Guerres i treves

Finalment, Putin ha decidit atacar Ucraïna, amb un anunci televisat on, amb el cinisme que li és propi, ha anunciat  “el començament d’una operació militar a l’est d’Ucraïna per protegir les persones d’abusos i del genocidi del Govern ucraïnès des de fa vuit anys”. Putin ha insistit que Rússia no planeja l'ocupació d'Ucraïna, però la percepció de la comunitat internacional és diferent. Comencem a treure el cap de la pandèmia i ens empastifen en una invasió. Tenim un món massa feble que té riscos que semblen inevitables. Ho veurem tot com una altra de les catastròfiques circumstàncies dels darrers temps: La pandèmia de la Covid-19, el volcà de la Palma, la crisi dins el PP, l’augment del preu de l’electricitat i de la benzina, etc., etc.

No estem preparats per una pandèmia ni per una guerra i menys televisada, com va passar amb aquella matinada d’obertura de foc de traumàtic record, la famosa guerra del Golf. El pitjor de tot és que, malgrat les guerres, les nostres vides continuaran exactament igual tot i que ens tocarà aguantar el pes a la consciència de saber que estan assassinant una altra vegada gent innocent i que, d’aquesta manera, tornarem un cop més a saber que som una societat tan feble com miserable.

Una altra guerra és la pugna entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso pel lideratge del PP, una guerra oberta aquest dimecres, amb informacions creuades d'espionatge i corrupció dels equips de l'un i de l'altra. El motiu és un contracte per valor d'un milió i mig d'euros atorgat fa gairebé 2 anys per la Comunitat de Madrid a un amic de la família d'Ayuso. Ayuso ha acusat la direcció del Partit Popular d'espiar i injuriar la seva família, informació que la direcció del PP ha negat. La resposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid: declarar la guerra a Casado acusant-lo d'actuar "de forma cruel contra ella". Enmig de la polèmica, els seguidors de la presidenta madrilenya han decidit manifestar-se davant la seu del partit per mostrar el seu rebuig a la direcció.

A casa nostra tenim les lluites ―potser encara no arriben a guerres obertes―, entre les diverses famílies independentistes per obtenir el poder, oblidant  que la seva prioritat hauria de ser el país i no el partit. També tenim la guerra ―aquesta sí, oberta i cruenta― per defensar la llengua catalana, a les escoles i a tot arreu on calgui. Tenim massa guerres i massa fronts oberts.  Potser seria hora d’intentar aconseguir treves de pau que pacifiquessin aquests fronts. Això no ho assolirem ni amb taules de diàleg que no porten enlloc, ni amb comissions bilaterals Estat/Generalitat que, en la darrera, sols han aconseguit el traspàs de l’estació meteorològica del Turó de l’Home, ni el traspàs del salvament marítim, ni la gestió dels MIR. Possiblement, el traspàs de rodalies quedi per al pròxim lustre, no cal córrer. Amb una mica de sort, en la pròxima reunió d’aquí un parell d’anys, podem obtenir que ens traspassin, el canvi d’agulles de la via 2 del baixador de la Canonja.

En les recents eleccions a Castella Lleó els vots de Vox i del PP podrien donar una majoria de govern i a mitjà termini una majoria feixista a Espanya. Llavors, tal com van prometre en el seu programa electoral, una de les primeres lleis serà la il·legalització dels partits independentistes. La Generalitat passarà a ser governada pels unionistes, al carrer la ciutadania es començarà a organitzar al marge dels partits independentistes, incapaços d’organitzar la defensa del territori, amb tota mena de retrets entre ells. El Consell per la República agafarà la direcció política del combat i les organitzacions cíviques passaran a la clandestinitat… Podria ser aquesta narració distòpica d’uns fets que creiem, seria l’única manera de treure l’independentisme de l’atzucac autonòmic en què es troba immers. En l’article titulat ’Hienes, Espanya, etcètera’ la periodista i activista, Núria Cadenes, escriu que “a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta”, aquest instrument no és altre que Vox. Llegiu l’article de la Núria a continuació.

Hienes, Espanya, etcètera.

M’agraden les hienes. No em pregunteu per què, però m’agraden. Amb la seva cara de hiena i les seves dentotes de hiena i la fila mig espellifada (o espellifada del tot), malgirbada, malandanda de hiena. Amb la complexitat de les seves relacions socials, també, i amb la cosa aquesta que es veu que el poder és de les femelles, i amb la seva intel·ligència, i tot.

En fi, que cascú és cascú i que a mi m’agraden les hienes. I que per això em sap tant de greu barrejar-les avui en aquest article de brutícies peperes. Però és que segurament són la imatge que molta gent haurà tingut al cap, en les darreres jornades televisades de batalla sanguinolenta al si del partit de la dreta i l’extrema dreta espanyola. I amb elles començo aquest apunt, jo també. Per demanar-los disculpes.

Pobres hienes.

L’assalt al control del partit espanyol que s’autodefinia com a representant de l’ordre i l’estabilitat i la jerarquia que els havia de garantir, l’organització que, en paraules del seu darrer president, l’inefable M. Rajoy, es vantava de ser totalment “previsible”, ha estat (és) un espectacle de vísceres esteses al sol. Una sacsejada sangosa, ganivetada va, ganivetada ve. Un circ de misèries que, què voleu que us digui, precisament per la mala mena d’individus que en són protagonistes, tampoc no ha estat desagradable de contemplar.

En tot cas, més enllà de l’opereta, de la parafernàlia que envolta el personatge Isabel Díaz Ayuso, de la corrupció que es torna a repetir i que ja s’ha demostrat sistèmica al PP, del paperot del galdós Pablo Casado, de la desbandada supersònica de rates, ratots i ratolins, hi ha la maniobra política de fons. En podríem dir operació d’armes combinades, de fet, amb la coordinació gens espontània d’acció a xarxes socials, carrer i mitjans de comunicació afins, seguint les formes i maneres del tradicional cop d’estat que tant agrada als sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (que ja és ser reaccionari, sí) i dirigida a crear i cohesionar un bloc d’extrema dreta juntament amb Vox com a tota representació política de la dreta espanyola, amb un programa clarament anti, específicament anti i sobretot anti: anticatalà, antiindependentista, antiautonomies, antifeminista, antimemòria històrica, antidiversitat, antiimmigració, antiecologista…

I no és banal, això. És gros. A partir d’ara, la direcció del que de moment és el principal partit de la dreta espanyola sap i ha comprovat clarament que el seu cap ja no es manté a sobre de les espatlles segons si es guanyen o es perden congressos, sinó segons determinen els poders fàctics que han tombat Casado i que han demostrat a plena llum fins a quin punt poden treure i col·locar dirigents polítics (i, per tant, futurs possibles presidents d’estat).

