#NoTincPor

Aquests darrers dies s’està fent la campanya de la por. Tothom diu que si Catalunya s’independitza cauran damunt dels catalans les set plagues bíbliques i que vagarem pels espais exteriors pels segles dels segles, amén. Malgrat l’espifiada del Mariano Rajoy arran de les nacionalitats catalana i espanyola (no es més ignorant perquè no entrena...), encara queden dos dies per dir-nos que estarem fora d’Europa, fora de l’euro, fora de l’ONU, i de tot arreu, menys del lloc on volem estar fora, es a dir d’Espanya. He trobat un article sobre aquest tema que, amb un to lleugerament humorístic, ens ve a dir que no hem de fer cas d’aquestes informacions tòxiques. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog.

#NoTincPor

El que importa és tenir por. A qui no pensa com tu, a qui pensa com tu però et pot disputar el poder, al diferent ... al comunista, al capitalista, al d’esquerres, al de dretes, a l'immigrant, a l'homosexual ... a l'exèrcit, a la banca, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a l'Organització Mundial de Comerç, a la Federació Internacional de Futbol Associació, al Comitè Olímpic Internacional ... al tabac, als greixos saturats, als greixos que no són saturats , a no fer esport, a fer-ne massa, a que et caiguin els cabells, a engreixar-te, a aprimar-te massa ... als videojocs violents, als que no ho són, als mòbils, als fixos, a veure massa televisió, a no assabentar-te de res, a que això no sigui cert, ni tampoc allò altre, a que et prenguin el pèl, a saber que ja te’l han pres ... al canvi climàtic, a que et caigui un meteorit al damunt, als terratrèmols, als tsunamis, a la desforestació, als incendis forestals ... a les guerres, al període entre guerres, a la Història, a la que et van explicar, a la que no et van explicar, a la que vas sentir però no vas voler escoltar ... a la teva família, a la de l'altre, al cap, al company, a l'amic, l'amic del teu amic, a l'amant, a la parella del teu amant, a la teva dona, al teu marit, als fills, als sogres ... I, sobretot, a la independència de Catalunya!

Quanta por ens han posat al cos, quants fantasmes han pul·lulat per aquest somni col·lectiu, quanta ira continguda en cada entrevista, en cada intervenció; i quants genolls s'han clavat a terra per demanar a la Merkel, a Cameron, a Obama i a la Comissió Europea que ens posessin la por al cos.

La por com a estratègia de poder.

La por com a control de la població.

La por com a instrument a favor de la repressió.

La por que construeix pobles submisos, moltonejats, temorosos de perdre el seu status.

La por que fa de la frustració el motor del sistema.

La por que és el botxí de la llibertat i la creativitat; l'excusa del governant poruc, tenallat per la por a perdre els seus privilegis.

2006. Mèxic. Felipe Calderón i el PAN van fer una campanya electoral centrada en el vot de la por. En aquesta campanya, es va presentar Andrés Manuel López Obrador (AMLO), principal opositor i candidat de l'Aliança per Bé de Tots (d'esquerres) com un perill real per a Mèxic. Es va publicitar, que l'elecció d'AMLO com a president provocaria que els capitals internacionals i nacionals s'anessin del país. Es va parlar d'un col·lapse econòmic i financer. Es va dir que la majoria dels mexicans perdrien els seus béns, les seves riqueses, els seus llocs de treball i fins i tot, les seves cases i cotxes. Generar por entre els electors va ser el principal èxit de la campanya, que va reduir l'avantatge de López Obrador de 10 punts percentuals en les preferències electorals sobre Felipe Calderón. Al final, les autoritats electorals van reconèixer el triomf de Calderón amb una diferència de 0.58 per cent de vots

Et sona d'alguna cosa? És l'estratègia de la por. D'aquesta manera, en el referèndum, ja han votat Angela Merkel, David Cameron, Barack Obama, la UE, el govern del PP, el PSOE, l'exèrcit, la banca, Felipe González, Vargas Llosa, Almirall, La Razón, El Mundo , l'ABC, El País, Intereconomía, 13TV, TVE, La Sexta, Antena 3, Tele 5, Cuatro, la Cope, RNE, la Cadena Ser i l'esperit latent del Cid. La pregunta és: ¿podré votar jo sense que llegir la premsa, veure la televisió o escoltar la ràdio sigui una tortura a la qual es faci tota una espectacular apologia de la fi del món en el cas que Catalunya s'independitzi d'Espanya?

No tinc por. No tengo miedo. I'm not afraid. Je n'ai pas peur.

Àlex

Escriptor

Article publicat al Blog SocietatAnònima el dissabte 19 de setembre del 2015

Traduït del castellà per la Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell

Que ve el llop

El diari Ara en la portada del diari d’avui fa aquesta pregunta: “ Fa por el discurs de la por ? ” i la respon amb l’opinió de quatre experts politòlegs , que dubten que una campanya en negatiu pugui capgirar les enquestes doncs creuen que el discurs de la por tindrà un impacte reduït i que el factor de la por ja estigui descomptat perquè en certa manera el blindatge ideològic ja fa una selecció. Els analistes donen per fet que no hi ha marge per a la seducció des de Madrid, com a mínim fins passades les eleccions espanyoles. La periodista Pilar Rahola en el seu article diari, també escriu arran de les amenaces que en etziben aquest dies des de Madrid. El seu article es titula “Que ve el llop” i com que, si no sou subscriptors, no podeu llegir-lo, l’hem penjat al nostre Blog. Val la pena.

Que ve el llop

I ara el corralito... No n'han tingut prou pressionant de manera asfixiant ─per tots els flancs de l'Estat─ CaixaBank i Banc Sabadell perquè firmessin el paperet de la catàstrofe financera, sinó que ara arriba l'amenaça del corralito. O sigui que a més de ser uns pàries sense estatus reconegut, fora de la UE, de l'euro, de la Lliga de futbol, d'Eurovisió, de l'amor d'Obama i del sistema solar, i de quedar-nos sense comerç i sense bancs, ara resulta que, a més, patirem un corralito. Desconec si, amb la independència, també serem víctimes d'una plaga de llagostes o d'atacs massius de descomposició estomacal, però tot pot passar, atès que els camins de la independència només poden conduir-nos a la solitud, a la misèria i a la diarrea massiva. Falta saber si el Vaticà elevarà també la paraula divina i serà el mateix Altíssim qui ens expulsarà a les flames eternes, cosa que és probable perquè hi ha qui diu que Espanya és tan sagrada que ja surt a la Bíblia. Res, doncs, que sort en tenim que Espanya ens salvarà del nostre mal cap i farà l'heroic esforç de continuar quedant-se els nostres ingressos, infravalorar-nos en les inversions i menysprear-nos en la nostra identitat. No hi ha amor més entregat que l'amor d'una mare pàtria. O més o menys.

La veritat, els funciona? És a dir, a les Espanyes no hi ha ningú saberut, ben informat i dotat de prou intel·ligència estratègica per saber que la retòrica de la por no funciona des de fa molt de temps?

