“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021

 

Fora mascaretes !!

Els habitants d’aquest planeta anomenat Terra hem conegut en ple segle XXI allò que els mateixos habitants del segle XIV varen conèixer com ‘la Pesta Negra’, és a dir una pandèmia global que ha afectat tothom. Després de pràcticament un any, avui encara no estem a prop de poder treure’ns les mascaretes i de veure la cara dels nostres interlocutors en tota la seva extensió. Això fa que moltes actituds i gestos quedin dissimulats darrere la mascareta i no es pugui copsar la certesa o la falsedat de les  paraules que discursegen algunes persones.

Darrerament, però sembla que les mascaretes, o potser millor dir les ‘caretes’, van caient i mostren el veritable rostre dels polítics que ens manen des del centre d’Espanya. Ens havien dit que volien un ‘diàleg’ i el que en realitat volen és una rendició incondicional. Des de la Moncloa ens volen presentar a Pedro Sánchez com el president espanyol més compromès de la història en l’aposta pel diàleg amb Catalunya i la Fiscalia (de qui depèn?) ha presentat el recurs perquè es retirés el tercer grau als presos polítics. L’endemà que el jutge revoqués el tercer grau dels presos independentistes de Lledoners, Dolors Bassa s’ha mostrat “decebuda i enganyada” pel govern espanyol. L’episodi del Parlament Europeu, amb l’aixecament de la immunitat dels tres parlamentaris catalans, és especialment rellevant: ¿com casa voler desjudicialitzar el conflicte i deixar els eurodiputats de Junts en mans del Suprem? ¿Com lliga dir que es vol passar pàgina amb el fet de fer tot el possible per evitar que els presos tastin, ni que sigui temporalment, una llibertat que se’ls ha privat des del 2017?

En tots aquests anys l’estat espanyol no ha fet res per seduir els catalans. Espanya fa segles que es comporta de manera absolutament dèspota amb Catalunya, però no ens pot aniquilar perquè necessita els nostres diners i  el nostre treball per a sobreviure i seguir fent veure que és un estat poderós. El seu diàleg només ha estat un monòleg traduït en cops de porra i més repressió. El  3 d’octubre del 2017, amb el discurs del Felip, va quedar clar que de l’Estat no es podrà esperar mai el reconeixement de la sobirania de Catalunya, per tant sembla que l’estratègia dels unionistes consisteix a dividir els sobiranistes catalans i pot semblar que assoleixen aquest objectiu amb l’ajut dels tribunals. Però tan sols és un miratge i la realitat els va rebotant a la cara amb les sentències que des d’Europa es dicten a favor dels polítics exiliats. Com ha manifestat recentment, Thomas Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford (EUA): “Espanya encara arrossega un problema històric, no s’ha desfet de la seva visió castellana de fer guerra amb mitjans aparentment polítics”.

Això vol dir que els catalans no defallirem en el nostre objectiu d’aconseguir l’alliberament de Catalunya i que el nou Govern maldarà per dedicar totes les seves energies a recosir complicitats i a aparcar els retrets. Per posar un toc d’humor en aquests dies de foscúria política, res millor que llegir l’article que, sota el títol de ‘Finis Cataloniae’, ha publicat el periodista, Joan Rovira, on descriu la situació que, a parer seu, està provocant que Espanya es cregui erròniament que Catalunya està amortitzada i que aquestes darreres eleccions han sentenciat la fi de l’independentisme. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

‘Finis Cataloniae’

Ja no es porta això de posar títols en llatí, i potser no impressiona tant com el febrer del 1939, en aquell inoblidable article de Carles Sentís on celebrava ple de joia la defunció de la Catalunya republicana i el renaixement de “l’autèntica” Catalunya. La real, que sempre queda bé, i que acostuma a coincidir amb “la reial” i “l’espanyola”, que és com Déu mana. La solemnitat del llatí fa que et vinguin ganes de buscar el primer picapedrer de guàrdia i demanar-li que agafi una llosa de pedra i escrigui amb tipografia immortal (una Trajan, per exemple) aquesta sentència dels déus. Com si hagués estat dictada des del cim del mont Sinaí. Finis Cataloniae, la fi de Catalunya. Poca broma. Se’t posen els carquinyolis per corbata.

