Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2021

Una petita reflexió de Cap d’Any

En arribar aquestes dates tots els ‘mass media’ s’esmercen en fer la seva pròpia anàlisi i balanç dels esdeveniments de l’any que acaba. Efectivament, s’acaba l’any i, inevitablement, toca reflexionar sobre el que ha passat, hem viscut i així intentar millorar de cara als mesos que vindran. Però, ¿com es posa nota al 2021, en l’àmbit personal, per fer-ho equilibradament? No es tracta de quedar-nos només amb l’impacte de si ens sentim bé o malament, com fan la majoria de persones. Quan fem un balanç de l’any no ens podem basar només en un impacte de com ens sentim nosaltres, si millor o pitjor. Aquesta podria ser una anàlisi esbiaixada, per això no ho podem fer tenint en compte les nostres pròpies experiències viscudes. Tal vegada potser és millor veure els inputs que rebem des del nostre voltant en forma d’opinions, comentaris i notícies que cada dia ens arriben des dels mitjans, les xarxes socials i els contactes que podem mantenir amb els nostres amics, coneguts i saludats.

Per això hem volgut acabar els nostres posts d’aquest 2021, publicant un text que acabem de rebre i que ens ha emocionat. És un escrit que ha arribat a les nostres mans sense autoria. Sigui com sigui, felicitem la persona que n'ha estat l'autor pel relat i l’hem volgut transcriure, des de la nostra pròpia solidaritat amb l’anònim autor, per destacar un tret que moltes vegades hem escoltat en comentaris de periodistes, tertulians i altra fauna política, però que en aquest petit apunt titulat “Els iaios-flautes indepes” trobem reflectit amb molt encert.

Va per totes vosaltres, aquelles àvies i avis de cabells grisos que ompliu les places i els carrers dels nostres pobles cada cop que algú us convida a mobilitzar-vos.

 

APROFITEM PER DESITJAR-VOS UN 2022 PLE DE SALUT I ESPERANÇA.

Llegiu l’escrit de l’autor anònim a continuació.

ELS  IAIOS-FLAUTES INDEPES

S'ha comentat que a les concentracions de suport als "investigats" pel 9N i similar hi ha molts cabells blancs i gent amb arrugues. Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". Certament, semblen majoria de gent "gran" els que al Camp Nou reparteixen estelades, o que amb peto de "voluntaris de seguretat" ajuden a fer que les coses discorrin pacíficament, o que omplen les assemblees i reunions. No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran.  Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som gent d'entre 60 i 70 anys. (No només, és clar!)

Som els joves de finals dels anys 60 i 70. Som aquells joves que vam omplir de cabelleres, pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO. Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich.

Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cineclubs. Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme. Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach. Som aquells joves que vam ‘suar socialisme’ el 76 amb Raventós i el pare Llimona. Som aquells joves de les COJ (Comissions Obreres Juvenils) i dels comitès de barri.

Som aquells joves de les ‘Trobades’ de joves de Montserrat. Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70, que vam muntar cooperatives de mestres per oferir escoles actives, catalanes i de qualitat. Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme. Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguérem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada.

Som els joves de les Festes de Treball a Montjuich. Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat. Som els joves de la trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs. Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili. Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR..., fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC. Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana. Som els joves aguerrits i preparats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. Tornem a ser en "peu de pau". Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem! Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança. Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits als Cors d’en Clavé. Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI.

Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven ‘no et fiquis en política fil meu’, i no els vam fer cas. De vegades la pau, no és més que por. I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem ara que ells ja no hi són en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros nunca mueren" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana.

 HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"

29 de desembre 2021

La plantofada belga

Aquest dimarts, festivitat dels Sants Innocents, la justícia espanyola (així en minúscules) ha rebut una sonora plantofada al damunt de la seva cara de ciment armat. En efecte, la Justícia Belga (així en majúscules) ha tombat l'extradició de Joan Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc. Ho ha resolt el Tribunal d'Apel·lació de Gant, que ha decidit negar les exigències de les autoritats judicials espanyoles, que reclamaven la tornada de Valtònyc a Espanya arran d'una condemna de tres anys i mig de presó, que li havia estat imposada per les lletres de les seves cançons que, segons els jutges espanyols, contenien: injúries a la corona, calúmnies, enaltiment del terrorisme i amenaces.

L'Audiència Nacional el mes de febrer de 2017 el va condemnar i la seva decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem i confirmada finalment pel Tribunal Constitucional, que ni tan sols va admetre a tràmit el seu recurs. Per aquest motiu i per no haver d’entrar a la presó, Valtònyc va marxar a l'exili el maig de 2018. A Bèlgica, on es va exiliar, la cosa no estava tan clara. El setembre de 2018, el jutjat de primera instància va rebutjar l'extradició del jove mallorquí i el cas va passar al tribunal d’apel·lació. Aquesta segona instància va preguntar a la justícia europea si podia extradir Valtònyc per la via ràpida, però Luxemburg ho va desestimar i va forçar així la justícia belga a seguir la via ordinària de doble incriminació, és a dir, comprovar si els delictes de l'euroordre són equivalents en la legislació belga.

L'enaltiment del terrorisme no existeix a Bèlgica i el delicte d'amenaces incondicionals tampoc és un crim. Els dubtes principals eren sobre les injúries a la corona i per això els magistrats van preguntar-ho, fa un any, al TC belga. El proppassat 28 d'octubre, el Constitucional belga va dictaminar que aquesta normativa decimonònica era inconstitucional perquè no respectava la llibertat d'expressió. Així, l'alt tribunal belga va decidir tombar la llei perquè no s'ajusta a la Constitució belga, ni al Conveni Europeu de Drets Humans. Aquesta decisió fou una nova victòria per a Valtònyc i aplanava el camí al Tribunal de Gant, que avui ha optat per ajornar una vegada més la decisió fins a finals d'any.

A la sortida del tribunal el raper mallorquí ha afirmat que, a nivell personal, està "content" però que, alhora, sent "molta ràbia i molta impotència" pels músics que estan complint presó a l'estat espanyol pels continguts de les seves lletres: "Si Espanya és un estat feixista i està al segle XVIII és perquè li interessa". Valtònyc ha reaccionat també a Twittter amb una piulada i una fotografia davant l’ambaixada espanyola: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. Com escriu Vicent Partal en el seu editorial, dedicat al raper i titulat  ‘A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració’ on afirma que Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seva pell, sinó que el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració

Supose que per a molts de vosaltres és familiar aquella excel·lent descripció aristotèlica que deia que qualsevol pot enfadar-se un dia, però que no és a l’abast de tothom enfadar-se amb la persona adequada i en el moment adequat i amb el propòsit adequat i de la manera adequada.

Ahir Josep Miquel Arenas, conegut pel seu nom artístic, Valtònyc, va aconseguir que els tribunals belgues tombassen una euroordre emesa per l’Audiència espanyola que el reclamava per una condemna de tres anys i mig de presó a causa de les lletres de les seues cançons i les crítiques que hi feia al rei d’Espanya. Però si als tribunals espanyols aquestes crítiques són etiquetades de terrorisme, resulta que les autoritats judicials europees han convingut que no hi ha cap raó per a perseguir-lo, perquè el contingut d’aquests texts és completament lícit i entra en el marc de la llibertat d’expressió. La desproporció entre l’acusació espanyola i el capteniment de la justícia belga ho diu tot.