Encara no s'han adonat que, de tant estirar la corda del despropòsit, el papu, han aconseguit convertir-lo en un acudit ridícul? I en un bumerang... I, sobretot, no saben que aquestes amenaces d'Harmagedon sobre la revoltada Catalunya no fan efecte en l'autoestima catalana, prou ben dotada en els darrers temps? Per acabar, no creuen que els ciutadans no som tan imbècils i desinformats com es pensen per tractar-nos així? Perquè per saber, sabem que Catalunya té milers de multinacionals, que el nostre PIB és un caramelet, que qualsevol catàstrofe econòmica afectaria seriosament l'euro, que ni un sol banc no es mourà, que Espanya necessita la nostra estabilitat ─sobretot si ens n'anem─, que la cançó del desastre l'han repetit amb cada nou Estat i no ha arribat mai l'apocalipsi, que els catalans tenim capacitat per gestionar la complexitat, i ho farem, que de la Unió Europea no et treuen ni amb lleixiu i que, al final, qualsevol escenari probable és més suggeridor que la pesada realitat actual. És a dir, no sabem com serà la independència d'Espanya, però sabem com n'és de greu, lesiva i inflexible la dependència d'Espanya. Si, amb tot això, l'única cosa que tenen per oferir són amenaces, catàstrofes i terror, realment estan molt desconcertats i espantats. No és que no tinguin pla B, és que no tenen pla, d'aquí que només sàpiguen convèncer espantant. I aquesta tècnica ja no funciona quan un poble ha assolit la seva maduresa.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el 22 de setembre del 2015

Els altres catalans

El dirigent espanyol de Podemos en Pablo Iglesias va dir: "Donarem sexe a Mas, el fuetejarem" i també ha demanat el vot a tota aquella gent que "no s'avergonyeix de tenir pares andalusos o avis extremenys". Amb aquest nou Lerroux desembarcat a Catalunya per donar suport al cap de llista de CSQEP en Franco Rabell, es veu l’estil d’aquesta gent. Doncs des del seny català, afirmem que no hi ha dues Catalunyes, ni tres, ni cinc. Ja pot demanar perdó Iglesias per la patinada, que això no l'exculpa de res, com tampoc que la seva família patís les represàlies del franquisme. L’escriptora i arquitecta Marta Rojals ha escrit un article titulat “Els altres catalans (que no són els que et penses)”, on precisament parla dels catalans que no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet i que son tan dignes com els que parla el líder de Podemos. Llegiu-lo al nostre Blog.

Els altres catalans (que no són els que et penses)

Mentre esperem el tradicional informe contra CDC d’abans de cada elecció, els articulistes estem entretinguts amb els candidats a president d’Espanya que han pujat al laboratori de Catalunya a assajar les seues generals. No sempre es presenta l’oportunitat d’avançar feina per a les votacions importants, les que compten de debò. Jo també ho aprofitaria, i més si en un laboratori pots anar fent provatures –si se t’incendia la mostra, se t’incendia la mostra; si els conillets d’índies t’agafen cagarrines, doncs t’agafen cagarrines–, i és que la missió última s’ho val, perquè és una fita moralment superior a la destrossa que puguis ocasionar per assolir-la. Això, per una banda.

Per una altra, els qui ja hagin sentit els crits del guru de la Complutense al Carmel, poden passar per alt aquesta citació: "Hi ha dues Catalunyes: la del Carmel i la de Pedralbes. Hi ha una Catalunya que es lleva a treballar a les sis del matí, i una Catalunya de cinc-centes famílies que treballen perquè Artur Mas sigui president. Hi ha una Catalunya que sap què és tenir dificultats per a omplir la nevera." Les declaracions de Rubí ja les sabeu: "Els que no s’avergonyeixen de tenir pares o avis andalusos […] heu de treure l’orgull de barri! Són els que poden fer fora a Mas i Rajoy."

Així mateix, els qui ja hagin sentit el míting de Rivera a l’Hospitalet de Llobregat, també poden passar per alt aquesta: "El PSC ha traït la seva gent a l’àrea metropolitana." I els qui hagin sentit l’Albiol, aquesta altra: "No em veureu gaire per la Catalunya interior, sinó per ciutats i per l’àrea metropolitana", i a continuació ho explica, que som uns malpensats, hosti: "No per res, sinó per raons de temps." Qui en dubta, qui en dubta.

Ah, l’àrea metropolitana…! Aquest nucli de catalans de segona on el seu vot val menys que el d’un pagesot de comarques analfabet. És clar, si vas malament de temps s’entén que et centris allà on s’acumula la major part de catalans, i amb més raó si has de deixar Madrid (AVES amunt i avall, hotels, estones mortes) per pujar a informar a la Catalunya ‘real’ què els toca votar segons ‘qué pone en tu DNI’. Total, que mentre els catalans urbans reben tota l’atenció de la metròpoli, n’hi ha uns altres que en el tros que em queda d’article voldria recordar.

Aquests altres catalans no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet. Però també es lleven a les sis del matí, i més d’hora i tot, per anar al tros, per sortir a pescar, per obrir la botigueta, per engegar les granges, fer rutllar la casa rural. I sí, què coi, per tirar endavant les seues empreses, cooperatives, associacions i produccions. Perquè resulta que als pobles, com a les ciutats, tampoc ningú no et regala res, i les patates de l’hort no te les canvien per contractes telefònics ni per gigues d’internet, que sí, que sí, he dit internet.

Doncs sembla que algú està interessat a enterrar ben fondo els avis d’aquests catalans que també van patir la fam i van esgarrapar la terra per alimentar els seus fills. Però també dels que van emigrar als nuclis industrials, es van barrejar amb més fills de la misèria i des de la misèria van fer néixer i prosperar els seus fills. I ara resulta que els seus descendents han d’aguantar que uns jóvens universitaris que no saben res, d’aquest país, donin a entendre que els seus antecessors eren burgesos i/o racistes i/o explotadors de castellans, andalusos i extremenys només pel pecat original d’haver estat catalans de naixement.

Aquests altres catalans sembla com si ens els volguessin esborrar. Per omissió, són sistemàticament exclosos de ‘la Catalunya real’, com si fossin d’atrezzo, gent disfressada d’una fira medieval. Els diuen que són ‘massa catalans’, o com també he sentit: ‘catalans-catalans’, mai per tirar cap floreta. Són descomptats cada Onze de Setembre, considerats palla que infla les mobilitzacions, barretinaires sense criteri cridats per TV3 a fer ‘bulto’ a la capital. Són menystinguts per aquells que anomenen la nostra terra fèrtil ‘la Catalunya profunda’, per voler dir la Catalunya analfabeta i ignorant. Són menyspreats quan els diuen que el seu vot val massa, pel fet de viure i donar vida a una terra que, d’una altra manera, si ja compta poc, ni tan sols comptaria per a votar.

Nota al marge: servidora té el segon cognom d’origen castellà. Puc jurar per la meua mà dreta que mai, mai, mai, no havia pres consciència del meu segon cognom diferentment que del primer. I que recordi, ni a l’escola rural, ni a l’institut semirural, ni a la universitat urbana, ni al carrer, ningú no m’ha fet qüestionar mai que el meu avi matern fos, pel seu cognom, cap altra cosa que català. Fins ara. Ara que han irromput els etnicistes per començar a fer la dissecció de les entranyes més sensibles d’aquest país. Aquesta gent saben molt bé què fan, aquí, al seu laboratori. Els hi hauríem de tancar amb cadenat, abans que l’experiment no sigui irreversible.

Marta Rojals i del Álamo

Escriptora i periodista

Article publicat al digital VilaWeb el dimarts 15 de setembre del 2015

Tres mentides miserables

L’ex-periodista de la Vanguardia en Josep Antich, ha publicat al Blog de El Nacional, una revelació de la mateixa persona que el va informar en les darreres eleccions dels falsos informes de la “Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal” (UDEF) sobre Trias a les municipals i sobre Mas a dos dies de les anteriors autonòmiques, que li ha dit que corre pels despatxos del “Gobierno” i de les principals empreses un nou “dossier” fals sobre Mas per rebentar les eleccions i que el trauran a pocs dies del 27S. Llegiu al nostre Blog el magnífic article titulat “Tres mentides miserables“ que ahir publicava en Francesc Marc Alvaro sobre el mateix tema.

Tres mentides miserables

Les municipals i les eleccions al Parlament del 2012 ja van palesar fins a quin punt la mentida està present en un procés electoral quan determinats poders i entorns se senten impotents. Trias i Mas ho van patir en carn pròpia. Ara, altre cop, els mateixos actors -més histèrics que mai- han multiplicat els canals de les falsedats per intentar guanyar la mà al sobiranisme. Aquesta guerra bruta posa al descobert la poca confiança en la veritat i l’anèmia argumental de les forces unionistes. De totes les moltes mentides que corren, n’hi ha tres que mereixen resposta. Pel seu caràcter extrem i miserable. I perquè cap demòcrata -voti el que voti- hauria de donar-les per bones.

