La darrera portada

El Diari de Sabadell ha sortit aquest dijous a la venda per última vegada. D'aquesta manera el diari tanca una etapa amb dificultats econòmiques i laborals de tot tipus. L'empresa propietària “Vallesana de Publicaciones, S.A.“ ha traspassat la capçalera al grup Novapress Edicions i els nous propietaris, Marc Basté i Leo Torrecilla, volen tornar a treure el rotatiu al carrer el 10 d'abril amb un nou equip. La nostra Associació, com entitat que vetlla per la preservació del patrimoni cultural de la ciutat, vol aprofitar per recordar un breu resum de la història del diari, que ha estat sens dubte durant més de 75 anys un referent del periodisme local.

L’any 1942 neix a Sabadell un butlletí de “La Falange“ que, amb el temps es converteix en un diari que es diu ‘Sabadell’. Els directors d'aquesta publicació els nomenava l'alcalde. La direcció, la redacció, els tallers del diari estaven ubicats en uns locals de “La Falange” a la Rambla (l’actual Casal Pere Quart). La connivència del diari amb el poder municipal es fa palesa amb la creació, un significatiu 18 de juliol de 1952 i sota la direcció del periodista local José Cabeza, d’una secció titulada “Diálogos con el Alcalde”, on es publicaven ─suposadament sense cap censura─ les cartes que els ciudatans feien arribar al diari i en les que qüestionaven a l’alcalde, José Mª Marcet, sobre temes o problemes de la ciutat i que el batlle responia per, segons ell mateix escriu en les seves memòries: “complacer a mis peticionarios sin el inconveniente de largas esperas y así poder satisfacer los deseos de un mayor número de ciudadanos, sobre sus problemas o sus aspiraciones, de sus necesidades, sus alegrias o sus tristezas”.

A principis dels anys 70, sorgeix la necessitat de fer un diari que no segueixi només una línia editorial marcada pel “gobierno”, sinó que respongués a les necessitats del carrer, que en aquells dies bullia amb demandes socials i polítiques. L'any 1975, mesos abans de la mort de Franco, el director del ‘Sabadell’, en Josep Palau, es jubila i es busca un substitut que pugui fer la transició d'acord amb els nous temps. El candidat escollit fou Ramon Rodríguez Zorrilla, que en aquella època tenia 35 anys, estava vinculat a diferents associacions municipals i s'havia dedicat a l'ensenyament. Amb Rodríguez al capdavant, el diari crea ‘Vallesana de Publicaciones S.A’.

Amb la mort de Franco, queda palès que no poden continuar editant un diari sotmès a la línia del ‘Movimiento’ i decideixen crear-ne un de nou. El nou ‘Diari de Sabadell’ es crea oficialment el 1977, i des de llavors ha estat l’únic diari de la ciutat. La transició es va veure com l’escenari ideal per treure al mercat una publicació local que vetllés per desmarcar Sabadell de l’absorció de Barcelona. La transformació del ‘Sabadell’ en ‘Diari de Sabadell’ va significar des del principi un diari més obert. Des de les primeres edicions ja hi van aparèixer tots els grups polítics i sindicals. El problema inicial era que no tenien prou treballadors titulats com a periodistes, d'acord amb les exigències legals per la premsa diària. Com que es considerava premsa diària aquella que es publicava més de tres dies a la setmana, el diari va fer servir l'estratègia d'afegir a les capçaleres del dimarts i dels dimecres els subtítols de “Deportivo” i “Económico” respectivament. De fet, el diari havia anat creixent constantment al llarg de la seva història, sense rebre mai cap subvenció. Això els va permetre traslladar-se des de la Rambla, al carrer Calders i, posteriorment, a l'edifici actual al carrer Sant Quirze. Això també els havia permès comptar amb una rotativa pròpia durant molt de temps. Però la crisi econòmica dels darrers anys ha colpejat fortament els mitjans impresos i l'any 2009 van començar a externalitzar la impressió de la publicació.

El diari paulatinament va anar ampliant el personal titulat i va poder suprimir aquells subtítols, sortint de dimarts a dissabte com a ‘Diari de Sabadell’. Si bé inicialment tot el diari era en castellà, actualment era bilingüe. La introducció del català es va anar fent progressivament al llarg del temps, tot i que sempre hi ha pesat més el castellà perquè això va semblar a la direcció que els podria donar més lectors. S’hi anaren incorporant periodistes de la talla de Josep Gisbert, actual cap de política de la Vanguardia, Manuel Moreno, corresponsal d'El País,  i d’altres com Matíes Serracant, Quimet Fité, Rosa Ten, Lluís Papell, Josep Costajussà. etc. que donaren al diari un anys de brillantor que darrerament s’ha anat perdent.

Malgrat la col·laboració i l'esforç de molta gent honesta, el Diari de Sabadell mai és va acabar de treure de sobre la ferum de "Movimiento" i l'acatament als diversos ‘amos’ que la ciutat ha tingut des del 1979. Com exemple, en l’època del ‘bustisme’, algun lector havia comptat fins a 8 fotos de l’alcalde Bustos en una sola edició, era doncs un mitjà de propaganda de l’alcalde.

Que no desaparegui la capçalera del nostre diari local és una gran notícia. Confiem que la nova direcció tingui en compte totes aquestes circumstàncies històriques i emprengui la publicació d’un progressista nou Diari de Sabadell, obert a una ciutat que necessita actualment tenir mitjans i altaveus que critiquin constructivament ja que, en cas contrari, ens vèiem abocats només a llegir publicacions municipals fets amb molt bona intenció, però lògicament parcials en els seus continguts.

Associació Sabadell Memorial

Unió Catalanista de Sabadell

L’astúcia

La paraula astúcia és un terme que s’utilitza sovint quan es vol fer esment de la sagacitat, capacitat i habilitat que presenta un individu a l'hora de comprendre o de resoldre determinada situació que a la llum de qualsevol resulta ser bastant complexa de resoldre. És a dir, aquest sentit del terme el fem servir sempre que vulguem indicar que tal o qual individu disposa d'una facultat notable que és capaç de distingir sense problemes sobretot allò que per a la majoria és incomprensible o difícil de desentranyar. És important assenyalar que l'astúcia no es vincula directament amb la intel·ligència, la formació intel·lectual, ni amb la cultura d’algú, sinó amb l'habilitat d'actuar d'una manera concreta davant d'una situació determinada, és a dir, desenvolupar-se, resoldre o anticipar-se a alguna cosa o situació, qüestions que per descomptat no es poden mai aprendre en una facultat, sinó que és la vida o la disposició natural les que permeten fer-ho en realitat. L'astúcia fou una expressió que Artur Mas va fer molt popular quan el Govern preparava la consulta del 9N del 2014, suspesa pel Tribunal Constitucional. L’astúcia és, avui encara, un dels trets que caracteritza moltes de les actuacions dins el procés català. Recordem el tema de les urnes, del canvi d’automòbil a l’interior d’un túnel del President Puigdemont el dia 1 d’octubre, la mateixa votació amb el cens universal, etc. ¿Podem pensar doncs que podria ser l’astúcia la que hagués dictat l’estratègia del viatge de Puigdemont des de Finlàndia i la seva detenció en territori alemany?. Aquesta possibilitat la desenvolupa el periodista Iu Forn en l’article que podeu llegir tot seguit.

I si tot fos una estratègia?

En aquest moment hi ha més emprenyament que lideratge. Més ràbia i rauxa que estratègia. Lògic. L'Estat ha utilitzat un jutge per fer passar com a legal una ficció que justifiqui l'objectiu final: escapçar l'independentisme i escarmentar qui defensa aquesta ideologia.

Fa temps que es busca relacionar el “Procés” amb la violència. I de moment tot és literatura. Sí, els ha servit per empresonar a qui els ha donat la gana, com els ha donat la gana i acusats del que els donat la gana, però el que busquen és que hi hagi violència. Seria un error oferir-los aquesta victòria. Alguns diuen: “És que si empresonen gent sense haver-hi violència amb l'argument que són violents, tant per tant...”. Bé, però hi ha una cosa que és la raó política. ¿Si jo sóc un espectador imparcial, un ciutadà de l'Europa on és inconcebible el “A por ellos” i que no sé de què va la cosa, al costat de qui estaré, de qui usi la violència o qui es carregi de raó política?

