El català al Congrés de Diputats

PSC? ¡HABLA EN CRISTIANO!

Molts catalanoparlants hem hagut de defensar la llengua catalana davant d’audiències d’espanyols intolerants; són els representants de l’estultícia castellana. Concretament, en atacar el nostre idioma, empren arguments tòpics com ara que el català “sona malament”, “és inútil en un món globalitzat”, “fomenta una ineficiència”, “crea una Torre de Babel ibèrica” o que, suposadament, “causa problemes i despeses innecessaris en un moment de crisi econòmica”.

Aquests tipus d’arguments, malgrat la seva pretesa racionalitat, són manifestacions endèmiques d’ignorància, hostilitat i antipatia arrelades a l’Estat espanyol. Per a més inri, sovint són expressades per individus monolingües que, per amagar la seva xenofòbia latent, es presenten com a partidaris del pseudo-bilingüisme. En realitat, el pseudo-bilingüisme consisteix en imposar l’ús del castellà – identificat com la suprema “llengua espanyola” – en detriment d’una llengua com la catalana, considerada per ells com una manifestació folklòrica i prescindible. Òbviament, aquests mateixos personatges desconeixen el patrimoni literari i musical català.

Amb els anys, potser com a contagi de la flegma dels canadencs anglòfons, intento tallar de soca-rel aquests debats inútils i bizantins. Com a persona quatrilingüe, no accepto lliçons en matèria lingüística per part de col·lectius monolingües. A més, la meva “llengua comuna” és la compartida i pròpia als Països Catalans, repartits en quatre estats diferents. Finalment, malgrat celebrar l’accés a l’esfera cultural castellana, ningú pot posar en dubte que, avui dia, la llengua vehicular a Occident és l’anglesa.

Faig aquestes consideracions tenint en compte el debat que s’esdevingué al Congrés dels Diputats espanyol aquest passat dimarts, després que ERC – amb el suport de CiU, entre d’altres partits – demanés la reforma del reglament del Congrés per garantir-hi l’ús del català, l’euskera i el gallec. Malgrat que, a efectes pràctics, continuo creient en la inutilitat de la presència de parlamentaris catalanistes en unes corts estrangeres, cal reconèixer el valor substantiu d’aquesta iniciativa parlamentària.

Finalment, com era d’esperar, la proposició no tirà endavant per l’oposició dels partits nacionalistes espanyols. Així doncs, ningú no s’estranyà quan Ignacio Astarloa, diputat del PP, defensà el veto a la llengua catalana tot afirmant que “el uso de las mal llamadas lenguas propias está garantizado donde es lógico y natural, en los lugares donde se habla”. Sorprenentment, Astarloa no deu haver sentit el català als passadissos del Congrés. A més, deu confondre el Congrés dels Diputats – una institució d’àmbit estatal – amb l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Malgrat tot, hom no es pot sorprendre amb la bel·ligerància anticatalanista d’un representant popular.

No obstant, la indignació de molts catalans es produí quan els 25 diputats del PSC, en la seva enèsima traïció a la llengua catalana, recolzaren la prohibició del nostre idioma. Segons el PSC, el català només es pot parlar al Senat espanyol ja que és una “cambra territorial”, tot ignorant que els diputats presents al Congrés són escollits – excepte a Ceuta i Melilla – en circumscripcions electorals provincials i no pas en una circumscripció electoral única.

És insultant i lamentable que els socialistes utilitzin excuses patètiques per justificar l’anorreament de la llengua catalana. Novament, el PSC ha demostrat que no té res de catalanista i, en canvi, forma part d’un engranatge espanyolista que, implacablement, estreny el setge a la nostra cultura tot discriminant i prohibint l’ús institucional de la nostra llengua. Certament, som molts els qui no oblidarem la perfídia socialista.

Agustí Bordas i Cuscó

Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 25 de març del 2011

Les retallades del PSC-PSOE

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou

Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011

Les quatre columnes

Quins són els perills? I amb quines perspectives?

1. Parlem d’economia. Hi ha una crisi i un perill econòmics. D’empreses que tanquen, d’atur, d’estancament, de pèrdua de pes econòmic, i de baixada de renda i nivell de vida. Fins i tot en alguns àmbits i en alguns sectors amb situacions dramàtiques. I les pèrdues i els drames econòmics que hi haurà hagut només en part podran ser reparats. Però més tard o més d’hora –i amb un balanç final del tot satisfactori o no, és a dir, finalment amb recuperació plena del nivell d’abans de la crisi o no–, la crisi econòmica se superarà.

Podria ser que reculéssim al 2005. I que triguéssim temps a situar-nos en el nivell del 2008. I que perdéssim alguna posició a nivell espanyol o europeu. Però seguirem tenint un pes econòmic important. I no serem pobres.

2. Parlem de l’Estat del Benestar. També en això pot ser que reculem. Però l’Estat del Benestar –subsidi d’atur, escola i sanitat per a tothom, serveis socials, pensions...– no desapareixerà. Podria ser que haguéssim de renunciar a alguns guanys obtinguts durant els últims trenta anys. Com ja els ha passat als nòrdics, als holandesos, als alemanys, als austríacs... Però en el que és substancial l’Estat del Benestar forma part del nostre model europeu. No desapareixerà d’Europa i, per tant, no desapareixerà de Catalunya. Pot baixar algun esglaó, però no desapareixerà.

Vol dir això que la crisi econòmica i financera, i política, que patim no tindrà cap conseqüència, almenys cap conseqüència greu i irreversible? O que el dany serà limitat i reversible? Molt probablement així serà en l’ordre econòmic i social, tot i que probablement no tornarà l’alegria una mica inconscient d’anys enrere –i millor que no torni. Però hi ha dos altres aspectes en què els efectes negatius de la crisi econòmica i política poden ser molt greus, de difícil recuperació o fins i tot irreversible.

