El mandat del 14-F

Darrerament, apareixen moltes veus que denuncien l’incompliment de l’acord de legislatura que ERC i JxCat van subscriure després de les eleccions del 14-F. Amb aquestes eleccions, es tancava l’etapa de transició i recomposició presidida per Quim Torra i se n’obria una de nova. La participació va baixar en picat i els partits independentistes van assolir el 52%, però no va tenir cap conseqüència política directa. Més aviat va confirmar que les ferides internes de l’1-O no s’havien guarit i que, mentrestant, la normalització de la gestió autonòmica post-155 continuaria avançant lentament. ERC estava convençuda que les urnes havien reforçat la seva defensa d’una negociació amb el govern espanyol i de pactes a Madrid. Però Junts, a un escó de distància, va voler fer valer els seus resultats i influir en el programa de la legislatura abans d’escollir Aragonès com a president d’un govern que ells també integrarien.

En l’acord de legislatura del 14-F, els dos partits majoritaris van buscar un equilibri de cessions mútues i que, alhora, evités d’imposar una imatge de partit guanyador o perdedor. Però alguns dels grans punts de l’acord resten pendents de resoldre. Tots dos partits es van comprometre a constituir un espai de coordinació, consens i direcció estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que s’havia de  coordinar amb el Consell per la República. És a dir, la direcció estratègica no es desvinculava del tot del Consell, com reclamava ERC. També s’obligava els partits sobiranistes a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’Eurocambra.

És evident que gairebé cap d’aquests punts de l’acord s’han complert en el primer any de legislatura. Al contrari, sembla que cada dia les posicions entre els socis de govern, els partits i les entitats sobiranistes s’allunyen més del mandat del 14-F. Només cal observar la darrera atzagaiada: l’anunci d’una proposta de reforma de la llei de política lingüística, feta  per ERC, Junts, els comuns i el PSC per intentar complir la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de l’ensenyament en castellà,  proposta feta amb l’esperança que l’espanyolisme rabiós deixi córrer la batalla. I això només ha aconseguit accelerar el procés per desactivar l’eina potentíssima que podria haver sigut la majoria independentista del 52% al Parlament. L’autonomisme és mort. Es va morir dijous, quan Esquerra i Junts van publicar el pacte amb el PSC i els Comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola. El pacte tan sols comunicava que els partits independentistes havien decidit deixar de defensar la immersió lingüística. No la desvirtuava, ni la deixava desprotegida, perquè ja ho estava. En l’acord de divendres, Esquerra i Junts fan seu el marc del TSJC. Per això la part important del pacte és que s’anunciés, i per això no té importància que Junts se’n despengés més tard, quan va veure les reaccions.

El diputat al Parlament, Joan Canadell, escriu en un article titulat  ’Cremar les naus per la independència’, que “a Catalunya sempre tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir”. Aquest és el quid de la qüestió. Saber distingir amb claredat quins són els veritables enemics de Catalunya. El missatge fa molt de temps que es cova. Però en el cop que s’ha fet des de Catalunya a la immersió en l’ensenyament hi ha un punt d’inflexió. L’autonomisme s’ha mort perquè s’ha completat. Si els partits independentistes, fins i tot els més acèrrims, ja diuen amb naturalitat que gestionar l’autonomia no és necessàriament autonomista, vol dir que aquesta etapa s’ha acabat. I això és el que fa que el final de l’autonomisme no sigui el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme. Llegiu, si voleu, l’article del diputat Canadell a continuació.

Cremar les naus per la independència

Diuen que Hernán Cortés va fer cremar les naus perquè cap membre de l’expedició pensés que hi havia possibilitats de tornar enrere. Per mi, l’1 d’octubre del 2017 els catalans independentistes vam cremar les naus. Sabem que no hi ha marxa enrere, és qüestió de temps.

Fa mesos que dic en privat que aquesta legislatura no durarà quatre anys com l’hem començada. L’acord de govern signat per ERC i Junts preveu dues situacions: la del diàleg i la de l’embat per la confrontació. La primera s’està acabant, es demostra que no té cap recorregut, i la segona ha de començar a agafar forma ràpidament.

No obstant això, la decisió final és d’ERC. Han de decidir si volen complir l’acord de govern i preparar la culminació amb Junts, la CUP i les entitats independentistes, i amb un paper destacat del Consell per la República, o si volen fer marxa enrere i incomplir l’acord.

Si això segon passés, s’obren diversos escenaris. Un és fer fora Junts del Govern i pactar amb els comuns amb el suport del PSC. És un escenari que molt probablement perjudicaria significativament ERC, com va passar en el segon tripartit. Per tant, ho veig difícil, però no impossible.

Una altra opció seria anar a eleccions, però això només ho pot decidir el president Aragonès. Crec que és la que menys possibilitats té a curt termini, dubto que ERC tingui cap al·licient per convocar-les i demostraria que el primer govern republicà en 80 anys és el menys “governable”.

Però l’opció per la qual som al govern i per la qual ens vam presentar a les eleccions i vam obtenir el 52% dels vots, és la de preparar la culminació de la independència. És l’opció que penso que pot arreglar gairebé tots els problemes que tenim sobre la taula, tot i que requerirà grans sacrificis.

Posant només com a exemple els debats més recents. És obvi que el tema llengua és molt preocupant mentre siguem una comunitat autònoma d’un estat centralista, però si culminem la independència en pocs anys, aquest problema desapareix i apareix una nova oportunitat de salvar definitivament la llengua. Aquest hauria de ser el debat preponderant, però no el veig per enlloc i em pregunto si realment gaires independentistes creuen sincerament en la independència a curt termini, perquè si fóssim la gran majoria, ens hauríem de centrar en això, en lloc de fer front al mentrestant autonomista. El mentrestant ha de servir per preparar el model de país que volem mentre no hi arribem, però no per desgastar-nos en batalles que no tindran importància quan esdevinguem estat. Soc conscient del risc de no arribar a ser mai independents, però, sincerament, jo crec que hem cremat les naus i només és qüestió de creure-hi i actuar.

El mateix passa amb els Jocs Olímpics. Fora de detalls molt matisables, el fons de la qüestió és clar. Si esdevenim un estat abans del 2030, no ens ha de preocupar que l’Aragó vulgui capitalitzar-los com a jocs espanyols. De fet, seran uns jocs multiestatals, catalans, espanyols, francesos i possiblement andorrans o fins i tot bosnians... Només quan no creus que Catalunya pot ser un estat independent abans del 2030, veus uns jocs espanyolitzats a Catalunya.

I si defugim dels temes més calents i pensem en els estructurals, cal dir que un dels problemes més greus del moment és que l’Estat està aprofitant els fons Next Generation per potenciar les comunitats que no tenen risc d’esdevenir independents i, en canvi, castigarà àmpliament Catalunya, com ha quedat palès amb la fàbrica de bateries de Seat i amb molts altres projectes que passen de llarg de casa nostra.

Per això crec que els debats interessats dels enemics de Catalunya fan que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir.

És moment de prendre decisions, no podem esperar gaire més, i la solució és acabar de cremar les naus i preparar l’embat democràtic per culminar la independència.

Joan Canadell

Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimarts 29 de març de 2022

Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

El piròman Rufián

El diputat d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, va intentar provocar aquesta setmana un incendi polític, amb unes declaracions fetes a Madrid, que resultaven especialment ofensives contra l’entorn del president Carles Puigdemont, admetent com a cert i assumint completament el relat de les clavegueres espanyoles sobre Rússia i l’independentisme català. Aquestes declaracions les va fer Rufián en resposta directa a un periodista ultra, al qual fins fa poc temps ell mateix es negava a respondre. El portaveu d’ERC al Congrés, criticant durament les suposades reunions amb emissaris russos que el cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, hauria mantingut el 2019 a la recerca de complicitats a favor del sobiranisme català, va fer un magre favor a tot l’independentisme,  obrint encara més la ferida entre els dos socis de govern. El republicà, que reclamava explicacions a l’entorn de Puigdemont, atribuïa les suposades cites simplement a la voluntat de “fer-se ‘selfies’ en segons quins despatxos”, i recordava que mai ha representat la línia internacional d’ERC “reunir-se amb sàtrapes”. Cal dir que els comentaris d’en Rufián són mesquins. Com a persona, i en la seva posició al Congrés hauria d’evitar les calúmnies i ser més respectuós amb els companys de Govern i amb totes les persones que van votar a Junts.