La primera mentida consisteix a afirmar que el sobiranisme és un moviment ètnic que fa distincions entre catalans de naixement i d’adopció, i que s’avergonyeix -com va afirmar Iglesias en un moment vomitiu- dels cognoms castellans, andalusos, murcians, etcètera. Qualsevol que passegi per Catalunya sap que el sobiranisme no pregunta els orígens de les persones perquè és un projecte cívic, dada que han certificat tots els estudiosos del cas català. Hi ha molts Sánchez entre els sobiranistes, la qual cosa explica la magnitud d’aquesta onada de canvi. I també hi ha alguns Bosch entre els unionistes. El cognom no determina l’opció. Les realitats són afortunadament híbrides. Desenterrar les consignes del lerrouxisme sí que posa en perill la convivència, no pas proposar un Estat independent, on ningú no haurà de renunciar a sentir-se espanyol, marroquí o argentí.

La segona mentida busca criminalitzar el sobiranisme, després d’intentar vincular-lo al nazisme, a ETA i al jihadisme. La faula que ara difonen ve a dir que, a Catalunya, els ciutadans que no se senten sobiranistes tenen por de parlar en públic perquè se’ls fa la vida impossible. La paraula que es deixa caure és “intimidació”, com si el país fos un poble controlat per la màfia. La maniobra és tan barroera que no cal cap esforç per desmentir-la, n’hi ha prou amb esperar que la realitat vagi fent via.

I, en tercer lloc, tenim la mentida sobre el suposat gran suport mediàtic a la causa sobiranista. Amb una mà en tinc prou (i em sobren dits) per comptar els mitjans de Barcelona amb línia editorial favorable a la independència. La resta, aquí i a Madrid, hi estan en contra. Pel que fa als mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio practiquen un pluralisme impecable, cosa que no fan ni TVE ni RNE (que encara paguem tots els catalans), on mai no apareixen veus que aportin un punt de vista proper al sobiranisme. L’asimetria mediàtica en benefici de l’unionisme és irrefutable.

Que quedi clar: la pacífica revolta catalana es fa contra tones de mentides.

Francesc Marc Alvaro

Escriptor i periodista

Article publica al diari LA VANGUARDIA el dilluns 14 de setembre del 2015

I si no guanyem?

Avui ha començat la campanya electoral per les plebiscitàries del 27S. Pel que prediuen les enquestes sembla que la cosa pot anar molt justa. Podria passar que les candidatures independentistes obtinguessin un majoria absoluta d’escons molt ajustada. Si és així és segur que hi hauran més vots del bloc del NO (51% aprox.) que no pas del SÍ (45% aprox.). Llavors tots els unionistes diran que les eleccions han sigut “plebiscitàries” i que els sobiranistes ja podem anar desant les estelades al bagul dels records doncs haurem perdut. Pensem doncs en la possibilitat de no guanyar i analitzar llavors que pot passar. Aquesta hipòtesi la desenvolupa l’article titulat “I si no guanyem? que podeu llegir en el nostre Bloc i que ha de servir per esperonar, en aquest dies que falten per arribar al 27S, als que creiem en una Catalunya lliure i sobirana, per que fem mans i mànigues per portar cap les candidatures de “Junts pel SÍ” i la CUP a tots els indecisos que ens troben al nostre pas. L’alternativa a una Catalunya independent és una Catalunya “autonòmica” i les certeses de la Catalunya autonòmica ja les coneixem i fan por i si no guanyem, ras i curt, faran pànic.

I si no guanyem?

El 27-S molts anirem a votar un Parlament que volem que serveixi per proclamar i exercir la independència. Hi ha un bloc de partits, que també representen una part substancial de la societat catalana, per als quals, en canvi, aquests comicis són unes eleccions ordinàries per triar el govern de torn d’una comunitat autònoma. Les forces que neguen el caràcter plebiscitari de les properes eleccions van des del federalisme sense recorregut de "Catalunya Si que es pot" i d’Unió fins al centralisme desacomplexat del PSC, PP i C’s.

Què pot passar la nit del 27-S? Que la suma de Junts pel Sí+CUP tingui majoria o que no en tingui. Si té majoria, planaran algunes incerteses sobre el procés, ja que només hi ha quatre persones, com ha explicat Albert Pont, del Cercle Català de Negocis, que sàpiguen tots els ets i uts del full de ruta un cop es produeixi la desconnexió. I si no sumen? Llavors tindrem tot de certeses, algunes de les quals passo a detallar a continuació.

Si vostè necessita el suport de les administracions públiques perquè la seva empresa sigui més competitiva, via construcció d’infraestructures, oblidi-se’n. Si guanyen les forces que es diuen constitucionalistes, ni hi haurà corredor mediterrani en els propers anys, ni autovies gratuïtes, ni rodalies eficients. La inversió de l’Estat pel que fa a infraestructures no depassarà el 10%, encara que Catalunya representa el 16% de la població. I això per què? Perquè sempre ha estat així i ningú no ho ha volgut canviar en quaranta anys de democràcia. Recorda vostè quan van començar les obres d’enllaç de l’AP-7 amb l’A-2 a l’alçada de Castellbisbal? L’any 2006. Doncs bé: encara no estan acabades. No és broma. Mentrestant, segueix previst l’AVE a Otero de Sanabria, població amb 26 habitants de Zamora, i a Madrid, després de les radials R-2, R-3, R-4 i R-5, que han fet fallida, ja es projecta la M-70.

Si vostè vol tenir uns serveis públics millors dels que té ara, oblidi-se’n. Seguirem tenint 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal i l’Estat seguirà recaptant el 95% dels impostos a Catalunya (34.000 MEUR) front al magre 5% de l’Agència Tributària Catalana (uns 2.000 MEUR). Això vol dir que no podrem millorar la sanitat, ni l’educació sostinguda amb fons públics (que inclou les concertades) ni dotar-nos de millors serveis socials: la llei de la dependència impulsada per Zapatero fa molt temps que funciona amb pocs diners de l’administració central (el 22%), quan se suposa que aquesta hi hauria d’aportar el 50% del finançament.

Si vostè és una persona catalanoparlant, que sàpiga que el català seguirà atropellat pel castellà. O, com deia Roger Buch, asfixiat de forma premeditada. L’Estat no mourà un dit perquè Disney, Boeing o Clan emetin continguts en català per als infants, que seguiran minoritzats a la reserva índia del Super 3. Òbviament, tampoc no hi haurà continguts en català als canals de Fusión i Canal+, que funcionen només en castellà: Baby TV, Disney Junior, Canal Panda, Nick Jr., Nickelodeon i Disney XD. Sí, tot plegat, un 9 a 1 que demostra com n’estan, d’immersos en català, els nens i nenes del país. Pel que fa al cinema, el català té un problema i aquest problema és diu 3%, als jutjats un problema que es diu 13,11% de sentències emeses en català i, com que no es vol veure la magnitud de la tragèdia, a aquest pas acabarem morint de finor (o, més exactament, “bueno estaba y se murió”).

Si vostè és pensionista o vol ser-ho en algun moment, vagi fent un raconet per si vénen mal dades. Durant les vaques grasses, l’Estat havia estalviat el fons de reserva de pensions per quan es jubilés la generació del ‘baby boom’ (les persones de la generació d’en Sala-i-Martin: els nascuts entre 1960 i 1970, per entendre’ns). Doncs bé: aquest fons no deixa de minvar per compensar el dèficit i s’haurà exhaurit a finals de 2017. Les pensions, si Catalunya segueix dintre d’Espanya, ben aviat s’hauran d’abaixar. I això per què? Perquè a Espanya hi ha més atur que a Catalunya, els treballadors tenen sous més baixos (de forma que la recaptació és menor) i hi ha menys cotitzants per paguen les pensions dels jubilats. Només un Estat català independent pot suposar una oportunitat d’evitar un col·lapse anunciat.

Per les raons exposades, que fa dos anys vaig concretar en vint-i-cinc en la sèrie d’articles Catalunya i el Doctor No, i que tristament no han variat ni una mica, el 27-S cal votar independència. Perquè les certeses de la Catalunya autonòmica ja ens les coneixem i, ras i curt, fan por.

Andreu González

Llicenciat en Hispàniques i tècnic de Normalització Lingüística.