No som un estat i davant tenim un Estat que usa totes les armes per vèncer. I Europa és un club d'estats com l'espanyol pels quals som una molèstia. La causa catalana només pot provocar gestos i pressions d'Europa cap a Espanya amb la pressió de les seves opinions públiques.

Per tant, el primer que cal demanar a tothom és calma. La pressa i les batzegades no duen enlloc. S'ha acabat el “tenim pressa”. Prou ja de pressa. Ara mateix, pressa per fer què? Per anar on? Sabem què volem fer i com? No. El President de la Generalitat és a Alemanya detingut a l'espera d'esdeveniments dels quals en parlaré unes línies més avall, el vicepresident a la presó d'Estremera i la resta del govern a l'exili o la presó, com hi són els dos líders de les dues grans organitzacions civils del país. O sigui, no hi ha líders. Per tant, la pressa a l'armari. I la clau a l'armari.

Sí, twitter, Facebook, whatsapp o Telegram van molt ràpid i volem que tot passi ara mateix. I tothom especula i, asseguts al sofà de casa, molts diuen què passarà i ens ofereixen lliçons de dret internacional. Però la justícia és una altra cosa. I l'alemanya més. I aquí és on volia arribar.

I si Puigdemont hagués provocat la situació? Especulem? Va, que és gratis i relaxa. El President té un assessorament  legal molt potent a Bèlgica i en altres països europeus. Gent experta que sap de què va la cosa. Alemanya, al contrari de Bèlgica, és la capital real d'Europa i Merkel és la seva presidenta. I ara té un problema que ha de resoldre. Potser peco de passerell, però podent fer diverses combinacions en avió des de Finlàndia a Bèlgica i sabent que el CNI el segueix, em costa creure que Puigdemont s'arrisqui a fer un viatge en cotxe de tants quilòmetres per ser aturat precisament a Alemanya.

¿I si resulta que Puigdemont i els seus assessors legals busquen provocar un problema polític intern a Alemanya? I de pas a Europa? I si busquen que, per evitar una crisi interna, Alemanya negui l'extradició? S'ho imagina? Si la justícia de la capital europea real donés la raó a Puigdemont, ¿en quin lloc quedaria la justícia espanyola i els seus arguments per mantenir 9 persones a la presó acusades de delictes inexistents?

I si això no fos així, si no fos una estratègia sinó una pífia monumental de Puigdemont, escolti, mil milions de vegades millor estar en mans de la justícia d'un país com Alemanya que en mans de la justícia política espanyola.

Per tant, com va dir el poeta, molta til·la i wait and see...

Iu Forn

Periodista

Article publicat al digital ElNacional el diumenge 25 de març del 2018

Vaga feminista

El dia 8 de març cent setanta-set països, amb més o menys entusiasme, varem celebrar el Dia Internacional de les Dones, una celebració que aquest any ha estat molt reivindicativa, també a Catalunya. El 8M és un dia internacional amb molta història, ja que la primera manifestació per reivindicar el paper de les dones a la història va ser al 1911, és per tant una llarga revolta que encara dura. Les mobilitzacions feministes que van omplir els carrers del nostre país van demostrar l’enorme poder polític de les dones, però també la capacitat de reivindicació que té el moviment per la igualtat. Va ser una demostració de força com no s’havia vist mai, que cal considerar un èxit sense precedents. No pot continuar passant que tres de cada quatre dones no treballin, que tinguin pitjors horaris, que percebin sous un 20% inferiors als salaris masculins, que tinguin un sostre de vidre més que notori i que pateixin molt més fortament la pobresa, la regressió dels drets laborals i la discriminació sistemàtica només pel fet de ser dones. El món és masclista perquè tots, homes i dones, ho hem permès. Reconèixer això és el primer pas per fer un món millor, més just i on tots, homes i dones, puguem ser més feliços i més sincers amb nosaltres mateixos. Una de les moltes reivindicacions fetes pels moviments feministes, és el de l’anomenada ‘bretxa salarial’, és a dir la distància entre els sous que, per treballs iguals, perceben dones i homes. La diputada del PDeCat al Congrés, Lourdes Ciuró, he escrit un interessant article titulat ‘És la maternitat, estúpids’, on reflexiona arran d’aquest tema i diu que recents estudis han conclòs que les dones sense fills tenen ingressos més semblants als dels homes, mentre que la bretxa augmenta significativament en les dones amb fills i estima que la penalització per causa de la maternitat suposa un 80 per cent de la bretxa salarial. Podeu llegir l’article tot seguit.

És la maternitat, estúpids

No hi ha cap país del món on les dones guanyem el mateix que els homes. Als Estats Units la bretxa salarial arriba al 79 per cent. Al Japó, al 73 per cent i a països de referència com Dinamarca, hi ha una bretxa estructural del 15 per cent. A Catalunya està en el 23,9 per cent.

Normalment i amb cert automatisme, apuntem que les causes d’aquesta desigualtat són un model econòmic que no aposta per les dones en igualtat de capacitats i habilitats que els homes a la feina; al fet que les dones tenim tendència a treballar en camps tradicionalment menys ben pagats o al tipus de formació per a la qual ens decantem. Ara bé, si gratem una mica més, resulta recents estudis conclouen que la bretxa salarial és bàsicament una penalització derivada del fet de tenir fills.

Henrik Kleven, economista de Princeton, ha recollit dades d’un dels països amb una xarxa de polítiques socials més robustes, Dinamarca, on malgrat s’ofereix a pares i mares novells un any sencer de permisos de naixement pagats, a més de llar d’infants públiques fins als tres anys, es manté la bretxa salarial entre dones i homes. Per què? Doncs per una davallada en ingressos de les dones desprès del seu primer fill que provoca que acabin guanyant un 20 per cent menys que els homes en el global de la seva carrera laboral.

L’estudi conclou que les dones sense fills tenen ingressos més semblants als dels homes, mentre que la bretxa augmenta significativament en les dones amb fills i estima que la penalització per causa de la maternitat suposa un 80 per cent de la bretxa salarial.

L’economista de Harvard Claudia Goldin ha conclòs a més a més, que la bretxa salarial és més elevada entre les dones durant la trentena, que és l’època en què acostumen a tenir el seu primer fill. I si bé és cert que els tradicionals elements que incidien en la diferència de sou com seria l’accés a la formació superior de les dones estan desapareixent, l’indicador constant que es manté en tots els estudis com a principal causant de la bretxa salarial és la penalització per maternitat.

Amb la maternitat, les dones comencen a gravitar cap a feines amb menys hores i, per tant, salaris inferiors. Les dones amb fills tenen un 10 per cent més de probabilitats que els homes d’anar a treballar al sector públic, tradicionalment més sensible a horaris menys rígids, amb més possibilitat d’absències per causes de malaltia dels fills i amb menys penalització per excedències per a la criança. Els homes, en canvi, pel fet de ser pares no tenen cap dificultat ni en el desenvolupament de les seves carreres professionals ni els afecta en els seus salaris.

Tornant a Dinamarca, resulta que malgrat tenir unes generoses polítiques de permisos per naixement, la realitat és que aquest fet incrementa la bretxa salarial al expulsar les dones del mercat laboral per uns períodes de temps molt llargs ja que a la pràctica són les dones les que s’agafen els períodes més llargs de cura dels fills i només el 10 per cent dels homes s’agafen els permisos de paternitat íntegrament.

Així doncs, i per bé que els permisos per naixement són una bona política en favor de la conciliació, excloure les dones del mercat laboral durant llargs períodes de temps per aquesta causa és del tot contraproduent per eradicar la bretxa salarial i aconseguir una bona carrera de cotitzacions per al futur. Per això, sens dubte, el model hauria de ser el que fa temps que venim defensant al Congrés: permisos per naixement iguals i intransferibles per a homes i dones.

Les polítiques que adoptin els països tenen un paper molt important a l’hora de lluitar per a la igualtat de gènere i contra la bretxa salarial, i els permisos per naixement són una eina molt útil i efectiva.

És a l’abast dels governs dels països adoptar decisions legals que apostin per a una major equitat en la força laboral entre dones i homes, o bé persistir en la desproporció i iniquitat que suposa avui en dia encara que recaigui sobre les dones el pes de la criança dels fills. En aquests drets  no es pot ser poruc ni dogmàtic.

