Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 d’abril 2011

Els lligams PSC-PSOE

PSC, no ens fallis

De cop passen coses que sempre vam creure que no passarien. Per exemple, falten pocs dies perquè La Vanguardia tregui la seva versió en català, i són molts els catalans que repeteixen el mantra del "mai vaig pensar que jo ho podria veure". Feliçment, després de 130 anys, aquest desig col·lectiu de veure el diari central del país en l'idioma del país està a l'abast d'uns pocs dies.

Una cosa semblant passa amb la idea d'un PSC lliure dels lligams que imposa la lògica del PSOE. No es tracta tant d'un grup parlamentari propi com de tenir un cervell propi que vagi més enllà dels discursos. En aquest moment crític per a Catalunya, amb els números vermells que el mateix PSC coneix −i de la gravetat dels quals n’és responsable−, seria el moment de demostrar que entre Catalunya i el PSOE, el PSC no té el cor partit. I no em refereixo a gestos simbòlics com el de l'altre dia al Senat trencant la disciplina de vot, perquè tots sabem que els calés (i mai millor dit) ens els juguem en el Congrés. I sembla que allà no volen reproduir el petit moment de revolta protagonitzat. Simple orgasme adolescent? No haurien de madurar d'una vegada? El moment no és prou greu com per demostrar que no hi ha equívocs si es tracta de defensar el futur d'aquest país?

El que fa el Govern espanyol amb Catalunya és indecent, injust i letal per als seus set milions de ciutadans, i això el PSC ho reconeix en privat i ho dissimula en públic. Malgrat això, no queda temps per continuar dissimulant. Potser ens hem passat la vida parlant de l'ànima catalana del PSC com si fos una qüestió emotiva, i aquest debat era erroni, perquè com a centralitat, el socialisme català circula per diversos eixos, tant el que passa pel catalanisme com el que passa pel progressisme. Però quan el debat supera els canals èpics i aterra a la supervivència de tot un territori, llavors no es tracta de sentiments, sinó de prioritats. És igual si el batec socialista beu de l'oxigen del Baix Llobregat o si respira amb els aires del Baix Empordà, perquè tots, sigui quin sigui el seu origen, naveguen en el mateix vaixell que avui presenta severs forats a la proa. Permetrà el PSC que naufragui, sense intentar res? Perquè no és vàlid dir que són un partit sobirà i després demostrar una nul·la influència en la defensa dels interessos catalans. O fer com Chacón, que ha fet mèrits com a presidenciable gràcies a esborrar qualsevol rastre de catalanitat en el seu exercici.

El PSC, que viu un moment de gran desconcert, hauria de saber dues coses. Una, que ser català no és la lletra d'un anagrama, sinó un compromís irrevocable quan la situació esdevé crítica. I dos, que no tenim temps per debats adolescents. Grup parlamentari, ànima catalana? Que facin el que vulguin, però que deixin clar que aquest cop no li netejaran la cara al pare PSOE.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA  el divendres 29 d’abril del 2011
(Traducció a càrrec del secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell)

26 d’abril 2011

Catalunya, Estat independent

L'horitzó de Catalunya

La muntanya de Montserrat a l'horitzó
La famosa cantarella que diu que l'independen- tisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immo- bilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.


Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dilluns 25 d’abril del 2011

11 d’abril 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’ INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

El dijous dia 7 d’abril es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quinta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“El catalanisme de la independència”

La conferencia la va desenvolupar el senyor Manel Pagès i Panadès president de l’Associació Sabadell Memorial, Enginyer i vocal de la Junta de la Societat Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, així com també autor dels llibres “Full de Ruta cap a la Independència.” i “Sobre la Memòria, evolució, cultura i mnemotècnia”.

En el saló d’actes del Casal Pere Quart, es van reunir gairebé un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant, qui va començar fent un breu repàs de la història recent de la nostra Nació, especialment pel que fa als primers passos del catalanisme de la Renaixença i a la transició democràtica desprès de la mort del dictador Franco i a les fites assolides fins avui per obtenir una certa autonomia de l’Estat espanyol. Va certificar que aquest Estat s’enduu de Catalunya 22 mil milions d’euros cada any, a canvi de res. Aquest espoli comporta un empobriment progressiu de Catalunya. És en aquests moments, l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Tot seguit va comentar les manifestacions fetes recentment per l’exdirigent del Fons Monetari Internacional el senyor Kenneth Rogoff, en el sentit de poder afirmar amb tota seguretat que si Catalunya fos independent, seria un dels països més rics del món. A sobre, el Govern de Madrid intenta destruir la personalitat de Catalunya, els nostres signes d’identitat i la nostra llengua. Espanya s’ha convertit en un mal son per Catalunya.


El Sr Pagès va constatar que abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol i que actualment Espanya només rep un 30% dels nostres productes, un altre 30% és per consum propi i l’altra 30% va destinat a la resta del món. L’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València, Barcelona fins a Lió, és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta, per tant el mercat de Catalunya és Europa i el món, no pas Espanya. La independència seria beneficiosa per a tots els habitants de Catalunya. Per aconseguir-la, cal que una majoria de catalans la vulgui i que el Parlament de Catalunya la proclami.

