Mítings de fi d’any

No podem acabar l’any sense dedicar una darrera reflexió al que ha estat l’esdevenir social i polític a casa nostra al llarg de l’any que s’exhaureix aquest cap de setmana. Hi ha hagut notícies positives, com la fi de les restriccions per la pandèmia i d’altres molt negatives com la guerra d’Ucraïna que ha tingut un impacte directe sobre els moviments de població. Prop de 8 milions de persones, segons l'ACNUR, han hagut de marxar del seu país des que va esclatar el conflicte.

Hem pogut veure, en el camp de la medicina, avenços molt importants, com el d’un equip de l'Hospital Clínic que ha aconseguit la cura funcional d'una pacient de 74 anys amb VIH, que fa 15 anys que té el virus suprimit, tot i no prendre tractament antiretroviral. Hem descobert que paraplègics tornen a caminar, gràcies a una teràpia experimental que combina rehabilitació física amb l'estimulació elèctrica de la medul·la espinal. També com científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en el càncer de còlon, esdeveniment que significa un pas endavant per desenvolupar nous fàrmacs, que siguin capaços de neutralitzar aquesta població de cèl·lules i millorar així l'eficàcia de la quimioteràpia.

Pel que fa a la política, l’any 2022 no ha estat gaire diferent dels anys anteriors: repressió, judicialització,  lawfare, etc., etc. Pau Juvilà es queda sense escó, l’esclat del Catalangate, el cas d’espionatge a gran escala contra l’independentisme català amb Pegasus. A les portes de les vacances de la cambra catalana, la mesa del parlament, amb els vots del PSC, ERC i la CUP, decideix de suspendre Laura Borràs com a presidenta, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Onze de Setembre, l’independentisme torna a sortir als carrers de Barcelona; la manifestació convocada per l’ANC depassa les expectatives d’assistència i es converteix en una de les més grans de l’Europa en la postpandèmia. Però la mateixa manifestació topa amb la divisió de l’independentisme, sense una estratègia compartida, que no compta amb la presència dels consellers d’ERC. A l’octubre es trenca el govern de la Generalitat. Aleshores, Pere Aragonès nomena nous consellers i ERC ha de governar només amb 33 diputats.

Acabem l’any amb l’aprovació de la reforma del Codi Penal que deroga el delicte de sedició, modifica el de malversació i endureix el de desordres públics agreujats. La reforma, acordada pel govern espanyol i ERC, no convenç pas tot el sobiranisme, ja que Junts i la CUP hi voten en contra.  De fet, aquesta reforma ha estat fortament contestada per uns quants moviments socials i per l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, que el 6 de desembre va sortir al carrer, malgrat que el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, havia dit que l’entitat no participaria en la manifestació, i ERC també criticava que la manifestació fos contra el govern i no contra l’estat espanyol.

Ens arriben finalment els discursos de final d’any dels tres tenors de la política espanyola: Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Felip VI. Tots tres fan mèrits suficients per ser oblidats al cap d’uns minuts de ser escoltats. El problema de fons és que d’on no n’hi ha no en raja. La política està tan desprestigiada i controlada per uns partits impenetrables i monolítics, a la que només s’hi dediquen i hi perduren aquells individus menys dotats de la nostra societat. Als llocs de responsabilitat no hi arriba gent preparada, sinó els que millor saben moure’s en el fangar de la partitocràcia. I si algun passavolant amb bones aptituds s’hi fica, o marxa esparverat o el fan fora en quatre dies. No hi ha talent, no hi ha iniciativa, no hi ha bagatge cultural ni tan sols capacitat oratòria. És vergonyosa la impossibilitat de la gran majoria de polítics per declamar un discurs coherent sense llegir cap mena de paper, d’emfatitzar i d’acompanyar-ho d’una gestualitat adequada. Per això els discursos d’aquests personatges, poden sonar-nos més a mítings electorals que a balanç d’una feina feta. Tot plegat ho analitza amb encert el periodista, Ot Bou, en el seu article titulat ”El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa”, on afirma que el que diuen tots tres s’assembla molt a “una conxorxa d’enzes que es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa

El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix, però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.

Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.

El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.

Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.

Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.

La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.

Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita.

El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove.

Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.

Ot Bou Costa

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 29 de desembre de 2022

Què us pensàveu, ñordos?

Aquesta setmana ha esclatat a Madrid (concepte) un terratrèmol de dimensions còsmiques, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional de paralitzar la reforma que posaria fi al bloqueig d'aquest mateix Tribunal.