Lourdes Ciuró

Diputada del PDeCat.

Article publicat al digital ISabadell el 8 de març del 2018

Governar des de Waterloo

El President Puigdemont obre la porta a governar des de Brussel·les, ja que en la seva opinió, “amb les opcions que dóna la tecnologia”, no seria un problema estar a l'estranger. Puigdemont ha defensat que és viable ser president des de Brussel·les gràcies a les noves tecnologies, però en canvi no podria exercir el càrrec com “presidiari” a Espanya. Ha subratllat, en aquest sentit, que la disjuntiva és “governar des de Madrid, a través del 155 o governar des de Catalunya i també des d'Europa”. Puigdemont ha anunciat la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial d’una dimensió fins ara desconeguda. Lluny de renunciar a res ni de retirar-se, el president legítim ha plantat cara i ha demandat judicialment l’Estat al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per les seves violacions reiterades dels Drets Humans. A partir d'ara Catalunya té dues capitals: Barcelona i Waterloo. La premsa espanyola ha quedat descol·locada  per la retirada de Puigdemont i es mou entre l'entusiasme i el desconsol. Uns s'autofeliciten, es pengen la medalla i s'atribueixen els ‘mèrits’, d'altres continuen carregant contra l'independentisme i alguns ho barregen tot. Una mostra d’aquesta premsa madrilenya la hem trobat amb l’article titulat “L’Estat perd la batalla de Waterloo”, on el director adjunt de 'El Confidencial' el periodista Juan Carlos Escudier analitza l’estratègia dels estats espanyols i català enfront el procés independentista. Llegiu-lo tot seguit.

L'Estat perd la batalla de Waterloo

L'estratègia de l'independentisme ha pogut resultar en algun moment maldestre i estrafolària i el mateix Puigdemont un personatge sense sal, entre cru i poc fet. Però a mesura que ha anat passant el temps, la cocció ha anat lligant les salses i, més enllà de divergències internes i retractacions judicials, cal reconèixer que la famosa batalla pel relat s'inclina del seu costat. El sobiranisme català està a la sopa, en els carnavals, a les cancelleries, a la premsa internacional i properament també a l'ONU, al comitè de drets humans on pensa dirigir-se l'exiliat president per denunciar la persecució de l'Estat espanyol. Que el Govern s'atribueixi el mèrit de la seva renúncia ‘provisional’ a ser investit, perfectament planificada per altra banda, és en tot cas un enorme rot amb el qual tracta d'alleujar-de l'empatx.

Tot i que potser ho fos en algun moment, l'objectiu actual de l'independentisme no és la independència ni la proclamació de la República sinó posar de manifest les contradiccions del sistema i raspallar, com ho faria un fuster, el vernís democràtic d'unes institucions que comencen a mostrar la seva fusta en cru i la seva vulnerabilitat davant els elements i el corc. La legalitat no pot defensar-se amb estratagemes.

Ja li va passar al Tribunal Constitucional que, forçat a un contorsionisme insà en magistrats tan poc flexibles, va passar de ser intèrpret de la Constitució a taquígraf de l'Executiu, establint unes mesures cautelars per a la investidura de Puigdemont amb què esquivar la pretesa impugnació d'un acte no consumat. I no deixa de passar-li al Tribunal Suprem, que segueix traspassant les fronteres del Dret per endinsar-se al pantanós terreny de l'estratagema.

Un cop es confirmi la candidatura de Jordi Sánchez a la presidència, i el jutge instructor li prohibeixi sortir de la presó per ser investit en oberta contradicció amb la pròpia doctrina del Tribunal, es posarà de manifest que no és el Parlament sinó un senyor amb toga el que decideix qui s'asseu a la butaca de la Generalitat. I finalment serà l'Estat espanyol el que quedarà marcat quan l'assumpte arribi al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i, gairebé amb tota probabilitat, sentenciï que no es poden vulnerar els drets polítics de qui no ha estat condemnat perquè gaudeix, fins i tot en presó preventiva , de presumpció d'innocència.

Igual passarà amb Jordi Turull, ara en llibertat, a qui s'ha reservat el tercer lloc de la llista, i que podrà ser president almenys uns mesos fins a la sentència, o uns dies si el magistrat li aplica l'article 384 bis de la Llei d'enjudiciament criminal, que permet la inhabilitació de càrrecs públics contra els quals s'hagi dictat una ordre de processament i incorri en un presumpte delicte de rebel·lió. Aquest és el joc d'uns i altres. Al sud de l'Ebre serà fàcil parlar de la perversa estratègia de l'independentisme i el seu fingit victimisme, encara que al nord d'aquesta mateixa ratlla serà difícil desmuntar la tesi que tot ha valgut, inclòs l'ús de la Justícia com a braç armat, per guanyar una guerra en què no es fan presoners. Aquesta és la imatge que quedarà de la democràcia espanyola.

Als independentistes els podem fer múltiples retrets, denunciar les seves fintes a la llei o les seves flagrants transgressions, i també els podem recordar que la seva apropiació del sentir d'un poble, malgrat representar una mica menys de la meitat dels vots, és més que indeguda. Se'ls pot culpar de tacticisme, d'anteposar els seus interessos partidistes als generals, i de menysprear una ciutadania que segueix sense saber quin és el seu programa de govern i que no viu només de pa i dies històrics. Ningú va dir que fossin esperits purs.

Puigdemont no és Napoleó però la barroeria del Govern li ha donat la victòria a Waterloo, on serà entronitzat al capdavant d'un Consell de la República tot el virtual que es vulgui però altament simbòlic. La cirurgia de l'article 155 s'ha demostrat inservible. El gra al cul és ja una pústula altament infecciosa.

Juan Carlos Escudier
Director adjunt "El Confidencial"

Article publicat al digital  10.Público  el divendres 2 de març del 2018

Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS

Les enquestes del CEO

Aquesta setmana ens sorpreníem amb la publicació de l’enquesta del CEO. Habitualment  la primera enquesta sobre la situació política, sol fer-se el mesos de març o d’abril, però mai s’havia fet el mes de febrer. Els titulars de tots els mitjans (especialment els espanyols) es van omplir la boca proclamant als quatre vents una baixada de 8 punts del suport a la independència. L'anterior enquesta del CEO, que es va fer a finals d'octubre, va aportar un fidel reflex del resultat de les eleccions del 21D, un 48% de persones a favor de la independència i un 44% en contra. Podríem dir que les enquestes del CEO semblaven fiables... fins ara. La única diferencia entre l’enquesta anterior i la publicada aquesta setmana, és que aquesta última s’ha fet amb el 155 en marxa, es a dir amb la Generalitat intervinguda... Això ens pot fer sospitar alguna cosa, però la sospita no és cap prova i cal veure només una dada: a l'entrevistat se li pregunta sobre la seva simpatia política  i aquí veiem alguna cosa un pèl estranya, mentre que els entrevistats simpatitzants de PP, PSOE i CS, l'octubre del 2017 sumaven 167 ... sobre un total de 1.500, és a dir un 11.13%, els entrevistats el gener del 2018, simpatitzants de PP, PSOE i CS, han sumat exactament 361 ...sobre 1.200, la qual cosa suposa un 30.08%. Amb aquesta pujada de gairebé 19 punts de les entrevistes a persones unionistes, l’estrany és que l'independentisme hagi baixat només 8 punts. Un dels motius de publicar aquestes dades per part dels ‘okupes’ de la Generalitat,  no és cap altre que posar nerviós l'independentisme, per forçar els partits a arribar a un acord per formar govern a Catalunya. Ens podem creure els resultats del CEO del 155? Sembla que no, i encara podem recelar-ne més quan sentim el Rajoy i tots els mitjans espanyols lloant els seus resultats. Aquestes sospites de manipulació les comparteix també el director del digital ElNacional en l’article que podeu llegir més avall.

El suflé que no baixa

Una enquesta postelectoral un mes després d'unes eleccions amb tanta participació com les del 21 de desembre té un interès limitat. Sobretot perquè la veritable enquesta, amb participació real, s'ha celebrat fa molt poques setmanes. Es preguntarà el lector, si això és així, per què en parlo. Fonamentalment, per l'entusiasme que ha despertat a l'espai unionista el fet que la mostra del Centre d'Estudis d'Opinió dependent de la Generalitat dona que el sí a la independència ha caigut vuit punts fins a retrocedir al 40,8%; i que el no a la independència n'havia pujat deu més fins a ascendir al 53,9%. En aquesta ocasió, benvingut sigui l'injuriat CEO, que, de presumpta corretja política de transmissió de l'independentisme ha passat a ser, de cop i volta, dogma de fe. Benvingut sigui, en tot cas, la pujada als altars de l'organisme oficial de la Generalitat i centre d'opinió reconegut, ofereixi les dades que ofereixi.