Les desafortunades declaracions del diputat Rufián, han desencadenat un devessall de comentaris, rèpliques i contrarèpliques, tant en defensors com en detractors de les seves paraules. Tot plegat, cal destacar-ho, en uns moments en què es produeixen dos fets concomitants: primer la vaga d’estudiants contra el conseller d’Esquerra, Josep González Cambray, i segon el possible nomenament de Rufián com a cap de llista a l’ajuntament de Santa Coloma. És de manual que, quan hi ha un problema dins un partit (la vaga d’estudiants), cal actuar amb maniobres de distracció. En el segon fet (el nomenament), Rufián ha volgut deixar clar que, si li ho ordenen, ell pot ser el candidat a Santa Coloma, però que no el mouran pas del congrés espanyol, on es troba comodíssim i feliç. Des de l’inici  de l’actual legislatura de coalició, el diputat d’ERC a Madrid havia rebut la consigna explícita de no provocar Junts per Catalunya, pel bé de la mateixa coalició. De sobte Rufián trenca aquest acord. Quina bomba podria ser més eficaç ―per a avisar els seus que no juguin amb ell― que atacar directament l’estabilitat del govern presidit per un company de partit? Tothom sap que  Rufián és un personatge amortitzat, que s’ha lliurat amb cos i ànima al PSOE i incapaç de negociar res amb cara i ulls. Però, per una altra banda, el problema que té Esquerra és que Rufián els ha fet guanyar més escons dels que no havia tingut mai, i el pas de substituir-lo és molt delicat i perillós.

Responent les declaracions de Gabriel Rufián, el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, s’ha mostrat “sorprès” per les declaracions del portaveu d’ERC al Congrés, i les ha considerat de “molt injustes” venint d’algú que pertany al moviment independentista. Així mateix, li ha demanat “responsabilitat”. Alay ha negat amb contundència que s’hagi buscat el suport de Rússia al procés i ha afegit que en cap moment es va voler crear un entramat internacional per finançar la independència. D’altra banda, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha atribuït a una “pura fantasia i especulació” amb l’objectiu “de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista” les informacions que l’acusen d’haver-se reunit amb persones de l’entorn de Vladímir Putin. El MHP Puigdemont ha fet aquests aclariments en un article titulat  “Catalunya i el reconeixement internacional”  on rebutja les declaracions del portaveu d’ERC, en què donava per bones aquestes informacions, i defensa al mateix temps el cap de la seva oficina, Josep Maria Alay, assegurant que suports com el seu “causen urticària en aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats”. Llegiu l’article complet a continuació.

Catalunya i el reconeixement internacional

Des de la nostra arribada a l’exili, una de les prioritats ha estat la internacionalització del procés d’independència de Catalunya. I naturalment ha estat un dels camps on l’Estat espanyol també ha centrat alguns dels seus esforços, ja sigui per desacreditar o ja sigui per criminalitzar.

Personalment he procurat tenir tantes reunions i trobades com m’ha estat possible amb dirigents, exdirigents i persones representants o amb encàrrecs de governs d’arreu del món. M’he trobat amb persones dels diferents continents. Des de caps d’Estat fins a diputats de països africans on es violen els drets humans de manera sistemàtica, passant per banquers de països candidats a la UE o d’alguna de les democràcies més indiscutibles del món. Si no hagués estat per la pandèmia ho hauria continuat fent al llarg d’aquests darrers dos anys.

En totes les reunions i trobades s’ha parlat del procés d’independència de Catalunya i de la situació econòmica. En totes les ocasions, la conversa sobre la independència ha sorgit a iniciativa dels meus interlocutors, interessats a conèixer la situació de primera mà. En cap de les reunions i trobades s’ha abordat l’escenari del reconeixement, per bé que aquest és també un dels objectius que tenim fixats per culminar el procés d’independència. Vaja, seria molt difícil explicar que vols la independència però esperes que el reconeixement caigui per generació espontània. Tanmateix, en tots els casos el meu objectiu era i és ampliar el coneixement internacional de la realitat del conflicte. Per reconèixer, primer t’han de conèixer.

En aquest propòsit he comptat i compto amb l’ajuda excepcional del professor Josep Alay, acadèmic brillant i coneixedor profund de diverses regions del món, particularment d’Àsia, que parla i entén més de 10 llengües. Sé que aquesta mena de suports causen urticària a aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats. I que ho intenten criminalitzar de la manera que han criminalitzat l’independentisme.

S’ha parlat i s’ha especulat a partir de dues trobades amb l’aleshores president d’Armènia, que ja vam fer públiques al seu moment. En realitat es van produir en el context d’unes jornades internacionals en les quals vaig coincidir amb altres dirigents d’altres països,i sempre van ser contactes de cortesia i intercanvi d’opinions informals. No només amb ell.

Per cert, i perquè no en quedi cap dubte: cap d’aquestes reunions i trobades ha estat amb cap dirigent, exdirigent o persona representant de la Federació russa.

Tot el que surti d’aquest esquema és pura fantasia i especulació, que no té cap altre interès que el de manipular per obtenir l’objectiu de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista. Tan fantasiós com el famós informe de la “intel·ligència europea”, base de les principals informacions, del qual la mateixa Comissió Europea nega taxativament l’existència.

L’independentisme no és un moviment que hagi de tancar-se en si mateix, ni que pugui renunciar a tenir tants contactes internacionals com sigui possible. No som una regió, no som una mera comunitat autònoma. Som una nació, i les nacions procuren tenir veu al món, i procuren tenir coneixement de tots els conflictes i interessos que hi ha en joc al món. Fer-ho és imprescindible per poder tenir opinió i política pròpia en aquest àmbit; i les opinions i les decisions al respecte són nítides sobre quins són i quins volem que siguin els nostres aliats. Quin és el nostre model i quin no és, sense necessitat de sucursalitzar la nostra política als interessos, legítims però no necessàriament sempre coincidents, de l’Estat es panyol. Només cal repassar totes les resolucions internacionals aprovades per l’independentisme, ara i al llarg dels anys, per adonar-se que fins i tot en els moments més foscos d’Europa, quan l’unionisme espanyol estava alienat amb Hitler i Mussolini, el catalanisme ha es tat compromès amb la causa de la llibertat. Aquí, ala Xina popular o a Rússia.

Carles Puigdemont i Casamajó

130è President de la Generalitat

Article publicat al diari   LA VANGUARDIA   el dijous 17 de març del 2022

Líders decapitats

Un líder és una persona amb capacitat i autoritat per a dirigir un grup, un partit polític o qualsevol comunitat. Per fer-nos entendre: un líder polític aconseguiria la unitat entre els partits independentistes catalans utilitzant la seva autoritat personal i el seu caràcter. Sense lideratge, que és la situació en la qual ens trobem, es pot avançar, però costa més i les possibilitats de fracàs són més altes. Els líders es fan, ja que no neixen amb capacitat de lideratge. Jordi Pujol fou un líder i ho va demostrar durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Un líder és un home que dura, que sap rebre i tornar batzegades; és un home o una dona de diàleg, que pot convèncer els interlocutors amb les seves paraules i el seu exemple. Acostuma a tenir una visió a mitjà termini que els altres no tenen. L'autoritat només s'assoleix quan es tenen uns quants anys d’experiència al darrere. Un líder pot ser substituït per un grup de persones cohesionades i que actuen coordinadament, sense que cap es distingeixi. Però és difícil. El que passa més sovint és que hi hagi alguns enfrontaments o projectes divergents, que és el que ens passa ara al voltant del projecte polític independentista, en el qual tothom parla d’unitat, tanmateix, tots aspiren a tenir-la si ells poden ocupar el primer lloc o mantenir la cadira. D’això se’n diu populisme i demagògia.

El populisme i la demagògia juguen amb la manipulació del fons emocional que té tot ésser humà, és capaç de contagiar per via emotiva moltes persones que es troben encegades en una determinada posició; pot, la demagògia, ajudar a raonar amb les propostes especialment si són atractives. L’ús de la demagògia, fins i tot és un art, en què també s’utilitzen recursos per sortir d’actituds negatives o emocionals bones, però que poden promoure violència, divisió o malestar. El populisme i la demagògia fan que els líders siguin molt efímers, ja que la ciutadania és possible que cada vegada estigui menys disposada a escoltar el que no li agrada i si a això se li uneix el partidisme que cada dia està tenint més rellevància, possiblement tot plegat contribueixi a fer que el líder tingui poques possibilitats de desenvolupar-se. Cal que ho tinguem present, que no ens deixem desmoralitzar i si els líders polítics no ho fan prou bé, llavors serà el poble qui ho acabarà aconseguint, si persistim. Per tant, el que és primordial és mantenir la voluntat de la gent i no deixar que actituds i declaracions desgraciades de dirigents o líders polítics desmotivin la lluita.