3. Parlem d’autogovern. Aquí la situació creada per la crisi econòmica pot tenir conseqüències de més durada o fins i tot no reversibles. Què passa quan algú s’arruïna, o què pot passar? Què passa quan algú es veu obligat a demanar ajut a creditors que, ateses les circumstàncies, li poden posar condicions econòmiques molt dures o fins i tot fer-se atorgar la capacitat de decidir sobre el seu patrimoni, de fer-li renunciar a la seva potestat? I a la seva capacitat de decidir. En el cas de Catalunya, de renunciar totalment o en part al seu autogovern.

La crisi no convertirà Catalunya en un país del Tercer Món. Pot ser que s’empobreixi, però seguirà tenint un acceptable nivell europeu. I el mateix passarà amb l’Estat del Benestar. Potser no serà tot tan fàcil com va arribar a ser fa uns anys. Però el marc europeu ens condiciona, per a bé. I ens protegeix. En això ens protegeix.

No ens protegeix només als catalans. Protegeix Espanya i protegeix tot Europa. Espanya sola podria ser que hagués acabat molt malament. El Govern espanyol i en part també la societat espanyola ho han fet prou malament d’uns anys ençà com perquè hi hagués hagut una crisi molt fonda, de difícil recuperació. Però Europa els ha protegit, i a nosaltres també.

Però pel que fa a l’autogovern, als catalans no ens protegeix ningú. Som sols a defensar-lo. A defensar-lo enfront d’un concepte d’Espanya que mai no ha acceptat de bon grat un alt nivell d’autogovern català. I Catalunya no seria el primer cas a la Història que ha perdut la seva independència o el seu autogovern perquè la seva crisi financera l’ha posat a mercè d’un veí més poderós i ambiciós. Que ha pagat el deute a canvi de la seva llibertat i de la seva capacitat de decidir.

De decidir fins i tot en els seus afers interns. És a dir, de la capacitat del país d’actuar al servei de la seva gent. I si un país no pot actuar amb criteri propi i eficaç al servei de la seva gent, és inevitable que tard o d’hora la seva gent no s’hi reconeixerà. I no el valorarà. Per a la gent el propi país haurà perdut capacitat de servir-lo amb eficàcia. I prestigi. I no se’n podrà sentir orgullosa.

4. Parlem, doncs, també, d’identitat. Perquè la pèrdua d’autoestima i d’orgull porta aparellat l’afebliment del sentit d’identitat. Que ja és objecte d’atac polític i jurídic, i financer i cultural i lingüístic, i de tot això ens hem de defensar. I ja hem demostrat més d’un cop que ho podem fer. Entre altres coses perquè hem cregut en nosaltres mateixos i en els nostres valors com a nació i com a societat, i en la nostra capacitat de crear riquesa, de forjar una societat sòlida, convivencial i integradora. Però si haguéssim d’admetre que no som capaços de gestionar el nostre propi país amb eficàcia i seriositat, i amb responsabilitat i capacitat d’utilitzar bé els nostres talents, la pèrdua de confiança, d’orgull i d’esperança que això comportaria ens abocaria a una gran decadència.

Per tant, la batalla que ara lliura Catalunya en l’àmbit de les finances de la Generalitat i del de l’autogovern no és només econòmica o política o jurídica. És una batalla per a demostrar a tercers –i sobretot demostrar-nos a nosaltres mateixos– que som capaços de redreçar el país. De sortir del clot on hem anat a parar i de tornar a engegar.

Per tant, ens cal valentia per explicar la veritat a la gent, per acceptar cadascú, sense excuses, la seva part de culpa i assumir la responsabilitat de fer el que calgui fer. Amb vocació de servei al país.

Economia, Estat del Benestar, Autogovern i Identitat. Quatre àmbits que hem i podem defensar i consolidar. Tots quatre.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num 246 de la FCO del dimarts 15 de març de 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

El dijous dia 3 de març es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quarta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“L’economia catalana, 22 mil milions de raons per a la independència”

La conferència va anar a càrrec del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, doctor en Economia Financera i Comptabilitat i Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, que ha estat nomenat recentment membre del Consell Assessor per a la reactivació Econòmica i el Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

El saló d’actes del Casal Pere Quart, es va omplir amb més d’un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant arran de la situació actual de l’economia catalana. Va començar afirmant que Catalunya disposa d’una economia diversificada i competitiva, on cada cop el sector serveis és més important però, sense deixar de banda, que també és encara una potència industrial equiparable a les economies més desenvolupades del món. L’euro ha comportat la internacionalització de l’economia catalana, i ha comportat que si abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol, actualment Espanya només ens compra un 30% de la nostra producció, un altra 30% és per consum propi i l’altra 30% s’exporta a la resta del món. Per tant va concloure en aquest apartat que en un hipotètic examen la nota que obtindria Catalunya pel que fa a dèficit i deute, competitivitat i possibilitats de desenvolupament, serien avui de notable alt. Va remarcar peró que aquesta nota podria esdevenir, en un futur no gaire llunyà, molt més baixa pel fet que cada cop la sagnia que representa l’espoli fiscal pel nostre país és més considerable i això pot fer que la nostra salut econòmica se’n ressenti cada cop més.

El Sr. Casas va estudiar tot seguit l’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València i Barcelona fins a Lió, assegurant que és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta. Va fer referència també a la importància que cal donar al corredor mediterrani, és a dir l'eix viari i econòmic entre Barcelona i València i per extensió una línia més àmplia, de Lió i Perpinyà a Alacant o Múrcia. Sembla que ara el ministre de Foment José Blanco ho té clar, o almenys això diu, perquè ja s'ha compromès a potenciar aquesta àrea que, centrada l’estat espanyol, representa més del 20% de PIB.

Arribat aquest punt el conferenciant va endinsar-se en el problema real de l’economia catalana: el dèficit fiscal. Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència de gairebé el 10% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. El més greu però és que aquest 10 % del PIB de Catalunya se l’emporta l’Estat Espanyol a canvi de res. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals. Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Aquest dèficit és el més gran sofert per cap regió europea o fins i tot mundial, amb renda per càpita similar a la catalana, doncs el dèficit fiscal màxim és d’un 4% del PIB a Alemanya, un 2,5% als Estats Units, un 2% al Canadà i un 2% a Austràlia.