I qui hi tenen, a l’altra banda de l’escena? Doncs un PSOE cada vegada més lluny de la cosa aquella de l’“Espanya plural” que cíclicament i retòricament treuen a passejar i que òbviament mai no s’han cregut ni de manera tangencial. Cada vegada més lluny d’aquest unicorn (feledarisme! faladerisme!) i cada vegada amb la voluntat més explícita d’ocupar el paper de partit d’ordre, d’estabilitat (a Espanya diuen centre quan volen dir dreta no extrema) i, per tant, de la unitat de l’estat. Que ja no és que no hi hagi ni hi hagi d’haver taula ni diàleg ni res que s’hi assembli (i no, l’ofensiva gesticulació de les concessionetes que dic que et faré i que d’aquí a cinc anys, quan t’ho torni a dir, tornarem a celebrar, no compten ni com a tamboret), és que ja no fan ni com que respecten el català a l’escola.

Sembla que, a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta. I ho han fet amb una campanya d’armes combinades amb la qual han provat el nou equipament que volen emprar per a arribar al govern del seu estat i usar-lo com a ariet amb un programa radical d’antis. Al davant no hi tenen alternativa. Ben mirat, la mica de contenció que troben tan sols s’aguanta amb el suport de partits del que ells entenen per “perifèria” i que són representants de les nacions no espanyoles (i, en menor mesura però també, de la diversitat fins i tot provincial que tenen a Espanya i que es reivindica en contraposició a Madrid). L’esquerra espanyola (diguem-ne així), per si sola (políticament, i no sé fins a quin punt també sociològicament) no fa sinó empetitir-se, mentre avança (políticament, i no sé fins a quin sociològicament), l’extrema dreta.

En fi. Aquest programa anti inclou un ingredient molt característic del projecte nacional espanyol: l’“ensimismamiento”. Terme molt gràfic que defineix l’estat de tancar-se en si mateix. El món sembla a un pas d’una guerra gran, amb una potència nuclear que envaeix un estat europeu i que se salta organismes i acords internacionals i tant com calgui saltar-se amb la sola idea de l’enyorança d’un imperi perdut que es vol recuperar peti qui peti, amb una OTAN reviscolada en el seu paper de xèrif nuclear que passava hores baixes i que ara es torna a reivindicar, amb aquesta perniciosa dicotomia dels absoluts que ens vol obligar a escollir entre un mal i un altre, i, mentrestant… mentrestant, Espanya, a la seva. I sí, és clar, és clar, Ucraïna, però què penses de la caiguda de García Egea? I Feijóo, què? Ara ha dit que sí? Ara ha dit que no? Els que es manifestaven no cridaven Feijóo sinó Ayuso, eh? Eh?

Sí, això d’Espanya és un planeta cada vegada més llunyà. Els poders fàctics que manen sense tenir en compte eleccions, creen i alimenten l’extrema dreta, treuen i posen, persegueixen i eliminen presidents a conveniència i se’ls en refot el que passi al món, ni que sigui la possibilitat d’una guerra mundial.

Vist des d’aquí, és un espectacle indescriptible. Sona de fons el nosaltres no som d’eixe món. I som on érem, sí, mentre això d’Espanya s’allunya més i més cada vegada en direcció a la caverna.

Núria Cadenes i Alabèrnia

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el dimecres 23 de febrer del 2022

 

Laura Borràs a la Meridiana

La Meridiana és, amb els seus més de set kilòmetres de longitud, la tercera via més llarga de la ciutat de Barcelona, només per darrere de la Diagonal i la Gran Via. Totes tres avingudes conformen l’estructura bàsica de connexió de la ciutat amb el territori. Per tant, la seva fluïdesa en el trànsit és vital per a la ciutat i la seva interrupció provoca els inevitables embussos als usuaris de la via. Hem de recordar perquè van començar els talls de l’Avinguda Meridiana, ja que el context és molt important. Es tracta d’una acció política iniciada el 14 d'octubre de 2019, com a resposta i protesta contra la sentència del Procés. Aquest és doncs el fonament d’aquesta manifestació.

La MHP Laura Borràs va voler assistir l’altre dia a donar suport als manifestants de la Meridiana.  Ja ho havia fet fa temps juntament amb els diputats al parlament Ferran Civit (ERC), Carles Riera (CUP) i Francesc de Dalmases (JxCat) i l’excandidat de JxCat al senat espanyol Roger Español i l’exdiputat de la CUP Antonio Baños. Però la diferència està en el fet que en aquells dies Laura Borràs era només la portaveu de JxCat al congrés espanyol i ara és la Presidenta del Parlament de Catalunya. Per això s’ha aixecat aquesta polseguera en contra de la seva presència a la manifestació. Sembla que Borràs actua ‘ex-partium’ i això la fa que sigui objecte dels dards dels seus opositors i també d’alguns dels seus teòrics amics. Tal vegada la veritable raó d’aquests atacs podria ser perquè l’entreveuen l’única capaç de donar la cara enfront de la contínua repressió que està patint el nostre País.

Cal tenir en compte que quan la MHP Laura Borràs, va anar dissabte al vespre al tall de Meridiana Resisteix, no va fer cap acte de desobediència. Perquè no hi havia res a desobeir. La filtració a la premsa per part d’Interior d’una resolució enviada als organitzadors de la protesta que s’ha fet ininterrompudament d’ençà de l’octubre del 2019, feia creure que es podia prohibir i donar per acabada per voluntat del departament mateix. I no és pas cert. El govern no pot ni prohibir ni limitar una manifestació com aquesta, ni autoritzar-la o deixar-la d’autoritzar, segons que deixen ben clar les lleis que ho regulen i la jurisprudència més recent. Si de cas, Interior pot proposar canvis d’ubicació, que és això que feia en aquesta comunicació tramesa a Meridiana Resisteix.

Aquests atacs de tothom a Borràs, coincideixen amb el discurs que va pronunciar ahir el MHP Pere Aragonès per fer balanç del seu primer any de govern. Fets i no paraules, deia en Montilla, doncs això és el que se li pot demanar al president Aragonès. Efectivament, un any després de la victòria d’ERC a les darreres eleccions, el gran trumfo del republicà, la taula de diàleg, no avança, la repressió no s’atura i llavors surt el president català i ni vol fer por, ni vol exagerar-la, ni vol amenaçar, ni vol fer pressió. Cap ensurt ni al govern espanyol, ni als socis de govern, ni a ningú. Aragonès és l’home dels pactes i la discreció, que camina sense mai trepitjar fort. Es podrà valorar si a Catalunya li fa falta aquesta calma, vorejant l’ensopiment, o si li caldria tensió, vorejant el caos. Però ningú no podrà dir que no haguéssim estat avisats. Aragonès es va presentar a les eleccions allunyat de l’èpica. Avui el seu equip avisava abans de començar el discurs: “No espereu màgia.” I ni èpica ni màgia, no hem tingut. Aquesta dicotomia entre els partits catalans i el poble, la palesa el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ’La retòrica burocràtica del MHP’, on afirma que el discurs d’Aragonès ha estat una peça retòrica de llocs comuns que, a força de repetits, es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Podeu llegir l’article a continuació.