Per tant, avui és un dia adequat per a recordar que aquests anys d’exili no han estat de cap manera un camí senzill per a Valtònyc. Mai l’exili no és senzill, però voldria cridar l’atenció particularment sobre el fet que fins ahir ell tenia penjat un avís en els ordinadors policíacs que deia que era cercat per terrorisme. I això en un país com Bèlgica, que ha estat en alerta antiterrorista cinc, la màxima, pràcticament des que Josep Miquel hi ha arribat, significa una quantitat enorme de dificultats personals, en el dia a dia, que ell no ha volgut mai magnificar però que tan sols ell sap com li han fet difícil la quotidianitat.

I malgrat això, i superant això, Valtònyc ha fet allò que creia que havia de fer. I ho ha fet amb una dignitat tan gran com l’aparatós Kalàixnikov (recordeu: el fusell alliberador dels pobles) que porta tatuat al seu braç.

Això ho va tornar a demostrar ahir, quan les seues primeres paraules van ser per a reclamar l’alliberament de tots els rapers empresonats a l’estat espanyol. Abans i tot de celebrar la seua victòria. I per a reclamar la solidaritat de tothom amb ells i accions efectives, organitzades, per traure’ls de la garjola. I no tan sols paraules. Perquè Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seua pell, cosa que no oblida mai. Té molt clar que no vol ser a la presó per no ser silenciat durant anys, absent de la vida pública i del combat. Aquesta és la raó de l’exili. I per això el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa.

I per això també és coherent quan fa qualsevol crítica. És molt fàcil de manipular la seua imatge i presentar-lo com un exagerat o un menjacapellans, però no ho és. Simplement, és una persona lliure, com ho hauríem de ser tots, que veu clar el seu nord i diu sense embuts què pensa. En tot moment. Ahir, per exemple, va moure un cert enrenou la seua resposta durant una entrevista a Catalunya Ràdio en què va criticar les felicitacions que rebia per haver guanyat. Va dir que aquelles felicitacions eren “una merda si es queden en això”. I va assenyalar Òmnium en concret perquè Laura Rosel li acabava d’esmentar la piulada feta per aquesta organització. Qui s’enfade per això deu saber què fa. Jo vaig entendre que Valtònyc, amb aquelles paraules, ens reclamava a tots l’exigència que s’ha posat a ell mateix. Per tant, si de cas som els altres que ens hem d’interrogar sobre el nostre comportament, i no ell.

Torne a Aristòtil. Valtònyc es va “enfadar” amb Juan Carlos i efectivament aquesta era la persona adequada, en el moment adequat. I s’hi va enfadar amb el propòsit adequat de contribuir a l’alliberament de la societat i de la manera adequada, perquè el resultat ho certifica.

Vist en la perspectiva dels anys, Josep Miquel no podia haver estat més agut en la seua denúncia ni podia haver triat una diana més encertada per a retratar el podrimener que és l’estat espanyol. Car la monarquia és, amb el PSOE, el pilar central del règim del 78. I, en relació amb això, les reaccions a la seua victòria ho diuen tot, també. A Bèlgica ha aconseguit que es canvie la llei per permetre un marge més ample de crítica al monarca que el que té la gent corrent. No més estret: més ample. En canvi, a l’estat espanyol no s’espera que el PSOE impulse la reforma que va anunciar que faria. Té prou vots per a fer-ho però no té la valentia ni l’interès ni la decència de fer-ho. I posar en relleu això, fer evident això, és també un fruit extraordinari de la manera apassionada, valenta, clara com l’aigua i decidida que té Valtònyc de fer les coses. Quan ahir Pablo Iglesias s’alegrava de la seua victòria, es feia ben evident la hipocresia de l’esquerreta espanyola. La cançó “No al Borbón”, que és l’origen de la persecució judicial, va ser un encàrrec d’Iglesias per al seu programa de televisió. Però, malgrat això, mentre era vice-president del govern espanyol, el dirigent de Podem no va moure ni un dit per Valtònyc, ni per resoldre de manera efectiva la situació que genera tants Valtònycs. I ací tenen ben aturada la reforma que va prometre. Que n’és, de fàcil, assaltar el cel mentre qui perilla i lluita a la terra és un altre…

No amague gens la meua admiració personal per Valtònyc. La tinc tota. Crec que és un exemple de la millor mena de gent que el nostre país –qualsevol país, però també el nostre– és capaç de produir. De Tijd, un dels grans diaris belgues, el va qualificar ahir de campió de la llibertat d’expressió, una expressió adequada que indubtablement es mereix. Però que ningú no oblide que per a arribar a aquest punt cal que un jove mallorquí, de la Pobla, extremadament jove quan l’estat i la repressió més ferotge li cauen al damunt, tinga la fortalesa i la capacitat de ser prou lliure per a triar i decidir ell tot sol què farà amb la seua vida. I tinga la valentia d’emprendre un camí tan llarg com el que ha fet sense perdre mai de vista la ruta ni per les crítiques interessades ni per les promeses oportunistes. I que guanye.

Que no ho és tot, això de guanyar individualment, però que avui és molt i significa molt, n’estic ben segur, per a molts de nosaltres.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 28 de desembre del 2021

17 de desembre 2021

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

10 de desembre 2021

No els deixem sols

El pares de l’escola ‘Turó del Drac’ de Canet de Mar han obert una web titulada “El Turó, en català!”, on demanen el nostre suport en defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística, amb un manifest on escriuen: «Ja fa gairebé trenta anys que les escoles de Catalunya practiquen la immersió lingüística a les aules. La introducció de la immersió ha permès que l’escolarització de les criatures proporcioni les competències acadèmiques esperades, la integració social i cultural desitjables per a tota la ciutadania i garantir la possibilitat d’una vida plena en català després de llargs anys de marginació i criminalització. Després d’anys de plena normalitat de l’escolarització en català, diferents interessos polítics (mitjançant denúncies i soroll mediàtic) han dut els tribunals a dictaminar sentències que estableixen quotes de llengües vehiculars a la docència. L’últim cas conegut ens ha afectat a l’escola Turó del Drac (Canet de Mar, Maresme), on una sentència del TSJC estableix unes mesures cautelars que obliguen el centre a impartir el 25% de les hores lectives d’un grup de P5 en llengua castellana. Aquesta sentència sorgeix arran de la denúncia d’una família de l’esmentat grup classe que demanava un 50% de les hores lectives en llengua castellana» Acaben el manifest demanant al Departament d’Educació les accions necessàries per blindar la immersió lingüística a les escoles catalanes i fent una crida també a la resta de famílies i ciutadania en general a sumar-se a les activitats i reivindicacions que proposen.

Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».

Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat  ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia  –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.

Vicent Partal

Director de Vila Web

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 08 de desembre del 2021.

