No passarà res

Després de la reunió al Palau de la Generalitat de Catalunya entre el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, i la consellera de la Presidència catalana, Laura Vilagrà, per a abordar l’escàndol d’espionatge ‘’Catalangate’, el govern català s’ha mostrat insatisfet amb les explicacions i les mesures anunciades per Bolaños: “No podem estar satisfets amb les explicacions del ministre. Són insuficients, vagues, inconcretes i de resultats incerts. I un cas tan greu com el que tenim, necessita claredat, honestedat i responsabilitat per part d’aquells que ens han espiat”, ha dit una Vilagrà visiblement molesta, que no ha dubtat en valorar negativament la trobada: “No ha anat bé” ha reiterat. Era d’esperar. Comissió interna i secreta PP-PSOE i a enterrar la veritat sense que els parlamentaris catalans ho sàpiguen. Bolaños se’ns ha pixat a la boca i ha tornat cap a Madrid. Vilagrà s’ha quedat a Barcelona parlant de “conseqüències” que tractant-se d’ERC ja sabem que vol dir.

Totes les sospites apunten que l’espionatge il·legal ve d’Espanya i del govern espanyol, i, de fet, les proves de CitizenLab indiquen el mateix. El silenci del govern espanyol al respecte parla per si sol, és evident que Espanya n’és responsable i còmplice. Cal que denunciem la doble vara de mesurar d’Espanya, que maltracta Catalunya mentre critica estats com Hongria i Polònia. Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions i la fiscalia ja hauria obert una comissió d’investigació. Però ja podem veure les reaccions: ningú no ha espiat, ningú no sap res, no ha passat ni passarà res. A Madrid només es repeteix ‘at infinitum’ que “Espanya és una democràcia sòlida i consolidada”. Repeteixen aquest mantra fins a l’infinit, a veure si cola i si tothom s’ho creu. No hi ha cap país europeu que hagi de repetir-ho constantment. No els cal. Diguem de què presumeixes i et diré què et manca.  Espanya és un model polític la legitimitat del qual surt del franquisme i es fonamenta en les anomenades “leyes fundamentales del movimiento”, per tant, unes lleis fetes a mida perquè res no canviï.

No faran absolutament res perquè ningú els obliga. Només podria fer-ho la UE, però la Sra. Úrsula von der Leyen ja ha dit que no té la més mínima intenció d’investigar res d’aquest atac a la democràcia espanyola, ja que és, com diu sempre Europa, un afer intern espanyol. Les clavegueres ja saben fins on poden arribar. Si l’haguessin espiat a ella, serien figues d’un altre paner. Farem soroll una setmana o potser quinze dies i fins a la pròxima... Malgrat tot, ha estat molt positiva la reacció de la premsa internacional, com ara l’editorial de The Washington Post, que ho identifica com un atac a la democràcia. En canvi, per la premsa espanyola el cas ha estat absolutament ignorat. És molt decebedor. Mentre tota la premsa internacional en parla, sorprèn que part de l’espanyola ho minimitzi o ho silenciï directament. Espanya s’ha convertit en una amenaça al dret de la llibertat d’expressió i d’informació. S’espien periodistes mentre fan la seva feina, les seves fonts, els vulneren de manera flagrant el secret professional ―per cert, n’ha dit res, el Col·legi de Periodistes?― però mira, si més no, els mitjans europeus ho han sabut identificar com el que és: un greu atac a la democràcia.

L’espionatge massiu dirigit a les institucions i líders polítics catalans, que afecta notòriament el Parlament, el Govern, diputats a Madrid, eurodiputats, les principals entitats, etc., hauria de ser la gota que fes vessar el got. Perquè no és cosa del PP ni del ‘deep state’. És la forma d’agrair el suport  que Sánchez va rebre d’Esquerra Republicana per arribar i mantenir-se al govern espanyol. És la humiliació que remata la presa de pèl que ha estat la faula de diàleg. ERC, Junts i la CUP haurien de trencar els seus pactes amb els socialistes i els comuns, a Catalunya i a Espanya. Però no ho faran a no ser que la gent, des del carrer, els faci la situació insostenible. Però, a hores d'ara, ja sabem que si van junts és que no van enlloc. Només avançarem pel camí que marqui la gent mobilitzada, sense esperar que ho faci cap partit, ni vell ni nou. Malgrat tot això ens temem que no passarà i Espanya ja ens té pressa les mides. Abans ens fustigaven fins a la mort. Ara, dins d’un “lawfare” totalment instal·lat en un poder judicial feixista, en tenen prou amb acusacions falses dels cossos repressius, milers d’escoltes telefòniques com la seva i contubernis cada vegada més flagrants amb la Unió Europea, que els defensa desprenent-se els seus propis principis.

La periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ‘Espanya, la monarquia bananera’, explica amb detall aquest afer d’espionatge, afirmant que “A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida”. Llegiu, si voleu, l’article d’aquesta analista política tot seguit.

Espanya, la monarquia bananera

En el seu darrer article a ElNacional.cat l’advocat Gonzalo Boye es preguntava quins són els límits del nacionalisme espanyol a l’hora de reprimir les minories nacionals, i estic segura que era una pregunta retòrica, no endebades la història ens ha demostrat que aquests límits no existeixen. Estem parlant d’un nacionalisme reaccionari i violent que, al llarg de la història, ha reprimit brutalment les nacions històriques, ha provocat una guerra civil, ha generat dues dictadures nacionalfeixistes i, en plena democràcia, ha assassinat amb fons reservats, ha enviat policies a destruir urnes, ha sentenciat a presó dirigents polítics i civils, i ha iniciat una cacera massiva contra milers de persones, pel seu compromís nacional.

Tant Euzkadi com Catalunya coneixem, en pròpia carn —i en pròpia sang— les brutalitats que Espanya és capaç de cometre quan es posa en perill la unitat de l’Estat, concebut com un principi sagrat, inapel·lable i, sense pal·liatius, antidemocràtic. Si afegim que totes les estructures repressives policials i judicials del franquisme es van mantenir en democràcia, sense cap depuració, fins al punt que molts torturadors reberen medalles posteriors, el cicle demoníac es tanca. Espanya va néixer com a Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la qual actua l’Estat quan reprimeix sense contemplacions.

Tanmateix, que fos previsible no implica que no posem noms i cognoms al CatalanGate, i analitzem els mecanismes que permeten al Regne d’Espanya vulnerar drets sense despentinar-se. Els noms són clars: el responsable de l’espionatge massiu no pot ser altre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), per molt que surtin en bandada a negar-ho des de tots els estaments espanyols, com altrament, fan sempre. Primer, només els Estats el poden comprar i, a més, el CNI ja va reconèixer que el tenia “per espiar a l’estranger”. (Serà que ja ens hi consideren?). Segon, és un software molt car que obliga a una despesa de milions d’euros, de manera que no és imaginable que algun patriota pata negra el financés, ni tindria cap lògica, quan els fons de rèptils ha nodrit sempre les actuacions repressives fora llei. Tercer, no és el primer escàndol d’espionatge del CNI en democràcia. Recordem que el 1995 va esclatar la informació d’espionatge massiu per part del CESID (tal com aleshores s’anomenava), que va comportar la dimissió del seu director general, el totpoderós Emilio Alonso Manglano, i les dimissions —forçades per CIU— del ministre de Defensa Julián Garcia Vargas i del també poderós vicepresident Narcís Serra. La intel·ligència militar (no oblidem que depèn de Defensa) havia espiat durant deu anys tota mena de periodistes, polítics i empresaris, i la crisi política va ser enorme. Finalment, cal recordar les paraules que, segons s’expliquen als mentideros de Madrid, hauria dit Alfredo Pérez Rubalcaba en una famosa reunió per confrontar el conflicte català: “si nos cargamos la democracia, ya la recuperaremos. Pero si se escapa Catalunya, no habrá manera de recuperarla”. I l’axioma es va complir amb precisió: s’han carregat múltiples drets per poder reprimir, jutjar, empresonar i perseguir l’independentisme català. En conseqüència, dubtar que ens hagin espiat, i qui ho ha fet, és d’una ingenuïtat colossal.

Espanya va néixer com Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la que actua l’estat quan reprimeix sense contemplacions.

Altra cosa és preguntar-se si l’encàrrec ve de la Moncloa o és el CNI, emparat en el deep state, qui ha pres la decisió. Certament, és possible que la major part del govern no en sabés res, i molt menys els aliats de Podem, però sembla poc creïble que els ministres de defensa de torn (els de Rajoy i els de Sánchez) no n’estiguessin informats. O són còmplices d’haver permès l’espionatge, i l’actual ministre ha de dimitir per culpabilitat, o no es varen assabentar, i ha de dimitir per inútil. A més, si a Espanya la justícia no fos ideològica i aquestes accions no gaudissin d’impunitat, hauria d’haver-hi conseqüències penals greus. Però res d’això no passarà. Ni donaran explicacions (Sánchez ni s’ha molestat a piular), ni hi haurà cap acció judicial solvent, si més no a Espanya.

