Enemics íntims

L’encapçalament  d’aquest post no és pas nostre, l’hem manllevat del llibre que, amb aquest títol, han publicat fa pocs dies els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March on expliquen la relació entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Des de l’inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. En molts casos, com ara els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a la rivalitat política s'hi suma una relació personal més que difícil.

El primer pas que han fet els fins ara presos, un cop celebrats els esperats indults, ha sigut viatjar de manera sorprenent a visitar els exiliats per separat, cadascun trobant-se primer amb els seus, després que el seu electorat s’hagi atipat durant tres anys de fer sopars, dinars i berenars grocs sense fer diferències partidistes. Cal suposar que aquesta gestualitat està perfectament estudiada, però d’entrada el missatge que s’envia a la parròquia és que per més que governin junts continuen tan separats com sempre. El gran retrobament, la foto esperada, entre Puigdemont i Junqueras, no és gens fàcil de gestionar per a cap dels dos després de tres anys i milers de pàgines d’atacs creuats en llibres de producció pròpia o aliena.

Ha costat, però finalment, la trobada es celebrarà avui dimecres al migdia. Marta Vilalta assegurava aquest dilluns que la trobada tindria “contingut polític perquè tots dos són animals polítics”. Ara bé, deixava ben pal·lès que no hi havia un ordre del dia polític, ni de Govern, ni d’estratègia. En la mateixa línia s’expressen a Waterloo. “És un retrobament privat, intransferible i sobretot més enllà de la política”, insisteixen des de la Casa de la República.  De fet, les dues bandes remarquen que era una “fotografia que faltava” després del retrobament dels líders indultats d’ERC amb Rovira i dels líders indultats de Junts amb Puigdemont i els consellers exiliats. També les dues formacions eviten posar pressió als líders en la primera trobada després de l’indult. En qualsevol cas, tant ERC com Junts consideren que la “fotografia bona hauria estat a Catalunya”.

El periodista Oriol March ha publicat l’article titulat ”Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després” on escriu que entre els dos líders de l’independentisme “les mirades de reüll no s'aturen”, afegint que “entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després

Han passat 1.349 dies des que el Parlament va declarar la independència. La solemnitat del moment es va veure superada, al cap de poques hores, per una sensació de caos, de desorientació, d'improvisació, que va evidenciar fins a quin punt la pugna entre el PDECat -en aquell moment encara no existia Junts per Catalunya- i ERC havia condicionat la decisió més transcendental del procés. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, president i vicepresident del Govern que va promoure el referèndum i que va conduir el país cap a la proclamació   ̶ sense desplegar-la- de la República ̶ , no es veuen en persona des d'aquell 27 d'octubre del 2017. L'un porta tres anys i mig a l'exili, ara com a eurodiputat; l'altre va ser indultat el 22 de juny i, des de fa dues setmanes, ha abandonat la presó de Lledoners. Aquest dimecres es reuneixen a Waterloo, a la Casa de la República, un dels pocs símbols que mantenen viu l'1-O. Els termes concrets de la trobada van ser avançats per NacióDigital divendres passat.

Els dos capitans del procés es retroben després d'una etapa marcada per les discrepàncies públiques entre ERC i Junts, personificades en els seus dos principals dirigents. L'enrocament de les posicions i les dificultats derivades de la repressió -presó i exili no han ajudat a refer ponts, més aviat el contrari- van obligar a fer servir intermediaris per establir canals de comunicació. Un exemple gràfic per definir fins quin punt s'ha enterbolit la relació: hi ha cartes que els intermediaris van decidir no entregar per no fer més mal. Un altre: a principis del 2019, es va avortar la publicació d'un article conjunt a les portes del judici al Tribunal Suprem perquè Puigdemont va reaccionar de manera irada a una entrevista de Junqueras a Le Figaro en la qual posava en valor haver-se quedat a Catalunya en lloc d'haver marxat, com l'expresident, a l'exili.

Entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics. El líder de Junts s'ha erigit com la veu que manté vigent el mandat de l'1-O, que no descarta la via unilateral ni la confrontació oberta amb l'Estat, i que ha insuflat energia a l'independentisme a través de les victòries judicials a l'exterior. Junqueras, des de l'entrada a la presó, ha anat variant progressivament cap a una via més pragmàtica que ha anat destil·lant en tota l'estructura d'ERC. Cap episodi defineix millor el xoc com la investidura a distància fallida de Puigdemont del 30 de gener del 2018, la punta de l'iceberg d'una sèrie de xocs soterrats que van marcar l'anterior legislatura.

Puigdemont i Junqueras, a banda, han protagonitzat duels electorals en els últims anys. Els dos xocs directes ser per al líder de Junts, que es va imposar el 21-D del 2017 contra pronòstic, i també a les europees del 2019, amb més d'un milió de vots. El cap de files d'ERC, això sí, va conduir el seu partit a guanyar les eleccions espanyoles de l'abril del mateix any, i va participar activament en la campanya que va portar Pere Aragonès, ja ungit com a candidat, al Palau de la Generalitat. El triomf d'Aragonès davant Laura Borràs, tot i quedar segon darrere del PSC, és la victòria més rellevant del junquerisme des que el líder d'ERC va arribar, el 2011, a la cúpula republicana.

Si la relació entre Puigdemont i Junqueras és el resum de les desconfiances entre els dos espais, la trobada d'aquest dimecres pot convertir-se en un canvi de rasant? Les dues formacions ja han posat de manifest que la cita -a la qual també acudiran Toni Comín, Carme Forcadell, Meritxell Serret, Raül Romeva i Dolors Bassa- tindrà un component més personal que polític. Que la fotografia s'hagi demorat pràcticament dues setmanes ja és un element indicatiu, i encara més que els presos indultats de cada espai es reunissin per separat amb Puigdemont -en el cas de Junts- i amb Marta Rovira, exiliada a Ginebra, en el cas d'ERC. Aquest dimarts estava prevista una cita dels indultats de Junts amb Rovira, però problemes d'agenda ho han fet inviable.

Junqueras va ser aquest dimarts a Estrasburg, al Parlament Europeu, on va ocupar escó entre el 2009 i el 2011. El Tribunal Suprem li va impedir revalidar aquesta responsabilitat després de les europees del 2019, malgrat que una sentència li va permetre recuperar momentàniament la immunitat i, de retruc, va permetre l'entrada de Puigdemont a l'Eurocambra. És des d'allà on Junqueras ha volgut insistir que no és necessària cap "reconciliació" amb l'expresident: "Per part meva sempre hi ha hagut voluntat d'entesa", ha remarcat des de la cambra comunitària.