Estem condemnats (i condemnades). Han tingut tanta paciència amb nosaltres, tanta, durant tants segles, però són tan bons, tant, que no ens bombardegen amb bales de canó sinó amb un missatge “por tierra, mar y aire”, que és com s’envien els missatges apocalíptics. Amb aquell to, “militar, por supuesto”, que tant agrada a les Espanyes.

Catalunya està acabada. Li espera una decadència que riu-te’n tu d’Albània o Corea del Nord. Ja no ens diuen que deixarem de ser europeus, perquè després del cas d’Escòcia (que ha aconseguit no ser independent i no ser europea) millor no remenar segons quins temes. Simplement ens diuen que ens morirem de gana, que acabarem conreant calçots i picant pedra per fer-ne pans, com fèiem abans de tenir la immensa sort de ser admesos a l’imperi madrileny. El 14-F la vam cagar. No vam votar el que tocava. Hem tingut tres anys i mig per fer-nos perdonar el 2017 i aquí estem, insistint en el nostre suïcidi col·lectiu.

I per acabar-ho d’adobar, i en això sí que tenen raó, fem el ridícul amb la SEAT-VW: una rebequeria infantil, ui, no, si hi va el monarca espanyol, el govern català prefereix amagar-se sota les pedres. Quina gran oportunitat perduda, mentre fan els seus tripijocs de partit, la mar d’entretinguts amb les seves joguines i discursos. I van i li regalen a Felip VI el titular més trampós: el mateix rei que trucava les empreses perquè marxessin de Catalunya (qui és el ruc que mata la gallina dels ous d’or?), ara es presenta com el rei que lluita per atraure inversions i crear feina. Amb la pasta que hi posarà l’Estat, de la qual encara no n’hem parlat, però un bon titular no té preu.

Atenció, espòiler: està en marxa una nova estratègia. Infinitament més intel·ligent i perillosa que els “piolins” i la repressió, tot i que evidentment tot està relacionat: o passes pel tub a les bones, quan ja estiguis per rendir-te, o t’obrim el cap o t’arruïnem la vida.

Catalans (i catalanes) només us espera la decadència, la ruïna, la misèria, si seguiu per aquest camí. Us carregareu Catalunya abans que sigui independent! Abans enfonsarem Catalunya que deixar-la marxar, però a sobre us en donarem la culpa a vosaltres. És el missatge de l’Espanya disposada a guanyar, activant tots els seus tentacles (econòmics, polítics i mediàtics) a Catalunya. Frustrada pel fracàs espectacular de l’operació Illa.

La fi del món, cada dia. La fi de Catalunya. Acuradament planificat i coordinat. No és una improvisació. Hi ha neurones al darrere. Tota guerra es planteja sobre el mateix: mira, val més que et rendeixis a la primera, perquè si no encara hi sortiràs perdent molt més. Traduït: por, por de la bona, a veure si et tremolen les cames, et cagues a les calces, obres les portes de la muralla i t’agenolles i dones gràcies per continuar amb vida.

Com deia Sun Tzu, al seu Art de la Guerra, la millor victòria és la que s’aconsegueix sense combatre una batalla. Aquesta subtilesa exquisida, però, no està a l’abast de l’estil madrileny i espanyol de palo y tentetieso.

Tenim un problema: un relat tòxic, ben plantejat, potent. Perillosíssim. L’antídot no és aplaudir insensatament una política independentista que no té altre melic que ella mateixa, els indults, les amnisties fantasioses, les escorrialles de l’autonomia i el repartiment de parcel·letes de poder. Il·lusos: no hi ha altra oferta que la rendició incondicional, amb Sánchez o el Cid Campeador.

L’antídot és recordar que aquest és un país capat. I treure’n conclusions dures i realistes. Pot sonar una mica bèstia, en soc conscient, però la por funciona aquí fabulosament, ho enfanga tot. És el gran parany, creure’ns que amb Espanya estarem millor, com si en tants segles no haguéssim après res. Com si no haguéssim perdut res. El Finis Cataloniae són ells (i elles). I tenen una oportunitat històrica per aconseguir-ho.