El Congrés ha donat llum verda a la reforma del Codi Penal que inclou la derogació del delicte de sedició, la modificació del de malversació i també incorpora dues esmenes que modifiquen l’elecció dels jutges del Tribunal Constitucional. És aquesta darrera part de la reforma la que ha aixecat en peu de guerra tant els progressistes com els conservadors espanyols. Estan horroritzats perquè es pretén aturar un debat parlamentari al Congrés de Diputats i això, diuen, és una judicialització de la vida política i aquests mateixos altaveus de Madrid (concepte) tenen la santa barra de dir que això no havia passat mai a l’estat espanyol. Això és el que ha estat passant a Catalunya permanentment. A Catalunya, des de  fa anys, governen els jutges, interferint en l’escola catalana, aturant lleis, inhabilitant Presidents, i així fins a l’infinit. A Catalunya no tenim el President legítim, s’ha enviat a la presó una Presidenta del Parlament. ¿Com poden tenir la barra de dir que no hi ha cap precedent del que ara volen fer el PP i Vox, a través del Constitucional, aturant un debat al “Congreso”?

Es diu que aquesta actuació del TC és un colp d’estat. Potser sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va posar en marxa el 2016 per castigar els gestors del 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament. Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el Tribunal Constitucional fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’Estatut de Catalunya. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, només retrataven a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont.

El Poder Judicial nomenat per Mariano Rajoy fa nou anys que és al capdavant de la Justícia, quan el seu mandat era de cinc. I ha estat set anys nomenant jutges vitalicis ―fins a la seva jubilació― al Tribunal Suprem espanyol. Molts d'aquests nomenaments de magistrats conservadors es van fer quan el CGPJ tenia el mandat caducat. El bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial per quatre anys serveix per evitar que les actuals majories progressistes puguin nomenar jutges progressistes al Tribunal Suprem. I aquest propòsit ―que no se'ns oblidi― ja l'han assolit. Són quatre anys robats a la sobirania popular. Amb aquest bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la dreta ja ha aconseguit bona part dels seus objectius. “Controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, com va confessar un portaveu del PP.

Què es pensaven els espanyols? Ara els toca prendre la seva pròpia medecina, però com són “gobierno de España”, potser se’n sortiran sense admetre el mal que han fet als catalans. Tampoc són conscients del mal que es fan ells mateixos. I aquí, Esquerra Republicana mirant cap a un altre costat i continuant  donant suport i recolzant gratuïtament al PSOE. El nostre Govern ha pactat i pacta amb els gestors de tots aquests fets. No tenim cap dret a obligar als espanyols que visquin en un país i en un règim democràtic, si no els agrada. Però els catalans sí que hi volem viure, per això és tan important foragitar del nostre País tots aquells elements que puguin enfonsar la nostra terra i la nostra democràcia. No marxar d’Espanya com diuen alguns, sinó quedar-nos nosaltres a casa nostra i fer fora als qui no volen estimar i viure en democràcia la catalanitat. Com escriu Vicent Partal en la seva editorial “Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid”, els espanyols es pensaven que els sortiria de franc destruir la democràcia per a impedir la independència de Catalunya, però anaven ben equivocats. Ara són ells els que es veuen abocats a patir les conseqüències d’una judicialització de la política que els portarà a la seva pròpia ruïna. Llegiu tot seguit, si voleu, l’editorial d’en Partal.

Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid

Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del Codi Penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.

Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.

En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzés actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.

Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.

Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?

Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.

La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.

Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  el dijous 15 de desembre de 2022

La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022

 

La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022

La violència

Segons la Viquipèdia, la violència és “l'ús de la força o de poder emprat per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment o fins i tot destrucció d'elements naturals, béns humans, etc. [...] L'objecte de la violència pot ser un ésser viu, un grup humà, una cultura, una obra, un espai físic natural o no natural. Filòsofs com Max Weber o Hannah Arendt, per exemple, estudien el monopoli de la violència política, com el poder impositiu de la policia o l'exèrcit al conjunt de la societat”.

Aquest darrer paràgraf de la definició és que el que ens interessa ara: la violència política, ja que darrerament se’n parla molt i a tot arreu. La violència política és un terme difícil de definir. La pregunta principal que es planteja és “quan es considera ‘política’ la violència?”. La violència política passa quan l'ús del dany físic és motivat per intencions polítiques. Per exemple, quan la violència es fa servir per destruir un ordre social, però també per preservar un ordre social, podem considerar aquesta violència política? Així, la violència política pot ser utilitzada pels qui busquen desafiar l'statusquo sociopolític. I podria també involucrar els que vulguin defensar aquest mateix status quo.