Article publicat al digital EL MATÍ el divendres 4 de setembre del 2015

A los españoles

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha publicat al diari El País una carta dirigida "A los españoles", el mateix diari on la setmana passada es publicava una carta del expresident Felipe González dirigida "Als catalans". El text del President Mas, el signen també Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. Escriu el President, entre d’altres coses: “Los catalanes estamos siempre dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes". D'això va el 27S, de subscriure si volem perpetuar la situació actual o si, per contra, volem construir una Catalunya lliure i pròspera a la semblança d'Holanda i Suècia, una Catalunya autònoma i propietària exclusiva de les seves decisions. El "sí" a les urnes suposa un trencament institucional amb Espanya, un punt i final a la nostra actual qualitat de súbdit. Però en cap cas trencarem identitats ni famílies ni relacions. Perquè el problema no és Espanya sinó l'Estat Espanyol que la governa. Si voleu llegir la carta completa traduïda al català podeu fer-ho en el nostre Blog.

Als espanyols

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podíem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col•laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.

L’objectiu és Mas

Unió Catalanista de Sabadell d’acord amb els seus estatuts fundacionals, està plenament compromesa amb la defensa de la nostra Nació, i en aquests moments transcendentals de la nostra història, vol fer arribar la seva veu a tots els catalans. Per això durant tota la precampanya i campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27S, publicarà en el seu Blog l’opinió del seus socis i simpatitzants, així com també aquells articles, retalls de premsa i d’altres punts de vista que li semblin adients per tal de convèncer els catalans indecisos de que, en aquesta hora decisiva del nostre esdevenir futur, cal fer confiança en les candidatures de “Junt pel Sí” i de la “CUP”, úniques llistes que clarament donen suport a la independència del nostre país. Avui trobareu en el nostre Blog un escrit de la nostra associació amb el nostre punt de vista arrel dels darrers esdeveniments i que hem titulat “L’objectiu és Mas”. Gràcies per la vostra atenció.

Benvolguts conciutadans:

L’escorcoll mediàtic efectuat per la Guàrdia Civil a la seu de CDC és un escàndol. Realment les clavegueres de l’estat són molt profundes i tenen molt poder, i després de totes les accions que fan, mai donen explicacions. No hi ha responsables. L’actuació de les clavegueres de l’estat, és la que s’esperava. La seva capacitat de maquinació no té límit, i això només és el començament perquè, com ha dit en Mas, “en les properes quatre setmanes en veureu de tots colors”.

I és que l’objectiu a abatre és en Mas (i el seu partit CDC). Saben que ensorrant en Mas, el procés s’ha acabat. La mateixa gent ara ja apunten divisions dins de la coalició “Junts pel Sí”. Aquesta és la tàctica, primer difamar desprès destruir des de dins. Ja ho va anunciar el 7 de març Gemma Ubasart, la líder de Podemos a Catalunya “Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però en el míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que utilitzarem contra ell en la campanya”. Doncs això és el que ara ha començat, una campanya de difamacions i calumnies contra el President Mas. Malgrat tot com diu el periodista Salvador Cot: “la societat catalana veu en les furgones de la Guàrdia Civil una raó més per deixar enrere un Estat i un règim altament extractius i amb zero escrúpols democràtics. L'ofec és tan gran que ja no es tracta de marxar, sinó d'escapar”.

Tot això, però, no és inquietant. El que veritablement preocupa és observar com un tipus de ciutadà català està sempre a punt per creure’s les maniobres de l’estat i es nega a relacionar aquests afers amb el procés independentista. Aquesta mena de gent no té en compte el muntatge barroer contra Mas que es va endegar en les darreres eleccions, com fou l’informe policial dels suposats comptes a Liechtenstein del President Mas, que Fernández Diaz va intentar fer publicar als diaris a base de trucades telefòniques als seus directors, i que s’ha demostrat que foren unes informacions totalment falses. Aquest mateix Fernández Diaz que ara te la barra de titllar la candidatura de JxS com la de “Juntos por el Si y el tres por ciento”. No es pot tenir més cara dura, quan és ell qui es reuneix amb presumptes delinqüents al seu despatx i a això li resta tota importància. Ara be les agressions matusseres a Mas per part de l'stablishment messetari es tradueixen a Catalunya en nous adeptes al President que esvaeixen prejudicis i reticències. Esperem que quan ho descobreixin ja sigui massa tard per a ells.

Els espanyolistes, aquells que desitgen a qualsevol preu que Catalunya segueixi a Espanya tot i perjudicar seriosament els catalans, han trobat un filó en la campanya propagandística iniciada divendres amb els registres a CDC ... Com a únic argument en contra de la independència . I també a casa nostra, n’hi ha que riuen per sota el nas. Pensen que Mas és l’objectiu i que, mort en Mas, ells seran els reis del mambo. Iŀlusos !. L’objectiu som tots nosaltres. Amb aquesta gent no ampliarem l’espai independentista, perquè ja tenen una missió: destruir la independència.

A aquells que encara dubten de la “oportunitat” dels escorcolls, se'ls haurà d'explicar en primer lloc que és massa evident que es va tractar d'un moviment propagandístic ja que els mitjans de comunicació coneixien, per endavant, tots els moviments de la Guàrdia Civil. Van haver-hi moviments que es van fer només de cara a la galeria, per exemple el de Sant Celoni, on l'expedient retirat, curiosament, es podia obtenir per Internet, o, per exemple, no anar a la seu d'UDC, que era soci de govern de CDC en aquesta època (parlem d'abans de 2010).

Però el que els unionistes realment intenten amagar costi el que costi són els casos de corrupció espanyols, i, sobretot la magnitud, les xifres, les dades comparatives.

Els dos casos de corrupció més importants a Espanya són el cas Malaia (2.400 milions), El cas EDU a Andalusia (2.000 milions), cas Botín (2.000 milions desviats a Suïssa pels quals mai va ser condemnat), ERO’s d’Andalusia (1.400 milions), i un llarg etc... A gran distància queden els casos Pretòria (45 milions, sobretot PSOE), Palau (35 milions), ITV (10 milions) i els comptes a Andorra dels Pujol de 4 milions d'euros ... Però, evidentment no interessa comparar imports, interessa més el bombo i platerets perquè la gent no pugui pensar pel seu compte.

Constatant la impossibilitat de diàleg i d'entesa amb Espanya. Amb la intensificació de les vexacions, els atacs a la llengua, els incompliments, l'asfíxia econòmica, la discriminació, l'espoli i la guerra bruta dels escorcolls mediàtics, que l'Estat Espanyol perpetra contra els ciutadans de Catalunya, no ens queda cap altra sortida si volem sobreviure, que la independència i constituir un Estat propi.

En una democràcia de veritat, el problema es dirimeix amb un referèndum d'autodeterminació. Però els Governs tan del PP com del PSOE, no en volen sentir ni a parlar. L'únic argument que esgrimeixen és el de la unitat d'Espanya eterna i sagrada. Pel bé de la humanitat, aquest dogma franquista tacat de sang s'ha d'eradicar per sempre més del món civilitzat.

Aquesta intransigència i prepotència espanyola, ha encrespat el poble de Catalunya i aquest ha decidit passar a l'acció. Per primera vegada en 300 anys, la independència de Catalunya és possible i està al nostre abast. Amb les eleccions del 27 de setembre d'enguany (27S) tenim la oportunitat d'aconseguir-la. Oficialment seran unes eleccions autonòmiques, però per voluntat del poble de Catalunya i per decisió política del nostre President, serà un plebiscit. El SI a la independència, és votar les candidatures independentistes: Junts pel si i CUP-crida constituent . El NO és el vot al PP, PSOE, Catalunya si que es pot i Ciutadan's.

No podem desaprofitar aquesta oportunitat històrica. Si volem assegurar un futur millor i en llibertat, hem de votar SI i aconseguir que molta gent ho faci. Per això us demanem la vostra col·laboració i us suggerim el següent:

1- Penjar Estelades als balcons.