Joan Rovira

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dilluns 08 de març del 2021

 

Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat “El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)

El règim del 81

Aquesta setmana es compleixen 40 anys del frustrat cop d’estat del tinent coronel Tejero, entrant pistola en mà al Congrés de Diputats, fent amagar darrere els seus escons amb trets a l’aire a ses senyories, excepte tres valents (Suarez, Carrillo i Gutiérrez Mellado), que van fer front als guàrdies civils armats. Al govern espanyol li ha semblat adient ‘celebrar’ aquest esdeveniment amb un acte a Madrid, seguit d’un tiberi amb els assistents. La celebració ha tingut lloc sense el principal protagonista, el rei emèrit Joan Carles de Borbó, fugit als Emirats Àrabs Units i en espera de la sort de les investigacions judicials sobre una suma d'escàndols que l'esquitxen de ple. Una absència convertida en la principal contradicció de l'acte, ja que bona part de la legitimitat de la monarquia instaurada el 1975 s'ha forjat a partir de l'actuació de l'aleshores rei davant l'intent colpista. L'altra gran absència de l'acte l'ha protagonitzat el gruix de les forces sobiranistes (ERC, Junts, CUP, BNG, PNB i Bildu), fent palesa la seva esmena a la totalitat pel gir ‘autoritari’ produït a l'estat.

Sembla evident que a hores d’ara no se sap, prou ni bé, el què va passar de veritat aquell fatídic 23 de febrer del 1981, però sí que coneixem prou bé, sobretot els catalans, quines conseqüències van tenir aquells fets. El cop de timó que va sofrir l’anomenada Transició va ser terrible, ja que una part dels poders fàctics de l’Estat van considerar que la Transició havia arribat massa lluny, o que hi havia el risc que hi arribés, i per això es van posar d’acord per tancar-la o, millor dit, per fer-la anar enrere. Sobretot en allò que més els inquietava: l’evolució de l’estat de les autonomies.

De fet allò que moltes vegades hom anomena ‘règim del 78’, potser l’hauríem d’anomenar ‘règim del 81’, és a dir el que va quedar establert els dies posteriors al 23-F, amb la convocatòria per part del rei dels principals partits espanyols, però excloent-hi els bascos i els catalans, amb la posterior promulgació de la LOAPA. El règim que s’estableix a partir d’aquell dia és una democràcia convencional, però amb tres temes intocables: la monarquia, la unitat d’Espanya tal com l’entenen des de Madrid i la no revisió del franquisme que es podrà mantenir dins de les estructures de l’Estat, com ho estem veient ara en l’àmbit militar, judicial i polític amb l’aparició de Vox.

Està clar per molta gent que l’acte de dimarts ha estat un intent de blanquejar la figura del rei emèrit fugat als Emirats Àrabs per part del seu fill Felip VI. El cap de l’Estat s’ha referit al seu pare, per a defensar el seu paper aquell dia dient: “Va assumir la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució”. Resulta curiós el fet que hagi esperat fins ara per mencionar el seu progenitor, quan havia tingut ocasió de fer-ho molt abans, per exemple en el seu discurs a l’inici de la pandèmia, on va aprofitar per anunciar que havia renunciat a l’herència del seu pare, o tampoc va mencionar per res a Joan Carles en el seu discurs de Nadal. El catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pèrez Royo, fa una crítica molt encertada d’aquest homenatge al rei emèrit, en el seu article titulat ‘Un homenatge vergonyós’, on opina que el millor homenatge que podria fer l’actual govern espanyol, seria desclassificar els documents secrets del cop d’estat del 23-F, i no ho ha fet encara excusant-se en una llei franquista que no s’ha arribat a reformar mai. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Un homenatge vergonyós

Mentre els partits que han gestionat el sistema polític que va tenir el seu origen en la Transició, PSOE i PP, no estiguin disposats a reformar la llei de secrets oficials de 1968 i permetre que es tingui accés a tota la documentació relativa al 23F, celebrar actes com el que ha tingut lloc aquest dimarts passat resulta contraproduent.

