Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2013

SI a la independència de CAT (3ª sessió) A. Bordas

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El divendres 27 de desembre, es va celebrar a l’Auditori Espai Cultura de l’antiga Caixa de Sabadell la tercera conferència del cicle “SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzà l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Així mateix, les delegacions locals de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ajudaren a la difusió de l’acte. Aquesta segona conferència es va desenvolupar sota el títol:

"Arguments per al SÍ & SÍ"

La conferència fou desenvolupada magistralment pel Sr. Agustí Bordas i Cuscó, alt funcionari del govern canadenc. Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i amb Masters en gestió i administració pública pel Programa Interuniversitari d’Esade-UFP-UAB i de la Universitat de Carleton (Ottawa).

L’espai de l’auditori fou totalment insuficient pel nombrosíssim públic que va assistir, amb gent asseguda als passadissos i amb més de 200 persones que no van poder accedir a la sala, i a les quals volem des d’aquí demanar disculpes. Els assistents van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. L`acte es va cloure amb forts aplaudiments i amb crits d’independència que van sorgir espontàniament des de la primera fins la darrera fila de la Sala d’Actes, amb el públic dempeus i aplaudint. A continuació oferim un breu resum dels arguments que va donar el Sr. Agustí Bordas i Cuscó per votar SÍ & SÍ el proper 9 de novembre:
  • Cal informar bé dels nostres arguments i deixar que la comunitat internacional decideixi qui té més credibilitat.
  • La nostra eina és la democràcia. Insistim-hi.
  • Volem un Estat que defensi els nostres legítims interessos econòmics, el nostre benestar social i la nostra llengua pròpia.
  • No es creguin les falsedats explicades pels que es beneficien del statu quo. Cal convèncer els indecisos, les persones que en el fons del seu cor saben que l’Estat espanyol no canviarà. Els qui han pres nota, gràcies a l’experiència de l’Estatut de 2006, que l’Estat espanyol no compleix els pactes ni pretén blindar el finançament ni les competències.
  • La comunitat internacional no castigarà Catalunya amb sancions comercials per apostar per la democràcia. Catalunya no està pas desenvolupant armament atòmic com l’Iran.
  • Catalunya no és com el Quebec, és com la combinació del Quebec en termes culturals i Alberta en termes econòmics, i el dèficit fiscal català és tres vegades el d’Alberta.
  • Ningú al Canadà podria ni somniar amb menystenir els quebequesos com els espanyols ho fan amb Catalunya.
  • Catalunya és la sisena zona industrial més important d’Europa. Algú es pot creure que la UE deixarà que se li escapi de les mans?
  • Si Espanya és l’únic estat successor i continuador després de la separació, també tindrà la responsabilitat exclusiva del deute. I que dir del nombre de vots i els eurodiputats a la UE?
  • Segons les enquestes, el suport per al moviment d’independència a Catalunya ha superat els registres històrics tant d’Escòcia com els del Quebec.
  • Com observà Juan Rosell, president de la CEOE, molts empresaris, com els presents avui, han virat cap al sobiranisme i l’independentisme.
  • Si hi ha mandat democràtic explícit darrere del procés català la UE no tindrà altra opció que reconèixer l’Estat català.
  • Qui ha de interpretar els tractats de la UE, no és la Comissió Europea, sinó El Tribunal Internacional de Justícia de la UE, a Luxemburg.
  • Quina ha estat l’evolució econòmica de l’Estat espanyol? Després de 6 anys de crisi, l’economia s’ha estabilitzat dins la gravetat. No vol dir que hagi sortit de la UCI. Encara s’observen nivells inèdits de morositat, una taxa d’atur elevadíssima i moltes dificultats per accedir al crèdit. S’en van els immigrants i els joves preparats han d’emigrar. Aquesta és una fugida de cervells.
  • Hem observat una devaluació interna a l’Estat espanyol, ja que l’Estat espanyol no controla la divisa. S’ha produït una baixada de salaris i una precarització de les condicions laborals per guanyar competitivitat i aconseguir augmentar les exportacions. No obstant, l’administració central de l’Estat no ha realitzat les necessàries reformes estructurals.
  • Si una potència nuclear com França ha decidit reduir la despesa militar en un 50% per als propers anys, per què Espanya no ho ha fet?. Espanya ha augmentat el pressupost militar en un 15% aquest any respecte els PGE originals de 2013, mentre feia retallades en altres camps. I a sobre per què? Per a submarins que no suren…
  • La comunitat internacional observa amb preocupació el canvi cap a l’autoritarisme del Govern espanyol amb lleis com les impulsades per Fernández Díaz, l’aparició d’informes fantasma en campanya electoral o l’expulsió sense proves de Noureddine Ziani per part de l’espionatge espanyol.
  • Espanya diu que nosaltres estem parlant d’una història de fa 300 anys? Però quan el tema és Gibraltar denuncien el Tractat d’Utrecht .
  • Referint-se al PP: Quin altre país del món té un jutge President de la Cort Suprema / Tribunal Constitucional que ha amagat la seva pertinença a un partit polític?
  • Fa 20 anys fins i tot el Diari El Mundo afirmava: “defendemos el inalienable derecho de autoderminación de los pueblos” si eren processos nets i democràtics. I ara diuen que no podem votar…
  • Actualment, el govern del PP impulsa una agenda legislativa recentralitzador i homogeneïtzadora.
  • Esperar una configuració més favorable del sistema polític espanyol, amb UPyD i Ciudadanos ocupant l’espai de PP i PSOE, és una utopia. No hi ha 3eres vies ni se les espera.
Associació Sabadell Memorial
Si voleu accedir al vídeo complert de la conferència cliqueu aquí:


 


12 de desembre 2013

Les mentides de Rajoy

Rajoy dixit: “no augmentaré els impostos”; “mantindré el nivell adquisitius de les pensions”; “no abaratiré els acomiadaments”; “no augmentaré els serveis bàsics”; “no concediré cap tipus d’amnistia fiscal”; “no donaré ni un euro públic als bancs”. Mentides i més mentides. La darrera mentida del President espanyol, l’ha dita en una entrevista publicada conjuntament a cinc rotatius europeus. L’inefable Rajoy declara que si una "regió se separa del seu Estat automàticament se'n va de la Unió Europea". Això és fals o com a mínim enganyós. Una cosa és la Unió Europea i d’altra molt diferent l’Espai Económic Europeu (EEE) que gràcies als acords de Schengen, que foren signats el 1985 i 1990, van suprimir els controls fronterers amb objectiu de garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. L'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa en un article a 'El Periódico' posa en dubte les darreres declaracions del president espanyol Mariano Rajoy i les amenaces sobre la sortida de la Unió Europea d'un eventual Estat català. Des del títol 'Catalunya expulsada de la UE?'. que encapçala l'article, Tremosa ja insta-la l'ombra de dubte sobre les amenaces espanyoles recents. Tot seguit podeu llegir l’article.

Catalunya expulsada de la UE?

EL PERIÓDICO va destacar el dimarts passat una resposta de la Comissió Europea (CE) a una pregunta parlamentària meva. La CE finalment contesta com PP i PSOE fa temps que li demanen: «Si una part d'un país es converteix en un nou Estat independent passaria a ser un tercer país i els tractats deixarien de ser d'aplicació» en ell. Anem per parts.

La CE ha donat respostes diferents a preguntes meves arran del mateix tema. El 12 novembre 2012: "No li correspon a la CE manifestar posició sobre qüestions d'organització interna dels seus estats membres". El 23 febrer 2013: "Les condicions dels tractats de la UE són decidides pels estats membres". ¿La recent resposta té relació amb creixents pressions polítiques i amb el fet que alguns comissaris acaben el seu mandat després de les properes eleccions europees?

És el TRIBUNAL de Justícia de Luxemburg, i no la CE, que interpreta els tractats de la UE, i és el Tribunal Internacional de l'Haia qui té l'última paraula en cas de separació unilateral d'una Catalunya que fos expulsada de la UE. La recent sentència seva sobre Kosovo, però, no és precisament favorable a Espanya. Al Parlament Europeu (PE), a més, PP i PSOE s'han quedat sols, perdent diferents votacions de manera molt rotunda quan intentaven frenar l'accés de Kosovo a la UE. S'han quedat sols votant sobre la patent única europea, la travessia central del Pirineu aragonès i la doctrina Parot.

La sortida de la UE seria un procés llarg, com ho és l'entrada: a Brussel·les es diu que si Gran Bretanya vota sortir de la UE el 2015 les negociacions duraran anys i la UE tractarà de preservar en les negociacions l'aplicació del màxim possible de normativa comunitària al país sortint.