I ara faig les meves conclusions sobre l'Enquesta sobre el context polític a Catalunya 2018 que ha estat elaborada entre el 10 i el 30 de gener i amb una mostra de 1.200 d'entrevistats.

Primera: Fent servir un llenguatge directe i que utilitzen els contraris al procés, el suflé no s'ha punxat. No hi ha cap símptoma del retrocés dels que van guanyar les eleccions del 21 de desembre i, en tot cas, el pronòstic real no seria aquest. La forquilla d'entre 69 i 74 diputats no posa en risc la majoria absoluta de l'independentisme al Parlament, que és de 68 llocs, i permetria millorar els 70 escons del 21-D. L'enquesta atorga en aquesta ocasió una preeminència a Esquerra respecte a Junts per Catalunya, cosa que certament podria arribar a passar, però no perquè ho digui el sondeig, sinó perquè ja els comicis es van disputar en realitat amb un triple empat entre les dues formacions independentistes més grans i Ciutadans.

Segona: des de fa temps, el CEO no fa mostres provincials i això és un greu inconvenient a l'hora de repartir els escons per circumscripcions. Sobretot si es donen situacions tan extremes en dues d'elles, Girona i Lleida, on la victòria de Puigdemont va ser molt folgada i amb una diferència de quatre escons respecte als republicans i sis davant Cs.

Tercer: la mostra està molt desviada respecte del resultat real. Això és fàcil que passi i afecta la intenció de vot directa. Per a això estan els mecanismes de correcció que cada empresa té establerts. Però en aquest cas, és molt radical la diferència quan es pregunta als enquestats pel record de vot el 21-D.

Quart: no hi ha un tancament de files en els teòrics votants d'Esquerra i de Junts per Catalunya quan se'ls pregunta pel suport a la independència. L'independentisme tàctic, que és el que acaba fent que una franja de l'electorat voti a formacions independentistes, és una mica més baix en aquesta enquesta. Però no se'n pot deduir què farien en un referèndum si l'Estat l'arribés a autoritzar. L'únic que sabem és que aquests electors voten partits independentistes i no els unionistes ni els comuns.

Resumint, no hi ha canvis reals més enllà dels titulars en l'enquesta del CEO, que a més es va realitzar al gener i quan la confecció del nou Govern de la Generalitat semblava una cosa de bufar i fer ampolles.

José Antich

Periodista

Editorial del diari ara del divendres 23 de febrer del 2018

Cal tenir Govern

Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP treballen per estructurar un Govern que superi les ‘restriccions’ que imposa l'Estat i això és molt complicat. Com ha dit el President Puigdemont recentment: “Som conscients que les negociacions haurien d'haver anat més de pressa, però la situació és complexa per tothom, amb múltiples fronts, amenaces i coaccions. És important recordar que tots som aliats i que els retrets només alimenten la caverna. Germanor, solidaritat, decisió i implementació. El repte és molt gran, però la força del poble és incommensurable i la nostra determinació insubornable”. Estem en un moment de conflicte polític seriós i el que fa el PP, per exemple amb el tema de la llengua, és una operació per pressionar la investidura. Posa pressió als partidaris dels uns i dels altres, dient que si no s’apressen a ocupar el govern, continuarà fent malifetes. Si posen nerviosos als sectors independentistes i aquests perden el control, la maniobra els sortirà a compte. En la ferotge competició que els populars mantenen amb Ciutadans, especialment sagnant després del 21-D, Rajoy vol prendre avantatge a base de carregar-se el que ha estat un dels grans consensos de la societat catalana en les últimes dècades. No es tracta només de la llengua, es tracta de la integració i de la cohesió, però als populars ja els és tot igual, sempre que la investidura es faci sota el paraigua de l’autonomisme. I aquesta és una línea vermella que el Parlament no ha de travessar. Si no queda clar que el nou Govern és un veritable successor del derrocat amb el 155 i que Puigdemont és l’únic i legítim President, Rajoy haurà guanyat. L’important és que la majoria sobiranista no se sotmeti a la lògica antidemocràtica de prohibir investir algú com a president, malgrat que sigui un diputat amb tots els ets i uts i que el grup que li dona suport lideri els 70 diputats sobiranistes. El millor és formar Govern. Però ha de ser un Govern regit per la lògica republicana encara que hagi d’estar sotmès al marc legal autonomista. És per això que és tan important intentar investir Puigdemont.  És essencial conèixer doncs quins sons els passos que, amb tota probabilitat, seguirà el Parlament per fer possible una investidura de Puigdemont que no sigui automàticament impugnada pel Tribunal Constitucional. Aquest és el tema de l’article que podeu llegir tot seguit.

Investidura encarrilada

Doble estructura de govern, una a Brussel·les i una d’autonòmica, i la preservació de la principal potestat del president per a Carles Puigdemont: la de la convocatòria electoral. JxCat i ERC enfilen la recta final de les negociacions amb un preacord que, des de la setmana passada, dona estabilitat a les converses i fa albirar l’horitzó del pacte definitiu. Segons diverses fonts coneixedores de les negociacions, Puigdemont seria reconegut pel Parlament i designat fora del marc autonòmic en un acte a Brussel·les que deixaria pas a la formació d’una estructura de govern a l’exili que actuaria amb mentalitat republicana i amb una clara voluntat d’internacionalitzar el conflicte català. A l’acte, hi assistirien els diputats independentistes i, després, JxCat, ERC i la CUP investirien un president autonòmic alternatiu proposat per Puigdemont.

El diputat Jordi Sànchez es manté com el candidat millor posicionat per a la investidura al Parlament. El 130è president de la Generalitat, en tot cas, mantindria la potestat de la decisió sobre la convocatòria d’eleccions a partir d’un pacte tàcit entre els socis de l’executiu, si bé serà el president votat per la cambra catalana qui en tindrà el poder executiu, d’acord amb el marc estatutari. Puigdemont també se centraria en les relacions exteriors. D’aquí a dues setmanes, segons veus coneixedores de les converses, es podria formar el govern autonòmic, que es coordinaria amb el republicà. Un executiu autonòmic que permetria aixecar el 155 i que prendria possessió com a colofó de tot un itinerari que formaria part de l’acord global que ultimen JxCat i ERC. Els futurs socis ja enllesteixen els detalls del govern que es pilotarà des de la plaça de Sant Jaume. JxCat i ERC també negocien si, abans de l’acte de Puigdemont a Bèlgica, aproven la proposta de resolució de reconeixement del govern legítim. Aquest seria el primer pas d’un camí que seguiria amb l’acte de Puigdemont a Brussel·les, que podria ser la setmana vinent. Això, però, dependrà de quan i com es tanca l’acord i dels terminis parlamentaris, segons les fonts consultades. Puigdemont podria anunciar abans o en aquest mateix acte qui vol que estigui al capdavant de la Generalitat. En paral·lel, els nacionalistes flamencs (N-VA) volen que Puigdemont participi dimarts en una conferència sobre Catalunya al parlament federal belga, i la cambra ho decidirà avui.