El conferenciant va assegurar a tots el presents que la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Tots plegats hem de continuar treballant per aconseguir una “massa crítica” suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim.

El Sr. Manel Pagès va concloure la seva conferència afirmant que el catalanisme de la Renaixença, s’ha transformat darrerament en el catalanisme de la independència.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Pagès va encetar un interessant col·loqui amb alguns dels assistents que li varen formular preguntes molt interessants, especialment arran de la possibilitat real d’assolir la independència en un termini de temps relativament curt. Això va donar peu a un interessant debat i a poder ampliar les explicacions donades al llarg de la seva xerrada pel conferenciant.

10 d’abril 2011

Parlant de retallades

És com viure en dos països

Si hom escolta l’oposició política de Catalunya, el nostre país és a punt de petar. “Mas ha començat a desmantellar l’estat del benestar”, sentencien els socialistes, tot imitant l’exageració que ICV utilitza per engrescar la seva parròquia. El cinisme i l’amnèsia del PSC és un fenomen digne d’estudi, una actitud que fa posar els pèls de punta a qualsevol persona amb dos dits de seny. Amb sinceritat, jo no pensava que el socialisme català experimentés aquesta deriva tan acusada cap allò que, d’una manera molt precisa, podem anomenar antipolítica. No hagués dit mai que Joaquim Nadal acabaria liderant una tàctica parlamentària més pròpia dels anti-sistema que d’un partit de govern.

És tot allò del relat, que tanta feina dóna a assessors, consultors i d’altres figures afins. Sobre un fet – l’esforç de retallar un 10 % del pressupost del Govern – es lluita per construir un sentit que sigui hegemònic. En aquesta línia, Mas va fer ahir una conferència solemne en la qual va llançar i repetir una idea que és tan forta i clara com incontestable: “La feina d’ara és el nostre futur”. Calia sortir al pas de tantes tones de falsedats vessades durant les darreres setmanes. Penso que una gran majoria de ciutadans – en contra del que defensen els partits de l’oposició i molts comentaristes – sí comprenen perfectament l’abast del que està intentant el president i el seu Gabinet. Sobretot perquè, després de set anys de martingales i embolics, són tractats com a persones adultes per una administració que no amaga l’ou.

Però la batalla mediàtica per imposar una o altra narració es desenvolupa com si no importés gaire una dada empíricament certa: que el líder de CiU gaudeix d’un dipòsit enorme de confiança, així ho certifiquen totes les darreres enquestes. Els consellers de Mas cometen més o menys errors, la feina dels departaments és millorable, hi ha coses que podrien fer-se i explicar-se amb més encert però, sumat i restat, hi ha un país que no es deixa seduir per la cridòria ni per la demagògia. Hi ha un país que va votar Mas per fer la feina que Montilla no va fer i, per tant, accepta la severitat i la cruesa del moment, i espera que els nous governants s’acabin d’adaptar al context. Mas ja va advertir que venien temps difícils, no va enredar cap elector.

Les anomenades retallades no agraden ningú, és clar. Però Catalunya no serà Haití pel fet de reduir un 10 % el pressupost de l’administració autonòmica. Si els socis del derrotat tripartit insisteixen en el maximalisme i la truculència, potser aconseguiran muntar manifestacions de mestres i metges, però no convenceran la gran majoria de ciutadans. La gent no és idiota: sap que les coses són molt complicades i també sap que, fins fa tres mesos, governaven la Generalitat uns personatges que avui pretenen parlar com si arribessin de Finlàndia.

Si mires els mitjans i mires el carrer, és com viure en dos països completament diferents. Però és el carrer qui finalment vota, bo és subratllar-ho.

Francesc-Marc Álvaro
Escriptor i periodista

Article publicat al num.402 del Butlletí de FCO el dijous 07 d’abril del 2011

08 d’abril 2011

Anàlisi de la banca espanyola

El perquè de gairebé tot plegat

La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.

La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.

D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!

I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.

Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.

Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.

Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.

Xavier Roig i Castelló
Enginyer, empresari i assagista

Article publicat al diari ara el dijous 7 d’abril del 2011

07 d’abril 2011

El 10A Barcelona Decideix

Els atacs al "sí" d'Artur Mas

Penso que Artur Mas no hauria d'haver votat anticipadament en la consulta del 10 d'abril sobre la independència nacional. Ja sé que ho ha fet a títol personal, com un ciutadà més amb dret a vot, però és obvi que la ciutadania de Mas és indestriable del seu càrrec com a president de Catalunya. I el president de Catalunya, com en tots els referèndums i cites electorals, té el deure de votar el dia assenyalat i davant les càmeres dels mitjans de comunicació. Tanmateix, si ho mirem bé, cal reconèixer que no és pas tan negatiu aquest avançament. Potser més aviat al contrari, ja que, precisament pel càrrec que ostenta, no sols ha donat una projecció i un impuls més elevats a la consulta, sinó que fent públic el seu vot favorable a la independència de Catalunya ha estimulat la participació. Sí, ja sabem que la política nacional de Convergència es fonamenta en l'ambigüitat i en el famós "tot i que..." magistralment caricaturitzat pel Polònia. Però els gestos, en política, són molt importants, queden en la història i, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, acaben comprometent els seus autors.