Escòcia no és Turquia. L'argument anterior reforça la idea que una Catalunya independent tindria temps suficient per renegociar des de dins la seva ‘reincorporació’ a la UE. Així ho diu l'expert Graham Avery a la web del Parlament britànic: una Escòcia independent negociaria des de dins la seva ràpida reincorporació a la UE. El 'fast track' (camí d'accés ràpid) és el que defensa Avery i el que descarta que Escòcia hagi de posar-se a la cua darrere de Turquia, com diu Espanya. 'The Economist', el setmanari econòmic més influent del món i partidari del 'no' al referèndum escocès, postula en un article sobre Escòcia (3 de novembre de 2012) que "una Espanya cada vegada més endeutada i més dependent dels diners del BCE no podrà vetar a ningú a la UE ".

La UE és encara una petita unió d'estats, molt lluny d'una Europa federal, amb un pressupost anual tan sols quatre vegades més gran que el de la Generalitat (130.000 milions, el 0,8% del PIB UE-28). A la UE, Espanya ostenta el rècord d'incompliments i males transposicions de normatives comunitàries, amb centenars d'expedients per ajudes il•legals de l'Estat. Els que, des de Madrid, apel•len tot el dia a l'imperi de la llei i el seu literal compliment no són precisament els millors alumnes per demanar expulsions.

Molt més important per a Catalunya és continuar participant del mercat únic europeu o espai econòmic europeu (EEE), que garanteix la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals i que és l'autèntica font de progrés i riquesa d'Europa. Aquest és el gran èxit europeu del segle XX, que altres continents imiten. Suïssa, Noruega i Andorra ─que no són membres de la UE─ tenen subscrits acords amb la UE per estar en aquest espai.

Si Catalunya fos expulsada de la UE, aquesta té competències exclusives per negociar els acords relatius a l'EEE, i des de l'últim Tractat de Lisboa no cal la unanimitat per aprovar: l'article 207 fixa que es poden concertar per majoria qualificada de països (dos terços) i també necessita el vot favorable del Parlament Europeu.

ESPANYA NO té dret ni capacitat de veto efectiu per si sola per evitar que Catalunya segueixi en l'EEE, un espai de 500 milions de persones. Espanya no té capacitat per articular una minoria de bloqueig a la UE (un terç) per expulsar Catalunya de l'EEE: a casa hi ha més de 4.000 multinacionals europees que mai deixarien que Espanya exoulsés Catalunya d'aquest espai econòmic europeu.

El lideratge a la UE no el dóna la dimensió d'un país sinó les bones pràctiques que pot oferir als altres membres. Per això alguns països petits són líders i alguns grans no. La 'marca Espanya' cotitza avui sota zero a la UE, com explica el professor madrileny Ignacio Molina en un demolidor article a la revista de la madrilenya Fundació Elcano (13 març 2013). PP i PSOE farien bé en negociar amb Catalunya com Cameron ha fet amb Escòcia. Com deia 'The Economist' (22 de desembre de 2012), amb una "economia espanyola tan dolenta, no és estrany que els polítics catalans parlin seriosament de secessió".

Ramon Tremosa
Eurodiputat de CiU

Article publicat al diari El Periódico el dilluns 9 de desembre del 2013

07 de desembre 2013

Quan siguem federals

Finalment la fotografia amb la Delegada del govern de Madrid senyora Llanos de Luna ha aconseguit aclarir quins partits estan a la banda unionista, es a dir els partits catalans que opten perquè Catalunya continuï dins d’Espanya: PP, C’s i PSC. El Pere Navarro (PSC) ha brindat amb LLanos de Luna la vigília del 6 de desembre dia de la Constitució. Avui el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha fet una clau de volta més en la seva deriva antisobiranista, doncs ha assegurat que el procés sobiranista català no té cap suport internacional. La conclusió del líder del PSC és que si finalment CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP arriben a un pacte, "l'acord serà paper mullat" perquè no s'ha tingut en compte l'Estat en la negociació i s'ha optat per una via unilateral. Ell està promocionant a tort i dret la via “federalista”. Doncs bé, Jofre Llombart periodista i sotsdirector d’El Món a Rac-1, ha fet una mena de Decàleg que el PSC-PSOE i també per descomptat el PP, haurien de signar quan fóssim federals. Si voleu llegir-lo ho podeu fer tot seguit més avall. És interessant i francament divertit comprovar quins capítols mínims tindria si fos arribat el cas (Déu no ho vulgui) el Decàleg del Federalisme.

Quan siguem federals

I. Quan siguem federals, Catalunya serà reconeguda a la Constitució com una nació amb dret a decidir.

II. Quan siguem federals, la nova Constitució Espanyola abolirà l’article que atribueix a l’Exèrcit la garantia de la unitat territorial perquè dues nacions federades lliurement no tenen perquè tenir les armes com a amenaça.

III. Quan siguem federals, Catalunya tindrà un concert econòmic com el basc. Recaptarà tots els impostos i després en donarà una part, pactada amb l’Estat, pels serveis que l’Estat presta a Catalunya. La clau de la caixa la tindrà la Generalitat.

IV. Quan siguem federals, s’abolirà la Llei Soraya d’administracions autonòmiques (la que ahir publicava La Vanguardia) i Catalunya tindrà garantit el Síndic de Greuges, el Centre d’Estudis d’Opinió, el Servei de Meteorologia de Catalunya i les oficines a l’exterior.

V. Quan siguem federals, es derogarà la llei Wert i Catalunya tindrà blindades les competències en ensenyament i cultura. Tenir blindades les competències en ensenyament vol dir que és la Generalitat la que decideix quines assignatures es cursen, quantes hores i de quina manera s’avaluen.

VI. Quan siguem federals, el català serà llengua oficial a Catalunya i d’especial protecció a la resta de l’Estat. Totes les administracions a Catalunya, inclosa la de justícia, hauran de fer-lo servir com a llengua vehicular. I el Ministeri d’Afers Estrangers elevarà al Parlament Europeu una petició perquè el català sigui reconegut com a idioma oficial a les institucions europees.

VII. Quan siguem federals, les polítiques socials es decidiran des de Catalunya: això inclou la gestió de la immigració, les beques, la llei de la dependència, les ajudes al tercer sector, la gent gran, la joventut o la violència de gènere.

VIII. Quan siguem federals, la última paraula en les infraestructures i la gestió territorial la tindrà la Generalitat.

IX. Quan siguem federals, el Servei Català de Trànsit podrà decidir unilateralment quines sancions aplica als conductors infractors.

X. Quan siguem federals, l’Estat espanyol reconeixerà les seleccions esportives nacionals. És més, les promourà davant les federacions internacionals (FIFA) i del Comitè Internacional Olímpic com he fet el Regne Unit amb Escòcia, Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord.

Es desconeix si la reforma federal del PSC i del PSOE inclou tots aquests punts. Per sota d’això no és federalisme sinó autonomisme 2.0. Però en el supòsit que el PSOE defensés aquest decàleg, llavors convindria que el PP també l’assumís com a propi perquè tot això exigeix una reforma de la Constitució i per tant el concurs dels dos grans partits de l’Estat. I intueixo que el PP ho deu veure amb bons ulls. He arribat a aquesta conclusió perquè el PSC va marxar del Dret a Decidir en considerar que la consulta no es pot sol·licitar si no té l’autorització prèvia del Govern Espanyol. Per tant, és de suposar que si el PSC s’ha atrevit a proposar un model federal és perquè Mariano Rajoy ho ha autoritzat. És així, oi?

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimecres 4 de desembre del 2013

27 de novembre 2013

SI a la independència de Catalunya (2ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proppassat dijous 21 de novembre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, va tenir lloc la segona conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col•laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta segona conferència es va desenvolupar sota el títol:

“L’espoli econòmic de Catalunya ”

La conferència va anar a càrrec d’en Jordi Millà i Sánchez, enginyer, graduat en Filosofia per la Sorbona de París, membre del Comitè Executiu, Vice-secretari i Coordinador de Formació del Cercle Català de Negocis (CCN).

Amb la sala completament plena, els assistents van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. Tot seguit oferim un breu resum de la seva brillant exposició que va ser desenvolupada amb l’ajut d’un molt cuidat i documentat Power Point, amb nombrosos gràfics i xifres comparatives.

En primer lloc el Sr. Millà va fer un repàs dels darrers segles de la història de Catalunya, assegurant que, amb més de mil anys d’existència, el nostre país és un dels Estats més antics d’Europa que va tenir el primer parlament i la primera Constitució. Els catalans ja vàrem donar les primeres lliçons de llibertat política el segle X. Catalunya, fa 300 anys va perdre l’Estat i va esdevenir una colònia espanyola. Malgrat això, els catalans varen continuar treballant i aixecant el país. El dinamisme econòmic de Catalunya i el seu progrés comercial i industrial comencen en el moment que totes les viles i ciutats de Catalunya es converteixen en viles lliures i es regeixen pel fonament de llibertat política. Què li passa doncs a la Catalunya autonòmica del segle XXI? Perquè una nació creadora com la nostra s’està apagant?

