Catalunya? Derrotada

Un senyor de Galícia, llicenciat en Art Modern i Contemporani i escriptor, de nom Xesús Miguel de Toro Santos, més conegut com a Suso de Toro, ha d’assabentar als catalans de la tragèdia que viu el nostre país i que molts dels que viuen aquí son incapaços de veure. Ho fa en un article titulat “Cataluña? Derrotada”. Si us plau que algú faci arribar aquest article als senyors Mas, Junqueras, Daniel Fernandez i a tots aquells altres que, com Herrera, Camats i Duran, encara creuen en el federalisme, perquè expliquin al poble la veritat arran de les intencions dels governants castellans. Si voleu llegir l’article aneu al nostre Blog.

Catalunya? Derrotada

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Suso del Toro

Escriptor

Article publicat al diari ara el divendres 20 de març del 2015

Iglesias: El mentecato ilustrado

Aquests dies circula per la xarxa un e-mail d'un amic de Veneçuela, que inclou un article del periodista veneçolà Carlos Alberto Montaner titulat “El mentecato ilustrado”, on explica amb tota claredat el perill que el partit “Podemos” de Pablo Iglesias pot representar pel nostre país. L’e-mail traduït del castellà diu: "Família en terres de la Mare Pàtria, heus aquí la breu història d'aquest gran farsant que és Pablo Iglesias, que va contribuir al desastre que han causat els comunistes a Veneçuela i que ara, oferint viles i castells, pretén fer el mateix a Espanya. Divulgueu aquest article per tota la península ibèrica, per evitar que també us veieu afectats per aquest daltabaix. Llegiu-lo, comenteu-lo i distribuïu aquest article a Catalunya, a Madrid, a Toledo, a Valladolid, a tota la península Ibèrica i a les Canàries. No caigueu en el parany !" Interessant article que desemmascara Pablo Iglesias, el personatge que va ajudar a enfonsar Veneçuela. Podeu llegir l’original en castellà en el nostre Blog.

El mentecato ilustrado

Calma. No hay agravio. La etimología de mentecato es transparente. Quiere decir “mente captada o capturada”. Me refiero a eso. Iglesias es un mentecato, pero ilustrado. Hay que tomarlo en serio. Por no tomar en serio a Chávez los venezolanos se hundieron. Iglesias es un joven español, profesor universitario en Madrid y colaborador de la televisión iraní, que triunfa en las encuestas electorales. El problema radica en qué ideas han capturado tan prodigiosa mente. Las malas ideas, cuando se enquistan en neuronas privilegiadas, son más dañinas.

Iglesias cree en el Estado empresario que crea o nacionaliza empresas. Cree en el Estado asistencialista, redistribuidor de riquezas, que extiende una pensión a todas las personas por el mero hecho de vivir en el país (650 €). Cree en el Estado planificador que todo lo sabe, que conoce el presente como la palma de la mano y es capaz de prever el futuro. Cree en el Estado que castiga implacablemente (ama la guillotina de la revolución francesa). Cree que la riqueza se logra trabajando menos —35 horas a la semana— y por un período más breve (60 años). Cree, en suma, que la prosperidad se logra gastando, no ahorrando e invirtiendo, como ha hecho la tonta especie humana durante miles de años. Maravilloso.

Pero lo interesante es que Pablo Iglesias ya ha puesto a prueba sus ideas madre, precisamente en Venezuela, donde él y su grupo fueron contratados para encauzar de diversas maneras el “proceso revolucionario”, algo que hicieron durante 8 años a plena satisfacción de la República Bolivariana, tarea por la que cobraron nada menos que tres millones setecientos mil euros: más de cinco millones de dólares.

En ese período, de acuerdo con las memorias de la fundación Centro de Estudios Políticos y Sociales (CEPS), que era la institución que firmaba los acuerdos y recibía los dineros, Pablo Iglesias y sus allegados ayudaron directamente a Chávez a fomentar su revolución desde el despacho presidencial, a Telesur a crear y divulgar su propaganda, al Banco Central de Venezuela a desarrollar su política monetaria, al Ministerio del Interior a manejar sus prisiones (como en la que yace Leopoldo López), al Ministerio de Trabajo a organizar sus pensiones, y al Ministerio de Comunicación a no sé qué función exactamente, aunque algún trabajo pudieron desplegar en el Centro Internacional Miranda, dedicado al adoctrinamiento político comunista, a juzgar por las palabras de Juan Carlos Monedero, escudero de Iglesias, en su conmovido homenaje a Hugo Chávez, en el que recuerda con tristeza la desaparición del Muro de Berlín, ese monumento al estalinismo.

Es decir, Pablo Iglesias y sus amigos, de acuerdo con los consejos que aportaban a tan amplio espectro gubernamental, en gran medida son responsables del caos venezolano, del desabastecimiento que padece el país, del desorden financiero, del aumento exponencial de la violencia, del horror de las cárceles, de los atropellos a la libertad de expresión, de la falta de inversiones extranjeras, del cierre de miles de empresas, y hasta de la pulverización del Estado de Derecho al proponer, presuntamente, la eliminación de la separación de poderes en los cursillos de formación que les daban a los parlamentarios del mundillo del socialismo del Siglo XXI.

Como me cuesta trabajo creer que Iglesias y sus amigos forman parte de una casta corrupta, me inclino a pensar que, realmente, lo que hay que imputarles no es un delito de fraude o peculado, sino un alto grado de corresponsabilidad en el hundimiento de Venezuela, precisamente por transmitirles a esos vapuleados ciudadanos las ideas y los conocimientos equivocados. En todo caso, es muy probable que Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero y el resto del grupo, entiendan (como entendía Lenin) que las revoluciones son así: dolorosas, y devastadoras, como corresponde a la necesaria etapa de demolición del pasado burgués, lo que explica la conformidad que muestran con cuanto sucede en Venezuela.

¿Qué harían Pablo Iglesias, Monedero y sus amigos si tomaran el control de España? A mi juicio, lo mismo que han contribuido a hacer en Venezuela. ¿Por qué? Porque no son unos cínicos racistas que quieren para España algo diferente a lo que aplauden en Venezuela. Quieren lo mismo. Un Estado fuerte presidido por un grupo revolucionario decidido a implantar el reino de la justicia a cualquier costo. Quieren acabar con las estructuras burguesas que acogotan al proletariado, destruir los podridos partidos políticos tradicionales, encarcelar a quienes se opongan a la voluntad del pueblo y silenciar a esos medios de comunicación que sólo representan los intereses de los propietarios. Son mentecatos —sus mentes han sido capturadas por el error—, como les sucede a todos los fanáticos, pero no son hipócritas. Y, además, son ilustrados. Esto agrava las cosas.

Carlos Alberto Montaner.

Periodista y escritor

Article publicat en el diari El Nuevo Herald de Veneçuela el 22 de novembre del 2014

Coses sabudes

Encara hi som a temps. El unionistes s’estan fregant les mans amb les darreres enquestes, diu la Camacho que el procés està mort i enterrat. Potser caldria recordar-li aquella frase castellana que diu: “los muertos que vos matáis gozan de buena salud”. El independentistes encara no hem dit la darrera paraula. ERC encara pot rectificar i alhora expirar alguns errors del passat que sembla que vulgui repetir. Una llista unitària de totes les forces polítiques i ciutadanes, CDC, ERC, CUP, ANC, OMNIUM, AMI, PNDD, Súmate i d’altres que s’hi volguessin afegir seria definitiu. Aquí, a Espanya, a Europa i a la resta del món ningú podria negar l'evidencia, però ERC segueix amb la seva política de baixa intensitat. Malgrat això esperem que, com escriu en Francesc-Marc Alvaro, en l’article que podeu llegir en el nostre Blog, els partits rectifiquin pel be de tots els catalans.

Coses sabudes

Poc després de la consulta alternativa del 9-N, alguns ja vam advertir ─aigualint una mica l’eufòria del món sobiranista per la gran participació assolida en aquell exercici democràtic─ que al projecte de la independència li faltaven al voltant de 300.000 vots per assegurar-se la victòria en un referèndum a l’estil escocès. El col·lega Carles Castro va explicar llavors que, amb una participació semblant a la dels darrers comicis al Parlament, els partidaris de la secessió no arribarien al 50 % dels vots emesos. Fa temps que aquestes variables són damunt la taula. Per això no s’acaba d’entendre el pessimisme sobtat de certs sobiranistes ni l’optimisme sobreactuat de certs unionistes –inclosa la vicepresidenta Santamaría– davant la darrera enquesta del CEO, la primera feta després de l’anunci de l’avançament de les eleccions catalanes.