La monarquia espanyola té un problema de credibilitat difícil d’amagar. L'origen del problema rau en l'executòria del rei Joan Carles durant el seu regnat. La credibilitat de la institució no ha estat assaltada des de fora, sinó que ha estat torpedinada des de dins. Ha estat la mateixa Casa Reial, amb Felip VI al capdavant de la mateixa, que va emetre un comunicat el dia que va entrar en vigor el primer decret d'estat d'alarma, en el qual va aixecar sospites sobre la conducta del seu pare. Ningú a Espanya ha posat en qüestió l'honorabilitat del senyor Joan Carles amb la intensitat amb què ho ha fet el seu fill. El comunicat de la Casa Reial sobre les operacions financeres del rei emèrit és l'equivalent a l'anunci de la posada en venda de Gènova 13 per part de Pablo Casado. És la confessió d'una trajectòria marcada per la corrupció.

Fins al moment, el 23F havia quedat fora de qualsevol mena de sospita sobre la conducta en el mateix del rei Joan Carles I de Borbó. S'havia publicat algun llibre o uns quants articles, en els quals es posava en dubte que la conducta del rei aquell dia fos tan immaculada com se l'havia presentat a l'opinió pública tant espanyola com internacional. Però la figura del rei Joan Carles pel que fa al cop d'Estat es mantenia en aquest punt pràcticament incòlume.

Des de la celebració del quaranta aniversari del 23F de la forma en què s'ha produït al Congrés dels Diputats, ja no podrà seguir essent així. Ningú amb rellevància en el país havia considerat que la conducta del Rei Joan Carles I respecte al cop d'Estat del 23F de 1981 era matèria susceptible de ser sotmesa a investigació. No hi havia res a investigar. Em temo que no serà així d'ara endavant.

Desconec de qui ha estat la idea de la celebració de l'acte. I de fer-ho amb el format amb què s'ha realitzat. Formalment ha estat un acte de celebració del triomf de la democràcia sobre el cop d'Estat. Materialment ha estat un homenatge vergonyós al senyor Juan Carlos per la seva intervenció en aquest dia.

¿No se li ha acudit a ningú que, amb una celebració com la que s'ha fet, s'està donant peu perquè es sol·liciti una reforma de la llei de secrets oficials i es tingui accés a la documentació sobre el 23F? ¿Estan tan segurs els organitzadors de l'acte que la conducta del rei aquell dia no es veuria afectada pel coneixement de la documentació classificada com a secreta? Què faran el Govern i el Congrés dels Diputats si es sol·licita una reforma de la llei per tenir un coneixement més exacte del que va passar el 23F i de la conducta del rei respecte d'ell mateix?

Al meu entendre, l'homenatge dissimulat, però gens encobert, que se li ha tributat al senyor Juan Carlos aquest passat dimarts ha estat un error. I un error no menor. Se li ha pogut tributar de la forma en què s'ha fet perquè respecte del 23F se sap el que se'n sap o, dit d'una altra manera, perquè encara està classificada com informació secreta respecte del que va succeir aquell dia.

L'última cosa que necessita el rei Joan Carles en particular, i la monarquia en general, és que se sol·liciti una investigació sobre el 23F. La conducta del rei Joan Carles aquell dia era un ‘actiu’ de la institució monàrquica. ¿Podrà continuar sent-ho si es té accés a la documentació classificada? ¿O si es rebutja tota sol·licitud de reforma de la llei per tenir accés a ella?

L'acte d'aquest dimarts passat ha estat un homenatge vergonyós, que únicament s'ha pogut celebrar pel dèficit d'informació que existeix sobre el 23F. Tinc la impressió que no ha estat d'utilitat per millorar ni la imatge del rei Joan Carles ni la de la institució monàrquica.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimarts 23 de febrero del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l'UCS)

Violència i llibertat d’expressió

Comencem per la llibertat d’expressió. La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

El professor de Dret Constitucional, Joaquín Urías ens dóna una lliçó de dret per esvair dubtes a aquells que no tenen clar el sentit jurídic de la llibertat d'expressió quan diu: "La qüestió de la llibertat d'expressió jurídicament és més senzilla del que creu la gent. Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d'expressió, si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d'expressió".