La retòrica burocràtica del MHP

La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana.

Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.

Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva tradicional tossudesa. El viacrucis (més que el balanç) del govern fins aleshores es diu pressupostos aprovats de franc; 25% de castellà; cas del diputat Juvillà; repressió de la Meridiana. Tot curullat per la ja ridícula quimera de la taula del diàleg tan real com la pedra filosofal i amb la mateixa funció.

Pel seu balanç la Generalitat republicana ni és Generalitat ni republicana, sinó un òrgan autonòmic incapaç de defensar els drets dels seus parlamentaris. Quant als propòsits per l’esdevenidor, llegits amb claredat pel president, ja se sap, tots calbs.

A la vista del panorama, per fer creïble el seu compromís oficial amb el mandat de l’1-O, JxC hauria de trencar el govern. No ho fa pretextant que cal conservar el que s’ha aconseguit i també per tal d’impedir que ERC no es llanci als braços dels comuns amb un nou tripartit. Seria un govern d’ERC i els seus “aliats naturals”, segons Tardà, amb suport exterior PSC. Però això és mentida: no trenquen perquè són el mateix.

No cal conservar el que s’ha obtingut perquè no s’ha obtingut res. Ans al contrari, en un any s’ha perdut gairebé tot el poc que s’havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid; i la taula del diàleg és una no-taula que s’hi ha “vaporitzat” com succeeix amb les no-persones de la novel·la d’Orwell.

Quant a la possibilitat del nou tripartit cal considerar que el govern actual no farà res diferent del tripartit vell; de fet, els pressupostos tenen l’aprovació dels Comuns. A més a més, el govern amb els “aliats naturals”, enemics juramentats de la independència, palesaria d’una vegada per totes que ERC no és independentista, encara que sigui parlant de si mateixa als mitjans que controla, gairebé tots, com “partit independentista”.

El problema és que JxC tampoc no ho és d’independentista. A JxC hi sembla haver un sector més obertament independentista que es correspon amb la majoria del seu electorat. Tanmateix, la majoria de la militància i, sobretot els càrrecs no està encisada amb l’independentisme, cosa lògica atesa la seva procedència i el seu enyor del PDeCat. Intenten fer veure que són diferents, però no és veritat: és la mateixa partitocràcia gens interessada a la independència.

A JxC fan el mateix que ERC: paraules. El seu pla sembla ser donar suport, amb algunes crítiques, a la política claudicant dERC a l’interior (tasca encomanada a Jordi Sánchez) al mateix temps que es concentren totes les energies a la batalla judicial del MHP Puigdemont a l’estranger, un assumpte comprensiblement personal, però que serà difícil traduir en un acte de rellevància col·lectiva en un temps incert, sobretot si el president legítim dels catalans continua dins del joc dels partits.

En qualsevol cas i mentre arriba aquest esdevenidor incert, el que tenim ha estat admirablement formulat al discurs llegit del MHP: un govern autonòmic que exigeix unitat a l’independentisme per defensar el que ell mateix no defensa, la immersió; per garantir uns drets que ell mateix ataca; per encoratjar una mobilització al carrer que ell mateix reprimeix amb la força pública.

És patètic.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital  elMón el dilluns 15 de febrer del 2022.

Banca in-personal

La Viquipèdia ens diu que banca privada és un terme per a la banca i altres serveis financers prestats pels bancs als particulars per a invertir els actius de mida considerable i especialitzada generalment en persones amb un alt patrimoni net. El terme "privat" es refereix al fet que el servei al client es presta de manera més personal que en el mercat massiu de la banca majorista a través d'un assessor financer del banc. Per sota de la banca privada se situa la banca personal, destinada a llindars patrimonials més discrets. Per acabar situem la banca virtual, electrònica o en línea que és la banca a la qual es pot accedir mitjançant Internet. En aquest moviment del consumidor des de la banca tradicional basada en oficines i persones darrere un taulell,  a una banca autònoma, impersonal i freda, els inversors particulars han sofert un profund canvi en la seva relació amb les institucions financeres.

Fa pocs anys, no pas tants, els bancs guanyaven molts diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. Llavors el sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès, i quan el bàsic es va situar en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només cobria les despeses i poca cosa més. La solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions per a qualsevol operació. Alguns bancs van poder superar aquesta fase, però d’altres no assolien, ni amb aquesta solució, obtenir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i també el seu servei. S’ha passat de la banca personal a la banca  ‘in-personal’. En els darrers anys la banca ha canviat, efectivament, però per anar a pitjor. Ara podem veure cada dia les cues de persones, algunes de molt grans, que en aquests matins molt freds d'hivern sense seients ni dret a entrar a l'oficina esperen poder entrar-hi i ser ateses per alguna ‘persona’ diferent de la màquina de l’exterior.

Les oficines bancàries ja no s’assemblen gens a les que hi havia abans. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Podem trobar-nos que en haver d’anar a cobrar un xec en efectiu, un apoderat del banc ―no una persona a la finestreta― et digui que ells no tenen diners, però que en pots trobar en una altra oficina del mateix banc situada a dos o tres quilòmetres d’on et trobes. Les coses han canviat;  l’internet i els telèfons mòbils s’han convertit en instruments indispensables per anar pel món i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. Pot parèixer que els bancs ja no necessiten els clients, però els clients necessiten els bancs, per això convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs confirmessin la seva labor de servei de cara als seus clients.  

L’exemple més clar d’aquest canvi el podem veure a Sabadell. L’historiador econòmic, Francesc Cabana, ho detalla molt bé en el seu article titulat  ’On és Sabadell?’ on recorda la situació actual del Banc de Sabadell (ara Banc Sabadell). Permeteu que ampliem uns detalls sobre l’anècdota que explica Cabana en el seu article. El meritori Monràs, qui només comptava amb 21 anys, va fer un informe que presentà a finals de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras, on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe de Monràs. A partir de llavors Monràs va assistir a totes les Juntes de Govern de l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes, fins que arribà a ser-ne Director General. Llegiu l’article tot seguit.

On és Sabadell?

Hauré de repassar els meus coneixements sobre geografia catalana. Identificava el Banc Sabadell com una entitat bancària situada al Vallès Occidental, però la lectura de la premsa m’ha confós, ja que presenten el Banc Sabadell com una entitat amb el domicili social a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó. La crònica presentava dos dels principals executius del banc als quals no coneixia de res, tot i que tenia o tinc molts amics en l’esmentada entitat del Vallès Occidental.

El Banc de Sabadell es va convertir el Banc Sabadell, com altres bancs espanyols. No era “de” Sabadell, sinó que assumia el nom de la ciutat. Amb aquest nom està al País Valencià.