Després de dies i setmanes d’especulacions internes sobre candidats alternatius a Puigdemont, el de Sànchez és l’únic nom que es manté amb solidesa. Això sí, diverses fonts de la negociació asseguren que el seu nom no ha estat proposat oficialment encara. La tria del candidat a la investidura autonòmica, de fet, recau en el mateix Puigdemont. Sànchez, segons diverses fonts, estaria disposat a assumir la responsabilitat. El fet que l’expresident de l’ANC estigui en presó preventiva a Soto del Real lligaria amb l’estratègia de Puigdemont de mantenir la investidura a la cambra com una via de confrontació democràtica amb l’Estat espanyol però sense posar en risc els membres independentistes de la mesa del Parlament, començant pel president, Roger Torrent, ni els diputats de JxCat i ERC que són investigats pel Tribunal Suprem. Tampoc influiria sobre la defensa dels presos polítics i els exiliats. Aquesta és una de les condicions que, de fet, ERC havia fixat per arribar a un acord global que permeti arribar fins a la formació d’un govern que aixequi la intervenció de l’autonomia en aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El moviment de Puigdemont faria que Torrent hagués d’obrir una nova tanda de contactes per proposar un candidat alternatiu per a la investidura al Parlament. Els republicans veurien bé que un pres sigui investit president de la Generalitat, com ho és també Oriol Junqueras a Estremera. El de Sànchez també és un nom que podria encaixar el PDeCAT, tot i que tampoc ha estat formalment proposat. En tot cas, el consell nacional del PDeCAT haurà d’aprovar el candidat que designi Puigdemont, tal com va acordar la direcció amb el president de la Generalitat. El coordinador d’organització del partit, David Bonvehí, va anar dimecres passat a Brussel·les per reunir-se amb Puigdemont i abordar la situació.

Si JxCat proposa oficialment que sigui Sànchez el candidat, el jutge Pablo Llarena hauria de determinar com es garanteix que pugui exercir els seus drets polítics com a diputat i com a candidat a la investidura, atès que no està inhabilitat i que preserva tots els seus drets. Hi ha, però, una decisió prèvia que indica les dificultats amb què podria entomar el Tribunal Suprem aquesta investidura, tot i el precedent de Juan Carlos Yoldi, a qui l’Audiència Territorial de Pamplona va permetre el 1987 sotmetre’s a un debat d’investidura malgrat estar empresonat. Llarena ja va rebutjar que Junqueras i Sànchez assistissin al debat d’investidura que va ser convocat i ajornat el 30 de gener, després d’haver delegat en la mesa del Parlament la manera de delegar el seu vot. Una delegació que ja es va exercir en el ple de constitució del Parlament tot i que no hi havia precedents parlamentaris ni la previsió reglamentària corresponent.

Després d’una altra setmana de negociacions entre ERC i JxCat, amb la premissa de l’autoimposada discreció després de la crisi de dimarts passat, i també després de la declaració de dilluns al Tribunal Suprem de la secretària general dels republicans, Marta Rovira, l’acord es podria desencallar de forma imminent. No hi ha garanties, però, que l’optimisme que aflora de les converses no es pugui tornar a dinamitar si es produeixen moviments que tornin a incomodar els negociadors.

De fet, la decisió d’ahir de la mesa del Parlament de demanar un informe als lletrats sobre la tramitació de la reforma de la llei de la presidència per regular una investidura a distància va generar malestar a JxCat, que considera que és possible tirar-la endavant. Els de Puigdemont, però, van evitar que la situació perjudiqués les converses i la petició de l’informe es va presentar com un acord entre els dos socis. El pronunciament dels lletrats els dona temps per consensuar l’admissió a tràmit. La decisió de demanar-lo, a més, es va produir després que els lletrats expressessin els seus dubtes sobre si la norma contravé les mesures cautelars imposades pel Tribunal Constitucional sobre el ple d’investidura de Puigdemont, i en un moment en què l’oposició és contrària a tirar-la endavant. També es preveu que els lletrats determinin com es garanteix a l’oposició la capacitat de presentar esmenes quan es tracta d’una proposició de llei que es pretén tramitar per lectura única, amb l’aval que el TC ja va fer d’aquesta via.

Odei A.-Etxearte

Periodista

Article publicat al ELPUNT/AVUI el dimecres 21 de febrer del 2018

Bandegem el 155

L’anunci del govern espanyol d’introduir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament ha causat la indignació dels col·lectius afectats i una preocupació lògica a la societat catalana. La via de fer servir l’article 155 no és possible perquè, tot i que suspèn l’autogovern, aquest article no permet modificar una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, com és la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que és la que regula la preinscripció. Però l’anunci ha esta fet i això és el que compta. Diuen que potser Rajoy el que vol és pressionar els polítics catalans perquè facin govern d’una vegada per totes, però sense Puigdemont. També ho volen els partits unionistes i la gent de bona fe, que veuen com l’aplicació del 155 permet fer aquests anuncis i altres barbaritats que s’han fet. Però no tot si val per recuperar les nostres institucions i el nostre President legítim. Cal no posar-nos nerviosos i confiar en que, finalment, els nostres polítics es posaran d’acord més aviat que tard i aconseguiran trobar el desllorigador per investir Puigdemont i recobrar de nou els nostres drets nacional arrabassats. Però ni el 155, ni Ciutadans i les seves propostes d'eliminar el requisit de les llengües cooficials pels funcionaris, ni les caselles en les preinscripcions amb el castellà, ni les sentències de l'Estatut eliminant la "preferència" del català a l'administració. Res no podrà amb la llengua com no van poder 40 anys de dur franquisme. Com diu en Cuyàs en l’article que podeu llegir més avall, encara ‘ens queda Puigdemont’. Doncs no el desaprofitem, és el nostre actiu més important, per això els de Madrid el volen empresonar i fer-lo desaparèixer.

La veu de Puigdemont

Els que diuen que Carles Puigdemont vol ser investit president per motius d’ambició personal que deixen al marge els interessos de Catalunya, hi poden insistir tant com vulguin però ni diuen la veritat ni coneixen el personatge.

El govern de la Generalitat que, segons sembla, s’acabarà constituint serà, ens agradi o no, un govern que regirà una autonomia. Amb l’esperit republicà que es vulgui, però una autonomia. El Tribunal Constitucional i totes les pressions i repressions de l’estat no admeten una alternativa. De cara enfora, aquesta Catalunya replegada deixarà de tenir la rellevància de què ha gaudit en els últims mesos, quan ha obtingut l’interès de la premsa del món i ha estat observada amb inquietud, simpatia o curiositat. Ens queda Puigdemont. Li hem de trobar, vol ell trobar-lo, un càrrec altament rellevant perquè des de l’exili on el retindran sigui reconeguda la seva autoritat i pugui representar el país on vagi o des d’on resideixi. No el país sotmès sinó el que no es resigna a ser-ho, el que va votar en el referèndum del primer d’octubre i en les eleccions de desembre que ens han conduït a la situació actual. President? President. Una altra fórmula? La que sigui més oportuna. Per això, suposo, es dilaten tant les decisions. Tot ho suposo. Com que no diuen res clar, i potser va bé que sigui així, afloren les suposicions.

Els que van saber l’existència de Tarradellas el dia que el president exiliat va pujar al balcó del Palau són ara els que més l’admiren. Tarradellas era un exiliat que només coneixien els que l’anaven a veure a la ruralia francesa i uns quants informats. La seva projecció internacional era nul·la. Puigdemont, en canvi, ha acumulat un capital del qual ni ell ni nosaltres podem prescindir. Els actuals tarradellistes el volen políticament aniquilar. Bon senyal, senyal d’eficiència interior i exterior que deixa en evidència l’Estat. Franco quedava en evidència ell solet. No li calia Tarradellas com ens cal Puigdemont.

Però per comprensibles que siguin, les dilacions s’han d’acabar. Hi ha d’haver un govern com més aviat millor. No és que jo cregui que l’article 155 serà, amb la seva constitució, automàticament desactivat. Hi han agafat afició i el seguiran aplicant d’una manera o altra, també per culpa del nostre mal cap, ja ho he dit altres vegades. Sóc crític amb els meus. Deixem-ho. Som al ball i hem de ballar. Ara l’objectiu és la immersió lingüística. O la clausura de TV3. El govern de Felipe González va voler tancar el Canal 33. Pujol va respondre: “Que enviïn la Guàrdia Civil, si s’atreveixen”. Ara s’atrevirien. Però amb un govern efectiu ens sabrem defensar millor de les invectives. Almenys tindrem veu, propagada i ampliada per Puigdemont.

Manuel Cuyàs

Escriptor i periodista

Article publicat al diari EL PUNT/AVUI el dissabte 17 de febrer del 2018

Als polítics catalans

Acabo de rebre un WhatsApp amb l’àudio d’un mestre, que m’ha fet esborronar i que vull compartir per escrit amb tots vosaltres confiant que, si aconseguim fer-lo viral, potser arribarà a estovar el pensament i el cor dels polítics a qui es dirigeix aquest mestre anònim, que diu veritats que molts compartim i que potser no gosem expressar.