Sotmesa a un espoli constant, Catalunya esdevé una nació sense llibertat, somnolenta i decadent. L’Estat espanyol, tot i les aportacions voluntàries de la UE amb el Fons de Cohesió i les obligatòries de Catalunya amb els impostos, està pràcticament en fallida econòmica per la seva pèssima administració i malbaratament. Espanya ha fet suspensió de pagaments 32 vegades i moltes més ha fet el ridícul. Ara en serà una altra.

Catalunya aporta a Espanya, 22 mil milions d’euros anuals. Un 12% del PIB català. Des del 1986, L'Estat espanyol, ens ha espoliat 230.500 milions d'€. Aquest “espoli fiscal” representa la ruïna de Catalunya i dels catalans, i és la causa de les retallades que patim. Per això també volem un Estat Català. Els sistema de finançament actual bés totalment injust i insolidari, doncs abans de l’anivellament Catalunya és la tercera comunitat en el llistat, mentre que desprès de que l’estat espanyol faci el repartiment de tots els impostos, baixem set posicions. El dèficit fiscal català és de més de 16.500.000.000 €, això vol dir que els impostos que paguem els catalans però que no ens beneficien, representen mes de 800€ mensuals d’espoli per cada família de quatre persones. Per tan podem afirmar que en una generació hem passat d’una família estalviadora a una família endeutada.

El conferenciant va voler esmentar especialment el tema de les pensions, assegurant que en aquests moments estan en perill només a l’Estat espanyol, ja que l’excedent de més de 64.000M€ que hi havia a la “guardiola” dels pensionistes l’any 2010, està caient en picat, doncs a dia d’avui aquest excedent a assolit només 4.200M€, amb 38,5 milions de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300M€ amb tan sols 7,1 milions de catalans. Amb aquest romanent, per tant, es poden garantir molts anys de desequilibri de les pensions catalanes.

Amb uns exemples molt didàctics el Sr. Millà i per poder-ho entendre millor, va posar de costat la magnitud del dèficit fiscal comparant-lo amb el cost de grans infraestructures. Així per exemple per fer l’eix transversal ferroviari Lleida-Girona, amb un cost de 7.000M€, només necessitaríem 155 dies dels diners del dèficit fiscal per pagar-lo; o també per eliminar els barracons de les escoles (2.000M€) es podria fer amb 44 dies o el nou hospital de Rubí podria construir-se amb 1,5 dies del dèficit. Exemples tots ells que ens porta a la conclusió que els diners que no ens torna L’Estat espanyol, són els que ens calen per implementar projectes vitals pel país.

Finalment el conferenciant va assegurar que la crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. L’espoli fiscal ens aboca a la independència, si volem sortir de la misèria. Les empreses catalanes necessiten un marca legal que les empari i un Estat que les defensi i les promocioni. L’Estat espanyol, no ens paga ni les escorrialles del que legalment ens pertoca. La solidaritat, com a trampa del govern espanyol, és per robar-nos impunement. La marca Espanya està totalment desacreditat internacionalment. Catalunya disposa de la confiança i de la solvència com a futur Estat d’Europa. El poble català vol la independència i l’aconseguirem.

L’acte va finalitzar amb un animat col•loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions molt enriquidores sobre el tema de la conferència.

25 de novembre 2013

A un any de Mercuri

El proper dimecres dia 27 farà un any de la irrupció de varis centenars de mossos d’esquadra a l’ajuntament de Sabadell. Des d’aquella data, tot o res no ha canviat a la ciutat. L’omnipotent alcalde Bustos ha esdevingut un regidor, sense aparent capacitat de decisió, malgrat sembla que continua movent els fils del govern des de l’ombra. La ciutat té un nou alcalde que, també segons sembla, actua a les ordres de l’anterior batlle. Amb la perspectiva que donen els dotze mesos transcorreguts i sobretot amb l’aixecament del secret de sumari, el periodista Antoni Santamaria que fins fa pocs mesos treballava al Diari de Sabadell, publica periòdicament en el diari digital iSabadell, fragments molt sucosos de la trama que l’alcalde Bustos va teixir, presumptament, quan era alcalde de Sabadell. Un resum d’aquesta presumpta xarxa de corrupció i dels esdeveniments que, al llarg de gairebé quinze anys, han portat el Manuel Bustos fins on ara ha arribat, és l’interessant article d’aquest periodista que podeu llegir tot seguit.

A un any de Mercuri

Les revelacions del secret del sumari descriuen el comportament immoral per part de les elits polítiques, econòmiques, socials i mediàtiques de la ciutat. Com fou possible que un clan d'aventurers polítics amb estil mafiós pogués fer-se amb el control de la secció local del PSC? Com, després, van arribar a fer-se gairebé els amos d'una ciutat de 200.000 habitants?

Dimecres que ve es complirà un any de l'esclat de l'operació Mercuri. Un metall estrany, l'únic en estat líquid i extremadament tòxic. L'exposició a curt termini provoca nàusees, vòmits i diarrees, en nivells elevats pot danyar permanentment el cervell, els ronyons i causar malformacions en el fetus. Per això, totes les precaucions són poques, en tractar amb aquest material.

Manuel Bustos accedeix al poder el 1999, després de dues dècades de governs municipals d'Antoni Farrés, del qual en certa manera constitueix la seva contrafigura política i simbòlica. Un període en el qual la vella ciutat-fàbrica entrà en la seva fase terminal. La investidura de Bustos coincideix amb l'expansió de la bombolla immobiliària que tiba del conjunt de l'economia, quan la revisió de Pla d'Urbanisme (1993) ha alliberat centenars de milers de metres quadrats de sòl edificable al casc urbà i els ajuntaments disposen d'grans competències en la matèria.

El 1999 el PSC de Bustos va empatar a deu regidors amb Entesa per Sabadell, plataforma civico-política formada per ICV, EUiA, CUP i independents d'esquerra, i va formar govern amb CiU i ERC que durant el “farresisme” havia estat a l'oposició. Al cap de pocs mesos ICV trencava amb la coalició i el regidor Paco Fernández s'integrava en l'equip de govern quadripartit. Paral·lelament, Bustos va aconseguir el suport d'una sèrie d'alts càrrecs municipals de l'època de Farrés, encapçalats per l'ex regidor d'ICV Antoni Aranda que li asseguraren el control de la màquina administrativa. Fins i tot el 2003, quan va aconseguir la majoria absoluta, va reeditar el pacte quadripartit amb CiU, ICV-EUiA i ERC, la qual cosa al costat d'un PP satel·litzat, només deixava Entesa, amb dos regidors, a l'oposició.

D'aquesta manera es volia governar sense oposició, vulnerant un dels principis bàsics de les institucions representatives. No obstant això una cadena d'esdeveniments: el cas Bemba, les manifestacions en contra de la taxa d'escombraries o la crisi de l'enganxina ... van provocar el trencament del govern de gran coalició i van obligar tots els partits que havien governat amb Bustos a emprendre operacions, més o menys traumàtiques, de renovació interna. Així tant Josep M. Civis (ERC) com Pere Obiols (CDC), Francesc Xavier González (UDC) o Paco Fernández (ICV) van desaparèixer del primer pla de la política municipal. Aquest últim, expulsat de la formació ecosocialista, es va integrar a les files del PSC.

No havia passat ni un any de la investidura de Bustos, quan el seu oncle Melquíades Garrido, un obscur promotor immobiliari, era nomenat president del Gremi de Constructors i vocal de l'empresa municipal d'habitatge VIMUSA. El sumari de Mercuri permet aventurar que Garrido ben aviat va ordir una trama empresarial per assegurar-se una posició privilegiada en l'adjudicació d'obres i contractes públics. Un dels seus epicentres fou el Centre d'Esports Sabadell. A partir del 2007, Jordi Soriano va construir una xarxa clientelar d'empresaris menor. Així es compensava el suport polític incondicional a Bustos que, sense majoria absoluta i enfrontat amb tota la resta de l'oposició, necessitava per mantenir-se al poder. Tots dos clans van xocar pel control de les obres d'ampliació del Cementiri, quan Soriano ja no era regidor i havia deixat de ser políticament útil.

Bustos va perseguir amb afany el poder absolut sobre la ciutat. Una peça clau d'això va ser el control dels tres mitjans de comunicació locals de l'època: Diari de Sabadell, Ràdio Sabadell i la TV Canal Català. Això li va permetre desplegar intenses campanyes propagandístiques, que freguen al culte a la personalitat, i silenciar les crítiques a la seva erràtica gestió amb mètodes més propis d'una dictadura que d'un sistema democràtic. Una operació on va jugar un paper clau Montserrat Costa, parella i cap de gabinet de l'alcalde, amb la col·laboració d'una caterva de periodistes que li feien de claca. Amb aquesta mateixa finalitat va procedir a ordir espesses xarxes clientelars amb les entitats i associacions de la societat civil utilitzant com ariets el poder polític i la concessió discrecional de subvencions i d'altres favors.