El Banc Sabadell o de Sabadell és o era un dels dos bancs catalans que ens quedaven. L’altre era CaixaBank, l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El Sabadell és un banc creat el 1881. Expliquen que el banc es va constituir els primers dies del 1882, però que el consell d’administració obtingué del notari una petita llicència perquè fes constar el 31 de desembre de 1881 com a data de constitució. Ho van fer per poder afegir-se a l’onada de bancs que s’havien constituït aquell any, en el que va ser una veritable “febre d’or” a Catalunya. No sé si aquesta falsedat inicial que comentava podria anul·lar totes les operacions fetes des d’aleshores. És broma.

El Sabadell ha tingut en el seu consell d’administració els noms més il·lustres de la burgesia industrial sabadellenca: Corominas, Izard, Gorina, Llonch, Casablancas i molts d’altres. Quan jo treballava a la banca, el director general era Joan Oliu, pare de Josep Oliu, que ha estat president executiu, primer, i president no executiu actualment. Amb Joan Oliu vaig tenir continuades i llargues converses a l’avió de Barcelona a Madrid que ens portava a la mateixa reunió. L’altre home important del banc –i molt important– era Francesc Monràs, que va ser qui transformà un banc local en un banc en expansió.

Hi ha una anècdota que convé explicar: el 1926, el banc passava per un mal moment, però només el personal subaltern en tenia coneixement. Francesc Monràs va fer un pas agosarat: es va presentar un diumenge al matí a casa del president del banc i li va explicar la delicada situació de l’entitat. La jugada va ser perfecta gràcies, en bona part, als sabadellencs que hi tenien els seus estalvis. El consell d’administració, i en Monràs, demanaren als clients que s’abstinguessin, si era possible, de retirar fons dels seus comptes mentre es mantingués la situació delicada del banc. És per aquest fet, entre d’altres coses, que tinc una gran admiració pels sabadellencs, tot i que la meva mare era de Terrassa.

A la fotografia dels dos primers executius de l’actual Banc Sabadell no hi ha cap referència al lloc on són: pot ser Sabadell, Elx, Barcelona o Madrid. Tot i que Elx forma part dels Països Catalans i que, per tant, el català hi és llengua oficial, si els executius del banc van fer els discursos allí varen deixar de costat la nostra llengua per adoptar la de l’“imperio”.

El Banc Sabadell, tot i no ser independentista, havia mantingut el català com a llengua de l’entitat. La darrera vegada que vaig veure Josep Oliu a la seu del banc, jo estava ajudant a preparar una exposició de documents que eren meus en una bona part. Vaig sentir que Josep Oliu deia al seu company: “Jo m’he dedicat a guanyar diners i aquest senyor, a fer històries.” Així van les coses a casa nostra.

Francesc Cabana i Vancells

Advocat i historiador

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el dimarts 8 de febrer del 2022

 

Desobeir o acatar

L’estat espanyol ens ha pres perfectament la mida i ara ja sap fins on pot reprimir-nos, ras i curt, fins on vulgui. Recordem que l’1-O les forces de l’ordre públic espanyoles van irrompre a sang i foc en els col·legis electoral, tractant d’impossibilitar la votació del referèndum català sense aconseguir-ho, llavors els catalans, al cap de pocs dies, vàrem acotar el cap davant l’atac als nostres polítics que van anar a parar a la presó o l’exili. Aquest va ser el senyal que l’estat espanyol necessitava per comprovar que només amb l’amenaça en té prou per espantar-nos.

No és normal que en un estat democràtic es pugui impossibilitar la investidura d’un president legítimament escollit pel poble, o destituir-ne un altre per no despenjar una pancarta. No és normal que tenir penjat un llaç groc al despatx d’un regidor pugui arribar a ser motiu de persecució penal, d’inhabilitació política, d’inelegibilitat retroactiva i de retirada de la condició de diputat adquirida per decisió dels ciutadans en unes eleccions democràtiques. No és normal que una desproporció com aquesta es pugui materialitzar sense una sentència ferma que la sostingui. I tampoc és normal que la composició i el funcionament d’un Parlament que expressa la sobirania popular puguin ser objecte de la ingerència unilateral d’un òrgan administratiu extern ―la JEC―, que a més amenaça amb conseqüències jurídiques tothom, polític o funcionari, que no compleixi la seva ordre. Totes aquestes anormalitats són possibles a l’empara d’aquest ‘estat de repressió’ que impregna la relació de l’Estat espanyol amb Catalunya des de la celebració del referèndum de l’1-O.

Ara arribem al moll de l’os. L’autonomisme té tan poca solidesa, s’ha tornat tan dúctil, que serveix indistintament de decorat per al fals pragmatisme i per al fals resistencialisme. Des de la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional l’any 2010 ―tot i que l’havia aprovat el Parlament de Catalunya― fins a la inhabilitació de Pau Juvillà, des del regne d’Espanya s’han intervingut els resultats electorals i les lleis aprovades, mentre el Parlament suportava inhabilitacions i prohibicions amb impotència. El més trist de tot plegat és que no hi ha unitat estratègica, ni pràcticament parlamentària. En ple procés, treure-li l'escó a un diputat per uns llaços grocs, i en un moment com aquest, una part del Govern està pactant amb els socialistes a Madrid. Agressió contra la sobirania del poble català, contra el Parlament, contra un dels seus diputats, i mentrestant, taules de diàleg ajornades, però les anem fent...

La MHP, Laura Borràs, ha intentat fer un acte de dignitat, per diferenciar-se de l'etapa anterior de Roger Torrent que va ser tristíssima, un període d'obediència cega, de genuflexió, una entrega absoluta del Parlament a les decisions que prenien els tribunals i la repressió espanyola. Tot i els seus esforços, la dignitat sense estratègia, ni unitat, ni cap a on es porta, acaba sent trista i patètica. Sobre el cas Juvillà, suspendre el Parlament com a acte de protesta, no servirà per res. ¿No serà que la presidenta Borràs intenta mantenir la coherència, però se sent sola? ¿No serà que quan ha pres la decisió no l'ha presa amb les complicitats adequades? ¿ERC realment està a favor d'arribar fins al final i no treure-li l'escó a Pau Juvillà? ¿Per què ERC, a cap declaració ho han dit, tot és amb la boca petita...? ¿I els mateixos companys de la presidenta Borràs... tots hi estan d'acord? Són preguntes que Catalunya es fa mentre tots estem desorientats, separats, fragmentats, no sabem què volem fer ni cap a on volem anar, i així l’Estat ens va colant tots els gols.