Aquest espoli de quasi 22.000 milions d’euros ( 3’6 bilions de pessetes), comporta un empobriment progressiu de Catalunya i en aquests moments ha de ser l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Per tant pel conferenciant la conclusió és clara: la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Hem de continuar treballant per aconseguir una massa crítica suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim. Potser el primer pas serà aconseguir un consens entre tota la societat civil i les forces polítiques catalanes per exigir un nou pacte fiscal, que ens doni els mateixos drets que gaudeixen el País Basc i Navarra.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Casas va contestar les moltes qüestions que li foren plantejades pels assistents i que van donar peu a un encès debat que va enriquir molt els conceptes i les idees exposades, en el sentit que només la independència, primer financera i després política, pot evitar l’empobriment i la decadència dels nostre país.

Espanya, nació única i indivisible

L’espanyol del nen de “Pa negre”

Molt il·lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel·lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari “Heraldo de Aragón” li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil·lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al elSingulardigital.cat el dimarts dia 1 de març del 2011

La consulta del 10-A a Barcelona

Has d'anar a votar, Artur

"El meu dilema és si he d'exercir com a ciutadà o com a president de la Generalitat. Com a president de la Generalitat, no hauria d'anar a votar perquè represento tot un país. La meva posició hauria de ser neutra. Però en la mesura que jo també, òbviament, em considero un ciutadà, tinc dret a exercir com a tal. He de resoldre aquest interrogant, però el més probable és que vagi a votar (...) Hi seré, tinc ganes de votar, però he de trobar la manera que s'entengui que qui vota és un ciutadà com qualsevol altre." (Artur Mas, entrevista al DIARI AVUI).

Has d'anar a votar el 10 d'abril, Artur. Precisament perquè, vulguis o no, a partir d'ara no ets ni seràs mai un "ciutadà com qualsevol altre." Sé què penses: has declarat obertament que estàs a favor de la independència i que votaries afirmativament en el cas d'un referèndum per a l'autodeterminació del país. Però primer prefereixes conformar una majoria suficient d'independentistes a Catalunya, per tal d'assegurar el tret i no perdre benzina en l'intent. Això t'ha permès abandonar l'imaginari pujolista i satisfer -de passada- la parròquia amb més ambició nacional de Convergència. Ho entenc, i valoro un moviment polític gegant que no era fàcil. Però no n'hi ha prou, i aquí no hi ha cap dilema, Artur. Permet-me que, humilment, esmeni les teves declaracions. Primerament, la dicotomia entre el simple ciutadà i el president de la Generalitat no existeix: saps de llarg que, un cop al càrrec, el ciutadà desapareix. És la misèria i ensems grandesa de la política: exigeix éssers humans per fer-la més dolça, però acaba necessitant màquines per fer front a l'esdevenidor...

Comets un error fonamental, de base filosòfica: veure com un president de la Generalitat vota en una de les consultes populars -no oficials- més seguides d'Europa és precisament el que crearà aquesta cohesió que tant anheles. És veure un líder moure fitxa, en un gest inequívoc, el que farà possible deixondir els ciutadans per apostar ben fort. Si les tasques de govern et deixen una mica de temps per llegir, cosa que dubto, et recomano que repassis Contingència, ironia, i solidaritat, un dels grans textos polítics del filòsof Richard Rorty. Allí es parla molt bé de com es crea l'imaginari polític que prefigura la revolta ciutadana. Rorty hi recorda que són els líders i els intel•lectuals, no pas el poble, els qui creen els conceptes que ens permeten pensar en la realitat i actuar. L'independentisme no està en alça, tal com es pot pensar amb lleugeresa, perquè Madrid ens colli les finances. No hi ha més independentistes per obra de les malifetes del Tribunal Constitucional. Està en alça perquè una sèrie de líders que abans el tenien desat a la quarto dels mals endreços l'han normalitzat com a discurs polític, com a concepte.

És, de fet, perquè tant tu com altres heu dit que votaríeu sí que hi ha molta gent que ja no té por de dir-ho. Evidentment, representes tots els catalans. I justament per això vols el millor per ells. S'han acabat els temps de justificar-se per un vot. No es pot ser neutre quan es parla de llibertat. No es pot dir, ja no, que et sembla fantàstic que es voti o que es parli d'independència al Parlament, per -acte seguit- afirmar que el teu vot és neutral. Si es normalitza el debat d'un concepte polític és per acabar implantant-lo. Si s'ha pogut parlar dels drets dels homosexuals o de les dones és perquè primer hi ha hagut algú que ha incorporat el concepte homosexual o dona al terreny de la política. Val més un concepte que totes les lluites del món. I la normalització de l'independentisme inclou que un president se'n declari i voti en unes consultes que organitza un moviment actiu del seu poble. Un gest teu cohesionarà molt més que mil competències adjudicades a la Generalitat, més que tot el progrés econòmic que ens portin les retallades del govern. Has d'anar a votar, Artur. No com a ciutadà, sinó en tant que president que no té vergonya de ser independentista i de ser-ho pel millor viure del seus, fins i tot d'aquells que hi estan en contra pels motius que s'escaigui. Cal un gest, una paraula que cedeixi eines als ciutadans. La llibertat, un cop fet això, ens vindrà quasi com una sorpresa...

Bernat Dedéu

Filòsof i músic

Article publicat al Butlletí num. 373 de la FCO el dimarts 22 de febrer del 2011

Cornuts i pagar el beure

Els impostos dels catalans

Benjamin Franklin deia que a la vida només hi ha dues coses inevitables: la mort i els impostos. Tenia raó: ningú no està eximit de pagar impostos, però el que es constata cada dia és que n’hi ha que en paguen molts i n’hi ha que molt pocs. Catalunya està escanyada fiscalment, mentre que Andalusia, Extremadura, Galícia, Astúries i tutti quanti viuen alegrement de les aportacions “solidàries” dels altres. I això, a Catalunya, cada dia cou més i de manera més unànime. No és estrany, doncs, que el suggeriment de la vicepresidenta Elena Salgado que la Generalitat apugi els impostos per tal d’eixugar el seu enorme dèficit hagi causat indignació i escàndol a Catalunya.