Bustos va projectar sobre la ciutat els mètodes caciquils i clientelars que tan bé li havien funcionat en el partit. Repartint càrrecs, ocupacions i favors havia aconseguit un poder incontestable en la federació socialista vallesana, apartant als crítics i consolidant una militància addicta. Si això funcionava en el partit, per què no ho hauria de fer a la ciutat? Tot això es desenvolupa amb el teló d'una ciutat on els dos subjectes socials que havien estructurat la ciutat-fàbrica, la burgesia industrial i la classe obrera, experimenten una profunda recomposició.

L'enfonsament de Caixa Sabadell, l'adquisició per Agbar de la Companyia d'Aigües de Sabadell (CASSA) o la compra per una firma japonesa del Centre d'Esports Sabadell resulten expressius d'aquest procés de descomposició i retirada de la ciutat de la classe empresarial que havia construït un districte industrial especialitzat i auto centrat en els segles XIX i XX. La destrucció de la ciutat-fàbrica va trencar l'espina dorsal de l'antiga classe obrera industrial, amb condicions de vida i treball molt homogènies que afavoria la seva organització sindical i política, com es va demostrar al final de la dictadura franquista amb dos grans vagues generals que obriren el camí a la victòria del PSUC en les municipals de 1979. Les elevades taxes d'atur, la precarització de l'ocupació i la dualitat del mercat de treball, van trencar aquesta uniformitat social i van provocar la seva desmobilització, fragmentació i atomització social.

En efecte, amb una burgesia industrial estructurada i una classe obrera organitzada difícilment el clan Bustos hauria pogut imposar tan fàcilment el seu domini. Davant d'aquest desolador panorama, un apunt positiu sobre el funcionament de l'Estat de Dret. La denúncia de l'empresari penedit Salvador Giner a la Carme García, regidora d'ICV, va coincidir amb l'assalt a la seu d'aquesta formació. Un fet gravíssim que García va posar en coneixement dels Mossos d'Esquadra qui al seu torn van informar la Fiscalia Anticorrupció. D'aquesta manera es van posar en marxa les investigacions que es van prolongar durant gairebé tres anys i van conduir, el 27 novembre de 2012, a la detenció de 12 persones, la imputació d'altres 26, el registre de l'Ajuntament, 41 empreses i societats i 15 domicilis particulars.

La ciutat ha d'encarar la pesada herència de gestionar la fi de l'era Bustos des del punt vista econòmic, polític, mediàtic, social i ètic. Un govern municipal que ha deixat fallides i intervingudes les finances municipals ha corromput a dirigents de partits polítics, associacions professionals, mitjans de comunicació, institucions públiques i privades, funcionaris i alts càrrecs municipals.

Al cap d'un any de l'operació Mercuri, és inquietant que molts d'ells continuïn en els seus llocs com si res hagués passat, com passa amb els tres regidors imputats, Manuel i Paco Bustos i Joan Manau, el cap de la Policia Municipal, Josep Miquel Duran, el càrrec de confiança Xavier Izquierdo, el president del Gremi de Constructors, Melquíades Garrido, el Síndic Municipal de Greuges, Josep Escartín, Josep Abellán, gerent de Servei de Recaptació de Sabadell (Seresa) i director en funcions de Ràdio Sabadell o Marcel Galofré, cap dels Serveis Jurídics del Consistori. Només per esmentar alguns dels casos més clamorosos. Fa pensar que un personatge clau en la trama mercurial com l'enginyer i empresari d'IDP Quique Blasco hagi estat nomenat recentment president de CASSA. Un fet que revela fins a quin punt continuen actives aquestes obscures xarxes clientelars.

Fins ara, l'alcalde Joan Carles Sánchez no ha donat mostres de liderar aquesta inajornable tasca de neteja i de regeneració democràtica, fet que pot significar la seva tomba política. Les divisions entre les heterogènies formacions de l'oposició expliquen la seva incapacitat de plantejar una moció de censura per formar un govern de gestió fins a les municipals del 2015 amb l'objectiu prioritari de realitzar aquesta tasca de neteja i regeneració democràtica. Una tasca que no es pot delegar a l'administració de justícia, que està complint amb la seva funció de perseguir els delictes, sinó que ha de ser liderada per les formacions polítiques de la nostra ciutat així com per les institucions i entitats esquitxades per l'escàndol.

La ciutadania no es mereix que haguem d'esperar fins a les municipals del 2015 per restituir els mínims de confiança exigibles a l'administració local en una societat que es diu democràtica.

Antonio Santamaria
Periodista y escriptor.

Article publicat al diari digital iSabadell.cat el diumenge 24 de novembre del 2013 i traduit per UCS.

23 de novembre 2013

Les llàgrimes d'en Pere sense por

Rafael Nadal escrivia la setmana passada a la Vanguardia un article titulat “Emocions socialistes”, on feia una esmolada crítica de la darrera conferència del PSOE i del paper que hi ha jugat el PSC. Fa pocs dies el primer secretari del PSC va aconseguir fer evident la superioritat de l’actual direcció sobre els anomenats “crítics” en un consell nacional extraordinari del partit. Ha quedat clar que la massa “crítica” és més aviat raquítica. I que les posicions àmpliament majoritàries al Partit dels Socialistes són les que defensen Pere Navarro i Antonio Balmón. Ara hauran de ser els discrepants els que decideixin si val la pena continuar amb una “direcció clara i ferma” i sense el “soroll i la deslegitimació permanents” que els retrauen el oficials. Navarro, doncs, ha guanyat un cert marge de maniobra, però el que no ha fet ha estat convèncer. No ha convençut els crítics ni tampoc la majoria de la societat catalana que realment vol exercir el dret a decidir. Pere Navarro acusa CiU i Esquerra de perpetrar “el gran engany dels que volen portar Catalunya a un carreró sense sortida”. N’hi ha un altre de pitjor. L’engany dels que proclamen el dret a decidir de Catalunya però el supediten al dret a concedir d’Espanya. Si no vàreu poder llegir en el seu dia l’article d’en Rafel Nadal, podeu fer-ho ara al nostre Blog, juntament amb un altre reflexió que l’economista Xavier Sala Martin va escriure al seu blog sobre del mateix tema fa ja més temps, arran de la visita d’en Pere Navarro a Madrid el passat mes de setembre.

Emocions socialistes

Fa temps que els dirigents del PSOE van trair els valors de les classes populars i mitjanes i van cedir al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta. Van oblidar la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme verbal al servei de reclamacions elitistes i minoritàries. Des de llavors, estan en decadència i naveguen sense nord, sense programa i sense idees, a remolc de la lògica ultraliberal i unitarista que l’expresident Aznar, la FAES i la caverna mediàtica han imposat a la política espanyola.

Per lliurar-se del seguidisme, de tant en tant els socialistes organitzen una catarsi col•lectiva, pugen el to de l’esquerranisme formal i es busquen algun enemic que els aglutini. Però fa temps que no posen sobre la taula cap proposta real al servei dels ciutadans que aguanten el pes del país i de la crisi.

A Pere Navarro se’l veia content abraçat als líders regionals del PSOE, en l’últim d’aquests conclaves, li van emocionar els aplaudiments i les declaracions d’amor fraternal. Abans que ell, però, milers de socialistes catalans s’havien abraçat al socialisme espanyol i havien experimentat la mateixa emoció esperançada. D’aquest esperit va néixer el pacte fundacional del PSC: el somni d’un acord en peu d’igualtat, la suma d’esforços contra la dreta, el respecte a tots els pobles, l’aposta per reequilibrar territoris, la solidaritat voluntària i per convicció.

Les abraçades i les emocions han estat freqüents en escenaris com el Palau Sant Jordi. El problema ha arribat sempre al dia següent. Perquè aquell mateix esperit va portar l’acceptació desconfiada, però resignada, de la Loapa, la contenció permanent, la moderació per frenar els militars, les renúncies per culpa d’ETA, i tots els trágalas perquè si tu no hi anaves, ells tornaven. El socialisme català s’ha passat trenta anys obrint els braços al socialisme espanyol, acceptant un paper secundari, lluny del pes que per militància i per vots li tocava.

El PSC ha estat al servei d’un projecte comú, que al final s’ha convertit en el projecte d’uns quants, que l’han grapejat en benefici propi: Belloch, Bono o Guerra (el primer que va haver de justificar els Mercedes i els Mystère) s’omplen la boca de paraules com Espanya, justícia i igualtat, però en realitat parlen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó i defensen els seus interessos particulars. Igual que fa Susana Díaz, una professional de la política des dels vint anys, en una comunitat sota sospita, sense que ningú s’estranyi.