Amb això arribem al moll de l’ós de l’actual situació, ja que, quan un polític català destaca entre la resta, l’estat espanyol s'apressa a decapitar-lo. Ho hem comprovat a bastament els darrers anys, des del ‘pas al costat’ del MHP Artur Mas, al judici-farsa de l’1-O ―on els millors líders catalans foren jutjats i empresonats―, passant per l’exili forçat de Carles Puigdemont i d’altres polítics, i arribant fins a l’actualitat on veiem com una personalitat emergent com la MHP Laura Borràs, es troba a punt de ser jutjada per uns delictes inventats, ja que el TSJC no li ha trobat res i ara passa la patata calenta al fiscal perquè ho ‘afini’. Segur que la portaran a judici, encara que només sigui per veure-la asseguda al banc dels acusats. Des de fa molt de temps, l’estat espanyol va fent pluja fina amb la independència. Una pluja fina que es tradueix amb anar decapitant un a un els líders que van sorgint a cada moment. Ho hem pogut veure cada vegada que un polític independentista treu una mica el cap i es fa un nom i una posició en el panorama polític català. La mateixa exvicepresidenta del Govern Espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va presumir d’haver “escapçat” Esquerra Republicana i el PDECat, amb aquella cínica frase de “¿sabeu com es diu ara el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació”.

Els grans projectes han tingut sempre líders que s’han fet respectar pels seus amics i pels qui no ho són. L’estratègia doncs de les clavegueres espanyolistes, és la d’anar escapçant i decapitant qualsevulla persona que destaqui per damunt de la resta i que intenti liderar el projecte independentista. Llegiu l’article que amb el títol de ’Líders i comparses’ ha escrit el polític, Santiago Espot, on compara una líder carismàtica com Nicole Sturgeon amb Pere Aragonès, un gris president autonomista. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

Líders i comparses

Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo.  En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.

Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou ordre mundial que sorgiria del conflicte actual que està vivint Europa, la seva nació havia de ser-hi amb veu pròpia perquè hi pot jugar un paper constructiu i important. Es manté inflexible en la seva determinació i compromís, tot i el que pugui passar a l’est del continent. Per ella, allò primer és Escòcia.

A Catalunya, les coses de la política institucional van d’una altra manera. Són més esquifides, més misèrrimes. No fan cap sensació de transcendència o de grandesa. Tot es limita a protegir la menjadora a còpia de fer bondat davant l’amo i no aixecar mai la veu. Ens volen fer creure que adoptar un paper de minyona és tenir sentit polític. Per això, Pere Aragonès, ha anat a La Palma aquest cap de setmana per parlar d’Ucraïna i dels seus refugiats des de la posició d’una simple regió espanyola. Ell no pot arribar a capir mai que Catalunya tingui un protagonisme en el món. Les seves aspiracions són petitetes i només es limiten a conrear l’hortet del seu partit. Per tal de mantenir-lo, fins i tot  seu a la mateixa taula on ho fa el govern ultra de Castella i Lleó. No deien que li feien un cordó sanitari a l’extrema dreta?

La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic. Fins i tot, s’acaben els conflictes ridículs de les pancartes del palau de la Generalitat i ara la independència que defensa el nostre govern des del seu balcó és la d’Ucraïna. Sempre acabem embolicant-nos en coses en les quals no hi podem aportar  cap solució. Llavors, no trobem altre camí que el de la caritat, i ens mobilitzem per ajudar tothom perquè ens sembla que així tothom apreciarà la nostra solidaritat. No volem guanyar, voler ser bones persones.

Fa dècades que ens movem en un escenari així i, per aquesta raó, els dirigents que dona Catalunya són flonjos i amb el posat del pocapena. L’ambient col.lectiu ho propicia. Tot ha de ser calmat i pacífic. No els veus capaços d’encarar-se a una situació de tensió i sortir triomfants. Les úniques guerres que podrien gestionar són les guerres d’aigua dels casals d’estiu. Segurament per això molts dels principals polítics de l’independentisme tenen l’aire del monitor d’esplai.

Si no entenem que liderar no és fer bondat i caure bé a tothom, sempre acabarem defensant els interessos dels altres. El líder ha de veure més enllà de les tràgiques imatges de la televisió i tenir un capteniment resolutiu que inspiri confiança a la seva gent. Que hom vegi que sap cap a on va. Nicola Sturgeon apunta cap a la independència d’Escòcia. El govern de Catalunya va La Palma per tal de consolidar l’autonomia que els dona a menjar. Aquesta és la diferència entre una líder i uns comparses.

Santiago Espot i Piqueras

President de Catalunya Acció

Article publicat al digital  el Món  el dilluns 14 de març del 2022

 

  

Ucraïna i Catalunya

L'atac rus ha liquidat de la majoria de mitjans la paraula Covid i la pandèmia. Suposem que encara existeix aquesta bestiola, però ha passat a l'oblit i ha estat substituïda pels noms d'Ucraïna-Rússia-Putin, que fora bo que també passessin aviat a l'oblit i que miréssim endavant per gaudir, cadascú al seu estil, de la vida. Això també afecta el procés d’independència de Catalunya, que ara es troba amb una segona apagada informativa, ja molt llarga, després de la que hi ha hagut per culpa de la pandèmia.

La invasió d’Ucraïna és una guerra provocada per una potència nuclear a un país sobirà. Tot el que no s’ajusti a aquest context hauria de fer comptar fins a deu a qualsevol persona abans de fer pública una comparació entre les situacions d’Espanya i Rússia. Vladímir Putin, és un psicòpata, i no se’l pot combatre sense tenir-ho en compte, capaç de cometre les més grans barbaritats sense experimentar el més lleu sentiment de culpa. Les amenaces no l’intimiden, les sancions li fan pessigolles, el bloqueig dels comptes bancaris dels oligarques russos el fan riure.

Malgrat això, tant de bo l’anhel humà de possessió i dominació es reduís a Vladímir Putin. El neuròtic Putin, com tants altres cabdills, no fa res més que alimentar els afanys imperials subjacents en molta de la seva gent. Però aquests afanys, canviant-ne la bandera, són els mateixos afanys que tenen altres estats imperialistes i ultranacionalistes arreu del món. Heus aquí per què certs estats, entre els quals Espanya, viuen com una humiliació la independència d’un poble que anteriorment havien envaït i dominat. La independència de Cuba, per exemple, va deixar ferides molt profundes en l’orgull espanyol, i seran encara més fortes les que deixarà la independència de Catalunya. L’imperialisme viu com un afront tota oposició al seu dictat, per això s’imposa per la força i trepitja la voluntat pacífica i democràtica dels pobles que ocupa.

Que Espanya no és comparable amb Rússia és de manual. Espanya és una democràcia que pot ser tan "defectuosa" com Bèlgica, Eslovènia, França o Itàlia, mentre que la Federació Russa és un règim autoritari amb tots els ets i uts. Si Espanya és una "democràcia liberal", Rússia és una "autocràcia electoral". El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha sostingut que a Ucraïna, com a Catalunya, hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que l'autoritarisme i la corrupció del president rus Vladímir Putin s'assembla a alguns partits espanyols. I el coordinador general d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha assenyalat que Ucraïna estaria "encantada" de tenir una taula de negociació per solucionar el conflicte després de l'atac de l'exèrcit rus. Però aquesta taula de negociació no es produeix perquè hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que està condicionat per les temptacions autoritàries internes. En el cas de Catalunya passa el mateix amb la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern per solucionar el conflicte català.

Fa pocs mesos cap ucraïnès creia que esclataria una guerra al seu país. I els catalans tampoc no ho creuen. Fa pocs mesos molts ucraïnesos suposaven que la millor sortida per a un Estat amb diverses nacionalitats i ètnies era muntar un mercat ambulant de secessions i independències i reorganitzar el país «a demanda». I molts catalans també ho creuen. Fa pocs mesos els ucraïnesos van entendre que despullar els prorussos del poder institucional ―autoritari i corrupte― era un dret democràtic que estava per sobre de la llei. És interessant llegir l’article de l’editor de la revista digital La República, Joan Puig, titulat  ’Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya’, en el que analitza les semblances entre les actuacions dels governs d’Espanya i Rússia, enfront de les demandes d’autodeterminació dels pobles d’Ucraïna i Catalunya. Llegiu l’article de l’editor a continuació.

Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya

Tenen res en comú aquests dos països? Tots dos rememoren sempre i contínuament el seu passat d’imperialisme expansiu, annexionador de l’espai territorial que consideren seu; tots dos volen exercir un ferri control de la seva població amb lleis restrictives en matèria de drets fonamentals; tots dos menyspreen les minories nacionals que tenen dins les seves artificials fronteres, fet que els porta, per exemple, a coincidir en el no reconeixement de la independència de Kosovo. Ara bé, si el gegant rus avui és una dictadura amb un descomunal potencial militar, el Regne d’Espanya no té un exèrcit efectiu per a campanyes a l’exterior, però, a l’interior, i específicament quan actua a Catalunya, sempre perd els papers i activa, de forma no gens democràtica, les forces repressives, siguin judicials, policials i econòmiques, per establir repressió, censura i injustícia. Ambdós països mai no negociaran sobre autodeterminació i sobirania de les seves nacions veïnes. En aquest sentit, Putin i Pedro Sánchez o Felipe VI actuen de la mateixa manera.