El sondeig del CEO confirma una cosa que ja sabíem: que el creixement del sobiranisme tendeix a estancar-se. I dóna dues notícies que tampoc no són cap sorpresa. Primera: el no a la independència ha començat a mobilitzar-se i supera en 4 punts al sí. Segona: la redistribució de vots dins del camp sobiranista afavoreix més la CUP que no pas ERC, dada que representa que convergents i republicans no podrien reeditar, després del 27-S, una majoria parlamentària sense el concurs del partit més petit d’aquest bloc. Si es té en compte el soroll del desacord entre CiU i ERC després del 9-N i les baralles constants entre Unió i CDC, es pot afirmar que el públic sobiranista castiga poc les dues principals formacions responsables del procés.

Un amic amb contactes en les altes esferes de Madrid em recordava aquesta setmana que, l’endemà de la conferència pronunciada per Mas el 25 de novembre de l’any passat, les elits polítiques i econòmiques van arribar al moment màxim de nerviosisme. Vista la claredat del plantejament del president, es pensaven que el procés entrava ja en el punt de no retorn. A més, en aquell moment, després del 9-N, el prestigi de l’Estat a Catalunya estava sota zero. Però tot va frenar-se en sec per partidisme. Com explica Pere Martí en el seu molt recomanable llibre “Escac a l’Estat”, Mas estava disposat a sacrificar la seva formació per culminar el procés i Junqueras no. A la llum de l’última enquesta del CEO, el no rotund d’ERC a la llista unitària i transversal proposada pel president adquireix una magnitud més preocupant. Deu ser per això que, ara, alguns dirigents republicans, en privat, admeten que potser van equivocar-se.

D’aquí fins el 27-S passaran moltes coses. Ni les enquestes ni els preacords inconcrets sobre el full de ruta haurien d’incidir tant en els ànims del sobiranisme. Estar cansat dels tacticismes dels polítics que defensen la independència no és el mateix que estar avorrit del projecte de la independència. Que ningú no es confongui.

Francesc-Marc Álvaro

Periodista i escriptor

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dilluns 16 de març del 2015

No compliquem les coses

Els dirigents de Podemos, van començar dient que la consulta del 9N s'havia de fer amb permís o sense. Més tard, Pablo Iglesias va canviar el to del discurs i va proclamar que el dret a decidir de Catalunya s'havia de supeditar a un procés de reforma constitucional. Ara la cosa empitjora. Aquesta setmana el número tres del partit, el presumpte defraudador Juan Carlos Monedero, ha afirmat que la independència de Catalunya és “un somni irreal”. Si voleu llegir un bon article, clar, senzill i contundent arran de la situació actual del procés d’independència, aneu al nostre Blog i llegiu el que ha escrit el periodista Jordi Finestres titulat “No compliquem les coses”, on ve a dir que la força del procés radica en la gent i compara l’actual situació amb la que es va viure en el nostre país l’any 1936. La gent catalana es intel·ligent i ja n'està farta de demagògies barates com les de Podemos o Ciudadanos. L'enemic, el rival, digueu-ho com vulgueu és l'Estat Espanyol i és contra ell que hem de lluitar. Si ens mantenim units i no compliquem les coses no podran amb nosaltres.

No compliquem les coses

L’estiu del 1936 el meu admirat periodista-referent Josep M. Planes escrivia a La Publicitat, davant l’imminent aixecament armat feixista que “ni por, ni nervis, ni ‘prudència’. Disposem de tots els ressorts necessaris per a defensar l'Autonomia i la República. No val la pena, doncs, de complicar les coses. N'hi ha prou que nosaltres n'estiguem convençuts perquè els enemics ho vegin clar. Ens sembla que ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres”.

Si substitueixen “Autonomia i República” per “procés sobiranista i Catalunya” podem traçar un paral·lelisme entre la situació d’aleshores i la d’avui. Sense armes, feliçment. Avui la munició d’aquells que volen aturar el procés democràtic engegat des del 2010 a Catalunya es basa en l’amenaça verbal, la imputació judicial, el pornogràfic ús dels instruments de l’Estat, la barroera campanya mediàtica i el populisme demagògic. Tant se val si aquests ingredients són remenats pel totalitarisme constitucional del Partit Popular o per l’eficient maquinària demagògica de plataformes oportunistes com Podemos o Ciudadanos, avesats a usar una terminologia ben contundent contra la revolució democràtica que viu Catalunya.

Que la minyona política de Pablo Iglesias a Catalunya digui que basarà la seva campanya en l’odi contra el president Mas em sembla d’una baixesa moral pròpia dels millors temps d’Alejandro Lerroux en els mítings al Paral·lel. O que la senyora Sánchez-Camacho digui dia sí, dia també, que tot el que fan els representants d’una majoria de catalans és il·legal demostra el baix nivell intel·lectual de l’unionisme.

La força del catalanisme polític i social rau precisament en el que reivindicava Planes, la unitat de convenciment, la força de la pluralitat optimitzada per un objectiu comú. És l’hora que CDC, UDC, ERC i CUP entenguin que el missatge llançat massivament, contínuament, persistentment, pel poble és ben clar: treballar per la independència de Catalunya, sense miraments ni velles confrontacions ideològiques que ara mateix ni interessen ni són desitjades excepte pels adversaris de la plena sobirania de Catalunya.

Mentre el missatge central contra el màxim representant del país, Artur Mas, per part de formacions aparentment tan antagòniques ideològicament com poden ser PP, Ciudadanos i Podemos continuï sent tan unitària, el catalanisme polític no pot perdre ni un segon més en ressuscitar velles picabaralles que no ens van endur enlloc més enllà de l’empobriment nacional durant anys, de grisor autonòmica, ja sigui quan manaven uns (Pujol) com els altres (tripartit). Els grans avenços i mobilitzacions ciutadanes han coincidit en èpoques de màxima generositat especialment de les dues grans formacions del catalanisme polític. Per tant, que els profetes d’uns i dels altres, els apòstols de la confusió i els acomodats en la nòmina pública deixin de buscar divergències perquè hi ha massa en joc.

Tinguem-ho clar. La democràcia està del nostre costat. Ja ha arribat l'hora que la por la tinguin els altres.

Jordi Finestres

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 11 de març del 2015.

Jogo bonito

L’Albert Pont, empresari i escriptor català, especialitzat en dret internacional i president del Cercle Català de Negocis (CCN), ha escrit un amè article on compara el procés d’independència català amb un partit de futbol i amb el “Jogo bonito”, terme utilitzat en aquest esport per descriure un tipus de joc, practicat principalment per la selecció brasilera i que es podria definir com un joc ple de teatralitat i pobre en efectivitat. L’autor del llibre “Delenda est Hispania”, resumeix la seva explicació dient que el catalans “Al final guanyarem aquest partit sense necessitat de marcar un sol gol”. Si voleu llegir-lo ho podeu fer en el nostre Blog.

Jogo bonito

La manca d'unitat dels partits polítics per afrontar les properes convocatòries electorals ens ha deixat en fora de joc, just quan l'àrbitre assenyalava el final de la primera part. La societat civil catalana ha acabat més propera de la porteria contrària que la mateixa pilota i que la defensa espanyola. Alguns cracs de la selecció catalana creien que encara els quedava temps per fer filigranes davant una afició expectant (jogo bonito, en diuen els entesos), però n'hi ha que fa temps que esperem que algú del nostre propi equip es decideixi a xutar a porta, encara que només sigui per prendre-li les mides a la porteria. I si no s'hi veien amb cor, només calia passar la pilota a qualsevol company desmarcat, i donar a algú altre l'oportunitat de jugar-la mentre fèiem avançar laterals i defenses sobre camp contrari. No hem arribat fins aquí ni per fer espectacle ni per demostrar les nostres habilitats amb les botes; hem vingut a guanyar.