El 'cas Juvillà' no ha fet més que constatar una desagradable sensació de com està el pati entre les forces polítiques catalanes en l'actualitat. Com acabarà tot plegat? S’entreveuen dues possibilitats. Una: que també en solitari, la presidenta Borràs acabi mantenint l'escó i s'iniciï un procés d'inhabilitació, que podria portar-li rèdits a llarg termini, però que de moment ens quedaríem sense ella de presidenta del Parlament. O dues: acceptar i 'fer un Torrent' i tot allò que ha dit prèviament s'ho hauria de menjar amb patates. Els tres partits independentistes no sembla que tinguin una posició mínima i comuna sobre aquest tema per poder anar a l’una. No es veu que ningú vulgui resistir a res. Ni ERC, ni una part de Junts ni la CUP, molt parlar i tampoc res. O el poble català mantén posicions de resistència i de dignitat o les mantén d'obediència, perquè la repressió no s'atura. El director del digital El Nacional, Joep Antich, ho resumeix perfectament en el seu article titulat ‘Juvillà, no hi havia un pla B’, on afirma que la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Llegiu l’article tot seguit.

Juvillà, no hi havia un pla B

No hi haurà desobediència del Parlament i el diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà queda en uns llimbs jurídics que, a la pràctica, el situen més com a exdiputat que com a diputat. Amb aquesta decisió, que és evidentment política, la cambra catalana desactiva qualsevol acte de desobediència basant-se en el dictamen d'urgència aprovat aquest mateix dimecres per la Comissió de l'Estatut dels Diputats amb el seu nou president, el diputat i jurista Jaume Alonso-Cuevillas, i que argumenta que el límit és no afectar els funcionaris del Parlament. La decisió no és, per motius ben diferents, del grat dels partits independentistes i tampoc dels no independentistes.

La presidenta Laura Borràs ha perdut algun llençol en la bugada, ja que no ha pogut arribar fins al final del seu compromís per mantenir l'escó de Juvillà, perquè, després de la decisió de la Junta Electoral Central de desposseir-lo, no hi havia un terreny jurídic ferm per poder trepitjar. El seu partit, Junts per Catalunya, l'ha acompanyat públicament, però, tanmateix, amb diferents veus expressant el seu neguit si, al final, no es mantenia una actitud de desacatament a la JEC. La CUP, mantenint un pols amb Borràs pel seu diputat Juvillà, ja que volia que continués sent parlamentari fins a la comunicació del Tribunal Suprem, que havia de ser la instància que acabés retirant-li l'escó fins a la intromissió de la JEC. Esquerra, per la seva part, ha vist els toros des de la barrera. En la divisió dels partits independentistes n'ha tingut prou amb veure com Junts i la seva presidenta es ficaven en un embolic del qual no han pogut sortir amb una explicació convincent.

En l'altre costat, PSC, els comuns, Vox, Ciutadans i PP han gestionat la seva satisfacció, en entendre que no hi hauria un acte de desobediència, amb diferent intensitat tant política com jurídica. L'argument que per a aquest viatge no eren necessàries tantes anades i vingudes recull bastant fidedignament les enormes diferències existents en moltes coses, però també la unanimitat quan toca posicionar-se davant els partits independentistes si el que està en joc té relació amb la sobirania de Catalunya. Per acabar d'embolicar-ho, les negociacions a 600 quilòmetres de la reforma laboral, que ha provocat un conflicte entre el govern de Pedro Sánchez i Esquerra Republicana, en haver de pactar-la l'executiu del PSOE i Unidas Podemos amb Ciutadans, PDeCAT i altres partits de centredreta, oblidant-se dels seus aliats de l'esquerra per tirar-la endavant al Congrés dels Diputats, han deixat el Govern de Pere Aragonès encara més a la intempèrie.

Només dos exemples: la CUP s'ha negat a fer la reunió que tenia agendada amb el president per buscar fórmules que permetin recompondre la unitat independentista. En menys d'una setmana, la CUP i el president d'Aragó, el socialista Javier Lambán, han deixat plantat Aragonès. I el soci que va ajudar el Govern a aprovar els recents pressupostos de la Generalitat fa poc més d'un mes, els comuns de Jéssica Albiach, ha amenaçat el president de retirar-li el suport al Parlament si els diputats d'Esquerra no donen suport a la reforma laboral en un gest gens indissimulat de doblegar la negativa actual i protegir la vicepresidenta d'Unidas Podemos, Yolanda Díaz, promotora i impulsora de la nova normativa.

Resumint i tornant al principi: la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Perquè, en política, les accions es valoren pel seu resultat i molt em temo que l'objectiu que es buscava no s'ha aconseguit.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  El Nacional el dimecres 2 de febrer del 2022

Catalunya, el problema d’Espanya

No passa dia en què l’estat espanyol no s’hagi d’enfrontar amb qualcuna qüestió plantejada o produïda des de Catalunya. La crisi enquistada des de fa anys a Catalunya és el principal problema polític d’Espanya. Podem pensar que l’espoli fiscal, l’incompliment de la Constitució, l’Estatut, els pressupostos, la invasió de competències, la persecució de la història, cultura, llengua i valors, la catalanofòbia, la castellanització crònica, la repressió, etc. són els problemes que té Catalunya amb Espanya. Aquests no són els problemes. Són “indicadors” d’aquest problema. El tema és molt més profund.

L’independentisme és “reacció”. Catalunya no ha creat el problema. Objectivament i cronològica, l’obstacle l’ha generat l’Estat espanyol. Qui genera la tensió? Qui es defensa davant això?

Quin és el “problema” per a Espanya? Catalunya! Com intenta resoldre-ho?, per la força! Continua la repressió i la violència policial, judicial, política, econòmica. Amb el 155 declarat o ara disfressat. Però Catalunya no es doblega ni s’esvaeix només amb repressió. La majoria de la seva societat té dignitat democràtica. El conflicte no sols no desapareix sinó que s’agreuja. Creix en la societat, superat pels incompliments d’Espanya. Intenta que Catalunya sigui progressivament més dependent d’Espanya i és completament a la inversa: Espanya cada cop depèn més de Catalunya, tant pel que fa a l’economia (pensem en els 20 mil milions d’euros que marxen per no tornar), com pel que fa a la política (veiem els resultats a Catalunya dels partits més espanyolistes). El seu obstacle és “la seva dependència”. Només eliminant aquest “problema” Espanya podrà donar el millor a les ‘seves’ gents.

Espanya podria aprofitar el “problema” com a oportunitat per a una gran transformació de si mateixa. Però no ho fa, al contrari. Cada dia es van endurint més les seves posicions enfront del “problema català”. Cíclicament, surten personatges que ho fan, com el líder del PP, Pablo Casado quan diu que un metge a Catalunya té l’obligació de parlar en català, però que un metge català, pot exercir perfectament la medicina a Lleó, sabent perfectament que no ha passat mai que un metge català hagi obligat un pacient de Lleó a canviar de llengua, però que és habitual la presència de metges als Països Catalans que es neguen a atendre els malalts en la seva llengua i pretenen obligar-los a canviar-la. O també persones, com l’exministre Belloch, dient que "Catalunya genera un problema institucional més greu que el terrorisme d'ETA, que provocava dolor, ràbia i indignació, però no qüestionava l'estat de dret". La simple verbalització de posar per davant la integritat territorial, a vides humanes i drets i llibertats fonamentals és repulsiva. Belloch que, a més, entre altres destins professionals va tenir el del jutjat de Vic, on es va produir la matança més gran d'ETA. Quina mena de persona pot dir una cosa així?