A partir d’aquí la qüestió és per què un escàndol tan enorme que ha traspassat fronteres (l’editorial del Washington Post és demolidora) i ha preocupat el Parlament Europeu fins al punt d’oferir-se a revisar els mòbils dels eurodiputats, no genera cap gran explosió a la política espanyola. La resposta té diverses derivades, però remet al principi de l’article: el dogma de la unitat d’Espanya, pel qual són capaços de traspassar tots els límits d’un estat de dret. Ara bé, que ho facin és una cosa, però que ho puguin fer i els hi surti gratis, n’és una altra de diferent, perquè aleshores calen molts còmplices que ho avalin. És a dir, si el CNI ha espiat catalans per les seves idees independentistes (vulnerant la seva pròpia Constitució), i això no produeix cap escàndol, és perquè tots els estaments de control d’una democràcia fan fallida. Espanya és exactament això, una democràcia en fallida. Primer, fallen els partits polítics, monocolors i acrítics quan es tracta de reprimir l’independentisme. Després, fallen els intel·lectuals espanyols, que han deixat d’existir d’una manera terrorífica: no existeixen els Jovellanos, ni els Unamuno, ni els Aranguren. Només hi ha una colla de personatges que, en la qüestió de la unitat d’Espanya, pertanyen al règim sense esquerdes. Òbviament, falla la judicatura, que no actua des d’una perspectiva legalista, sinó com si fos un martell inquisitorial que cau damunt dels heretges bascos i catalans. I falla la massa crítica espanyola, tan inexistent, que es queda només en el substantiu, despullat de tot adjectiu. Per això no hi ha escàndol, perquè tots, dretes, esquerres, centres i extrems estan d’acord que Espanya és un dogma bíblic, contra els enemics de la qual ha de caure la fúria divina. L’exemple: ni Podem ha fet cap gest mínimament seriós, malgrat pertànyer a un govern que ha espiat ciutadans massivament. Sort que aquests havien de venir per superar el règim del 78, i al final han quedat com a meres comparses.

Hi ha un altre apunt també necessari. Si en el primer escàndol d’espionatge, el del 95 amb el Cesid, es va tallar el coll al director Manglano i varen caure un vicepresident i un ministre, com és que ara no ha passat res? La resposta és senzilla: ara els espiats són independentistes, és a dir, enemics de la pàtria. Però també cal afegir que en aquell moment el PSOE depenia dels vots de CIU i Pujol es va plantar i va exigir el cap de Serra, sota pena de fer caure el govern. Per quin motiu ERC, que ara té la paella pel mànec, es mostra tan timorata, no fa servir la seva força i no exigeix, sota amenaça explícita, alguna dimissió? Incomprensible, per bé que aquest és un misteri, el de la servitud d’Esquerra amb el PSOE, que no aclareixen ni el totòlegs del republicanisme.

Finalment, la trista figura de la part catalana davant aquesta destrucció massiva de la nostra intimitat i dels nostres drets. Calia la foto d’unitat que varen perpetrar Puigdemont i Junqueras, i la resta de líders civils i polítics, per dir que, tatxan... farien caure el govern espanyol, trencarien lligams, estriparien... res, només que posarien unes denúncies? Potser caldria estalviar-se aquestes fotos fake d’unitat que només serveixen per demostrar la nostra més absoluta impotència. Sense estratègia real d’unitat, res d’això és creïble: ni ERC trencarà res, ni ha canviat res. La prova és que, per molta cridòria epicofestiva del president Aragonès, tots els departaments de la Generalitat continuen les seves relacions, amb naturalitat, amb els ministeris espanyols. A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida. Amb cada envestida, Espanya està més forta, perquè demostra que pot fer el que vol, i li surt gratis. I amb cada envestida, dividida i catatònica, Catalunya demostra que està més feble. Ens han agafat la mida, i, desllorigats i dividits, ja només ens queda la buidor de la retòrica.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 24 d'abril de 2022

CatalanGate

Aquest cap de setmana hem conegut l’espionatge polític massiu, la vigilància il·legítima i il·legal i la vulneració de drets fonamentals d’un mínim de seixanta-cinc dirigents independentistes del govern, de partits polítics i de la societat civil. Aquest fet gravíssim no ha propiciat cap moviment de fitxa dels alts representants del govern espanyol ni dels partits polítics que l’integren. Cap investigació interna, cap dimissió, malgrat les denúncies i els articles de periodisme d‘investigació sobre l’ús de Pegasus per part del Govern espanyol i l’afirmació de Microsoft que el ‘Candiru’ s’havia utilitzat especialment a Espanya contra ciutadans catalans. És el cas de ciberespionatge més gran del món que, a més, s'ha portat més enllà de les fronteres d'Espanya: a Bèlgica, Suïssa, Alemanya i França. No és un afer intern, és un afer europeu.

Tothom és de l’opinió  que l’independentisme català ha d’internacionalitzar el conflicte polític amb Espanya. Sempre s’ha dit, però s’ha fet poc. Paradoxalment, Espanya, que sempre ha defensat que la carpeta catalana és una qüestió interna no para d’internacionalitzar-la. Ho va fer apallissant votants de totes les edats possibles l’1-O del 2017, ho ha fet cada cop que s’ha estavellat en un tribunal europeu i ho torna a fer ara amb un espionatge a gran escala a dirigents, càrrecs i líders independentistes amb un programa informàtic israelià. La publicitat que li estan fent a l’empresa del Pegasus no es paga amb diners, però el desastre per a la credibilitat del Regne d’Espanya ―el Borbó emèrit no és l’únic que la perjudica― també és immens. Espanya torna a estar sota els focus internacionals des del moment que un equip d’investigadors canadencs es dedica a fer sortir a la llum les seves febleses i les trampes amb Catalunya. Tot i això, l’escàndol de l’espionatge contra l’independentisme amb el programari Pegasus ha rebut més atenció de la premsa internacional que no pas de l’espanyola. En els principals diaris de Madrid, tan sols El País ha col·locat la informació a la portada, els altres com La Razón amaga l’escàndol i l’ABC no en fa cap comentari.

Ara li toca moure fitxa a l’independentisme. És el moment de veure si és capaç de passar per sobre de les fortíssimes i arrelades divisions internes i fer alguna cosa més que una roda de premsa conjunta. El líder dels comuns al Congrés dels Diputats, Jaume Asens, ha denunciat en una piulada que "l'espionatge il·legal i massiu a l’independentisme català és una vulneració greu dels drets incompatible amb una democràcia". Davant d'aquestes paraules el diputat i cantautor, Luis Llach, ha considerat que Asens té a la mà una manera molt senzilla de depurar responsabilitats: "Podeu començar vosaltres. Fàcil. Sortiu del gobierno". Això va en la mateixa línia de la petició que el líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, ha fet a ERC: "Si a partir de demà no fem res i Espanya continua governada gràcies al suport d'independentistes i va fent la viu-viu mentre ens tracta com a ciutadans de segona que mereixen tota mena de vulneracions dels seus drets, els estarem legitimant". Llach ha anat més enllà i en una altra piulada  sobre l'escàndol del CatalanGate, ha assenyalat directament la responsabilitat de l’espionatge a l'executiu de Pedro Sánchez: "Un executiu incapaç de controlar això que anomenem finament ‘deep state’ o niu de serps antidemocràtiques, es converteix en el seu col·laborador necessari i em temo que entusiasta”

La necessitat de fer caure el govern de Pedro Sánchez, que Puigdemont reclama a ERC i Llach a Unidas Podemos, ja va ser posada de manifest pel cap de l'oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, que forma part de la llista de noms dels espiats per Pegasus. Alay cita John-Scott Railton, l'investigador de Citizen Lab que es pregunta quin govern hi ha darrere del CatalanGate, però hi ha evidències substancials que suggereixen un nexe d'unió amb el govern d'Espanya. Davant d'aquesta afirmació, Alay expressa la seva indignació i es pregunta "¿no teniu prou raons encara per fer caure el govern espanyol corrupte de Pedro Sánchez?". Per analitzar aquest escàndol que ha provocat l’espionatge massiu a polítics catalans, el director del digital VilaWeb, Vicent Parta, ha escrit un editorial titulat  ”Un tombant, encara que siga poc concret”, on demana a les forces independentistes que es posin d’acord per exigir responsabilitats i congelin “qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen”. Podeu llegir tot seguit l’article d’en Partal.