Els dos dirigents van mantenir una reunió telemàtica a soles l'estiu de l'any passat, i també van compartir espai amb altres dirigents. L'executiu de l'1-O, de fet, es va citar el 30 de juny del 2020 per primera vegada des de la tardor del 2017, i la trobada va ser més personal que política, un precedent que es podria aplicar, també, a la cita d'aquest dimecres a Waterloo. Les discrepàncies, en tot cas, hi són, especialment arran del diàleg amb l'Estat. Quan Aragonès va visitar Puigdemont, l'expresident va dubtar de l'eficàcia del diàleg i va indicar que amb Pedro Sánchez, més que dialogar-hi, s'hi ha de negociar.

En la cita d'aquest dimecres, invariablement, i sobrevolaran comptes pendents. Qui més ha verbalitzat les discrepàncies és Puigdemont en els dos volums de memòries, en les quals s'ha referit a Junqueras com un vicepresident amb actituds "deslleials". Tampoc Junqueras ha estat callat, especialment de portes endins. 1.349 dies després, els dos capitans del procés es retroben i ho fan després dels indults, de la represa -encara molt inicial- del diàleg i de l'intercanvi de papers al Govern, amb ERC a Palau però amb Junts ben posicionada en conselleries clau. Les mirades de reüll no s'aturen.

Oriol March

Llicenciat en Periodisme

Article publicat al digital   Naciódigital.cat    el dilluns 7 de juliol del 2021

Espanya ens roba

Fa més de tres-cents anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens escanya i ens enganya. És de pura lògica doncs, que en totes les enquestes surti que més d’un 80% dels catalans vulgui poder decidir si hem de seguir lligats a un estat que només ens vol per esprémer la seva economia i reprimir els nostres anhels de sobirania. També és del tot lògic que en les darreres eleccions més d’un 52% votessin l’opció de separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya.

En la darrera compareixença a la comissió d’economia del parlament, el conseller d’Economia, Jaume Giró, ha elevat el càlcul del dèficit fiscal de Catalunya i l’ha situat entre 18.000 i 20.000 milions d’euros, una xifra superior als prop de 16.000 milions que es van establir en els darrers càlculs, del 2017, corresponents a l’any anterior. El conseller ha afegit que el dèficit representa entre 2.400 i 2.600 euros per cada persona que viu a Catalunya un any “en serveis de salut o educació i prestacions que s’evaporen”. Feia massa temps que ja ningú parlava del dèficit fiscal. És molt important que es torni a fer. Fer la independència sense tenir abans sobirania fiscal és molt més difícil.

Ara, per acabar-ho d'adobar, s'ha afegit a aquest espoli de l'estat envers Catalunya, un òrgan administratiu mal anomenat "Tribunal de Cuentas", que pretén arruïnar qui ell decideix amb fiances milionàries sense cap mena de judici previ i fent càlculs imaginaris sobre despeses falses. Un tribunal farcit de membres amb vincles amb el franquisme, que està a punt d'acabar el mandat —ho fa aquest mateix mes de juliol— i que aprova a correcuita i amb moltes irregularitats (ho deia una de les seves pròpies conselleres, María Dolores Genero, en el seu vot particular) un informe que fa tuf només de càstig i venjança contra l'independentisme.

Com va dir l’advocat Gonzalo Boye, un dels lletrats que va representar ahir els quaranta-un represaliats al Tribunal de Comptes espanyol, en la seva compareixença davant d’aquest tribunal:  “He assistit a molts judicis arreu del món i no havia sentit mai una sensació d’indefensió tan gran com avui.” Aquesta és la dura realitat, els representants legals dels encausats van arribar a les portes del tribunal a les nou del matí. Els van lliurar un plec de 504 pàgines i els van donar només tres hores per a llegir-s’ho abans de presentar les al·legacions que consideressin pertinents. Tan sols van tenir deu minuts per lletrat, independentment de si representaven un afectat o deu. La fiança milionària, però, ja havia estat decidida.

L'espoliació d'aquesta causa s'afegeix a la del 9-N, pendent de resoldre's amb un recurs encallat al Suprem, i a les fiances dipositades pels presoners polítics condemnats per malversació per a compensar la presumpta despesa del govern en l'organització de l'1-O. Si a tot això hi afegim, com dèiem abans, els milers de milions d'euros que representa el dèficit fiscal, es justifica amb escreix el títol d'aquest post. Com explica molt encertadament el professor, Agustí Colomines, en el seu article 'El bastó i la pastanaga', l'Estat se les sap totes, i ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s'ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l'assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d'un diàleg que no se sap en què consistirà. Podríem afegir que la pastanaga han estat els indults i el bastó és l'ofec econòmic de Catalunya. Podeu llegir tot seguit l'article del professor Colomines.

El bastó i la pastanaga

No crec que fos una casualitat, però la primera reunió cara a cara entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va coincidir amb la difusió de la notícia que el Tribunal de Comptes reclama 5.422.411,10 euros (271.723,10 dels quals com a interessos) a 34 polítics i alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya. Se’ls acusa de malversació comptable per haver destinat, suposadament, una part del pressupost a la promoció exterior del procés independentista i a l’organització de la consulta del 9-N i del referèndum de l’1-O. L’aspecte kafkià del cas és que el tribunal assenyala la Generalitat com a administració perjudicada. Les víctimes i el victimari són els mateixos. L’Estat se les sap totes. A més, ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l’assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d’un diàleg que no se sap en què consistirà, perquè Pedro Sánchez ja ha dit que no pensa abordar-hi ni la celebració de cap referèndum ni l’amnistia. Les dues hores llargues de conversa entre Sánchez i Aragonès van acabar amb el compromís que hi tornaran passat l’estiu. Poca cosa. Mentre que els republicans s’han d’empassar el gripau, presoners d’una aposta estratègica que depèn de la bona voluntat del PSOE i no pas d’ells, els independentistes de Junts cada vegada se senten més legitimats per qüestionar una aposta estratègica per la “normalització” que ni tan sols atura la repressió del Tribunal de Comptes. L’Estat busca acabar amb els líders de la primera dècada sobiranista des de tots els flancs. Pedro Sánchez sap que no podrà eliminar Puigdemont de l’equació si alhora no sacrifica Junqueras. Tots dos van en el mateix paquet.