2- Participar en la Via Lliure a Barcelona: via.assemblea.cat

3- Fer-vos candidats a: juntspelsi.cat

Salut i independència

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Grècia i els nostres “progres”

Estem a menys d’un mes perquè el catalans anem a les urnes per decidir què volem que facin els nostre representants electes l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Dia sí i dia també els anti-sobiranistes repeteixen a tort i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, però la realitat és que el debat pre-electoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Franco Rabell, García Albiol i Arrimadas no deixen d’advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat ser de partits amb unes ideologies diametralment oposades, s’assemblen molt. En un altre ordre de coses les esquerres a Catalunya porten un caos que no saben on son. Els que s'anomenen "els més progressistes del món", al capdavall són els més conservadors. La rigidesa de la seva ideologia immutable, els allunya de la realitat que diuen defensar. Tot un embolic que fa feredat, només de pensar que puguin guanyar. El periodista Marçal Sintes en un molt bo i sobretot molt valent article, que podeu llegir en el nostre Blog, estableix un interessant paral·lelisme entre els darrers esdeveniments de Grècia i les bestieses que sovint escoltem dels partits com Podemos, ICV, etc.

Grècia i els nostres “progres”

No fa gaire temps, crec que tothom ho recorda, les nostres esquerres no socialdemòcrates es tornaven boges per fer-se una foto amb Alexis Tsipras. El líder de Syriza es deixava estimar. Joan Herrera se’n va fer una de molt bonica a la seu mateixa d’Iniciativa a Barcelona. Grans somriures. El català viatjaria a Atenes durant la campanya electoral grega per entregar personalment un manifest de suport al grec. Pablo Iglesias va participar en el míting final de Syriza, i a dalt de l’escenari van donar-se la mà amb Tsipras com si ballessin sardanes.

Fer grans elogis de Syriza era la mar de cool. Molt, molt trendy. Quedava d’allò més bé a les xarxes i en les tertúlies.

El problema va ser que el mirall grec de les nostres esquerres, de les esquerres de debò, el gran referent, Syriza, va guanyar les eleccions. Van començar les negociacions amb la troica –Comissió Europea, BCE i FMI. Tsipras va apostar per una tàctica agressiva i provocadora. L’encarnava el ministre Gianis Varoufakis. No va funcionar. Després Tsipras va utilitzar el recurs del referèndum i va fer campanya per rebutjar les condicions dels creditors. Volia recuperar força negociadora. Va guanyar el referèndum però tampoc no va funcionar.

La troica no es va deixar impressionar per Varufakis ni pel referèndum. Menys que ningú Alemanya.

Tsipras estava atrapat i amb l’aigua al coll. Els ciutadans no podien disposar dels seus diners (el corralito grec) i les arques de l’Estat feia molt que tenien el pilot vermell encès. Tothom es preguntava si Tsipras s’atreviria a sortir de l’euro, l’amenaça amb què sempre havia especulat Syriza. Tanmateix, Tsipras no es va atrevir i va acceptar el tercer rescat (86.000 milions d’euros) i les condicions que suposa. Va saltar-se el que havien votat els grecs molt poc abans. Va pactar amb la realitat. No va gosar llançar-se –i amb ell tots els seus conciutadans- al precipici. Havia optat pel que li va semblar el mal menor. L’ètica de la responsabilitat, que diria Max Weber, s’havia imposat a l’ètica de les conviccions.

Als ulls de les nostres esquerres, dels purs, dels progres de pedra picada, l’icona en què havien convertit Tsipras es feia miques. Van parar de reivindicar-lo, d’utilitzar-lo, immediatament. Ja no servia. Estava contaminat. Havia deixat de ser pur perquè havia pactat amb la realitat. I pactar –l’essència de la política– és, en la seva mentalitat, de covards i de traïdors.

Tsipras s’havia convertit en un menyspreable socialdemòcrata, un revisionista, un caragirat. Era el seu problema, però ells no el seguirien per aquest camí, així que quan el Congrés espanyol va votar a mitjan juliol el rescat grec (a Espanya li toca ajudar els hel·lens amb 10.000 milions i escaig), Iniciativa i Izquierda Unida, així com ERC –Podemos no hi té diputats–, BNG i Amaiur van votar-hi... en contra!

Tant de progressisme, tant d’omplir-se la boca dels patiment dramàtic –i cert- del poble grec per, tot seguit, negar-los els diners que els poden alleujar una mica i donar un bri d’esperança en el futur. Ni un euro. Una bogeria.

Al setembre hi tornarà a haver eleccions a Grècia. Les esquerres de debò, els purs, ja no es retrataran amb Tsipras, que, després del que ha fet, ja deu formar part del sistema i del complot neoliberal que, segons els nostres progres, dirigeix el món.

Això sí: els quedarà l’opció de victorejar Varoufakis i els escindits de Syriza (de fet, el no al Congrés ja va per aquí). Les nostres esquerres –entre les que hi ha autèntics farsants pels quals tot plegat és només una forma de vida- tornaran a aixecar la bandera de l’autenticitat (sempre, sempre, hi ha una posició més pura a què recórrer), i així aniran tirant...

Marçal Sintes

Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dilluns 24 d’agost del 2015

Podemos i la tossuda realitat

Podemos i els seus companys de "Catalunya Sí Que Es Pot" no s’entén com, tan "revolucionaris" com diuen ser, no s’adonin que la veritable revolució els està passant pel davant dels nassos, doncs l’està protagonitzant una part molt important del poble de Catalunya, enfrontant-se a l’estat espanyol amb el procés cap a la proclamació de la República Catalana. Cap d’ells no vol reconèixer aquesta revolució, perquè no consideren que sigui pròpia. Això és d’una miopia política immensa. El professor Ramón Cotarelo ha esdevingut des del sorgiment de Podemos un dels analistes més fins i crítics amb la formació de Pablo Iglesias. Cotarelo assegura que a Podemos “tot és un plagi, el nom, les tàctiques, les consignes, les fórmules, els conceptes i les teories”, i assegura que tal com estan les coses és molt possible que Podemos no arribi a les eleccions generals de novembre. En una entrada al seu blog Palinuro, el professor analitza el fracàs de Podemos en tres fases: els antecedents, Catalunya i Grècia. Podeu llegir l'article complert traduït al català en el nostre Blog.

Podemos i la tossuda realitat

En l'entrevista que em va fer l'altre dia en Josep Rexach Fumanya per a Vila Web se’m va acudir dir que "segons el que passi el 27S és possible que Podemos no arribi a novembre" i Josep, amb l'olfacte del bon periodista, va posar l'expressió com a titular. El judici pessimista sobre Podem sorgia del temor que el partit dels “círculos” no aconseguís esmenar els seus errors i em referia sobretot als que ve cometent a Catalunya. Ahir, però, el futur encara se li emmascarà més amb l'evident fracàs de Syriza, amb qui Podem ha unit sempre el seu destí. En síntesi, el viatge de Podemos cap al fracàs pot desgranar-se en tres moments: a) antecedents, b) Catalunya i c) Grècia.

a) Antecedents.

Les eleccions europees del maig del 2014 (gairebé semblen d'un altre segle) van ser un bonic festival. Allà sorgia, virginal, vital, aclaparadora, una nova força que anava a canviar les pansides formes de fer política a Espanya. Alguns vam advertir del miratge de donar a les europees un valor d'extrapolació quan, en realitat, l'electorat no les pren molt seriosament i es permet certs luxes (com votar a uns perfectes desconeguts que surten molt per la tele) perquè no tem que hi hagi conseqüències negatives. Però no ens van fer massa cas. Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, ajudats a pujar en els sondejos, els de Podem perderen el món real de vista i el van substituir per les seves doctrines més arnades i els seus fervents desitjos. Encara al gener del 2015, van muntar un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se. Un sondeig de Metroscopia de febrer de 2015, els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya.