Mentrestant, quin socialista espanyol ha alçat la veu quan els ciutadans de Catalunya són insultats, discriminats i acusats de tota mena de barbaritats? Qui s’ha queixat de la catalanofòbia que ara fa impossible qualsevol negociació? Qui ha renunciat als privilegis per la proximitat a l’entramat central del poder? Qui s’ha solidaritzat amb els ciutadans de Catalunya quan ja des del franquisme s’han hagut de pagar bona part de les escoles bressol, hospitals, escoles, museus o cultura amb impostos propis, locals o autonòmics? Qui ha denunciat la discriminació que permet que un treballador català treballi més i cobri menys, suporti un cost de vida més elevat, pagui més impostos, rebi menys serveis, li retallin més, i a sobre hagi de pagar peatges per anar a treballar?

Afirmen que paguen les persones i no els territoris, però hi ha persones que paguen més i reben menys pel fet de pertànyer a un territori, i el partit que es proclama defensor dels treballadors calla. I torna a callar amb complicitat quan des del PP s’equipara Catalunya, nacionalisme i nazisme. S’apunten a l’estigmatització catalana perquè el linxament d’innocents sempre ha estat la sortida fàcil dels populistes.

La veritat no els importa. Saben que el desprestigi del socialisme no ve de l’Espanya plural ni del diàleg amb el catalanisme. Ve de les ocurrències minoritàries, dels excessos de gesticulació i de l’abandonament dels valors tradicionals de les classes populars: el premi a l’esforç, l’afany de superació, la solidaritat, l’aversió als excessos, la cohesió familiar i la devoció per la educació com a eina d’emancipació. Fa anys que amb excepció d’alguns militants el PSOE està absent de les grans mobilitzacions com la lluita contra els desnonaments i l’abús de les preferents.

El PSOE representava l’ascensor social. En el passat, va garantir la recompensa a l’esforç individual i col•lectiu de les classes populars, assegurant el seu accés a la plena ciutadania. Les classes mitjanes, per la seva banda, van descobrir a la socialdemocràcia un instrument de modernització i d’homologació europea. Però els dirigents socialistes van substituir els valors populars pel clientelisme, la protecció dels amics, el corporativisme de partit, l’ostentació i el conformisme. El càlcul electoral ha suplantat als principis, les enquestes han arraconat les conviccions.

El mateix dia que parlem de la crisi o de les reivindicacions que arriben de Catalunya: ja no importa qui té raó o què és just; només quin profit obtindrà el partit. O els seus dirigents. Costa imaginar el retorn de la socialdemocràcia, si no ofereix més que alguns eslògans esquerrans. Per ara no sé veure quina part d’aquest PSOE pot haver emocionat a Pere Navarro, ni al PSC. Llevat que també ells ja només pensin en la seva pròpia supervivència.

Rafael Nadal
Escriptor i perdiodista

Article publicat a La Vanguardia el divendres 15 de novembre del 2013


Escrit de Xavier Sala Martin

Jo esperava que, avui, el Pere Navarro, secretari general del PSC, hagués tingut la dignitat de dir: “jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya, però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans que es volen independitzar a través dels vots! Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres i el semen dels reis ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots”.

Si. Ho esperava. Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE. Però jo em pregunto: Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans (que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? Perquè hauran d’explicar que ens expulsen perquè varem tenir els nassos de votar! Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!

Article publicat en el Blog de Xavier Sala Martín el dimarts 17 de setembre del 2013

16 de novembre 2013

SÍ a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014



El proper dijous dia 21 de novembre a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, tindrà lloc la segona conferència del Cicle "SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA", que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest curs el Cicle s'ha dividit en dues parts, i en la primera s'analitza el

PERQUÈ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ELS CATALANS ?

i dins d'aquest apartat aquesta segona conferència versarà sobre el tema:

L'ESPOLI ECONÒMIC DE CATALUNYA

La crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. L’espoli fiscal ens aboca a la independència, si volem sortir de la misèria. Les empreses catalanes necessiten un marca legal que les empari i un Estat que les defensi i les promocioni. L’Estat espanyol, no ens paga ni les escorrialles del que legalment ens pertoca. La solidaritat com a trampa dels governs espanyols, per robar-nos impunement.

La conferència anirà a càrrec del Sr. Jordi Millà i Sánchez, enginyer, Graduat en Filosofia per la Sorbona de París, membre del Comitè Executiu i Vice-secretari del CCN i Coordinador d’Actes i Formació del Cercle Català de Negocis (CCN).



06 de novembre 2013

La pregunta i els moderats

Sembla que hi haurà moltes dificultats en poder acordar la pregunta de la consulta. El uns perquè la volen simple i amb dues úniques opcions de resposta. Els altres perquè la pretenen redactar molt complicada i amb respostes múltiples i finalment un tercer grup que no volen ni pregunta. Com escriu Enric Vila en l’article titulat “Moderats piròmans”que avui publiquem en el nostre Blog: Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història,. La moderació i les pors no ens han de fer retrocedir ni un mil·límetre en les nostres aspiracions nacionals. Llegiu l’article d'en Vila que parla de tot això.

Moderats piròmans

Aquests dies recordo molt un moment del “Viaje en autobús” en el qual Josep Pla li diu a una senyora que s’asseu al seu costat i es posa a llegir un llibre: “¿Señorita, le gusta a usted la història?. La historia es muy agradable de leerla en la cama; vivirla, però, ya es otra cosa”. Ara, gràcies al famós editorial de La Vanguardia, ja puc estar segur que, fins i tot si sortim de la crisi, res no ens estalviarà d’entrar en una muntanya russa de perills i d’emocions. Aznar potser tenia raó quan deia que Catalunya es trencaria abans d’independitzar-se d’Espanya. El que no va matisar és que, si arriba el cas, el trencament no es produirà entre la Catalunya de cognoms catalans i el món de la immigració, com durant 30 anys ha dit la propaganda autonomista. Si es trenca, es trencarà perquè els exfranquistes i els excomunistes es tornaran a posar d’acord per seguir xumant de les misèries espanyoles.

Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història, hi ha una part de la classe dirigent que ja s’ha posat a treballar per provocar un fracàs que després pugui gestionar en benefici propi. Fins ara aquests actors marejaven la perdiu, donaven allargues, intentaven reconduir a favor seu la força social de l’independentisme. Com que res no ha funcionat, han decidit que val més calar foc al galliner i cobrar l’assegurança. Per poc que obrim els llibres d’història veurem que, en aquest país, els obsessius de la “moderación” sempre han sigut piròmans disfressats d’agents de l’ordre. Per tant, no és estrany que els mateixos que fins fa quatre dies vivien de relativitzar l’expoli fiscal i la folklorització de la llengua catalana, ara mirin de fer la feina bruta a Rajoy convertint el referèndum en una manifestació d’infantilisme que ens mati de vergonya.

Entre els que manen més, l’objectiu és superar el marc autonòmic generant una desil.lusió semblant a la de l’Estatut, però que serà molt més destructiva perquè no deixarà cap idea digna de país darrera seu i obrirà les portes del saqueig definitiu. Pel que fa als tontos útils sembla que han trobat l’oportunitat de sentir-se valents o importants per una vegada a la vida. La clau de l’estratègia és evitar una pregunta clara en el referèndum. La pregunta és l’ànima del procés. Si la pregunta és clara el resultat és secundari perquè els fantasmes de la colonització s’esvairan i amb ells el seu sistema de tabús i de prevendes. La idea, per tant, és adulterar la pregunta per poder seguir adulterant la discussió política. Tota aquesta fal.làcia de la tercera via només té com a objectiu treure les castanyes del foc a l’Estat espanyol, que en realitat no té marge de manipbra per impedir un referèndum com Déu mana. La idea és que, a la llarga, els piròmans puguin aparèixer disfressats de bombers i passar la minuta a Madrid.

L’altre dia La Vanguardia preguntava qui té por dels moderats. Doncs bé, jo tinc por dels moderats. En aquest país els anomenats moderats fa segles que no fan altra cosa que promoure una tangana rera l’altre amb el seu doble joc i el seu bonisme corrossiu i depriment. Si mirem enrera veurem que van ser els beneficiaris dels pistolers de la patronal, de la FAI i del franquisme. Tot i que fan la feina bruta a Madrid, a la capital els tracten sense miraments i quan nosaltres creiem que ens diuen nazis, en realitat és bàsicament a ells que els insulten. Com ha pogut constatar Convergència, pactar-hi és inútil perquè sempre t’apunyalen per l’esquena. Són les ànimes en pena de l’imperi hispànic i el que cal fer és seguir l’exemple de Madrid i ignorar els seus xantatges i sermons. Si Mas i Junqueres tenen això clar anirem bé. Si es deixen embolicar amb els seus sofismes, a la llarga no tant sols tindrem una fractura social de campionat, sinó que quan tot s’ensorri la vergonya i la insatisfacció seran tan grans que qualsevol pallasso que mani a Madrid semblarà un mal menor.