Va ser en un dinar de Nadal del 2014, en un d’aquells restaurants on es reuneix la gent d’upa de Madrid, que qui aleshores era president del Consell d’Estat, José Manuel Romay Beccaría, un antic alt càrrec franquista que després seria ministre de Sanitat i Consum del primer govern de José María Aznar, va anunciar a l’hora de les postres el futur que estaven preparant per a Artur Mas: “Le vamos a arruinar”. A la capital espanyola estaven que trinaven per l’èxit de la consulta del 9-N, que no va tenir cap mena de conseqüència legal, però sí política, atesa la reacció espanyola. Diguin el que diguin els columnistes que sempre ressalten les febleses de l’independentisme, amb el 9-N va començar una carrera de fons que no va acabar bé per a l’independentisme l’octubre del 2017. Catalunya no és avui un estat independent, com és obvi, però la primera dècada sobiranista —que no serà l’única—ha fet trontollar els fonaments de l’Estat i la sentida ha estat de tal magnitud, que l’establishment del règim del 78 persegueix l’independentisme per terra, mar i aire. La venjança és el plat fort de la cultura política espanyola. Quan un polític com el conservador Romay Beccaría, que ha ocupat càrrecs amb la dictadura i sota la monarquia, expressa una voluntat de revenja contra Mas tan recalcitrant, és que l’anomenat ‘deep state’ ha copsat realment el gir sobiranista de l’antic catalanisme. Els va costar de creure, però quan se’n van adonar, es van mostrar implacables. Banalitzar des de Catalunya la repressió, les multes i qualsevol sanció administrativa aplicada a l’independentisme perquè l’Estat va aconseguir aturar la declaració d’independència del 2017 o bé perquè uns quants polítics sembrin la confusió amb la seva ambigüitat, és una bajanada. La reacció de l’independentisme davant la repressió ha de ser compacta.

A Madrid encara creuen en el tòpic suadíssim que associa els catalans amb l’avarícia. Tiren de la Divina Comèdia, si bé alteren el vers 77 del cant VIII del Paradiso, per ressaltar “l’avara povertà dei catalani”. Josep Pla ja va explicar que aquell vers no parlava dels catalans, sinó de Catalunya en un sentit el·líptic, ja que es referia a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, per Pere el Gran, el rei de la Corona d’Aragó, nascut a València i fill de Jaume I. Els prejudicis són estereotips resultat d’estar a favor o en contra d’algú o d’un col·lectiu. La qüestió és que a Madrid encara creuen que per doblegar la voluntat d’un català només cal que li toquis la cartera. L’antisemitisme es basa en la mateixa opinió preconcebuda sobre la relació malaltissa dels jueus amb els calés. Sempre llepen els mateixos. Els polítics d’Esquerra i de Junts, que estant tothora a mata-degolla, tanmateix estan pagant conjuntament el preu més alt, amb presó i fiances, en aquest embat contra un estat despòtic. Les fiances que reclama el Tribunal són injustes i pretenen rematar els polítics, prèviament inhabilitats, així com escarmentar els alts càrrecs de la Generalitat.

Mentre els advocats ja han vist desestimades les al·legacions contra l’abús de poder del Tribunal de Comptes i la Generalitat es planteja de convertir-se en avalador de la milionada que reclamen des de Madrid, la trobada entre Sánchez i Aragonès de moment no ha servit ni tan sols per trobar una solució a aquest espoli. A la Moncloa creuen que amb els indults ja han fet inclús massa i que si l’Estat afluixés ara, demostraria que la fortalesa i la capacitat de mobilització independentistes han aconseguit debilitar-lo. No arrufin el nas. Les victòries parcials a la fi són triomfs. Ja sé que els polítics de l’1-O els han decebut amb els seus dubtes, que són percebuts, a causa de no haver parlat clar, com a enganys, però abandonar-los ara seria regalar un as a la repressió. Les batalles simbòliques, si es guanyen, també són èxits. No vull justificar els errors dels polítics de l’1-O, però tampoc seria just desentendre-se’n. L’Estat reacciona quan la mobilització ciutadana és forta i va acompanyada de la bona feina dels advocats que assisteixen Carles Puigdemont. La internacionalització del conflicte, que en el cas de l’arbitrarietat del Tribunal de Comptes ha arribat pel prestigi acadèmic mundial del professor Andreu Mas-Colell, ha provocat que fins els unionistes més optimistes ja donin per perdut el cas de la sentència del Tribunal Suprem quan arribi davant de les instàncies judicials europees. La decisió de la sala penal de l'Audiència Nacional de confirmar el processament de l'advocat Gonzalo Boye per un delicte de blanqueig de capitals la vigília de la trobada dels dos Peres, coincidint amb l’anunci de la ràtzia del Tribunal de Comptes, forma part de la recepta del bastó que branden els repressors des de Madrid. La pastanaga és borda, si més no per ara, i no es pot menjar.

Agustí Colomines i Companys

Historiador i professor de la UB

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 1 de Juliol del 2021

 

Una revetlla diferent

La d’aquest any va ser una revetlla diferent. I no només perquè aquest any sí que l’hem pogut celebrar amb la sensació que tal vegada el final d’aquest malson és una mica més a prop, que també, sinó perquè ahir els nou presos del procés la van poder celebrar, per fi, en llibertat. I sobretot la varen poder celebrar també els seus amics i familiars. I ho van poder fer, després que alguns d’ells s’han passat a la presó pràcticament quatre anys. Els que més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els primers a tastar la implacabilitat de la justícia de l’estat. I d’això en va fer 3 anys, 8 mesos i 7 dies. O cosa que és el mateix, 1.346 dies amb les seves respectives nits. Un rere l’altre i sempre, com a companyes de viatge, amb la soledat i la incertesa de saber quan s’acabaria aquest purgatori.