Malgrat això, no tot es redueix a definir la violència política com a simples actes en contra de l’ordenament polític, econòmic o social o en contra del gènere. La violència és producte de l'evolució cultural, on es modela a l'individu des de l'aprenentatge i des dels hàbits violents. No és una malaltia. Per tant, per a revertir-la o solucionar-la és necessari un canvi cultural i educatiu. Arribats a aquest punt, caldria diferenciar entre violència i agressió. En la literatura científica la violència es defineix com a actes comesos amb la intenció d'infligir mal físic a algú o alguna cosa, mentre que a l'agressió se la concep com una conducta que intenta danyar en el físic o en el psicològic.

La violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, sobretot des de l’aparició de la ultradreta en l’arena política. Aquesta violència es manifesta sobretot en els plantejaments envers dues col·lectivitats principals: la immigració i les dones. És a dir, en aquest darrer cas, quan les agressions estan orientades en contra de les dones per la seva condició de dona i quan la violència té un impacte diferenciat en les dones; això és, quan l'acció o omissió afecta les dones de manera diferent que als homes o les conseqüències dels quals s'agreugen davant la condició de ser dona, i quan les afecta en forma desproporcionada. Difícil quantificar la violència política que té tantes variants. Quasi sis-cents morts que se sàpiga, però també milers de torturats, empresonats, espoliats, encausats, etc.

Però si hi ha una cosa perversa, és l’aplicació del dret de l’enemic, a qualsevol dissidència especialment de l’independentisme, que ben aviat ratificarà ERC. Què és sinó la reforma de la sedició? ¿Qui no se’n recorda la imatge de Jessica Albiach quan va mostrar la papereta amb ‘No’ en votar la llei del referèndum, amb voluntat d’enviar els votants del ‘Sí’ a la presó?. Això no només és violència política en majúscules per part del propi partit d’Irene Montero, sinó que també es premia amb la presidència del partit a Catalunya. Això està d’actualitat ara que Irene Montero fou greument insultada al congrés per una diputada de Vox. Arran d’aquest fet, el director de Vila Web, Vicent Partal, ha publicat un editorial titulat ‘Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents’, on fa un recull històric notable sobre el tema de la violència, per no oblidar qui som i cap a on anem. Podeu llegir l’article tot seguit.

Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents

Molts de vosaltres deveu haver sentit parlar de l’embolic que es va organitzar l’altre dia al congrés espanyol de resultes d’una intervenció desagradable d’una diputada de l’extrema dreta contra la ministra d’igualtat, Irene Montero, de Podemos. Els polítics de l’esquerreta espanyola, i alguns de catalans també, ajudats de la premsa afí, van posar immediatament el crit al cel perquè la diputada en qüestió va venir a dir que si Montero és ministra és perquè és la dona de Pablo Iglesias.

La intervenció de la diputada de Vox feia passar vergonya, però la reacció subsegüent ha estat d’una hipocresia monumental, igualment denunciable. La senyora Montero va reclamar –aclamada pels seus– que les paraules que li havien dedicat es mantinguessin en l’acta per demostrar l’exercici de “violència política”–aquest és el concepte exacte que va fer servir– de l’extrema dreta contra ella.

Però si això que li van dir és “violència política”, digueu-me què és i què ha estat tot allò que han fet de manera sistemàtica del 2015 ençà al parlament català Ciutadans, el PSC, el PP o ara Vox. I no parlo solament dels insults i la mala educació, dels crits a l’hemicicle, dels cops de peus als bancs o del robatori de símbols com el llaç groc. El president Torra va haver de suportar una campanya inaudita d’insults tan bon punt s’estrenà en el càrrec, una campanya en què es tragueren de context frases que havia escrit en llibres seus. A Roger Torrent, quan era president del parlament, el PP el va arribar a amenaçar recordant-li que “té dos fills i ja sap què pot esperar” si no feia allò que ells li deien. A Inés Arrimadas li aplicaren el malnom de “la montapollos” (‘munta-sidrals’) perquè cada intervenció seva era una agressió violenta, un espectacle. I Iceta? Qui no el recorda amb els braços oberts cap al cel i les venes del coll inflades, cridant irat mentre intentava de frenar votacions al parlament i proferia amenaces als polítics independentistes si no canviaven de rumb?

Més gros, encara: a l’hemicicle del congrés espanyol la senyora Montero seu en el quart banc de l’ala dreta i, per tant, té una visió privilegiada dels escons que ocupen els diputats del Partit Socialista. I del que ocupa el president Pedro Sánchez, aquell mateix Pedro Sánchez que de ben jovenet anava per les televisions llevant importància als crims del GAL i justificant el govern socialista que els emparava. Vint-i-set assassinats ordenats directament pel govern de Felipe González –ho explicava l’altre dia com si no passés res aquell ministre d’Interior que es deia Barrionuevo. Amb quin crèdit pretén, doncs, la senyora Montero, membre d’un partit que va criticar els GAL, però membre també d’un govern encapçalat pel partit dels GAL, parlar-nos de violència política?