Un tombant, encara que siga poc concret

Immediatament després de sortir a la llum pública el Catalangate, es va anunciar que l’independentisme faria un gest públic d’unitat i repulsa amb una conferència de premsa unitària al Parlament Europeu i una declaració pública del govern de la Generalitat.

De manera una mica inesperada, i també significativa, els dos actes van ser bastant diferents, tant de to com de contingut. A Brussel·les la imatge de la taula era potent i prometia molt. Puigdemont i Junqueras, acompanyats a banda i banda d’Elisenda Paluzie, Carles Riera i Xavier Antich, acaparaven totes les mirades, lògicament. No és habitual veure junts els dos dirigents més importants de l’independentisme, en un mateix acte. Però les darreres paraules de la intervenció inicial del president Puigdemont –que apuntaven a una cosa ben òbvia: que no és possible de continuar fent les mateixes coses ara que s’ha confirmat l’espionatge en massa del govern espanyol– van portar, en el torn de preguntes dels periodistes, a un bescanvi de discursos, especialment entre Junqueras i Puigdemont però amb incursions dels altres, que semblaven tornar-nos al passat. A aquell passat en què, normalment, sense dirigir-se mai directament l’un a l’altre –ells dos, o també Junqueras i Mas–, expressaven coses tan diferents i allunyades que era impossible de notar cap complicitat. Elisenda Paluzie també va afirmar que no pot haver-hi cap negociació amb un interlocutor que t’espia abans i després de les reunions. I va rebre la mateixa resposta.

En canvi, hores més tard, la compareixença del govern va ser molt més compacta. El president Aragonès va ser contundent quan afirmà allò mateix que ja havia dit a Brussel·les el president Puigdemont: que no pot ser que no passe res. I va voler deixar ben clar que les relacions del govern català amb l’espanyol, inclosa l’anomenada taula de diàleg, no poden continuar de la mateixa manera que abans. El president, clarament i lògicament enutjat, va posar en la teulada de Pedro Sánchez la continuïtat de les relacions que han tingut fins ara, tot i que va esquivar les preguntes més directes, descarregant les decisions a prendre en unes altres institucions sobre les espatlles dels partits.

Institucionalment parlant, té sentit que el president de la Generalitat, especialment si és al capdavant d’un govern de coalició, no es pronuncie sobre pactes i acords que els partits, inclòs el seu, fan en unes altres institucions. Però crec que la reacció més normal a uns fets d’aquesta gravetat, la més comprensible, seria que Junts trencàs immediatament el seu acord de govern a la Diputació de Barcelona, que tots els municipis on els uns o els altres han pactat amb el PSC reconsiderassen les majories i que tots els diputats independentistes en totes les cambres parlamentàries es posassen d’acord per exigir responsabilitats i congelassen qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen.

Així doncs, tot plegat, tot allò que vam viure ahir indica que som en un tombant, o en allò que podria ser i hauria de ser un tombant clar, però que encara és massa inconcret. Vejam si el pas de les hores i els dies, i l’actitud prepotent del govern espanyol, fan la feina que resta.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat al digital   WilaWeb  el dimarts 19 d’abril del 2022

L’adéu de Jordi Sànchez

Com hem pogut saber els darrers dies, Jordi Sànchez, actual secretari de Junts per Catalunya, ha decidit no presentar-se novament al càrrec en el Congrés que el partit de Junts per Catalunya ha de celebrar el pròxim mes de juny. Per què Jordi Sànchez vol deixar la secretaria general? Els motius són els que ell mateix ha explicat pel fet que, en els darrers temps, en la Catalunya interior ell ha pres les grans decisions, dividint clarament el paper entre ell i el president Puigdemont, que ha portat tot el pes específic de JxC des de l’exterior, i amb la perspectiva del seu molt més que probable retorn immediat, quan surti la sentència del Tribunal de Justícia de la UE. El president Puigdemont ha deixat que el pes específic de la política de Junts per Catalunya en l’interior la liderés la direcció del partit, amb Jordi Sànchez al capdavant.

El secretari general que ha estat el gran artífex d’aquest concepte de partit/moviment amb voluntat de govern, és la persona que tanca el pacte de govern; és el que aconsegueix que diverses personalitats arribin a ser consellers d’enorme importància; és el que ha apagat alguns dels incendis mal forjats, com per exemple el del pacte per la llengua, i també és l’home que ha anat recosint la ferida del PDeCat en el territori de cara a les municipals. Mèrits de Jordi Sànchez en té molts, però és un fet que durant el seu curt mandat com a secretari general, també hi ha hagut alguns dels grans problemes del partit, molts d’ells esdevinguts d’una certa lluita pel poder interior. Jordi Sànchez diu que se’n va per evitar la desunió, perquè no vol que la seva figura, a la qual darrerament s’han dirigit crítiques molt ferotges, serveixi per crear una imatge de divisió dins del proper congrés i perquè ell el que vol és construir la independència, però que no té una especial afecció pel poder.

Això deixa el partit de Junts per Catalunya davant tres reptes importants: el primer és qui optarà al càrrec de secretari general. És evident que hi ha un nom que està per davant dels altres, el de Jordi Turull que, des de la seva època a la presó, s’ha guanyat a pols el lideratge del partit. El que cal saber a hores d’ara, si finalment es presentarà i accelerarà aquest procés. El segon rellevant deure en aquest congrés de Junts és fixar les grans línies del partit. Ha de decidir les millors estratègies, ha d’evitar alguns errors interns que s’han comès darrerament i ha d’evitar aquesta desunió que permanentment origina molt de soroll i estridència. Aquesta aparent desunió no és pas dolenta, ja que ofereix la imatge d’un partit heterogeni i que té molta vida interior, puix és millor un partit així que aquells que tenen votacions ‘a la búlgara’, on tothom diu que sí a tot. Esquerra Republicana té ara mateix aquest problema, pel fet que s’ha convertit en un partit on tothom diu que sí a la direcció, no hi ha dissidents interns, havent-hi com hi ha unes estratègies nacionals que s’han mogut tant els últims temps. Per tant, el gran repte de Junts per Catalunya, és aconseguir que la direcció que finalment surti d’aquest congrés sigui de consens i no pas per veure qui arriba primer a obtenir un càrrec.

El tercer element a tenir en compte és la presidència del partit. Sens dubte avui qui ostenta aquesta presidència és Carles Puigdemont, probablement el líder més emblemàtic de tot el moviment independentista. Però Puigdemont ha deixat dit que vol deixar la presidència del partit, perquè el que realment vol és portar plenament la presidència del Consell per la República. Si és així, i ho vol fer abans del congrés del mes de juny, això obre la porta a veure qui optarà a la presidència de JxC i, no cal dir, obre un meló d’enorme complexitat. Potser la idea millor i més raonable en aquests moments, fora que Puigdemont ajornés la decisió de deixar o no la presidència, a dates posteriors al congrés perquè, amb una direcció de consens, tranquil·lament  es pugui escollir la presidència quan ell finalment ho decideixi.

Seria bo doncs que el partit de JxC resolgui en el proper congrés només el càrrec de secretari general i no es posi a obrir el debat sobre el càrrec de president perquè llavors el consell potser no serà tan plàcid i senzill. En l’article de Pilar Rahola, que es titula “Junts o remenats”, la periodista analitza les darreres dades del CEO sobre la intenció actual de vot a Catalunya i també la situació provocada per l’adéu de Jordi Sànchez. Podeu llegir l’article a continuació.

Junts o remenats

És evident que les dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), com les de qualsevol altra enquesta, només són especulatives, i resulten més útils per omplir tertúlies desvagades, que no pas per fer bones prospectives polítiques. Emperò, si bé això és cert, també ho és la validesa d’uns resultats quan s’han convertit en tendència. És a dir, si unes xifres es repeteixen obsessivament, enquesta rere enquesta, cal tenir-les en compte, si més no per evitar mals superiors.

Amb aquest avís per a navegants, els darrers estudis del CEO marquen tres punts tossuts de tendència: la lenta baixada de la voluntat independentista; la solidesa de l’estratègia de renúncies d’ERC, presumiblement validada; i la pèrdua d’influència de JuntsXCat. Amb dos supòsits afegits: l’absoluta majoria de catalans que volen un referèndum; i la consolidació de Salvador Illa com a alternativa de Govern. Amb tot plegat, seria força impensable, de moment, aconseguir la majoria absoluta independentista del febrer passat que, lògicament, va tenir un gran valor polític i simbòlic. Si aquesta darrera dada, la sumem a la primera —la baixada de la voluntat d’independència— i a la presumpta validació de l’estratègia de marxa enrere d’ERC, el mapa per a aquells que desitgem la independència de Catalunya tendiria cap al pessimisme.