En resum, jo ho sacrificaria tot a la claredat de la pregunta, mai a la unitat, que sempre quedarà a mercè dels xantatgistes i dels pobres d’esperit que vendrien la seva mare abans d’afrontar les pors i les inseguretats. Al capdavall, la pregunta tothom la té clara. La van votar un milió de persones durant aquelles consultes populars que els diaris tractaven com una costellada de pagesos. Si el president Mas i l’Oriol Junqueres no tenen el coratge d’afrontar les rebequeries de quatre pijos de Pedralbes i de quatre sindicalistes subvencionats, val més que ho deixin córrer. De veritat, si no entenem que abans de poder tractar de tu a tu amb els espanyols cal aprendre a tractar amb aquests sectors com el que són, val més deixar-ho córrer, perquè prendrem mal. Ja ho farem els que vindrem darrera. És preferible esperar i deixar que acabin de desacreditar-se amb la seva política i el seu periodisme de ficció que embolicar-se amb els seus jocs de paraules.

Enric Vila i Delclòs
Historiador i periodista

Article publicat al digital CatalunyaOberta.cat el dimecre 6 novembre de 2013

01 de novembre 2013

El full de ruta de Catalunya

Avui, primer dia de novembre, i davant d’aquest llarg pont de Tots Sants, us proposem llegir sense preses un article de l'escriptor Victor Alexandre, persona amb una notable experiència dins de la problemàtica catalana, i en el que l’escriptor pretén analitzar el que, amb molt d’encert, ell titula com “El full de ruta de Catalunya” es a dir les etapes probables que ha de cobrir el nostre poble per tenir legitimitat democràtica, reconeixement internacional i arribar a bon port, des d’aquest moment fins a un hipotètic final. L’anàlisi es mot complert i molt detallat i lo que es millor, malgrat la cruesa de la exposició, es força real i reflexa l'escenari actual i el més probable futur immediat dels catalans. Un cop llegit pensem que tant de bo sigui tal com ho exposa en Victor Alexandre. Tant de bo. Però això no ens ha de distreure del fet que encara cal treballar molt, moltíssim, per aconseguir convèncer molta més gent de la que avui estem a favor de la independència. Bona castanyada per tothom !

El full de ruta de Catalunya

No és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d’això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l’Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l’Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d’autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l’Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d’això, però, la raó principal per la qual la ‘solució’ d’un referèndum a tot l’Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l’Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

“Aleshores què?”, pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l’han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s’expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D’acord amb això –i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius– Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l’inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l’exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d’acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l’actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L’independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l’espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s’encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l’escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l’absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l’autèntica ofensiva –cosa que s’esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta– tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l’actitud del president Mas davant d’aquest panorama és de fermesa absoluta, si s’allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d’independència, d’Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d’avui, l’ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l’estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia. És una mesura que els membres de l’executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la ‘cerrazón’ i ja fa temps que ‘se lo pide el cuerpo’. Creuen –santa innocència– que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m’ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l’esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

Víctor Alexandre
Escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 29 d’octubre del 2013

31 d’octubre 2013

Podi d’una sola plaça

Aquesta setmana els senyors diputats del PSC al Congrès han volgut fer l’homemet votant diferent del PSOE. Al final tot serà igual doncs tant els uns com els altres no volen saber res de Catalunya. Astrid Bierge en un article molt lúcid que podeu llegir tot seguit, parla precisament d’això. No pot haver-hi dues posicions ni dues preguntes. En aquesta partida l’empat no és possible, ni un guanyador i un segon classificat, només hi pot haver un guanyador: Catalunya!


Podi d’una sola plaça

“Sota cap concepte, una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat, ni sobre qualsevol altre aspecte o precepte de la Constitució, excloent-hi a la resta de l’esmentada eventual decisió”. Això, que vol dir que no es permetrà una consulta a Catalunya mai dels mais, és el que dimarts van votar PP, PSOE i UPyD al Congrés. El mateix dia, portaveus de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP deixaven clar que la consulta és irrenunciable.

En el debat Catalunya-Espanya, tan a nivell polític, com periodístic com social, des dels escons fins a les tertúlies passant per les sobretaules, els arguments que sovint s’utilitzen d’una i altra banda són, en el fons, anecdòtics. El debat que mira de demostrar o de refutar que Catalunya està maltractada, representa distàncies secundàries. La Gran Distància és que una part considera que Catalunya és un subjecte polític sobirà i l’altre part pensa que és un territori propietat d’Espanya. Renunciar a la consulta implicaria renunciar a la idea de Catalunya com a nació sobirana, i permetre la consulta implicaria acceptar Catalunya com a nació sobirana.

La negociació implica, per definició, concessions d’ambdues parts. Si un vol A i l’altre vol C, es pot negociar per poder pactar B. Si el problema fos el dèficit fiscal, o una llei o una competència, hi hauria marge per dialogar i arribar a solucions intermèdies. Però si una banda de la taula vol A i l’altra el que vol és no-A, no hi ha espai possible per a la negociació. Si la línia de sortida d’un coincideix amb la línia vermella de l’altre, si els interessos no són només diferents sinó antònims per definició, és impossible arribar a cap acord. L’únic final possible és que una part acabi passant per l’adreçador i l’altra no.

És per això que, quan el PSC parla de reformar la Constitució o quan Duran i Lleida/La Vanguardia criden al diàleg, no estan parlant de buscar un acord que satisfaci mínimament les dues parts, senzillament perquè això és impossible. El que ens estan dient és que, o bé una banda ha de renunciar a la seva línia de sortida o bé l’altra banda ha de renunciar a la seva línia vermella -permeteu-me sospitar que volen que siguem nosaltres, els qui passem per l’adreçador. Ahir el Congrés va deixar clar que “sota cap concepte” ells desplaçaran la seva línia vermella. Els portaveus dels partits pro-consulta van deixar clar que la seva línia de sortida és irrenunciable. No hi ha acord possible, no pot haver-hi un empat. No podem saber com acabarà tot això, però sí que podem saber del cert que uns perdran i els altres guanyaran. Aquest podi, senyors moderats, només té una plaça.

Àstrid Bierge
Llicenciada en Periodisme per la UAB

Article publicat al digital de la FCO el dijous 31 d’octubre del 2013

25 d’octubre 2013

Hallowen o castanyada?

Ara que s’apropa novembre, els catalans tornem al vell debat de si hem de celebrar la nostra tradicional castanyada o la importada i americanitzada festa de Halowen. Potser caldria pensar en la diferència que hi ha entre ambdues festes. Mentre els ianquis gaudeixen fent por als veïns amb carotes fetes de carabassa, els catalans volem retrobar-nos amb els amics i veïns al voltant d’una taula menjant castanyes, moniatos i panellets, bevent mistela i fent petar la xerrada. Els espanyols ara s’americanitzen i només frueixen fent por als independentistes. Per combatre aquestes pors que ens volen fer arribar els castellans, en Salvador Cardús ha publicat recentment un article titulat: “Ja no ens fan por, ni ens humilien” que publiquem tot seguit.

Ja no ens fan por, ni ens humilien

Els poders de l'estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se'ls ha acabat el bròquil, i que a l'enemic, ni aigua. L'estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d'hora, s'arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics ─particularment, el president Artur Mas─ i, si convé, les elits que no facin costat a l'estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d'Egipte o els quatre genets de l'Apocalipsi.

Tanmateix, una cosa que sembla que no fan els poders de l'estat ─perquè no els deu convenir, o no són capaços de capir-ho─ és analitzar les raons del desafiament català. Encara no han entès per què els catalans hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits. I, segons la meva tesi, el clic va ser la humiliació a què vam ser sotmesos amb la derrota del projecte estatutari del 2006 ─allò de passar-hi el ribot sense deixar-hi res de fonamental─ i la sentència del Tribunal Constitucional posterior. La humiliació, sí, però sobretot com hi vam reaccionar.

Això fins al punt que, cec a les causes de tot plegat, l'estat espanyol insisteix a humiliar-nos, convençut que és invencible i que ens doblegarà. Efectivament: no ens espanta, ens vol humiliar. Ens volen humiliar col·lectivament quan repeteixen com lloros ─és la consigna─ que la independència és “impossible”. I ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries, bé amb la complicitat dels directius de Foment, bé al crit de “hostes vingueren que de casa ens tragueren” a què s'acull el ministre de la metròpoli, José Manuel García-Margallo. Però no humilia qui vol sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.