I, posats a esmentar partits: violència política són els 591 morts de la transició del franquisme, entre el 1975 i el 1981, venuda i santificada pel PSOE i pel PCE –l’antecedent, d’alguna manera, del partit d’Irene Montero– com a pacífica i modèlica. Morts tapats per l’esquerra oficial per a beneir la maniobra Juancarlista.

De manera que no juguem amb les paraules. Violència política és que a Mariano Heredia Escudero, el 21 de febrer de 1975, el matés un tret en un control de policia. El cotxe va caure al riu Asua i van morir també els quatre xiquets que l’acompanyaven. O que a David Wilson el matés la Guàrdia Civil a Sabadell el 19 de febrer de 1976 mentre apartava els seus alumnes –era professor d’anglès– de les finestres de la classe perquè passava una manifestació. Violència, i doble, és la que va sofrir Juan Pozierro Punyon, mort per la policia el mateix any durant la vaga de la construcció de Barcelona mentre el govern obligava les agències a rectificar la informació dient que havia estat un accident laboral. Violència van ser els trets que van deixar Francisco Javier Verdejo Lucas amb una pintada a mitges: “Pan, T...”. Volia escriure “Pan, Trabajo, Libertad” però no el van deixar acabar. Violència van ser les tortures que va rebre Eduard Serra Lloret, mort a la comissaria central de València el 24 de gener de 1977. Era militant del FRAP. O la que va rebre Francisco Javier Núñez, que el van matar uns policies sense saber per què. Quan baixava a comprar el diari, sembla que no els va agradar allò que havia comprat, i li van pegar una pallissa. Dos dies després ho va anar a denunciar i l’obligaren a veure’s una ampolla de conyac barrejada amb oli de ricí. Va morir. Violència és la mort, durant la diada del 1977 de Carles Frecher a causa d’una càrrega policíaca. O l’assassinat de Miquel Grau a Alacant mentre enganxava cartells per a fer una crida a la Diada, tan sols un mes després. Violència és la que sofrí Yolanda González quan la segrestaren i la mataren dos pistolers feixistes el febrer del 1980. I ara un d’aquests individus, que s’ha canviat de nom, resulta que farà de pèrit de la defensa en el judici de la presidenta Laura Borràs. Violència política és que a Joan Fuster li posessin dues bombes a la porta de casa amb goma.2 militar per matar-lo. I la llista podria continuar i continuar. A Guillem Agulló el van matar a Montanejos el 1993. Un any abans els jocs olímpics havien de servir perquè Garzón organitzés les detencions de 45 persones i, d’aquestes, en torturessin 17. Hi ha el Primer d’Octubre, criminal, dels cops i les agressions de la policia espanyola. O, fa quatre dies, 37 persones mortes en territori espanyol, a la tanca de Melilla en una acció de la gendarmeria marroquina que el govern de Pedro Sánchez, del qual forma part la senyora Montero, va qualificar d’exemplar.

Violència política, en fi, és que l’estat espanyol sigui ple de fosses comunes i els governs de l’esquerra espanyola no hagin fet gairebé res per trobar i exhumar els cadàvers d’aquesta gent. O que la constitució espanyola avisi públicament que l’exèrcit intervindrà contra la població civil si aquesta pretén modificar les fronteres de l’estat i separar una part del seu territori. Violència política és que trenta-tres jutges catalans es trobin un matí la seva fotografia, treta del seu carnet d’identitat, en un diari, apuntant-los com si fossin una diana. O que dotze mestres de Sant Andreu de la Barca hagin passat un calvari públic i privat durant anys per acabar en no res, però eixint-ne insultats i marcats per sempre. O que aquest cap de setmana una professora de Mallorca es trobi assetjada per haver retirat una bandera espanyola d’una aula complint el protocol de convivència de l’escola.

Per desgràcia, la violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, no una cosa excepcional i mai vista que ara inaugura l’extrema dreta contra la ministra Montero, com ens volen fer creure. I ho és, precisament, perquè el nacionalisme violentament espanyol ha estat la peça central del seu entramat polític de fa dos segles, perduts com van en cerca d’una identitat que, com que no saben trobar-la com a nació ni en el diàleg ni en el respecte, només poden imposar-la des del poder. I per aquesta raó quan l’anti Espanya som nosaltres, les esquerres espanyoles o callen i fan el desentès o no tenen vergonya d’afegir-se a les esquadres feixistes. Calvo Sotelo i el doctor Negrín coincidien perfectament en allò de “antes roja (o azul) que rota”. A Íñigo Errejón els presos polítics, si són independentistes, l’agafen lluny. I Pedro Sánchez i Mariano Rajoy van aplicar el 155, i ja comptem quatre mil repressaliats, allà on una nació europea normal s’hauria posat a dialogar.