És raonable que s'embriaguessin. Però la tossuda realitat es va anar obrint pas a poc a poc, al marge dels platós televisius i els mítings de masses, cada vegada més minvants. Les eleccions andaluses de març van ser un gerro d'aigua freda: el PSOE no s'enfonsava, Ciutadans feia un acte de presència amb el qual no es comptava i Podemos quedava en una proporció del vot anguitesca. Va ser el primer revés dels que ja es veien assaltant el cel. El segon el van portar les municipals i autonòmiques de maig. Després d'unes incomprensibles baralles al bigarrat món de les esquerres "veritables", el resultat de Podemos en concret (no dels fronts en què participa quan participa) va tornar a ser mediocre tirant a dolent. El PSOE seguia robust i la formació morada apareixia, volgués o no, acoblada al seu carro. Si s'afegeixen les reiterades trifulgues internes entre les dues ànimes de l'organització, la leninista (alguns la consideren estalinista) i la trotskista, així com la ridículament baixa participació electoral en les seves eleccions primàries, no sembla aventurat concloure que, a l'any de la seva fulgurant aparició, Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix. Havien irromput per fer realitat el vell somni leninista de substituir la socialdemocràcia pel comunisme (encara que ara no es digui així), d'acabar amb l'hegemonia del PSOE i l'únic que van fer va ser fagocitar IU. Amb aquesta amarga experiència, però sense millorar ni una mica la seva reflexió teòrica, d'altra banda inexistent, es van llançar a les eleccions catalanes.

b) Catalunya.

Si en el conjunt d'Espanya la capacitat d'anàlisi de Podemos és limitada, a Catalunya brilla per la seva absència. Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols. La seva professió de fe esquerrana, encara que reprimida per consideracions tàctiques, l'indueix a creure que té resposta vàlida pel nacionalisme català i no adverteix que, sent l'esquerra catalana en bona mesura independentista, l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista, com li va passar al PSUC, li ha passat al PSC i li passa ja a ell. Hi ha qui diu que l'ambigüitat i l'equívoc de Podem a Catalunya és una mostra de tacticisme maquiavèl·lic. No sembla tal sinó el contrari: són ambigus i equívocs perquè no saben què pensar ni s'atreveixen a pronunciar-se en un assumpte tan escabrós com l'autodeterminació catalana. Els imprecisos i confusos aclariments de Errejón sobre el dret dels catalans a decidir pel seu compte són contradits minuts després pel fatxenda de Podemos al País Basc, Roberto Uriarte, per qui "no existe un derecho a la secesión unilateral". Igualment, el tímid apunt de Errejón que Catalunya tingui un règim fiscal propi s'enfronta a la negativa tancada de les seves bases a la resta de l'Estat i, per descomptat, dins la pròpia Catalunya, on gent tan significada de Podemos com Carlos Jiménez Villarejo no vol ni sentir parlar d'autodeterminació o de cap singularitat catalana.

Podemos està mancada d'un discurs propi a Catalunya perquè, de tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir a la resta de l'Estat. I no té discurs propi perquè, en contra del que seria previsible suposar tractant-se d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat. Clama per un canvi radical, qualitatiu, justicier a Espanya i, quan se’l troba tal qual a Catalunya, no el veu. Com no el veuen ─o no el volen veure─ en general els nacionalistes espanyols.

La seva incapacitat per entendre que a Catalunya hi ha en marxa un procés original de construcció d'un Estat nou per vies democràtiques, pacífiques, de participació massiva, social, solidària, transversal, un tipus nou de revolució, mostra amb evidència que totes les seves doctrines són clixés. Quan una realitat sense precedents, concebuda segons paràmetres diferents, s'obre camí en la confusió del present, en lloc de ignorar-la o atacar-la pels més roïns mitjans, com fan els nacionalistes espanyols a la manera antiga, faria bé en considerar-la o si més no en recolzar-la directament, com hauria de correspondre a aquest esperit inquiet i innovador que, segons es diu, és típic de l'esquerra. No pot fer-ho per manca de capacitat teòrica i aquesta mancança es disfressa després de la prioritat que atorguen a les eleccions a Espanya. I aquestes també es veuen en globus a la llum del que ha passat a Grècia.

c) Grècia.

Ahir Twitter reverberava amb tuïts antics de Pablo Iglesias, aclamant Tsipras, Syriza i subratllant que Podemos era la Syriza espanyola. És emprenyador això que cada ordinador s'hagi convertit en una hemeroteca amb la qual treure els colors fins i tot als difunts. Certament, Podemos va jugar a la construcció d'una "autèntica", "veritable" esquerra "transformadora" a Europa. Igual que Syriza s'havia menjat al PASOK, els dels “círculos” espanyols anaven a menjar-se al PSOE. Pel que s'ha dit més amunt això no s'ha produït ni és probable que es produeixi, i el més segur és que un Podemos d'escassa representació parlamentària sobrevisqui en un món fosc de pactes, acords, negociacions, vés a saber amb qui. En tot cas el desconcert grec és un cop molt fort a les expectatives de Podemos. Se’m permetrà il·lustrar aquest punt amb dues cites de posts antics de Palinuro que considero explicatius i pertinents a la situació actual. El 30 de març d'aquest any, en un post titulat “La astúcia de la sinrazón” Palinuro deia: a Podemos tot és plagi, des del títol de l'organització, passant per les seves tàctiques, les seves consignes, les seves fórmules, conceptes, teories i fins al nom del fundador. Una manca absoluta d'inventiva i originalitat, disfressada amb un discurs teòric clar i que sona bé en abstracte, però no té connexió real amb el país. Podemos es va valer d'un exemple reeixit, el de Syriza per presentar-se com la renovació de l'esquerra espanyola, la tan enyorada presència d'una esquerra lliure, nova, independent, que no tingués res a veure amb la socialdemocràcia burgesa ni amb el adotzenat comunisme.

Igualment, el 9 de juliol passat, en un altre post titulat “Volte Face”, Palinuro deia: Si el brau "no" grec no pot mantenir-se enfront de la duresa de la troika i Syriza ha de cedir i empassar-se el que abans va rebutjar, afectarà negativament la campanya d'imatge de Podemos. Per descomptat, és molt fàcil animar a un altre a saltar al buit i aplaudir. Però què pot o vol fer-se després que l'altre s'hagi estavellat contra el terra? Si no vaig poder fer res, si no hi ha forma d’evitar que s'estavelli, si no es pot impedir que, per mantenir-la dins l'euro, la troika imposi a Grècia condicions més draconianes, ¿quin serà el discurs de Podemos?

I no hi ha molt més a dir, llevat que, de seguir així les coses, Podemos potser no arribi a novembre.

Ramon Cotarelo Garcia

Catedràtic de Ciències Polítiques

Article publicat en el Blog de Palinuro el divendres 21 d’agost del 2015

Elecció de President de la Generalitat

Antonio Baños, candidat de la CUP a les eleccions del 27S, ha explicat en una entrevista al 324 que si els vots de la CUP són necessaris i decisius per fer una majoria parlamentaria, s’implicaran amb Junts Pel Sí i donaran suport a un govern de concentració ─on no participaran─ amb tres condicions: forçar un escenari de ruptura immediata amb l’estat espanyol i les polítiques de la Troika, encetar un procés constituent i bastir un pla de xoc social. Sobre la possibilitat d’investir president Artur Mas, Baños ha puntualitzat que no faran Artur Mas president “d’una manera automàtica i prèvia”. Amb aquesta perspectiva, cal recordar els passos legals que son necessaris per l’elecció de President de la Generalitat que podeu veure en el nostre Blog. Un cop estudiats veureu que, arribat el cas que la llista del Junts Pel SÍ no assolís la majoria absoluta, però la suma d'escons d'aquesta candidatura i els de la CUP fos superior a la de la resta de partits, no caldria el vot favorable de la CUP a la investidura del President Mas. Amb l’abstenció dels “cupaires” en una segona volta el President seria investit.

Elecció de President de la Generalitat

L'elecció del president de la Generalitat ve establerta pels articles 152.1 de la Constitució espanyola i l'article 36.1 de l'Estatut d'Autonomia, i queda desplegada per la Llei 3/1982 dita LLEI DEL PARLAMENT, DEL PRESIDENT I DEL CONSELL EXECUTIU DE LA GENERALITAT i que en els seus articles del 49 al 52 diu:

Article 49

El President de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus Diputats.