Els vam veure sortir de les presons, la Carme, la Dolors i també els set de Lledoners; aquests darrers comentant abans de sortir, el posat que havien de fer davant de les càmeres i de la gent que els esperava a fora. Malament quan t’has de posar d’acord en una cosa que el millor és fer-la tal com et surt de l’ànima en aquell moment. Però ara ja els tenim al carrer i el que compta són les declaracions unànimes que van fer tots ells i elles en veure’s lliures. Unanimitat en  reconèixer que, malgrat l’alegria que sentien, no renunciaven a cap de les seves conviccions polítiques i mostrant la ferma voluntat d’aconseguir pel seu país la llibertat i la sobirania que es mereix. Una altra cosa són els motius que han dut Pedro Sánchez a concedir aquests indults. Tothom assegura que han estat les pressions internacionals les que han obligat al PSOE, amb poca esma i arrossegant els peus a dur a terme aquesta acció. Malgrat la bona notícia de l’alliberament dels presos, continuaran pesant sobre ells les inhabilitacions que els aparten de les institucions on els voldríem la majora dels electors catalans. 

El cas és que els presos ja són lliures, però ara hauria de començar el procés de retre comptes. Procés que d’una manera o altra acabarà arribant. Retre comptes vol dir afirmar, sense cap vacil·lació, que l’1 d’octubre fou un acte d’afirmació i sobirania de tot un poble i que és un orgull col·lectiu. Probablement, el greu error va ser no dir aquella nit que el referèndum era una victòria, però no es podia considerar vàlid. I anar a eleccions. El que va passar els dies posteriors ho hauran d’explicar molt bé, sobretot, el que va passar el dia 27. Perquè el que va passar abans i després ha tingut conseqüències judicials per a més de 3.000 persones  ̶ que estan imputades però no indultades ̶  conseqüències socials, professionals i econòmiques per a altres, i conseqüències per al país en general. I si la presó, que tampoc s’ha fet servir del tot com arma política més enllà de per guanyar eleccions, ha impedit, per injusta, donar explicacions, ara ja no hi ha excusa. Per això han de servir també els indults. Per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit.

Si parlem de les conseqüències econòmiques, hem de considerar l’actuació d’un tribunal, que alguns anomenen encertadament ‘Tribunal de passar comptes’ que ha citat a declarar aquest mes de juny Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Francesc Homs, Neus Munté, Andreu Mas-Colell, l’eurodiputat Jordi Solé i fins a 36 ex-alts càrrecs del govern. Se’ls reclama que paguin de les seves butxaques les despeses de política exterior de la Generalitat del 2011 al 2017. En un informe inicial de l'òrgan fiscalitzador calculava més de 15 milions d'euros utilitzats presumptament de forma irregular. El ‘Tribunal de passar comptes’ és una piconadora que surt de les catacumbes de l’Estat per arrasar el que quedi després –o fins i tot abans– de les sentències politicojudicials, per arruïnar els líders catalans i les seves famílies.

Un dels casos que ha tingut més ressò internacional ha estat el del professor Mas-Collel, fins al punt de fer que més cinquanta professors d’economia, entre els quals es troben diversos premis Nobel, hagin obert una recollida de signatures en contra de la decisió del Tribunal de Comptes espanyol. De fet tothom sap que en Mas-Colell és un home honest que no mereix el tracte infame d’aquesta justícia repressora. Per això ens ha semblat interessat recuperar l’article titulat “Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola”, publicat per la consultora internacional en comunicació pública resident a Brussel·les, Erika Casajoana, presidenta de CATGlobal, l’associació que canalitza els diners que van a parar a la cobertura legal dels polítics catalans que hi ha a l’exili. Llegiu si voleu l’article d’aquesta experta europeista tot seguit.                                                           

Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola

El pròxim 29 de juny, el dia del seu 77è aniversari, l’insigne economista de fama mundial Andreu Mas-Colell i 39 ex-alts càrrecs més del Govern de Catalunya hauran de comparèixer davant el Tribunal de Cuentas a Madrid, un òrgan administratiu que pot imposar-los multes multimilionàries sense garanties processals tals com els drets de defensa, a la tutela judicial efectiva i a la presumpció d’innocència.

Se’ls acusa de malversar fons públics per promoure a l’estranger la independència, a partir de l’any 2011. Retrotreient-se fins sis anys abans del referèndum català, un ens no judicial determina que les despeses ordinàries en acció exterior són diners malversats. Aquest desprestigiat organisme estatal, endogàmic i dominat pels grans partits polítics espanyols, transforma, d’un cop de ploma i sense cap justificació ni prova, la gestió quotidiana de l’administració catalana en un delicte. I procedeix a castigar-lo segons una primitiva lògica revengista més pròpia del règim anterior que d’un Estat Membre de la UE. La multa als ex-presidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont, ex-consellers i alts càrrecs i funcionaris del govern de Catalunya podria ser de desenes de milions d’euros i causar de facto la “mort civil” dels encausats, que patirien l’embargament dels seus comptes, propietats i tota mena d’ingressos.

No cal gaire imaginació per adonar-se que tal persecució massiva i arbitrària contra servidors públics és un avís a navegants: qualsevol que treballi per la Generalitat de Catalunya s’exposa a perdre tots els seus béns. Catalunya és una minoria política discriminada dins de l’Estat, amb un autogovern considerat delictiu d’ofici, fins que els tribunals europeus no demostrin el contrari anys després. Mentrestant, el Principat pateix una repressió incessant que condiciona la vida pública i privada. D’ençà de l’any 2017, l’Estat ha mancat del mínim respecte democràtic als ciutadans de Catalunya. Arrabassà el control de les institucions d’autogovern tot retorçant l’article 155 de la Constitució, i de pas ho aprofità per encetar la investigació prospectiva dels comptes públics que ha bastit el cas fake contra Mas-Colell i companyia. Madrid ha trepitjat repetidament el vot dels catalans, obligant-los a celebrar eleccions quan li ha abellit i encalçant penalment multitud de llurs representants electes. Ha adulterat la composició del Parlament de Catalunya, el Congreso, el Senat, el Parlament Europeu i àdhuc l’Ajuntament de Barcelona.

Podem parlar d’acarnissament repressiu, perquè entre la quarantena de perseguits pel Tribunal de Cuentas hi ha presos polítics com el vicepresident Junqueras i els consellers Romeva i Turull, que han estat jutjats i condemnats pel referèndum del Primer d’octubre de 2017, l’exiliat president Puigdemont, i fins i tot polítics ja multats en el passat pel mateix tribunal per a escarmentar-los per la consulta popular del 9 de novembre de 2014.

Cal recordar que organitzar un referèndum no està penalitzat a l’Estat espanyol. Per això les autoritats espanyoles optaren pel subterfugi d’atribuir als líders independentistes catalans la sedició -un delicte vague i anacrònic- i la malversació –sense una sola factura que la demostrés. Quan organitzar un referèndum era delicte, s’estipulava una pena màxima de 5 anys de presó. Tanmateix, nou líders polítics i cívics catalans han encaixat condemnes de 9 a 13 anys per fets que cap tribunal europeu no ha considerat delictius. No s’ha concedit ni una sola extradició dels membres exiliats del govern català de 2017.