Apujar impostos? Però si Catalunya ja és l’autonomia que els paga més impostos de tot l’Estat, i amb diferència! Els catalans paguem més per l’Impost sobre la Renda, per Successions i Donacions, per finançar la sanitat (el cèntim sanitari de recàrrec als carburants), per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. El cas més característic d’abús és el de la sanitat: Catalunya té un dèficit per aquest concepte de 850 milions anuals, perquè el seu finançament per habitant és baixíssim: 1.295 euros per cap davant dels 1.658 d’Extremadura, per exemple. La diferència és abismal i possibilita, a damunt, que hi hagi autonomies que ofereixin serveis com operacions de canvi de sexe pagades per la seguretat social. Quant a l’ensenyament, hi ha moltes autonomies que aporten menys a l’Estat que Catalunya i que tenen ordinadors gratis a les aules (mentre que les famílies catalanes n’han de pagar la meitat).

Els greuges ja fa massa temps que s’acumulen i a Madrid, enlloc de buscar solucions no fan sinó proferir declaracions delirants com la d’Elena Salgado. Ens prenen els diners, espremen fins al darrer euro, deixen els serveis bàsics catalans en precari i, a damunt, demanen que paguem més, ens insulten i ens acusen d’insolidaris. El dèficit fiscal català reconegut pel mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Elena Salgado, i que es pot consultar al web, es xifra en el 9% del PIB o en 18.000 milions d’euros. Ho ha tingut pendent la vicepresidenta quan ha tractat del dèficit català i ha insinuat que cal apujar impostos?

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num.366 de la FCO el dimarts 14 de febrer del 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011

 El dijous dia 3 de febrer, es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la tercera conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA” que organitza l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell , sota el títol:

“La llengua catalana, un signe d’identitat irrenunciable”

La conferència va anar a càrrec de la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua la senyora Carme Forcadell i Lluís, llicenciada en Filosofia i Ciències de la de la Informació i vocal de la Junta d’Òmnium Cultural de Sabadell.

El més d’un centenar de persones que es van aplegar al saló d’actes del Casal Pere Quart, van seguir amb atenció el tema que la senyora Forcadell va desenvolupar, començant per afirmar que la invasió de Catalunya el 1714 pels exèrcits espanyols i francesos, va provocar que l'ús del català fos prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial amb el Decret de Nova Planta del 1716. Aquest decret va comportar en efecte la prohibició de la llengua catalana i la imposició de l’espanyol com a llengua única i les consegüents represàlies contra els catalans que utilitzessin el català. Varen ser suprimides les universitats catalanes i també es va prohibir l’ensenyament del català a l’escola i fer-lo tot en castellà. Es van castellanitzar els topònims, els noms propis i els cognoms. Va comportar també la prohibició d’utilitzar el català en qualsevol acte públic o oficial. Els llibres i els diaris només es podien imprimir en espanyol.

La conferenciant va continuar exposant que, cap al 1830 quan comença la Renaixença, el català torna a agafar una considerable empenta. La guerra i la dictadura franquista destrueixen la mínima recuperació de la llengua i tornen a imposar a sang i foc l’espanyol. Després de la mort del dictador, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977) i el català va esdevenir cooficial amb el castellà.

Tot seguit la senyora Forcadell va fer una revisió detallada de la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983 que garanteix l'ús oficial d'ambdues llengües per tal d'assegurar a tots els ciutadans la participació en la vida pública, i posava com a objectiu l'ensenyament i el coneixement de totes dues llengües, les equilibrava en els mitjans de comunicació social, evitant també qualsevol discriminació per motius lingüístics i especificava les vies d'impuls institucional en la normalització lingüística a Catalunya. També va parlar abastament de la posterior llei de Política Lingüística de l’any 1998 que pretenia consolidar el procés impulsat per la llei de Normalització Lingüística de l’any 1983, en l'àmbit de l'administració i de l'ensenyament, adaptar a les necessitats del moment la regulació dels mitjans de comunicació i les indústries culturals i establir una normativa lingüística destinada al món socieconòmic, tot plegat amb l'objectiu d'avançar en la generalització del coneixement complet i de l'ús normal de la llengua catalana, la qual cosa havia de permetre donar un nou impuls a l'ús social de la llengua.

Tot i aquest reguitzell de lleis i normes la conferenciant va afirmar que la repressió contra la llengua, l’espoli i l’escanyament econòmic continuen. Sota un vernís democràtic, l’Estat espanyol persegueix implacablement el seu objectiu d’assimilar Catalunya, destruir la nostra identitat i fer desaparèixer el català. D’una forma barroera el PP i subtilment el PSOE, utilitzen tots els mitjans al seu abast, especialment els tribunals, la immigració i els mitjans de comunicació per anorrear la llengua catalana i deixar-la com a llengua residual, potenciant el castellà per intentar que esdevingui l’única llengua a Catalunya.

Va concloure la seva intervenció dient que, al seu parer, ha arribat l’hora que el Govern de la Generalitat i tots els catalans, plantem cara als nostres enemics i defensem la nostra cultura, els nostres interessos i d’una forma especial la nostra llengua.

Tot seguit es va fer un interessat col·loqui amb els presents i la conferenciant que van aportar moltes idees per aconseguir els objectius de potenciar l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social i pública.

Hi han nens andalusos a Catalunya?

El president del PP andalús, Javier Arenas, ha atacat aquest diumenge, durant la convenció del seu partit a Sevilla, la immersió lingüística i ha advertit que el PP no mirarà a una altra banda i serà "bel·ligerant si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva" o si un andalús no pot accedir a un lloc de treball per estar format en castellà. Ha remarcat també que els populars defensaran la igualtat d'oportunitats a tot arreu, unes paraules que atien l'anticatalanisme amb voluntat electoralista.