La comparació entre Ucraïna i Catalunya ara mateix és difícil d’establir, ja que, en el cas ucraïnès, la situació allà ha passat de la guerra subterrània i contínua de la metròpoli a una guerra brutal i oberta, en una ocupació directa i indissimulada per part de la Rússia de Putin, que està comportant milers de morts, de destrucció i de desplaçats. Les conseqüències no tenen comparació, però els motius de fons sí que són els mateixos: control del territori i voluntat d’imposició d’un govern titella. I no s’entén massa que nosaltres, que ens ho sabem de primera mà, no només pels més recents esdeveniments sinó per dècades i segles d’imposició de lleis, llengua i ordre polític de l’ocupant, no s’entén massa, reitero, que en tinguem prou alçant la veu per clamar “No a la guerra”.  Amb aquesta benintencionada consigna no aturarem la barbàrie russa. El “No a la guerra” és sempre i en tot lloc, però també “Sí al dret a defensar-se”.

Us imagineu que l’1-O no ens haguéssim aturat? Amb els decrets d’independència publicats i amb el pacífic poble català ocupant els carrers en celebració, què hauria passat? Doncs que Espanya s’hauria mostrat al món tal com és: com un imperi en decadència i hauria augmentat la repressió traient l’exèrcit als carrers amb l’ordre de matar per reprimir la democràcia dels catalans. És exactament el mateix, amb un nivell d’acarnissament poc comparable bàsicament per no disposar de tanta força. Espanya essencialment hauria fet el que ara estan fent els russos: atacar sense negociar. Us imagineu que la resposta internacional hagués estat només treure pancartes del “No a la guerra”? Com ens ho hauríem pres?

Davant l’evidència de com actuen els països imperials i mancats de democràcia real, com és que encara n’hi ha que no veuen que la “taula de diàleg” està ben morta i enterrada i que s’assembla força a la “taula de negociació”, que russos i ucraïnesos estan establint, els acords del la qual incompleixen només aixecar-se de la cadira? Si d’alguna cosa pot servir la tragèdia que està passant a Ucraïna és que es fa més que evident el fet que la nostra independència no l’aconseguirem amb “cordialitat” i seient amb Espanya en una “taula de negociació”. Sense lluita, en el nostre cas és de desitjar que sigui només democràtica i pacífica, mai no tindrem cap oportunitat de convertir-nos en república, en la república avalada majoritàriament i democràtica en el referèndum de l’1-O. Necessitem, sense més dilació, un full de ruta que ens porti a la independència. Com hem exposat en anteriors editorials, si hi ha algun protagonista de les trobades del “grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, ANC, Òmnium i CxRep) que, dia si i dia també, va impedint que s’avanci, cal deixar-lo de banda.

Cal fixar un full de ruta majoritari i compartit i ahir, a Canet de Rosselló, el primer president elegit del Consell de la República, el legítim president Carles Puigdemont, destituït pel 155, va dir una cosa molt important: “La nostra relació amb els partits ha de canviar, perquè la que hi ha hagut fins ara no ha funcionat, i no ha estat per falta de paciència. Els hem donat moltes oportunitats, però el temps ja s’ha acabat”.

Cal superar la dependència dels partits polítics, que estan embrancats en una absurda guerra civil independentista, desmotivadora de la bona gent independentista. No es tracta de “passar” dels partits sinó de recuperar l’empenta que va fer possible que els partits polítics treballessin de veritat per arribar a un 1-O guanyador.

Sembla que el president Carles Puigdemont està disposat a fer-ho des del Consell per la República, amb el suport de l’Assemblea de Representants i els més de 100.000 inscrits, una xifra que cal ampliar. En moments de desmobilització cal treure llast i trobar eines viables, que ho facin possible, i el Consell per la República està ben enfocat per fer-ho.

Joan Puig

Periodista

Article publicat al digital   LaRepública  el diumenge 06 de març del 2022

Els CDR de Sabadell

Els esdeveniments dels CDR de Sabadell, potser per tenir-los molt a prop, ens van colpir més que d’altres en rebre la notícia de l’arrest de nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l'acusació de «terrorisme». Les detencions van començar la matinada del 23 de setembre de 2019 quan uns 500 agents de la Guàrdia Civil, es van desplegar simultàniament a les comarques del Vallès per realitzar escorcolls en domicilis i locals. A Sabadell es van omplir amb desenes de furgonetes de la GC i policia nacional els carrers més cèntrics i propers als domicilis dels presumptes terroristes. L’escenari era el de sempre: guàrdies civils fent sortir de casa als detinguts per ficar-los en les furgonetes, policies malcarats amenaçant amb metralladores per impedir que ho poguéssim veure de prop i gent cridant contra ells des de la distància. Al vespre per una televisió manipulada, vèiem el vídeo de la policia, on es mostraven els materials que els havien trobat, i en veure-ho no sabíem si riure o plorar, perquè tots teníem a casa i al súper de la cantonada el mateix que sortia allà, sacs amb polsims negres, fogonets i olles, a banda d’una brutícia i un desordre prefabricat i descomunal que ja coneixíem d’altres vídeos de detencions. En total es van detenir nou persones, tot i que dues van ser alliberades la mateixa tarda. Les set restants van ser traslladades a Madrid per prestar declaració davant el jutge.

La fiscalia va emetre un comunicat on qualificava els detinguts com a «grup terrorista de caràcter secessionista» i que s'havia procedit a la seva detenció per «avortar el projecte que hauria pogut ocasionar danys irreparables» i els acusava de delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d'explosius. El jutge va decretar presó sense fiança comunicada per set dels acusats i els va enviar a la presó de Soto del Real. En canvi, dos d'ells van restar en llibertat amb càrrecs. Això ja feia preveure que la cosa no estava tan clara com semblava, ja que les acusacions estaven basades exclusivament en l’escrit d’incoació de sumari ordinari pels processats, on els fiscals d’antiterrorisme copiaven fil per randa el relat del darrer atestat de la Guàrdia Civil lliurat al jutjat central d’Instrucció. En el seu escrit el fiscal sostenia que els detinguts pretenien atemptar contra “objectius prèviament seleccionats” i que tenien com a finalitat “aconseguir la independència mitjançant la violència en la seva màxima expressió, forçant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya”.

L’entramat d’aquesta maniobra, a mesura que la justícia avançava en la investigació i malgrat els informes falsos de la guàrdia civil, es va anar fonent com per encant, fins a arribar al moment actual on tota l’operació ha quedat tocada i desautoritzada per la mateixa Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions d’aquest tribunal ha donat la raó als acusats que van presentar un recurs perquè s’interrogués els agents d’informació de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació. El jutge instructor, Manuel García Castellón, en primera instància els ho va negar, d’acord amb la fiscalia. Però ara la sala d’apel·lacions  l’ha desautoritzat, amb l’argument principal que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centri la investigació, que no s’atribueix cap fet concret als investigats, la manca d’existència d’una organització terrorista i, per tant, la instrucció d’una causa per organització terrorista es pot posar en dubte perquè no hi ha cap mena de prova”.

Tot això s’esdevé quan, en aquesta causa, ja hi ha tretze processats per presumpta pertinença a organització terrorista, nou dels quals, acusats també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”, i quan són al caire de l’obertura de judici oral. I ara que? Ningú demanarà perdó, però nosaltres els hem d’assenyalar. No els ha de sortir gratis. Si finalment tot plegat resulta ser només un muntatge o una venjança dels que van ordir les falses proves per acusar els nostres conciutadans de terrorisme i d’altres maldats, qui se’n farà responsable? La resposta ens la deixa entreveure el periodista, Vicent Partal, quan afirma que “Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català”. Això ho escriu en el seu article titulat  ‘Operació Judes: I ara què hi teniu a dir?’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?

L’Audiència espanyola va reconèixer ahir que els CDR acusats en l’operació Judes tenen el dret de reclamar, en el judici que els espera, la compareixença dels membres de la Guàrdia Civil que els van investigar. L’Audiència diu literalment que la raó que els assisteix és que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. Que s’ho van inventar tot, vaja.

Supose que tots deveu recordar que arran de l’operació Judes van detenir membres del CDR, nou dels quals els van empresonar. Eren acusats d’una presumpta pertinença a organització terrorista i de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”. Tots, efectivament, eren membres dels Comitès de Defensa de la República però no havien fet, com ara constata el tribunal espanyol, res que es pogués considerar un delicte. I ho torne a escriure perquè és al·lucinant i indignant que, després de tot això que ha passat, ara el tribunal ens diga que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”.