En resum: la campanya desfermada arran d’allò que li ha passat a la senyora Montero és tan descarada, tan desproporcionada, i el que volen aconseguir és tan electoralista i curt-terminista, que faria riure si no fes ràbia. Amb mi, doncs, que no hi compten.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital   VilaWeb  del diumenge 27 de novembre del 2022

L'enganyifa de la sedició

Com ja és ben sabut, el PSOE i Unides Podem han presentat la seva proposta de reforma del delicte de sedició, una proposta pactada amb Esquerra Republicana en el marc de la taula de diàleg. Sempre que hi ha un pacte com aquest, és lògic que els diferents actors tinguin interessos propis, fins i tot contradictoris entre ells, perquè les finalitats que els porten al pacte poden ser contràries. Esquerra Republicana tenia arguments més o menys raonables per justificar el seu suport als pressupostos de l’Estat, no calia tornar a enganyar la gent amb aquesta reforma del Codi Penal que, en comptes d’aprofundir en drets i llibertats, perfecciona els mecanismes de la repressió a la dissidència política. La proposta de reforma del Codi Penal que ha anunciat el govern de Pedro Sánchez és un autèntic insult a la intel·ligència que intensifica la regressió democràtica del règim polític del 78 i cap demòcrata sincer pot considerar-la acceptable. Que ho faci un partit que es diu socialista, però que està absolutament entregat a les imposicions del ‘deep state’ hauria d’avergonyir les seves bases militants, però que partits que es diuen compromesos amb la resistència democràtica com Unidas Podemos o Esquerra Republicana contribueixin a enfortir els instruments de repressió de l’Estat marca un punt d’inflexió en aquest procés de decadència democràtica.

L’acord entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per bescanviar el delicte de sedició per un altre delicte de desordres públics agreujats, és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua. L’esperit d’aquest canvi legal resulta tan clar com pervers: d'ara endavant, Espanya tolerarà que els capatassos processistes repeteixin tants cops com vulguin les seves ‘performances’ estèrils sense ficar-los a la trena, bo i focalitzant el nucli delictiu en la mobilització independentista. No cal filar molt prim per veure com la descripció del desordre públic (sota el pretext d’atemptar contra la pau social, intimidar un responsable polític o ocupar un edifici públic) serà l’escudella ideal perquè els jutges puguin castrar l’expressió col·lectiva amb una tranquil·líssima impunitat. Junqueras ha ordit un pla d’una maldat sense límits, amb la passivitat connivent de Junts per Catalunya, que permetrà la repressió de l’independentisme amb el segell dels virreis catalans.

Deu anys enrere, el mateix Oriol Junqueras deia que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar. És a dir, no és que ERC no s’adoni de l’enredada, ja que sempre se n’ha adonat. Llavors, per què es deixa enredar? O, per què vol fer veure que l’enreden? I per què vol enredar els catalans dient que no l'enreden, però fent veure que sí que l'enreden? És imprescindible que entenguem que l’ERC que coneixíem s’ha suïcidat, s’ha mort, deixant-se comprar per l’enemic històric, i cal que nosaltres continuem el camí defensant-nos d’aquests nous enemics que els dies de festa es disfressen d’independentistes i els dies feiners fan tan mal com poden a Catalunya.

La vicepresidenta primera del govern espanyol, Nadia Calviño, ha defensat aquest dilluns que l'objectiu de la reforma del Codi Penal que elimina el delicte de sedició és que "torni" a Espanya el president a l'exili Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica, i ha assegurat la reforma s’ha fet per alinear el tipus penal amb la Unió Europea perquè afavoreixi l'extradició de Puigdemont, recordant que la sedició "no existeix en altres països", i per això ha advocat per "modernitzar un règim que té 200 anys”. La vicepresidenta ha insistit que els condemnats han "de complir les penes", defensant al mateix temps que "el canvi del delicte de sedició no té res a veure amb la rebel·lió, que és igual de rellevant." Ha insistit que l'eliminació de la sedició "pot afavorir que en un moment es doni l'extradició" de Puigdemont. Doncs no, senyora Calviño, aquesta malèvola estratègia no els servirà per res, ja que regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai. Aquest és el fil argumental de l’article que sota el títol  ”El president Puigdemont pot respirar tranquil”, escriu  avui el director de VilaWeb, Vicent Partal, i que podeu llegir a continuació.

El president Puigdemont pot respirar tranquil

Per vendre al seu públic, nacionalista espanyol, la reforma del delicte de sedició, els dirigents del PSOE fa dies que propaguen en públic la fantasia que, ara sí, Europa els servirà en safata el cap del president Puigdemont.

