descriu l’enginyer Pep Centelles en el seu article titulat “1-O, La ‘Primera Pedra’ de la República”, on explica la doble equivocació que van cometre les forces sobiranistes en valorar com actuaria el Rajoy davant el desafiament de l’1-O i que, segons l’autor de l’article, fou l’inici o ‘primera pedra’ de la fundació de la República.

1-O, La “Primera Pedra” de la República

El primer error

Com tots els col·lectius humans les forces sobiranistes hem comés errors en la lluita pel dret a l’autodeterminació. En la meva opinió, el primer i principal error ha sigut pensar que l’Estat espanyol era ja un estat democràtic. Fins i tot els més pessimistes pensaven que amb 40 anys el ‘Reino de España’ havia assumit un mínim de cultura democràtica que permetria, si més no, la negociació.

Ara hem aprés que l’Estat espanyol es passa la democràcia pel forro. Entre altres coses veiem com un jutge decideix descaradament qui pot ser elegit o no President de la Generalitat.

El PSOE i el PSC, que podien semblar més demòcrates, s’apunten a la fal·làcia de que el referèndum genera divisió i conflicte. El cinisme és vergonyant quan amb la fe del convers parlen de divisió dins de les famílies. Tot el contrari, el referèndum és la fórmula més adient per a resoldre aquest tipus de conflicte. Ho vam veure a Escòcia. Ni que tant sols es tractés d’un referèndum consultiu, per atraure la simpatia dels votants la campanya unionista generaria missatges d’amistat i bon rotllo, faria ofertes de garantir drets, mostraria voluntat d’entendre’s, etc. Després, el SÍ i el NO tindrien probabilitats equilibrades de guanyar. El referèndum pactat no divideix, sinó que rebaixa el conflicte i uneix.

El segon error

Aparellat a l’error de pensar que l’Estat espanyol era un estat democràtic hi ha l’error de pensar que l’Estat volia resoldre el conflicte. Error d’ingenuïtat.

Ara, amb sorpresa, constatem que aquest Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte. Ara constatem que l’Estat espanyol és un estat segrestat per una elit extractiva fortament arrelada al franquisme i al militarisme. De fet, aquesta elit viu del conflicte. Se sent còmode en el conflicte i somia amb un conflicte violent. Per això es posa tant nerviosa amb el pacifisme. Per això li cal inventar-se la violència (tumultuosa). A hores d’ara ningú dubta que en Rajoy està on està gràcies al conflicte amb Catalunya. El PP guanya vots massacrant ‘indepes’ catalans. I, per tal de no ser superat per ‘Ciudadanos’, com més mala llet posi en aquesta tasca, millor. De fet, segueixen el model cínic de maltractador masclista (“qué esperaban del estado, Rajoy dixit, me obligas a pegarte”). L’espiral de competició entre PP i C’s, amb un PSOE curt de gambals que fa d’espectador estúpid, ens portarà molta repressió.

Ara que ja han comprovat que tenen els ‘mèdia’ domesticats i que, llevat d’honorabilíssimes excepcions, la ‘progressia’ intel·lectual espanyola manté la boca callada, rebrem hòsties per totes bandes i de tots els poders de l’estat. Les més sàdiques les del poder judicial. Ho estem comprovant.

S’havia de fer

Hem comés un doble error amb forta càrrega d’ingenuïtat, però s’havia de fer. No podíem anar aguantant una degradació progressiva, una presa de pèl creixent. La sentència del Constitucional de 2010 va ser el trencament explícit dels pactes de 1978. No podíem ser granotes bullides, com aquelles que moren de felicitat perquè no s’adonen que la temperatura de la bassa va pujant a poc a poc. Ho havíem de fer, i ho hem fet. No ho hem guanyat tot, però hem avançat molt. Si mirem enrere, veure’m que la ciutadania ha fet molt camí i que cal continuar. Ho podem fer.

L’1 d’Octubre és la primera pedra

Res és gratis i menys la llibertat. Les eleccions del 21-D varen ser un gran èxit, però el 1er. d’Octubre va ser la primera pedra de la República.

La metàfora és clara:

• Quan es vol construir un edifici, primer es fa un projecte. El projecte ha d’estar carregat de somnis. Ha de ser un projecte engrescador. Un projecte il·lusionant. Ja ho deia Saint-Exupéry, “si vols construir un vaixell, no comencis per fer buscar fusta, tallar taulons o distribuir el treball; primer has d'evocar en el poble l'anhel de la mar lliure i ample”. Ningú ens va enganyar, en tot cas ens vàrem deixar il·lusionar. No hi ha ni traïdors, ni covards. Hi ha la realitat que s’imposa. Jo mateix vaig dedicar energies a engrescar gent amb els meus posts 
(https://ciutatvellaperlaindependencia.wordpress.com/2017/12/16/del-155-en-farem-el-55-per-cent/).

• Una volta es té fet el projecte es posa la primera pedra. L’1 d’Octubre dos milions de persones vàrem posar la primera pedra (i vàrem rebre la primera hòstia) i això no té marxa enrere.

• Després ve la feina dura de construir. Fonaments, estructures, reajustaments. El terreny resulta més complicat del que s’havia suposat. De cert que haurem de canviar de “model constructiu”. Ja hem après que amb un 47% la via unilateral no funciona. Ara sabem què és un estat, i sabem com és l’Estat espanyol.  Canviar de “model constructiu” no es fa amb quatre dies. És el que estem fent aquests dies i encara pot durar alguna setmana més.

Durant la construcció sorgeixen problemes i contratemps. A voltes s’ha de desmuntar alguna paret o reajustar una biga. Però qui ha viscut la llibertat té més forces per viure, més forces per construir. L’energia i la capacitat hi són, només ens cal una bona direcció d’obra. Ens cal un bon lideratge. Està a les nostres mans escollir-lo bé.

INDESINENTER: Sense aturar-se. Incessantment.

Pep Centelles i Portella

Enginyer industrial
Màster en Economia Urbana

Publicat al Blog de l’autor el dimarts 13 de març del 2018