29 de novembre 2021

Cap a un nou tripartit?

En els últims mesos ERC ha aconseguit arribar a diversos acords amb el Govern central i sembla que cada vegada està més lluny de Junts x Catalunya, el seu soci de Govern. Els pactes entre els republicans i el ‘Gobierno’ ha avivat els rumors sobre la possible tornada del tripartit, format per PSC, ERC i Comuns, malgrat que els resultats del 14F van donar la famosa majoria del 52% als independentistes. Els pressupostos de la Generalitat tiren endavant gràcies al pacte in extremis amb els comuns, que ha provocat una nova crisi entre Esquerra i Junts per Catalunya. Malgrat la picabaralla, el president, Pere Aragonès, i el conseller Jaume Giró han fet pinya per defensar l’aprovació dels pressupostos, i creuen que això no malmet la majoria independentista. Tot i la sintonia entre Aragonès i Giró, qui ha estripat les cartes ha estat Joan Canadell. El diputat de Junts per Catalunya ha criticat el pacte d’ERC amb els comuns afirmant que l’estratègia dels republicans sobre “la via àmplia no és la unitat dels independentistes, és autonomisme i és el preludi d’un nou tripartit”, preguntant-se també —fent referència als comuns— “si el president preferirà continuar pactant amb un partit no independentista que carrega durament contra el soci de govern”.

Com s’ha pogut veure des de sempre, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que contendien per governar-lo: primer Convergència amb Artur Mas al timó i segon Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes altres sigles, però amb la mateixa intensitat. El capteniment de Junqueras ha estat, des de sempre, desbancar de la presidència de la Generalitat als convergents, siguin més o menys afins als postulats pujolistes. Finalment en les darreres eleccions els republicans, malgrat quedar segons empatats amb els socialistes, aconsegueixen fer els ‘sorpasso’ als convergents —o potser caldria dir millor als ex-convergents— encara que només fos per 35.000 vots que els va facilitar tenir un diputat més que a Junts x Catalunya. Aquesta minsa majoria va permetre encimbellar al delfí de Junqueras, Pere Aragonès, com a president de la Generalitat. L’objectiu estava aconseguit. Els efectes, però no han resultat com preveien els ‘spin doctors’ esquerrans, ja que per poder investir Aragonès van caldre els vots dels anticapitalistes de la CUP i aquest fet ha estat, a la llarga, la pedra a la sabata dels republicans que han vist minvades les seves aspiracions per gestionar una Generalitat que potser els hi queda una mica gran.

Amb l’aprovació dels pressupostos catalans, els republicans han comprovat que la seva força depèn del seu apropament a partits polítics que es mouen fora de l’univers independentista i per tant que són netament unionistes. Aquesta realitat i també, perquè no dir-ho, el gir respecte al procés que el seu líder, Oriol Junqueras, ha fet des de la seva sortida de presó pot fer la impressió a alguns que Esquerra Republicana no veuria amb mals ulls una reedició del tripartit amb comuns i socialistes. Aquesta teoria la desenvolupa amb profunditat l’historiador i professor de l’UB, Agustí Colomines, en el seu article titulat  ‘L’Esquerra encadenada’, on estudia les relacions entre els partits presents al Parlament i els seus possibles encaixos amb la nova realitat de la política catalana actual. Podeu llegir l’article a continuació.

L'Esquerra encadenada

¿És incoherent que Esquerra no vulgui pactar a Catalunya amb els socialistes si a Madrid ja hi pacten? Si en comptes de respondre des del partidisme ho féssim des de la lògica, la resposta hauria de ser afirmativa. Aquesta setmana hem pogut observar fins a quin punt l’aliança dels republicans amb els socialistes és ferma i deixa com una anècdota el pacte dels independentistes amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. En quaranta-vuit hores, els republicans han donat via lliure a tres pressupostos. A l’Ajuntament de Barcelona —on Colau governa amb Collboni, no ho oblidem—, a la Generalitat de Catalunya —trencant la majoria independentista— i al govern de l’Estat, amb la promesa que el català tindrà un 2 % en les plataformes audiovisuals. La festa no ha estat rodona a Madrid perquè el mateix dia el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència del TSJC que obliga a introduir el 25 % de classes en castellà a l’escola catalana. L’Estat no perdona mai. Després d’una dècada de lluitar per l’autodeterminació, l’espanyolisme de l’Estat es mostra implacable i ressuscita amb molt bon resultat els grans èxits dels anys noranta: l’atac a la immersió lingüística i la crisi de les infraestructures, la causa de la qual era un dèficit fiscal que ja no es denuncia. Ha saltat de l’agenda. El que ha canviat, per tant, és la resposta dels partits catalans. És significatiu que la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, assisteixi demà a la reunió preparatòria de la Conferència de Presidents Autonòmics. Aquesta és la nova agenda d’Esquerra.

Els observadors optimistes i els mitjans de comunicació propers al partit de Junqueras, que són molts, alguns per conveniència i els altres per convicció, exalten l’habilitat dels republicans per esdevenir el centre de tots aquests pactes. No dic que això no sigui cert. Però cada dia que els republicans fan un pas i acceleren l’aproximació als partits unionistes, queda més clar que avancen cap a una rectificació de l’anomenat procés. La repressió hi ha tingut molt a veure, però també el protagonisme cada vegada més acusat dels federalistes al si d’Esquerra, aquells que s’hi van incorporar, procedents del PSC o d’ICV, i que només “estaven” en mode independentista per les circumstàncies. Un cop fracassat el primer intent seriós d’independitzar-se, no solament promouen una reculada, sinó que s’incorporen a la lluita per liquidar els independentistes de Junts, que constantment identifiquen amb l’antiga Convergència, tot i que els veritables convergents avui comparteixen amb els republicans diagnòstic i estratègia. Com afirma Remei Gómez, l’alcaldable de PDeCAT-Convergents a Sant Cugat per al 2023, entrevistada per Nació Digital, un dels diaris afins als republicans i síntesi de l’esquerrovergència: «La lluita per la independència, ara no toca. Hi ha altres prioritats on dedicar els esforços». És d’agrair l’opinió gens acomplexada d’aquesta senyora.

Els republicans es troben en un dilema que tard o d’hora els perjudicarà. Per una banda, defensen que abans d’intentar una altra vegada confrontar-se amb l’Estat cal eixamplar la base, que és l’excusa que han fet servir per justificar el gir de 180°. Per una altra banda, els únics pactes que realment consoliden estan reduint la base independentista i alhora reforcen la posició dels partits unionistes. Que la base independentista minvi en comptes de créixer no és culpa tan sols dels republicans. L’extremisme ideològic de la CUP i les vacil·lacions de Junts també hi ajuden. La majoria parlamentària que va investir president Pere Aragonès és cada dia més feble. I no ho dic per l’orientació dels pressupostos, que han estat elaborats per Jaume Giró, el conseller de Junts que més hi toca, sinó pels enfrontaments entre republicans, independentistes i anticapitalistes. L’objectiu comú, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és substituït per un enfrontament ideològic propi de la “normalitat”. La unitat d’acció és inexistent. No és que els republicans i els independentistes estiguin molt lluny ideològicament. Al capdavall, el projecte de pressupostos pactat entre Junts i Esquerra contempla —fins i tot ara, després de l’acord dels republicans amb els comuns— les partides dedicades al Hard Rock Hotels i als Jocs d’Hivern que han motivat la discòrdia amb la CUP. La discrepància entre Esquerra i Junts és estratègica i és de molt difícil solució. Cap dels dos partits pot rebaixar la seva manera d’interpretar què cal fer després de l’1-O i és impossible aïllar el Govern, per molt que ho digui la portaveu, de la tensió que aquesta discrepància provoca entre els republicans i els independentistes.