Em va sorprendre molt que s’hi referís obertament fa un parell de dies la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I us demano permís per citar una part extensa de les paraules que va pronunciar, perquè tan sols així puc explicar com n’és de contraproduent per als seus interessos això que va fer.

Calviño va dir, i va quedar enregistrat: “Deveu recordar que la dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont ―que és allò que volem tots, és clar: que vingui a Espanya, que comparegui davant la justícia i compleixi la pena que li correspongui―; si ho recordeu, la dificultat de l’extradició és que el nostre tipus penal de la sedició no existeix en els altres països. I em sembla un pas endavant important d’alinear-lo amb els països del nostre entorn. […] Insisteixo que per a mi la reforma del delicte de sedició pot afavorir que en un moment determinat hi pugui haver una extradició que no hi va ser en el passat per culpa d’aquest tipus [penal] anòmal que no existeix en altres països.”

Aquesta declaració implica d’una manera molt clara que el parlament espanyol ha fet, o farà, aquesta polèmica reforma del codi penal ―entre més coses― amb l’ànim de perseguir judicialment una persona, en aquest cas un polític. Cosa que, per tant, implica un ànim, una voluntat de persecució individual, que és incompatible amb el règim jurídic d’una democràcia. En una democràcia les lleis no es fan o es canvien ad hoc per a perseguir una persona en concret. Les lleis es fan o es canvien per l’interès general del país, mai per a perseguir una persona i encara menys si és una persona que fa política. Això, en tot cas, és el comportament típic d’una dictadura.

Que, a més, ho digui la vicepresidenta del govern ho fa tot encara més gros. Si ho digués un polític menor, de segona fila, l’estat espanyol encara podria defensar-se argumentant que era una interpretació personal. Però això no és raonable quan ho diu tan clarament la vicepresidenta, i amb totes les lletres, després d’haver-ho insinuat el president mateix. En relació amb això, el president Puigdemont i la resta d’exiliats poden, si es pot dir així, respirar tranquils. El govern espanyol ha parat la trampa, però el govern espanyol mateix hi ha caigut, en la trampa.

I ho han fet simplement perquè no entenen les regles més bàsiques de la democràcia. No entenen, tot i els constants revessos judicials europeus, que el Primer d’Octubre no es va cometre cap delicte ni hi va haver cap delicte en el comportament del parlament i del govern. O que, si de cas, la que va cometre un delicte va ser la seva policia. No els cap en el cap una cosa tan fàcil d’entendre com aquesta. I com que no els cap en el cap perden els nervis i el control i aleshores regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai.

Dit tot això: Junts i la CUP ja han dit que votarien contra aquesta reforma del codi penal, presentant-hi alternatives. Però i Esquerra? Lamentablement, jo no tinc cap dubte que hi votaran a favor, entre més coses perquè aquesta reforma que es proposa és una mena d’amnistia per al ‘sottogoverno’, pensada per arreglar les coses dels seus. I també perquè després de la impetuosa eixida matinal del president Aragonès, penjant-se la medalla, ara vejam qui diu que tot això no és perfecte. Però ja s’han fet a la idea de les conseqüències que pot tenir això? S’estaran callats mentre el PSOE diu i torna a dir que la reforma pactada amb el govern català és feta per empresonar Puigdemont? Perquè una cosa és salvar-te tu i una altra de ben diferent, vendre un compatriota per salvar-te.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb d el dimecres 16 de novembre de 2022

 

Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

Puigdemont, exili i sedició

La renovació del Consell del Poder Judicial s’embolica cada dia que passa. El Partit Popular exigeix al PSOE que signi per escrit que no reformarà el delicte de sedició i, en paral·lel, denuncia un pacte secret amb Puigdemont en resposta a la carta del president on explicava, entre altres coses, que s’havia reunit amb una delegació del PSOE. La Moncloa culpa Puigdemont i el PP de posar-se d’acord amb un únic objectiu: desgastar a Pedro Sánchez.

Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació  que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.

D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?

A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació  voluntària, afirma rotundament:  “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.

Cinc anys d’exili

Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan  desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.

Durant tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix marc.  No m’he quedat reclòs, sense sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de política.

L’aspecte personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de solidaritat de què hem estat objecte.

Tanmateix, he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos  i difícils: el de no fer del patiment personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de víctima. El fet que hi  ha gent que menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer política des de l’exili.

I com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sànchez sap de què parlo.

Per això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal. Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.

Em consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?

Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.

Durant cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus, seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.

Malgrat tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó liquidar-nos com a nació.

I si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir. A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu agraïment i reconeixement.

Continuem; i tant que continuem.