Tanmateix, crec que tots aquests paràmetres no sumen, que hi ha correccions rellevants com el 80% que vol el referèndum, o el fet indiscutible que la desaparició de Ciutadans i la crisi del PP, sumades a la irrellevància dels Comuns, consolida Illa en el seu espectre ideologico-nacional. De Vox no cal fer-ne supòsits: és material extraterrestre. A més, la quantitat d’errors, baralles i confusió que han acumulat els partits independentistes, més la covid i la fatiga econòmica, han incidit directament en el desconcert del seu votant, incapaç de saber quins són els referents i les estratègies. Si l’independentisme està en fase de baixada, malgrat l’enorme resistència que ha tingut la ciutadania en totes les eleccions des del Primer d’Octubre, no és culpa de la repressió espanyola —que, al contrari, reforça el vot—, ni del canvi de criteri personal —crec sincerament que avui hi ha més independentistes que abans—, sinó purament i exclusiva dels partits independentistes, que han excel·lit en l’art de fer el préssec fins a deixar-nos ben marejats. Al capdavall, molts ciutadans poden preguntar-se de què serveix votar per partits indepes, si no sembla que cap d’ells estigui treballant en aquesta direcció. Amb tot, és força difícil especular amb la voluntat actual d’independència, perquè aquesta no és completament quantificable si no es fa un referèndum, i, en aquest cas, estic convençuda que els pota negra de l’Espanya unida s'endurien un bon ensurt. De moment les dades, en termes de desigs i voluntats sempre són especulacions boiroses.

El que, en canvi, em sembla més analitzable és la lenta, però persistent baixada de Junts. Què li passa a JuntsXCat? I cal preguntar-s’ho perquè la resposta fàcil, en el sentit que els ciutadans estarien validant l’estratègia del cranc d’Esquerra, em sembla un reduccionisme simplista. Si Junts perd llençols en cada bugada és per mèrits propis, i això malgrat estar presidit pel líder indiscutible de l’independentisme, el president Puigdemont, i tenir alguns dels polítics catalans més notables en les seves files. Tot i així, Junts no acaba de quallar com a estructura organitzativa, i algunes de les esquerdes de l’edifici són fàcilment detectables. La primera és, justament, una esquerda en ella mateixa: la distància que s’ha creat entre el Junts de l’exili i el de l’interior o, per dir-ho amb claredat, la percepció que la direcció a Catalunya s’ha distanciat considerablement de les estratègies del mateix Puigdemont, especialment en temes d’enorme importància política. Junts no pot allunyar-se de l’exili, perquè l’exili és l’essència mateixa del partit i, sense el lideratge de Puigdemont, perd la identitat que el defineix. Però és indiscutible que ho ha fet, que el president no ha estat d’acord amb algunes decisions fonamentals —des del Govern fins al català— i que, a poc a poc, sense arribar a cap xoc, s’ha anat creant una clara distància. I aquesta difusa sensació de partit més enllà del president —o sense el president— li ha reduït el crèdit i la solvència. Si Junts vol tornar a posicions de pole position, necessita Puigdemont, de la mateixa manera que crec que Puigdemont està més blindat si té el partit al darrere. Aquesta simbiosi necessària hauria de ser molt sensible de cara al congrés del juny.

A banda d’aquesta dualitat entre l’interior i l’exili, Junts també ha acumulat alguns errors que han estat molt visibles: per exemple, una tendència a la baralla entre els alts càrrecs del partit, amb notable cau d’orella als periodistes. A hores, moltes redaccions saben què es diuen uns dels altres, i la prova més clara és la recent dimissió de Jordi Sànchez, que “s’aparta” justament per no crear divisió. És a dir, la divisió existeix. Per dir-ho clar i català, massa ganes de manar, molt neguit per demostrar-ho i poca cultura de grup, a diferència d’ERC, que sembla una congregació de monjos silenciosos. A banda dels galls i gallines del galliner, Junts no ha aconseguit quallar una estratègia pròpia, i no ha estat capaç de demostrar que, en termes d’independència, era substancialment diferent d'ERC, malgrat que ho és clarament. Però en política, cal ser-ho i cal semblar-ho. Alhora, s’ha d’afegir al desori, la trencadissa amb el PdCat —que segurament li va fer perdre el pols amb ERC—, i la pèrdua d’alguns valors fonamentals com Artur Mas. En aquella bugada, els llençols varen ser importants, tot i que Mas va fer mèrits, perquè el seu paper en el moment del PdCat va fer força mal. També és un fet que Junts no acaba de definir-se ideològicament, fins al punt que algunes vegades ha oscil·lat des de posicions ordenades, fins a cupaires, i, més enllà de la independència, sembla impossible conciliar els dos pols. Finalment, cal afegir l’etern mala consciència —que no pateix ERC— de poder fer aliances puntuals amb els partits no independentistes, especialment amb el PSC, cosa necessària en la quotidianitat política.

Probablement la “joventut” del partit explica alguns dels errors comesos, i res no és fàcil per a un col·lectiu humà que ve de múltiples procedències, des del món convergent, fins a activistes de tota mena vinculats amb l’independentisme. Però també és evident que Junts és una opció amb vocació guanyadora, i que necessita trobar el rumb per posar-se de nou en la via del tren. Serà el congrés de juny el que guareixi tots els mals, o el mirall on es reflecteixin? La resposta a aquesta pregunta serà clau en el futur de Junts i, òbviament, en el futur de l’independentisme. No oblidem que en l’horitzó proper es pot plantejar el retorn del president legítim de Catalunya, i Junts no pot semblar un partit desballestat quan això passi.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge 10 d'abril del 2022

El mandat del 14-F

Darrerament, apareixen moltes veus que denuncien l’incompliment de l’acord de legislatura que ERC i JxCat van subscriure després de les eleccions del 14-F. Amb aquestes eleccions, es tancava l’etapa de transició i recomposició presidida per Quim Torra i se n’obria una de nova. La participació va baixar en picat i els partits independentistes van assolir el 52%, però no va tenir cap conseqüència política directa. Més aviat va confirmar que les ferides internes de l’1-O no s’havien guarit i que, mentrestant, la normalització de la gestió autonòmica post-155 continuaria avançant lentament. ERC estava convençuda que les urnes havien reforçat la seva defensa d’una negociació amb el govern espanyol i de pactes a Madrid. Però Junts, a un escó de distància, va voler fer valer els seus resultats i influir en el programa de la legislatura abans d’escollir Aragonès com a president d’un govern que ells també integrarien.

En l’acord de legislatura del 14-F, els dos partits majoritaris van buscar un equilibri de cessions mútues i que, alhora, evités d’imposar una imatge de partit guanyador o perdedor. Però alguns dels grans punts de l’acord resten pendents de resoldre. Tots dos partits es van comprometre a constituir un espai de coordinació, consens i direcció estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que s’havia de  coordinar amb el Consell per la República. És a dir, la direcció estratègica no es desvinculava del tot del Consell, com reclamava ERC. També s’obligava els partits sobiranistes a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’Eurocambra.

És evident que gairebé cap d’aquests punts de l’acord s’han complert en el primer any de legislatura. Al contrari, sembla que cada dia les posicions entre els socis de govern, els partits i les entitats sobiranistes s’allunyen més del mandat del 14-F. Només cal observar la darrera atzagaiada: l’anunci d’una proposta de reforma de la llei de política lingüística, feta  per ERC, Junts, els comuns i el PSC per intentar complir la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de l’ensenyament en castellà,  proposta feta amb l’esperança que l’espanyolisme rabiós deixi córrer la batalla. I això només ha aconseguit accelerar el procés per desactivar l’eina potentíssima que podria haver sigut la majoria independentista del 52% al Parlament. L’autonomisme és mort. Es va morir dijous, quan Esquerra i Junts van publicar el pacte amb el PSC i els Comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola. El pacte tan sols comunicava que els partits independentistes havien decidit deixar de defensar la immersió lingüística. No la desvirtuava, ni la deixava desprotegida, perquè ja ho estava. En l’acord de divendres, Esquerra i Junts fan seu el marc del TSJC. Per això la part important del pacte és que s’anunciés, i per això no té importància que Junts se’n despengés més tard, quan va veure les reaccions.

El diputat al Parlament, Joan Canadell, escriu en un article titulat  ’Cremar les naus per la independència’, que “a Catalunya sempre tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir”. Aquest és el quid de la qüestió. Saber distingir amb claredat quins són els veritables enemics de Catalunya. El missatge fa molt de temps que es cova. Però en el cop que s’ha fet des de Catalunya a la immersió en l’ensenyament hi ha un punt d’inflexió. L’autonomisme s’ha mort perquè s’ha completat. Si els partits independentistes, fins i tot els més acèrrims, ja diuen amb naturalitat que gestionar l’autonomia no és necessàriament autonomista, vol dir que aquesta etapa s’ha acabat. I això és el que fa que el final de l’autonomisme no sigui el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme. Llegiu, si voleu, l’article del diputat Canadell a continuació.