 Missatge

Hola, em dic David i soc mestre. M’agradaria que aquest missatge arribes al màxim de dirigents dels partits polítics de Catalunya actuals. És un missatge molt senzill d’entendre: us demano des del cor que us poseu d’acord, que feu un front comú davant de l’atac constant, sistemàtic i agressiu d’un Estat que no ens estima.

Us demano des del cor que us poseu d’acord, com ha fet el poble en aquests últims anys, en cada moment que ho hem necessitat i en cada moment que se’ns ha demanat. I mai, mai, mai ens hem preguntat entre nosaltres a quin partit polític votàvem.

Els Jordis no els hi vam preguntar a quin partit polític votaven. A la gent que van pegar amb cops de porra l’u d’octubre, no els hi vam preguntar a quin partit polític votaven. Quan ens vam agafar de les mans, amb les persones que teníem al costat a la Via Catalana o d’altres manifestacions de l’Onze de Setembre, no els hi vam preguntar a quin partit polític votaven. A qui teníem al costat dormint el dia u d’octubre ni li vam preguntar a quin partit polític votava. Ho teníem clar: junts i units per Catalunya.

Us demano des del cor que tingueu el valor i la força d’apartar les sigles dels partits polítics durant un mes i mig, per unir-nos com a poble en aquest moment tant important. I sobretot per vèncer aquest Estat opressor, agressiu i violent que ja ens està atacant. I desprès d’això ja tornarem a recuperar les diferències i els matisos, que tant necessaris són per assentar les bases d’aquest nou i desitjat País català.

Diuen que el meu avi deia que en els moments més importants de la història de Catalunya, els partits polítics catalans mai s’havien acabat de posar d’acord. Només ens cal doncs aprendre de les veus del passat.

Us demano des del cor, si us plau que us poseu d’acord durant aquest mes i mig que tenim al davant, i estic convençut, convençudíssim que teniu la capacitat i les ganes de fer-ho. És més, humilment, crec que el poble de Catalunya que vol ser independent espera això de vosaltres.

Moltísimes gràcies per ser al servei del poble.

Ens volen agenollats

“Penedeix-te, doncs, d'aquesta teva maldat, i prega a Déu, potser et sigui perdonat el pensament del teu cor (Fets 8:22)”. Aquest verset del Nou Testament és mostra evident avui i cada dia que passa: l’estat espanyol no n’ha tingut prou d’aplicar el 155 al TOTS el catalans (independentistes, unionistes, abstencionistes o escèptics), ara ens vol veure humiliats, agenollats, amb els braços en creu i demanant perdó per haver només “pensat” en la secessió d’una part de la “seva” Espanya. No es podia esperar res mes de un règim que ara no pot  emprar l’exèrcit, doncs això seria la seva derrota, i es serveixen de fiscals i jutges afinats,  del Tribunal Constitucional nomenat per ells mateixos  i fins tot dels poders fàctics i mediàtics afins i a sou d'aquest govern dictatorial. En els interrogatoris als ostatges Junqueras, Forn, Sánchez, Cuixart i als encausats que encara estan sota llibertat provisional, han utilitzat totes les eines, trampes i fal·làcies per demostrar que ells són els que manen. En un cas així els interrogats tenien només dues opcions: o mentir dient el que volia escoltar el jutge perquè els deixés  anar o refermar-se públicament en les seves idees, cosa que podrien haver fet d'haver sabut que diguessin el que diguessin els mantindrien empresonats. Ara s’han fet públics uns fragments d’aquests interrogatoris judicials i hem pogut escoltar com tots van acotar el cap davant de l’imperi de la llei del més fort. Això no deixa de ser, com escriu el periodista del diari El Punt, Ferran Espada, una veritable tortura, pels interrogats, per les seves famílies i en definitiva per tots els catalans. Malgrat aquestes humiliacions i veient que ens volen agenollats, hem de dir-los-hi que encara estem fermament dempeus. Recordem el que ens recomana, des de la terra vermella del Mato Grosso el pare Pere Casaldàliga, ara que ha complert 90 anys,: “Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”.

La tortura dels àudios

Els darrers dies han surat, com si de cadàvers en descomposició es tractés, una sèrie d’àudios dels presos polítics catalans –i d’encausats– que reflecteixen les declaracions davant el jutge del Suprem. Com a periodista puc albirar l’interès informatiu que aquestes filtracions ─interessades, com totes les filtracions– poden arribar a tenir.

Ni com a periodista ni com a ciutadà puc comprendre la presentació que molts mitjans fan d’aquests enregistraments, que en el millor dels casos es difonen sense cap contextualització i en el pitjor es comenten o interpreten com una humiliant claudicació. Oblidant que són unes declaracions aconseguides amb coacció, la que representa que un jutge t’obligui a dir el que ell vol sentir des d’un punt de vista ideològic sota amenaça de ser tancat en la penombra d’una tètrica presó espanyola. Una conducta judicial que no sé si no es pot considerar tortura, però que a la gent decent sí que ens tortura sabent de la injustícia que suposa que gent de pau del nostre país siguin utilitzats com a veritables ostatges en una perversió del sistema judicial amb abús de la presó preventiva i invenció de querelles.

La difusió dels àudios sense tenir en compte tot aquest terrorífic context suposa la col·laboració inexcusable en la utilització de la humiliació com una arma més de destrucció de l’adversari polític, en aquest cas l’independentisme català. Però els que coneixem Junqueras, Forn, Sànchez o Cuixart –i la resta que estan a la diana judicial espanyola– sabem, malgrat discrepar-hi en ocasions, que estan a la presó ara fa 100 o més terribles dies per ser bona gent i ostentar la dignitat que no acostuma a abundar en la classe política espanyola. Intenten humiliar i fer por. S’obliden, però, d’una dita revolucionària: només es pot ser valent quan es té por. I la por que ens volen infondre és la palanca per fer emergir la valentia de polítics, mestres, mecànics, pallassos, periodistes i tanta gent que farà caure un règim basat en l’amenaça, la repressió i la humiliació i contra el qual com a catalans tenim una gran oportunitat que es diu República.

Ferran Espada

Periodista

Article publicat al diari  EL PUNT/AVUI  el dissabte 10 de febrer del 2018.

Hores decisives

Sembla que falta poc perquè hi hagi un acord d’investidura. Potser el desllorigador podria ser que l’Assemblea de Càrrecs Electes investís Carles Puigdemont com a president simbòlic, i una investidura efectiva amb un presidenciable triat per Junts per Catalunya i acceptat per ERC i la CUP, es a dir un govern legítim a Brussel·les i un govern efectiu a Catalunya. Tot plegat seria una mala solució provocada per la intransigència d’ERC per desobeir el 155 i les seves conseqüències, amb la por al cos per les possibles responsabilitat penals. Sembla estrany que un partit incorrupte a Catalunya, amb 76 anys de història, que no creu en la força de la gent, que no pensa com la majoria, que això està a punt d'esclatar al nostre favor, i no s'atreveixen a donar el pas decisiu, que els hi tremolen les cames per tal de no seguir el camí marcat pel líder natural del procés, que es deixen portar per les pors ancestrals a la repressió de l'estat feixista que ens ha tingut sotmesos durant 300 anys i que, ara que ha ficat les seves grapes a les nostres institucions, ens vol sotmesos i vassalls durant 300 anys més. Però la gent, el poble, ho tenim molt clar, la nostre decisió es molt ferma, qui no tingui pebrots per tirar endavant, que es faci a un costat, o serà la mateixa gent qui els exclourà del projecte, Madrid ja trontolla, tenen molta pressa per donar l'estocada final, saben que se’ls està esgotant el temps, saben que tenen perduda la batalla per la imatge internacional, saben que en breu, Merkel formarà govern i podrà dedicar-se a altres qüestions (entre d’altres la causa catalana), saben que els catalans mai ens rendirem, saben que el fòrums econòmics ens volen a plena potència, saben que la mentida de la fuita d'empreses no ha colat, veuen desesperats com malgrat la intervenció del 155, Catalunya se’n surt i genera més riquesa cada any, que l'atur disminueix, que les exportacions creixen, que ports i aeroports baten records, que les multinacionals i grans fires prefereixen Catalunya i refusen establir-se a Madrid, que les inversions a Catalunya continuen el seu degoteig, potser més lent que voldríem, però sense parar. Només cal resistir i donar el últim pas. Son per tant hores decisives i només ens serviran els valents. La batalla principal rau ara a mantenir viva la legitimitat de la República guanyada el Primer d'Octubre i proclamada vint-i-set dies després. Som-hi, doncs, posem-nos hi. Per aixecar una mica la moral de la tropa, he recuperat un excel·lent tuït que va publicar ahir el polifacètic professor vilanoví, Bernat Deltell,  on estudia breument la realitat del moment actual de la política catalana. Podeu trobar tot seguit el fil complet del seu tuït.