I tanmateix, sense cap fet delictiu que puga ni tan sols donar peu a una investigació, Xavier Buigas, Alexis Codina, Xavier Duch, Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros i Germinal Tomàs van haver de passar tres mesos empresonats a Soto del Real. I tots, inclosos també David Budria i Clara Borredo, foren objecte d’una campanya de mentides, falsedats i desprestigi sobre ells i les seues activitats, que va sobrepassar tot allò que ens puguem imaginar.

L’operació en si no ens hauria d’estranyar, venint d’un país com Espanya. Simplement, és una actuació de caràcter polític, no policíac ni judicial, portada a terme per la policia amb l’ajut d’alguns jutges i de mitjans afins que van contribuir amb entusiasme a difondre un relat que avui ja es veu que era completament fals. Però és que, igual com va passar amb la detenció de Tamara Carrasco, l’operació Judes no pretenia trobar res. L’única funció era acovardir la població, infondre el terror de pensar que demà podrien anar darrere de qualsevol de nosaltres i, sobretot, afeblir la força dels CDR, que en aquell moment s’havien convertit en una referència popular poderosa i que avui, gràcies per exemple al fet que la gent es va empassar aquelles mentides, ja no són pràcticament res. Aquest era l’objectiu estratègic d’aquest atemptat contra les llibertats civils, objectiu que hem de reconèixer que s’ha complert de sobres.

Però si l’operació no ens hauria de sorprendre venint d’on ve, crec que, en canvi, sí que fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons tot plegats. Especialment perquè va haver-hi mitjans i polítics catalans, àdhuc independentistes, que es van afegir a la campanya de criminalització amb una alegria que en aquell moment vaig observar amb perplexitat i que avui espere que els faça una mica de vergonya, si més no. Aquella infame declaració de Joan Tardà quan deia: “A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos que els posin a la presó i els jutgin”, espere que el perseguesca per sempre, ara que sabem que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. I espere que reflexionen un poc aquells mitjans i aquells periodistes catalans que es van fer ressò sense cap contrast periodístic de coses tan esbojarrades i sense trellat –i que ja indicaven fins a quin punt tot plegat era un muntatge– com ara que els detinguts tenien “precursors” d’explosius, uns precursors que en realitat tots tenim a casa.

La veritat, us ho he de dir, és que no confie molt que ho facen, ni tan sols que demanen perdó als qui van qualificar de boigs o que van associar gairebé a crims de manera completament indocumentada. Però també us he de dir que tampoc no és allò que em preocupa més. En canvi, sí que m’agradaria que vosaltres, els lectors normals i corrents, d’aquest cas tan amarg n’extraguésseu una lliçó útil de futur i l’aplicàsseu sempre d’ara endavant. Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català. I això ha d’implicar que, d’entrada i mentre no es demostre molt documentadament la contrària, no hem de creure res que diguen ells, i encara menys si ho filtren, ni hem de dubtar del company independentista que tenim al costat. Crec que els companys que han estat víctimes de l’operació Judes, a qui envie un agraïment per la seua fermesa, trobarien potser una certa compensació si l’infern per on van passar servís perquè una altra vegada féssem les coses, com a país, d’una manera diferent.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 03 de març del 2022

Guerres i treves

Finalment, Putin ha decidit atacar Ucraïna, amb un anunci televisat on, amb el cinisme que li és propi, ha anunciat  “el començament d’una operació militar a l’est d’Ucraïna per protegir les persones d’abusos i del genocidi del Govern ucraïnès des de fa vuit anys”. Putin ha insistit que Rússia no planeja l'ocupació d'Ucraïna, però la percepció de la comunitat internacional és diferent. Comencem a treure el cap de la pandèmia i ens empastifen en una invasió. Tenim un món massa feble que té riscos que semblen inevitables. Ho veurem tot com una altra de les catastròfiques circumstàncies dels darrers temps: La pandèmia de la Covid-19, el volcà de la Palma, la crisi dins el PP, l’augment del preu de l’electricitat i de la benzina, etc., etc.

No estem preparats per una pandèmia ni per una guerra i menys televisada, com va passar amb aquella matinada d’obertura de foc de traumàtic record, la famosa guerra del Golf. El pitjor de tot és que, malgrat les guerres, les nostres vides continuaran exactament igual tot i que ens tocarà aguantar el pes a la consciència de saber que estan assassinant una altra vegada gent innocent i que, d’aquesta manera, tornarem un cop més a saber que som una societat tan feble com miserable.

Una altra guerra és la pugna entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso pel lideratge del PP, una guerra oberta aquest dimecres, amb informacions creuades d'espionatge i corrupció dels equips de l'un i de l'altra. El motiu és un contracte per valor d'un milió i mig d'euros atorgat fa gairebé 2 anys per la Comunitat de Madrid a un amic de la família d'Ayuso. Ayuso ha acusat la direcció del Partit Popular d'espiar i injuriar la seva família, informació que la direcció del PP ha negat. La resposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid: declarar la guerra a Casado acusant-lo d'actuar "de forma cruel contra ella". Enmig de la polèmica, els seguidors de la presidenta madrilenya han decidit manifestar-se davant la seu del partit per mostrar el seu rebuig a la direcció.

A casa nostra tenim les lluites ―potser encara no arriben a guerres obertes―, entre les diverses famílies independentistes per obtenir el poder, oblidant  que la seva prioritat hauria de ser el país i no el partit. També tenim la guerra ―aquesta sí, oberta i cruenta― per defensar la llengua catalana, a les escoles i a tot arreu on calgui. Tenim massa guerres i massa fronts oberts.  Potser seria hora d’intentar aconseguir treves de pau que pacifiquessin aquests fronts. Això no ho assolirem ni amb taules de diàleg que no porten enlloc, ni amb comissions bilaterals Estat/Generalitat que, en la darrera, sols han aconseguit el traspàs de l’estació meteorològica del Turó de l’Home, ni el traspàs del salvament marítim, ni la gestió dels MIR. Possiblement, el traspàs de rodalies quedi per al pròxim lustre, no cal córrer. Amb una mica de sort, en la pròxima reunió d’aquí un parell d’anys, podem obtenir que ens traspassin, el canvi d’agulles de la via 2 del baixador de la Canonja.

En les recents eleccions a Castella Lleó els vots de Vox i del PP podrien donar una majoria de govern i a mitjà termini una majoria feixista a Espanya. Llavors, tal com van prometre en el seu programa electoral, una de les primeres lleis serà la il·legalització dels partits independentistes. La Generalitat passarà a ser governada pels unionistes, al carrer la ciutadania es començarà a organitzar al marge dels partits independentistes, incapaços d’organitzar la defensa del territori, amb tota mena de retrets entre ells. El Consell per la República agafarà la direcció política del combat i les organitzacions cíviques passaran a la clandestinitat… Podria ser aquesta narració distòpica d’uns fets que creiem, seria l’única manera de treure l’independentisme de l’atzucac autonòmic en què es troba immers. En l’article titulat ’Hienes, Espanya, etcètera’ la periodista i activista, Núria Cadenes, escriu que “a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta”, aquest instrument no és altre que Vox. Llegiu l’article de la Núria a continuació.

Hienes, Espanya, etcètera.

M’agraden les hienes. No em pregunteu per què, però m’agraden. Amb la seva cara de hiena i les seves dentotes de hiena i la fila mig espellifada (o espellifada del tot), malgirbada, malandanda de hiena. Amb la complexitat de les seves relacions socials, també, i amb la cosa aquesta que es veu que el poder és de les femelles, i amb la seva intel·ligència, i tot.

En fi, que cascú és cascú i que a mi m’agraden les hienes. I que per això em sap tant de greu barrejar-les avui en aquest article de brutícies peperes. Però és que segurament són la imatge que molta gent haurà tingut al cap, en les darreres jornades televisades de batalla sanguinolenta al si del partit de la dreta i l’extrema dreta espanyola. I amb elles començo aquest apunt, jo també. Per demanar-los disculpes.

Pobres hienes.

L’assalt al control del partit espanyol que s’autodefinia com a representant de l’ordre i l’estabilitat i la jerarquia que els havia de garantir, l’organització que, en paraules del seu darrer president, l’inefable M. Rajoy, es vantava de ser totalment “previsible”, ha estat (és) un espectacle de vísceres esteses al sol. Una sacsejada sangosa, ganivetada va, ganivetada ve. Un circ de misèries que, què voleu que us digui, precisament per la mala mena d’individus que en són protagonistes, tampoc no ha estat desagradable de contemplar.