Waterloo, 30 d’octubre de 2022

Carles Puigdemont i Casamajó

130è president de la Generalitat de Catalunya

 

La síndrome del germà petit

Els psicòlegs, o almenys alguns d’ells, diuen que existeix, especialment en famílies nombroses, una síndrome del germà petit sobretot quan el germà gran assoleix forta rellevància familiar o social. En casos extrems es desenvolupa un complex de Caín per acabar traint el germà o el que aquest representa a ulls del germà petit. En altres ocasions podem parlar d’un complex d’en Patufet desenvolupat pel germà petit que viu i grimpa a l’ombra del seu germà gran. És el que pateix el germà petit de la família quan sent la necessitat de destacar per sobre de la resta dels germans. Aquest és el cas que volem analitzar avui.

En els seus inicis, les relacions entre Convergència Democràtica (germà gran) i Esquerra Republicana (germà petit) havien estat especials i tal vegada difícils, com els dos germans de la paràbola del fill pròdig en la que els dos fills maldaven per agradar al pare (llegeixis, el poble), exhibint un perfil sobiranista per controlar el lideratge de la causa nacionalista. Durant els anys en els que ERC fou un partit residual, amb uns resultats electorals més aviat minsos, els convergents no tenien cap problema en acollir amb certa benevolència les proclames independentistes del ‘germà petit’, és a dir d’ERC. Però a mesura que els resultats electorals d’Esquerra anaven creixent, CDC es va veure obligada a variar el rumb del seu ideari per adaptar-lo a la nova realitat política del país, cada vegada més abocada a demanar la independència com la seva prioritat política.

Llavors va arribar el moment que el germà gran, Convergència, va haver de canviar de vestit i transformar-se en un partit amb un nou nom i amb un programa netament independentista.  L'hegemonia dins el món nacionalista, i ara sobiranista, ha estat doncs el cavall de batalla permanent entre ERC, una formació d'esquerra i independentista, i el liberalisme nacionalista/sobiranista encarnat per CiU, Convergència, PDeCAT i Junts per Catalunya. Artur Mas i Carles Puigdemont han mantingut amb prou feines la preeminència del seu partit, però la formació d'Oriol Junqueras fa temps que va deixar de ser el germà petit.

Actualment, ser independentista ja no és alternatiu, folklòric i revolucionari, sinó transversal, ‘mainstream’ i possibilista. Igual que la “S” i la “O” del PSOE volen dir “socialista obrer” sense que el partit hagi fet res de socialista ni d’obrer des de fa dècades, la condició independentista d’un partit català en el postprocès s’ha convertit en una adscripció purament performativa. Evidentment, el gen convergent ha tingut de ‘mutar’ en saltar a l’espècie republicana. Mentre Convergència va aconseguir la seva hegemonia amb un discurs clàssicament nacionalista i conservador dirigit a les famílies històriques del país, coneixem perfectament l’aposta d’Esquerra per “l’independentisme no-nacionalista”, una síntesi fascinant i atractiva com ho són totes les contradiccions.

El viratge d’ERC des de les seves posicions netament independentistes, cap a una situació més pragmàtica i propera a les tesis del ‘Gobierno de Madrid’, ha desencadenat una tempesta política a Catalunya que ha suposat l’abandonament de la formació de Junts del Govern del país, deixant-lo en les mans exclusives d’Esquerra. Això ha fet que la formació de Junqueras s’hagi vist en l’obligació d’omplir els càrrecs que han deixat buits al Govern els membres de Junts per Catalunya, amb personal més o menys preparat i fidel al seu ideari. Endemés amb l’enorme hàndicap que representa quedar-se en el Parlament només amb el suport de 33 escons dels 135 diputats de la Cambra. Aquest és el panorama en què es troba ara ERC i que analitza, amb ploma sempre esmolada, la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ”I ERC no s'esperava la que li cauria”, on parla també del complex que sempre havia tingut ERC de ser, com dèiem al principi, el ‘germà petit’ dins l’independentisme. Llegiu l’article de la Rahola tot seguit.

I ERC no s'esperava la que li cauria

Crec que una de les febleses d’ERC —que segurament explica el pecat d’ingenuïtat que acaba de cometre— rau en el doble complex que pateix des del final de la dictadura: d’una banda, un enorme complex de superioritat respecte als altres partits, que mai no s’han amoïnat d’amagar, tal vegada pel pes històric. Alhora, però, com si fos una mena d’estrambòtic oxímoron freudià, també ha patit, des de la Transició, un notable complex d’inferioritat respecte al catalanisme majoritari, que, amb la figura de Pujol, va aglutinar-se al voltant de Convergència. L’obsessió dels republicans per guanyar i neutralitzar el germà gran del catalanisme era tan malaltissa que va marcar totes les decisions del partit durant dècades, i segurament també va ser el responsable de molts dels seus errors. Recordo perfectament, en els anys en què era diputada, la dialèctica abrandada que hi havia entre les files d’Àngel Colom, sempre favorables a acords amb tot el món sobiranista, i les del Puigcercós de l’època, obsedits per marcar el perfil esquerranós per damunt de l’eix nacional, i frontalment contraris a donar oxigen a CDC. De fet, així varen acabar les coses...