La teranyina repressiva contra Catalunya s’ha de tenir en compte quan es reclama justícia i procés degut per a l’honorable Andreu Mas-Colell. Donem la benvinguda a la campanya de sensibilització endegada pel seu fill, i secundada per destacats economistes per exemple amb una petició a change.org. Han donat relleu internacional al màxim nivell a les irregularitats de l’Estat de Dret al Regne d’Espanya. Nogensmenys, les afirmacions que fan són incompletes i inexactes. Si Mas-Colell fos un “Spanish economist”, no tindria cap problema, ni un. L’assetgen per català, com a milers d’altres. No és per un mal funcionament puntual de les institucions espanyoles, sinó perquè s’està desplegant una revenja sense fi contra la nació catalana. El Sr. Pedro Sánchez, lluny de ser-ne víctima, n’és copartícip i culpable.

Un Estat cec i ressentit dinamita el normal funcionament de les institucions de Catalunya, una minoria nacional. Ni tan sols li respecta el dret a l’autonomia que li reconeix l’article 2 de la Constitució espanyola.

El deep state va tan desbocat que derrapa i comet l’error d’abraonar-se contra una figura mundial de la ciència econòmica, i s’enfanga en l’enèsima crisi reputacional autogenerada.

Espanya no mereix que ningú, per benintencionat que sigui, li tapi les vergonyes. Des de l’òptica catalana, tenim una nova prova que només la independència ens portarà la llibertat.

Erika Casajoana Daunert

Advocada i Màster en Estudis Europeus       

Article publicat al digital  La República  el dijous 17 de juny del 2021

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Les lliçons de l’1 d’octubre

Quan ja han passat gairebé quatre anys, aquests darrers dies molts catalans encara ens preguntem què va ser el referèndum del 2017. L’1 d’octubre segueix produint impressions desconcertants, i sembla que no tenim en compte que, si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya, és perquè hi va haver un autèntic referèndum unilateral d’independència.ç

La carta que l’Oriol Junqueras va publicar fa uns dies sobre l’1-O fou el detonant de les polèmiques que s’han provocat entre els partits i els governs, però molt especialment per com va ser rebuda per molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent. La carta del president d’Esquerra va fer, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, és a dir, per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminant resistències dins el PSOE, presentant la dreta que es va manifestar diumenge passat com uns immobilistes. Fins i tot ha servit per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta avui com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú.

El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, amb l’article de resposta a Junqueras del secretari general de Junts x Catalunya, Jordi Sánchez, en el que no es deixa res al tinter, afirmant que la carta del president d’ERC és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Al mateix temps convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó, escrivint: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Malgrat tot, l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sánchez no ha estat per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que ens fixem en com Jordi Sánchez va titular l’article: “L’1 d’octubre no va ser un error”. Pet tot plegat, ens ha semblat escaient rescatar un article que, pel mitjà on va ser publicat, potser no ha arribat a molts compatriotes. Es tracta d’una reflexió filosòfica que amb el títol "La gestió del capital sacrificial" ha escrit el periodista Joan Burdeus sobre els esdeveniments de l’1-0 i on afirma: «Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal». Llegiu tot seguit si voleu aquest interessant article.

La gestió del capital sacrificial

La independència sempre s’ha entès com una acumulació de capital emocional que tard o d’hora es bescanviaria per capital polític, encara que mai ha quedat gaire clar on es troba el taulell del Casino en què canvien les fitxes per calés de veritat. Antigament, era claríssim que el cash out es feia al camp de batalla: la religió primer i el nacionalisme després creaven lleialtat comunitària i la bandera que més i millors ànimes conqueria era la que més homes podia dur al front per defensar o ampliar les fronteres. En democràcia els taulells són més difusos: la via escocesa demana poder fer el recompte al Parlament català, l’unionisme diu que cal tenir prou fitxes per comprar els dos terços del Congrés espanyol, i l’unilateralisme creu que el vot arriba al final i el veritable ús d’aquest compte corrent d’energia política ha de fer-se servir per a actes d’insurrecció i resistència. Parlo de Casino perquè encara que va fer molt de mal el primer cop que es va dir la paraula “farol”, la novetat amb el duel de cartes d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez és que l’u d’octubre es dessacralitza definitivament i es converteix en teoria de jocs com la que s’ensenya a les escoles de negocis.

En el camp de batalla dels cors, no hi ha capital més poderós que el sacrificial. Pots creure que es deu a què tots participem de la mateixa energia divina, o pots pensar que el transcendental no és més que un altre nom per a les neurones i hormones que recompensen la utilitat del sentiment altruista per a la supervivència de l’espècie, però el sofriment dels altres desencadena dins nostre efectes religiosos, en el sentit de relligants. Quan contemplem (o imaginem) al proïsme patint amb el cos, des de ferides a la privació de llibertat, sentim com l’espai entre acció observable i intenció veritable desapareix. I no hi ha res que generi més empatia que una persona transparent. De nou, pots pensar en termes religiosos, evolutius, o no pensar, però confiem espontàniament en les persones íntegres, és a dir, sense discontinuïtat entre fets i paraules. El sacrifici és l’única droga capaç de col·locar una societat anestesiada pel cinisme.

El problema és que sempre podria ser que l’escenificació del sacrifici fos això: una escenificació. Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal. Ens diuen que no passa res perquè aquest capital ja ha estat amortitzat i ara toca acumular-ne d’altres tipus, que també existeixen: gestionar bé l’autonomia amb una mà i amb l’altra queixar-se d’Espanya, generaria un tipus d’adhesió menys religiosa, més a llarg termini, però que podria decantar sensibilitats gota a gota. Momentum sacrificial, consolidar guanys en la banca dels cors, i una feina de formigueta gestora fins al següent momentum. Algun serà el bo.