Volem esmentar aquí, per la seva claredat i lògica, la resposta a aquestes declaracions que va fer el diputat Uriel Bertran recalcant que "a Catalunya no hi ha nens andalusos, els que viuen aquí són catalans com els altres, i d'aquests ens en preocupem nosaltres, no necessitem que el PP d'Andalusia ens digui el que cal fer. S'ha acabat això de pensar que els fills d'immigrants andalusos o d'altres llocs no són catalans, perquè a Catalunya considerem que sí que ho són, i fa molts anys que l'independentisme té molt clar que són catalans si ells desitgen ser-ho. Tots els nens que viuen a Catalunya són catalans i els poders públics ja s'encarreguen que tinguin els mateixos drets culturals o lingüístics”.

I tot seguit publiquem l’article que la Carme Forcadell ha escrit sobre el mateix tema.

Recuperar la dictadura

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva. Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.

Carme Forcadell

Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Article publicat a tribuna.cat el dilluns 24 de gener del 2011

Jordi Pujol vol la independència

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col•lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col•lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència. Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Quebec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Quebec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Quebec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Jordi Pujol i Soley

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 239 del CEJP del dimarts 25 de gener del 2011.

Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011

El català està en perill

Ens cal un pla B

Després de la sentència del Constitucional, el Suprem ha llançat un míssil a la línia de flotació del sistema d'immersió lingüística a Catalunya. Els responsables de la Generalitat, i en particular la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, han dit en veu alta que confia que hi hagi arguments jurídics suficients perquè l'aplicació de la sentència no posi en qüestió el sistema. Perfecte. És exactament el que ha de dir. I el que ha de fer. Un exèrcit de juristes, parlo metafòricament, que minimitzin els efectes pràctics de la sentència en el terreny de joc dels tribunals i del món jurídic.

Però, i si això no funciona? Ens diuen que funcionarà. Que no patim. Que la supervivència de la immersió es podrà garantir en el terreny de joc jurídic. Perfecte també. Doncs no patim i no posem la bena abans de la ferida. Però i si no funcionés? Potser no ho hem de dir en veu alta. Potser només ens ho hem de plantejar discretament allà on correspongui. Però si en el camp de batalla jurídic perdem aquesta guerra, s'haurà de plantejar inevitablement en el camp de batalla polític. Perquè el que no podem és perdre la guerra. És a dir, no ens podem permetre que el sistema educatiu que fa servir l'eina de la immersió per aconseguir que tothom surti de l'escola parlant i entenent les dues llengües se'n vagi en orris. El pla A és guanyar la batalla jurídica. Però algú ha de pensar en el pla B. Que és polític.

Perquè ens juguem en aquesta batalla dues coses essencials. Una és el futur de la llengua. En un país on les grans bosses d'immigració dels anys seixanta van quedar en alguns casos impermeabilitzades lingüísticament, però on a més han arribat moltíssimes més persones de fora des de llavors, si no hi ha immersió la llengua passarà a ser no la llengua d'un país, sinó la llengua d'uns quants dels que viuen al país, la llengua d'una tribu. Però a més de jugar-nos la llengua, que és jugar-nos el més essencial des del punt de vista de la identitat, ens juguem la cohesió social i la convivència. Un país on es desmunti el sistema de cohesió social que ha representat la immersió és un país que es divideix. En dos o en més. Sense català, no hi ha cohesió. Convertint el català en la llengua de la tribu, convertim Catalunya en un conglomerat de tribus en un mateix territori. Tant de bo funcioni el pla A. Però anem pensant en el B.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 11 de gener del 2011

Laporta i la independència

El futur de la Generalitat

Un Estat no surt del no res. La seva formació sempre va precedida per formes de govern que el prefiguren i que en són la base política, administrativa i orgànica. Aquesta transició és possible si es donen les condicions necessàries. La més elemental és que la Nació que vol un Estat propi, pateixi dins l’Estat dominant i se’n vulgui desempallegar. Aquest desig neix de l’espoli que tota dominació comporta i que va acompanyada d’un genocidi cultural i nacional per tal que el poble sotmès no pugui reaccionar davant l’agressió.

L’altra condició és ser una nació i que la majoria dels seus habitants vulguin la independència d’un Estat que no els defensa, ans tot el contrari els oprimeix i els roba. Finalment, que les condicions polítiques, socials i econòmiques permetin fer aquest pas. Un govern nacionalista, ens permet enfortir la nostra identitat, defensar els nostres interessos i protegir la nostra llengua. Conseqüentment avançar cap a la independència. La Generalitat és en definitiva l’embrió del futur Estat Català i la única via per poder-lo aconseguir.

Aquest procés està exposat en el llibre “Full de ruta cap a la independència” prologat pel Sr Laporta, d’acord amb el seu contingut. Però les seves intervencions com a Diputat, van en sentit contrari. Potser s’hauria de tornar a llegir el llibre que va avalar i obrar en conseqüència.

Manel Pagès i Panadès

President de l'Associació Memorial Sabadell

Publicat al Diari de Sabadell el divendres 31 de desembre del 2010

El bilingüisme ridícul del PP

"La muñeca loca de Famosa"

Fa molts anys els reis em van portar una nina que parlava. Era rossa, enravenada i tenia una tanca a l’esquena que s’obria per posar-hi les piles; just a sobre hi havia una anella de plàstic que s’estirava i anava sortint un cordillet que penjava. Llavors la nina parlava, mentre el cordillet es tornava a recargolar en l’intríngulis de la seva esquena aquella nina amb un vestit rosa i un davantal de farbalans em deia “hola mamá, tengo hambre, me das un besito? Te quiero mucho”.

He de reconèixer que la nina cansava bastant, sobretot perquè em delia estirant el cordillet una vegada i una altra, martiritzant la família que suportava estoicament la veu estrident, massa nasal i aguda (suposo que el disc de plàstic que duia a dins no donava per més) que repetia incansable aquella lletania de la mama, la gana i el petó. Era una de les primeres nines que parlava, quan cada Nadal tenia una joguina estrella que demanàvem tots i que els més afortunats rebiem, però tampoc sense gaire res més. Era un somni complert, total, real com la vida, o sigui que al cap d’un temps te n’adonaves que aquella ninota no havia canviat res: el barri era el mateix, les amigues, l’escola, les tardes a la vora de l’estufa “catalítica de Super-ser”, i que les coses meravelloses i els col·legis al·lucinants només sortien als llibres de l’Edith Blyton.