Descans del partit i el marcador per estrenar: Catalunya 0 - Espanya 0. L'equip català ha mantingut la possessió de la pilota durant gairebé tota la primera part, pressionant a les bandes i marcant amb insistència la defensa espanyola: data i pregunta, 9-N, incompliment de suspensió, agència tributària, banc públic, esborranys de constitució, 50 noves delegacions a l'exterior... Tanmateix algunes errades en el contraatac i els persistents personalismes dels catacracs catalans han dispersat la compenetració de l'equip. En els darrers minuts del primer temps l'equip espanyol ha aconseguit remuntar fins a mig camp fent retrocedir tota la defensa catalana. Sí, hem tingut l'àrbitre en contra, però això no és excusa per obrir la banda esquerra al contraatac del contrari. L'únic espai on Podemos, el nou fitxatge de l'equip espanyol recentment incorporat al terreny de joc, encara pot provocar alguna jugada de perill davant la porteria catalana. Mas, Ortega i Rigau ja han vist la targeta groga. Però ha estat el jutge Vidal qui ha vist la vermella directa. Finalment, expulsió per falta inexistent. “Encara patirem”, murmuren alguns... El que és segur és que en la segona part, cauran més vermelles.

La tensió comença a ser evident a la llotja, on encara costa perdre les formes. Al banquillo! Al banquillo! criden els Ultrasur enrabiats. “A aquest ritme d'expulsions ens quedarem amb set o vuit jugadors”, murmura algun directiu incrèdul, mentre l'estadi sencer encongeix el cor davant la manca de decisió del capità, un noi clenxinat sortit del planter, a qui l'afició ha sabut donar l'oportunitat d'enlairar una carrera futbolística en altre temps relegada a sumar fracassos a la segona divisió.

Ara tots al vestidor, a rebre instruccions i quatre fregues als malucs. No ens cal repensar l'estratègia. Sempre l'hem tingut molt clara: control del joc i pressió en camp contrari. Tanmateix, ens cal superar els personalismes d'alguns megacracs deïficats, fer algun canvi tàctic i recuperar el joc d'equip per tornar a guanyar el terreny de mig camp en amunt. I sobretot, no caure en provocacions i paranys. Però, això sí, a partir d'ara haurem de ser molt més intel·ligents; farem pujar el marcador quan aconseguim que el contrari erri i sistemàticament caigui en el joc brut; l'únic en què ens porta avantatge i al qual recorre quan li van mal dades. No hem de tenir por que l'àrbitre ens impugni el caràcter plebiscitari del segon temps. Ni tan sols hem de témer l'expulsió dels nostres millors jugadors per faltes inexistents, ni l'amenaça de suspensió del joc o la clausura de l'estadi per sanció. Al contrari. Aquesta vegada no hem de sortir al camp a provocar l'equip contrari. Hem de sortir a provocar l'àrbitre i forçar la impugnació, l'expulsió i la suspensió... només així farem embogir l'afició. Som-hi ja! Deixem que l'afició s'apropiï en massa del terreny de joc i posi punt final al partit proclamant-nos guanyadors! I ja posats, el primer que arribi a baix al camp té premi: té el meu permís per donar-li un calbot al megacrac de les filigranes. Tranquils, ja està tot pensat i decidit. La consigna del vestidor és no forçar la pròrroga. Al final ja veureu que guanyarem sense necessitat de marcar un sol gol. Estigueu a l'aguait de les indicacions del mister i a punt per saltar al camp!

Albert Pont

Empresari

Article publicat al diari ELPUNTAVUI el dimarts 03 de març del 2015

Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la meva ciutat una convenció nacional dels ecosocialistes de ICV i en aquesta trobada s’ha dit coses com que volen “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Resultat d’aquesta afirmació, la notícia d’avui: “Romeva estripa el carnet d'ICV per la seva deriva espanyolista”. Com diu avui Salvador Cot en el seu editorial “La facilitat i rapidesa amb què ICV s'està dissolent dins d'un altre projecte polític només és possible des de la més absoluta de les inconsistències ideològiques.” La prova més palpable d’aquesta dissolució es pot veure a Barcelona, on ICV s’ha volgut amagar dins la candidatura de l’Ada Colau. Després d'una maniobra d'aquesta envergadura, el de menys és inventar-se un artefacte insòlit com aquest Estat Català lliure i sobirà que proposen crear dins d'Espanya. En l’article d’en Vicent Sanchís que publiquem en el nostre Blog, el periodista exposa encertadament els equilibris que està fent Iniciativa per no perdre totes les cadires que encara conserva en la política.

Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Iniciativa per Catalunya ha aprovat un nou document polític que intenta buscar, com deien els clàssics, el cinquè peu del moltó. En una nova exhibició d’equilibrisme audaç a la corda més fluixa, els ecosocialistes han tornat a insistir que la seva opció preferent és que Catalunya sigui “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Com que això no pot ser del tot, Iniciativa no tanca la porta a l’opció independentista, que es converteix en “una opció legítima”.

Una “opció legítima” que no només seria considerada en el cas que Espanya mantingui el seu “enrocament”, sinó també si es fan efectives una sèrie d’eventualitats. Com ara si és conseqüència d’un “debat intern democràtic”, si la societat catalana l’avalés “de manera democràtica” o si una majoria de votants espanyols rebutgés en un referèndum que Catalunya esdevingui “Estat lliure dins un Estat plurinacional”.

Tot això fa pensar només que Iniciativa guanya temps per no decidir-se en moments de decisió. O de decidir-se a mitges. La direcció i la majoria actual dels ecosocialistes no abandonen la quimera d’una Espanya diferent. Una Espanya que hauria de ser possible només arran d’una reforma constitucional que ara com ara és altament improbable. Més aviat, improbable del tot. Entre els catalans que han decidit que canviar Espanya és impossible i els que s’hi senten còmodes tal com és, l’autèntica tercera via és la d’Iniciativa. Una tercera via que al davant, a Espanya, només compte com a referent, a més d’Esquerra Unida, Podemos. Un referent inquietant perquè el discurs del partit que lidera Pablo Iglesias s’ha anat separant de la tolerància inicial i ha anat identificant-se cada dia més amb un “patriotisme” que vés a saber com acabarà.

Iniciativa guanya temps i no ofega del tot els seus independentistes. Però, a canvi, manté un equilibri molt poc creïble que manté unides “les diferents sensibilitats i objectius nacionals”. Unides però sota l’hegemonia de la que encara aspira a canviar Espanya.

La gran incògnita és si això convencerà algú. Diuen les enquestes que, si Iniciativa sobreviu amb alguna dignitat a les pròximes eleccions municipals, serà per la barreja interessada amb llistes on hi ha Podemos i tot de plataformes socials reivindicatives.

Potser sí. Potser sí que es tracta de guanyar temps. De salvar aquestes eleccions municipals, d’evitar enfrontaments interns que acabin en depuració o en escissió, com ha estat el cas del PSC, de no decidir-se per una opció –la independentista–, però sense descartar-la del tot. D’això, abans, no en deien “la puta i la ramoneta”? Perquè bàsicament la puta i la ramoneta era una fórmula magistral per salvar situacions.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dilluns 02 de març del 2015

Només la suma de CiU i d'ERC arreu garanteix l'èxit del procés independentista

¿Recordeu de fa uns anys, quan van aparèixer un munt de pintades per les parets de molts edificis que posaven allò de “CiU + ERC = Catalunya”? Aquest missatge va aflorar durant la negociació entre els principals partits catalans, que acabaria desembocant en el primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall. Era a finals del 2003, i llavors tothom veia clar que CiU i ERC havien de pactar per sumar. Al final però, Esquerra va optar per fer entrar oxigen a la Generalitat de Catalunya i van optar pels socialistes. Ha passat més d’una dècada i el missatge continua essent vàlid encara. L’analista polític en Francesc Abad ha escrit un article on assegura que només serà possible arribar a la independència si es posen d’acord aquests dos partits en les dues properes conteses electorals, les municipals i les plebiscitàries del 27S. Podeu llegir-lo en el nostre Blog.

Només la suma de CiU i d'ERC arreu garanteix l'èxit del procés independentista.

Avui diumenge La Vanguardia publica una enquesta d'intenció de vot a la ciutat de Barcelona. Crec que és una bona oportunitat de concretar algunes reflexions que fa temps tinc al cap.

La primera, més general i més important de totes, és el convenciment absolut, total, i fonamentat, que l'èxit del procés independentista depèn totalment que CiU i ERC sumin majoria absoluta a la major part dels nostres ajuntaments i a les eleccions plebiscitàries del 27S.