Cremar les naus per la independència

Diuen que Hernán Cortés va fer cremar les naus perquè cap membre de l’expedició pensés que hi havia possibilitats de tornar enrere. Per mi, l’1 d’octubre del 2017 els catalans independentistes vam cremar les naus. Sabem que no hi ha marxa enrere, és qüestió de temps.

Fa mesos que dic en privat que aquesta legislatura no durarà quatre anys com l’hem començada. L’acord de govern signat per ERC i Junts preveu dues situacions: la del diàleg i la de l’embat per la confrontació. La primera s’està acabant, es demostra que no té cap recorregut, i la segona ha de començar a agafar forma ràpidament.

No obstant això, la decisió final és d’ERC. Han de decidir si volen complir l’acord de govern i preparar la culminació amb Junts, la CUP i les entitats independentistes, i amb un paper destacat del Consell per la República, o si volen fer marxa enrere i incomplir l’acord.

Si això segon passés, s’obren diversos escenaris. Un és fer fora Junts del Govern i pactar amb els comuns amb el suport del PSC. És un escenari que molt probablement perjudicaria significativament ERC, com va passar en el segon tripartit. Per tant, ho veig difícil, però no impossible.

Una altra opció seria anar a eleccions, però això només ho pot decidir el president Aragonès. Crec que és la que menys possibilitats té a curt termini, dubto que ERC tingui cap al·licient per convocar-les i demostraria que el primer govern republicà en 80 anys és el menys “governable”.

Però l’opció per la qual som al govern i per la qual ens vam presentar a les eleccions i vam obtenir el 52% dels vots, és la de preparar la culminació de la independència. És l’opció que penso que pot arreglar gairebé tots els problemes que tenim sobre la taula, tot i que requerirà grans sacrificis.

Posant només com a exemple els debats més recents. És obvi que el tema llengua és molt preocupant mentre siguem una comunitat autònoma d’un estat centralista, però si culminem la independència en pocs anys, aquest problema desapareix i apareix una nova oportunitat de salvar definitivament la llengua. Aquest hauria de ser el debat preponderant, però no el veig per enlloc i em pregunto si realment gaires independentistes creuen sincerament en la independència a curt termini, perquè si fóssim la gran majoria, ens hauríem de centrar en això, en lloc de fer front al mentrestant autonomista. El mentrestant ha de servir per preparar el model de país que volem mentre no hi arribem, però no per desgastar-nos en batalles que no tindran importància quan esdevinguem estat. Soc conscient del risc de no arribar a ser mai independents, però, sincerament, jo crec que hem cremat les naus i només és qüestió de creure-hi i actuar.

El mateix passa amb els Jocs Olímpics. Fora de detalls molt matisables, el fons de la qüestió és clar. Si esdevenim un estat abans del 2030, no ens ha de preocupar que l’Aragó vulgui capitalitzar-los com a jocs espanyols. De fet, seran uns jocs multiestatals, catalans, espanyols, francesos i possiblement andorrans o fins i tot bosnians... Només quan no creus que Catalunya pot ser un estat independent abans del 2030, veus uns jocs espanyolitzats a Catalunya.

I si defugim dels temes més calents i pensem en els estructurals, cal dir que un dels problemes més greus del moment és que l’Estat està aprofitant els fons Next Generation per potenciar les comunitats que no tenen risc d’esdevenir independents i, en canvi, castigarà àmpliament Catalunya, com ha quedat palès amb la fàbrica de bateries de Seat i amb molts altres projectes que passen de llarg de casa nostra.

Per això crec que els debats interessats dels enemics de Catalunya fan que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir.

És moment de prendre decisions, no podem esperar gaire més, i la solució és acabar de cremar les naus i preparar l’embat democràtic per culminar la independència.

Joan Canadell

Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimarts 29 de març de 2022

Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

El piròman Rufián

El diputat d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, va intentar provocar aquesta setmana un incendi polític, amb unes declaracions fetes a Madrid, que resultaven especialment ofensives contra l’entorn del president Carles Puigdemont, admetent com a cert i assumint completament el relat de les clavegueres espanyoles sobre Rússia i l’independentisme català. Aquestes declaracions les va fer Rufián en resposta directa a un periodista ultra, al qual fins fa poc temps ell mateix es negava a respondre. El portaveu d’ERC al Congrés, criticant durament les suposades reunions amb emissaris russos que el cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, hauria mantingut el 2019 a la recerca de complicitats a favor del sobiranisme català, va fer un magre favor a tot l’independentisme,  obrint encara més la ferida entre els dos socis de govern. El republicà, que reclamava explicacions a l’entorn de Puigdemont, atribuïa les suposades cites simplement a la voluntat de “fer-se ‘selfies’ en segons quins despatxos”, i recordava que mai ha representat la línia internacional d’ERC “reunir-se amb sàtrapes”. Cal dir que els comentaris d’en Rufián són mesquins. Com a persona, i en la seva posició al Congrés hauria d’evitar les calúmnies i ser més respectuós amb els companys de Govern i amb totes les persones que van votar a Junts.

Les desafortunades declaracions del diputat Rufián, han desencadenat un devessall de comentaris, rèpliques i contrarèpliques, tant en defensors com en detractors de les seves paraules. Tot plegat, cal destacar-ho, en uns moments en què es produeixen dos fets concomitants: primer la vaga d’estudiants contra el conseller d’Esquerra, Josep González Cambray, i segon el possible nomenament de Rufián com a cap de llista a l’ajuntament de Santa Coloma. És de manual que, quan hi ha un problema dins un partit (la vaga d’estudiants), cal actuar amb maniobres de distracció. En el segon fet (el nomenament), Rufián ha volgut deixar clar que, si li ho ordenen, ell pot ser el candidat a Santa Coloma, però que no el mouran pas del congrés espanyol, on es troba comodíssim i feliç. Des de l’inici  de l’actual legislatura de coalició, el diputat d’ERC a Madrid havia rebut la consigna explícita de no provocar Junts per Catalunya, pel bé de la mateixa coalició. De sobte Rufián trenca aquest acord. Quina bomba podria ser més eficaç ―per a avisar els seus que no juguin amb ell― que atacar directament l’estabilitat del govern presidit per un company de partit? Tothom sap que  Rufián és un personatge amortitzat, que s’ha lliurat amb cos i ànima al PSOE i incapaç de negociar res amb cara i ulls. Però, per una altra banda, el problema que té Esquerra és que Rufián els ha fet guanyar més escons dels que no havia tingut mai, i el pas de substituir-lo és molt delicat i perillós.

Responent les declaracions de Gabriel Rufián, el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, s’ha mostrat “sorprès” per les declaracions del portaveu d’ERC al Congrés, i les ha considerat de “molt injustes” venint d’algú que pertany al moviment independentista. Així mateix, li ha demanat “responsabilitat”. Alay ha negat amb contundència que s’hagi buscat el suport de Rússia al procés i ha afegit que en cap moment es va voler crear un entramat internacional per finançar la independència. D’altra banda, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha atribuït a una “pura fantasia i especulació” amb l’objectiu “de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista” les informacions que l’acusen d’haver-se reunit amb persones de l’entorn de Vladímir Putin. El MHP Puigdemont ha fet aquests aclariments en un article titulat  “Catalunya i el reconeixement internacional”  on rebutja les declaracions del portaveu d’ERC, en què donava per bones aquestes informacions, i defensa al mateix temps el cap de la seva oficina, Josep Maria Alay, assegurant que suports com el seu “causen urticària en aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats”. Llegiu l’article complet a continuació.

Catalunya i el reconeixement internacional

Des de la nostra arribada a l’exili, una de les prioritats ha estat la internacionalització del procés d’independència de Catalunya. I naturalment ha estat un dels camps on l’Estat espanyol també ha centrat alguns dels seus esforços, ja sigui per desacreditar o ja sigui per criminalitzar.

Personalment he procurat tenir tantes reunions i trobades com m’ha estat possible amb dirigents, exdirigents i persones representants o amb encàrrecs de governs d’arreu del món. M’he trobat amb persones dels diferents continents. Des de caps d’Estat fins a diputats de països africans on es violen els drets humans de manera sistemàtica, passant per banquers de països candidats a la UE o d’alguna de les democràcies més indiscutibles del món. Si no hagués estat per la pandèmia ho hauria continuat fent al llarg d’aquests darrers dos anys.