Efectivament, la seva estratègia parteix d'una anàlisi equivocada i d'un desconeixement profund dels catalans, perquè mai no ens han reconegut com allò que som: una nació. I també delata tota una manera d'entendre la política: la que després d'oferir diàleg et clava un ganivet per l'esquena. És l'Espanya del “más vale honra sin barcos que barcos sin honra” de Casto Méndez-Núñez. És el Madrid que fa política com qui juga al seu joc preferit, el mus, fet d'enganys i desafiant al tot o res. Però s'han equivocat. Perquè aquesta vegada no sé si Espanya conservarà l'honra, però tornarà a perdre l'armada. I, en el tot o res, es quedarà en el res. Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.

Salvador Cardús
Escriptor i periodista

Article publicat al diari Wilaweb.cat el dimecres 23 d’octubre del 2013

22 d’octubre 2013

SI a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El dijous 17 d’octubre proppassat i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest any el cicle ha estat dividit en dues parts, la primera sobre “Perquè volem la independència” inclourà quatre conferències. La segona part serà “Què hem de fer per aconseguir la independència” i també estarà composta per altres quatre conferències. La primera del cicle fou la que es va desenvolupar aquest dijous sota el títol:

“El genocidi cultural i lingüístic”

La conferència va anar a càrreg d’en Miquel Crusafont i Sabater, Dr. en Història i Enginyeria i President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. i també autor d’una vintena de llibres sobre història i numismàtica.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels nombrosos assistents a la conferència:

En primer lloc el Dr. Crusafont va fer l’esment que aquesta era la tercera vegada que intervenia com a ponent en els cicles organitzats per l’ASM i que per tant no voldria repetir conceptes ni continguts que ja havia exposat en les seves anteriors col·laboracions.

Per tant va enfocar la seva dissertació fent notar les divergències des dels vessants històric, cultural i lingüístic entre els catalans i els espanyols o castellans. Catalunya és un poble que ha forjat la seva prosperitat en el comerç, l’agricultura i el treball artesanal o industrial, en canvi Espanya ha basat la seva riquesa en la conquesta, l’espoli i els impostos a les colònies que ha dominat. Pels catalans el treball és un honor. A Espanya el treball estava mal considerat i els vassalls només obeïen i callaven, recaient el poder i els màxims honors i privilegis en la noblesa aristocràtica, dominadora del poble.

A Catalunya les lleis les aprovava primer el poble i després les ratificava el rei, es a dir anaven de baix a dalt. Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes. En canvi totes les normes i lleis castellanes anaven de dalt a baix doncs les dictava el rei sota el seu raonament o capritx i als súbdits no els quedava altra opció que obeir-les. Això vol dir que el sistema polític català es basava en el poder compartit, en el diàleg i en la negociació, com ho constata el fet d’haver creat el primer Parlament d’Europa. El mot “enraonar”, una paraula que no té traducció al castellà, ve de la “raó”, es a dir els catalans quan parlem “raonem”.

Quant a la llengua el català fou parlat pels pobles que composen els nomenats “Països Catalans”, en diverses extensions i formes doncs al país valencià, per exemple, el català es parla a la zona costanera que fou la que poblaren els primers catalans i en canvi a l’interior es parla mol més el castellà. Ara es vol fer creure que la llengua de la Franja és el Lapao, aberració que han perpetrat els centralistes espanyols per fer creure que és una llengua diferent del català.

El Dr. Crusafont va concloure la seva exposició, manifestant la seva confiança en que, els darrers esdeveniments que han tingut lloc en el nostre país aquest any, especialment des de la gran manifestació de l’onze de setembre de l’any passat, fins a l’explosió de l’anhel independentista de la Via Catalana, faran veure als dirigents polítics de casa nostra que el camí fins aconseguir l’Estat popi no té aturador.

L’acte va finalitzar amb un animat col·loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions molt enriquidores sobre el tema de la conferència.

El Sr. Manel Pagès, president de l’Associació Sabadell Memorial va cloure l’acte convidant tots a la propera conferència d’aquesta primera part del Cicle, que tindrà lloc el proper dijous 21 de novembre sota el títol: “L’espoli econòmic” i que desenvoluparà el Sr. Jordi Millà del Cercle Català de Negocis.

15 d’octubre 2013

El fracàs del 12-0

El sinistre “Dia de la Hispanidad” ja ha passat i cal dir que amb més pena que glòria. Potser alguns patíem per com, el espanyolistes d’aquí i d’allà, podrien respondre a l’esclat de la Via Catalana. Doncs res de res, un fracàs. Cal tenir en compte que aquesta era la darrera oportunitat que tenien aquesta gent de venir a tocar els nassos als catalans doncs el més segur és que l’any que ve hagin d’ensenyar el passaport abans d’accedir per l’autopista a una Catalunya independent. Uns quants periodistes opinen tot seguit sobre aquesta fallida del 12-O. Llegiu-los son molt eloqüents.


Visca Espanya!

Escric el dissabte, dia de sol rabent i helicòpters que giravolten, havent vist les imatges de l’apoteòsic –que diran ells- èxit de l’espanyolisme al centre de Barcelona. Són 47 milions! El problema és que la data estava ocupada per l’extrema dreta feixista: pel mateix preu podrien manifestar-se el 6-D, que és un símbol totèmic. Però trien el mateix dia que surten les Forces Armades i les banderes predemocràtiques, cada cosa en el seu camí. Això taca. Taca una certa idea d’Espanya. “Una, grande y libre”: hi ha, es vulgui o no, una continuïtat de la idea d’Espanya que comença amb Felip V (o el d’Olivares, però aquest no havia perpetrat la conquesta), que passa per la República (vegeu el debat a Corts de l’Estatut), recull Franco (que n’és l’exacerbació), continua a la Constitució (vide article 8), passa per la FAES i Rosa Díez i aterra suaument a la Llei Wert. Un continu, una cinta transportadora que fa que, vulguin o no vulguin, els fatxes se sentin còmodes a la plaça Catalunya sota la bandera de l’Alícia. I de l’Albert.

El problema d’aquesta gent és que es manifesten a la contra, sense projecte: volen quedar-se com estan. Les pancartes, immòbils i en castellà. Reunit Ruiz Gallardón amb els empresaris del Pont Aeri –defensors de la tercera via- no va tenir un gest que dur-se a la boca: els va deixar com havien entrat. Què farà l’Estat? Us ho diré. Incapaç de fer concessions –semblaria que es dobleguen al xantatge-, calcula que en l’ineluctable xoc de trens ells tenen la locomotora més gran. Resistir-los i vènce’ls. Una declaració unilateral és el pitjor escenari per Catalunya davant la comunitat internacional: si no puc fer que es quedin, com a mínim puc fer-los mal. Perdó, senyor Margallo: d’Europa, en parlarem un altre dia. Avui són a la plaça Catalunya i no hi ha vocació de diàleg, sinó vocació de Llei Wert. Li explico de què va? Que l’escola no sigui capaç de fer catalans, això és la Llei Wert. Espanyolitzar. Perquè resulta que la “nostra” majoria silenciosa és molt més grossa que la seva.

Patrícia Gabancho
Escriptora i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013

12-O, quatre gats arreplegats

Doncs sí, ha estat espectacular. El Partit Popular i Ciudadanos volien que la concentració espanyolista del Dia de la Hispanidad i de la Raza a Barcelona fos espectacular i ho ha estat. Ha estat un fracàs espectacular. Ni tan sols portant autocars amb gent d’Espanya han pogut aplegar més de 30.000 persones –xifra força generosa facilitada per la Guàrdia Urbana–, i s’han quedat, si fa no fa, com l’any passat. I mira que hi havia tota la caspa del nacionalisme espanyol: PP i Ciudadanos manifestant-se al costat d’organitzacions feixistes i racistes, Falange Española, España 2000, Plataforma per Catalunya, el neonazi Casal Tramuntana del barri del Clot, banderes de la dictadura, salutacions feixistes al costat d’Alícia Sánchez-Camacho mentre sonava l’himne espanyol... Caspa i més caspa. 12 d’octubre, Dia de la Caspa.

Aquest era l’anunci que el 9 d’octubre passat publicava Falange Española a Madrid:

“FE de las JONS de Madrid organiza un viaje a la concentración del 12 Octubre en Barcelona por la unidad de España y contra el separatismo, promovida por el Movimiento Cívico 12 de octubre, que tendrá lugar a partir de las 12 del mediodía en la Plaza Cataluña de Barcelona. Si quieres venir con nosotros desde Madrid, para apoyar a nuestros camaradas catalanes que también asistirán, escríbenos para apuntarte a madrid@falange.es o bien pásate por nuestra sede, sita en c/ Carranza, nº 13.”