La segona és que és cabdal la batalla electoral de Barcelona en les properes eleccions municipals. Amb caràcter general, aquestes eleccions municipals haurien de consolidar totes les majories consistorials que han permès que la pràctica totalitat d'ajuntaments del nostre país donin suport al procés, i si pot ser, fer-les més àmplies i més sòlides. Però d'entre tot l'eixam electoral que són unes municipals, els resultats que en termes de procés seran més rellevants, fins al punt de poder-los considerar clau, seran els que es donin a la ciutat de Barcelona. El fet que les darreres eleccions guanyés Xavier Trias i CiU ha estat molt més important del que ens pensem en l'èxit del procés d'aquests anys. Un mal resultat de les forces que donen suport a la independència seria un entrebanc important.

La tercera és que la importància de la suma de CiU i d'ERC no deriva únicament del fet que d'aquesta manera assegurem la majoria social, deriva també que si es produeix aquesta suma garantim també un altre factor bàsic, fonamental: és l'única manera que tenim d'assegurar una governabilitat ferma, sòlida, que traslladi seguretat a tot el procés, a un procés que es caracteritzarà, en aquesta fase, per haver de fer front a moltes incerteses i les majors dificultats viscudes fins ara. Aquest punt és important. Amb la CUP també s'ha de comptar per a tot el que sigui l'expressió de la majoria social per la independència. Però tots sabem que amb la CUP no es podrà comptar per garantir governs sòlids, forts, fiables, i capaços d'assumir tots els sacrificis que caldrà fer. La CUP, dissortadament, encara no té la maduresa suficient per ajudar en el procés en aquesta dimensió. La CUP ha estat cabdal per salvar el procés en aquests dos anys, com quan la seva responsabilitat va permetre salvar el 9N, que és el més important que hem fet fins ara. I ho feu davant la descomunal irresponsabilitat d'ERC. Però, i m'agradaria equivocar-me, no la veig prou madura com per superar la seva fase de consignes i arremangar-se a governar sacrificadament, de manera realista, país i municipis colze a colze amb forces ideològicament molt allunyades dels seus maximalismes.

Crec que a aquestes tres conclusions la majoria de nosaltres hi haurem arribat d'una manera o una altra, són autèntiques perogrullades. Val la pena per tant pensar en els elements que poden dificultar-ho, que poden amenaçar que es doni el que necessitem que es doni.

Si em permeteu, faig una aproximació a les meves tesis a partir d'una visió que és la que està a la base de la meva anàlisi: no hem de subestimar mai el potencial devastador de l'estupidesa. El professor Carlo M. Cipolla va estudiar amb profunditat l'estupidesa humana, i sempre he tingut molt present el seu enfoc. Per al professor Cipolla l'estupidesa és tot aquell comportament que causa un perjudici als altres i al mateix que el genera, o que com a mínim no li causa a qui el genera un benefici. Es distingeix així l'estúpid del malvat, perquè aquest causa un perjudici als altres però es genera un benefici a ell mateix. Com a resum de la seva teoria, hi ha dos altres comportaments humans tipificats, el de la bondat, que causa un benefici als altres i un mateix i el de l'incaut, que genera un benefici als altres a costa d'un perjudici a ell mateix.

El professor Cipolla també ens explica que l'estupidesa és una constant que es dona en tots els col·lectius i països. Així, aquesta constant implica que els estúpids estan sempre presents, en una proporció similar, en qualsevol aproximació que fem a un col·lectiu. La constant es dona entre homes i entre dones, entre rics i entre pobles, entre gent amb estudis i entre analfabets. En qualsevol col·lectiu humà sempre hi haurà, és la constant, un % d'estúpids.

Així les coses, evitar els potencials efectes devastadors de l'estupidesa depèn, en qualsevol circumstància, de la capacitat d'identificar els estúpids i d'aïllar els comportaments estúpids, de la capacitat, en definitiva, que tinguem de neutralitzar l'estupidesa.

Si no ho aconseguim, si no la neutralitzem, és quan l'estupidesa genera els seus efectes devastadors.

Pel que fa a Catalunya i als catalans, aquests efectes devastadors de l'estupidesa qui millor ho va resumir va ser Joan Sales, quan va dir «els catalans portem 300 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No! Es tracta de deixar de fer l'imbècil!»

No em caldria remarcar la importància que té que políticament i electoralment les coses vagin bé a CiU i a ERC si no fos perquè aquest desig dissortadament no és gaire compartit i fins i tot entre els mateixos agents es donen comportaments basculants entre l'estupidesa i el malvat.

Sense anar més lluny, l'estupidesa d'ERC va estar a punt de carregar-se el 9N i després de carregar-se les eleccions plebiscitàries. El 9N el vam salvar gràcies a l'astúcia i determinació del President Mas i al compromís responsable de la CUP. I les eleccions plebiscitàries sembla que les hem salvat gràcies a aquest acord agònic que ens ha de portar al 27S.

Tanmateix, aquesta estupidesa política d'ERC d'aquests mesos el que d'una manera clara sí ha aconseguit carregar-se és la fortalesa del procés. Sense aquesta estupidesa ara estaríem llençats, forts, sòlids i amb mentalitat guanyadora, a unes eleccions plebiscitàries que s'haurien pogut fer el mes de març, amb una proposta referendària d'un gran bloc central pel SÍ que hauria arrasat. I en canvi ara estem en un moment que continua essent de profund desconcert i que ha permès activar molts dels ressorts del poder de l'estat espanyol per intentar trencar la majoria social per la independència.

En aquest context el que és més important és que a ERC siguin capaços d'aïllar i de superar tot el que els ha portat a mantenir aquest comportament i posicionament polític tan i tan estúpid. Si això ho aconseguim, el procés haurà fet un gran pas endavant.

Perquè, i tornem aquí a la primera reflexió, l'únic que pot garantir que el procés arribi fins al final i ho faci amb èxit és que les coses vagin molt bé a CiU i a ERC. Als dos. Perquè només amb els dos ho aconseguirem. Perquè cap dels dos en solitari ho pot fer. Perquè políticament són la columna vertebral del procés, i perquè si un dels dos va malament seria l'equivalent a trencar-se l'espinada.

Aquesta estupidesa d'ERC no és l'únic problema que ha tingut el procés. N'hi ha un altre, i també molt greu: la maldat de Duran. Duran és malvat perquè tot el que fa ho fa per causar un perjudici col·lectiu, perquè el que vol, amb tot el que fa, és rebentar el procés, és desgastar al President Mas, és afeblir CiU, és generar confusió, etc. Però no és estupidesa, perquè tot aquest mal que fa als altres per a ell és un benefici. Quin és aquest benefici? Ben bé ara no ho sabem, només ho intuïm. Intuïm que actuar com ho fa potser és la manera que té d'evitar que «surtin» coses seves. I, en qualsevol cas sí que sabem, no és una intuïció que ell mai ha estat al servei del procés ni del poble de Catalunya, sinó d'ell mateix i de l'establishment. Tot el mal que generi a ell li permet gaudir de beneficis.

Fixem-nos que mentre que en Duran en surt beneficiat ell personalment, per això és un comportament malvat, ERC no, per això és estupidesa. ERC en cap cas tampoc no surt beneficiada de tot el que provoca amb el seu comportament, tots els efectes que ha generat han estat dolents, tan a nivell col·lectiu com per a la mateixa ERC, no hi guanya ningú i hi perdem tots, també ells.

Però, tornem-hi, això que analitzo només té sentit que ho estigui explicant perquè necessitem superar aquesta fase, perquè necessitem una CiU i una ERC fortes, molt fortes, que liderin amb seguretat i que aconsegueixen ser la garantia del procés i del seu èxit fins al final.

Per a que CiU sigui forta, el màxim de forta, és cabdal que es desfaci d'en Duran el més ràpidament i contundentment que pugui. No cal ni dir que el lideratge del President Mas és potser, ara mateix, el més gran actiu que té el procés. Aquest lideratge l'hem de protegir, l'hem de blindar i l'hem de potenciar. Però tot això passa de manera ineludible per dues coordenades polítiques clau:

- el President Mas ha de configurar una proposta electoral pròpia, nova, que superi els partits, que integri el màxim de sensibilitats diferents i que, de manera clara, explícita, inequívoca, es posi al capdavant no del 9N, sinó dels resultats del 9N. El President Mas ha de dir a la societat que es posa políticament al capdavant dels 2 milions de vots del 9N a favor que Catalunya esdevingui un Estat Independent. Això ja s'ha començat a fer, sobretot per part d'en Josep Rull, que ho està liderant CDC de manera exemplar, però cal rematar-ho, i només ho pot fer el President Mas.