De moment no es veu per enlloc que Espanya tingui ganes de solucionar el “problema” que mantén des de fa més de tres-cents anys amb el poble català. Sembla que l’estratègia dels líders castellans, per no dir espanyols, sigui la d’anar laminant la voluntat de llibertat del poble català, com s’escriu en l’article titulat ‘Catalunya encara necessita més mà dura’ on el periodista afirma que Espanya ja no en té prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Llegiu l’article tot seguit.

Catalunya encara necessita més mà dura

“Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin”. Frase lapidària de Juan Alberto Belloch, que ara es jubila i que fou ministre de González. Un personatge fosc i dur, practicant del bonic esport de les portes giratòries entre justícia i política (sense ni despentinar-se) i bon representant de la manera de fer i de ser de la casta que domina la maquinària estatal espanyola.

Una frase que és un bany de realitat brutal, per a la Catalunya que encara somia truites autonòmiques, i que queda injustament amagada al darrere d’una altra frase brutalment sincera: “És molt més perillosa, en termes institucionals, la situació a Catalunya que la que provocava el terrorisme”.

Això és un insult, sí, i una mentida, però revela el que realment “pensa” l’Estat. Lògica aclaparadora: Catalunya és l’autèntic problema i necessita encara molta, molta mà dura. Molts més anys d’escarment. Sense concessions. Fins que n’aprenguin. Fins que abaixin el cap i s’agenollin i s’adonin que no hi haurà ni referèndums, ni amnisties, ni reformes legals ni federalismes ni punyetes. O es rendeixen o que s’aguantin. I quan es rendeixin, que no esperin cap canvi. Simplement, podran celebrar amb joia infinita la meravella inigualable de ser espanyols, que és la millor cosa que es pot ser en aquest món des dels temps de l’Imperi Romà, com diria Casado.

Sánchez no diu el mateix, però practica la mateixa doctrina, sense tants escarafalls i amb un llenguatge menys estrident. Sánchez no es pot (ni vol) moure ni un mil·límetre de la pauta dels amos i senyors de l’Estat. No només perquè no li convé electoralment, sinó perquè ha donat proves més que suficients de la seva manca de voluntat i de capacitat de refundar o replantejar les parets mestres de l’Estat. La reforma laboral, que no és reforma ni és res, és “sanchismo” en estat pur.

Belloch ha definit perfectament l’essència de l’estratègia de l’Estat: no afluixar fins a la derrota final de la Catalunya sediciosa i desafecta al règim. Més clar, impossible. Per si encara no ho sabíem o no ho volíem saber.

Algú pot esperar que tinguin cap mena de voluntat de dialogar res a cap taula de diàleg? O que acceptin, si arriben, derrotes judicials a escala europea? O gestos de bona voluntat per apropar posicions? “Al enemigo, ni agua”, aquesta és l’essència de tot plegat. Mà dura i a esperar que vagi donant fruits.

De moment, no sembla que els vagi gens malament, amb aquesta estratègia de força bruta, ni que els importi gens ni mica prostituir la llei o la democràcia o empitjorar la imatge exterior d’Espanya. Ara només volen guanyar.

I de moment, pel que fa a la Catalunya sediciosa, i també a la que veu amb incomoditat (relativa) tot el que està passant, en tenim prou amb prendre’n nota, perquè aquest és el marc real en el qual ens  movem, agradi més o menys. Per ara, ens cal pensar, que no és poca cosa.

Ja no en tenen prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Que ho puguin aconseguir, o no, ja és un altre tema…

Joan Rovira

Periodista

Article publicat al digital   elMon  el diumenge 30 de gener del 2022

Democràcia plena

Un grup d’economistes catalans ha presentat aquesta setmana l’informe “Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a ‘democràcia plena‘”, on denuncien que dos dels índexs més importants que analitzen la qualitat democràtica dels estats no tenen mecanismes prou sòlids per a controlar els biaixos, prejudicis o fins i tot manipulacions que poden condicionar les opinions dels experts que hi participen. Cal que tinguem clar que aquests índexs no són l’homologació democràtica d’un país, en aquest cas d’Espanya. Són enquestes d’opinió, per dir-ho així. Per tot això, els autors de l’informe consideren que aquestes qualificacions s’han convertit en una “eina política” que pot acabar essent utilitzada per la premsa i els governs per reforçar un relat concret sobre cada país. En el cas de l’estat espanyol, per a reforçar la idea que no hi ha presos polítics ni exiliats, i que no existeix cap tipus de repressió en contra d’una o diverses parts del seu territori, ni dels seus habitants.

Qualsevol democràcia plena es fonamenta en la separació de poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Espanya no pot ser mai una democràcia plena, ja que els tres poders es trepitgen i se superposen constantment. El parlament és, en una democràcia, la cúspide del poder polític, i doncs ¿la junta electoral espanyola què és, si mana més que el parlament? Però realment la fallida no és un dels poders que intenta manar sobre un altre. La fallida és en el mateix Parlament de Catalunya. En aquests diputats que es diuen independentistes i que es deixen robar el poder que nosaltres els hi hem atorgat.

Efectivament, l’autonomia catalana no té ni contingut virtual ni real. No en té de virtual perquè qualsevol llei és immediatament recorreguda, en fan una altra que la trepitja o en bloquen la seva aplicació d'una manera o l'altra. I no en té de real perquè fins i tot decisions tan nímies com atorgar o retirar una medalla, decidir un ordre de vacunació, establir unes restriccions pandèmiques o convocar unes eleccions, la justícia hi intervé simplement per demostrar qui mana. I això ho fa tothom. Fins i tot els exministres franquistes, que obliguen tot un ajuntament a homenatjar-los. I el que és fins i tot més greu, amb Catalunya s’atreveixen fins i tot personatges de la poca talla moral i política del president de l’Aragó, Lambán. O malànimes com Carrizosa, representant d’un partit moribund que, tot solet, s’ha carregat la llengua i la convivència, convertint l’unionisme en un viver de feixistes gens dissimulats. ¿Fins quan els nostres polítics s’empassaran les arbitrarietats de la JEC i el poder judicial? Veurem ara, en el cas del diputat Pau Juvillà, l’actuació de la presidenta Laura Borràs que durant la campanya va fer gala de defensar la sobirania del Parlament. Ara ens podrien venir al cap les paraules de la gent de la Cup: "hem enviat el president Mas a la paperera de la Història", o també com no van recolzar ni Puigdemont ni Torra i com van menysprear Turull, “ja el votarem demà”, sabent que demà seria empresonat. Tot contra Convergència-PDECAT-Junts. I ara la gran defensora del seu diputat Juvillà és Laura Borras de Junts. La pregunta és: qui la defensarà a ella?