Només cal veure les ires que ha desfermat aquest vot entre els nacionalistes espanyols i els autonomistes per mesurar-ne la rellevància. Fixem-nos que la reacció ha estat tan furibunda com la que van desfermar les declaracions de Jordi Pujol parlant de la independència com a única alternativa a la mort nacional de Catalunya. Incapaços de rebatre'l amb arguments, van optar per la desqualificació més barroera presentant-lo com un vell que repapieja o fa catúfols. Ara ha passat el mateix. A Mas, és clar, com que és més jove que Pujol, no poden dir-li que repapieja. Per això Alícia Sánchez Camacho ha definit la seva acció com "un error lamentable", José Montilla l'ha acusat de fomentar "la divisió" i Joan Puigcercós l'ha titllat de "clandestí" per no convocar la premsa. Els partits independentistes, en canvi, han considerat que, tot i que no es traduirà en l'acció política de Convergència, el vot afirmatiu de Mas té un valor simbòlic indiscutible.

Les desqualificacions, consegüentment, són clarificadores, ja que mostren el veritable perfil de cadascú. Sobretot el de Joan Puigcercós i la cúpula del seu partit, els mateixos que van callar com tombes quan l'espanyolista que van fer president de la Generalitat, no sols va negar-se rotundament a votar, sinó que va defensar el dret a la llibertat d'expressió de la Falange i va menysprear aquest dret en el cas d'Arenys de Munt. Llavors Esquerra, a través del portaveu Ignasi Llorente, amb unes declaracions que produïen vergonya aliena de tan escandalosament patètiques i llefiscoses com eren, va justificar José Montilla. El titular de Vilaweb del 10 de setembre de 2009 era justament aquest: "Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt". Deu ser per això que Esquerra tampoc no ha dit res contra la infinitat de pals a les rodes que el Partit Socialista, el seu amic de l'ànima, ha posat en la major part dels gairebé sis-cents municipis que han organitzat la consulta. Silenci absolut, no fos cas que el PSOE de Catalunya prengués mal. Al final, per tant, davant d'un gest d'una càrrega simbòlica tan gran, com ho ha estat el fet que el president del país hagi votat afirmativament -més enllà de les contradiccions que això suposi amb la seva praxi política-, hi hem vist dues reaccions. A una banda, la satisfeta de l'independentisme i, a l'altra, la de l'autonomisme, PP, PSOE i Esquerra. Un magnífic tripartit.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dijous 7 d’abril del 2011

02 d’abril 2011

El coneixement portarà la independència

La pedagogia a casa

Durant molts anys, el catalanisme s'ha dedicat a fer pedagogia a la resta de l'Estat. Es tractava d'explicar-los la nostra realitat perquè ens acceptessin. Fer-los veure que teníem una llengua i una cultura pròpia, una identitat diferenciada, etcètera. Els intents d'aquesta via pedagògica han tingut un resultat decebedor. Espanya no vol acceptar la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l'Estat. Ni tan sols ho volen els que allà es proclamen federalistes. No tenen cap necessitat i, de fet, se senten més còmodes i forts negant la complexitat de l'Estat que ens ha tocat viure.

Arribats a aquest punt, l'única via pedagògica que té sentit és la interior. De portes endins, amb els set milions i mig d'habitants del Principat en primera instància, i amb els dotze milions dels territoris de parla catalana, que és la manera que es fa servir per dir Països Catalans. Fins que els ciutadans que viuen aquí no entenguin què ens està passant, el catalanisme, el sobiranisme i l'independentisme no se'n sortiran. Ara que la crisi és greu i ens toca el rebre a gairebé tots, és quan les injustícies que pateixen els catalans respecte als espanyols s'haurien de conèixer majoritàriament.

Projecció internacional i voluntat de fer-nos sentir al món, sí. Obsessió pel pont aeri i pidolar l'acceptació de Madrid, ara ja no. Cal pedagogia, però amb els mateixos catalans perquè entenguin que amb 20.000 milions d'euros més anuals aniríem millor. El cens de l'eventual consulta pel pacte fiscal català ha d'estar ben informat. Saber què paga un català i què en rep, i comparar-ho amb l'aportació i el retorn dels ciutadans de la resta de l'Estat. Extreure qualsevol element passional del debat Catalunya-Espanya i centrar-se en dades irrefutables.

Molts de vostès han rebut correus electrònics d'amics que expliquen l'espoli fiscal, els quilòmetres d'autovies construïts a Catalunya i a l'entorn de Madrid, les beques dels estudiants catalans i a la resta de l'Estat o les inversions del Ministeri de Cultura per habitant aquí i allà. Doncs en lloc de correus d'amics, seria útil informació oficial, rigorosa i transparent per a tothom.