Tot plegat ve a tomb per l’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat el 2014 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme d'ETA, els Grapo, Terra Lliure i Al-Qaeda a les seves cançons. El setembre del 2019, l'Audiència va suspendre el compliment de la pena amb la condició que el raper no reincidís en 3 anys, perquè si no comportaria el seu immediat ingrés a la presó. Ara, l'ingrés a la presó de Pablo Hasél és pel compliment de 2 anys i 4 mesos, per la suma de les dues condemnes. Però Hasél té altres condemnes els anys 2017, 2018 i 2020. ¿Vol dir això que l’empresonament del raper vulneri la seva llibertat d’expressió? Potser millor dir que les múltiples condemnes que ha rebut, han motivat finalment el seu engarjolament.

Arribem ara al tema de la violència i és que l’empresonament de Hasél ha provocat arreu de Catalunya i la resta de l’estat espanyol, un seguit d’aldarulls que hom pot pensar si hi caben dins un altre dret fonamental, com és el dret de manifestació. La violència que s’està veient en aquestes manifestacions, no pot ser solament deguda l’assumpte del raper. Han d’haver-hi d’altres connotacions que fins ara restaven somortes, com pot ser l’atur juvenil, la manca de futur, les restriccions per la pandèmia, etc. que han estat la guspira que ha encès la flama de la violència. Tot plegat ens porta cap a una altre qüestió: ¿Afectaran aquests aldarulls i la forma com els tracta el cos de mossos a les negociacions per formar govern? Massa preguntes per ser contestades en aquest post. Tal vegada una reflexió arran d’aquests fets, ens la fa el president Quim Torra en el seu article titulat “La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar” que podeu llegir tot seguit.

La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar 

Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.

Quim Torra

131é President de la Generalitat

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 19 de febrer del 2021

El feixisme assetja

El dimarts vam poder veure per TV3 el debat dels nou candidats a les eleccions del 14-F. Potser no va ser un debat massa reeixit, malgrat l’expectació creada i les xifres d’audiència assolides. Tots els candidats varen tractar de nedar i guardar la roba, sense donar massa pistes de cap on anirien els seus pactes postelectorals. Les enquestes del 14-F dibuixen un escenari amb tres partits amb opcions de guanyar: JxCat, ERC i el PSC que surten com a favorits i ja fan números per veure quina seria la fórmula que garantís als seus candidats guanyar una votació d'investidura. En el cas del PSC, Salvador Illa ha insistit que, a diferència d'Inés Arrimadas, si guanya els comicis, es presentarà a la investidura, però sembla que amb els vots dels Comuns no en tindria prou i llavors s'obren algunes incògnites, com per exemple si el candidat Illa rebutjaria un suport de VOX a canvi de res. A l'estil de què va fer Ada Colau amb Manuel Valls per barrar el pas als independentistes d'ERC. Una pregunta que el candidat, en el debat, va defugir contestar.

La capsa dels trons de VOX la va obrir el secretari general del partit d'ultradreta, Javier Ortega Smith, quan a finals de gener va assegurar que votaria a favor d'Illa en una investidura "per evitar que governin els colpistes”. Això pot arribar a ser molt perillós, ja que blanquejant el feixisme de VOX hem permès que aquesta ideologia nefasta penetri dins la nostra societat. No serveixen les excuses del fet que són un partit minoritari i que tenen tota la legalitat per actuar dins el nostre marc democràtic, perquè ells demostren, per activa i per passiva, que no són un partit democràtic. Alguns pensen que marcant-los de prop o fent-los el buit aconseguiran aturar-los i això ens recorda aquella escena de la pel·lícula ‘Cabaret’ on, veient la joventut nazi cantant el “tomorrow belongs to me” i fent la salutació feixista, en Brian li etziba al seu amic: “Encara creieu que podeu aturar-los?”. Recordem-ho, VOX va passar de 24 a 52 escons al Congrés de Diputats i ara pot entrar al nostre Parlament amb 6-8 diputats. Podrem aturar-los?