Tots entenem aquesta lògica: des del bàndol independentista es confia que durant els anys grisos es poden fer créixer els interessos de la inversió anímica de manera soterrada a poc a poc (alguns creuen que des de les institucions, altres que precisament només es pot fer a la contra i des de fora), que l’explosió de l’octubre no serà oblidada, i que quan s’obri la pròxima finestra, tothom haurà entès les lliçons adequades. Des del bàndol espanyolista es creu que l’adhesió burocràtica no té una qualitat emocional suficient per saltar la tanca nacional, que la lliçó que l’octubre no valia la pena serà la que quallarà i que, si de cas, quan les coses es posin magres el que hi haurà serà catalans més corsecats, dividits i escèptics si algú els crida a defensar urnes o a l’aeroport. La guerra pot ser calenta o freda, però no s’acaba.

El que és segur és que la història no s’aturarà i que les tensions entre Catalunya i Espanya no han quedat resoltes. Cadascú té la seva idea de si és més probable una solució enraonada o un nou xoc de trens. Però serà del tot inevitable que, quan les tensions arribin, torni a produir-se un desencaix entre l’escenificació del sacrifici per motius estratègics i la demanda d’un sacrifici real. La meva interpretació de l’u d’octubre, ara que tothom està fent la seva, és que es va generar una immensa energia sacrificial amb enorme potencial de transformació, però que els líders se’n van apoderar per blindar les seves febleses en comptes d’entregar-la al conjunt per assolir els objectius (com)promesos. Aquestes enormes reserves d’energia crua sense utilitzar són el que ha empantanegat el debat posterior, impossibilitant separar el gra fiscalitzador de la palla emocional. Els indults són un moviment del govern espanyol per deixar l’independentisme sense capital sacrificial i dur-lo al territori de la política gris, perquè l’Estat sap que és un àmbit molt menys propici per redibuixar fronteres. L’efecte paradoxal podria ser que tot aquest capital no s’esvaeixi amb un “puf”, perquè no pertany als qui l’han gestionat fins ara, i torni a la banca col·lectiva de la memòria, la història i la cultura, on es podria utilitzar de maneres molt diferents de les que hem vist els últims anys.

Joan Burdeus

Filòsof i periodista

Article publicat al digital de cultura  NÚVOL  el dilluns 14 de juny del 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021

L’indult als presos polítics

En una compareixença feta a Brussel·les, el president espanyol Pedro Sánchez va avalar els indults als presos polítics catalans comptant amb el suport de Congrés. Excepte un inesperat gir de guió, el Govern concedirà els indults per als 12 líders del procés condemnats l'octubre de 2019 pel Tribunal Suprem. El president espanyol  considera que la Constitució fomenta una sèrie de ‘valors’, que són la ‘convivència’, la ‘concòrdia’, l’‘entesa’, la ‘convivència’, i no la ‘venjança’ o la ‘revenja’. Aquests ‘valors constitucionals’ són els que l'executiu tindrà en compte a l'hora de prendre la seva decisió. Pedro Sánchez compte, a més, amb l'aval de la majoria de Congrés, però té davant, radicalment, a la dreta, que recorrerà l'acord de Consell de Ministres davant del mateix Tribunal Suprem. El líder socialista ha assenyalat que s'analitzarà detalladament cada expedient, per això pot haver-hi un tracte diferent per a cada cas.

Amb tot, l’informe que el jutge Marchena ha fet arribar al Pedro Sánchez és dur, molt dur en contra de la concessió d’aquests indults, i no ha alterat el guió previst. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l’informe desfavorable del TS no ha sorprès els dirigents independentistes condemnats a penes de presó d'entre nou i tretze anys, ni tampoc podia agafar a contrapeu la Moncloa, conscient que els tribunals no aplanaran el terreny en la gestió de la carpeta catalana, com ha demostrat Carlos Lesmes, màxim responsable de l'òrgan de govern dels jutges, quan afirma que no es poden concedir els indults "quan no hi ha concòrdia"  ─tesi que quadra amb el discurs de Pablo Casado─ i també empeny en la mateixa direcció Marchena quan arracona una mesura favorable als presos i també tanca la porta a l'amnistia.

Els indults als presos de l’1-O no són una eina per excarcerar unes persones que han pagat amb escreix una pena injusta que els està canviant la vida fins a un punt difícil d’avaluar; són simplement l’instrument que serveix perquè els partits aconsegueixin cadascú els seus objectius. Per als socialistes, els indults són l’eina que els permetrà consolidar i sobretot mantenir els pactes que els van dur al govern de l’Estat, guanyar temps per reunir una taula de diàleg un any i quatre mesos després de la primera trobada. Per al PP seran una arma llancívola contra el govern de Pedro Sànchez, que li donaran ales com va donar-li la pandèmia i l’economia a la lideresa madrilenya Ayuso. Afirma Casado que vol recollir signatures contra els indults,  seguint la mateixa estratègia del PP de Mariano Rajoy, que ara fa quinze anys va recollir també signatures en contra de l'Estatut català.

De ben segur la decisió sobre els indults que adopti Sánchez condicionarà el que resta de legislatura a Espanya, com s'ha pogut demostrar en l'intercanvi dialèctic entre Sánchez i Casado al Congrés, però també tindrà impacte en l'arrencada del nou Govern a Catalunya, que veu com una mesura de gràcia que podria afavorir la seva interlocució amb l’Estat, se li pot girar en contra si els poders fàctics espanyols llencen totes les seves armes en contra d’aquesta mesura. Tot plegat fa que els catalans estem passant, altra vegada, per una situació que el director del programa ‘El Món a RAC-1’, Jordi Basté, ha definit en el seu davantal d’avui, com a ‘Estrés post traumàtic’. Si voleu llegir el contingut del ‘davantal’ d’en Basté podeu llegir-lo tot seguit. 

Estrès post traumàtic

Entre els fets d’octubre del 2017, el que vam viure, amb líders a la presó i uns altres a l’exili, els atemptats de Barcelona i Cambrils, el judici al Tribunal Suprem i el coronavirus del darrer any... tinc la sensació que els catalans estem passant per un estrès post traumàtic.

Un estrès que ara s’agreuja amb la reacció de la dreta espanyola i d’una esquerra dretana que utilitza l’escarni davant la voluntat del govern d’Espanya d’indultar els presos. Catalunya volia marxar votant i el càstig és el peu al coll amb sabata de taló clavant-la fins que surti sang amb la pressió.

No és càstig, és humiliació. No hi ha Cristo que aguanti aquesta creu. Què volen més? Compliment íntegre de penes? Violadors, assassins, colpistes amb tanc i pistoles, polítics segrestadors van gaudir d’indults. Què volen, que diguin que no ho tornaran a fer? El què? Intentar votar per assolir un objectiu democràtic? O la por és perquè surtin de la presó i tornin a patir el ridícul del PP d’aquell 1 d’octubre del 2017?