Saül Gordillo
Periodista
Director de l’Agència Catalana de Notícies

Article publicat al diari AVUI el dijous 17 de març del 2011

26 de març 2011

El català al Congrés de Diputats

PSC? ¡HABLA EN CRISTIANO!

Molts catalanoparlants hem hagut de defensar la llengua catalana davant d’audiències d’espanyols intolerants; són els representants de l’estultícia castellana. Concretament, en atacar el nostre idioma, empren arguments tòpics com ara que el català “sona malament”, “és inútil en un món globalitzat”, “fomenta una ineficiència”, “crea una Torre de Babel ibèrica” o que, suposadament, “causa problemes i despeses innecessaris en un moment de crisi econòmica”.

Aquests tipus d’arguments, malgrat la seva pretesa racionalitat, són manifestacions endèmiques d’ignorància, hostilitat i antipatia arrelades a l’Estat espanyol. Per a més inri, sovint són expressades per individus monolingües que, per amagar la seva xenofòbia latent, es presenten com a partidaris del pseudo-bilingüisme. En realitat, el pseudo-bilingüisme consisteix en imposar l’ús del castellà – identificat com la suprema “llengua espanyola” – en detriment d’una llengua com la catalana, considerada per ells com una manifestació folklòrica i prescindible. Òbviament, aquests mateixos personatges desconeixen el patrimoni literari i musical català.

Amb els anys, potser com a contagi de la flegma dels canadencs anglòfons, intento tallar de soca-rel aquests debats inútils i bizantins. Com a persona quatrilingüe, no accepto lliçons en matèria lingüística per part de col·lectius monolingües. A més, la meva “llengua comuna” és la compartida i pròpia als Països Catalans, repartits en quatre estats diferents. Finalment, malgrat celebrar l’accés a l’esfera cultural castellana, ningú pot posar en dubte que, avui dia, la llengua vehicular a Occident és l’anglesa.

Faig aquestes consideracions tenint en compte el debat que s’esdevingué al Congrés dels Diputats espanyol aquest passat dimarts, després que ERC – amb el suport de CiU, entre d’altres partits – demanés la reforma del reglament del Congrés per garantir-hi l’ús del català, l’euskera i el gallec. Malgrat que, a efectes pràctics, continuo creient en la inutilitat de la presència de parlamentaris catalanistes en unes corts estrangeres, cal reconèixer el valor substantiu d’aquesta iniciativa parlamentària.

Finalment, com era d’esperar, la proposició no tirà endavant per l’oposició dels partits nacionalistes espanyols. Així doncs, ningú no s’estranyà quan Ignacio Astarloa, diputat del PP, defensà el veto a la llengua catalana tot afirmant que “el uso de las mal llamadas lenguas propias está garantizado donde es lógico y natural, en los lugares donde se habla”. Sorprenentment, Astarloa no deu haver sentit el català als passadissos del Congrés. A més, deu confondre el Congrés dels Diputats – una institució d’àmbit estatal – amb l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Malgrat tot, hom no es pot sorprendre amb la bel·ligerància anticatalanista d’un representant popular.

No obstant, la indignació de molts catalans es produí quan els 25 diputats del PSC, en la seva enèsima traïció a la llengua catalana, recolzaren la prohibició del nostre idioma. Segons el PSC, el català només es pot parlar al Senat espanyol ja que és una “cambra territorial”, tot ignorant que els diputats presents al Congrés són escollits – excepte a Ceuta i Melilla – en circumscripcions electorals provincials i no pas en una circumscripció electoral única.

És insultant i lamentable que els socialistes utilitzin excuses patètiques per justificar l’anorreament de la llengua catalana. Novament, el PSC ha demostrat que no té res de catalanista i, en canvi, forma part d’un engranatge espanyolista que, implacablement, estreny el setge a la nostra cultura tot discriminant i prohibint l’ús institucional de la nostra llengua. Certament, som molts els qui no oblidarem la perfídia socialista.


Agustí Bordas i Cuscó
Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 25 de març del 2011

21 de març 2011

Les retallades del PSC-PSOE

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou
Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011

16 de març 2011

Les quatre columnes

Quins són els perills? I amb quines perspectives?

1. Parlem d’economia. Hi ha una crisi i un perill econòmics. D’empreses que tanquen, d’atur, d’estancament, de pèrdua de pes econòmic, i de baixada de renda i nivell de vida. Fins i tot en alguns àmbits i en alguns sectors amb situacions dramàtiques. I les pèrdues i els drames econòmics que hi haurà hagut només en part podran ser reparats. Però més tard o més d’hora –i amb un balanç final del tot satisfactori o no, és a dir, finalment amb recuperació plena del nivell d’abans de la crisi o no–, la crisi econòmica se superarà.

Podria ser que reculéssim al 2005. I que triguéssim temps a situar-nos en el nivell del 2008. I que perdéssim alguna posició a nivell espanyol o europeu. Però seguirem tenint un pes econòmic important. I no serem pobres.