Esquerra s’ha encadenat al PSOE per deslliurar-se de Junts. Però com més forta és l’aliança amb els socialistes, més reforça Junts com a partit de referència de l’independentisme liberal, socialdemòcrata i ecologista. O sigui, de centreesquerra. Si Esquerra es desprèn de l’independentisme o bé esdevé un simple recurs sentimental i electoral, Junts té una gran oportunitat per créixer. Només li cal fer com aquesta setmana: mostrar-se inflexible en la defensa de l’independentisme i demostrar que, tot i les discrepàncies, estaven disposats a discutir fins al final amb la CUP per no trencar la majoria parlamentària. Lluitar per la independència i governar no són incompatibles. La coalició de govern ha patit tres grans sotragades en sis mesos: el fracàs de la taula de diàleg, la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i ara les discrepàncies sobre amb qui pactar el pressupost. Em costa de creure que no hi haurà una quarta topada... i una cinquena i una sisena. La intervenció més que crítica de Joan Canadell contra Esquerra en el debat de pressupostos va disgustar tant el president que va abandonar l’hemicicle. Torra va demostrar tenir més corda el dia que li van retirar l’escó i Aragonès, vicepresident del seu Govern, es va quedar immòbil, sense aplaudir, mentre els consellers i els diputats de Junts l’ovacionaven. Era la segona vegada que Aragonès actuava així. El setembre del 2019 no va cridar “llibertat” ni tampoc va aplaudir quan es va conèixer, enmig de les votacions de les propostes de resolució del ple, que el magistrat de l’Audiència Nacional decretava presó sense fiança per als set CDR detinguts aquella setmana. L’acusació era forta: pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar estralls. Tots els gestos compten, sobretot si després es desvela el muntatge de l’acusació.

L’Esquerra encadenada enfila el camí d’un nou tripartit, que és l’única alternativa a una majoria independentista. Com menys independentista es mostra Esquerra, no tan sols regala vots a Junts, si és que saben oferir una bona proposta, sinó que reforça el PSC. Els socialistes, tot i recuperar pocs vots de Ciutadans, en van tenir prou per quedar primers en la darrera cursa electoral. Com més ajudi Esquerra a consolidar Pedro Sánchez a Madrid, més ajudarà a la recuperació dels socialistes a Catalunya, que han trobat en Salvador Illa i Alícia Romero un grup dirigent més eficaç que no pas ho era abans amb Miquel Iceta. Podria ser que els republicans perdessin vots d’una manera letal i un possible tripartit només podria ser presidit pels socialistes. L’aliança dels republicans amb els independentistes només es manté per això, per la por al ‘sorpasso’ socialista i perquè Junts segueix sense brúixola i aquesta desorganització dels de Puigdemont els beneficia.

 Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dijous 25 de novembre de 2021

22 de novembre 2021

S’acosta Nadal

Aquest any sembla que podrem celebrar les festes de Nadal i Cap d’Any com Déu mana, al voltant d’una taula acompanyats d’aquells que estimem i ens estimen. També les empreses podran tornar a fer aquells sopars prenadalencs que tanta il·lusió fan a alguns, malgrat que moltes vegades només serveixin només per fer la pilota als caps i, potser amb alguna copa de més, per fer el ridícul davant els col·legues. Tot plegat gràcies sobretot a la magnífica campanya de vacunació que s’ha dut a terme en el nostre país, i que segons dades de Salut ha fet que més de sis milions de catalans hagin rebut la vacuna de la Covid-19, o sigui el 77% de la població. Per això esdevé cada dia més insolidària l’actitud d’aquelles persones que, per por, egoisme o excentricitat, rebutgen posar-se la vacuna.

Exposat això, i per deixar aparcat una mica el tema vacunes, pandèmia i al marge de la vida sanitària, centrem-nos un instant en els mots. Aquests dies arriba aquest moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu:  “s’acosta Nadal!”. La sola pronunciació d’aquesta frase produeix sovint una resposta més o menys habitual: “Sona molt català, això de «s’acosta Nadal»!”. L’afirmació anterior és certa, ja que hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, perquè aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.

Feta aquesta observació sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”. Quan diem “s’acosta Nadal”, observem que, per introduir aquest nom, no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “s’acosta ‘el’ Nadal”. I no és pas que ‘Nadal’ no admeti l’article; però, amb valor adverbial. Certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “Corpus sempre s’escau en dijous”, “aquest any Nadal és un dilluns”, “vindran per Pasqua”. ‘Nadal’, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Les deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.

Com una tradició més, cada Nadal tornen els mateixos dubtes. ¿Hem de dir per Nadal, pel Nadal o (p)els Nadals ? Però els dubtes comencen la nit abans, que no és la ‘Nit Bona’ sinó la nit de Nadal; igual que la d'una setmana després no ha de ser la ‘Nit Vella’ sinó la nit de Cap d'Any. I en aquest sentit, distingim entre les nits de Nadal, Cap d'Any i Reis i els dies de Nadal, Cap d'Any i Reis a la nit, que són les nits de l'endemà.

Per esvair aquests dubtes i espolsar del parlar habitual dels catalans, d’una vegada per totes, l’article davant el mot Nadal, Jordi Badia i Pujol, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, autor del recent llibre ‘Salvem els mots’, va escriure fa uns anys un article al seu Blog ‘El clot de les Ànimes’, titulat precisament ”Us agrada «el Nadal»?”, on feia una anàlisi filològica d’aquesta transgressió que fem cada dia quan posem l’article davant la paraula Nadal. Hem recuperat aquest interessant article que podeu llegir tot seguit.

Us agrada «el Nadal»?

«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».

Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?

Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:

—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.

—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?

—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).

—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.

Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.

«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»

Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.

Hi ha unes frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).

Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.

Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»

La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…

El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús  conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:

 

                           «Però Nadal ens ha pintat el rostre

                            amb un vermell precís i decidit,

                            i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

                            de terra, de nissaga i d’esperit.»

Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més ‘catanyol’.