En tot cas, més enllà de l’opereta, de la parafernàlia que envolta el personatge Isabel Díaz Ayuso, de la corrupció que es torna a repetir i que ja s’ha demostrat sistèmica al PP, del paperot del galdós Pablo Casado, de la desbandada supersònica de rates, ratots i ratolins, hi ha la maniobra política de fons. En podríem dir operació d’armes combinades, de fet, amb la coordinació gens espontània d’acció a xarxes socials, carrer i mitjans de comunicació afins, seguint les formes i maneres del tradicional cop d’estat que tant agrada als sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (que ja és ser reaccionari, sí) i dirigida a crear i cohesionar un bloc d’extrema dreta juntament amb Vox com a tota representació política de la dreta espanyola, amb un programa clarament anti, específicament anti i sobretot anti: anticatalà, antiindependentista, antiautonomies, antifeminista, antimemòria històrica, antidiversitat, antiimmigració, antiecologista…

I no és banal, això. És gros. A partir d’ara, la direcció del que de moment és el principal partit de la dreta espanyola sap i ha comprovat clarament que el seu cap ja no es manté a sobre de les espatlles segons si es guanyen o es perden congressos, sinó segons determinen els poders fàctics que han tombat Casado i que han demostrat a plena llum fins a quin punt poden treure i col·locar dirigents polítics (i, per tant, futurs possibles presidents d’estat).

I qui hi tenen, a l’altra banda de l’escena? Doncs un PSOE cada vegada més lluny de la cosa aquella de l’“Espanya plural” que cíclicament i retòricament treuen a passejar i que òbviament mai no s’han cregut ni de manera tangencial. Cada vegada més lluny d’aquest unicorn (feledarisme! faladerisme!) i cada vegada amb la voluntat més explícita d’ocupar el paper de partit d’ordre, d’estabilitat (a Espanya diuen centre quan volen dir dreta no extrema) i, per tant, de la unitat de l’estat. Que ja no és que no hi hagi ni hi hagi d’haver taula ni diàleg ni res que s’hi assembli (i no, l’ofensiva gesticulació de les concessionetes que dic que et faré i que d’aquí a cinc anys, quan t’ho torni a dir, tornarem a celebrar, no compten ni com a tamboret), és que ja no fan ni com que respecten el català a l’escola.

Sembla que, a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta. I ho han fet amb una campanya d’armes combinades amb la qual han provat el nou equipament que volen emprar per a arribar al govern del seu estat i usar-lo com a ariet amb un programa radical d’antis. Al davant no hi tenen alternativa. Ben mirat, la mica de contenció que troben tan sols s’aguanta amb el suport de partits del que ells entenen per “perifèria” i que són representants de les nacions no espanyoles (i, en menor mesura però també, de la diversitat fins i tot provincial que tenen a Espanya i que es reivindica en contraposició a Madrid). L’esquerra espanyola (diguem-ne així), per si sola (políticament, i no sé fins a quin punt també sociològicament) no fa sinó empetitir-se, mentre avança (políticament, i no sé fins a quin sociològicament), l’extrema dreta.

En fi. Aquest programa anti inclou un ingredient molt característic del projecte nacional espanyol: l’“ensimismamiento”. Terme molt gràfic que defineix l’estat de tancar-se en si mateix. El món sembla a un pas d’una guerra gran, amb una potència nuclear que envaeix un estat europeu i que se salta organismes i acords internacionals i tant com calgui saltar-se amb la sola idea de l’enyorança d’un imperi perdut que es vol recuperar peti qui peti, amb una OTAN reviscolada en el seu paper de xèrif nuclear que passava hores baixes i que ara es torna a reivindicar, amb aquesta perniciosa dicotomia dels absoluts que ens vol obligar a escollir entre un mal i un altre, i, mentrestant… mentrestant, Espanya, a la seva. I sí, és clar, és clar, Ucraïna, però què penses de la caiguda de García Egea? I Feijóo, què? Ara ha dit que sí? Ara ha dit que no? Els que es manifestaven no cridaven Feijóo sinó Ayuso, eh? Eh?

Sí, això d’Espanya és un planeta cada vegada més llunyà. Els poders fàctics que manen sense tenir en compte eleccions, creen i alimenten l’extrema dreta, treuen i posen, persegueixen i eliminen presidents a conveniència i se’ls en refot el que passi al món, ni que sigui la possibilitat d’una guerra mundial.

Vist des d’aquí, és un espectacle indescriptible. Sona de fons el nosaltres no som d’eixe món. I som on érem, sí, mentre això d’Espanya s’allunya més i més cada vegada en direcció a la caverna.

Núria Cadenes i Alabèrnia

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el dimecres 23 de febrer del 2022

 

Laura Borràs a la Meridiana

La Meridiana és, amb els seus més de set kilòmetres de longitud, la tercera via més llarga de la ciutat de Barcelona, només per darrere de la Diagonal i la Gran Via. Totes tres avingudes conformen l’estructura bàsica de connexió de la ciutat amb el territori. Per tant, la seva fluïdesa en el trànsit és vital per a la ciutat i la seva interrupció provoca els inevitables embussos als usuaris de la via. Hem de recordar perquè van començar els talls de l’Avinguda Meridiana, ja que el context és molt important. Es tracta d’una acció política iniciada el 14 d'octubre de 2019, com a resposta i protesta contra la sentència del Procés. Aquest és doncs el fonament d’aquesta manifestació.

La MHP Laura Borràs va voler assistir l’altre dia a donar suport als manifestants de la Meridiana.  Ja ho havia fet fa temps juntament amb els diputats al parlament Ferran Civit (ERC), Carles Riera (CUP) i Francesc de Dalmases (JxCat) i l’excandidat de JxCat al senat espanyol Roger Español i l’exdiputat de la CUP Antonio Baños. Però la diferència està en el fet que en aquells dies Laura Borràs era només la portaveu de JxCat al congrés espanyol i ara és la Presidenta del Parlament de Catalunya. Per això s’ha aixecat aquesta polseguera en contra de la seva presència a la manifestació. Sembla que Borràs actua ‘ex-partium’ i això la fa que sigui objecte dels dards dels seus opositors i també d’alguns dels seus teòrics amics. Tal vegada la veritable raó d’aquests atacs podria ser perquè l’entreveuen l’única capaç de donar la cara enfront de la contínua repressió que està patint el nostre País.

Cal tenir en compte que quan la MHP Laura Borràs, va anar dissabte al vespre al tall de Meridiana Resisteix, no va fer cap acte de desobediència. Perquè no hi havia res a desobeir. La filtració a la premsa per part d’Interior d’una resolució enviada als organitzadors de la protesta que s’ha fet ininterrompudament d’ençà de l’octubre del 2019, feia creure que es podia prohibir i donar per acabada per voluntat del departament mateix. I no és pas cert. El govern no pot ni prohibir ni limitar una manifestació com aquesta, ni autoritzar-la o deixar-la d’autoritzar, segons que deixen ben clar les lleis que ho regulen i la jurisprudència més recent. Si de cas, Interior pot proposar canvis d’ubicació, que és això que feia en aquesta comunicació tramesa a Meridiana Resisteix.

Aquests atacs de tothom a Borràs, coincideixen amb el discurs que va pronunciar ahir el MHP Pere Aragonès per fer balanç del seu primer any de govern. Fets i no paraules, deia en Montilla, doncs això és el que se li pot demanar al president Aragonès. Efectivament, un any després de la victòria d’ERC a les darreres eleccions, el gran trumfo del republicà, la taula de diàleg, no avança, la repressió no s’atura i llavors surt el president català i ni vol fer por, ni vol exagerar-la, ni vol amenaçar, ni vol fer pressió. Cap ensurt ni al govern espanyol, ni als socis de govern, ni a ningú. Aragonès és l’home dels pactes i la discreció, que camina sense mai trepitjar fort. Es podrà valorar si a Catalunya li fa falta aquesta calma, vorejant l’ensopiment, o si li caldria tensió, vorejant el caos. Però ningú no podrà dir que no haguéssim estat avisats. Aragonès es va presentar a les eleccions allunyat de l’èpica. Avui el seu equip avisava abans de començar el discurs: “No espereu màgia.” I ni èpica ni màgia, no hem tingut. Aquesta dicotomia entre els partits catalans i el poble, la palesa el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ’La retòrica burocràtica del MHP’, on afirma que el discurs d’Aragonès ha estat una peça retòrica de llocs comuns que, a força de repetits, es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Podeu llegir l’article a continuació.

La retòrica burocràtica del MHP

La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana.

Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.

Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva tradicional tossudesa. El viacrucis (més que el balanç) del govern fins aleshores es diu pressupostos aprovats de franc; 25% de castellà; cas del diputat Juvillà; repressió de la Meridiana. Tot curullat per la ja ridícula quimera de la taula del diàleg tan real com la pedra filosofal i amb la mateixa funció.