Com van els ànims?

Malament, oi? Ho entenc; la sensació és que no ens sortirem i que tot va pel pedregar. Quina llàstima. Bé, què hi farem... Tantes il·lusions frustrades, tanta energia i capital humà malbaratat. I ara ens adonem que ningú ens estima, que ningú ens vol.

El desànim és tan gran que l'alcaldessa Ada Colau va muntar un acte d'ensabonament a John Hoffman al Saló de Cent perquè no tingui temptacions d'emportar-se el Mobile World Congress a una altra ciutat. I això que l'alcaldessa, quan no era alcaldessa, estava en contra del congrés! I Hoffman ens diu que "no acabo de veure el sentit de l'acte. A nosaltres no ens heu de convèncer. Ho teniu tot per a l'èxit". I acaba amb una frase lapidària: "Sou vosaltres els que us heu de reconvèncer; no féu cas dels sorolls i recupereu la confiança en vosaltres mateixos". I tot això Hoffman ho diu davant les autoritats que posen els ulls com a plats. El màxim responsable del Mobile World Congress es pregunta per què li muntem actes d'aquest tipus si ells no pensen pas marxar. Aquí s'hi està molt bé, estan al centre de la Banana Daurada. Quin problema hi ha?

Ah, espera, potser és un problema polític? Ostres, no hi havia caigut. Clar, deu ser que l’Ada Colau pensa que tenir presoners polítics pot espantar les multinacionals oi? Però dona, no siguis així. Quan Felipe VI va trucar als de la Seat, aquests ja li van esmenar la plana. Ni la Seat marxa, ni Amazon, ni les multinacionals ni ara quan Freixenet sigui comprada pels alemanys (ep, senyor Freixenet, i les seves amenaces que marxaria de Catalunya?). No, no se'n va perquè els alemanys li van dir "quieto ahí". I el senyor Bonet ha emmudit de cop!

Sí, sí, però Caixabank i Sabadell han marxat, em diuen els pessimistes. És cert, i Fainé i Oliu treuen foc pels queixals, perquè la vicepresidenta els va dir que el 21-D tot això estaria arreglat, i resulta que encara està una mica més embolicat. I M. Rajoy molt més dèbil. I clar, i ara com tornes? Si CaixaBank i Sabadell tornen vol dir que accepten la victòria indepe, i si fan això els clients espanyols els giraran l'esquena. I si no tornen se la juguen davant la seva clientela catalana que treu foc pels queixals. Però fan beneficis rècord! Els seus beneficis són de rècord... fins que deixin de ser-ho. Has vist quin camp tan ben ‘abonadet’ hi ha per a l'aterratge d'un nou banc? I creu-me, ja hi ha rumors. Aquests alemanys són molt dolents. Mira que voler aprofitar-se que no hi ha gairebé bancs a Catalunya...

Però en fi, si vols ser pessimista endavant, cosa teva. Però quan facis la teva anàlisi no t'oblidis del que ha dit The Economist i Bloomberg de M. Rajoy, de les declaracions de l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, persona molt propera al Papa. I què ha dit el cardenal Sistach? Doncs que "el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya és un problema polític i ha de solucionar-se políticament". I això ho ha dit fa uns dies, i són unes declaracions que coincideixen amb les d'Andrea Riccardi. Qui? Què dius? Andrea Riccardi és el fundador de la comunitat de Sant Egidi, pròxima al Vaticà i sobretot des de l'elecció del papa Francesc. Riccardi va qualificar l'actuació policial de l'1 d'octubre d'"inútil i brutal" i demanava diàleg criticant que el govern espanyol s'hi oposés.

També l'Osservatore Romano (el BOE del Vaticà) se'n va fer ressò, i jo ho vaig escriure fa temps, tot això, però ningú em va fer cas, menys els del diari Ara que ho van publicar (són gent amb olfacte). Va, pessimista, continua dient que no ens vol ningú i que no hi ha sortida. No, no ens sortirem, perquè ningú ens vol. Però saps què passa? Que hi ha gent que vol que ens en sortim. I hi ha comunicat oficial del govern alemany, internacionalització del conflicte, i Mr. Mobile diu el que diu, i les empreses fan el que fan. I el PP que s'enfonsa.

I saps el millor de tot plegat? Que el conflicte és damunt la taula de les institucions europees. I la solució es busca a Orient, en un petit indret de set milions d'habitants (quina casualitat!) que es diu Hong Kong i que es basa en "un país, dos sistemes". En parlarem!

Acabo: ni cas del pobre Manuel Valls, eh? Ell solet va ensorrar el partit socialista i no el va voler ni Macron. I pel que fa a @KRLS us recordo la frase de Jeremy Irons a la pel·lícula Herida: "la gente herida es peligrosa porqué sabe que puede sobrevivir". Doncs això!

Bernat Deltell‏

Periodista i Filòleg

Fil de tuïts publicat el dilluns 5 de febrer del 2018

Puigdemont a canvi dels presoners

El terrabastall originat pel missatge capturat il·lícitament del mòbil d’en Comin per un periodista de T5, ha esdevingut primera plana en tots els mitjans catalans, espanyols i mundials. Puigdemont va dir el que va dir i ara tothom vol en treure les seves pròpies conclusions, alguns de forma interessada i d’altres per esbrinar el rerefons d’aquestes reflexions. Una de les frases que més s’ha comentat de tot el missatge, ha estat la que fa referència a un possible acord per alliberar els quatre hostatges que encara són a presó i això seria a canvi de lliurar el cap d’en Puigdemont per poder-lo empresonar. Joan Tardà ja ho va insinuar aquest cap de setmana. Avui mateix l’Oriol Junqueras ha proposat una presidència “bicèfala”, meitat simbòlica, meitat efectiva. Per acabar-ho d’adobar l’eurodiputat d’ERC en Josep Maria Terricabras ha manifestat sobre aquesta proposta, que no li semblava ‘bé res’ fins que no hi hagués llibertat per als presos polítics i els exiliats. ‘Això és l’única cosa important’ ha dit. L'Estat no para de proclamar per cel i terra que posarà totes les traves possible a que Puigdemont ─a qui consideren l'enemic públic número u─ ocupi ni el despatx de la plaça Sant Jaume ni qualsevol altre càrrec públic. Tot plegat ens remet a un magnífic article publicat fa una setmana, quan precisament es complien 100 dies de l’empresonament dels Jordis, titulat “Cent dies d’injustícia, cent dies d’indecència”, escrit pel filòsof i professor universitari en Xavier Antich, que podeu llegir més avall i on precisament, recordant aquesta trista efemèride, escriu: ‘cal recordar que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn no són criminals ni delinqüents, sinó molt bona gent i homes de bé, que no han comès cap delicte dels que han inventat ad hoc l’Estat espanyol que està perseguint de manera fanàtica, amb un odi patològic i malaltís, per destruir el moviment independentista’. I ara surt el ministre de justícia espanyol i diu que no cal esperar els judicis que s’han de fer als independentistes ja que, amb la “seva” llei, d’aquí a dos o tres mesos se’ls pot inhabilitar de per vida. Es a dir, “muerto el perro, se acabó la rábia”. Aquesta és la veritable democràcia i la justícia espanyola.

Cent dies d’injustícia, cent dies d’indecència

Tots recordarem on érem, i amb qui, i fent què, el passat 16 d’octubre al vespre. La magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, a instàncies de la Fiscalia, va ordenar l’ingrés en presó de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i de Jordi Sànchez, president de l’ANC, per alta probabilitat delictiva i risc de destrucció de proves, després d’acusar-los de sedició. La notícia va provocar immediatament un terratrèmol polític a Catalunya, tot i que moltes veus ja havien reconegut la voluntat d’escarment de l’Audiència Nacional, plegada, com en tants altres casos, i com passaria després amb mig Govern legítim de la Generalitat, als desitjos i les instruccions del govern espanyol, encara que fos al preu de passar per sobre, com una piconadora, de qualsevol consideració jurídica mínimament solvent.