A ERC sempre s’ha respirat aquest complex d’hereu neguitós que urgia de tenir les claus de la masia, però mai no es moria el pare. I devia ser aquest impuls primari el que els va portar, només guanyar pels mínims el seu competidor directe, a una eufòria que va derivar en sonora i pública prepotència. Des del primer minut ERC es va comportar com si hagués guanyat per majoria absoluta, i va tractar els aliats de Junts amb públic menysteniment. Recordem les declaracions sobre actuades i altives del mateix Oriol Junqueras, o el fet significatiu d’iniciar els contactes per formar govern amb la CUP i no amb Junts. I a partir de la investidura, el president Aragonès —i el global d’ERC— va mostrar un explícit capteniment de superioritat que finalment ha derivat en el gest histriònic de destituir el vicepresident Puigneró, causa directa del trencament del Govern.

ERC estava convençuda que havia fet finalment el sorpasso a l’espai que tradicionalment havia dominat Convergència i que ara liderava, des d’una mirada independentista i rupturista, el president Puigdemont. Per fi guanyaven els eterns rivals —els primers de la llista, en rivalitat— i tocaven el cel. A més, les enquestes els beneïen, tota la cort mediàtica del règim, en permanent estat de guàrdia davant les hosts de Puigdemont —que és el veritable perill per a l’Estat—, es dedicaven a fer la gara-gara a ERC, convertits en els indepes bons, ordenats, raonables i, si calia, dòcils. Des de les darreres eleccions, ERC ha viscut el somni daurat de ser estimat pels diaris i els micròfons més poderosos, mentre rebia copets a l’esquena dels prohoms de la cort espanyola. En algun moment, en Rufián i companyia han viscut el miratge de ser un Pujol 2.0, rebuts, escoltats, raspallats; només que, a diferència del real, permanentment menystinguts.

És així com s’ha gestat un estat d’autoestima sobredimensionat que fa creure a ERC que poden navegar per aigües parlamentàries sense tenir ni aliats, ni cap majoria. Al capdavall, per fer el sorpasso definitiu a Junts no era bo que alguns dels consellers més notables del Govern fossin juntaires, mentre els consellers d’ERC se submergien en un pantà de mediocritat. Per això la prepotència a l’inici de la investidura, per això el menyspreu permanent durant aquests setze mesos, i per això l’arrogància en la crisi final. ERC estava convençuda que havien estat cridats a la casa del pare i que era el seu moment de glòria, de manera que podia llançar llast juntaire per la borda. Però varen llegir malament els indicis, varen ser incapaços d’analitzar on es ficaven i, sobretot, no es varen adonar que tots aquells que els havien fet servir per criticar i anorrear Junts els deixarien a l’estacada quan ja no fossin útils.

I aquest és el moment en què estem. Tal com escrivia en José Antich, ERC no va recordar que al Govern també hi fa fred quan el poder és precari i les aliances han desaparegut. Ara que la coalició ja no existeix i que el Govern és tan vulnerable que, probablement, té els dies comptats, tots els poders fàctics que han rigut les gràcies a ERC, l’han elogiat als micròfons i l’han beneït a les enquestes, es passaran en massa a les files socialistes. L’Upper Diagonal ha arribat a la convicció que ara toca una llarga època socialista per calmar les aigües i fer desaparèixer el virus independentista, de manera que no donaran gens de peixet al govern precari d’Aragonès. A més, no oblidem que per entronitzar Salvador Illa al poder, ERC ha passat de ser un aliat —mentre llimava la força de Junts—, a ser una nosa, no endebades els seus límits electorals es toquen. I mentre tot això passa, Esquerra es veurà obligada a menjar-se amb patates els pressupostos de Madrid gratis i sense ‘amore’, talment com va fer amb els anteriors. No hi haurà concessions de cap mena, perquè als socialistes no els interessa que a ERC li vagi bé, ni tingui cap èxit. Però, això sí, sortiran molt somrients a la foto. I com que, per art de no se sap què —deuen ser els serrells de l’indult?—, ERC es veu incapaç de no votar tot el que li demana/exigeix el PSOE, la festa serà completa. Tant com considerable la bufetada.

Pobra Esquerra, tan feliç que se sentia amb l’Upper Diagonal rient-li les gràcies...

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 23 d'octubre de 2022