A mi la rossa platí de plàstic dur que em parlava em va cansar de seguida, sempre he sigut molt pràctica, aviat en vaig estar ben cuita d’aquella cançó enfadosa i no pas perquè ho digués en castellà, com a la tele, és a dir en una llengua en la que mai m’havien parlat els meus pares. Les coses eren així, no calia donar-hi més voltes. El que sí que m’hagués emprenyat bastant és que la nina comencés a dir-me una cosa semblant a: “hola mare, tengo hambre, em fas un petonet? Te quiero mucho”. Una cosa és parlar en castellà i l’altra parlar en català, fins aquí cap problema; la barrija barreja és manifestació d’estupidesa o falsedat perquè no he conegut ningú que parli així, ni tan sols en aquell llunyà tardofranquisme.

De manera que quan he sentit l’Alícia Sánchez Camacho dirigir-se a l’assemblea de diputats del Parlament, gairebé com si fos aquella nina de Famosa embogida, a la que algú hagués col·locat un disc tarat, tan aviat parlant en català com en castellà, sense solta ni volta, he recordat de cop la nina que tanta il·lusió em va fer durant tan poc temps, el mateix auguro al PP català d’avui, que ben aviat semblarà un disc ratllat i que d’una forma tan poc seriosa dilapida uns bons resultats que tampoc fan història (Camacho ha tret 40.000 vots menys que en el seu moment Aleix Vidal Cuadras).

Per a mi que continuïin igual, crec sincerament que la seva pujada ha estat propiciada per l’ensulsiada socialista, que a l’hora de fer-se espanyol, sempre els ha guanyat el PP. El que sí és intolerable i denunciaré sempre que en tingui ocasió és que pretenguin que la Catalunya real parla així. De cap manera, hi ha persones a les que ens dirigim en castellà pel motiu que sigui i amb altres ho fem en català. Però muñeca loca de Famosa, francament, només la senyora Camacho i els senyors de Ciutadans, que diuen que són d’esquerres malgrat el que pensin els seus votants.

Natàlia Molero

Filòloga. Professora de la UAB

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 30 de desembre del 2010

La immersió lingüística

Les sentències espanyoles

Les decisions que van prenent els tribunals espanyols – el Constitucional i el Suprem - , en aquest cas referits a la llengua catalana, demostren, d’una banda, una ignorància supina sobre el tema que tracten i, de l’altra, que no es poden sostreure de la influència totalitària que ha governat Espanya durant dècades per no dir segles. Si s’haguessin molestat a consultar algun informe del “Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu” o el més recent de PISA, sabrien que els nois i noies de Catalunya, pel que fa a la llengua castellana, tant en comprensió i expressió oral com escrita, tenen un nivell igual o superior als de la resta de l’Estat i això després de vint anys d’aplicació dels programes d’immersió lingüística en llengua catalana, que és un mètode per assegurar el bilingüisme, és a dir, que puguin tenir competència en les dues llengües en acabar el període d’escolarització obligatòria. Si hi ha una llengua encara amb dificultat per normalitzar el seu coneixement i el seu us és la llengua catalana. D’altra banda, la immersió lingüística a Catalunya ha estat valorada molt positivament pel Consell d’Europa.

Què els passa, doncs? Volen trencar la cohesió social a Catalunya a través d’instaurar dos sistemes educatius? Tenen nostàlgia de l’Espanya de fa cinquanta anys? Els fa nosa la llengua catalana?

Si ja sabíem que el dret no és una ciència exacta, allò que estan aconseguint és el desprestigi total de les instàncies judicials i que l’aplicació d’això que es diu l’Estat de Dret a Espanya sigui una autèntica riota i una manera d’ofegar les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya.

Jordi Porta

President del Centre UNESCO de Catalunya

Ex-president d’Òmnium Cultural

Article publicat a tribuna.cat el dijous 23 de desembre del 2010

Independència mental

Castellanització mental al Majestic

El meu client Salva Elmón entrà ahir molt excitat a la meva consulta de la Clínica de Rumors. Havia dinat amb un grup de vells amics. Ho fan sempre en vigílies de Nadal. Enguany havien triat el restaurant Condal (i no Comtal), instal•lat en el soterrani de l’Hotel Majestic, a Barcelona, seu de les glorioses nits electorals de Convergència i Unió.

- “Estic molt emprenyat –em va dir mentre s’asseia-. La carta del restaurant està en castellà i català. En castellà posen Menú Almuerzo. En català Menú Esmorzar. ¿Com pot ser que tocades les dues ens ofereixin un esmorzar?. Traduir almuerzo per esmorzar és una mostra més de la castellanització mental que ens envaeix a marxes forçades”.

Té tota la raó aquest client. Ahir, per cert, vaig atendre una clienta de tota la vida, la senyora Cuca de Llobatera, que ha arribat a un extrem embafador de castellanització llepissosa. Em va parlar de la Nit bona i de la Nit vella. Ella i les seves amigues anomenen així la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any. Traduir al català Nochebuena i Nochevieja empobreix la parla i enterboleix el pensament.

Una cosa és l’error de traducció informàtica d’almuerzo per esmorzar, i una altra de ben diferent catalanitzar per esnobisme conceptes castellans tan extravagants com el de considerar que només hi ha una noche buena a l’any, i que només es fa vella la nit de Cap d’Any.

Hi ha uns follets entremaliats que penetren arreu per encomanar-nos el virus de la castellanització mental. En tinc un a l’ordinador de la meva Clínica. El lector Rigoletto corregí amb raó una errada meva en l’article del dia 1 de desembre proppassat. Allà on jo deia “xopar càmera” (de televisió) havia de dir “xuclar càmera”. Perdoneu l’error. Prometo exterminar-lo.