Començava, així, amb els Jordis, una autèntica operació d’Estat per destruir el moviment independentista català amb voluntat de decapitar-lo, inventant-se acusacions inversemblants i desmentides fins i tot per les proves aportades per la defensa, i atacant-lo en tots els fronts, des del polític fins al ciutadà, des de l’educatiu fins al mediàtic. Causa general contra l’independentisme, majoritari en el Parlament de Catalunya sorgit del 27-S i, després, tot i la repressió, amb majoria renovada en el Parlament sorgit del 21-D. El trasllat de la causa al Tribunal Suprem confirmaria la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i confirmaria els empresonaments posteriors d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Dels que van quedar en llibertat, quants continuen en la política activa? I quants, dels que segueixen, amb causes encara obertes, no estan sotmesos a restriccions de les seves llibertats fonamentals, d’opinió, d’expressió i de participació política? I dels que estan a Brussel·les, quants tenen restringida, a més de la seva llibertat de moviments, la seva possibilitat de participació política, en igualtat de condicions amb els representats electes dels addictes al règim del 155?

Fa cent dies d’aquell 16 d’octubre. Cent dies de presó de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Un més un més un més un..., i així fins a cent. Vuitanta-tres en el cas d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn. En condicions humiliants des del trasllat a la presó fins a la vida quotidiana entre reixes. No al recordar-ne els detalls, a hores d’ara prou coneguts com perquè no calgui llistar-los sense una profunda indignació. Aquests mesos he pensat sovint en les paraules del filòsof Avishai Margalit en el seu llibre ‘La societat decent’, ja clàssic, de 1996: “Què és una societat decent? La resposta que proposo és, a grans trets, aquesta: una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones. I distingeixo entre una societat decent i una societat civilitzada. Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres, mentre que una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones”.

No cal forçar el text de Margalit per reconèixer que la societat espanyola, efectivament, és una societat indecent, perquè les seves institucions, des d’aquell infame 16 d’octubre ha estat humiliant, durant cent dies, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i, durant vuitanta-tres, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Cal afegir-hi, a aquests quatre ciutadans empresonats per motius polítics, els cinc membres del Govern legítim de Catalunya, president inclòs, que estan a Brussel·les amb la certesa, confessada reiteradament pel govern espanyol erigit impròpiament en jutge, que si entren a l’Estat espanyol seran immediatament detinguts i empresonats. I la indecència, segons Margalit, és un dels noms de la injustícia.

L’empresonament de Cuixart, Sànchez, Junqueras i Forn, i l’amenaça d’empresonament del president Puigdemont i d’Antoni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Meritxell Serret, només té motivacions polítiques i fa avergonyir els penalistes independents, com en El Nacional ha argumentat sovint per escrit, de forma difícilment discutible, Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona.

Però no es tracta només de l’empresonament. Hi ha, a més, la voluntat explícita d’humiliació, amb la intenció, confessada, de deixar el moviment independentista sense la seva primera línia de comandament institucional i ciutadà. Jordi Sànchez ho reconeixia explícitament quan declarava, a través d’un tuït publicat per l’ANC, que “ens volen humiliats i destrossats”, on afegia, de manera contundent, com un gest de resistència, “No podran”. I tanmateix la duresa judicial, policial i carcerària mostra indicis prou inequívocs que, a poc a poc, estan posant fora de circulació, i si no és d’abast major és pròpia incompetència del sistema, a la primera línia del moviment independentista tal com l’hem conegut fins ara. Per no recordar que la causa general contra l’independentisme continua oberta i ampliada.

Des d’aquell 16 d’octubre, els carrers i places de Catalunya han registrat diàriament concentracions i manifestacions, actes de tota mena i amb participants de tota condició, en defensa de la llibertat dels presos polítics i contra la política repressiva de l’Estat, que ha transgredit tots els protocols de separació de poders i que ha posat els tribunals de l’Estat a les ordres polítiques del govern espanyol.

La vigília d’aquest sinistre aniversari, cent dies per a uns, vuitanta-tres per als altres, es feia pública la carta de Joaquim Forn renunciant al seu escó com a parlamentari electe. És una carta breu, manuscrita, escrita sense rancúnia, però que, potser també per això, és difícil que pugui ser llegida sense un calfred d’esborronament. Entre altres coses, confessava: “com sabeu el passat 11 de gener vaig declarar davant el Tribunal Suprem i vaig adquirir uns compromisos que en algun moment podrien arribar a representar una contradicció amb determinades línies d’actuació del grup al qual represento”. Cal llegir-ho molts cops, sense que, per això, l’estremiment que provoquen aquestes paraules deixi d’esborronar. Perquè, ho sabem, el jutge ha forçat la declaració de Forn sobre el seu futur comportament polític com a parlamentari electe legítim: amb això, el jutge no només ha privat de llibertat Joaquim Forn, com a Cuixart, Sànchez i Junqueras, sinó que, a més, ha restringit per al futur el seu dret fonamental a la participació política, la seva llibertat ideològica i el seu compromís polític. La institució del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, així, deixa per a la història el que bé pot considerar-se un exemple canònic d’indecència, en els precisos termes que Margalit la defineix. És això tolerable?

L’únic cop que he parlat amb Joaquim Forn va ser l’any 2014, diria que durant la primavera. Va ser en una sessió de treball a l’edifici antic de l’ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume. Ell no estava a la reunió però va venir a saludar-nos i, després d’encaixar-me la mà i adreçar-se a mi pel meu nom, em va agrair un article publicat amb el títol de "Rua de captius", en què parlava de la novel·la homònima de Francesc Grau i Viader, publicat feia poc per Club Editor, que, em va dir, el va impulsar a comprar-se el llibre i a llegir-lo. Rua de captius rememorava el pas de Grau i Viader pels camps de concentració franquistes: el santuari del Sant Crist de Balaguer, la plaça de braus de Logronyo i sobretot el camp de concentració de Miranda de Ebro. El llibre explica tots els mecanismes de la humiliació i l’anorreament de la dictadura, amb episodis inoblidables per la seva cruesa, com el d’un sergent d’infanteria que recorda els presoners: “Sois unos miserables prisioneros de guerra, simple desperdicio humano sin ningún valor. Todos juntos no alcanzáis el precio de una cerilla usada”.

El record d’aquest encontre amb Forn m’ha fet tant de mal que he tornat a llegir el llibre, per descobrir, en els dispositius d’aquella política repressiva de la dictadura, els antecedents infames de la situació que el mateix Forn, Cuixart, Sànchez i Junqueras estan vivint aquests mesos, com en una mena de cruel i sinistra repetició. Perquè, a l’empresonament de tots ells, els ha acompanyat una vergonyosa criminalització constant per part del govern espanyol, de les interlocutòries de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i de gran part de l’opinió publicada pels mitjans de comunicació afectes al règim del 155.

I és que, ho sabem, el primer efecte de la injustícia és la veritat. I, per això, aquí, ara, i cada dia mentre siguin a la presó, cal recordar que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn no són criminals ni delinqüents, sinó molt bona gent i homes de bé, que no han comès cap delicte dels que han inventat ad hoc i contra tota prova els autos del Suprem, i que ells han fet el que han fet com a representants, polítics electes i legítims els uns i ciutadans els altres, de la ciutadania representada democràticament en la majoria parlamentària. Cal dir-ho, explícitament i de forma clara: empresonant-los a ells, s’empresona la voluntat política de més de dos milions de ciutadans lliures.

L’Estat espanyol està perseguint de manera fanàtica, amb un odi patològic i malaltís, destruir el moviment independentista. I tanmateix aquest supera ja els dos milions de persones si es compten els vots de les darreres eleccions. L’Estat espanyol, amb aquesta actitud, s’ha posat en un carreró sense sortida. Fins que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn estiguin a casa seva i amb les seves famílies, a les places i carrers de Catalunya es continuarà reclamant i exigint, de l’Estat espanyol, llibertat per als presos polítics injustament i arbitràriament empresonats. Per decència i per dignitat.

Xavier Antich

Filòsof

Article publicat al digital ElNacional el dijous 25 de gener del 2018