2. Parlem de l’Estat del Benestar. També en això pot ser que reculem. Però l’Estat del Benestar –subsidi d’atur, escola i sanitat per a tothom, serveis socials, pensions...– no desapareixerà. Podria ser que haguéssim de renunciar a alguns guanys obtinguts durant els últims trenta anys. Com ja els ha passat als nòrdics, als holandesos, als alemanys, als austríacs... Però en el que és substancial l’Estat del Benestar forma part del nostre model europeu. No desapareixerà d’Europa i, per tant, no desapareixerà de Catalunya. Pot baixar algun esglaó, però no desapareixerà.

Vol dir això que la crisi econòmica i financera, i política, que patim no tindrà cap conseqüència, almenys cap conseqüència greu i irreversible? O que el dany serà limitat i reversible? Molt probablement així serà en l’ordre econòmic i social, tot i que probablement no tornarà l’alegria una mica inconscient d’anys enrere –i millor que no torni. Però hi ha dos altres aspectes en què els efectes negatius de la crisi econòmica i política poden ser molt greus, de difícil recuperació o fins i tot irreversible.

3. Parlem d’autogovern. Aquí la situació creada per la crisi econòmica pot tenir conseqüències de més durada o fins i tot no reversibles. Què passa quan algú s’arruïna, o què pot passar? Què passa quan algú es veu obligat a demanar ajut a creditors que, ateses les circumstàncies, li poden posar condicions econòmiques molt dures o fins i tot fer-se atorgar la capacitat de decidir sobre el seu patrimoni, de fer-li renunciar a la seva potestat? I a la seva capacitat de decidir. En el cas de Catalunya, de renunciar totalment o en part al seu autogovern.

La crisi no convertirà Catalunya en un país del Tercer Món. Pot ser que s’empobreixi, però seguirà tenint un acceptable nivell europeu. I el mateix passarà amb l’Estat del Benestar. Potser no serà tot tan fàcil com va arribar a ser fa uns anys. Però el marc europeu ens condiciona, per a bé. I ens protegeix. En això ens protegeix.

No ens protegeix només als catalans. Protegeix Espanya i protegeix tot Europa. Espanya sola podria ser que hagués acabat molt malament. El Govern espanyol i en part també la societat espanyola ho han fet prou malament d’uns anys ençà com perquè hi hagués hagut una crisi molt fonda, de difícil recuperació. Però Europa els ha protegit, i a nosaltres també.

Però pel que fa a l’autogovern, als catalans no ens protegeix ningú. Som sols a defensar-lo. A defensar-lo enfront d’un concepte d’Espanya que mai no ha acceptat de bon grat un alt nivell d’autogovern català. I Catalunya no seria el primer cas a la Història que ha perdut la seva independència o el seu autogovern perquè la seva crisi financera l’ha posat a mercè d’un veí més poderós i ambiciós. Que ha pagat el deute a canvi de la seva llibertat i de la seva capacitat de decidir.

De decidir fins i tot en els seus afers interns. És a dir, de la capacitat del país d’actuar al servei de la seva gent. I si un país no pot actuar amb criteri propi i eficaç al servei de la seva gent, és inevitable que tard o d’hora la seva gent no s’hi reconeixerà. I no el valorarà. Per a la gent el propi país haurà perdut capacitat de servir-lo amb eficàcia. I prestigi. I no se’n podrà sentir orgullosa.

4. Parlem, doncs, també, d’identitat. Perquè la pèrdua d’autoestima i d’orgull porta aparellat l’afebliment del sentit d’identitat. Que ja és objecte d’atac polític i jurídic, i financer i cultural i lingüístic, i de tot això ens hem de defensar. I ja hem demostrat més d’un cop que ho podem fer. Entre altres coses perquè hem cregut en nosaltres mateixos i en els nostres valors com a nació i com a societat, i en la nostra capacitat de crear riquesa, de forjar una societat sòlida, convivencial i integradora. Però si haguéssim d’admetre que no som capaços de gestionar el nostre propi país amb eficàcia i seriositat, i amb responsabilitat i capacitat d’utilitzar bé els nostres talents, la pèrdua de confiança, d’orgull i d’esperança que això comportaria ens abocaria a una gran decadència.

Per tant, la batalla que ara lliura Catalunya en l’àmbit de les finances de la Generalitat i del de l’autogovern no és només econòmica o política o jurídica. És una batalla per a demostrar a tercers –i sobretot demostrar-nos a nosaltres mateixos– que som capaços de redreçar el país. De sortir del clot on hem anat a parar i de tornar a engegar.

Per tant, ens cal valentia per explicar la veritat a la gent, per acceptar cadascú, sense excuses, la seva part de culpa i assumir la responsabilitat de fer el que calgui fer. Amb vocació de servei al país.