S’apropa doncs el moment de la veritat i aquest és el diumenge 14-F, si negligim la nostra obligació d’anar a votar, signarem la nostra capitulació; aprofitem-la i farem d’ella l’inici del nostre redreçament. El 14 de febrer està en joc un canvi de paradigma total. Catalunya ha d’escollir seguir essent un Estat autonòmic recentralitzat, amb uns partits ‘nazionalistes’ espanyols o poder ser una Nació lliure que decideixi el seu futur amb llibertat. Els dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre i van defensar les urnes, el proper 14F, no es poden equivocar en decidir el seu vot o, més greu encara, quedar-se a casa. Votar sense excuses de cap mena i omplir les urnes de vots independentistes, serà la demostració del fracàs de tres anys de terrorisme estatal perpetrat contra el nostre poble i la prova fefaent, davant nosaltres mateixos i del món sencer, que Catalunya és encara viva i els catalans no ens resignem a morir amb vergonya. El coordinador de la Sectorial de Gent Gran de l’ANC, Josep Mª de Fàbregues, ha enviat una carta als seus amics jubilats, que pel seu to i els exemples que hi escriu, ens ha semblat encertat reproduir tot seguit.

Els dos millors actes electorals 

Fa ben pocs dies jugava el Barça i faltant pocs minuts per acabar el partit perdia per 2 a 0. Però els jugadors no van deixar de lluitar i al minut 88 feien el 2 a 1 i, seguint lluitant, encara van fer el 2 a 2 i aconseguir una pròrroga. Van tornar a marcar i els van tornar a empatar. Tampoc es van arronsar i al final van acabar guanyant per 3 a 5 i eliminant al Granada.

I ara em preguntareu si sóc un culer empedreït i us diré que no i que no sóc massa ‘futbolero’. I si em demaneu  què té a veure això amb les eleccions diré que molt (i ho dedico especialment als desanimats). Espanya ens guanya i el partit s’està acabant. Decisió nostra és acceptar el resultat i esperar a l’any que ve (o quan sigui) per lluitar per la copa, o seguir combatent i acabar guanyant.

El dilema del Hamlet: O conformar-se amb l’Adversitat o prenent les armes contra la Fortuna acabar guanyant-la.

Diumenge, ens quedem a casa perquè no hi ha res a fer, perquè els polítics ho han fet  molt malament, perquè tenim el que ens mereixem, perquè és millor esperar temps més propicis, perquè no ens en sortirem, perquè potser en una taula de diàleg tot s’arregli, perquè tampoc estem tan malament...? O ens posem la mascareta i anem a votar Independència, perquè el partit –ni molt menys– no s’ha acabat?

L’altre míting no va ser a Granada. Va ser a Moscou. Qui ens va dirigir la paraula va ser un tal Sergei Lavrov, ministre d’Afers Estrangers rus que va demostrar estar molt informat i ens va venir a dir ─amb molt poques paraules─ que Europa té els peus de fang a causa dels nostres presos polítics, del polititzat funcionament de la Justícia espanyola i de l’absurd tractament del cas català per part del “Gobierno”.

I nosaltres vam entendre també que la  nostra davantera situada a Bèlgica va marcant gols i guanyant partits, un darrere l’altra, a poquet a poquet, sense alterar-se. I que, n’estem segurs, amb un ‘equipàs’ així acabarem guanyant la Champions.

Diumenge, amb la família, TOTS A VOTAR. Veurem qui guanya el partit...

Josep Mª de Fàbregues

Coordinador de la Sectorial ANC de Jubilats-Gent gran

P.S.- Ens escriu sovint un company des de la Xina ^(*) i ens explica el calvari que està passant per poder votar, les ‘trampetes’ de l’ambaixada i el sistema per impedir-ho i el seu desencís perquè, malgrat tots els esforços que ha fet per poder emetre el seu vot, veu que no serà possible. Em trec el barret per la seva lluita que, a més, ens obliga molt a tots.

^(*) N.R. – El company a qui es refereix en Fàbregues, no és altre que el nostre Vicepresident de l’ASM, en Joaquim Clusa i Oriach.