Joan Maragall publicà l’any 1895 un article on demanava que els catalans lluitéssim per assolir la independència mental abans que les altres independències. Ens cal fugir, deia, dels clixés amadrilenyats, del xulisme i del flamenquisme. Si traduïm de manera automàtica al català almuerzo i Nochebuena no ens emanciparem mai.

El client Salva Elmón cridà l’atenció del maitre: “Jo esmorzo cada dia a les 8 del matí, no a les 2 del migdia” –li digué. “Així va tot...” –replicà l’encarregat del menjador. Els de Convergència i Unió potser que s’ho pensin abans d’anar al Majestic.

Josep Maria Casasús

Degà de la Facultat de Comunicació de l’UPF

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de desembre del 2010

Amb la crisi perilla l’autogovern?

Jordi Pujol té raó

Ahir, l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va difondre, via Internet, una d'aquelles reflexions a llarg termini que són accessibles als polítics que ja no exerceixen i que, per tant, no viuen obsessionats amb guanyar les següents eleccions. En un editorial del butlletí electrònic de la seva fundació, Jordi Pujol advertia contra l'embat que estan patint en els últims temps la identitat i l'autogovern catalans.

Pujol avisava, en particular, de l’ús que es pot fer de la preocupació social per la crisi econòmica a l'hora de debilitar la personalitat nacional de Catalunya, en tres sentits. Podria ser que el govern de Catalunya aparqués les polítiques identitàries i d'autogovern per centrar-se exclusivament en l'economia. Podria ser que determinats grups econòmics i empresarials pressionessin en aquesta direcció. I finalment, podria ser que el govern de l'Estat oferís ajut econòmic a Catalunya a canvi de l'acceptació del sostre autonòmic marcat pel TC.

Pujol l'encerta de ple en assenyalar aquest triple perill. I no només pel fet que, efectivament, la crisi econòmica pugui posar en perill la defensa de la personalitat nacional catalana: és que, a més, per a sortir reforçada de la crisi, Catalunya necessita més que mai aprofundir en el seu autogovern, entre d'altres coses per acabar amb un espoli fiscal que està asfixiant. Les propostes que van des del concert econòmic fins la independència tenen el seu punt més fort, precisament, aquí. El missatge ha de ser clar: si els catalans volen que l'economia millori, la defensa de l'autogovern, lluny d'abandonar-se, s'ha d'intensificar.

Editorial de crònica.cat

Si voleu llegir complet l'article del President Pujol, cliqueu aquí

Article publicat al diari digital crònica.cat el dimecres 15 de desembre del 2010

Sentiments i decisions

Un sentiment al govern

Molt sovint, quan passem per un mal tràngol personal o familiar, només el fet de sentir el suport sincer de les persones del nostre entorn fa que encarem el trasbals d'una manera diferent. Aquest suport moral fa sentir-nos considerats i estimats mentre ens dóna el coratge suficient per encarar el futur, tot apartant els núvols de la desesperança i el pessimisme.

És el poder dels sentiments que, si bé els tenim en compte en els afers estrictament personals, amb massa freqüència tendim a ignorar-los quan abordem qüestions d'àmbit social.

Les comunitats humanes són alguna cosa més que una simple suma d'individualitats. La interacció entre les persones crea estats d'ànim col·lectius que poden condicionar la visió que del futur tenen les persones que formen una societat, independentment de les circumstàncies personals.

Un col·lectiu, una nació amb confiança en el futur, solidàriament compartida, pot fer front a les crisis més fortes amb què es pugui trobar, sigui quina sigui la seva natura. Ben al contrari, el pessimisme col·lectiu en una societat benestant i acomodada pot ser l'inici d'una carrera perillosa cap a la seva dissolució.

Aquestes reflexions no són, per òbvies, menys importants ni menys certes. Són fruit de les meves trobades, en els darrers dies, amb molts conciutadans que, de manera espontània, m'han expressat la seva confiança i il·lusió en el canvis a venir a Catalunya. Confien que el govern d'Artur Mas, un executiu que encara s'ha de constituir, els ajudarà - ens ajudarà a tots plegats- a sortir de la crisi que travessa el país. Tant se val que siguin o no votants de Convergència i Unió, tots estan il·lusionats en aquest futur a venir, estan plens de confiança , d'optimisme davant els reptes personals i col·lectius.

És clar que el punt d'inflexió entre una moral col·lectiva de desànim i aquest esclat de confiança ha estat el 28-N. Les eleccions al Parlament de Catalunya han estat una manera col·lectiva de mostrar un confort solidari dels uns amb els altres, d'abraçar la confiança i les ganes de sortir endavant. Aquest són els sentiments que els ciutadans han expressat en uns moments difícils. L'executiu futur d'Artur Mas neix d'aquest sentiment i és la seva vocació ser-hi fidel en tota la seva acció de govern.

Montserrat Candini

Secretària Executiva de CDC

Qui dia passa any empeny

El Consell Nacional que Esquerra Republicana de Catalunya farà el proper dia 18 de desembre serà clau per al futur immediat de la formació. Si, tal i com es preveu, no es prenen decisions immediates i contundents els resultats de les properes eleccions municipals poden ser tan o més nefastos que els del passat 28 de novembre.

Sembla que la direcció ja ha decidit passar full i deixar les coses tal i com estan fins al congrés de la tardor. Però una part de la militància no veu bé aquesta decisió i reclama un canvi de direcció de manera immediata, en cas contrari les baixes poden ser importants tal i com ha passat en anteriors ocasions. Tampoc al carrer no s’entén que, després d’un ensorrament electoral sense precedents, no es prengui cap mesura més enllà de la decisió personal d'Ernest Benach de deixar l’escó.

El fet de no redreçar immediatament la situació reforça la idea que no hi ha intenció de canviar de rumb abans de les municipals. És evident que la societat catalana no ha confiat en la direcció actual d'Esquerra i si aquest Consell no demostra, amb fets, que està disposat a canviar el que calgui no recuperarà la confiança de l’electorat.