Article 50

Dins dels deu dies següents a la constitució del Parlament, o en els altres supòsits en què sigui procedent, el President del Parlament, prèvia consulta als representants dels partits i grups polítics amb representació parlamentària, proposarà a la Cambra un candidat a la Presidència de la Generalitat.

Article 51

El candidat presentarà el seu programa de govern, i després d'un debat sobre aquest

programa es procedirà a la votació. Perquè resulti investit haurà d'obtenir els vots de la

majoria absoluta. Aquesta elecció comportarà al hora l'aprovació del programa de govern.

Article 52

Si no aconseguia aquesta majoria, el mateix candidat podrà sotmetre's a un segon debat i a una segona votació quaranta-vuit hores després de l'anterior, en la qual serà suficient la majoria simple.

Per tant segons aquests articles, l’elecció i proclamació del President de la Generalitat es realitza en tres fases:

• 1ª fase

Un cop realitzades les eleccions, i constituït el Parlament, el President del Parlament de Catalunya realitza un torn de consultes amb els diferents representants dels grups polítics i proposa un candidat a la presidència de la Generalitat, que obligatòriament ha de ser membre del Parlament escollit.

• 2ª fase

El candidat proposat ha d'exposar el programa de govern i sol•licitar la confiança del Parlament, en una sessió plenària anomenada Debat d'investidura. En acabar el debat, es procedeix a la votació, on el candidat és investit, sempre que obtingui un nombre de vots afirmatius igual o superior a la majoria absoluta de la cambra. En cas que això no s'assoleixi, es passaria a una segona volta on el candidat quedaria investit per majoria simple. En el cas, que el candidat no aconsegueixi la confiança del Parlament, el President hauria de presentar nous candidats de forma successiva amb el termini màxim de dos mesos, sobrepassats els quals el Parlament es dissoldria i s'haurien de convocar noves eleccions.

• 3ª fase

El president del Parlament ha de comunicar la decisió del Parlament al rei d'Espanya.

Les taules de la llei de Coscubiela

Joan Coscubiela ha compartit aquest dilluns una taula comparativa força matussera, amb nombroses faltes d’ortografia i que vol contrarestar la que en el seu moment va publicar la candidatura del Junts pel Sí, i on s'intenta deixar en evidència que la candidatura de Junts pel Sí, és una espècie d'invent de la troica, o una cabòria organitzada des dels despatxos de la CIA. Alerta amb aquesta colla, segur que empastifaran tots els carrers del país amb pamflets com aquest. De diners no els en maquen i sempre hi ha un percentatge de despistats que es poden deixar enganyar. És el que busquen i cal contraatacar al seu nivell. Cobrir de cartells els barris dels despistats però sempre en positiu, sense esmentar-los i desmuntant el seu discurs. Hi ha una cosa que queda clara: els de Si que es Pot carreguen sempre contra els partits independentistes, no contra el PSC, el PP, C's... sinó sobre Junts pel Sí i les CUP. Queda absolutament demostrat que ells només son una formació contra la independència i que els importa un rave el tema social. Si voleu veure les taules de la llei d’en Coscubiela i llegir una rèplica que se li ha fet, punt per punt, des d’un diari digital, entreu al nostre Blog.

Les taules de la llei de Coscubiela

Coscubiela baixa del Sinaí amb les taules sagrades i presenta una taula comparativa del tot tergiversada amb la qual pretén convertir el poble a la fe populista. Com va fer en el seu moment Moisès a l'Antic Testament, Joan Coscubiela ha intentat il·luminar el poble amb una taula on es comparen diversos aspectes entre la candidatura populista d'esquerres i Junts pel Sí. D'arguments hi ha de tots els tipus: de previsibles a surrealistes. Evidentment, és una espècie de definició de principis, perquè el grau de concreció és molt baix, i l'objectiu és simplement intoxicar amb mentides per mirar de crear un marc mental.

Mas president

La taula comença amb l'argument que centra el discurs del populisme d'esquerres espanyol, un discurs que han adoptat les candidatures purament unionistes. El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot és el presidenciable, mentre es pregunten si a Junts pel Sí el candidat és el "cuart" (sic) de la llista. El respecte d'aquesta candidatura per la llengua és constant, com ja vam explicar al directe!cat fa uns dies.

Primera mentida: la plena sobirania

El text defensa la "plena sobirania del poble català devant (sic) de cap altre marc". Catalunya Sí que es Pot defensa un procés constituent català dins el marc de la monarquia espanyola. Aquesta és la realitat, la formació populista enganya des del primer minut, quan fou Iniciativa qui va vendre la seva marca a Podemos, després de sis mesos de súpliques. Partint que la sobirania de la coalició ja resideix a Madrid, el fet que l'objectiu sigui intentar fer la revolució espanyola per mirar de poder arreglar alguna coseta després aquí és un insult total a la intel·ligència dels catalans. Com poden dir que defensen la plena sobirania del poble català davant de cap altre marc si en realitat segueixen subjectes al que digui el govern de Madrid? Quin procés constituent català es pensen que poden prometre si ho volen fer sense trencar la legalitat espanyola? Se'n recorden què va passar els dies previs al 9N?

La CIA, darrere Junts pel Sí

Sembla que tenen memòria de peix, perquè Catalunya té un president, una consellera, i una ex vicepresidenta querellats per haver desobeït l'Estat. Sí, per haver-se rebel·lat contra l'Estat, cosa que ells no han estat capaços de fer mai, ni farien ocupant la presidència de la Generalitat. El text però, lluny de reflectir que Junts pel Sí proposa una Declaració Unilateral d'Independència per poder-nos governar nosaltres mateixos, diu que Junts pel Sí regalarà la sobirania a les grans indústries amb "l'aprobació" (sic) del TTIP (recordin, el tractat de lliure comerç entre EUA i la UE). Un tractat que l'eurodiputat Pablo Iglesias no va voler votar en contra perquè preferia anar-se'n a una entrevista radiofònica. Estarà bé que algú de la confluència d'esquerres ens expliqui si Espanya va votar favorablement o no al TTIP, i si efectivament les grans empreses ─com ara per exemple les de Florentino Pérez─ no controlen ja de facto aquest Estat.

El rescat ciutadà

Catalunya Sí que es Pot vol rescatar els ciutadans, segons diuen, per afrontar les seves necessitats més urgents. Està bé, però el propi Lluís Franco Rabell ha reconegut que amb el model de finançament actual això és impossible. Per ells però, Artur Mas segueix retallant per gust o per vici, no perquè Catalunya pateixi un dèficit fiscal que no es dóna en cap altra regió del món. Ells diuen que Junts pel Sí no té programa social, ja que ells s'aboquen només a una sola fita. Avui Raül Romeva deia que el programa social de la candidatura independentista s'assemblava al del tripartit (on hi havia ICV). De fet, tot aquest procés independentista es fa, precisament, per aconseguir aquest rescat ciutadà que Junts pel Sí farà i Catalunya Sí que es Pot només proposarà o pidolarà a Espanya.

Zero corrupció

Catalunya Sí que es pot diu que cap membre de la seva candidatura està imputat per corrupció. De la candidatura independentista tampoc n’hi ha cap, però ells prefereixen tornar a mentir i diuen que hi ha una "corrupció estructural arrelada", que segurament no saben ni què significa. No hi ha cap membre de la candidatura independentista ni de l'actual govern de la Generalitat que estigui imputat per corrupció. Sí que hi ha hagut tres membres, com hem dit abans, que han estat querellats per posar el dret a decidir sobre la taula. Aquest és un trumfo que els populistes no es podran marcar mai. Aquí l'únic que institucionalment s'ha aixecat contra l'Estat ha estat el president Mas seguit d'ERC i la CUP, i això cou a les files ecosocialistes, acomodades al règim i a la dinàmica d'un Estat quan antany el PSUC havia estat un partit republicà i revolucionari.