Pel seu balanç la Generalitat republicana ni és Generalitat ni republicana, sinó un òrgan autonòmic incapaç de defensar els drets dels seus parlamentaris. Quant als propòsits per l’esdevenidor, llegits amb claredat pel president, ja se sap, tots calbs.

A la vista del panorama, per fer creïble el seu compromís oficial amb el mandat de l’1-O, JxC hauria de trencar el govern. No ho fa pretextant que cal conservar el que s’ha aconseguit i també per tal d’impedir que ERC no es llanci als braços dels comuns amb un nou tripartit. Seria un govern d’ERC i els seus “aliats naturals”, segons Tardà, amb suport exterior PSC. Però això és mentida: no trenquen perquè són el mateix.

No cal conservar el que s’ha obtingut perquè no s’ha obtingut res. Ans al contrari, en un any s’ha perdut gairebé tot el poc que s’havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid; i la taula del diàleg és una no-taula que s’hi ha “vaporitzat” com succeeix amb les no-persones de la novel·la d’Orwell.

Quant a la possibilitat del nou tripartit cal considerar que el govern actual no farà res diferent del tripartit vell; de fet, els pressupostos tenen l’aprovació dels Comuns. A més a més, el govern amb els “aliats naturals”, enemics juramentats de la independència, palesaria d’una vegada per totes que ERC no és independentista, encara que sigui parlant de si mateixa als mitjans que controla, gairebé tots, com “partit independentista”.

El problema és que JxC tampoc no ho és d’independentista. A JxC hi sembla haver un sector més obertament independentista que es correspon amb la majoria del seu electorat. Tanmateix, la majoria de la militància i, sobretot els càrrecs no està encisada amb l’independentisme, cosa lògica atesa la seva procedència i el seu enyor del PDeCat. Intenten fer veure que són diferents, però no és veritat: és la mateixa partitocràcia gens interessada a la independència.

A JxC fan el mateix que ERC: paraules. El seu pla sembla ser donar suport, amb algunes crítiques, a la política claudicant dERC a l’interior (tasca encomanada a Jordi Sánchez) al mateix temps que es concentren totes les energies a la batalla judicial del MHP Puigdemont a l’estranger, un assumpte comprensiblement personal, però que serà difícil traduir en un acte de rellevància col·lectiva en un temps incert, sobretot si el president legítim dels catalans continua dins del joc dels partits.

En qualsevol cas i mentre arriba aquest esdevenidor incert, el que tenim ha estat admirablement formulat al discurs llegit del MHP: un govern autonòmic que exigeix unitat a l’independentisme per defensar el que ell mateix no defensa, la immersió; per garantir uns drets que ell mateix ataca; per encoratjar una mobilització al carrer que ell mateix reprimeix amb la força pública.

És patètic.

Ramón Cotarelo

Politòleg

Article publicat al digital  elMón el dilluns 15 de febrer del 2022.

Banca in-personal

La Viquipèdia ens diu que banca privada és un terme per a la banca i altres serveis financers prestats pels bancs als particulars per a invertir els actius de mida considerable i especialitzada generalment en persones amb un alt patrimoni net. El terme "privat" es refereix al fet que el servei al client es presta de manera més personal que en el mercat massiu de la banca majorista a través d'un assessor financer del banc. Per sota de la banca privada se situa la banca personal, destinada a llindars patrimonials més discrets. Per acabar situem la banca virtual, electrònica o en línea que és la banca a la qual es pot accedir mitjançant Internet. En aquest moviment del consumidor des de la banca tradicional basada en oficines i persones darrere un taulell,  a una banca autònoma, impersonal i freda, els inversors particulars han sofert un profund canvi en la seva relació amb les institucions financeres.

Fa pocs anys, no pas tants, els bancs guanyaven molts diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. Llavors el sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès, i quan el bàsic es va situar en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només cobria les despeses i poca cosa més. La solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions per a qualsevol operació. Alguns bancs van poder superar aquesta fase, però d’altres no assolien, ni amb aquesta solució, obtenir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i també el seu servei. S’ha passat de la banca personal a la banca  ‘in-personal’. En els darrers anys la banca ha canviat, efectivament, però per anar a pitjor. Ara podem veure cada dia les cues de persones, algunes de molt grans, que en aquests matins molt freds d'hivern sense seients ni dret a entrar a l'oficina esperen poder entrar-hi i ser ateses per alguna ‘persona’ diferent de la màquina de l’exterior.

Les oficines bancàries ja no s’assemblen gens a les que hi havia abans. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Podem trobar-nos que en haver d’anar a cobrar un xec en efectiu, un apoderat del banc ―no una persona a la finestreta― et digui que ells no tenen diners, però que en pots trobar en una altra oficina del mateix banc situada a dos o tres quilòmetres d’on et trobes. Les coses han canviat;  l’internet i els telèfons mòbils s’han convertit en instruments indispensables per anar pel món i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. Pot parèixer que els bancs ja no necessiten els clients, però els clients necessiten els bancs, per això convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs confirmessin la seva labor de servei de cara als seus clients.  

L’exemple més clar d’aquest canvi el podem veure a Sabadell. L’historiador econòmic, Francesc Cabana, ho detalla molt bé en el seu article titulat  ’On és Sabadell?’ on recorda la situació actual del Banc de Sabadell (ara Banc Sabadell). Permeteu que ampliem uns detalls sobre l’anècdota que explica Cabana en el seu article. El meritori Monràs, qui només comptava amb 21 anys, va fer un informe que presentà a finals de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras, on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe de Monràs. A partir de llavors Monràs va assistir a totes les Juntes de Govern de l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes, fins que arribà a ser-ne Director General. Llegiu l’article tot seguit.

On és Sabadell?

Hauré de repassar els meus coneixements sobre geografia catalana. Identificava el Banc Sabadell com una entitat bancària situada al Vallès Occidental, però la lectura de la premsa m’ha confós, ja que presenten el Banc Sabadell com una entitat amb el domicili social a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó. La crònica presentava dos dels principals executius del banc als quals no coneixia de res, tot i que tenia o tinc molts amics en l’esmentada entitat del Vallès Occidental.

El Banc de Sabadell es va convertir el Banc Sabadell, com altres bancs espanyols. No era “de” Sabadell, sinó que assumia el nom de la ciutat. Amb aquest nom està al País Valencià.

El Banc Sabadell o de Sabadell és o era un dels dos bancs catalans que ens quedaven. L’altre era CaixaBank, l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El Sabadell és un banc creat el 1881. Expliquen que el banc es va constituir els primers dies del 1882, però que el consell d’administració obtingué del notari una petita llicència perquè fes constar el 31 de desembre de 1881 com a data de constitució. Ho van fer per poder afegir-se a l’onada de bancs que s’havien constituït aquell any, en el que va ser una veritable “febre d’or” a Catalunya. No sé si aquesta falsedat inicial que comentava podria anul·lar totes les operacions fetes des d’aleshores. És broma.

El Sabadell ha tingut en el seu consell d’administració els noms més il·lustres de la burgesia industrial sabadellenca: Corominas, Izard, Gorina, Llonch, Casablancas i molts d’altres. Quan jo treballava a la banca, el director general era Joan Oliu, pare de Josep Oliu, que ha estat president executiu, primer, i president no executiu actualment. Amb Joan Oliu vaig tenir continuades i llargues converses a l’avió de Barcelona a Madrid que ens portava a la mateixa reunió. L’altre home important del banc –i molt important– era Francesc Monràs, que va ser qui transformà un banc local en un banc en expansió.

Hi ha una anècdota que convé explicar: el 1926, el banc passava per un mal moment, però només el personal subaltern en tenia coneixement. Francesc Monràs va fer un pas agosarat: es va presentar un diumenge al matí a casa del president del banc i li va explicar la delicada situació de l’entitat. La jugada va ser perfecta gràcies, en bona part, als sabadellencs que hi tenien els seus estalvis. El consell d’administració, i en Monràs, demanaren als clients que s’abstinguessin, si era possible, de retirar fons dels seus comptes mentre es mantingués la situació delicada del banc. És per aquest fet, entre d’altres coses, que tinc una gran admiració pels sabadellencs, tot i que la meva mare era de Terrassa.

A la fotografia dels dos primers executius de l’actual Banc Sabadell no hi ha cap referència al lloc on són: pot ser Sabadell, Elx, Barcelona o Madrid. Tot i que Elx forma part dels Països Catalans i que, per tant, el català hi és llengua oficial, si els executius del banc van fer els discursos allí varen deixar de costat la nostra llengua per adoptar la de l’“imperio”.