Economia, Estat del Benestar, Autogovern i Identitat. Quatre àmbits que hem i podem defensar i consolidar. Tots quatre.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num 246 de la FCO del dimarts 15 de març de 2011

04 de març 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011


El dijous dia 3 de març es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quarta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:


“L’economia catalana, 22 mil milions de raons per a la independència”

La conferència va anar a càrrec del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, doctor en Economia Financera i Comptabilitat i Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, que ha estat nomenat recentment membre del Consell Assessor per a la reactivació Econòmica i el Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

El saló d’actes del Casal Pere Quart, es va omplir amb més d’un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant arran de la situació actual de l’economia catalana. Va començar afirmant que Catalunya disposa d’una economia diversificada i competitiva, on cada cop el sector serveis és més important però, sense deixar de banda, que també és encara una potència industrial equiparable a les economies més desenvolupades del món. L’euro ha comportat la internacionalització de l’economia catalana, i ha comportat que si abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol, actualment Espanya només ens compra un 30% de la nostra producció, un altra 30% és per consum propi i l’altra 30% s’exporta a la resta del món. Per tant va concloure en aquest apartat que en un hipotètic examen la nota que obtindria Catalunya pel que fa a dèficit i deute, competitivitat i possibilitats de desenvolupament, serien avui de notable alt. Va remarcar peró que aquesta nota podria esdevenir, en un futur no gaire llunyà, molt més baixa pel fet que cada cop la sagnia que representa l’espoli fiscal pel nostre país és més considerable i això pot fer que la nostra salut econòmica se’n ressenti cada cop més.

El Sr. Casas va estudiar tot seguit l’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València i Barcelona fins a Lió, assegurant que és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta. Va fer referència també a la importància que cal donar al corredor mediterrani, és a dir l'eix viari i econòmic entre Barcelona i València i per extensió una línia més àmplia, de Lió i Perpinyà a Alacant o Múrcia. Sembla que ara el ministre de Foment José Blanco ho té clar, o almenys això diu, perquè ja s'ha compromès a potenciar aquesta àrea que, centrada l’estat espanyol, representa més del 20% de PIB.

Arribat aquest punt el conferenciant va endinsar-se en el problema real de l’economia catalana: el dèficit fiscal. Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència de gairebé el 10% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. El més greu però és que aquest 10 % del PIB de Catalunya se l’emporta l’Estat Espanyol a canvi de res. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals. Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Aquest dèficit és el més gran sofert per cap regió europea o fins i tot mundial, amb renda per càpita similar a la catalana, doncs el dèficit fiscal màxim és d’un 4% del PIB a Alemanya, un 2,5% als Estats Units, un 2% al Canadà i un 2% a Austràlia.

Aquest espoli de quasi 22.000 milions d’euros ( 3’6 bilions de pessetes), comporta un empobriment progressiu de Catalunya i en aquests moments ha de ser l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Per tant pel conferenciant la conclusió és clara: la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Hem de continuar treballant per aconseguir una massa crítica suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim. Potser el primer pas serà aconseguir un consens entre tota la societat civil i les forces polítiques catalanes per exigir un nou pacte fiscal, que ens doni els mateixos drets que gaudeixen el País Basc i Navarra.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Casas va contestar les moltes qüestions que li foren plantejades pels assistents i que van donar peu a un encès debat que va enriquir molt els conceptes i les idees exposades, en el sentit que només la independència, primer financera i després política, pot evitar l’empobriment i la decadència dels nostre país.

02 de març 2011

Espanya, nació única i indivisible

L’espanyol del nen de “Pa negre”

Molt il·lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel·lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari “Heraldo de Aragón” li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil·lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al elSingulardigital.cat el dimarts dia 1 de març del 2011

23 de febrer 2011

La consulta del 10-A a Barcelona

Has d'anar a votar, Artur

"El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar (...) Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre." (Artur Mas, entrevista al DIARI AVUI).

Has d'anar a votar el 10 d'abril, Artur. Precisament perquè, vulguis o no, a partir d'ara no ets ni seràs mai un "ciutadà com qualsevol altre." Sé què penses: has declarat obertament que estàs a favor de la independència i que votaries afirmativament en el cas d'un referèndum per a l'autodeterminació del país. Però primer prefereixes conformar una majoria suficient d'independentistes a Catalunya, per tal d'assegurar el tret i no perdre benzina en l'intent. Això t'ha permès abandonar l'imaginari pujolista i satisfer -de passada- la parròquia amb més ambició nacional de Convergència. Ho entenc, i valoro un moviment polític gegant que no era fàcil. Però no n'hi ha prou, i aquí no hi ha cap dilema, Artur. Permet-me que, humilment, esmeni les teves declaracions. Primerament, la dicotomia entre el simple ciutadà i el president de la Generalitat no existeix: saps de llarg que, un cop al càrrec, el ciutadà desapareix. És la misèria i ensems grandesa de la política: exigeix éssers humans per fer-la més dolça, però acaba necessitant màquines per fer front a l'esdevenidor...