L’experiència ha demostrat que les baralles i divisions sempre passen factura, però també ha demostrat que si no es prenen les decisions encertades en el moment adequat les conseqüències poden ser encara pitjors.

El fet de deixar les coses com estan, amb vagues promeses i compromisos a mitjà termini, no farà que Esquerra augmenti els vots a les municipals, especialment als pobles i comarques on Solidaritat ha entrat amb força i pot sumar els vots de Reagrupament, ara que la direcció de l’associació ha donat llibertat als seus associats per presentar-se a les municipals amb coalició amb altres formacions.

Si ERC pretén recuperar la confiança de l’electorat abans de les municipals caldrà que faci alguna cosa més que declaracions de principis i de bones intencions, caldrà algun gest que convenci els electors que treballa seriosament i que està disposada a rectificar, sinó pot fer la impressió que qui dia passa any empeny.

Carme Forcadell

Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Articles publicat al diari digital tribuna.cat el dies 10 i 14 de desembre de 2010

Manca d’unitat independentista

Reagrupats i solidaris

Jo, personalment, sempre vaig ser molt crític amb la falta d'unitat entre Solidaritat i Reagrupament. De fet, fins a l'últim moment, amb una certa dosi de romanticisme, confiava que si no els unia la voluntat com a mínim ho fes la necessitat. Però no ha estat així. La necessitat prou que hi era, ja n'hem vist els resultats, però les diferències de caràcter intern, no pas ideològic, han estat insalvables i el vot s'ha fragmentat. Una llàstima, perquè si en una cosa és deficitària Catalunya és en temps. El temps sempre juga a favor d'Espanya, que viu de les nostres dilacions. Tanmateix, el 28-N ja és història i ara Solidaritat, que és qui ha tret representació parlamentària, ha de saber gestionar amb intel·ligència els recursos de què disposa. Li ha faltat un escó per tenir grup propi, certament, però aconseguir-ne quatre partint del no-res i amb només uns mesos d'existència té molt de mèrit. I encara més si tenim en compte la brutal campanya de descrèdit contra Joan Laporta que ha patit. Curiós país, aquest, que blasma aquells que defensen la seva llibertat i que deixa via lliure a individus sinistres com Josep Anglada i a projectes marcadament racistes com PxC.

Joan Carretero també ha patit tota mena d'atacs i desqualificacions, alguns ferotges i repugnants, però quan els poders fàctics van veure que les enquestes atorgaven més possibilitats a Solidaritat que a Reagrupament el van deixar més tranquil i es van concentrar en Laporta. El problema és que és molt difícil que la gent voti allò que no veu, i Reagrupament ha estat invisibilitzat pels grans mitjans de comunicació. És cert que durant un any i mig ha fet una tasca titànica i exquisida recorrent Catalunya i celebrant actes en la immensa majoria de pobles i ciutats, però no n'hi ha hagut prou. Avui dia és molt difícil, moltíssim -gairebé impossible-, que una cosa, ja sigui un projecte polític o un producte cultural, arribi a milions de persones sense suport mediàtic. Aquesta és la raó per la qual alguns artistes s'estimen més que es parli d'ells en clau negativa que no pas que no se'n parli gens.

Per això, d'acord amb aquesta realitat, Reagrupament ho tenia molt difícil. Ningú no pot guanyar una cursa corrent amb una sola cama, si més no quan els altres participants corren amb dues. I encara menys sense suport econòmic, com reben els partits amb representació parlamentària, ni més recursos que les aportacions dels militants. Tot això, tanmateix, podia haver estat compensat per una presència mediàtica mínimament equilibrada que permetés difondre'n el missatge. És a dir, la presència de Joan Carretero en entrevistes personals i debats i la presència de Reagrupament en els telenotícies. Però no ha estat possible. I no ho ha estat perquè aquells demòcrates que ara demanen un lloc a la mesa del Parlament encara que el resultat de les eleccions els n'ha exclòs o que estaven en contra del cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, adduint que Catalunya és plural, són els mateixos que van impedir la presència de Reagrupament i Solidaritat en debats oberts.

"Aleshores, com és que Solidaritat ha entrat al Parlament i Reagrupament no?", es preguntarà algú. Bé, és obvi que la força mediàtica de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, és infinitament superior a la de Joan Carretero. Carretero va ser un conseller de Governació amb una dignitat nacional que fins i tot posava en evidència el seu propi partit -per això va ser destituït del càrrec i expulsat de les seves files-, però no és una persona coneguda en la mateixa mesura.

Perquè ens fem una idea del grau d'influència de la televisió en la difusió de missatges polítics, només hem de mirar Ciudadanos. Els tres diputats obtinguts per Ciudadanos el 2006 (i el 2010) són fruit de l'escandalós suport que aquesta formació va rebre de TV3 abans de les eleccions. Amb el pretext que quinze persones -quinze- havien redactat un Manifiesto en contra dels drets nacionals de Catalunya, TV3, controlada pel Partit Socialista, els va obrir les portes de bat a bat per tal que es publicitessin en prime time. El 7 de juny de 2005, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts i, tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. Sense oblidar, naturalment, la cobertura de la presentació del Manifiesto i el ressò constant posterior de la seva veu en els serveis informatius. Va ser així com Ciudadanos, modern timbaler del Bruc, va adquirir un pes que no tenia: tocant el timbal als platós de TV3 mentre els repetidors de l'emissora imitaven les parets de Montserrat. Gràcies a aquella operació, ara tenim l'ultranacionalisme espanyol i catalanofòbic assegut al Parlament, vivint de diners públics i amb quota mediàtica garantida. Hi ha una explicació, però. I és que la catalanofòbia és molt útil a l'espanyolisme català moderat, ja que gràcies a ella, quan tots dos s'ajunten, aquest últim sembla talment l'esperit del general Moragues. És lògic, per tant, que aquest espanyolisme detesti l'independentisme conseqüent. Sap que és l'únic que el despulla i que el mostra tal com és.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 12 de desembre del 2010