El Banc Sabadell, tot i no ser independentista, havia mantingut el català com a llengua de l’entitat. La darrera vegada que vaig veure Josep Oliu a la seu del banc, jo estava ajudant a preparar una exposició de documents que eren meus en una bona part. Vaig sentir que Josep Oliu deia al seu company: “Jo m’he dedicat a guanyar diners i aquest senyor, a fer històries.” Així van les coses a casa nostra.

Francesc Cabana i Vancells

Advocat i historiador

Article publicat al diari  EL PUNT AVUI  el dimarts 8 de febrer del 2022

 

Desobeir o acatar

L’estat espanyol ens ha pres perfectament la mida i ara ja sap fins on pot reprimir-nos, ras i curt, fins on vulgui. Recordem que l’1-O les forces de l’ordre públic espanyoles van irrompre a sang i foc en els col·legis electoral, tractant d’impossibilitar la votació del referèndum català sense aconseguir-ho, llavors els catalans, al cap de pocs dies, vàrem acotar el cap davant l’atac als nostres polítics que van anar a parar a la presó o l’exili. Aquest va ser el senyal que l’estat espanyol necessitava per comprovar que només amb l’amenaça en té prou per espantar-nos.

No és normal que en un estat democràtic es pugui impossibilitar la investidura d’un president legítimament escollit pel poble, o destituir-ne un altre per no despenjar una pancarta. No és normal que tenir penjat un llaç groc al despatx d’un regidor pugui arribar a ser motiu de persecució penal, d’inhabilitació política, d’inelegibilitat retroactiva i de retirada de la condició de diputat adquirida per decisió dels ciutadans en unes eleccions democràtiques. No és normal que una desproporció com aquesta es pugui materialitzar sense una sentència ferma que la sostingui. I tampoc és normal que la composició i el funcionament d’un Parlament que expressa la sobirania popular puguin ser objecte de la ingerència unilateral d’un òrgan administratiu extern ―la JEC―, que a més amenaça amb conseqüències jurídiques tothom, polític o funcionari, que no compleixi la seva ordre. Totes aquestes anormalitats són possibles a l’empara d’aquest ‘estat de repressió’ que impregna la relació de l’Estat espanyol amb Catalunya des de la celebració del referèndum de l’1-O.

Ara arribem al moll de l’os. L’autonomisme té tan poca solidesa, s’ha tornat tan dúctil, que serveix indistintament de decorat per al fals pragmatisme i per al fals resistencialisme. Des de la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional l’any 2010 ―tot i que l’havia aprovat el Parlament de Catalunya― fins a la inhabilitació de Pau Juvillà, des del regne d’Espanya s’han intervingut els resultats electorals i les lleis aprovades, mentre el Parlament suportava inhabilitacions i prohibicions amb impotència. El més trist de tot plegat és que no hi ha unitat estratègica, ni pràcticament parlamentària. En ple procés, treure-li l'escó a un diputat per uns llaços grocs, i en un moment com aquest, una part del Govern està pactant amb els socialistes a Madrid. Agressió contra la sobirania del poble català, contra el Parlament, contra un dels seus diputats, i mentrestant, taules de diàleg ajornades, però les anem fent...

La MHP, Laura Borràs, ha intentat fer un acte de dignitat, per diferenciar-se de l'etapa anterior de Roger Torrent que va ser tristíssima, un període d'obediència cega, de genuflexió, una entrega absoluta del Parlament a les decisions que prenien els tribunals i la repressió espanyola. Tot i els seus esforços, la dignitat sense estratègia, ni unitat, ni cap a on es porta, acaba sent trista i patètica. Sobre el cas Juvillà, suspendre el Parlament com a acte de protesta, no servirà per res. ¿No serà que la presidenta Borràs intenta mantenir la coherència, però se sent sola? ¿No serà que quan ha pres la decisió no l'ha presa amb les complicitats adequades? ¿ERC realment està a favor d'arribar fins al final i no treure-li l'escó a Pau Juvillà? ¿Per què ERC, a cap declaració ho han dit, tot és amb la boca petita...? ¿I els mateixos companys de la presidenta Borràs... tots hi estan d'acord? Són preguntes que Catalunya es fa mentre tots estem desorientats, separats, fragmentats, no sabem què volem fer ni cap a on volem anar, i així l’Estat ens va colant tots els gols.

El 'cas Juvillà' no ha fet més que constatar una desagradable sensació de com està el pati entre les forces polítiques catalanes en l'actualitat. Com acabarà tot plegat? S’entreveuen dues possibilitats. Una: que també en solitari, la presidenta Borràs acabi mantenint l'escó i s'iniciï un procés d'inhabilitació, que podria portar-li rèdits a llarg termini, però que de moment ens quedaríem sense ella de presidenta del Parlament. O dues: acceptar i 'fer un Torrent' i tot allò que ha dit prèviament s'ho hauria de menjar amb patates. Els tres partits independentistes no sembla que tinguin una posició mínima i comuna sobre aquest tema per poder anar a l’una. No es veu que ningú vulgui resistir a res. Ni ERC, ni una part de Junts ni la CUP, molt parlar i tampoc res. O el poble català mantén posicions de resistència i de dignitat o les mantén d'obediència, perquè la repressió no s'atura. El director del digital El Nacional, Joep Antich, ho resumeix perfectament en el seu article titulat ‘Juvillà, no hi havia un pla B’, on afirma que la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Llegiu l’article tot seguit.

Juvillà, no hi havia un pla B

No hi haurà desobediència del Parlament i el diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà queda en uns llimbs jurídics que, a la pràctica, el situen més com a exdiputat que com a diputat. Amb aquesta decisió, que és evidentment política, la cambra catalana desactiva qualsevol acte de desobediència basant-se en el dictamen d'urgència aprovat aquest mateix dimecres per la Comissió de l'Estatut dels Diputats amb el seu nou president, el diputat i jurista Jaume Alonso-Cuevillas, i que argumenta que el límit és no afectar els funcionaris del Parlament. La decisió no és, per motius ben diferents, del grat dels partits independentistes i tampoc dels no independentistes.

La presidenta Laura Borràs ha perdut algun llençol en la bugada, ja que no ha pogut arribar fins al final del seu compromís per mantenir l'escó de Juvillà, perquè, després de la decisió de la Junta Electoral Central de desposseir-lo, no hi havia un terreny jurídic ferm per poder trepitjar. El seu partit, Junts per Catalunya, l'ha acompanyat públicament, però, tanmateix, amb diferents veus expressant el seu neguit si, al final, no es mantenia una actitud de desacatament a la JEC. La CUP, mantenint un pols amb Borràs pel seu diputat Juvillà, ja que volia que continués sent parlamentari fins a la comunicació del Tribunal Suprem, que havia de ser la instància que acabés retirant-li l'escó fins a la intromissió de la JEC. Esquerra, per la seva part, ha vist els toros des de la barrera. En la divisió dels partits independentistes n'ha tingut prou amb veure com Junts i la seva presidenta es ficaven en un embolic del qual no han pogut sortir amb una explicació convincent.

En l'altre costat, PSC, els comuns, Vox, Ciutadans i PP han gestionat la seva satisfacció, en entendre que no hi hauria un acte de desobediència, amb diferent intensitat tant política com jurídica. L'argument que per a aquest viatge no eren necessàries tantes anades i vingudes recull bastant fidedignament les enormes diferències existents en moltes coses, però també la unanimitat quan toca posicionar-se davant els partits independentistes si el que està en joc té relació amb la sobirania de Catalunya. Per acabar d'embolicar-ho, les negociacions a 600 quilòmetres de la reforma laboral, que ha provocat un conflicte entre el govern de Pedro Sánchez i Esquerra Republicana, en haver de pactar-la l'executiu del PSOE i Unidas Podemos amb Ciutadans, PDeCAT i altres partits de centredreta, oblidant-se dels seus aliats de l'esquerra per tirar-la endavant al Congrés dels Diputats, han deixat el Govern de Pere Aragonès encara més a la intempèrie.

Només dos exemples: la CUP s'ha negat a fer la reunió que tenia agendada amb el president per buscar fórmules que permetin recompondre la unitat independentista. En menys d'una setmana, la CUP i el president d'Aragó, el socialista Javier Lambán, han deixat plantat Aragonès. I el soci que va ajudar el Govern a aprovar els recents pressupostos de la Generalitat fa poc més d'un mes, els comuns de Jéssica Albiach, ha amenaçat el president de retirar-li el suport al Parlament si els diputats d'Esquerra no donen suport a la reforma laboral en un gest gens indissimulat de doblegar la negativa actual i protegir la vicepresidenta d'Unidas Podemos, Yolanda Díaz, promotora i impulsora de la nova normativa.

Resumint i tornant al principi: la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Perquè, en política, les accions es valoren pel seu resultat i molt em temo que l'objectiu que es buscava no s'ha aconseguit.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  El Nacional el dimecres 2 de febrer del 2022