Comets un error fonamental, de base filosòfica: veure com un president de la Generalitat vota en una de les consultes populars -no oficials- més seguides d'Europa és precisament el que crearà aquesta cohesió que tant anheles. És veure un líder moure fitxa, en un gest inequívoc, el que farà possible deixondir els ciutadans per apostar ben fort. Si les tasques de govern et deixen una mica de temps per llegir, cosa que dubto, et recomano que repassis Contingència, ironia, i solidaritat, un dels grans textos polítics del filòsof Richard Rorty. Allí es parla molt bé de com es crea l'imaginari polític que prefigura la revolta ciutadana. Rorty hi recorda que són els líders i els intel•lectuals, no pas el poble, els qui creen els conceptes que ens permeten pensar en la realitat i actuar. L'independentisme no està en alça, tal com es pot pensar amb lleugeresa, perquè Madrid ens colli les finances. No hi ha més independentistes per obra de les malifetes del Tribunal Constitucional. Està en alça perquè una sèrie de líders que abans el tenien desat a la quarto dels mals endreços l'han normalitzat com a discurs polític, com a concepte.

És, de fet, perquè tant tu com altres heu dit que votaríeu sí que hi ha molta gent que ja no té por de dir-ho. Evidentment, representes tots els catalans. I justament per això vols el millor per ells. S'han acabat els temps de justificar-se per un vot. No es pot ser neutre quan es parla de llibertat. No es pot dir, ja no, que et sembla fantàstic que es voti o que es parli d'independència al Parlament, per -acte seguit- afirmar que el teu vot és neutral. Si es normalitza el debat d'un concepte polític és per acabar implantant-lo. Si s'ha pogut parlar dels drets dels homosexuals o de les dones és perquè primer hi ha hagut algú que ha incorporat el concepte homosexual o dona al terreny de la política. Val més un concepte que totes les lluites del món. I la normalització de l'independentisme inclou que un president se'n declari i voti en unes consultes que organitza un moviment actiu del seu poble. Un gest teu cohesionarà molt més que mil competències adjudicades a la Generalitat, més que tot el progrés econòmic que ens portin les retallades del govern. Has d'anar a votar, Artur. No com a ciutadà, sinó en tant que president que no té vergonya de ser independentista i de ser-ho pel millor viure del seus, fins i tot d'aquells que hi estan en contra pels motius que s'escaigui. Cal un gest, una paraula que cedeixi eines als ciutadans. La llibertat, un cop fet això, ens vindrà quasi com una sorpresa...

Bernat Dedéu
Filòsof i músic

Article publicat al Butlletí num. 373 de la FCO el dimarts 22 de febrer del 2011

15 de febrer 2011

Cornuts i pagar el beure

Els impostos dels catalans

Benjamin Franklin deia que a la vida només hi ha dues coses inevitables: la mort i els impostos. Tenia raó: ningú no està eximit de pagar impostos, però el que es constata cada dia és que n’hi ha que en paguen molts i n’hi ha que molt pocs. Catalunya està escanyada fiscalment, mentre que Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries i tutti quanti viuen alegrement de les aportacions “solidàries” dels altres. I això, a Catalunya, cada dia cou més i de manera més unànime. No és estrany, doncs, que el suggeriment de la vicepresidenta Elena Salgado que la Generalitat apugi els impostos per tal d’eixugar el seu enorme dèficit hagi causat indignació i escàndol a Catalunya.

Apujar impostos? Però si Catalunya ja és l’autonomia que els paga més impostos de tot l’Estat, i amb diferència! Els catalans paguem més per l’Impost sobre la Renda, per Successions i Donacions, per finançar la sanitat (el cèntim sanitari de recàrrec als carburants), per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. El cas més característic d’abús és el de la sanitat: Catalunya té un dèficit per aquest concepte de 850 milions anuals, perquè el seu finançament per habitant és baixíssim: 1.295 euros per cap davant dels 1.658 d’Extremadura, per exemple. La diferència és abismal i possibilita, a damunt, que hi hagi autonomies que ofereixin serveis com operacions de canvi de sexe pagades per la seguretat social. Quant a l’ensenyament, hi ha moltes autonomies que aporten menys a l’Estat que Catalunya i que tenen ordinadors gratis a les aules (mentre que les famílies catalanes n’han de pagar la meitat).

Els greuges ja fa massa temps que s’acumulen i a Madrid, enlloc de buscar solucions no fan sinó proferir declaracions delirants com la d’Elena Salgado. Ens prenen els diners, espremen fins al darrer euro, deixen els serveis bàsics catalans en precari i, a damunt, demanen que paguem més, ens insulten i ens acusen d’insolidaris. El dèficit fiscal català reconegut pel mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Elena Salgado, i que es pot consultar al web, es xifra en el 9% del PIB o en 18.000 milions d’euros. Ho ha tingut pendent la vicepresidenta quan ha tractat del dèficit català i ha insinuat que cal apujar impostos?

Francesc Puigpelat i Valls
Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num.366 de la FCO el dimarts 14 de febrer del 2011

05 de febrer 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011


 El dijous dia 3 de febrer, es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la tercera conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA” que organitza l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell , sota el títol:


“La llengua catalana, un signe d’identitat irrenunciable”

La conferència va anar a càrrec de la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua la senyora Carme Forcadell i Lluís, llicenciada en Filosofia i Ciències de la de la Informació i vocal de la Junta d’Òmnium Cultural de Sabadell.