Espanya no ha estat, ni és, ni serà mai una democràcia plena perquè el tarannà de la majoria d’espanyols és autoritari. Com escriu, Vicent Partal, en el seu editorial titulat ’Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia’ sobre aquest cas, “com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes  –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–,  aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial”. Llegiu, si voleu, l’editorial a continuació.

Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia

La Junta Electoral espanyola va ordenar ahir al Parlament de Catalunya, i més en concret a la presidenta de la cambra, que retiràs la condició de diputat a Pau Juvillà en un termini de cinc dies. I encara, per si la intromissió no era prou greu, avisà Laura Borràs de les “conseqüències jurídiques” que implicaria que s’hi negàs. És a dir, que la va amenaçar. Amb la qual cosa assistim a un intent claríssim de desorganització planificada de la democràcia.

Una democràcia, qualsevol democràcia, es fonamenta en la separació de poders: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Però aquesta separació no implica, no ha implicat mai, la igualtat d’aquests tres poders. En una democràcia tots tres fan de contrapés entre si, es vigilen mútuament i ofereixen vies d’eixida constitucional a situacions complexes. Però no hi ha desordre respecte de l’exercici de la democràcia. Depenent del sistema, presidencialista o parlamentari, el parlament tot sol o bé el parlament i el president tenen la preeminència política i d’ells es deriven els altres poders, que no poden ni suplantar-los ni ordenar-los, si no és en l’exercici estricte de les seues limitades funcions. I aquest ordre general, universal i bàsic és el que el règim espanyol prova de desorganitzar d’ençà del 2015 per a fer front a la revolució democràtica catalana.

Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial. Amb la pretensió que duga a terme una acció política impròpia per a impedir allò que l’estat no pot impedir democràticament per les vies normals.

Això és d’una gravetat enorme, com veiem cada dia. I qüestiona completament que Espanya siga una democràcia. Perquè en una democràcia parlamentària, allò que en teoria diuen que és l’estat espanyol, el poder emana del parlament. El parlament n’és la font. I ho és perquè és l’òrgan triat de manera (més o menys) igual per tots els ciutadans. I la prova que això és així és ben senzilla: el govern, el poder executiu, no pot existir desvinculat del parlament. El govern naix al parlament, amb la votació d’investidura, i mor al parlament, o en tot cas a les urnes. Per aquesta raó un país pot no tenir govern, de manera provisional durant un temps, però no pot mancar de parlament.

El parlament, per tant, és la cúspide del poder polític en democràcia. En els règims presidencialistes o semipresidencialistes, com és el cas de l’estat francés, aquesta cúspide és repartida entre el president i el parlament, però això reclama sempre l’elecció directa del cap de l’estat. En absència d’aquesta elecció el parlament mana i decideix i la resta ha d’obeir –per això no pot ser president de la Generalitat ni primer ministre espanyol algú que no tinga prou vots a la cambra.

Hi ha finalment el tercer poder, el judicial. És un cas encara més simple d’explicar i de situar a lloc. En una democràcia el sistema judicial aplica i interpreta les lleis sobre situacions concretes en nom de l’estat. No fa res més sinó això. Aquestes lleis les crea el parlament –els jutges no poden crear lleis al marge del parlament– i la defensa de les lleis recau en el poder executiu. Excepte en els països de dret anglosaxó, que tenen una tradició diferent, els tribunals s’han de limitar, per tant, a interpretar les lleis que els vénen del parlament segons cada cas concret que se’ls presente.

El desplegament d’una democràcia, doncs, sempre parteix del parlament, el reconeix i el situa en la posició més alta. I per això podem explicar i demostrar que això que es fa a l’estat espanyol, en realitat, és una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que funcione.

En el cas del Parlament de Catalunya la cosa encara és més greu, perquè la Junta Electoral espanyola no és cap poder de l’estat, sinó un simple òrgan administratiu. I la prepotència amb què actua aquest òrgan és, per això, simplement inaudita. Que un òrgan administratiu qüestione o amenace el parlament, en qualsevol democràcia seria un escàndol monumental, inconcebible. Però ací, ja ho veieu, ací és el pa de cada dia.

I ho és per dues raons. La primera, perquè el desordre ja és imparable i creix exponencialment, impulsat per la maniobra surrealista de Mariano Rajoy el 2015, que consistí a atorgar capacitats punitives al Tribunal Constitucional amb el propòsit explícit de frenar el procés d’independència català. D’aquesta manera trencà la norma que establia que el Tribunal Constitucional només havia de ser, com només és en qualsevol democràcia, un ens d’interpretació de la llei –recordeu l’explicació del començament: el que defensa l’aplicació general de la llei és el poder executiu, no pas el judicial.

Però hi ha una segona raó encara més important. El Parlament de Catalunya no és sobirà. I si bé durant uns anys va aparentar ser-ho i l’estat espanyol li va respectar un cert àmbit de sobirania, avui d’això ja no en queda res. L’autonomia catalana, de fet, ja és una quimera inexistent; aquella autonomia política de què van gaudir Pujol o Maragall per a dir-ho de manera que s’entenga. I en conseqüència, com es va veure ahir, fins el darrer uixer del darrer organisme de l’estat es veu amb cor de riure’s i amenaçar l’òrgan que, en canvi, hauria de ser la cúspide del sistema democràtic al Principat. Per aquest motiu, la independència és l’única eixida si volem tornar a l’ordre democràtic.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb  el dijous 27 de gener del 2022

Deep State

Un ‘estat profund’, també conegut com un ‘estat dins d'un estat’ (sovint mencionat amb la forma anglesa ‘deep state’) és una forma de govern clandestina, formada per xarxes de poder ocultes que operen al marge del lideratge polític d'un país, per tal de satisfer els seus propis objectius. Com a exemples d'aquesta estructura se citen generalment òrgans d'estat com les forces armades o organismes públics (serveis d'intel·ligència, policia, policia secreta, agències administratives o buròcrates). Un estat profund pot estar també format per alts funcionaris que actuïn sense conspirar però de manera coordinada a favor dels seus propis interessos. Els propòsits d'un estat profund poden incloure la continuïtat del mateix estat, la seguretat laboral dels seus membres, incrementar el seu propi poder i l'autoritat o la consecució d'objectius ideològics. L'estat profund sol operar en oposició a l'agenda dels funcionaris i càrrecs electes (per tant, del mateix sistema democràtic), tot obstruint, resistint i subvertint les seves polítiques, condicions i directives.

En el cas espanyol, s’ha pogut veure en mantes ocasions la intervenció del ‘deep state’ en actuacions planejades i realitzades en contra del procés independentista. Recentment, hem comprovat com els atacs a la llengua o a la immersió lingüística a les escoles, la fan persones, organismes o entitats que poden parèixer alienes als partits, però que rascant al fons de les seves actuacions surten de seguida els tentacles de l’estat profund.