- Si el President Mas configura aquesta proposta política pròpia nova que té com a objectiu liderar la independència, aquí no hi té cabuda en Duran. Ell ja ho ha dit per activa i per passiva. Així doncs el tema és fer la desconnexió el més ràpidament possible i de la manera més clara possible. Sense cap ombra de dubte. En Duran no hi és i en Duran no té ni tindrà ja mai més cap capacitat de res en relació al projecte polític que lidera el President Mas, un projecte en el qual tots volem que hi sigui Unió, tota la gent d'Unió... menys en Duran i menys els que ja han dit públicament que el seu projecte no és la independència. I Unió hi serà, no en tinc cap dubte, fidels al llegat de Carrasco i Formiguera. I l'únic que no hi serà, perquè no hi pot ser, és en Duran. I no s'hi val res més que INDEPENDÈNCIA i que fer-ho sense Duran. Avui el Consell Nacional d'Unió ha aprovat sotmetre a consulta a tota la seva militància el full de ruta. L'únic full de ruta a consultar és «Estem amb el President Mas en la seva proposta política per fer de Catalunya un estat independent?» amb dues úniques respostes: Sí/No. Res més.

Pel que fa a ERC, per superar l'espiral destructiva i d'estupidesa en la que tan incomprensiblement s'ha instal•lat, cal que tingui present dues coses:

- CiU i el President Mas no són cap enemic a batre. Si les coses van bé a CiU i al President Mas, també aniran bé a ERC. ERC no ha de pensar que si fa tot el que pot per desgastar a CiU i al President, això els beneficiarà. Aquesta miopia absurda s'ha d'acabar. Si les coses van bé a CiU i al President Mas també aniran bé a ERC. De la mateixa manera que tampoc CiU no sortiria gens beneficiada d'un desgast d'ERC. Sentit col·lectiu i repartiment de papers. Visualització de la unitat d'acció, de full de ruta, de compromís a deixar-s'hi la pell en l'aposta, sense dubtes i blindar-se per marcar l'agenda pròpia i no per deixar-se arrossegar per l'agenda que ens volen marcar. I fer-ho sense complexos. Quan més s'ajudin CiU i ERC més beneficiats en sortiran totes dues formacions. Quan més fort sigui el lideratge de Mas, més fort també ho serà el de Junqueras. No són dos plats de la balança, són els dos pesos que han de fer decantar la balança. Sentit d'estat, sentit de la història i sentit estratègic clar.

- ERC ha de deixar de tenir per tota estratègia política portar la contrària a Mas, estar esperant a veure què diu Mas per proposar el contrari. Això s'ha d'acabar. S'ha d'acabar amb això de que si el President diu que el 9N tira endavant, ERC digui que el President ha renunciat al 9N, que si el President parla de fer eleccions plebiscitàries, ERC digui que han de ser constituents, que si el President proposa una gran llista central de país pel Sí, ERC digui que han de ser llistes separades, que quan el President els convida a entrar el Govern digui que és millor donar suport des de fora, i que quan no els hi diu, diguin que volen entrar. Tot això només aporta que confusió, incertesa i desànim, i s'ha d'acabar d'una vegada i per totes.

Tornem ara a Barcelona. És la batalla electoral cabdal d'aquestes eleccions municipals. Són les eleccions on l'unionisme hi abocarà tots els seus recursos. D'entrada han aconseguit dues grans coses:

- desarticular el posicionament en el bloc del procés d'ICV-EUA i que l'ambigüitat amb la que havien gestionat aquest posicionament es trenqui per a situar-se inequívocament en el bloc unionista.

- catapultar al capdavant del nou projecte unionista a Ada Colau, proporcionant-li tot el suport i projecció mediàtics de que l'establishment pot fer ús. Això implica des de l'evident inflació i sobrepresentació mediàtica fins a visualitzar-la en les enquestes com la gran proposta emergent.

Fa temps que ho vaig dir: Podemos és la gran aposta de la casta, de l'establishment, per frenar el procés. I en les eleccions a Barcelona han aconseguit fer «línia»: desarticulen ICV, la fan servir de cavall de Troia per fer entrar Podemos i catapulten Ada Colau com a líder bolivariana de l'unionisme.

Davant d'això només hi ha una alternativa: defensar el bon govern municipal de Trias -cosa d'altra banda certa- i la importància cabdal que ha tingut pel procés que CiU guanyés les anteriors eleccions i defensar també la candidatura d'en Bosch i d'ERC com la gran garantia que compagina políticament la sensibilitat social amb la fidelitat al procés i el projecte independentista.

La CUP em desconcerta. Hauria pogut presentar David Fernández com a cap de llista, i hauria estat una jugada mestra, que estratègicament hauria tingut un gran valor per al procés i que hauria permès canalitzar el respecte que s'ha guanyat la CUP al Parlament. Tot sembla indicar, dissortadament, que això no passarà i que, atrapada com està la CUP de Barcelona per la força que tenen els sectors més tòxics que la integren, posaran algú que serà per fugir corrents... Tant de bo m'equivoqui...

Barcelona necessita que CiU i ERC sumin 21 regidors. No cal donar massa credibilitat a l'enquesta de La Vanguardia per saber que ara mateix no hi som, en aquest escenari. De manera que cal treballar i molt per fer-lo possible. Si ERC i CiU, si CiU i ERC no sumen 21 regidors, serà una pèssima notícia per al procés. De manera que tots ens hauríem de centrar en fer-ho possible.

Si finalment aconseguim generar una mobilització massiva per la independència a Barcelona i per evitar es converteixi en un experiment del bolivarisme unionista i CiU i ERC sumen 21, el procés sortirà inequívocament reforçat i catapultat cap al 27S.

Prou postureo. Prou estupidesa. Prou fer el ruc. Prou agafar-se-la amb paper de fumar. Convicció, força, intel·ligència, talent, compromís, i capacitat de generar sinergies que alimentin una majoria per la independència i el bon govern que només pot venir de la suma de CiU i d'ERC. Per això necessitem que CiU i ERC siguin cada cop més fortes i les opcions electorals de referència de la majoria social per la independència.

Prou estar com «el gat i el gos» i tot a posar tota la carn a la graella del treball conjunt, que és l'única manera que tenim de guanyar, de culminar amb èxit el procés independentista.

Francesc Abad

Analista polític

Publicat al blog de l’autor “Dies de Glòria” el dissabte 21 de febrer del 2015

Som en un replà

“El sobiranisme té mig any per evitar un fracàs a l’estil escocès”, diu el periodista Francesc-Marc Álvaro en un article titulat “Som en un replà”. Avui l’ANC ha enviat un comunicat on explica que “El 27 de setembre afrontem les eleccions més decisives de la nostra història: votarem sobre la independència per començar a construir un país nou, més just i pròsper. Tenim set mesos per aconseguir ampliar la majoria social, set mesos d’esforç i de molta feina”. I podríem afegir, tenim set mesos per esvair totes les pors i els dubtes que molta gent encara tenen a Catalunya envers la independència. Per tant no podem defallir i encara que sembli que el procés s’ha aturat, això no és cert. Com diu Álvaro: "Si un s’imagina el procés com anar pujant una escala, ara som en un replà". Els replans serveixen per descansar i agafar forces per continuar pujant. No podem de cap manera tenir el resultat negatiu dels escocesos, hem de fer-ho be i guanyar als unionistes que darrerament s’estan posant les piles i contraatacaran amb tots els mitjans lícits o no tan lícits. Si voleu llegir l’article complert podeu fer-ho en el nostre Blog.

Som en un replà

Si era realment ingenu pensar que el procés sobiranista es desplegaria en línia recta i a gran velocitat també ho és pensar que avui −com diuen alguns− “s’ha desinflat el globus” i els partidaris de la independència pensen en abandonar. Passar de les multitudinàries manifestacions unitàries a la concreció política de la secessió ha introduït complexitat, dificultat i hostilitat dins l’escena. A més, hi ha dos factors que s’han solapat i que han multiplicat l’efecte d’un sobiranisme en hores baixes: la manca de sintonia entre Mas i Junqueras així com l’activisme de diverses plataformes unionistes (acostuma a ser la mateixa gent de sempre sota diferents paraigües) que és amplificat per la majoria de mitjans i els poders de l’Estat. Durant la primera part d’aquesta pel·lícula, el sobiranisme va jugar sol, no tenia rival en el camp. Ara, els partidaris d’una Catalunya dins d’Espanya també fan actes, posen anuncis i escriuen llibres, tot i que no són capaços de treure al carrer tanta gent com els que enarboren l’estelada.