En totes les reunions i trobades s’ha parlat del procés d’independència de Catalunya i de la situació econòmica. En totes les ocasions, la conversa sobre la independència ha sorgit a iniciativa dels meus interlocutors, interessats a conèixer la situació de primera mà. En cap de les reunions i trobades s’ha abordat l’escenari del reconeixement, per bé que aquest és també un dels objectius que tenim fixats per culminar el procés d’independència. Vaja, seria molt difícil explicar que vols la independència però esperes que el reconeixement caigui per generació espontània. Tanmateix, en tots els casos el meu objectiu era i és ampliar el coneixement internacional de la realitat del conflicte. Per reconèixer, primer t’han de conèixer.

En aquest propòsit he comptat i compto amb l’ajuda excepcional del professor Josep Alay, acadèmic brillant i coneixedor profund de diverses regions del món, particularment d’Àsia, que parla i entén més de 10 llengües. Sé que aquesta mena de suports causen urticària a aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats. I que ho intenten criminalitzar de la manera que han criminalitzat l’independentisme.

S’ha parlat i s’ha especulat a partir de dues trobades amb l’aleshores president d’Armènia, que ja vam fer públiques al seu moment. En realitat es van produir en el context d’unes jornades internacionals en les quals vaig coincidir amb altres dirigents d’altres països,i sempre van ser contactes de cortesia i intercanvi d’opinions informals. No només amb ell.

Per cert, i perquè no en quedi cap dubte: cap d’aquestes reunions i trobades ha estat amb cap dirigent, exdirigent o persona representant de la Federació russa.

Tot el que surti d’aquest esquema és pura fantasia i especulació, que no té cap altre interès que el de manipular per obtenir l’objectiu de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista. Tan fantasiós com el famós informe de la “intel·ligència europea”, base de les principals informacions, del qual la mateixa Comissió Europea nega taxativament l’existència.

L’independentisme no és un moviment que hagi de tancar-se en si mateix, ni que pugui renunciar a tenir tants contactes internacionals com sigui possible. No som una regió, no som una mera comunitat autònoma. Som una nació, i les nacions procuren tenir veu al món, i procuren tenir coneixement de tots els conflictes i interessos que hi ha en joc al món. Fer-ho és imprescindible per poder tenir opinió i política pròpia en aquest àmbit; i les opinions i les decisions al respecte són nítides sobre quins són i quins volem que siguin els nostres aliats. Quin és el nostre model i quin no és, sense necessitat de sucursalitzar la nostra política als interessos, legítims però no necessàriament sempre coincidents, de l’Estat es panyol. Només cal repassar totes les resolucions internacionals aprovades per l’independentisme, ara i al llarg dels anys, per adonar-se que fins i tot en els moments més foscos d’Europa, quan l’unionisme espanyol estava alienat amb Hitler i Mussolini, el catalanisme ha es tat compromès amb la causa de la llibertat. Aquí, ala Xina popular o a Rússia.

Carles Puigdemont i Casamajó

130è President de la Generalitat

Article publicat al diari   LA VANGUARDIA   el dijous 17 de març del 2022

Líders decapitats

Un líder és una persona amb capacitat i autoritat per a dirigir un grup, un partit polític o qualsevol comunitat. Per fer-nos entendre: un líder polític aconseguiria la unitat entre els partits independentistes catalans utilitzant la seva autoritat personal i el seu caràcter. Sense lideratge, que és la situació en la qual ens trobem, es pot avançar, però costa més i les possibilitats de fracàs són més altes. Els líders es fan, ja que no neixen amb capacitat de lideratge. Jordi Pujol fou un líder i ho va demostrar durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Un líder és un home que dura, que sap rebre i tornar batzegades; és un home o una dona de diàleg, que pot convèncer els interlocutors amb les seves paraules i el seu exemple. Acostuma a tenir una visió a mitjà termini que els altres no tenen. L'autoritat només s'assoleix quan es tenen uns quants anys d’experiència al darrere. Un líder pot ser substituït per un grup de persones cohesionades i que actuen coordinadament, sense que cap es distingeixi. Però és difícil. El que passa més sovint és que hi hagi alguns enfrontaments o projectes divergents, que és el que ens passa ara al voltant del projecte polític independentista, en el qual tothom parla d’unitat, tanmateix, tots aspiren a tenir-la si ells poden ocupar el primer lloc o mantenir la cadira. D’això se’n diu populisme i demagògia.

El populisme i la demagògia juguen amb la manipulació del fons emocional que té tot ésser humà, és capaç de contagiar per via emotiva moltes persones que es troben encegades en una determinada posició; pot, la demagògia, ajudar a raonar amb les propostes especialment si són atractives. L’ús de la demagògia, fins i tot és un art, en què també s’utilitzen recursos per sortir d’actituds negatives o emocionals bones, però que poden promoure violència, divisió o malestar. El populisme i la demagògia fan que els líders siguin molt efímers, ja que la ciutadania és possible que cada vegada estigui menys disposada a escoltar el que no li agrada i si a això se li uneix el partidisme que cada dia està tenint més rellevància, possiblement tot plegat contribueixi a fer que el líder tingui poques possibilitats de desenvolupar-se. Cal que ho tinguem present, que no ens deixem desmoralitzar i si els líders polítics no ho fan prou bé, llavors serà el poble qui ho acabarà aconseguint, si persistim. Per tant, el que és primordial és mantenir la voluntat de la gent i no deixar que actituds i declaracions desgraciades de dirigents o líders polítics desmotivin la lluita.

Amb això arribem al moll de l’ós de l’actual situació, ja que, quan un polític català destaca entre la resta, l’estat espanyol s'apressa a decapitar-lo. Ho hem comprovat a bastament els darrers anys, des del ‘pas al costat’ del MHP Artur Mas, al judici-farsa de l’1-O ―on els millors líders catalans foren jutjats i empresonats―, passant per l’exili forçat de Carles Puigdemont i d’altres polítics, i arribant fins a l’actualitat on veiem com una personalitat emergent com la MHP Laura Borràs, es troba a punt de ser jutjada per uns delictes inventats, ja que el TSJC no li ha trobat res i ara passa la patata calenta al fiscal perquè ho ‘afini’. Segur que la portaran a judici, encara que només sigui per veure-la asseguda al banc dels acusats. Des de fa molt de temps, l’estat espanyol va fent pluja fina amb la independència. Una pluja fina que es tradueix amb anar decapitant un a un els líders que van sorgint a cada moment. Ho hem pogut veure cada vegada que un polític independentista treu una mica el cap i es fa un nom i una posició en el panorama polític català. La mateixa exvicepresidenta del Govern Espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va presumir d’haver “escapçat” Esquerra Republicana i el PDECat, amb aquella cínica frase de “¿sabeu com es diu ara el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació”.

Els grans projectes han tingut sempre líders que s’han fet respectar pels seus amics i pels qui no ho són. L’estratègia doncs de les clavegueres espanyolistes, és la d’anar escapçant i decapitant qualsevulla persona que destaqui per damunt de la resta i que intenti liderar el projecte independentista. Llegiu l’article que amb el títol de ’Líders i comparses’ ha escrit el polític, Santiago Espot, on compara una líder carismàtica com Nicole Sturgeon amb Pere Aragonès, un gris president autonomista. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

Líders i comparses

Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo.  En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.

Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou ordre mundial que sorgiria del conflicte actual que està vivint Europa, la seva nació havia de ser-hi amb veu pròpia perquè hi pot jugar un paper constructiu i important. Es manté inflexible en la seva determinació i compromís, tot i el que pugui passar a l’est del continent. Per ella, allò primer és Escòcia.

A Catalunya, les coses de la política institucional van d’una altra manera. Són més esquifides, més misèrrimes. No fan cap sensació de transcendència o de grandesa. Tot es limita a protegir la menjadora a còpia de fer bondat davant l’amo i no aixecar mai la veu. Ens volen fer creure que adoptar un paper de minyona és tenir sentit polític. Per això, Pere Aragonès, ha anat a La Palma aquest cap de setmana per parlar d’Ucraïna i dels seus refugiats des de la posició d’una simple regió espanyola. Ell no pot arribar a capir mai que Catalunya tingui un protagonisme en el món. Les seves aspiracions són petitetes i només es limiten a conrear l’hortet del seu partit. Per tal de mantenir-lo, fins i tot  seu a la mateixa taula on ho fa el govern ultra de Castella i Lleó. No deien que li feien un cordó sanitari a l’extrema dreta?

La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic. Fins i tot, s’acaben els conflictes ridículs de les pancartes del palau de la Generalitat i ara la independència que defensa el nostre govern des del seu balcó és la d’Ucraïna. Sempre acabem embolicant-nos en coses en les quals no hi podem aportar  cap solució. Llavors, no trobem altre camí que el de la caritat, i ens mobilitzem per ajudar tothom perquè ens sembla que així tothom apreciarà la nostra solidaritat. No volem guanyar, voler ser bones persones.