El més d’un centenar de persones que es van aplegar al saló d’actes del Casal Pere Quart, van seguir amb atenció el tema que la senyora Forcadell va desenvolupar, començant per afirmar que la invasió de Catalunya el 1714 pels exèrcits espanyols i francesos, va provocar que l'ús del català fos prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial amb el Decret de Nova Planta del 1716. Aquest decret va comportar en efecte la prohibició de la llengua catalana i la imposició de l’espanyol com a llengua única i les consegüents represàlies contra els catalans que utilitzessin el català. Varen ser suprimides les universitats catalanes i també es va prohibir l’ensenyament del català a l’escola i fer-lo tot en castellà. Es van castellanitzar els topònims, els noms propis i els cognoms. Va comportar també la prohibició d’utilitzar el català en qualsevol acte públic o oficial. Els llibres i els diaris només es podien imprimir en espanyol.

La conferenciant va continuar exposant que, cap al 1830 quan comença la Renaixença, el català torna a agafar una considerable empenta. La guerra i la dictadura franquista destrueixen la mínima recuperació de la llengua i tornen a imposar a sang i foc l’espanyol. Després de la mort del dictador, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977) i el català va esdevenir cooficial amb el castellà.

Tot seguit la senyora Forcadell va fer una revisió detallada de la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983 que garanteix l'ús oficial d'ambdues llengües per tal d'assegurar a tots els ciutadans la participació en la vida pública, i posava com a objectiu l'ensenyament i el coneixement de totes dues llengües, les equilibrava en els mitjans de comunicació social, evitant també qualsevol discriminació per motius lingüístics i especificava les vies d'impuls institucional en la normalització lingüística a Catalunya. També va parlar abastament de la posterior llei de Política Lingüística de l’any 1998 que pretenia consolidar el procés impulsat per la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983, en l'àmbit de l'administració i de l'ensenyament, adaptar a les necessitats del moment la regulació dels mitjans de comunicació i les indústries culturals i establir una normativa lingüística destinada al món socieconòmic, tot plegat amb l'objectiu d'avançar en la generalització del coneixement complet i de l'ús normal de la llengua catalana, la qual cosa havia de permetre donar un nou impuls a l'ús social de la llengua.

Tot i aquest reguitzell de lleis i normes la conferenciant va afirmar que la repressió contra la llengua, l’espoli i l’escanyament econòmic continuen. Sota un vernís democràtic, l’Estat espanyol persegueix implacablement el seu objectiu d’assimilar Catalunya, destruir la nostra identitat i fer desaparèixer el català. D’una forma barroera el PP i subtilment el PSOE, utilitzen tots els mitjans al seu abast, especialment els tribunals, la immigració i els mitjans de comunicació per anorrear la llengua catalana i deixar-la com a llengua residual, potenciant el castellà per intentar que esdevingui l’única llengua a Catalunya.

Va concloure la seva intervenció dient que, al seu parer, ha arribat l’hora que el Govern de la Generalitat i tots els catalans, plantem cara als nostres enemics i defensem la nostra cultura, els nostres interessos i d’una forma especial la nostra llengua.

Tot seguit es va fer un interessat col·loqui amb els presents i la conferenciant que van aportar moltes idees per aconseguir els objectius de potenciar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social i pública.

30 de gener 2011

Hi han nens andalusos a Catalunya?

El president del PP andalús, Javier Arenas, ha atacat aquest diumenge, durant la convenció del seu partit a Sevilla, la immersió lingüística i ha advertit que el PP no mirarà a una altra banda i serà "bel·ligerant si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva" o si un andalús no pot accedir a un lloc de treball per estar format en castellà. Ha remarcat també que els populars defensaran la igualtat d'oportunitats a tot arreu, unes paraules que atien l'anticatalanisme amb voluntat electoralista.

Volem esmentar aquí, per la seva claredat i lògica, la resposta a aquestes declaracions que va fer el diputat Uriel Bertran recalcant que "a Catalunya no hi ha nens andalusos, els que viuen aquí són catalans com els altres, i d'aquests ens en preocupem nosaltres, no necessitem que el PP d'Andalusia ens digui el que cal fer. S'ha acabat això de pensar que els fills d'immigrants andalusos o d'altres llocs no són catalans, perquè a Catalunya considerem que sí que ho són, i fa molts anys que l'independentisme té molt clar que són catalans si ells desitgen ser-ho. Tots els nens que viuen a Catalunya són catalans i els poders públics ja s'encarreguen que tinguin els mateixos drets culturals o lingüístics”.

I tot seguit publiquem l’article que la Carme Forcadell ha escrit sobre el mateix tema.

Recuperar la dictadura

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva. Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.

Carme Forcadell
Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Article publicat a tribuna.cat el dilluns 24 de gener del 2011

26 de gener 2011

Jordi Pujol vol la independència

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col•lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col•lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència. Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Quebec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Quebec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Quebec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.


Jordi Pujol i Soley
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 239 del CEJP del dimarts 25 de gener del 2011.

15 de gener 2011

Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.


Francesc Puigpelat i Valls
Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011