Si un s’imagina el procés com anar pujant una escala, ara som en un replà. Ni més ni menys. Els replans serveixen per descansar i per prendre consciència dels graons que encara falten per arribar. El nomenament de Carles Viver com a comissionat responsable de les estructures d’Estat indica que aquest replà no és sinònim d’aturada i que, malgrat les turbulències, Mas no ha perdut la iniciativa política. L’escenari electoral municipal comporta que les entitats del sobiranisme civil −ANC, Òmnium i AMI− treguin el peu de l’accelerador. L’olla no pot bullir tothora. De cara als comicis del 27-S, tornarà l’activisme sobiranista, per fer costat als partits que portin en el programa l’objectiu de la independència.

Hi ha qui nega que les futures eleccions al Parlament siguin plebiscitàries. Més enllà de la repetida voluntat de CDC, ERC i la CUP perquè així sigui, tenim prou elements a dia d’avui per afirmar que el PP i el Govern Rajoy també hi contribuiran molt, amb un discurs apocalíptic destinat a mobilitzar els indiferents i dubtosos. També hi col·laborarà C´s, que ja és oficialment el partit-vacuna i frontissa de l’establishment contra la ruptura sobiranista i el reformisme nouvingut de Podem. Caldrà veure com els resultats municipals influeixen en el camí cap el 27-S (sobretot la batalla de Barcelona) i també quin impacte tindran la querella contra Mas, el cas Pujol, les discrepàncies amb Duran, la nova presidència de l’ANC, els miralls grecs i l’esperada recuperació econòmica.

Madrid ja ha assumit −com ha alertat algun columnista de l’unionisme armat− que les eleccions del 27-S no seran autonòmiques normals i que cal fer tot allò imaginable (i el que no també) per evitar una majoria independentista a la Cambra catalana. El sobiranisme té mig any per evitar un fracàs a l’estil escocès.

Francesc-Marc Álvaro i Vidal

Periodista i assagista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dilluns 23 de febrer del 2015

Difondre la independència

Com ha dit recentment l’ANC en un comunicat: “Les setmanes posteriors al 9 de novembre, que van culminar en l’acord polític Mas-Junqueras, han conduït el país a un nou escenari que ha originat desconcert, o bé directament decepció entre la societat catalana”. Per tant esdevé urgent traslladar a tota la societat catalana, en especial als indecisos, els avantatges de tenir una Estat propi ja que, com també expressa el mateix comunicat: “Tenim un objectiu clar i una nova data que ha de ser una fita definitiva. De la nostra unitat i de la nostra feina dependrà que les eleccions del 27S esdevinguin la victòria inqüestionable de l’independentisme”. La vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, la senyora Núria Bosch i Roca, ha escrit un article titulat “Difondre la independència” que podeu llegir en el nostre Blog, que ens mostra aquest camí: explicar fets concrets i posar idees i llum per fer evidents els beneficis que portarà la independència als ciutadans catalans, i on també contraposa a les mentides que molts unionistes difonen per escampar pors i dubtes entre els catalans més tebis amb el procés, les veritables raons objectives que ens han d’ajudar a decidir el vot favorable als partits que volen l’Estat propi.

Difondre la independència

En el procés cap a la constitució de Catalunya com un estat independent s’ha passat molt temps parlant del procediment per arribar-hi, però encara no s’ha fet una difusió extensa dels beneficis que comportaria la independència. És cert que han aparegut moltes contribucions (llibres, articles de premsa) fetes per experts que tracten el tema, principalment des del vessant econòmic -és a dir, que analitzen la viabilitat econòmica del nou estat-, però no s’ha fet cap campanya informativa a gran escala des d’institucions públiques o organitzacions socials sobre els possibles beneficis.

Cal que els ciutadans arribin al 27-S amb la màxima informació sobre el tema. Els que estem convençuts que els beneficis de la independència superen amb escreix els costos fem el possible per divulgar-ho per escrit i en forma de xerrades o conferències. El problema és que a aquests actes només hi vénen els ja convençuts de la bondat de la independència. S’ha de fer arribar el missatge a tothom, però particularment als indecisos i als que tenen por, moltes vegades causada pels contraris al procés que llancen missatges negatius sobre les conseqüències de la independència. I això només es pot fer mitjançant una gran campanya informativa. Cal difondre els beneficis de la independència, tot i que sense defugir-ne les dificultats. En aquest sentit, els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que han estat elaborats amb el màxim rigor tècnic, són una bona font informativa. Caldria donar-los gran difusió.

Hi ha molts arguments a favor de la independència. Ara bé, els de caràcter econòmic poden tenir una especial rellevància per als ciutadans que no són sensibles a altres arguments de caire lingüístic, històric o cultural -que, tot i això, poden ser tant o més importants que els econòmics.

Quins són els punts essencials que ha d’incloure la campanya informativa des d’un punt de vista econòmic?

En primer lloc, és important atacar la contraposició que molts fan entre independència i polítiques socials o benestar social. Diuen que la preparació del camí que democràticament podria conduir Catalunya a la independència va en detriment de portar a terme polítiques públiques de caire social o de millora de l’estat del benestar, en un moment en el qual, lamentablement, les desigualtats socials s’han incrementat. Davant d’aquest plantejament, ha de quedar clar que precisament la independència és el millor mitjà en aquests moments per obtenir millores en aquest camp i també més poder de decisió, i que aquesta és una de les raons per desitjar-la. S’ha d’explicar com podria ser des del punt de vista social una Catalunya independent, amb quins països europeus es podria equiparar i quin model d’estat del benestar podria tenir. Explicar quin país podríem tenir pot ser un factor atractiu cap a la independència i que en fomenti l’entusiasme en una etapa en què això és molt necessari.

El segon missatge que cal difondre és que amb la independència la Generalitat tindria prou recursos per finançar les despeses del nou estat i millorar el nivell dels seus serveis públics. Segons el CATN, suposant que es mantinguessin els nivells actuals d’impostos i serveis públics, a la Generalitat, després de pagar totes les despeses del nou estat, incloent-hi les pensions, encara li sobrarien diners. Tindria un guany de prop del 6% del PIB. S’han de dir les coses que es podrien fer de més amb aquests recursos, que provenen de la desaparició del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. A més, també cal dir que la magnitud del dèficit fiscal no és un invent dels catalans. La mateixa administració estatal amb els seus propis càlculs ha estimat un dèficit fiscal alt per a Catalunya.

Per tant, la tercera qüestió rellevant que cal destacar i que es deriva de l’anterior és que una Catalunya independent podria pagar les pensions i les diferents prestacions de la seguretat social. La por a no tenir garantida la pensió pot fer disminuir els vots favorables a la independència. Primer, cal explicar com funciona el sistema de pensions. Amb un sistema de repartiment com el nostre les pensions actuals es paguen amb les cotitzacions dels treballadors que ara estan en actiu. No és que els nostres jubilats cobrin d’un fons format per la capitalització del que van anar pagant mentre treballaven i que està localitzat a Madrid, sinó que la quantia pagada en la seva etapa laboral va servir per pagar les pensions dels que llavors estaven jubilats. Així doncs, si Catalunya esdevé un estat, les pensions dels jubilats les pagaran els treballadors catalans mitjançant les seves cotitzacions socials. I segon, cal donar el missatge que el sistema de pensions és més sostenible en un estat català que en l’actual estat espanyol, com demostren alguns estudis.

Difondre les qüestions anteriors ha de ser prioritari, malgrat que n’hi ha d’altres que també s’han de tractar des d’un punt de vista econòmic i que són objecte de polèmica: les possibilitats que té una Catalunya independent de quedar-se a la UE, els efectes de la independència sobre les relacions comercials i la localització empresarial, o si seria assumible per la Generalitat el nivell de deute que hauria d’heretar en una negociació de la secessió amb l’estat espanyol.

És l’hora d’ampliar la base sobiranista i pot ser que els arguments econòmics existents a favor de la independència siguin rellevants per aconseguir-ho.

Núria Bosch i Roca

Catedràtica d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.