Quan hi ha un conflicte polític s’ha de resoldre políticament, no judicialment. I hi ha una de les dues parts que ha perdut la batalla perquè no va saber calcular la potència d’Espanya, el desinterès d’Europa i perquè va quedar glaçada en veure la reacció judicial.

L’independentisme esperava comprensió i ha rebut, en el cas més generós, menysteniment, i en el més extrem, ànim de venjança. Espanya va creure que Catalunya marxava i l’ensurt va ser tan bèstia que la reacció va ser excessiva i exagerada.

I ara, amb els líders de tot, o a la presó o exiliats, la vida ha anat passant i la pandèmia ha calat a les nostres vides. Un govern espanyol vol pactar uns indults i surt una part important d’Espanya amb els seus partits, mitjans, justícia i si cal el clero que busca la destrucció ideològica del rival. Sigui com sigui, fins i tot amb un president del govern d’Espanya socialista, Felipe González, vomitant sobre els indults en un programa en què els protagonistes es diuen Trancas i Barrancas.

I com ahir deia en Josep Martí, l’independentisme ha reculat estratègicament fins a l’any 2012 amb un missatge  ─el d’ERC─  molt similar al d’Artur Mas de l’època. És a dir, referèndum pactat amb l’estat i negociar amb el govern d’Espanya. Es diu el 2021 i es deia el 2012.

És un pas enrere sense que ningú, a còpia de clatellots, presons, escarnis econòmics, hagi abandonat la idea de ser independentista. Ans al contrari: amb la reacció vista cada cop que l’independentisme ferit, tocadíssim, alça una mica el cap rep un altre clatellot i calla, no només no convenceran ni un independentista perquè ho deixi de ser, sinó que multiplicaran els sobiranistes com el miracle dels pans i els peixos. L’independentisme no ampliarà la base amb lliçons, sinó que serà l’Espanya més intolerant la que ho aconseguirà “en nombre de la ley”.

I tot per la política. Tot això d’aquestes darreres hores no és perquè s’ho creuen (alguns d’aquests partits en privat t’expliquen tot el contrari del que fan), ho fan per guanyar. Per tombar el govern del PSOE i Podem. L’ “A por ellos” agafa el pont aeri i a Madrid s’instal·la la idea que, Espanya ni de conya “rota”, però ara ja ni “roja”. I juguen a fer política i a carregar-se el govern de torn mentre el patiment de les famílies dels presos, la incredulitat d’una part majoritària a Catalunya, agafa embranzida.

I utilitzen les excuses com no demanar perdó. On és escrit que, per aconseguir un indult, s’hagi de demanar perdó? Com es valora, com es mostra el penediment? És difícilment constatable i, per tant, que com a requisit de l’indult és una barbaritat. Es diu perdó i ja n’hi ha prou, encara que no ho pensis? Com es valora això judicialment?

Per cert, també podríem dir que Rafael Vera, després d’haver sortit indultat pel govern del PP d’Aznar, que amb el cas GAL va enderrocar el PSOE, va dir literalment que “pedir perdón por la actividad de los GAL es un esfuerzo absolutamente inútil”.

I així estem. Amb l’independentisme intentant pactar amb el govern d’Espanya. El govern d’Espanya aguantant les envestides de tota la dreta i una part de l’esquerra. Que vigili l’estat perquè al pas que va, en lloc del 2012 l’independentisme es carregarà de raons per tornar el 2017. Per què després de castigats, atonyinats, empresonats, exiliats, sancionats, inhabilitats o represaliats què queda? Perquè qui humilia per demostrar el seu poder l’únic que ensenya és la seva pròpia misèria.

Jordi Basté

Periodista

Davantal del programa  El Mon a RAC1  del 28 de maig del 2021

Diàleg i confrontació

En una recent carta dirigida als socis d’Òmnium Cultural, el seu president, Jordi Cuixart, afirmava que "el diàleg i la confrontació no són propostes contradictòries"  lligant així les propostes polítiques que els últims dies havien tensat les relacions entre Junts x Catalunya i Esquerra Republicana i on advertia també que l'estratègia de l'Estat és dividir el sobiranisme. Per això feia una crida a la maduresa de tothom i demanava als partits independentistes que aparquessin les disputes electorals i definissin objectius comuns.

Aquest cap de setmana, després de tres mesos de llargues negociacions entre els equips de JxC i ERC, per fi s’aconseguí posar d’acord els dos principals partits sobiranistes, gràcies a una ‘tancada’ dels líders d’ambdues formacions, Jordi Sánchez i Pere Aragonès, en la que posaren les cartes sobre la taula i decidiren que l’única sortida a l’atzucac en què s’havien ficat ells mateixos, era formar un govern de coalició on totes dues forces aportessin una part dels seus respectius fulls de ruta per convergir en un Govern més aviat autonòmic que fidel al mandat de l’1-O.

Com escrivia Vicent Partal en el seu editorial «Clara Ponsatí ho va descriure ahir dient que després d’això ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre com a base de la seua acció. I aquesta és la realitat. ERC hi va renunciar a partir de l’aplicació del 155 i la CUP i Junts han tardat una legislatura, però ja hi han arribat, també. Quan el president Quim Torra, una altra de les poques veus crítiques amb aquest pacte, avisava al final del seu mandat que l’autonomia, la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple.» Potser el que cal ara és ser més intel·ligents, sortir al carrer a ‘apretar’ com deia el President Torra, però això sí, tenint clar que ningú renúncia a l'1-O. Si hi ha un partit que mai hi ha renúncia és JxC, i si hi ha un president que el representa és Puigdemont. ¿Necessitem més força, com diria ERC, "eixamplar la base" per fer la independència? Potser, com va passar la legislatura passada realment no n’hi ha per tant i potser hauríem de focalitzar-nos més en l'estratègia en general. Per créixer ser al govern ens serà més útil, i quan més creixem més sortida podrem donar a la reivindicació de l’1-O.