Jordi Badia i Pujol

Filòleg

Article publicat al bloc  ‘El clot de les Ànimes’  el 16 de desembre de 2016

15 de novembre 2021

Camins fressats

El diumenge, i en un mas de Catalunya Nord, dins de Canet del Rosselló, envoltats de vinyes, es constituí l’Assemblea de Representants del Consell per la República, el “parlament” de la institució independentista a l’exili, que tindrà funcions ‘legislatives’, de control, seguiment i fiscalització del Govern a l’exili. Aquest parlament el formen 121 membres, dels que 40 són càrrecs electes i la resta, ciutadans escollits sense cap responsabilitat institucional. Foren aprovats els seus decrets primaris de funcionament i s’escollí la mesa amb una ‘cupaire’, Ona Curto, al capdavant com a presidenta; la nord catalana Maria Costa i el pallasso represaliat, Jordi Pesarrodona com a vicepresidents primer i segon, així com els secretaris Joan Puig, membre del sector crític d’ERC i Titón Laïlla, diputada de Demòcrates. Més transversalitat impossible, malgrat el que diguin alguns repatanis en desacord amb el Consell per la República. La presidenta de la mesa d’edat, la veterana activista independentista, Blanca Serra, en el seu discurs va carregar contra el que sembla el “retorn al corral de l’autonomisme”. Així també va defensar l’Assemblea com un instrument vàlid i obert per assolir l’objectiu de la independència.

En la seva intervenció al plenari constituent d’aquesta Assemblea de Representants, el MHP Carles Puigdemont, va explicar que els camins transitables per arribar a la independència poden ser més o menys còmodes o més difícils. Textualment va dir: «Es pot transitar per una autopista de quatre carrils, ben pavimentada i il·luminada, per carreteres comarcals, però a vegades cal transitar per camins que no estan fressats. Algú ha de fressar aquest camí, i sovint reps esgarrinxades. A alguns potser els impressiona explorar aquestes vies més difícils, però a nosaltres ens anima. Sovint altres veuen dreceres aparentment més còmodes, però els avenços a Catalunya al llarg de la història sempre s’han produït justament fressant camí». El president exiliat va demanar també que la república catalana “no sigui un calc de la mal anomenada democràcia espanyola”, i va reivindicar que, amb la tasca del Consell, estem demostrant per què volíem una república, i no era per calcar la mal anomenada democràcia espanyola, sinó inspirats per una vocació insubornable de radicalitat democràtica.

La constitució d’aquesta Assemblea no ha de ser la finalitat, sinó l’instrument que ha de permetre avançar cap a l’objectiu que tots els qui formen part del Consell han de compartir, que no és altre que la plena llibertat de Catalunya. El Consell, com a institució fora de l’abast de la repressió de l’estat espanyol, és i ha de ser una eina aliena a les servituds partidistes, que massa sovint promouen la competència en lloc de sumar esforços entre les diferents sensibilitats de l’independentisme. I precisament perquè el CxR posa en valor allò que ens uneix, hem d’aportar-hi tots els accents i impulsar-ne aquesta tasca de motor i de punt de trobada. El periodista i director del digital VilaWeb, en la seva editorial del diumenge es pregunta quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de néixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme i quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Si voleu podeu llegir l’editorial a continuació.

Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que pugui fer o vulgui fer l’estat espanyol.

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un ’nosaltres’ que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un nosaltres que pren forma i s’articula de fa anys en gent molt diversa de tot el país, sempre transversalment. I que precisament l’independentisme històric, obligat durant dècades a actuar com una duríssima roca inamovible, sap apreciar d’una manera molt particular.

Aquesta transversalitat també es veié reflectida clarament en la votació dels càrrecs que integren la mesa. Els 121 membres van triar Ona Curto (regidora de la CUP a Arenys) com a primera presidenta de la institució; Maria Costa (batllessa dels Banys d’Arles, d’Unitat Catalana), com a vice-presidenta primera; Jordi Pesarrodona (d’Independentistes d’Esquerres), com a vice-president segon; i Joan Puig (ERC) i Assumpció Lailla (Demòcrates, a les llistes de Junts), com a secretaris. Si amb els seus vots els representants volien dibuixar nítidament el contorn d’allò que volen que sigui aquest nou parlament, cal reconèixer que el missatge que han enviat és ben clar.

He de dir que, personalment, a mi m’hauria agradat molt que alguns dels qui són completament independents, sense cap militància organitzada, haguessin entrat a formar part de la mesa, atès sobretot que són la majoria clara de membres de l’Assemblea. Però en l’elecció final dels noms segurament el factor de la popularitat hi tingué un paper determinant. Al capdavall, era més senzill per a tots de concentrar el vot en gent que sabia perfectament què volia dir i què representava, en gent de qui se sabia com seria llegida la seva presència. Trencar el pes cultural dels partits i del model de representació tradicional haurà de menester més temps. Finalment, doncs, la mesa reflecteix més la pluralitat partidista que no la pluralitat real de la institució. Però, sigui com sigui, crec que d’entrada ja cal posar en relleu les novetats del procés que s’ha seguit. I, igual com va passar amb les eleccions, la sessió constitutiva de l’Assemblea es va desenvolupar en tot moment seguint uns paràmetres molt diferents dels que hem vist fins ara als nostres parlaments —i la votació amb telèfons mòbils, encara que pugui semblar anecdòtica, en fou un exemple ben visible.

D’ara endavant, allò que compta és que l’arquitectura institucional del Consell per la República pràcticament ja s’ha enllestit, amb l’Assemblea de Representants activa, que s’afegeix al govern del Consell i als consells locals. Ha estat un procés massa llarg, s’ha perdut molt de temps i segurament ens hauríem pogut estalviar algunes ziga-zagues, però, com va dir Ona Curto en el discurs final davant la cambra, tot això ha estat “un màster en construcció”.

De manera que ara cal treballar. On ens durà la deriva autonomista d’Esquerra Republicana i Junts, del govern actual de Catalunya, ja ho sabem: a la independència, no. Ni tan sols en aquests trenta anys de marge que sembla que els ideòlegs de la reculada es marquen com a objectiu. I l’alternativa, més que cap partit o plataforma, és aquest “nosaltres” que ahir Blanca Serra va definir al primer minut.

El president Puigdemont va recordar que la feina del govern del Consell havia estat preservar la legitimitat emanada del Primer d’Octubre, una feina que han fet molt bé. Però ara entrem en un moment nou i cal entendre, tal com Ot Bou ens explicava ahir de Canet estant, quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de nàixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme, quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Són moltes preguntes encara sense resposta, un full en blanc. Però sabem, i això és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulgui contribuir amb llibertat a construir, a construir positivament. Qui prefereixi desacreditar-la, burlar-se’n o riure-se’n que ho faci, com ha fet fins ara. Els altres, prenent les paraules de la presidenta Curto, “comencem la nostra república”.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 14 de novembre del 2021

08 de novembre 2021

El català és a l’UCI

Acaba de sortir a la llum l’informe CAT2021 que la Plataforma per la Llengua publica anualment  i que inclou dades preocupants que demostren la situació d'emergència lingüística en què es troba la llengua catalana.  Una de les dades inèdites de l’informe mostra que la subordinació lingüística és una actitud majoritària entre els catalanoparlants. A Catalunya 8 de cada 10 persones  catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, diuen "per respecte" o "per educació". Això té conseqüències en els infants, adolescents i joves, que cada cop fan servir menys el català en les seves relacions socials. Els alumnes dels instituts no fan servir el català al pati. A més, els alumnes de quart d'ESO tenen més coneixements de castellà que de català. A la universitat, els joves es troben en un entorn cada cop més castellanitzat, sobretot a determinades facultats. Les generacions més joves, a més, també tenen dificultats per accedir a continguts audiovisuals en català, no solament a les plataformes de televisió a la carta sinó també en el sector dels videojocs. Per acabar-ho d’adobar l'Estat espanyol, a diferència de democràcies plurilingües com Bèlgica i Suïssa, continua discriminant el català, somniant amb la seva desaparició imposant el castellà per reial decret.