Vicepresidenta del CATN

Article publicat al diari ara el dilluns 15 de febrer del 2015

Ambaixades catalanes on ens doni la gana

'Ambaixada' catalana a Londres

La vicepresidenta de Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha confirmat que l'advocacia de l'Estat està estudiant l'obertura de les delegacions de la Generalitat a Roma i Viena, així com també està analitzant la Llei d'Acció Exterior del Govern per si topa amb la Constitució. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha denunciat la "mentalitat antiga, petita i esquifida" del Govern espanyol pel que fa a aquest possible recurs. Diuen ells que les ambaixades espanyoles ja vetllen pels interessos dels catalans i és just tot al contrari doncs, com va manifestar fa temps en Roger Albinyana, secretari d'exteriors i de la Unió Europea, “Les ambaixades espanyoles truquen i pressionen per evitar que rebin als catalans”. Denuncien també des del “Gobierno” de Madrid, les despeses que originen aquestes delegacions catalanes a l’estranger i que aquests diners es podrien destinar a programes socials, això és totalment demagògic doncs com va publicar recentment VilaWeb “netejar el Ministeri d'Afers Estrangers espanyol costa més diners que totes les 'ambaixades' catalanes”. En un documentat article l’advocat i editor Quim Torra, afirma que “les ambaixades catalanes són una estructura d'estat que cal defensar amb ungles i dents.”. Podeu llegir aquest article en el nostre Blog.

Ambaixades catalanes on ens doni la gana

L'inefable ministre d'Exteriors del Regne d'Espanya ha decidit impedir que els catalans decidim presentar-nos al món, directament, a través de les nostres ambaixades. I apel·larà a les lleis espanyoles. I els tribunals, per descomptat, li donaran la raó.

Diuen que va haver-hi un temps, en aquest país, que la seva bandera amb les quatres barres era hissada a Jerusalem, Trípoli, Síria, Marroc, Sardenya, Montpeller, Alexandria, Tir, Tunis, Acre, Sicília, Armènia, Múrcia, Constantinoble, Antioquia, Pèrsia, Palerm, Calàbria, Malta, Nàpols, Gerba, Xipre, Sardenya, Còrsega, Tràcia, Gal·lípoli, Cassàndria, Mont Athos, Macedònia, Tessàlia, Pisa, Ducat d'Atenes, Neopàtria, Catània, Càller, Damasc, Rodes, Albània, Trebisonda, Etiòpia, Eslavònia, l'Alguer, l'Epir i a tots els territoris catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó.

Mais, où sont les neiges d'antan? Ens consumim vius en aquesta autonomia que ens asfíxia, tenalla i ens impedeix progressar. Que ens anul·la. Com diu en Carles Boix, "Viure en una gàbia i a sobre haver de sentir que la gàbia no existeix és una cosa absolutament bèstia i indigerible".

Diuen que en aquest país, l'any 1262 Jaume I envià prop del sultà de Babilònia una ambaixada, confiada a Ramon de Conques, de Montpeller, per demanar autorització per crear consolat a Alexandria i que dos anys després, Guillem de Montcada, de Barcelona, ja era cònsol a Alexandria; diuen que el consolat de Palerm, amb jurisdicció a tota Sicília, fou creat el 1286; diuen que Bernat Manresa, cònsol a Beirut i a Damasc entre 1385 i 1393, donà un magnífic retaule del pintor Marc de Vilanova al monestir de Santa Caterina del Sinaí, on encara es conserva i sorprèn a tot el que, en mig del desert, es troba al davant una taula gòtica de l'art català.

Mais, où sont les neiges d'antan? On són els empresaris d'aquest país, alçats contra un Estat que els impedeix progressar, que els resta competitivitat, que impedeix que el port creixi, que empetiteix l'aeroport, que estrangula les infraestructures, que destrossa el comerç català. On són els emprenedors d'aquest país, que haurien de llançar-se a conquerir el món i tornar a aconseguir que cap peix de la Mediterrània pugui nedar si no porta les quatre barres al llom.

Amb bombes, ribots, constitucions o sentències, depenent del moment, Espanya defensa la seva sobirania amb ungles i dents, tal com, d'altra banda, solen fer els estats. I la resposta, massa sovint, ha estat la d'acceptar l'statu quo provincial. S'ha acabat. Les ambaixades catalanes són una estructura d'estat que cal defensar amb ungles i dents.

I per tant, la resposta, argumentada, enraonada, elegant i diplomàtica al Sr. Margallo és dir-li que estem encantats que l'interessin les nostres ambaixades i que no es preocupi perquè les obrirem allà on ens doni la gana.

Quim Torra

Advocat i editor

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dijous 12 de febrer del 2015

Lliçons hel·lèniques

L'historiador i professor de la UAB, Joan B. Culla, ha dit en un article que "els qui no semblen haver entès res" de la lliçó de Grècia d'aquests darrers dies "són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds". ¿S'han preguntat Joan Herrera --ha qüestionat Culla--, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants —endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per càpita—, un territori l'economia del qual representa amb prou feines el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre's plantar cara a Brussel·les i Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar de no pagar el seu deute? Culla s'ha respost que ho aconsegueixen perquè Grècia és un Estat independent. L'historiador ha argumentat: "En tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d'un acord, dissoldre la troica." Finalment l'autor de l'article ha sentenciat que mentrestant, aquí, "la cúpula d'Iniciativa considera que tenir o no Estat propi és irrellevant; que el que és crucial són les polítiques socials d'una administració regional emmanillada per Montoro i el FLA. Santa innocència!". Podeu llegir l’article complert traduït al català en el nostre Blog.

Lliçons hel·lèniques

Deu dies després de la seva presa de possessió, hi ha una sola cosa del nou Govern grec que no deixa cap mena de dubte, i és el seu caràcter nacionalista. Com, si no ho fos, podria unir sota un programa comú a l'esquerra radical de Syriza i ANEL o Grecs Independents, un partit d'extrema dreta només superat en dretanisme pels neonazis d'Alba Daurada?

Tan sols des d'una lògica de pacte entre nacionalistes de dreta i esquerra cal entendre que els de Tsipras, tenint altres socis possibles, hagin preferit escollir un del que els separen qüestions tan importants com l'actitud davant la immigració, o la postura respecte a la Església ─laicismo davant nacional-ortodoxia−, o els temes de moral i costums, però amb el qual els uneix la reafirmació de la sobirania nacional contra els dictats del "estranger" (alemany, a més a més).

Potser algun ànima càndida cregui que, dins del flamant Executiu d'Alexis Tsipras, el nacionalisme ha quedat arraconat en el Ministeri de Defensa que exerceix el soci i líder d' ANEL, Panos Kamenos. Ben al contrari, la pulsió nacionalista travessa tot el Gabinet i s'ha manifestat ja de diverses maneres. Per exemple quan el titular de Finances, Yannis Varufakis ─que parla un anglès nadiu, ja que ha estat professor a Austràlia i posseeix fins i tot la doble nacionalitat─ va emprar exclusivament la llengua grega en rebre a Atenes al president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, imposant a aquest arrogant holandès els auriculars i la inferioritat de la traducció simultània.

Però hi ha hagut molt més que exabruptes verbals o gestuals. Mentre la descarada ingerència de Putin intensifica la guerra a l'est d'Ucraïna, el primer moviment diplomàtic dels nous governants grecs ha consistit en frenar ─i en advertir que bloquejaran─ l'adopció de noves sancions de la UE contra Rússia. Això, en un context de múltiples picades d'ullet cap a Moscou, i fins i tot d'amenaces de cooperació militar amb el Kremlin ... per part d'un membre de l'OTAN. No resulta casual que la controlada premsa moscovita tituli: "Syriza és el nou aliat de Rússia".

I aquest idil·li, en nom de què? Doncs de la solidaritat ortodoxa, del protectorat que la Rússia tsarista va exercir durant segles sobre les comunitats gregues escampades des de l' Adriàtic fins al Caucas, del suport rus a les lluites de la independència grega, de l'acollida que van trobar a la Unió Soviètica els exiliats comunistes de la guerra civil de 1944 a 1949 ... Tant se val: en nom de raons històriques, culturals i identitàries que permeten avui a l'equip de Tsipras recolzar-se en Putin per desafiar Merkel. Si això no és pur nacionalisme, diguin-me què és.