Veurem a partir d’ara com evolucionen les relacions amb Madrid i cap on deriven les actuacions del ‘Gobierno’, especialment pel que fa als indults dels presos polítics, però només cal fer una reflexió: si ja no queda ningú que pugui amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez, per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res?. Sembla que el diàleg serà difícil, ja que Espanya sí que s’ha instal·lat en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguin, als polítics catalans no els serà fàcil sostreure-se'n. La repressió no s’aturarà ni un sol minut. Una anàlisi sobre l’acord de govern forjat aquest cap de setmana, l’escriu l’historiador Agustí Colomines en l’article titulat ’Visca l'1-O! Mori el mal govern!’ que podeu llegir tot seguit. 

Visca l'1-O! Mori el mal govern! 

A la masia on dissabte negociaven Jordi Sànchez i Pere Aragonès va declarar-s’hi un foc en el cobert que tenen. Va provocar-lo un curtcircuit en un tractor i el foc es va estendre tant que per extingir-lo van haver d’intervenir-hi els bombers, l’ADF i els veïns. Això era diumenge, però, i els negociadors ja s’havien traslladat a una altra masia, a Can Magarola, a Alella. Va ser en aquest paratge del Maresme on a l’últim sospir Sànchez i Aragonès van arribar a un acord. El foc a la finca osonenca del Soler de n’Hug em sembla una gran metàfora de com hauria pogut acabar el persistent enfrontament entre Esquerra i Junts. Optar per jugar a la ruleta russa electoral hauria estat una greu irresponsabilitat. A més, segons les darreres enquestes, el 80% dels votants independentistes reclamen persistentment la unitat entre els tres partits.

Hi ha qui diu que una negociació llampec com aquesta s’hauria pogut fer 48 hores després del 14-F. S’equivoca. Perquè la política esdevingui prosa, primer necessita temps. A més, una negociació consisteix en un acostament de dues parts oposades cap a una posició mútuament acceptable amb la qual els que negocien obtinguin beneficis. El procés de maduració d’una negociació també depèn de la consciència que hom pren de la força que té, de la pressió ambiental i de l’avaluació de riscos. Si els sectors més intransigents de cada partit creuen que aquest és un acord prim, uns perquè el troben merament autonomista i els altres perquè el troben massa independentista, senyal que és bo. Els comuns també estan que trinen perquè creuen que Esquerra els ha utilitzat. Que no en tinguin cap dubte. Esquerra va explorar una via alternativa al pacte amb Junts fins que va constatar que el substitut, el PSC (o sigui el PSOE), no mouria peça. Junts va adonar-se de la maniobra i després de recuperar-se de l’ensurt va apujar el preu del pacte. Qui no ho sàpiga llegir en les quaranta-sis pàgines de l’acord és que és cec. La política és un joc d’estratègia que dona avantatges a qui sap veure la jugada següent abans que el contrincant mogui fitxa.

Ara ja tenim acord. I a Madrid la premsa espanyolista treu foc pels queixals. És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”. Els que asseguren que arran del pacte “cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l’1-O”, queden desmentits amb la literalitat d’un altre compromís: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”. La responsabilitat de cada partit és, precisament, aquesta: vetllar perquè la defensa de l’1-O tingui una traducció real. No cal repetir un 27-O vergonyós.

Les intervencions de Sànchez i Aragonès en la presentació de l’acord als Jardins del Palau Robert van reflectir la doble ànima que l’inspira. Aragonès va llegir el que deia, insistint en aquest doble llenguatge que fa servir Esquerra per acontentar els federalistes del partit, refractaris al pacte amb Junts, mentre que Sànchez va fer una intervenció sense papers, ben articulada i gens improvisada, per deixar clar que el conflicte independentista és obert i que ho continuarà sent per a molt de temps si l’Estat no reacciona. L’amnistia és el pas previ per creure en cap diàleg. El paper ho aguanta tot, ja se sap, i a partir d’ara caldrà estar molt atents per avaluar quina és l’evolució del que s’ha acordat. El nombre de comissions bilaterals demostra que la malfiança entre els dos socis és ben viva, però també té la virtut d’aïllar el Govern dels possibles embolics. I és que entretant no es resol el conflicte, cal governar, que és el mateix que hauria hagut de fer l’anterior govern i que només s’hi va veure obligat —i encara sort que el president Torra va saber reaccionar a temps— en declarar-se la pandèmia. El millor govern, malgrat els desajustos i la ineptitud d’alguns consellers, que haurien d’haver estat cessats, s’ha pogut veure en el temps de descompte d’un president que es va resistir a fer el que s’havia acordat a Waterloo que faria: governar l’autonomia.

Malgrat algunes incongruències, com ara ajuntar Agricultura amb Canvi Climàtic, que és com voler que el llop i el xai s’entenguin, l’estructura del Govern té sentit i el repartiment de responsabilitats és més equilibrat que no pas era en l’etapa anterior. Em sembla un gran encert que hagi desaparegut el Departament de Governació, perquè Administració i Funció Pública ha d’estar ubicat a Presidència si es creu de veritat en la importància del sector públic. De la mateixa manera, trobo encertadíssim l’aparició dels dos nous departaments (Feminismes i Igualtat i Recerca i Universitats), més necessaris que mai, i la reformulació de l’antic Departament de Territori per convertir-lo en el Departament de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana. Que el Departament d’Afers Socials ara passi a denominar-se de Drets Socials és un avenç ideològic que espero que no sigui simplement estètic. Però un govern com aquest, que ha de saber combinar la gestió —i a ser possible la resolució— del conflicte amb l’Estat amb l’administració del benestar i la seguretat ciutadana, només reeixirà si els responsables de cada departament són competents i políticament forts. Aquestes dues condicions són tan imprescindibles com assegurar la paritat de membres del Consell Executiu.

Agustí Colomines i Companys

Historiador

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat el dijous 20 maig del 2021

El Consell per la República no és l’escull

Tot apunta que les negociacions de JxC amb ERC per la formació d’un govern de la Generalitat netament independentista s’han trencat aquest cap de setmana. Els republicans han decidit encetar immediatament les converses per sumar els suports necessaris per aconseguir investir Pere Aragonès. La formació liderada per Puigdemont no dóna per garantits els 4 vots necessaris i amaga amb la repetició electoral. Els comuns han explicitat la seva intenció d'entrar dins l'executiu i demana al PSC que cedeixin els seus vots. Els socialistes descarten, de moment, aquesta possibilitat i insten a ERC a parlar.

Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.

Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.

Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.

L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.

La migdiada de Lluís Llach

No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.

Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.

Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.

No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?

Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.

Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.

Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.

Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.

Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...

Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.

Àngels Martínez Castells

Doctora en Ciències Econòmiques

 

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dilluns 10 de maig del 2021.