Ara hem descobert, sorprenentment, que el mite de la immersió lingüística ha anat per terra, ja que un informe que analitza seqüencialment les respostes a un qüestionari sobre usos de la llengua fet el 2006, el 2013 i el 2021 a alumnes de quart d’ESO d’una cinquantena d’instituts, mostra que, el 2006, el 56% dels alumnes s’adreçaven als professors sempre o gairebé sempre en català, i que el 2021 en són un 39,4%. En els treballs en grup, en els quals els alumnes es relacionen entre si sense la instrucció directa del professor, el 2006, el 67,8% sempre o gairebé sempre parlaven en català; mentre que el 2021 la xifra ha caigut al 21,4%. L’informe també recull una davallada important de la llengua vehicular que fa servir el professor, que en el model d’immersió lingüística hauria de ser sempre el català excepte en les matèries d’uns altres idiomes. L’any 2006, sempre o gairebé sempre l’empraven en el 63,7% dels casos, el 2013 en el 61,1% i l’any 2021 és el 46,8%.

L’article 3.3 de la Constitució espanyola diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que haurà de ser objecte d'especial respecte i protecció." Avui, que sabem que el català és a l'UCI, aquest redactat constitucional sembla una broma de mal gust. Hi ha prou evidències que demostren el delicat estat de salut del català. Està malament a la feina, al carrer, a l'audiovisual i ara també   ̶ amb les recents dades duríssimes que ho demostren ̶   a l'escola. Sembla que el nostre Govern (el del 52%) per fi se n’ha adonat i el nou conseller d’Educació vol posar fil a l’agulla per solucionar el greuge que pateix el català. Ho tindrà difícil perquè, malauradament, si un professor fa la classe en castellà, no passa res, perquè no hi ha un protocol ni cap mena de sanció, i tampoc no hi ha indicacions clares sobre què fer quan hi ha alumnes que no volen parlar en català en cap cas.

Com afirma, Antoni Dalmases, ex-professor de secundària de llengua i literatura: «Cal que s’ocupi del català la gent que val i que en sap. Aquests governants no valen. Hi ha grups, com el grup Koiné, que parlen de sociologia lingüística i que treballen. Aquesta gent hi és, i no a sou del Departament, com qualsevol xitxarel·lo que va per allà amb corbata i mudat. El Govern ha de callar i sotmetre’s a l’opinió dels especialistes». El català ha de tornar a ser la llengua vehicular a l’escola perquè això és vital per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, però també ho ha de ser en la societat, perquè l’hi va la supervivència. I en això tanta responsabilitat hi té el govern de la Generalitat, com cada un dels ciutadans d’aquest país. Això mateix ho escriu el periodista, Víctor Alexandre, en el seu article titulat  ’Estem perdent la llengua’, on afirma que som els mateixos catalans, amb la nostra actitud submisa, els qui li estem dient al nouvingut que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui, perquè nosaltres ja li parlarem ‘per educació’ en castellà. Podeu llegir l’article a continuació.

Estem perdent la llengua

L’informe recent que ha fet públic la Plataforma per la Llengua sobre l’estat del català és d’alarma absoluta. Repeteixo: alarma absoluta. En els darrers quinze anys, la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants. I la davallada no s’atura, la davallada continua. L’informe és molt complet i, a més a més, força nítid en l’exposició de la situació. Només un 32,4% de la població parla habitualment en català. Les pel·lícules que s’exhibeixen en català estan per sota del 3%, tot i que la llei obliga que una quarta part estigui en aquesta llengua. Disney+ té mil pel·lícules a l’abast del consumidor i només 36 tenen versió catalana, cosa que constitueix un greuge comparatiu amb relació a llengües amb molts menys parlants. En islandès, per exemple, amb només 300.000 parlants, Disney+ té un centenar de films. La situació de l’etiquetatge no és menys dramàtica. Només 1 de cada de 10 productes està etiquetat en català. Només un! Hi ha sectors en què no n’hi ha cap. Dos dels més escandalosos són el dels medicaments i el dels electrodomèstics. Terra erma de dalt a baix.

Un altre capítol de nivells inadmissibles és el dels tribunals. Només un 7,5% de les sentències són en català, que és la xifra més baixa dels darrers quinze anys. Com pot dir-se administració de justícia un tribunal que ignora la llengua del país on viu? On és la justícia de jutges i tribunals que actuen com a colons, que es neguen a exercir la seva tasca en la llengua pròpia de Catalunya, que es neguen a parlar-la, que imposen a la ciutadania la llengua del funcionari tot violant el principi bàsic que diu que no és el ciutadà qui ha de parlar la llengua del funcionari, sinó que és el funcionari qui ha de parlar la llengua del ciutadà? Quants pobles no sotmesos a un Estat colonitzador com l’espanyol trobarem en què els seus habitants, en ser jutjats, es vegin obligats a canviar de llengua perquè el tribunal diu que no els entén?

Fins i tot els judicis que se celebren a Madrid contra independentistes catalans haurien de respectar el dret inalienable dels acusats a expressar-se en la seva llengua. No hi fa res que el català no sigui la llengua de Madrid. No hi fa res, perquè és l’Estat espanyol qui els obliga a viatjar a Madrid per ser jutjats per tribunals analfabets de català. Si, com diuen, l’Estat espanyol és també l’Estat dels catalans, no és admissible que la judicatura consideri estrangeres les altres llengües de l’Estat en la capital de l’Estat. Tan inadmissible com ho seria que els ciutadans de Flandes s’haguessin d’expressar en francès en un tribunal de Brussel·les.

Sabem perfectament quina mena d’Estat anorreador és Espanya, i sabem, per tant, què se’n pot esperar en aquest sentit. Però una cosa és que t’inferioritzin des de fora i una altra és que ho facis tu mateix des de dins. I això és el que està passant a Catalunya. El català seria imbatible, si els catalans volguéssim. Però no ho volem. Les xifres de l’informe de la Plataforma per la Llengua són esfereïdores i, tanmateix, ja n’hem vist la reacció oficial: silenci absolut, cap pla per capgirar la situació i donar al català, dintre dels marges negatius que suposa no tenir Estat, el mateix rang que el flamenc té a Flandes o que el francès té al Quebec. Res de res. Més enllà, és clar, de la mentida recent d’ERC de dir que ha ‘blindat el català’. Déu meu, quin desvergonyiment! Només els falta demanar obertament el vot per a Pedro Sánchez.