Els que ho varen entendre a la primera i han començat ja a aplicar el model són els dirigents de Podemos. Pablo Iglesias sembrà el seu discurs de dissabte passat a la madrilenya Puerta del Sol d'al·lusions a la "" sobirania "i al" patriotisme "(" Espanya és una pàtria, i no una marca "), mentre la marea humana que l'envoltava apareixia sembrada de banderes ... espanyoles. Republicanes, és clar, però espanyoles. O potser la tricolor vermella-groga-morada no és una bandera espanyolíssima? O potser la Segona República no va ser un règim polític nacional espanyol? Fins i tot el Dos de Maig de 1808 ─tan grapejat per la dreta─ va ser invocat per Iglesias com a exemple del nacional-patriotisme popular que Podemos pretén liderar.

En canvi, els que no semblen haver entès gran cosa són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds. ¿S'han preguntat Joan Herrera, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants ─endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per cap─, un territori amb una economia que representa tot just el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre plantar cara a Brussel•les i a Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar amb l'impagament del seu deute, i ...?

No, el motiu no és que Alexis Tsipras sigui el superheroi de l'autèntica esquerra continental, ni el programa de Syriza la poció màgica d'Astèrix. Passa, només, que Grècia és un Estat independent; arruïnat, ineficaç, corcat per fraus i corrupcions, però independent. I sí, hem sentit moltes vegades la cantilena que la sobirania dels estats ja no és el que era, i que la independència no existeix. Però, a l'hora de la veritat, ja ho crec que existeixen! És clar, només cal voler exercir-les: Samaràs i Rajoy no han volgut. Tsipras si vol, i per això coqueteja amb Putin, i tracta de pressionar frau Merkel amb una aliança de governs anti-austeritat, i alterna els gestos conciliadors amb els agressius ... I, en tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d’un acord, dissoldre la troica. La troica!

Mentrestant, aquí, la cúpula d'Iniciativa creu que tenir o no Estat propi és irrellevant; que l'important són les polítiques socials d'una administració regional lligada de mans per Montoro i el FLA. Santa innocència!

Joan B. Culla i Clarà

Historiador

Ressenya publicada al digital tribuna.cat el divendres 6 de febrer del 2015, arran de l’article publicat al diari el Pais.

Traducció al català de l’article feta per Unió Catalanista de Sabadell.

No són el mateix

El principi d'acord aconseguit aquesta setmana per Podemos, Guanyem, ICV i Procés Constituent per anar en una candidatura conjunta a les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona ha provocat una gran bronca dins el partit de Pablo Iglesias. Des del sector crític de Podemos no s'ha entès que la cúpula hagi fet aquest pas, sense sotmetre-ho a consulta prèvia de les bases. Aquestes i altres reflexions entre Podemos i el procés independentista català, les podeu llegir en un article de l’escriptor Francesc Marc Álvaro titulat “No son el mateix” que publiquem en el nostre Blog, on explica que malgrat "el fet que coincideixin en algun diagnòstic" o en què "els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania" no ens hem de confondre. Nosaltres hi podríem afegir que els catalans que volen votar radical a Catalunya ja tenim la CUP. ¿Perquè anar a buscar gent que no estima el país ni entén res del procés, un procés on ens hi juguem tant?.

No són el mateix

Es diu i es repeteix que Podem i el sobiranisme català són una mica el mateix, unes respostes que aporten aire fresc a una política espanyola resclosida, desacreditada i avariada. El fet que el partit de Pablo Iglesias i el moviment transversal per la independència de Catalunya coincideixin en algun diagnòstic genera aquesta falsa semblança, així com el fet que els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania. Però Podem i el sobiranisme no són el mateix. L’explicació és tan senzilla com pervers és el malentès que omet una distinció bàsica. Ho diré amb paraules pròpies de la història recent espanyola: Podem és un projecte que planteja una reforma mentre el sobiranisme (en el seu conjunt i més enllà de les diferències entre partits) planteja una ruptura. Se’n recorden els més vells, d’aquestes categories? Reforma o ruptura?

Aquest era un debat molt viu a la mort de Franco. Inicialment, la majoria de l’oposició democràtica plantejava una ruptura amb el règim franquista, un pla desmentit per la complexa realitat d’aquells vertiginosos anys, quan ningú no tenia prou força per imposar un camí de manera unilateral. Es va anar per la via del mig, una mena d’híbrid que, segons la interpretació del desaparegut Javier Pradera, era el resultat dels “canvis realitzats des de dalt i les transformacions imposades des de baix”. Vet aquí el consens, segons la visió canònica del període. Equilibris certament difícils. Per exemple: portar el president Tarradellas de l’exili però impedir que ERC pogués participar a les primeres eleccions (perquè era un partit que subratllava el seu republicanisme, no pas per independentista, que llavors no ho era). El mite de la ruptura va tenir un paper considerable en l’imaginari dels que s’estrenaven en un escenari de nova legalitat, fins els esmentats comicis del 15 de juny del 1977. Després d’aquell moment fundacional, la ruptura seria cosa només de les forces extraparlamentàries, entre les quals el llavors minoritari independentisme català. Molt abans de la victòria del PSOE l’any 1982, la ruptura ja era un terme obsolet.

Avui, el sobiranisme català representa una ruptura democràtica amb el marc espanyol sorgit de la transició. El fet que sigui un procés impecablement democràtic i pacífic no el fa menys rupturista. Tècnicament és així, encara que finalment es concretés una sortida mitjançant un referèndum a l’estil escocès, una possibilitat avui no contemplada per Madrid. El catalanisme polític ha estat reformista durant més d’un segle, fins l’any 2010. Ara, el catalanisme polític ha canviat el seu objectiu: ja no és modernitzar Espanya sinó dotar la societat catalana d’un Estat independent. La sobiranització de sectors socials moderats que creien en el model autonomista és un canvi històric de gran abast i té a veure amb una acumulació de greuges. La nova revolta catalana, amb un protagonisme evident de les classes mitjanes, desitja un divorci civilitzat. Un divorci sempre és –es vulgui o no– una ruptura.

Podem no vol trencar res i ja tira aigua al vi de les seves propostes. Podem vol fer reformes a la casa, encara que faci servir una retòrica calculadament rupturista i una escenografia pseudo-revolucionària que pretén connectar amb l’esperit del 15M. Podem és un projecte que aspira a governar per introduir unes polítiques reformistes que donin resposta possibilista al malestar social que ha generat l’immobilisme i el desgast del PP i del PSOE. És normal que els polítics populars i socialistes vegin Pablo Iglesias i el seu equip com una amenaça, perquè estem parlant de llocs de poder i d’influència. Qui vol perdre cadires i palanques? Aquesta lluita partidista no s’ha de confondre amb la persecució descarnada que els poders de l’Estat espanyol fan del sobiranisme. No tenen res a veure. Certs discursos de dirigents de Podem sobre la banca, la monarquia, els militars, l’Església o el funcionariat demostren que els poders fàctics estan més tranquils amb Iglesias que no sembla. Hi ha menys nervis del que alguns diaris transmeten: qui vol ser alternativa real de govern acabarà pactant amb qui toqui. L’Estat digerirà i integrarà Podem sense cap problema quan arribi l’hora, per molt que les direccions del PP i del PSOE estiguin avui histèriques amb aquest nou jugador, a qui el darrer sondeig del CIS atorga un suport espectacular. Compareu els atacs contra Monedero i altres figures notables de Podem amb els atacs i les insídies contra Mas i el sobiranisme en general, i us adonareu que no són de la mateixa envergadura. L’enemic veritable està molt clar.

Tinc escrit en aquestes pàgines que Podem disputa al sobiranisme el monopoli de la il·lusió. I ho reitero. És ben legítim que els espanyols cansats del bipartidisme tinguin el seu somni. Podem i el sobiranisme fan bandera de la regeneració democràtica des de patriotismes molt diferents: patriotisme de qui disposa d’un Estat constituït i patriotisme de qui no en té. Una distinció que no es pot passar per alt. Però Iglesias, per molt que parli de castes amb impostació irreverent, no discuteix mai el mapa del món donat per descomptat, mentre el sobiranisme català aspira a redibuixar el mapa amb la força dels vots, i això no es tolera. I, a més, mobilitza tots els guardians de l’statu quo.

Francesc Marc Álvaro

Escriptor

Publicat a La Vanguardia el divendres 5 de febrer del 2015