Fa dècades que ens movem en un escenari així i, per aquesta raó, els dirigents que dona Catalunya són flonjos i amb el posat del pocapena. L’ambient col.lectiu ho propicia. Tot ha de ser calmat i pacífic. No els veus capaços d’encarar-se a una situació de tensió i sortir triomfants. Les úniques guerres que podrien gestionar són les guerres d’aigua dels casals d’estiu. Segurament per això molts dels principals polítics de l’independentisme tenen l’aire del monitor d’esplai.

Si no entenem que liderar no és fer bondat i caure bé a tothom, sempre acabarem defensant els interessos dels altres. El líder ha de veure més enllà de les tràgiques imatges de la televisió i tenir un capteniment resolutiu que inspiri confiança a la seva gent. Que hom vegi que sap cap a on va. Nicola Sturgeon apunta cap a la independència d’Escòcia. El govern de Catalunya va La Palma per tal de consolidar l’autonomia que els dona a menjar. Aquesta és la diferència entre una líder i uns comparses.

Santiago Espot i Piqueras

President de Catalunya Acció

Article publicat al digital  el Món  el dilluns 14 de març del 2022

 

  

Ucraïna i Catalunya

L'atac rus ha liquidat de la majoria de mitjans la paraula Covid i la pandèmia. Suposem que encara existeix aquesta bestiola, però ha passat a l'oblit i ha estat substituïda pels noms d'Ucraïna-Rússia-Putin, que fora bo que també passessin aviat a l'oblit i que miréssim endavant per gaudir, cadascú al seu estil, de la vida. Això també afecta el procés d’independència de Catalunya, que ara es troba amb una segona apagada informativa, ja molt llarga, després de la que hi ha hagut per culpa de la pandèmia.

La invasió d’Ucraïna és una guerra provocada per una potència nuclear a un país sobirà. Tot el que no s’ajusti a aquest context hauria de fer comptar fins a deu a qualsevol persona abans de fer pública una comparació entre les situacions d’Espanya i Rússia. Vladímir Putin, és un psicòpata, i no se’l pot combatre sense tenir-ho en compte, capaç de cometre les més grans barbaritats sense experimentar el més lleu sentiment de culpa. Les amenaces no l’intimiden, les sancions li fan pessigolles, el bloqueig dels comptes bancaris dels oligarques russos el fan riure.

Malgrat això, tant de bo l’anhel humà de possessió i dominació es reduís a Vladímir Putin. El neuròtic Putin, com tants altres cabdills, no fa res més que alimentar els afanys imperials subjacents en molta de la seva gent. Però aquests afanys, canviant-ne la bandera, són els mateixos afanys que tenen altres estats imperialistes i ultranacionalistes arreu del món. Heus aquí per què certs estats, entre els quals Espanya, viuen com una humiliació la independència d’un poble que anteriorment havien envaït i dominat. La independència de Cuba, per exemple, va deixar ferides molt profundes en l’orgull espanyol, i seran encara més fortes les que deixarà la independència de Catalunya. L’imperialisme viu com un afront tota oposició al seu dictat, per això s’imposa per la força i trepitja la voluntat pacífica i democràtica dels pobles que ocupa.

Que Espanya no és comparable amb Rússia és de manual. Espanya és una democràcia que pot ser tan "defectuosa" com Bèlgica, Eslovènia, França o Itàlia, mentre que la Federació Russa és un règim autoritari amb tots els ets i uts. Si Espanya és una "democràcia liberal", Rússia és una "autocràcia electoral". El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha sostingut que a Ucraïna, com a Catalunya, hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que l'autoritarisme i la corrupció del president rus Vladímir Putin s'assembla a alguns partits espanyols. I el coordinador general d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha assenyalat que Ucraïna estaria "encantada" de tenir una taula de negociació per solucionar el conflicte després de l'atac de l'exèrcit rus. Però aquesta taula de negociació no es produeix perquè hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que està condicionat per les temptacions autoritàries internes. En el cas de Catalunya passa el mateix amb la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern per solucionar el conflicte català.

Fa pocs mesos cap ucraïnès creia que esclataria una guerra al seu país. I els catalans tampoc no ho creuen. Fa pocs mesos molts ucraïnesos suposaven que la millor sortida per a un Estat amb diverses nacionalitats i ètnies era muntar un mercat ambulant de secessions i independències i reorganitzar el país «a demanda». I molts catalans també ho creuen. Fa pocs mesos els ucraïnesos van entendre que despullar els prorussos del poder institucional ―autoritari i corrupte― era un dret democràtic que estava per sobre de la llei. És interessant llegir l’article de l’editor de la revista digital La República, Joan Puig, titulat  ’Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya’, en el que analitza les semblances entre les actuacions dels governs d’Espanya i Rússia, enfront de les demandes d’autodeterminació dels pobles d’Ucraïna i Catalunya. Llegiu l’article de l’editor a continuació.

Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya

Tenen res en comú aquests dos països? Tots dos rememoren sempre i contínuament el seu passat d’imperialisme expansiu, annexionador de l’espai territorial que consideren seu; tots dos volen exercir un ferri control de la seva població amb lleis restrictives en matèria de drets fonamentals; tots dos menyspreen les minories nacionals que tenen dins les seves artificials fronteres, fet que els porta, per exemple, a coincidir en el no reconeixement de la independència de Kosovo. Ara bé, si el gegant rus avui és una dictadura amb un descomunal potencial militar, el Regne d’Espanya no té un exèrcit efectiu per a campanyes a l’exterior, però, a l’interior, i específicament quan actua a Catalunya, sempre perd els papers i activa, de forma no gens democràtica, les forces repressives, siguin judicials, policials i econòmiques, per establir repressió, censura i injustícia. Ambdós països mai no negociaran sobre autodeterminació i sobirania de les seves nacions veïnes. En aquest sentit, Putin i Pedro Sánchez o Felipe VI actuen de la mateixa manera.

La comparació entre Ucraïna i Catalunya ara mateix és difícil d’establir, ja que, en el cas ucraïnès, la situació allà ha passat de la guerra subterrània i contínua de la metròpoli a una guerra brutal i oberta, en una ocupació directa i indissimulada per part de la Rússia de Putin, que està comportant milers de morts, de destrucció i de desplaçats. Les conseqüències no tenen comparació, però els motius de fons sí que són els mateixos: control del territori i voluntat d’imposició d’un govern titella. I no s’entén massa que nosaltres, que ens ho sabem de primera mà, no només pels més recents esdeveniments sinó per dècades i segles d’imposició de lleis, llengua i ordre polític de l’ocupant, no s’entén massa, reitero, que en tinguem prou alçant la veu per clamar “No a la guerra”.  Amb aquesta benintencionada consigna no aturarem la barbàrie russa. El “No a la guerra” és sempre i en tot lloc, però també “Sí al dret a defensar-se”.

Us imagineu que l’1-O no ens haguéssim aturat? Amb els decrets d’independència publicats i amb el pacífic poble català ocupant els carrers en celebració, què hauria passat? Doncs que Espanya s’hauria mostrat al món tal com és: com un imperi en decadència i hauria augmentat la repressió traient l’exèrcit als carrers amb l’ordre de matar per reprimir la democràcia dels catalans. És exactament el mateix, amb un nivell d’acarnissament poc comparable bàsicament per no disposar de tanta força. Espanya essencialment hauria fet el que ara estan fent els russos: atacar sense negociar. Us imagineu que la resposta internacional hagués estat només treure pancartes del “No a la guerra”? Com ens ho hauríem pres?

Davant l’evidència de com actuen els països imperials i mancats de democràcia real, com és que encara n’hi ha que no veuen que la “taula de diàleg” està ben morta i enterrada i que s’assembla força a la “taula de negociació”, que russos i ucraïnesos estan establint, els acords del la qual incompleixen només aixecar-se de la cadira? Si d’alguna cosa pot servir la tragèdia que està passant a Ucraïna és que es fa més que evident el fet que la nostra independència no l’aconseguirem amb “cordialitat” i seient amb Espanya en una “taula de negociació”. Sense lluita, en el nostre cas és de desitjar que sigui només democràtica i pacífica, mai no tindrem cap oportunitat de convertir-nos en república, en la república avalada majoritàriament i democràtica en el referèndum de l’1-O. Necessitem, sense més dilació, un full de ruta que ens porti a la independència. Com hem exposat en anteriors editorials, si hi ha algun protagonista de les trobades del “grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, ANC, Òmnium i CxRep) que, dia si i dia també, va impedint que s’avanci, cal deixar-lo de banda.

Cal fixar un full de ruta majoritari i compartit i ahir, a Canet de Rosselló, el primer president elegit del Consell de la República, el legítim president Carles Puigdemont, destituït pel 155, va dir una cosa molt important: “La nostra relació amb els partits ha de canviar, perquè la que hi ha hagut fins ara no ha funcionat, i no ha estat per falta de paciència. Els hem donat moltes oportunitats, però el temps ja s’ha acabat”.