Tot plegat ens porta a la incoherència d’exclamar-nos per la manca de pel·lícules estrangeres en llengua catalana mentre les nostres pròpies pel·lícules, pel·lícules catalanes, produïdes a Catalunya amb productors i directors catalans, són les primeres que la menyspreen. Per un alumne, un!, sorgit de l’ESCAC que, miraculosament, roda una pel·lícula en català, hi ha la immensa majoria que ho fa en “la lengua que entiende todo el mundo”. Em pregunto de quin “mundo” parlen. Em pregunto com s’ho fan la resta de cinematografies no angloparlants que tenen el desvergonyiment de rodar en italià, francès, portuguès, neerlandès…, llengües que, com tothom sap, “no entiende todo el mundo”.

No és només, per tant, l’hostilitat espanyola el que està anorreant la llengua catalana. No li cal. La llengua catalana s’anorrea sola per la indolència dels seus parlants. Com diu l’informe de la Plataforma per la Llengua, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua per més que l’interlocutor els entengui en català. Sovint, abandonen el català de bell antuvi, abans que l’interlocutor obri la boca, no fos cas que s’ofengués, o ho fan tan bon punt senten “Buenos días” o “buenas tardes”. Fins i tot, davant l’ambigüitat d’un “hola”, opten per l’espanyol. És a dir, davant del dubte: fora català. L’excusa més corrent, com diu l’informe, és que ho fan “per respecte” i “per educació”, cosa que indica el grau de perversitat psicològica que comporta la inferiorització. Ja no estem parlant únicament de la inferiorització de la llengua, estem parlant de l’autoinferiorització dels catalans. Som nosaltres mateixos els qui amaguem la nostra llengua, els qui la reduïm a un simple codi casolà que és apte per ajudar una velleta a travessar un carrer, però no per interactuar en els afers de la vida.

El canvi de llengua, tan bon punt algú diu quelcom en espanyol, és sistemàtic per a vuit de cada deu catalanoparlants, com un automatisme, cosa que ens interpel·la d’aquesta manera: si es tracta simplement d’una qüestió de “respecte” i “educació”, com és que els hispanoparlants no fan el mateix en sentit contrari? Com és que els qui canvien sempre són els mateixos? Com és que la llengua que desapareix sempre és la mateixa? És la vella dialèctica de l’amo i l’esclau, que amb tanta profunditat va abordar Hegel i que ens parla de domini i servitud. L’esclau, per defugir aquesta definició i justificar-se, s’inventa el que calgui, com ara això que deia un advocat tertulià a Catalunya Ràdio dissabte passat: “Per a mi, el més important és entendre’m amb la persona”. Una excusa, aquesta, que ens porta al mateix punt: qui li ha dit a vostè, senyor tertulià, que l’altra persona no l’entén, si potser fa quaranta anys que és aquí i té dos títols universitaris? Com és que no és ella qui es passa al català per “entendre’s amb la persona”? Doncs per una raó molt senzilla: ¿per què ho hauria de fer, si són els mateixos catalans, amb la seva actitud, els qui li estan dient que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui ni que la parli? Quina necessitat tindríem nosaltres de cedir mai el pas, com a conductors, si tots els vehicles s’aturessin només veure’ns? Si ni tan sols cal saber parlar català per ser tertulià de Catalunya Ràdio o RAC1! Diguem-ho clar: parlar català no és necessari per a res.

Pel que fa a l’automatisme del canvi de llengua, aquest es produeix com a resultat de la interiorització de la pròpia inferioritat. El catalanoparlant amaga la seva llengua, perquè la té pregonament conceptuada com a llengua inferior, i quan interactua en societat es comporta amb el mateix “respecte” i amb la mateixa “educació” que es comportaven els negres davant dels blancs o les dones davant dels homes. Encara n’hi ha que ho fan. Es tracta, en definitiva, de comportaments de servitud i domini que són la conseqüència d’un procés previ d’autoinferiorització de la pròpia identitat, ja sigui com a catalans, com a negres o com a dones. Ens trobem, per entendre’ns, davant d’una qüestió que afecta directament l’autoconsciència i que desemboca en una autoanul·lació individual i col·lectiva. La pregunta és: hi ha algú a Catalunya que estigui disposat políticament a elevar aquest grau d’autoconsciència i d’autoestima? Les persones negres van fer aquest procés; les dones de molts països, també. Em temo que nosaltres, els catalans, no tenim cap intenció de fer-lo.

Víctor Alexandre

Escriptor

 

Article publicat al digital  elMón el dimarts 02 de novembre del 2021

31 d’octubre 2021

Que ve la dreta!

El raper mallorquí Valtònic, exiliat a Bèlgica des del 2018 per haver tractat el rei emèrit espanyol de lladre (parèntesi, amb el temps, nombrosos casos de corrupció que afecten Joan Carles I i que han sortit a la llum, indiquen que Valtònyc no tan sols es mereix ser un home lliure, sinó que a més tenia raó), ha dit fa pocs dies: «Abans lluitàvem per la independència, ara per posar Netflix en català». Aquesta frase del raper, resumeix perfectament el que està succeint amb la negociació dels pressupostos de l’estat del PSOE-Podemos. El raper critica que ERC hagi centrat totes les seves demandes per aprovar els pressupostos de l'Estat a protegir el català a l'audiovisual, però oblidant altres temes imprescindibles de l'agenda catalana. De fet Esquerra ha decidit, a diferència de Junts i la CUP, no presentar cap esmena a la totalitat dels comptes espanyols per seguir negociant aquest percentatge de català a plataformes com Netflix, tot i que, com han anat remarcant des d'ERC, votar els pressupostos no implica que hagin de votar finalment a favor de la Llei de l’Audiovisual. El que no diuen els negociadors d’ERC, és que el PSOE segurament no necessitarà els vots de la formació de Junqueras per aprovar aquesta llei, ja que només li caldria l’abstenció d’algun partit defensor de la llengua ‘pàtria’ per tirar aquesta llei endavant.

També pot ser una traïció al mandat de l’1-O, col·locar el català en el menú lingüístic de Netflix i HBO a canvi de permetre tramitar els pressupostos espanyols i obrir-se a negociar-los. Si aquest és el plantejament, ¿què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid, escalfar la cadira i fer discursos abrandats, com fa Rufian, quan li toca pujar al faristol? O el que s’està proposant és, en realitat, no presentar-se a les eleccions espanyoles i deixar els escons buits? Si és així, que es digui. Tinguem tots plegats aquest debat. Per tot això, hem d’insistir a demanar als partits catalans que s’autoanomenen independentistes que parteixin de la base que, amb aquest PSOE i amb aquest president triler del govern espanyol, a més a més sense les garanties i condicions imprescindibles (mediació internacional, fi prèvia d’hostilitats, etc.), mai es podrà negociar l’exercici de l’autodeterminació ni l’amnistia.