Les darreres ingerències sobre la immersió poden semblar que l’estat es dedica a fer un 155 educatiu, però en realitat si creiem només això ens podem quedar curts. El que executen en el tema de la llengua és això, sí, tanmateix més sofisticat, més sibil·lí, més mortífer, més decidit i eficient per als seus propòsits d’aniquilació. Recordem que el 155 era un recurs tan maldestre i que generava tantes temences a la Unió Europea que va obligar Rajoy a convocar eleccions al mateix temps que intervenien el govern i que no s’atrevien a ocupar ni TV3 ni Catalunya Ràdio. El 155 va sortir amb data de caducitat. Ara, en canvi, programen la nostra obsolescència, la de la nostra llengua i la nostra cultura. Ara estem en un 155 no declarat, que no s’acabarà mai, que no deixarà res per verd i amb el qual venen amb tot. Per aquesta mena de 155 no els cal venir, a ells a ocupar la Generalitat. Ni secretaris d’estat al Palau, ni ‘piolins’ al port de Barcelona, ni superpolis a Via Laietana. Els fem la feina nosaltres mateixos, des de les diferents instàncies del govern efectiu a les quals l’aparell repressor de l’Estat amenaça i coacciona cada dia. Tant si els esperem asseguts a la taula de diàleg com si hi fem voltes mentre els esperem. El ‘deep state’ espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l’estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, passant per sobre de la democràcia, la llibertat, els drets socials i econòmics o les llengües i cultures de minories nacionals.

Per això resulta interessant llegir el que escriu, Josep Costa, exvicepresident primer del Parlament de Catalunya en el seu article titulat ‘La farsa del govern bo i Estat dolent’, arran la sentència del Tribunal Suprem rebutjant tots els recursos contra els indults del 'procés' per falta de legitimació i on afirma que resulta ingenu esperar que el govern socialista, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme. Ha arribat l’hora que els polítics no botiflers, posin la dignitat i la intel·ligència davant d’un ‘deep state’ que fa servir una taula de negociació, adulterada i borda, on alguns no volen veure el rerefons de manipulació democràtica fent creure que es pot parlar de tot. És un miratge de taula. Hom sap prou bé que si permetessin que a la taula es parlés d’amnistia i autodeterminació hi hauria un alçament militar, també de grisos i tricornis, lleials al neofranquisme del règim del 78. Espanya no ha canviat mai per ella mateixa traint els seus interessos espuris. Que els nostres polítics veritablement independentistes, treballin per la taula de mediació internacional i deixin de representar teatre del dolent. Llegiu l’article d’en Josep Costa tot seguit.

La farsa del govern bo i Estat dolent

Una de les notícies més transcendents de la setmana, i que ha passat massa desapercebuda entre moltes altres de menor importància, és la sentència dels indults. Que el perdó governamental als presos independentistes hagi desaparegut de l’agenda política i hagi estat validat pel totpoderós Tribunal Suprem és símptoma d’algunes coses, cap d’elles bones.

La justícia espanyola va intentar tancar el govern de Catalunya a la presó durant 30 anys perquè li tenia por. Perquè el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O realment varen posar l’Estat contra les cordes. Que al final hagin estat només 3 anys i escaig és símptoma de la feblesa internacional d’Espanya. Que tot plegat s’hagi normalitzat de manera tan sorprenent també pot ser símptoma de la nostra feblesa.

La primera reacció de la dreta judicial i política als indults va ser furibunda, començant per l’informe demolidor de Marchena i el seu Tribunal Suprem. El PP va començar aviat una campanya de recollida de signatures que recordava la de l’Estatut i que prometia ser igual de massiva. Qui se’n recorda ara? I VOX i C’s, què varen fer més enllà d’acudir corrent al Tribunal Suprem?

Un servidor va encertar el diagnòstic, però va errar en la predicció de forma inapel·lable. Vaig dir que no hi hauria indults i que, si hi eren, el Tribunal Suprem els revocaria. El diagnòstic era correcte: la pretesa diferència entre un govern ‘progre’ bo i un ‘deep state’ reaccionari dolent, a l’hora de la veritat, no existeix. Era inconcebible que el govern de PSOE i Podemos es pogués enfrontar amb el ‘deep state’ per una cosa tan important com l’excarceració dels líders independentistes.

L’error de la predicció va ser no contemplar com a possible el que realment ha passat: que l’Estat profund pogués beneir els indults. De fet, de la manera com es varen desencadenar els fets (amb Pedro Sánchez accelerant la decisió per tapar la transcendent resolució del Consell d’Europa que demanava la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats) i veient les reaccions, molt aviat es va fer evident que la monarquia havia donat el vist-i-plau a la mesura de gràcia. I qui diu la monarquia diu el senyor del ‘deep state’.

Aquests dies també hem vist quina ha estat la resposta del govern espanyol a les escandaloses revelacions de Villarejo sobre els atemptats del 17-A. Novament es constata que qualsevol il·lusió de tenir un “govern amic” a Madrid que qüestioni els interessos o les accions de l’Estat és pura fantasia. La Ministra de Defensa de PSOE i Podemos, de qui depèn el CNI, és la millor defensora dels interessos profunds de l’Estat que aquests poden somniar.

En tot cas, ha anat bé tornar a exigir una comissió d’investigació al Congreso sobre la participació dels serveis secrets espanyols en la trama terrorista que va assassinar una quinzena de persones innocents a les Rambles i Cambrils. Bàsicament perquè confirma allò que deia: que govern i Estat no són el mateix, però que segueix sent impensable que existeixi un govern espanyol que s’enfronti a les directrius i interessos de l’Estat.

Tot plegat està bé recordar-ho perquè el nostre objectiu fonamental a curt, mitjà i llarg termini (la independència) requereix d’un conflicte democràtic sostingut amb l’Estat. I no és tolerable que s’apuntali una peça fonamental d’aquest estat, que és el seu govern central, amb la fal·làcia que no representa o no defensa els mateixos interessos. O fins i tot amb la pretensió frívola que aquest govern, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme.

Evidentment que hem d’aprofitar i incentivar, quan estigui a les nostres mans, els conflictes interns entre els poders de l’Estat. Fer aguditzar qualsevol contradicció o crisi jugarà sempre al nostre favor. Aquest hauria de ser el paper de l’independentisme a Madrid: afeblir el govern i l’Estat sempre que es pugui. Però mai donar-los força o oxigen en un fals joc de bons i dolents en el que hem de prendre partit. Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostres adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors.

Josep Costa

Politòleg i advocat.

Article publicat al digital  LaRepública.cat   el diumenge 23 de gener del 2022

 

 

 

Villarejo i els atemptats del 17-A

El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció.  Era l’endemà ―oh casualitat !―  de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.

Ara Villarejo, en seu judicial,  ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol.  Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.

Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat

Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.

Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.

Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.

Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.

De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.

De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).

Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)

https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s

La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.

Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.

Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.

Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán  (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.

Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.

Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.

Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.

L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.

Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom  de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.

Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.

Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.

http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567

Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades.  La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.

Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal

Article publicat al setmanari   ElTemps  el divendres 14 de gener del 2022

 

Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022