Retallades i privatitzacions

El president Mas ho va dir en un dels darrers plens de la legislatura: anomenin-me una sola privatització que hagi fet aquest govern. Ningú no va respondre, ni Iniciativa ni la CUP. Tanmateix, les taules de la demagògia especifiquen clarament que mentre “Catalunya si que es pot” revertirà totes les privatitzacions directes o encobertes, Junts pel Sí retallarà, privatitzarà i, a més, sense solta ni volta, i treu el tema dels peatges. Diu que Junts pel Sí, mantindrà els peatges i retallarà i privatitzarà. Cal dir que això és justament el que va fer Iniciativa per Catalunya els Verds mentre va governar a la Generalitat.

Esperem que Joan Coscubiela, després de rebre la inspiració de Pablo Iglesias, li expliqui tot això a Mariano Rajoy i tingui la sort, com a mínim, que la resposta sigui més amable que la del Tribunal Constitucional.

Article publicat al diari digital directe!cat el dilluns 18 d’agost del 2015

Declaració d'Independència de la República Catalana.

Aprofitant les vacances i el temps lliure, hem repassat de bell nou la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, signada el 4 de juliol de 1776 per les Tretze Colònies britàniques d'Amèrica del Nord. Arran d'aquesta declaració les Colònies britàniques se segregaven del Regne Unit i esdevenien independents. Entre els redactors del text destaca Thomas Jefferson que seria després el tercer President dels Estats Units. Prenent com a model aquesta declaració i traslladant -la a la situació actual de Catalunya, s’ha redactat un simulacre de la futura i probable DUI que el nostre Parlament podrà fer, si el 27S obté una majoria d’escons independentistes. Llegiu-ne el resultat en el nostre Blog, és un petit "divertimento" i una injecció de moral de cara a les plebiscitàries de setembre.

Declaració d'Independència de la República Catalana.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre els Estats sobirans, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió del poble exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats per les lleis naturals de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevingui que qualsevol forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret i és el seu deure d’establir noves lleis per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment del poble català i tal és ara la necessitat que el compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l'actual Rei d’Espanya i la del seu Govern és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l'establiment d'una tirania absoluta sobre el nostre Estat.

Per provar això, sotmetem els fets d’aquest Rei i del Govern d’Espanya al judici d'un món sincer:

S'ha negat a donar aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic. Ha prohibit als seus governants el sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir l’aprovació dels Tribunals espanyols; i estant així suspeses, les ha desatès per complet. Ha utilitzat de forma unilateral i abusiva les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble. Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar aprovació a Lleis necessàries per a l'establiment dels Poders. Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus sous. Ha creat una gran quantitat d’estructures administratives, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble. Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, tropes armades sense el consentiment de la nostra legislatura.

Ha influït perquè l'autoritat Militar sigui independent i superior al Poder. S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis, donant el seu assentiment als seus actes de pretesa legislació.

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres.

Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del càstig pels abusos que poguessin cometre entre els habitants d'aquest Estat.

Per suspendre el nostre lliure comerç amb totes les parts del món.

Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:

Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un judici amb imparcialitat.

Per transportar-nos a l’Audiència Nacional per tal de ser jutjats per suposats delictes.

Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les formes del nostre Govern.

Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

En cada etapa d'aquestes opressions, hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Rei, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels seus actes, no és apte per ser el governant d'un Poble lliure. Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra situació i de raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentiu, a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d'anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els legals representants de la República Catalana, convocats en el Parlament de Catalunya, reunits en Ple extraordinari, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per l'Autoritat del bon Poble català, solemnement fem públic i declarem:

Que aquesta República Catalana, ha de ser per Dret, Estat Lliure i Independent; que queda absolt de tota lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre ell i l'Estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com tal Estat Lliure i Independent, te ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d'aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

10 coses que ja hem guanyat amb el procés

Demà, dilluns, si ningú ho impedeix amb les armes, el M.H. President Artur Mas, signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, i amb tota seguretat ho farà per la via ordinària per tal de dotar-les de totes les garanties democràtiques. Malgrat fer-ho sota aquesta empara legal, tothom sap que es tracta de l’últim recurs disponible per tal que el poble de Catalunya expressi quina relació vol tenir amb Espanya. Per tant, la seva naturalesa política serà plebiscitària, i així ho entendran tant els qui són favorables a la independència com els qui hi són contraris. Per aclarir i treure dubtes als que encara somnien amb el federalisme i el sobiranisme descafeïnat, val la pena llegir l’article del director adjunt del diari ARA, on descriu amb claredat i precisió les deu coses que Catalunya ja ha guanyat encetant i seguint aquest procés d’independència. Si voleu llegir-lo podeu fer-ho en el nostre Bloc.

10 coses que ja hem guanyat amb el procés

1.  Catalunya com a subjecte polític ja no és invisible al món. Els Jocs Olímpics del 92 van ser la seva carta de presentació mediàtica. La Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 ens va donar el passaport cultural. I el procés ens ha situat definitivament a l’agenda global.

2. Amb el procés, molts han obert els ulls sobre els límits de la democràcia espanyola, que arriba fins allà on comença una democràcia catalana com a subjecte polític propi. No era veritat que sense violència -com s’havia dit tants cops respecte del cas basc- tot era possible.

3. El repte català ha contribuït decisivament -al costat del moviment 15-M i dels escàndols de corrupció- a despullar el mite de la Transició. De cop han sortit a la llum els vergonyosos silencis, no només històrics, sobre els quals s’ha sustentat el règim del 1978. Els pilars de l’Estat han fet fallida, començant per la monarquia i els principals partits (PP i PSOE). Tot i les seves bondats inicials, el règim ha mostrat el seu esgotament, les seves febleses.

4. També a Catalunya han caigut mites. L’artífex de la Catalunya autonòmica, Jordi Pujol, ha perdut el crèdit moral. Lluny de suposar un fre al procés, com pretenien des de Madrid els que van acorralar-lo perquè confessés, la seva autoinculpació, i el posterior i lamentable espectacle familiar, ha reforçat la necessitat de girar full, de fer net.

5. El procés ha portat, a més, l’inici de la fi de Duran i Lleida, el polític que ha encarnat millor l’ús instrumental del nacionalisme català com a moneda de canvi amb els poders de l’Estat. Duran s’ha quedat amb una UDC jivaritzada i sense el paraigua de CDC.

6. En contraposició, i com a resposta als que han fet de la política un modus vivendi no sempre honorable, s’ha produït un esclat de participació política des de la societat civil, un activisme sobiranista transversal carregat d’energia, un punt ingenu i alhora autènticament regenerador. Són molts els que han posat el seu temps i coneixements al servei d’una causa col•lectiva, treballant amb equip, debatent, comprometent-se.

7. Hem recuperat el valor de l’acció unitària. Hem après que les ideologies no hi són per tirar-se-les pel cap i que en determinats moments és possible i necessari anar de bracet, no només al carrer, sinó també a unes eleccions. Per fer un estat cal practicar abans grans consensos d’estat.

8. La societat catalana, històricament privada d’un autèntic poder, comença de nou a entendre i acceptar la naturalesa del poder. Ja no ens fa por el poder de l’Estat ni ens fa por tenir un estat propi i exercir-ne el poder. Hem viscut dècades, segles, elogiant la capacitat de ser un país sense estat, una societat econòmicament i culturalment dinàmica. Hem sabut anar a la contra. I, tanmateix, ara per fi estem disposats a tastar el poder, amb tot el que això suposa.

9. Els que s’havien acomodat a un poder estantís, de fireta, han quedat tocats: el PSC, a força d’allunyar-se de la gent, ha acabat perdent la seva millor gent. S’ha desconnectat del gruix del país, del tronc central d’un catalanisme que l’ha sobrepassat. En canvi, l’altre partit del poder autonòmic, CDC, s’ha posat al servei del procés, en contra de les elits que sempre hi havien confiat. Mas ha liderat una refundació (encara en curs) traumàtica i valenta.

10. I finalment hem après que, tot i estar a l’agenda internacional, ningú no ens espera ni al món ni a Europa. Aquest bany de realisme és condició sine qua non per tirar endavant. Si volem guanyar, no ens podem enganyar.

Ignasi Aragay

Director adjunt de l'Ara

Article publicat al diari  ara  el dissabte 01 d’agost del 2015