Cal superar la dependència dels partits polítics, que estan embrancats en una absurda guerra civil independentista, desmotivadora de la bona gent independentista. No es tracta de “passar” dels partits sinó de recuperar l’empenta que va fer possible que els partits polítics treballessin de veritat per arribar a un 1-O guanyador.

Sembla que el president Carles Puigdemont està disposat a fer-ho des del Consell per la República, amb el suport de l’Assemblea de Representants i els més de 100.000 inscrits, una xifra que cal ampliar. En moments de desmobilització cal treure llast i trobar eines viables, que ho facin possible, i el Consell per la República està ben enfocat per fer-ho.

Joan Puig

Periodista

Article publicat al digital   LaRepública  el diumenge 06 de març del 2022

Els CDR de Sabadell

Els esdeveniments dels CDR de Sabadell, potser per tenir-los molt a prop, ens van colpir més que d’altres en rebre la notícia de l’arrest de nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l'acusació de «terrorisme». Les detencions van començar la matinada del 23 de setembre de 2019 quan uns 500 agents de la Guàrdia Civil, es van desplegar simultàniament a les comarques del Vallès per realitzar escorcolls en domicilis i locals. A Sabadell es van omplir amb desenes de furgonetes de la GC i policia nacional els carrers més cèntrics i propers als domicilis dels presumptes terroristes. L’escenari era el de sempre: guàrdies civils fent sortir de casa als detinguts per ficar-los en les furgonetes, policies malcarats amenaçant amb metralladores per impedir que ho poguéssim veure de prop i gent cridant contra ells des de la distància. Al vespre per una televisió manipulada, vèiem el vídeo de la policia, on es mostraven els materials que els havien trobat, i en veure-ho no sabíem si riure o plorar, perquè tots teníem a casa i al súper de la cantonada el mateix que sortia allà, sacs amb polsims negres, fogonets i olles, a banda d’una brutícia i un desordre prefabricat i descomunal que ja coneixíem d’altres vídeos de detencions. En total es van detenir nou persones, tot i que dues van ser alliberades la mateixa tarda. Les set restants van ser traslladades a Madrid per prestar declaració davant el jutge.

La fiscalia va emetre un comunicat on qualificava els detinguts com a «grup terrorista de caràcter secessionista» i que s'havia procedit a la seva detenció per «avortar el projecte que hauria pogut ocasionar danys irreparables» i els acusava de delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d'explosius. El jutge va decretar presó sense fiança comunicada per set dels acusats i els va enviar a la presó de Soto del Real. En canvi, dos d'ells van restar en llibertat amb càrrecs. Això ja feia preveure que la cosa no estava tan clara com semblava, ja que les acusacions estaven basades exclusivament en l’escrit d’incoació de sumari ordinari pels processats, on els fiscals d’antiterrorisme copiaven fil per randa el relat del darrer atestat de la Guàrdia Civil lliurat al jutjat central d’Instrucció. En el seu escrit el fiscal sostenia que els detinguts pretenien atemptar contra “objectius prèviament seleccionats” i que tenien com a finalitat “aconseguir la independència mitjançant la violència en la seva màxima expressió, forçant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya”.

L’entramat d’aquesta maniobra, a mesura que la justícia avançava en la investigació i malgrat els informes falsos de la guàrdia civil, es va anar fonent com per encant, fins a arribar al moment actual on tota l’operació ha quedat tocada i desautoritzada per la mateixa Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions d’aquest tribunal ha donat la raó als acusats que van presentar un recurs perquè s’interrogués els agents d’informació de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació. El jutge instructor, Manuel García Castellón, en primera instància els ho va negar, d’acord amb la fiscalia. Però ara la sala d’apel·lacions  l’ha desautoritzat, amb l’argument principal que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centri la investigació, que no s’atribueix cap fet concret als investigats, la manca d’existència d’una organització terrorista i, per tant, la instrucció d’una causa per organització terrorista es pot posar en dubte perquè no hi ha cap mena de prova”.

Tot això s’esdevé quan, en aquesta causa, ja hi ha tretze processats per presumpta pertinença a organització terrorista, nou dels quals, acusats també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”, i quan són al caire de l’obertura de judici oral. I ara que? Ningú demanarà perdó, però nosaltres els hem d’assenyalar. No els ha de sortir gratis. Si finalment tot plegat resulta ser només un muntatge o una venjança dels que van ordir les falses proves per acusar els nostres conciutadans de terrorisme i d’altres maldats, qui se’n farà responsable? La resposta ens la deixa entreveure el periodista, Vicent Partal, quan afirma que “Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català”. Això ho escriu en el seu article titulat  ‘Operació Judes: I ara què hi teniu a dir?’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?

L’Audiència espanyola va reconèixer ahir que els CDR acusats en l’operació Judes tenen el dret de reclamar, en el judici que els espera, la compareixença dels membres de la Guàrdia Civil que els van investigar. L’Audiència diu literalment que la raó que els assisteix és que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. Que s’ho van inventar tot, vaja.

Supose que tots deveu recordar que arran de l’operació Judes van detenir membres del CDR, nou dels quals els van empresonar. Eren acusats d’una presumpta pertinença a organització terrorista i de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”. Tots, efectivament, eren membres dels Comitès de Defensa de la República però no havien fet, com ara constata el tribunal espanyol, res que es pogués considerar un delicte. I ho torne a escriure perquè és al·lucinant i indignant que, després de tot això que ha passat, ara el tribunal ens diga que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”.

I tanmateix, sense cap fet delictiu que puga ni tan sols donar peu a una investigació, Xavier Buigas, Alexis Codina, Xavier Duch, Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros i Germinal Tomàs van haver de passar tres mesos empresonats a Soto del Real. I tots, inclosos també David Budria i Clara Borredo, foren objecte d’una campanya de mentides, falsedats i desprestigi sobre ells i les seues activitats, que va sobrepassar tot allò que ens puguem imaginar.

L’operació en si no ens hauria d’estranyar, venint d’un país com Espanya. Simplement, és una actuació de caràcter polític, no policíac ni judicial, portada a terme per la policia amb l’ajut d’alguns jutges i de mitjans afins que van contribuir amb entusiasme a difondre un relat que avui ja es veu que era completament fals. Però és que, igual com va passar amb la detenció de Tamara Carrasco, l’operació Judes no pretenia trobar res. L’única funció era acovardir la població, infondre el terror de pensar que demà podrien anar darrere de qualsevol de nosaltres i, sobretot, afeblir la força dels CDR, que en aquell moment s’havien convertit en una referència popular poderosa i que avui, gràcies per exemple al fet que la gent es va empassar aquelles mentides, ja no són pràcticament res. Aquest era l’objectiu estratègic d’aquest atemptat contra les llibertats civils, objectiu que hem de reconèixer que s’ha complert de sobres.

Però si l’operació no ens hauria de sorprendre venint d’on ve, crec que, en canvi, sí que fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons tot plegats. Especialment perquè va haver-hi mitjans i polítics catalans, àdhuc independentistes, que es van afegir a la campanya de criminalització amb una alegria que en aquell moment vaig observar amb perplexitat i que avui espere que els faça una mica de vergonya, si més no. Aquella infame declaració de Joan Tardà quan deia: “A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos que els posin a la presó i els jutgin”, espere que el perseguesca per sempre, ara que sabem que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. I espere que reflexionen un poc aquells mitjans i aquells periodistes catalans que es van fer ressò sense cap contrast periodístic de coses tan esbojarrades i sense trellat –i que ja indicaven fins a quin punt tot plegat era un muntatge– com ara que els detinguts tenien “precursors” d’explosius, uns precursors que en realitat tots tenim a casa.

La veritat, us ho he de dir, és que no confie molt que ho facen, ni tan sols que demanen perdó als qui van qualificar de boigs o que van associar gairebé a crims de manera completament indocumentada. Però també us he de dir que tampoc no és allò que em preocupa més. En canvi, sí que m’agradaria que vosaltres, els lectors normals i corrents, d’aquest cas tan amarg n’extraguésseu una lliçó útil de futur i l’aplicàsseu sempre d’ara endavant. Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català. I això ha d’implicar que, d’entrada i mentre no es demostre molt documentadament la contrària, no hem de creure res que diguen ells, i encara menys si ho filtren, ni hem de dubtar del company independentista que tenim al costat. Crec que els companys que han estat víctimes de l’operació Judes, a qui envie un agraïment per la seua fermesa, trobarien potser una certa compensació si l’infern per on van passar servís perquè una altra vegada féssem les coses, com a país, d’una manera diferent.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 03 de març del 2022