Realment ha estat molt dur per a aquesta gent haver-se hagut d’empassar l’èxit espectacular de la Via Catalana amb la participació certificada per l’Official World Record de dos milions de persones. Molt dur. Sobretot pel fet de veure que contra aquesta evidència democràtica només hi poden oposar la violència arbitrària del poder de l’Estat, un Estat absolutista que criminalitza tota dissidència del principi diví de la “sagrada unidad de España”. I és que com repeteix sovint Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, “la cara de l’Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el famós dictador Franco”. La concentració absolutista del 12-O no ha estat una concentració de demòcrates, sinó de totalitaris que se serveixen de la democràcia per imposar els mateixos principis d’opressió que defensava el dictador: “¡Somos España!”, “¡Cataluña siempre España!”, “¡Cataluña es España!”. Heus aquí els grans arguments del totalitarisme. Si fossin demòcrates dirien això: “Jo no vull que Catalunya sigui independent, però només Catalunya té dret a decidir què ha de ser Catalunya i acceptaré la decisió democràtica que prengui”. Si fossin demòcrates, no negarien el dret de vot a una col•lectivitat ni criminalitzarien les urnes. Però són totalitaris que pretenen trepitjar amb les botes del seu absolutisme minoritari el clam pacífic d’una majoria democràtica.

Naturalment que s’han comportat sense aldarulls a la plaça de Catalunya. Quina altra cosa podien fer, després de la lliçó de civilitat que els va donar la Via Catalana? En realitat no fan més que seguidisme. Mancats d’iniciativa, ens imiten. Mancats d’arguments i acostumats a imposar la seva voluntat sense baixar del cavall, ara no se’n saben avenir que el sotmès hagi perdut la por i els digui ‘passi-ho bé’. No obstant això, és obvi que tenen al seu servei tot l’aparell repressor de l’Estat i que creuen que ens tenen sota control. Un control per mitjà del qual pretenen substituir-nos la identitat, la cultura i la llengua, canviar-nos la història, imposar-nos els principis del Decret de Nova Planta, espoliar-nos per satisfer els seus deliris de grandesa amb trens, aeroports i autovies fantasma, dirigir-nos les escoles i l’administració de justícia i entabanar-nos dient que el nostre referèndum és possible canviant la Constitució. El que no diuen és que la Constitució espanyola només pot ser canviada al Congrés de Madrid per una majoria absoluta que sempre –sempre– estarà aritmèticament en el seu poder.

Diguem-ho clar: mentre la Via Catalana va ser una concentració a favor del dret a decidir, i, per tant, una concentració de demòcrates, la del 12-O –efemèride d’un genocidi– ha estat una concentració en contra del dret a decidir, i, per tant, una concentració de totalitaris. I si algú no ho era, haurà d’explicar què hi feia, al costat dels fills ideològics del franquisme. La part bona de tot plegat és que a Catalunya, com ells mateixos han demostrat, són quatre gats. I atès que, com també s’ha vist, han hagut d’arreplegar gent a Espanya, és obvi que estem parlant de quatre gats arreplegats.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat a elSingularDigital. cat el dimecres 15 d’octubre del 2013

Eufòria espanyolista

Es miri com es miri, fins i tot des del deliri més absolut, la convocatòria de dissabte passat a Barcelona va ser un fracàs. No cal entrar en cap guerra de xifres per saber quantes persones van acudir a la plaça de Catalunya de Barcelona. I encara menys a les convocatòries de partits feixistes residuals que a Espanya gaudeixen de tanta impunitat com calgui. L’alopècia que expressen les fotos a l’espai inferior de la plaça i la bandera bífida que omplia tota la grada superior demostren que allà no hi havia més de 30.000 hispanòfils, com justament va calcular la Guàrdia Urbana. Això sí, l’espai dels coloms, ple a vessar. Cal parar atenció que les xifres d’aquest cos són responsabilitat estricta dels agents encarregats de comptar i no pas de l’Ajuntament, que no se les adjudica. Per contra, les de la delegació del Govern espanyol a Catalunya són exactament de la delegació, que mai concreta qui es responsabilitza d’un càlcul sempre tan interessat. Potser personalment la delegada de la División Azul?

Si l’any passat eren 15.000 i enguany fan 30.000 no hi ha per llançar cap campana al vol. Han doblat. Enhorabona! Però no n’hi ha per a tant. Sobretot, si es consideren les xifres deduïdes també a través de les fotografies de la manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat i de la cadena humana d’aquesta passada Diada. I és estrany. Perquè l’espanyolisme parlamentari a Catalunya té molta més força. Si li adjudiquem els votants del PP, els de Ciutadans i una part del PSC, el resultat és molt més important que no el que evidenciava la magra concentració de dissabte.

No és estrany que populars i ciutadans s’empipin amb el PSC. Potser el fet que la convocatòria la signin un partit reaccionari i un altre d’inclassificable –per ara- retrau una participació que s’identifica amb opcions més “progressistes”. Sigui com sigui, l’espanyolisme de carrer no es correspon amb el de les urnes. I això és un fracàs. Com a èxit, cal reconèixer que tant el PP com Ciutadans han aconseguit una resposta cívica i pacífica, i han convençut els nostàlgics de la dictadura que els acompanyen que es deixin a casa les banderes franquistes.

No s’entén, per tant, per què tanta eufòria en les conclusions. Quan Alícia Sánchez-Camacho proclama que “la majoria silenciosa ha trencat el silenci” és obvi que distorsiona els conceptes i la realitat. Si la “majoria silenciosa” parla, deixa de ser “majoria” i “silenciosa”. I encara més si només suma uns milers de persones. Quan Alícia Sánchez-Camacho exigeix al president de la Generalitat que s’escolti “la societat civil” i que “actuï en conseqüència” també s’apropia d’un altre terme. Qui és la “societat civil”? És difícil concretar-ho, però, en tot cas, entesa com a concepte general, aquesta societat només era en una ínfima part dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona. La que s’escolta Artur Mas sembla ser més “societat” i més “civil”. En tot cas, és majoritària. Potser l’eufòria només s’entén com a argúcia. És a dir, com a part de l’estratègia de dividir el país en dues parts simètriques a fi de deixar-ho tot en suspens i en empat etern.

Vicent Sanchis
Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013

La pel·lícula de la independència

La majoria silenciosa que ahir no tenia res a celebrar va trobar una excusa per treure's el pijama: baixar al quiosc a comprar el DVD de la Via Catalana.

Els catalans estem protagonitzant una pel·lícula que barreja molts gèneres: acció, aventures, èpica, història, suspens. Fa ben pocs anys hauríem pensat que això d'ara era ciència-ficció, però no: és tan real que sembla mentida. No volem de cap manera que sigui un drama (tot i que alguns s'entesten a crear crispació i fractura on no n'hi ha) i fugim VamCats ajudeu-me dels elements bèl·lics (tot i que de tant en tant ens diuen que ens enviaran els tancs). Ens amenacen amb arguments de cinema de terror, però nosaltres som una gent pacífica i estranya: ens atreuen més la comèdia, els somriures i la il·lusió.

Ara fa un mes, l'11 de setembre del 2013, vam participar en el rodatge d'un episodi clau, festiu, apte per a tots els públics, inclosos els nens que algú acusa d'estar adoctrinats. La cadena humana més llarga i nombrosa de la Unió Europea (certificada per l'Official World Record) va permetre gravar una escena multitudinària amb uns herois anònims: els 30.000 voluntaris que van contribuir a fer-la possible.

El DVD de la Via Catalana transmet civisme, dignitat, entusiasme, optimisme, democràcia, esperit constructiu. Som un país que es dóna les mans en senyal de llibertat, una societat civil que empeny amb alegria cap a un futur millor. I no serà fàcil, però els reptes fàcils no són tan apassionants. Si lluites en cos i ànima i amb força i coratge per un objectiu possible i lloable, potser te’n surts. Com va recordar Xavier Rubert de Ventós l'11-S des del Pertús, "som un poble que ve de lluny i va més lluny encara".

Tenim pressa per veure'n els títols de crèdit, tenim pressa per viure en un país normal, tenim pressa per tenir un estat propi en lloc de patir un estat en contra, tenim pressa per deixar de ser independentistes. (I tenim pressa, deixeu-m'ho dir entre parèntesis, per veure la gigafoto de la Via Catalana, que s'està fent esperar). Però encara ha d'arribar el moment més emocionant del llargmetratge. Encara hem de votar i encara hem de guanyar. El guió del desenllaç està per escriure.

Ja em perdonareu l'spoiler: si ens mantenim ferms com fins ara, si anem fent via sense perdre el nord ni cap altre punt cardinal, si ens carreguem de raons i paciència i determinació, la pel·lícula de la independència tindrà un final feliç. I la majoria silenciosa que no celebra genocidis despenjarà per sempre l'estelada del balcó.

Eva Piquer
Periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dimarts 14 d’octubre del 2013