Cada vegada que el PSOE necessita els vots dels catalans esgrimeix la cançoneta que més o menys ve a dir: ‘si no em voteu això, vindrà la dreta’. En veritat aquest eslògan sobre ‘que ve la dreta!’ no té la menor credibilitat. El lot complet de l’Estat espanyol és de dretes, reaccionari, anti-il·lustrat. D’aquí la intolerància, la violència, el maltractament, la corrupció, l’amiguisme, la desídia, la cridòria, la vulgaritat. La basta maniobra d’identificar Vox  i el PP amb tot això és un parany. No hi ha diferències significatives entre els seus caps “pensants” i les dels líders dels partits hegemònics (PP i PSOE). Només cal repassar la carrera política de personatges com González, Aznar, Guerra, Rajoy, Bono, Rato, Díez, Acebes, Rodríguez Ibarra, Álvarez-Cascos, Griñán, Sáenz de Santamaría i molts altres. Qualificar-los com polítics democràtics no té sentit.

Ara caldria fer-nos la reflexió següent: ¿què passaria si els catalans féssim caure el govern del PSOE-Podemos? Algunes enquestes recents (potser interessades), pronostiquen la victòria de la dreta de PP i Vox en les pròximes eleccions i molts catalans pensen que això portaria més misèria i maltractament per la nostra Nació. Per això és molt interessant llegir l’article del periodista, Jordi Barbeta, publicat amb el títol ‘Que governi Vox i rebenti tot!’, on escriu que dins de l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. Llegiu aquest article a continuació.

Que governi Vox i rebenti tot!

Els partits independentistes continuen proclamant el seu memorial de greuges i reclamant al Govern de l’Estat tota mena de concessions: amnistia i referèndum, però també infraestructures, reparacions, transferències, reformes i, sobretot, diners, perquè, com va dir el conseller Giró, “el país ens cau a trossos”. Utilitzo maliciosament la paraula concessions perquè, en general, que s’atorguin les reivindicacions no depèn de la part catalana que reclama, sinó de la voluntat de la part espanyola de concedir-les. La qüestió és què poden oferir a canvi els independentistes al govern de Pedro Sánchez per forçar la seva voluntat i que s’avingui a atendre les reivindicacions catalanes. I només hi ha una resposta.

Que interessi al govern espanyol, a canvi de les concessions, els independentistes només poden oferir estabilitat política. I no cal dir que els conceptes, estabilitat i independència són políticament incompatibles i excloents l’un de l’altre. Si hi ha estabilitat, l’Estat no tindrà cap incentiu per negociar la independència ni res que se li assembli i si es produís una gran mobilització independentista, l’estabilitat saltaria pels aires.

En tot cas, com tothom ja ha interioritzat que la independència no la tenim a tocar i que el referèndum, anant bé, queda, en paraules del president Junqueras, per al 2030, és lògic fins a cert punt que els partits independentistes intentin treure alguna contrapartida apostant per l’estabilitat. L’estabilitat és el contrari de la mobilització i, francament, tampoc es veu els partits independentistes gaire capaços de tornar a treure la gent al carrer, ni de convocar vagues i protestes prou multitudinàries com per fer trontollar el Govern de l’Estat. Així que quan parlem d’estabilitat com a contrapartida a oferir al Govern de l’Estat, ara mateix només ens podem referir a l’estabilitat parlamentària al Congrés dels Diputats, que passa inexorablement per l’acord pressupostari.

Efectivament, l’estabilitat del govern PSOE-Unidas Podemos per poder acabar la legislatura depèn quasi exclusivament que s’aprovin ara els pressupostos de l’any que ve. Si no s’aproven, seria un fracàs personal de Pedro Sánchez i el més probable seria que pocs mesos després aniríem a unes eleccions anticipades amb moltes possibilitats que les guanyés el bloc de la caverna amb majoria absoluta. Tanmateix, si s’aproven els pressupostos, la resta de la legislatura serà per a Pedro Sánchez gairebé un camí de roses; perquè ara no, que estan pendents els fons europeus, però, per al 2023, el govern espanyol sí que podrà tirar milles amb pressupostos prorrogats. I es dona la circumstància que els 23 diputats independentistes són imprescindibles per rebutjar les esmenes a la totalitat i aprovar els comptes de l’Estat. Dit d’una altra manera, aquests pressupostos són el ser o no ser per a Pedro Sánchez. S’ho juga tot, la continuïtat del govern i la seva pròpia carrera política, per tant, és l’únic moment en què la minoria catalana independentista podia fer valdre la seva aposta per l’estabilitat. Després dels pressupostos no disposaran de cap altre argument per exigir res. El que no aconsegueixin ara no ho aconseguiran mai.

Hi havia una primera qüestió que els independentistes havien de resoldre prèviament. Estarien disposats a fer caure el-govern-més-progressista-de-la-història i propiciar un govern de l’extrema dreta? Era fonamental tenir-ho clar perquè si no són capaços de fer creure Pedro Sánchez que el poden fer caure, el president espanyol es farà un fart de riure sabent que, com tantes vegades els catalans, van de "farol". Amb tot, a l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. És una frase recurrent en els cercles independentistes més desanimats: “Que governi Vox, que rebenti tot, i així tindrem la República”.

En tot cas, per a una operació d’aquesta transcendència hauria estat imprescindible la unitat d’acció dels grups independentistes, que brilla per la seva absència, obsessionats cadascun d’ells en diferenciar-se dels altres per guanyar poder autonòmic. Sense anar més lluny, la CUP, sempre exercint com a principal factor desestabilitzador de la majoria independentista, està obstaculitzant l’aprovació dels pressupostos catalans al Parlament de Catalunya. Això implica cedir al PSC la capacitat d’aprovar-los o tombar-los, amb la qual cosa obliga de retruc Esquerra Republicana a ser molt prudent a Madrid, no fos cas que fent-se el valent a Madrid perdés bous i esquelles. En realitat, ERC ja està compromesa amb el PSOE des dels indults, perquè òbviament no haurien pogut donar suport a res més tenint el seu líder empresonat. Així que tornem al de sempre, el pacte del dentista entre PSOE i ERC, que ja va bé als republicans per a la seva estratègia prioritària de perdurar al Govern de la Generalitat.

Llavors resulta que com ERC no presenta l’esmena a la totalitat i els quatre diputats del PDeCAT s’afanyen a presentar-se com a campions de l’estabilitat política espanyola mani qui mani, el PSOE ja té assegurat que els pressupostos de l’Estat no seran tombats, amb la qual cosa els vots contraris de Junts i de la CUP esdevenen irrellevants. Serveixen només per acusar ERC i PDeCAT de claudicar i vendre's per un plat de llenties i bla, bla, bla.

En conclusió, Pedro Sánchez superarà el tràmit dels pressupostos, Rufián, com abans Roca i Duran, presumeix d’haver aconseguit grans coses per a Catalunya, alguna gent celebrarà l’estabilitat, d’altra s’irritarà i bona part desconnectarà de la política que s’ha posat molt avorrida com sol passar amb els déjà-vu.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el diumenge 31 d'octubre del 2021